Què és Catalunya per als espanyols? Evidentment, un altre país (agradi o no)

Què és Catalunya per als espanyols? Vet aquí una pregunta que donaria molt de suc en una enquesta...

Si aquesta qüestió sortís en una tertúlia o una conversa de bar, sobretot amb una certa confiança entre els participants a la conversa, em sembla que trobaríem l’autèntica percepció que tenen els espanyols de Catalunya. I crec que a uns quants espanyols els sortiria la idea que Catalunya és “otro país”.

En efecte, en contra del que volen fer-nos creure partits com Ciutadans, per a molts espanyols Catalunya és un altre país: igual que França. Els agradi o no als senyors diputats Rivera o Cañas.

Pels mitjans de comunicació i internet es troben mostres d’això que dic. Va bé reprendre’n algunes de més antigues (que ja hem reportat al blog en alguna altra ocasió) i aportar-ne algunes de més recents. Vegem-les.

a) L’any 2005 Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, volia adquirir l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol). A més, la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).

b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)

c) El 20-4-2011 el Reial Madrid va guanyar la Copa del Rei al Barça. Un dels jugadors del Madrid, n’Esteban Granero, va publicar al mateix dia un missatge al Twitter dient que “La copa de España se queda en casa”. Poc després va haver d’esborrar el missatge pel rebombori que havia causat. (Vegeu la notícia al diari Ara, 21-4-2011).

d) Durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres (28-7-2012), els comentaristes de Televisió Espanyola van evidenciar que, per a ells, Barcelona no és una ciutat espanyola. Com que Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics del 2020 (després d’haver intentat, sense èxit, aconseguir els del 2012 i 2016), els comentaristes espanyols anaven dient “también queremos unos juegos, a España nos gustaria tener unos juegos”, com si els Jocs de l’any 1992, celebrats a Barcelona, no comptessin. I és que, segurament, per a ells, no comptaven. L’únic que compta per a l’imaginari hispànic és allò que hi ha fora de Catalunya. (Vegeu la notícia a Nació Digital, 28-7-2012.)

En resum: molts espanyols veuen Catalunya com un altre país. I és que, com diu la dita, el temps posa tothom al seu lloc, malgrat els intents que es puguin fer per a alterar el lloc natural de les coses.

Rescat espanyol? Estat català!

Fixem-nos-hi. El Govern espanyol deu diners a la Generalitat de Catalunya. En concret, deu diners del Fons de Competitivitat i, sobretot, per la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia III (del 2006). Aquesta addicional estableix que, als pressupostos de l’Estat espanyol, ha d’haver-hi un mínim d’inversió en infraestructures a Catalunya i que, si no s’executa (que mai s’executa, val a dir), el Govern espanyol ha de traspassar a la Generalitat els diners no invertits. Cal recordar que l’Estatut d’Autonomia és una llei orgànica espanyola. En total, el Govern espanyol deu a la Generalitat 1.450.000.000 euros del Fons de Competitivitat, 759.000.000 euros per la disposició addicional tercera (exercici del 2008) i 211.000.000 euros per la disposició addicional tercera (exercici del 2009), als quals caldrà afegir-hi el que es degui de la disposició addicional tercera (exercicis del 2010 i del 2011). En total, 2.420.000.000 euros pel cap baix.

Doncs bé: el Govern espanyol es nega a donar aqueixos diners al·legant que no té ni un ral. Tanmateix, al mateix Govern espanyol munta un fons de liquiditat per a rescatar autonomies, amb 18.000.000.000 euros. La Generalitat està asfixiada i segurament demanarà a final de juliol del 2012 o durant l’agost diners d’aquest fons de liquiditat, cosa que implica que el Govern espanyol pot posar cullerada a la Generalitat.

Veam si ens entenem: el Govern espanyol deu una morterada a la Generalitat perquè ho estableix la llei; el Govern espanyol es nega a donar un duro a la Generalitat saltant-se la llei; el Govern espanyol munta un fons de liquiditat per a posar diners a les comunitats autònomes amb problemes financers, i que si s’activa implica un control estricte del Govern espanyol sobre la comunitat autònoma que el demani; la Generalitat, com que no rep els diners que per llei li deu el Govern espanyol, ha de recórrer a aquest fons de liquiditat i, per tant, ha de ser intervinguda pel mateix Govern espanyol que li ha negat els diners tot i tenir-los al calaix (el fons de liquiditat per a autonomies és unes set vegades és gran que el que deu el Govern espanyol a Catalunya). Esperpèntic, oi?

Com es pot ser tan beneit a la Generalitat i no trencar amb aquesta estafa?

Quina vergonya! Quant de gripau empassat al Palau de la Generalitat! Això és acotar el cap davant una solemne injustícia i presa de pèl. Una intervenció així, en què es lamina l’autogovern de Catalunya, és inassumible per cap partit catalanista. Ah, i senyors de la Generalitat: no facin el ridícul com ha fet Espanya en negar que hi hagi rescat financer quan la Unió Europa hi ha injectat diners (a canvi de contolar-ne la política i els pressupostos). La Generalitat ha estat rescatada pel Govern espanyol (perquè el mateix Govern espanyol asfixia Catalunya amb un espoli fiscal desproporcionat i negant-se a donar a la Generalitat els diners que li correspon).

A aquestes alçades de l’estafa, ja em perdonareu, però va sent hora de fer via. El senyor Artur Mas ja triga a tallar. Això és inassumible políticament, perquè es traspassa més d’una línia vermella, i més quan serveis bàsics com hospitals, residències de gent gran, escoles, guarderies, universitats, bombers, etc., veuen retallats els seus pressupostos fins a mínims impensables. I si és inassumible, un dirigent d’un país ha de saber fer el que cal fer. Plantar-se, començar de zero i dirigir el país cap a un nou horitzó: un Estat europeu. Si hem de sotmetre’ns a un rescat d’un Estat depredador, jo com a ciutadà no ho accepto, i exigeixo als meus dirigents que optin per l’única solució que li queda a Catalunya: ser Estat (i administrar-se els seus afers econòmics sense ingerències de veïns depredadors). Cap altra sortida és viable, senyor Mas.

Que us quedi clar: ens cal un President, no pas un president. Si hem de tindre una simple gestoria més val que tanquin la Generalitat. Aquest format diluït no em serveix de res. Els dirigents polítics catalans han d’estar a l’alçada de les circumstàncies; i si no hi estan han de plegar i deixar pas a d’altres de més ben preparats. Un President ha de fer el que ha de fer; i si acota el cap i no fa res ha de plegar. Veam si ho entenen.

El tracte d’en Xavier García Albiol amb els musulmans: una mostra d’antipolítica

Alerta amb la notícia. El 21-7-2012 comença el Ramadà, un període important per a qui professa la religió musulmana. El batlle de Badalona, en Xavier García Albiol, notifica al col·lectiu musulmà de la ciutat que no pot posar-se a resar en una plaça. L’alcalde diu que es busquin un espai perquè no molestin (atenció: que no molestin) i perquè no donin una imatge tercermundista de la ciutat (atenció: imatge tercermundista) que avergonyiria al mateix alcalde (atenció: que l’avergonyiria a ell, a ell en concret). El col·lectiu musulmà, en una actitud d’allò més responsable per tal d’evitar mala maror, accedeix a un pati ofert per l’Ajuntament per a fer les seves oracions; però l’Ajuntament diu que els cobrarà el lloguer de l’espai: 2.000 euros. (Podeu llegir la notícia “Albiol diu als musulmans de Badalona que no podia permetre "una imatge del Tercer Món"”, al portal 324.cat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 21-7-2012).

A parer meu, un fet així mereix una anàlisi a fons. I és que encabat ens demanarem com és que els feixismes han pujat.

En Xavier García Albiol és un pes pesant dins el Partit Popular (PP) català. El 2011 va accedir a la batllia de Badalona en ser la força més votada a les eleccions municipals (tot i no tindre majoria absoluta). En aquella campanya electoral va fer servir un discurs antiimmigració molt agressiu. Fins i tot va editar un fullet en què relacionava la delinqüència amb determinats col·lectius immigrants. El fullet li va costar una denúncia per racisme, que finalment es va arxivar. N’Alícia Sánchez-Camacho, capitosta del PP català, és una de les persones que li ha donat més suport. Potser perquè l’Ajuntament de Badalona és l’únic raconet de poder que té avui el PP a Catalunya. Em temo, però, que na Sánchez-Camacho un dia o altre se’n penedirà (si seguiu llegint veureu per què).

El cas d’en García Albiol pot servir com a mostra del que és l’antipolítica. No em refereixo als moviments alternatius, que són antipolítica però fora del sistema institucional; sinó als extremismes (extrema dreta i extrema esquerra) que són antipolítica però dins el sistema institucional. Tal fenomen només pot donar-se si al cap de la gent hi ha hipocresia. Almenys els moviments alternatius que propugnen l’antipolítica volen enderrocar el sistema institucional. En canvi, a l’extrema dreta hi ha gent que s’instal·la al sistema institucional justament per a aplicar mesures antipolítiques (n’Adolf Hitler, un dels pitjors dictadors de la història de la humanitat, va utilitzar el sistema institucional per a accedir al poder, concretament usant vies democràtiques i la llibertat d’expressió; i en ser al poder va canviar el sistema instaurant-ne un de totalment infernal).

Comencem pel començament. La política és la gestió de la cosa pública a partir d’uns criteris. Entre els criteris hi ha de tot, però també el que últimament s’anomena línies vermelles, és a dir, límits que no es poden traspassar. Les línies vermelles a Occident -és a dir, casa nostra- són la democràcia, l’estat de dret (és a dir, tothom ha de complir les lleis, tothom té presumpció d’innocència i tothom té dret a defensa), la igualtat (en sentit general, però també concret: igualtat d’oportunitats, manca de discriminació, etc.) i les llibertats civils (que inclou sobretot la llibertat d’expressió, però també la llibertat de circulació i la llibertat religiosa). Això és el marc bàsic de l’actuació política en qualsevol país occidental (per tant també Catalunya). Aquest marc implica que, davant qualsevol controvèrsia política, ha d’haver-hi més diàleg i menys mà dura. Dit d’una altra manera: en la política de debò, davant un tema complicat, qualsevol dirigent ha de dir “Parlem-ne, veam com ho resolem”. Envers els musulmans de Badalona, en Xavier García Albiol, en comptes de dir això, ha actuat a l’inversa: “Parlar-ne? De què? Tothom fora i s’ha acabat!”. A les antípodes, doncs, del que és el fonament polític occidental.

Analitzem-ho. Primer: ¿els musulmans transgredeixen cap llei si es posen a resar en grup en una plaça? Perquè una autoritat (com un batlle) impedeixi a algú de fer una cosa ha d’haver-hi un motiu clar. Podria ser, per exemple, evitar aldarulls. Si es convoca una manifestació i és probable que hi hagi esvalotadors, l’autoritat pot prohibir-la. Però en el cas de resar, quins aldarulls pot haver-hi? Per tant, la prohibició ha d’estar més emparada que mai per la legislació. És així? Quin article de quina llei es transgredeix perquè un grup de gent es posi a resar al carrer?

Segon: l’Ajuntament badaloní podria argumentar que no és raonable que un col·lectiu nombrós ocupi l’espai públic durant un temps llarg, perquè impedeix el trànsit de gent (que té el dret a passar per on vulgui dels espais públics). Ara bé: de casos d’ocupació de via pública n’hi ha a centenars. Durant les festes majors o les festes de barri, per exemple. Si jo vaig a una població on fan la festa major, puc trobar-me que em serà difícil passar per determinats carrers o places. O quan hi ha les processons de Setmana Santa, pròpies del cristianisme, en què els feligresos catòlics ocupen la via pública i poden impedir el pas de gent, almenys durant una estona prou llarga. O quan el Barça guanya un títol: la part superior de les Rambles, a Barcelona, queda ocupada per tanta gent que no es pot passar. O una prova esportiva com una marató o una cursa ciclista. O una manifestació o una protesta laboral. O les concentracions de jovent al carrer durant les nits de festa (que a Madrid anomenen botellón). O el carnaval, Cap d’Any, Sant Joan o Sant Jordi. Tot això són ocupacions de la via pública i fan anar malament altres persones que no participen en aquell acte. Per tant, posar-se a pregar s’hauria d’equiparar a qualsevol d’aquestes manifestacions populars de festa. Per cert, no veig que el senyor García Albiol critiqui els seguidors de la selecció espanyola que, cada cop que aquest equip de futbol guanya un títol, ocupen carrers i, a més, fan soroll, molt més soroll que els musulmans, ben entrada la nit. Potser inclús l’home hi participa. Vaja: la coherència no és el fort d’aquest home.

Tercer: els motius pels quals en García Albiol ha dit que no volia musulmans pregant pel carrer són propis d’una persona ofuscada per una ideologia de via única. D’entrada diu que no vol donar una imatge del Tercer Món. Això és directament racisme. S’assumeix que hi ha països pobres i desestructurats (Tercer Món) on la gent resa pels carrers; i països on tot és bonic i endreçat (Primer Món) on la gent no resa pels carrers. Pensar així, a banda de ser propi dels racistes, és insultar moltíssima gent, entre els quals els mateixos musulmans i també els habitants de bona part dels països africans, asiàtics i sud-americans. Però és que, a més, en García Albiol demostra tindre una intel·ligència més aviat escassa. Deu ser que a Badalona no hi ha processons de Setmana Santa. ¿O una processó no és una manera de resar al carrer, actitud pròpia, segons en García Albiol, de països tercermundistes?

“...Les processons són ordenades”, ens dirà el batlle badaloní; però ho dirà ell que creu que Catalunya i Andalusia (on les processons no tenen res de discretes) són el mateix país. Potser també ens dirà el batlle badaloní que resar pel ramadà “no és tradicional a casa nostra”, i que per això no es mereix butlla; com si la festa del llibre per Sant Jordi o celebrar títols futbolístics no fossin actes amb menys d’un segle d’existència (la festa del llibre va ser un invent de la dictadura de Primo de Rivera per tal de diluir el fort sentiment català de la festa de Sant Jordi). En fi, si l’alcalde aporta aquests dos arguments algú hauria de recomanar-li que torni a l’escola.

Quart: l’altre motiu que ha donat l’alcalde és esperpèntic. Diu que no vol avergonyir-se del fet que Badalona sigui vista arreu com una ciutat amb gent resant pel carrer. Avergonyir-se, diu. És a dir, avergonyir-se que a Badalona hi hagi gent que professa una religió concreta (però no avergonyir-se de les processons de Setmana Santa, ben tronades, val a dir). Avergonyir-se de tindre com a veí a qui no vol de veí. Això torna a ser directament racisme. Si ell diu que s’avergonyeix del que fan els seus veïns, jo afirmo que m’avergonyeix que un alcalde català tingui aquest comportament envers veïns seus. És indigne.

Cinquè: si una autoritat vol que una activitat no es desenvolupi en un lloc públic per una raó concreta, ha d’oferir una alternativa als organitzadors a l’acte. El “parlem-ne” d’abans. El més lògic hauria sigut, per exemple, cedir-los el camp de futbol, un pavelló poliesportiu, una nau industrial propietat de l’Ajuntament, un solar, etc. Però cedir-los-ho de franc. En García Albiol no: els fa pagar un lloguer de 2.000 euros. Això és discriminació. Oi que els ajuntaments cedeixen espais municipals a les entitats? Colles de geganters, castellers o bastoners; esbarts dansaires i esplais; instituts o centres d’estudis locals o comarcals; clubs esportius; associacions de dones, de jóvens o de jubilats... tots reben suport dels ajuntaments, especialment en la cessió d’espais. Gratuïtament. Al col·lectiu de musulmans, però, no. Que paguin. Que estiguin discriminats en comparació amb els seus conciutadans.

Sisè i final: en García Albiol deu pensar que, amb aquesta actitud, guanyarà suports. De fet, crec que només l’aplaudiran la gent de classe alta que no sap ni vol implicar-se amb els seus conciutadans i els fatxes de classe baixa unineuronals que només saben dir “Ejto ej Ejpaña” en comptes de “Esto es España”, més algun altre despistat poc llegit. La resta de gent, només que tingui dos dits de front, el censurarà. En García Albiol, talment com un Quixot, es pensa que lluita contra un col·lectiu detestable quan només persegueix gent normal i corrent. Patètic.

En resum, en García Albiol, com a bon membre del PP, aplica la frase llançada pel fundador del partit, en Manuel Fraga, quan era ministre en l’època de la dictadura franquista: “La calle es mía”.

En García Albiol ha aplicat uns criteris polítics més propis de totalitarismes que no pas de països lliures i democràtics com el nostre. Algú potser em dirà que als països àrabs no hi ha democràcia ni llibertat d’expressió ni llibertat religiosa ni igualtat. Cert. I cal denunciar-ho. Però avui a Europa (concretament a Badalona) una autoritat també ha coartat llibertats civils prohibint que un col·lectiu ocupi el carrer a l’hora de resar mentre deixa que altres col·lectius l’ocupin quan hi ha altres celebracions religioses o d’altra mena (Setmana Santa, Carnaval, victòries de la selecció espanyola, etc.). Racisme, discriminació, privació de llibertats, manca d’igualtat... talment com un país àrab totalitari, ni més ni menys. Això és el que ha fet en García Albiol. D’aquí es pot deduir que aquesta és la seva ideologia i per extensió -almenys mentre no el desautoritzin- la del PP català.

Quan a la tardor del 2012 hi hagi sotracs polítics i socials encara es demanaran per què...

El 13-7-2012 el Govern espanyol (a mans del PP) ha aprovat un paquet d’actuacions polítiques i econòmiques que només poden qualificar-se de catastròfiques (apujada astronòmica de l’IVA i d’altres impostos, rebaixa de prestacions d’atur, suspensió a la pràctica de les prestacions per la Llei de dependència, collada gegantina als ajuntaments, etc.), a les quals cal sumar-hi altres mesures anteriors (altres impostos apujats, augment de taxes universitàries lesiu per als catalans, minva de subvencions a llars d’infants, amnistia fiscal als defraudadors, augment de nombre d’alumnes per aula, minva de les partides destinades a recerca, retallades de sou al funcionariat català, perllongament de la discriminació en inversions a Catalunya per part de l’Estat espanyol, abocament de diners púbics -per tant, de la gent- a Bankia mentre s’apugen impostos, etc.). L’economia se’n ressentirà, de manera que la crisi econòmica s’agreujarà, i tot al mateix temps que es retiren les bases d’un sistema social.

Mentre el Govern espanyol fa això, es va acumulant gas. Ja sabeu que el gas no es veu, però hi és. I només falta que hi hagi una espurna perquè esclati tot. Així que el gas s’encén de cop, després tothom és pregunta estranyat: “Però què ha passat...?”.

Doncs qui tingui ulls pot veure perfectament com es va acumulant gas. A tall de mostra, a internet van sortint vídeos prou il·lustratius.

Per exemple, al YouTube hi ha una gravació del programa de televisió Punto Pelota (canal Intereconomía). És un petit reportatge sobre com va viure l’ambaixada espanyola a Polònia la victòria d’Espanya sobre França a l’Eurocopa de futbol (juny del 2012). Val molt la pena mirar-lo (dura uns tres minuts).

(El vídeo per si sol ja val la pena. Però podeu llegir-ne la valoració que en fa en Salvador Cot a Nació Digital (14-7-2012).)

Podem sumar-ho a un altre vídeo de l’11-7-2012, el “¡Que se jodan!” que va deixar anar la diputada del PP n’Andrea Fabra (podeu veure el vídeo aquí). La dona va dir allò mentre en Rajoy anunciava retallades a la prestació d’atur: una gran sensibilitat. Després, na Fabra va mig excusar-se que s’adreçava als diputats socialistes. Ja em perdonarà, però que un diputat digui a altres diputats “Que es fotin!” amb to d’insult i menyspreu és suficient perquè dimiteixi.

Aquesta diputada precisament és filla d’en Carlos Fabra i viu a costa de l’erari públic, és a dir, dels diners de tothom. Son pare, en Carlos Fabra, és un alt càrrec provincial del PP a Castelló que va construir l’aeroport (actualment aturat) amb diners públics, o sigui, de tothom (per cert que el seu director, en Juan García Salas, cobra 84.200 euros anuals malgrat que no hi passa cap avió, també provinents de diners públics, és a dir, de tothom). Actualment en Carlos Fabra té una causa judicial pendent per presumpte declite de suborn.

(Com en l’altre vídeo, val la pena repescar un comentari d’opinió. Vegeu l’editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb (12-7-2012) titulat “Els diputats del PP són uns indecents”.)

Els dos vídeos fan pensar molt. Mentre hom veu el vídeo de Punto Pelota hauria de mirar al mateix temps la nòmina (qui en tingui). Comptem les retallades de la nòmina i comparem-les amb els fastos del vídeo. I recordem que, mentre es fan aquestes festes i celebracions com a manifestació de l’orgull espanyol, Espanya és un Estat rescatat i un dels països d’Europa amb més fracàs escolar, més frau fiscal i més atur. Francament, no sé què celebren ni de què se senten orgullosos...

En resum, no sembla gaire forassenyat afirmar que a la tardor hi haurà vagues, revoltes i aldarulls; fins i tot crec que a la universitat veurem coses que no s’hi veien des dels anys 70 del segle XX. Només cal passejar-se per algunes dependències administratives públiques per a notar el grau de fastig del funcionariat, que un moment o altre esclatarà. I els sindicats ja han anunciat que al setembre es bellugaran.

Dic que no sembla forassenyat perquè el grau d’emprenyamenta ha arribat a nivells institucionals. És a dir, s’ha arribat a dalt de tot. Ja no tenen motiu de queixa només el poble pla; també el tenen les classes mitjanes, els empresaris i ara fins i tot les elits. Vegem-ne algunes mostres.

• El 23-5-2012 els rectors de les universitats espanyoles van plantar el ministre José Ignacio Wert perquè estaven farts de la seva manera de fer. Una mesura de protesta que, en el món de la corbata, és gravíssima. 
• Alguns ajuntaments catalans estan retornant les banderes espanyoles a la Delegació del Govern espanyol, en un acte de rebuig a l’autoritat espanyola sobre el municipi. Poca broma: ja no són quatre eixelebrats que cremen una bandera (episodis de Girona o Premià de Mar). És un acte institucional d’honestedat, de dignitat, de política en majúscules i de desgreuge.
• El conseller d’Economia de la Generalitat, n’Andreu Mas-Colell, al sortir d’una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (12-7-2012), va criticar el ministre d’Hisenda espanyol, en Cristóbal Montoro, lamentant-se que “Ens renyen, ens tracten com a súbdits, és l’ordeno y mando”. Es podria dir al conseller Mas-Colell que ja era hora que s’adonés que Espanya és això, però ara m’interessa recalcar que és inusitat que un home assenyat i tranquil com en Mas-Colell pronunciï paraules d’aquest calibre. Dins els cercles de CiU i la Generalitat el to és semblant, i ja hi ha qui advoca per la insubmissió, com en Josep Rull. Alerta, no parlem de les CUP, ICV o el món alternatiu; parlem del principal partit polític de Catalunya, de centre-dreta, ara al govern. (Per a qui pensi que en Montoro està sota pressió, que sàpiga que hi ha qui el titlla directament d’inepte, com en Xavier Sala-i-Martín, professor universitari d’economia.)
• I alguns intel·lectuals (com la monja Teresa Forcades), activistes polítics (especialment de l’esquerra i el món alternatiu, però no només) i periodistes amb renom (en Jaume Barberà, en Jordi Basté o en Jordi Évole i altres d’espanyols) aquest juliol del 2012 estan poc o molt cridant a la revolta i la insubmissió, ja sigui amb davantals d’opinió, ja sigui a través de les xarxes socials. Alerta quan els periodistes donen aquestes consignes: es pot ben bé dir que el poder juga amb foc.

Vist tot plegat, em sembla clar que el trencament amb el model polític és inevitable. A hores d’ara o sabem cap on es decantarà (anarquia?; anarquisme? -no és el mateix-; independència de Catalunya?; involució democràtica i autonòmica?; populismes i feixismes?; tecnocràcia dels mercats?). Però és evident que res no serà igual.

Acabo amb una reflexió més pròpia del món acadèmic, allunyada del batec del dia a dia. Aquests vídeos, els blogs o els articles d’opinió publicats en diaris (en paper i digitals) són documents que testimonien els moments previs a l’esclat. És com si un cronista descrivís el que passava a França mesos o setmanes abans de la Revolució Francesa: això hauria anat fantàsticament bé als historiadors. Ja va bé, doncs, que en deixem constància.

Iniciativa: la incapacitat de créixer

Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és, com a agent polític, poc important. A les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 va obtindre (coalitzada amb una altra coalició, Esquerra Unida i Alternativa) 230.824 vots, només un 7,37% del total (cosa que li va comportar perdre 2 diputats: va passar de 12 a 10). En altres eleccions havia tret una mica més de vots, però no gaires més: 282.693 a les eleccions catalanes del 2006, 259.099 a les municipals del 2007 i 241.183 a les eleccions catalanes del 2003. En qualsevol cas, del 2003 al 2010 ha anat minvant (amb l’excepció de les eleccions del 2006).

Una pregunta que pot fer-se qualsevol politòleg és: com és que una força política ecologista i d’esquerres és incapaç de créixer? Ara, en ple 2012, les enquestes li donen un cert oxigen. Però no s’ha de perdre de vista el daltabaix que viu el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), totalment desorientat a l’hora d’afrontar la crisi econòmica i financera i la crisi Catalunya-Espanya. Aquest factor incideix positivament a favor d’ICV. Però qualsevol nova proposta política d’esquerres pot fer canviar el mapa actual. En efecte, no és descartable que sorgeixin candidatures a l’escalf dels moviments de protesta del 15-M. I està per veure què farà la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Si la CUP es presenta a les següents eleccions al Parlament pot alterar el mapa polític. Encara que també tregui resultats minsos, són prou per a desgastar Solidaritat Catalana per la Independència (SI) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) pel flanc independentista o la mateixa ICV pel flanc esquerranós (això si la CUP no es presenta coalitzada amb una o l’altra força). Per tant, allò que pot guanyar ICV per la banda socialista ho pot perdre per l’extrema esquerra o el món alternatiu.

Per tant, la pregunta continua enlaire: com és que ICV és incapaç de créixer? A parer meu, ICV no pot créixer perquè no sap créixer. O, dit d’una altra manera, el pitjor enemic d’ICV és ella mateixa. La seva manera de fer i de ser, en definitiva.

Quan dic que ICV no sap créixer vull dir que no té capacitat per a augmentar el nombre de ciutadans que els voten. Però també que no sap madurar, convertir-se en un agent polític seriós, amb cara i ulls. És a dir, ICV no sap créixer en els dos sentits del terme: ni en vots ni en capacitat de superar l’infantilitat.

Poso cinc exemples d’això que vull dir.

1) El govern espanyol a càrrec d’en José María Aznar (2000-2004) va intentar fer un megatransvasament d’aigua de l’Ebre cap a València i Múrcia. A les Terres de l’Ebre es va organitzar una oposició a aquesta infraestructura, i ICV, ERC i PSC van posar-se al costat dels opositors. Aqueixos partits afirmaven que no es podien fer transvasaments d’aigua perquè eren molt dolents i que calia una nova cultura de l’aigua. En aquell moment, tots tres partits estaven a l’oposició; però el 2003 van arribar al poder de la Generalitat. I arran d’una terrible sequera el 2008, estant tots tres partits al capdavant de la Generalitat, van començar un transvasament del Segre al Llobregat. Quan algú ho va fer notar, ho van negar (fins i tot ho va negar en seu parlamentària el conseller Baltasar, d’ICV). Però al final van haver de reconèixer, no sense fer abans un ridícul espantós negant les evidències. Només una persona molt fanatitzada a favor d’ICV pot perdonar una actuació com aquesta. La resta de gent simplement va veure que ICV era d’allò més irresponsable, defensant primer una cosa, fent encabat la contrària i després negant-ho.

2) ICV s’ha caracteritzat per fustigar l’Església Catòlica. Quan no els retreu la posició de poder ha intentat arraconar les escoles privades o concertades. Res a dir-hi: si un té aquesta ideologia, endavant. Però on punxaven era en l’articulació dels arguments. ICV escudava la seva tírria envers l’Església Catòlica al·legant que calia més aconfessionalitat, més laïcisme, menys religiositat en els àmbits públics. Dit així hom pot pensar que volen soterrar o eliminar qualsevol signe públic de religiositat. Que la religió ha de ser una cosa merament privada i que als àmbits públics no hi ha de ser present. Però, ai las!, a Tarragona -com a tantes altres ciutats- el Banc d’Espanya va tancar la seva seu i va traspassar-la a l’Ajuntament. El maig del 2007, el candidat a les eleccions municipals d’ICV, en Lluís Ballart, va proposar que es cedís l’edifici al col·lectiu musulmà perquè esdevingués mesquita. En què quedem? Des de les institucions i els poders públics s’ha d’evitar qualsevol signe de religiositat o no? O és que, en realitat, ICV té tírria a l’Església Catòlica i no a cap altra confessió? Com que la gent no és beneita la cosa va acabar que, a les eleccions del 2007, ICV va perdre el seu regidor a l’Ajuntament de Tarragona.

3) ICV es presenta com un partit ecologista i molt crític amb certes despeses poc útils a les administracions públiques. Res a dir-hi: són posicionaments lloables. Tanmateix, el Nadal del 2008, na Imma Mayol, regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona, va proposar d’instal·lar a la plaça de Sant Jaume sis estructures metàl·liques -que recordaven avets- en què els llums funcionaven a pedalades. La gent podia posar-se a pedalar en unes bicicletes estàtiques i així crear energia. Representava que es tractava d’estalviar electricitat i que el món fos més sostenible. Al final, ben poca gent es posava a pedalar i l’Ajuntament de Barcelona va endollar els avets al corrent elèctric. Sí, sí: a gastar electra! Aquesta va ser la gran aportació a l’ecologisme. A més la pensada de na Mayol va costar a l’erari públic una morterada de ca l’ample, tant quan van estar en funcionament com quan els van desar. Si no s’hi hagués posat cap avet les arques públiques barcelonines haurien respirat un xic més. Com es pot veure, l’actitud de na Mayol va ser ben bé infantil: dir una cosa, fer veure que fas allò i en realitat acabar fent el contrari d’amagat de la societat.

4) El 12-7-2012 hi ha hagut al Palau de la Generalitat una cimera sobre el pacte fiscal. Els d’ICV, que donaven suport a aquesta mesura política, han sortit de la reunió criticant un aspecte del document ofert pel president Mas. En concret, en Joan Herrera, líder d’ICV, lamentava que el document no indiqui que els diners provinents del nou sistema fiscal es destinin a fer polítiques socials. Segurament, al final ICV donarà suport igualment a la proposta de pacte fiscal feta pel president Mas, i si convé la gent d’en Mas hi posaran alguna referència genèrica a millorar les condicions dels més necessitats per tal d’acontentar els ecosocialistes, referència sense cap valor polític ni jurídic. Però vull centrar-me en un aspecte de teoria política. Quan s’elabora un document per a establir el règim fiscal d’un país, com és el cas, els qui redacten un document no poden condicionar la destinació dels diners obtinguts. Això és feina del Govern de cada moment. En pic establert el nou sistema fiscal català (si s’establís, perquè això està per veure), cada Govern destinarà els diners obtinguts a allò que cregui convenient i amb els percentatges que cregui convenient. Tot això depèn de les necessitats del moment i de les prioritats de cada govern escollit democràticament. El dia que ICV tingui 40 diputats o més podrà aplicar les seves polítiques. Però mentre ICV sigui irrellevant políticament només pot fer que presentar al Parlament esmenes als pressupostos de cada any -esmenes que generalment no prosperen mai, val a dir-. En resum, des d’ICV tenen una visió molt poc madura de la política. Es pensen que el seu ideari pot escriure’s amb lletres de foc a qualsevol gran document legal. I això no és així.

5) Una darrera mostra la tenim amb na Gemma Galdon, intel·lectual propera a ICV. Participa a les tertúlies del programa El Món a RAC1, conduït per en Jordi Basté, que duen per nom “El perquè de tot plegat”. El 12-7-2012, en Jordi Barbeta va explicar una cosa sobre política espanyola; i na Galdon, en comptes d’escoltar-lo i processar-ho, va sortir per peteneres amb un altre argument com si fos incapaç de processar la mínima informació que li posen al davant. Va aprofitar per deixar caure la seva visió ideològica com a resposta a un comentari sense que el tema anés d’allò. És un comportament antedemocràtic, ja que impedeix el debat a fons i l’intercanvi d’idees i, per tant, el progrés de la societat. En Barbeta exposava la idea que PP i PSOE volen que, a Espanya, hi hagi bipartidisme de facto (una manera de repartir-se el pastís). Això no és nou, i jo hi afegeixo una idea més: el gran perjudicat d’això precisament és Esquerra Unida, aliada d’ICV. Però en Barbeta hi afegia que, en aquest mapa bipartidista, CiU hi fa nosa. En efecte, és un partit amb prou dimensió per a esguerrar aquest somni bipartidista. Acte seguit, na Galdon deixa anar el seu comentari. I, infantil fins al moll de l’os, diu a en Barbeta com és que considera que CiU “fa nosa al PP” si CiU pacta molt amb el PP. Ni s’havia adonat que en Barbeta no havia dit que CiU fes nosa al PP, només havia dit que feia nosa a la idea bipartidista de PP i PSOE. Al final, després que en Barbeta li ho torni a explicar dues vegades, ho pesca i fa una aportació real sobre allò. (Podeu sentir-ho aquí, del minut 44:20 al minut 49:30.) Per a na Galdon la qüestió no és quedar-se amb la idea exposada per l’altre, sinó llançar, tant sí com no, el missatge que CiU pacta amb el PP i que la dreta és un monstre. I punt. Ni matisos, ni anàlisis fines, ni res de res. Pel broc gros deixo caure la meva visió del món tancada i és igual el que ha explicat l’altre. En sentir la intervenció de na Galdon he entès per què ICV no pot créixer: perquè en comptes de dialogar amb altres forces polítiques i altres sectors socials, gent d’ICV es dedica a difondre cegament, automàticament, inflexiblement, la seva visió del món. Per a ells debatre és que un hi digui la seva i l’altre també hi digui la seva i punt com a compartiments aïllats. I això no és: debatre és dialogar, i dialogar implica escoltar, processar la informació i raonar. Un diàleg ha de ser un intercanvi d’informació i de parers, no dos monòlegs tancats. I és evident que no es pot construir una societat si hi ha gent que creu que la interpretació que fa de la realitat és la veritat bíblica.

Ho deixo aquí, però hi ha altres desficacis (com diuen els valencians) duts a terme per ICV. Em sembla clar que dins ICV hi ha un cert punt d’immaduresa, i això li dificulta créixer electoralment (idea que la realitat referma; vegeu l’article “Del 15 al 20” d’en Joan B. Culla (Ara, 11-12-2011)). Per tant, si ICV vol aixecar cap i esdevindre un partit important, hauria de desempellegar-se d’aquest infantilisme. L’extrem ideologisme d’aquest partit li resta capacitat per a fer polítiques serioses. Menys teoria política i més analitzar i raonar; menys dogmatisme i més flexibilitat; menys pensar que la política és un joc i més pensar que tot és molt complicat de gestionar; i menys viure a les flors i més tocar de peus a terra. Només així ICV tindrà un paper important en la política catalana.

“Alemanya ha de...!” No, senyors, Alemanya no “ha de” res: que cadascú carregui amb les seves responsabilitats

Fa temps que els tertulians del programa 8 al Dia (el programa d’en Josep Cuní al canal 8TV) critiquen durament Alemanya. Una crítica exposada especialment pels tertulians propers a l’establishment: n’Antich, en López Burniol, en Milián Mestre, en Carol, etc. En d’altres mitjans (TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, La Vanguardia, El Mundo, etc.) també se sent la mateixa cançó de l’enfadós.

La idea d’aquests opinadors (i en certa manera del Govern espanyol) és que Alemanya fa malament perquè, obligant Espanya a reduir el dèficit governamental, pot fer que Espanya se’n vagi a la ruïna.

A parer meu, aquesta idea, aquest retret, aquest to d’exigència, està fora de lloc. És erroni en el fons i de retruc massa dur en la forma.

Ja que la gent està cansada de paraules i més paraules que costen d’entendre i que no van enlloc, farem l’exercici d’explicar la crisi financera espanyola a un xiquet de 6 anys.

D’entrada: és evident que ningú (ni una persona, ni una comunitat de veïns, ni una empresa, ni un govern) pot estirar més el braç que la màniga. S’entén que si hom n’ingressa 8 i en gasta 10 acabarà malament. Si, malgrat les evidències, hom n’ingressa 8 i en gasta 10, és responsabilitat seva si finalment té problemes. La responsabilitat és seva i només seva; no pas del seu veí o amic.

Ara l’Estat espanyol recapta molt poc a causa de l’atur i de la crisi econòmica. La pregunta és: si recapta menys, només té tres opcions. Primer, retallar serveis. Segon, apujar impostos. Tercer, demanar prestat. Aquesta tercera via consisteix bàsicament a demanar diners als mercats financers (amb bons i lletres). El problema de la tercera via és que la gent que deixa diners a l’Estat espanyol no se’n fia i per això li exigeix interessos alts (és la famosa prima de risc). Un prestador de diners no està obligat a fiar-se de ningú i pot demanar un interès alt. Qui rep els diners pot negar-se a pagar interessos alts, però lògicament també renuncia al préstec. Si fa això, el Govern espanyol estronca la tercera via. Per tant només li queden les dues primeres opcions. La pujada d’impostos no li agrada, per raons comprensibles (s’alenteix més l’economia, el poble pot castigar-lo electoralment, etc.). Però llavors el Govern espanyol (i els tertulians) exigeixen un gest a Alemanya. Atenció: exigeixen. I quan Alemanya o una institució internacional (FMI, Banc Central Europeu, etc.) diu a Espanya que moderi el dèficit si vol ajudes, al Govern espanyol per aquí li entra i per aquí li surt.

Pregunto. Quina obligació té el Govern alemany de salvar un altre govern (sigui Grècia o Espanya)? Des de quan un govern ha de posar diners en un altre govern? Recordem que el Govern alemany rep diners dels seus ciutadans per la via dels impostos (i també dels mercats financers). Un alemany que té dificultats per a arribar a fi de mes ha de donar diners al seu Estat perquè li forneixi serveis, no pas per a salvar un altre govern (l’espanyol) que ha estirat el braç més que la màniga. Hi estem d’acord?

Fa pena veure el to d’aquests contertulians (i del Govern espanyol), ple d’exigència. Si el Govern espanyol gasta més del que ingressa, no és un problema exclusivament seu? Quina obligació té un altre Estat de salvar-lo?

Amb Bankia el mateix. Per què la ciutadania alemanya ha de posar diners per a salvar un banc d’un altre país (Espanya)? Si un banc (entitat privada) ho ha fet molt malament en la seva gestió, per què un ciutadà d’un altre país hi ha de posar diners? Fins i tot és molt discutible que els ciutadans espanyols tinguin de posar-hi diners; més ho és, doncs, que hi posi diners un ciutadà alemany.

La pregunta que faig és sobre obligacions, ja que el to dels tertulians (i del Govern espanyol) és aquest: “Alemanya ha de...”. Ja sé que molts estalviadors alemanys han comprat deute públic grec. Però no parlo de si a Alemanya li convé o no fer una cosa, sinó si hi està obligada.

Si un Estat gasta més del que ingressa és problema seu. Si un banc ha fet mala gestió és problema seu. Cap altre Estat està obligat a resoldre aquests dos problemes, i menys a posar-hi diners.

No entenc com els tertulians van amb aquestes exigències. Qui estira més el braç que la màniga s’ha de responsabilitzar ell solet de les seves actuacions.

Si el Govern espanyol gasta més del que ingressa que s’espavili. Si Bankia ho ha fet malament que s’espavili. Que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, senyors. No assumir responsabilitats i, per contra, exigir és, ras i curt, d’immadurs. I si al capdavant del Govern espanyol i de les entitats que van formar Bankia (i altres entitats bancàries, com la CAM, CajaSur, Caja Castilla - La Mancha, etc.) hi ha immadurs és un problema de la ciutadania espanyola, no pas de la ciutadania alemanya.

En resum: si Espanya se’n va a la ruïna és pel mal fer dels espanyols (o del Govern espanyol i els bancs espanyols, si hem de ser estrictes; però també per un model econòmic ruïnós). Carregar les culpes a un altre Estat és d’irresponsables i d’immadurs.

Gazo: per què tot és tan complicat? (crònica d’unes passejades per Salamanca)

El juliol del 2011 vaig estar-me uns dies a Girona, on s’hi feia un congrés d’història de la llengua catalana (una línia de recerca molt treballada per la Universitat de Girona). Al blog vaig relatar les experiències i reflexions extracongressuals -si se’n pot dir així- que vam viure dos col·legues meus (en Pere Navarro i n’Emili Llamas) i jo mateix.

El juliol del 2012 he assistit a Salamanca al XVI Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). Aquest congrés s’organitza cada tres anys. Per tradició, des de finals dels 70 el col·loqui es fa una volta dins el domini lingüístic català i la següent volta a fora; i així alternativament. D’aquesta manera, el 1979 es va fer a Andorra, el 1982 a Roma, el 1985 a Tarragona, el 1988 a Tolosa de Llenguadoc, el 1991 a Alacant, el 1994 a Frankfurt, el 1997 a Palma, el 2000 a París, el 2003 a Girona, el 2006 a Budapest, el 2009 a Lleida i el 2012, com podeu veure, tornava a tocar a fora, i per això Salamanca.

Hi vaig anar amb en Joan Puigmalet, editor del blog Gazophylacium, ja que hi presentava una comunicació sobre un vocabulariet de final del segle XIX que no apareix consignat en cap catàleg. Allà vam trobar-nos amb en Pere Navarro, en Jordi Ginebra i altres col·legues de la Universitat Rovira i Virgili i d’altres universitats. A causa del blog, al Puigmalet de tant en tant l’anomeno Gazo, un renom que ell mateix aplica al seu blog (cal Gazo).

En Puigmalet i jo vam arribar diumenge 1 de juliol a Salamanca. El destí va fer que aquell dia al vespre la selecció espanyola de futbol jugués la final de l’Eurocopa contra Itàlia. A darrera hora de la tarda, a l’eixample de Salamanca la meitat de la població anava abillada amb banderes espanyoles (moltes amb toro inclòs) o samarretes vermelles (algunes la de l’esmentada selecció i d’altres més lúdiques amb elements pictòrics com el toro en qüestió). Vam anar a sopar a les rodalies de la plaça Major, en ple centre històric, i ens vam trobar que tots els bars oferien el partit amb televisors a l’exterior. Allà ja no era la meitat de la població que anava abillada amb motius patrioticoesportius: era el 120% de la població. No se m’acut una expressió millor per a explicar-ho. La tensió i emoció que es palpava en l’ambient em recorda quan a Valls hi ha una actuació castellera: a la plaça, la gent aguanta el castell amb l’alè. Allà la cosa era semblant.

Mentre sopàvem, en Gazo deia “ui...!!!” cada cop que la selecció italiana s’apropava a la porteria d’en Casillas. La seva dona, des del Prat, li enviava missatges dient-li que no es fes passar per italià si Itàlia marcava un gol, perquè no colaria. Jo, que no sóc gaire futboler, em centrava més en el tall de carn. Però ja em veia havent de deixar caure quatre mots en italià, ben entonats, per si el meu company se li acudia cantar un gol italià...

Al final la selecció espanyola va demostrar estar en un moment de forma molt bo i va donar una lliçó d’humilitat als italians (4-0). Pocs minuts abans d’acabar el partit, la plaça Major ja era una festa (conga quilomètrica inclosa), així que en Gazo es va dedicar a fotografiar el moment. Va recopilar una bona col·lecció de fotografies del rojerío (així en deia ell, amb un mot castís) perquè quedés constància de les paradoxes espanyoles: mentre Espanya cau en un abisme profundíssim per una crisi econòmica gegantina, i quan els seus dirigents han sigut incapaços de fer res per a arreglar-ho (de fet ho van causar) i fins i tot prefereixen anar al futbol (o als toros, quan cal) abans que resoldre res, els espanyols entonen càntics i fan bots d’alegria. La crisi econòmica s’ho menja tot (i més que s’ho menjarà) i els espanyols contentíssims. Mentre veia botar tota aquella gentada pensava quina cara posaran quan, cap a final del 2012 o el 2013, Espanya s’enfonsi en la misèria. S’ha d’estar molt enlluernat pel patrioterisme que sorgeix de certs mitjans i dels poders fàctics per alegrar-se de triomfs esportius mentre els dirigents d’un país l’han dut a la ruïna. Però també pot ser allò que diuen: cada país té els governants que es mereix. (Ep, i no sóc jo qui pensa això: l’endemà, el diari El Mundo feia un munt de sabonera amb el triomf de la selecció espanyola; però també duia quatre articles d’opinió que explicaven que Espanya va camí del desastre. I parlem d’un dels mitjans que més ha contribuït a crear aquesta percepció hispanocèntrica de ser els reis del món. Les veus dels qui reflexionen a Espanya, doncs, també hi són; però suposo que els dirigents prefereixen obviar-los, que no els espatlli la il·lusió.)

En fi, el cas és que l’endemà va passar l’escuma i la gent va haver de tornar a la crua realitat. Tan crua com la següent: en tots els dies que vaig estar a Salamanca, sempre veia algun turista amb la samarreta del Barça, i cap amb la samarreta del Madrid i ni tan sols de la selecció espanyola (els pocs que la duien eren del país). Conclusió: l’autèntic millor equip del món és el Barça i no un altre. La vinguda de gent de fora és una bona manera de veure com és el món. És com llegir la premsa estrangera, que t’assabentes millor del que passa a Espanya que no pas llegint la premsa espanyola...

Un cop començat el col·loqui, el quartet de la mort (en Pere Navarro, en Jordi Ginebra, l’amic Gazo i jo) teníem ocasió de passejar-nos pel centre històric de la ciutat. Salamanca té una monumentalitat excepcional. De fet, està declarada Patrimoni de la Humanitat. Només la seu del col·loqui (el Palacio Anaya) ja impressiona de valent. Però és que davant per davant del Palacio Anaya hi ha la catedral, un edifici gòtic majestuós, fenomenal, imponent. De fet, és una cateral doble: al costat té la romànica, més menuda però tot i així també digna de visita. El sostre de la catedral vella ja és gòtic, i per això recorda els grans edificis de transició que hi ha a la Catalunya Nova (catedral de Tarragona, seu vella de Lleida, monestir de Santes Creus, etc.). Ara: hi falla el claustre. L’original, romànic, va ensulsir-se amb un terratrèmol i van reconstruir-lo amb estil clàssic, i per tant no hi diu. La catedral nova és gòtica, però va iniciar-se quan a les acaballes del gòtic. La van acabar al segle XVIII però van decidir mantindre l’estil gòtic. Jo sóc molt del gòtic i per això em va agradar. Però en Francesc Massip, professor d’història del teatre de la Universitat Rovira i Virgili i una gran coneixedor de la realitat cultural dels segles XIV i XV, ens deia que el que valia la pena de debò era la romànica. Té raó, la vella és molt maca, però què voleu que us digui, a mi el gòtic em té el cor robat...

Però és que la monumentalitat no s’acaba aquí, ni de bon tros. Així, a més de les catedrals i la gran plaça Major, cal esmentar el convent dels dominics (l’església de San Esteban), també majestuós, i molt proper a les catedrals, fins al punt que la catedral nova i l’església dominica rivalitzen en majestuositat. Aquest no el vam visitar (tret del Pere, que és el que en sap més de la colla i no se’l va perdre). Cal esmentar també el Colegio Fonseca, la Casa de las Conchas (un palauet amb una façana d’allò més curiosa), un espai que ells en diuen la Cueva (res de l’altre món, cal reconèixer-ho), el jardí de Calixto i Melibea, la Universitat Pontifícia, el pont romà, l’església de San Marcos (curiosa perquè és redona, una planta inusual per a esglésies), l’edifici de l’Arxiu de la Guerra Civil (on retenien papers catalans, com recordareu) i, com a joies de la corona, la magnífica portalada de l’antiga Universitat (ara biblioteca universitària) i, a tocar seu, l’anomenat Cielo de Salamanca, una volta on hi ha pintat un cel estelat amb personatges mitològics. I segur que em deixo coses.

I si això és una monumentalitat a nivell macro, us asseguro que a nivell micro també n’hi ha. Tothom coneix el famós gripau que hi ha a la portalada de l’antiga Universitat de Salamanca. Ubicat sobre una calavera, és perquè els estudiants no es deixin endur pels plaers mundans. I a la portalada lateral de la catedral nova hi ha un astronauta esculpit. Això és perquè va ser refeta en època moderna. I si els escultors medievals esculpien flors, micos, grius, greenmen, etc., en portalades i capitells, per què un escultor modern no podia posar-hi una cosa seva? (A Binèfar, a l’Aragó, hi ha una creu de terme davant l’església que va ser reconstruïda modernament, i l’escultor hi va posar un dimoni amb un telèfon mòbil.)

Els atributs salamantins no s’acaben aquí. Els meus tres col·legues van considerar que havien d’anar a comprar quatre formatges i alguns xoriços més, típics de la terra. Així que vam endinsar-nos al mercat, situat al costat de la plaça Major. Jo vaig conformar-me amb quatre pastes dolces, perquè com diu el Pere tots aquells xoriços és com xutar-se colesterol directament a les venes.

La compra de xoriços i formatges va ser una tasca àrdua. Vam haver d’aprendre els atributs de cada menja (no cal dir que el tastet de cada producte hi va ajudar força). Vam haver d’aprendre si una denominació d’origen era un poble, una comarca o una altra cosa. Vam haver de valorar el grau de picantor de cada embotit. Vam haver d’aprendre a distingir la sobrassada del farinato típic d’allà. En fi, un curs accelerat de gastronomia local. Suposo que si mai hi tornem ens reconeixeran. (Cosa que em recorda unes trobades sobre sintaxi històrica que fem diversos recercadors a la Nucia, al País Valencià. Tothom aprofita per a comprar-hi moixama i sobrassada. Un any la trobada no es va fer i un col·lega de la Universitat Autònoma de Barcelona em va dir que, quan l’any següent va anar a comprar tals productes, la botiguera li va dir: “Vostè l’any passat no va vindre”. Caram amb la capacitat de fitxamenta! Els organitzadors d’un congrés no cal que passin llista per a signar-la: en tenen prou de preguntar-ho als botiguers de pastisseries i carnisseries.)

Quan ja teníem els productes, mestre Navarro va dir que havíem d’anar a un bar a fer un beure i tastar pernil salat i xoriço que havia fet tallar al paradista del mercat. Els meus col·legues van demanar una copeta de vi i una cervesa, però patien per si treien el pernil: el cambrer podia fer-nos mala cara. De fet, el bar on vam anar a raure tenia un cambrer corpulent i amb cara de pocs amics... Potser és un tros de pa, però la imatge externa era aquella. Vam acordar que amagaríem el pernil en una bossa de plàstic, i algú va suggerir que, si venia el cambrer, algú cridaria “Aigua!”. Aleshores vam adonar-nos que el cambrer podia entendre-ho, i el Ginebra va suggerir que ho diguéssim en llatí (“Aqua!”); però també vam veure que corríem el risc de ser entesos. Finalment vaig suggerir que ho diguéssim en grec, i a córrer. Així que un parell de cops vaig haver de cridar “Hýdor!”, i ràpid a tapar la manduca.

L’enriquiment acadèmic, cultural i gastronòmic no ens impedia de fer enriquiment social (el que la meva dona anomena turisme social). A banda de l’experiment sociològic de les celebracions esportives, ens en vam trobar una altra de curiosa. En Gazo té predilecció per estar informat via internet i via diaris, així que un dia va acostar-se a un quiosc i va demanar de comprar un diari local. N’hi ha dos, La Gaceta i El Adelanto. En Gazo demana al quiosquer quin li recomana, cosa que, evidentment, fa veure al quiosquer que en Gazo no és del lloc. I li deixa anar tan panxo: “Tanto miente, miente tanto, La Gaceta como El Adelanto”. Apa! El joc de paraules amb l’expressió “Tanto monta monta tanto” és d’una finor insuperable. Quan en Gazo va mostrar-se dubitatiu davant d’aquesta explicació, el quiosquer ho remata: li va dir que un dels dos duia també l’ABC, o sigui que era ideal per a qui fos masoquista. Més apa!

En un d’aquests diaris locals van posar la notícia del col·loqui. Però atenció: la notícia que es farien -més endavant- cursos d’espanyol per a estrangers ocupava dues pàgines. Passaves plana i, al revers, trobaves un breu sobre el col·loqui internacional de català (amb 200 assistents, deia la notícia) i un altre breu a sota d’un curs de japonès per a 20 persones. Per a ells, la dimensió justa de la seva visió del món: català i japonès, la mateixa tipologia.

Havent sopat havíem de relaxar-nos de tantes emocions i anàvem a fer un beure al Clavel 8 (una troballa de l’Emili Samper), un dels caus de la nit salamantina. Entre xarrup i xarrup en Francesc Massip, que s’unia a les sortides nocturnes, ens explicava -a la una de la matinada- que l’església que hi ha al costat del bar esmentat estava dedicada a un sant matrimoni que va viure cast tota la vida... Com costa de desconnectar!, vaig pensar.