Sant Tornem-hi

Eurovegas: de debò ens cal?

2012-02-23T11:58:00.006+01:00

Aquests dies ha sorgit un debat interessant: si Catalunya ha d’acollir el complex de lleure ‘Eurovegas’, amb casinos, hotels i camps de golf. La intenció és que aquest complex, promogut per un multimilionari nord-americà, s’instal·li al delta del Llobregat; per tant, a prop de Barcelona, el port de Barcelona (on cada any atraquen molts creuers turístics) i l’aeroport del Prat. També hi ha la possibilitat que s’instal·li a Madrid.

Hi diré la meva. Aviso que no entraré en la qüestió moral del joc. La majoria de bars de Catalunya tenen màquines escurabutxaques i som a l’era d’internet, en què hom pot jugar-se els quartos en cases d’apostes virtuals. Per tant, situar el debat en aquests térmens és fora de lloc.

Em vull centrar en dues coses.

Primera qüestió: hi ha qui diu que, amb tant d’atur com tenim, hem d’acollir aquest complex. Però potser ens hauríem de preguntar una altra cosa. Aquest complex és una solució a l’atur? És aquest el model econòmic que volem? Vull dir: es faran feines de construcció i caldrà uns quants cambrers i crupiers. Però per a trobar feina a 600.000 persones (les que hi ha a l’atur a Catalunya), no s’hauria de fer una política econòmica de més de fons?

Durant un munt d’anys tothom, especialment polítics i tertulians, s’ha omplert la boca dient que, per a tirar endavant l’economia, cal treballar en innovació, talent, enginyeries, formació avançada de qualitat... I ara resulta que no: que, per a sortir de la crisi, hem de posar lleure de pa sucat amb oli. Entre casinos estil Las Vegas (res a veure amb el glamur de la Provença), Port Aventura i el turisme de borratxera de Lloret i Salou ja em direu si Catalunya pot presumir de ser un país turístic de primera divisió. (Pot presumir-ne, sí. Però pot presumir-ne la Catalunya del romànic, de Gaudí, de l’Empordà, del Priorat, del Pirineu, de la ruta del Císter, del Delta, de la Tarragona romana, de la Girona medieval, de Montserrat... coses que no té ningú més i amb un fort component paisatgístic i cultural. Això sí que és turisme de primera divisió. Però, és clar, el turisme de borratxera i l’oci casinístic és més barat i la mà d’obra no ha de ser qualificada, vet aquí. Diner fàcil.)

En fi: penso que ens cal més enginyeria i biomedicina, i si voleu turisme d’alt nivell cultural/adquisitiu; però no pas turisme de llums de neó.

Segona qüestió: el promotor del complex ha dit que vol rebaixar la llei del menor, la llei del tabac i la llei d’immigració; que vol no pagar impostos durant un temps (un o dos anys); i que no s’ha de tindre en compte que alguns espais del pla del Llobregat són entorns naturals protegits.

Veam: els negocis d’aquí, instal·lats aquí de fa molt de temps, paguen impostos. Tenen dificultats econòmiques (el consum ha baixat força) però continuen pagant impostos. I ara ve un empresari que diu que, durant un temps, no vol pagar-ne. Això és una injustícia clamorosa. Per què no es condonen els impostos de totes les empreses catalanes durant un any o dos? Seria inviable, és clar. Però no fer-ho seria injust.

Alguna veu diu que cal ser flexible i modular una mica la legislació. Que, en tot cas, no es traspassin unes línies vermelles. Senyores i senyors: les línies vermelles són l’articulat de les lleis. No pas uns paràgrafs determinats de les lleis i els reglaments (els paràgrafs essencials), sinó totes les lletres, de cap a cap. Si hi ha una llei antitabac, tothom l’ha de complir. Si ens la saltem perquè ve un multimilionari, la pregunta cau pel seu pes: molts bars i restaurants de Catalunya que tenen dificultats per a mantindre’s van acatar la llei del tabac malgrat estar-hi en contra. Per què no se’ls va aplicar l’excepció a aquests bars i restaurants nostres? Ara farem l’excepció al que ve de fora?

Tornant als qui diuen que tenim molt d’atur i que, per tant, cal fer la vista grossa amb les lleis. Si cedim a aqueixes demandes, demà vindrà un xeic àrab o un magnat rus o un empresari xinès disposat a fer una altra inversió enorme i exigirà que es rebaixin les condicions laborals (per exemple, que pugui pagar per sota del sou mínim interprofessional o que pugui despatxar personal sense indemnitzar). Hi accedirem?

Acabo. El model ‘Eurovegas’ és el model del PP valencià, que ha promocionat el complex Marina d’Or, el complex Terra Mítica, Benidorm o l’aeroport de Castelló, que ha costat una morterada i no hi opera cap vol. Doncs bé: el govern valencià, del PP, ara no pot pagar les farmàcies; i a alguns instituts de secundària no engeguen la calefacció i els alumnes passen fred. Això és el que volem? Volem una economia de pa per avui (=quartos fàcils) i gana per a demà (=economia infradesenvolupada i serveis públics tercermundistes)?

Amb un Port Aventura n’hi ha prou. Diuen que Madrid potser “ens” prendrà ‘Eurovegas’. Francament, si volen que se la quedin (i si algú de Madrid té seny i pensa igual que s’hi oposi: farà bé). A Catalunya hem de treballar per un altre model productiu.

Tothom contra el racisme! Defensem els qui són vexats per tindre la pellengua catalana

2012-02-11T09:40:00.004+01:00

Ja fa dies que passa. Un cop va passar a l’estació de tren de Badalona, fa anys, quan un guàrdia de seguretat va gairebé agredir un professor universitari perquè el professor va parlar-li en català. Ara, a final del 2011 i inici del 2012, ha passat més cops.

Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).

Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)

Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.

Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).

I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.

Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.

Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).

Noms ‘il·lustres’ que fan reflexionar

2012-01-28T12:36:00.001+01:00

Han absolt en Francisco Camps (expresident de la Generalitat valenciana pel PP) per un presumpte delicte de suborn. Ara: per molt que l’hagin absolt, les gravacions del cas Gürtel haurien de ser suficients per a inhabilitar-lo per a exercir càrrecs públics, a ell i a l’altre acusat, en Ricardo Costa. L’episodi pot ser una bona excusa per a fer repàs d’uns quants noms il·lustres del món de la política i l’alta societat.

Hi ha en Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló pel PP durant força anys, assegut al banc dels acusats. Hi ha Jaume Matas, expresident del Govern de les Illes Balears pel PP, imputat en un munt de casos de corrupció. Altres dirigents del PP balear i d’Unió Mallorquina han estat imputats per casos semblants des de finals dels anys 90 ençà. Recordem, també, que en José Blanco, exministre de Foment pel PSOE, està imputat per un cas de corrupció. També hi ha rum-rum de casos de corrupció a la Junta d’Andalusia (a mans del PSOE) per uns EROs irregulars. I què hem de dir d’en Fèlix Millet, acusat d’usar fraudulentament diners públics mentre era al capdavant del Palau de la Música. Recordem, també, el cas Pretòria (Santa Coloma de Gramenet), que afectava càrrecs del PSC (Bertomeu Muñoz, alcalde de la ciutat, i altres) i exalts càrrecs de governs de CiU (Lluís Prenafeta i Macià Alavedra). D’aquest darrer cas no hi ha condemnes, però no és agosarat afirmar que hi ha hagut benefici d’uns particulars amb la cosa pública, i encara que això s’hagi fet dins la legalitat com a mínim és lleig. Ara Solidaritat Catalana per la Independència ha destapat el cas de les motxilles. Segons aquest partit, a la Diputació de Barcelona es pagaven autèntiques morterades a alts càrrecs socialistes que deixaven de ser-ho, sense cap justificació. Ho han dut a la Fiscalia perquè la Diputació de Barcelona es nega a lliurar als diputats de Solidaritat la documentació. Afegim-hi la gran quantitat d’informes inútils que va encarregar el Govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV (2003-2007) a entitats i empreses properes a aqueixos partits. Finalment, i com a cirereta, esmentem el gendre del rei d’Espanya, Iñaki Urdangarín, a la corda fluixa per actuacions poc clares amb diner públic.

A tot això cal sumar-hi casos de corrupció dels anys 90: en Luis Roldán (exdirector general de la Guàrdia Civil), en Mariano Rubio (exdirigent del Banc d’Espanya), en Jesús Gil (exbatlle de Marbella) i tants d’altres.

Això són noms il·lustres. Potser que ens ho pensem dos cops abans de posar catifes vermelles a segons quins sucapans, no?

L’estelada, il·legal? Dir que l’estelada és il·legal sí que és il·legal

2012-01-14T20:15:00.001+01:00

Ai, els polítics del PP! I ai, els mitjans de comunicació espanyolistes! I reai, els espanyols unionistes que bramen per les xarxes socials! Pobrets, no saben que les lleis són iguals per a tothom. Es pensen que les lleis estan fetes per a satisfer exclusivament els seus interessos i, alhora, aplicar-les a la contra quan cal anar contra els interessos dels altres. Típic dels règims poc o gens democràtics, val a dir.

Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.

Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.

Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.

Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.

Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.

Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)

L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.

Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.

Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.

La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.

En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.

L’art de fer sigles amb xifres

2012-01-09T18:34:00.000+01:00

(Aquest escrit vaig publicar-lo primerament a la revista BValls de Lletres [número 5, any 2005]. És una revista editada per l’Institut d’Estudis Vallencs, una institució imprescindible per al manteniment del conreu i la difusió de temes culturals de la ciutat de Valls i la comarca de l’Alt Camp. L’escrit vol ajudar a fer entendre que l’escriptura no és tan sols cosa de lletres...)

Tots hem vist algun cop una xifra: un abreujament d’una expressió en què s’utilitzen les inicials. Així, podem veure escrit TD i llegir-hi turbodièsel. Es tracta d’un recurs expressiu usat d’allò més.

Hi ha sigles que contenen xifres. Aquestes sigles no s’han de considerar pas estrambòtiques, ja que, al capdavall, si en l’expressió original hi ha una xifra, bé pot aparèixer en la sigla. És així com tenim 3D (< tres dimensions), F1 (< Fórmula 1), 11-S (atemptats a les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001), G-7 (grup dels set països més industrialitzats del món), 3TC (< 3-tiocitidina), PL/1 (< programming language-one), R-5 (< Renault 5), IA5 (< international alphabet number 5), MP3 ‘tipus de format d’arxius musicals’ (< Moving Picture Experts Grup-1 audio layer-3), TV3 (nom del canal principal de Televisió de Catalunya, el tercer a entrar a les llars catalanes per ordre cronològic), P-3 (< parvulari de 3 [anys], i també P-4 i P-5 per als 4 i 5 anys, respectivament), DLC3 (< tercera edició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana), CLUB-7 (< setena edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona), etc.

Ara bé, algun cop veiem que es poden utilitzar les xifres per a altres finalitats que representar-se a si mateixes. I aquest ús permet desplegar noves sigles que, algun cop, s’acosten, per la seva forma, als jeroglígics dels passatemps de la premsa.

Així, a vegades alguna xifra es posa perquè, en la lectura desplegada de la sigla, hi ha un segment que coincideix formalment amb el nom de la xifra. No és estrany que això passi en l’àmbit col·loquial: K7 (< casset), A10 (< adéu), PK2 (< pecadors); també en anglès, on és un recurs habitual: B4 (< before ‘abans’), L8R (< later ‘després’), U2 (< you too ‘tu també’). Però en algunes sigles oficials també podem trobar-hi aquesta tipologia: és el cas del SAT2T, un sindicat andorrà. L’expressió original és Sindicat Andorrà de Treballadors d’Hostaleria, distint del SAT (< Sindicat Andorrà de Treballadors). En aquest cas, el segment 2T representa el conjunt d’hostaleria, i permet distingir els dos sindicats. Cal mencionar també C9 (<Canal 9), on el 9 no evoca a la novena posició del canal televisiu, sinó que s’hi fa un joc de paraules amb l’adjectiu nou ‘recent’. També en anglès tenim P2P (< point to point ‘punt a punt’), P2P (< path to profitability ‘vers la rendibilitat’), B2B (< business to business ‘d’empresa a empresa’), B2A (< business to administration ‘d’empresa a administració pública’), B2E (< business to employers ‘d’empresa a treballadors’), C2C (< consumer to consumer ‘de consumidor a consumidor’), C2A (< consumer to administration ‘de consumidor a administració pública’), etc.

Igualment, podem utilitzar la xifra per a indicar la quantitat de vegades que cal repetir una lletra o un segment: 5W (< who, what, when, where, why ‘qui, què, quan, on, per què’ [les cinc primeres preguntes que s’han d’aclarir en començar una notícia]), W3 (per WWW < world wide web), IN3 (< Institut d’Investigació d’Internet, de la Universitat Oberta de Catalunya), M3P (< Col·lectiu per la Protecció del Patrimoni Muntanyenc, entitat andorrana, on hi ha representades tres P: la de per, la de protecció i la de patrimoni). Val a dir que a vegades la xifra es refereix a un valor numèric però és possible recrear aquesta sigla com si aquesta xifra tingués valor multiplicatiu: 2B o BB (< double black ‘doble negre’, tipus de mina de llapis), 2H o HH (< double hard ‘doble duresa’, tipus de mina de llapis), 3H o HHH (< treble hard ‘trible duresa’, tipus de mina de llapis), etc.

També tenim xifres que són interpretades i llegides com a lletres: UJI (< Universitat Jaume I), llegit “uji” i no “ujotapé” malgrat que en realitat és la xifra romana I ‘primer’.

Veiem, doncs, que les xifres permeten un ampli ventall de possibilitats per a formar sigles. A vegades representant realment una quantitat, però a vegades representant un segment de l’expressió original. Això obre les portes a una major diversitat en les sigles.

Un segle de canvis tecnològics... i de retruc socials

2012-01-01T12:42:00.004+01:00

Per què la nostra societat està tan desorientada?

Per molts factors, certament. La crisi econòmica, la crisi política, la crisi de valors... el canvi de sistema econòmic, polític i social...

Però crec que hi ha un altre element que sovint no es té en compte. És la gran quantitat de canvis tecnològics que hi ha hagut els darrers 100 o 150 anys, que han comportat de retruc grans canvis socials.

En efecte: mai com ara la societat havia canviat tan de pressa. Aquesta frase jo ja la deia l’any 2000; però és que ara (any 2012) encara canvia més de pressa. El que avui sembla impossible al cap de 3 mesos ja ha passat. De fet, els grans canvis socials passen de cop i volta (encara que hi ha coses que no han acabat de marxar mai, com certes estructures geopolítiques).

Aquests grans canvis socials es basen en factors diversos, com la mateixa evolució de la Humanitat. Però crec que els avanços tecnològics hi han ajudat força.

En efecte, gràcies a la popularització de l’electricitat tenim electrodomèstics; i gràcies a les rentadores i als rentaplats el mercat laboral ha canviat, ja que 150 anys enrere les dones pràcticament no hi accedien. Encara més: com que les dones accedeixen a la universitat (cosa impensable fa 150 anys) i a feines de tota mena (cosa que no passava abans), a casa nostra la gent té fills bastant tard (passats els 30 anys), és a dir, quan es consolida la posició laboral. Tinguem present que, als anys 60 del segle XX, la gent ja tenia fills cap als 23 anys... Un altre exemple el tenim el internet i els telèfons mòbils, popularitzats a final del segle XX. Sense aquests instruments, les revoltes populars al Magrib i el Pròxim Orient del 2011 (l’anomenada Primavera Àrab) potser no s’haurien materialitzat. I a principi del 2012, just un any després que s’iniciessin, ja han caigut 4 règims...

A la universitat, quan tinc davant els alumnes a classe (la majoria entre 17 i 23 anys), sovint penso que és una llàstima que no puguin veure el que hem vist la gent que hem nascut als anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta generació hem vist els nostres avis anar amb carro al tros, escalfar-se amb llenya i banyar-se en basses plenes de verdet o llapó, coses que ja hem superat (ara anem amb cotxe, ens escalfem pitjant un botó i ens banyem en aigua clorada). I veurem els nostres néts fer coses que ni tan sols podem imaginar-nos. En definitiva, els nascuts als anys 60 i 70 del segle XX som testimonis privilegiats d’un canvi de la Humanitat... només comparable a algunes gestes que van fer els primitius com domesticar el foc, desenvolupar l’agricultura, posar-se a escriure i treballar el ferro, tasques que ens ha convertit en el que som. Ser testimonis d’aquests canvis és un privilegi, certament.

Aquest apunt és un repàs dels canvis tecnològics que hem viscut. Permet fer-se una idea d’on som a comparació de fa 150 anys. En efecte, els avanços tecnològics dels darrers 150 anys, però sobretot dels darrers 50 anys, han sigut espectaculars. Si els nostres besavis es plantessin a l’inici del segle XXI, se sorprendrien de les aplicacions tecnològiques que ens acompanyen en el dia a dia. Només cal recordar que al 1969 l’ésser humà va poder fer una cosa gairebé impensable aleshores -i avui, més de 40 anys després, encara continua sent prou costós-: trepitjar la Lluna. Aquesta fita dóna una imatge de la magnitud del progrés tecnològic.

Com ha canviat això les nostres vides? Què faríem sense la informàtica? Ara editem textos amb un ordinador, i tenim bases de dades... Coses que han deixat la impremta desfasada. I això que al impremta va ser un grandíssim avanç tecnològic, que també va comportar grans canvis socials, perquè el coneixement es va difondre.

Algú s’ha parat a pensar què faríem sense, per exemple, la fotocopiadora? Ens hi hem acostumat tant que reproduir documents en paper sembla un joc de nens. Però, mirat fredament: abans de la fotocopiadora, com es reproduïa un document? Doncs... a mà. Que ho preguntin als monjos de l’edat mitjana, que es guanyaven les garrofes (abans que Guttemberg inventés la impremta) sucant la ploma en un pot de tinta i reescrivint allò que ja hi havia escrit en un altre llibre. És clar que en aquella època no hi havia tants llibres com ara (es calcula que, en un diumenge, als Estats Units, només amb diaris i suplements s’imprimeix més lletra de la que es va imprimir en tot el segle XVIII). Però tot i això Déu-n’hi-do la paciència i el temps que calien per a reproduir un document... i el risc. Sí, perquè la fotocòpia reprodueix fidelment l’original, no canvia lletres ni paraules; una cosa que la mà humana pot fer sense voler. De fet, els estudiosos dels documents antics tenen establertes i tipificades les principals errades que cometien els copistes. Es veu que sempre s’equivocaven en el mateix; per exemple, reinterpretant una paraula de l’original que no coneixien i que escrivien en el nou document com una paraula que coneixen. Sort, doncs, de la fidel i abnegada fotocopiadora. (S’ha de dir que hi ha un invent anterior que va començar a facilitar el procés de copiatge de documents. Era el paper de calcar: permetia crear diverses còpies d’un mateix document alhora, just en el moment mateix de redactar-lo. Ara ens sembla un procediment rudimentari, pedestre... però ja haurien volgut tindre aquest recurs els monjos medievals!)

Un altre exemple d’innovació tecnològica que ens ha canviat la vida és la rentadora. Les nostres àvies havien d’agafar tota la bugada i anar als rentadors públics a rentar-la a mà. Qui hagi provat de fer-ho sap que és una tasca duríssima, especialment a l’hivern (l’aigua del rentador públic no s’escalfava...). Val a dir que no tothom ha acceptat de seguida totes les innovacions tecnològiques. Les reticències davant els canvis, davant les alteracions de costums, són normalíssimes en l’espècie humana. S’explica que una persona de Falset va arribar a afirmar que la màquina de rentar no funcionaria perquè... no sabia que era al coll on s’havia de fregar més fort. I ma àvia, també de Falset, en veure el rentaplats que ma mare s’havia fet instal·lar a principis dels anys 80, deia que no menjaria d’aquells plats...

I la televisió? Va néixer als anys 30, però al nostre país no va arribar fins molt més tard, en ple franquisme. Les primeres retransmissions va ser les dels Jocs Olímpics de Berlín (aquest fet permet muntar l’argument del film Contact, on Jodie Foster contacta amb altres éssers intel·ligents que van captar aquesta retransmissió). Un element important de la televisió és la immediatesa. Quan passa una catàstrofe a l’altra punta del món ens en assabentem al moment. Això ja ho permet fer avui internet, però del 1970 al 2000 això només ho podia fer la televisió. Jo era un xiquet quan va esclatar el coet Challenger (1986) i recordo que mirava la televisió (programació infantil); van tallar l’emissió de Televisió Espanyola i van donar la notícia gairebé al moment (crec que el periodista era en Paco Lobatón, però no m’ho feu jurar).

El tren, el cotxe i l’avió: també importantíssims. Ens permeten ser a l’altra punta del país o del món en un temps molt curt. Qui vulgui anar a qualsevol capital europea des de Barcelona ho té a 2 o 3 hores de vol. Perquè us en feu una idea, fa 100 anys la gent anava a peu o amb carro. És a dir, si volia anar lluny feina rai. (Em van explicar que, en temps de mon avi, quan era jove, a Falset, va córrer la veu que hi passava... un camió. I tothom va anar a veure’l. Seria com si avui aterrés en un camp de futbol català un coet.)

El darrer invent d’aquesta tirallonga és internet. Té poquíssim dies: es pot considerar implantada -si més no a casa nostra, als Estats Units segurament abans- al 1995 o 1996. És una eina de comunicació potentíssima; tant, que els experts encara no saben com s’acabarà implantant i com afectarà les nostres vides. Per cert: de la mateixa manera que el velcro va ser desenvolupat per la NASA, internet va ser un invent de l’exèrcit nord-americà. Volien crear una xarxa de comunicacions que no depengués de cap centre, perquè així, en cas de guerra, no corrien el risc que les tropes quedessin incomunicades dels centres de decisió. Això és una mostra més d’una de les grans explicacions dels avanços tecnològics: que sovint es deuen a guerres i a la necessitat dels governs d’obtindre eines més eficaces que els enemics. Lamentablement, és així. El radar, que a finals dels anys 30 del segle XX pràcticament era una quimera, va viure un desenvolupament extraordinari durant la Segona Guerra Mundial. La raó és òbvia.

En fi: mirem com ho mirem, només veiem canvis tecnològics que ens han fet la vida una mica més agradable. A aquests exemples hi podríem afegir el fax (si bé sembla que té els dies comptats: el correu electrònic se’l menjarà), els telèfons mòbils (fa 20 anys eren pràcticament inexistents: avui tothom en té), les targetes de crèdit (que ens permeten anar sense diners pel món), els discos compactes que permeten enregistrar sons amb molta alta fidelitat (abans, els cassets: sembla que també tenen els dies comptats), el vídeo o les proves d’ADN (que permet als metges saber de qui és un fill, i als policies enxampar assassins). I també d’altres que van veure la llum fa entre cinquanta i cent anys, com ara el cinema, l’electricitat (la mare dels ous: no aniríem enlloc sense, i si no penseu què feu quan marxa la llum: res!), la telefonia...

És evident que tot això ha canviat les nostres vides. Ens les han millorat, com a mínim des del punt de vista material. Però potser no ens hem parat a pensar com canviaran la nostra manera de relacionar-nos. Abans la gent sortia al carrer, al vespre, i s’asseia a xerrar amb el veí. I punt. Ara la gent xateja o xarra amb una persona situada a l’altra punta del món per mitjà d’una pantalla que cap en una mà. Un acudit gràfic a La Vanguardia de final del segle XX deia: “Sort d’internet; si no, no hauríem conegut el veí”.

Cap on durà tot això? Aquesta pregunta ja la respondran els qui, d’aquí a 50 o 100 anys, tornin a fer una parada, a reflexionar...

AFEGITÓ (9-1-2012)

Us pot anar bé veure l’episodi “Sònia Fernández-Vidal, fantasia i física quàntica” del programa Singulars, del Canal 33 (15-11-2011), amb una entrevista a na Sònia Fernández-Vidal sobre els límits de la física quàntica. Els primers minuts són exemples del que he exposat.

Torna Carolíngia

2011-12-24T15:58:00.007+01:00

(Abans de començar a llegir aquest apunt, us suggereixo que feu un cop d’ull a altres apunts del blog, com "La Unió Europea, vers la des-Unió?", "Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)", "La Tercera Globalització" i fins i tot "«España va bien» (sic)". Poden servir com a contextualització per al que explico tot seguit.)

El desembre del 2011, a la Unió Europea s’ha produït un cop de timó. O, més ben dit, un cop de puny sobre la taula (amb el un posterior viratge de rumb derivat del cop de puny).

El president francès, en Nicolas Sarkozy, i la cancellera alemanya, n’Angela Merkel, s’han posat d’acord per a reconduir la situació tan delicada en què es troba la Unió Europea. Tal delicada situació té a veure amb la crisi de dèficit públic i de deute sobirà, que afecta molts països. Però en el fons hi ha una crisi política considerable, per falta de lideratge i d’objectius clars (vegeu l’apunt en aquest blog "La Unió Europea, vers la des-Unió?"). Aquesta crisi política ja fa temps que s’arrossega, però ningú no feia res. Ara bé: la manca de tremp polític només fa que agreujar la situació econòmica, i en Sarkozy i na Merkel se n’han adonat. Per tant, no hi ha més remei que refer (reformar?, reformular?, refundar?) la Unió Europea per tal de dotar-la de més capacitat política.

França i Alemanya han vist que tenen de liderar aquest procés. Però liderar no vol dir tan sols ser el primer a proposar, sinó actuar i fer actuar. Almenys és així en els temps que vivim, convulsos i agitats. Per això han imposat mesures dràstiques als altres països membres de la Unió Europea, com si aquests no tinguessin sobirania. Vegeu el rescat de Grècia, amb mesures draconianes; la negativa alemanya a emetre eurobons conjunts (deuen pensar que no tenen de resoldre els problemes dels seus socis); l’obligació de canviar constitucions a la resta de socis; o les condicions que han volgut imposar a la Gran Bretanya (tema que tot seguit reprenc).

En aquest procés dirigit per França i Alemanya, la resta de països de la Unió Europea poc hi tenen a dir. Bàsicament perquè són petits (cas de Dinamarca, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Lituània, Letònia, Estònia...); o perquè, tot i ser grans, geogràficament estan allunyats del centre i per tant no tenen pes en les decisions (cas de Romania o Polònia); o perquè, tot i ser grans, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas d’Espanya i Itàlia); o perquè alhora són petits i estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas de Bèlgica o Hongria); o perquè alhora són petits, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna i geogràficament estan allunyats del centre (cas de Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre). Ja veieu que el panorama és ben galdós.

En aquest context, l’únic país amb una certa mida -i una certa entitat política per trajectòria- per a fer de contrapès a francesos i alemanys és la Gran Bretanya. Però França i Alemanya s’han posat durs en les noves condicions que han de complir els països membres de la Unió Europea, que la Gran Bretanya no accepta. Tot plegat ha desembocat a la gairebé sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Aquesta situació no s’ha donat de cop i volta: entre els britànics hi ha bastant euroescepticisme i la Gran Bretanya ja no va ingressar a la zona euro (manté com a moneda la lliura esterlina). Per tant, estem parlant d’un terreny ja poc propici a la integració total britànica a la Unió Europea.

Tal com està tot, ja es veu que la Unió Europea va cap a una reformulació, i que tal reformulació implicarà moltes coses: potser la desaparició de l’euro (o el trencament de la zona euro); i potser la marxa de la Gran Bretanya.

Si la Gran Bretanya ix de la Unió Europea, França i Alemanya faran i desfaran a gust. La resta de països no pintaran res. En efecte, a banda dels tres països en dansa en aquest ball de cadires (França, Alemanya i la Gran Bretanya), l’escenari geopolític europeu pot quedar més o menys així:

a) Els països mitjans-petits situats entorn de França i Alemanya i amb una certa afinitat cultural amb aquests dos, com Holanda, Luxemburg, Dinamarca i Àustria, poden acabar seguint (de grat o per força) el nucli dirigent francoalemany. Bèlgica és de facto un Estat binacional francòfon -els valons- i neerlandòfon -els flamencs- i, per tant, entraria en aquesta llista, si bé segurament sota la forma de dos Estats.

b) Tots els països de l’Europa de l’Est (Lituània, Letònia, Estònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna, Hongria, Eslovènia, Croàcia, Romania, Bulgària, etc.) poden acabar sent satèl·lits dels països germànics (Alemanya i Àustria). És possible, però, que Rússia recuperi influència sobre alguns d’aqueixos països, sobretot els que formaven part de la Unió Soviètica i també Polònia.

c) Els països nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega) es mantindran a una certa distància de tot plegat. Més o menys com han fet fins ara, val a dir: Noruega ha intentat dos cops d’entrar a la Unió Europea (1971 i 1994) i en les dues ocasions l’ingrés no s’ha materialitzat.

d) Els països mediterranis (Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal, Sèrbia, Croàcia, Albània, etc.) prou feina tindran a no quedar reduïts a un rol secundari (si és que mai han aixecat realment el cap). I si tenien deliris de grandesa que despertin del somni. Potser el nord d’Itàlia, enganxat a França i Àustria i amb una economia prou potent, es decantarà cap a l’aliança francogermànica.

e) De la seva banda, els països que han orbitat tradicionalment a l’entorn d’Anglaterra (és a dir, Irlanda i Escòcia) potser preferian mantindre’s dins la Unió Europea per tal d’evitar ser xuclats de nou per la metròpoli anglesa. Més val estar al club dels nombrosos -i llunyans- que estar sol davant un gegant amb ganes de tutelar-los. L’experiència els menarà a adoptar aquesta fórmula (Irlanda es va independitzar de la Gran Bretanya el 1921 i Escòcia ho farà aviat).

f) El nord d’Àfrica també rebrà, ni que sigui indirectament, l’onada de la reforma europea. El Magrib (Tunísia, Algèria, el Marroc) mantindrà relacions amb França, com ha fet tradicionalment.

g) Finalment, al Mediterrani oriental hi ha una disputa per l’hegemonia regional entre Israel, Turquia i Egipte. Les tibantors entre aqueixos tres països al llarg del 2011, però també entre Turquia i França (desembre del 2011), poden interpretar-se en aquest sentit. Tanmateix, allà tot és massa convuls (el conflicte araboisraelí, la qüestió de Palestina, la qüestió del Kurdistan, el conflicte turcoarmeni, la Primavera Àrab, etc.) per a entrellucar cap on es decantarà tot plegat.

Per tant, anem cap a un escenari geopolític en què França i Alemanya constituiran un nucli poderós i emergent, que dictaran els passos a seguir a la resta d’Europa (i potser fins i tot el Magrib), a excepció de la Gran Bretanya i l’àrea d’influència que pugui controlar Rússia. No és un escenari gaire diferent del que hauria somniat n’Adolf Hitler, amb la diferència que el dictador alemany va emprar la força (guerres, ocupacions, genocidi) i la resta del món va haver d’aliar-se per a parar-li els peus (per sort de tothom, val a dir). Ara els dirigents francesos i alemanys ho hauran aconseguit per la via d’imposar una nova estructura política en què tothom, afeblit per la crisi econòmica, ha d’acotar el cap.

Argòticament, la premsa i la classe política usa el terme eix francoalemany per a designar l’entesa entre ambdós països quan la fan servir com a mesura de pressió i acció. Però aquest pol de poder ja s’havia manifestat abans. En efecte, estem parlant de l’Imperi Carolingi. Va ser una estructura de poder pròpia del poble franc (una tribu germànica assentada al nord de França) que va durar des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX, amb el màxim moment d’esplendor sota l’emperador Carlemany. Aquest imperi abastava els actuals França, Alemanya, Països Baixos, Àustria, Suïssa, nord d’Itàlia i el vessant sud del Pirineu. Aquest darrer territori era controlat per noblesa visigòtica local (l’emperador sovint s’intitulava de francs i gots) i hom l’ha anomenat Marca Hispànica.

Com es pot veure, l’escenari geopolític a curt-mitjà termini pot ser una reproducció del mapa europeu de l’any 800. En definitiva, l’aprimament de la Unió Europea ha comportat el ressorgiment de Carolíngia. Deu ser que la història es repeteix.

Per cert: als segles VII-IX, Catalunya ja formava part de Carolíngia. Si més no la Catalunya Vella (o Catalunya comtal, que també se n’ha dit), és a dir, les terres entre el Llobregat-Montsec i el Pirineu. Com que era un territori de l’emperador franc, en àrab els habitants d’al-Àndalus l’anomenaven Ifranja, és a dir, França. No en va abans de l’any 800 les ciutats de Girona i la Seu d’Urgell van passar lliurement a la sobirania franca; i Barcelona va ser conquerida pels francs el 801. Veam si, amb la nova configuració d’Europa (llegiu-hi el ressorgiment de Carolíngia), Catalunya hi serà com va ser-hi fa més de mil anys. Suposo que tothom entén que Catalunya no pot quedar-se al marge d’aquesta nova configuració geoestratègica que s’està forjant i, doncs, ha de plantejar-se si vol tindre un rol semblant al d’Holanda o al de Grècia.

(Com a addenda, podeu llegir-vos l’apunt "Anglaterra contra Alemanya", del blog de n’Enric Vila, Dietari a destemps.)

AFEGITÓ (28-12-2011)

Per a sorpresa meva, al blog Dies de Fúria acaben de posar-hi (de fet, reproduir) un escrit de l’any 2006 en què s’explica per què els catalans (i illencs, i andorrans, i valencians...) celebrem Sant Esteve i Dilluns de Pasqua. Aquestes celebracions tan catalanes (i tan poc espanyoles) tenen l’origen en una disposició legal de l’Imperi Carolingi. Una altra conseqüència del fet que Catalunya pertanyia a Carolíngia i Castella no. Per cert: no és estrany que el govern del PP a les Illes hagi dictaminat que, l’any 2012, Sant Esteve no hi serà festiu. Potser és que volen esborrar tot vestigi de l’herència carolíngia en terres catalanes... i imposar-hi les castellanes. De debò algú creu que és bo per a una societat fer-li trontollar els pilars de la seva cultura?

“España va bien” (sic)

2011-12-18T13:13:00.001+01:00

Cap a l’any 1997, quan l’economia espanyola començava a florir a base de totxo (l’anomenada bombolla immobiliària), l’aleshores president espanyol, en José María Aznar, va dir que “España va bien” (sic).

El setembre del 2008, el següent president espanyol, en José Luis Rodríguez, va afirmar públicament a Nova York que “El sistema financiero español es quizás el más sólido” (sic), i es vantava que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en 3 o 4 anys superaria França (sic). Aquesta idea de superar Itàlia i França en un indicador econòmic, el president Rodríguez ja l’havia exposat el gener del 2008.

La tardor del 2008 començava la pitjor crisi econòmica des de l’any 1929 (el que l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, de l’Institut Químic de Sarrià, anomena crash del 2010). Aquesta crisi ha arribat a ser d’una cruesa enorme a Espanya. Arribats al 2011-2012, a Espanya hi ha vora un 25% d’atur (entre el jovent, gairebé un 50%); diverses entitats d’estalvi intervingudes; una morositat pels núvols; administracions públiques amb un dèficit astronòmic a frec de la insolvència; empreses grans en fallida, especialment del sector del totxo; empreses petites a punt de fallir per la davallada del consum i impagaments de les administracions públiques; una retallada considerable dels serveis públics; i un empobriment generalitzat.

Vist en perspectiva, les declaracions dels presidents espanyols Aznar i Rodríguez fan riure (per no dir que fan plorar).

A les portes de la pitjor crisi econòmica que Espanya ha viscut mai, el president espanyol es vantava de la situació econòmica. I anys abans, l’anterior president es mostrava cofoi d’un progrés econòmic que, per la seva naturalesa, acabaria desembocant a la crisi esmentada. Semblen escenes tretes d’una pel·lícula italiana dels anys 50 del segle XX.

A un adolescent li diuen: “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. L’anomenada saviesa popular es manifesta en dites més o menys fixades que, com a tals, es poden repetir i transmetre de generació en generació. D’aquesta manera es fa arribar a les generacions futures informació acumulada per les generacions pretèrites. D’aquí vénen frases fetes i refranys com “Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla”, “Gos bordador, poc mossegador”, “Més val ocell en mà que cent a volar” o “Més val boig conegut que savi per conèixer”. No es pot menystindre aquesta via de transmissió de la informació, perquè té unes bases sòlides. “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. Doncs això. Veam si els dirigents polítics i econòmics espanyols fan cas de la saviesa popular i del sentit comú i n’aprenen.

I tu, indignat, ja pagues IVA?

2011-12-07T15:55:00.000+01:00

Sí, benvolgut indignat, tens raó. Vivim una de crisi econòmica, social i política de magnituds considerables. El sistema pràcticament està en col·lapse. I hi ha responsables d’aquesta situació. Els banquers que, per cobdícia, apostaven perquè tothom rebés crèdits, al marge de la capacitat real de tornar els diners i sense tindre en compte que les bonances van seguides sempre de penúries. Els polítics, que molts cops no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, mirant més de repartir-se el pastís que no pas de servir el país i la seva gent. I els qui han practicat la corrupció política, l’enxufisme, el cobrament de dietes astronòmiques en organismes diversos per assistir a un parell de reunions i, en definitiva, el malgastament que es troba en moltes administracions públiques. Amb aquest panorama és normal, és del tot justificat, que estiguis indignat. Jo també.

Però permet-me una pregunta. I tu, ja pagues IVA?

L’impost sobre el valor afegit (IVA) es carrega sobre moltes coses. Les tomaques que comprem al súper o els joguets que adquirim de cara a Nadal i Reis, per exemple. Però també les petites reparacions que fem a casa: pintar una habitació, canviar aixetes, apariar un llum que fa pampalluges, revisar l’aire condicionat...

I ja sabeu què passa: mentre hom fa les reparacions a la llar, no hi ha in situ cap inspector d’hisenda que ho vigili. Per tant, quan el tècnic fa el pressupost i diu: “Això puja tant, i hi has d’afegir l’IVA”, sigues honrat i respon-te a tu mateix: quantes vegades no has pensat a no pagar l’IVA? I quantes vegades realment no l’has pagat?

Qualsevol tècnic o muntador sap que, si ofereix un pressupost amb IVA (complint la llei) i un altre tècnic o muntador el presenta expressament sense IVA (en negre, que es diu popularment), molt probablement el client tendirà a encarregar la feina al que ofereix el pressupost sense IVA. Per tant, el tècnic que hi posa IVA acaba per treure’l dels pressupostos, perquè no té més remei.

I ara ve la pregunta clau. Oi que estàs emprenyat perquè a l’ambulatori t’han donat hora per d’aquí a una setmana i hi ha moltes cues? Oi que estàs enfadat perquè a la carretera hi ha un clot de fa molt temps i el Govern no ho arregla?

Doncs fixa’t: si no pagues IVA el responsable que aquests problemes no s’arreglin ets tu.

Està molt bé queixar-se del malfuncionament del sistema. I està molt bé criticar als polítics. Ho hem de fer, efectivament. Però si un no paga IVA no està legitimat per a badar boca en aquest tema. Si tu ets dels que et queixes -amb raó- del malfuncionament del sistema, pensa primer si pagues IVA sempre que encomanes una feineta. Si no és així, em sap greu però no tens cap raó de queixar-te.

És així: perquè el sistema funcioni primer hem de corresponsabilitzar-nos del seu manteniment econòmic.

És clar que, a banda d’això, igualment hi ha polítics que no ho fan prou bé. I que hem de lluitar contra la corrupció política. Però també s’ha de ser coherent. Ja sabeu què diu la Bíblia: qui està prou net per a tirar la primera pedra?

Si has arribat fins aquí, estimat lector, tampoc et deixis portar per l’ímpetu de les meves paraules. El problema que plantejo és més profund. No es tracta només de l’IVA: el treballador autònom també ha de cotitzar a la seguretat social. Pot ser que contractem algú perquè faci una reparació o una petita obra i que no cotitzi a la seguretat social. Per tant, el problema té unes dimensions més grans, i cal trobar fórmules que assegurin que tothom sufraguem els serveis públics, i així se’n pugui beneficiar igualment tothom.

Però de la mateixa manera que els ecologistes diuen que sigues respectuós amb el medi des de la teva esfera, de manera que així entre tots farem un món millor, amb el tema dels impostos és el mateix. Amb un agreujant: aquí, qui no paga IVA, no té dret a exigir que les coses funcionin. Pensa-hi, amic indignat.

Núria de Gispert: un error més profund que no sembla

2011-12-01T15:09:00.003+01:00

Em sap greu, però no puc estar-me de dir-ho.

La presidenta del Parlament de Catalunya, na Núria de Gispert, ha prohibit que als plens del Parlament es diguin expressions com espoli fiscal o Espanya ens roba, per considerar-les ofensives (30-11-2011). Tot ve perquè els diputats de Ciutadans s'han queixat que ho diuen sovint els diputats de Solidaritat Catalana per la Independència.

Deixo estar el fet que molts polítics de CiU empren l'expressió espoli fiscal arreu (ja una badada de la presidenta). I deixo estar si realment la relació fiscal Catalunya-Espanya és un robatori/espoli o no (en tot cas és lesiva pels catalans i valencians). Jo vull centrar-me en un altre aspecte molt, molt, molt, molt greu. Gravíssim.

Establir que els diputats d'un parlament no poden dir una determinada cosa és inadmissible. Això és contrari, oposat, antitètic al parlamentarisme. De fet, fins i tot es pot interpretar com un cas de censura, del tot condemnable en la societat actual.

En definitiva, és un error majúscul de la presidenta del Parlament. (No és el primer. El desgavell de les votacions de les resolucions al debat de política general del 2011 també va ser per mala gestió de la mesa -la qual va culpar Solidaritat de presentar unes 100 esmenes; però és segons em van dir CiU n'havia presentat unes 80, per tant el desgavell va ser originat a la mesa-.)

Potser alguns ho veuran, sí, com una errada, però petita al capdavall. No: la presidència de la mesa d'un parlament no pot dir mai als diputats què no poden dir. Els diputats hi són per a dir el que creguin oportú.

Els diputats representen les diferents sensibilitats polítiques del país, escollits democràticament; i si pensen que una situació és injusta bé han d'usar el vocabulari que considerin més adient. Sigui encertat o no. El que no pot fer la presidència d'un parlament és posar una llista de mots prohibits per cap raó. Qui fa això no entén què és la democràcia parlamentària.

No hi ningú que faci notar a la presidenta del Parlament la magnitud de l'error que ha comès?

Si na De Gispert considera que no ha comès cap error, potser no és la persona adequada per a exercir de presidenta del Parlament. I no ho dic amb acritud: potser, simplement, no té el perfil adequat per a aquest càrrec (i és vàlida per a altres càrrecs: va ser consellera de Justícia i fins i tot presidenta de la Generalitat en funcions, i ningú va qüestionar cap mesura seva). Per tant, CiU i els altres partits que van posar-la de presidenta potser s'haurien de plantejar de rellevar-la.

Pel bé de la democràcia: algú pot fer-li veure a na De Gispert que hauria de rectificar? (Potser ella mateixa se n'adonarà i estarà a l'alçada: deixarà dir als diputats allò que creguin oportú al marge de si ella ho troba bé o no. Tant de bo...)

AFEGITÓ (13-12-2011)

Núria de Gispert ha rectificat. Admet que, com a presidenta del Parlament de Catalunya, no pot censurar el que diguin els diputats. La meva enhorabona a la presidenta. Si equivocar-se és humà, rectificar és de savis, com diu la dita. A banda, sempre dic que hom aprèn a fer les coses fent-les. Això val per a tot: fer classes, conduir, cuinar, cosir, fer anar un ordinador... també, doncs, presidir un parlament. Si De Gispert ha vist que ha comès un error i ha rectificat, vol dir que ha après una mica més el seu ofici. És una bona notícia per a tothom que es consideri demòcrata.

El preu de les taxes universitàries: un debat més difícil que no sembla

2011-11-27T22:49:00.004+01:00

1. EMMARCAMENT

Fa temps que se sent a parlar de l’augment de les taxes universitàries en les universitats públiques catalanes. Se’n parla com a mínim des del curs 2010-2011 (que jo en tingui constància: potser en altes esferes se’n parlava abans i tot). A Catalunya es van apujar un 7,6% el curs 2011-2012, i es volen tornar a apujar de cara al curs 2012-2013.

L’augment per al curs 2012-2013 és pràcticament un fet. Dimarts 22-11-2011, dos dies després de les eleccions generals espanyoles, el president de la Generalitat de Catalunya, n’Artur Mas, va sortir públicament a anunciar noves mesures d’ajust per al pressupost del Govern català del 2012. Tals mesures tenen raó de ser per la delicada situació de les finances públiques, causada per la greu crisi econòmica que vivim des del 2008. Cal dir que durant l’exercici 2011 ja hi ha hagut ajustos considerables dins l’Administració pública catalana (incloent-hi l’augment de taxes del curs 2011-2012).

Entre les mesures d’ajust anunciades per en Mas per al 2012 hi havia rebaixes de sou de treballadors públics (el que popularment es coneix com a retallades) i també l’encariment del preu d’alguns serveis públics: aigua, transport públic, receptes mèdiques i universitats (i encara l’endemà s’anunciava una retallada a Televisió de Catalunya).

En aquest apunt vull donar la meva visió sobre la qüestió de les taxes universitàries. (M’agradaria fer una valoració de la resposta general del Govern català a la crisi financera, però és un tema força complex i necessitaria fer comentaris molt llargs.)

La qüestió de les taxes universitàries és un tema social calent. Especialment preocupa els alumnes universitaris -actuals i futurs- i els seus familiars. Cal tindre present que moltíssimes famílies tenen algun parent estudiant a la universitat: per tant, la qüestió afecta molta gent. I per això és important parlar-ne serenament. D’altra banda, la qüestió potser no preocupa tant els empresaris; però, com intentaré fer veure en aquest escrit, els hauria de preocupar moltíssim.

Com que faig classes a la Universitat Rovira i Virgili detecto preocupació entre els alumnes per aquest tema. (He de dir que els alumnes no estan preocupats tan sols per la qüestió de les taxes universitàries: en general, es preocupen també per l’atzucac en què es troba el país; per la delicada situació econòmica en general; pels problemes socials que poden derivar-ne; pel fet de veure com els governs estan subjectes a pressions dels mercats; per la corrupció política; per la desafecció política -en són partíceps i s’hi volen revoltar, però no saben com desafectar-se ni com desafectar la gent-; per la degradació del sistema educatiu públic; per l’augment de la xenofòbia; per les actituds irresponsables i antisocials d’alguns col·lectius -des del directiu de banca que s’embutxaca fortunes fins als moviments antitot-; per la situació de la llengua catalana -forta en alguns punts però molt vulnerable en d’altres-; per la degradació dels mitjans de comunicació... i així un llarg etcètera. Vull dir que no es preocupen només per la seva situació personal: miren més enllà, miren sobre el país.)

Tornant al tema de les taxes: a les pauses entre classe i classe, o quan ens trobem pel campus, o a les tutories, o fent un cafè al bar, alguns alumnes -aquells amb qui tinc més confiança- m’exposen les seves preocupacions sobre l’anunciat augment de les taxes universitàries. La majoria d’alumnes tenen un neguit justificable. Però he de dir que, en alguns, hi veig fins i tot una emprenyamenta latent. En una tutoria, una alumna va lamentar-se amargament d’haver de pagar 70 euros més quan alhora es troba que usar l’aula d’informàtica és una odissea. El fet és que les aules d’informàtiques de qualsevol centre docent poden presentar de tant en tant problemes; però certament que et facin pagar més i no millori el servei és una paradoxa.

Quan aquests alumnes amb qui tinc una certa confiança em plantegen el tema és perquè tenen la necessitat de trobar-hi alguna explicació, alguna resposta. Aleshores interpreto donar-los el meu parer, però a mode d’advertiment el primer que els dic és que és molt complicat prendre una decisió en aquest camp.

Aquesta primera frase els sobta. Tinc opinió formada sobre molts camps (l’ordenació territorial de Catalunya, com haurien de ser els peatges de les autopistes, la qüestió de la llengua, com establir mecanismes per a lluitar contra la corrupció política i la desafecció política, etc.) i, quan algú me la demana, solc oferir una proposta d’actuació (encertada o no, però en tot cas argumentada). Per tant, els alumnes amb qui tinc més confiança s’estranyen que, en una cosa aparentment tan simple com si cal apujar o no les taxes universitàries (simples en el sentit que es tracta de fer quadrar els números), els digui que és difícil prendre una decisió en un sentit o un altre.

Aquest escrit és una exposició dels problemes que hi ha a l’entorn d’un possible apujament de les taxes. Vull contribuir, humilment, a posar sobre la taula totes les complexitats que hi ha entorn d’aquest tema.

2. LES TAXES UNIVERSITÀRIES, UN CONCEPTE COMPLEX

Es coneix genèricament per taxes universitàries allò que hom paga quan fa una carrera en una universitat.

Aparentment sembla un concepte econòmic simple: si vols un servei, pagues (com si fos el futbol televisat). Com que sembla tan simple, és fàcil caure en la temptació de dir: “Qui vulgui estudiar una carrera, que se la pagui”. Al capdavall és per a profit propi; per tant, que s’espavili.

Ara bé: en realitat les taxes universitàries són un concepte econòmic complex. D’entrada, en aquest procés hi intervé un donador d’un servei (la universitat) i un receptor del servei (l’estudiant); el receptor del servei paga i el donador del servei cobra. Però el beneficiari del servei no és tan sols el receptor (l’estudiant), sinó també l’empresa que en un futur contractarà l’estudiant (quan acabi la formació). En efecte, els coneixements que la universitat dóna a l’estudiant seran aplicats a l’empresa on treballarà aquella persona (o en una administració pública, o posant-se aquell estudiant com a autònom i creant la seva pròpia empresa). Per tant, les universitats, amb la transmissió de coneixements, també contribueixen indirectament a crear valor afegit a les empreses. I, que jo sàpiga, les empreses no estan obligades a remunerar la universitat que ha format aquella persona (cosa que sí que pot passar en futbol: quan un club A fitxa un jugador despuntador que s’ha format de jovenet en un club B, el club B pot exigir al club A una compensació econòmica per la formació del jugador). Vist des d’aquest punt de vista, potser les empreses haurien de contribuir a sufragar les universitats, perquè es beneficien del que s’hi ensenya. (Cal dir que hi ha casos de col·laboració entre empreses i universitats, en què les empreses patrocinen determinats programes de formació o recerca; seria el que estic plantejant, però és voluntari i jo em refereixo al fet que s’hauria d’implantar una taxa a les empreses per cada persona que contracten amb formació superior.)

Encara més: de retruc també se’n beneficia la societat. Si una empresa contracta treballadors acabats de sortir de la universitat, i aquests nois tenen bons coneixements, l’empresa podrà desenvolupar productes o serveis amb més valor afegir, o amb més capacitat de penetrar als mercats. Per tant, aquella empresa podrà créixer i, doncs, llogar més personal per a altres funcions. En definitiva, una bona formació acadèmica pot portar a crear riquesa i ocupació. Per tant, la societat també pot ser beneficiària indirecta de la formació que s’ha impartit en una universitat. En resum, es pot afirmar que, en realitat, el beneficiari de l’acció formativa que té lloc a la universitat no és tan sols l’estudiant, sinó també tota la societat, incloent-hi les empreses.

Com es pot veure, decidir si s’han d’apujar o abaixar les taxes universitàries no és fàcil. Si es concep com una simple relació entre ‘donador de servei’ i ‘receptor de servei’ sí que és fàcil. Però si es concep com una fenomen on hi ha involucrats beneficiaris diversos, i també hi ha un fort impacte socioeconòmic, el debat esdevé molt més complex. Per tant, quan algú sosté que qui vulgui estudiar una carrera se l’ha de pagar, o no té coneixement de causa o, si en té, actua irresponsablement.

3. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (I): LA QUANTITAT

Cada curs, de taxes universitàries els estudiants de les universitats públiques paguen més o menys uns 1.000 euros.

(En realitat el preu de les taxes universitàries varia segons el tipus de carrera. Hi ha carreres que requereixen instal·lacions i maquinària complexes, com medicina, de manera que les taxes són més cares. I hi ha carreres amb menys equipament, com les filologies, de manera que són les taxes més barates. El curs 2011-2012, els graus més barats costen 15,16 euros/crèdit, mentre que els graus més cars costen 23,72 euros/crèdit. Com que cada curs té 60 crèdits, un alumne paga per curs entre 900 i 1400 euros. A més, hi ha altres despeses administratives menors. Aquests són preus sense repetició. Quan un alumne suspèn una assignatura i s’hi torna a matricular el curs vinent, paga unes taxes més altes per a aquella assignatura. Això sempre ha sigut així, però el curs 2011-2012 es va augmentar aquest punt. Una segona repetició implica pagar molt més, encara. Podeu veure el decret de la Generalitat per al curs 2011-2012.)

Com que avui dia les carreres són de 4 anys (240 crèdits), al final paguen entre 4.000 i 5.000 euros. (D’altra banda, si hom vol fer un màster de 60 crèdits a preu públic sol pagar 2.000 euros.)

Una despesa de vora 5.000 euros és molt per a moltes famílies. Certament, és un cost elevat per a una família de posició econòmica mitjana amb 2 o 3 fills que destina entre 1.500 i 2.000 euros mensuals a despeses (menjar, electricitat, carburant, roba, etc.). Hi ha famílies en què un membre guanya un bon sou, especialment en entorns urbans, i per tant poden assumir-ho; però hi ha moltes famílies amb unes entrades més modestes, o bé amb un membre a l’atur (recordem que el 2011 l’atur a Catalunya frega el 20%). En aquest context, destinar vora 5.000 euros a la formació d’un membre de la família és un esforç enorme.

Però encara n’hi ha més. El cost d’un estudiant per a una família no es redueix a les taxes universitàries. Cal pagar, per exemple, les despeses de material docent, com ara fotocòpies o llibres. I cal pagar el desplaçament des de casa fins a la universitat i/o la residència a la ciutat on hi ha la universitat. Per a un habitant de Tarragona, dur físicament el fill a la universitat no li costa ni un duro. Però per a un habitant de Gandesa o Sort és un cost enorme. Cal pagar el desplaçament i si el fill es queda a viure a despesa tota la setmana a Tarragona, a Lleida o Barcelona cal pagar-ho també. En definitiva, per a una família de posició modesta, com un matrimoni que viu en un poble, dur el fill a la universitat és un sacrifici enorme amb el preu de taxes universitàries a l’entorn de 5.000 euros.

S’ha de tindre en compte aquest fet a l’hora de valorar el possible augment de taxes. Els responsables polítics potser només miren que quadrin els números de la caixa de la universitat i apunten cap a l’augment de taxes. I potser no s’adonen que l’esforç de les famílies és molt alt.

4. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (II): EL PERCENTATGE

Ara bé: malgrat que 5.000 euros sembla molt per a famílies modestes, en realitat són molt poc en comparació del que costa una carrera.

Els estudiants universitaris, quan paguen les taxes, estan sufragant només un 15% del cost de seva la carrera. La resta del que costa una carrera es paga amb diners públics, provinents de la Generalitat (també hi ha una petitíssima part d’ingressos provinents de convenis amb empreses, tal com he dit més amunt; però percentualment és irrisori).

S’ha de tindre present que una universitat costa molts diners. Cal pagar el sou al professorat. Cal pagar el sou del personal que dóna suport administratiu (per exemple, les persones que treballen a la secretaria d’una facultat). Cal haver pagat l’edifici on s’imparteix docència (s’ha hagut de construir, s’ha de mantindre, etc.). Cal sufragar la formació del professorat (s’ha d’estar al dia i una manera de fer-ho és assistint a convencions, congressos, etc., o llegint publicacions especialitzades). Cal tindre aules d’informàtica, laboratoris i sales d’assaig degudament equipats, sovint amb aparells cars. I cal pagar la llum elèctrica, la calefacció de l’hivern, els ordinadors amb projector que hi ha a les aules, els llibres que s’han comprat per a la biblioteca, el mobiliari, etc.

El que costa tot això al cap de l’any és molt. I tots els alumnes, pagant cadascun d’ells 5.000 euros, només paguen a l’entorn d’un 15% del cost total.

Vist així, estudiar una carrera en una universitat pública és baratíssim. Si una família hagués de pagar el cost real d’una carrera seria inassumible.

Arribats en aquest punt, qualsevol persona (posem per cas un camioner) que no té fills estudiant a la universitat pot demanar-se per què, amb els seus impostos, ha de pagar a l’entorn del 85% de la carrera d’una altra persona. La resposta en aquest punt és fàcil. Ja he dit més amunt que tota la societat es beneficia a la llarga de la formació rebuda per qualsevol estudiant universitari. Però al camioner li podem dir que ell, per a fer negoci, transita per carreteres públiques que també costen molts diners de fer i mantindre. Ell se’n beneficia i fa diners. Doncs bé: el pare de l’estudiant universitari també paga impostos i amb aquests impostos es fan carreteres (i potser el pare de l’estudiant universitari no té permís de conduir).

(Fixem-nos que, al capdavall, la universitat és objecte de copagament. Se’n parla molt, del possible copagament dels serveis sanitaris. Doncs a la universitat ja s’aplica de fa molt de temps.)

De fet, el que plantejo és un debat molt més ampli: en què gastem els diners públics. Si hom demana per què s’ha de sufragar el 85% de la carrera universitària de qualsevol persona, també podem demanar per què els governs han de subvencionar entitats culturals o l’Instituto Cervantes (al qual l’Estat espanyol aboca una morterada, amb diners obtinguts d’impostos, perquè se’n beneficiïn... ciutadans no espanyols).

Al capdavall, amb diners públics se sufraguen serveis que tenen un cost altíssim per tal que siguin universals. Pensem en hospitals: la sanitat pública sempre serà deficitària, però mercès al fet que és pública pot gaudir-ne tothom al marge del seu nivell de renda. El mateix es pot dir de les carreteres o del transport públic (al metro, al tren, als cotxes de línia que connecten capitals amb pobles petits, etc., el que el viatger paga de bitllet no cobreix tot el cost).

Si els estudis superiors se’ls hagués de pagar tothom de la seva butxaca, al final només estudiarien els fills dels rics (com passava abans). Ara, pel fet que tenim universitats públiques sufragades majoritàriament amb diner públic, hi pot accedir tothom. Exactament igual que els hospitals i les carreteres.

Per tant, i com que els coneixements que dóna una universitat reporten beneficis a tota la societat, és raonable que hi hagi universitats públiques.

5. QUANTS ESTUDIANTS CAL SUFRAGAR AMB DINERS PÚBLICS?

En aquest debat sobre les taxes universitàries encara hi ha un altre factor que generalment no es té en compte: quants titulats en un grau (antigament llicenciatura) ha de tindre un país.

Es calcula que, en una societat occidental com la nostra, amb una indústria molt tecnificada i amb molts serveis, el mercat laboral ha d’estar distribuït aproximadament en terços. Més o menys hi ha d’haver un terç de persones amb estudis superiors i un altre terç amb estudis secundaris. Els estudis superiors poden incloure la formació professional. Que hi hagi un terç de persones amb estudis secundaris és important: són gent que desenvolupen tasques administratives o logístiques per a les quals no cal tindre carrera.

Si una societat només necessita un terç de professionals amb estudis superiors, vol dir que no té sentit destinar diners públics (el 85% de què parlàvem adés) a formar gent en estudis superiors més enllà del terç esmentat. Així, si hi ha un 45% de persones amb titulació superior és balder. La pregunta és: un govern ha de destinar diners a formar una persona en la carrera de Dret que després potser acabarà treballant de comercial o d’administratiu? Per a fer aquestes feines n’hi ha prou amb estudis secundaris. Una altra cosa és que, en una empresa, tindre un administratiu amb coneixements de dret li vagi molt bé. Però ara parlem de distribució del diner públic. Des d’aquest punt de vista, un govern ha de destinar diners a donar una bona formació universitària segons les necessitats de la societat.

La via que es fa servir per a limitar el nombre d’estudiants en una carrera és la selectivitat. En una carrera amb més demanda (quantitat de gent que vol fer-la) que oferta (nombre de places disponibles) s’apuja la nota de tall. Qui a la selectivitat tregui una nota més baixa no entra a la carrera. Sovint els ‘rebutjats’ en una carrera acaben matriculant-se d’una altra carrera, generalment afí a la primera, amb menys demanda i per tant amb una nota de tall més baixa.

Suposant que calgui limitar l’entrada d’estudiants a la universitat a un terç de la població en edat d’estudi, la selectivitat pot servir com a eina de regulació. Per tant, els diners públics que s’hi destinen no són -en principi- per a formar gent que acabarà treballant d’una feina amb menys qualificació (i si entra més gent de la qual cal es pot apujar la nota de tall). Fixem-nos que la nota de tall és un selector per mèrit, no per renda. És a dir, a la universitat hi entren els millors, els que tenen més talent i capacitat d’estudi; no pas els que tenen més diners.

6. LA UNIVERSITAT PÚBLICA HA DE SER TAMBÉ UN ASCENSOR SOCIAL

Com he apuntat, cada família que té un fill estudiant a la universitat fa un esforç econòmic enorme. Malgrat que la Generalitat posa un 85% del cost d’aquella carrera, el 15% restant és una quantitat considerable, a la qual cal sumar-hi altres despeses.

Si s’apugen les taxes universitàries, representa que cada família paga una mica més i que la Generalitat paga una mica menys. Però com que el que paga una família ara (vora el 15%) ja és un esforç enorme, un augment de les taxes universitàries pot comportar que una família ja no pugui assumir-ho i el fill no pugui estudiar a la universitat.

Aquest escenari és socialment indesitjable. En efecte, la universitat pública (gràcies al fet que és sufragada majoritàriament amb diners públics) és un ascensor social. Amb un sistema de pagament 15%-85%, una família modesta pot donar estudis universitaris a son fill. Si es varia la proporció una família sense gaires recursos pot haver de renunciar a donar a son fill una formació de qualitat. I s’impossibilita que un xiquet amb talent pugui rebre una bona formació i, doncs, progressar. La universitat pública catalana ha permès, del 1975 ençà, que qualsevol persona amb talent pogués formar-se al marge de la renda de la seva família. I en un futur això vol dir que aquella persona ha pogut progressar econòmicament i socialment. Això és una millora evident de la societat. De fet, molta gent que avui té feines de responsabilitat en empreses o a l’administració pública provenen d’estrats socials que no són els més alts; i poden treballar en aquests llocs perquè tenen titulació universitària; i tenen titulació universitària perquè l’enorme esforç que van fer les seves famílies va ser ajudat pels diners públics.

Si es fa pagar més a les famílies modestes, sons fills no podran accedir a la universitat per una simple barrera econòmica. D’aquesta manera es dificulta que una persona vàlida per als estudis pugui rebre’n. I es perpetua el que passava al segle XIX: només estudiaven els fills dels rics.

La conclusió és òbvia: augmentar les taxes universitàries pot comportar que la universitat deixi de ser (o ho sigui en menor mesura) un ascensor social. I no s’ha de perdre de vista que els ascensors socials són de les millors eines per a la cohesió social.

7. LA CORRECCIÓ MITJANÇANT BEQUES

El problema que he plantejat al punt anterior es pot corregir mitjançant la figura de les beques. El Govern espanyol destina uns diners en forma de beques als estudiants de les famílies més desafavorides. Amb aquestes beques es paga quasi tot el 15% que correspon a les famílies.

Ara bé: en aquest punt cal dir que molts estudiants estan discriminats. En efecte, la mitjana d’estudiants universitaris becats a Espanya és del 20%; però a Catalunya és del 14%. Com que la mitjana espanyola inclou Catalunya, la mitjana d’estudiants becats a Espanya sense comptar Catalunya encara és més alta. Aquesta gravíssima discriminació va en contra dels estudiants catalans.

La Generalitat ha anunciat que vol obrir una línia de beques pròpia per al curs 2012-2013. Però això només és un pedaç per a una situació injusta: els ciutadans catalans paguen impostos per a sufragar beques d’estudiants de fora de Catalunya mentre veuen com s’apugen les taxes universitàries a Catalunya.

Potser en comptes d’apujar taxes universitàries el curs 2012-2013 es podria fer un cop de força i que la Generalitat gestionés el percentatge que toca de beques per població que hi ha a Catalunya. Això permetria que, si hi ha un augment de taxes, un jove provinent d’una família modesta no hagi de renunciar als estudis universitaris.

Si la Generalitat no treballa en la línia d’assegurar que el 20% dels estudiants universitaris catalans tinguin beca de l’Estat espanyol estarà cometent un frau. (Ja sé que és l’Estat espanyol qui comet el frau, però la Generalitat n’és corresponsable en la mesura que, sent com és una branca de l’Estat espanyol, ho permet. I té eines per a evitar-ho; concretament, actuant com a Estat.)

8. AUGMENTAR TAXES NO IMPLICA NECESSÀRIAMENT AUGMENTAR INGRESSOS

Una darrera qüestió fonalmental: apujar les taxes universitàries segurament no significarà un augment substancial d’ingressos, o en tot cas aquest augment d’ingressos serà menor de l’esperat.

Com sap tot economista, els preus es regeixen per la llei d’oferta i demanda. Si una cosa es ven poc, baixa de preu. Si molta gent vol comprar una cosa, puja de preu.

Alguns alumnes em fan notar que companys seus estan preocupats perquè a casa seva fan un esforç enorme per a pagar-los els estudis i, si s’augmenten taxes, potser no podran pagar més. Es pot contraargumentar que l’augment serà d’uns 70 euros per alumne i any. Però el curs passat ja es va aplicar aquest augment. Per tant, per a qualsevol família l’increment pot ser de 140 euros cada any respecte de fa dos anys. Com he dit, hi ha famílies que s’ho poden permetre. Però si un pare de família ha sigut acomiadat fa poc (i n’hi ha molts, així!) i ha passat a cobrar el subsidi d’atur ha vist reduïts els seus ingressos de manera considerable (si cobrava 1.800 euros mensuals ha passat a cobrar-ne 1.200; si cobrava 1.000 euros anuals ha passat a cobrar-ne 800 i després 700; etc.). En aquest context, passar de pagar uns 5.000 euros en 4 anys a pagar-ne 5.600, més altres despeses, i veure com els ingressos familiars han baixat en picat pot comportar que al fill de 18 anys se li digui que no pot estudiar a la universitat.

En resum, si s’apugen les taxes universitàries hi ha gent que potser no farà la carrera. A la Universitat Rovira i Virgili hi ha uns 15.000 estudiants (dades del 2010). Com que paguen uns 1.000 euros per curs, cada curs entren, de taxes universitàries, uns 15 milions d’euros. Però si, per l’augment de taxes, un 7% deixa la carrera (o dels que fan batxillerat un 7% acaben no fent carrera), els 15.000 estudiants passen a ser-ne 14.000. Per tant, suposant que cada alumne pagués 100 euros més cada any per l’augment de taxes previst, la URV ingressaria de taxes universitàries el mateix: 15 milions d’euros. És a dir, s’impossibilitaria a un miler d’estudiants d’accedir a la universitat i, a canvi, la URV no ingressaria més diners, sinó els mateixos. (He posat l’exemple de la URV però es pot traslladar a qualsevol altra adaptant la quantitat d’alumnes.)

La pregunta és: val la pena patir desgast de govern per una mesura impopular que, a banda de tancar la porta de la universitat a molta gent, pot fer que s’ingressin exactament els mateixos diners?

9. ALTRES QÜESTIONS

Encara hi ha altres qüestions col·laterals que cal tindre en compte.

a) Si el Govern català decideix no augmentar el preu de les taxes universitàries, segurament dirà a la universitats que s’estrenyin el cinturó. Si això passa, és possible que, a mitjà o llarg termini, baixi la qualitat del servei prestat. És a dir, que baixi la qualitat de la docència. Això comportaria una formació no tan bona i, a la llarga, vol dir que tindríem professionals una mica menys qualificats. Es pot permetre una societat tindre enginyers més mal formats que els d’altres països com l’Índia?

b) La Generalitat sufraga els estudis dels estudiants de les universitats públiques catalanes. Però a les universitats públiques catalanes no necessàriament hi van estudiants catalans: també hi poden anar d’arreu d’Espanya i, segons els convenis Erasmus, d’arreu d’Europa (i encara d’arreu del món pels convenis Mou). A la Universitat de Lleida es va donar la paradoxa que hi assistien molts estudiants de medicina de fora de Catalunya que finalment exercien fora de Catalunya (a la URV hi ha també molts estudiants de medicina provinents del País Valencià). El conseller d’Universitats del moment, en Josep Huguet, va mirar de resoldre-ho, cosa que va ser interpretada per Ciutadans com un acte xenòfob (sic). Em demano: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ciutadans de Catalunya. Potser a més de les notes de tall de la selectivitat cal posar-hi una nota de tall lingüística (allà on calgui, és a dir, on hi hagi presència significativa d’estudiants de fora i se sàpiga que a l’acabar la carrera majoritàriament exerceixen a fora).

c) A la inversa: Catalunya forma moltíssimes infermeres que acaben treballant a França, la Gran Bretanya o Noruega. Això passa ara (amb la crisi econòmica) però passava ja als anys 90 del segle XX. Per tant: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ocupar feines a Catalunya. Ja sé que això no es pot controlar, però si se sap que hi ha una fuga de cervells vol dir que, d’una determinada matèria, no hi ha prou demanda a Catalunya; per tant, cal reduir-ne el nombre de places (i augmentar la nota de tall d’aquells estudis).

d) En tots els cursos del món hi ha abandonament. La universitat no n’és cap excepció. La taxa d’abandonament universitari a Catalunya és com la d’arreu d’Europa. Per tant, tampoc ens hi hem de capficar. I, com dic, és un fenomen que es dóna sempre, i per tant és inevitable. Ara bé: també és cert que l’abandonament es produeix sobretot en acabar el primer curs. En pic els alumnes passen a segon, pràcticament tots acaben la carrera. Els que abandonen a partir de segon són una minoria. En aquest punt cal dir que els càlculs que la Generalitat fa per a dotar de diners les universitats es basen molt en els estudiants de primer (no exclusivament). Potser s’haurien de fer a partir dels estudiants que hi ha a segon.

e) Veus ultraliberals difonen la idea que, qui vulgui estudiar, que s’ho pagui. Són veus molt properes al Partit Popular. Com que aquest model és antisocial, responen que hi ha maneres de sufragar-se una carrera. El model més corrent per aquest posicionament polític és el del préstec. Hom pot recórrer a un préstec per a pagar-se la carrera i després retornar-lo quan treballa. Aquesta fórmula implica que hom s’està molts anys retornant el préstec. Malgrat que és present als Estats Units, hi veig un inconvenient enorme: la majoria d’estudiants universitaris troben feina a l’acabar la carrera, però en alguns casos no és una bona feina i estable, o una plaça a la funció pública. Potser els enginyers de seguida troben feina estable i ben remunerada, però això no passa en altres branques, com dret, lletres, turisme, treball social, etc. En aquestes branques, l’estabilitat laboral s’assoleix al cap de molts anys de treballar en precari (més o menys uns 10). Per tant, no es pot demanar a una persona que treballa en precari que comenci a retornar un deute. Potser les veus ultraliberals poden fer-ho perquè estan ben posicionades socialment i accedeixen més fàcil a aquesta mena de feines. Però això no passa entre famílies modestes: el fill que estudia a la universitat una carrera social pot aconseguir una bona feina, però només al cap d’uns quants anys.

10. QUÈ CAL FER?

Tornant a la pregunta del principi: què cal fer? Com he dit, és difícil prendre una determinació, per tots els factors que hi incideixen.

Abans de prendre cap decisió, crec que cal partir de dues premisses, per a mi irrenunciables totes dues, i per a la majoria de la població segurament irrenunciable la primera.

a) L’ensenyament superior és necessari. Una societat no pot passar sense.

b) Hi ha d’haver una bona oferta d’ensenyament superior públic a l’abast de tothom. Evidentment, qui vulgui estudiar una carrera ha de posar-hi diners. Però la quantitat de diners que hi ha de posar no pot ser elevada fins al punt de fer-lo desistir: si ha de ser a l’abast de tothom, ha de ser a l’abast de tothom.

Si aquestes dues premisses són vàlides, la decisió que s’hauria de prendre ha d’anar en aquesta línia: el curs 2012-2013 no s’haurien d’apujar les taxes universitàries; o, si s’apugen, ha de ser molt poc. No perdem de vista que el curs 2011-2012 ja es van apujar considerablement i algunes famílies estan al límit de poder mantindre un fill seu a la universitat. Un nou augment significaria que moltes persones deixarien d’estudiar la carrera (o molts que ara fan el batxillerat no farien carrera).

Aquest risc de despenjament és un fet. Ja he dit que alguns alumnes amb què parlo em fan notar que companys seus expressen la seva preocupació perquè estan fent un esforç enorme i potser no podran pagar més. Si aquest risc d’abandonament hi és (amb la conseqüent ruptura de l’ascensor social), la Generalitat no hauria d’aplicar cap apujament del preu de les taxes. Oimés si aquest abandonament implica que les universitats no tindran una major entrada de diners.

En aquest punt, qualsevol responsable de la Generalitat podria demanar-me quina contraproposta ofereixo per al manteniment de les universitats públiques. I té raó que cal oferir una alternativa.

Tal com ho veig, Catalunya genera prou riquesa econòmica per a finançar-ho. El problema és l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya, i que ha sigut denunciat a bastament. Per tant, la solució al problema és que Catalunya sigui sobirana fiscalment. Es podran sufragar les universitats públiques (i molts altres serveis, com la sanitat) i no caldrà apujar taxes (ni universitàries, ni sanitàries, ni d’altra mena).

Si la Generalitat no vol exercir sobirania fiscal perquè prefereix la solució fàcil (apujar taxes) aleshores estarà comprometent un model de formació universitària que ha donat bons resultats. Impedirà a gent accedir a la universitat, de manera que l’ascensor social es redueix; i, per a més inri, no s’ingressaran gaires més diners. Això no ho hauria de trobar acceptable ningú: ni el familiar que té un fill a la universitat, ni el camioner que no té cap fill a la universitat, ni l’empresari que necessita bons treballadors, ni el polític que vol el millor per al seu país.

Inventeu paraules, que és sa

2011-11-18T14:55:00.008+01:00

A la Universitat Rovira i Virgili tinc els alumnes de 1r del Grau de Llengua i Literatura Catalana. També hi assisteixen estudiants d’altres carreres d’idiomes (anglès i castellà). Són una canalla la mar de trempada, amb potencial, amb ganes d’aprendre, amb capacitat per a absorbir el que els explico (no tan sols qüestions lingüístiques), preocupats per la societat i el seu futur. En fi, un grup eixerit. (Un cop vaig sentir dir a la ràdio a l’Andreu Mayayo, professor d’Història, que el millor de la universitat són els alumnes. Doncs això.)

A cops em trobo que algun alumne diu que el mot X el corregiria perquè no és als diccionaris. Aleshores dic que, si és un derivat predictible (és a dir, si s’hi ha adjuntat un sufix determinat), no cal que l’esmenin. Que deixin fluir la llengua.

El català té una gran capacitat per a crear de mots. Com qualsevol altre idioma. Ens pot semblar que el francès, l’italià o l’anglès tenen una gran capacitat neològica; i la tenen, de fet (la gandula es diu transat en francès, de transatlàntic; els italians anomenen el mòbil telefonino, si bé també tenen la solució més formal cellulare; en anglès van crear el mot workaholic ‘feinaddicte’; etc.). Però el català està a la mateixa altura. Una altra cosa és que, al català formalitzat que aprenem a l’escola i que es vehicula pels mitjans de comunicació importants, això no es vegi (o es vegi molt poc). Però capacitat per a créixer en té, i bastant més de la que sembla a primera vista.

En poso alguns exemples; segur que xalareu:

Com n’hem de dir, dels participants al ral·li Dakar? (encara que es corri per l’Argentina i Xile, es diu així, el Dakar). Doncs dakarians, tal com fa el diari Regió 7 (“Tots els dakarians ja són a casa”, any 2010). No és als diccionaris, però no hi fa res. Ens cal l’adjectiu? Doncs avall.

El mot deixalleria. S’ha format a partir de deixalla ‘resta, residu’, derivat del verb deixar. És un mot que llisca força bé, creat des de dins de l’idioma (tot i que pot haver-hi hagut influència del francès), tan de dins que no hi ha manera de traduir-ho al castellà.

Qui no ha sentit a parlar d’una maragallada? En Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006), per les seves pensades, va permetre que s’encunyés aquest terme que evoca una idea impregnada de genialitat.

Hi ha una antiga moneda castellana, l’ochavo (és a dir, que valia una vuitena part d’una altra moneda). Això va donar el català xavo, que diem en frases com Això val quatre xavos ‘val molt poc’. El sufix -alla és col·lectivitzador, de manera que xavalla va acabar designant un aplec de monedes. (Algun lingüista va arribar a proposar, per a mi encertadament, que havíem de difondre xavalla per tal de substituir el castellanisme estrident suelto.)

Quan hi ha una OPA, és a dir, una oferta pública d’accions, molts economistes parlen d’opar, de l’empresa opant i de l’empresa opada. Aquest joc derivatiu -que també es troba en castellà- és necessari per a designar tots aqueixos conceptes.

Hi ha establiments de restauració que ofereixen truites. És una alternativa nostrada als búrguers ianquis. D’això se’n diu truiteria. N’hi ha a manta. Als anys 90 del segle XX, a Lleida, vora el Rectorat de la Universitat de Lleida, van posar-n’hi un (no sé si encara hi és; si algú hi passa que m’ho digui). També hi ha la truitera L’Ou d’Or, de Figueres; i la truiteria Flash-Flash, de Barcelona. Certament, la primera té un nom més adequat que la segona pel tipus de producte que s’ofereix; però tal volta a Barcelona necessiten menjar més de pressa que a Figueres...

Si tens com a gana entre hores pots fer un mos. Si el mos és consistent rai; però sovint mengem una coseta de no-re. Llavors el que ens posem a la panxa és... com ho podem dir? Jo aposto per enganyaventres. Tant hi fa que no figuri als diccionaris: si s’entén (i s’entén perfectament) ja n’hi ha prou.

En català es creen força noms d’acció amb el sufix -ment adjuntat a verbs: agermanament, enfosament, seguiment, moviment, acabament, agraïment, enviament, etc. Però quan es vol donar una idea d’exageració se sol posar en femení. Així, podem dir enfadament, emprenyament o empipament (tots tres sinònims) però també podem dir enfadamenta, emprenyamenta o empipamenta, que és més grossa. Aquesta distinció pot ser útil. Ma tia Mercè, de Falset, un cop va dir-me que No és el mateix el despiste que la despistamenta. I, efectivament, té raó.

El món de les festes juvenils permet crear coses noves ben imaginatives. A l’associació juvenil vallenca La Fàbrica, per la festa de cap d’any del 2010-2011, van muntar la Capdanyada. I al poble de Ponts (Noguera) el jovent fa anys que organitza Lo Festeto (masculinització de festeta ‘festa petita’).

Els valencians tenen els térmens menfot i menfotisme, creats a partir de l’expressió Me’n fot (d’això). Ja sabeu que el verb fotre vol dir de tot. Aqueixos mots poden servir per a fer fora els castellanismes passota i passotisme. Podem dir passo d’ell (com es diu en els jocs de cartes), però el sufix -ota (de valor despectiu) és vingut de fora i, si us hi fixeu, en català no creem nous derivats amb aquest sufix. Per tant, no siguem menfotaires i utilitzem el vistós menfot (Aquest paio és un menfot) i el més elaborat menfotisme (El menfotisme és una xacra).

Fa molt temps que es parla de canviar les províncies per vegueries. Ara no entro a discutir-ho (de fet, és un canvi més que necessari, però els polítics solen ser reacis a canviar les estructures de poder, per obsoletes i afuncionals que siguin). Sí que m’agradaria fer notar que, en parlar de les vegueries, cal fer-ne un adjectiu. El que m’agrada més és veguerial.

Un cop vaig sentir dir a una responsable d’un organisme governamental que, “en un atac de pidolància extrema”, havia demanat diners a un altre organisme per tal de sufragar una despesa. A pidolar ‘demanar caritat’ hi va afegir el sufix -ància, i d’aquí pidolància. Aquesta paraula tenia una formalitat aparent, bé que, de fet, era una manera d’accentuar la graciositat de l’acte.

Si hi ha moltes coses podem usar el sufix -am (Quin cabellam!, vaig sentir dir al meu amic Bartomeu) o -ada (Quina cotxada!, va dir un cop la meva dona en veure una corrua de cotxes). Són sufixos corrents. La massa de seguidors del Barça rep el nom col·loquial de culerada, a partir de l’adjectiu culer ‘seguidor del Barça’. Aquest mot ha passat al castellà. Igualment, els diners també s’anomenen col·loquialment calés. Aquest mot evoca els gitanos, el poble caló, perquè hi havia unes monedes més fosques que d’altres (els gitanos tenen la pell més morena que la majoria d’europeus). Quan parlem de molts diners, doncs, diem calerada o caleram (els seguidors del Barça sovint diuen que tal jugador “ha costat un caleram” o “una calerada”). I en Jordi Salvat, a l’article “Idea empresarial!” (DelCamp.cat, 24-9-2009), usa el nom bitlletada (“Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet”). (En aquest mateix article d’en Salvat hi veiem el mot facturot: “Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze”. És un altre cas de creació neològica expressiva, ara amb el sufix augmentatiu i sovint despectiu -ot.)

El sufix -ada de ‘gran quantitat’, que acabem de veure, és especialment útil en tecs. Quan es vol dir una ‘gran menjada’ solem posar-hi el sufix -ada: una calçotada, una arrossada, una botifarrada, etc. Fins i tot fideuada, que en pronúncia valenciana és fideuà (com mascletà per mascletada, llauraor per llaurador, maür per madur, etc.). A les Terres de l’Ebre tenen les baldanes, i els estudiants de Catalana de la URV, quan fan una calçotada, alhora fan una baldanada. I això ho podem fer amb qualsevol menja (sempre que hom no estigui a règim, és clar). La Colla Pessigolla va fer una menjada de pizzes el 2009 i en van dir pizzada; ho podeu veure al seu blog, on un diu: “Espero q tornem a repetir això de la pizzada, perque també esteu fets uns artistes amb les masses de pizza!!”.

Com que avui dia has de presentar un currículum brillant (si no, no ets res), ha aparegut una nova malaltia: la curriculitis. Consisteix a posar-hi tantes coses com sigui possible (també si tens gat). En el món acadèmic hi ha una variant d’aquesta malaltia, la publiquitis (cal publicar molt i en llocs destacats, per tal d’omplir el currículum).

La darrera setmana de novembre i primera setmana de desembre del 2010, el diari satíric i canyer El Triangle alertava d’una Catalunya Ciucialista. Una altra manera de referir-se a la sociovergència, una aliança tàcita entre CiU i el PSC.

Hi ha gent que consideren que, en certes coses, o s’hi va a totes o més val no anar-hi. És el que se’n diu tot o res. De l’actitud d’aquesta gent, com se n’ha de dir? Fàcil: totorresista. Aquest derivat apareix fins i tot en àmbits formals. Per exemple, al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 4-3-2010 hi apareix una intervenció d’en Javier de Lucas Martín, un expert convidat a la cambra. Va començar la seva intervenció en català i acte seguit va dir: “Jo em trobe molt més còmode en castellà i, per tant, seguiré en castellà”, i dit i fet. Però a mitja intervenció diu: “yo creo que el argumento universalista que yo utilizo es un argumento que no es, si me permite la incorrección -es una incorrección aceptable, creo-, «totoresista», en el sentido de que nos coloca ante una lógica de o tot o res”. O sigui que l’home, tot i sentir-se més còmode parlant en castellà, per a expressar aquesta idea va haver de recórrer al català.

El nadal del 2010, la cadena de botigues de congelats La Sirena va fer una campanya publicitària (com fa sovint, val a dir). Els tríptics (i també la ràdio i la tele) deien Aquest Nadal, Sirena’t, surt a compte. Feien un joc de paraules amb asserenar-se (joc que llisca més bé en castellà: serénate versus sirénate).

El sufix -era permet designar les ‘ganes de fer una cosa’. Així, diem que tenim pixera ‘ganes d’orinar’, caguera ‘ganes de defecar’ o xarrera ‘ganes de xarrar’. A les Illes, tal sufix s’utilitza moltíssim, fins al punt que diuen que hom té casera ‘ganes de casar-se’; que el temps no té ploguera ‘sembla que no plourà’; o fins i tot podem llegir dormiguera ‘ganes de dormir’ (“es teu llit fa dormiguera”, fotolog d’Ezgaradeus, de Palma, maig del 2009). I n’hi ha molts més exemples. Si algú té exemplifiquera, que posi exemples a l’apartat de coments.

Al llibre Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch (2010), hi llegim (pàgina 21) “Endreçava les seves coses fins a la collonèsima”. A la collonèsima: un nou numeral.

Per a feminitzar oficis i càrrecs (i altres conceptes) disposem del sufix -essa. Així, tenim alcaldessa, jutgessa, sastressa, deessa, vampiressa, tigressa. (Als noticiaris de TV3 s’entossudeixen a dir la jutge, usant una solució ben allunyada de la parla popular, on es diu jutgessa. I això que a TV3 mateix empren el terme sastressa als crèdits dels programes. En fi.) Com que vivim en l’era de la correcció política, els patges dels Reis Mags també poden ser dones. D’aquí que es creï el mot patgessa, com fa servir l’Ajuntament de Campdevànol (3-1-2011).

Si us passegeu per l’avinguda Catalunya de Tarragona veureu que hi ha un establiment de menjar que té per nom La Picateca. Un nom així convida a fer un tast!

El català crea molts noms d’acció amb el participi de passat (en femení) d’un verb. Així, una frenada ‘fet de frenar’, una encaixada de mans ‘fet d’encaixar les mans’, una caminada ‘fet de caminar, excursió’, una abraçada ‘fet d’abraçar-se’, una cantada d’havaneres ‘fet de cantar havaneres’, fer una telefonada ‘trucar per telèfon’, la portada d’aigua de Sant Magí ‘fet de portar aigua’, una badada ‘fet de badar’, una bona rebuda ‘fet de rebre bé algú o alguna cosa’, fer una ferida a algú ‘ferir’, fer una llegida ràpida ‘llegir ràpidament una cosa’, la caiguda de les accions ‘acció de caure’, la fosa de neu ‘acte de fondre’s la neu’, la represa ‘acció de reprendre una cosa’, una bestreta ‘allò que es bestreu’, etc. A partir del verb quedar ‘fet de trobar-se dues o més persones’ hom pot dir una quedada. Al fotolog de Cheltenham07 hi llegim: “Aquí una foto de l’última quedada” (setembre 2008). És magnífic.

El novembre del 2010, el Consell Comarcal de l’Alt Camp va editar uns fulls amb motiu d’una campanya perquè hom posés xip al gos. L’expressió posar xip és llarga, certament. Doncs al Consell Comarcal de l’Alt Camp ho van resoldre per la via ràpida (i encertada): el full tenia per títol Xipa’m i censa’m. No es van quedar aquí: al revers hi ha una mica més d’informació i hi llegim: “omple la sol·licitud pel xipatge del teu gos”. Aquesta mena de verbalització és d’allò més productiva. Així, jo a voltes uso el verb cafeïnar-se (dic “Anem a cafeïnar-nos?”), una manera lúdica de dir que em cal prendre un cafè per tal d’eixorivir-me, perquè puc estar una mica abatut. També hi ha el verb clicar, a partir de l’onomatopeia clic ‘acte de pitjar el botó del ratolí informàtic’. Aquest verb existeix en totes les llengües de la vora, però els xiquets catalans i andorrans n’han estès el significat: ara ja “cliquen” els botons de l’ascensor o els la pantalla del caixer automàtic. Per tant, podem dir que, en un futur molt proper, en català clicar també serà sinònim de pitjar, prémer. Semblantment es fa servir el verb lincar ‘fer un enllaç entre pàgines web’ i ‘establir una connexió entre idees’, a partir de l’anglès link ‘enllaç’. Potser no cal, ja que podem dir enllaçar, connectar... Finalment, tenim l’aplicació del Twitter, que ha donat el verb tuitejar (calcat de l’espanyol) però també piular i el derivat piulada (del qual he parlat adés) ja que l’anglès twitter significa ‘un ocell, cantar; piular; el fet de piular’. Aquest nou significat de piular més enllà dels moixons se suma a un altre, ‘explicar alguna cosa’, ja usual en català de fa temps (Si ta mare et pregunta què fem, tu ni piulis, entesos?).

Al programa Els Matins de TV3 (30-11-2010), a l’espai de la tertúlia, es parlava d’en José Montilla (president de la Generalitat sortint) i de n’Artur Mas (president entrant). Vegeu què es va dir quan els tertulians volien crear adjectius: en Vicenç Villatoro va dir montillà (i montillanament); en Josep Cuní va dir montilià (llatinitzant-ne un xic el nom), arturista i masista; i en Juan Carlos Girauta va dir arturí. Més diversitat és gairebé impossible.

I si ens cal dir que una cosa es pot fer? Cap problema: posem el sufix -ble a l’arrel verbal. Molts d’aquests derivats ja són als diccionaris: desitjable ‘que és de desitjar’, inservible ‘que no serveix’, imprimible ‘que pot ser imprès’, etc. Però sovint en necessitem de nous; doncs els creem i els diem. Així, agafable (“Aquest xicot és escorredís: és poc agafable”). O votable: bé hem de poder dir que “tal opció política és invotable” perquè no ofereix solucions als problemes socials.

A Andorra, una de les primeres línies de busos urbans va ser coberta per l’empresa Clípol. És un acrònim de Climent i Pol, els dos propietaris de l’empresa. Per això avui els andorrans (sobretot la gent més gran o de mitjana edat, no tant el jovent) anomena clípol l’autobús (podeu sentir una frase com “Agafem el clípol?”).

El sufix -aire indica generalment una ‘persona que fa una cosa’; també dóna adjectius (és el seu sentit original). Així, dansaire, escombraire, etc. A la Catalunya Nord fins i tot diuen pescaire ‘pescador’, caçaire ‘caçador’ per influx de l’occità. Tot i ser un sufix aparentment poc usat, es fa servir prou. Per exemple, a Tarragona hi ha una de les primeres xarxes ciutadanes d’internet, Tinet; els seus usuaris s’anomenen tinetaires. En altres àmbits d’internet també s’utilitza: blocaire ‘persona que fa blogs’. En altres camps n’hi ha més mostres. La maionesa Hellmann’s va emetre un anunci per televisió el juny i juliol del 2011. L’anunci consistia en una tirallonga de mots en -aire, com maionesaire i quetxupaire. Igualment, al número de novembre del 2010 de la revista Súpers!, del Club Super 3, en parlar de diversos llibres infantils, escriuen: “Tres contes preguntaires per abordar els teus dubtes existencials”. L’adjectiu preguntaire és adequat pel context: fa referència als infants que formulen preguntes a sons pares.

Ma filla, quan tenia 6 anys (any 2010), va demanar si compraria una colònia en una colonieria. Ja té raó: si hi ha papereries, copisteries i floristeries, per què no hi ha colonieries?

A l’Ordal (Penedès) hi ha una barana que, el novembre del 2010, tenia guixada una inscripció següent: ordalencament. Ni més ni menys. Una afirmació identitària concisa i per això mateix impactant. Som nosaltres, i aquí som. Hom no pot reivindicar-se amb més impacte i alhora precisió.

I qui no s’ha sentit alleujat quan, en voler dir una cosa i no li surt el nom de la cosa, ho resol amb un daixonses o un dallonses?

I per què és important inventar paraules (a partir dels recursos propis, com adjuntar-hi sufixos, crear compostos, fer truncacions, etc.)? Doncs perquè una llengua ha de poder créixer per si sola. Malament si l’encotillem. Malament també si només creix perquè rep interferències de llengües superposades culturalment (en el cas català, avui serien el castellà, el francès i l’anglès). Fem-la créixer des de dins; i deixem-la créixer quan creï brots per iniciativa pròpia. Que no es torni mústia! Com deia l’enyorat Joan Solà, que no se’ns revollin les paraules al diccionari, que el diccionari no faci pudor de resclosit. Avant amb la creació nostrada, avant!

AFEGITÓ (10-12-2011)

Cal esmentar el formant -sfera per la seva singularitat. El seu ús va estendre’s en el món internàutic quan van popularitzar-se els blogs. Significa ‘conjunt de blogs relacionats’ i, per tant, ja no té el significat original d’‘esfera’ que veiem en atmosfera, biosfera, semiesfera, etc. Va generar mots com blogosfera o blocosfera ‘conjunt de blogs relacionats’ i catosfera ‘blogosfera catalana’. En català, aquest formant ha tingut una vitalitat inusitada en adjuntar-se a topònims i crear, així, les denominacions de les blogosferes de regions, comarques, ciutats i altres àmbits, com Penedesfera ‘blogosfera del Penedès’, Ebresfera ‘de les Terres de l’Ebre’, Pirineusfera ‘del Pirineu’, Vallesfera ‘del Vallès’, Pallarsfera ‘del Pallars’, Osonasfera o Osonosfera ‘d’Osona’, Bagesfera ‘del Bages’, Maresmesfera ‘del Maresme’, Anoiasfera o Anoiaesfera ‘de l’Anoia’, Ripollesfera ‘del Ripollès’, Berguedasfera ‘del Berguedà’, Lluçanesfera ‘del Lluçanès’, Girosfera o Gironasfera ‘de Girona’, Lleidasfera ‘de Lleida’, Tarracosfera ‘de Tarragona’, Reusosfera ‘de Reus’, Terrassasfera ‘de Terrassa’ (que no ha quallat, però en Joan Rovira se’l va plantejar), Barcelonasfera ‘de Barcelona’, Gràciasfera ‘de la vila de Gràcia’, Eixamplesfera ‘de l’Eixample barceloní’, etc., i encara amb altres sentits, com Ateneusfera ‘trobada de blogaires de l’Ateneu Barcelonès’. Una mostra no tan sols de la creativitat lèxica dels internatures, sinó també del tremp de la nostra societat. Bravo pels blogaires del nostre país!

A “todos” els del PP: potser que consultéssiu el diccionari abans de fer propostes polítiques...

2011-11-07T20:27:00.003+01:00

(Aquest opuscle s’adreça als militants, simpatitzats i votants del PP de Catalunya. Especialment, va adreçat als meus conciutadans Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Fernández Díaz, persones llestes i per tant capacitades per a capir-lo i, doncs, copsar les incongruències del discurs del seu partit. Si no se n’han adonat fins ara no és per manca d’intel·ligència, evidentment; deu ser perquè no es pot estar en tot. Què hi farem! Veam si aquest escrit meu els ajuda. Alícia i Jorge, preneu-vos-ho com una ‘carta oberta’. També voldria adreçar-lo al futur president del Govern central, en Mariano Rajoy; però el traductor del Google encara és deficient i presenta mancances en algun aspecte morfosintàctic. Alícia i Jorge, si podeu transmetre a en Rajoy el contingut d’aquest escrit, us estaré agraït. Ja us pagaré un cafetonet el dia que vingueu a El Álamo d’Alcover a fer la calçotada -però aviseu-me quan veniu-. Som-hi.)

El Partit Popular (PP), amb vistes a les eleccions espanyoles del 20-11-2011, ha fabricat un espot televisiu que es passa per TV3 i altres canals en els anomenats blocs de propaganda electoral. El clip està molt ben fet. S’hi veu gent, bé que no se’n veuen les cares. Aquesta gent mostra una tirallonga de rètols amb idees clares i concises, com ara que hom vol feina, que la jubilació estigui assegurada, etc.

A l’espot hi ha un detall grinyolant. A TV3, els rètols del vídeo estan en castellà (almenys les vegades que jo l’he vist). Un dels rètols du una frase segons la qual el PP vol ser el govern de “todos”. No ho diuen només a l’espot: també als mítings, al seu web, etc. (vegeu la notícia “Quiero ser el Presidente del Gobierno de todos los españoles” en boca d’en Mariano Rajoy, 8-10-2011). Vull dir que és una de les idees força que més volen transmetre al conjunt de la ciutadania de l’Estat: volen ser un govern de “todos”, per a “todos”, etc.

(En català, aquest “todos” es tradueix per “tothom”. El castellà -com el francès- no té una paraula per a designar la totalitat de persones, a diferència del català, més precís en aquest punt. Per això fan servir l’adjectiu “todo” en plural. A cops també empren l’expressió “todo el mundo”, si bé té un deix col·loquialitzant; i també existeix l’expressió “todo cristo”, amb un biaix encara més col·loquial. Per la concisió i el registre, a l’espot és millor “todos”, esclar.)

La frase amb aquest “todos” és, pel cap baix, estrident. Coneguda és l’aversió que produeix la llengua catalana entre molts dirigents del PP (certament no pas tots, cal dir). L’aversió és tal que l’esmentat partit té la pensada d’emetre un espot publicitari per a captar vots al canal públic català en castellà. Si passen un espot en castellà per TV3 és perquè consideren que els ciutadans espanyols catalanoparlants s’han d’empassar sisplau per força la versió castellana (és la visió del món ordeno y mando, vaja).

I em demano: això és voler ser el govern de “todos”?

L’adjectiu “todo” implica un abast absolut, que no deixa fora ningú, absolutament ningú. Es pot comprovar consultant el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. Per tant, “todos” vol dir el 100% de la població de l’Estat espanyol (incloent-hi els immigrants, els menors d’edat, els refugiats polítics, etc., i també els independentistes catalans i bascos amb les seves aspiracions polítiques).

Doncs bé: si un partit vol ser el govern de “todos”, d’absolutament tothom, això vol dir respectar els qui parlen català i treballar per la seva llengua i cultura, per la simple raó que -ara com ara- els qui parlen català formen part del “todos” a què es refereixen. En conseqüència, això vol dir que el PP i el Govern espanyol en mans del PP (quan passi això) ha d’adreçar-se en català a aquesta gent, agradi o no. Altrament, dir que hom vol ser el govern de “todos” i excloure una part dels “todos” és una incongruència com una casa de pagès i/o una estafa envers tots (ara sí) els votants.

El problema del que plantejo és més que una incongruència semàntica. La idea que el PP vol ser el govern de “todos” i alhora no practicar-ho quan en té ocasió fa malpensar. No té gota de congruència. I la pregunta cau pel seu propi pes. Com pot aspirar un partit polític a guanyar-se la confiança de la gent si diu una cosa i en fa una altra?

(Val a dir que el PP ha donat altres mostres d’incongruència. Fa poques setmanes, en Jorge Fernández Díaz, al Congrés de Diputats espanyol, feia un al·legat en contra que TV3 es rebés al País Valencià, argumentant que l’Estatut d’autonomia valencià parla de valencià i no de català. A banda que en Fernández Díaz faria bé d’assistir a alguna classe d’una facultat universitària on s’explica això, la qüestió és més simple. En efecte, encara que la parla barcelonina i la parla valenciana fossin llengües diferents, quin problema hi ha a rebre al País Valencià una emissora de televisió espanyola com TV3? I si hom entén que variants d’una mateixa llengua no s’han de fer arribar per via televisiva a d’altres zones, com és que les televisions espanyoles passen culebrots sud-americans? Em va estranyar que en Fernández Díaz es prestés a vehicular una fal·làcia com aquesta en seu parlamentària, perquè com he dit és un home llest. Poc m’ho esperava, d’ell, francament.)

Per ventura algun militant del PP dirà que la majoria de catalanoparlants tenen capacitat d’entendre el castellà. És cert. De fet, una part significativa de la població catalana té capacitat d’entendre 3 o 4 llengües, i en algun cas més i tot (cosa que, per cert, fa quedar malament uns quants presidents espanyols, incloent-hi el que vindrà). Però jo no estic parlant de la capacitat d’entendre idiomes. Estic parlant d’usos lingüístics institucionals, que s’articulen al marge de la capacitat de comprensió d’idiomes per part de la població. En efecte, si s’apliqués la idea que, com que hom ja sap un idioma, no cal vehicular informació en cap altre idioma, a Catalunya no hi veuríem ni un sol text en castellà, per exemple (el català és entés per vora el 90% de la població, independentment de la seva llengua materna). Però el PP entén que el castellà ha de ser present arreu de Catalunya, incloent-hi àmbits institucionals. No es pot negar que tenen una coherència discursiva dúctil...

En fi: als nois del PP i als seus adlàters se’ls pot dir que o deixen d’emprar el mot “todos” mentre menystenen la llengua catalana (si no volen ser titllats d’incongruents), o realment apliquen el criteri i passen a respectar, defensar i promoure la llengua catalana arreu de l’Estat espanyol i a l’estranger, sia com a partit sia com a govern (actuació que sí que seria d’un govern de “tothom”). I espavil, que hem de saber si es pot deixar en mans de gent incongruent el govern d’un Estat que es desfà a passos de gegant.

L’editorial Moll ens necessita; i nosaltres necessitem l’editorial Moll

2011-11-03T15:53:00.001+01:00

L’Editorial Moll ens necessita. Aquest és el títol d’un apunt publicat al blog Si vivim, coses veurem, d’en Miquel Àngel Maria. Aquest blogaire ens anima a adquirir llibres d’aqueixa editorial. Vegem per què.

Moll és una empresa editora de Mallorca. Va ser creada per en Francesc de Borja Moll, gramàtic menorquí. Com a empresa és una peça molt important per al manteniment i la difusió de la cultura catalana a les Illes Balears-Pitiüses. La quantitat de llibres que ha publicat de temàtica històrica, geogràfica, lingüística, didàctica, etc., és considerable atesa la seva mida. Alguns són de gran importància per a la cultura catalana. Pensem en el Diccionari català-valencià-balear (10 volums), una obra magna que intenta recollir tot el vocabulari de tot el domini lingüístic català. O el Glossari general lul·lià (5 volums), d’en Miquel Colom, que recull i sistematitza el lèxic usat pel teòleg i filòsof medieval Ramon Llull. En Llull és un autor prolífic (en llatí i en català) de gran importància per al pensament europeu i molt creatiu a l’hora d’elaborar discurs, fins al punt que en les seves obres es documenten força mots derivats. Per cert que Moll va publicar un llibre meu, La composició culta en català, de l’any 2009. Hi descric un recurs que té el català per a crear paraules noves: recórrer a formants grecollatins, d’on surten vocables com cefalàlgia, fonoteca, hemorràgia, bivalve, etc. Tot i que el llibre se centra en el català, també és útil per a qualsevol llengua romànica, atès que totes disposen d’aquests recurs i l’usen igual que en català. (El que es veu a la portada és un bocí de l’aqüeducte romà de Tarragona, popularment conegut com a pont del diable, que permet fer un paral·lelisme entre arquitectura clàssica i llenguatge culte actual.)

Actualment l’editorial Moll té problemes financers i està en concurs de creditors. Els propietaris consideren que poden sortir-se’n; però lògicament la situació actual no és fàcil. Per això hi ha gent que s’ha decidit a comprar-los algun llibre. A vegades hi ha obres que ens poden interessar poc o molt, però acabem no comprant-les. Doncs potser ha arribat l’hora de comprar-ne, com a ajut envers una editorial que passa moments delicats. Com més llibres hagi venut Moll, més capacitat tindrà de fer front al concurs de creditors i continuar la seva activitat amb normalitat.

Si entreu al cercador (a la part dreta del web, on hi diu “cercar un llibre”) podreu trobar-hi una quantitat considerable d’obres, de temàtiques variades; incloent-hi contes infantils. Segur que algun llibre serà d’interès vostre, per poc que us interessi la cultura, la història, la llengua, etc. Tots els llibres que hi ha al catàleg, per antics que siguin, us els poden facilitar, ja que l’editorial no destrueix llibres antics (pràctica que es dóna en altres editorials grans).

Sí, l’editorial Moll ens necessita. Però no perdem de vista que la comunitat lingüística i cultural catalana també necessita l’editorial Moll. No ens podem permetre de perdre-la. La veu catalana ha de ressonar amb força -com ho fan altres veus en tot el planeta- i una manera de fer-ho és disposar d’un bon conjunt d’editorials (al costat, és clar, de presència en altres àmbits, com internet, la premsa, etc.). Moll és una peça fonamental d’aquest engranatge -la baula illenca, en podríem dir- i comprar-los algun(s) llibre(s) pot ajudar a fer que, en un futur, tiri endavant. Per tant, puc dir als qui responguin a aquesta crida que gràcies a la bestreta.

En Peces-Barba té raó (agradi o no)

2011-10-29T15:59:00.002+02:00

No sé per què tant d’enrenou per les declaracions d’en Gregorio Peces-Barba. Podeu veure-les aquí (no és el fragment sencer; per cert, no us perdeu la cara de plena satisfacció de la persona que hi ha al costat d’en Peces-Barba mentre li riu les gràcies, una cara que passa a tindre un to de glups! al cap d’un minut).

En Peces-Barba és un polític espanyol molt ben valorat. Va ser ponent de la Constitució espanyola i va ser impulsor de la Universidad Carlos III. En el marc del Congreso Nacional de la Abogacía (Cadis, 27-10-2011) va dir que la qüestió catalana és, per als espanyols, un problema de fa segles. Acte seguit va dir que, al segle XVII (en el marc de la Guerra dels Segadors), els espanyols havien de triar quedar-se els catalans o els portuguesos (en ambdós països hi havia moviments secessionistes contra la monarquia hispànica). En concret va afirmar: “Entonces se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes” (alerta amb el “quedarnos con”: com qui va a El Corte Inglés i ha de triar entre dues peces de roba). Finalment, en Peces-Barba va parlar de l’independentisme actual i va deixar anar que ara (és a dir, quan es constitueixi l’Estat català) no caldrà bombardejar Barcelona.

No entenc per què hi ha gent ofesa. Des de quan ens hem d’ofendre perquè algú explica la veritat? En Peces-Barba explica tal com va anar el procés d’integració de Catalunya dins Espanya, per una decisió geoestratègica de la corona hispànica i per les armes.

El que hauria de fer-nos enfadar és que algú expliqui una altra versió que no s’ajusti a la realitat. Però això és el que va passar, i no una altra cosa, agradi o no. En tot cas, sí que entenc que en Peces-Barba faci enfadar els unionistes com na Carme Chacón o en José Montilla, del PSC i per tant correligionaris seus. Els emprenya perquè revela la crua realitat històrica, que potser voldrien que no es conegués. Els dol perquè va en contra del seu projecte polític, vet aquí.

En fi, en Peces-Barba té raó en el que va dir. No tan sols en la descripció històrica dels fets: també en les conseqüències. És evident que, arran d’aquest episodi històric, avui Catalunya forma part del Regne d’Espanya i Portugal no. També per això Portugal és un Estat sobirà membre de la Unió Europea i té seleccions esportives que competeixen oficialment, mentre que Catalunya no. I per això a la sala hi havia advocats catalans i no n’hi havia de portuguesos (idea que extrec de l’article d’en Salvador Cot “L’advocacia que ens cal és la de Portugal”, Nació Digital, 27-10-2011). Encara més: per això mateix avui Catalunya pot ser com Portugal, ja que si hom és conquerit per les armes pot trencar amb el conqueridor (per això l’únic enuig comprensible és el dels unionistes).

[En un punt no es pot saber si en Peces-Barba té raó. L’home va dir que, als espanyols, potser els hauria anat millor amb Portugal. Això no ho sabrem mai, perquè no és possible fer història-ficció. Ara: el que sí sabem és que als catalans no els ha anat gaire bé amb Espanya. Hi ha hagut tres guerres-ocupacions (1640, 1714 i 1939), amb el dolor i les víctimes que això provoca. Arran de l’ocupació del 1640, la monarquia espanyola va partir Catalunya en dos i va passar el Rosselló i mitja Cerdanya a la monarquia francesa, en contra de l’opinió dels mateixos rossellonesos (opinió que la monarquia espanyola va obviar). A cada ocupació militar hi ha hagut persecució i/o empresonament i/o exili i/o assassinat de líders i intel·lectuals de gran vàlua (el general Moragues, el miquelet Pere Barceló Carrasclet, el president de la Generalitat Lluís Companys, el polític democristià Manuel Carrasco i Formiguera, el polític republicà i intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, el polític i president del Barça Josep Sunyol, el gramàtic i enginyer químic Pompeu Fabra, el geògraf Pau Vila...), amb la pèrdua de cervells que això va comportar per a Catalunya (sense anar més lluny, en Pau Vila va desenvolupar la seva tasca a Veneçuela). Des del segle XVIII hi ha hagut tracte fiscal injust (no parlo només de l’espoli fiscal actual, sinó del que hi havia a principi del segle XX i el que hi havia durant el segle XIX denunciat amb el Memorial de Greuges). I des del segle XIX i sobretot durant les dues dictadures que ha viscut Espanya (segle XX) hi ha hagut persecució de la llengua catalana. Fixem-nos que la llengua i la cultura portugueses són respectades arreu, mentre que la llengua i la cultura catalanes tenen l’Estat espanyol en contra: en comptes de defensar-les i potenciar-les -que és la seva obligació- molts actors espanyols miren d’arraconar-les i/o menystindre-les, i evidentment les amaguen a l’exterior perquè és incongruent vendre al món que l’espanyol és una gran llengua amb una gran potencialitat i haver de reconèixer que, dins l’Estat espanyol, hi ha un territori on això no és així.]

Si algú se sorpèn de la descripció de la realitat feta per en Peces-Barba i tot el que se’n desprèn (decisió política geoestratègica; ocupacions militars; repressió, tortura, exili i/o assassinats de líders i intel·lectuals; i com a conseqüència capacitat de trencar la submissió de Catalunya envers Espanya), doncs que vagi empassant-se la sorpresa. Perquè, com dic, la realitat és la que és. Molts espanyols entenen Catalunya com un país estranger. No parlo de la percepció que poden tindre els independentistes més radicals (“Catalunya no és Espanya” o “Ni França ni Espanya: Països Catalans” són dos dels seus eslògans). Parlo de persones importants dins Espanya que entenen que Catalunya és una nació diferent de la seva. Hi ha mostres d’aquesta percepció que es poden sumar a la d’en Peces-Barba. En poso dos exemples:

a) L’any 2005 hi havia la possibilitat que Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, adquirís l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol), i la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).

b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)

En ambdós casos, a posteriori els protagonistes es van disculpar i van dir que havia sigut un lapsus. Sigui com vulgui, al seu cap Catalunya és una nació diferent de la seva. I quan relaxen el verb tal idea ix. Per si quedava cap dubte: s’entén ara per què Espanya ha fracassat amb Catalunya?

He dit que en Peces-Barba té raó en tot (llevat, potser, de l’exercici d’història-ficció, impossible de valorar). Quan dic en tot vull dir en tot. Com he apuntat, a l’acte hi havia advocats catalans. Al sentir les paraules d’en Peces-Barba van abandonar la sala en un exercici de dignitat. En veure-ho, en Peces-Barba talla la seva intervenció i diu: “Vamos a dejar que salgan los que tienen que salir”. Veieu com en Peces-Barba té raó?

Vers l’Estat català: vies, mecanismes, lideratges... i l’endemà (també cal pensar-hi, agradi o no)

2011-10-23T18:12:00.002+02:00

1. PUNT DE PARTIDA

Hem vist que la constitució de l’Estat català arribarà tard o d’hora perquè la societat catalana ja està madura. Ho està per molts motius interns -són prou coneguts-, però cada dia que passa se n’hi van afegint d’altres, alguns dels quals provinents de fora. És el cas d’Escòcia, que té previst fer un referèndum d’independència abans del 2015 (més avall en parlo). O el final d’ETA (20-10-2011), que obre una perspectiva política nova. En efecte, l’Estat espanyol ja no té excuses per a no seure a parlar amb l’independentisme basc que opta exclusivament per vies democràtiques. Per tant, aviat s’encetarà un debat entre bascos i espanyols sobre el futur d’Euskadi que, vulgues que no, de retruc afectarà el procés d’independència de Catalunya. (Això si s’accepta que el règim polític vigent a Espanya és una democràcia. Si, per contra, hom pensa que Espanya és un ens que està per sobre de la gent -i n’hi ha que ho pensen-, el debat trigarà més a fer-se i/o tindrà dificultats. Però, malgrat els estirabots de l’extrema dreta i d’algun dirigent socialista -més folklòric que modern- que no paeix la possibilitat que un territori pugui esdevindre Estat, crec que una part significativa de les elits polítiques, mediàtiques i econòmiques espanyoles accepta -o comença a acceptar- que un moment o altre el plantejament polític dels independentistes tindrà acollida entre la societat catalana i basca.)

Arribats aquí, la pregunta és: i com es farà, això? És una pregunta complexa, que de fet remet a d’altres. Com es pot constituir un Estat? Quins mecanismes jurídics, polítics i legals hi ha per a fer-ho? És complicat o simple? En el fons, és legal? I qui pot dur-ho a terme? I encara més: com es gestionarà l’endemà?

En aquest apunt miro d’explicar com veig l’estat de coses relatiu a aquests àmbits. Ho desglosso per apartats. En resum, crec que es pot dir que, a la cuina de la independència, els ingredients ja estan al punt; però no sabem si els cuiners que han d’elaborar el plat (els polítics) estan una mica encantats, o desvagats, o despistats, o potser esporuguits, o indecisos, o dubitatius, o tal volta volsdiristes, o no del tot convençuts (encercleu els adjectius que considereu més adients i/o tatxeu els que no us agradin). És el gran dilema: cal decidir-se a trencar l’ou per a fer la truita, ja que no es pot fer una truita [l’Estat català] sense trencar un ou [dir a l’Estat espanyol que passi-ho bé, amb el disgust que això portarà a alguns dirigents espanyols].

2. LES VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

Hi ha diverses possibilitats per a constituir l’Estat català, totes prou simples i factibles. Vegem-les.

a) La primera possibilitat és un referèndum. Es consultaria la població catalana sobre si Catalunya ha d’esdevindre un Estat. Així ho va intentar -sense sortir-se’n- el Quebec (1995), ho va fer Timor Oriental (2002), ho va fer Montenegro (2006), ho va fer el Sudan del Sud (2011) i ho farà Escòcia (entre el 2013 i el 2015). Per això, aquesta via pot anomenar-se com via escocesa (per posar una denominació geogràfica propera, més escaient per al cas català que la referència a un altre país).

És factible fer un referèndum? Sí, fins i tot amb l’oposició de l’aparell de l’Estat espanyol. Si la majoria de la població d’un territori dóna suport, via referèndum, a un nou statu quo (sigui l’Estat independent, sigui una altra fórmula: un Estat lliure associat, per exemple), això un argument gairebé imbatible en el marc de l’Europa occidental, que posa com a base de funcionament polític la democràcia. Per molt que diversos sectors de l’Estat espanyol s’hi oposessin, les seves objeccions no serien tingudes en compte per pràcticament ningú fora d’Espanya (potser Sèrbia sí, tornant el favor a Espanya de no haver reconegut Kosovo, del qual parlo més avall).

Cert és que la legislació espanyola estableix que cal el permís de l’Estat espanyol per a fer una consulta així amb el cens. En aquest punt es pot establir una ampliació del cens (per exemple, que puguin votar les persones de 16 i 17 anys), cas en què no cal el permís.

b) La segona possibilitat -que segurament és la que es durà a terme- és la declaració unilateral d’independència feta des del Parlament de Catalunya, amb una votació per majoria. Aquesta via, propugnada per n’Alfons López Tena, és la que van aplicar Eslovènia (1991) i Kosovo (2008) per a separar-se de Sèrbia. Per tant, aquesta via pot dir-se via kosovesa (amb referència a la sentència internacional del 2010, de la qual parlo més avall).

(Val a dir que el eslovè és pràcticament idèntic al català quant a les fases del procés. Vegeu aquest escrit d’en Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, sobre el procés d’independència d’Eslovènia, “La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys” (28-6-2011). Fins i tot el diari més important del país, a la vanguàrdia de la comunicació, considerava inviable independència el dia abans que es proclamés, mentre que l’endemà s’hi adheria entusiàsticament.)

Amb la via kosovesa es pot fer un segon pas ratificatori per part de la població, per exemple amb un referèndum que validi la Constitució del nou Estat al cap de mig any de la declaració d’independència.

Per tal de solemnitzar i donar un cert relleu a la declaració unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya, el president de la Generalitat -o un nombre suficient de diputats, per exemple el 33%- pot convocar Corts Constituents. S’ha de precisar que no és obligatori fer aquest pas: simplement, es pot convocar un ple del Parlament i prou. A més, les Corts Constituents durarien sols un dia (de fet, la votació durarà uns minuts; el que pot fer-ho durar hores és el discurs del president -previ a les votacions- a favor de la independència). Però un acte solemne com aquest permetria dotar l’actuació del rang protocol·lari que li correspon: seria com vestir-se de llarg per a l’ocasió, mudar-se. A més, l’acte pot servir per a atreure l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals, de les cancelleries i de la Unió Europea, fet que li donaria rellevància internacional.

c) La tercera via consisteix en què Catalunya, com a territori amb drets històrics, sol·liciti l’entrada a una institució internacional que aplega Estats, o demani de ser-hi reconeguda. Se seguiria així l’estratègia duta a terme per Palestina: el setembre del 2011, l’Autoritat Nacional Palestina va demanar d’ingressar de ple dret a les Nacions Unides (fins llavors només hi tenia presència observadora); per això podem designar aquest mecanisme amb el nom de via palestina.

Al marge de si l’envit palestí reïx, la via encetada per Palestina permet a Catalunya plantejar el mateix a la Unió Europea. En efecte, la Generalitat pot demanar de ser admesa com a Estat dins la Unió Europea (amb una resolució del Parlament de Catalunya ecomanant-li aquesta tasca). Cal tindre present que l’Estatut d’Autonomia III (llei orgànica 6/2006) recull l’estatus de nació per a Catalunya, i que avui Catalunya ja és un territori que forma part de la Unió Europea, de manera que només es tractaria de canviar-ne l’estatus (de regió a Estat). De paral·lelismes entre Catalunya i Palestina n’hi ha: actualment la Generalitat és gestora d’una comunitat autònoma, i per això es troba, mutatis mutandi, en una situació semblant a la de l’Autoritat Nacional Palestina (el mateix val per als governs d’Euskadi i Navarra).

Com es pot veure, el mecanisme jurídic és bastant simple, sigui quina sigui la via triada. I les reticències i objeccions que pugui presentar l’Estat espanyol són menors. La raó és que, a l’Europa occidental, la democràcia és més que una circumstància. És un concepte considerat com l’eina que ha de regir el funcionament dels països. I per tant és el marc que regeix el destí de les societats, que no pot ser superar per cap altra consideració.

3. HIPOTÈTICS IMPEDIMENTS LEGALS ENFRONT LEGALITAT INTERNACIONAL

Dues de les vies han sigut reconegudes pels organismes internacionals: la via escocesa i la via kosovesa (la via palestina encara no s’ha resolt). Per tant, formen part de la legalitat internacional.

Per a la via escocesa, la Unió Europea, amb motiu del referèndum de Montenegro (2006), va establir que calia una participació mínima del 50% del cens i que hi hagués pel cap baix un 55% de vots favorables a la independència (encara que caldria veure per què no pot ser el 50% més un vot, com en qualsevol altre referèndum). Celebrar, doncs, un referèndum en aquestes condicions el fa plenament vàlid segons la Unió Europea (organisme al qual pertany Espanya, val a dir).

La via kosovesa (proclamar unilateralment en un parlament la independència) va ser avalada per una sentència de la Cort Penal Internacional (CPI) del 22-7-2010. Sèrbia havia dut a aquest tribunal la proclamació d’independència de Kosovo, en entendre que no era legal. Però la Cort Penal Internacional va determinar que la declaració d’independència que havia fet Kosovo no viola cap llei internacional, i per tant era perfectament vàlida. Per tant, avui considerar il·legal la declaració unilateral d’independència no té cabuda en el dret internacional. (Diguem que, d’altra banda, hi ha també el precedent d’Eslovènia: va optar per aqueixa via i avui és Estat membre de la Unió Europea.)

Encara es pot objectar que la legislació espanyola no preveu la independència de cap territori de l’Estat espanyol. Més en concret, la Constitució espanyola diu (article 2) que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. En aquest punt cal dir que la legislació internacional s’ha incorporat a la legislació espanyola. I precisament això fa que, fins i tot dins el marc legal espanyol, no es pugui objectar res a cap procés d’independència de cap territori, si no es vol entrar en contradicció en l’ordenament jurídic espanyol. Ho explica en Josep Dalmau al seu llibre Espanyols per força (Proa, 2002, pàgines 215-218). Mossèn Dalmau reporta, entre altres, l’article 96.1 de la Constitució espanyola, que estableix que “Los Tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones solo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios Tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho Internacional”. Si el Regne d’Espanya és i vol continuar sent membre de la Unió Europea -avaladora de la via escocesa amb motiu de Montenegro- (ho és des del 1986); és i vol continuar sent part de la Cort Penal Internacional -avaladora de la via kosovesa- (ho és des del 1998 pel que fa a la signatura i des del 2000 pel que fa a la ratificació); i és i vol continuar sent membre de l’Organització de les Nacions Unides -avaladora i promotora de la via escocesa amb motiu de Timor Oriental- (ho és des del 1955); en definitiva, si el Regne d’Espanya és i vol continuar sent un actor internacional reconegut, ha d’acceptar les normes internes i la jurisprudència d’aquests organismes. Si no vol aplicar-los, ha de denunciar aqueixos tractats internacionals i per tant abandonar les institucions esmentades (denunciar un tractat vol dir sortir-ne).

(Si voleu ampliar dades sobre aquest camp, podeu llegir-vos, a més de l’obra esmentada de mossèn Josep Dalmau, el llibre de n’Alfons López Tena Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007, pàgines 222-227), amb una visió més modernitzada. També podeu llegir-vos l’apunt “Com serà la Catalunya independent? i Arguments contra la independència”, del blog El Cau del Llop. I l’article “Petit manual il·lustrat sobre la independència (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)”, de n’Albert Segura i n’Emili Bella, publicat a la Revista Òmnium, 15 (tardor del 2010), editada per Òmnium Cultural.)

(Sobre altres possibles arguments contraris a la indepedència de tipus més social o econòmic, n’hi ha però són en general fluixos. Podeu veure’ls aquí.)

4. UNA ALTRA FEINA A FER: PLANIFICAR L’ENDEMÀ

En el procés de constitució de l’Estat català cal tindre en compte una sèrie de complexitats tècniques que poden endarrerir-ho. Vull dir que la constitució de l’Estat català s’esdevindrà, però la data concreta depèn, a més de la voluntat/pressió popular, de la capacitat per a preparar administrativament el procés.

En efecte, si la independència de Catalunya s’esdevé el divendres 4-7-2014 -per posar una data hipotètica-, vol dir que el 10-7-2014 cal ingressar totes les prestacions d’atur als aturats i altres subsidis (tal com fa l’Estat espanyol ara mateix); el 25-7-2014 cal ingressar les pensions als jubilats i als vidus (tal com fa l’Estat espanyol ara mateix); cap al 28-7-2014 cal ingressar totes les nòmines dels treballadors del sector públic (tal com fa ara tant l’Administració de l’Estat espanyol com la Generalitat); i el 31-7-2014 cal pagar els ajuts a la dependència, a les residències d’avis, als centres per a discapacitats, etc. (tal com fa ara la Generalitat). No es pot pretendre que tota la gent que percep pagaments de l’Estat espanyol o de la Generalitat deixin de rebre els diners i que cobrin al cap de dos mesos. Si això passés simplement la independència no es materialitzaria.

De la mateixa manera, cal que tothom continuï cotitzant a la Seguretat Social (ara catalana). I si una família ha demanat una beca, cal resoldre l’expedient. Encara més: si algú és jutjat per un delicte i li toca judici el 4-7-2014, aquell judici ha de tindre lloc igualment, perquè les víctimes tenen dret a un judici sense entrebancs ni més retards dels necessaris (i l’acusat, si és innocent, també ha de poder demostrar la seva innocència sense dilacions). Si l’acusat és declarat culpable, té d’entrar a presó aquell dia mateix, on per cert a l’hora de sopar ha d’haver-hi el menjar a taula. I si un reclús té de sortir de la presó el 4-7-2014, ho ha de poder fer, ja que és inadmissible que s’hagi d’estar un dia més reclòs si ha complert la condemna que pertoca. Per tant, tot l’aparell de l’Estat té de continuar funcionant igual que abans. No pot servir d’excusa un canvi de règim o de statu quo: la gent té dret a percebre els diners que li pertoca, i a gaudir dels dies de llibertat que li pertoca; i l’Estat català no pot escatimar-los ni un sol dia.

Per tant: el dia abans de la independència cal tindre a punt tot l’aparell estatal. És a dir, el 4-7-2014 a les 8 del matí l’Agència Tributària ha d’estar preparada per a ingressar les declaracions d’IVA dels autònoms i les empreses (corresponents al segon trimestre del 2014) a un nou compte corrent (el de l’Estat català). O cal tindre dissenyada la matrícula dels cotxes. En efecte, el dia 4-7-2014 hi haurà, com qualsevol altre dia feiner, una persona que haurà de passar pel concessionari a recollir el cotxe que s’ha comprat. No és admissible dir-li a aquesta persona -que ja ha pagat el cotxe- que s’haurà d’esperar dues o tres setmanes perquè l’Estat encara no ha donat forma a les matrícules. I tampoc es té de fer esperar el concessionari. En conseqüència, mesos abans del 4-7-2014 s’han d’haver dissenyat les matrícules dels vehicles i fins i tot cal haver-ne fabricat algunes. I qui diu això diu cartes d’identitat, passaports, cartilles de la Seguretat Social, targetes sanitàries europees, etc. Fins i tot cal preveure la quantitat de funcionaris de l’Estat espanyol que, amb la independència de Catalunya, preferiran demanar destinació a l’altre Estat (el que aplegui els territoris castellanoparlants) perquè sentimentalment se senten d’aquella nació i no pas de la catalana. Si l’Administració pública a Catalunya perd cinc-cents funcionaris durant el procés d’independència (setmanes abans o setmanes després del dia d’independència), cal proveir aqueixos llocs de treball amb la màxima celeritat possible, perquè cap departament governamental no pot deixar de funcionar més de dues o tres setmanes. I això vol dir convocar processos selectius que sovint duren dos o tres mesos (tenint present que cal deixar un termini per a presentar papers, fer les proves, etc.). Per tant, la Generalitat tindrà de convocar aquests concursos en algun cas setmanes abans del dia que comenci a funcionar l’Estat català, en funció de les places que se sàpiga que quedaran vacants.

Fent càlculs ràpids ja es veu que, per a declarar l’Estat català, cal un període de preparació (un mínim de tres o quatre mesos?). I no només a nivell intern de la Generalitat (futur Estat), sinó també pel que fa a altres agents. Pensem en els sindicats: si hi ha convenis col·lectius a mig negociar, els sindicats han de decidir si ajornen les negociacions a l’espera del nou marc jurídic o bé les acceleren per tal de tindre garantit i estabilitzat un conveni col·lectiu mentre el nou Estat català no fa noves lleis laborals (pot trigar dos anys a fer-les). A més a més, no s’ha de perdre de vista un altre factor: tot aquest període de preparació pot representar un risc d’acceleració del procés. Si es comencen a dissenyar les matrícules dels vehicles, els mitjans de comunicació se n’assabentaran un moment o altre; i quan ho facin públic és possible que s’acceleri el procés d’independència, cas en què caldrà córrer més a muntar l’aparell estatal...

Una bona via per a resoldre aquesta qüestió, duta a terme pels diversos governs que han ocupat la Generalitat, és anar assumint competències. És a dir, que la Generalitat ja tingui un aparell administratiu quasiestatal en funcionament. A hores d’ara, la Generalitat controla la majoria del sistema escolar (la xarxa pública i concertada), el sistema sanitari públic, les universitats públiques, el sistema judicial -llevat dels jutges i secretaris judicials, que són estatals: la resta de funcionaris són autonòmics-, les presons, l’Oficina de Treball, els serveis socials, els trens, els ports, la majoria de carreteres, els aeroports menuts (Lleida, Igualada-Òdena, Sabadell i la Seu d’Urgell) i -atenció, perquè és important- la policia (Mossos d’Esquadra). A més, la Generalitat té obertes algunes delegacions a l’estranger, que poden ser útils ara mateix per a la diplomàcia (és a dir, fer gestions prop d’altres països encaminades a fer arribar el missatge que Catalunya vol independitzar-se, en paraules d’en Narcís Oliveres (“La diplomàcia independentista”, El Punt Avui, 22-7-2011); i que l’endemà de la independència poden servir de facto com a ambaixades (encara que posteriorment s’estableixin relacions diplomàtiques formals i es constitueixin autèntiques ambaixades, de manera que l’Estat català i els altres Estats bescanviïn una petita porció de territori). A la Generalitat li falta, emperò, controlar els aeroports grans (Reus, Girona i, sobretot, el Prat), la Seguretat Social, l’espai radioelèctric (només en controla una part cedida per l’Estat espanyol) i l’exèrcit. De la seva banda, el camp tributari està repartit: la Generalitat té Agència Tributària pròpia per als seus impostos, i altres organismes locals també en tenen (la Diputació de Tarragona té l’oficina anomenada BASE per a la gestió de tributs locals); però l’Estat espanyol disposa de la seva pròpia Agència Tributària a més de les oficines del cadastre. En els mesos que vénen, doncs, la Generalitat hauria de tindre accés a la gestió de la Seguretat Social (cotitzacions, etc.) i, si pot ser, tindre control sobre els aeroports del Prat, Reus i Girona -ni que fos parcialment-. En efecte, si l’endemà de la independència cal pagar pensions a jubilats, l’Estat català ha de tindre abans del dia de la independència la llista de pensionistes i llur número de compte corrent on fer l’ingrés.

Com he dit, la Generalitat ha anat fent passos en aquest sentit, tant quan ha governat CiU com quan han governat el tripartit d’esquerres (format per PSC, ERC i ICV-EUiA). I es continua en aquesta línia, fet prou important. Així, en Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió Democràctica de Catalunya (UDC) -partit que forma part de CiU- i considerat un dels polítics catalans més reticents a la independència, sosté (en declaracions fetes el 23-9-2011) que la Generalitat ha d’acabar funcionant com a administració única a Catalunya; per tant, té de xuclar totes les atribucions que té l’aparell de l’Estat espanyol. De manera semblant, quan la Generalitat va crear la seva pròpia Agència Tributària (2008), es va plantejar un funcionament conjunt amb l’Agència Tributària espanyola. La idea era que compartissin espai físic, i que el ciutadà acudís a una única finestreta, on hi hauria un funcionari que li tramitaria totes les declaracions. A posteriori, dins l’oficina, els funcionaris tramitarien els pagaments a l’Estat espanyol o a la Generalitat segons el que correspongués. Fet d’aquesta manera, és més fàcil la transició cap a l’Estat català, perquè les dues agències tributàries ja funcionarien de manera conjunta i el trapàs d’informació seria automàtic.

En fi, aquesta és, potser, la dificultat tècnica més important que té ara com ara el procés d’independència. No pas la ciutadania, que ja està madura. Sinó els serrells tècnics, que lògicament cal planificar. (S’ha de saber, en tot cas, que el món independentista també treballa en això: el 3-11-2011 hi ha la conferència internacional “Catalonia’s Self Determination Conference – Bulding a new state”, que ha de començar a analitzar aqueixes qüestions.)

Arribats en aquest punt plantejo una altra qüestió que enllaça amb el punt següent (el lideratge). Com es pot veure, conduir un procés de secessió implica controlar detalls tècnics importants (incloent-hi la gestió tributària i les forces policials). Per tant, qui piloti la independència de Catalunya té de ser una persona amb un perfil determinat. En primer lloc, ha de ser una persona solvent i preparada, i si pot ser astuta, que tingui estudis superiors i/o experiència en el món laboral, sobretot en organització i gestió (no vull dir que hagi teoritzat sobre com es porta una empresa, sinó que n’hagi portat alguna). En segon lloc, ha de tindre dots de lideratge i capacitat de convenciment, ja que cal posar en moviment tot un país. En tercer lloc, ha d’estar rodejat d’un bon equip, format per experts diversos, sobretot en els camps econòmic, social i jurídic. I, en quart lloc, ha de tindre bones relacions polítiques a nivell internacional i bones relacions econòmiques a nivell local; i si ha de tindre capacitat de comunicació amb les cancelleries d’arreu d’Europa i la secretaria d’Estat dels Estats Units, així com altres organismes financers internacionals, cosa que implica saber anglès i, si pot ser, disposar d’un bon cos diplomàtic.

Com podeu veure, n’Artur Mas, actual president de la Generalitat de Catalunya, respon a aquest perfil. Potser no completament, però sí bastant. Dic això perquè en Josep-Lluís Carod-Rovira no és una persona indicada per a fer aquest procés polític. En Carod-Rovira ha sigut un dels millors ideòlegs que ha tingut l’independentisme; però també ha demostrat no estar preparat per a pilotar políticament el procés d’independència. Són coses diferents: una és abocar pensament i donar arguments, i l’altra és executar un procés polític que té una vessant tècnica que no es pot descuidar.

5. EL LIDERATGE

Reprenent el darrer paràgraf del punt anterior, molts independentistes consideren que, per molt que el sentiment independentista hagi crescut, manca un líder sòlid.

En aquest punt és on fan cap moltes discussions del món sobiranista: si ara comença a ser el moment, i actualment CiU governa a la Generalitat, què faran els dirigents d’aqueixa força política?

Hi ha alguns analistes que apunten que l’actual direcció de CiU, en especial el president de la Generalitat, n’Artur Mas, conduirà el procés d’independència. D’altres persones molt posades en política consideren que el viratge sobiranista de CiU és un bluf i que no s’avançarà ni un mil·límetre (si en parlen és per electoralisme, és a dir, per a captar vots). Els qui consideren que en Mas està per fer el pas contraargumenten que, entre els votants de CiU, gairebé la meitat encara no són independentistes, i per tant primer cal treballar-se’ls. També afirmen que és important fer avançar la societat en conjunt cap a aquesta via, i per tant el procés d’independència pot trigar encara un xic: el temps necessari per a vèncer les resistències que, a dia d’avui, queden entre la població catalana.

A l’hora de jutjar o predir què farà CiU, cal tindre present que, en efecte, dins seu hi ha una ‘tensió’ interna (més que no pas un debat intern). Algunes veus aposten clarament per la independència, com el batlle de Figueres, en Santi Vila, sovint d’una claredat aclaparadora; o el batlle de Vic, en Josep M. Vila d’Abadal. Però encara hi ha moltes persones dins CiU, alguns amb prou poder, que no volen que es toqui res, com en Duran i Lleida.

En aquest escenari és lògic que en Mas, de moment, es mogui poc. Em sembla que tothom és conscient que Catalunya ha madurat socialment i es troba amb capacitat per a fer el pas cap a la independència. Però en Mas també és conscient que una part dels votants de CiU hi és poc o molt reàcia. I ningú no pot fer un pas agosarat si un part de la seva pròpia tropa, encara que sigui petita, no el seguís, o li costés fer-ho. Per a fer un pas així cal que almenys tots els teus et donin suport. Després ja rebràs el suport de fora les teves files; però primer cal que el teu propi grup accepti plenament el que proposes. Altrament, si en Mas convoqués Corts Constituents i una part del seu partit no li fes costat, hi ha el risc que fracassés (hom pensaria: si dels teus no tots t’ajuden, potser és que la idea no és tan encertada).

Penso, doncs, que en Mas -i la cúpula de CiU- té clar -cada cop més, si no ja del tot- que la independència és pràcticament l’única sortida que li queda a Catalunya; però que si s’avança per aquesta via s’ha de fer amb seguretat, cosa que implica avançar lentament, amb prudència. Diria que en Mas té temor. En efecte, el suport popular a la independència pot arribar a sobrepassar el 60% de la població (amb els fets del setembre del 2011 crec que ja hi som; però amb la negativa al pacte fiscal per part de l’Estat espanyol el 2012 hi serem segur i fins i tot potser el sobrepassarem). El temor té raó de ser perquè, si s’arriba al 60% de suport, aquesta qüestió no es pot defugir. No hi ha cap polític que pugui evitar tractar aquesta qüestió amb aqueixes xifres (de fet, els polítics i intel·lectuals espanyolistes la tracten a bastament). En conseqüència, un partit del perfil de CiU no té més remei que tirar-ho envant, tan lentament com vulgueu, però tirar-ho envant. O algú creu de debò que, si el suport a la independència arriba al 60% de la població, les forces polítiques no han de tindre-ho en compte? Els contraris a la independència (C’s, PP, PSC) ho tenen molt en compte (per exemple, la postura oficial del PSC és posicionar-se com a força intermèdia contra els ‘espanyolistes recentralitzadors’ del PP i els ‘separatistes’, entre els quals col·loca CiU; vegeu el discurs de na Carme Chacón al Consell Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el 20-9-2011, en què identifica els dos temes més importants de l’agenda política: l’anticatalanisme espanyol i la reacció independentista catalana). I aquí és on surten els problemes per a en Mas i el seu equip. Si arribem a aquest nivell (60%) CiU haurà de plantejar-se què fer. No avançar en la independència implicarà començar un retrocés electoral, perquè alguns electors li retiraran el suport (a mesura que es recompongui l’independentisme parlamentari, format per ERC i SI). I avançar en la independència (per tal de no allunyar-se del sentir majoritari de la població) implica enfrontar-se no al PP o al PSOE (que també), sinó als regionalistes dins CiU. Tindrà de convèncer-los i fer-los canviar de parer. En aquest sentit, els avisos que en Mas llança en públic (el setembre del 2011, però també abans i després) no els destina tant a Madrid: els destina als militants de CiU i als seus votants menys propensos a la independència. Ho fa per a preparar-los, ja que un moment o altre llançarà la consignar de saltar la paret (saltar la paret és una expressió usada per dirigents de CiU, per això la poso).

El que he dit d’en Mas segurament no serà comprat per molts independentistes, que pengen la llufa de botifler a qualsevol militant de CiU. Molts independentistes dubten d’en Mas. Però fóra bo repassar les hemeroteques. S’hi veuen uns quants indicis que no s’havien vist mai en cap polític català. D’entrada, cal tindre present que, com a president, en Mas ha de mantindre una certa prudència a l’hora de fer declaracions (fet imprescindible en qualsevol governant, val a dir). Doncs bé: en aquest marc de necessària prudència, el setembre del 2010 en Mas ja ha dit que, com a ciutadà, està per la independència de Catalunya. Hi afegeix -per la dosi de prudència de què parlava- que una altra cosa són els condicionants socials. Però el seu posicionament personal és el que és.

A més, el setembre del 2011 (quan s’han donat casos de transgressió de l’Estat espanyol, que a parer meu ha implicat arribar al punt de no-retorn), en Mas ha fet altres declaracions inusuals en un polític a qui penjaríem l’etiqueta de ‘moderat’ (com se’l considera sovint). Primer tenim el discurs institucional amb motiu de la Diada, emès per televisió el 10-9-2011. Minuts abans que l’emetessin la meva dona em va preguntar “Què dirà el president?”, i vaig respondre-li recorrent al que s’espera segons els manuals: “No res”. És a dir, que no diria res de substancial o rellevant, res que sobresortís. En aquesta mena de discursos el que es diu és perquè tota la població ho accepti; per tant no es diuen coses gruixudes, sinó generalitats acceptables: que si hem de treballar per tal de sortir de la crisi, que si Catalunya ha d’avançar en conjunt, etc. Com a molt, el president podia fer -i de fer va fer- un al·legat de les retallades en el sector públic com a mesura per a garantir el manteniment dels serveis públics; però fora d’això no m’esperava cap afirmació sobresortint. Doncs bé: els primers minuts van ser d’una èpica considerable, inusual. No sóc l’únic que ho vaig veure: un col·lega resident a Andorra em va fer un correu l’endemà dient-me que havia tingut aquesta mateixa sensació.

La segona mostra -per a mi la més rellevant- la tenim en el discurs que va fer en Mas a Madrid al cap de poc (14-9-2011), on va dir que Catalunya comença el seu propi camí. Podeu veure el discurs en aquest vídeo de l’Agència Catalana de Notícies. I alerta amb el que va dir en Mas, ho cito tal qual:

“Nosotros tenemos un proyecto propio, queremos establecer nuestro propio camino [...]. España hizo su Transición hace treinta y pico de años atrás. Nosotros colaboramos en ella. La Transición democrática, la Transición hacia Europa, la Transición hacia el Estado del bienestar... Ahora, quizá, le toca a Cataluña hacer su propia Transición Nacional. Ese es un concepto que yo defiendo en Cataluña, que lo que quiere decir es que, sin eh... sin amenazar a nadie, sin querer inportunar a nadie, Cataluña quiere seguir su propio camino y quiere forjar su propio proyecto. ¿Y cómo lo va a hacer, eso? Ese camino y ese proyecto propio, ¿no? ¿Cómo lo va a hacer?. Pues miren: lo va a hacer de forma pacífica, como siempre. Insisto: en estos últimos tiempos, esta Constitución, que era punto de encuentro, que nosotros construimos, que nosotros defendimos, y además con ahínco, y además creyéndonoslo a fondo, esto ha dejado de ser ese punto de encuentro. Si ustedes suman la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Cataluña (de hace algo más de un año) y la reciente -creo que se le llama- reforma exprés, ¿no?, de la Constitución pactada entre el Partido Popular i el Partido Socialista, si ustedes suman estos dos temas, pues verán que esto es el jaque y el mate al espíritu constituyente y al consenso constitucional.”

Déu-n’hi-do. Aquest discurs no es diferencia gaire dels d’en Carod-Rovira. L’única diferència és que en Mas fa les seves propostes polítiques per la fallida de l’esperit constitucional (idea defensada pels intel·lectuals maragallistes, d’altra banda).

I ara faig la següent reflexió. Si les declaracions d’en Mas a Madrid les poséssim en boca d’un dirigent d’un altre territori amb ànsies d’emancipació nacional, tothom interpretaria que aquell dirigent té al cap iniciar un procés d’independència en poc temps. Fixem-nos que, al cap de poques hores, un periodista de RAC1 va dir textualment referint-se al discurs d’en Mas a Madrid: “Si això no és la independència, què és?”.

A banda, en alguna altra ocasió en Mas directament ha insinuat la possibilitat d’engegar el procés d’independència (declaracions del 16-9-2011). I el llenguatge emprat a Madrid desprèn un aire d’ultimàtum que es troba en altres manifestacions semblants en què es parla d’un nou full de ruta per a Catalunya (declaracions del 21-9-2010). L’expressió full de ruta no és un terme qualsevol: és el que es va encunyar en anglès (road map) per a referir-se al procés de pau entre Palestina i Israel, que ha de comportar la creació d’un Estat palestí. Afegim-hi encara que en Jordi Pujol, el 27-9-2011, va afirmar en públic, davant empresaris i experts en economia, que “algun dia Mas haurà de prendre decisions molt compromeses”, amb referència a la situació de trencament que s’havia produït entre Catalunya i Espanya. És evident que en Pujol, com a dirigent de CiU, coneix l’estratègia que aquesta força política vol seguir els propers anys. Una persona que té informació privilegiada en aquest camp no deixa anar afirmacions tan clares com aquesta (“prendre decisions molt compromeses” referit a la relació Catalunya-Espanya). Potser és que en Pujol també vol avisar el sector negocis de la dreta catalana d’un moviment polític imminent...

En resum, crec que és bastant clar que en Mas es planteja l’opció independentista. Una altra cosa és si té clar si activar-la o no, i quan activar-la; però se la planteja. Pel llenguatge que fa servir s’evidencia que cada vegada està més a prop d’activar-la. Si no l’activa és pels dubtes: els contraris a la independència dins CiU, assegurar-se que la societat catalana majoritàriament hi estarà a favor, assegurar-se els suports internacionals, assegurar-se que l’endemà es continuaran pagant nòmines, etc. Però, en la mesura que aquests dubtes s’esvaeixin, ja no hi haurà excuses. L’Estat espanyol s’ha acabat per als catalans, perquè ha fracassat amb Catalunya, amb la seva ciutadania, amb el seu teixit empresarial, amb la seva classe política, i per tant un president com en Mas només té una sortida: convocar Corts Constituents. I si no ho fa de moment és pels dubtes que (encara) queden en alguns camps.

La darrera oportunitat perquè Catalunya es mantingués dins Espanya va ser l’Estatut d’Autonomia III impulsat per en Pasqual Maragall quan va ser president de la Generalitat (2003-2006). En Maragall volia que Catalunya pogués ser ella mateixa (catalana, al cap i a la fi), cosa que implica un reconeixement nacional i una configuració federal de l’Estat espanyol que donés pràcticament tot el poder a la Generalitat; i això el mateix l’Estat espanyol no ho podia acceptar. El tret li va sortir per la culata i el rebuig d’Espanya a les propostes polítiques d’en Maragall (al Congrés de Diputats i per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010) va fer créixer el sentiment independentista. Si en Mas va pensar que podia fer un últim intent de trobar un encaix per a Catalunya dins Espanya (amb el pacte fiscal) ha fet tard. I n’és conscient. La darrera oportunitat va ser l’Estatut d’Autonomia III. L’Estat espanyol li va barrar el pas, i posteriorment no s’ha fet més que laminar el poder de la Generalitat: recursos contra la immersió lingüística, contra l’aranès, contra la Llei d’Educació de Catalunya, etc.; obligació imposada pel Govern espanyol que la Generalitat retalli encara més del que ho ha fet per tal d’eixugar dèficil -quan el Govern espanyol té molt més dèficit que la Generalitat i no tanca ministeris malgrat que és un mandat del Congrés de Diputats-; negativa del Govern espanyol a traspassar competències a la Generalitat -com les beques- malgrat les sentències a favor de la Generalitat; modificació unilateral de la Constitució espanyola; espoli fiscal continuat i manca d’inversions en infraestructures; imminent negativa al pacte fiscal; i fins i tot amenaça de tombar la llei antitaurina aprovada pel Parlament malgrat que la Generalitat té competències en matèria de tracte d’animals. Enfront d’aquest panorama, al catalanisme només li queda un camí: la independència. Si en Mas vol posar-hi el terme transició nacional (com en Mikhaïl Gorbatxov va encunyar térmens com glasnost o perestroika per a referir-se al programa d’obertura i democratització de la Unió Soviètica) perquè entén que és més fàcil visualitzar-ho al conjunt de la ciutadania, doncs molt bé: tot corrent de fons crea escuma superficial, i el terme transició nacional és l’escuma visible d’un corrent de fons. Però el camí que ha de fer el catalanisme, en digui com en digui, només pot conduir a la independència (vegeu l’article d’en Jordi Casals “Catalunya espanyola, autonomia tutelada”, a Nació Digital (1-10-2011), en què exposa de manera succinta que, quan la transició nacional “toparà amb el mur”, políticament l’única sortida que li queda al catalanisme, incloent-hi CiU, és la independència).

Per a acabar la glossa d’en Mas diré que, fins i tot després de les evidències reportades, hi ha qui es planteja fins a quin punt CiU està madura per a comandar un procés així. Inclús hi ha qui dubta que CiU arribi a fer pas. Segurament és per nivell d’exigència. Un independentista de pedra picada sempre, sempre trobarà tou el plantejament d’en Mas. Si en Mas aprova la independència el 4-7-2014 -hi insisteixo: és una data hipotètica, que ningú no se l’apunti a l’agenda-, els independentistes de pedra picada li retrauran per què no la va proclamar el 28-12-2010, l’endemà que prengués possessió com a president de la Generalitat.

Hom dirà: bé, sembla que en Mas és qui ha de portar la independència. És un home preparat; s’ha plantejat la qüestió de la independència; ha fet declaracions del 2010 ençà que apunten cap a la independència (fins i tot en el marc de la necessària prudència que ha de tindre un president que ho és de tots, també dels catalans no independentistes); ha encunyat una terminologia ad hoc (i hom no encunya una terminologia si no hi ha uns conceptes a designar: a l’exemple d’en Gorbatxov em remeto); i segurament està preparant els seus que són més reacis a la independència. Però tampoc hem de ser il·lusos: que en Mas sigui una persona qualificada per a dur a terme aquest procés, i fins i tot que s’ho plantegi (perquè s’ho ha plantejat) no vol dir que ho dugui a terme. Podria dur-ho a terme, té els ingredients al punt; però potser al final no gosarà a fer-ho. Jo, el que dic, és que és una persona idònia per a fer-ho i que pot fer-ho perquè hi ha els condicionants socials i legals per a fer-ho; però no sé si ho farà (vés a saber si trobarà grans resistències dins CiU mateix).

Però que en Mas no gosi a fer el pas no vol dir que s’hagi perdut el tren. Rere seu poden vindre moltes altres persones preparades. Penso especialment en n’Alfons López Tena, que s’ha posat en política justament per a treballar en la independència de Catalunya. En López Tena té atributs com els d’en Mas: és una persona preparada tècnicament -sobretot en el camp jurídic- i intel·lectualment; té dots de lideratge i un verb captivador (per clar, per eloqüent, per compromès, per coherent); és un bon orador (no per la floritura, sinó per la claredat); és molt actiu; coneix els intríngulis dels ministeris de Madrid (bagatge útil per quan calgui dir als membres del Govern espanyol que Catalunya deixa de ser governada per ells); sap arrossegar el públic; s’ha rodejat d’un bon equip; i té un nivell d’exigència i de compromís que no es veu gairebé en cap polític (no de Catalunya: d’arreu!). Ja sé que en López Tena té un pronto que fa que, de tant en tant, deixi anar algun estirabot que fa quedar malament els qui col·laboren amb ell. Però és el preu que cal pagar per a tindre una persona brillant, compromesa i efusiva en política. És una qüestió de tarannà i em sembla que, per molt que algú l’assessori en aquest camp perquè es moderi un xic, sempre en deixarà caure alguna digna del Polònia. Què hi farem! Ara: potser també va bé tindre algú així per quan calgui negociar amb el Govern espanyol el traspàs de poders.

I si en López Tena no pot posar-s’hi o no reïx, sempre pot vindre algú altre que tingui clar el camí polític a seguir, que s’hagi format o hagi entrat en els camps descrits adés (dret, Administració pública, fiscalitat, afers exteriors, gestió empresarial, idiomes, una certa visió sobre temes socials, etc.) i que a alçada de les circumstàncies hi estigui no tan sols ell sinó tot el seu equip. Si es dóna aquest escenari certament la consecució de la independència serà un fet, agradi o no al Govern espanyol.

6. A TALL DE CLOENDA: DUES REFLEXIONS

Més enllà del que jo pugui dir, hi ha altres veus que indiquen l’escenari del futur. En reporto dues.

a) Primer una reflexió que ve de l’altra banda de l’Atlàntic (com tantes altres coses poden vindre d’allà). És una anècdota protagonitzada per l’economista i acadèmic Xavier Sala i Martín, professor de la Universitat Colúmbia (Nova York, Estats Units), que ajudarà a entendre fins a quin punt un procés d’independència depèn de la pròpia societat i no de ningú més. No puc precisar quan va ser exactament, però va ser en una tertúlia radiofònica, de Catalunya Ràdio o de RAC1, el 2010 o el 2011. El tema de debat era -com gairebé cada dia- l’enèsima agressió de l’Estat espanyol envers l’autogovern de Catalunya -potser era la sentència contra l’Estatut d’Autonomia III-. El conductor del programa preguntava als contertulians quina havia de ser la resposta de Catalunya. En Sala i Martín va dir que la tenia. El conductor del programa li va demanar quina era i en Sala i Martín va deixar anar: “Hem de redactar un document que digui: Quan, en el decurs dels esdeveniments humans, és necessari per a un poble deslligar-se dels llaços polítics que l’han connectat a un altre, i assumir, entre els poders de la terra, el lloc separat i igual al qual les lleis de la naturalesa i del Déu natural donen dret, un respecte decent per les opinions de la humanitat requereix que hagin de declarar les causes que els impel·leixen a la separació”. I acte seguit va dir: “I, a partir d’aquí, només cal canviar Estats Units d’Amèrica per Catalunya”. Era la primera frase de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (1776). En aquella ocasió, enfront dels abusos de la metròpoli, la dignitat d’una societat va fer que hom hi contestés amb una declaració d’independència. Dos segles més tard, aquells territoris s’havien convertit en el país més poderós del món. Aleshores la societat nord-americana va creure en si mateixa, en la democràcia i en la llibertat. I ho van aconseguir i van construir un futur millor.

b) Podem afirmar que la independència de Catalunya serà; però no podem albirar com serà. He apuntat tres vies avalades internacionalment; però vés a saber si els catalans no inventaran la via catalana... El que és bastant probable és que passi com menys s’ho esperen els independentistes. En Vicent Partal ha sigut testimoni de diversos processos d’independència d’Europa del 1990 ençà. A l’article “No som on érem: ja som lluny” (13-9-2011) explica:

“He viscut com a periodista molts processos d’independència i he après algunes coses concretes sobre la manera com passen. M’agradaria de tenir temps i calma per a poder-les explicar en uns quants centenars de pàgines, però m’he de conformar amb fórmules com la que diré ara ara: crec que mai no he vist arribar la independència d’un país de la manera que els seus independentistes l’havien planificada. Però la cosa important és que, quan l’oportunitat s’ha presentat, no l’han deixada escapar perquè sabien, n’eren ben conscients, que aquella, exactament aquella, era la solució. I és aquesta consciència que el país, una part suficient del país, ja té. I això és haver anat molt lluny”.

Jo hi afegiré més: si algú planifica a 10 anys vista, que ho deixi córrer. En essència, perquè el temps no havia passat mai tan de pressa com ara. De fet, és molt arriscat planificar ni tan sols a 2 anys vista: qui ho hagi fet des de final del segle XX haurà comprovat que les previsions salten pels aires perquè tot avança més de pressa del que ens pensem. La societat és molt líquida i canviant i progressa a velocitats vertiginoses; i el 2009 -és a dir, ahir- ben poca gent hauria pensat que l’opció independentista estaria tan madura com ho està ara. La història recent ens ha ensenyat que els grans canvis socials passen de sobte, sense que mesos abans ningú no ho preveiés. Ni els independentistes s’imaginen que tot està més a prop que no sembla.

En fi: potser en Mas no sabrà trobar la forma de fer el pas envant (o sí), o no s’hi veurà amb cor (o sí). Però el que és clar és que, si no ho fa ell, ho farà el que vingui després d’ell (li agradi o no). Ja no hi ha marxa enrere (en Maragall va ser el darrer intent) i per tant només queda fer el pas envant. L’únic que hi ha per decidir és qui farà el pas; i l’únic requisit que falta no és la legalitat (ja hem vist que està superada) sinó que, qui faci el pas, estigui preparat tècnicament. Això, i només això, és el que falta. Si en Mas diu “som-hi” ja hi som (i, si no ho diu, ho dirà el qui vingui encabat: és qüestió de temps).

AFEGITÓ (4-11-2011)

El 3-11-2011 l’entitat Sobirania i Jústicia va organitzar la conferència Building a new state, sota la batuta d’en Quim Torra. Hi van assistir tres experts internacionals en la creació de nous estats que van explicar quins aspectes tècnics calia tindre resolts en el moment de la independència. Podeu llegir les cròniques periodístiques de l’acte a Nació Digital, Vilaweb (amb vídeo entrevista inclòs) i El Singular Digital.

Adéu ETA; hola futur

2011-10-21T10:11:00.003+02:00

Volia (o hauria de) publicar un apunt sobre els mecanismes que porten a la constitució de l’Estat català, però l’anunci d’ETA que cessa la violència mereix un apunt, per petit que sigui, per la transcendència del fet.

Ja era hora. ETA havia d’haver deixat les armes fa molt de temps, deixar en pau la gent que no pensa com ella i dirimir el conflicte basc allà on toca: a les urnes i als parlaments.

És cert que l’Estat espanyol ha fet coses que han dificultat aquest procés (llei de partits, demonització del nacionalisme basc, lluita antiterrorista amb mitjans poc ètics, etc.). Però això no justifica cap mort, ni cap segrest, ni tan sols viure amenaçat pel simple fet de pensar d’una manera (ser espanyolista, o ser nacionalista basc de dretes, o ser regionalista). Com he dit sempre, el debat de les idees ha de ser això, debat. I la confrontació només pot ser d’idees; no res més. Per tant, ja era hora.

Una darrera cosa: ara ja no hi ha excuses per a tractar el tema basc. El País Basc ja no és com Irlanda: ara serà com Escòcia, que encara un procés d’independència exclusivament democràtic i pacífic. L’Estat espanyol ja no pot escaquejar-se i haurà de seure a parlar amb les forces polítiques basques que aposten per la independència: exactament igual que a Escòcia. Haurà de seure a parlar. (I també caldrà fer gestos envers els presos d’ETA: el Govern espanyol ha d’aplicar la llei, i tant que sí; però amb la interpretació més adequada a la nova realitat, tal com es fa amb molts altres presos, que segons la conducta i altres condicionants poden veure reduïda la situació penitenciària [l’anomentat 3r grau].)

Dit això, reitero que el final d’ETA és més que una bona notícia; i si no me n’alegro més és perquè ja fa molts anys que hauria hagut de desaparèixer. Tota la gent que va morir no s’ho mereixia i això no té reparació, malauradament.

L’argumentari contra la independència de Catalunya és el que és (agradi o no)

2011-10-09T13:46:00.006+02:00

1. PLANTEJAMENT

A l’apunt anterior exposava que el procés d’independència de Catalunya és irreversible.

En aquest escenari, la gent que hi és contrària actua i actuarà amb ànim d’aturar-ho o, com a mínim, de frenar-ho. És un comportament lògic i coherent amb la seva ideologia. Com a estratègia, en general els antiindependentistes donen un seguit d’arguments. En aquest apunt els reporto un per un i els comento.

(Cal dir que alguns antiindependentistes també han recorregut a la violència. N’hi ha de diversa mena: violència verbal (articles de persones com n’Antonio Robles [vegeu l’apunt anterior]); kale borroka [vegeu altra volta l’apunt anterior]; i trets d’arma (un balí disparat a un voluntari de la consulta independentista de Barcelona (Ara, 5-10-2011)). Però aquests fets són una qüestió d’ordre públic, no formen part del debat d’idees. Per tant, cal esperar que les autoritats policials i judicials actuïn i no deixin impunes aqueixos actes violents. Si hi hagués impunitat simplement el nostre Estat de dret seria una farsa.)

Tornant als arguments, la meva impressió és que, als antiindependentistes, l’argumentació se’ls ha anat fent cada cop més prima. No tant perquè no hagin sabut desenvolupar els seus arguments, sinó perquè, a mesura que ha passat el temps, aqueixos arguments s’han anat aprimant o han anat caient pel seu propi pes.

Tal dinàmica (intentar desenvolupar arguments però trobar-se que queden superats pel pas del temps) ja ve de lluny. Recordo que, als 90 del segle XX, es parlava molt de l’autodeterminació del poble català. Era un artilugi terminologicopolític per a dir que Catalunya tenia dret a plantejar-se ser un Estat. Aleshores, els antiindependentistes deien que el poble català s’autodeterminava cada cop que votava en unes eleccions. Era una manera subterfúgica de dir que no s’havia de fer cap referèndum d’independència perquè, com que la gent ja votava cada quatre anys i podia votar partits independentistes, ja n’hi havia prou. I, és clar, si aconseguien que no es fes mai cap referèndum per la independència, és evident que així aturaven la creació de l’Estat català. Doncs bé: el simple pas del temps ha deixat aquest argument totalment obsolet. El debat sobre la independència de Catalunya ha anat creixent al marge de les conteses electorals, o més ben dit, per sobre de les conteses electorals. I és que no estem parlant d’una opció política concreta (com si fos dretes o esquerres) sinó que estem parlant d’un model d’Estat; i això supera les conteses electorals i està per sobre de si hem de fer polítiques de dretes o d’esquerres. Això, sumat al fet que hi ha partidaris de la independència en pràcticament tots els partits polítics, ha deixat l’argument esmentat (que els catalans s’autodeterminen cada vegada que voten) masegat. No ha superat la prova de la realitat.

Sigui com vulgui, crec que, a dia d’avui, a l’unionisme cada vegada li queden menys arguments; que tots són qüestionables o fins i tot, en algun cas, rebatibles; i que, a mesura que passi el temps, algun d’aquests arguments encara tindrà menys força (o directament deixarà de ser un argument vàlid). Mirem d’analitzar-los i veure el perquè d’aquest aprimament de l’argumentari unionista.

(Una precisió terminològica prèvia. Amb el terme unionisme es designa la ideologia que propugna el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol -o francès en el cas de la Catalunya Nord-. L’unionisme es pot distingir de l’espanyolisme, encara que siguin conceptes propers. En efecte, els espanyolistes són en principi unionistes; però no manquen espanyolistes, sobretot de fora de Catalunya, que arriben a proposar que Catalunya s’independitzi (“¡Que se vayan!”), farts de la murga catalanista. Aquests espanyolistes no poden considerar-se unionistes, per raons òbvies. D’altra banda, hi ha catalans que voten o militen en forces polítiques nacionalistes com CiU i, per tant, no poden considerar-se ben bé espanyolistes; però que, alhora, són partidaris que Catalunya es mantingui dins l’Estat espanyol. L’exemple més clar seria n’Antoni Duran i Lleida, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). En Miquel Iceta, dirigent polític del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), també pot considerar-se netament unionista; però és molt forçat atribuir-li l’etiqueta d’espanyolista -i, com ell, molts altres dirigents socialistes amb una ideologia semblant a la seva-.)

Entrem en matèria.

2. LA DIVISIÓ SOCIAL

Un primer argument unionista és que la independència pot crear divisió social o conflicte entre els habitants de Catalunya. Dit d’una manera planera, la independència de Catalunya -el nou statu quo- pot fer enfadar una part de la ciutadania de Catalunya, presumiblement la que se sent més espanyola. Tal reacció pot comportar tensions socials indesitjables. Un dels polítics unionistes que més recorre a aquesta idea és n’Antoni Duran i Lleida, de CiU.

Doncs bé: esgrimir aquesta raó en contra de la independència de Catalunya és un acte profundament antidemocràtic. Revela que, qui l’esgrimeix, pensa més des del conservadorisme (mantindre un statu quo determinat, que s’ha demostrat inservible) que en la democràcia (participació). Dit d’una altra manera, qui l’esgrimeix en realitat exhibeix el seu dèficit democràtic.

En tota societat hi ha punts de vista diferents sobre molts temes. Hi ha partidaris i detractors de les centrals nuclears, del toreig, de gravar amb impostos les herències, dels diversos models d’escola (laica, pública, privada, amb més o menys autoritarisme, etc.), de les mesquites, del turisme de borratxera, de si s’ha de prohibir que els adolescents mengin bolleria industrial, de si l’Administració pública ha de retallar despeses o no, de si s’ha de subvencionar el cinema o les ONGs o la llengua o els jubilats que van de viatge, de si s’ha de pagar un cànon per comprar CDs o fer fotocòpies, de si s’ha de fer un túnel a pocs metres de la basílica de la Sagrada Família... I és normal que sigui així. Tota societat sempre té debats sobre qüestions com aquestes. I què fa una societat quan ha de prendre una decisió sobre un d’aquests temes? Votar. Pot votar en un referèndum (per exemple, l’adhesió d’un país a l’OTAN); o, en unes eleccions, pot votar el partit polític que defensa el seu posicionament. Ningú no diu que, com que són temes que creen divisió entre la població, no s’han de tractar. Al contrari: se sotmeten a votació o se sotmeten a discussió al Parlament.

Així -i per posar un exemple que ha implicat el mateix Duran i Lleida-, en la societat catalana s’ha instal·lat el debat sobre com ha de ser la xarxa d’escoles. Des de posicions d’esquerres s’advoca per una escola enterament pública i laica, on la religió catòlica pràcticament desaparegui; aquest model comporta que les escoles concertades i privades no rebin suport institucional. Per contra, des de posicions de dretes s’advoca per mantindre, des dels poders públics, bona part de les escoles concertades i privades. Quan els electors catalans han fet més confiança a partits d’esquerres (PSC, ERC, ICV-EUiA) que a partits de dretes (CiU, PP), des del Govern de la Generalitat s’ha retallat el suport a les escoles concertades i privades (això va provocar, cap a l’any 2004, protestes de pares de família davant la Conselleria d’Ensenyament). En canvi, quan ha passat a la inversa, el Govern de la Generalitat ha tornat a donar suport a les escoles concertades i privades (i col·lectius d’esquerres se n’han queixat públicament).

Fixem-nos en la paradoxa. Segons en Duran i Lleida, si un tema genera confrontació social no s’ha de tractar. Aleshores, en el debat sobre el model educatiu català, que crea divisió dins la societat i una certa crispació, com és que en Duran i Lleida i el seu partit han participat en el debat i han actuat? No és incongruent? Tot fa pensar que, senzillament, en Duran i Lleida no desitja que Catalunya sigui un Estat, i una manera d’evitar-ho és (deu creure ell) no parlar-ne. En fi, a la llum d’aquests exemples, a en Duran i Lleida se li poden atribuir dos epítets: antidemòcrata (no es pot parlar del que no vull que se’n parli) i hipòcrita (no facis això que és dolent però jo ho faig encara que sigui dolent si em convé). I encara hi ha qui creu que en Duran i Lleida té talla política. El que té és talla diplomàtica, però no pas talla política, que és tota una altra cosa.

En resum: l’argument que, quan es crea divisió social, des dels poders públics no s’ha de fer res és una fal·làcia. Perquè, si fos així, no es faria mai re de re de re. I, de fet, tots els parlaments s’haurien de tancar perquè no es podria parlar de cap tema controvertit.

He dit que aquest plantejament immobilista esgrimit per l’unionisme és antidemocràtic. Pot semblar una afirmació forta. Però és que sostenir que no es pot plantejar la independència de Catalunya perquè hi ha gent que es disgustaria és violar un dret civil fonamental com és la igualtat entre ciutadans.

En efecte, segons alguns unionistes la independència de Catalunya no s’ha de materialitzar perquè hi ha gent que no la vol i/o s’enfadaria i/o se sentiria molesta si es portés a cap. Per tant, aquest estat d’ànim (sentir-se molest o enfadat) és prou motiu per a no tirar-la envant. Dit d’una altra manera: l’estat d’ànim d’algunes persones és suficient per a no plantejar -en térmens democràtics- un tema polític.

Doncs bé: resulta que a Catalunya hi ha gent que se sent enfadada i/o molesta pel simple fet de pertànyer a l’Estat espanyol. Les raons d’aquest estat d’ànim són diverses [vegeu l’apunt anterior, on hi destino un apartat]. La pregunta cau pel seu propi pes: si no es pot activar un nou statu quo -en aquest cas, la independència de Catalunya- perquè unes persones se sentirien enfadades i/o molestes, per què cal mantindre l’actual statu quo -la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol- si també fa que unes persones se sentin enfadades i/o molestes?

Recordem que, en una democràcia occidental, tothom té els mateixos drets (i si no és així no és una democràcia, és una altra cosa). Per tant, si algú pot vetar un statu quo -la independència de Catalunya- perquè el molesta o simplement no li agrada, algú altre també pot vetar qualsevol altre statuo quo -la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol- pel mateix motiu. Si no és així, aleshores s’està discriminant la segona persona.

Com hem vist, quan en una societat hi ha divisió de parers sobre un tema i aquesta societat és avançada, la qüestió es resol democràticament, és a dir, via urnes. Per tant, si a algunes persones no els agrada l’statuo quo d’una Catalunya independent, i a altres persones no els agrada l’statuo quo d’una Catalunya dependent d’Espanya, és tan simple com votar. Per a això es va inventar la democràcia: per a dirimir diferències. El que és inadmissible és que, perquè hom no vulgui una cosa que desitgen d’altres, veti el debat i la possibilitat de votar. Pensar i actuar així és una manca de respecte envers els seus conciutadans.

En una societat occidental com la nostra els conflictes socials -que sempre n’hi ha- es dirimeixen a les urnes (Parlament, referèndums, etc.). Optar per una altra solució que comporti silenciament i immobilisme no és acceptable per a qualsevol persona demòcrata.

Un darrer apunt. Fixeu-vos que no he parlat de la possibilitat que no hi hagi conflictes socials, o que siguin mínims (alguna manifestació, alguna crema de contenidors i poca cosa més, com una esbravada). Ho dic perquè fins ara ningú no ha demostrat que, amb la independència de Catalunya, efectivament hi haurà conflictes socials. Només s’ha apuntat com a possibilitat, com qui treu el santcristo gros amb ànim d’amenaça (“que ve el llop!”). Però està per veure que n’hi hagi (jo crec que, si n’hi ha, seran mínims). Ara bé: el que jo plantejo és que, fins i tot en cas que hi hagi aldarulls i brega, això no és motiu per a no sotmetre al dictamen de les urnes la qüestió de la independència de Catalunya. En democràcia no és acceptable el xantatge emocional per a evitar que la societat determini el camí a seguir.

3. ELS SENTIMENTS IDENTITARIS

Els possibles conflictes socials a què al·ludeixen els unionistes poden tindre la seva arrel en els sentiments identitaris.

Aquest camp, esgrimit també com a argument contra la independència, s’ha de debatre des d’una altra perspectiva. En efecte, algú pot dir que els sentiments de la massa social castellanoparlant que viu a Catalunya no es pot gestionar amb una ‘resposta tècnica’ (com la que he donat en parlar de la democràcia com a via per a dirimir conflictes). Les respostes tècniques s’han d’aplicar a l’àmbit econòmic, jurídic, polític o administratiu. Però un component emotiu no es resol amb respostes tècniques.

Ara bé: aquest àmbit tampoc és el principal escull social per a la independència de Catalunya. La raó és que la gent castellanoparlant de Catalunya no es mouran monolíticament en una sola direcció (encara que alguns unionistes pretenguin fer-ho creure).

Efectivament, el col·lectiu de castellanoparlants que viu a Catalunya no és, ni de bon tros, homogeni. En aquest col·lectiu hi ha de tot. Hi ha, és clar, persones de nivell sociocultural i econòmic alt i amb bones feines (funcionaris, responsables d’empreses, metges, etc.), benestants i formades, que tenen una opinió negativa sobre el procés d’independència. Però també hi ha persones de classe mitjana que parlen castellà habitualment -i que han après català a l’escola o al carrer- i que alhora aposten decididament per la independència de Catalunya, sense embuts. També hi ha molts castellanoparlants residents en barris populars que, d’entrada, no es plantegen la independència; però que, si les elits catalanes la duguessin a terme, l’acceptarien amb tota naturalitat, sense fer-ne escarafalls, perquè les seves prioritats són tindre feina, que l’escola on du la seva filla funcioni i que pugui ser atesa sanitàriament com cal, i saben que això, en un Estat català, estaria garantit -o en tot cas es donarien més bones condicions per a garantir-ho-. Igualment, hi ha milers d’hòmens i dones vinguts d’Andalusia als anys 60 i 70 del segle XX, avui ja grans, que veuen amb bons ulls la independència; són persones que s’estimen molt la terra natal però també s’estimen molt Catalunya, i entenen que tindre les arrels a 500 quilòmetres no té res a veure amb si es crea un Estat nou. També hi ha quillos i xonis profundament anticatalans -gairebé feixistes- al costat de quillos i xonis que no tenen inconvenient a sumar-se a la independència i l’acceptarien de grat. També hi ha funcionaris de l’Estat espanyol que han hagut de raure a Catalunya i que estan a l’espera d’una destinació més propera a ca seva, als quals el procés d’independència -encara que hi estiguin en contra o no els importi si es du a terme- no els fa ni fred ni calor perquè la seva prioritat és tornar a la seva terra a curt o mitjà termini, de manera que se’n desentenen. Hi ha castellanoparlants antisistema i alternatius que no volen cap estructura estatal -ni la catalana ni l’espanyola-. I hi ha gent menfot -en totes les comunitats lingüístiques, val a dir-, a qui tant li fa si Catalunya és independent o no però a qui també tant li fa si Espanya es manté com a Estat o es disgrega. Fins i tot hi ha gent de nivell sociocultural i econòmic baix que no segueix l’actualitat i que s’assabentarà que Catalunya és un Estat mesos després que això passi (i no els importarà en absolut, perquè la millora de la seva situació personal i social és una qüestió prioritària per a ells, més que no pas si el Regne d’Espanya es manté o es disgrega). A tot això cal afegir-hi els castellanoparlants que, simplement, dubten o no tenen una opinió formada; alguns s’aniran posicionant a mesura que s’acosti el dia de la independència, tant en un sentit com en l’altre; però d’altres continuaran dubtant. Per tant, assumir que tot aquest col·lectiu tindrà un posicionament únic i que actuarà en bloc és irreal.

En aquest punt cal fer notar que una part del col·lectiu castellanoparlant és partidari de la independència. Totes les enquestes mostren l’existència d’aqueix perfil; però és que no cal gratar gaire per a trobar-ne mostres. Heus-les aquí:

a) Una primera mostra, important pel seu simbolisme i carisma, és en Justo Molinero. En Molinero gestiona Ràdio Tele Taxi, una emissora de música popular espanyola (pasdobles, sevillanes, etc.) amb una gran audència entre la gent castellanoparlant de Catalunya. En públic s’ha mostrat partidari de tirar endavant, o com a mínim plantejar i defensar, la independència de Catalunya.

b) Jo mateix he assistit a diverses trobades, xarrades i reunions organitzades per entitats proindependentistes (partits polítics, associacions, col·lectius diversos, etc.). I sempre hi ha algun castellanoparlant. A tall de mostra, quan es va presentar Solidaritat Catalana per la Independència al barri de les Comarques, a Valls, vaig acompanyar una de les candidates per Tarragona a l’acte, i vaig comprovar com més d’un terç de l’auditori era castellanoparlant. Potser alguns només veien a sentir les propostes i després van votar un altre partit; però el simple fet que anessin a l’acte -en un temps de gran desafecció política- vol dir que, com a mínim, no rebutgen la possibilitat de la independència.

c) Altres mostres les tenim en aquest ciutadà que afirma “Espero que tengamos cojones para la independencia”; o en la gent castellanoparlant que va votar “sí” a les consultes sobre la independència del Baix Llobregat i del Vallès.

d) També serveix com a testimoni aquest article d’en Miquel Riera, “Independència natural” (El Punt Avui, 6-10-2011). Explica que a Girona va pescar dos castellanoparlants parlant entre ells dient que la independència de Catalunya era la solució a la situació de crisi econòmica i política que vivim.

e) L’11-9-2011 vaig anar a celebrar la Diada al santuari de Montserrat. Al parc infantil de davant l’hotel hi havia un matrimoni jove -ell amb tatuatges- amb dos infants, un d’uns 8 anys i un altre nounat, acompanyats d’un home gran. Parlaven castellà entre ells (un castellà andalusat, amb aspirades en comptes de esses en posició de final de síl·laba). L’home gran duia, a la camisa, un pin amb l’estelada, ben visible. Que l’Onze de Setembre algú dugui l’estelada a Montserrat diu molt: aquella persona ha optat per una via política determinada, i que la publicita un dia especialment sentit per a la ciutadania de Catalunya. Déu-n’hi-do, l’afermament de l’opció independentista en aquesta persona.

f) A la llista podem afegir-hi entitats sense ànim de lucre que treballen per a millorar la societat. Moltes d’aquestes entitats tenen gent castellanoparlant treballant dins seu, i no tenen manies a defensar l’autogovern de Catalunya i fins i tot, en algun cas, a plantejar la independència com a possible sortida de l’atzucac polític, social i econòmic en què es troba. Una mostra és Identitat, una entitat de Cornellà de Llobregat. El seu manifest és un bon resum de l’estat de coses i obre la via a replantejar-se la relació amb l’Estat espanyol. El col·lectiu Els Altres Andalusos n’és una altra mostra. Tot i que en principi neix (el 2005) amb voluntat de dignificar la realitat social catalana (dient que la gent que va vindre d’Andalusia no han de ser objecte de folklorització), a mesura que ha crescut el debat sobre la independència alguns dels seus dirigents han manifestat el seu suport a aqueixa opció política (vegeu aquesta entrevista a en Lluís Cabrera, feta al Diari de Sabadell el 28-5-2010).

g) El cas per a mi més frapant és el testimoni d’un tal Antonio. El 26-1-2004 el diari ABC va treure la notícia que en Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores conseller en cap de la Generalitat, s’havia reunit amb ETA vora Perpinyà. Allò va provocar un terrabastall enorme en la política catalana i espanyola. Els dies següents els mitjans en van parlar molt, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio, aleshores conduït per n’Antoni Bassas, els oients van poder dir-hi la seva a través del telèfon i el correu electrònic. Les opinions dels oients eren diverses: més de la meitat mostrava el seu suport a en Carod-Rovira, i la resta li retreia la seva iniciativa. Va haver-hi un oient, crec que de nom Antonio, que quan li van donar pas va començar la intervenció amb aquesta frase, visiblement enfurismat: “¡Estoy harto, ya, de los españoles! ¡Que nos dejen en paz, a los catalanes!”.

h) No puc acabar aquesta llista sense mencionar el testimoni d’en Javier (a qui no conec). En Javier ha afegit un comentari al meu apunt sobre la irreversibilitat de la independència que us aconsello que llegiu (especialment els qui us considereu els més grans patriotes catalans: llegiu-lo i toqueu de peus a terra, sisplau). Ja es veu que ha reflexionat moltíssim sobre el tema (més que jo, fins i tot!) i cal comptar amb ell -i amb la gent que pensa com ell- en aquest procés que condueix a l’Estat català.

Davant aquests exemples la conclusió és òbvia: afirmar que els castellanoparlants de Catalunya estan tots en contra de la independència és fals. N’hi haurà que hi estaran en contra, n’hi haurà que hi estaran a favor i n’hi haurà a qui tant els farà. Per tant, si algú vol parlar en nom de tots els castellanoparlants estarà cometent un frau. Cada ciutadà, parli la llengua que parli, és l’única persona capacitada per a parlar de si mateix i per a defensar les seves idees, siguin del signe que siguin. Fer el debat d’una altra manera (“jo ja parlo per ells”) és inacceptable.

4. LA UNIÓ EUROPEA

Un altre argument dels unionistes -expressat, per exemple, per en Mariano Rajoy, del Partit Popular (PP)- és que, si Catalunya s’independenditza, serà expulsada de la Unió Europea.

Una afirmació així és molt agosarada. D’entrada, no té en compte com funciona el dret internacional. I és curiós que algú amb vocació de presidir un país, en comptes de reportar els mecanismes que ha establert la comunitat internacional per als processos d’independència i discutir-ne l’aplicabilitat, prefereixi treure el santcristo gros, com quan a un infant se li diu que ve l’home del sac. Vaja: fúmer-la pel broc gros en una qüestió que requereix fina anàlisi jurídica...

Quan un territori s’independitza d’un Estat-A, l’Estat-A desapareix. El que en queda és el nou Estat-B (el territori que s’ha independitzat) i el nou Estat-C (la resta); i pot ser que n’hi hagi més (pot haver-hi un Estat-D, un Estat-E, etc.). L’Estat-B i l’Estat-C (i els que hagin eixit) han de notificar, com a continuadors de l’antic Estat-A, quins tractats internacionals subscrits per l’Estat-A mantenen (per exemple, l’adhesió a l’OTAN o la Unió Europea). L’Estat-C pot tindre el mateix nom que l’extint Estat-A, si ho vol; o no. Però en tot cas de iure és un nou Estat, un Estat diferent. Així es funciona a la pràctica.

Seguint això, Catalunya (l’Estat-B acabat de constituir), un cop declarada la independència, només ha de comunicar a la Unió Europea que, com a continuadora del Regne d’Espanya (l’Estat-A dissolt), manté el tractat d’adhesió a la Unió Europea. I aquí s’acaba la qüestió. Els territoris castellans, si s’articulen en un Estat (l’Estat-C també acabat de constituir), han de fer el mateix: comunicar a la Unió Europea que, com a continuadors del Regne d’Espanya (l’Estat-A dissolt), mantenen el tractat d’adhesió a la Unió Europea (o el refusen). Encara que l’Estat-C s’anomeni “Espanya” o fins i tot “Regne d’Espanya”, no queda exempt de fer aquest tràmit, atès que es considera un Estat nou diferent de l’Estat-A.

Però encara més. A la Unió Europea hi ha altres casos pareguts al català. Els més clars són Flandes (la zona neerlandòfona de Bèlgica) i Escòcia (al Regne Unit des de l’Acta d’Unió amb Anglaterra i Gal·les del 1707). A Bèlgica no hi hagut Govern durant molts mesos per la manca d’entesa entre les dues comunitats, la flamenca i la valona, fins al punt que molts veuen com a invitable la independència de Flandes. I, a Escòcia, el Govern -de signe nacionalista- es planteja fer un referèndum d’independència el 2013. Ambdós territoris es troben dins la Unió Europea; per tant, quan un dels dos s’independitzi establirà un antecedent sobre què cal fer per a altres casos pareguts, com el català, el basc o el cors (tinguem present, a més, que Flandes és un territori constituent de la Unió Europea). Quan Flandes o Escòcia esdevinguin Estat, doncs, s’acabarà aquesta lletania que Catalunya serà explusada de la Unió Europea.

(Aquí hauria de reportar els mecanismes legals establerts per a constituir un Estat. Ho deixo per a un altre apunt.)

5. LA VIABILITAT ECONÒMICA

Alguns unionistes han deixat caure que l’Estat català no serà viable econòmicament, ni per la seva Administració pública ni per al teixit empresarial. Doncs bé: diverses veus acreditades -i no necessàriament independentistes- ja han fet notar que l’Estat català és viable econòmicament.

N’Andreu Mas-Colell, conseller d’economia de la Generalitat, va afirmar-ho el 13-9-2011. I l’endemà en Salvador Alemany, un dels dirigents de CaixaBank, va abonar aquesta idea.

El que sí que és evident és que si Catalunya roman a l’Estat espanyol i no es canvia el sistema fiscal sí que serà una ruïna per a Catalunya (jo ho és ara). Per tant, els qui plantegin la qüestió econòmica com un entrebanc per a la independència, potser que es plantegin fins a quin punt no és la qüestió econòmica allò que ha permès que Catalunya esdevingui un Estat. (Vegeu, en aquest sentit, l’article d’en Germà Capdevila “La cruïlla europea”, El Punt Avui, 17-9-2011.)

6. EL BOICOT ALS PRODUCTES CATALANS

Des del món empresarial es tem que la independència de Catalunya pugui provocar boicot a productes catalans en terres castellanes, amb el perjudici econòmic que això comportaria. Els unionistes han atiat aquest temor. La raó és que s’han donat casos de boicot a productes catalans els anys 2005 i 2006 (sobretot al cava, perquè va ser el producte més simbòlic, però en realitat destinat a molts productes i amb una campanya informativa viral extensa) i també el 2009 als productes i serveis oferts des d’Arenys de Mar (confós per molta gent amb Arenys de Munt, la primera població que va organitzar la consulta sobiranista d’àmbit municipal, a la qual anava adreçada el boicot esperonat per EsRadio per part d’en César Vidal).

Els economistes ja han valorat aquesta qüestió. El llibre Sense Espanya, d’en Modest Guinjoan i en Xavier Cuadras (Pòrtic, 2011), un treball acadèmic però amb un cert to divulgatiu, tracta aquesta qüestió. Segons aquesta obra, en cas que la independència de Catalunya generés bociot als productes catalans, els beneficis en altres camps, com la fi de l’espoli fiscal, implicaria una reactivació de l’economia catalana que supliria amb escreix les pèrdues provocades pel boicot. En efecte, potser CaixaBank perdria alguns clients a Madrid; però com que l’activitat econòmica a Catalunya es dispararia (a causa de la fi de l’espoli fiscal es faria molta obra pública) molts catalans avui a l’atur passarien a tindre feina i potser ingressarien la seva nònima a CaixaBank, de manera que les balances del banc esmentat es compensarien.

Segons l’estudi d’en Guinjoan i en Cuadras, amb un boicot consistent i prolongat (falta veure si hi haurà boicot i, si n’hi ha, si serà consistent i prolongat, cosa que dubto) es poden arribar a perdre 3.000 milions d’euros i 50.000 llocs de treball. Però l’Administració pública catalana retindria cada any més de 20.000 milions d’euros (la xifra de l’espoli fiscal es calcula en uns 22.000 milions d’euros l’any) que lògicament revertirien en inversions, de manera que, amb aquesta xifra d’un any, es crearien uns 90.000 llocs de treball, més que suficients per a absorbir tots els llocs de treball que es perdessin amb el boicot (i l’any següent, lògicament, continuarien les inversions amb els més de 20.000 milions d’euros anuals).

Cal dir, d’altra banda, que l’amenaça del boicot pot semblar extrema, però en bastants casos és inaplicable. En efecte, molta gent a Espanya reconeix algunes marques com a ‘catalanes’, com CaixaBank, CatalunyaCaixa, el Banc Sabadell, Freixenet, Codorniu o Caprabo -si bé ara és dins Eroski-. Però d’altres igualment radicades a Catalunya no les perceben com a tals, com Seat o Atrápalo.com; i en les multinacionals amb plantes a Catalunya la percepció tampoc és de ‘catalanitat’, com Nestlé. En conseqüència, un boicot a empreses catalanes es reduiria a les més emblemàtiques (i més fortes, val a dir).

A més, un boicot previsible també es pot sortejar si es disposa dels recursos pertinents. Amb motiu del boicot al cava català dels anys 2005 i 2006, l’empresa Freixenet va cercar nous mercats fora d’Espanya. El resultat va ser que, mentre va durar el boicot, a Freixenet van vendre menys a Espanya però van facturar el mateix que altres anys, perquè van vendre més a l’exterior. Aquest comportament intel·ligent de l’empresa cavista catalana contrasta amb el comportament que va tindre l’empresa cavista extremenya beneficiària del boicot català: va multiplicar per set les vendes durant dos anys... i ha acabat tancant.

En aquest punt encara cal fer notar una altra cosa. Amb el pas del temps, les empreses catalanes depenen menys del mercat espanyol. El 1987 Catalunya venia a Espanya el 75% de tot el que exportava. El 2005 ja era només de 54%. I cap al 2010 es calcula que és del 50% (vegeu aquesta entrevista a La Vanguardia, 5-10-2011). Però encara més: amb la fortíssima crisi econòmica que vivim, iniciada el 2008, es considera que les empreses que la superaran seran les altament qualificades que elaboren materials i productes que poden ser venuts a qualsevol lloc del món. Per tant, l’horitzó econòmic és que cada cop més cal vendre arreu, no pas exclusivament a Espanya (vegeu l’article “Una patronal del cava admet que té poc sentit vendre a Espanya”, Nació Digital, 20-9-2011).

Aquesta darrera idea contraposa la vella oligarquia patronal catalana, ancorada en el passat i pendent d’Espanya més per les prebendes i el negoci assegurat que per l’emprenedoria i la innovació, enfront de les petites i mitjanes empreses catalanes dirigides per jóvens (30-50 anys) molt més preparats, obertes a l’exterior i amb molta més capacitat d’innovació. (Vegeu el testimoni il·lustratiu de na Patrícia Gabancho amb motiu d’una visita d’en Mariano Rajoy a Catalunya, en què es va reunir amb vells empresaris.)

Encara una darrera reflexió, no puc estar-me’n. Suposem que el boicot fos un argument de prou pes. Doncs bé: ja he dit que els anys 2005-2006 i 2009 va impulsar-se un boicot a productes catalans... sense que Catalunya hagués proclamat la independència. La pregunta és òbvia: si, estant Catalunya a Espanya, es va fer boicot als productes catalans, per què es reporta el boicot com a argument contra la independència? No hauria de ser un argument (més) a favor de la independència?

7. ALTRES ESCULLS SIMBÒLICS

Entre la vox populi hi ha dos esculls possibles més, de natura trivial però que, en el camp sentimental, tenen prou importància.

Hi ha gent que diu que, en pic s’assoleixi la indipendència, malauradament no podrà jugar a la Loteria de Nadal. I hi ha altres persones que es pregunten si el Futbol Club Barcelona només podrà jugar contra equips catalans. Aquest darrer interrogant, en realitat, el que amaga és la por que el Barça deixi d’enfrontar-se al Reial Madrid, el seu gran rival (culers i merengues viuen apassionadament aquests derbis). La Loteria de Nadal i la Lliga Espanyola de futbol són, per dir-ho així, els últims reductes simbòlics en què la gent pot tindre reticències per la independència.

El tema de la Loteria de Nadal és fàcilment resoluble per dues vies. Primer, res no impedeix que hi hagi un acord entre l’Estat català i l’altre Estat veí perquè els ciutadans de Catalunya puguin jugar a les loteries de l’Estat veí, si l’Estat veí no hi està en contra. Si no hi ha acord, sempre es pot aprofitar un viatge per negocis o plaer a Saragossa o Madrid per a comprar una butlleta. I si un no té un viatge programat sempre pot comprar la butlleta per internet a qualsevol establiment acreditat que vengui en línia. De manera de jugar a la loteria de l’Estat veí n’hi ha moltes. Segon, l’empresa pública Loteria de Catalunya pot crear un sorteig extraordinari per Nadal que reparteixi un caleram. I només cal fer-ne la propaganda adient. Al capdavall, la popularitat de la Loteria de Nadal és perquè s’ha fet una bona campanya de màrqueting durant molts anys (i no perquè reparteixi els diners entre moltes persones: quanta gent coneixeu a qui hagi tocat la grossa?).

El tema del Barça encara és més fàcil de resoldre. Algú ha plantejat que, com a solució, es podria crear una lliga ibèrica. Així, es podrien continuar enfrontant els equips catalans (Barça, Espanyol, etc.), espanyols (Reial Madrid, Atlètic de Madrid, Sevilla, etc.) i bascos (Bilbao, Reial Societat, etc.) juntament amb els portuguesos (Porto, Sporting de Lisboa, Benfica, etc.). Seria com una versió ampliada de la Lliga Espanyola actual. Ara: segons el meu punt de vista, és una solució un xic infantil i, encara que fos possible, tampoc no cal ni això.

De fet, la solució a aquest dilema vindrà sola. La Lliga Espanyola de futbol és insostenible econòmicament, com ha fet notar el setembre del 2011 un alt càrrec de la UEFA. O sigui que tard o d’hora la xaparan. El nivell de sous que es paguen és inassumible per tots els clubs d’Espanya, a excepció del Barça i del Reial Madrid. Aquests dos clubs, de fet, són els únics que, de l’any 2003 cap aquí, opten al títol de campió de lliga; la resta pràcticament no tenen opcions. I això és perquè tenen una capacitat econòmica que no té cap altre club d’Espanya. Fixem-nos, a més, que la lliga 2011-2012 comença amb una vaga de jugadors pel tema del cobrament. I alguns clubs esportius -no sols de futbol- ja han renunciat a un ascens a una divisió superior per raons econòmiques. És d’esperar, doncs, que la primera divisió de la Lliga Espanyola hagi de fer prompte un replantejament. Com a sortida, els dos clubs grans, Barça i Reial Madrid, entraran a competir en una superlliga europea. No una copa amb eliminatòries -com és ara-, sinó una lliga amb tots els ets i uts: a l’estil NBA (Estats Units), deslligada de reials federacions de futbol, sense que les estructures estatals s’hi fiquin, sense ascensos ni descensos a categories inferiors. I s’enfrontaran als grans d’Europa: el Manchester United, l’Arsenal, el Chelsea, l’Ajax d’Amsterdam, l’Inter de Milà, el Porto, el Bayern de Munic, el Borussia Dortmund, el París Saint-Germain, etc. Per tant, que no pateixin culers i merengues: Barça i Reial Madrid seguiran enfrontant-se amb assiduïtat i el Barça no tindrà per què enfrontar-se al Nàstic de Tarragona en una lliga (pot fer-ho en una copa, però).

8. L’EXÈRCIT

La Constitució espanyola estableix a l’article 8 que “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Això ha fet pensar que, en cas que Catalunya es converteixi en un Estat, l’Exèrcit espanyol hi intervindria. Aquest temor té base no tant en la Constitució espanyola, sinó en la història: només cal recordar les ocupacions militars castellanes del 1640, 1714 i 1939. De fet, a certes generacions de catalans que van viure el franquisme (1939-1975) els fa por la intervenció de l’Exèrcit espanyol.

Sobre aquesta qüestió només diré dues coses. Abans, però, cal tindre present un detall: som al segle XXI, no pas al segle XIX. La Constitució espanyola es va redactar immediatament després del franquisme (1978), quan els defensors d’aquest règim encara tenien molt de poder i quan l’Exèrcit era un agent polític més, com ho va ser durant el segle XIX (el franquisme té part d’elements polítics propis del seu moment, els anys 30 del segle XX, com l’ingredient del feixisme; però en molts aspectes era un règim del segle XIX). A diferència de llavors, al segle XXI l’Estat espanyol forma part de l’OTAN i la Unió Europea i es finança en part amb diners provinents de la Unió Europea (sobretot Alemanya) i amb la venda de bons als mercats financers internacionals. El context internacional és un altre, incloent-hi la derivada financera.

I ara les dues coses que he dit que diria. Primer, que, al segle XXI, plantejar una intervenció armada contra la població civil de Catalunya és un disbarat en el marc de la Unió Europea i l’OTAN. Al segle XIX un Estat podia enviar les forces armades contra la població civil sense que cap altre Estat no digués ni piu. Una intervenció militar de tipus coercitiu i violent no es podria dur a terme políticament; la Unió Europea no pot tolerar que un Estat membre se salti l’esperit fundacional de la Unió, on els drets humans hi tenen un paper preponderant. En aquest sentit, l’Estat espanyol se’n guardarà bé prou de fer un pas que el desacrediti per molts anys als ulls dels seus socis occidentals (no tan sols europeus: també els Estats Units). I és que quedar desacreditat en l’escenari internacional té repercussions negatives importants: els teus socis deixen de comptar amb tu, de manera que et despenges dels grups de decisió internacionals (Unió Europea, OCDE, G-20, etc.); i la prima de risc dels bons governamentals esdevé inassumible, de manera que es perd finançament als mercats.

Amb el que he dit al paràgraf precedent n’hi ha prou per a veure que una intervenció militar no tindria sentit ni tan sols des de l’òptica espanyola. Però no puc estar de dir-hi una segona cosa. L’esment a l’Exèrcit pot ser un contraargument en boca d’un independentista (fa referència a la por). Però, en boca d’un unionista, l’esment a l’Exèrcit no és un argument; és una amenaça. I això no pot consentir-ho cap demòcrata, inclòs el qui és contrari a la independència de Catalunya. Si es consentís simplement voldria dir que a l’Estat espanyol no hi ha demòcrates ni democràcia, sinó una altra cosa. I això sí que és inassumible per a un país que vol estar al costat dels grans i que es finança a través dels ajuts d’Alemanya i dels mercats financers.

En resum, el preu a pagar per l’acció militar, fins i tot per l’amenaça -encara que després no hi hagi acció militar- és inassumible per a l’Espanya que es vol moderna. Hauria de pagar un preu tan car en el concert internacional que l’ensorraria a la categoria de molts països tercermundistes.

9. CLOENDA

Els arguments de l’unionisme tenen poca consistència en general. N’hi ha algun una mica sòlid, com el boicot a productes catalans; però plantegen un escenari que es pot superar.

De fet, diria que l’únic que l’independentisme no pot rebatre a l’unionisme és la qüestió dels sentiments. Si una persona se sent espanyola de cap a peus, se’n sent i ja està. I això pot fer que mostri rebuig o reticències a la independència de Catalunya. Igualment, si algú ha jugat sempre a la Loteria de Nadal i desitja fervorosament veure l’acte litúrgic dels xiquets del col·legi de San Ildefonso, doncs no s’hi pot fer més. I si un culer vol que el Barça continuï batallant pels estadis espanyols perquè li agrada tindre futbol tota la setmana, estem parlant de sentiments, no de raó. Aquests punts l’independentisme no pot rebatre’ls, perquè no són arguments, són sentiments.

Per tant, la feina pendent que tenen els independentistes no és tan sols rebatre els arguments de l’unionisme (que ja es veu que es pot fer amb relativa facilitat), sinó seduir els qui tenen sentiments que poden frenar la constitució de l’Estat català.

AFEGITÓ 1 (19-10-2011)

Una altra veu del món econòmic que indica que la independència de Catalunya seria beneficiosa (no tan sols viable). Aquest cop és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Galí. Podeu veure-ho aquí.

AFEGITÓ 2 (14-11-2011)

Increïble però cert. En Jorge Moragas, un membre important del PP (d’origen català), ha donat un argument més en contra de la independència de Catalunya. Però l’argument en qüestió no té una gran profunditat de pensament, que diguem. Ha arribat a dir (12-11-2011) que, en cas que Catalunya esdevingui un Estat, els catalans es perdrien “cosas bonitas”. I ha posat com a exemple d’aqueixes coses boniques que els catalans es perdrien les ciutats de Donòstia i Sevilla. Aquest és, de moment, el gran argument del PP en contra de la independència de Catalunya. Si el nivell d’argumentació del PP és aquest, com pensen afrontar la gestió de la pitjor crisi econòmica en 80 anys? Potser el senyor Moragas desconeix que, encara que hi hagi una frontera entre Lleida i Saragossa, la gent que viu més ençà de Lleida podrà anar igualment a Sevilla a visitar-la tantes vegades com vulgui, ni que sigui com a turista. La independència de Catalunya no comporta que Sevilla (o Lleida) canviïn de planeta, que jo sàpiga. I estic convençut que la gent de Sevilla no acceptarà que les autoritats espanyoles impedeixin els ciutadans de l’Estat català a anar-hi, ja que de ben segur els turistes catalans anirien a deixar-s’hi diners. O el Govern de Madrid obligarà els sevillans a no acceptar cap turista (llegiu-hi euro) català? Per cert: diria que actualment els ciutadans de Madrid poden anar a Lisboa, Londres, París o Milà perfectament: quan travessen la frontera estatal no entren a cap dimensió desconeguda, diria. (O és que potser en Moragas té present que molts espanyols castellanoparlants no solen sortir del “seu país” i es pensa que els catalans fem el mateix?) Segur que més d’un català partidari del manteniment de Catalunya dins Espanya que actua de bona fe i que creu que l’argumentació sòlida és la millor arma deu estar morint-se de vergonya.

El procés d’independència de Catalunya ja és irreversible (agradi o no)

2011-10-02T22:45:00.024+02:00

1. PLANTEJAMENT

Se’n parla molt, de la possible independència de Catalunya. Des de l’any 2000 (aproximadament) ha passat de ser una qüestió pràcticament marginal a ser un tema central en la política catalana (i espanyola). Els mitjans de comunicació en parlen a bastament i el debat s’ha estès entre la societat. En definitiva, sobre la taula hi ha la qüestió de si Catalunya pot ser un Estat. (En rigor caldria dir si Catalunya pot tornar a ser un Estat, atès que ho va ser fins al 1714.)

Diverses persones em demanen com ho veig. Realment, s’ha avançat en aquest terreny? O és una febrada que passarà aviat? I encara més: es pot tirar envant una secessió, un procés aparentment complex? (Val a dir que altres processos de secessió d’arreu d’Europa s’han fet de manera senzilla i ràpida, però això no vol dir que sempre hagi de ser així.) A més, amb la configuració social i econòmica que tenim a Catalunya, es pot articular tot plegat? En definitiva, fins a quin extrem és viable un procés d’independència des del punt de vista social, com a iniciativa política, com a fet jurídic, en el marc de la legalitat internacional, tenint present les derivades fiscals i amb unes implicacions econòmiques considerables?

És difícil emetre judicis d’aquesta mena. La societat és diversa i complexa, i fer-se una idea sobre cap on va no és fàcil. A més, qualsevol societat és canviant (i a un ritme accelerat, per a més inri), de manera que un judici emès avui pot ser obsolet al cap de pocs mesos.

Tanmateix, és innegable que hi ha corrents de fons més o menys consistents. I disposem d’instruments diversos per a calibrar-ne el gruix. Un d’aquests instruments és l’evolució del vot, que, degudament analitzat per sectors -barris, edats, etc.-, permet veure cap on es desplaça el sentir de la gent. Un altre instrument és la demoscòpia. En efecte, les enquestes són aproximacions prou fiables sobre el sentir de la gent.

Igualment, hi ha el debat polític. En general és bastant endogàmic, en el sentit que els polítics bàsicament parlen del que diuen els altres polítics. Però a voltes apareix un fenomen social no desitjat pels polítics (per exemple, l’augment de la xenofòbia, una crisi econòmica, una catàstrofe ambiental, l’augment de morts en accidents de trànsit, un incendi o una nevada que ho col·lapsa tot, el rebuig a una instal·lació nociva, etc.); i a aquests mateixos polítics els toca parlar-ne i fins i tot actuar. Quan passa això és que, de ben segur, hi ha un debat instal·lat en la societat civil, o com a mínim entre l’opinió publicada i/o les elits socials. Al capdavall, els polítics no poden callar sobre un tema que és present en la ment de la gent (o en la ment de les elits, dels mitjans de comunicació, etc.). I és un fet que, des que ha començat el segle XXI, els polítics catalans parlen molt sobre la independència, sigui per a tirar-la envant, sigui per a apostar pel federalisme, sigui per a mantindre’s dins l’Estat espanyol. Per tant, és una qüestió amb prou implantació entre la població (o entre les elits, com a mínim).

Per tant, és possible calibrar l’estat en què es troba el procés d’independència de Catalunya. I hom pot aventurar-se a fer-ne una valoració. Som-hi.

(Un parell de precisions abans d’entrar en matèria. Primer, una precisió terminològica. La fórmula denominativa Estat espanyol és usual entre el catalanisme. És una manera d’evitar anomenar Espanya. Molts espanyols es queixen d’aquesta solució terminològica. Cal precisar, emperò, que el nom oficial de l’Estat espanyol no és Espanya, sinó Regne d’Espanya. Una altra cosa és que, a nivell popular, la gent en digui -i és lògic que sigui així- Espanya. Val a dir que molts Estats tenen denominacions per l’estil: França és oficialment República Francesa; la Xina és oficialment República Popular de la Xina; Alemanya és oficialment República Federal d’Alemanya; Bolívia és oficialment Estat Plurinacional de Bolívia; Mèxic és oficialment Estats Units Mexicans; Luxemburg és oficialment Gran Ducat de Luxemburg; etc. Els noms oficials dels Estats en general serveixen per a indicar el règim en què s’organitzen (n’hi ha que s’anomenen República Islàmica de..., i abans n’hi havia que es deien República Socialista Soviètica de...). Per això, el futur Estat català segurament s’anomenarà oficialment República Catalana -excepte si s’adopta la fórmula australiana, de manera que el rei d’Espanya seria cap d’Estat de Catalunya-, encara que a la pràctica tothom en digui Catalunya.)

(Segona precisió, de tipus juridicoterritorial. Quan es parla del procés d’independència de Catalunya, tal procés només tindria lloc, almenys de moment, en el territori controlat per la Generalitat de Catalunya, és a dir, el format per les quatre províncies de Tarragona, Barcelona, Lleida i Girona, i avui articulat políticament com a comunitat autònoma. És una qüestió d’ordre jurídic: el Parlament de Catalunya és un òrgan votat pels ciutadans de la comunitat autònoma de Catalunya i, per tant, qualsevol decisió que prengui el Parlament ateny aquest territori. Dic això perquè molta gent parla del dret a la independència dels Països Catalans. Però jurídicament parlem d’un procés impulsat per entitats com la Generalitat o el Parlament, de manera que el País Valencià seguiria una altra dinàmica. Una altra qüestió és si algun territori veí, afí culturalment, vol afegir-s’hi després -o fins i tot el mateix dia-. Penso especialment en la Franja o la Cerdanya francesa, que tindrien més beneficis pertanyent a aquest nou Estat català que romanent a Espanya o França. En aquest context cal fer menció a banda de la Catalunya Nord. És un territori amb un sentiment català molt arrelat i històricament integrant de Catalunya. Des del punt de vista socioeconòmic (i no cal dir-ho històric) seria més factible que s’integrés al futur Estat català. Ara: des del punt de vista polític és molt difícil que França cedeixi en aquest punt. Sigui com vulgui, en el cas de la Catalunya Nord, més que no pas en altres territoris catalanoparlants, es pot considerar que independència i reunificació són dues cares de la mateixa moneda, encara que els dos fets es produeixen en moments diferents. Un cas a banda és Aran. Com a part integrant de la comunitat autònoma de Catalunya participaria en el procés d’independència. Ara bé: com a territori singular, i tal com ho entenc jo, ha de tindre llibertat per a fer el seu camí, i per tant decidir què fer: mantindre’s dins l’Estat català, romandre dins l’Estat que inclourà els territoris castellans, passar a França o esdevenir un Estat independent a imatge i semblança del Principat d’Andorra. Per tant, l’endemà de la independència, o al mateix moment, el Conselh Generau d’Aran ha d’indicar què vol fer.)

Entrem en matèria.

2. LA SITUACIÓ ACTUAL

Quina és la situació a dia d’avui (setembre del 2011)? Doncs penso que avui el procés d’independència de Catalunya ja és irreversible.

No dic que hagi de passar demà. Dic que la societat catalana (incloent-hi força castellanoparlants, una part dels immigrants, gent tant de dretes com d’esquerres, personal de tota condició i estrat, residents a la Catalunya Central i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -sí, inclús l’Hospitalet de Llobregat-, i també moltíssims catalans que viuen fora de Catalunya, hòmens i dones, jóvens i adults i jubilats i adolescents...) encapçalada pels sectors que poden considerar-se les elits (empresaris, intel·lectuals, periodistes, professionals liberals, funcionaris, sindicalistes, professors i estudiants universitaris, etc.) ha creuat un punt de no-retorn en aquest debat, de manera que, en un termini de temps relativament breu, Catalunya es convertirà en un Estat independent.

Miro d’explicar per què ho veig així, reportant i argumentant totes les dades que he pogut recollir. No cal ni dir que, de ben segur, molta gent ho veurà diferent de mi (lleugerament diferent o molt diferent, tant en un sentit com en l’altre). Doncs està convidada a afegir les seves dades i percepcions a l’apartat de coments.

3. QUÈ REFLECTEIXEN LES ENQUESTES

Les enquestes mostren que hi ha hagut un augment lent però continuat dels partidaris de la independència a mesura que passa el temps (podeu veure’n les dades completes aquí o, de manera molt resumida, aquí).

Cal precisar, però, que les enquestes pregunten coses lleugerament diferents:

Una possible pregunta és “Què votaries en un referèndum sobre la independència de Catalunya?”, i s’ofereixen com a respostes “sí”, “no” i “no sap / no contesta” o altres (“en blanc”, etc.).

Una altra possible pregunta és “Estàs d’acord que Catalunya esdevingui (o pugui esdevindre) un Estat?”, que no és el mateix: en comptes de dir què votaries (actitud activa), dius si ja et va bé un statu quo determinat (actitud passiva); i és més fàcil dir “sí” des de l’actitud passiva.

Una altra possible pregunta és “Per a tu, Catalunya hauria de ser...?” i aleshores s’ofereixen diverses possibilitats: “un Estat independent”, “una comunitat autònoma d’Espanya”, “una regió d’Espanya”, etc. En aquesta llista sovint s’hi afegeix l’opció “un Estat federal”, que distorsiona els resultats perquè des d’Espanya no es planteja ni remotament una opció com aquesta, de manera que és inviable (per a federar-se amb algú primer cal admetre que l’altre és diferent de tu).

Com es pot veure, hi ha prou variabilitat, i això també fa que els resultats no siguin exactament comparables d’una enquesta a una altra. De tota manera, la pregunta-subjecte de fons és la mateixa, i per tant permet entreveure una certa evolució al llarg dels anys entre la societat. Vegem-la.

a) Als anys 80 -tot just iniciada l’etapa democràtica postfranquista- i als primers anys 90 del segle XX, els partidaris d’un Estat català eren una minoria. A més, parlar de la independència era pràcticament tabú, ja que era molt mal vist en sectors propers a l’establishment (empresariat, alt funcionariat, etc.).

b) A mesura que s’avança en els anys 90 del segle XX i fins al 2008, les enquestes indicaven que aproximadament un terç de la població catalana era partidària de la independència. Per tant, s’havia augmentat una mica, si bé el suport social continuava sent insuficient. Com a mostra d’aquestes enquestes, veiem que, el 2001, el Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol (CIS) -dependent del Govern espanyol- va fer una enquesta on va incloure aquesta pregunta i va donar com a resultat un 35,9% de favorables a la independència (i un 48,1% de contraris). L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) -un organisme associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Diputació de Barcelona-, del 1991 al 2007 donava xifres a l’entorn del 30-40% de gent que volia un Estat independent (i un 40-50% de contraris). Com he dit, algun cop a l’enquesta s’introduïa com a opció que l’Estat espanyol fos un Estat federal, triada per un percentatge no menyspreable de catalans. Així, a les enquestes de l’ICPS del 2008 i el 2009 cap a un 20% preferien un Estat espanyol de tipus federal, mentre que el 15-20% es decantava per un Estat català independent. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) -dependent de la Generalitat de Catalunya- també incloïa, des del 2005, les opcions de l’Estat independent i de l’Estat federal, amb resultats similars. En qualsevol cas, sumades les dues opcions (Estat català i Estat federal) sempre se supera el 30% (a l’enquesta del 2009, pàgina 24, sumaven el 40%), de manera que l’opció que Catalunya fos un Estat continava sent la preferida per un terç de la població (com he apuntat, perquè Espanya sigui un Estat federal primer Catalunya ha de convertir-se en Estat i després federar-se). I l’evolució a les enquestes del CEO és tendent cap a la independència: del 2005 al 2011, el percentatge de gent partidària d’un Estat federal sempre és del 30%, mentre que el percentatge de gent partidària d’un Estat independent puja del 13% (el 2005) al 25% (el 2011).

c) Els anys 2009-2010 es produeix un tomb: diverses enquestes mostren que els partidaris de la independència arriben fins al 45-50%. Aquestes dades arriben des de més d’una font. La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha fet enquestes els anys 2008, 2009 i 2010. L’enquesta del 2008 donava els mateixos resultats que l’observat fins al 2007: 36% favorables (i 22% desfavorables). Però les del 2009 i 2010 indiquen que un 50% eren favorables (i un 18% desfavorables). Igualment, La Vanguardia fa sondejos diversos i, des del 2009, planteja la qüestió. L’any 2009 i la primera meitat del 2010 les enquestes donaven un resultat semblant a l’observat fins al 2008: a l’entorn del 36% de favorables a la independència. Però, trimestre a trimestre, els favorables a la independència han anat creixent lentament. És més: en aquest mateix període, els contraris anaven reduint-se a poc a poc (novembre 2009: 46%; març 2010: 44%; maig 2010: 41%). A mitjan 2010 s’inverteix la tendència i, a l’enquesta del juliol del 2010, els partidaris per la independència eren el 47% (els contraris eren el 36%). A la següent enquesta (setembre 2010) les dades es van reequilibrar. Que dos organismes diferents (UOC i La Vanguardia), cap dels dos expressament secessionistes, donin els mateixos resultats evidencia que l’any 2010 es va produir un sorpasso, cosa que va merèixer l’atenció dels mitjans de comunicació. Cal fer veure, en tot cas, que els anys 2009 i 2010 s’havien fet altres enquestes, sobretot encarregades per mitjans de comunicació, i n’hi ha que donen resultats com els del 2007.

d) El 2011 el CEO va incloure una pregunta explícita sobre què votaria la gent en un referèndum d’independència, i el resultat va ser que gairebé un 43% votaria “sí” i un 28% votaria “no”. A l’entorn d’un 23% va dir que s’abstendria. El resultat és clar. Encara que alguns abstencionistes finalment acabessin votant, recordem que és molt difícil que, en una votació, vagi a les urnes més d’un 80% del cens (si passa es considera que hi ha hagut tupinada). Per tant, pocs abstencionistes de l’enquesta acabarien votant. En conseqüència, el resultat d’un referèndum l’any 2011 seria: “sí” vora un 60%; “no” vora un 40%.

Tenim, doncs, que, segons totes les enquestes, la quantitat de gent que votaria “sí” en un referèndum sobre la independència de Catalunya ha crescut molt. Però és que, a més, cal afegir-hi que ho ha fet de manera transversal. Ha augmentat en totes les franges d’edat; ha augmentat a tot arreu (grans ciutats, ciutats mitjanes, viles i pobles menuts); ha augmentat en tots els sectors socials (si bé més entre la gent que té estudis universitaris, cosa que és significativa: com més formació més clar es veu que Catalunya ha de ser un Estat); i ha augmentat entre votants de pràcticament tots els partits polítics (inclosos el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i -atenció- el Partit Popular de Catalunya (PP), mal que els pesi). Una progressió d’aquesta mena, amb una generalització absoluta a tots els camps, no pot interpretar-se com un projecte polític propi de quatre arreplegats poc organitzats. És un símptoma de maduresa col·lectiva i de solidesa social.

Com he dit, la manera de formular la pregunta fa que els resultats puguin ser diferents d’una enquesta a una altra. Qualsevol expert en demoscòpia sap que la manera com es formula una pregunta en condiciona la resposta. Per tant, convé aclarir una qüestió cabdal: les enquestes no mostren un augment de l’independentisme com a moviment polític, sinó un augment de gent que acceptaria la independència de Catalunya. Dic això perquè cal saber distingir les dues tipologies. Allò que ha augmentat espectacularment és l’‘assentiment’ a un procés d’independència conduït per la Generalitat de Catalunya i, potser, amb el suport de diversos sectors (elits intel·lectuals, món universitari, una part significativa de l’empresariat i potser els sindicats) que evidenciï que hi ha un gran consens. No ha crescut tant l’activisme (tot i que també ha crescut). Això és important perquè l’independentisme s’enganyaria si volgués fer una revolució ara mateix: estaria abocada al fracàs. Però, igualment, hi ha qui creu que, pel simple fet que els catalans no fan manifestacions ni vagues ni protestes cada dia, la independència no és present entre les seves opcions polítiques. Sí que hi és present, i molt; el que passa és que, almenys avui, la societat catalana està més per un procés dirigit des de dalt, ordenat, que secundarà. No està per fer cap revolució, entre altres coses perquè tothom té feina: tothom treballa (o estudia; i si no treballa dedica el temps a cercar feina), i tothom paga hipoteca o un lloguer (i si no paga res de tot això té els fills en edat d’estudiar i cal pagar-los els estudis); i tothom vol trobar una estona per a veure els seus amics en eixir de la feina i fer un beure tot fent-la petar. No manifestar-se cada dia per la independència no és sinònim de no ser-ne partidari, encara que els dirigents de Ciutadans (C’s, el partit polític antiindepentista per excel·lència) vulguin fer-ho creure.

En resum: les enquestes mostren que majoria de la societat catalana accepta ja, de manera natural i generalitzada, la independència de Catalunya; i que un procés així tindria el suport social suficient. A més, hi ha -les enquestes no ho revelen, però només cal seguir els mitjans per a veure-ho- un consens prou ampli entre les elits, el món acadèmic, bona part dels intel·lectuals i part de l’empresariat. Parlem d’un sentiment que s’ha estès entre tota la població i entre les elits. I aquest fenomen no pot ser considerat com a menor. De fet, l’antiindepedentisme no el considera menor, en absolut. N’Antonio Robles, exdiputat per C’s al Parlament de Catalunya i un dels intel·lectuals antiindependentistes més importants, al diari digital La Voz de Barcelona hi va publicar (12-4-2011) un article titulat “No los despreciéis, van ganando”, amb referència als independentistes.

Per tant, es pot dir que la societat catalana està madura, o si més no comença a estar-ho. És important veure aquest estat de coses, perquè des de Convergència i Unió (CiU) s’afirmava, el 2009 i 2010, que la societat catalana no estava madura. Doncs no és així. Com a mínim comença a estar madura.

(Per tal d’interpretar degudament les enquestes, us recomano que consulteu, cada cop que en surt una, el blog Dies de Fúria. Les enquestes són xifres i percentatges, però aquest blogaire en fa una interpretació social i política força interessant. I és que aquest blogaire, a parer meu, és una de les persones que diagnostica millor la realitat política catalana. També podeu mirar-vos els treballs d’en Marc Belzunces, recercador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), a través del seu blog De l’Holocè Estant o directament els resums del seu treball Suport social a la independència de Catalunya (1991-2008), que poden llegir-se aquí o aquí. En aquest estudi s’explica que, fins al 2008, entre els 25 i els 50 anys és on es troba major suport a la independència, mentre que entre la gent més gran de 50 hi dóna menys suport; i també que, com més estudis, més favorable s’és a la independència. Cal tindre en compte, però, que el seu estudi arriba fins al 2008, és a dir, just abans de l’eclosió i, per tant, permeten entendre l’evolució de la societat catalana només fins aquell moment.)

El grau de ‘maduresa’ no es troba tan sols en el fet que la meitat de la població està d’acord amb el fet que Catalunya esdevingui un Estat, i menys de la meitat en contra. Hi ha altres indicadors o factors que ho revelen. Per exemple: n’Héctor López Bofill, professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), al pròleg del llibre de n’Alfons López Tena Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007, pàgina 15) fa notar una dada important. Explica que, abans que molts països de l’Europa de l’Est s’independitzessin (entre el 1990 i el 1992, bàsicament), menys del 15% de la població d’aquests països era favorable a la independència. Si a Catalunya hi ha a l’entorn del 50-60% de favorables a la independència, vol dir que un procés polític d’aquest calibre podria tirar-se envant. És a dir, si molts països amb un suport social més baix van reeixir, Catalunya també pot fer-ho.

4. ALTRES INDICIS

Encara que l’augment del sentiment independentista sigui clar, algú pot pensar que és conjuntural. És a dir, que es manifesta puntualment durant un període curt per una raó concreta, i després pot desinflar-se. Crec, però, que l’augment i la consolidació del sentiment independentista és estructural (ço és, amb bases sòlides i gairebé permanent) i no pas conjuntural (com a resposta puntual a un fet concret). Hi ha indicis que permeten pensar-ho més enllà de la demoscòpia. Alguns són molt visuals (cas de les estelades), i per tant no es pot saber fins a quin punt hi ha una massa sòlida darrere; però d’altres tenen l’aspecte de ser més sòlids.

a) Fixem-nos en l’evolució del mapa polític català. Si exceptuem la legislatura 1980-1984 (que va ser la primera, de manera que la societat, el 1980, tenia molta oferta política on triar), el Parlament de Catalunya ha tingut una gran estabilitat quant a les forces polítiques amb representació. Del 1984 al 2006 (per tant, més de 20 anys), només hi ha hagut 5 forces polítiques (en algun cas és una coalició, però a la pràctica es pot considerar una sola força política). En concret, CiU, el PSC, ERC, el PP (primer sota el nom d’Aliança Popular (AP)) i els comunistes-ecosocialistes (primer sota la sigla del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i ara sota el nom d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)). La quantitat de diputats d’aqueixes forces polítiques, lògicament, ha anat variant; però si fa no fa hi ha hagut una correlació de forces bastant estable al llarg d’aquests 22 anys. La resta de forces polítiques amb representació parlamentària durant la primera legislatura (Centristes de Catalunya (CC-UCD) i el Partit Socialista d’Andalusia (PSA)) van desaparèixer ja a les eleccions del 1984.

A partir del 2006 les coses canvien. Aquell any, i contra pronòstic, va entrar al Parlament el partit C’s, amb 3 diputats. En el seu programa electoral hi ha com a punt primordial el combat contra el nacionalisme català. Per tant, aquell any una part de la societat catalana aposta per un partit clarament antiindependentista, abandonant el PP (i el PSC en algun cas). A les següents eleccions (2010) van passar dues coses més. Primer, C’s va mantindre la representació parlamentària, també contra pronòstic, perquè els 3 diputats de l’anterior legislatura s’havien barallat entre ells. I, segon, va entrar al Parlament la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), amb 4 diputats. L’eix ideològic de SI és proclamar la independència al Parlament. Per tant, l’únic fet polític que ha pogut trencar el pentapartidisme de Catalunya en 30 anys ha sigut el debat sobre la independència. A les eleccions hi ha molts partits als quals votar. Però, d’entre els partits extraparlamentaris, la societat catalana només ha donat un suport suficient per a entrar al Parlament als dos partits que posen damunt la taula, sense embuts, la qüestió de la independència (els uns per a tirar-la envant i els altres per a rebutjar-la). La resta de partits extraparlamentaris continuen sent això, extraparlamentaris. La conclusió és que l’estabilitat pentapartida de 20 anys al Parlament només l’han poguda trencar els partits que han posat sobre la taula el debat de la independència; no cap altre.

(Algú em dirà que Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob, va estar a punt d’entrar al Parlament el 2010. I que potser entrarà a la següent contesa electoral. És possible. Però aquest fet no invalida el que he dit.)

Certament, l’entrada de SI va ser en compensació per la davallada d’ERC. Per tant, no va ser per una crescuda del vot independentista. Però cal tindre present que ERC va ser castigada pel seu electorat (del 2006 al 2010, ERC va passar de 21 a 10 diputats i de 416.000 vots a 219.000 vots; i això que el 2006 ja havia perdut vots respecte del 2003). La raó és que, en 7 anys a la Generalitat (2003-2010), l’anomenat govern tripartit (format per PSC, ERC i ICV-EUiA) no va fer avançar ni un míl·limetre la independència, malgrat que és el que ERC prometia en els discursos. És a dir, ERC va frustrar les expectatives dels seus votants. La seva deriva va provocar una dispersió del vot independentista, la major part del qual (100.000) va anar a parar a SI; però encara cal comptar-hi els 40.000 vots que va treure Reagrupament (RCat), que també va sorgir com a resposta a la deriva d’ERC; els que van optar per CiU per tal d’acabar amb el govern tripartit; i els que van anar a parar a l’abstenció. Comptat i debatut, l’independentisme no ha perdut suport social del 2006 ençà, sinó que el vot s’ha dispersat. Aquesta dispersió del vot s’explica perquè la direcció d’ERC va optar per no avançar en la independència i perquè les propostes alternatives (SI, RCat i altres protocandidatures) havien acabat de sorgir i no van poder entendre’s a l’hora d’articular una sola candidatura. Aquesta dispersió del vot per força s’havia de traduir en una minva de diputats al Parlament.

b) Un segon indici és la proliferació i la permanentització d’estelades. La bandera estelada (la senyera guarnida amb un estel dins un triangle, inspirada en la bandera de Cuba perquè va ser un emblema d’alliberament nacional en aquesta illa caribenya) és el símbol independentista per excel·lència. Durant els anys 90 del segle XX pràcticament no es veia pel carrer, més enllà dels aplecs i de les manifestacions independentistes. Però a principi del segle XXI em va sorprendre veure que, la Diada de l’Onze de Setembre, en alguns balcons, en comptes de penjar la senyera a seques, hi penjaven l’estelada. Era una cosa nova, almenys al Camp de Tarragona (potser en altres zones aquest fenomen s’havia produït abans). Aquesta actitud és bastant descarada, per tal com és un afront a l’statu quo. Que hi hagi algunes persones que, de cop, mostrin descaradament la seva intenció d’abandonar l’Estat espanyol és una cosa que no s’havia produït en les dècades anteriors. Fins llavors les ganes d’abandonar l’Estat espanyol es mostraven en privat: en converses amb familiars o amics, a l’hora de votar, anant a un aplec independentista, etc. Però ara ja no és així: les ganes d’abandonar l’Estat espanyol es fan públiques. I no només als balcons particulars: també en grans concentracions humanes, com partits de futbol o d’altres esports, diades castelleres, etc. Per tant, a l’entorn de l’any 2000 va haver-hi un canvi de xip (fixem-nos que l’any 2003 ERC treu uns resultats espectaculars a les eleccions al Parlament). Un segon pas en aquest procés es va produir a l’entorn de l’any 2010: algunes estelades es van fer permanents. En efecte, entre els anys 2010 i 2011 passejant per diverses ciutats i pobles (com Reus, Valls, Tarragona, Manresa, Vilafranca del Penedès, Vic, Figueres, Lleida, Girona o Barcelona) s’observen, aquí i allà, diverses estelades penjades als balcons. Algunes són puntuals amb motiu de la Diada, Sant Jordi o altres fets; però n’hi ha que s’hi queden permanentment. Els qui pengen aquestes estelades de manera permanent han fet un pas més. Ara no tan sols es fa públic que hom vol abandonar l’Estat espanyol, sinó que ara, i amb més descarament, això es publicita permanentment, tots els dies de l’any. Ja sé que la quantitat d’estelades permanents són poques en comparació de tots els balcons que hi ha en totes les poblacions de Catalunya. Però vull centrar-me en l’aspecte ‘qualitatiu’, no tant en l’aspecte ‘quantitatiu’. Hi ha un percentatge de la població que no ha dit tan sols que vol abandonar l’Estat espanyol, sinó que ho publicita i, a més, ho fa permanentment. Aquesta permanència en la voluntat de transmetre un missatge diu molt. Si una part -si voleu xicoteta- de la ciutadania espanyola ha decidit publicitar permanentment les seves ganes d’abandonar l’Estat espanyol, no hi ha hagut un salt qualitatiu en tot aquest procés?

(La idea que exposo aquí ha sigut percebuda per altra gent. Podeu llegir-vos l’inici de l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010), quan una persona de Salamanca visita el Pirineu català i es queda parat de la quantitat d’imatgeria independentista que hi va observar, en contrast amb l’absència d’aquesta imatgeria pocs anys abans.)

c) Un tercer indici és el fet que molta gent que anys enrere no defensava la via independentista ara ho fa. És el cas, per exemple, dels intel·lectuals maragallistes -és a dir, de l’òrbita d’en Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006)- i altres pensadors propers al socialisme català. Persones com en Xavier Rubert de Ventós, en Juan-José López Burniol o en Ferran Mascarell, i també veus com en Josep Ramoneda. Tots ells, a partir del 2009 (en Rubert de Ventós abans), han explicitat en articles diversos que Catalunya ha de poder triar el seu futur, incloent-hi la independència.

Un altre exemple el tenim en el testimoni d’en Gerard Quintana, cantant del grup gironí de rock Sopa de Cabra. Als inicis de la seva trajectòria musical com a grup de masses (1989-1992), en Quintana refusava que l’identifiquessin amb el nacionalisme català pel fet de cantar en català (a diferència d’altres grups de pop-rock del moment, com Els Pets o Sau), i fins i tot el grup rebia pedrades per cantar alguna cançó en castellà. Aquesta actitud intolerable per part dels seguidors més catalanistes podia haver provocat una ruptura definitiva d’en Quintana i els seus amb el catalanisme polític. Tanmateix, al primer concert de la minigira dels Sopa de Cabra amb motiu del 25è aniversari del grup (Palau Sant Jordi, 9-9-2011), en Quintana va dir davant centenars de persones del públic que duien estelades que aquell (l’estelada, és a dir, la independència) era l’únic camí. I fins i tot va dir que “rectificava” en el seu posicionament ideològic de 20 anys enrere. Aquesta declaració la va fer en altres concerts de la minigira, com el de Girona (1-10-2011). És una mostra més de gent que no optava per la independència però que ara hi aposten decididament. Certament, estem parlant d’una sola persona; però no hem d’oblidar el carisma i la capacitat d’atracció que té (a banda que és una persona intel·ligent, com ho demostra cada cop que parla sobre un tema social). El seu simbolisme i el seu exemple s’han de sumar al d’altres persones amb un perfil semblant, com l’actor Joel Joan, el periodista Justo Molinero, el periodista Miquel Calçada o el cantant Lluís Llach, partidaris de la independència de bon principi. Com es pot veure, l’independentisme suma referents socials nous als que ja tenia.

d) Un quart indici el tenim en la resposta de l’espanyolisme. Per tal de saber fins a quin punt una posició té força, es pot mirar com reacciona l’altra. Si reacciona airadament i amb violència és que té por o respecte a la primera posició, en el sentit que hi veu prou força. Si no en fa ni cas és que considera que l’altra posició no té prou força o no té prou suports. A hores d’ara, l’espanyolisme reacciona amb un to pujat, amb una certa dosi de violència. Pensem, per exemple, en els actes de kale borroka (fins fa poc inexistents) duts a terme per persones d’ideologia espanyolista. Són episodis com la crema de banderes catalanes i la destrossa de mobiliari urbà quan, per exemple, la selecció espanyola guanya una competició esportiva (vegeu aquest cas del juliol del 2010). Aquesta violència de l’espanyolisme (sobretot del que hi ha a Catalunya) s’assembla força als actes de l’esquerra abertzale radical o als que es van viure a Belfast, i fan pensar que, des del bàndol espanyolista, es percep l’opció de la independència com a madura.

Una altra mostra de violència -en aquest cas verbal- contra l’independentisme el trobem en n’Antonio Robles, exdiputat per C’s al Parlament de Catalunya. Podem agafar com a mostra d’aquesta violència verbal un article seu titulat “Droga ideológica a la puerta de los colegios”, publicat al diari Libertad Digital (24-3-2011). El títol ho diu tot: l’independentisme és “droga”; i desenvolupa el seu argumentari amb frases com aquesta: “Debo confesarles que la primera impresión que me produjo al tropezarme de sopetón con los nacionalistas fue la visión del camello vendiendo droga a la puerta de los colegios”. Que en Robles escrigui això diu molt del sentiment que té envers unes persones amb una opció ideològica concreta que fan ús de les seves llibertats civils. Però a mi el que m’interessa no és els sentiments d’en Robles, sinó el fet que, segurament, aquest llenguatge no tindria un to tan ferotge si no percebés que l’independentisme ha guanyat i està guanyant terreny.

(Cal dir, en descàrrec de l’espanyolisme present a Catalunya, que altres intel·lectuals propers a aquesta ideologia no empren un llenguatge tan descarnat com el d’en Robles. Penso en el periodista Juan Carlos Girauta, que ha articulat un discurs contrari a l’independentisme sense sortir del debat polític estricte, prenent una certa distància; de fet, no li he vist mai dir cap estirabot ni fer cap escarafall com el que veiem en l’article d’en Robles.)

e) Encara hi ha altres incidis. Penso en les grans manifestacions. De manifestacions se’n fan moltes i per molts motius (sindicalistes, estudiantils, per reivindicació d’una instal·lació o en contra d’una instal·lació, contra la immigració o contra el feixisme, etc.). Però de ‘grans manifestacions’ se’n fan molt poques. Són aquelles que apleguen tantíssima gent que col·lapsen el recorregut. I només tenen lloc quan hi ha un gran consens social sobre un tema reivindicat i/o quan s’ha traspassat un límit. Quan es dóna aquest context les manifestacions esdevenen ‘grans manifestacions’, amb centenars de milers d’assistents. Com a mostra de les fetes a Catalunya tenim la de Sant Boi de Llobregat l’11-9-1977 -poc després del franquisme-, en què es reclamava llibertat i autonomia per a Catalunya; la que es va fer a Barcelona el 24-11-2000 com a rebuig per l’assassinat del polític socialista Ernest Lluch a mans d’ETA (21-11-2000); o la que es va fer a Barcelona el 15-2-2003 per a protestar contra de la Guerra de l’Iraq. En tots tres casos es va aplegar una quantitat ingent de persones, i els carrers per on passava el recorregut, amples i llargs, quedaven atapeïts. Doncs bé: des del 2006 hi ha hagut a Barcelona tres grans manifestacions més, que van aplegar una quantitat de gent descomunal. I totes tres eren manifestacions de marcat caràcter independentista. Van tindre lloc el 18-2-2006, l’1-12-2007 i el 10-7-2010. Si, com veiem en les protestes contra la Guerra de l’Iraq o contra l’assassinat de n’Ernest Lluch, la gent només fa ‘grans manifestacions’ per coses molt grosses o per reivindicacions que són presents de manera generalitzada en el gruix de la societat, el procés d’independència compleix aquest perfil. Si no fos així no hi hauria hagut tres manifestacions de centenars de milers de persones.

f) No puc deixar d’esmentar les consultes sobiranistes a escala local que s’han fet a moltes poblacions de Catalunya. Van iniciar-se el 13-9-2009 a Arenys de Munt i el procés es va culminar a Barcelona el 10-4-2011. La participació va ser relativament baixa (a l’entorn del 20%, si bé d’un cens ampliat amb immigrants i jóvens de 16 i 17 anys); però va ser molt més alta que altres consultes populars organitzades per ajuntaments amb pressupostos molt més elevats (com la consulta sobre la reforma de la Diagonal a Barcelona, o la consulta sobre les 3 xemeneies de Sant Adrià de Besòs). De tota manera, el simbolisme de votar la independència en una urna, i amb un sistema totalment fiable, és d’allò més corprenedor. Vaig poder veure algunes persones votant en una urna a Valls i us asseguro que la força que transmet l’acte -tan trascendent!- de dipositar un vot com aquest és indescriptible. Molta gent va fer l’acte de votar no per la seva validesa jurídica -que no en tenia- sinó per tal de demostrar que un dia o altre els poders públics hauran de fer una votació vinculant.

5. RAONS DE L’AUGMENT DELS PARTIDARIS DE LA INDEPENDÈNCIA

Podem demanar-nos com és que l’independentisme ha crescut tant. Sens dubte hi han intervingut factors de diversa mena. Vegem-ne alguns.

a) Un dels elements més important és l’espoli fiscal, denunciat a bastament per diversos sectors econòmics. L’espoli fiscal és la quantitat de diners que paga tot Catalunya a l’Estat espanyol en concepte d’impostos i l’Estat espanyol no retorna a Catalunya en inversions i serveis. A causa d’aquest espoli continuat (i que fa molts anys que dura, com a mínim un segle), a Catalunya no es poden prestar els serveis bàsics amb la qualitat que caldria (es tanquen llits d’hospitals, no s’inverteix en tren o carreteres, etc.), mentre que en altres territoris d’Espanya hi ha llibres escolars gratuïts, més beques, autovies gratuïtes poc utilitzades, etc. Una situació totalment injusta, que la ciutadania catalana percep com a tal. Per tant, la gent ha vist la independència com l’única via perquè qui viu i treballa a Catalunya tingui les prestacions administratives, socials, sanitàries, educatives, policials, judicials, etc., que es mereix (i per les quals paga molts diners via impostos), al marge del lloc on hagi nascut. Cal tindre present que les repercussions econòmiques de la independència serien molt importants. En aquest sentit, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en producte interior brut (PIB). Que Catalunya tingui aquesta potencialitat i, alhora, la Generalitat estigui obligada a retallar prestacions i serveis per dificultats de tresoreria és revelador de la situació injusta que viu Catalunya (vegeu, més avall, el punt 6, quan parlo de l’espoli fiscal, on reporto exemples d’això que dic).

La situació d’injustícia en inversions infraestructurals és vista clarament des de Catalunya; però també pels no catalans que visiten Catalunya. A mitjan anys 90 del segle XX, un tècnic d’obres extremeny va visitar el Priorat per tal de supervisar les obres de la carretera de Reus a Falset, de titularitat estatal. Després de veure l’estat de diverses carreteres catalanes, l’extremeny va preguntar a un càrrec local català: “Pero... ¿por qué no os rebelais?”. Vejam si haurà de vindre un extremeny a Catalunya a ensenyar als catalans què han de fer...

b) Una segona qüestió a considerar és la idea, cada cop més estesa, que l’Estat espanyol constreny políticament, de manera unilateral, Catalunya. L’Estat espanyol ha anat laminant la capacitat política de l’autonomia de Catalunya. Això ja fa anys que dura: la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), del 1982, va ser el primer pas. Si bé bona part de la llei va ser declarada inconstitucional, el Govern espanyol i les Corts espanyoles van anar desenvolupant altres lleis i decrets en la mateixa línia. L’aprovació de la modificació de la Constitució espanyola el setembre del 2011, feta només pel PP i pel PSOE, va ser el darrer pas (de moment) d’aquest procés, ja que des de l’Estat espanyol es pot limitar la capacitat financera de les comunitats autònomes sense que aquestes puguin dir-hi re. També cal afegir-hi les retallades a l’Estatut d’Autonomia III del 2006 (tràmit a les Corts espanyoles el 2006 i sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el 2010) i, des del 2011, la sentència del Tribunal Suprem que qüestiona el model educatiu català. Estem, doncs, davant una d’anul·lació de facto del poder polític autonòmic català, de grat o per força. I, al capdavall, també estem davant una minva de la democràcia: si Catalunya és una autonomia ha de poder desenvolupar els seus camps; i si se la constreny des de fora és una violació de la democràcia. Això és intolerable des de qualsevol punt de vista. Al final, doncs, hi ha hagut un atipament de la situació política a què Espanya sotmet Catalunya, no només en el camp econòmic (espoli fiscal), sinó també en el camp institucional, amb mesures dutes a terme per l’Estat espanyol que retallen la capacitat política de Catalunya (vegeu, a tall de mostra, l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010)).

c) Un tercer element molt important és la catalanofòbia. A Espanya hi ha moltes persones (si bé és cert que no tothom) que sent fòbia per tot allò que és català. Una fòbia alimentada per diversos mitjans de comunicació. Això fa que es donin episodis de tota mena en què s’intenta vexar Catalunya, la llengua catalana o els ciutadans catalans. I, és clar, qualsevol ciutadà català que sent o pateix aquesta vexació hi reacciona en contra, fins al punt que acaba pensant que més val separar-se de l’Estat espanyol. He parlat amb més d’un català que ha d’anar a Madrid o altres zones d’Espanya per raons professionals i tots diuen el mateix: en tornen més convençuts que cal la independència. Tots aquests episodis de catalanofòbia només poden interpretar-se com que Espanya ha fracassat amb Catalunya: en efecte, Espanya no ha sabut acollir Catalunya tal com és i, en comptes de revisar què ha fet malament, continua vexant Catalunya.

d) Un quart element, no gens menyspreable, és de quina manera s’entenen conceptes com Estat o ciutadania. Aqueixos dos conceptes han evolucionat al llarg de la història. Així, a l’edat mitjana i fins ben entrada l’edat moderna, la gent era súbdita d’un senyor. Actualment -en part gràcies a la independència dels Estats Units i a la Revolució Francesa- les persones es consideren lliures i amb drets civils i polítics tals com la llibertat d’expressió o la llibertat d’associació. En aquest nou marc, un Estat no és res més que una estructura juridicoadministrativa que s’aplica a un territori i al qual s’adscriu una ciutadania. Si, a més, aquell Estat es dota d’un règim polític democràtic (i no totalitari) el pes de la ciutadania a l’hora de prendre decisions és fonamental. Aquest canvi de concepció ha deixat obsolets molts conceptes. Per exemple, al segle XIX es parlava molt de la Nación española (generalment Nación anava amb majúscula, fins i tot quan no duia l’adjectiu española: això revela la importància del concepte que designava). Els Estats d’aleshores (França també ho feia) volien que l’estructura estatal s’identifiqués amb una cosa ètnica, i d’aquí que s’usés el terme nació per a referir-se a l’Estat i a la ciutadania alhora. Avui dia, en ple segle XXI, parlar de l’Estat espanyol vol dir parlar d’una estructura juridicoadministrativa al servei de la seva ciutadania: no res més. I si l’Estat espanyol deixa de ser útil a la seva ciutadania -en aquest cas, els catalans- perquè hi ha dèficit democràtic i espoli fiscal, els ciutadans esmentats poden abandonar (o directament cloure) l’Estat i crear-ne un altre, o ajuntar-se a un altre. Al segle XXI, el segle amb més democràcia, drets civils i llibertat social de la història de la Humanitat, això funciona així. Si algú creu que no pot ser perquè la Nación ha de perviure immutablement i que les coses s’han de fer ordeno y mando és que s’ha equivocat de segle.

e) Finalment, no s’ha de perdre de vista que diverses persones i entitats han difós arguments de tota mena a favor de la independència de Catalunya. Són centenars de persones, d’entre els quals destaquen alguns noms importants, fonamentalment intel·lectuals, polítics, acadèmics o periodistes -alguns propers al socialisme català-. En aquest camp cal incloure-hi també la tasca de difusió feta des del periodisme audiovisual, amb reportatges de natura diversa que fan reflexionar sobre el tema. Tot plegat ha fet que l’independentisme hagi anat dotant-se d’un ideari sòlid.

6. EL PUNT DE NO-RETORN

Fins ara hem vist que els partidaris de la independència de Catalunya han augmentat; i hem vist també per quins motius ha passat això. Ara bé: encara em falta argumentar per què crec que el procés d’independència ja és irreversible.

Crec que el setembre del 2011 es va creuar el punt de no-retorn. Espanya ha tensat tant la corda que s’ha trencat. I això ha passat el setembre del 2011 (després ja veurem quan es materialitza).

Per què ho penso així? Ja hem vist que, els anys 2009 i 2010, els partidaris de la independència de Catalunya van augmentar considerablement, fins a arribar a la meitat de la població (mentre que els contraris eren aproximadament una quarta part de la població; la resta són indecisos). La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia III del 2006 (estiu del 2010) va significar un punt àlgid en aquest procés, materialitzat en la manifestació del 10-7-2010 a Barcelona (de la qual he parlat adés).

En aquest punt (estiu del 2010) el posicionament polític de la societat catalana era altament favorable a la independència. Però en aquell moment l’Estat espanyol encara podia aturar-ho. Crec que, si el Govern espanyol s’hagués adonat que es podia produir una secessió, hauria aturat qualsevol iniciativa encaminada a fer emprenyar més els catalans. Podia haver aprovat un gran paquet d’inversions en infraestructures per a Catalunya, que impliqués acabar diverses autovies (enllestir la Tarragona-Montblanc, fer millors connexions al Pirineu o desdoblar l’N-II entre Barcelona i Girona, per exemple), donar prioritat a l’aeroport del Prat i fer el corredor ferroviari mediterrani, pesant sobretot en el transport de mercaderies des dels ports de Tarragona i Barcelona cap a Europa. Podia haver modificat la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) i permetre que Catalunya tingués autèntica autonomia financera i fiscal a partir dels recursos generats per la seva població i les seves empreses. I podia haver reconegut que el català havia de ser la llengua principal de l’administració pública i de l’escola i també oficial als organismes de l’Estat espanyol, i alhora legislar des de les Corts espanyoles en aquest sentit, per tal d’evitar sentències com la del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística. Si el Govern espanyol hagués fet això, segurament al cap de pocs mesos alguns partidaris de la independència s’haurien refredat, i els partidaris de la independència haurien anat minvant progressivament.

Però no. En comptes de fer això, els organismes de l’Estat espanyol van continuar en la seva dinàmica lesiva envers Catalunya. Des de llavors ha continuat amb l’espoli fiscal i no ha mogut ni un dit a favor de la llengua catalana (encara el 13-9-2011 el PSOE va votar al Congrés dels Diputats en contra que el català fos llengua oficial a la Unió Europea). El 2-9-2011 va arribar la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què es donava dos mesos a la Generalitat (posteriorment el termini es va ajornar sine die) perquè introduís el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, saltant-se tota la legislació aprovada i desenvolupada pel Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat. Cal dir, a més, que, el mateix setembre del 2011, el PSOE i el PP van pactar una reforma de la Constitució espanyola que podia laminar l’autogovern de Catalunya però, per tal d’evitar-se sorpreses, van esquivar el referèndum entre la població espanyola, cosa que va motivar la indignació de molta gent arreu de l’Estat espanyol.

La sentència i la posterior interlocutòria sobre la immersió va crear un rebuig considerable entre molts catalans, que se sumava a molts altres episodis anteriors: catalanofòbia, espoli fiscal reiterat, transgressions de l’autogovern, etc. Crec que aquest fet és el punt de no-retorn.

En definitiva, la percepció que tenen molts ciutadans catalans és que, des d’Espanya, s’ha tocat unilateralment tres temes sensibilíssims per a una part molt important de la societat catalana: la llengua, els diners per a sostindre l’Estat del benestar i l’autogovern. Convé tindre present la importància d’aqueixos tres elements.

La llengua és un element que crea identitat en totes les persones que habiten el planeta. També crea identitat en col·lectius. El col·lectiu castellanoparlant d’Espanya és un exemple clar d’això que dic. Si a un col·lectiu se li toca la llengua se li està tocant un dels elements configuradors de la seva identitat; això és així en els catalans, en els castellanoparlants d’Espanya, en els francesos i en qualsevol altra comunitat lingüística. Per tant, qualsevol actuació que lamini la capacitat de configurar o protegir aquest element és vist gairebé com una agressió en qualsevol comunitat lingüística.

Amb el terme Estat del benestar es designa el fet de tindre escoles públiques i de qualitat a l’abast de tothom, sanitat pública i de qualitat a l’abast de tothom, atenció social i pensions de jubilació; però, amb una visió generosa, també s’hi poden incloure altres elements que donen benestar material (carreteres en bon estat, wi-fi gratuït, etc.), seguretat material (policia, jutjats, presons), seguretat en la salut (control dels aliments, normes viàries, etc.) i progrés econòmic (infraestructures viàries, portuàries, aeroportuàries, fèrries, etc.). L’Estat del benestar s’ha de sostindre econòmicament mitjançant l’aportació de la gent que viu en un país (impostos, taxes) i altres mecanismes (compra de bons governamentals, etc.). Catalunya, amb el seu dinamisme econòmic, genera prou riquesa per a donar diners a la Generalitat perquè mantingui un Estat del benestar d’altes prestacions. Però el sistema fiscal de l’Estat espanyol recapta molts diners de Catalunya (i les Illes i el País Valencia) per a sufragar l’Estat del benestar en zones depauperades d’Espanya (que són la majoria), de manera que ha acabat passant que la gent que viu fora de Catalunya té més bones prestacions socials que la que viu dins Catalunya. Segons tots els estudis, aquest mecanisme de solidaritat està molt per sobre del que es considera raonable (de fet, el Tribunal Constitucional alemany ha establert un límit de solidaritat entre länder rics i pobres, que està molt per sota del que dóna Catalunya als altres territoris de l’Estat espanyol).

L’autogovern és la manera com s’articula la governança de Catalunya. Implica que Catalunya du les regnes de diverses matèries, com el dret civil, l’ensenyament, les polítiques laborals, el foment de l’esport, la llengua, la policia, la sanitat, la jústicia, l’ordenació territorial, etc., i cap altre organisme hi ha d’inteferir. Una interferència en aqueixos camps implica una intromissió. Si la intromissió, a més, prové de l’Estat espanyol, des de Catalunya això és vist com manipular les regles del joc per tal d’evitar que el Parlament i el Govern de la Generalitat actuïn segons indiquen els electors a l’hora de votar. És a dir, en essència és una violació de la democràcia. I un atac a la democràcia és intolerable per a qualsevol persona que habiti en un país occidental, sigui l’Estat espanyol, sigui un altre.

(Aquesta visió que tinc -que s’han tocat tres punts sensibilíssims- l’ha reportada algun altre opinador, amb lleus diferències. Per exemple, en Jordi Grau, a l’article “Han tocat la llengua i la pela”, publicat en El Punt Avui (14-9-2011). En Grau relata també l’estat d’atipament català respecte d’Espanya.)

Com es pot veure, el setembre del 2011 l’aparell de l’Estat espanyol (el seu Govern, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, els dos principals partits -PSOE i PP-, etc.) va actuar (de fet, va seguir actuant) d’una manera que ha fet vessar la gota d’aigua del got de la paciència de molts catalans. Una part importantíssima de la població (a l’entorn de la meitat) ja tenia el vas ple fins dalt. A d’altres se’ls havia anat omplint a poc a poc per l’espoli fiscal, la manca d’inversions en infraestructures, la catalanofòbia, etc., i ja el tenien bastant ple. Doncs només faltava deixar caure alguna gota grossa com és l’atac a la democràcia (reforma constitucional unilateral, sentències que deixen l’autogovern a zero, etc.) i una altra de grossa com és la llengua (les sentències). En alguns el got ja ha sobreeixit i en d’altres ha arribat a dalt de tot. Per tant...

Jo creia que aquest punt de no-retorn arribaria durant el 2012. Hi hauria una nova agressió des de l’Estat espanyol i es traspassaria el límit. Un dels escenaris possibles perquè passés això podia haver sigut el tema antitaurí. En efecte, el 2012, amb un govern del PP, és més que probable que les Corts espanyoles o el Tribunal Constitucional maniobrin per tal d’anul·lar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya (2010, en vigor des de l’1-1-2012). El PP i l’espanyolisme en general considera que aquesta prohibició feta pel Parlament de Catalunya és un atac als símbols espanyols i, per tant, ja han anunciat que faran el possible per tal de revocar-la. Si ho fan s’hauran carregat -altra volta- l’autogovern. I aquesta transgressió segurament hauria sigut la gota que feia vessar el got. Ja sé que, si l’Estat espanyol fa aquest pas, posa cullerada en un tema més simbòlic o anecdòtic que una altra cosa. Però seria una agressió a l’autogovern (‘us deixem fer coses però quan feu el que no ens agrada no us ho deixem fer’), per tant més important que no sembla.

Un altre element que pot fer que el catalanisme polític trenqui definitivament amb Espanya és que, durant el 2012 o el 2013, el PP i el PSOE aprovin una llei electoral que, de facto, faci impossible que els partits nacionalistes catalans i bascos puguin presentar-se a les eleccions espanyoles. Des dels any 2000 (aproximadament) aquest rum-rum sona des de les esferes polítiques espanyoles; i tot apunta que es materialitzarà durant la legislatura 2011-2015. És una manera d’evitar que partits com CiU els condicionin la política (investidures, aprovació de pressupostos, etc.). Aquesta nova agressió a la democràcia -de proporcions majúscules i totalment impresentable, ja que es tracta de silenciar en comptes de fer participar- no tan sols tindria efecte entre la part de la societat catalana -ja molt nombrosa- desafecta amb Espanya (s’aguditzaria la separació), sinó que acabaria de fer convèncer els pocs convençuts dins les files del catalanisme polític (sobretot dins CiU).

Un altre fet que podia haver significat el punt de no-retorn el 2012 el trobem en la negativa a millorar el tracte fiscal de Catalunya. CiU va presentar-se a les eleccions catalanes del 2010 amb un objectiu polític molt clar: el pacte fiscal. La conclusió a què han arribat molts polítics, economistes, empresaris i acadèmics és que Catalunya ja no pot aguantar més sense controlar els impostos. Ho necessita per a fer les infraestructures que li cal per al progrés econòmic (ja que l’Estat espanyol no les vol fer) i per a finançar tots els serveis de les administracions públiques. Cal tindre present que, el setembre del 2011, les finances públiques catalanes es troben en situació de col·lapse, cosa que implica un risc de paràlisi de molts serveis bàsics, com l’educació, la justícia, la sanitat o l’atenció a persones desvalgudes. L’estiu del 2011 a Catalunya ja s’havien tancat diversos serveis sanitaris públics com els ambulatoris de nit i diverses plantes hospitalàries. I entre el setembre i l’octubre del 2011 la Generalitat ha tingut serioses dificultats de tresoreria per a pagar el concert a les residències d’avis i centres de discapacitats -cosa que implica dificultats per a aquestes empreses per a pagar els seus treballadors-, les nòmines de metges i professors universitaris, farmàcies -cosa que ha fet que alguna es plantegi de tancar- i advocats d’ofici.

Davant aquest estat de coses, CiU va apostar per aconseguir un pacte fiscal, una fórmula de gestió d’impostos consistent a fer que la Generalitat els recapti tots. És una fórmula semblant al concert econòmic del País Basc i Navarra. Com que el 2012 s’havien de fer eleccions espanyoles, era lògic que el Govern català, comandat per CiU, s’esperés al nou Govern espanyol. Amb tot, les eleccions espanyoles es van avançar al 20-11-2011 i, per tant, al gener del 2012 hi haurà nou Govern espanyol. En aquest moment és quan caldrà que el Govern català plantegi el pacte fiscal. Tot fa pensar que el Govern espanyol s’hi negarà. Entre altres coses, perquè els impostos del catalans, juntament amb els del valencians i els dels illencs, són la part més important del manteniment de l’Estat espanyol, incloent-hi els serveis de l’anomenat Estat del benestar. Com que l’Estat espanyol es negarà a acceptar el pacte fiscal, és obvi que la paciència del gruix de la ciutadania catalana hauria arribat a un límit.

Que Espanya no podia traspassar unes línies vermelles sense pagar un preu no és una idea meva. En Jordi Pujol, president de la Generalitat durant 23 anys (1980-2003), també ha explicitat aquesta idea. Des del 2008, en Pujol ha anat agafant un llenguatge cada cop més independentista. No és un independentisme actiu, sinó reactiu, és a dir, com a resposta a les agressions; suposo que com ho viuen molts altres catalans. Entén que Catalunya ha de poder ser dins Espanya però mantenint la seva singularitat (el fet diferencial, se’n deia als anys 90 del segle XX). Si això no pot ser -i no pot ser-, en Pujol sosté que és lògic plantejar-se la independència. (Val a dir que sorprèn que algú tan llest com en Pujol no hagués vist abans que Espanya no vol Catalunya tal com és. Jo ho vaig veure als anys 90 del segle XX, de ben jovenet; per tant, sobta que no ho vegés ell, amb molta més experiència) En Pujol ho va dir en una entrevista que li va fer en Josep Cuní al programa Els Matins de TV3 el 15-7-2011. En un moment de l’entrevista (minut 36:22) en Pujol diu que hi ha tres punts que l’Estat espanyol no pot transgredir, i els enumera: la discriminació en el finançament, la immersió lingüística i la llei electoral espanyola (en el sentit que es margini els partits que no són d’àmbit estatal). I diu que, si l’Estat espanyol els transgredeix, cal dir que “no”. Acte seguit, en Cuní (minut 48:55) li demana què faria en Pujol si l’Estat espanyol transgredeix un d’aquests punts. En aquest punt en Pujol declina respondre.

El desencís d’en Pujol amb Espanya té raó de ser perquè, com ell mateix reconeix a l’entrevista, Catalunya pot i ha d’estar dins Espanya però sent ella mateixa, sentint-s’hi còmoda. (La idea d’en Pujol és present entre altres autors catalans d’ideologia de centredreta o democratacristiana. Vegeu, per exemple, el llibre Què significa ser conservador, avui? (Columna, 1987, pàgines 45-46), de l’economista Salvador Millet i Bel, president de La Caixa (1980-1987).) Ara bé: amb tot que ha s’ha tirat envant des de l’Estat espanyol en els darrers anys, Catalunya no pot sentir-s’hi còmoda. I és aquí quan en Pujol planteja l’ultimàtum: hi ha coses que no es poden tocar o... Doncs bé: s’han tocat. I per tant s’ha traspassat un punt que no té marxa enrere.

Que s’ha traspassat un punt de no-retorn no ho veig només jo. Ho veu altra gent amb més perspectiva sobre la realitat política i social espanyola. És el cas, per exemple, del periodista Fernando Ónega, col·laborador de Televisió Espanyola i de La Vanguardia. En un article publicat en aqueix diari (15-9-2011) titulat “Catalunya, ¿adéu?” explica d’una manera succinta -i amb un to planyívol- el que he exposat en aquest escrit: allunyament entre Catalunya i Espanya (utilitza el terme desencuentro), l’error de l’Estat espanyol de modificar la Constitució espanyola sense comptar amb Catalunya, el llenguatge secessionista de CiU (en parlo després), els senyals d’intolerància, etc. I, després d’afirmar que “Yo quiero a Catalunya en España, o España en Catalunya, me da igual”, acaba dient: “Lo que está ocurriendo puede ser nuestro mayor fracaso colectivo. Nuestro fracaso histórico”. És a dir, que, al marge del que ell desitja per a Catalunya i Espanya, considera que el procés de separació està no tan sols molt madur, sinó al punt.

Em sembla, doncs, que el setembre del 2011 ha significat el punt de no-retorn. Però atenció perquè tot apunta que la pressió de l’Estat espanyol contra Catalunya no s’ha acabat. Diversos analistes auguren que la legislatura 2011-2015 estarà marcada per una pressió forta contra Catalunya i el seu autogovern (vegeu, a tall de mostra l’article d’en Jordi Grau “El panorama que ens espera”, publicat en El Punt Avui (28-9-2011)), restituint el toreig, pressionant sobre la llengua i negant les inversions que Catalunya necessita. Per tant, el sentiment plenament independentista pot arribar al 60% de la població o fins i tot superar-lo. Tot dependrà del grau de toxicitat en la pressió que efectuï l’Estat espanyol, però sembla que no serà

7. ALTRES FACTORS

Hi ha altres factors que ajuden a consolidar l’opció de la independència. Per exemple, tal com fa veure l’eurodiputat i economista Ramon Tremosa, els països de la mida d’Holanda (en població i extensió) són els que, des del punt de vista de la governança, són més eficaços. I Catalunya entra dins aqueixa categoria.

Però un dels factors sociològics que considero més important, i al qual no s’ha prestat prou atenció, és el factor Barça; o, vist des d’una perspectiva menys lligada al futbol, el factor generacional.

El Futbol Club Barcelona és una de les entitats més importants de Catalunya. Ho és per la quantitat de seguidors que té; ho és per l’impacte internacional; i ho és com a element de cohesionador de la societat catalana, incloent-hi els immigrants (vegeu l’article “Al-Jazira” d’en Vicenç Villatoro (Avui, 3-7-2010)). Durant el franquisme (1939-1975) el Barça va ser un referent del catalanisme, i així ha continuat fins avui. En aquella època, però, el Reial Madrid va endur-se la majoria de títols. El seguidor blaugrana va ser sempre un seguidor en negatiu: amb ànim perdedor. Només l’arribada d’en László Kubala com a jugador (1950-1961) i d’en Johan Cruyff, primer com a jugador (1972-1978) i després com a entrenador (1988-1996), va significar un canvi en la tònica general. Amb en Cruyff a la banqueta el Barça va guanyar títols de manera freqüent (l’equip que va dirigir va rebre del nom de dream team ‘equip de somni’). Amb la presidència del Barça d’en Jan Laporta (2003-2010) i, sobretot, amb en Pep Guardiola com a entrenador (des del 2008), el Barça ha assolit l’excel·lència en tots els nivells. Ha guanyat pràcticament tots els títols en joc, ho ha fet amb un estil de joc enlluernador i amb una actitud dels jugadors de gran respecte envers tothom (algun jugador molt bo tècnicament que no complia aquest requisit va acabar marxant del club, com en Samuel Eto’o). Si es divideix la història del Barça en dues etapes, la primera des de la seva fundació (1899) fins al 1989, i la segona des del 1990 fins al 2010, i es comparen els resultats esportius entre ambdues etapes, és nit i dia. A la segona etapa, de només 20 anys, hi ha quatre copes de la lliga europea de campions (Champions league), tres de les quals guanyades el 2006, el 2009 i el 2011; a la primera etapa, cap. Per tant, una persona de 80 anys ha viscut un Barça quasi sempre perdedor, mentre que una persona de 20 anys ha viscut un Barça sempre guanyador. L’atreviment i la llibertat que et dóna saber que guanyes et permet saltar més lluny, mentre que si penses que no te’n sortiràs perquè sempre has tingut la sort d’esquena acabes no reeixint.

Alguns potser pensaran que és agosarat fer aquest paral·lelisme entre el Barça i el país. Que el Barça tingués abans un seguidor més derrotista i ara un seguidor més optimista no vol dir que el país tingui ara una societat més desacomplexada i més segura de si mateixa. Però, com he dit, el Barça impregna la societat, fins i tot entre la gent que segueix poc el futbol.

Si he reportat el paral·lelisme amb el Barça és perquè, en el seguidor blaugrana de tota la vida, hi veig el personatge catalanet parodiat a l’espectacle EEUUropa (2003), dels Teatre de Guerrilla. En aquesta obra teatral hi ha diversos personatges; un és l’espanyol fatxa i fatxenda, cregut i segur d’ell mateix; i un altre és un catalanet que se sent molt català (devot de la Moreneta, amb la senyera penjant del retrovisor del cotxe, amant de la botifarra amb mongetes, etc.) i ho verbalitza, però que, quan l’espanyol l’escridassa, s’arronsa i li diu amén a tot, incloent-hi, és clar, amagar la seva catalanitat. Aquest és el català d’abans i també el seguidor blaugrana d’abans, que s’encongia davant el poder del Reial Madrid. El català d’ara d’entre 30 i 50 anys no és tan folklòric com el d’abans, ni de lluny. En efecte, el català d’ara sol treballar en una empresa que ven a tot el món, du Blackberry o iPhone, ha de viatjar sovint a l’estranger per feina, sap idiomes, consulta internet cada dia, etc.; i segueix el Barça per canals de pagament, si cal. Aquest català entén que un Estat és un instrument juridicopolític al seu servei i no pas una Nación a la qual servir. En això es diferencia com la nit i el dia del catalanet d’EEUUropa, que encara pensa que s’ha de prostrar davant l’Estat i els seus òrgans (jutges, Guàrdia Civil, etc.).

Que hi ha hagut un canvi de percepció del ciutadà català cap a l’Estat espanyol, motivat per un canvi generacional, ho veuen altres analistes. Ho exposa, per exemple, en Francesc-Marc Álvaro, un periodista proper al nacionalisme, al final de l’article “La amenaza catalana” (La Vanguardia, 7-9-2011). N’Álvaro afirma que “Ante las amenazas que emite periódicamente el catalanismo de manera reactiva, los poderes del Estado no se alarman mucho pero tampoco piensan que sea sólo un sofocón, como se dice a menudo. Observan la sociedad catalana con atención pero se les escapan demasiadas cosas, la plantilla que utilizan es obsoleta. Por ejemplo, no tienen lo bastante en cuenta el cambio generacional ni la desaparición del miedo al conflicto, el legado de la guerra que frenó muchas demandas durante la transición”. Si a aquest canvi de mentalitat hi afegim que un equip català de dimensió mundial com el Barça ja no té ànima derrotista sinó que té empenta, visió guanyadora, seguretat, orgull i coratge, el viratge és total. En una generació els catalans han passat de tindre por i respecte a la Guàrdia Civil (i al Reial Madrid) a pensar que l’Estat no pot qüestionar una decisió sobirana (i a pensar que el Reial Madrid no pot guanyar el Barça ni posant el dit a l’ull).

Seguint en la mateixa línia argumental, en Salvador Cardús, al seu llibre El camí de la independència (La Campana, 2010), considera que, per a dur a terme la independència, cal primer una emancipació mental. Doncs bé: ja s’ha assolit. Una part de la societat catalana desacomplexada i moderna ja pensa en els paràmetres polítics del segle XXI, no pas del segle XIX. La caiguda de peces del dominó està en marxa.

8. CLOENDA: L’HORITZÓ CAP ON VA LA SOCIETAT CATALANA

Tingueu-ho clar: la independència de Catalunya serà. No serà demà ni demà passat; però serà.

Políticament, socialment i econòmicament només hi ha un horitzó possible: l’Estat català. No assolir-lo implicaria una debacle majúscula en tots els àmbits. En primer lloc, en el pla social. Si Catalunya no és un Estat no podrà pagar els serveis públics a què la població catalana s’ha acostumat del 1980 ençà (transport públic assequible, sanitat pública de qualitat, ensenyament públic de qualitat, seguretat pública, controls de seguretat alimentària, etc.). I si rebaixem les prestacions públiques (sanitat, manteniment de carreteres, seguretat, etc.), algú creu que la gent s’involucrarà en el manteniment econòmic dels governs? Vull dir que l’economia submergida encara creixerà més (ara ja és prou alta), perquè molta gent entendrà que no cal pagar impostos si no s’han de rebre serveis. Al capdavall, la crisi econòmica que vivim des del 2008 va per llarg i en un context així sempre creix l’economia submergida. I si passés això parlem del caos, perquè els serveis públics no es podrien pagar (cauríem en un cercle viciós). En definitiva, no assolir la independència pot comportar l’ensulsiada de l’Estat del benestar (i del confort) tal com el coneixem, i passaríem a viure en una societat desestructurada i desvalguda (només els que tinguessin diners tindrien una qualitat de vida raonable: transport, sanitat, telecomunicacions, jubilació, etc., pagats amb els seus propis calés; la resta, desvalguda). Això és inassumible socialment i les elits (empresaris, universitaris, polítics) en són conscients i saben que només hi ha una sortida. En segon lloc, en el pla democràtic. L’Estat espanyol ha demostrat ser d’una cultura democràtica molt prima. La governança a Espanya està esquitxada de populisme, de limitacions en drets civils a persones del País Basc per tindre una ideologia concreta (la Llei de Partits), de connivències amb grans empreses -si bé França, Itàlia o Catalunya tampoc se’n lliuren-, de menyspreu a la voluntat popular. Romadre a Espanya implica acceptar que la governança es dugui a terme amb un sistema totalment rovellat; en canvi, per una simple qüestió de mida, en un Estat català la gent tindria més força per a castigar electoralment els governs ineficients, corruptes o populistes. Un altre cop, la societat catalana més formada és plenament conscient del problema i que pràcticament l’única solució és un Estat de les mides d’Holanda. En tercer lloc, en el pla cultural. La llengua i la cultura catalana acabarien desapareixent irremeiablement; a tot estirar quedaria com la cultura dels indígenes de Sud-amèrica, disminuïda i folkloritzada. Un poble sense cultura pròpia està abocat sempre a ser secundari. I és això el que volen les nostres elits, els intel·lectuals i les universitats? I, en quart lloc, en el pla econòmic. Sense les infraestructures adequades l’economia catalana no pot despegar, i si no despega no ens desempallegarem de la crisi econòmica que va començar el 2008. Secularment, l’Estat espanyol s’ha negat a construir les infraestructures que Catalunya necessita, a canvi de fer-les a moltes zones de l’Estat espanyol on no han servit per a res. I sense aquestes infraestructures el teixit industrial i logístic català pateix. El món econòmic n’és conscient i sap que la independència donaria ales a l’economia catalana, encara que es produís un boicot comercial a Espanya. En resum, els polítics i les elits saben que només queda una opció per a sortir-se’n. I els grups socials més conscienciats per temes socials, polítics i econòmics també.

En definitiva, ara la societat catalana, com a col·lectiu de persones interactuant, té una qüestió damunt la taula, indefugible, sobre la qual cal prendre una decisió: si Catalunya ha de ser econòmicament pròspera i emprenedora, socialment integradora i solidària i culturalment amb un perfil propi davant el món. En aquesta cruïlla i tal com estan les coses, la independència és vista com la sortida. No pas com una sortida possible, sinó la sortida. Ho veuen els intel·lectuals; els polítics catalanistes; la majoria d’empresaris; una part important dels alcaldes; el gruix del cos docent de Catalunya, incloent-hi el professorat universitari; i moltes capes mitjanes de la societat. És per això que es pot considerar que, des del setembre del 2011, la societat està madura i es pot fer el pas en poc temps.

No he comentat -i algú pot demanar-m’ho- quin és el mecanisme polític per a assolir la independència -i qui està preparat per a dur-la a terme- i quins arguments té l’unionisme. Aquestes qüestions han de ser objecte de sengles apunts, que bé s’ho valen (parlem de la legalitat internacional, de la Unió Europea, de quins aspectes tècnics i administratius ha de tindre controlats el proto-Estat català, del boicot espanyol als productes catalans, dels sentiments identitaris, etc.). Ara només avanço que, sobre els mecanismes polítics, n’hi ha diversos i tots són bastant simples. I també puc dir, quant al lideratge, que les declaracions fetes el setembre del 2011 per n’Artur Mas, actual president de la Generalitat de Catalunya, apunten cap a aquest punt de maduresa d’inici del procés d’independència. Pel que fa als arguments de l’unionisme -incloent-hi les reticències en l’àmbit econòmic-, també avanço que en té molt pocs i de molt poc pes; i que, amb el pas del temps, algun deixarà de ser un argument (perquè en el fons és una fal·làcia) i d’altres perdran el (poc) pes que tenen.

És evident quin és el següent pas que ha de fer Catalunya. I la societat catalana ho sap. Per això el setembre del 2011, després de tants greuges polítics i econòmics contra Catalunya -i els que encara vindran-, la independència de Catalunya ha esdevingut un procés irreversible que arribarà un dia o altre, més prest que tard.

AFEGITÓ 1 (17-10-2011)

Una nova enquesta publicada pel diari Ara (setembre del 2011) dóna resultats d’acord amb l’evolució descrita: en un referèndum d’autodeterminació, un 42% dels catalans votaria a favor, mentre que un 37,7% ho faria en contra (i més d’un 18% no votaria o no sap què faria).

AFEGITÓ 2 (19-10-2011)

També surten veus de la burgesia catalana favorables a la independència. És un sector social tradicionalment contrari a aquest statu quo; que alguns es plantegin la independència, doncs, és una altra mostra de maduresa del procés. Podeu llegir la informació aquí.

AFEGITÓ 3 (25-10-2011)

Una nova enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, de l’octubre del 2011, torna a donar xifres a l’entorn del 65% de favorables a la independència. En concret, un 45,4% dels ciutadans votaria a favor de l’Estat català, mentre que només un 24,7% ho faria en contra (la resta s’abstindria). Per tant, de cada 4 catalans, 2 opten per l’Estat català, 1 no el vol i un 1 es manifesta. Comptats només els vots emesos en un referèndum, això vol dir que un 64,7% hi votaria a favor i un 35,3% en contra. Respecte de la darrera enquesta del CEO, els partidaris de l’Estat català augmenten, mentre que els contaris disminueixen.

AFEGITÓ 4 (11-11-2011)

El novembre del 2011 ha aparegut la nova enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). De nou la majoria de la societat catalana es mostra favorable a la independència. Un 43,7% de la població votaria “sí” a la independència en un referèndum, mentre que sols un 25,1% hi votaria que “no” (l’abstenció seria del 22,3%). Tots dos percentatges són un pèl més baixos que l’enquesta del CEO de l’octubre del 2010 (vegeu l’afegitó 3), però la diferència és pràcticament insignificant. Per tant, es confirma que, l’octubre-novembre del 2011, en un referèndum el “sí” guanyaria amb vora un 63% dels vots, mentre que el “no” obtindria vora un 36% dels vots. L’única conclusió d’aquesta evolució de les enquestes és que la societat catalana està madura.

AFEGITÓ 5 (5-12-2011)

Una altra veu que apunta cap a la irreversibilitat de la independència. És na Montserrat Nebrera, que durant un temps va ser diputada pel PP al Parlament de Catalunya (2006-2009), i que a les eleccions catalanes del 2010 va presentar candidatura a través d’Alternativa de Govern. A El Singular Digital li fan una entrevista (5-12-2011); us en reprodueixo un fragment:
Pregunta: Rajoy realment s’ha desmarcat d’Aznar?
Resposta: A la segona fila del partit hi ha la mateixa gent, només han canviat alguns elements simbòlics. Ara bé, tan de bo Rajoy tingui prou visió per adonar-se que vivim un moment delicat en aquest país i que si no es gestiona amb intel·ligència emocional cadascú silenciosament acabarà marxant per la seva banda. És impossible mantenir una unió en un estat si no hi ha una mínima emoció. En aquest moment només dubto de quan es produirà, però no que es produeixi.
Pregunta: M’està dient que la conjunció ‘crisi econòmica més majoria del PP’ pot accelerar el camí cap a la independència?
Resposta: Sí, la crisi econòmica pot accelerar el procés perquè ara hi ha una base que defensa la independència que ja no té res a veure amb la identitat. Quan es perd de vista la perspectiva històrica, només queda la perspectiva material. I en aquest espai s’ha generat el missatge que si fossim independents tindríem més diners. És un missatge que es podria matisar molt, però és molt clar: “ara en temps de crisi ho estem passant fatal, però si fossin independents no estaríem tan malament”, ens diuen. I del pacte fiscal a la independència conceptualment només hi ha un pas.
Pregunta: Em sorprèn...
Resposta: De fet, fa deu anys hagués pensat que això era impossible. Ara no solament no ho veig impossible sinó que reconec que s’ha construït l’argumentari emocional perquè això passi. L’èxit del discurs independentista és haver descobert com una part de l’electorat que abans era poc receptiu perquè passava de la història, del català i d’en Lluís Llach, ara s’hi suma quan li expliquen que podríem tenir més diners pels nostres fills.

AFEGITÓ 6 (28-1-2012)

Una altra enquesta que mostra com l’independentisme continua creixent. L’ha feta El Periódico de Catalunya (“Els partidaris de la independència arriben per primer cop al 50%”, 27-2-2012), un mitjà poc procliu a donar ales a la independència. Segons fa notar aquest rotatiu, a principi del 2012 el suport a la independència de Catalunya ja ha arribat al 53% de la població. Per tant, supera les xifres del 43-45% dels anys 2010-2011 i de fet també supera el suport que hi ha a la independència d’Escòcia. A més, s’acosta al mínim del 55% exigit per instàncies internacionals. Finalment, el manteniment de Catalunya a Espanya tan sols recull un 32% de suports, tres punts menys que a l’anterior enquesta d’aquest mitjà (llavors era del 35%).

La unitat de l’independentisme és desitjable... però no és possible (agradi o no)

2011-10-01T20:50:00.000+02:00

En el món independentista, i també en els mitjans de comunicació -sobretot en les tertúlies televisives i radiofòniques-, molts cops es planteja si l’independentisme no hauria d’anar unit electoralment. I, si no passa, hom es demana per què. Se suposa que les coincidències ideològiques haurien de comportar aquesta unitat, però a la pràctica difícilment es materialitza.

Jo, que sóc bastant flagell de molts independentistes que no toquen de peus a terra, sempre he pensat que apel·lar a la unitat de l’independentisme (i fer retrets als que no la materialitzen) és com quan el veí o la veïna rondinaire i torracollons del bloc de pisos diu que, si li toqués la loteria, es compraria un xalet per no haver de suportar els altres veïns. I és que, vaja, no li tocarà mai la loteria per molt que hi jugui; i no veu que, pels seus ingressos, és impossible que mai tingui (i mantingui) un xalet. O sigui, que s’haurà de quedar al bloc per sempre. Vaja, fer volar coloms.

Qualsevol que es mou en el món sobiranista sap que la unitat és difícil d’assolir per raons diverses. Una de prou important és les diferències personals entre els que han de liderar el moviment. (Cal dir que aquestes diferències personals hi són absolutament en totes les forces polítiques, encara que les amaguin.)

Ara: la meva percepció és que la unitat de l’independentisme és inassolible per una simple llei política: la diversitat de parers en l’espectre esquerra-dreta. Si a aquest escull hi afegim els altres (com la manca d’entesa per diferències personals) l’equació arriba a la solució.

En efecte, la gent, ideològicament, no té només al cap la independència (o no) de Catalunya, sinó que la gent és més d’esquerres o més de dretes, o més intervencionista o més liberal... i això també forma part del debat polític, al qual la gent no té per què renunciar-hi (i és lògic que no hi renunciï). Dins Convergència i Unió (CiU), dins Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) i fins i tot dins el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) hi ha molts independentistes. Però en diversos àmbits aqueixes forces polítiques tenen visions diferents (gestió del territori; model educatiu laic o no; fiscalitat; etc.); i no es pot pretendre que tot independentista aparqui el que pensa sobre aquests temes. El debat polític ho és tot: si Catalunya ha de ser un Estat o no, però també si Catalunya ha de posar una carretera sobre un prat o un bosc.

Poso un parell d’exemples que permeten fer veure per què és impossible una única candidatura independentista en qualsevol contesa electoral.

a) Jo sóc ferm partidari de la regeneració democràtica. No pot ser que una societat tingui una democràcia devaluada com la nostra, que fa que hi hagi desafecció política i alta abstenció. Avui dia, en la política, hi ha mandataris manifestament incompetents (cas del president espanyol entre 2004 i 2011); corrupció; poca proximitat entre electors i elegits; nepotisme i enxufisme; favors a grans empreses; etc. Tot això s’ha d’acabar. Per tant, si participo en algun projecte polític -sigui independentista o no-, vull que inclogui, dins al programa electoral, mesures de millora de la democràcia (limitació de mandats, districtes electorals menuts, més eficàcia en els controls antifrau, que els mandataris estiguin preparats per a governar un país, etc.). Si una força política independentista em proposa de col·laborar-hi però no inclou la regeneració democràtica dins al seu programa (o, encara pitjor, si perpetua dins seu les pràctiques que denuncio) simplement no m’hi apuntaré. I no tan sols no els ajudaré sinó que, si algú me’n demana el parer, la meva opinió no serà positiva.

b) Les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), marcadament independentistes, tenen un ideari d’extrema esquerra que no volen abandonar. Això fa que refusin qualsevol pacte amb qualsevol altra força independentista si el pacte no inclou l’ideari d’extrema esquerra. Per tant, si algú pretén fer una candidatura independentista única, fracassarà. Agradi o no, això és així. (Cal matisar que hi ha forces polítiques que sí que han fet el pas d’aparcar temporalment el seu ideari d’esquerres per a conformar una coalició independentista: és el cas del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), integrat dins Solidaritat Catalana per la Independència (SI).)

La meva visió és compartida per altres intel·lectuals. Per exemple, en Salvador Cardús (vegeu el seu article “Quan 1+1 fan -3”, publicat a Nació Digital, 23-9-2011).

I si no pot haver-hi una única candidatura independentista a les diverses conteses electorals, què cal esperar? De fet, si un toca de peus a terra el que ha de buscar no és una força política independentista unitària, sinó una força política independentista majoritària. Fa temps que penso que qualsevol idea política (l’independentisme o qualsevol altra) és difícil que s’aglutini en una sola força política. Però l’estiu del 2010 li ho vaig sentir dir a en Robert Ara, un dels activistes i ideòlegs històrics de l’independentisme. Per tant, la meva posició no és fora de lloc.

La història ens demostra que això és factible. A les eleccions catalanes del 2003, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va treure uns resultats molt bons perquè era un partit declaradament independentista. Per la mateixa època també es presentava Estat Català, amb un ideari semblant. La presència d’Estat Català no va impedir que ERC aglutinés molts vots independentistes.

Això no vol dir que no s’hagi d’intentar sumar. La coalició Solidaritat Catalana per la Independència ja és una suma de forces a nivell micro, i podria acollir-ne alguna més. I, de cara a les eleccions espanyoles (20-11-2011), ERC pot sumar Reagrupament (RCat) a la seva candidatura, com va fer a Barcelona a les eleccions municipals de l’11-6-2011 (encara que RCat avui és pràcticament una organització sense personal; de fet, és més una adhesió simbòlica). En aquestes mateixes eleccions no és descartable una coalició ERC-SI, sobretot després que les noves cares dirigents d’ERC siguin n’Oriol Junqueras i n’Alfred Bosch; però també perquè ERC tem una davallada de vots enorme i un pacte amb RCat i SI l’esmorteiria (faltarà veure si SI té prou generositat per a acceptar el pacte en pro de la unitat minvant la seva proposta d’acord, que inclou, per exemple, votar no a tota investidura de president i a tot pressupost lesiu amb Catalunya, a diferència del que ha fet històricament ERC a les Corts espanyoles).

Ara: si es fa un pacte ERC-RCat-SI continuarà sense haver-hi unitat en l’independentisme. I és que serà una candidatura prou àmplia, però encara hi faltarà les CUP o la gent de CiU. Per tant, s’anirà al que he plantejat: una candidatura independentista majoritària, però no unitària.

El nimbi, els nimbis i el nimbisme: una proposta denominativa per a la ‘cultura del no’

2011-09-29T19:20:00.000+02:00

Hi ha un fenomen social força estès consistent a rebutjar que una instal·lació o infraestructura presumptament molesta o perjudicial es posi prop de casa. Parlem d’abocadors, plantes de tractament de residus, plantes petroquímiques, canonades d’aigua o gas o hidrocarburs, embassaments, centrals nuclears o tèrmiques, molins de vent, línies d’alta tensió, presons, variants de carreteres, túnels, pedreres, sales de venopunció, cementiris nuclears, etc. És un fenomen social (que podem etiquetar com a ‘comportament/moviment’) relativament modern, actiu des de la segona meitat del segle XX. En efecte, en els temps en què les persones eren súbdites d’un senyor, el senyor posava la instal·lació que li donava la gana on li donava la gana; i la gent a callar i a creure (això si és que es plantejaven dir res, perquè normalment no s’ho plantejaven). Aquesta actitud mesella no és només pròpia de l’edat mitjana o del temps dels monarques absolutistes; en ple franquisme també es donava a casa nostra.

En una societat democràtica, però, on la informació circula i on la gent té dret a dir la seva sobre qualsevol tema, aquest fenomen social ha pres cos. La gent sap que pot tindre una opinió sobre qualsevol qüestió i que pot difondre-la (per moltes vies: es poden fer xarrades, es pot publicar la informació a internet, es poden repartit fullets impresos, es pot anar a una emissora de ràdio o televisió a explicar el teu punt de vista, etc.). Per tant, la gent no s’està callada i explicita la seva posició contrària, tot argumentant-la.

A Catalunya tenim diverses mostres de rebuig a una instal·lació o infraestructura (i també d’acceptació per actitud mesella: és el cas de la planta petroquímica de Repsol a la Pobla de Mafumet o de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, instal·lades en una època en què la gent no alçava la veu).

Però a partir del 1990 aquesta actitud canvia. El poble català -com moltes altres col·lectivitats del món occidental- ja no accepta així com així qualsevol instal·lació o infraestructura, i en general allà on toca que vagi la gent s’hi oposa. Diria que, a Catalunya, els primers casos d’oposició popular a instal·lacions d’aquesta mena -almenys d’un cert gruix- van ser a finals dels 80 i primers 90 del segle XX. Parlo del pantà de Rialb (a cavall de la Noguera i l’Alt Urgell) i de la planta de tractaments de residus a la Conca de Barberà, promoguda per la Generalitat de Catalunya. En el primer cas no es va poder aturar; però en el segon la població de la zona s’hi va oposar fermament i es va aturar. Encabat en van vindre més. La llista és llarga i segur que me’n deixo algun: el transvasament d’aigua de l’Ebre cap a València i Múrcia; el transvasament d’aigua del Segre (a la Cerdanya) cap al Llobregat; una instal·lació de gas vora el Delta de l’Ebre; una central elèctrica d’Enron a Móra d’Ebre; els molins de vent al Priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà; la línia de molt alta tensió entre la Catalunya Nord i l’Empordà o el Ripollès; la línia de molt alta tensió entre el Pallars i la Ribagorça; les sales de venopunció a Barcelona; el desdoblament de l’Eix del Llobregat (C-16) a l’altura de Puig-reig; els túnels de Bracons entre Osona i la Garrotxa; el Quart Cinturó; la urbanització de la Platja Llarga a Tarragona; l’autovia entre Tarragona, Valls i Montblanc; el cementiri nuclear a Ascó; la presó del Bages; i molts altres contenciosos de tipus ecologista. En alguns casos l’oposició és generalitzada entre la població de la zona, i per tant pren molt forta (transvasament de l’Ebre, línia de molt alta tensió, cementiri nuclear); en d’altres, però, només s’hi oposa una part de la població de la zona, mentre que una altra part hi està a favor (autovia Tarragona-Valls-Montblanc).

Una de les persones que més ha analitzat aqueix fenomen social a Catalunya és n’Oriol Nel·lo, expert en urbanisme i territori i amb una forta vocació política. Va ser diputat al Parlament de Catalunya entre el 1999 i el 2006 per Ciutadans pel Canvi. I va ser secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i director de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona. Com a autor va dirigir un llibre col·lectiu titulat Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya (Empúries, 2003), on diversos especialistes analitzaven els casos d’objecció a la presència d’instal·lacions o infraestructures. El mateix Nel·lo va redactar el capítol introductori de l’obra, “Els conflictes territorials a Catalunya. Orígens, dinàmica i alternatives” (pàgines 11-67).

Tal fenomen preocupa els polítics. I amb raó: amb una actitud així no poden fer i desfer d’esquena al territori. També és matèria d’interès per a sociòlegs i fins i tot per a urbanistes. I també preocupa els professionals de la llengua, és a dir, lingüistes i periodistes, perquè cal denominar el fenomen i no hi ha una manera concreta de dir-ho. Ha arribat l’hora, doncs, de batejar aquest fenomen social.

Anteriorment ja s’havia fet algun tempteig. En Jordi Pujol, president de la Generalitat (1980-2003) i, com a tal, mandatari que ha patit aquest fenomen social, va referir-s’hi com la cultura del no. Aquesta expressió va arribar a utilitzar-se, però no és prou sòlida. (Val a dir que en Pujol té una certa gràcia per a batejar conceptes que anomenem mitjançant expressions llargues o anglicismes. Un cop va parlar d’un grup social, els instal·lats, que és una manera de traducció de l’anglès establishment.)

El Termcat, el centre de terminologia catalana, s’ha enfrontat a la qüestió i ha fixat, de moment, l’expressió al costat de casa, no. Una solució insuficient: una frase com “L’actitud d’al costat de casa, no és prou estesa” no funciona (la coma enmig, per exemple, fa nosa).

Com se n’hauria de dir? Crec que la millor opció per a designar aquest fenomen social és nimbi.

És una denominació anglesa. En origen era una sigla, NIMBY, provinent de l’expressió és not in my back yard ‘no en el meu pati de darrere’. En diverses llengües aquest mot és prou usual: phénomène NIMBY [francès], NIMBY attitudes [anglès], conflitti NIMBY [italià], efecto NIMBY [espanyol], etc.

El mot NIMBY designa el fenomen social, però també pot designar la persona que el practica o hi participa, almenys en anglès: “Nimbies win again”, llegim als coments de la notícia “Pincents Hill development turned down” (GetReading, 1-7-2011). I també en espanyol: a l’article “Del ambientalismo individualista al ambientalismo altruista”, signat per n’Eduardo Gudynas, hi llegim: “En realidad los NIMBYs no están contra los avances económicos, sino que buscan defender su calidad de vida” (AmbienTico, 105, any 2002, pàgina 19).

En anglès hi ha altres sigles que designen aquest fenomen social, la majoria amb voluntat de ridiculitzar-lo: LULU (de locally unwanted land uses), NOPE (de not on planet Earth), CAVE (de citizens against virtually everything) i NIMEY (not in my election year, amb una crítica directa contra la classe política). Amb NOPE i CAVE fins i tot s’ha buscat un joc de paraules: en anglès, nope significa ‘no’ i cave és ‘caverna’, fent referència a la visió retrògrada del nimbi.

Em sembla, doncs, que la manera de designar aquest fenomen social en català ha de ser nimbi. Com es pot veure, proposo que la y final s’adapti en i. Així ho han fet algú. Ja el 2003, a l’entitat ecologista Mediterrània, s’oferia un curs titulat Monitors en comunicació i sensibilització ambiental. Dinamització de campanyes, al programa del qual hi veiem escrit “Gestió de l’efecte NIMBI”. De manera semblant, al blog Tenim idees, fem el que pensem hi llegim “Però el més greu, tal com jo ho veig, és què altra vegada hi ha qui dona ales al fenomen NIMBI” (apunt “PAAC al Parc de l’Oreneta”, 26-3-2009). I al blog d’en Joan Gil, on s’exposen idees sobre l’anomenat pla Bolonya que afecta les universitats catalanes, a l’apunt “Bolonya a debat: ni tan bo, ni tan dolent. Col·lectiu Jaume Damians” (20-9-2008) també hi llegim: “Exposa que som la generació del NIMBI, del No i No, deixant clara la seva ignorància - amb tots els respectes possibles perquè jo sóc el primer ignorant del tema - sobre la pluralitat i les accions del moviment estudiantil”.

El mot nimbi pot designar el fenomen social, com hem vist; però per a aqueix concepte també es pot encunyar nimbisme, adjuntant-hi el sufix -isme que designa moviments socials, polítics i ideològics en general. En anglès també s’empra aquest derivat: a l’article “Attack of the Fifty-Foot NIMBY’s”, de la Universitat Stanford (Califòrnia), s’hi llegeix NIMBY-ism. Igualment, el mot nimbi pot usar-se per a les persones (“Els nimbis s’oposen a...”) i com a adjectiu (“el fenomen nimbi”, “el moviment nimbi”, “unes propostes nimbis”, etc.). A partir d’aquesta configuració morfològica podem parlar també dels nimbistes, o de l’actitud nimbística tan estesa entre la societat catalana actual. Fins i tot podem crear -per què no?- un verb per a designar l’actitud i les actuacions, nimbiejar; i encara nimbieig, que podria ser quasisinònim de nimbisme.

L’adopció de térmens anglesos per a designar conceptes nous no és un fenomen aliè al català. Usem el mot lobby (tot i que també podem dir-ne grup de pressió) i a partir d’aquí emprem adjectius com lobístic, encara que designava, originalment, un vestíbul. De les pàgines d’internet en diem webs, a pesar que en anglès aquest mot significa ‘teixit’ i ‘teranyina’. Fins als anys 30 del segle XX, a la premsa catalana no era estrany veure-hi escrit foot-ball, on els jugadors marcaven un goal després d’haver fet un shoot, malgrat que tals mots signifiquen ‘pilota-peu’, ‘objectiu, finalitat, terme, diana’ i ‘tret, acte de disparar’ (ara escrivim futbol, gol i xut i tenim derivats com futbolista, futboler -a, golejar, golàs, xutar, etc.). Si rebem un missatge publicitari al correu electrònic, generalment no desitjat, en diem spam, que és un terme anglès agafat d’un gag dels Monty Python. I quan parlem de yuppies fem servir un mot creat a partir de young urban people ‘gent urbana jove’, d’on sortiria la sigla YUP, al qual s’hi ha afegit el sufix -ie. Si no tenim manies a parlar de lobby, web, futbol, gol, xut, spam i yuppie bé podem parlar de nimbis.

Un darrer apunt. En espanyol també es troba la forma NIMBY, però ha corregut bastant la solució SPAN, a partir de l’expressió Sí, pero aquí no. Hi ha qui desitja o considera que la solució SPAN sigui vista com a ‘espanyola’ enfront d’una solució catalana nimbi. En una sessió del Ple del Parlament de Catalunya (11-3-2010) sobre el cementiri nuclear, el diputat José Domingo, de Ciutadans, va dir (pàgina 24) “y de aquí que me vuelva a citar en el sentido que ya en aquél momento yo aludí a la opción NIMBI o la opción SPAN, en catalán y en castellano, «sí, pero aquí no»”.

En resum: cal una denominació en català per a aquest fenomen social. Que sigui sintètica i clara de significat. Els periodistes bé ho necessiten, atès que és un fenomen present en la societat catalana. L’anglicisme (adaptat gràficament) nimbi és una opció. I ja tenim una certa tradició a fer-ho (lobby, web i tants d’altres).

Qui alimenta l’independentisme (2a part)? El rol del periodisme audiovisual

2011-09-27T12:35:00.002+02:00

A l’apunt anterior plantejava la qüestió següent:

“Segurament, més d’un ciutadà espanyol es demana com és que els catalans estan permanentment incòmodes amb l’articulació política de l’Estat espanyol i per què cada cop es parla més de la independència de Catalunya. I és lògic que se li donin respostes.”

Em vaig centrar en els personatges que, amb el seu discurs, més havien fet créixer el sentiment independentista a Catalunya, perquè em sembla que és un capítol mig oblidat: ens centrem en el què però rarament en el qui.

Tanmateix, no oferia cap resposta la qüestió plantejada. De fet, és una qüestió complexa que no es resol amb una conversa de dos minuts.

Podem recórrer al periodisme audiovisual com a plataforma per a vehicular les idees de l’independentisme. El format del reportatge audiovisual permet fer arribar moltes idees en un espai curt de temps i amb un esforç del destinatari relativament baix. Això el diferencia dels llibres d’assaig, que poden reportar moltes idees, però cal molt temps i un esforç considerable per part del destinatari. Cal tindre en compte que no tothom llegeix, o hi ha gent que llegeix novel·les però rarament llibres d’assaig. Per tant, cal disposar de diverses vies per a fer arribar el pensament (llibres, premsa escrita, ràdio, televisió, internet... i, doncs, els reportatges audiovisuals, que poden vehicular-se tant per televisió com per internet).

És important que la qüestió de la independència de Catalunya es plantegi també en l’àmbit periodístic. El periodisme és un agent essencial en una democràcia, per dos motius. Primer, perquè actua com a element de control del poder. I, segon, perquè és un camp que permet la difusió lliure de les idees. Aquesta doble funció del periodisme permet disposar d’una democràcia sana. (Si en voleu més informació, vegeu la primera part del llibre Periodistes contra polítics (Columna, 2011), d’en Marçal Sintes -periodista i analista polític i col·laborador de la Facultat de Comunicació Blanquerna-, on es detallen les aportacions que expliciten el paper del periodisme com a peça important d’un sistema polític democràtic.)

Des del 2009, s’han fet treballs audiovisuals de divulgació que permeten fer arribar al conjunt de la població arguments de tota mena sobre la independència de Catalunya. Com he dit, en una societat amb bona salut democràtica aquesta mena d’actuacions no tan sols són esperables, sinó que són necessàries justament per a mantindre la qualitat democràtica d’un país.

Un d’aquests treballs és el reportatge Cataluña-Espanya, produït per Massa d’Or Produccions, dirigit per n’Isona Passola i projectat als cinemes l’abril del 2009 (i també retransmès per TV3 per la Diada del 2010). El documental La pelota vasca. La piel contra la piedra, d’en Julio Medem, va ser l’espurna que va motivar els seus productors a fer-lo, per la qualitat del treball i per les reaccions que va causar. El documental Cataluña-Espanya incideix sobretot en la manca d’inversions de l’Estat espanyol a Catalunya. La quantitat de dades tècniques que aporta fa feredat, i dóna una idea clara de la magnitud de l’espoli fiscal que pateix Catalunya. En tot cas, no tot són xifres. El reportatge combina aqueixes dades amb reflexions de personatges diversos: intel·lectuals, polítics, filòsofs, periodistes, acadèmics, professors universitaris, etc.; i no deixa de banda l’humor, ja que també té una certa voluntat desdramatitzadora.

Un altre treball és Adéu, Espanya?, elaborat per TV3 i dirigit per na Dolors Genovés. És un documental excel·lent. S’hi compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb la de Catalunya (personalment hi trobo a faltar que no es parlés també de Flandes, perquè té moltes similituds amb els altres quatre casos). El visionatge del documental permet acostar-se a molts conceptes polítics, jurídics i econòmics, però jo me’n quedo amb un de simptomàtic: l’alt grau de desenvolupament democràtic que hi ha a Dinamarca, el Regne Unit i el Canadà en comparació amb el baix grau de desenvolupament democràtic que hi ha l’Estat espanyol.

Un tercer documental és Spain’s secret conflict (2011). Tot i que està en anglès també pot servir al públic català per a formar-se.

Tots tres reportatges serveixen perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació de Catalunya respecte d’Espanya, així com de les vies per a fer-ho. Per tant, es pot dir que el periodisme audiovisual acompleix el seu paper dins la societat: vehicle de transmissió d’idees i generador de debat.

AFEGITÓ (1-1-2012)

A la llista cal afegir-hi un quart documental, Fora de joc, promogut per la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes. Es va emetre per Esport3 el 30-12-2011. S’hi explica les maniobres que l’Estat espanyol ha orquestrat contra les federacions esportives catalanes per tal que no siguin reconegudes internacionalment, malgrat que en un principi sí que ho estaven (cas del rugbi i del patinatge). Per cert, tals maniobres han sigut sufragades amb impostos de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, el mateix que actualment té un dèficit gegantí que obligarà a apujar impostos a tothom i a retallar sous i serveis. Dir “Quina barra!” encara és suau.