divendres, 28 de novembre de 2014

No ha de ser una pugna de partits, car és un moviment ciutadà

La possible candidatura independentista unitària (plantejada pel president Mas) ha obert un debat, sobretot entre gent propera a ERC: s’hi suma o no? Crec que en Junqueras ho té difícil per a no sumar-s’hi, però les veus més esquerranoses (més ideologitzades, diguem) pressionen molt contra aquesta llista conjunta (hi afegeixo: els seus arguments no em convencen perquè els veig molt febles, però això ara no és el que vull tractar).

Aquests pensadors argumenten que la gent més progressista de la societat potser no se sumarien a una candidatura unitària si l’encapçala en Mas, ja que poden veure’l com l’artífex de polítiques de dretes mentre ha governat.

Deixeu-me dir que aquest plantejament de les veus més esquerranoses el trobo prim. Basta mirar què diu la gent pel Twitter: pràcticament tothom que ha participat en mobilitzacions sobiranistes (la Via Catalana, la V, el 9N) clama per una llista conjunta. Ho veuen així: és hora que els partits deixin els partidismes i pensin en el país. Això deixaria molt malament ERC de cara als electors si refusés la proposta d
en Mas. Per tant: aquestes reflexions dels més esquerranosos, penso, són més fruit de la seva posició com a pensadors o militants que com a ciutadans.

Què no han entès aquests pensadors d’esquerres? Doncs que no estem davant de l’eterna pugna entre partits, confrontant ideologies (però també egos dels dirigents polítics). En realitat, estem davant d’un moviment ciutadà, apartidista, que busca un objectiu superior: la independència de Catalunya. Les veus pensadores, de tall esquerranós, no han entès això. En canvi, en Mas sí que ho ha entès (i amb risc que alguns del seu propi partit no s’hi sentin còmodes).

Amigues veus pensadores de l’esquerra: llegiu bé què demana la societat, no projecteu els esquemes clàssics (partidisme, ideologies contrastades). Això la gent ja no ho vol. Vol un canvi (independència i/o regeneració democràtica). I el canvi es pot propulsar amb fórmules distintes a les dels partits vells. Jo ho veig així. Per tant, deixeu estar la ideologia (ja tornarà a les eleccions constituents) i penseu en les fórmules que demanda la societat per a assolir els objectius de canvi. En això ens hem de centrar. I si aquest moviment ciutadà és liderat per algú que no ve de l’esquerra, el que han de fer les veus pensadores de l’esquerra és assegurar-se que aquesta candidatura conjunta vetllarà mínimament perquè l’ideari d’esquerres -en els seus grans trets- no quedi foragitat, simplement això (per exemple, dient que la independència ha de comportar la creació d
un país socialment més just).

divendres, 14 de novembre de 2014

Cal una llista unitària?

Passat el 9N, el debat és si CiU i ERC han de fer una llista conjunta per a les eleccions avançades que facin la funció de referèndum d’independència (eleccions plebiscitàries, en diuen molts; eleccions constituents, en diuen a ERC). Aquest debat ha generat una quantitat ingent d’opinions.

Jo no diré ara si és millor això o allò, perquè tampoc tinc una bola de vidre. Però faré algunes consideracions, amb ànim d’aclarir el panorama. Aquestes reflexions són, de fet, una resposta a en Granollacs, editor del blog Per a Bons Patricis, una de les aportacions intel·lectuals més fines a l’entorn del procés sobiranista. En Granollacs va publicar l’apunt “La fi de la impostura: l’objectiu i les estratègies”, on, si ho he entès bé, rebutja una llista CiU-ERC. És a dir, s’alinea amb el discurs d’ERC (per a ser precisos: amb el discurs d’ERC els dies posteriors al 9N; faig aquesta precisió perquè en pròximes setmanes aquest discurs pot variar, ni que sigui una mica).

Abans d’entrar en matèria, una precisió. El terme candidatura unitària vol dir exclusivament CiU-ERC (i com a molt NECat-Avancem). Qualsevol analista polític sabia que ICV-EUiA no hi aniria, per la seva base social -amb el federalisme com a idea acariciada- i pel seu discurs. Per tant, no entenc per què els periodistes ho plantegen. Només cal constatar com ICV-EUiA és avui el partit més desorientat de la política catalana -com fa un any ho era el PSC-. D’altra banda, els periodistes també fan volar coloms quan apunten la possibilitat que la CUP s’hi uneixi. Qui coneix el món CUP sap que això és lluny dels seus plantejaments. De fet, penso que la feina de la CUP és on ha de ser: crear una candidatura de resposta social que inclogui la independència.

Entrem en matèria.

Primera consideració, a tall de prèvia: crec que entre el gener i el febrer del 2015 ha d’haver-hi forçosament eleccions anticipades. Ja no té sentit allargar l’autonomia: Catalunya ha d’activar un procés de secessió aquest 2015 i, per a això, cal una majoria clara al Parlament. Per tant, crec que en Mas s’erraria si allargués la legislatura fins al 2016 (com defensa el PSC i l’establishment, curiosament: senyal que no ens convé, doncs).

La segona consideració -ja sobre el tema que ens ocupa- és que CiU no sol utilitzar el terme candidatura unitària (que surt arreu: premsa, tertúlies, blogs...) sinó que fa servir l’expressió llista de país. Si repassem les declaracions de n’Artur Mas o d’en Josep Rull -amb qui no tinc cap parentiu ni conec, aclareixo-, diria que empren aquest terme. Després els periodistes i els blogaires ho simplifiquen i ho reinterpreten en llista unitària; però no és ben bé el mateix. I -com diu n’Enric Juliana, de La Vanguardia- en aquesta època els matisos valen el seu pes en or.

I quin és el matís? Si interpreto bé el missatge del president i dels seus, en Mas vol fer una candidatura sense la sigla CiU (és el que se n’ha dit el partit del president), plena de noms provinents de la societat civil. Si ERC s’hi sumés, en Junqueras sortiria en aquesta llista. I si ERC no s’hi sumés, no. Però seguiria sent una llista de país. Per tant, el projecte electoral masista no necessita ERC. Si ERC hi fos, aquest projecte electoral masista quedaria molt reforçat (moltíssim); però sense ERC també és consistent.

Tercera consideració: en Granollacs prefereix no entrar en debats sobre si cal o no una candidatura unitària; potser pel temor que, després de dies i dies de parlar-ne, al final tot quedi en no res, un escenari que destrempa. Jo discrepo d’aquesta posició. Crec que, per als qui es plantegen la qüestió d’una hipotètica candidatura unitària, és bo que hi hagi un debat sobre si cal o no. Per exemple, cal veure si la candidatura unitària realment donaria més diputats o no (en Ferran Requejo sosté que si dóna més diputats, indiscutiblement ha d’haver-hi la candidatura unitària). Segons conten, diverses enquestes revelen que CiU i ERC traurien el mateix nombre de diputats sumant-los tots tant si van per separat com si van junts. Per tant, per a obtindre més diputats, no cal la candidatura unitària. Ara bé: una candidatura unitària permet simbolitzar la unió (l’entesa, per dir-ho en un terme polític clàssic català). N’Albert Sáez (d’El Periódico) ho retrata força bé quan diu que una candidatura unitària tal vegada no és millor electoralment, però potser és millor políticament.

Quarta consideració: certament, ERC no vol candidatura unitària amb CiU. Penso, però, que no ho volen més per despit i per curtesa de mires que per una altra cosa. Ja he dit que a ERC hi impera una certa immaduresa. Per què? Doncs perquè tot analista polític sosté que, si un partit es nega a una candidatura unitària -com fa ERC ara-, pot ser castigada per l’electorat independentista més convençut. Per tant: la negativa d’ERC a la proposta de coalició (provinent d’en Mas)... pot acabar reforçant poc o molt el mateix projecte electoral d’en Mas! Fixeu-vos, doncs, que en Mas pot beneficiar-se tant si ERC se suma a la seva llista de país no partidista (en Mas se’n beneficia molt) com si no s’hi suma (en Mas no se’n beneficia tant, però se’n beneficia). És win-win per a en Mas. Us estranya? Doncs és el que ha fet en Mas amb el 9N respecte de l’Estat espanyol: si en Rajoy el tolerava, en Mas guanyava (hi ha 9N); i si en Rajoy el prohibia i l’atacava, en Mas guanyava (el sentiment popular independentista a Catalunya s’hauria reforçat, ja que gent tèbia en aquest tema hauria acabat sumant-s’hi).

Això que dic ho podem lligar amb altres fets de l’escenari actual. En Mas ha sortit molt reforçat del 9N, per la determinació que ha mostrat. Per tant: si fa setmanes en Mas podia sortir escaldat d’unes eleccions avançades (a les enquestes, ERC la superava), ara l’electorat valora més en Mas. És més: m’ensumo que en Junqueras ha perdut alguns punts, ja que es va precipitar deslegitimant el procés participatiu alternatiu proposat per en Mas, i després, en veure que la gent s’hi sumava, va acceptar-lo i fins i tot s’hi va involucrar. Per tant, quan algú deia que en Mas només podia avançar eleccions si hi concorria amb ERC per tal d’evitar sortir-ne derrotat, ara això ha canviat: crec que en Mas pot afrontar-ho i no perdre (en tot cas, pot baixar diputats, però quedar en primera posició, ni que sigui per poc, enfront d’ERC). Però més enllà: també hi ha la possibilitat que la Fiscalia es querelli contra en Mas arran del 9N. Això encara li donaria més força, perquè el poble català s’hi solidaritzaria. (La Fiscalia catalana veu inconvenients a denunciar en Mas, ja que, al marge de la ideologia dels fiscals en tant que persones, s’ho miren des d’un punt de vista tècnic, i veuen complicat tirar endavant la denúncia contra en Mas. Ara: el Govern espanyol, obcecat, no pararà fins a aconeguir que la Fiscalia General de l’Estat ho faci.) Mireu-vos-ho com vulgueu, però en Mas ha sigut hàbil: ho ha fet vindre tot cap al seu terreny. Noteu les declaracions d’en Quico Homs a RAC1 divendres 14 de novembre: va dir que el president pot concórrer en solitari en unes eleccions; per tant, a l’entorn del president sembla que ja tenen coll avall que aquest escenari pot produir-se.

Tot, doncs, porta a consolidar la proposta electoral d’en Mas, una candidatura plena de figures de la societat civil, lluny de la sigla de partit. Si en Junqueras no hi vol anar no compromet en excés aquest projecte.

Per tant, un escenari perfectament possible és el d’eleccions avançades en què la gent independentista haurà de triar entre tres llistes:
 - Mas (amb alguns membres destacats de CDC i d’UDC) acompanyat de societat civil. (Que ningú es pensi que UDC es desmarcarà d’en Mas: seria la seva desaparició. En Duran i Lleida ja no és un actor polític, està totalment fora del terreny de joc.)
 - ERC més els sobiranistes provinents del PSC (és a dir, NECat i Avancem: en Maragall, en Comín, en Mohedano, na Tura, n’Elena, en Castells, etc.), sense descartar tampoc algun nom de la societat civil (estil imposat per en Junqueras des que mana a ERC: fixeu-vos amb en Bosch a l’alcaldia de Barcelona, en Terricabras al Parlament Europeu o na Calvet al Parlament de Catalunya).
 - La CUP més, poder, Procés Constituent.
Lògicament, caldrà que hi hagi un punt en comú al programa electoral (proclamar la independència) i que, durant la campanya electoral, hi hagi bones maneres entre aquests tres pols electorals. També és cert que aquest punt en comú pot ser que no estigui redactat igual (a CiU prefereixen insistir en vies de diàleg amb Espanya mentre es desenvolupa la secessió, mentre que ERC no).

Cinquena consideració: encara que dels meus mots pugui desprendre’s que menysvaloro la plantejament d’ERC, cal advertir que també tenen una certa base sòlida. És a dir, critico ERC més pel tarannà (una certa immaduresa) que no pas pel fons del seu plantejament. M’explico. Alguns membres d’ERC em diuen que una candidatura CiU-ERC podria fer perdre alguns vots per la banda esquerranosa; i que, per tant, més val anar per separat (com he apuntat al paràgraf anterior: tres candidatures). De fet, el mateix Junqueras s’ha expressat en aquesta línia. En declaracions a RAC1 dimarts 11 de novembre, en Junqueras no va tancar la porta a la llista unitària; però deia que preferia anar per separat per allò que alguns votants molt d’esquerres deixin de votar ERC pel fet d’anar amb CiU (de dretes). Aquest argument és raonable.

De tota manera, si l’estratègia d’en Mas és fer una llista de país i no pas una coalició, aquest contraargument d’ERC perd pes. Com ja he apuntat, qui ha dit que ERC ha d’anar amb CiU? En Mas no: en Mas diu que en Junqueras i en Mas han d’anar en una llista de país (no diu “en una llista conjunta CiU-ERC”).

Com a sisena consideració, mireu què ha dit en Rull: ha afirmat diversos cops que, si convé, els partits tenen de fer un pas enrere, és a dir, aparcar la marca electoral “partit”. Això lliga amb tot el que he exposat.

I la darrera consideració. Força analistes polítics apunten que la coalició CiU-ERC permetria a en Mas tapar la davallada electoral que li pronostiquen les enquestes. Com he dit, no es tracta tant de fer una coalició entre partits sinó una llista amb societat civil. Però, certament, podria ser que, en els càlculs d’en Mas, també hi hagués present la necessitat d’evitar una davallada electoral causada pel desgast de la marca CiU (un partit envellit, tacat pel cas Pujol -i sense perdre de vista el cas Millet-, autor d’unes retallades molt dures, i vist amb recel per molts ciutadans perquè durant força anys no va fer avançar la independència). En aquest sentit, una llista de país evitaria el desgast electoral d’una marca partidista com CiU. Tanmateix, encara que això fos així, tampoc queda deslegitimada l’estratègia de la llista de país.

Com podeu veure, no he indicat què crec que és millor. Però sí que es dibuixa una cosa: a mesura que s’avança, l’estratègia d’en Mas es veu, a cada pas, encertada. En tot cas, hom pot criticar, a nivell intern català, que en Mas no sigui més clar en la seva estratègia (el poble podria exigir que se li expliqués millor des de la Generalitat quin full de ruta té pensat). Però, fins avui, aquesta estratègia s’ha demostrat eficient per a tirar envant el procés sense que el Govern espanyol pogués fer-hi res. Si les eleccions avançades i la candidatura de país formen part de l’estratègia d’en Mas, penso que serà això el que veurem: i que ERC s’hi sumi o no (que dependrà de l’anàlisi política però també del grau de maduresa o immaduresa dels seus dirigents) afecta aquesta estratègia, però relativament, en el sentit que no la condiciona en excés.