diumenge, 30 de març de 2014

El millor porter del món (carta oberta a en Víctor Valdés)

Benvolgut Víctor,

En aquest blog no solc escriure sobre futbol, en part perquè sóc poc futboler (aprecio més el bàsquet per raons diverses i per tant només miro grans finals o el Barça-Madrid), encara que cal reconèixer que, avui, el futbol no és tan sols el joc de la pilota: és també un poderós instrument social (el Barça ha permès integrar molta immigració a Catalunya, abans i ara) i fins i tot econòmic, i això no ha de passar per alt a ningú.

Però avui faré una excepció per tu.

Arran de la teva lesió al partit contra el Celta, tots hem vist com et retiraven en llitera del camp i et tapaves la cara, suposo que pel dolor físic però també pel dolor en l’ànima per haver d’abandonar l’equip al tram final de la temporada. Molts periodistes han parlat en aquests térmens de la teva lesió. I diversos mitjans de comunicació s’han abocat a elogiar la teva figura (veges La Vanguardia i El Periódico de Catalunya del dijous següent, 27-3-2014). Cal agrair que ho facin, perquè generalment el periodisme esportiu comenta les actuacions dels grans davanters (al capdavall són els que baten porteries, que és el més espectacular) o, a tot estirar, dels migcampistes que fan de cervell d’un equip (de l’estil Guardiola, Xavi, Iniesta, Xabi Alonso...). Dels porters rarament se’n parla quan fan la feina ben feta, i si algú parla d’un porter és perquè vol criticar-lo... És obvi que premis com la Pilota d’Or solen anar a davanters o a migcampistes, quasi mai van a defenses i porters, malgrat que els triomfs o les derrotes no es deuen només als gols marcats, sinó que també es deuen als (pocs) gols rebuts.

Aquesta lesió t’apartarà dels terrenys de joc pràcticament fins a final del 2014. Espero que, per aquelles dates, tornis a rendir al màxim sota els pals (ja sigui al Mònaco, ja sigui en un altre equip) i que tornis a enlluernar-nos amb parades d’aquelles impossibles, que fan tornar la respiració als aficionats quan s’esglaien davant del xut potentíssim i enverinat d’un rival. Espero com molts altres que tornis a ser el gran porter que has sigut sempre.

I no ho espero només des del punt de vista esportiu (que també). Ho espero sobretot des del punt de vista humà.

Esportivament, penso que ets el millor porter del món. I per tant has de tornar a defensar una porteria.

Alguns diuen que en realitat el millor porter del món és n’Iker Casillas. Certament, és un porter excel·lent, això és innegable. Però cap als anys 2009-2011 va tindre una lleu baixada de rendiment i en aquell moment tu estaves pletòric sota els pals. Aleshores, penso, no es podia sostindre amb totes les lletres que n’Iker fos el millor porter del món. I fins i tot crec que tu hauries hagut de ser el porter de la selecció espanyola en alguns moments d’aquest quadrienni tan fructífer (dues eurocopes i un mundial). El problema que té la selecció espanyola és que durant anys i panys (70s, 80s i 90s) va fer-se a imatge i semblança del Reial Madrid, i molta gent no va acceptar canviar la situació (veges la coïssor que va produir que en David Villa desbanqués un excel·lent però ja desgastat Raul). A l’espanyolisme-madridisme li va coure -i li va costar acceptar- que la selecció espanyola només podia estar dalt de tot si es convertia en el Barça (Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Villa... i en Cesc no compta perquè encara jugava a Anglaterra, però es podia considerar mig blaugrana). En aquestes circumstàncies, llevar de la porteria una persona com n’Iker Casillas, no tans sols madridista sinó també icona popular, hauria sigut inassumible per a l’espanyolisme-madridisme. I tu vas ser el sacrificat. No dubto que, per la teva qualitat, amb tu a porta la selecció espanyola hauria guanyat igualment el mundial i altres títols. En fi, en aquesta pugna de reconeixements, els barcelonistes ho teniu més difícil, perquè els madridistes sempre es creuen els millors (el president del Madrid, en Florentino Pérez, no es cansava de dir que en Mourinho era el millor entrenador del món, quan és evident que va estampar-se contra la solidesa guardiolana del Barça; i ara també diuen que en Cristiano Ronaldo és el millor jugador del món, contra l’opinió de tothom, que aposta per en Messi). A parer meu: no tens absolutament res a envejar a en Casillas. I no ho penso només jo: en Màrius Carol, gran aficionat blaugrana, també va en aquesta línia (“Víctor Valdés contra Goldfinger”, La Vanguardia, 27-10-2011).

Si t’he de ser franc, penso que el teu rival en el podi dels millors porters l’hem de buscar al Chelsea: Petr Čech. Va ser un autèntic mur i ell solet va parar els peus al millor Barça de tota la història, aturant-ho tot i evitant que entressin els xuts dels davanters blaugrana. En aquella època (2011-2012) ningú, ningú podia plantar cara al Barça, al teu Barça, i la prova la tens en la collita de títols. Però un excel·lent porter sí que va poder fer-ho. Ara bé: per a establir la vàlua d’un porter no hem de mirar un partit, i amb prou feines una temporada: cal mirar una trajectòria. I penso que, en trajectòria, tu tens més solidesa que en Čech (tu tens tres Champions, els anys 2006, 2009 i 2011; per contra, en Čech sols té la Champions del 2012).

I humanament, què hem de dir? Penso que, per la teva trajectòria vital, pel teu fer i pel que representes, et mereixes un reconeixement. Al principi d’estar al primer equip, algunes persones deien de tu que eres un xulet. I potser tenien part de raó, no ho sé. El que sí sé és que avui ets un referent, o sigui que si realment mai vas ser un xulet és evident que has madurat i que la teva figura s’ha engrandit.

Si algú et va criticar per aquest posat teu, hauria hagut d’esperar-se a sentir-te anunciar (a mitjan temporada 2012-2013) que deixaves el Barça l’estiu del 2014 i per què. Ho vas anunciar amb molta antel·lació perquè el club tingués temps de buscar un substitut. No volies per a res del món danyar el club de la teva vida. I això t’honora. I què dir dels motius: vas explicar que els tres pals cada vegada et pesaven més. Tothom que segueix el Barça sap com és de difícil psicològicament de ser-ne el porter. Si fossis un xulet, un perdonavides, un barrut, un a qui tant se li’n fot tot, tu hauries seguit allà. Però no: vas valorar moltes més coses, personals i humanes, i vas decidir provar sort en un altre lloc, malgrat que a can Barça ho tenies tot assegurat, i alhora ho vas fer minimitzant tant com vas poder el mal que podries causar al club. Un gran exemple. I més en l’època que ens ha tocat viure, l’època de l’egoisme-consumisme.

I ja que parlo de l’egoisme-consumisme: cap al 2010 vas exigir més diners al Barça, i això molts que pensen que el diner hauria d’estar tipificat com a arma de destrucció massiva -idea que comparteixo- ho van veure malament. Però després de negociar vas acceptar de mantindre el sou per sota del que demanaves. I és que un lloc de treball no és només els diners que guanyes: és què aportes, és com et sents amb els teus companys de feina i l’entorn. I tot això també ho vas valorar.

També t’admiro perquè vas fer una altra cosa que ningú no va gosar fer, i poder ningú més pot fer: vas plantar cara a en Louis Van Gaal. L’entrenador més malcarat de la història del Barça et volia tractar com una criatura enviant-te al segon equip i tu vas plantar-li cara. Al final tu et vas quedar i et vas guanyar l’estima dels seguidors culers, i va ser en Van Gaal qui va anar-se’n. Qui hauria pogut fer una cosa així amb vint-i-pocs anys?

Encara podria reconèixer en tu altres fets remarcables. Vas ser dels primers a lluir l’estelada quan el Barça guanyava. Era als moments més incipients del que seria l’eclosió del moviment independentista. Si ho fessis ara la caverna et crucificaria a insults (mira què li ha passat a la pobra Shakira per cantar una cançó en català). Però ara significar-se a favor de la independència no costa (per sort, és un debat totalment naturalitzat entre la societat catalana); en canvi, abans no era tan fàcil fer-ho (ni que fos a nivell simbòlic), ja que l’independentisme no ocupava una posició central en l’imaginari polític català. Només a algú capaç d’aturar els peus a en Van Gaal li pot relliscar allò que es coneix com “el què diran”. Només algú amb idees clares (com demostres a l’entrevista que van fer-te a la revista digital 365D365E, 18-1-2013) pot resoldre situacions complexes. Això és el que engrandeix les persones.

En fi, nano: que tenim moltes, moltes raons (i ganes!) per a tornar a veure’t sota els pals. Volem veure com fas aquelles aturades impossibles, quan la pilota ja està a punt d’entrar a la porteria per l’escaire i apareix de no se sap on la teva mà i toques amb la punta dels dits la bola i fas que surti fora. Volem veure com atures penals de nou: parar penals és potser la tasca més ingrata d’un porter, i tu has sabut resoldre-ho en més d’una ocasió. Volem veure com fas un u contra u amb un davanter rival, que és potser on més et llueixes (algunes parades que has fet en aquest escenari són brutals: sembles una aranya que teixeix en mil·lèsimes de segon una xarxa a dos o tres metres del davanter, i la pilota no passa). En fi, volem que torni el millor porter del món.

Una darrera cosa. No entenc de medicina, evidentment, però hi ha la possibilitat que quan tornis a la porteria potser no puguis rendir com ho has fet fins ara. Una lesió mal curada és un llast enorme. I l’edat (32 anys) també juga en contra teva (tot i que també és cert que els porters soleu durar més que la resta de futbolistes, perquè no heu de córrer tant i per tant no és necessària tanta forma física: el del Manchester United va plegar amb 40 anys, si no m’erro, en la darrera final que vau guanyar el Barça). De tota manera, penso que això no t’ha de preocupar excessivament: tu ja has fet el teu palmarès, has demostrat qui ets i si la teva carrera no pot anar a més no significa cap problema per a algú que ho ha guanyat pràcticament tot. Dit d’una altra manera: encara que després de la lesió no estiguis al 100%, tu continuaràs sent el millor porter del món. I, si la cosa va bé i rendeixes al 100%, pensa que aleshores no seràs el millor porter del món: seràs el millor porter de la història.

Una abraçada.


AFEGITÓ (10-4-2014)

En una línia semblant, n’Albert Om al diari Ara hi diu la seva (“'A pèl': carta a Víctor Valdés”, 5-4-2013).
 

dijous, 13 de març de 2014

“El poble de Catalunya convoca...”

M’agrada el plantejament de l’Assemblea Nacional Catalana (ACN), concretat en el Full de ruta 2014-2015, amb relació a la consulta sobre la independència de Catalunya (prevista per al 9-11-2014). Segons aquest plantejament, “el poble de Catalunya convoca la Consulta. I ha decidit que votarà” (línies 377-378, pàgina 9).

En efecte, el procés d’independència de Catalunya no està promogut des de les elits polítiques, sinó per àmplies capes socials.

Aquest fet contrasta amb la visió que en tenen a Madrid. Allà, els polítics -tant els governants com els socialistes-, els opinadors, els periodistes, etc., insisteixen que tot és una dèria del president Mas i dels seus adlàters; que el mateix president ha embogit i que porta el poble català cap a una deriva; que el nacionalisme polític dominant té segrestada la capacitat de raonar de la població...

Malgrat que els opinadors i periodistes catalans han insistit una vegada i una altra (en articles, en tertúlies, en entrevistes, etc.) que el procés secessionista no està impulsat pels polítics sinó pel poble (i que, en tot cas, els polítics catalans duen a terme les iniciatives governamentals i parlamentàries per a tirar-ho envant), els de Madrid continuen en la seva posició.

Potser va sent hora que els polítics, opinadors i periodistes madrilenys es llevin la bena dels ulls i entenguin que és una iniciativa popular.

I ara ve la pregunta: si el procés secessionista és una iniciativa popular, com ho pensen aturar? Han dit molts cops que ho aturaran amb mesures judicials i d’altra mena. Però jo no veig manera de fer-ho. Com es pot aturar un poble que vol votar? Podran declarar inconstitucional la consulta, però si és pacífica i amb garantides democràtiques mai no podran fer que la comunitat internacional la consideri il·legítima. Podran inhabilitar el president, però no podran inhabilitar la democràcia (a no ser que facin un cop d’estat i/o un intervenció militar, com va passar el 1936, cosa impensable avui dia, estant a l’aguait la Unió Europea i l’OTAN d’una banda i els mercats internacionals i la prima de risc de l’altra). Podran anul·lar la convocatòria formal d’una consulta, però no es pot impedir a la gent dipositar un vot en una urna (quants Arenys poden haver-hi?). Podran fer callar o fins i tot comprar la classe política catalana, però no podran comprar la voluntat de ser d’un poble.