dissabte, 29 d’octubre de 2011

En Peces-Barba té raó (agradi o no)

No sé per què tant d’enrenou per les declaracions d’en Gregorio Peces-Barba. Podeu veure-les aquí (no és el fragment sencer; per cert, no us perdeu la cara de plena satisfacció de la persona que hi ha al costat d’en Peces-Barba mentre li riu les gràcies, una cara que passa a tindre un to de glups! al cap d’un minut).

En Peces-Barba és un polític espanyol molt ben valorat. Va ser ponent de la Constitució espanyola i va ser impulsor de la Universidad Carlos III. En el marc del Congreso Nacional de la Abogacía (Cadis, 27-10-2011) va dir que la qüestió catalana és, per als espanyols, un problema de fa segles. Acte seguit va dir que, al segle XVII (en el marc de la Guerra dels Segadors), els espanyols havien de triar quedar-se els catalans o els portuguesos (en ambdós països hi havia moviments secessionistes contra la monarquia hispànica). En concret va afirmar: “Entonces se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes” (alerta amb el “quedarnos con”: com qui va a El Corte Inglés i ha de triar entre dues peces de roba). Finalment, en Peces-Barba va parlar de l’independentisme actual i va deixar anar que ara (és a dir, quan es constitueixi l’Estat català) no caldrà bombardejar Barcelona.

No entenc per què hi ha gent ofesa. Des de quan ens hem d’ofendre perquè algú explica la veritat? En Peces-Barba explica tal com va anar el procés d’integració de Catalunya dins Espanya, per una decisió geoestratègica de la corona hispànica i per les armes.

El que hauria de fer-nos enfadar és que algú expliqui una altra versió que no s’ajusti a la realitat. Però això és el que va passar, i no una altra cosa, agradi o no. En tot cas, sí que entenc que en Peces-Barba faci enfadar els unionistes com na Carme Chacón o en José Montilla, del PSC i per tant correligionaris seus. Els emprenya perquè revela la crua realitat històrica, que potser voldrien que no es conegués. Els dol perquè va en contra del seu projecte polític, vet aquí.

En fi, en Peces-Barba té raó en el que va dir. No tan sols en la descripció històrica dels fets: també en les conseqüències. És evident que, arran d
aquest episodi històric, avui Catalunya forma part del Regne d’Espanya i Portugal no. També per això Portugal és un Estat sobirà membre de la Unió Europea i té seleccions esportives que competeixen oficialment, mentre que Catalunya no. I per això a la sala hi havia advocats catalans i no n’hi havia de portuguesos (idea que extrec de l’article d’en Salvador Cot “L’advocacia que ens cal és la de Portugal”, Nació Digital, 27-10-2011). Encara més: per això mateix avui Catalunya pot ser com Portugal, ja que si hom és conquerit per les armes pot trencar amb el conqueridor (per això l’únic enuig comprensible és el dels unionistes).

[En un punt no es pot saber si en Peces-Barba té raó. L’home va dir que, als espanyols, potser els hauria anat millor amb Portugal. Això no ho sabrem mai, perquè no és possible fer història-ficció. Ara: el que sí sabem és que als catalans no els ha anat gaire bé amb Espanya. Hi ha hagut tres guerres-ocupacions (1640, 1714 i 1939), amb el dolor i les víctimes que això provoca. Arran de l’ocupació del 1640, la monarquia espanyola va partir Catalunya en dos i va passar el Rosselló i mitja Cerdanya a la monarquia francesa, en contra de l’opinió dels mateixos rossellonesos (opinió que la monarquia espanyola va obviar). A cada ocupació militar hi ha hagut persecució i/o empresonament i/o exili i/o assassinat de líders i intel·lectuals de gran vàlua (el general Moragues, el miquelet Pere Barceló Carrasclet, el president de la Generalitat Lluís Companys, el polític democristià Manuel Carrasco i Formiguera, el polític republicà i intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, el polític i president del Barça Josep Sunyol, el gramàtic i enginyer químic Pompeu Fabra, el geògraf Pau Vila...), amb la pèrdua de cervells que això va comportar per a Catalunya (sense anar més lluny, en Pau Vila va desenvolupar la seva tasca a Veneçuela). Des del segle XVIII hi ha hagut tracte fiscal injust (no parlo només de l’espoli fiscal actual, sinó del que hi havia a principi del segle XX i el que hi havia durant el segle XIX denunciat amb el Memorial de Greuges). I des del segle XIX i sobretot durant les dues dictadures que ha viscut Espanya (segle XX) hi ha hagut persecució de la llengua catalana. Fixem-nos que la llengua i la cultura portugueses són respectades arreu, mentre que la llengua i la cultura catalanes tenen l’Estat espanyol en contra: en comptes de defensar-les i potenciar-les -que és la seva obligació- molts actors espanyols miren d’arraconar-les i/o menystindre-les, i evidentment les amaguen a l
exterior perquè és incongruent vendre al món que l’espanyol és una gran llengua amb una gran potencialitat i haver de reconèixer que, dins l’Estat espanyol, hi ha un territori on això no és així.]

Si algú se sorpèn de la descripció de la realitat feta per en Peces-Barba i tot el que se’n desprèn (decisió política geoestratègica; ocupacions militars; repressió, tortura, exili i/o assassinats de líders i intel·lectuals; i com a conseqüència capacitat de trencar la submissió de Catalunya envers Espanya), doncs que vagi empassant-se la sorpresa. Perquè, com dic, la realitat és la que és. Molts espanyols entenen Catalunya com un país estranger. No parlo de la percepció que poden tindre els independentistes més radicals (“Catalunya no és Espanya” o “Ni França ni Espanya: Països Catalans” són dos dels seus eslògans). Parlo de persones importants dins Espanya que entenen que Catalunya és una nació diferent de la seva. Hi ha mostres d’aquesta percepció que es poden sumar a la d’en Peces-Barba. En poso dos exemples:

a) L’any 2005 hi havia la possibilitat que Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, adquirís l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol), i la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).

b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)

En ambdós casos, a posteriori els protagonistes es van disculpar i van dir que havia sigut un lapsus. Sigui com vulgui, al seu cap Catalunya és una nació diferent de la seva. I quan relaxen el verb tal idea ix. Per si quedava cap dubte: s’entén ara per què Espanya ha fracassat amb Catalunya?

He dit que en Peces-Barba té raó en tot (llevat, potser, de l’exercici d’història-ficció, impossible de valorar). Quan dic en tot vull dir en tot. Com he apuntat, a l’acte hi havia advocats catalans. Al sentir les paraules d’en Peces-Barba van abandonar la sala en un exercici de dignitat. En veure-ho, en Peces-Barba talla la seva intervenció i diu: “Vamos a dejar que salgan los que tienen que salir”. Veieu com en Peces-Barba té raó?

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Vers l’Estat català: vies, mecanismes, lideratges... i l’endemà (també cal pensar-hi, agradi o no)

1. PUNT DE PARTIDA

Hem vist que la constitució de l’Estat català arribarà tard o d’hora perquè la societat catalana ja està madura. Ho està per molts motius interns -són prou coneguts-, però cada dia que passa se n’hi van afegint d’altres, alguns dels quals provinents de fora. És el cas d’Escòcia, que té previst fer un referèndum d’independència abans del 2015 (més avall en parlo). O el final d’ETA (20-10-2011), que obre una perspectiva política nova. En efecte, l’Estat espanyol ja no té excuses per a no seure a parlar amb l’independentisme basc que opta exclusivament per vies democràtiques. Per tant, aviat s’encetarà un debat entre bascos i espanyols sobre el futur d’Euskadi que, vulgues que no, de retruc afectarà el procés d’independència de Catalunya. (Això si s’accepta que el règim polític vigent a Espanya és una democràcia. Si, per contra, hom pensa que Espanya és un ens que està per sobre de la gent -i n’hi ha que ho pensen-, el debat trigarà més a fer-se i/o tindrà dificultats. Però, malgrat els estirabots de l’extrema dreta i d’algun dirigent socialista -més folklòric que modern- que no paeix la possibilitat que un territori pugui esdevindre Estat, crec que una part significativa de les elits polítiques, mediàtiques i econòmiques espanyoles accepta -o comença a acceptar- que un moment o altre el plantejament polític dels independentistes tindrà acollida entre la societat catalana i basca.)

Arribats aquí, la pregunta és: i com es farà, això? És una pregunta complexa, que de fet remet a d’altres. Com es pot constituir un Estat? Quins mecanismes jurídics, polítics i legals hi ha per a fer-ho? És complicat o simple? En el fons, és legal? I qui pot dur-ho a terme? I encara més: com es gestionarà l’endemà?

En aquest apunt miro d’explicar com veig l’estat de coses relatiu a aquests àmbits. Ho desglosso per apartats. En resum, crec que es pot dir que, a la cuina de la independència, els ingredients ja estan al punt; però no sabem si els cuiners que han d’elaborar el plat (els polítics) estan una mica encantats, o desvagats, o despistats, o potser esporuguits, o indecisos, o dubitatius, o tal volta volsdiristes, o no del tot convençuts (encercleu els adjectius que considereu més adients i/o tatxeu els que no us agradin). És el gran dilema: cal decidir-se a trencar l’ou per a fer la truita, ja que no es pot fer una truita [l’Estat català] sense trencar un ou [dir a l’Estat espanyol que passi-ho bé, amb el disgust que això portarà a alguns dirigents espanyols].

2. LES VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

Hi ha diverses possibilitats per a constituir l’Estat català, totes prou simples i factibles. Vegem-les.

a) La primera possibilitat és un referèndum. Es consultaria la població catalana sobre si Catalunya ha d’esdevindre un Estat. Així ho va intentar -sense sortir-se’n- el Quebec (1995), ho va fer Timor Oriental (2002), ho va fer Montenegro (2006), ho va fer el Sudan del Sud (2011) i ho farà Escòcia (entre el 2013 i el 2015). Per això, aquesta via pot anomenar-se com via escocesa (per posar una denominació geogràfica propera, més escaient per al cas català que la referència a un altre país).

És factible fer un referèndum? Sí, fins i tot amb l’oposició de l’aparell de l’Estat espanyol. Si la majoria de la població d’un territori dóna suport, via referèndum, a un nou statu quo (sigui l’Estat independent, sigui una altra fórmula: un Estat lliure associat, per exemple), això un argument gairebé imbatible en el marc de l’Europa occidental, que posa com a base de funcionament polític la democràcia. Per molt que diversos sectors de l’Estat espanyol s’hi oposessin, les seves objeccions no serien tingudes en compte per pràcticament ningú fora d’Espanya (potser Sèrbia sí, tornant el favor a Espanya de no haver reconegut Kosovo, del qual parlo més avall).

Cert és que la legislació espanyola estableix que cal el permís de l’Estat espanyol per a fer una consulta així amb el cens. En aquest punt es pot establir una ampliació del cens (per exemple, que puguin votar les persones de 16 i 17 anys), cas en què no cal el permís.

b) La segona possibilitat -que segurament és la que es durà a terme- és la declaració unilateral d’independència feta des del Parlament de Catalunya, amb una votació per majoria. Aquesta via, propugnada per n’Alfons López Tena, és la que van aplicar Eslovènia (1991) i Kosovo (2008) per a separar-se de Sèrbia. Per tant, aquesta via pot dir-se via kosovesa (amb referència a la sentència internacional del 2010, de la qual parlo més avall).

(Val a dir que el eslovè és pràcticament idèntic al català quant a les fases del procés. Vegeu aquest escrit d’en Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, sobre el procés d’independència d’Eslovènia, “La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys” (28-6-2011). Fins i tot el diari més important del país, a la vanguàrdia de la comunicació, considerava inviable independència el dia abans que es proclamés, mentre que l’endemà s’hi adheria entusiàsticament.)

Amb la via kosovesa es pot fer un segon pas ratificatori per part de la població, per exemple amb un referèndum que validi la Constitució del nou Estat al cap de mig any de la declaració d’independència.

Per tal de solemnitzar i donar un cert relleu a la declaració unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya, el president de la Generalitat -o un nombre suficient de diputats, per exemple el 33%- pot convocar Corts Constituents. S’ha de precisar que no és obligatori fer aquest pas: simplement, es pot convocar un ple del Parlament i prou. A més, les Corts Constituents durarien sols un dia (de fet, la votació durarà uns minuts; el que pot fer-ho durar hores és el discurs del president -previ a les votacions- a favor de la independència). Però un acte solemne com aquest permetria dotar l’actuació del rang protocol·lari que li correspon: seria com vestir-se de llarg per a l’ocasió, mudar-se. A més, l’acte pot servir per a atreure l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals, de les cancelleries i de la Unió Europea, fet que li donaria rellevància internacional.

c) La tercera via consisteix en què Catalunya, com a territori amb drets històrics, sol·liciti l’entrada a una institució internacional que aplega Estats, o demani de ser-hi reconeguda. Se seguiria així l’estratègia duta a terme per Palestina: el setembre del 2011, l’Autoritat Nacional Palestina va demanar d’ingressar de ple dret a les Nacions Unides (fins llavors només hi tenia presència observadora); per això podem designar aquest mecanisme amb el nom de via palestina.

Al marge de si l’envit palestí reïx, la via encetada per Palestina permet a Catalunya plantejar el mateix a la Unió Europea. En efecte, la Generalitat pot demanar de ser admesa com a Estat dins la Unió Europea (amb una resolució del Parlament de Catalunya ecomanant-li aquesta tasca). Cal tindre present que l’Estatut d’Autonomia III (llei orgànica 6/2006) recull l’estatus de nació per a Catalunya, i que avui Catalunya ja és un territori que forma part de la Unió Europea, de manera que només es tractaria de canviar-ne l’estatus (de regió a Estat). De paral·lelismes entre Catalunya i Palestina n’hi ha: actualment la Generalitat és gestora d’una comunitat autònoma, i per això es troba, mutatis mutandi, en una situació semblant a la de l’Autoritat Nacional Palestina (el mateix val per als governs d’Euskadi i Navarra).

Com es pot veure, el mecanisme jurídic és bastant simple, sigui quina sigui la via triada. I les reticències i objeccions que pugui presentar l’Estat espanyol són menors. La raó és que, a l’Europa occidental, la democràcia és més que una circumstància. És un concepte considerat com l’eina que ha de regir el funcionament dels països. I per tant és el marc que regeix el destí de les societats, que no pot ser superar per cap altra consideració.

3. HIPOTÈTICS IMPEDIMENTS LEGALS ENFRONT LEGALITAT INTERNACIONAL

Dues de les vies han sigut reconegudes pels organismes internacionals: la via escocesa i la via kosovesa (la via palestina encara no s’ha resolt). Per tant, formen part de la legalitat internacional.

Per a la via escocesa, la Unió Europea, amb motiu del referèndum de Montenegro (2006), va establir que calia una participació mínima del 50% del cens i que hi hagués pel cap baix un 55% de vots favorables a la independència (encara que caldria veure per què no pot ser el 50% més un vot, com en qualsevol altre referèndum). Celebrar, doncs, un referèndum en aquestes condicions el fa plenament vàlid segons la Unió Europea (organisme al qual pertany Espanya, val a dir).

La via kosovesa (proclamar unilateralment en un parlament la independència) va ser avalada per una sentència de la Cort Penal Internacional (CPI) del 22-7-2010. Sèrbia havia dut a aquest tribunal la proclamació d’independència de Kosovo, en entendre que no era legal. Però la Cort Penal Internacional va determinar que la declaració d’independència que havia fet Kosovo no viola cap llei internacional, i per tant era perfectament vàlida. Per tant, avui considerar il·legal la declaració unilateral d’independència no té cabuda en el dret internacional. (Diguem que, d’altra banda, hi ha també el precedent d’Eslovènia: va optar per aqueixa via i avui és Estat membre de la Unió Europea.)

Encara es pot objectar que la legislació espanyola no preveu la independència de cap territori de l’Estat espanyol. Més en concret, la Constitució espanyola diu (article 2) que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. En aquest punt cal dir que la legislació internacional s’ha incorporat a la legislació espanyola. I precisament això fa que, fins i tot dins el marc legal espanyol, no es pugui objectar res a cap procés d’independència de cap territori, si no es vol entrar en contradicció en l’ordenament jurídic espanyol. Ho explica en Josep Dalmau al seu llibre Espanyols per força (Proa, 2002, pàgines 215-218). Mossèn Dalmau reporta, entre altres, l’article 96.1 de la Constitució espanyola, que estableix que “Los Tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones solo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios Tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho Internacional”. Si el Regne d’Espanya és i vol continuar sent membre de la Unió Europea -avaladora de la via escocesa amb motiu de Montenegro- (ho és des del 1986); és i vol continuar sent part de la Cort Penal Internacional -avaladora de la via kosovesa- (ho és des del 1998 pel que fa a la signatura i des del 2000 pel que fa a la ratificació); i és i vol continuar sent membre de l’Organització de les Nacions Unides -avaladora i promotora de la via escocesa amb motiu de Timor Oriental- (ho és des del 1955); en definitiva, si el Regne d’Espanya és i vol continuar sent un actor internacional reconegut, ha d’acceptar les normes internes i la jurisprudència d’aquests organismes. Si no vol aplicar-los, ha de denunciar aqueixos tractats internacionals i per tant abandonar les institucions esmentades (denunciar un tractat vol dir sortir-ne).

(Si voleu ampliar dades sobre aquest camp, podeu llegir-vos, a més de l’obra esmentada de mossèn Josep Dalmau, el llibre de n’Alfons López Tena Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007, pàgines 222-227), amb una visió més modernitzada. També podeu llegir-vos l’apunt “Com serà la Catalunya independent? i Arguments contra la independència”, del blog El Cau del Llop. I l’article “Petit manual il·lustrat sobre la independència (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)”, de n’Albert Segura i n’Emili Bella, publicat a la Revista Òmnium, 15 (tardor del 2010), editada per Òmnium Cultural.)

(Sobre altres possibles arguments contraris a la indepedència de tipus més social o econòmic, n’hi ha però són en general fluixos. Podeu veure’ls aquí.)

4. UNA ALTRA FEINA A FER: PLANIFICAR L’ENDEMÀ

En el procés de constitució de l’Estat català cal tindre en compte una sèrie de complexitats tècniques que poden endarrerir-ho. Vull dir que la constitució de l’Estat català s’esdevindrà, però la data concreta depèn, a més de la voluntat/pressió popular, de la capacitat per a preparar administrativament el procés.

En efecte, si la independència de Catalunya s’esdevé el divendres 4-7-2014 -per posar una data hipotètica-, vol dir que el 10-7-2014 cal ingressar totes les prestacions d’atur als aturats i altres subsidis (tal com fa l’Estat espanyol ara mateix); el 25-7-2014 cal ingressar les pensions als jubilats i als vidus (tal com fa l’Estat espanyol ara mateix); cap al 28-7-2014 cal ingressar totes les nòmines dels treballadors del sector públic (tal com fa ara tant l’Administració de l’Estat espanyol com la Generalitat); i el 31-7-2014 cal pagar els ajuts a la dependència, a les residències d’avis, als centres per a discapacitats, etc. (tal com fa ara la Generalitat). No es pot pretendre que tota la gent que percep pagaments de l’Estat espanyol o de la Generalitat deixin de rebre els diners i que cobrin al cap de dos mesos. Si això passés simplement la independència no es materialitzaria.

De la mateixa manera, cal que tothom continuï cotitzant a la Seguretat Social (ara catalana). I si una família ha demanat una beca, cal resoldre l’expedient. Encara més: si algú és jutjat per un delicte i li toca judici el 4-7-2014, aquell judici ha de tindre lloc igualment, perquè les víctimes tenen dret a un judici sense entrebancs ni més retards dels necessaris (i l’acusat, si és innocent, també ha de poder demostrar la seva innocència sense dilacions). Si l’acusat és declarat culpable, té d’entrar a presó aquell dia mateix, on per cert a l’hora de sopar ha d’haver-hi el menjar a taula. I si un reclús té de sortir de la presó el 4-7-2014, ho ha de poder fer, ja que és inadmissible que s’hagi d’estar un dia més reclòs si ha complert la condemna que pertoca. Per tant, tot l’aparell de l’Estat té de continuar funcionant igual que abans. No pot servir d’excusa un canvi de règim o de statu quo: la gent té dret a percebre els diners que li pertoca, i a gaudir dels dies de llibertat que li pertoca; i l’Estat català no pot escatimar-los ni un sol dia.

Per tant: el dia abans de la independència cal tindre a punt tot l’aparell estatal. És a dir, el 4-7-2014 a les 8 del matí l’Agència Tributària ha d’estar preparada per a ingressar les declaracions d’IVA dels autònoms i les empreses (corresponents al segon trimestre del 2014) a un nou compte corrent (el de l’Estat català). O cal tindre dissenyada la matrícula dels cotxes. En efecte, el dia 4-7-2014 hi haurà, com qualsevol altre dia feiner, una persona que haurà de passar pel concessionari a recollir el cotxe que s’ha comprat. No és admissible dir-li a aquesta persona -que ja ha pagat el cotxe- que s’haurà d’esperar dues o tres setmanes perquè l’Estat encara no ha donat forma a les matrícules. I tampoc es té de fer esperar el concessionari. En conseqüència, mesos abans del 4-7-2014 s’han d’haver dissenyat les matrícules dels vehicles i fins i tot cal haver-ne fabricat algunes. I qui diu això diu cartes d’identitat, passaports, cartilles de la Seguretat Social, targetes sanitàries europees, etc. Fins i tot cal preveure la quantitat de funcionaris de l’Estat espanyol que, amb la independència de Catalunya, preferiran demanar destinació a l’altre Estat (el que aplegui els territoris castellanoparlants) perquè sentimentalment se senten d’aquella nació i no pas de la catalana. Si l’Administració pública a Catalunya perd cinc-cents funcionaris durant el procés d’independència (setmanes abans o setmanes després del dia d’independència), cal proveir aqueixos llocs de treball amb la màxima celeritat possible, perquè cap departament governamental no pot deixar de funcionar més de dues o tres setmanes. I això vol dir convocar processos selectius que sovint duren dos o tres mesos (tenint present que cal deixar un termini per a presentar papers, fer les proves, etc.). Per tant, la Generalitat tindrà de convocar aquests concursos en algun cas setmanes abans del dia que comenci a funcionar l’Estat català, en funció de les places que se sàpiga que quedaran vacants.

Fent càlculs ràpids ja es veu que, per a declarar l’Estat català, cal un període de preparació (un mínim de tres o quatre mesos?). I no només a nivell intern de la Generalitat (futur Estat), sinó també pel que fa a altres agents. Pensem en els sindicats: si hi ha convenis col·lectius a mig negociar, els sindicats han de decidir si ajornen les negociacions a l’espera del nou marc jurídic o bé les acceleren per tal de tindre garantit i estabilitzat un conveni col·lectiu mentre el nou Estat català no fa noves lleis laborals (pot trigar dos anys a fer-les). A més a més, no s’ha de perdre de vista un altre factor: tot aquest període de preparació pot representar un risc d’acceleració del procés. Si es comencen a dissenyar les matrícules dels vehicles, els mitjans de comunicació se n’assabentaran un moment o altre; i quan ho facin públic és possible que s’acceleri el procés d’independència, cas en què caldrà córrer més a muntar l’aparell estatal...

Una bona via per a resoldre aquesta qüestió, duta a terme pels diversos governs que han ocupat la Generalitat, és anar assumint competències. És a dir, que la Generalitat ja tingui un aparell administratiu quasiestatal en funcionament. A hores d’ara, la Generalitat controla la majoria del sistema escolar (la xarxa pública i concertada), el sistema sanitari públic, les universitats públiques, el sistema judicial -llevat dels jutges i secretaris judicials, que són estatals: la resta de funcionaris són autonòmics-, les presons, l’Oficina de Treball, els serveis socials, els trens, els ports, la majoria de carreteres, els aeroports menuts (Lleida, Igualada-Òdena, Sabadell i la Seu d’Urgell) i -atenció, perquè és important- la policia (Mossos d’Esquadra). A més, la Generalitat té obertes algunes delegacions a l’estranger, que poden ser útils ara mateix per a la diplomàcia (és a dir, fer gestions prop d’altres països encaminades a fer arribar el missatge que Catalunya vol independitzar-se, en paraules d’en Narcís Oliveres (“La diplomàcia independentista”, El Punt Avui, 22-7-2011); i que l’endemà de la independència poden servir de facto com a ambaixades (encara que posteriorment s’estableixin relacions diplomàtiques formals i es constitueixin autèntiques ambaixades, de manera que l’Estat català i els altres Estats bescanviïn una petita porció de territori). A la Generalitat li falta, emperò, controlar els aeroports grans (Reus, Girona i, sobretot, el Prat), la Seguretat Social, l’espai radioelèctric (només en controla una part cedida per l’Estat espanyol) i l’exèrcit. De la seva banda, el camp tributari està repartit: la Generalitat té Agència Tributària pròpia per als seus impostos, i altres organismes locals també en tenen (la Diputació de Tarragona té l’oficina anomenada BASE per a la gestió de tributs locals); però l’Estat espanyol disposa de la seva pròpia Agència Tributària a més de les oficines del cadastre. En els mesos que vénen, doncs, la Generalitat hauria de tindre accés a la gestió de la Seguretat Social (cotitzacions, etc.) i, si pot ser, tindre control sobre els aeroports del Prat, Reus i Girona -ni que fos parcialment-. En efecte, si l’endemà de la independència cal pagar pensions a jubilats, l’Estat català ha de tindre abans del dia de la independència la llista de pensionistes i llur número de compte corrent on fer l’ingrés.

Com he dit, la Generalitat ha anat fent passos en aquest sentit, tant quan ha governat CiU com quan han governat el tripartit d’esquerres (format per PSC, ERC i ICV-EUiA). I es continua en aquesta línia, fet prou important. Així, en Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió Democràctica de Catalunya (UDC) -partit que forma part de CiU- i considerat un dels polítics catalans més reticents a la independència, sosté (en declaracions fetes el 23-9-2011) que la Generalitat ha d’acabar funcionant com a administració única a Catalunya; per tant, té de xuclar totes les atribucions que té l’aparell de l’Estat espanyol. De manera semblant, quan la Generalitat va crear la seva pròpia Agència Tributària (2008), es va plantejar un funcionament conjunt amb l’Agència Tributària espanyola. La idea era que compartissin espai físic, i que el ciutadà acudís a una única finestreta, on hi hauria un funcionari que li tramitaria totes les declaracions. A posteriori, dins l’oficina, els funcionaris tramitarien els pagaments a l’Estat espanyol o a la Generalitat segons el que correspongués. Fet d’aquesta manera, és més fàcil la transició cap a l’Estat català, perquè les dues agències tributàries ja funcionarien de manera conjunta i el trapàs d’informació seria automàtic.

En fi, aquesta és, potser, la dificultat tècnica més important que té ara com ara el procés d’independència. No pas la ciutadania, que ja està madura. Sinó els serrells tècnics, que lògicament cal planificar. (S’ha de saber, en tot cas, que el món independentista també treballa en això: el 3-11-2011 hi ha la conferència internacional “Catalonia’s Self Determination Conference – Bulding a new state”, que ha de començar a analitzar aqueixes qüestions.)

Arribats en aquest punt plantejo una altra qüestió que enllaça amb el punt següent (el lideratge). Com es pot veure, conduir un procés de secessió implica controlar detalls tècnics importants (incloent-hi la gestió tributària i les forces policials). Per tant, qui piloti la independència de Catalunya té de ser una persona amb un perfil determinat. En primer lloc, ha de ser una persona solvent i preparada, i si pot ser astuta, que tingui estudis superiors i/o experiència en el món laboral, sobretot en organització i gestió (no vull dir que hagi teoritzat sobre com es porta una empresa, sinó que n’hagi portat alguna). En segon lloc, ha de tindre dots de lideratge i capacitat de convenciment, ja que cal posar en moviment tot un país. En tercer lloc, ha d’estar rodejat d’un bon equip, format per experts diversos, sobretot en els camps econòmic, social i jurídic. I, en quart lloc, ha de tindre bones relacions polítiques a nivell internacional i bones relacions econòmiques a nivell local; i si ha de tindre capacitat de comunicació amb les cancelleries d’arreu d’Europa i la secretaria d’Estat dels Estats Units, així com altres organismes financers internacionals, cosa que implica saber anglès i, si pot ser, disposar d’un bon cos diplomàtic.

Com podeu veure, n’Artur Mas, actual president de la Generalitat de Catalunya, respon a aquest perfil. Potser no completament, però sí bastant. Dic això perquè en Josep-Lluís Carod-Rovira no és una persona indicada per a fer aquest procés polític. En Carod-Rovira ha sigut un dels millors ideòlegs que ha tingut l’independentisme; però també ha demostrat no estar preparat per a pilotar políticament el procés d’independència. Són coses diferents: una és abocar pensament i donar arguments, i l’altra és executar un procés polític que té una vessant tècnica que no es pot descuidar.

5. EL LIDERATGE

Reprenent el darrer paràgraf del punt anterior, molts independentistes consideren que, per molt que el sentiment independentista hagi crescut, manca un líder sòlid.

En aquest punt és on fan cap moltes discussions del món sobiranista: si ara comença a ser el moment, i actualment CiU governa a la Generalitat, què faran els dirigents d’aqueixa força política?

Hi ha alguns analistes que apunten que l’actual direcció de CiU, en especial el president de la Generalitat, n’Artur Mas, conduirà el procés d’independència. D’altres persones molt posades en política consideren que el viratge sobiranista de CiU és un bluf i que no s’avançarà ni un mil·límetre (si en parlen és per electoralisme, és a dir, per a captar vots). Els qui consideren que en Mas està per fer el pas contraargumenten que, entre els votants de CiU, gairebé la meitat encara no són independentistes, i per tant primer cal treballar-se’ls. També afirmen que és important fer avançar la societat en conjunt cap a aquesta via, i per tant el procés d’independència pot trigar encara un xic: el temps necessari per a vèncer les resistències que, a dia d’avui, queden entre la població catalana.

A l’hora de jutjar o predir què farà CiU, cal tindre present que, en efecte, dins seu hi ha una ‘tensió’ interna (més que no pas un debat intern). Algunes veus aposten clarament per la independència, com el batlle de Figueres, en Santi Vila, sovint d’una claredat aclaparadora; o el batlle de Vic, en Josep M. Vila d’Abadal. Però encara hi ha moltes persones dins CiU, alguns amb prou poder, que no volen que es toqui res, com en Duran i Lleida.

En aquest escenari és lògic que en Mas, de moment, es mogui poc. Em sembla que tothom és conscient que Catalunya ha madurat socialment i es troba amb capacitat per a fer el pas cap a la independència. Però en Mas també és conscient que una part dels votants de CiU hi és poc o molt reàcia. I ningú no pot fer un pas agosarat si un part de la seva pròpia tropa, encara que sigui petita, no el seguís, o li costés fer-ho. Per a fer un pas així cal que almenys tots els teus et donin suport. Després ja rebràs el suport de fora les teves files; però primer cal que el teu propi grup accepti plenament el que proposes. Altrament, si en Mas convoqués Corts Constituents i una part del seu partit no li fes costat, hi ha el risc que fracassés (hom pensaria: si dels teus no tots t’ajuden, potser és que la idea no és tan encertada).

Penso, doncs, que en Mas -i la cúpula de CiU- té clar -cada cop més, si no ja del tot- que la independència és pràcticament l’única sortida que li queda a Catalunya; però que si s’avança per aquesta via s’ha de fer amb seguretat, cosa que implica avançar lentament, amb prudència. Diria que en Mas té temor. En efecte, el suport popular a la independència pot arribar a sobrepassar el 60% de la població (amb els fets del setembre del 2011 crec que ja hi som; però amb la negativa al pacte fiscal per part de l’Estat espanyol el 2012 hi serem segur i fins i tot potser el sobrepassarem). El temor té raó de ser perquè, si s’arriba al 60% de suport, aquesta qüestió no es pot defugir. No hi ha cap polític que pugui evitar tractar aquesta qüestió amb aqueixes xifres (de fet, els polítics i intel·lectuals espanyolistes la tracten a bastament). En conseqüència, un partit del perfil de CiU no té més remei que tirar-ho envant, tan lentament com vulgueu, però tirar-ho envant. O algú creu de debò que, si el suport a la independència arriba al 60% de la població, les forces polítiques no han de tindre-ho en compte? Els contraris a la independència (C’s, PP, PSC) ho tenen molt en compte (per exemple, la postura oficial del PSC és posicionar-se com a força intermèdia contra els ‘espanyolistes recentralitzadors’ del PP i els ‘separatistes’, entre els quals col·loca CiU; vegeu el discurs de na Carme Chacón al Consell Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el 20-9-2011, en què identifica els dos temes més importants de l’agenda política: l’anticatalanisme espanyol i la reacció independentista catalana). I aquí és on surten els problemes per a en Mas i el seu equip. Si arribem a aquest nivell (60%) CiU haurà de plantejar-se què fer. No avançar en la independència implicarà començar un retrocés electoral, perquè alguns electors li retiraran el suport (a mesura que es recompongui l’independentisme parlamentari, format per ERC i SI). I avançar en la independència (per tal de no allunyar-se del sentir majoritari de la població) implica enfrontar-se no al PP o al PSOE (que també), sinó als regionalistes dins CiU. Tindrà de convèncer-los i fer-los canviar de parer. En aquest sentit, els avisos que en Mas llança en públic (el setembre del 2011, però també abans i després) no els destina tant a Madrid: els destina als militants de CiU i als seus votants menys propensos a la independència. Ho fa per a preparar-los, ja que un moment o altre llançarà la consignar de saltar la paret (saltar la paret és una expressió usada per dirigents de CiU, per això la poso).

El que he dit d’en Mas segurament no serà comprat per molts independentistes, que pengen la llufa de botifler a qualsevol militant de CiU. Molts independentistes dubten d’en Mas. Però fóra bo repassar les hemeroteques. S’hi veuen uns quants indicis que no s’havien vist mai en cap polític català. D’entrada, cal tindre present que, com a president, en Mas ha de mantindre una certa prudència a l’hora de fer declaracions (fet imprescindible en qualsevol governant, val a dir). Doncs bé: en aquest marc de necessària prudència, el setembre del 2010 en Mas ja ha dit que, com a ciutadà, està per la independència de Catalunya. Hi afegeix -per la dosi de prudència de què parlava- que una altra cosa són els condicionants socials. Però el seu posicionament personal és el que és.

A més, el setembre del 2011 (quan s’han donat casos de transgressió de l’Estat espanyol, que a parer meu ha implicat arribar al punt de no-retorn), en Mas ha fet altres declaracions inusuals en un polític a qui penjaríem l’etiqueta de ‘moderat’ (com se’l considera sovint). Primer tenim el discurs institucional amb motiu de la Diada, emès per televisió el 10-9-2011. Minuts abans que l’emetessin la meva dona em va preguntar “Què dirà el president?”, i vaig respondre-li recorrent al que s’espera segons els manuals: “No res”. És a dir, que no diria res de substancial o rellevant, res que sobresortís. En aquesta mena de discursos el que es diu és perquè tota la població ho accepti; per tant no es diuen coses gruixudes, sinó generalitats acceptables: que si hem de treballar per tal de sortir de la crisi, que si Catalunya ha d’avançar en conjunt, etc. Com a molt, el president podia fer -i de fer va fer- un al·legat de les retallades en el sector públic com a mesura per a garantir el manteniment dels serveis públics; però fora d’això no m’esperava cap afirmació sobresortint. Doncs bé: els primers minuts van ser d’una èpica considerable, inusual. No sóc l’únic que ho vaig veure: un col·lega resident a Andorra em va fer un correu l’endemà dient-me que havia tingut aquesta mateixa sensació.

La segona mostra -per a mi la més rellevant- la tenim en el discurs que va fer en Mas a Madrid al cap de poc (14-9-2011), on va dir que Catalunya comença el seu propi camí. Podeu veure el discurs en aquest vídeo de l’Agència Catalana de Notícies. I alerta amb el que va dir en Mas, ho cito tal qual:

“Nosotros tenemos un proyecto propio, queremos establecer nuestro propio camino [...]. España hizo su Transición hace treinta y pico de años atrás. Nosotros colaboramos en ella. La Transición democrática, la Transición hacia Europa, la Transición hacia el Estado del bienestar... Ahora, quizá, le toca a Cataluña hacer su propia Transición Nacional. Ese es un concepto que yo defiendo en Cataluña, que lo que quiere decir es que, sin eh... sin amenazar a nadie, sin querer inportunar a nadie, Cataluña quiere seguir su propio camino y quiere forjar su propio proyecto. ¿Y cómo lo va a hacer, eso? Ese camino y ese proyecto propio, ¿no? ¿Cómo lo va a hacer?. Pues miren: lo va a hacer de forma pacífica, como siempre. Insisto: en estos últimos tiempos, esta Constitución, que era punto de encuentro, que nosotros construimos, que nosotros defendimos, y además con ahínco, y además creyéndonoslo a fondo, esto ha dejado de ser ese punto de encuentro. Si ustedes suman la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Cataluña (de hace algo más de un año) y la reciente -creo que se le llama- reforma exprés, ¿no?, de la Constitución pactada entre el Partido Popular i el Partido Socialista, si ustedes suman estos dos temas, pues verán que esto es el jaque y el mate al espíritu constituyente y al consenso constitucional.”

Déu-n’hi-do. Aquest discurs no es diferencia gaire dels d’en Carod-Rovira. L’única diferència és que en Mas fa les seves propostes polítiques per la fallida de l’esperit constitucional (idea defensada pels intel·lectuals maragallistes, d’altra banda).

I ara faig la següent reflexió. Si les declaracions d’en Mas a Madrid les poséssim en boca d’un dirigent d’un altre territori amb ànsies d’emancipació nacional, tothom interpretaria que aquell dirigent té al cap iniciar un procés d’independència en poc temps. Fixem-nos que, al cap de poques hores, un periodista de RAC1 va dir textualment referint-se al discurs d’en Mas a Madrid: “Si això no és la independència, què és?”.

A banda, en alguna altra ocasió en Mas directament ha insinuat la possibilitat d’engegar el procés d’independència (declaracions del 16-9-2011). I el llenguatge emprat a Madrid desprèn un aire d’ultimàtum que es troba en altres manifestacions semblants en què es parla d’un nou full de ruta per a Catalunya (declaracions del 21-9-2010). L’expressió full de ruta no és un terme qualsevol: és el que es va encunyar en anglès (road map) per a referir-se al procés de pau entre Palestina i Israel, que ha de comportar la creació d’un Estat palestí. Afegim-hi encara que en Jordi Pujol, el 27-9-2011, va afirmar en públic, davant empresaris i experts en economia, que “algun dia Mas haurà de prendre decisions molt compromeses”, amb referència a la situació de trencament que s’havia produït entre Catalunya i Espanya. És evident que en Pujol, com a dirigent de CiU, coneix l’estratègia que aquesta força política vol seguir els propers anys. Una persona que té informació privilegiada en aquest camp no deixa anar afirmacions tan clares com aquesta (“prendre decisions molt compromeses” referit a la relació Catalunya-Espanya). Potser és que en Pujol també vol avisar el sector negocis de la dreta catalana d’un moviment polític imminent...

En resum, crec que és bastant clar que en Mas es planteja l’opció independentista. Una altra cosa és si té clar si activar-la o no, i quan activar-la; però se la planteja. Pel llenguatge que fa servir s’evidencia que cada vegada està més a prop d’activar-la. Si no l’activa és pels dubtes: els contraris a la independència dins CiU, assegurar-se que la societat catalana majoritàriament hi estarà a favor, assegurar-se els suports internacionals, assegurar-se que l’endemà es continuaran pagant nòmines, etc. Però, en la mesura que aquests dubtes s’esvaeixin, ja no hi haurà excuses. L’Estat espanyol s’ha acabat per als catalans, perquè ha fracassat amb Catalunya, amb la seva ciutadania, amb el seu teixit empresarial, amb la seva classe política, i per tant un president com en Mas només té una sortida: convocar Corts Constituents. I si no ho fa de moment és pels dubtes que (encara) queden en alguns camps.

La darrera oportunitat perquè Catalunya es mantingués dins Espanya va ser l’Estatut d’Autonomia III impulsat per en Pasqual Maragall quan va ser president de la Generalitat (2003-2006). En Maragall volia que Catalunya pogués ser ella mateixa (catalana, al cap i a la fi), cosa que implica un reconeixement nacional i una configuració federal de l’Estat espanyol que donés pràcticament tot el poder a la Generalitat; i això el mateix l’Estat espanyol no ho podia acceptar. El tret li va sortir per la culata i el rebuig d’Espanya a les propostes polítiques d’en Maragall (al Congrés de Diputats i per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010) va fer créixer el sentiment independentista. Si en Mas va pensar que podia fer un últim intent de trobar un encaix per a Catalunya dins Espanya (amb el pacte fiscal) ha fet tard. I n’és conscient. La darrera oportunitat va ser l’Estatut d’Autonomia III. L’Estat espanyol li va barrar el pas, i posteriorment no s’ha fet més que laminar el poder de la Generalitat: recursos contra la immersió lingüística, contra l’aranès, contra la Llei d’Educació de Catalunya, etc.; obligació imposada pel Govern espanyol que la Generalitat retalli encara més del que ho ha fet per tal d’eixugar dèficil -quan el Govern espanyol té molt més dèficit que la Generalitat i no tanca ministeris malgrat que és un mandat del Congrés de Diputats-; negativa del Govern espanyol a traspassar competències a la Generalitat -com les beques- malgrat les sentències a favor de la Generalitat; modificació unilateral de la Constitució espanyola; espoli fiscal continuat i manca d’inversions en infraestructures; imminent negativa al pacte fiscal; i fins i tot amenaça de tombar la llei antitaurina aprovada pel Parlament malgrat que la Generalitat té competències en matèria de tracte d’animals. Enfront d’aquest panorama, al catalanisme només li queda un camí: la independència. Si en Mas vol posar-hi el terme transició nacional (com en Mikhaïl Gorbatxov va encunyar térmens com glasnost o perestroika per a referir-se al programa d’obertura i democratització de la Unió Soviètica) perquè entén que és més fàcil visualitzar-ho al conjunt de la ciutadania, doncs molt bé: tot corrent de fons crea escuma superficial, i el terme transició nacional és l’escuma visible d’un corrent de fons. Però el camí que ha de fer el catalanisme, en digui com en digui, només pot conduir a la independència (vegeu l’article d’en Jordi Casals “Catalunya espanyola, autonomia tutelada”, a Nació Digital (1-10-2011), en què exposa de manera succinta que, quan la transició nacional “toparà amb el mur”, políticament l’única sortida que li queda al catalanisme, incloent-hi CiU, és la independència).

Per a acabar la glossa d’en Mas diré que, fins i tot després de les evidències reportades, hi ha qui es planteja fins a quin punt CiU està madura per a comandar un procés així. Inclús hi ha qui dubta que CiU arribi a fer pas. Segurament és per nivell d’exigència. Un independentista de pedra picada sempre, sempre trobarà tou el plantejament d’en Mas. Si en Mas aprova la independència el 4-7-2014 -hi insisteixo: és una data hipotètica, que ningú no se l’apunti a l’agenda-, els independentistes de pedra picada li retrauran per què no la va proclamar el 28-12-2010, l’endemà que prengués possessió com a president de la Generalitat.

Hom dirà: bé, sembla que en Mas és qui ha de portar la independència. És un home preparat; s’ha plantejat la qüestió de la independència; ha fet declaracions del 2010 ençà que apunten cap a la independència (fins i tot en el marc de la necessària prudència que ha de tindre un president que ho és de tots, també dels catalans no independentistes); ha encunyat una terminologia ad hoc (i hom no encunya una terminologia si no hi ha uns conceptes a designar: a l’exemple d’en Gorbatxov em remeto); i segurament està preparant els seus que són més reacis a la independència. Però tampoc hem de ser il·lusos: que en Mas sigui una persona qualificada per a dur a terme aquest procés, i fins i tot que s’ho plantegi (perquè s’ho ha plantejat) no vol dir que ho dugui a terme. Podria dur-ho a terme, té els ingredients al punt; però potser al final no gosarà a fer-ho. Jo, el que dic, és que és una persona idònia per a fer-ho i que pot fer-ho perquè hi ha els condicionants socials i legals per a fer-ho; però no sé si ho farà (vés a saber si trobarà grans resistències dins CiU mateix).

Però que en Mas no gosi a fer el pas no vol dir que s’hagi perdut el tren. Rere seu poden vindre moltes altres persones preparades. Penso especialment en n’Alfons López Tena, que s’ha posat en política justament per a treballar en la independència de Catalunya. En López Tena té atributs com els d’en Mas: és una persona preparada tècnicament -sobretot en el camp jurídic- i intel·lectualment; té dots de lideratge i un verb captivador (per clar, per eloqüent, per compromès, per coherent); és un bon orador (no per la floritura, sinó per la claredat); és molt actiu; coneix els intríngulis dels ministeris de Madrid (bagatge útil per quan calgui dir als membres del Govern espanyol que Catalunya deixa de ser governada per ells); sap arrossegar el públic; s’ha rodejat d’un bon equip; i té un nivell d’exigència i de compromís que no es veu gairebé en cap polític (no de Catalunya: d’arreu!). Ja sé que en López Tena té un pronto que fa que, de tant en tant, deixi anar algun estirabot que fa quedar malament els qui col·laboren amb ell. Però és el preu que cal pagar per a tindre una persona brillant, compromesa i efusiva en política. És una qüestió de tarannà i em sembla que, per molt que algú l’assessori en aquest camp perquè es moderi un xic, sempre en deixarà caure alguna digna del Polònia. Què hi farem! Ara: potser també va bé tindre algú així per quan calgui negociar amb el Govern espanyol el traspàs de poders.

I si en López Tena no pot posar-s’hi o no reïx, sempre pot vindre algú altre que tingui clar el camí polític a seguir, que s’hagi format o hagi entrat en els camps descrits adés (dret, Administració pública, fiscalitat, afers exteriors, gestió empresarial, idiomes, una certa visió sobre temes socials, etc.) i que a alçada de les circumstàncies hi estigui no tan sols ell sinó tot el seu equip. Si es dóna aquest escenari certament la consecució de la independència serà un fet, agradi o no al Govern espanyol.

6. A TALL DE CLOENDA: DUES REFLEXIONS

Més enllà del que jo pugui dir, hi ha altres veus que indiquen l’escenari del futur. En reporto dues.

a) Primer una reflexió que ve de l’altra banda de l’Atlàntic (com tantes altres coses poden vindre d’allà). És una anècdota protagonitzada per l’economista i acadèmic Xavier Sala i Martín, professor de la Universitat Colúmbia (Nova York, Estats Units), que ajudarà a entendre fins a quin punt un procés d’independència depèn de la pròpia societat i no de ningú més. No puc precisar quan va ser exactament, però va ser en una tertúlia radiofònica, de Catalunya Ràdio o de RAC1, el 2010 o el 2011. El tema de debat era -com gairebé cada dia- l’enèsima agressió de l’Estat espanyol envers l’autogovern de Catalunya -potser era la sentència contra l’Estatut d’Autonomia III-. El conductor del programa preguntava als contertulians quina havia de ser la resposta de Catalunya. En Sala i Martín va dir que la tenia. El conductor del programa li va demanar quina era i en Sala i Martín va deixar anar: “Hem de redactar un document que digui: Quan, en el decurs dels esdeveniments humans, és necessari per a un poble deslligar-se dels llaços polítics que l’han connectat a un altre, i assumir, entre els poders de la terra, el lloc separat i igual al qual les lleis de la naturalesa i del Déu natural donen dret, un respecte decent per les opinions de la humanitat requereix que hagin de declarar les causes que els impel·leixen a la separació”. I acte seguit va dir: “I, a partir d’aquí, només cal canviar Estats Units d’Amèrica per Catalunya”. Era la primera frase de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (1776). En aquella ocasió, enfront dels abusos de la metròpoli, la dignitat d’una societat va fer que hom hi contestés amb una declaració d’independència. Dos segles més tard, aquells territoris s’havien convertit en el país més poderós del món. Aleshores la societat nord-americana va creure en si mateixa, en la democràcia i en la llibertat. I ho van aconseguir i van construir un futur millor.

b) Podem afirmar que la independència de Catalunya serà; però no podem albirar com serà. He apuntat tres vies avalades internacionalment; però vés a saber si els catalans no inventaran la via catalana... El que és bastant probable és que passi com menys s’ho esperen els independentistes. En Vicent Partal ha sigut testimoni de diversos processos d’independència d’Europa del 1990 ençà. A l’article “No som on érem: ja som lluny” (13-9-2011) explica:


“He viscut com a periodista molts processos d’independència i he après algunes coses concretes sobre la manera com passen. M’agradaria de tenir temps i calma per a poder-les explicar en uns quants centenars de pàgines, però m’he de conformar amb fórmules com la que diré ara ara: crec que mai no he vist arribar la independència d’un país de la manera que els seus independentistes l’havien planificada. Però la cosa important és que, quan l’oportunitat s’ha presentat, no l’han deixada escapar perquè sabien, n’eren ben conscients, que aquella, exactament aquella, era la solució. I és aquesta consciència que el país, una part suficient del país, ja té. I això és haver anat molt lluny”.

Jo hi afegiré més: si algú planifica a 10 anys vista, que ho deixi córrer. En essència, perquè el temps no havia passat mai tan de pressa com ara. De fet, és molt arriscat planificar ni tan sols a 2 anys vista: qui ho hagi fet des de final del segle XX haurà comprovat que les previsions salten pels aires perquè tot avança més de pressa del que ens pensem. La societat és molt líquida i canviant i progressa a velocitats vertiginoses; i el 2009 -és a dir, ahir- ben poca gent hauria pensat que l’opció independentista estaria tan madura com ho està ara. La història recent ens ha ensenyat que els grans canvis socials passen de sobte, sense que mesos abans ningú no ho preveiés. Ni els independentistes s’imaginen que tot està més a prop que no sembla.

En fi: potser en Mas no sabrà trobar la forma de fer el pas envant (o sí), o no s’hi veurà amb cor (o sí). Però el que és clar és que, si no ho fa ell, ho farà el que vingui després d’ell (li agradi o no). Ja no hi ha marxa enrere (en Maragall va ser el darrer intent) i per tant només queda fer el pas envant. L’únic que hi ha per decidir és qui farà el pas; i l’únic requisit que falta no és la legalitat (ja hem vist que està superada) sinó que, qui faci el pas, estigui preparat tècnicament. Això, i només això, és el que falta. Si en Mas diu “som-hi” ja hi som (i, si no ho diu, ho dirà el qui vingui encabat: és qüestió de temps).


AFEGITÓ 1 (4-11-2011)

El 3-11-2011 l’entitat Sobirania i Jústicia va organitzar la conferència Building a new state, sota la batuta den Quim Torra. Hi van assistir tres experts internacionals en la creació de nous estats que van explicar quins aspectes tècnics calia tindre resolts en el moment de la independència. Podeu llegir les cròniques periodístiques de lacte a Nació Digital, Vilaweb (amb vídeo entrevista inclòs) i El Singular Digital.

AFEGITÓ 2 (31-8-2012)

El 30-8-2012 en José Manuel Durao Barroso, president de la Comissió Europea, va indicar que la secessió de Catalunya és un procés emmarcat en la legalitat internacional. Això indica el camí a seguir per a la independència des del punt de vista legal. Vegeu-ne lanàlisi que en fa Vicent Partal a Vilaweb (“Barroso obre la porta de la UE a Catalunya”, 31-8-2012).

divendres, 21 d’octubre de 2011

Adéu ETA; hola futur

Volia (o hauria de) publicar un apunt sobre els mecanismes que porten a la constitució de l’Estat català, però l’anunci d’ETA que cessa la violència mereix un apunt, per petit que sigui, per la transcendència del fet.

Ja era hora. ETA havia d’haver deixat les armes fa molt de temps, deixar en pau la gent que no pensa com ella i dirimir el conflicte basc allà on toca: a les urnes i als parlaments.

És cert que l’Estat espanyol ha fet coses que han dificultat aquest procés (llei de partits, demonització del nacionalisme basc, lluita antiterrorista amb mitjans poc ètics, etc.). Però això no justifica cap mort, ni cap segrest, ni tan sols viure amenaçat pel simple fet de pensar d’una manera (ser espanyolista, o ser nacionalista basc de dretes, o ser regionalista). Com he dit sempre, el debat de les idees ha de ser això, debat. I la confrontació només pot ser d’idees; no res més. Per tant, ja era hora.

Una darrera cosa: ara ja no hi ha excuses per a tractar el tema basc. El País Basc ja no és com Irlanda: ara serà com Escòcia, que encara un procés d’independència exclusivament democràtic i pacífic. L’Estat espanyol ja no pot escaquejar-se i haurà de seure a parlar amb les forces polítiques basques que aposten per la independència: exactament igual que a Escòcia. Haurà de seure a parlar. (I també caldrà fer gestos envers els presos d’ETA: el Govern espanyol ha daplicar la llei, i tant que sí; però amb la interpretació més adequada a la nova realitat, tal com es fa amb molts altres presos, que segons la conducta i altres condicionants poden veure reduïda la situació penitenciària [l’anomentat 3r grau].)

Dit això, reitero que el final d’ETA és més que una bona notícia; i si no me n’alegro més és perquè ja fa molts anys que hauria hagut de desaparèixer. Tota la gent que va morir no s’ho mereixia i això no té reparació, malauradament.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

L’argumentari contra la independència de Catalunya és el que és (agradi o no)

1. PLANTEJAMENT

A l’apunt anterior exposava que el procés d’independència de Catalunya és irreversible.

En aquest escenari, la gent que hi és contrària actua i actuarà amb ànim d’aturar-ho o, com a mínim, de frenar-ho. És un comportament lògic i coherent amb la seva ideologia. Com a estratègia, en general els antiindependentistes donen un seguit d’arguments. En aquest apunt els reporto un per un i els comento.

(Cal dir que alguns antiindependentistes també han recorregut a la violència. N’hi ha de diversa mena: violència verbal (articles de persones com n’Antonio Robles [vegeu l’apunt anterior]); kale borroka [vegeu altra volta l’apunt anterior]; i trets d’arma (un balí disparat a un voluntari de la consulta independentista de Barcelona (Ara, 5-10-2011)). Però aquests fets són una qüestió d’ordre públic, no formen part del debat d’idees. Per tant, cal esperar que les autoritats policials i judicials actuïn i no deixin impunes aqueixos actes violents. Si hi hagués impunitat simplement el nostre Estat de dret seria una farsa.)

Tornant als arguments, la meva impressió és que, als antiindependentistes, l’argumentació se
ls ha anat fent cada cop més prima. No tant perquè no hagin sabut desenvolupar els seus arguments, sinó perquè, a mesura que ha passat el temps, aqueixos arguments s’han anat aprimant o han anat caient pel seu propi pes.

Tal dinàmica (intentar desenvolupar arguments però trobar-se que queden superats pel pas del temps) ja ve de lluny. Recordo que, als 90 del segle XX, es parlava molt de l’autodeterminació del poble català. Era un artilugi terminologicopolític per a dir que Catalunya tenia dret a plantejar-se ser un Estat. Aleshores, els antiindependentistes deien que el poble català s’autodeterminava cada cop que votava en unes eleccions. Era una manera subterfúgica de dir que no s’havia de fer cap referèndum d’independència perquè, com que la gent ja votava cada quatre anys i podia votar partits independentistes, ja n’hi havia prou. I, és clar, si aconseguien que no es fes mai cap referèndum per la independència, és evident que així aturaven la creació de l’Estat català. Doncs bé: el simple pas del temps ha deixat aquest argument totalment obsolet. El debat sobre la independència de Catalunya ha anat creixent al marge de les conteses electorals, o més ben dit, per sobre de les conteses electorals. I és que no estem parlant d’una opció política concreta (com si fos dretes o esquerres) sinó que estem parlant d’un model d’Estat; i això supera les conteses electorals i està per sobre de si hem de fer polítiques de dretes o d’esquerres. Això, sumat al fet que hi ha partidaris de la independència en pràcticament tots els partits polítics, ha deixat l’argument esmentat (que els catalans s’autodeterminen cada vegada que voten) masegat. No ha superat la prova de la realitat.

Sigui com vulgui, crec que, a dia d’avui, a l’unionisme cada vegada li queden menys arguments; que tots són qüestionables o fins i tot, en algun cas, rebatibles; i que, a mesura que passi el temps, algun d’aquests arguments encara tindrà menys força (o directament deixarà de ser un argument vàlid). Mirem d’analitzar-los i veure el perquè d’aquest aprimament de l’argumentari unionista.

(Una precisió terminològica prèvia. Amb el terme unionisme es designa la ideologia que propugna el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol -o francès en el cas de la Catalunya Nord-. L’unionisme es pot distingir de l’espanyolisme, encara que siguin conceptes propers. En efecte, els espanyolistes són en principi unionistes; però no manquen espanyolistes, sobretot de fora de Catalunya, que arriben a proposar que Catalunya s’independitzi (“¡Que se vayan!”), farts de la murga catalanista. Aquests espanyolistes no poden considerar-se unionistes, per raons òbvies. D’altra banda, hi ha catalans que voten o militen en forces polítiques nacionalistes com CiU i, per tant, no poden considerar-se ben bé espanyolistes; però que, alhora, són partidaris que Catalunya es mantingui dins l’Estat espanyol. L’exemple més clar seria n’Antoni Duran i Lleida, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). En Miquel Iceta, dirigent polític del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), també pot considerar-se netament unionista; però és molt forçat atribuir-li l’etiqueta d’espanyolista -i, com ell, molts altres dirigents socialistes amb una ideologia semblant a la seva-.)

Entrem en matèria.

2. LA DIVISIÓ SOCIAL

Un primer argument unionista és que la independència pot crear divisió social o conflicte entre els habitants de Catalunya. Dit d’una manera planera, la independència de Catalunya -el nou statu quo- pot fer enfadar una part de la ciutadania de Catalunya, presumiblement la que se sent més espanyola. Tal reacció pot comportar tensions socials indesitjables. Un dels polítics unionistes que més recorre a aquesta idea és n’Antoni Duran i Lleida, de CiU.

Doncs bé: esgrimir aquesta raó en contra de la independència de Catalunya és un acte profundament antidemocràtic. Revela que, qui l’esgrimeix, pensa més des del conservadorisme (mantindre un statu quo determinat, que s’ha demostrat inservible) que en la democràcia (participació). Dit d’una altra manera, qui l’esgrimeix en realitat exhibeix el seu dèficit democràtic.

En tota societat hi ha punts de vista diferents sobre molts temes. Hi ha partidaris i detractors de les centrals nuclears, del toreig, de gravar amb impostos les herències, dels diversos models d’escola (laica, pública, privada, amb més o menys autoritarisme, etc.), de les mesquites, del turisme de borratxera, de si s’ha de prohibir que els adolescents mengin bolleria industrial, de si l’Administració pública ha de retallar despeses o no, de si s’ha de subvencionar el cinema o les ONGs o la llengua o els jubilats que van de viatge, de si s’ha de pagar un cànon per comprar CDs o fer fotocòpies, de si s’ha de fer un túnel a pocs metres de la basílica de la Sagrada Família... I és normal que sigui així. Tota societat sempre té debats sobre qüestions com aquestes. I què fa una societat quan ha de prendre una decisió sobre un d’aquests temes? Votar. Pot votar en un referèndum (per exemple, l’adhesió d’un país a l’OTAN); o, en unes eleccions, pot votar el partit polític que defensa el seu posicionament. Ningú no diu que, com que són temes que creen divisió entre la població, no s’han de tractar. Al contrari: se sotmeten a votació o se sotmeten a discussió al Parlament.

Així -i per posar un exemple que ha implicat el mateix Duran i Lleida-, en la societat catalana s’ha instal·lat el debat sobre com ha de ser la xarxa d’escoles. Des de posicions d’esquerres s’advoca per una escola enterament pública i laica, on la religió catòlica pràcticament desaparegui; aquest model comporta que les escoles concertades i privades no rebin suport institucional. Per contra, des de posicions de dretes s’advoca per mantindre, des dels poders públics, bona part de les escoles concertades i privades. Quan els electors catalans han fet més confiança a partits d’esquerres (PSC, ERC, ICV-EUiA) que a partits de dretes (CiU, PP), des del Govern de la Generalitat s’ha retallat el suport a les escoles concertades i privades (això va provocar, cap a l’any 2004, protestes de pares de família davant la Conselleria d’Ensenyament). En canvi, quan ha passat a la inversa, el Govern de la Generalitat ha tornat a donar suport a les escoles concertades i privades (i col·lectius d’esquerres se n’han queixat públicament).

Fixem-nos en la paradoxa. Segons en Duran i Lleida, si un tema genera confrontació social no s’ha de tractar. Aleshores, en el debat sobre el model educatiu català, que crea divisió dins la societat i una certa crispació, com és que en Duran i Lleida i el seu partit han participat en el debat i han actuat? No és incongruent? Tot fa pensar que, senzillament, en Duran i Lleida no desitja que Catalunya sigui un Estat, i una manera d’evitar-ho és (deu creure ell) no parlar-ne. En fi, a la llum d’aquests exemples, a en Duran i Lleida se li poden atribuir dos epítets: antidemòcrata (no es pot parlar del que no vull que se’n parli) i hipòcrita (no facis això que és dolent però jo ho faig encara que sigui dolent si em convé). I encara hi ha qui creu que en Duran i Lleida té talla política. El que té és talla diplomàtica, però no pas talla política, que és tota una altra cosa.

En resum: l’argument que, quan es crea divisió social, des dels poders públics no s’ha de fer res és una fal·làcia. Perquè, si fos així, no es faria mai re de re de re. I, de fet, tots els parlaments s’haurien de tancar perquè no es podria parlar de cap tema controvertit.

He dit que aquest plantejament immobilista esgrimit per l’unionisme és antidemocràtic. Pot semblar una afirmació forta. Però és que sostenir que no es pot plantejar la independència de Catalunya perquè hi ha gent que es disgustaria és violar un dret civil fonamental com és la igualtat entre ciutadans.

En efecte, segons alguns unionistes la independència de Catalunya no s’ha de materialitzar perquè hi ha gent que no la vol i/o s’enfadaria i/o se sentiria molesta si es portés a cap. Per tant, aquest estat d’ànim (sentir-se molest o enfadat) és prou motiu per a no tirar-la envant. Dit d’una altra manera: l’estat d’ànim d’algunes persones és suficient per a no plantejar -en térmens democràtics- un tema polític.

Doncs bé: resulta que a Catalunya hi ha gent que se sent enfadada i/o molesta pel simple fet de pertànyer a l’Estat espanyol. Les raons d’aquest estat d’ànim són diverses [vegeu l’apunt anterior, on hi destino un apartat]. La pregunta cau pel seu propi pes: si no es pot activar un nou statu quo -en aquest cas, la independència de Catalunya- perquè unes persones se sentirien enfadades i/o molestes, per què cal mantindre l’actual statu quo -la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol- si també fa que unes persones se sentin enfadades i/o molestes?

Recordem que, en una democràcia occidental, tothom té els mateixos drets (i si no és així no és una democràcia, és una altra cosa). Per tant, si algú pot vetar un statu quo -la independència de Catalunya- perquè el molesta o simplement no li agrada, algú altre també pot vetar qualsevol altre statuo quo -la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol- pel mateix motiu. Si no és així, aleshores s’està discriminant la segona persona.

Com hem vist, quan en una societat hi ha divisió de parers sobre un tema i aquesta societat és avançada, la qüestió es resol democràticament, és a dir, via urnes. Per tant, si a algunes persones no els agrada l’statuo quo d’una Catalunya independent, i a altres persones no els agrada l’statuo quo d’una Catalunya dependent d’Espanya, és tan simple com votar. Per a això es va inventar la democràcia: per a dirimir diferències. El que és inadmissible és que, perquè hom no vulgui una cosa que desitgen d’altres, veti el debat i la possibilitat de votar. Pensar i actuar així és una manca de respecte envers els seus conciutadans.

En una societat occidental com la nostra els conflictes socials -que sempre n’hi ha- es dirimeixen a les urnes (Parlament, referèndums, etc.). Optar per una altra solució que comporti silenciament i immobilisme no és acceptable per a qualsevol persona demòcrata.

Un darrer apunt. Fixeu-vos que no he parlat de la possibilitat que no hi hagi conflictes socials, o que siguin mínims (alguna manifestació, alguna crema de contenidors i poca cosa més, com una esbravada). Ho dic perquè fins ara ningú no ha demostrat que, amb la independència de Catalunya, efectivament hi haurà conflictes socials. Només s’ha apuntat com a possibilitat, com qui treu el santcristo gros amb ànim d’amenaça (“que ve el llop!”). Però està per veure que n’hi hagi (jo crec que, si n’hi ha, seran mínims). Ara bé: el que jo plantejo és que, fins i tot en cas que hi hagi aldarulls i brega, això no és motiu per a no sotmetre al dictamen de les urnes la qüestió de la independència de Catalunya. En democràcia no és acceptable el xantatge emocional per a evitar que la societat determini el camí a seguir.

3. ELS SENTIMENTS IDENTITARIS

Els possibles conflictes socials a què al·ludeixen els unionistes poden tindre la seva arrel en els sentiments identitaris.

Aquest camp, esgrimit també com a argument contra la independència, s’ha de debatre des d’una altra perspectiva. En efecte, algú pot dir que els sentiments de la massa social castellanoparlant que viu a Catalunya no es pot gestionar amb una ‘resposta tècnica’ (com la que he donat en parlar de la democràcia com a via per a dirimir conflictes). Les respostes tècniques s’han d’aplicar a l’àmbit econòmic, jurídic, polític o administratiu. Però un component emotiu no es resol amb respostes tècniques.

Ara bé: aquest àmbit tampoc és el principal escull social per a la independència de Catalunya. La raó és que la gent castellanoparlant de Catalunya no es mouran monolíticament en una sola direcció (encara que alguns unionistes pretenguin fer-ho creure).

Efectivament, el col·lectiu de castellanoparlants que viu a Catalunya no és, ni de bon tros, homogeni. En aquest col·lectiu hi ha de tot. Hi ha, és clar, persones de nivell sociocultural i econòmic alt i amb bones feines (funcionaris, responsables d’empreses, metges, etc.), benestants i formades, que tenen una opinió negativa sobre el procés d’independència. Però també hi ha persones de classe mitjana que parlen castellà habitualment -i que han après català a l’escola o al carrer- i que alhora aposten decididament per la independència de Catalunya, sense embuts. També hi ha molts castellanoparlants residents en barris populars que, d’entrada, no es plantegen la independència; però que, si les elits catalanes la duguessin a terme, l’acceptarien amb tota naturalitat, sense fer-ne escarafalls, perquè les seves prioritats són tindre feina, que l’escola on du la seva filla funcioni i que pugui ser atesa sanitàriament com cal, i saben que això, en un Estat català, estaria garantit -o en tot cas es donarien més bones condicions per a garantir-ho-. Igualment, hi ha milers d’hòmens i dones vinguts d’Andalusia als anys 60 i 70 del segle XX, avui ja grans, que veuen amb bons ulls la independència; són persones que s’estimen molt la terra natal però també s’estimen molt Catalunya, i entenen que tindre les arrels a 500 quilòmetres no té res a veure amb si es crea un Estat nou. També hi ha quillos i xonis profundament anticatalans -gairebé feixistes- al costat de quillos i xonis que no tenen inconvenient a sumar-se a la independència i l’acceptarien de grat. També hi ha funcionaris de l’Estat espanyol que han hagut de raure a Catalunya i que estan a l’espera d’una destinació més propera a ca seva, als quals el procés d’independència -encara que hi estiguin en contra o no els importi si es du a terme- no els fa ni fred ni calor perquè la seva prioritat és tornar a la seva terra a curt o mitjà termini, de manera que se’n desentenen. Hi ha castellanoparlants antisistema i alternatius que no volen cap estructura estatal -ni la catalana ni l’espanyola-. I hi ha gent menfot -en totes les comunitats lingüístiques, val a dir-, a qui tant li fa si Catalunya és independent o no però a qui també tant li fa si Espanya es manté com a Estat o es disgrega. Fins i tot hi ha gent de nivell sociocultural i econòmic baix que no segueix l’actualitat i que s’assabentarà que Catalunya és un Estat mesos després que això passi (i no els importarà en absolut, perquè la millora de la seva situació personal i social és una qüestió prioritària per a ells, més que no pas si el Regne d’Espanya es manté o es disgrega). A tot això cal afegir-hi els castellanoparlants que, simplement, dubten o no tenen una opinió formada; alguns s’aniran posicionant a mesura que s’acosti el dia de la independència, tant en un sentit com en l’altre; però d’altres continuaran dubtant. Per tant, assumir que tot aquest col·lectiu tindrà un posicionament únic i que actuarà en bloc és irreal.

En aquest punt cal fer notar que una part del col·lectiu castellanoparlant és partidari de la independència. Totes les enquestes mostren l’existència d’aqueix perfil; però és que no cal gratar gaire per a trobar-ne mostres. Heus-les aquí:

a) Una primera mostra, important pel seu simbolisme i carisma, és en Justo Molinero. En Molinero gestiona Ràdio Tele Taxi, una emissora de música popular espanyola (pasdobles, sevillanes, etc.) amb una gran audència entre la gent castellanoparlant de Catalunya. En públic s’ha mostrat partidari de tirar endavant, o com a mínim plantejar i defensar, la independència de Catalunya.

b) Jo mateix he assistit a diverses trobades, xarrades i reunions organitzades per entitats proindependentistes (partits polítics, associacions, col·lectius diversos, etc.). I sempre hi ha algun castellanoparlant. A tall de mostra, quan es va presentar Solidaritat Catalana per la Independència al barri de les Comarques, a Valls, vaig acompanyar una de les candidates per Tarragona a l’acte, i vaig comprovar com més d’un terç de l’auditori era castellanoparlant. Potser alguns només veien a sentir les propostes i després van votar un altre partit; però el simple fet que anessin a l’acte -en un temps de gran desafecció política- vol dir que, com a mínim, no rebutgen la possibilitat de la independència.

c) Altres mostres les tenim en aquest ciutadà que afirma “Espero que tengamos cojones para la independencia”; o en la gent castellanoparlant que va votar “sí” a les consultes sobre la independència del Baix Llobregat i del Vallès.

d) També serveix com a testimoni aquest article d’en Miquel Riera, “Independència natural” (El Punt Avui, 6-10-2011). Explica que a Girona va pescar dos castellanoparlants parlant entre ells dient que la independència de Catalunya era la solució a la situació de crisi econòmica i política que vivim.

e) L’11-9-2011 vaig anar a celebrar la Diada al santuari de Montserrat. Al parc infantil de davant l’hotel hi havia un matrimoni jove -ell amb tatuatges- amb dos infants, un d’uns 8 anys i un altre nounat, acompanyats d’un home gran. Parlaven castellà entre ells (un castellà andalusat, amb aspirades en comptes de esses en posició de final de síl·laba). L’home gran duia, a la camisa, un pin amb l’estelada, ben visible. Que l’Onze de Setembre algú dugui l’estelada a Montserrat diu molt: aquella persona ha optat per una via política determinada, i que la publicita un dia especialment sentit per a la ciutadania de Catalunya. Déu-n’hi-do, l’afermament de l’opció independentista en aquesta persona.

f) A la llista podem afegir-hi entitats sense ànim de lucre que treballen per a millorar la societat. Moltes d’aquestes entitats tenen gent castellanoparlant treballant dins seu, i no tenen manies a defensar l’autogovern de Catalunya i fins i tot, en algun cas, a plantejar la independència com a possible sortida de l’atzucac polític, social i econòmic en què es troba. Una mostra és Identitat, una entitat de Cornellà de Llobregat. El seu manifest és un bon resum de l’estat de coses i obre la via a replantejar-se la relació amb l’Estat espanyol. El col·lectiu Els Altres Andalusos n’és una altra mostra. Tot i que en principi neix (el 2005) amb voluntat de dignificar la realitat social catalana (dient que la gent que va vindre d’Andalusia no han de ser objecte de folklorització), a mesura que ha crescut el debat sobre la independència alguns dels seus dirigents han manifestat el seu suport a aqueixa opció política (vegeu aquesta entrevista a en Lluís Cabrera, feta al Diari de Sabadell el 28-5-2010).

g) El cas per a mi més frapant és el testimoni d’un tal Antonio. El 26-1-2004 el diari ABC va treure la notícia que en Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores conseller en cap de la Generalitat, s’havia reunit amb ETA vora Perpinyà. Allò va provocar un terrabastall enorme en la política catalana i espanyola. Els dies següents els mitjans en van parlar molt, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio, aleshores conduït per n’Antoni Bassas, els oients van poder dir-hi la seva a través del telèfon i el correu electrònic. Les opinions dels oients eren diverses: més de la meitat mostrava el seu suport a en Carod-Rovira, i la resta li retreia la seva iniciativa. Va haver-hi un oient, crec que de nom Antonio, que quan li van donar pas va començar la intervenció amb aquesta frase, visiblement enfurismat: “¡Estoy harto, ya, de los españoles! ¡Que nos dejen en paz, a los catalanes!”.

h) No puc acabar aquesta llista sense mencionar el testimoni d’en Javier (a qui no conec). En Javier ha afegit un comentari al meu apunt sobre la irreversibilitat de la independència que us aconsello que llegiu (especialment els qui us considereu els més grans patriotes catalans: llegiu-lo i toqueu de peus a terra, sisplau). Ja es veu que ha reflexionat moltíssim sobre el tema (més que jo, fins i tot!) i cal comptar amb ell -i amb la gent que pensa com ell- en aquest procés que condueix a l’Estat català.

Davant aquests exemples la conclusió és òbvia: afirmar que els castellanoparlants de Catalunya estan tots en contra de la independència és fals. N’hi haurà que hi estaran en contra, n’hi haurà que hi estaran a favor i n’hi haurà a qui tant els farà. Per tant, si algú vol parlar en nom de tots els castellanoparlants estarà cometent un frau. Cada ciutadà, parli la llengua que parli, és l’única persona capacitada per a parlar de si mateix i per a defensar les seves idees, siguin del signe que siguin. Fer el debat d’una altra manera (“jo ja parlo per ells”) és inacceptable.

4. LA UNIÓ EUROPEA

Un altre argument dels unionistes -expressat, per exemple, per en Mariano Rajoy, del Partit Popular (PP)- és que, si Catalunya s’independenditza, serà expulsada de la Unió Europea.

Una afirmació així és molt agosarada. D’entrada, no té en compte com funciona el dret internacional. I és curiós que algú amb vocació de presidir un país, en comptes de reportar els mecanismes que ha establert la comunitat internacional per als processos d’independència i discutir-ne l’aplicabilitat, prefereixi treure el santcristo gros, com quan a un infant se li diu que ve l’home del sac. Vaja: fúmer-la pel broc gros en una qüestió que requereix fina anàlisi jurídica...

Quan un territori s’independitza d’un Estat-A, l’Estat-A desapareix. El que en queda és el nou Estat-B (el territori que s’ha independitzat) i el nou Estat-C (la resta); i pot ser que n’hi hagi més (pot haver-hi un Estat-D, un Estat-E, etc.). L’Estat-B i l’Estat-C (i els que hagin eixit) han de notificar, com a continuadors de l’antic Estat-A, quins tractats internacionals subscrits per l’Estat-A mantenen (per exemple, l’adhesió a l’OTAN o la Unió Europea). L’Estat-C pot tindre el mateix nom que l’extint Estat-A, si ho vol; o no. Però en tot cas de iure és un nou Estat, un Estat diferent. Així es funciona a la pràctica.

Seguint això, Catalunya (l’Estat-B acabat de constituir), un cop declarada la independència, només ha de comunicar a la Unió Europea que, com a continuadora del Regne d’Espanya (l’Estat-A dissolt), manté el tractat d’adhesió a la Unió Europea. I aquí s’acaba la qüestió. Els territoris castellans, si s’articulen en un Estat (l’Estat-C també acabat de constituir), han de fer el mateix: comunicar a la Unió Europea que, com a continuadors del Regne d’Espanya (l’Estat-A dissolt), mantenen el tractat d’adhesió a la Unió Europea (o el refusen). Encara que l’Estat-C s’anomeni “Espanya” o fins i tot “Regne d’Espanya”, no queda exempt de fer aquest tràmit, atès que es considera un Estat nou diferent de l’Estat-A.

Però encara més. A la Unió Europea hi ha altres casos pareguts al català. Els més clars són Flandes (la zona neerlandòfona de Bèlgica) i Escòcia (al Regne Unit des de l’Acta d’Unió amb Anglaterra i Gal·les del 1707). A Bèlgica no hi hagut Govern durant molts mesos per la manca d’entesa entre les dues comunitats, la flamenca i la valona, fins al punt que molts veuen com a invitable la independència de Flandes. I, a Escòcia, el Govern -de signe nacionalista- es planteja fer un referèndum d’independència el 2013. Ambdós territoris es troben dins la Unió Europea; per tant, quan un dels dos s’independitzi establirà un antecedent sobre què cal fer per a altres casos pareguts, com el català, el basc o el cors (tinguem present, a més, que Flandes és un territori constituent de la Unió Europea). Quan Flandes o Escòcia esdevinguin Estat, doncs, s’acabarà aquesta lletania que Catalunya serà explusada de la Unió Europea.

(Aquí hauria de reportar els mecanismes legals establerts per a constituir un Estat. Ho deixo per a un altre apunt.)

5. LA VIABILITAT ECONÒMICA

Alguns unionistes han deixat caure que l’Estat català no serà viable econòmicament, ni per la seva Administració pública ni per al teixit empresarial. Doncs bé: diverses veus acreditades -i no necessàriament independentistes- ja han fet notar que l’Estat català és viable econòmicament.

N’Andreu Mas-Colell, conseller d’economia de la Generalitat, va afirmar-ho el 13-9-2011. I l’endemà en Salvador Alemany, un dels dirigents de CaixaBank, va abonar aquesta idea.

El que sí que és evident és que si Catalunya roman a l’Estat espanyol i no es canvia el sistema fiscal sí que serà una ruïna per a Catalunya (jo ho és ara). Per tant, els qui plantegin la qüestió econòmica com un entrebanc per a la independència, potser que es plantegin fins a quin punt no és la qüestió econòmica allò que ha permès que Catalunya esdevingui un Estat. (Vegeu, en aquest sentit, l’article d’en Germà Capdevila “La cruïlla europea”, El Punt Avui, 17-9-2011.)

6. EL BOICOT ALS PRODUCTES CATALANS

Des del món empresarial es tem que la independència de Catalunya pugui provocar boicot a productes catalans en terres castellanes, amb el perjudici econòmic que això comportaria. Els unionistes han atiat aquest temor. La raó és que s’han donat casos de boicot a productes catalans els anys 2005 i 2006 (sobretot al cava, perquè va ser el producte més simbòlic, però en realitat destinat a molts productes i amb una campanya informativa viral extensa) i també el 2009 als productes i serveis oferts des d’Arenys de Mar (confós per molta gent amb Arenys de Munt, la primera població que va organitzar la consulta sobiranista d’àmbit municipal, a la qual anava adreçada el boicot esperonat per EsRadio per part d’en César Vidal).


Els economistes ja han valorat aquesta qüestió. El llibre Sense Espanya, d’en Modest Guinjoan i en Xavier Cuadras (Pòrtic, 2011), un treball acadèmic però amb un cert to divulgatiu, tracta aquesta qüestió. Segons aquesta obra, en cas que la independència de Catalunya generés bociot als productes catalans, els beneficis en altres camps, com la fi de l’espoli fiscal, implicaria una reactivació de l’economia catalana que supliria amb escreix les pèrdues provocades pel boicot. En efecte, potser CaixaBank perdria alguns clients a Madrid; però com que l’activitat econòmica a Catalunya es dispararia (a causa de la fi de l’espoli fiscal es faria molta obra pública) molts catalans avui a l’atur passarien a tindre feina i potser ingressarien la seva nònima a CaixaBank, de manera que les balances del banc esmentat es compensarien.

Segons l’estudi d’en Guinjoan i en Cuadras, amb un boicot consistent i prolongat (falta veure si hi haurà boicot i, si n’hi ha, si serà consistent i prolongat, cosa que dubto) es poden arribar a perdre 3.000 milions d’euros i 50.000 llocs de treball. Però l’Administració pública catalana retindria cada any més de 20.000 milions d’euros (la xifra de l’espoli fiscal es calcula en uns 22.000 milions d’euros l’any) que lògicament revertirien en inversions, de manera que, amb aquesta xifra d’un any, es crearien uns 90.000 llocs de treball, més que suficients per a absorbir tots els llocs de treball que es perdessin amb el boicot (i l’any següent, lògicament, continuarien les inversions amb els més de 20.000 milions d’euros anuals).

Cal dir, d’altra banda, que l’amenaça del boicot pot semblar extrema, però en bastants casos és inaplicable. En efecte, molta gent a Espanya reconeix algunes marques com a ‘catalanes’, com CaixaBank, CatalunyaCaixa, el Banc Sabadell, Freixenet, Codorniu o Caprabo -si bé ara és dins Eroski-. Però d’altres igualment radicades a Catalunya no les perceben com a tals, com Seat o Atrápalo.com; i en les multinacionals amb plantes a Catalunya la percepció tampoc és de ‘catalanitat’, com Nestlé. En conseqüència, un boicot a empreses catalanes es reduiria a les més emblemàtiques (i més fortes, val a dir).

A més, un boicot previsible també es pot sortejar si es disposa dels recursos pertinents. Amb motiu del boicot al cava català dels anys 2005 i 2006, l’empresa Freixenet va cercar nous mercats fora d’Espanya. El resultat va ser que, mentre va durar el boicot, a Freixenet van vendre menys a Espanya però van facturar el mateix que altres anys, perquè van vendre més a l’exterior. Aquest comportament intel·ligent de l’empresa cavista catalana contrasta amb el comportament que va tindre l’empresa cavista extremenya beneficiària del boicot català: va multiplicar per set les vendes durant dos anys... i ha acabat tancant.

En aquest punt encara cal fer notar una altra cosa. Amb el pas del temps, les empreses catalanes depenen menys del mercat espanyol. El 1987 Catalunya venia a Espanya el 75% de tot el que exportava. El 2005 ja era només de 54%. I cap al 2010 es calcula que és del 50% (vegeu aquesta entrevista a La Vanguardia, 5-10-2011). Però encara més: amb la fortíssima crisi econòmica que vivim, iniciada el 2008, es considera que les empreses que la superaran seran les altament qualificades que elaboren materials i productes que poden ser venuts a qualsevol lloc del món. Per tant, l’horitzó econòmic és que cada cop més cal vendre arreu, no pas exclusivament a Espanya (vegeu l’article “Una patronal del cava admet que té poc sentit vendre a Espanya”, Nació Digital, 20-9-2011).

Aquesta darrera idea contraposa la vella oligarquia patronal catalana, ancorada en el passat i pendent d’Espanya més per les prebendes i el negoci assegurat que per l’emprenedoria i la innovació, enfront de les petites i mitjanes empreses catalanes dirigides per jóvens (30-50 anys) molt més preparats, obertes a l’exterior i amb molta més capacitat d’innovació. (Vegeu el testimoni il·lustratiu de na Patrícia Gabancho amb motiu d’una visita d’en Mariano Rajoy a Catalunya, en què es va reunir amb vells empresaris.)

Encara una darrera reflexió, no puc estar-me’n. Suposem que el boicot fos un argument de prou pes. Doncs bé: ja he dit que els anys 2005-2006 i 2009 va impulsar-se un boicot a productes catalans... sense que Catalunya hagués proclamat la independència. La pregunta és òbvia: si, estant Catalunya a Espanya, es va fer boicot als productes catalans, per què es reporta el boicot com a argument contra la independència? No hauria de ser un argument (més) a favor de la independència?

7. ALTRES ESCULLS SIMBÒLICS

Entre la vox populi hi ha dos esculls possibles més, de natura trivial però que, en el camp sentimental, tenen prou importància.

Hi ha gent que diu que, en pic s’assoleixi la indipendència, malauradament no podrà jugar a la Loteria de Nadal. I hi ha altres persones que es pregunten si el Futbol Club Barcelona només podrà jugar contra equips catalans. Aquest darrer interrogant, en realitat, el que amaga és la por que el Barça deixi d’enfrontar-se al Reial Madrid, el seu gran rival (culers i merengues viuen apassionadament aquests derbis). La Loteria de Nadal i la Lliga Espanyola de futbol són, per dir-ho així, els últims reductes simbòlics en què la gent pot tindre reticències per la independència.

El tema de la Loteria de Nadal és fàcilment resoluble per dues vies. Primer, res no impedeix que hi hagi un acord entre l’Estat català i l’altre Estat veí perquè els ciutadans de Catalunya puguin jugar a les loteries de l’Estat veí, si l’Estat veí no hi està en contra. Si no hi ha acord, sempre es pot aprofitar un viatge per negocis o plaer a Saragossa o Madrid per a comprar una butlleta. I si un no té un viatge programat sempre pot comprar la butlleta per internet a qualsevol establiment acreditat que vengui en línia. De manera de jugar a la loteria de l’Estat veí n’hi ha moltes. Segon, l’empresa pública Loteria de Catalunya pot crear un sorteig extraordinari per Nadal que reparteixi un caleram. I només cal fer-ne la propaganda adient. Al capdavall, la popularitat de la Loteria de Nadal és perquè s’ha fet una bona campanya de màrqueting durant molts anys (i no perquè reparteixi els diners entre moltes persones: quanta gent coneixeu a qui hagi tocat la grossa?).

El tema del Barça encara és més fàcil de resoldre. Algú ha plantejat que, com a solució, es podria crear una lliga ibèrica. Així, es podrien continuar enfrontant els equips catalans (Barça, Espanyol, etc.), espanyols (Reial Madrid, Atlètic de Madrid, Sevilla, etc.) i bascos (Bilbao, Reial Societat, etc.) juntament amb els portuguesos (Porto, Sporting de Lisboa, Benfica, etc.). Seria com una versió ampliada de la Lliga Espanyola actual. Ara: segons el meu punt de vista, és una solució un xic infantil i, encara que fos possible, tampoc no cal ni això.

De fet, la solució a aquest dilema vindrà sola. La Lliga Espanyola de futbol és insostenible econòmicament, com ha fet notar el setembre del 2011 un alt càrrec de la UEFA. O sigui que tard o d’hora la xaparan. El nivell de sous que es paguen és inassumible per tots els clubs d’Espanya, a excepció del Barça i del Reial Madrid. Aquests dos clubs, de fet, són els únics que, de l’any 2003 cap aquí, opten al títol de campió de lliga; la resta pràcticament no tenen opcions. I això és perquè tenen una capacitat econòmica que no té cap altre club d’Espanya. Fixem-nos, a més, que la lliga 2011-2012 comença amb una vaga de jugadors pel tema del cobrament. I alguns clubs esportius -no sols de futbol- ja han renunciat a un ascens a una divisió superior per raons econòmiques. És d’esperar, doncs, que la primera divisió de la Lliga Espanyola hagi de fer prompte un replantejament. Com a sortida, els dos clubs grans, Barça i Reial Madrid, entraran a competir en una superlliga europea. No una copa amb eliminatòries -com és ara-, sinó una lliga amb tots els ets i uts: a l’estil NBA (Estats Units), deslligada de reials federacions de futbol, sense que les estructures estatals s’hi fiquin, sense ascensos ni descensos a categories inferiors. I s’enfrontaran als grans d’Europa: el Manchester United, l’Arsenal, el Chelsea, l’Ajax d’Amsterdam, l’Inter de Milà, el Porto, el Bayern de Munic, el Borussia Dortmund, el París Saint-Germain, etc. Per tant, que no pateixin culers i merengues: Barça i Reial Madrid seguiran enfrontant-se amb assiduïtat i el Barça no tindrà per què enfrontar-se al Nàstic de Tarragona en una lliga (pot fer-ho en una copa, però).

8. L’EXÈRCIT

La Constitució espanyola estableix a l’article 8 que “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Això ha fet pensar que, en cas que Catalunya es converteixi en un Estat, l’Exèrcit espanyol hi intervindria. Aquest temor té base no tant en la Constitució espanyola, sinó en la història: només cal recordar les ocupacions militars castellanes del 1640, 1714 i 1939. De fet, a certes generacions de catalans que van viure el franquisme (1939-1975) els fa por la intervenció de l’Exèrcit espanyol.

Sobre aquesta qüestió només diré dues coses. Abans, però, cal tindre present un detall: som al segle XXI, no pas al segle XIX. La Constitució espanyola es va redactar immediatament després del franquisme (1978), quan els defensors d’aquest règim encara tenien molt de poder i quan l’Exèrcit era un agent polític més, com ho va ser durant el segle XIX (el franquisme té part d’elements polítics propis del seu moment, els anys 30 del segle XX, com l’ingredient del feixisme; però en molts aspectes era un règim del segle XIX). A diferència de llavors, al segle XXI l’Estat espanyol forma part de l’OTAN i la Unió Europea i es finança en part amb diners provinents de la Unió Europea (sobretot Alemanya) i amb la venda de bons als mercats financers internacionals. El context internacional és un altre, incloent-hi la derivada financera.

I ara les dues coses que he dit que diria. Primer, que, al segle XXI, plantejar una intervenció armada contra la població civil de Catalunya és un disbarat en el marc de la Unió Europea i l’OTAN. Al segle XIX un Estat podia enviar les forces armades contra la població civil sense que cap altre Estat no digués ni piu. Una intervenció militar de tipus coercitiu i violent no es podria dur a terme políticament; la Unió Europea no pot tolerar que un Estat membre se salti l’esperit fundacional de la Unió, on els drets humans hi tenen un paper preponderant. En aquest sentit, l’Estat espanyol se’n guardarà bé prou de fer un pas que el desacrediti per molts anys als ulls dels seus socis occidentals (no tan sols europeus: també els Estats Units). I és que quedar desacreditat en l’escenari internacional té repercussions negatives importants: els teus socis deixen de comptar amb tu, de manera que et despenges dels grups de decisió internacionals (Unió Europea, OCDE, G-20, etc.); i la prima de risc dels bons governamentals esdevé inassumible, de manera que es perd finançament als mercats.

Amb el que he dit al paràgraf precedent n’hi ha prou per a veure que una intervenció militar no tindria sentit ni tan sols des de l’òptica espanyola. Però no puc estar de dir-hi una segona cosa. L’esment a l’Exèrcit pot ser un contraargument en boca d’un independentista (fa referència a la por). Però, en boca d’un unionista, l’esment a l’Exèrcit no és un argument; és una amenaça. I això no pot consentir-ho cap demòcrata, inclòs el qui és contrari a la independència de Catalunya. Si es consentís simplement voldria dir que a l’Estat espanyol no hi ha demòcrates ni democràcia, sinó una altra cosa. I això sí que és inassumible per a un país que vol estar al costat dels grans i que es finança a través dels ajuts d’Alemanya i dels mercats financers.

En resum, el preu a pagar per l’acció militar, fins i tot per l’amenaça -encara que després no hi hagi acció militar- és inassumible per a l’Espanya que es vol moderna. Hauria de pagar un preu tan car en el concert internacional que l’ensorraria a la categoria de molts països tercermundistes.

9. CLOENDA

Els arguments de l’unionisme tenen poca consistència en general. N’hi ha algun una mica sòlid, com el boicot a productes catalans; però plantegen un escenari que es pot superar.

De fet, diria que l’únic que l’independentisme no pot rebatre a l’unionisme és la qüestió dels sentiments. Si una persona se sent espanyola de cap a peus, se’n sent i ja està. I això pot fer que mostri rebuig o reticències a la independència de Catalunya. Igualment, si algú ha jugat sempre a la Loteria de Nadal i desitja fervorosament veure l’acte litúrgic dels xiquets del col·legi de San Ildefonso, doncs no s’hi pot fer més. I si un culer vol que el Barça continuï batallant pels estadis espanyols perquè li agrada tindre futbol tota la setmana, estem parlant de sentiments, no de raó. Aquests punts l’independentisme no pot rebatre’ls, perquè no són arguments, són sentiments.

Per tant, la feina pendent que tenen els independentistes no és tan sols rebatre els arguments de l’unionisme (que ja es veu que es pot fer amb relativa facilitat), sinó seduir els qui tenen sentiments que poden frenar la constitució de l’Estat català.


AFEGITÓ 1 (19-10-2011)

Una altra veu del món econòmic que indica que la independència de Catalunya seria beneficiosa (no tan sols viable). Aquest cop és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Galí. Podeu veure-ho aquí.

AFEGITÓ 2 (14-11-2011)

Increïble però cert. En Jorge Moragas, un membre important del PP (d’origen català), ha donat un argument més en contra de la independència de Catalunya. Però l’argument en qüestió no té una gran profunditat de pensament, que diguem. Ha arribat a dir (12-11-2011) que, en cas que Catalunya esdevingui un Estat, els catalans es perdrien “cosas bonitas”. I ha posat com a exemple d’aqueixes coses boniques que els catalans es perdrien les ciutats de Donòstia i Sevilla. Aquest és, de moment, el gran argument del PP en contra de la independència de Catalunya. Si el nivell d’argumentació del PP és aquest, com pensen afrontar la gestió de la pitjor crisi econòmica en 80 anys? Potser el senyor Moragas desconeix que, encara que hi hagi una frontera entre Lleida i Saragossa, la gent que viu més ençà de Lleida podrà anar igualment a Sevilla a visitar-la tantes vegades com vulgui, ni que sigui com a turista. La independència de Catalunya no comporta que Sevilla (o Lleida) canviïn de planeta, que jo sàpiga. I estic convençut que la gent de Sevilla no acceptarà que les autoritats espanyoles impedeixin els ciutadans de l’Estat català a anar-hi, ja que de ben segur els turistes catalans anirien a deixar-s’hi diners. O el Govern de Madrid obligarà els sevillans a no acceptar cap turista (llegiu-hi euro) català? Per cert: diria que actualment els ciutadans de Madrid poden anar a Lisboa, Londres, París o Milà perfectament: quan travessen la frontera estatal no entren a cap dimensió desconeguda, diria. (O és que potser en Moragas té present que molts espanyols castellanoparlants no solen sortir del “seu país” i es pensa que els catalans fem el mateix?) Segur que més d
un català partidari del manteniment de Catalunya dins Espanya que actua de bona fe i que creu que l’argumentació sòlida és la millor arma deu estar morint-se de vergonya.