dissabte, 22 de desembre de 2012

Per què anomenen ‘deriva secessionista’ el procés més ferm, sòlid i clar de la política espanyola?

Curiós, el paper dels periodistes. Els mitjans de comunicació espanyols (incloent-hi algun periodista -no pas tots- de l’òrbita del Grup Godó, és a dir, La Vanguardia i 8TV -no tant RAC1-) sovint empren el terme deriva secessionista per a referir-se al procés d’independència de Catalunya. I generalment el lliguen a la figura de n’Artur Mas, president de la Generalitat. En diuen “la deriva secessionista de Mas”.

Segurament volen fer veure que el president català ha perdut el seny, com si s’hagués trastocat, i que porta els catalans pel pedregar... I és que ells pensen que el camí assenyat és que tot continuï com està, és a dir, amb una Catalunya asfixiada pels poders espanyols. D’aquí que vegin que, sortir d’aquest statu quo, és una deriva.

Aquesta tria terminològica revela el baix nivell periodístic i intel·lectual de la majoria de periodistes, cronistes, analistes i politòlegs espanyols.

N’Artur Mas ha plantejat un procés d’independència no perquè s’hagi trastocat. Sap perfectament que, mentre Catalunya romangui a Espanya, això és lesiu envers els  interessos catalans. És lesiu per al teixit productiu (Espanya nega a Catalunya les grans infraestructures que li calen), és lesiu per a les persones (Catalunya no té més remei que fer retallades socials a causa de l’espoli fiscal que pateix per part d’Espanya), és lesiu per als seus béns culturals (començant per la llengua, però també en molts altres camps). I això mateix ho sap molta altra gent: des d’economistes fins a mestres, des d’autònoms fins a acadèmics, des de petits empresaris fins a enginyers que treballen a l’estranger... No és una idea d’una sola persona, sinó del gruix de la societat, espacialment en capes mitjanes i mitjanes-altes (gent, doncs, amb formació i preparació). Qualsevol persona que hi veu clar entén que no hi ha més remei que marxar d’Espanya. D’això se’n diu raonar, senyors periodistes.

El que ningú no pot negar és que n’Artur Mas és una persona reflexiva, intel·ligent i responsable; no pas un piròman. Per això, i davant les circumstàncies greus que vivim, ha ofert aquesta alternativa política al poble de Catalunya. I la sotmetrà a consulta, en un procés radicalment democràtic,
no pas imposant-ho ell, sinó fent que la gent voti. Com ha de ser en una democràcia occidental del segle XXI.


És evident, doncs, que això no és pas una deriva. És un procés ferm, sòlid i clar.

Per aquesta raó sobta que molts periodistes soi-disant llestos ho anomenin deriva. Utilitzen aquest terme aplicat al cas català. Quan resulta que Espanya és un país completament ensorrat amb un govern que sí que va a la deriva. El president espanyol, en Mariano Rajoy, va proposar unes coses durant la campanya electoral i, en pic va ser elegit, va fer tot el contrari. Ha aplicat unes mesures d’allò més erràtiques. Ha posat una morterada a Bankia quan és un banc que ha demostrat ser un nyap. A hores d’ara no sabem si Espanya demanarà un rescat a la Unió Europea, encara que la majoria d’economistes ho reclamin. L’economia espanyola és un forat negre i el Govern espanyol és incapaç de parar la sagnia de l’atur. I cap mesura que proposa el Govern espanyol, cap ni una, no és capaç de capgirar res. Al contrari. Això sí que és una deriva!

Potser sí que els periodistes espanyols i de l’òrbita Godó es pensen que, emprant certs mots, la societat s’ho empassarà i dirà amén. Sense tindre en compte, però, que la gent raona i compara les propostes i la manera de fer dels presidents català i espanyol (actual i anterior).

Mentre Espanya s’enfosa en la misèria, aquests periodistes continuen desacreditant el pas polític més ferm, sòlid i clar que hi ha avui dia en la política espanyola. Això sí que és una deriva periodística!

diumenge, 9 de desembre de 2012

Catalonia is different, senyor Wert

El ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, té una dèria. Primer va dir que volia espanyolitzar els nens catalans; així, ras i curt. Ara vol fer una llei d’educació que permeti a qualsevol nano català no haver d’estudiar català al sistema educatiu català (com ho llegiu).

No entraré a qualificar la proposta d’en Wert. Ja ho ha fet molta gent, de tipologia molt diversa, com l’arquebisbe de Barcelona, periodistes d’arreu (vegeu-ne una mostra en l’article d’en Xevi Xirgo “Un simple banderiller”, El Punt Avui, 8-12-2012), blogaires de tot pelatge (vegeu, com a mostra, la profunda crítica a l’actuació política de n’Alícia Sánchez-Camacho en tot aquest tema al blog Per a Bons Patricis), economistes (com en Xavier Sala-i-Martín, que no retreu el tema lingüístic, sinó una cosa molt més de fons, de tipus purament educatiu, i ho fa amb una intel·ligència que hauria de fer enrojolar el ministre), clubs esportius com el Barça (inusitat que un club esportiu digui coses d’aquestes; fins jugadors com en Puyol hi han dit la seva, i fins i tot en Messi s’ha hagut de posicionar!) i el Col·legi de Pedagogs de Catalunya, que inclús advoca per la insubmissió si s’aprovés la llei (estil Gandhi).

Políticament la cosa ha derivat en un acte de dignitat: la consellera d’Ensenyament, na Irene Rigau, va deixar plantat el ministre en una reunió, fet inusual en el món de les corbates governatives (cal dir, però, que el mateix ministre ja va ser plantat també l’endemà pel cap d’Universitats de la Generalitat, n’Antoni Castellà, i setmanes enrere per tots els rectors de les universitats espanyoles... un home que fa amics, vaja).

Jo no entraré a criticar aquest projecte de llei. Ja ho han fet molts altres amb més encert. Humilment, només faré un petit recordatori al senyor Wert. Tan simple com això: senyor Wert, sàpiga que és impossible fer el que vostè desitja. No ho dic jo: ho diu la realitat. En poso tres exemples.

1) En els anys de la meva joventut, cap al 1990-1995, vaig coincidir amb dos xicots, en Julián i en Dani, fills d’un guàrdia civil que havien destinat a Falset. Al cap de pocs anys van anar-se’n a Tàrrega, sé que hi van viure i ara no sé si hi són o no hi són. El cas és que un cop, en Dani, sense que jo li digués res, em va deixar caure: “És que vosaltres, els catalans, sou diferents” (els dos xicots parlaven en català). Quan vaig demanar-li què volia dir, em va comentar que andalusos i catalans no teníem gaire res a veure, i va acabar concloent “Els catalans sou una nació”.

Poc més tard, el 1996 i a Tarragona, una amiga em va presentar dos xicots andalusos que treballaven en temes socials a Catalunya i que xampurrejaven el català. Tots dos van dir-me el mateix: “Catalunya és una nació”.

Ja em dirà, senyor Wert, com s’ho pensa fer per a canviar una cosa que és d’una manera i no com vostè voldria que fos... si fins i tot els andalusos que vénen a viure a Catalunya ho veuen.

2) El 3-6-2010, TV3 va emetre “Adéu, Espanya?”. El reportatge explica com s’ho fan al Canadà, Dinamarca i el Regne Unit a l’hora de gestionar els processos secessionistes del Quebec, Grenlàndia i Escòcia. En tots tres casos es veu com s’hi aplica pulcrament la democràcia. Tot seguit ve el contrast amb Espanya i el cas de Catalunya: per la banda espanyola, ni democràcia ni res.

El dia d’emissió, quan van fer la pausa publicitària, vaig fer zàping. I vaig fer cap a Intereconomía, un canal ultra i espanyolista. Allà discutien sobre un tema polèmic. Es veu que la ministra de Defensa del govern espanyol, na Carme Chacón, havia ordenat que la legió (una unitat de l’exèrcit espanyol) no participés més a les processons de Corpus i altres esdeveniments religiosos. Els tertulians estaven irats per aquesta mesura.

La comparació entre Catalunya i Espanya cau pel seu propi pes. Mentre a Catalunya ens interroguem si ens convé tindre un Estat propi o no (per l’economia, per l’estat del benestar, per la llengua, etc.) i mirem analíticament què fan altres països en casos semblants, a Espanya s’esquincen les vestidures i destinen debats i més debats perquè algú ha dit que una unitat de l’exèrcit no ha de participar en actes religiosos.

Senyor Wert: ja veu que els universos intel·lectuals de Catalunya i Espanya estan a anys llum l’un de l’altre. Ja em dirà com pensa fer-s’ho per a convèncer els catalans que, en comptes de mirar què fan al món civilitzat, hem de posar-nos a admirar com la legió desfila al costat del Natzarè. I més a l’època d’internet, on la caspa es pot espolsar ràpidament.

3) El 28-7-2010 el Parlament de Catalunya va prohibir els toros. L’endemà, al programa Els Matins de TV3 va donar la notícia en primer lloc. Però, acte seguit, va passar a informar d’altres fets que s’havien produït a altres llocs del planeta, bàsicament conflictes internacionals. Per tant, per als periodistes catalans aquell fet era un més dins l’agenda informativa.

Quan TV3 ja havia passat a altres temes, hom podia tafanejar què en deien els altres canals, tots espanyols. Tots, sense excepció, van parlar de la prohibició dels toros a Catalunya... durant quasi tot el matí! Van donar-hi una importància enorme. Inversament proporcional a la importància que es va donar a Catalunya.

Senyor Wert: suposo que entén que és molt difícil fer que la població catalana, avesada a informar-se sobre tota mena de fets, incloent-hi conflictes internacionals, passi a informar-se gairebé exclusivament sobre el toreig. Encara que vulgui impedir que un xiquet català aprengui català, i fins i tot vulgui forçar a canviar un model educatiu, em sap greu, però dubto molt que això faci que hom s’interessi pels toros.

En fi: de la mateixa manera que Espanya es va empescar l’eslògan Spain is different per a atreure turistes, faria bé, senyor Wert, d’entendre que Catalonia is different. I en aquest cas no és un eslògan.