Catalunya, estat lliure associat?

Corre per les xarxes (sobretot en àmbits independentistes) la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat lliure associat (al Regne d'Espanya, s'entén). I la gent ha començat a debatre.

Jo també hi diré la meva.

Un dels qui primer va dir públicament això de l'estat lliure associat (a materialitzar a final del 2018) va ser l'economiste barceloní Santiago Niño-Becerra al programa Més3/24 ("Niño-Becerra: "Catalunya podria ser un Estat Lliure Associat a Espanya abans de sis mesos"", El Nacional.cat, 15-06-2018).

Un apunt sobre en Niño-Becerra. L'agost del 2007 va publicar diversos apunts al seu blog on explicava com aniria la crisi econòmica que havia d'esclatar al cap de poc. Ell deia que el setembre del 2007 passaria això i allò; i també detallava (l'agost del 2007!) tot el que passaria fins al 2012, gairebé trimestre a trimestre. Jo vaig llegir-me els seus apunts passat el 2012 i certifico que va encertar-ho tot (fins i tot quan deia que al 2010 semblava que hi hauria una recuperació econòmica, i que no ho seria: tal com va passar). També pronosticava que la crisi s'acabaria cap al 2018-2020. Vull recordar que l'estiu del 2007, just abans de la crisi, quan algun economiste deia que vindria una crisi, tothom el desacreditava. Bé: en Niño-Becerra va clavar-la.

És clar que el fort d'en Niño-Becerra és l'estructura econòmica, no pas la política. Per tant, que l'hagi clavada en un tema no vol dir necessàriament que la clavi en altres.

Ara bé: entenc que en Niño-Becerra té informació fidedigna; perquè, si no, no ho diria en públic.

D'on deu sortir, aquesta idea?

M'imagino que de la Unió Europea o d'altres poders europeus (Alemanya?).

Els mandataris europeus (de la Unió o d'alguns estats) no volen tensions ni inestabilitat, i ja veuen que tota l'estructura de l'Estat espanyol ha sigut incapaç d'aturar el moviment independentista català (i els judicis als presos polítics, a fer de cara al setembre, ho desestabilitzaran tot més).

Per tant, els mandataris europeus deuen plantejar això de l'estat lliure associat com una vàlvula d'escapament a la tensió política.

Atenció: he dit "vàlvula d'escapament", que no "solució". Aquests mandataris europeus deuen pensar que seria una "solució", però crec que, en tot cas, seria una "vàlvula d'escapament" a la tensió política; però no pas una solució definitiva (si de cas seria provisional).

Falta veure si això tira endavant; però alguns comentaristes estan deixant caure afirmacions que, sense explicitar-ho, apunten cap a una sortida d'aquesta mena. Vegeu, per exemple, en Toni Soler ("Si el conflicte és intern, la solució també", Ara, 17-06-2018"). En Soler diu (la negreta és meva):

"[...] cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d'acord era l'Estatut d'Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l'Estatut ja no és l'espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat. Independentistes, confederalistes, federalistes i insatisfets en general sumen una majoria absolutíssima, segons l'últim sondeig del CEO [...]. El país no està per un nou zapaterisme ni pel reformisme lampedusià del Cercle d'Economia. I com bé saben els politòlegs i els experts en dret constitucional, hi ha mil camins per arribar a una fórmula de sobirania que ens garanteixi l’estatus de nació, un control efectiu del nostre esforç fiscal, i un reconeixement simbòlic dins i fora del nostre territori [...]. Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal. Quina és aquesta fórmula? Com l’hem d’anomenar? Ho hauran de dir els experts".

Com veieu, en Soler apunta a una fórmula de sobirania que alhora sigui ben vista per independentistes (si no tots, la majoria), el món dels comuns i fins i tot alguns tercerviïstes. Això donaria una força enorme a aquesta nova proposta.

I la pregunta és: l'independentisme ha d'acceptar aquesta fórmula d'estat lliure associat?

(Una fórmula una mica estranya, val a dir: Puerto Rico ho és respecte dels Estats Units, però els governants porto-riquenys saben que no és un estatus del tot encertat, i per això de tant en tant fan referèndums a veure si ho canvien.)

La meva opinió és: si això de l'estat lliure associat és perquè Catalunya sigui una autonomia plus, NO s'ha d'acceptar.

Ja sabem com entén l'autonomisme el poder espanyol. Quan al poder central li convé, es lamina l'autonomia (i no parlo de l'article 155 de la Constitució Espanyola, que també: parlo de la intervenció financera de l'Estat espanyol sobre la Generalitat, o del fet que la majoria de lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya són tombades pel Tribunal Constitucional o restringides pel Congrés de Diputats).

Per tant: si l'estat lliure associat sols és tindre més d'autonomia, s'ha de rebutjar.

Ja estem farts dels incompliments de l'Estat espanyol (el seu govern és un dels que més ho incompleix tot: ho saben a la Unió Europa, ho certifiquen els tribunals europeus, ho han patit creditors seus al llarg del segles amb les múltiples fallides que ha fet l'Estat espanyol i ho hem experimentat els catalans del 1978 ençà, per exemple en les promeses d'inversió de l'Estat a Catalunya que sempre han sigut més paraules que fets).

Com hauria de ser l'estat lliure associat perquè l'independentisme l'acceptés? Per a mi, ha de complir això:

1) Catalunya queda fora de la Constitució espanyola.

Això vol dir que Catalunya ha de fer la seva pròpia Constitució (i espero amb delit el procés constituent, per tal que la gent pugui dir-hi la seva) i el seu respectiu referèndum d'aprovació.

També vol dir que el Tribunal constitucional i altres tribunals espanyols (Audiència Nacional, Tribunal Suprem) no poden emetre sentències sobre res relatiu a Catalunya. (I si hi ha un delinqüent espanyol que viatja a Catalunya i volen detindre'l i jutjar-lo, que emetin una euroordre, que serà degudament processada pels tribunals catalans).

2) Com a derivat del punt anterior: Catalunya exercirà la governança de tot a partir del seu Parlament i del Govern català, i les institucions espanyoles no hi tindran res a dir.

L'únic que l'Estat espanyol oferiria a Catalunya seria la defensa en cas d'invasió i la xarxa d'ambaixades i consolats (sense que això impliqui, però, que la Generalitat renunciï a les seves representacions arreu del món).

La resta de coses seria competència exclusiva de la Generalitat. Això vol dir legislar sobre el model educatiu en exclusiva (i que Espanya no pugui dir-hi re). També sobre temes socials (atenció sanitària, dret a l'habitatge). I també sobre l'espai radioelèctric i plataformes anàlogues (és a dir, televisió, ràdio i telefonia mòbil), potser no per a desmantellar el que hi ha ara però sí en el cas de nous concursos a mesura que vagi canviant la tecnologia. Això pot obligar a l'ús del català en televisions, ràdios i canals tipus Netflix (i és molt important obligar a usar el català en aquests àmbits: ens hi juguem el futur de la llengua).

Lògicament, caldrà instituir les eines necessàries per a fer funcionar un Estat modern: una banca pública, un sistema duaner com cal (no com ara), un servei postal digne (La Posta) que també podria operar com a banc (falta que ens fa, vista la voracitat de la banca privada), que les universitats catalanes emprenguin el vol, que s'inverteixi en recerca, que la formació professional rebi una embranzida enorme, etcètera. De passada, es podria aprofitar per a racionalitzar alguns camps, com ara reconvertir el Cadastre i les oficines del Registre de la Propietat en una sola oficina pública (no té sentit mantindre les dues, que és una duplicitat, oimés quan els registradors de la propietat escriuen els textos en espanyol del segle XIX que no s'entenen i plens d'errors ortogràfics i gramaticals).

Igualment, la policia serà només catalana. Per tant, la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil no podran tornar a posar mai més els peus a Catalunya (tret que un membre d'aquests cossos vingui a Catalunya de turisme, fora de servei, és clar, i sempre que no tingui una causa pendent amb la justícia catalana per presumpta brutalitat policial).

3) Es generaran nous sistemes d'identificació de la ciutadania catalana.

Es parla molt d'una identitat digital en el marc de la República Catalana. Endavant. Però parlo també de passaports. Han de ser emesos per l'estat lliure associat català, no pel Regne d'Espanya. I també les matrícules dels cotxes.

(D'altra banda, i tal com estava previst pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, caldrà preveure que, qui ho vulgui, pugui tindre doble nacionalitat. Pensem en gent que ha vingut del Marroc, que potser voldrà ser ciutadà català i alhora tindre passaport marroquí. O la gent que viu a Catalunya que ja té passaport espanyol i vol conservar-lo. La legislació catalana ho ha de permetre. I la legislació espanyola també ho permet a través de la seva Constitució --per tant el Govern espanyol no pot negar-ho--.)

4) Catalunya ha de tindre la seva pròpia representació esportiva internacional; és a dir, seleccions esportives catalanes.

A algú li pot semblar el tema menys important. Potser sí. Però els periodistes espanyols d'esports solen referir-se als esportistes de l'Estat espanyol amb l'expressió "nuestros deportistas" (vegeu TVE). La pregunta és: en pic un esportista català competeixi sota bandera catalana i no espanyola, què faran els periodistes esportius espanyols? En donaran la notícia als noticiaris o no? Gosaran esmentar-lo com a esportista espanyol? I quan s'enfrontin la selecció catalana de futbol amb l'espanyola, què diran? L'adjectiu "nuestros", a qui farà referència? Ep, ja trobaran ells la solució (no elsi la buscaré pas jo). Però és evident que es trobaran davant dicotomies que faran trontollar el sentiment espanyol (i ja s'aclariran: és el seu problema).

5) Catalunya ha de recaptar i gestionar tots els impostos generats a Catalunya.

Això serà el més difícil de pair per als espanyols, perquè perdrien de cop entre 16.000.000.000 i 20.000.000.000 d'euros anuals. I el seu model econòmic, que inclou l'Ibex-35, l'excés de funcionariat a Extremadura (25% de la població activa, quan a tot Europa i a Catalunya és de l'11%), l'hipercreixement dopat de Madrid, els excessos a les ambaixades espanyoles i altre fastos d'obra pública (tipus AVE) s'acabaria de cop.

Però Catalunya necessita aquests diners per a garantir el benestar dels catalans, ja sigui invertint en temes socials, ja sigui invertint en temes econòmics. I cal fer obra pública per la connectivitat dels ports de Tarragona i Barcelona; cal mantindre adequadament la xarxa ferroviària (ara, la que depèn de l'Estat espanyol fa pena); cal connectar viàriament molts punts (connexió Ripoll-Puigcerdà via túnel de Toses; connexió Montblanc-Valls via túnel de Lilla; connexió Vic-Berga via Lluçanès; connexió Solsona-Seu d'Urgell via les valls de Tuixén i Sant Llorenç de Morunys; autovia del prelitorial; quart cinturó de Barcelona; connexions amb el Pallars...); etcètera.

En tot cas, es pot acordar una aportació de Catalunya a Espanya durant un termini (10 anys?) d'uns 4.000.000.000 d'euros anuals, per tal que Espanya tingui temps de reformular la seva economia. Però ha de ser transitori.

És probable que, al mateix engendrar la idea de l'estat lliure associat, s'hagi treballat el tema fiscal. El mateix Niño-Becerra ho va explicar al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio ("Niño Becerra: "D'aquí cinc mesos Catalunya tindrà un pla d'independència econòmica", El Nacional.cat, 03-06-2018).

6) I, finalment, Catalunya ha de tindre dret a l'autodeterminació.

És a dir: ha de ser factible que, en un termini breu (entre 2 i 5 anys), es pugui fer un referèndum d'independència absoluta, amb total llibertat. I que es pugui tornar a fer tantes vegades com es consideri oportú.

Si això entra dins l'estat lliure associat, és bona cosa, perquè Espanya no podrà intervindre en l'afer del referèndum d'independència. Això és cabdal.

A més a més, si Espanya violenta l'estat lliure de Catalunya amb mesures legals que laminen l'autogovern català (cosa que no és gens descartable), les institucions catalanes estaran legitimades per a trencar el pacte amb Espanya i esdevindre un estat sobirà.

Finalment: què hi diran els actors polítics?

A nivell català: crec que ERC, PDCat, el PSC i els Comuns acceptaran això de l'estat lliure associat. En canvi, crec que la CUP i C's s'hi oposaran (per motius diferents). (El PP pràcticament no compta per a res, després dels magres resultats de les eleccions catalanes del desembre del 2017 i d'haver estat expulsats del Govern espanyol per la moció de censura del juny del 2018.) Per tant, el gruix del catalanisme --inclòs el no independentista-- s'hi posarà a favor (i crec que en això seguirà la seva dinàmica històrica).

Però vull fer un advertiment a ERC i PDCat: l'acceptació de l'estat lliure associat, per a mi, només pot ser a partir del que he descrit. Menys que això seria inacceptable.

I a nivell espanyol? Aquí soc escèptic. Una part petita de l'establishment, la que és més pragmàtica i encara té un bri de sentit democràtic i decència, pot acceptar-ho. I fins i tot pot ser capaç de convèncer altres membres de l'establishment, al·legant que és la millor sortida. Però l'espanyolisme mediàtic (que és majoritari a Madrid) i el deep state (és a dir, l'alt funcionariat, l'alta judicatura, etcètera) segurament no ho acceptaran, i tindran més capacitat de pressió sobre els indecisos de l'establishment.

Per tant, l'estat lliure associat només és factible si és imposat per la Unió Europea (i els creditors de l'Estat espanyol) i, sobretot, si des de Catalunya institucions i poble ens mantenim ferms. Però, per a mantindre'ns ferms, cal que les institucions posin aquestes condicions que he descrit com a irrenunciables. Això farà que l'independentisme popular doni suport a les institucions, i que la idea reïxi.

En fi: tot el que no sigui el que he descrit, no és cap solució. I el que he descrit pot ser una plataforma per a assolir la independència en poc temps.

Pronòstic: l'estiu del 2018 s'acorda un referèndum d'independència per a Catalunya

Amb els resultats de les eleccions catalanes del 21-12-2017, l'únic candidat amb prou suports per a presidir la Generalitat és en Carles Puigdemont.

El 27-1-2018, el Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha dictaminat que en Puigdemont (ara a l'exili a Bèlgica) pot presentar-se a la sessió d'investidura a la presidència de la Generalitat (prevista per al 30-1-2018). Però ha dit que hi ha de ser presencialment (res de telematicitat) i amb permís del jutge Llarena (del Tribunal Suprem). Si no es donen aquestes condicions (per exemple, que en Puigdemont hi anés sense permís del jutge), la investidura no seria vàlida.

El TC s'ha extralimitat clarament, perquè diu en quines condicions s'ha de fer una investidura, quan això competeix exclusivament a la mesa del Parlament.

(Però bé: el Govern espanyol i la justícia espanyola s'han saltat moltes lleis des del setembre del 2017: violació de secret postal, coartació de la llibertat d'expressió, coartació de la llibertat de reunió, judicis per delictes d'opinió, garrotades de policies a gent pacífica i indefensa, presó preventiva per a persones que --segons molts juristes- no té sentit, convocatòria d'eleccions al Parlament des del Govern central quan cap llei no don cobertura a això... En fi.)

Tornem al tema. En Puigdemont demanarà permís al jutge Llarena. El més probable és que el jutge Llarena li doni permís, però a condició que en Puigdemont s'ha de presentar davant seu, cosa que implica la detenció i la més que probable entrada a presó provisional. És a dir, tindríem el president elegit, però a presó, i el rei es negaria a signar el decret de nomenament perquè és a presó.

A tot això ha aparegut la notícia que la CUP, ERC i JxC volen impulsar una Assemblea Constituent (és a dir, que hi serien tots els diputats, regidors, alcaldes, etc.).

Cap on porta tot això? No aposto mai, però faré una aposta: l'estiu del 2018 és probable que s'acordi un referèndum d'independència (a fer a la tardor o hivern).

Evidentment, aquest pronòstic pot fallar. Però, tal com ho veig, és l'única sortida al conflicte polític. Per tant, és la que té més números de materialitzar-se.

Ho argumento.

1) Final de gener del 2018: en Puigdemont demana permís al jutge Llarena per a assistir al ple d'investidura, seguint el marc fixat pel TC (malgrat que el TC s'ha extralimitat).

2) El jutge Llarena li don permís, però alhora el detindrà i empresonarà. En aquest escenari, encara que el Parlament esculli president en Puigdemont, el rei es negarà a signar el decret de nomenament.

(El que farà el rei ens porta a un buit legal, que complica més la ja complicada situació d'ara. Però, atenció!, que el rei es negui a signar el decret de nomenament --que és una evident irresponsabilitat per part seva-- ens visualitza el que som: una república! Si el cap d'Estat monàrquic es nega a complir les seves funcions, ens cal un altre cap d'Estat.)

3) Segurament, en Puigdemont no assistirà al ple per les condicions que imposa en Llarena i el risc de ser empresonat.

4) 30-1-2018: el ple d'investidura es fa però s'ha d'aturar perquè no hi ha present el candidat.

5) Ergo el 30-1-2018 s'activa el termini de 2 mesos per a trobar president. Així, si el 30-3-2018 no hi ha president, es convoquen automàticament eleccions al Parlament.

(Noteu una diferència. Una cosa és que ERC i JxC no es posessin d'acord per a investir un president, i això comportés una nova convocatòria electoral. Això desanimaria el votant independentiste. Però l'altra és que es convoquin noves eleccions perquè l'Estat espanyol activa tots els ressorts i fins i tot retorça la llei per tal d'impedir que en Puigdemont segueixi de president. Això és un afront de l'Estat espanyol cap a la ciutadania catalana que ha votat el 21-12-2017. Per tant, l'escenari és diferent.)

6) Un cop s'activi el rellotge dels 2 mesos, hi haurà pressions de l'establishment (és a dir, el Govern espanyol, grans empresaris catalans, La Vanguardia) perquè surti un nou candidat i sigui escollit president. Hi ha 3 escenaris possibles: 
   a) ERC pressiona JxC perquè posi un altre candidat damunt la taula, beneït pel Govern espanyol.
   b) ERC presenta un candidat, amb l'esperança que JxC i/o CUP i/o els Comuns el votin. 
   c) Els unionistes tornen a intentar que n'Inés Arrimadas sigui escollida, amb el suport de C's, PSC, PP, Comuns i ERC.

7) Davant d'aquests 3 possibles escenaris, pronostico que:
   a) JxC dirà que NO presenta cap candidat alternatiu (mal que li pesi a l'establishment i al sector dur d'ERC). 
   b) ERC (més ben dit: la direcció d'ERC) pot estar temptada de presentar un candidat, que podria rebre suport dels Comuns i fins del PSC. Però JxC dirà que no hi don suport. El més probable és que la CUP tampoc hi doni suport. Per tant, és una via morta. (Si ERC rebés el suport de partits unionistes per a investir un president, vol dir que tampoc desplegaria una agenda republicana des de la Generalitat; i, si passés això, no cal que es presenti a les següents eleccions al Parlament: el seu electorat, majoritàriament, li girarà l'esquena i passarà a ser un grup minoritari.) És més: penso que si ERC fa una consulta a la militància sobre aquest tema, al gent dirà que no es pot acceptar el xantatge de l'Estat espanyol (en efecte: el president de la Generalitat el tria lliurement el Parlament d'entre els seus diputats, no el que digui un poder aliè). 
   c) N'Arrimadas no assolirà prou suports (com ja passa ara).

8) Així doncs, el 30-3-2018 es convoquen noves eleccions al Parlament. Se'n lamentaran alguns que donen prioritat a fer fora la intervenció de l'article 155 de la Constitució espanyola. Però acceptar un candidat que no sigui en Puigdemont implica acceptar que el Govern espanyol pot treure i posar presidents al seu gust, passant de la democràcia. I això és inadmissible.

9) Les eleccions serien més o menys 50 dies després, cap al 20-5-2018.

10) Pronòstic de participació de les eleccions del (aproximadament) 20-5-2018: cap al 80%, però molt lleument a la baixa respecte de les eleccions del 21-12-2017 (que van ser un xic superiors al 80%). Aquest molt lleu descens serà d'algun votant unioniste, que va veure com, a les eleccions del 21-12-2017, malgrat l'altíssima participació, no van poder derrotar l'independentisme (com diuen alguns mitjans europeus, ara mateix la flaire que se sent a Madrid és de derrota). Els votants independentistes tornaran a votar en massa.

11) Pronòstic de resultats de les eleccions del (aproximadament) 20-5-2018:
   a) En Carles Puigdemont (JxC) guanya. Traurà uns 2 o 4 diputats més respecte del 21-12-2017, i crec que pot superar C's com a primera força en vots. Aquest augment vindria d'alguns votants d'ERC però també d'algun votant dels Comuns. Per tant, uns 36-38 diputats (ara en té 34).
   b) ERC treu un resultat lleument a la baixa (per la lleu fuita de vots cap a JxC). Per tant, 28-30 diputats (ara en té 32). (Malgrat la fuita de vots, cal tindre present que ERC té una implantació territorial molt homogènia, i això pot fer que, a pesar de la davallada en vots, aguantin en diputats, com va passar a les eleccions del 2006, que malgrat davallar bastant en vots, van davallar poc en escons.)
   c) El PP perd uns quants vots més (dels que ja havia perdut el 2017) que passen a C's. Per tant, 2-3 diputats (ara en té 4), però amb el perill de passar a quedar fora del Parlament (perquè cal superar el 3% dels vots; penseu que a les eleccions catalanes del 2015 el PP va treure el 8,5% dels vots i el 2017 el 4%: si davalla una mica més entra en el 3%).
   d) C's fa un bon resultat, potser augmentant 1 escó o 2, però que li venen del PP. Per tant, cap als 37 diputats (ara en té 36).
   e) El PSC es queda igual (17 diputats), estancats en la seva mediocritat. Fins i tot podrien baixar un pèl, però seria poc.
   f) Els Comuns es queden igual en diputats o 1 menys, amb una lleu davallada de vots. Aquesta lleu davallada de vots van a JxC (pocs), ERC (encara menys) i la CUP (uns quants més). Per tant, 7-8 diputats (ara en té 8).
   g) La CUP treu uns resultats similars. Pot augmentar un xic en vots, però difícilment es traduiria en escons nous (tot i que no és descartable). Per tant, 5 diputats (com ara).
En resum: l'independentisme torna a guanyar i reté la majoria absoluta (tendent cap als 70, com el 21-12-2017). I podria assolir els 2.100.000 vots (el 21-12-2017 va obtindre'n 2.080.000).

12) Amb aquest resultat, només l'independentisme pot presentar candidatura a la presidència de la Generalitat.

13) En Puigdemont es tornarà a postular com a candidat a la presidència de la Generalitat. ERC no podrà negar-s'hi perquè, si ho fes, seria fer el joc a l'establishment i a l'Estat espanyol.

14) I en aquest moment és quan es fa palès que l'única via per a desencallar el conflicte Catalunya-Espanya és la negociació entre el Govern espanyol, d'una banda, i en Puigdemont i el seu programa polític, de l'altra. És el que vota la ciutadania!

15) Crec que serà en aquest moment (juny del 2018) que Europa intervindrà. Dirà a en M. Rajoy que no pot evitar el que vinc de dir (que l'única via per a desencallar el conflicte Catalunya-Espanya és la negociació amb en Puigdemont i el seu programa polític). Impedir-li ser president amb camàndules pseudojurídiques no soluciona res, ans al contrari. De fet, una repetició d'eleccions a final del 2018 previsiblement donaria el mateix resultat, i ens abocaria a una nova paràlisi.

16) Per què Europa intervindrà? Perquè la situació esdevindria caòtica des del punt de vista polític, i la prima de risc espanyola es dispararia tant que faria trontollar l'euro i tota l'economia europea. Si les autoritats europees i Alemanya van tremolar amb la crisi econòmica de Grècia, amb una crisi a Espanya (molt més gran) agafaran pànic. (Penseu que, fins al gener del 2018, el Banc Central Europeu ha comprat deute sobirà espanyol, i això ha fet que no s'encarís com s'hauria encarit per la crisi institucional Catalunya-Espanya. Però això un dia o altre s'acabarà.) A aquesta situació econòmica cal afegir-hi que durant el 2018 seguirà creixent el forat de la Seguretat Social espanyola (i això encara farà encarir més el deute espanyol) i els judicis per la presumpta corrupció del PP encara deterioraran més les institucions espanyoles. En resum, a Europa ja li anaven bé les eleccions del 21-12-2017: si guanyava l'unionisme (com es pensaven a Madrid), problema resolt. Però el vot de la gent diu que NO accepta aquesta via. Ergo cal una altra cosa. I l'única via és la negociació. Sense negociació hi ha crisi política aguda, que es pot traduir en inestabilitat (una cosa que Europa i Alemanya no volen).

17) Per tant, l'estiu del 2018 és factible que s'acordi un referèndum d'independència (a fer en uns mesos). I també que s'alliberin els presos polítics (n'Oriol Junqueras, en Joaquim Forn, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart) i que s'arxivin totes les causes judicials (incloses les que afecten n'Artur Mas per la consulta del 9-N o els professors com n'Hèctor López Bofill).

18) Evidentment, a en M. Rajoy se'l menjaran viu a Madrid, i dins al PP cauran llamps i trons. En M. Rajoy tindria l'opció de dimitir, però per a fer això cal intel·ligència política, i ell no en té. (Per posar en un exemple d'intel·ligència política dins l'unionisme, l'exministre García-Margallo.) Ara bé: en cas que dimitís, qui entrés de nou (fos un del PSOE, fos un del PP) tindria el mateix problema damunt la taula, i des d'Europa li assenyalarien el mateix camí: negociar amb en Puigdemont. El nou dirigent espanyol no podria escapar-se d'aquest destí.

19) En paral·lel, l'independentisme haurà vist reforçada la seva posició en 4 fets col·laterals.
   a) L'exili d'en Puigdemont a Brussel·les. S'ha vist que l'ha reforçat (la retirada de l'euroordre de detenció ho palesa: el Govern espanyol i la judicatura van témer que la justícia belga elsi tombés llurs arguments).
   b) Com més temps passin els presos polítics a la presó, més s'aniran esgotant els recursos a nivell espanyol... i per tant aniran a nivell europeu. I la justícia europea donarà la raó als presos polítics. Si els presos polítics acaben fora de la presó perquè ho diu un tribunal europeu, la persecució furiosa contra en Puigdemont quedarà en entredit.
   c) En mesos podem veure com es jutgen policies espanyols i alts càrrecs per la brutalitat policial durant el referèndum de l'1-10-2017. Una altra cleca a l'estratègia de l'espanyolisme.
   d) I, sobretot: el Parlament quedaria inactiu per mesos. Si no hi ha govern, no hi ha control de govern, ni pressupostos a aprovar. En aquest escenari, la creació de l'Assemblea Constituent podria vehicular les accions polítiques. Evidentment, el Govern espanyol i el TC miraran d'invalidar-la. Però alerta: el Parlament català, la Generalitat i l'Estatut es troben dins la Constitució espanyola, i per tant des de Madrid poden controlar-ho. Però una Assemblea Constituent està fora de la Constitució espanyola i per tant no poden controlar-la. I prohibir-la seria vetar la llibertat d'associació i reunió (un altre escàndol polític).

20) En resum: les possibles noves eleccions (si no hi ha president el març del 2018) poden ser la contesa final. Si l'independentisme aguanta (i crec que pot anar-hi molt fort), pot assolir un resultat històric. I amb aquestes noves eleccions al sarró de l'independentisme, a Europa ja no poden mirar cap a una altra banda. Cal trobar una solució i això passa per negociar sobre el programa polític d'en Puigdemont, que ha de conduir a un referèndum.

21) Cirereta: si el 2014 en M. Rajoy hagués acceptat un referèndum d'independència (tal com li va demanar el Parlament català), l'unionisme hauria pogut guanyar-lo. Però ara, amb tot el que ha passat des del setembre del 2017, han fet que l'independentisme pugui guanyar-lo. Això ens mostra la capacitat d'en M. Rajoy per a afrontar temes polítics: nul·la.