dimarts, 29 de setembre de 2015

El procés passa per en Mas, agradi o no a la CUP (encara que no necessàriament amb la figura de president)

El resultat de les eleccions del 27-S són molt bons per a l'independentisme. Per primer cop, hi ha una majoria absoluta clara, obtinguda amb una participació rècord (78%). I el full de ruta cap a la independència està ben lligat.

A més d'un independentista li hauria agradat que hi hagués hagut un 50% de vots independentistes, i no el 47% que hi ha hagut finalment. Però és que el "no" ha sumat el 39%. La resta (Catalunya Sí que es Pot, Unió, PACMA) ja han dit que no se'ls ha de comptar ni al "sí" ni al "no". Per tant, que els unionistes no es facin trampes al solitari: l'independentisme també ha guanyat en vots folgadament.

Dit això, la qüestió més candent passades les eleccions és si n'Artur Mas podrà seguir sent president de la Generalitat, com vol el conglomerat de Junts pel Sí. Aquesta candidatura té 62 diputats, de manera que l'abstenció de la CUP en la investidura (que és el que deixava caure la gent cupaire quan sortia a la tele) ja no és suficient per a permetre que en Mas sigui president (la CUP sempre deia que no volia votar en Mas com a president, però no es tancaven a l'abstenció per a permetre-la). Ara, com que tota la resta de partits (PP, PSC, C's, CSQEP) tenen 63 diputats, la CUP es troba en una cruïlla.

Segurament, a la CUP tenen difícil de reconsiderar res, perquè és una decisió presa en les assemblees, i si algú allà dins volgués reconduir-ho ho tindria molt complicat.

Tanmateix, és una evidència que el procés passa per en Mas. Només deixaria de passar per ell si ho decidís ell en una decisió personal. Però si no es dóna tal circumstància, el procés s'ha de culminar amb en Mas sent-ne capdavanter.

Alerta: no dic que hagi de ser president de la Generalitat. Seria el rol més lògic a priori, però no és això el que dic. El que dic és que en Mas hi ha de tindre un rol rellevant, agradi o no a la CUP.

En Mas ha fet molt pel procés: ha fet que CDC es passés a l'independentisme clarament; ha desafiat l'Estat amb el 9-N (i per això ara té una querella penal); i té una agenda internacional important que ha permès que el procés fos una carpeta de les cancelleries d'arreu.

La CUP, però, amb el seu tancament de mires que  caracteritza alguns dels seus components (no pas tothom, cal dir-ho), ha dit que de cap manera l'investirà. Els arguments que donava n'Anna Gabriel la nit del 9-N eren els següents: no volen investir president algú que representa l'autonomisme, la corrupció, l'establishment i les retallades. Com veurem, aquests arguments no tenen cap base; potser per això n'Antonio Baños (que és molt llest) ja ha eliminat dos d'aquests arguments quan ha fet declaracions.

Vegem-ho.

1) La CUP no vol fer president algú que representa l'autonomisme. Molt bé: precisament n'Artur Mas ha liquidat l'autonomisme. Certament, més gent hi ha col·laborat, com ERC. Però ha sigut el president de la Generalitat que ha posat aquesta institució a la porta de sortida de l'autonomisme. Per tant, aquest argument hauria de portar la CUP... a votar en Mas com a president!

2) La CUP no vol fer president algú que recorda la corrupció.

D'entrada, demano a la CUP que aporti alguna prova que demostri que en Mas és corrupte. La tenen? No. Doncs? Mentre no es demostri el contrari, en Mas és innocent. Per tant, esgrimir aquest argument no implica vetar en Mas com a president.

Algun cupaire em dirà que Convergència ha tingut casos de corrupció. Ho accepto. I jo sóc el primer que ho condemno (de fet, des de Ràdio Falset vaig contribuir a lluitar contra un cas clar de corrupció al Priorat, protagonitzat per Convergència, resolt judicialment). Però, si acceptem aquesta tessitura, llavors s'ha de demostrar clarament que en Mas ha col·laborat en corruptel·les, o bé les ha permès. I de moment no hi ha cap evidència en aquest sentit. No hi ha cap sentència ni investigació en aquesta línia, excepte el clan Pujol (cert és que n'Oriol Pujol va ser mà dreta d'en Mas durant un temps, però un cop va ser imputat, els convergents se'l van treure de sobre, que és el que cal fer en casos així).

Però aniré més lluny. Conec casos de mala praxi de la CUP o dels seus membres, actuacions en algun cas properes a la corrupció. A Valls la CUP va contractar uns detectius privats (la famosa Método 3) per a investigar un particular (no un polític: un particular). I a Girona hi ha hagut un cas d'enxufisme d'una persona molt propera a un membre de la CUP, el qual, per cert, no va fer res per a denunciar-ho. Sí, simpatitzants de la CUP que em llegiu: la CUP també ha flirtejat amb la mala praxi. I ningú de la CUP, tan puretes ells, ho ha condemnat.

Si hem de mirar la netedat de la gent per a donar-los legitimitat per a governar o incidir en un govern, la CUP tampoc en té. De fet, aplicant-se el seu codi ètic, ja no s'haurien hagut de presentar a les eleccions... Dic "tampoc" perquè, al final, la corrupció o la mala praxi es troba arreu: n'ha tingut CDC però també UDC, el PSC, ICV (sí: ICV també, amb el tripartit), el PP, Podemos, C's (l'enxufament d'en Cañas al Parlament Europeu, tot i estar encausat, és d'escàndol)... i, com veiem, la CUP.

Que hi hagi gent corrupta en aquests partits no vol dir que un membre d'aquests partits no es mereixi oportunitats. Dins CDC hi ha militants honestos. També dins el PP (quan va esclatar el cas Bárcenas, alguns militants del PP al País Basc es van empipar força: deien que ells s'havien jugat la vida mentre altres del PP s'embutxacaven calerons). I jo, quan voto, no miro si en un partit hi ha hagut casos de corrupció (perquè llavors no podria votar cap partit), sinó com els han resolt. El PP no els ha resolt. A C's els han resolt enxufant el presumpte corrupte al Parlament europeu. A Convergència han fet marxar els encausats. La CUP? De moment no ha fet res amb els seus casos de males praxis. Per tant, lliçons poques, amics.

3) La CUP no vol fer president algú proper a l'establishment.

Perfecte: precisament la persona que més ha tret de polleguera l'establishment català (unionista) ha estat en Mas. Si fos aquest un argument de pes, la CUP hauria de prestar-se a fer en Mas president.


4) La CUP no vol fer president algú que va fer retallades. Acceptarem que en Mas va fer mal fet amb les retallades (jo mateix vaig criticar la pujada de taxes universitàries). Però altres persones afirmen que, sense la seva política, la Generalitat hauria fet fallida. I llavors no tindríem ni sanitat, ni escoles, ni universitat. Afegim-hi que, segurament, si la CUP hagués governat també hauria hagut de fer retallades (o evitar que els diners dels impostos anessin a Madrid). Però bé: donem per bo aquest raonament de la CUP.

El que fa la CUP és jutjar en Mas per una cosa del passat. Com que fa anys en Mas va fer retallades, ara el castigarem de cara a la paret. Sense valorar si ara en Mas faria retallades. Ja veiem que no cal que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya jutgi en Mas pel 9-N: ja el jutja la CUP. I el resultat és el mateix: la CUP ja inhabilita en Mas abans que res, per tant, no cal que l'inhabilitin en un tribunal.

És més: pot la CUP incorporar en les polítiques del nou govern les seves propostes en el camp social? Sí. Poden dir: "et faig president si tu apliques aquestes polítiques". Doncs on és el problema?

El problema és que la CUP simplement no vol Mas i punt, com un empestat. I no reflexionen sobre els motius, perquè, com acabo de demostrar, tots aquests motius que addueixen no s'aguanten per enlloc. Senyal que el que volen és, simplement, vetar una persona. Això és sectarisme. El que haurien de fer és raonar sobre si aquesta persona és vàlida o no com a president. Però això és una activitat diferent de vetar, i molta gent de la CUP no vol fer: el que importa és vetar i no pas reflexionar.

Del que no s'adonen a la CUP (perquè per a ells el seu projecte polític és millor que qualsevol persona -i si no que ho preguntin als veïns de Barcelona contraris a Can Vies, veïns que també són poble però que la CUP no ha escoltat en cap moment malgrat dir que vol defensar el poble) és que la dimensió en què està el procés fa imprescindible que en Mas estigui al lloc de pilotatge.

Fixeu-vos que no he dit que en Mas ha de ser president de la Generalitat. Certament, seria el càrrec més esperable. Però no és això el que dic. El que dic és que, a en Mas, no se'l pot apartar, i ha de tindre un rol molt rellevant.

D'entrada: la CUP no podrà de cap manera evitar que Junts pel Sí posi en Mas com a candidat. Potser la CUP proposarà altra gent: en Raül Romeva, n'Oriol Junqueras... fins i tot s'apunta a na Neus Munté. Però i si la vicepresidenta es nega (per lleialtat a en Mas) a prestar-s'hi? I si en Romeva, que fa la pinta de ser un home íntegre, respon que ell es va comprometre a proposar en Mas a la presidència de la Generalitat?

Per tant, quan en Baños diu que volen buscar un nom de consens, hi ha una dificultat prèvia: des de Junts pel Sí difícilment hi ha alternatives a en Mas. Per tant...

Enteneu-me: no estic dient que no hi hagi gent vàlida arreu. N'hi ha i molta. En Romeva, na Forcadell, en Bel, en Junqueras, el mateix Baños... Gent que aporten moltíssim capital. Però l'aposta de Junts pel Sí és en Mas i difícilment es faran enrere (a no ser que sigui el mateix Mas qui faci el pas enrere, cosa que veig molt improbable).

En conseqüència, la CUP es trobaran que només poden negociar amb el nom d'en Mas damunt la taula. En Mas entra a les travesses i no en pot quedar fora de cap manera.

Afegim-hi dues coses més. Primera: en Mas és un alt valor per a molta gent, especialment els qui van votar Junts pel Sí: un milió i mig. Molts d'aquests són gent d'ordre que no vol revolucions, i alguns fins i tot accepten la independència perquè la proposa algú d'ordre com en Mas, mentre que si només fos defensada per la CUP no l'acceptarien. Alhora, la CUP té tres-cents mil vots, i més d'un botiguer o autònom veu amb mals ulls les propostes polítiques de la CUP. Si la CUP diu defensar el poble, se suposa que també defensa botiguers i autònoms. No? Doncs ha d'acceptar que l'aposta d'aquesta part del poble és en Mas, i no serà mai les propostes polítiques de la CUP. Això els hauria de fer reflexionar: impedir la investidura d'en Mas és anar a favor del poble? Doncs no.

La segona consideració és el pes internacional d'en Mas. Ja ha fet molta feina a escala internacional. Posar-hi un nou president (per exemple, en Junqueras, en Romeva, na Forcadell) implica recomençar els contactes internacionals. Un pas enrere, en definitiva.

En resum, en Mas ha d'estar a la sala de comandament del procés. Tot plegat passa per ell (encara que, lògicament, molts altres hi aportin el que hi hagin d'aportar, que és molt).

Alguns politòlegs apunten solucions imaginatives. Per exemple, fer que el president de la Generalitat sigui una figura institucional i prou, posant-hi algú de consens (en Romeva tindria números, però potser algú més honorífic, una persona amb llarga trajectòria social) i que, alhora, en Mas fos una mena de conseller primer nomenat per aquest president (per tant, que no depengués d'investidures parlamentàries), que dirigís realment l'acció de govern i el procés d'independència. També es podria nomenar vicepresident encarregat de la independència, i que fos qui anés a les cancelleries. Són solucions que donen marge: permeten en Mas ser-hi i, alhora, els puretes de la CUP es quedarien contents. Tot i que renunciar a l'etiqueta de president pot ser un cop per a en Mas, simbolitzaria una certa enretirada per tal de facilitar l'acord amb la CUP i tirar endavant el procés d'independència. (Posar-se de número 4 per Barcelona a Junts pel Sí ja va ser una mica això.) Alguns periodistes ja apunten cap a aquesta solució (en Vicent Partal o en Pere Gendrau, per exemple).

En resum: la CUP no pot pretendre vetar en Mas en un lloc rellevant del procés. El lloc més rellevant és el de president de la Generalitat. Si realment volen que no sigui president, hauran de treballar-se més els arguments, perquè, com he demostrat adés, són fal·laços. I no es pot aixecar un projecte polític sobre fal·làcies. Això ja ho ha fet el PP i Unió i mireu com han acabat a Catalunya: l'un és un partit marginal i l'altre ha desaparegut.

Potser seria més lògic que, en comptes de retreure a en Mas les coses negatives que hagi pogut fer (tots els mandataris tenen actius i passius en la seva acció de govern, perquè és humà), la CUP pensi en clau d'avançar i reconèixer què pot aportar en Mas en aquest tram final del procés (i més decisiu), que és molt (com els recorda un dels intel·lectuals més propers ideològicament a la CUP, en Ramón Cotarelo).

PS.- A les dues darreres eleccions municipals a Valls, vaig votar la CUP. Ni se us acudeixi, amics cupaires, de desqualificar aquest escrit meu titllant-me de proconvergent. Com us he dit, de lliçons les justes i de purismes encara menys, sisplau.

AFEGITÓ 1 (1-10-2015)
L'amic Albert Pereira em comenta -via Twitter- que la CUP no pot fer en Mas president perquè ho han dit del dret i del revés durant la campanya electoral. I ser coherent també és important, en política. En Pereira té raó, i hauria hagut d'esmentar-ho a l'apunt. Tanmateix, jo diria que les paraules exactes dels candidats cupaires era que no investirien en Mas (és a dir, no votarien "sí" a la seva investidura) deixant la porta oberta a abstindre's si calgués, per tal de permetre-la en cas que arribessin a un acord. Passa, però, que tal com ha quedat el Parlament l'abstenció de la CUP és insuficient. I corregir una cosa dins la CUP implica fer assemblees territorials de resultat incert (no és com la resta de partits, on les direccions poden variar algun punt programàtic).

AFEGITÓ 2 (1-10-2015)
N'Anna Gabriel ha dit als mitjans (al programa 8 al Dia de 8TV la nit del 30-9-2015, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio l'endemà) que la CUP proposarà a Junts pel Sí una mena de quadrumvirat, és a dir, quatre pesos pesants. Pot ser una bona fórmula, sempre, però que en Mas hi sigui present (com dic al títol, el procés passa per en Mas, agradi o no). No vaig saber veure que na Gabriel vetés aquest nom, però també és cert que, immediatament després, deia que molta gent no volia en Mas. (Això darrer és fàcil de rebatre: basta dir que molta més gent vol en Mas.) En fi, si la CUP té prou cintura (de moment demostra que en té) i generositat (això no ho veig tant), i alhora Junts pel Sí admet moltes qüestions programàtiques de la CUP (que no dubto que acceptarà), avui estem una mica més a prop de l'acord que ahir.








dimecres, 23 de setembre de 2015

27-S: voteu més que Independència: voteu Dignitat, voteu Democràcia

El 27 de setembre (27-S) és un dia crucial. Catalunya es respondrà una pregunta que feia molt de temps que tenia pendent de respondre.

Tots els coneguts em diuen que cal votar Independència. Però jo vaig més enllà.

El 27-S cal votar sobretot Dignitat. I Democràcia.

Perquè ha arribat l'hora de dir prou.

Ja n'hi ha prou que les elits de Madrid menyspreïn els catalans i que difonguin aquest menyspreu envers els catalans entre la població espanyola.

Ja n'hi ha prou de tindre un Estat en contra (com ha tingut històricament la llengua i la cultura catalanes i les empreses catalanes). Ara ens mereixem tindre un Estat a favor.

Ja n'hi ha prou que destinin els diners dels nostres impostos a projectes inútils (AVE, Castor, articles de luxe en ambaixades espanyoles...) que només enriqueixen les oligarquies madrilenyes. Ara cal invertir-los en educació, en recerca, en sanitat, en millores del sistema judicial, en el foment de l'ocupació, en el potenciament del nostre teixit industrial, en infraestructures que estiguin al servei del poble i de les empreses.

Ja n'hi ha prou que els poders utilitzin les estructures de l'Estat (que teòricament haurien d'estar al servei de la població, incloent-hi els independentistes catalans) per a difondre la por barroerament, mentint i falsejant-ho tot, a fi de condicionar el vot. Perquè la Unió Europea no expulsarà ningú, perquè les pensions dels nostres jubilats és obligació que les pagui la Seguretat Social espanyola (fins i tot en cas d'independència, altrament prevaricaria) i si no ho fes la Seguretat Social catalana podria fer-se'n càrrec perfectament, perquè cap banc no marxarà (el BBVA ja s'ha desmarcat del comunicat teledirigit per Moncloa en què la banca deia que se n'aniria de Catalunya), perquè no hi haurà ni en somnis un corralito. Apel·lar als fantasmes amb la intenció de modificar el sentit del vot és vomitiu.

Ja n'hi ha prou de corrupció política estructural, tant entre les elits madrilenyes com entre les elits barcelonines, les quals, per cert, sempre han defensat l'statu quo i que Catalunya no avancés com a poble, ni socialment ni nacionalment. És hora de construir un nou marc institucional on la corrupció política sigui ràpidament sotmesa a judici, i qui la practiqui que pagui. Una cosa que, per cert, amb l'Espanya actual no es pot fer (vegeu com s'allarguen els judicis de casos de corrupció a Espanya i com acaben en no-res).

Ja n'hi ha prou de discriminar la nostra gent. Catalunya és el 16% de la població espanyola i per tant ens pertocaria el 16% de les beques de l'Estat espanyol. Però a Catalunya arriben el 12% de les beques. Menys del que tocaria. I això malgrat les sentències judicials a favor de la Generalitat, que el Govern espanyol es passa pel forro. I em podeu dir per quins set sous un pare de família que viu a Catalunya però vol romandre a Espanya ha de veure com sa filla és privada d'anar a la universitat per culpa d'aquesta injustícia? Doncs cal plantar-se. Si no ens volen donar el que ens pertoca per justícia, hem de plantar-nos.

Ja n'hi ha prou de discriminar ciutadans espanyols (anomenats, per exemple, Clara Ponsatí o Albert Sánchez Piñol) pel simple fet de pensar així o aixà. Com a ciutadans espanyols, pensin el que pensin, tenen dret a ser protegits i acomboiats pel Govern espanyol, i no a ser vetats.

Ja n'hi ha prou de dir als catalans que no poden votar (o que, votem el que votem, no ho tindran en compte). El poble català (com qualsevol altra comunitat humana) té tot el dret de votar allò que cregui oportú per tal de dirimir què han de fer els governants. I l'obligació del Govern espanyol era vehicular un referèndum d'independència, en comptes d'impedir votar i, de passada, posar una querella criminal al president de la Generalitat i apartar un jutge de la carrera judicial per no haver fet cap delicte.

Quan, a una setmana del 27-S, vaig sentir la notícia que un grup d'intel·lectuals, empresaris i polítics espanyols reclamaven que es donés alguna cosa a Catalunya perquè ho veien com la solució contra la independència (respecte a la llengua, més inversions, etcètera), vaig indignar-me. Vaig pensar: ara? I en tots aquests anys, que Catalunya ha demanat això, per què des de Madrid s'ha negat a tot? Què va ser, si no, l'Estatut d'Autonomia promogut pel president Maragall? Això mateix. I quina resposta vam tindre de Madrid? El menyspreu i la retallada. I què van dir aleshores aquests mateixos intel·lectuals, empresaris i polítics davant dels planys de la societat catalana? Res de res. Ens van deixar tirats. I ara vénen a dir-nos que ens han d'oferir allò que ells mateixos van trepitjar i denigrar?

Davant de tanta infàmia, el 27-S hem de votar més que la Independència de Catalunya. Hem de votar Dignitat. I hem d'emetre el nostre vot amb tanta força perquè la Democràcia torni a brillar. Perquè cal dir prou d'una vegada a la perversió de la Democràcia que fan els poders espanyols, brandant les lleis quan després les incompleixen, utilitzant barroerament institucions de l'Estat que haurien de ser un model de neutralitat (des del Tribunal Constitucional fins al Banc d'Espanya) fins al punt que les desprestigien, donant lliçons de bon govern els qui han portat Espanya a la ruïna i han convertit la democràcia d'Espanya en una caricatura.

Per tot això, he decidit dir prou. Votaré Dignitat i Democràcia.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Sobre la (poca) vergonya dels bancs

Estava per escriure un apunt sobre el vergonyós posicionament de la banca espanyola amb referència a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre. És un escàndol que posin la por com a argument.

Però l'amic Dies de Fúria se m'ha avançat, i ha fet un apunt contundent que val la pena llegir. El que explica ell és el que volia dir jo, per tant no val la pena repetir-ho. A més, en Dies de Fúria fa una reflexió adreçada a la pretesa esquerra (més multiculti que real) que també val la pena llegir.

Jo només hi afegiré una dada: quan la banca diu que abandonaran Catalunya, no s'ho creuen ni ells. Simplement, des dels poders de l'Estat els han dictat què han de dir (com fan amb els mandataris estrangers) i ells, com un lloro, ho han repetit. Però tothom, tothom sap que la banca no se n'anirà de Catalunya. Avui, Catalunya és el 20% de la riquesa espanyola. Algú es creu que els bancs, àvids de diner, diran als catalans: "teniu, no volem els vostres quartos"? Qui coneix el sistema financer sap que això és impossible de materialitzar. Seria una minva tan gran de capital que afectaria molt negativament els seus resultats. Tot plegat és més mentida que quan en García-Margallo afirmava que aniríem vagant per l'espai sideral.