dilluns, 4 de març de 2013

El llegat dels pobles al vocabulari català (2): els germànics

Del segle II aC al segle V dC l’actual Catalunya va ser ocupada pels romans, i van implantar-hi la seva llengua, el llatí, que esborraria l’ibèric. El llatí parlat al Pirineu oriental i valls adjacents és el que donaria el català. Per això tenim la majoria de paraules d’origen llatí. Els romans ens van deixar altres coses: algunes plantes urbanes, el dret i les grans vies de comunicació (dit altrament: l’autopista AP-7 és la Via Augusta actualitzada).

Tanmateix, des del segle IV dC l’Imperi Romà va viure l’entrada de diversos pobles germànics, que també van deixar la seva petja. A casa nostra van fer cap els visigots, una tribu germànica que es va romanitzar i cristianitzar amb molta rapidesa.

El llatí dels segles IV i V ja havia anat incorporant germanismes de totes les ètnies: sapo (que dóna sabó), burgus ‘poblet’ (que dóna burg), etc. També comes, que donaria comte, ja que sembla que els llatins documenten aquesta figura en soldats que feien costat als cabdills germànics. En català destaquen blau (tal com es diu avui en alemany, precisament), blanc (va arraconar el mot d’origen llatí alb, que ha romàs en mots com alba ‘primera llum del dia’), bru, gris, fresc, elm i guerra (en germànic werra: compareu-ho amb l’anglès war, ja que l’anglès és una llengua germànica).

Una tribu germànica establerta a la Gàl·lia van ser els fràncics. El fràncic també va deixar algun mot al català: ban, guaita (del mot wahta), esperó, estrep, buc ‘cavitat’, adobar (de dubban), rostir (de hraustjan), òliba (del mot uwwila, que recorda el so de l’ocell: uh-uh), gratar (de gratton), lleig (de laid o laigh), potser esquena i el magnífic gaire (provinent de waigaro, que significava ‘amb prou feines, a la força’).

I ja com a mots estrictament visigòtics tenim guàrdia o guardià (de wardja), bramar (de brammon), alberg (de haribargo), grapa (de krappa ‘ganxo’), amanir (de manwjan), potser fang (de fani), espia (de spaiha), guerxo (de thwairhs ‘tort’), llesca (de liska), brotar (de bruton), parra (de parra ‘enreixat’), recar (de raka ‘preocupació’; d’aquí que diguem tenir recança a fer una cosa ‘no sentir-se a gust fent-la’), sàrria (de sahrja ‘cistell’), estaca (de staka), robar (de rauban), trescar ‘caminar pel camp o per la muntanya’ (de thriskan -que donaria l’anglès trekking: tresc i trekking són el mateix, doncs, però el segon permet cobrar més-), treva (de triggwa, en català antic treuga) i gana (de gainon ‘obrir la boca’, amb un canvi de significat d’allò més curiós.)

Com es pot comprovar, els mots acabats en -an o -on són verbs: dubban/adobar, hraustjan/rostir, gratton/gratar, brammon/bramar, manwjan/amanir, bruton/brotar, rauban/robar, gainon/obrir boca... Exactament com en alemany actual els mots acabats en -en.

Segurament l’influx germànic sobre el català va més enllà dels mots: podria ser que la fonètica catalana fos deguda al germànic. Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals (en castellà golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo), mentre que el català no (cop, foc, nap, xic, dit). El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.