divendres, 27 de febrer del 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (2): l'organització territorial

Ofereixo la segona esmena a la proposta de constitució de l'equip d'en Santiago Vidal. És sobre l'organització territorial. Recordeu que aquesta proposta de constitució podeu llegir-la aquí.

L'organització territorial de Catalunya està tractada a l'article 36. Hi diu, directament, que Catalunya s'organitzarà en 7 vegueries (jo qüestiono que es consigni la xifra de vegueries a la constitució). També en parla a l'article 66. Val a dir que, en l'articulat, hi ha una contradicció: l'article 5.3 sobre la capitalitat (per mi desafortunat) parla de Tarragona, Lleida i Girona (és a dir, l'estructura provincial) malgrat que més avall es parla de vegueries.

Com en l'anterior esmena, hi faig algun retoc (sobretot tipogràfic) per a fer-ho més llegible i algun afegitó (per tal de millorar-ne l'exposició).

---

En una constitució no s'ha de preconfigurar el nombre d'unitats d'una organització territorial. Això, certament, és tasca política (ho ha d'impulsar un govern i/o ho ha d'aprovar un parlament); però té una gran base tècnica i cal el parer dels geògrafs. És a dir: això no ho han de redactar juristes, sinó geògrafs. En conseqüència, no pot estar inclòs a la constitució el nombre de vegueries.

Certament, molts geògrafs defensen 7 vegueries. Però d'altres consideren que n'han de ser 6 (cas de Jesús Burgueño); la raó és que l'Alt Pirineu és molt complicat d'organitzar territorialment i per això l'eliminen; i encara d'altres defensen la vegueria penedesenca i la de l'Alt Ter (Osona-Ripollès), ergo en serien 9. Aquest mapa de 9 té un gran suport popular (a les zones afectades, és a dir, al Penedès -sobretot- i a Vic), i el sentir del poble també s'ha de tindre present. Per tant, fora la xifra de vegueries. (Altres experts, com els de la Universitat Politècnica de Catalunya, treballen amb altres mapes.)

Compareu-ho amb les comarques: el 1989 se'n van crear 3 de noves respecte del mapa del 1932, i ara segurament es crearà el Moianès i, de retruc, és possible que també el Lluçanès. Fixar la xifra de comarques en una constitució impediria crear-ne de noves.

En resum: bastaria posar-hi "el nombre de vegueries ha de ser l'adequat per a l'eficiència i l'eficàcia de la governança sobre el territori i la cooperació local".

Aquesta esmena afecta l'article 66. També afecta l'article 5, sobre la capitalitat. En efecte, s'hi diu que, de tant en tant, els òrgans públics han de reunir-se a Lleida, Tarragona i Girona. Això, primer, és una visió provincialista del país. Segon, crea greuges: què n'opiniran, a Reus o a la Seu d'Urgell, d'això? A Tortosa i a Manresa tampoc els agradarà. Penseu que a l'Alt Pirineu se senten molt abandonats per la capital (com s'hi sentien fa anys a les Terres de l'Ebre). Ara posarem a la Constitució que el govern no es reunirà en cap ciutat de l'Alt Pirineu? Ens ho podríem estalviar! I si ho feu per demografia, llavors cal incloure-hi Sabadell o Terrassa. No seria més factible deixar la porta oberta a reunir-se en ocasionalment en qualsevol altre indret, sense fer una llista tancada (i per tant, la Seu d'Urgell, Vielha, Tortosa, Vic, Cervera, Manresa, Amposta, etc.)?

Finament: quedi clar que jo prefereixo canviar el sistema comarques-vegueries per un sistema d'un sol nivell entre el municipi i l'Estat. La facilitat en la mobilitat ho permet. La meva idea és:

- Ebre
- Camp-Priorat (inclou la part sud de la Conca de Barberà; se n'exclou el Baix Penedès)
- Penedès (incloent-hi la conca d'Òdena, avui Anoia, i també el Baix Penedès)
- Vallès
- Metròpoli (regió especial que abraçaria Barcelonès i 2/3 del Baix Llobregat)
- Maresme-Marina (és a dir, amb la part marítima de la Selva)
- Selva (incloent-hi Girona, Garrotxa i Pla de l'Estany; cal recordar que la denominació regional de Selva històricament arribava fins a les portes de Girona)
- Empordà
- Osona (incloent-hi el Ripollès)
- Bages-Berguedà (incloent-hi Solsonès)
- Segarra (en el sentit històric, és a dir, incloent-hi Urgell, la part nord de la Conca de Barberà [popularment coneguda com a Baixa Segarra] i la rodalia de Calaf [popularment coneguda com a Alta Segarra])
-Plana (és a dir, Lleida, Pla d'Urgell, Noguera, Garrigues, etc. -no m'agrada el nom de Ponent)
- Pallars-Ribagorça
- Alt Urgell i Cerdanya
Aquest mapa -defensat per altres autors- coincideix amb la proposta de la Mancomunitat del 1919 i amb el mapa de corregiments del segle XVIII (que, encara que impulsat per les autoritats borbòniques, era molt racional i efectiu). Ara bé: en l'imaginari catalanista, la comarca té un fortíssim arrelament. La meva proposta aniria contra corrent; per tant, seria molt difícil d'implantar.
 

dijous, 12 de febrer del 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (1): la llengua

Com molts sabeu, el jutge Santiago Vidal i diverses persones més (tots juristes) han fet una proposta de constitució per al futur estat català. Podeu llegir-la aquí.

Val a dir que no és l'única proposta de constitució (al web esmentat podeu trobar informació sobre les altres propostes), i els promotors de tres d'aqueixes propostes estan treballant per tal de consensuar (en la mesura del possible) un text únic, a presentar al futur parlament català.

Els promotors de la proposta Vidal ofereixen la possibilitat que la gent hi presenti esmenes. De moment n'han rebut un tou. En aquest punt val la pena precisar una cosa: hi ha molta gent crítica amb el fet que un grup de juristes sense cap representació atorgada democràticament hagi redactat una constitució. Creuen que han de ser parlamentaris escollits. Però jo em demano: aquests parlamentaris, obriran la possibilitat a esmenes al poble? Em temo que no... Tant per tant, prefereixo aquesta via, molt més participativa.

(Sobre els intents dels poders fàctics espanyols de silenciar el jutge Vidal no cal dir-hi res. Tots sabem que aquesta actuació és intolerable i atempta contra drets fonamentals de la ciutadania. Una vergonya.)

Com que he presentat algunes esmenes a la proposta Vidal, les reporto també al blog. En aquest missatge us poso l'esmena a l'article 4, sobre la llengua. En altres apunts reportaré les altres esmenes.

Com sabeu, aquest article relatiu a la llengua ha aixecat molta polseguera, sobretot entre els quatre essencialistes. Crec que aquests essencialistes no toquen de peus a terra. Afortunadament, els nostres líders (n'Artur Mas i n'Oriol Junqueras) sí que toquen de peus a terra. Tots dos ja van dir, a l'inici del procés independentista -i amb pocs dies de diferència-, que el castellà havia de ser oficial. Alguns essencialistes van criticar-ho ja aleshores, però em demano: si no haguessin afirmat això, què haurien dit PP i Ciutadans? Haurien utilitzat la demagògia per a posar por a molts catalans que tenen la llengua materna castellana... I no podem permetre que gent contrària a la democràcia utilitzin instruments demagògics (en comptes d'arguments polítics). En fi...

He de dir que la part final de l'argumentació no he pogut trametre-la, ja que el formulari per a les esmenes té un límit de 3.000 caràcters. Almenys al blog hi poso el text sencer. També he fet algun petit retoc estilístic i tipogràfic a l'argumentació a fi de millorar-ne la llegibilitat.

L'article 4 de la proposta Vidal podeu llegir-lo aquí.

---

Proposta:

"Sobre els usos institucionals de les llengües, s'estableix que:


a) El català és la llengua pròpia de Catalunya. L'aranès (variant de l'occità) és la llengua pròpia d'Aran.


b) El català té el rang de llengua oficial i, com a tal, és d'ús preferent en les administracions públiques, la justícia, les escriptures públiques i l'ensenyament. A Aran, l'aranès té rang de llengua oficial i, com a tal, és d'ús preferent en les administracions públiques, la justícia, les escriptures públiques i l'ensenyament a Aran.


c) El castellà, com a patrimoni cultural de molts catalans, és reconegut com a llengua cooficial. Per tant, hom té el dret d'usar aquesta llengua en administracions públiques, la justícia i les escriptures públiques, i té dret a rebre les comuncacions provinents d'aquests àmbits en castellà.


d) El parlament català podrà donar el rang de cooficial a qualsevol altra llengua en un futur si la situació social del país així ho requereix. Els drets derivats d'aquesta condició seran els mateixos que s'especifiquen per al castellà en tant que cooficial.


e) És obligatori donar la informació de productes i serveis comercialitzats a Catalunya en català (físicament i per mitjà telemàtic), sense perjudici que també es pugui donar en un altre idioma. Qualsevol empresa que operi a Catalunya ha d'atendre els seus clients en català, tant oralment com per escrit, sens perjudici que siguin atesos en una llengua cooficial si així ho demana el client.


f) És obligatori aprendre català en l'ensenyament de maternal, primària i secundària. A Aran, és obligatori aprendre l'aranès en l'ensenyament de maternal, primària i secundària. A més, hi ha el dret d'aprendre el castellà en l'ensenyament de maternal, primària i secundària, i el govern ha de preveure els mecanismes adients perquè qualsevol infant pugui aprendre el castellà al sistema escolar si així ho volen els seus tutors legals. De més a més, en el sistema educatiu de maternal, primària i secundària, s'ha d'oferir també francès i anglès, sens perjudici que s'ofereixin altres idiomes si els centres educatius, les associacions de pares i mares o el govern ho creu oportú. Tots els catalans han de sortir de l'ensenyament obligatori sabent, com a mínim, el català -l'aranès a Aran- i dues llengües més (a triar entre el castellà, l'anglès i el francès -i el català a Aran-)."


Argumentació:


D'entrada us erreu en una cosa: llengua oficial només vol dir 'llengua de les administracions públiques'. Això, per si sol, no garanteix que el català pervisqui (i un dels objectius de tenir un Estat català és preservar la llengua catalana, entre altres).


Segurament, el que volíeu dir és que el català és la llengua nacional (terme emprat per altres constitucions). A la Catalunya autonòmica, això es va resoldre amb el terme llengua pròpia, que jo respectaria a la constitució, perquè aqueixa etiqueta va ser acceptada per tothom i tothom sabia que aqueixa etiqueta donava una certa preponderància del català.

D'altra banda, penso que el castellà ha de tindre oficialitat (i crec que s'erren els qui defensen que el català sigui l'única llengua oficial). La raó és que, si som demòcrates, un dret adquirit ja no s'ha de treure. Si els castellanoparlants de Catalunya ara tenen dret a ser atesos per l'administració en castellà, en una república catalana també han de tindre aquest dret. En tot cas, trobo adient l'ús del prefix co-, ja que denota una certa posició no preeminent.

D'altra banda, l'oficialitat d'un idioma no en garanteix la pervivència (vegeu l'irlandès, oficial a Irlanda i pràcticament desaparegut del carrer). Cal garantir que els serveis i productes inclouran el català (catàlegs, webs de serveis, instruccions d'aparells, menús de ginys electrònics, anàlisi de veu per a donar ordres a les màquines, cinema, factures, etc.); això és l'únic que permet respirar a un idioma.

Finalment, l'ensenyament. No s'esmenta potser perquè penseu que una llengua oficial ja s'ensenya per defecte. Però, pel bé del català, potser caldria que la gent aprengués francès. Hi ha diverses raons sociolingüístiques, com per exemple permetre una rebaixa de la influència del castellà sobre el català (una de les vies per les quals pot desaparèixer un idioma és la seva dialectalització: és el que li ha passat al gallec envers el castellà, i li podria passar al català).

Igualment, dins l'ensenyament, proposo que el castellà sigui optatiu. Evidentment, l'hem d'oferir, ja que és la llengua materna de molta gent (i bé s'ensenya xinès i àrab en algunes escoles per als nadius en aquestes llengües, doncs encara més per al castellà, molt més present a Catalunya que el xinès o l'àrab). A banda, les empreses catalanes també demanaran gent que sàpiga castellà, pel mercat espanyol i hispanoamericà. Tanmateix, els sociolingüistes saben que l'ús indistint de dues llengües en una societat porta, a la llarga, a la minorització d'una de les dues (i el català és que pateix aquesta situació). En conseqüència, a través de l'ensenyament es pot facilitar que, aquells pares que vulguin, sons fills no aprenguin castellà. El resultat? En una generació, entre el 10% i el 30% de la població no sabria castellà, de manera que el castellà deixaria de ser una amenaça per a la supervivència del català (com ha sigut històricament). A canvi, els infants que no haguessin après castellà haurien après francès (i els qui haguessin après castellà no haurien après francès). A la llarga, a Catalunya tothom sabria tres idiomes i, alhora, el català seria l'únic idioma comú, ergo esdevindria la koiné (rol que, actualment, fa el castellà: noteu quants catalanoparlants empren automàticament el castellà davant un castellanoparlant -sovint sense que aquest ho hagi demanat!- o davant un estranger). Fixeu-vos, d'altra banda, que això no lesiona els interessos dels castellanoparlants, al contrari, els respecta (cosa per a mi fonamental).