La consulta sobre el monument feixista de Tortosa evidencia les mancances d'alguns

La consulta sobre el monument feixista de Tortosa ha permès evidenciar les mancances d'alguns.

En concret, ha evidenciat la llunyania mental/sentimental de molta gent de Catalunya envers una part de Catalunya (les Terres de l'Ebre) i el poc sentit democràtic de molta gent de la CUP.

Com sabeu, a Tortosa, al mig del riu, hi ha un monument feixista. Podeu veure'l aquí. Pel que simbolitza, molta gent vol que es retiri.

L'Ajuntament de Tortosa ha respost a aquesta petició organitzant una consulta local (a fer el 28 de maig).

I això ha permès detectar els dos dèficits que esmentava adés.

El primer dèficit és la llunyania mental/sentimental de molta gent de Catalunya en relació amb les Terres de l'Ebre. Per exemple, un mitjà seriós com és El Món s'ha posicionat en contra de fer la consulta, al·legant que el monument s'ha de retirar tant sí com no pel que representa.

Si la gent d'El Món (i els que, des de fora de les Terres de l'Ebre, defensen el mateix) s'haguessin informat una mica, sabrien que a Tortosa hi ha bastanta gent que preferiria que no es retirés el monument. I que, entre aquesta gent, n'hi deu haver de franquistes (a Tortosa i a les Terres de l'Ebre sempre n'hi ha hagut, i han tingut un cert pes), però molts d'altres no són franquistes. Són gent que, simplement, preferirien que no es llevés el monument perquè se'l senten seu.

Aquest grup de gent no són afins a la dictadura franquista. Simplement tenen una adhesió sentimental a una cosa que l'han vista sempre.

Si la gent d'El Món fes l'esforç d'entendre la societat ebrenca, sabria que això és així. Però no: com que es queden en el pla polític (i no entren en el pla social), arriben a una conclusió que no s'adiu amb el sentir de molts tortosins.

I si l'Ajuntament de Tortosa ha optat per fer una consulta ciutadana, és perquè sí que coneixen el batec social de la ciutat. Saben que és una qüestió que depassa el simbolisme d'un règim polític: té a veure amb la identitat popular.

L'oposició a la consulta demostra, doncs, la incapacitat de molts catalans d'empatitzar amb les Terres de l'Ebre. I no es tracta de defensar el monument en qüestió, sinó de copsar el sentit de la consulta municipal.

El segon gran dèficit que ha desvelat la dita consulta és el poc gruix democràtic de la CUP. Segons la CUP, el poble ho ha de decidir tot, si pot ser assembleàriament. Per a ells, la veu del poble és el més important.

Doncs bé: quan arriba el moment de donar la veu al poble, la CUP s'hi mostra en contra. Al·leguen que, com que al feixisme se'l combat directament, no cal consultar res a la gent. Cal aplicar el criteri cupaire i ja està. Segons Vilaweb, la portaveu de la CUP a Tortosa ha dit, literalment, que "no acataran el resultat [de la consulta] si la majoria de tortosins opten per mantenir el monument".

Tot molt democràtic, a can CUP.

I això que són ells els que defensen que el poble decideix. Es veu que només pot decidir quan decideix el que vol la CUP. Si no, ha de callar.

Ja veieu, doncs, com una simple consulta ciutadana posa en evidència dues grans mancances: la manca de sintonia de la gent de fora l'Ebre envers l'Ebre i l'antidemocratisme de la CUP.

Curiós, que alguns que defensen que cal tombar un símbol feixista per antidemòcrata practiquin l'antidemocràcia igual que feien els feixistes...

Consti que, si jo visqués a la ciutat de Tortosa, votaria per retirar el monument (l'altra opció prevista a la consulta és mantindre'l però reinterpretant-lo).

Ara: el que no faré mai és intentar resoldre de fora l'Ebre estant un tema social (i no polític) que afecta els sentiments dels ebrencs, i encara menys impedir-los un procediment democràtic intern que els ha de permetre resoldre per ells mateixos aquesta situació.

Òbviament, sobra dir que el que tampoc faré mai és negar la democràcia i la participació ciutadana (com sí que fan els qui fan veure que defensen la democràcia i la participació ciutadana).

Perquè una cosa és reconèixer que un monument franquista no és acceptable en una ciutat i l'altra és negar la democràcia. Primer, la democràcia per damunt de tot. I si el poble decideix una cosa que no t'agrada, ho respectes si ets demòcrata.

El mapa de partits polítics català

Anem vint anys enrere.

En aquell moment, CiU (la coalició de CDC i UDC, de centre-dreta) és un gran partit que ho domina tot. Enfront, hi ha el PSC, l'altre gran partit, autèntic contrapès (governa Barcelona, l'àrea metropolitana i pràcticament totes les ciutats grans i mitjanes del país).

Després hi ha comparses. Per la dreta amb regust espanyolista, PP. Al centre-esquerra, ERC, maldant per fer entrar el discurs independentista. I una esquerra més fluixa que un rave encarnada per ICV-EUiA (una coalició de coalicions que va rellevar el vell PSUC de l'antifranquisme i la transició). Tots tres a l'entorn de 10 diputats, no poden fer ombra als dos grans.

Aquest era el mapa polític català des del 1980 fins al 2010.

El 2012, eclosiona el moviment independentista, fet que fa trontollar el sistema de partits polítics català (per la banda independentista evidentment, però també per la banda espanyolista, com veurem). A més, el malestar per la crisi econòmica també remou i sacseja el racó esquerre del mapa polític català. (Un xic abans, el 2006, irromp C's, però durant força temps és residual: només té 3 diputats fins a la frontera del 2012.)

Com queda el mapa de partits polítics a Catalunya avui dia (maig del 2016)?

CiU s'ha trencat. I, de fet, UDC està a punt de desaparèixer (no té diputats enlloc, ha patit una escissió (DemoCat), molts militants es donen de baixa, té un deute enorme...).

CDC, que va a la baixa, està immersa en un procés de refundació (al juliol del 2016 veurem com queda), intentant desempellegar-se de l'herència negra (pujolisme, establishment, etc.), perquè, si no ho fa, també pot acabar desapareixent (en tot cas, si segueix és possible que sigui amb un nom diferent).

ICV també ha desaparegut, pràcticament. S'ha hagut d'aliar amb Podemos i amb la gent d'En Comú, i ha pagat el preu de pràcticament passar a ser no res als ulls de la gent. (Però és que sols també haurien pogut acabat desapareixent.)

El PSC és una ombra del que va ser. Amb prou feines mantenen un vot fidel d'antiga immigració a l'àrea metropolitana, i envellit, que els permet aguantar quatre bastions. La fuita de gent (NECat i MES, ara fusionats i convertits en satèl·lits d'ERC) els ha deixat amb la pell i l'os.

Irrompen la CUP i En Comú, segurament esperonats pel fastig de la gent amb la classe política, que no ha sabut resoldre els problemes de la gent (crisi econòmica) ni els problemes del sistema polític (corrupció, endogàmia, manca d'empatia, etc.). És una esquerra alternativa amb un discurs més contundent que deixa en ridícul ICV. La gent d'En Comú són una mica més possibilistes i institucionals que la CUP (per això s'alien amb Podemos, l'única cosa nova que prové del mapa polític espanyol). El fet que la CUP sigui un actor important en la política nacional és un fet inaudit si ho mirem amb ulls d'uns quants anys enrere.

C's pren volada i passa a ser una força mitjana. De resultes d'això, el PP encara està més arraconat. De fet, a Barcelona, els barris de classe alta deixen de votar el PP i passen a votar C's.

Només ERC se salva d'aquest terratrèmol, car ha aconseguit no tan sols mantindre's, sinó créixer (després de la maltempsada que va viure cap al 2010, amb devallada de vots inclosa) i amb una relativa pau interna (fet també inaudit).

Déu n'hi do.

El que és evident és que, després de la independència, el sistema de partits polítics català no s'assemblarà en res al de la Segona Restauració (1980-2017). I ja estem veient qui va i qui es queda.