Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (4): la privadesa

Ofereixo la quarta i darrera esmena a la proposta de constitució de l'equip d'en Santiago Vidal. És sobre la privadesa (el que ara s'ha posat de moda dir-ne privacitat, un anglicisme com tants d'altres). Recordeu que aquesta proposta de constitució podeu llegir-la aquí.

La privadesa està tractada a l'article 15. El punt 1 té una informació molt genèrica, en concret: "Qualsevol ciutadà té dret a que la seva imatge, intimitat i honor siguin respectats".

Però, tenint present el fenomen del big data i que cada dia més Facebook, Google, Twitter, Apple, Microsoft, etc., cada cop saben més de nosaltres, i tot plegat pot esdevenir el 'gran germà' denunciat per en George Orwell a 1984, proposo que s'hi aprofundeixi més. A hores d'ara, els fabricants de televisions intel·ligents (smartTVs) ja fan que s'activi la recepció d'àudio, de manera que poden enregistrar les noves converses (transmeses a través dels cables de recepció de la tele).

De fet, recentment un xicot europeu a denunciat a la Unió Europea algunes d'aquestes empreses per recollir dades seves. Estic convençut que, en un futur no gaire llunyà, les institucions europees legislaran en la línia de limitar la recollida de dades personals i/o l'enviament de publicitat.

Us passo l'esmena, amb algun retoc tipogràfic i d'altra mena.

---

Aquest article està bé. Però hi veig una mancança i, de passada, es podria aprofitar per a vetar una pràctica il·lícita que comença a ser usual.

La mancança: està molt bé dir que "Qualsevol ciutadà té dret a que la seva imatge, intimitat i honor siguin respectats", però és evident que cal investigar els presumptes delinqüents. Això s'ha de poder fer; sempre, però, amb els deguts controls democràtics. És a dir, per ordre judicial. Si aquest article el deixem així, no es podria investigar activitats delictives. Jo hi afegiria: "En tot cas, per raons de seguretat, les forces de seguretat poden investigar les activitats de sospitosos de delictes, sempre amb els corresponents controls democràtics i amb l'autorització de l'autoritat judicial" (o una cosa així).

La cosa a afegir: cada cop més, els ginys electrònics (smartphones, tauletes, ordinadors, smartTVs, audiocontrol dels automòbils, etc.) recopilen dades sobre nosaltres: què fem, què comprem, què mengem, quins gustos tenim, etc. Les empreses proveïdores d'aquests aparells, i també del programari, solen ser grans corporacions. I usen aquestes dades per a inundar-nos les webs de propaganda, per a fer spam i, en un futur, no dubto que les vendran a altres empreses (per exemple, si a un li agrada l'excursionisme i ho publicita a les xarxes socials, els gestors d'aquestes xarxes socials poden vendre les dades a venedors de productes sobre excursionisme, i la persona en qüestió pot rebre una allau de propaganda). És el 'gran germà' de què parlava George Orwell. I si això algú ho fa servir en contra nostre?

Penseu que ja no es tracta de dades nostres que escrivim al Facebook, sinó que el GPS dels mòbils poden indicar a tothora on som, i els portàtils i els televisors connectats a la xarxa poden activar els programes d'escolta (com l'Skype) automàticament i les nostres converses poden ser enregistrades per Google, Facebook, Apple, Samsung, etc. I quin ús es pot fer d'aquestes dades? No tan sols comercial, evidentment.

Encara més: tots aquests aparells i programes t'avisen als contractes que podran recopilar aquestes dades, però qui es llegeix contractes farragosos en anglès? I també hi ha la possibilitat de desactivar-ho, però sovint és complicat i la gent del carrer no ho fa.

Segurament, a la llarga tot això s'acabarà regulant a nivell europeu. Però no estaria de més que ens avancéssim. Jo hi posaria: "Es prohibeix la recollida de dades privades de persones físiques i jurídiques radicades a Catalunya per mitjans electrònics quan es faci de manera automatitzada, llevat que s'hagi demanat expressament a la persona afectada, mitjançant una comunicació específica, personalitzada i exclusiva sobre aquella matèria, i la persona afectada hagi donat el consentiment exprés a aquella petició específica, personalitzada i exclusiva".

(Fixeu-vos que indico que, per a recollir dades, cal demanar-ho expressament. No n'hi ha prou amb un passatge amagat baix de tot del contracte que diu que l'empresa podrà recollir dades nostres...)

Ja sé que tècnicament és complicat, però això permetria a un jutge obligar a qualsevol d'aquestes empreses a deixar de fer-ho o a multar-los severament. En tot cas, seríem pioners.

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (3): l'exèrcit

Ofereixo la tercera esmena a la proposta de constitució de l'equip d'en Santiago Vidal. És sobre l'organització territorial. Recordeu que aquesta proposta de constitució podeu llegir-la aquí.

Un dels temes més calents és el de l'exèrcit. A Catalunya hi ha una forta tradició antimilitarista... però molt recent. En efecte, hi és des del franquisme, o potser una mica abans (principi del segle XX), quan els catalans experimenten que l'exèrcit espanyol hi és per a atacar o vexar els catalans. Aquest pensament antimilitarista ha quallat en l'imaginari polític independentista, i això ha fet que molts defensin que una Catalunya independent no ha de tindre exèrcit. La constitució d'en Vidal ho recull a l'article 85, quan diu, al punt 1, que "Catalunya és territori lliure d’exèrcit i forces armades, llevat de la policia pròpia (Mossos d'Esquadra) encarregada de la seguretat pública".

Jo, com altra gent, considera que això és un error, ja que tothom ha de preveure un sistema de defensa. No es tracta de tenir un exèrcit atacant, sinó defensiu. Sempre pot vindre algú de fora a fer-te mal. Pensar que això no passarà és ser d'il·lusos. O és que els pacifistes no tanquen la porta de casa seva amb clau? O és que els pacifistes, si fossin agredits pel primer que passa pel carrer (perquè un lladre vol prendre-li la cartera) no miraria de defensar-se? Ara que l'Estat Islàmic colpeja fort, la pregunta és: quan desembarquin a Tarragona, què farem? Dir-los que som pacifistes? O posar-hi soldats perquè els parin els peus?

En aparicions a la tele i la ràdio, en Vidal va dir que es podia concertar la defensa del territori català amb altres països. Ras i curt, això vol dir encarregar a algú altre (França, Gran Bretanya, els Estats Units, potser fins i tot Espanya) que et defensi si t'ataquen. Evidentment, això té un cost: cal pagar el defensor. Però ho trobo d'il·lusos. A banda que poden deixar-te tirat, té un cost enorme i és amagar el cap sota l'ala (que la feina bruta la facin uns altres).

Per això he presentat una esmena en sentit contrari al que diu en Vidal. Consti, però, que el format d'exèrcit que proposo és molt concret, per a unes tasques determinades. Us passo l'esmena, amb alguns retocs tipogràfics i estilístics per a millorar-ne la lectura.

---

Trobo il·lús pensar que un país pot passar sense forces armades. Quan l'Estat Islàmic desembarqui a Tarragona, què farem? Que Catalunya estigui escarmentada de l'exèrcit espanyol, i això hagi creat una sentiment antimilitarista, no treu que Catalunya necessiti, almenys, una política de defensa. I delegar-la a un tercer país no em sembla correcte: és fer que altri et tregui les castanyes del foc.

Crec que cal una força de xoc per a la defensa. Ara: si no es vol parlar d'un exèrcit convencional, es pot optar per una altra fórmula. Es podria parlar de "forces de defensa" i que fossin un nombre limitat d'efectius, just per a defensar el país. En tot cas, sí que estic d'acord que no s'ha de fer un exèrcit ofensiu. Proposo que es parli d'unes forces de defensa, destinades a defensar el territori en cas d'agressió, i punt.

Es recupera, així, una llarga tradició catalana, en dos sentits. Primer, a partir del principi constitucional Princeps namque, segons el qual el rei tan sols podia sol·licitar forces al poble quan Catalunya era atacada, però no pas per a fer atacs fora de Catalunya (això, el rei castellà, mai no ho va entendre). Segon, enllaça amb la tradició de la infanteria lleugera catalana, molt important: els almogàvers a l'edat mitjana i els miquelets a l'edat moderna; fins i tot els milicians catalans que van parar els peus a l'exèrcit francès al Bruc. Aquesta infanteria lleugera eren forces formades per gent criada a la muntanya, molt forts físicament, que podien resistir força temps amb poc menjar, que coneixien molt bé el territori.

Com a marina, pot haver-hi uns guardacostes (necessaris) i infanteria de marina anàloga a la terrestre (també heretada de les forces navals catalanes comandades per en Roger de Llúria a Sicília).

Per què proposo aquest format basant en la infanteria lleugera? El territori català (llevat de la rodalia de Lleida i el litoral) és molt abrupte, i fa molt difícil sotmetre'l militarment. El cas del Bruc és simptomàtic, i recordeu el que li va passar als EUA al Vietnam o a Estat Islàmic quan s'ha enfrontat als kurds a Kobane: tota la maquinària bèl·lica no va poder fer res contra unes forces armades molt senzilles que podien amagar-se arreu. Les forces de defensa hauriesn d'estar compostes per gent criada a zones interiors, formada en el coneixement de la natura (i en tècniques de combat, és clar).

També podrien estar formats en tasques de suport en cas de catàstrofes; així, en temps de pau, podrien donar suport a bombers en desastres, aiguats, incendis, alertes químiques, nevades, rescat de persones, etc.

En resum, jo hi posaria: "Catalunya es dotarà d'unes forces de defensa, basades principalment en forces d'infanteria lleugera d'actuació ràpida, preparades per a la defensa del territori en cas d'atacs, les quals no podran atacar països tercers. Aqueixes forces de defensa també prestaran suport a la població civil en cas de desastres naturals o situacions complexes derivades de grans accidents".