Fins quan es faran el sord?

Repassem la història recent.

Eleccions catalanes del 2003. ERC, amb en Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant i amb un missatge nítidament independentista, augmenta de vots de manera considerable, assoleix 23 diputats i passa a ser decisiva per a formar govern. L’augment de l’independentisme és clar. El poder polític espanyol no para atenció als motius d’aquest fenomen i es dedica a combatre’l amb guerra bruta (vegeu el paràgraf següent), sota la premissa de morta la cuca, mort el verí.

Entrem a l’any 2004. Al març hi ha eleccions espanyoles. Uns mesos abans l’aparell de l’Estat difon que en Carod-Rovira, sent conseller en cap de la Generalitat (sota la presidència d’en Pasqual Maragall), ha parlat amb la banda terrorista ETA. Es fa una campanya de linxament contra aquest polític (amb la connivència de partits catalans, des de CiU fins a ICV). Uns dies abans de les esmentades eleccions hi ha un atemptat islamista a Madrid. El Govern espanyol, aleshores a mans del PP, intenta amagar aquest fet a l’opinió pública espanyola i vol difondre la idea que ha sigut ETA, quan la premsa internacional ja apuntava a l’autoria islamista. Resultat? ERC, amb en Carod-Rovira com a cap de cartell, assoleix 652.196 vots i passa d’1 escó a 8. Una ocasió d’or del poder polític espanyol per a esbrinar què coi passa amb Catalunya; però no, ells a la seva.

Anys 2006 i 2008. Lluny d’asserenar-se, la població catalana fa dues manifestacions gegantines per Barcelona. (La del 2008 en rigor era per a protestar contra la manca d’inversions ferroviàries del Govern espanyol a Catalunya, però va acabar sent un clam independentista.) L’èxit de públic sorprèn els mateixos organitzadors.

Com que el poder polític espanyol continua sense guipar-hi, diversos catalans pro Espanya sí que fan els deures i intenten fer veure als polítics, empresaris i periodistes espanyols què està passant. En Manuel Milián Mestre, històric del PP, va fer arribar el seu parer a la cúpula del PP mentre governava Espanya (fins al 2004). Resultat? L’obvien (per dir-ho suau). Quan en José Montilla va ser president de la Generalitat (2006-2010) també va alertar el PSOE i l’opinió pública madrilenya (va usar el terme desafecció envers Espanya per part dels catalans). Resultat? El silenci.

Juny del 2010. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia sigut recorregut pel PP, és retallat pel Tribunal Constitucional. Tal fet va ser vist pel Govern espanyol com a innocu. Però a Catalunya es va interpretar com una ingerència dels poders fàctics espanyols contra la voluntat del poble català. I així és com el 10-7-2010 els catalans van tornar a ocupar massivament els carrers de Barcelona. La manifestació, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim, era una reacció transversal a la retallada de l’Estatut. Va anar-hi tanta gent que la manifestació no es va poder moure pràcticament gens.

Tardor de l’any 2010. Novament, eleccions catalanes. CiU s’hi presenta amb el concepte de pacte fiscal, per tal de refer la manca de recursos financers de Catalunya. N’Artur Mas guanya folgadament en part pel desprestigi del Govern català sortint i en part perquè ERC havia mig aparcat el missatge sobiranista.

Ens plantem a l’11-9-2012. Nova manifestació independentista per Barcelona, amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. Hi ha tanta gent (més d’un milió de persones) que no es pot avançar. Per primer cop Catalunya centra les mirades del món. Reacció del govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i establishment català i espanyol: que si és un suflé, que si és una deriva motivada pels partits polítics...

Al cap de poc n’Artur Mas rep una negativa del Govern espanyol al pacte fiscal. En Mas convoca eleccions anticipades per tal de donar la veu al poble i veure si s’engega un procés secessionista. CiU baixa 100.000 vots, una xifra assumible si es parla del volum de vots que va treure (un milió); però com que va pujar la participació perd 12 escons. Reacció de la premsa madrilenya: fracàs d’en Mas, el seu pla sobiranista queda en no res... En fi, allò de morta la cuca, mort el verí.

Enquestes de l’any 2013. L’independentisme supera el 50% de la població catalana. ERC, amb un missatge independentista clar, suma suports i podria guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. En aquella mateixa època hi ha cada cop més manifestacions populars a favor de la independència. Respostes del Govern espanyol a aquests fets: que no res, que això no du enlloc, que no res, home!, que són quatre polítics que han perdut el seny i el poble manipulat. Fins i tot s’empesquen hipotètics vetos a tot arreu, des d’Europa fins a les elèctriques. L’establishment català i espanyol va en la mateixa línia, amb una ceguesa evident. En definitiva, confondre desitjos amb realitat.

Dissabte 29-6-2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb 90.000 persones. Una festassa amb un munt d’artistes clamant per la llibertat i la democràcia i el públic corejant crits d’independència. Reacció de la premsa madrilenya: deliri independentista, festa esperonada pels partits...

Arribarem a l’11-9-2013 i es farà la cadena humana del Pirineu a l’Ebre. Friso per veure les portades de la premsa madrilenya i el menysteniment de Madrid.

Algú amb seny hauria de demanar-se (i demanar-los): fins quan es faran el sord? Perquè el poder espanyol un moment o altre haurà d’enfrontar-se a aquest tema. Potser aquest “algú amb seny” són les institucions europees (hi ha símptomes en aquest sentit: declaracions d’eurodiputats, declaracions del primer ministre britànic, reportatges i articles periodístics, moviments a Brussel·les...).

Moltes veus diuen que al final tot plegat acabarà forçosament amb una declaració unilateral d’independència. Algú altre sosté que hi haurà eleccions plebiscitàries el 2014. Jo crec que hi haurà consulta i que el Govern espanyol acceptarà de fer-la. Ep, a contracor. Però des del 2010 ha passat una altra cosa: els governants espanyols ja no manen, sinó que només executen ordres que vénen de Brussel·les, Berlín, Washington o Pequín. La primavera del 2010 el president espanyol d’aleshores, en José Luis Rodríguez, va aparcar les seves polítiques caragaleristes i va empassar-se les instruccions provinents d’aquestes ciutats, que anaven en contra del pensament mateix d’en Rodríguez. Els anys 2012 i 2013 el president espanyol en Mariano Rajoy s’ha hagut d’empassar el seu programa electoral i fer tot el contrari del que volia fer simplement perquè li ho manen des d’aquestes ciutats. Si la Unió Europea percep que la inestabilitat catalana (llegiu-hi possible declaració unilateral, però sobretot per l’empenta popular) pot afectar l’estabilitat de l’euro i de la prima de risc, no patiu que hi haurà consulta. I el Govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i l’establishment català i espanyol hauran d’empassar-s’ho i acceptar-ho (amb el foc cremant per dins). Aquest és el preu que pagaran per fer-se el sord. Perquè els deures es poden ajornar una miqueta, però al final s’han d’acabar fent, t’agradi o no, i si no vols fer-los te’ls faran fer.