dijous, 23 de febrer de 2012

Eurovegas: de debò ens cal?

Aquests dies ha sorgit un debat interessant: si Catalunya ha d’acollir el complex de lleure ‘Eurovegas’, amb casinos, hotels i camps de golf. La intenció és que aquest complex, promogut per un multimilionari nord-americà, s’instal·li al delta del Llobregat; per tant, a prop de Barcelona, el port de Barcelona (on cada any atraquen molts creuers turístics) i l’aeroport del Prat. També hi ha la possibilitat que s’instal·li a Madrid.

Hi diré la meva. Aviso que no entraré en la qüestió moral del joc. La majoria de bars de Catalunya tenen màquines escurabutxaques i som a l’era d’internet, en què hom pot jugar-se els quartos en cases d’apostes virtuals. Per tant, situar el debat en aquests térmens és fora de lloc.

Em vull centrar en dues coses.

Primera qüestió: hi ha qui diu que, amb tant d’atur com tenim, hem d’acollir aquest complex. Però potser ens hauríem de preguntar una altra cosa. Aquest complex és una solució a l’atur? És aquest el model econòmic que volem? Vull dir: es faran feines de construcció i caldrà uns quants cambrers i crupiers. Però per a trobar feina a 600.000 persones (les que hi ha a l’atur a Catalunya), no s’hauria de fer una política econòmica de més de fons?

Durant un munt d’anys tothom, especialment polítics i tertulians, s’ha omplert la boca dient que, per a tirar endavant l’economia, cal treballar en innovació, talent, enginyeries, formació avançada de qualitat... I ara resulta que no: que, per a sortir de la crisi, hem de posar lleure de pa sucat amb oli. Entre casinos estil Las Vegas (res a veure amb el glamur de la Provença), Port Aventura i el turisme de borratxera de Lloret i Salou ja em direu si Catalunya pot presumir de ser un país turístic de primera divisió. (Pot presumir-ne, sí. Però pot presumir-ne la Catalunya del romànic, de Gaudí, de l’Empordà, del Priorat, del Pirineu, de la ruta del Císter, del Delta, de la Tarragona romana, de la Girona medieval, de Montserrat... coses que no té ningú més i amb un fort component paisatgístic i cultural. Això sí que és turisme de primera divisió. Però, és clar, el turisme de borratxera i l’oci casinístic és més barat i la mà d’obra no ha de ser qualificada, vet aquí. Diner fàcil.)

En fi: penso que ens cal més enginyeria i biomedicina, i si voleu turisme d’alt nivell cultural/adquisitiu; però no pas turisme de llums de neó.

Segona qüestió: el promotor del complex ha dit que vol rebaixar la llei del menor, la llei del tabac i la llei d’immigració; que vol no pagar impostos durant un temps (un o dos anys); i que no s’ha de tindre en compte que alguns espais del pla del Llobregat són entorns naturals protegits.

Veam: els negocis d’aquí, instal·lats aquí de fa molt de temps, paguen impostos. Tenen dificultats econòmiques (el consum ha baixat força) però continuen pagant impostos. I ara ve un empresari que diu que, durant un temps, no vol pagar-ne. Això és una injustícia clamorosa. Per què no es condonen els impostos de totes les empreses catalanes durant un any o dos? Seria inviable, és clar. Però no fer-ho seria injust.

Alguna veu diu que cal ser flexible i modular una mica la legislació. Que, en tot cas, no es traspassin unes línies vermelles. Senyores i senyors: les línies vermelles són l’articulat de les lleis. No pas uns paràgrafs determinats de les lleis i els reglaments (els paràgrafs essencials), sinó totes les lletres, de cap a cap. Si hi ha una llei antitabac, tothom l’ha de complir. Si ens la saltem perquè ve un multimilionari, la pregunta cau pel seu pes: molts bars i restaurants de Catalunya que tenen dificultats per a mantindre’s van acatar la llei del tabac malgrat estar-hi en contra. Per què no se’ls va aplicar l’excepció a aquests bars i restaurants nostres? Ara farem l’excepció al que ve de fora?

Tornant als qui diuen que tenim molt d’atur i que, per tant, cal fer la vista grossa amb les lleis. Si cedim a aqueixes demandes, demà vindrà un xeic àrab o un magnat rus o un empresari xinès disposat a fer una altra inversió enorme i exigirà que es rebaixin les condicions laborals (per exemple, que pugui pagar per sota del sou mínim interprofessional o que pugui despatxar personal sense indemnitzar). Hi accedirem?

Acabo. El model ‘Eurovegas’ és el model del PP valencià, que ha promocionat el complex Marina d’Or, el complex Terra Mítica, Benidorm o l’aeroport de Castelló, que ha costat una morterada i no hi opera cap vol. Doncs bé: el govern valencià, del PP, ara no pot pagar les farmàcies; i a alguns instituts de secundària no engeguen la calefacció i els alumnes passen fred. Això és el que volem? Volem una economia de pa per avui (=quartos fàcils) i gana per a demà (=economia infradesenvolupada i serveis públics tercermundistes)?

Amb un Port Aventura n’hi ha prou. Diuen que Madrid potser “ens” prendrà ‘Eurovegas’. Francament, si volen que se la quedin (i si algú de Madrid té seny i pensa igual que s’hi oposi: farà bé). A Catalunya hem de treballar per un altre model productiu.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Tothom contra el racisme! Defensem els qui són vexats per tindre la pellengua catalana

Ja fa dies que passa. Un cop va passar a l’estació de tren de Badalona, fa anys, quan un guàrdia de seguretat va gairebé agredir un professor universitari perquè el professor va parlar-li en català. Ara, a final del 2011 i inici del 2012, ha passat més cops.

Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).

Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)

Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.

Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).

I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.

Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.

Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).