dissabte, 26 d’octubre de 2013

Contra el TIL, el verd; contra en Wert, el groc; contra la ideologia, pedagogia

Un dia del novembre del 2012 entro a classe i un alumne em demana què opino de la Ley orgánica para la mejora de la calidad educativa (LOMCE). Aleshores s’estava començant a preparar el Govern espanyol (a mans del Partit Popular (PP)), cuinada pel ministre José Ignacio Wert (un any més tard està en tràmit parlamentari a les Corts espanyoles).

Per a qui no ho sàpiga, aquesta llei conté la previsió que el castellà sigui llengua vehicular de totes les escoles d’Espanya, sense tindre en compte la realitat de les escoles situades en un territori on es parla una llengua espanyola altra que el castellà. Ras i curt: això vol dir que a Catalunya i a les Balears s’acabaria la immersió lingüística (en què les classes són en català). Pocs mesos abans, en una pugna judicial entre la Generalitat i tres famílies fortament ideologitzades, es va plantejar que, si un sola família ho demanava, tota la classe s’havia de fer en castellà, encara que totes els altres famílies volguessin que la classe es fes en català (ja veieu quin concepte d’igualtat més curiós).

Davant aquest escenari és lògic que un estudiant universitari plantegi una pregunta així. Ara: quan un alumne et fa una pregunta com aquesta ja pots aparcar el temari, perquè la resposta porta a una reflexió i una altra... fins que dibuixes el panorama social que ha menat fins allà.

Com que era important fer temari, li responc: “No pateixis, aquesta llei no s’aplicarà a Catalunya”.

El noi devia esperar-se una salmòdia sobre el tema, però jo ho vaig despatxar amb una frase simple. Ai las!, havia perdut de vista que m’enfrontava als meus alumnes... El xicot va reclamar-me una explicació més detallada, així que, en fi, vaig deixar els apunts sobre la taula i vaig assumir que fins al proper dia no els exposaria.

Li vaig respondre que Catalunya havia encetat el camí vers la independència i que, molt probablement, quan s’hagi d’aplicar aquesta llei Catalunya estarà a punt d’actuar com un Estat sobirà, cas en què podrà obviar-la i aplicar-hi estrictament la Llei d’educació de Catalunya (LEC). També vaig explicar que, en cas que aquest escenari s’endarrereixi un any o dos, les autoritats polítiques catalanes ja han dit que no aplicaran la llei Wert (consellera Rigau dixit); i vaig afegir-hi que, encara que el Govern espanyol faci cessar la consellera Rigau, els professors majoritàriament no aplicaran la dita llei (farien insubmissió), i que contra això el Ministeri d’Educació espanyol no hi podia fer re (és evident que no enviarà guàrdies civils a fer classe).

Al final l’alumne em demana: “És factible la insubmissió?”. I responc: “El que no faran els mestres és submissió, això segur”.

Poc després, el Govern de les Illes Balears, també a mans del PP (sota la presidència d’en Bauzá), aprova el decret del tractament integrat de llengües (TIL) que, sota l’excusa d’introduir-hi l’anglès, pretén arraconar el català del sistema educatiu illenc. Abans el Govern balear havia intentat que la gent pogués escollir la llengua de vehiculació de continguts a l’escola, pensant que la gent triaria majoritàriament el castellà; però pràcticament tothom a les Illes va demanar el català. Això va fer que el Govern balear enviés cartes a tots els pares d’alumnes recordant-los que podien triar, però la ciutadania va continuar demanant massivament el català. Com que la gent no feia cas dels suggeriments del Govern balear, finalment va sortir el famós decret TIL.

Quina ha sigut la resposta del professorat illenc al decret TIL? Doncs una vaga de 3 setmanes a principi del curs 2013-2014, la manifestació més gran que s’ha vist mai a Palma (29-9-2013) i negar-se a aplicar-lo quan van reprendre les classes. També hi ha hagut gent que s’hi ha deixat el càrrec: tres directors d’institut de Maó (Menorca) van ser suspesos del càrrec. I el cap d’inspectors va haver de plegar perquè li van manar que investigués quins pares no duien els nanos a escola amb motiu de la vaga. Però malgrat aquestes tibantors la comunitat educativa illenca segueix ferma davant l’immobilisme i la xuleria del Govern illenc. (Ho veus, benvolgut alumne, com les lleis educatives antilògiques no s’apliquen?).

El TIL i la llei Wert en realitat són dues cares de la mateixa moneda. I la resposta de la comunitat educativa i del país en general ha sigut la de dir que per aquí no hi passen. A Catalunya la gent s’ha posat samarretes grogues per a defensar l’escola pública (sobretot contra les retallades, però també contra en Wert) i per a reclamar la independència de Catalunya (vegeu la Via Catalana de l’11-9-2013). I a les Illes s’han posat samarretes verdes per a defensar la immersió en català. Un missatge clar, doncs: groc i verd contra la prepotència.

I d’on ve tot això? Algú dirà que tot plegat s’explica per l’actitud impositiva, immobilista i autoritària d’uns determinats governs. Certament, aquesta explicació és encertada. Però prefereixo gratar un poquet més.

Abans de demanar-nos si ha d’haver-hi immersió lingüística, penso que cal demanar-se quin ensenyament volem i per què volem un determinat model educatiu. Això són preguntes de base pedagògica, i la resposta ens porta a plantejar-nos la immersió lingüística. I aquí és on l’erra el PP. Quan es fa aquestes preguntes, no ho fa sobre una base pedagògica, sinó sobre una base ideològica. I per això impulsa actuacions (el TIL, la llei Wert) que no poden anar enlloc. Perquè les seves propostes sobre el món educatiu són purament ideològiques, no pas pedagògiques.

El 24-10-2013 va haver-hi una vaga a l’ensenyament a tot l’Estat contra la llei Wert en què:
- Va participar-hi l
escola concertada (a més de la pública), fet insòlit.
- Va rebre el suport d’associacions de pares.
A més, els altres partits de l’arc parlamentari espanyol (PSOE, IU i els partits nacionalistes perifèrics) van acordar que, així que el PP perdés el poder, revocarien aquesta llei.

Una primera pregunta cau pel seu propi pes: com pot el Govern espanyol pretendre tirar endavant una llei educativa amb el rebuig majoritari de professors, alumnes, pares i mares i la resta de forces polítiques de l’Estat?

D’aquí es dedueix que el Govern espanyol (a mans del PP) no vol aplicar una llei educativa, sinó imposar una llei educativa, servint-se de la majoria absoluta que té avui. Entén que el seu model educatiu s’ha d’aplicar de totes totes a desgrat del parer de la comunitat educativa.

El sentit comú ens diu que, per a tirar avant una llei educativa, és bo consensuar-ho amb els docents i, també, amb altres forces polítiques. És com es va fer la LEC: pactada entre PSC, ERC i CiU. Això fa que, mani qui mani, no es canviï (algun d’aquests partits sempre serà al govern).

Aleshores, per què el PP rebutja el consens amb les altres forces polítiques i la comunitat educativa? Doncs perquè la LOMCE no és una llei pròpiament educativa, sinó ideològica.

Com a mostra: el 10-10-2102, al Congrés de Diputats espanyol, el ministre Wert va dir textualment: “Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”.

L’opinió de molta gent del PP i mitjans propers és que l’escola catalana crea nacionalistes catalans que estan en contra d’Espanya. Per tant, el PP entén que cal incidir sobre la política educativa i, així, “espanyolizar” la canalla.

Ja es veu que aquest plantejament (així com la frase wertiana) prové del marc purament ideològic, no pas pedagògic. I quan la ideologia contamina la política educativa malament rai.

La traducció a la LOMCE d’això que dic: amb la llei en vigor (LOE), l’Estat espanyol fixa el 55% dels continguts i Catalunya el 45%. Amb la LOMCE, l’Estat espanyol fixaria el 65% dels cotinguts. Per què? Doncs perquè així poden imposar una certa visió de la història en què, per exemple, la Guerra de Successió (1700-1714) va ser una simple contesa entre espanyols sobre qui havia de regnar a Espanya i, en canvi, no tenia res a veure amb la pugna per un model d’Estat (centralista, el defensat per Castella, o més aviat confederal i totalment descentralitzat, reivindicat pels territoris de la Corona d’Aragó); en canvi, des de Catalunya es planteja justament la visió contrària.

Arribats en aquest punt seria interessant formular-se una altra pregunta: què significa el verb españolizar. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua diu que significa dues coses:
1) Dar carácter español (a algú o alguna cosa).
2) Dar forma española a un vocablo o expresión de otro idioma (per exemple, güisqui en comptes de whisky).

Si descartem el segon significat (del camp de la lingüística), es dedueix que el ministre Wert vol donar caràcter espanyol als infants catalans. I aquí és on grinyola tot plegat.

En efecte, que jo sàpiga, el fet de ser espanyol és una condició administrativa (la ciutadania): per exemple, presentar el passaport a l’aeroport de Shanghai. Per tant, els infants catalans ja són administrativament espanyols.

A què es deu, doncs, la voluntat del ministre Wert de donar-los caràcter espanyol?

L’única explicació que hi veig és que, per a ell, l’adjectiu espanyol no es refereix pas a una condició administrativa, sinó a una condició cultural o ètnica. En aquest sentit, els infants catalans són, segons el PP, poc espanyols culturalment o ètnicament. I cal fer que, culturalment i ètnicament, siguin espanyols.

La conclusió a què arribaria qualsevol persona que treballa en la docència és clara: s’està manipulat el sistema educatiu per a imposar una determinada visió del món, una ideologia. I, evidentment, qui en surt perjudicada és la comunitat educativa, especialment els infants i els jóvens.

Algú pot considerar que la meva valoració de les intencions d’en Wert estan esbiaixades: associar el verb espanyolizar amb una consideració cultural o ètnica de les col·lectivitats és potser anar una mica massa enllà.

Doncs bé, interroguem-nos sobre aquest fet. Els castells humans són cultura espanyola? (Responeu-vos-ho vosaltres mateixos.)

Si la resposta és sí, llavors un infant català, encara que majoritàriament parli català, ja és culturalment espanyol, no? I encara podem anar més lluny. Com és que el Govern espanyol i els mitjans espanyols no fan la mateixa difusió dels castells humans que, posem per cas, els toros? Als cursos d’espanyol de l’Instituto Cervantes els castells humans hi tenen una presència adequada?

Passat estrictament al terreny de les llengües: per què el català, sent una llengua espanyola, no s’ensenya arreu d’Espanya?

Si algú creu que els castells humans i la llengua catalana no són patrimoni cultural espanyol (i que això explica per què no surten a la tele espanyola i no s’ensenyen a l’escola de Castella, Lleó, Andalusia, etc.), aleshores assumeix que els catalans no són espanyols (i aleshores s’entén la frase del ministre Wert).

Encara algú proper al PP em dirà que, en realitat, el que vol el PP és que la gent pugui escollir la llengua d’escolarització de sons fills, lliurement. De fet, això és el que propugna el PP català, per exemple. Fins i tot la carta prèvia al TIL del Govern balear podria interpretar-se en aquesta línia.

Assumim que aquesta objecció és encertada. Aleshores algú em pot dir com és que al País Valencià (governat pel PP) hi ha 30.000 xiquets que han demanat ser escolaritzats en català (la línia en valencià, que en diuen) i el Govern valencià es nega a escolaritzar-los en català? El que no pot ser és un partit polític digui una cosa en un lloc i al costat faci la contrària. D’això se’n diu hipocresia.


Encara més: si jo, com a ciutadà espanyol, me’n vaig a viure a Badajoz, les autoritats espanyoles em facilitaran que, com a pare, triï la llengua d’escolarització del meu fill? Si ho pot fer un ciutadà espanyol castellanoparlant de Barcelona bé ho he de poder fer jo, si tots els ciutadans som iguals davant la llei, no? El PP extremeny em defensarà mentre jo visqui a Badajoz?


Per a acabar: entrem -ara sí- en el tema de la immersió lingüística. Als anys 90 del segle XX es va considerar que era pràcticament l’única manera efectiva de fer que infants castellanoparlants de Catalunya adquirissin una competència bona en català. Unes 2 o 3 hores setmanals de llengua catalana haurien sigut manifestament insuficients (oi que les hores d’anglès són aquestes?; i oi que el nivell d’anglès dels nostres estudiants no és prou bo?; doncs ja hem arribat al cap del carrer).

Recordeu que la legislació catalana obliga les autoritats a fer que els infants catalans acabin dominant el català i el castellà. Si no es feia mitjançant immersió lingüística, algunes bosses de població haurien tingut un coneixement deficient del català, i se’ls haurien tancat algunes portes socials i laborals. És això el que volem?

El cas és que la immersió lingüística ha permès que la llengua catalana fos una eina de cohesió social (admirat per sociòlegs europeus), fins i tot entre nous immigrats.

Ara ja sabem per què la comunitat educativa i el país es vesteix de verd i groc: perquè sap molt bé què vol pedagògicament per als seus infants, a diferència del PP, que sap molt bé què vol ideològicament per a aquests mateixos infants.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

12-O, plaça Catalunya: una manifestació a favor de... la consulta

El 12-10-2013, amb motiu del Día de la Hispanidad, milers de persones van concentrar-se a la plaça Catalunya (Barcelona) amb l’ànim que Catalunya es mantingui dins Espanya (vegeu-ne la crònica). El 2012 també s’havia fet la mateixa concentració. Totes dues pretenien contrarestar l’efecte de la massiva manifestació independentista de l’11-9-2012 a Barcelona i la Via Catalana de l’11-9-2013, amb més d’un milió de participants en cada cas.

Celebro que l’unionisme vindiqui el seu ideari i l’expressi públicament (sempre que es faci cívicament, com així va ser el 12-O a la plaça Catalunya, si ho separem de la manifestació feixista a la tarda a Montjuïc).

L’objectiu primordial de les concentracions de la plaça Catalunya són que hom vegi que, a Catalunya, hi ha persones contra la independència. Si surten al carrer, però, és perquè abans l’independentisme s’ha mobilitzat i la societat catalana ha enviat missatges a favor de la independència (a la Generalitat, al Govern espanyol i a Europa). Si els independentistes no s’haguessin mobilitzat prèviament, els unionistes tampoc ho haurien fet.

La situació, per tant, és reconeguda per totes les parts: hi ha dues idees (quedar-se a Espanya o anar-se’n) i cada una té els seus partidaris. Tenim, doncs, una qüestió que s’ha de dirimir. I situacions com aquesta només es poden dirimir d’una manera: votant (així ho veu qualsevol demòcrata).

En conseqüència, entenc que els qui es manifestaven el 12-O aposten per la consulta. Si surten al carrer és perquè una part important de la societat catalana està per la independència i ells volen incidir-hi en sentit contrari. Això vol dir que accepten que hi ha una disjuntiva (quedar-se a Espanya o anar-se’n), que ells defensen una de les alternatives i que altra gent defensa l’altra. Per tant, no poden estar més que a favor de la consulta. (Si, per contra, entenen que la qüestió no s’ha de dirimir, aleshores per què es manifestaven?)

Si algú està temptat de dir que no es pot votar, ha d’entendre que la democràcia no és a mitges. En efecte, la democràcia permet la llibertat d’expressió alhora que permet votar per a decidir coses. Tot va al mateix paquet. Una democràcia que permetés les manifestacions però no permetés votar no seria una democràcia, seria una ensarronada.

És una bona notícia, doncs, que el moviment Som Catalunya, Somos España i formacions com el Partit Popular de Catalunya i Ciutadans plantegin la necessitat de fer una consulta. Endavant.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Benvinguda al club, Alícia

La presidenta del Partit Popular (PP) a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va intentar col·locar al seu partit una proposta de revisió del sistema de finançament autonòmic que acabés amb el greuge que pateix Catalunya.

Pobra Alícia! Van respondre-li amb menyspreu els membres del seu propi partit, els que remenen les cireres a Madrid. En Monago, president extremeny, inclús va suggerir que na Sánchez-Camacho pateix síndrome d'Estocolm [sic]. I fins i tot ja és públic que el PP vol defenestrar-la, com va fer abans amb en Josep Piqué.

Molts analistes i polítics han fet notar a na Sánchez-Camacho que precisament això és la resposta habitual a qualsevol catalanista quan va a Madrid, digueu-li Pujol intentant pescar competències, digueu-li Maragall intentant un encaix Catalunya-Espanya amb un Estatut mínimament decent (posteriorment rebaixat), digueu-li Mas proposant un pacte fiscal. Res: porta als morros.

La reflexió següent va adreçada a la gent del PP català.

Primer: us sembla normal que des d'un despatx a Madrid es decideixi qui ha de ser el cap visible del partit a Catalunya? Generalment això es decideix votant entre la gent del partit que viu a Catalunya, però en aquesta formació poc ho sembla.

Segon: és lògic que una proposta pensada per a fer front a l'independentisme sigui llançada directament a la paperera sense ni tan sols valorar-la? La derivada cau pel seu pes: i com es pot fer front a l'independentisme sense cap alternativa decent?

Tercer: na Sánchez-Camacho ha parlat de revisar el finançament autonòmic en més d'una ocasió, fins i tot com a discurs electoral. Si això era una proposta política i hi ha gent a Catalunya que va votar el PP, és lògic que ara el PP (a Barcelona i a Madrid) ho desenvolupi. Si no ho fa, és un frau democràtic. No?

Tres preguntes que miren de determinar la naturalesa política del PP. La primera intenta aclarir quin grau d'autonomia té una delegació territorial del partit: sembla que ben poca. La segona pretén dibuixar el grau de maduresa política del partit: aquí encara menys. I la tercera interroga sobre el grau de compromís amb els seus votants: també tendent a zero.

Ergo: com pot un militant del PP avui mirar d'aconseguir vots en una campanya electoral?

A veure si hi ha cap militant del PP català que pot dir-me alguna cosa sobre això...