Ara, tothom a treballar per la consulta (perquè votarem)

Dissabte 27 de setembre del 2014, n’Artur Mas, president de la Generalitat, va signar el decret de convocatòria de la consulta del 9-N, a fi de conèixer si els catalans desitgen que Catalunya sigui un Estat independent.

Moltes veus (especialment provinents dels unionistes catalans i del poder madrileny) afirmen que no votarem; i alguns catalans també s’ho pregunten, vist el que diu el Govern espanyol.

Votarem? I tant que sí! La consulta del 9-N es farà, sens dubte.

Una altra cosa és que, aquell mateix dia, la Generalitat, els partits polítics catalans i els observadors internacionals comprovin que la jornada electoral queda alterada pel Govern espanyol (utilitzant la força) i llavors s’aturi tot aquell mateix dia. Però llavors les urnes tornaran a obrir el desembre o gener...

Miro de desenvolupar aquest raonament.

Ara tenim tota l’arquitectura legal i tècnica per a fer la consulta. El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de consultes no referendàries, ja hi ha decret de convocatòria, immediatament després la Generalitat i l’Institut d’Estadística de Catalunya (l’Idescat) signaven un conveni per a tenir la llista de possibles votants, els ajuntaments i les diputacions aproven mocions de suport a la consulta...

Diuen, però, que el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ho aturarà tot. Quan el Govern espanyol presenti el recurs d’inconstitucionalitat, només que el TC ho admeti a tràmit ja implica la suspensió cautelar de la consulta (així ho estableix l’article 161.2 de la Constitució espanyola).

Aquest fet obre un seguit de reflexions, a saber:

La primera reflexió és molt simple: qui mana a Catalunya? El poble de Catalunya o el TC? La gent de la CUP ho té molt clar: si estem en una democràcia, és el poble qui mana.

La segona reflexió és d’essència democràtica. Aquests dies, les declaracions dels governants espanyols, especialment de la vicepresidenta Soraya Sáenz, són impúdiques. Aquesta senyora, sense ser membre del TC, ha dit i repetit uns quants pics que la consulta és il·legal, que el TC ho anul·larà... A un ingenu això li ha de sobtar, perquè les formes aconsellen que el Govern no predigui el resultat...

Però és més: el decret de convocatòria de consulta diu (a l’article 2, però sobretot a l’exposició de motius) que la Generalitat vol saber el parer de la gent per a fer una iniciativa legal que és competència seva: obrir una possible reforma de la Constitució (llegiu-vos l’exposició de motius del decret). I el TC, en la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2010) ja va deixar clar que això sí que era constitucional.

Se suposa que el TC és un àrbitre imparcial, immune a les pressions de les parts, i ja veiem que, en realitat, ha d’actuar com un fidel servent dels desitjos del poder madrileny. Com a mínim, tota persona mínimament sensata hauria d’exigir explicacions a na Sáenz, perquè preconfigura la imatge que el TC és un titella del Govern espanyol, sense autonomia. Això deslegitima el TC (i el Govern espanyol) i encara dóna més força a la primera reflexió (si el TC no està legitimat, el poble català no té per què escoltar-lo).

La tercera reflexió l’ha proporcionada en Josep Rull, cap de Convergència. En Rull ha dit que l’admissió a tràmit implica una suspensió cautelar... però això no és pas una anul·lació, ja que tal anul·lació només pot fer-se amb una sentència degudament raonada i justificada. Per tant, malgrat la suspensió cautelar, la Generalitat pot seguir organitzant la consulta mentre no arribi sentència, almenys fins al 8 de novembre. Perquè, en efecte, i si el 8 de novembre surt la sentència del TC i diu que tot cap dins la Constitució? Per tant, fins al 8 de novembre l’obligació de la Generalitat és preparar la consulta.

Sobre aquesta tercera reflexió, encara hi ha dues coses més. La primera és que la Generalitat pot demanar l’aixecament de la suspensió. Raó de més per a continuar amb els preparatius. I la segona és que una llei castellanomanxega va ser impugnada pel Govern espanyol i admesa a tràmit pel TC, de manera que va quedar suspesa cautelarment, però el president castellanomanxec, en José Bono, va seguir aplicant aquella llei mentre el TC no es pronunciés... amb el beneplàcit del mateix TC! Per això cal denunciar l’actitud de la senyora Sáenz. El mateix dia de convocatòria de la consulta, na Sáenz va sortir a dir que la supensió cautelar implicava que la consulta no es podia seguir preparant. Si ho comparem amb el que va fer en Bono, aquestes declaracions fereixen la sensibilitat democràtica de la gent. Penso, però, que això és el que ella desitjaria... perquè el poder espanyol està acostumat a l’ordeno y mando, en comptes del respecte democràtric.

En fi, si algú ens qüestionés per què tirem envant la consulta malgrat la suspensió cautelar, és molt fàcil de respondre: basta contestar “Em pots dir quina sentència estableix que al consulta és il·legal?”.

Quarta reflexió. El Govern espanyol, l’extrema dreta espanyola, el conservadorisme català aixoplugat a La Vanguardia i el soi-disant progressisme espanyol arrecerat al diari El País brama que la Generalitat ha de complir amb el que diu el TC. Molt bé. Però resulta que el Govern espanyol ha incomplert un munt de sentències del TC i ni se’ls mou una cella als governants ni a la gent d’ordre vanguardista ni als pseudoprogressites...

La cinquena i darrera reflexió té a veure amb la realitat, no amb les quimeres que ordeixen a Madrid. A saber: és molt probable que arribem al 8 de novembre sense sentència del TC i amb tots els preparatius fets. I si arribem al 8 de novembre amb tot preparat, és molt difícil que el dia 9 no votem. Si el 9 de novembre no hi ha sentència del TC, la consulta no és il·legal (perquè sigui il·legal cal la sentència del TC). I no serviran les amenaces que els Mossos d’Esquadra o els funcionaris de la Generalitat o dels ajuntaments no poden col·laborar en la consulta, perquè no estaran incomplint cap sentència.

Vist tot plegat, el 9-N hi haurà urnes.

Certament, l’Estat encara té cartutxos addicionals. Però, si els tira endavant, s’hi enganxarà els dits. En efecte, l’Estat espanyol pot retirar les urnes. Però una imatge (filmada amb mòbil i penjada immediatament a les xarxes socials) de guàrdies civils enretirant urnes i impedint a gent de dipositar una papereta (imatge que seria redifosa a l’acte per la premsa internacional) és el pitjor que li pot passar a la prima de risc espanyola, fet que pot desestabilitzar enormement l’euro (i per tant la Unió Europea). De retruc, Catalunya guanyaria crèdit internacional, perquè Espanya difícilment podria justificar l’impediment de votar; i això donaria cobertura a Catalunya per a obrir altres vies, com va dir el president de la Generalitat en una entrevista a TV3 el mateix dia 27 de setembre.

El Govern espanyol també pot acusar en Mas de sedició o prevaricació, a fi d’inhabilitar-lo (i posar-li la por al cos). Però, per a inhabilitar-lo, cal un judici (el Govern espanyol i els partits nacionalistes espanyols segurament voldrien inhabilitar-lo a cop de decret, però a l’Europa occidental les coses no van així). I difícilment aquest judici es resoldria en poques setmanes. Per tant, a la consulta s’hi arribaria amb un president no inhabilitat.

I, evidentment, poden treure els tancs. Al marge de les enormes dificultats tècniques per a controlar el país manu militari, la prima de risc i la possibilitat que l’euro se’n vagi en orris són antídots fortíssims contra vel·leïtats colpistes. En resum, alguns del meu entorn em diuen que, cada cosa que faria el Govern espanyol, només serviria per a refermar el procés sobiranista i acabar de fer-se decidir els qui encara dubten.

A més, els catalans tenim altres cartutxos. Si no ens deixen votar via sentència del TC, podem recórrer al Tribunal dels Drets Humans. Recordem que les sentències d’aquest tribunal europeu són d’obligat compliment a Espanya (recordeu la sentència sobre la doctrina Parot). És clar que, en un rampell d’hidalguía, el Govern espanyol podria dir que no accepta aquesta autoritat, si emet una sentència contrària als seus interessos. Però això ja seria la mort definitiva d’Espanya com a Estat europeu.

En resum: hi haurà urnes el 9-N i gent votant. Si al final el Govern espanyol perpetra la barbaritat d’enretirar urnes, la consulta quedarà avortada perquè no es podran donar les garanties necessàries, però això portarà a unes immediates eleccions avançades amb caràcter plebiscitari (que el Govern espanyol no pot impedir ni recorrent al TC), en què CiU, ERC, els qui han marxat del PSC i la CUP es presentin (els primers junts) amb una declaració unilateral d’independència sota el braç. Si unes setmanes després que el Govern espanyol hagi impedit votar per la força aquests partits guanyen per majoria absoluta, ningú no podrà impedir una declaració unilateral d’independència (DUI) el gener del 2015. Oimés quan el Tribunal Penal Internacional de l’Haia va dictaminar (el 2010) que un DUI no contravé la legislació internacional. A partir d’aquí, només és qüestió que uns quants països reconeguin Catalunya com a Estat, tasca gens difícil si el Govern espanyol actua com una criatura el 9-N en comptes d’actuar com un organisme responsable.

En fi: votarem el 9-N segur. I si a mig matí s’atura tot per la incompetència del Govern espanyol intentant aturar-ho, al cap de dos mesos hi haurà noves votacions, legitimitat aconseguida a nivell internacional, acceptació per part de la societat catalana del resultat d’aqueixes eleccions (ni els catalans contraris a la independència toleraran l’actuació barroera de l’Estat espanyol contra els drets democràtics de llurs conciutadans) i, finalment, una DUI legal des del punt de vista internacional.

Tothom a la V!

El dia 11 de setembre hi ha convocada una gran V a Barcelona. Cal anar-hi (inscriure-s’hi és molt fàcil). Per què?

Girem la mirada a Escòcia i ho entendrem. Per primer cop en molts anys a la Unió Europea, un poble com l’escocès té l’oportunitat de decidir lliurement i democràticament el seu futur (serà el 18 de setembre). Això és possible no tan sols per la determinació de les autoritats escoceses, sinó també perquè el Govern britànic s’ha avingut a fer un referèndum d’independència per a Escòcia, primant el principi democràtic. En canvi, a Catalunya hi ha una majoria política a favor de la independència (és el resultat de les eleccions del 2012), més gran que a Escòcia, i per això està convocada la consulta pel 9 de novembre. Però el Govern espanyol, infantilment, es nega a permetre cap consulta, mostrant una al·lèrgia a la democràcia del tot incomprensible als ulls internacionals. Ara, el Govern espanyol amenaça amb fer que el Tribunal Constitucional (a les ordres del PP i del PSOE) ho invalidin i avall.

I és en aquest punt on el poble és important. La força de la gent és impressionant. Amb la gegantina manifestació de l’11 de setembre del 2012 a Barcelona, es va aconseguir que n’Artur Mas avancés eleccions i plantegés la necessitat de fer una consulta independentista (la negativa d’en Rajoy al pacte fiscal, l’octubre del 2012, també hi va ajudar, evidentment). Amb la Via Catalana del 2013 (del Pertús a Vinaròs), es va pressionar els partits polítics catalans perquè acordessin data i pregunta (acord que va arribar al desembre del 2013). La tendència natural dels partits catalans a barallar-se (i per tant a no arribar a cap acord) va quedar neutralitzada davant aquesta demostració de força del poble català. Quin partit polític catalanista hauria gosat separar-se’n? Hauria significat la seva debacle política (vegeu què li ha passat al PSC, que va refusar estar en aquest acord; ha quedat en un no-res).

Ara que hi ha gent que dubta i, sobretot, que hi ha gent que sosté que, si el Tribunal Constitucional s’hi oposa, no es pot fer la consulta (començant per alguns membres de la Generalitat, com la vicepresidenta Joana Ortega o el conseller Santi Vila), és important anar a la V. Perquè ha de ser massiva. En efecte, si és massiva, si és espectacular, cap polític (ni tan sols n’Ortega o en Vila) podran sostenir que no es faci la consulta. Després de la V, si un polític català gosa dir que no es farà la consulta (per la raó que sigui), a les següents eleccions no cal ni que es presenti (i el seu partit, segons com, tampoc, si no vol passar a ser residual al Parlament). Com diu en Pere Cardús (“Bombes? Sentències? La nostra obediència”, Vilaweb, 4-9-2014), “Ara mateix, tots els polítics sobiranistes --tots!-- saben que qui s’aparti de la foto té els dies comptats. A qui li tremolin les cames, li passarà una gran V pel damunt, com una colla de búfals corrent a la desbandada”.

Hi ha un segon motiu més fetitxista per a assistir a la V. Aquesta V (una imatge aèria, més concretament) és el que sortirà als llibres d’història. Com de fet, quan, al 2050, els llibres d’història expliquin el procés d’independència de Catalunya, hi destinaran un parell de paràgrafs i una imatge. La imatge més potent de tot el procés serà la V. De fet, serà una obra d’art: la gent dibuixarà una senyera amb les samarretes, al llarg de tot el recorregut; i, a cada cantonada, hi haurà una colla castellera fent un castell. Aquesta imatge és més potent que la Via Catalana del 2013, que, pel fet d’estar allargada per tot el territori, donava una imatge més difusa. Per tant, si voleu fer història, ja ho sabeu.

Ha arribat l’hora que el poble marqui el terreny als polítics catalans (com ha fet des del 2012 cap aquí); ha arribat l’hora que el poble faci sortir els colors al Govern espanyol; i ha arribat l’hora de dir que, qui mana a Catalunya, és el poble de Catalunya, no pas un tribunal partidista i deslegitimat a les ordres de la casta.

Tothom a la V!