divendres, 26 de juny de 2015

Potser ja va sent hora d'engegar a dida l'FMI

El Fons Monetari Internacional (FMI) és un organisme que supervisa el funcionament de l'economia mundial i, quan cal, assisteix econòmicament els governs.

Com a organisme supranacional, l'FMI té molta autonomia respecte dels governs. Teòricament, en formen part molts països. Per tant, formalment s'assembla a les Nacions Unides o a la Unió Europea. Però a la Unió Europea hi ha una mica més de control per part de la població. A tall de mostra, diversos països van organitzar referèndums per a aprovar la Constitució europea (i va ser tombada). I el Parlament Europeu és escollit per la gent directament. A l'FMI això no passa. I el resultat final és que funciona de manera que els ciutadans no podem condicionar-lo (a diferència del Parlament Europeu).

L'FMI no s'ha estat de recomanar al Govern espanyol que apugi l'IVA o abaixi prestacions. Si el Govern espanyol -o de qualsevol altre país- s'avingués a fer-ho, la pregunta és òbvia: llavors per a què serveixen els parlaments nacionals?

Teòricament, els parlaments nacionals haurien d'aprovar mesures com aquestes (legislant) o bé podrien controlar l'acció governamental quan els diputats consideren que és lesiva per a la gent. Si l'FMI s'atorga la capacitat per a dictar la política econòmica d'un govern, aleshores no calen parlaments, i per tant tampoc sufragi, i per tant tampoc democràcia. La gent deixa de ser ciutadans i passen a ser números que s'han d'emmotllar al que diuen unes preteses autoritats.

Tal com ho veig, l'FMI s'hauria d'abstindre de dir als governs què han de fer. Els governs estan plens -teòricament- de gent preparada. I si un govern no té gent bona (com l'espanyol, amb alguns alts càrrecs que no mereixen el lloc que ocupen), els ciutadans ja s'encarregaran de rellevar-los a les següents eleccions. En definitiva, qui controla el bon fer dels governs són els parlamentaris i, en darrer terme, la gent a l'hora de votar.

Deixar en mans d'un organisme internacional (amb moltíssima autonomia) el destí dels països és deixar ferida de mort la democràcia.

Si s'ha d'apujar un impost o abaixar una prestació, és una decisió que competeix exclusivament als governs, segons el seu lliure albir. I els mecanismes de control (parlament, sufragi, democràcia) resideixen en la sobirania popular del país en qüestió.

En definitiva, potser ha arribat el moment de dir a l'FMI que moltes gràcies, però que ens deixi estar. La gent de l'esquerra alternativa (CUP, per exemple, i d'altres moviments) ja fa temps que ho propugna. Però, tal com han anat les coses aquest principi de segle XXI, el gruix de la població d'un país, inclosos els votants de centre-dreta, tampoc deuen veure amb bons ulls la manera de fer de l'FMI. Oimés si Catalunya esdevé un Estat independent: volem ser un Estat per a governar-nos a nosaltres mateixos, no perquè ens diguin des de fora què hem de fer.

(Un parell de precisions finals. Els tres darrers directors de l'FMI (Rodrigo Rato, Dominique Strauss-Kahn i Christine Lagarde) tenen o han tingut causes judicials. Hi ha qui ho esgrimeix com a raó per a anar en contra de l'FMI. Jo no hi estic d'acord (i per això no en dic res). Les causes judicials d'aquestes tres persones no tenen a veure amb la gestió de l'FMI, sinó que responen a altres fets.

La segona precisió és que no vull que s'interpreti aquest apunt com un suport a Grècia. Al marge que les decisions de l'FMI envers Grècia siguin encertades o no, el problema de Grècia és que, en aquell país, durant dècades poquíssimes persones pagaven impostos. Ni el govern ni la mateixa població no van fer res per a arreglar-ho, i el govern grec es va haver d'endeutar en excés per a pagar tot el que calia pagar. La culpa de la situació en què es troben és seva i només seva. Els partits d'esquerres, tan crítics amb l'FMI i tan solidaris amb el poble grec, potser hauria d'anar-hi i explicar-los que, per a sortir del sot, el que han de fer és pagar impostos. Perquè no és acceptable criticar l'FMI mentre es defrauda.)

dissabte, 20 de juny de 2015

Com s'engrandeix la figura d'en Mas...!

La conferència del president Mas a Molins de Rei (20-6-2015) ha sigut un cop d'efecte. Fa temps que penso que en Mas està dos nivells per sobre de la resta de polítics: a més d'estar molt preparat per a governar (i per a dur Catalunya a la independència), té capacitat d'iniciativa i lideratge i domina els tempos. Ara s'ha tornat a veure.

Tothom especulava que en Mas volia fer una llista a l'entorn seu. En aquesta operació, bandejaria les sigles (CiU) i inclouria alguns independents. El bandeig de les sigles tenia raó de ser, en part, perquè ja no captiven (per les retallades, per la corrupció, etc.).

Ara en Mas ho ha capgirat: proposa que les entitats sobiranistes promoguin la llista electoral amb independents, a la qual ell s'ofereix per a sumar-s'hi; i -atenció- no necessàriament liderant-la. Aquesta darrera idea, ja apuntada a la conferència d'en Mas passat el 9-N, ha quedat marcada ara en vermell en el calendari polític.

A això cal sumar-hi el cop de destral efectuat contra Unió dos dies abans. De fet, fixeu-vos que l'estratègia d'en Mas deixava sense efecte la pregunta trampa d'en Duran fos quin fos el resultat. En efecte, si guanyava el "no" impulsat pels independentistes, Unió havia de sumar-se al projecte d'en Mas (fos el que fos: llista presidencial, llista transversal d'entitats...). Havent guanyat el "sí" impulsat per en Duran, com que és un fre el procés sobiranista, en Mas pot fer igualment una llista d'entitats, a la qual se sumarà el sector independentista d'Unió. Quina gran jugada d'escacs!

Amb la seva proposta de llista d'entitats totalment transversal ideològicament i la defenestració d'en Duran en Mas mata uns quants pardals d'un tret.

Primer: els sobiranistes que aspiraven a la unió política de cara a les eleccions del 27-S, ja la tenen. Aquests saben que és ERC qui no va voler anar junt amb en Mas. Si ara ERC torna a refusar el nou projecte, penso que serà castigada pels sobiranistes (inclosos molts votants i fins i tot militants d'ERC) que volen una confluència electoral.

Segon: els sobiranistes hipermotivats que es queixaven que els partits (sobretot ERC, CDC i UDC, però potser també la CUP) no s'haguessin entès a l'hora de confeccionar una llista transversal i que demanaven que l'ANC, Òmnium i l'AMI fessin aquesta llista, ja tenen una proposta en aquesta línia. Si volien castigar els partits per la desunió mitjançant una llista d'entitats, ara ja la tenen (amb la diferència que en Mas i els seus no seran castigats, car seran dins aquesta llista).

Tercer: els militants d'ERC que sembren la desconfiança envers en Mas ja no podran tornar a fer-ho. Ja no podran augmentar que en Mas va de bracet amb en Duran. Se'ls ha acabat un mantra (que era més una cortina de fum per a no reconèixer que en Mas estava anant més enllà del que ERC creia que aniria en el tema nacional).

I quart, els podemites que volen "acabar amb en Mas" (són paraules textuals) per ser de dretes i neoliberal, el seu discurs es marceix. Ara no podran criticar una candidatura partidista de dretes (CiU), si de cas haurien de criticar una llista formada amb gent que ve de fora dels partits (i on hi haurà, és clar, en Mas i algun representant de CDC i d'UDC). El seu discurs contra els partits de dretes es fondrà com un bolado quan el dirigeixin contra la llista transversal de les entitats. Oimés quan la candidatura serà sobretot civil (més que no pas de partits), és a dir, serà un instrument de "nova política", contra la qual els podemites no podran llançar les seves crítiques.

A tot això cal sumar-hi que la majoria de gent veu en Mas com un polític sòlid, que -atenció- fa el que diu que farà, a diferència de la majoria de polítics (evidentment la majoria de polítics espanyols rarament fan el que diuen que faran, però això també ho trobem a Catalunya: ERC durant el tripartit, ara na Colau -ja està incomplint el seu programa electoral-, també Ciutadans...).

Per a acabar, vull quedar-me en un detall. El mateix dia que en Mas feia la conferència a Molins de Rei, també tenia lloc el Consell Nacional d'UDC i, una mica abans, un altre acte intern d'ERC. En el cas d'UDC només cal veure com el duranisme s'engoleix a si mateix mentre en Mas arrenca el vol amb el turbo posat (per usar una metàfora dita pel mateix Mas). El cas d'ERC encara és més cridaner: a les notícies de TV3 es podia sentir com proclamaven n'Oriol Junqueras "candidat a la presidència de la Generalitat" (un organisme de l'autonomia espanyola) "per Esquerra Republicana de Catalunya" (un partit, és a dir, vella política). Mentre que en Mas proposava assolir la independència (fer una salt qualitatiu) amb una llista transversal i cívica (per tant no partidista: o sigui, nova política). Quina diferència de nivell! A quina distància d'altura es troba en Mas respecte d'en Junqueras!

dimecres, 3 de juny de 2015

La pregunta d'Unió és una burla

La pregunta d'Unió és una burla.

A hores d'ara, a pocs mesos de les eleccions plebiscitàries (27-S), tots els electors catalans haurien de saber què proposa cada partit sobre la independència. La majoria ja ho han explicitat (a favor o en contra), però manca ICV-EUiA (i el colauisme) i manca UDC.

Doncs bé: la pregunta sotmesa a la militància per part de la direcció d'UDC, envitricollada, és una burla. Perquè està pensada perquè, sigui quin sigui el resultat, la direcció del partit tingui l'excusa per a oposar-se a la independència. Pretendre vincular la independència amb el manteniment de la legalitat és un subterfugi per a evitar la independència, perquè tothom sap que una declaració d'independència implica un canvi de legalitat.

O hi ha una revolta interna a UDC, o els de CDC abandona UDC de cara al 27-S, i la bona gent d'UDC independentista es passa a CDC. Si en Duran vol defensar una posició antiindependentista, que UDC es presenti sola a veure quants diputats treu. Serà la prova del cotó que UDC no ha volgut superar mai, escudat sota les faldilles de CDC.