dijous, 27 de setembre de 2012

La frontera que ens van posar ells

Ara que som a l'inici del procés d'independència, els unionistes, per mirar d'avortar-ho, posen damunt la taula un semiargument contrari que hauria de fer reflexionar. Aquest semiargument l'aporten n'Alícia Sánchez-Camacho (del Partit Popular (PP) -vegeu l'entrevista a El Món a RAC1 del 27-9-2012-) o en José Bono (del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) -vegeu l'entrevista a Els Matins de TV3, del 27-9-2012-); i fins i tot fa temps en Josep Antoni Duran i Lleida (d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC)).

Aquests prohoms i prodons troben malament que es posi una frontera entre Catalunya i Espanya, perquè això faria que molta gent que viu a Catalunya hagués de travessar aquesta frontera quan van a veure familiars seus, ja sigui a l'Aragó, a Madrid, a Andalusia, a Extremadura, etc., com si fos una experiència traumàtica.

Aquests senyors i senyores s'obliden d'un fet històric que convé recordar: el 1659, amb el Tractat dels Pirineus, la monarquia espanyola va migpartir Catalunya en dos trossos. Va ser després de la Guerra dels Segadors. La major part se la va quedar Espanya (és l'actual comunitat autònoma de Catalunya) i la part més petita, situada al nord, va passar a França (és l'actual departament dels Pirineus Orientals, que conté la comarca de la Fenolleda, que no havia pertangut mai a Catalunya).

El resultat és que la gent de l'Empordà o de qualsevol altra contrada catalana que vulgui anar a la part francesa de Catalunya (l'anomenada popularment Catalunya Nord) ha de travessar una frontera.

Quines coses! Els mateixos que van posar una frontera al mig de Catalunya obligant els catalans a ensenyar passaports cada cop que viatjaven d'una banda a l'altra ara diuen que no volen que passi això mateix. Que coherents!

Cal dir que la divisió de Catalunya entre França i Espanya és una anomalia històrica. En primer lloc, la cessió d'Espanya a França es va fer sense comunicar-ho ni consultar-ho a la Generalitat ni a la ciutat de Perpinyà. I això que el 1493 França va renunciar expressament al Rosselló (Tractat de Barcelona). Ara que molts unionistes diuen que Catalunya no es pot separar d'Espanya perquè no ho preveu la llei caldria recordar-los que posar l'esmentada frontera a l'Albera també es va fer contra la llei, i Espanya no va tindre manies...

En segon lloc, posar la frontera a l'Albera pot ser una solució coherent amb la geografia física (no pas la geografia humana); però el que no té sentit és posar una ratlla al bell mig de la Cerdanya, una plana enorme amb relacions de veïnatge intensíssimes (la gent de la Cerdanya francesa, per exemple, va a l'hospital de Puigcerdà). I menys encara que el poble de Llívia sigui un enclavament espanyol dins França. Els unionistes espanyols no poden al·legar que ara la frontera hispanofrancesa ja està establerta i no es pot tocar, perquè les autoritats locals de la Cerdanya francesa i del Capcir han arribat a demanar de passar a la Catalunya espanyola (demanda que segurament tornarà a sortir quan Catalunya sigui un Estat independent). O sigui que no val a dir que, d'aquesta frontera hispanofrancesa a la Cerdanya, ja no en parlem. I tant, que n'hem de parlar! I tant, que hem de recordar als espanyolistes que aqueixos pobles tenen un greuge històric relacionat amb una frontera imposada per Espanya!

En tercer lloc, la història no avala la divisió, com algun espanyolista podria argüir. En efecte, algú podria dir que la Catalunya nord està formada pels antics comtats de Rosselló i Cerdanya, que a voltes eren considerats a banda del Principat. Però la rodalia de Puigcerdà, la rodalia de Bellver de Cerdanya (la Batllia) i la vall de Ribes també eren comtat de Cerdanya. O sigui que Espanya i França es van saltar les fronteres tradicionals per fer el que els va donar el gust i la gana, i si això feia anar malament la gent del territori (que els va fer anar malament, d'aquí les revoltes nord-catalanes contra França), doncs que es fotin.

En quart lloc, França va intentar retornar la Catalunya Nord a Espanya més d'un cop, i Espanya s'hi va negar. Tant dir que "Catalunya és Espanya" i un territori que es defineix com a català (la Catalunya Nord) no l'accepten quan els l'ofereixen. I això que la cessió a França de la Catalunya Nord es va fer en un context molt semblant (pau després de guerra, només cinquanta anys després) a la cessió a Anglaterra de Gibraltar, històricament reclamat per Espanya.

I, en cinquè lloc, no us ho perdeu: la Catalunya francesa és un dels territoris que se senten més catalans. Més encara que a la Catalunya espanyola. Per tant els defensors de l'unionisme espanyol no poden al·legar que al Rosselló "són francesos", perquè són més catalans que molta gent que viu a les províncies de Girona, Tarragona, Barcelona i Lleida.

I ara vénen a reclamar que no es posi una frontera, quan ells la van posar al mig de Catalunya?

diumenge, 23 de setembre de 2012

El primer argument objectivable de l’unionisme: el deute heretat

Per fi l’unionisme ha intentat aportar un primer argument objectivable contrari a la independència de Catalunya. Cal agrair-ho després de tantes amenaces, exabruptes i proclames antidemocràtiques.

L’argument, sent objectivable, té dues cares. En primer lloc se circumscriu en l’àmbit del debat tècnic. En segon lloc, com que és objectivable, és discutible a partir de dades (no pas a partir de creences i prejudicis).

L’argument en qüestió és el següent: el deute del futur Estat català seria tan alt que el faria inviable. Un dels mitjans que ho ha plantejat -no pas l’únic- és El Confidencial; podeu veure-ho aquí: “Una Cataluña independiente nacería ahogada por una deuda de 155.000 millones de euros” (20-9-2012).

A parer d’aquest mitjà, si s’apliques la jurisprudència del Canadà (en relació amb la possible secessió del Quebec), l’Estat català hauria d’assumir una part del deute espanyol actual, concretament el percentatge corresponent al producte interior brut (PIB). És a dir, com que a Catalunya hi ha el 18% del PIB espanyol, l’Estat català hauria d’assumir el 18% del deute espanyol.

El 2012 la Generalitat té un deute de 44.000.000.000 euros. L’Estat espanyol deu 617.000.000.000 euros. El 18% del deute espanyol, doncs, és 111.000.000.000 euros, els quals sumats als de la Generalitat, ascendirien a uns 155.000.000.000 euros.

Aquests són els números fets pel diari esmentat. Però cal fer-hi algunes precisions o objeccions.

La primera, i més important, és que l’Estat català només ha d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol en cas que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català. Si no és així, l’Estat català queda exonerat de qualsevol deute. I que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català vol dir acceptar que s’independitza i no posar traves en el reconeixement internacional (Unió Europea, etc.). Dic això perquè sovint els unionistes aporten diversos arguments plegats: Catalunya no serà reconeguda com a Estat per Espanya i alhora haurà de pagar una morterada del deute sobirà espanyol. Les dues coses són impossibles.

La segona és que no està escrit enlloc que, en cas que Catalunya se separi d’Espanya, hagi de seguir-se la jurisprudència canadenca. Per exemple, l’Estat català podria assumir la part del deute espanyol corresponent al parcentatge de població, no pas al percentatge del PIB. Com que demogràficament Catalunya és el 16% d’Espanya, el deute del futur Estat català (sumat el que té ara la Generalitat i el 16% del de l’Estat espanyol) seria de 142.000.000.000 euros, no pas 155.000.000.000 euros. Un petit detall que El Confidencial no esmenta.

La tercera és que l’anàlisi del deute no s’ha de fer tant per la xifra absoluta sinó per quin percentatge del PIB representa. És a dir, no és el mateix que un Estat de 10 milions d’habitants degui 100.000.000.000 euros que un estat de 60 milions d’habitants degui aquesta mateixa quantitat. En aquest sentit, uns 140.000.000.000 euros de deute és assumible per l’Estat català, perquè en comparació del PIB català no és exagerat (és si fa no fa el mateix percentatge de deute que tenen altres estats europeus solvents).

La quarta és que, a més del deute, hi ha els interessos. La prima de risc fa que els interessos pugin o baixin. Si un país és solvent, la prima de risc baixa (vegeu el cas d’Alemanya). Si no és solvent, puja (vegeu el cas de Grècia). Espanya es troba a l’alça perquè els qui presten diners a l’Estat espanyol no se’n refien. Si Catalunya s’escindeix, hi haurà dos estats que deuran diners als mercats, Catalunya i Espanya; i cada un rebrà una prima de risc en funció de les previsions de cobrar el deute. Això pot fer que la prima de risc catalana baixi (per tant, paguem menys) o pugi (paguem més); però això mateix pot passar-li a Espanya. Només depèn de si els governs d’aqueixos dos estats són responsables i fiables.

La cinquena és que l’Estat català només ha d’assumir el 16% del deute espanyol si també rep el 16% d’actius de l’Estat espanyol. I això vol dir l’aeroport del Prat, les vies de tren, les ambaixades que hi ha arreu del món, les reserves del Banc d’Espanya, etc. Amb aqueixos actius la Generalitat podria reduir deute.

I finalment: sense Catalunya, com pagarà el seu deute l’Estat espanyol (uns 500.000.000.000 euros)? Encara que Catalunya es fes càrrec del 16% (no del 18%) del deute espanyol, Espanya perd el 25% d’ingressos fiscals (els provinents de Catalunya). Com pensa pagar el 84% del deute actual si només comptarà amb un 75% dels ingressos actuals?

He exposat quatre arguments que fan veure que la qüestió no és tan simple com ho pinten alguns mitjans espanyols. El professor d’economia Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia (Estats Units) ha rebatut amb dades semblants aquesta creença que Catalunya s’ofegaria en el seu deute. Podeu llegir-ho aquí: “La falacia de la deuda heredada” (21-9-2012).

diumenge, 16 de setembre de 2012

Argumentadors unionistes: sisplau, voleu fer anar les neurones? (L’argumentari contra la independència de Catalunya és el que és, 2a part)

Al·lucino amb el nivellàs argumentatiu dels unionistes (el Partit Popular (PP), el partit Ciutadans (C’s), la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el Govern espanyol, alguns opinadors unionistes i qualque mitjà de comunicació proespanyol). Arran de la manifestació massiva de l’11-9-2012 per la independència de Catalunya, han començat a dir coses contra el futur Estat català. Pretenen fer-ho passar com a arguments; però, en cas que els hi considerem, són d’un nivell que faria enrojolar qualsevol persona amb quatre dits de front.

Sempre he defensat que els unionistes han d’exposar el seu argumentari perquè, per a tirar avant la secessió de Catalunya, és important que la població tingui tots els arguments sobre la taula. En tot cas els unionistes tenen un argumentari més aviat pobre. Ara, però -passada la manifestació- veiem que l’argumentari unionista no és que sigui pobre: és menys que això.

Repassem els pseudoarguments unionistes exposats entre l’11-9-2012 i el 15-9-2012 (n’hi afegeixo un del 12-11-2011, que és una perla).

1) La líder del PP a Catalunya, n’Alícia Sánchez Camacho, a la sala de premsa del Parlament, visiblement enfurismada, es demanava si amb la independència de Catalunya a ella la’n farien fora. Benvolguda Alícia: no siguis infantil i no prenguis la gent per beneita. Tothom sap perfectament que, en el futur Estat català, ningú no farà fora ningú. Ningú. Els qui volen que Catalunya romangui a Espanya continuaran vivint en pau a Catalunya -si així ho volen-, i igualment podran continuar expressant el seu ideari amb total llibertat. Pretendre fer veure que algun malvat t’expulsarà de ca teva és prendre el pèl a l’audiència o creure’t que són éssers unineuronals. S’esperava de tu arguments sòlids, no pas criaturades.

2) El dirigent de C’s, n’Albert Rivera, al mateix escenari, deia que convertir Catalunya en Estat implica crear divisió social. El senyor Rivera obvia que la pertinença de Catalunya a Espanya també crea divisió social. Bé hi ha gent que no vol que Catalunya estigui dins l’Estat espanyol, oi? Doncs com és que el senyor Rivera no diu que la pertinença a Espanya divideix la població? Tant en Rivera com la direcció del PSC sostenen que el secessionisme és excloent... quan la seva ideologia també ho és en la mateixa proporció.

3) En Jorge Moragas, un dirigent del PP ara a la Moncloa com a home de confiança d’en Mariano Rajoy, va dir (12-11-2011) que, en cas que Catalunya esdevingui un Estat, els catalans es perdrien “cosas bonitas”. I va posar com a exemple d’aqueixes coses boniques que els catalans es perdrien... les ciutats de Donòstia i Sevilla. Com si un forat negre se les endugués o com si els turistes catalans no poguessin visitar mai aqueixes ciutats. Amic Moragas: vols fer el favor de situar el debat en un camp seriós, i no en el camp dels acudits?

4) La vicepresidenta espanyola, na Soraya Sáenz de Santamaría, diu que el Govern espanyol respondrà a la secessió “amb la Constitució”. O sigui: si milions de persones voten “sí” al referèndum d’independència, ella els farà pam-pam al culet. Em pot dir la senyora vicepresidenta què entén per l’expressió “fer política amb majúscules”? No sap què és escoltar un clam? No sap què és atendre les aspiracions de la població? No se li ha acudit que, com a dirigent polític, la seva obligació és escoltar i atendre les demandes d’un poble? Es veu que no: tancada en la seva bombolla governamental -com tants altres del PP- ni s’han assabentat que la societat catalana va uns quants decennis per davant seu en reconeixement de drets civils i desenvolupament de la democràcia.

5) Alguns polítics del PP, com el ministre espanyol d’Exteriors, en José Manuel García-Margallo, han arribat a dir que Catalunya seria explusada de la Unió Europea i que no hi entraria perquè Espanya els ho vetaria. En realitat, la Unió Europea no ha decidit res sobre el tema, i és evident que haurà de decidir els mecanismes a seguir (no només per Catalunya: també per Escòcia i Flandes, si es donés el cas). El que és evident és que, quan ho legisli, la Unió no tancarà la porta a aqueixos territoris, oimés quan Catalunya és ara com ara el territori més europeista de tota la Unió i seria aportador net i no pas subsidiat. Però en García-Margallo i molta altra gent segurament és incapaç de reflexionar sobre cap on va Europa: vegeu aquests dos escrits d’en Vicent Partal a Vilaweb, meridianament clars: “Quins estats votarien en favor nostre?” (14-9-2012) i “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les” (16-9-2012). (Algú hauria de dir-los que llegir atentament no fa cap mal, ans al contrari.)

6) Na Dolores de Cospedal, dirigent del PP i presidenta de Castella - La Manxa, ha dit que la independència seria negativa econòmicament per a Catalunya. La senyora De Cospedal no deu seguir l’economista Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia. Aquest professor sosté que l’Estat català és perfectament viable econòmicament i que fins i tot que seria dels països més rics d’Europa. És més: en Sala-i-Martín afirma que la pertinença de Catalunya a Espanya sí que és negativa econòmicament per als catalans! La senyora De Cospedal tampoc ha degut llegir llibres sobre el tema. Per exemple, Sense Espanya, dels professors d’economia Modest Guinjoan i Xavier Cuadras Morató (Pòrtic, 2011); Catalunya, a la independència per la butxaca de l’economista Alfons Duran-Pich (Angle, 2012); o Delenda est Hispania, del professor universitari Albert Pont (Viena, 2012). També podria haver fullejat els reports fets per organitzacions especialitzades en economia i empresa, com el Centre Català de Negocis. Se suposa que una persona amb altes responsabilitats polítiques -com la senyora De Cospedal- ha de saber que la millor manera de documentar-se és llegir-se llibres d’assaig o informes tècnics. A la llum de les seves declaracions hom diria que no ho sol fer...

(Val a dir que molta gent de les Espanyes carrega contra l’independentisme català per les xarxes socials, i recentment plantegen el següent: ¿com és possible que l’Estat català funcioni si la Generalitat ha demanat un rescat de 5.000 milions d’euros a l’Estat espanyol? La resposta és molt fàcil: la Generalitat només recapta el 5% dels impostos que es paguen a Catalunya. El 95% restant el cobra l’Estat espanyol. Aquest només destina la meitat d’aqueixos impostos en serveis i infraestructures a Catalunya, sovint amb morositat. La resta el destina a altres territoris. Es calcula, doncs, que Catalunya deixa d’invertir en territori propi entre 16.000 milions i 22.000 milions d’euros cada any. Això, que s’anomena espoli fiscal i que dura de fa segles, ha provocat l’asfíxia financera de la Generalitat. Si la Generalitat recaptés tots els impostos no caldria demanar cap rescat a Espanya. De fet, els 5.000 milions d’euros demanats és una quarta part de l’espoli fiscal...)

7) Algú altre ha insinuat que Catalunya quedaria fora de l’euro (vindria a ser la penitència pel pecat de secessió). Qui diu això no té idea de res però de res de res. Fins i tot en el cas d’una Catalunya fora de la Unió Europa, Catalunya podria continuar usant l’euro. Unilateralment, si volgués (és a dir, a la pràctica usaríem l’euro, que ja està circulant per casa nostra). També es pot fer amb un conveni (vegeu el cas d’Andorra). El cas és que a molts països de fora de la zona euro es pot usar aquesta moneda (com a Hongria: en aquest país tot es pot pagar amb euros o amb florins hongaresos indistintament, i fins i tot els préstecs poden estar en euros en comptes de florins). En tot cas és una decisió lliure dels catalans i la Unió Europea pràcticament no s’hi podria oposar. En tot cas la pregunta és òbvia: què fan aquesta gent afirmant, sense cap mena de fonament, que els catalans no podrem usar l’euro, quan és una qüestió que decideix gairebé en solitari el futur Govern català? Però on es pensen que viuen? Al país d’ordeno y mando, és clar. El poder madrileny s’ha acostumat tant a imposar la seva voluntat que es pensen que, només dient-ho, els catalans no podrem usar euros. En fi, si es volen creure els seus propis constructes mentals sense cap base...

8) Un mitjà de comunicació imprès ha deixat anar la qüestió següent: si Catalunya és independent, segurament n’Andreu Buenafuete, en Jordi Évole, en Jordi González, en Risto Mejide, etc., no podran fer programes en televisions espanyoles. Perdoneu, però de debò hi ha neurones? Ara resulta que un estranger no pot fer programes de televisió o ràdio a Espanya. Es veu que no va existir una Raffaella Carrà (nascuda a Itàlia) que no va actuar a la televisió espanyola. Senyors unionistes: a les televisions espanyoles no està obligat que hi treballin només ciutadans espanyols. Qualsevol televisió espanyola pot contractar qualsevol persona, tingui la nacionalitat que tingui, si ho creu oportú. D’on treuen que un ciutadà d’un Estat català independent no pot treballar en una televisió espanyola? Aquest és el nivell intel·lectual d’Espanya???

9) Un digital molt espanyolista deixa caure que, amb la independència, el Barça, com que no podria jugar en una lliga espanyola, no recaptaria diners i no podria pagar en Messi, de manera que baixaria de nivell. Aquesta gent confon desitjos amb realitat, ras i curt. No cal perdre ni un minut a fer veure que estem parlant d’un procés polític de gran calat, i per tant calen arguments polítics de gran calat, i no onanismes mentals.

Això és el terreny de la pseudoargumentació. N’hi ha que ja ni ho intenten i es decanten pel terreny que millor dominen: l’amenaça. Així, la periodista Curri Valenzuela ha demanat directament que s’enviï l’Exèrcit espanyol a Catalunya. Algun comandament militar també ho ha dit. Em demano si na Valenzuela toca de peus a terra. Algú es pensa que això és factible? Per començar: dins el marc de l’OTAN i la Unió Europea és impensable. I suposant que ho fessin els mercats retirarien ràpidament tots els diners que presten a l’Estat espanyol i la prima de risc es dispararia. Vaja: que el Govern espanyol cauria en fallida. Però vaig més lluny i per uns segons entro en el seu terreny. Imaginem que l’Exèrcit posa quatre tancs i un centenar de soldats al Palau de la Generalitat, al Parlament i a TV3, i que arresten el president de la Generalitat. Amb mòbils, internet i ràdios locals la notícia s’estendria rapidíssimament, i també les crides a manifestar-se. Per tant, la plaça de Sant Jaume de Barcelona es col·lapsaria de gent. Què farien els soldats? Es trobarien bloquejats davant milers de ciutadans. De fet, els comandaments no podrien ni eixir del Palau de la Generalitat. Realment algú creu viable des del punt de vista de la tàctica militar una ocupació per part de l’Exèrcit espanyol?

Aquest és el nivell de l’argumentari unionista. Baix, molt baix. És cert que alguna veu argumenta adequadament, com en Juan Carlos Girauta. Però predomina la manca de solidesa argumental. Davant d’això realment esperen que la societat catalana s’ho repensi?


AFEGITÓ (17-9-2012)

Crec que val la pena reportar l’escrit d’en Xavier Sala-i-Martín “La recerca de la felicitat” (16-9-2012). Mentre els uns bramen i fan veure que fan estudis seriosos basats en pures especulacions i desitjos (vegeu l’ABC), els altres ho expliquen clar i català.
 

dijous, 13 de setembre de 2012

Adéu Espanya; hola futur

Amics, amigues:

Com sabeu, solc fer escrits molt llargs. Només en comptades ocasions els he fet breus. Per exemple, quan ETA va anunciar que es dissolia. Per la importància del fet era obligat apuntar els escenaris que s'obrien.

L'èxit de la manifestació independentista de l'11-9-2012 ha esberlat tots els escenaris polítics a Catalunya i Espanya. Per tant, també toca fer un comentari al blog. Però, per desgràcia, necessitaríem tant i tant i tant i tant d'espai que no acabaríem.

El que és evident és que aquesta manifestació marca un punt d'inflexió. No és que faci història, sinó que trenca la història (manllevo una frase d'un tertulià de RAC1 del 13-9-2012). Des del mateix dia 11 els mitjans catalans treuen fum les 24 hores. Tots estan analitzan el què i el com i el quan. Tots veuen que la cosa és pràcticament irreversible. Fins i tot gent que hi era refractària dins a Catalunya (el director del Diari de Tarragona, l'alcalde de Tarragona, en Juan Carlos Girauta, el director de La Vanguardia, etc.) ja diuen tots que cal fer un referèndum (que en alguns casos serà per a demanar el "no").

No puc dir res més. Perquè no acabaria. Només puc aconsellar a tothom que segueixi la premsa catalana i mundial -l'espanyola no hi ajuda: la caverna mediàtica desbarra i TVE ho amaga; només El País ha donat algunes idees importants als espanyols-; que llegeixi tots els articles d'opinió; que escolti la veu dels economistes, dels sociòlegs, dels juristes i dels politòlegs que són entrevistats per ràdio i televisió; que segueixi els blogs; que s'informi per les ràdios catalanes -RAC1 i Catalunya Ràdio han excel·lit en el tractament informatiu- i per les taules de tertulians -sobretot 8TV i TV3-; que llegeixi els llibres sobre el tema (Delenda est Hispania, per exemple; o tots els que parlen de la situació econòmica de Catalunya quan sigui un estat)... Perquè els dies, les hores, els minuts que vénen seran de vertigen i viurem uns moments històrics. S'ha publicat i s'ha dit tanta cosa, i encara el que es dirà! Que tothom s'informi, que tothom debati, que els unionistes puguin expressar les seves raons, que les notícies flueixin (perquè flueixen a raig: en dos dies la Comissió Europa ha canviat tres vegades de parer sobre si Catalunya romandria o no a la Unió Europea; en menys de 10 dies n'Artur Mas haurà de fer passos importantíssims). El futur és aquí mateix.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Batlle Pere Navarro: la vostra ideologia (també) és excloent (agradi o no)

(Amics lectors, com podreu comprovar aquest apunt podria haver-se dividit en dos, perquè tracto un parell de temes. Però, com veureu al final, estan més relligats que no sembla. Disculpeu, doncs, la sensació que podeu tindre quan noteu que, aparentment, canvio de tema. Ja veureu que, en realitat, no canvio de tema.)

1. PRÈVIA: LA PURGA SOCIALISTA

El 3-9-2012, en Pere Navarro, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i batlle de Terrassa, anunciava una purga sense precedents dins el partit. Apartava en Miquel Iceta, en Joaquim Nadal, na Laia Bonet i na Marina Geli de les seves responsabilitats al grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya. Tal fet es va consumar l’endemà, en una reunió del grup parlamentari bastant tensa (segons contaven alguns periodistes). La depuració implicava reduir al màxim el rol d’aqueixes persones, i també s’arraconava n’Higini Clotas (que fins llavors era vicepresident del Parlament), el qual també va remugar. (Podeu llegir la notícia aquí: Lluís Bou, “Depuració al partit socialista”, El Singular Digital, 3-9-2012.)

Aquest fet no és un bolet. Dins al PSC ja fa temps que altres persones claven punyalades a companys seus per pensar diferent. A principi d’agost del 2012, en Toni Bolaño -un col·laborador d’en José Montilla quan va ser president de la Generalitat- va exigir de fer fora (ho llegiu bé) n’Ernest Maragall per haver fet crítiques al funcionament del partit. (Podeu llegir el document seu “La traición: el conflicto en el PSC está servido”, El Plural, 1-8-2012.)

A parer meu, la purga és dolorosa per al PSC, perquè deixa al marge gent valuosa. A tall d’exemple, n’Iceta és previst que vagi a raure al Parlament europeu; és a dir, a l’espai que els mateixos socialistes (i els del PP) consideren un cementiri d’elefants (tot i que l’eurodiputada Badia, del PSC, ha mantingut una certa dignitat en el seu càrrec).

És, en tot cas, un cop de puny damunt la taula. S’aparten o es castiguen o s’adverteixen les veus catalanistes, la gent que no va donar suport a en Navarro durant el darrer congrés del partit i els diputats díscols o que poden plantejar-se aventures al marge de la veu oficial del partit. Per tant, en sortirà un PSC més tancat -pitjor per a ells, és clar- i més espanyolista -pitjor per a Catalunya, és clar-.

El fet és que s’ha obert una crisi enorme dins el PSC que pot desembocar en una escissió. Crisi que s’anava covant de feia temps, val a dir: vegeu el comportament díscol del diputat Ernest Maragall votant a favor del pacte fiscal, en contra de l’opinió de la direcció del partit, o la creació del moviment intern Avancem! amb en Joan-Ignasi Elena al capdavant (batlle de Vilanova i la Geltrú). Les tensions provenen de dos fets. Primer, d’haver perdut tot el poder al darrer cicle electoral (2010-2011). I segon i sobretot, perquè, davant l’augment de l’independentisme, la direcció del PSC s’ha enrocat i el combat, mentre altres veus més lúcides dins el partit entenen que s’hi ha de parlar.

Durant la roda de premsa d’aquell vespre, els periodistes van burxar en Navarro. L’alcalde terrassenc se’n va esquitllar amb arguments vacus, defugint donar resposta. Però ja trobarà ell mateix la resposta d’aquí a uns mesos, quan hi hagi primàries dins el PSC i quan hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya, on els resultats electorals seran el veredicte.

Ara bé: tot això que he contat sobre les tibantors internes a can socialista és una prèvia. I és que vull anar a un punt concret. (Si voleu documentar-vos millor sobre la purga socialista podeu acudir a altres plomes, en concret: Xevi Xirgo, “Cop d’efecte al PSC”, El Punt Avui, 4-9-2012; Vicent Partal, “El PSC a la deriva”, Vilaweb, 4-9-2012; José Antich, “El PSC se enconge”, La Vanguardia, 4-9-2012; Jordi Barbeta, “Purga i més PSOE”, La Vanguardia, 4-9-2012; i encara no he vist cap article d’en Francesc-Marc Àlvaro, però ja sortirà i quan surti no vo’l perdeu; també podeu llegir l’entrevista al politòleg Toni Aira a Vilaweb, 3-9-2012.)

2. EL NUS DE LA QÜESTIÓ: L’INDEPENDENTISME, EXCLOENT (NAVARRO DIXIT)

En realitat volia parlar d’una altra cosa. Durant la roda de premsa esmentada, els periodistes van demanar a en Navarro si el PSC o algun membre destacat del partit assistiria a la manifestació de la Diada Nacional (11-9-2012). Com sap molta gent, aquesta manifestació està convocada per l’Assemblea Nacional Catalana i té com a lema demanar que Catalunya esdevingui un Estat.

En Navarro va dir que el PSC no podia anar a la manifestació esmentada perquè l’independentisme -com a projecte o moviment polític- és “excloent”. També va dir que el PSC apostava pel federalisme, és a dir, que Catalunya continués dins Espanya però amb un cert reconeixement com a subjecte polític (podeu veure la notícia aquí).

El que va dir en Navarro té una manca de lògica considerable. (Per cert: quina diferència amb n’Iceta, tot un esgrimista de la dialèctica i el raonament!)

Vejam, batlle Navarro: tota ideologia és per definició excloent. Per la simple raó que ningú no pensa igual, sempre hi haurà gent que pensarà diferent d’altri. Si algú creu que cal protegir el medi ambient i fiscalitzar més les empreses -econòmicament, però també comprovant que no malmeti el medi-, la seva ideologia (d’esquerres, ecologista, etc.) és excloent. Simplement, perquè exclou aquelles persones que pensen que a les empreses no se’ls ha de fiscalitzar tant, ja que fer-ho els dificulta créixer i fer negoci. I a la inversa: promoure la liberalització de l’activitat empresarial i la rebaixa de controls laborals i ambientals és una ideologia excloent, per tal com un ecologista o un sindicalista no hi està d’acord. I això es pot aplicar a qualsevol camp: tornar a la pena de mort o no, suavitzar les condicions dels presos d’ETA o no, donar assistència mèdica als immigrants sense papers o no, delatar pares que falsegen dades en la matriculació escolar o no, etc. El que no es pot pretendre és que hi hagi una ideologia que conjumini el pensar de l’ecologista d’esquerres i de l’empresari liberal; seria la quadratura del cercle.

Per tant, el federalisme que propugna el PSC també és excloent. En concret, exclou aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de ser un Estat (els independentistes) i aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de romandre dins Espanya com una mera regió més, sense cap reconeixement polític ni cap competència o prerrogativa (els unionistes-centralistes). Aquests dos col·lectius no troben en el federalisme -propugnat pel socialisme català- el seu model de país. Ergo el federalisme és excloent. Com ho és l’unionisme (que exclou els independentistes i els federalistes) o l’independentisme (que exclou els federalistes i els unionistes-centralistes). És així per una simple llei física.

Fa feredat, doncs, veure un alt dirigent d’un partit important a Catalunya (o fins fa poc important a Catalunya) utilitzant aquesta mena d’arguments. A què ve això d’etiquetar un moviment o projecte polític com a excloent, si per definició tots ho són, incloent-hi el del PSC?

Jo encara vaig un poc més enllà que el batlle Navarro. Hem vist que les ideologies o els moviments i projectes polítics són excloents per definició, perquè sempre hi ha algú a qui no li agrada. Però, més enllà d’aquest fet, poden ser inclusius; és a dir, poden tindre capacitat d’anar atraient gent que, temps enrere, no creien en allò. En aquest sentit, una ideologia pot anar adoptant discursos o angles nous, complementaris al nuclear, que facilitin que cada cop més gent s’hi apunti. L’independentisme ha crescut en part per això: el missatge d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, per exemple, va permetre que se sumessin a l’independentisme català gent que no parlava català. És a dir: en Carod-Rovira va fer l’independentisme més inclusiu, va dotar-lo de més capacitat per a atreure persones que n’estaven allunyades. Una altra via de creixement de l’independentisme és la qüestió econòmica (l’espoli fiscal, la crisi, etc.) o el fet que l’unionisme adopta un format autoritari i fins i tot racista (per tant, una persona demòcrata ho té difícil de posar-se al costat dels unionistes-centralistes).

La capacitat d’una ideologia o d’una proposta política per a atreure gent nova (la inclusivitat) no pot eliminar-ne l’excolentesa, perquè sempre hi haurà algú que no hi estarà d’acord. Però la pot fer més petita. Aquesta és la gràcia d’un sistema polític anomenat democràcia, on la gent no només vota sinó que planteja i debat coses -utilitzant un dels pilars de la democràcia, la llibertat d’expressió- justament per a eixamplar la inclusivitat d’una proposta política, empetitir-ne l’excloentesa i, en definitiva, fer que reïxi. (Vegeu, precisament sobre aquest tema, l’excel·lent article del sociòleg Salvador Cardús “Tenim raons, però no la raó”, Ara, 4-9-2012, publicat precisament l’endemà del cop autoritari d’en Navarro -ves quina coincidència tan escaient!-, i de lectura imprescindible.)

En fi, el batlle Navarro no l’encerta quan associa l’etiqueta d’excloent a l’independentisme. Primer, perquè tota ideologia és excloent d’entrada i per definició, comptant-hi la del PSC. És com dir que l’aigua és molla. I segon, perquè potser el que volia dir -és la seva opinió- és que l’independentisme, com a projecte o moviment polític, és poc inclusiu, és a dir, és difícil que s’hi sumin col·lectius diversos (suposo que pensa en col·lectius castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona). Tanmateix, la realitat mostra que l’independentisme té una capacitat d’inclusivitat molt alta (altrament no hauria crescut), semblant a la que va tindre temps enrere l’ecologisme (avui dia, qui més qui menys entén que poc o molt s’ha de preservar el medi ambient).

3. EL PSC, UN MODEL (PRECISAMENT) D’EXCLOENTESA

Acabo lligant el que he apuntat en els dos apartats anteriors (us ho havia promès).

Paradoxes de la vida: el mateix dia que en Pere Navarro titlla d’excloent un moviment polític, ell mateix perpetra una purga sense precedents dins el PSC. Això sí que és manca d’inclusivitat: la proposta política del PSC és avui més excloent que als seus inicis. Quan a diversos militants -alguns, de gran vàlua- se’ls diu de males maneres que fan nosa... poques lliçons d’inclusivitat es poden donar, francament.

dissabte, 1 de setembre de 2012

Quan el poble parla...

Vegeu aquest escrit d’en Roger Buch a Tribuna.cat (20-6-2012): “Els Tres Palaus criden independència. Quin serà el següent?”.

En Buch fa referència al fet que, després de tres actes massius que van tindre lloc el juny del 2012, el públic es posava a cridar “In-inde-independència!”. En concret:

- Divendres 8-6-2012, al final del macroconcert Les nostres cançons contra la sida que va fer-se al Palau Sant Jordi (Barcelona), el públic va posar-se a corejar aquesta cantarella. Podeu veure-ho en aquest vídeo gentilesa d’El Periódico de Catalunya, al final. Posa la pell de gallina veure aquella gernació cridant llibertat.

- Dijous 14-6-2012 es va lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes -concedit per Òmnium Cultural- al pare Josep Massot. En Massot és un savi, un home prolífic en el camp de la cultura, la història, la llengua i la literatura catalanes; vaja, un homenot, que en diria en Josep Pla. L
acte es va fer al Palau de la Música (Barcelona). Encabat dels Segadors, interpretat pel públic i l’escolania de Montserrat, el public esclata a cridar “In-inde-independència!”.

- Dissabte 16-6-2012, al Palau Blaugrana, el Barça guanya la lliga espanyola de bàsquet al Reial Madrid in extremis (per l’evolució de la final a cinc partits tot apuntava que el Madrid s’enduria el títol). Acabat el partit, el públic en ple, eufòric, es posa a cridar espontàniament per la independència de Catalunya. Podeu veure-ho aquí; és una imatge presa de la retransmissió que en feia Televisió Espanyola. Noteu com els treballadors d’aquest canal televisiu no diuen res del que se sent, i això que l’entrenador del Barça, en Xavi Pascual, demana a la periodista que li repeteixi la pregunta perquè no la sent.

En Buch fa notar dues coses. Diu “Són tres palaus importants per Catalunya” (el simbolisme que no hi falti, perquè sociològicament és important) i tot seguit deixa caure: “ara caldrà veure si el clam del poble és escoltat en el Palau més important del país: el de la Generalitat”. A més, en Buch es demana quan serà la propera vegada.

Tranquil, Buch: ja no cal ni comptar les vegades que passa. Perquè passa arreu i sovint. Vet-ne aquí cinc exemples més:

- Final de la Copa del Rei de futbol 2012, entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao, a l’estadi Vicente Calderón (Madrid), amb presència del príncep Felip de Borbó (25-5-2012). Al principi l’enorme xiulada a l’himne espanyol, que pot veure’s aquí en tota la seva intensitat (mal que Televisió Espanyola ho oculti vergonyosament, demostrant que són periodistes que no fan periodisme, sinó una altra cosa). I aficionats culers cridant independència, com es pot veure aquí.

- Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions catalanes (29-11-2010), els seus dirigents s’havien congregat a l’hotel Majestic, de Barcelona. Quan ja se sabien els resulats surten -com mana la tradició- a saludar els militants i simpatitzants que s’havien congregat davant l’hotel per tal de celebrar la victòria. Sonen els Segadors i... sí, la gent es posa a cridar per la independència al mig del carrer. Podeu veure-ho aquí, al final.

- Diada castellera de Sant Fèlix, Vilafranca del Penedès (30-8-2012). Al moment d’iniciar-se la diada (12:45) una banda de música alemanya toca els Segadors i, just acabat, la gent es posa a cridar en bloc “in-inde-independència!”.

- Ciutat de Barcelona (27-2-2011). Durant l’acte d’inauguració de la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a l’avinguda Maria Cristina -entre la plaça Espanya i Montjuïc-, davant les autoritats, la gent es posa a clamar per la independència. L’aleshores alcalde de la ciutat, en Jordi Hereu, intenta contrarestar-ho però només aconsegueix que, al final, altres persones es posin a cridar per la independència. Podeu veure-ho aquí.

- Segon concert de Sopa de Cabra per tal de commemorar els 25 anys de carrera, al pavelló de Fontajau, Girona (2-10-2011). Abans de la cançó “Sota una estrella” la gent es posa a cridar per la independència. Immediatament el cantant del grup, en Gerard Quintana -anys enrere crític amb el nacionalisme català- fa un al·legat per la independència. Podeu veure-ho aquí.

I no poso exemples d’actes explícitament i expressament independentistes...

Els escenaris descrits no són palaus i per tant potser no tenen tant de simbolisme (de fet, un dels escenaris és fora de Catalunya). Però tenen la importància que són arreu: al carrer, a les places, al marge o al costat del poder, a Madrid...

Tothom sap que un poble pot manifestar els seus anhels col·lectius. I pot fer-ho mitjançant càntics o consignes. No ho fem només els catalans: també ho fan els espanyols. A tall de mostra, durant el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, que va tindre lloc a l’estadi Santiago Bernabeu (29-8-2012), el públic madridista va posar-se a cantar a mig partit “¡Que viva España!”, cançó que va popularitzar en Manolo Escobar (també va deixar anar altres insults envers els catalans, però això no és objecte d’aquest apunt). O als Jocs de Policies i Bombers que es van fer a Nova York l’agost i setembre del 2011, els bombers i policies catalans van fer un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc, tot entonant el càntic col·lectiu de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per acte seguit cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!” (podeu veure-ho aquí). Per tant, cada poble expressa què vol ser o fer -o què pensa dels pobles veïns- amb veus aplegades sota un mateix crit o càntic. I aquesta mena d’expressions col·lectives tenen un gran valor, especialment si es donen de manera espontània, en diversos llocs, amb la participació de tot tipus de gent i repetidament.

I quan el poble parla...

Sí, quan el poble parla els governants han d’actuar en conseqüència. I si hi ha gent que no vol seguir el camí (i n’hi ha, i és inevitable i lògic que n’hi hagi, perquè no tothom pensa igual), en qualsevol país democràtic la qüestió es resol políticament, és a dir, democràticament, és a dir, per majories. Els governants, doncs, ja saben què han de fer.

Estarem a l’aguait a veure què farà el govern català i els parlamentaris catalans l’endemà de l’11-9-2012. Prendrem nota.