dilluns, 10 de febrer del 2014

Un brindis per na Manuela

En Carles Puyol, jugador del Barça, ha tingut una filla i li ha posat Manuela de nom. Diuen les cròniques que per honor a l’àvia materna de la criatura.

Al cap de poc, quatre eixelebrats han vomitat a les xarxes socials que quina poca catalanitat la d’en Puyol per haver posat Manuela a sa filla. Aquest fet mereix dues consideracions.

La primera és que tothom és lliure de posar el nom que vulgui a sons fills. En Johan Cruyff va posar de nom a son fill Johan Jordi (1974) i no per això hom el deixa de considerar holandès (va jugar a la selecció neerlandesa). Ho dic perquè considerar que posar X fa més català que posar Y és una beneiteria. Una de les meves exalumnes més fermes en la defensa de la llengua catalana nomia... Rocío.

I per què quatre eixelebrats han fet una beneiteria? Aquí ve la segona consideració: perquè són uns ignorants. En efecte, qui pensi que Manuela no és un nom català és, ras i curt, un ignorant. Si aquesta gent haguessin fet l’esforç d’obrir un llibre com el Diccionari de noms de persona d’en Josep Maria Albaigès i Olivart (Edicions 62, 1980) haurien vist (pàgina 225) que Manuela és un nom ben català, d’origen hebreu. Fins i tot haurien après que significa ‘Déu és amb nosaltres’ (el segment final -el dels noms hebraics sol fer referència a Déu: Rafael, Miquel, Gabriel). És més: les formes Manel i Manela no són res més que simplificacions fonètiques, talment com Biel ho és de Gabriel.

És cert que Manuela és un nom que es posa poc en català i força en castellà. Però això s’explica per una raó molt simple: les modes són un dels motors de la tria de noms per a infants. Si els ignorants al·ludits adés haguessin llegit la introducció de l’esmentat llibre, sabrien que això és així. Una moda recurrent antigament era posar el nom del pare al primogènit: avui això es considera antimoda. Igualment, els noms curts (Nil, Pol, Iu, Nit, Pau, Jan) o germànics (Arnau, Ricard) s’han posat de moda en català del 1990 ençà; però abans, del 1975 fins al 1990, van proliferar Jordi i Marc per la sonoritat catalana (per tant, antifranquista) que tenien. En resum, qüestió de modes. I això ha passat sempre. Ho explica un altre llibre, Antroponímia. Història dels nostres prenoms, cognoms i renoms, de n’Enric Moreu-Rey (Universitat de Barcelona, 1991): a final de l’Imperi Romà, a casa nostra tothom parlava llatí però els noms de persona llatins van caure en desús i van posar-se de moda (gairebé van arrasar) els noms germànics (Arnau, Geribert, Guifré, etc.)... fins que cap al segle XII els noms germànics pràcticament van desaparèixer, perquè es van posar de moda altres noms. I això passa arreu: la moda a Sud-amèrica és posar noms compostos, fórmula que a Catalunya rarament se segueix avui dia. Per tant, que en castellà siguin freqüents noms com Manuela, Antonio o José no vol dir que qui bategi un fill així sigui un espanyolista!

Ai, quin mal que fa a l’intel·lecte no llegir! I quin mal pot fer permetre que la gent opini de coses que no sap!

Afortunadament, els periodistes que s’han fet ressò del tema han sortit en defensa d’en Puyol (la tertúlia d’El Món a RAC1, el programa Arucitys de 8TV o el gran Manuel Cuyàs, periodista d’El Punt Avui). I és que no podem deixar a mans dels ignorants els judicis sobre res: qui vulgui opinar o jutjar abans s’ha de documentar. Només els entesos (arquitectes, enginyers, paletes experimentats) poden jutjar si un pont està ben o mal construït. Igualment, només la gent que sap d’història de la llengua hauria d’opinar sobre la naturalesa dels mots. Qui vulgui opinar sobre la naturalesa dels mots, abans que llegeixi o estudiï; si no, que se’n guardi ben prou, perquè per a fer mal no cal badar boca.

Puyi: enhorabona i no facis cas d’aquests poca-soltes, que no tenen idea de res. Manuela: benvinguda al món, un brindis per a tu i el teu futur!