El paper (galdós) dels sindicats

14-11-2012: vaga general a Espanya, Grècia, Portugal, Malta i Xipre, i sectorial a Itàlia, França, Alemanya i Bèlgica. Bon motiu per a reflexionar sobre el rol dels sindicats.

Una vaga general és una mesura extraordinària per a protestar contra mesures governamentals lesives envers els treballadors, o bé contra una situació considerada injusta que pot haver provocat la patronal (acomiadaments col·lectius per deslocalització o llocs de treball mal remunerats, per exemple). La mesura pot considerar-se legítima en si mateixa, però hi ha elements entorn seu, provinents dels mateixos sindicats, que la deslegitimen.

Quan els sindicats convoquen una vaga general aspiren a fer aturar un país. Se suposa que l'èxit d'una vaga general consisteix en el nivell d'aturament de l'activitat econòmica. I per aconseguir-ho fan piquets que ells anomenen informatius, quan sovint, en realitat, són coercitius. Per exemple, tallen carreteres o entrades a ciutats i polígons, impedint la lliure circulació de qualsevol persona (un dret per a mi molt important, i que hauria de ser important per a tothom llevat dels qui volen un estat soviètic). També punxen rodes dels autobusos que s'encarreguen del transport públic, impedint a la gent que no vol fer vaga d'anar a treballar. O posant silicona a panys de botigues, tallers, facultats universitàries, etc. Vaja: trepitjant els drets mínims de qualsevol conciutadà. Qui vol anar a treballar o fer classe es pot quedar sense poder-ho fer. I això és inadmissible, a banda d'insolidari (un sindicalista ha de defensar els treballadors... fins i tot els que volen treballar quan hi ha convocada una vaga).

Els piquets són, en molt bona part, violents. Hi ha gent que no obre botigues no pas perquè vol fer vaga, sinó per por que li xafin un vidre (la restitució del qual costa un ull de la cara). Al programa 8 al Dia de 8TV, a la vigília de la vaga, van entrevistar breument un camioner. L'home va dir que era autònom i que no trauria el camió al carrer per por que els piquets hi fessin destrosses. Cal dir que un camioner autònom s'ha comprat el seu camió; per tant, s'hi ha jugat els seus quartos, els quartos d'un treballador normal i corrent. Ja veieu si són solidaris els sindicalistes amb els treballadors: molts cops els destrossen els béns amb què treballen.

Hom pot pensar que els piquets violents són incontrolats. En absolut: els sindicats podrien desmarcar-se d'aquestes actituds, perseguir-les, condemnar-les... però no ho fan. En Joan Carles Gallego, de Comissions, ha arribat a dir que tallar una carretera no és lesiu envers la gent. Quina barra! Quina curtedat de mires en térmens democràtics!

Tot plegat demostra el fracàs dels sindicats. Aspiren a aturar del tot un país; però només ho aconsegueixen a mitges: basta veure botigues menudes de ciutats petites o pobles, tallers petits, personal de neteja, pagesos, professionals liberals, advocats, etc., que treballen (a la meva ciutat això es veu clarament). Tota ciutat acaba anant a mig gas, i basta passejar-s'hi per a veure-ho. Per tant, que només alguns no treballin però d'altres sí ja és per si mateix un fracàs dels sindicats. Però és que, a més, aquest mig aconseguiment en realitat només és un quart d'aconseguiment. En efecte: molta gent no va a treballar perquè els piquets els ho impedeixen amb accions violentes (tallant carreteres, boicotant el transport públic, segellant panys, etc.) o perquè tenen por que els sindicalistes facin destrosses als seus béns. Molta gent, doncs, es queda a casa... i treballa des d'allà, amb l'ordinador!

Que hi hagi gent que no pot treballar per coaccions diu molt del tarannà de força sindicalistes. Gens obert, gens dialogant, gens comprensiu, gens democràtic. Però, a més a més, que molts dels que no treballen ho facin per por o per coaccions demostra que els sindicats fracassen quan convoquen una vaga general.

Joc net, senyors dels sindicats! Quan convoqueu una vaga general limiteu-vos a explicar-ne els motius. I espereu a veure si la gent respon. Llavors veureu que sols us segueixen quatre operaris de grans empreses i els funcionaris (els que no poden perdre la feina, precisament). Perquè molts altres, lliurement, decidiran anar a treballar. Molts autònoms i assalariats continuaran treballant. Aleshores us adonareu que els vostres arguments són febles. Si no sou capaços de mobilitzar la gent amb arguments, i només podeu recórrer a la coacció, és que potser no teniu raó. És molt fàcil dir que tens raó quan a l'altre l'obligues a seure i callar. I no em val que em digueu que hi ha assalariats que treballen per por de perdre la feina: a banda que també parlo d'autònoms (que vosaltres no defenseu, per cert), sé de molts assalariats que no fan vaga per no perdre els diners d'un jornal. Que a molta gent li costa arribar a final de mes.

Per desgràcia dels treballadors, fa temps que els sindicats han deixat de representar tots els treballadors. Només representen operaris de grans fàbriques i funcionaris, i com a molt algun jove d'extrema esquerra (i no pas tots). Que els sindicats recorrin a la brega en comptes de la seducció i que aturin un país amb martingales i trampes és una mostra de la seva feblesa argumental i, doncs, del fet que ja no connecten amb la majoria de treballadors. Potser la regeneració democràtica que molts demanem no s'hauria d'aplicar només als partits polítics i al sistema polític, sinó que també haurem d'estendre-la al món sindical. Una democràcia forta no és només la que té el sistema polític sanejat, sinó la que té tot l'entramat institucional sanejat: per tant, també el món judicial i... el món sindical.

(Una darrera precisió. De motius per a la protesta n'hi ha, i força. Això no ho nego. El que qüestiono és el mètode totalitari i irrespectuós de molts sindicalistes a l'hora d'imposar una aturada. Ho dic per si algú està temptat de titllar-me de pro sistema. Basta llegir els apunts del blog per a veure que en absolut deixo passar-ne ni una al sistema.)