diumenge, 25 d’agost de 2013

Tous, la Torre d’en Barra, la Ràpita... per uns topònims com cal

Suposo que tothom està d’acord que els topònims (noms de lloc) oficials han de ser els que diu la gent, els populars; no pas una forma mig inventada des de l’oficialisme.

Doncs bé: a casa nostra, i malgrat la feina feta (que és moltíssima), encara queda algun racó per endreçar. En aquest cas l’oficialisme no l’encarna pas un funcionari de Madrid del segle XIX o del franquisme, sinó els estaments oficials catalans (Generalitat, Institut d’Estudis Catalans, etc.), que tanquen els ulls a la realitat i, sovint, a les demandes dels habitants d’un indret.

Algun exemple. Vora Tarragona hi ha un poble que els mapes,
el Google i els rètols viaris anomenen Torredembarra. Com que és la forma oficial i és la que diuen a la tele, molta gent que viu lluny del poble esmentat ja en diu així. Però qui és d’allà en diu la Torre i punt. De fet, el gentilici és torrenc, i no una cosa estranya com torredembarrès. Per tant, la forma oficial d’aquest topònim hauria de ser la Torre d’en Barra. Així hom podria fer servir la forma la Torre (com es diu) i, si vol distingir-la d’altres municipis que tenen aquesta forma (per exemple, la Torre de Fontaubella, al Priorat), podria afegir-hi el segment d’en Barra, que actuaria com a diferenciador o determinatiu.

Al Montsià hi ha un poble que els mapes, el Google i els rètols viaris anomenen Sant Carles de la Ràpita. Amb tot, la gent de la comarca en diu només la Ràpita, que és la forma històrica (és un mot d’origen àrab). I, de fet, molta gent de les Terres de l’Ebre considera que el municipi s’hauria d’anomenar així. Fins i tot durant la Segona República espanyola se’n va dir oficialment la Ràpita dels Alfacs. És cert que, popularment, també hi ha qui en diu San Carlos; però aquesta forma castellanitzada té raó de ser per la història mateixa del municipi. En efecte, l’esment a Sant Carles té un origen megalomaníac. Fa referència al rei espanyol Carles III. El 1780 aquest rei va fundar una nova població sobre la zona de la Ràpita; la seva voluntat era crear-hi un gran port i un canal que comuniqués la mar amb Amposta. La planta urbana i alguns edificis del poble són testimoni d’aquesta activitat urbanística, ja que s’hi endevinen les traces típiques de l’època. La nova fundació va implicar una redenominació: San Carlos. Com es pot veure, la denominació Sant Carles de la Ràpita és relativament recent, fruit de la megalomania d’un rei i del despotisme il·lustrat típic del segle XVIII. La gent de la regió, però, va continuar dient-ne la Ràpita, nom venerable amb arrels fondes, que ha romàs malgrat els intents de rebateig de l’indret.

Cal dir que això de llevar l’afegit Carlos als topònims catalans ja s’ha fet en una altra ocasió. Es tracta del poble anomenat es Castell (Menorca). Quan, al segle XVIII, l’illa de Menorca formava part de la corona britànica, la població que hi havia a l’entorn del castell de Sant Felip va ser anomenada Georgetown (també se’n deia Vilajordi), en honor al rei anglès George III; però els menorquins en van dir, del mateix poble, es Castell. Quan Menorca va passar a mans de la corona espanyola, se’n va canviar el nom: Real Villa de San Carlos, o també Villacarlos (amb aquesta denominació apareix al Diccionari català-valencià-balear). Avui dia, la forma oficial és la mateixa que la forma popular: es Castell. Si a Menorca la denominació popular -i no pas la forma megalomaníaca- és l’oficial, per què no pot fer-se el mateix al Montsià? Potser ja va sent hora que les nostres autoritats escoltin el poble.

Similarment hi ha Sant Martí de Tous (Anoia), conegut als rodals simplement per Tous. De fet, Tous va ser l’única forma emprada per a designar el poble fins a principi del segle XX, quan des dels despatxos es va considerar que era millor evitar la confusió amb el poble valencià de Tous (Ribera Alta). Ara que el control sobre la toponímia catalana és de nou en mans de les autoritats catalanes, potser convindria restituir la forma de sempre, Tous; i, si cal, s’hi pot afegir un diferenciador per quan calgui evitar equívocs amb la població valenciana (Tous d’Anoia).

El cas més estrident -gairebé un despropòsit- és Castelló de la Ribera (Ribera Alta, entre Alzira i Xàtiva). Aquest era el seu nom tradicional (juntament amb l’antic Castelló de Xàtiva), però oficialment és Villanueva de Castellón (a principi dels anys 80 del segle XX s’havia catalanitzat aquesta denominació: Vilanova de Castelló). La forma Castelló de la Ribera va arribar a ser oficial en el procés de revernacularització oficial del País Valencià passat el franquisme (del 1994 al 1998 i del 2004 al 2005), però l’Ajuntament va decidir conservar la forma espanyola, Villanueva de Castellón.

Un darrer exemple és el poble adjacent a Móra d’Ebre, a l’altre cantó del riu (Ribera d’Ebre). Com a poble es va crear recentment, i el municipi segregat va adoptar la denominació oficialesca Mora la Nueva. Avui dia l’oficialitat oposa Móra d’Ebre i Móra la Nova. Tanmateix, el poble nou havia rebut com a nom popular i tradicional los Masos de Móra. I, de fet, la televisió local va rebre del nom de TeleMasos. La pregunta, doncs, és si el municipi nou no s’hauria d’anomenar els Masos de Móra (si la gent diu Vaig als Masos oficialment per què no pot ser així?). Diguem, d
altra banda, que al Conflent (Catalunya Nord) hi ha un poble anomenat Los Masos... De passada, Móra d’Ebre podria alliberar-se d’aquest diferenciador (d’Ebre) tan enutjós per a la gent de la rodalia, que diu solament Móra.

I, en fi, posats a fer podríem llevar l’article d’aquelles formes oficials dels topònims en què la gent de l’indret no els diu: Borges Blanques (Garrigues, antigament les Borges d’Urgell) per les Borges Blanques; Port de la Selva (Alt Empordà) per el Port de la Selva; Pont de Suert (Alta Ribagorça) per el Pont de Suert; etc.

Certament, hi ha casos límit. El poble de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) també ha rebut el nom històric de la Cala. I Caldes d’Estrac (Maresme) és conegut per la gent de la zona com Caldetes. Quin és millor? Difícil de determinar...

(Si voleu conèixer un poc més la història dels canvis en noms de municipis, podeu llegir-vos l’article “Los cambios de nombre de los municipios durante la revolución y la guerra civil españolas (1936-1939). El caso de Cataluña”, d’en Joan Tort (Universitat de Barcelona), publicat a la revista Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 113, any 2003; i, del mateix autor, l’article “La normalització dels noms dels municipis i de les entitats submunicipals a Catalunya (1982-1990). Algunes notes”, publicat al Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 46, any 1991, pàgines 65-72.)

dimarts, 6 d’agost de 2013

Sí a Madrid 2020

Tradicionalment l’independentisme català ha sigut reticent a donar suport a uns Jocs Olímpics a Madrid. En part per despit, i en part perquè tot català sap que serà ell qui pagarà la festa. Les apostes madrilenyes per al 2012 i 2016 van fracassar (van anar a parar a Londres i Rio de Janeiro) i això va ser celebrat pel món independentista.

Ara Madrid torna a intentar-ho per al 2020. Diguem d’entrada que té més possibilitats que abans d’aconseguir-ho. Per començar, hi ha l’alternança de continents (Europa / Sud-amèrica / Europa; el 2016 era pràcticament impossible aconseguir-ho després de Londres). Després hi ha el fet que ja disposen de moltes infraestructures construïdes. En tercer lloc tenim que cada cop més hi ha menys ciutats interessades a organitzar esdeveniments com aquests, altament costosos. I, finalment, la insistència (o tossuderia filla de l’orgull hispànic): el fet que ho hagi demanat tres anys seguits fa que, al capdavall, tinguin més opcions de rebre-ho.

L’independentisme català tendeix a no donar suport a aquesta candidatura, però jo crec que és bo que Madrid faci els Jocs Olímpics del 2020. Per tres motius.

El primer és que la designació de la seu dels Jocs Olímpics es fa sis o set anys abans (la de Barcelona’92 es va fer el 1986). Per tant, la designació dels Jocs del 2020 es farà durant l’any 2013, just quan Catalunya demana celebrar la consulta independentista. A les Espanyes, el deler per a assolir els Jocs Olímpics és tan gran que pot anar bé per a la consulta. En efecte, oposar-se amb la seva tossuderia a la consulta pot fer perdre’ls possibilitats de cara a aconseguir els Jocs.

El segon motiu és que l’any 2020 Catalunya ja serà un Estat independent i per tant no contribuirà al sosteniment econòmic d’aquest esdeveniment. Ergo que no pateixi ningú per això: Espanya s’ho haurà de pagar ella soleta (i ja veurem quant de deute arrossegarà i durant quants anys: però són ells qui s’hi posen...).

El tercer motiu és que, arran de la consulta el 2014, després de la consulta i al llarg del 2015 es produeix la negociació entre Espanya i Catalunya per la secessió. Una negociació amb molts estira-i-arronsa, és clar. Per tant, pot ser que als Jocs Olímpics del 2016 encara no puguin participar-hi atletes sota bandera catalana. Si el procés de negociació s’allarga, i si la inscripció de federacions catalanes als organismes internacionals també s’ha de retardar, pot passar que els catalans encara hagin de competir a Rio de Janeiro sota bandera espanyola.

En conseqüència, els primers Jocs Olímpics amb participació d’atletes catalans sota bandera catalana pot ser Madrid 2020. I aquí és on rau la gràcia de tot plegat. Us imagineu un atleta català al podi amb la medalla d’or i que els espectadors espanyols tinguin de sentir Els Segadors mentre s’hissa la bandera catalana? I encara més: que justament la primera vegada a la història que això passa hagi de ser a Madrid. Oi que seria interessant veure com viurien els espanyols aquest moment amb totes les càmeres del món retransmetent-ho i filmant-ho?