dilluns, 16 de desembre del 2013

La consulta és legal (i el PP enganya quan diu que és il·legal)

Ja tenim pregunta per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Durant tot el temps que ha durat cuinar la consulta no n’he dit re al blog, en part perquè molta altra gent hi ha dit la seva (des de molts angles), i no podia aportar-hi gaire més.

Ara que tenim pregunta, però, voldria fer una aportació que va més enllà.

El Partit Popular (PP) ha dit, i segueix dient, que la consulta “és il·legal”; i que, precisament per això, no pot permetre-la.

Doncs bé: el que diu el PP no és cert.

Per començar, no hi ha cap llei que digui que és il·legal consultar els ciutadans de Catalunya. És més: una consulta política a nivell català s’ha fet en altres ocasions (el referèndum sobre l’Estatut del 2006, per exemple).

Per què, doncs, el PP sosté que la consulta és il·legal? Ho argumenten dient que la Constitució espanyola impossibilita un canvi de l’statu quo d’Espanya. Concretament, l’article 1.2 de la Constitució diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”; i l’article 2 diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. A partir d’aquí, els del PP entenen que no és legal canviar l’statu quo d’Espanya i, per tant, tampoc és legal preguntar sobre el canvi d’statu quo.

Aquest raonament és fals.

És cert que la Constitució espanyola no permet un canvi de l’statu quo d’Espanya. Però fer una consulta sobre aquest tema no és canviar l’statu quo d’Espanya.

En efecte, el Govern espanyol podria organitzar o autoritzar una consulta sobre el tema (a Catalunya, i si ho volen també a tot Espanya). Suposant que el “sí” a la independència guanyés, l’endemà de la consulta Catalunya encara no seria independent. En efecte, caldria obrir un període de negociació entre la Generalitat i l’Estat espanyol, per a tractar temes com el repartiment d’actius (ambaixades, vaixells de guerra, etc.) i passius (deute). Aquestes negociacions podrien perllongar-se mesos.

Mentre es fan aquestes negociacions, el Govern espanyol podria encetar una reforma de la Constitució, amb l’objectiu de suprimir o modificar els articles 1.2 i 2. El procés per a fer-ho ja està determinat a la mateixa Constitució, que preveu les seves pròpies vies per a ser modificada: després d’aprovar-ho a les Corts espanyoles, cal un referèndum a tot l’Estat espanyol. Per tant, si tot Espanya aprova aquesta modificació de la Constitució, automàticament la secessió d’un territori passa a ser prevista per l’ordenament jurídic espanyol i la sobirania hauria sigut rebutjada per la mateixa població espanyola. I això permetria escindir Catalunya d’Espanya dins la constitucionalitat.

En resum: és mentida que la legislació no permeti la consulta. Sí que la permet. A tot estirar, es pot argumentar que la legislació no permet la secessió ara; però si hi ha voluntat política es pot canviar la legislació espanyola per a fer-ho efectiu.

Aquí, en realitat, el que passa -i no descobreixo res de nou- és que el PP i el Govern espanyol no volen de cap manera que Catalunya marxi d’Espanya. I si organitzen o accepten de fer una consulta, en certa manera en reconeixen el resultat. I si guanya el “sí” estan obligats a reformar la Constitució per tal d’admetre-hi el dret de secessió d’un territori. Però s’escuden en la legalitat (que podrien canviar, simplement). I tot per una idea possessiva del que és l’Estat espanyol (per a mi, una entitat juridicoadministrativa; per a ells, una mena d’ens del qual ningú no en pot marxar).

Deixo de banda altres reflexions que permetrien considerar legal una consulta i fins i tot la secessió sense tocar ni una coma de la Constitució. Per exemple, els tractats internacionals signats per Espanya, que passen a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, i que preveuen la possibilitat d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació de Catalunya (vegeu el llibre Espanyols per força, de mossèn Josep Dalmau, 2002, que en parla). O el fet que l’article 1.2 diu “La soberanía nacional reside en el pueblo español” i prou, mentre que els peperos solen dir sempre “en el pueblo español en su conjunto”, amb un afegitó (“en su conjunto”) que no figura a la Carta Magna espanyola. Per què hi posen aquest afegitó? Potser perquè resulta que uns 2,7 milions d’espanyols (residents a Catalunya) volen deixar de ser “pueblo español”, és a dir, volen -seguint la terminologia constitucional- deixar d’allotjar dins seu la sobirania nacional espanyola (fer que no hi resideixi). Com es pot impedir a una persona en qui resideix la sobirania treure’s aquesta sobirania del damunt? Com que això de “en su conjunto” no surt a la Constitució, es podria interpretar que la sobernia és un tret individual i, doncs, lliurement suprimible per voluntat pròpia i, també, canviable per una altra sobirania; i si un gruix considerable de gent ho fa, aleshores deixa de prevaldre la sobirania espanyola allà on resideix aquesta gent.

En fi: el capteniment dels peperos em recorda quan, cap al 2011-2012, afirmaven que l’estelada és il·legal, quan llei en mà no es pot afirmar tal cosa (és més: afirmar que és il·legal sí que és il·legal). El que volien era imposar la seva visió del món i impedir que la gent expressés els seus sentiments, i per això s’inventaven una suposada il·legalitat inexistent, creient-se que la gent és beneita i s’empassa la paraula dels polítics com si fos paraula de Déu. Ara és el mateix: en comptes de fixar les vies legals perquè el poble de Catalunya parli (i, si convé, marxi d’Espanya), que és la seva obligació, es creuen que la gent s’empassarà la seva interpretació esbiaixada de la legalitat. Al final aquesta gent aconseguiran que als catalans que volen mantindre’s a Espanya els faci vergonya dir-ho.


AFEGITÓ (17-12-2013)

Tot just publicat l’apunt, l’endemà, al programa El Matí de Catalunya Ràdio, ha sortit un altre argument sobre la legalitat de la consulta sense tocar la Constitució. Un intervinent a la tertúlia ha fet notar que, sovint, el Tribunal Constitucional ha de fixar quin principi preval quan dos principis fixats a la Constitució entren en col·lisió. Aquest tertulià apunta que el principi d’unitat d’Espanya (articles 1.2 i 2) entren en col·lisió amb el principi de democràcia (article 1.1, que diu: “España se constituye en un Estado social y democrático [...]”). Dit altrament: si Catalunya vol votar sobre l’autodeterminació, tal fet està emparat per l’article 1.1, encara que l’objecte de consulta entri en contradicció amb l’article 2. Per tant, cal dirimir quin principi d’aquests dos preval. I sembla que el principi democràtic seria un valor suprem al qual se subjecten tots els altres principis.
 

diumenge, 1 de desembre del 2013

‘Directe.cat’: com la mala praxi periodística combinada amb l’estretor de mires dels independentistes forassenyats poden malmetre el procés d’independència de Catalunya

No sé si coneixeu el digital Directe.cat. Si no el coneixeu, esteu d’enhorabona. Si el coneixeu, per la vostra salut mental us aconsello que deixeu de llegir-lo.

La raó és que Directe.cat no és un mitjà de comunicació; és un pamflet (acomodat a internet). No publica notícies, sinó les quatre idees sobre política que els sembla bé, estiguin fonamentades o no (i generalment estan poc fonamentades).

Vegeu-ne una mostra. En Salvador Cot, director del diari NacióDigital i -a parer meu- bon professional, va publicar un article (“El fracàs, vist en una proveta”, 27-11-2013) sobre un lleu esclat de violència en un acte públic que ell mateix presidia a Terrassa. Aquest petit esclat de violència, segons en Cot, va tindre com a protagonistes un membre de Reagrupament (entitat política idependentista) i gent propera a Ciutadans (C’s) i el Partit Popular (PP) (unionistes, com sabeu). Pareix que el membre de Reagrupament va titllar de “terrorista” en Jordi Cañas, diputat per C’s al Parlament de Catalunya, i va provocar un aldarull amb els unionistes presents a la sala. Aquest insult sembla que tenia el seu origen en una notícia publicada per Directe.cat segons la qual en Cañas havia dit que C’s faria que Catalunya fos com Irlanda del Nord (“Cañas: «Os montaremos un Ulster que os vais a cagar»”, 22-11-2013).

En Cot afirma que tals declaracions d’en Cañas són falses, però Directe.cat sosté que no. Bé: sigui com vulgui, C’s i PP van abandonar la sala arran d’aquest episodi, i ja tenen l’excusa perfecta per a dir que a Catalunya hi ha tensió a causa del procés d’independència. Alhora, alguns mitjans de comunicació unionistes s’hi han aferrat, com Crónica Global (“La fractura social del independentismo empieza a ser una realidad”, 29-11-2013).

De fet, en rigor el que ha passat és que hi ha un digital que, en comptes de publicar notícies -que és el que han de fer els mitjans de comunicació-, deixa anar irresponsablement el que li sembla, sense ni plantejar-se qüestions deontològiques; i una persona amb poquíssim seny que, en llegir-se els escrits de Directe.cat, ha sortit a escridassar i insultar el seu adversari polític (en comptes de plantejar arguments i dialogar-hi, que és el que s’ha de fer).

Això és el que ha passat. I hi ha responsables: el digital Directe.cat i la persona que no té gens d’educació.

Els de Directe.cat sostenen que la declaració d’en Cañas és certa. Doncs bé: encara que fos vera, el bon fer periodístic aconsella no publicar-ho fins que no se’n tinguin proves clares. No val a dir “És que ens ho han dit tal o tal altre”. Qualsevol estudiant de periodisme sap que, abans de publicar res, cal contrastar-ho; i disposar de dades que puguin demostrar-ho (proves, declaracions, enregistraments, documents, etc.). Publicar una cosa sense aquests ingredients no tan sols és temerari: és una manera de fer barroera totalment reprovable.

Es pot considerar una relliscada puntual dels de Directe.cat? En absolut. És una mostra més que treballen sense mirar-s’hi i sense escrúpols. Aquest digital porta un reguitzell de pífies al seu haver que demostra que no tenen gens de cura en el que publiquen. I d’aquí plora la criatura: publiquen sense demostrar una informació, i la gent amb poc enteniment que ho llegeix s’esvera i actua irresponsablement. És una roda: Directe.cat, per la seva manera d’informar (és un dir), és un digital ideal per a gent amb poc enteniment; i com que de gent amb poc enteniment sempre n’hi ha, Directe.cat té el seu públic (i la seva cleca).

Podeu tastar la manera de treballar d’aquest digital; vegeu el simplisme que destil·la qualsevol cosa que publica. Com a mostra, l’article “ICV, sí a una pregunta clara sobre la independència” (1-12-2013). Llegiu-lo i digueu-me on és la notícia. En realitat no és una notícia, és l’expressió d’un desig, les ganes d’erosionar una persona que no pensa com el redactor i poca cosa més. Ni una dada tangible. Ergo, on és la notícia? O aquest altre exemple: “«Súmate» dispara les alarmes de l’unionisme” (20-11-2013). Altre cop, com és que no reporten dades que sustenten el que s’hi afirma? Sembla més ganes que s’acompleixin els desitjos que no pas una peça informativa. En fi, jo, l’únic que hi veig, és un pamflet amb ganes de difondre una idea preconcebuda, a veure si hi ha sort que algun desinformat passa per allà i la compra. (Ep: i és ben probable que l’unionisme no vegi amb bons ulls l’entitat Súmate. Però, a banda que no cal ser periodista per a saber-ho, si vols publicar una notícia sobre això has de reportar dades que ho mostrin clarament i que siguin tangibles, i no pas pensar que, pel simple fet de pensar-ho, allò és cert.)

La manca de professionalitat dels de Directe.cat arriba a extrems ridículs. Us en reporto alguns exemples que tenen a veure amb la qualitat lingüística (tret que han de tindre tots els mitjans de comunicació si volen ser seriosos). Una de les entitats catalanes que menys gràcia fa a l’independentisme és La Caixa. L’independentisme forassenyat, i per tant també Directe.cat, la burxa. Un bon dia, els de Directe.cat van adonar-se que La Caixa escriu sisplau (vegeu-ne una mostra en qualsevol caixer automàtic). Com que aquest mot no figura al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, als de Directe.cat els va faltar temps per a publicar un escrit criticant-ho (“La Caixa, sisplau”, 16-7-2007). No us perdeu el que deien, ho reprodueixo tal qual ho van publicar:

A La Caixa, l’entitat bancària catalana més important, també se l’ha de renyar de tant en tant. Fa uns dies us parlàvem de la tria de l’espanyolíssim Rodrigo Rato per dirigir el seu Caixa Holding, i també us informàvem de la política lingüística que segueix al País Valencià, amb l’honrosa excepció de Sueca. Avui és el torn de passar revista als seus caixers automàtics, repartits a milers a tot el territori dels Països Catalans. En la versió catalana del programari hi grinyola que reiteradament hi apareixi “sisplau” enlloc de la forma normativa i correcta “si us plau”. Estem segurs que, a nivell espanyol, La Caixa no s’atreviria a posar un “porfa” enlloc del “por favor” que hi ha a la versió castellana. Senyors de La Caixa: és ben fàcil ser normatiu!


El que no sabien a Directe.cat és que la forma sisplau és defensada per força lingüistes (que addueixen raons gramaticals i sociolingüístiques), algun dels quals gran referent social, com en Joan Solà. En Solà ja defensava la grafia sisplau l’any 1992. Intentar penjar la llufa d’espanyolista a La Caixa perquè respectaria la normativa espanyola i en canvi se salta la normativa catalana és d’una simplicitat infantil. Primer, perquè molts lingüistes independentistes fins al moll de l’os defensen (i escriuen) sisplau i ho argumenten (encara que, pel que es veu, a Directe.cat han sigut incapaços de buscar l’argumentari sobre aquesta qüestió fornit per en Solà). Segon, perquè La Caixa escriu sisplau perquè... els ho va manar el mateix Joan Solà (va fer-los el llibre d’estil). I tercer, perquè la no admissió de sisplau per part de l’Institut d’Estudis Catalans és un error (al capdavall, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana (Edicions 62, 2000) sí que recull sisplau; si algú vol saber per què és un error que consulti els textos d’en Solà, com el llibre Parlem-ne. Converses lingüístiques (Proa, 1999)). I un darrer punt que s’explica en qualsevol classe d’una carrera de Filologia Catalana que versi sobre les gramaticalitzacions: no es pot comparar -com fa Directe.cat- l’espanyol porfa amb el català sisplau. Tècnicament, i pel que fa a la morfologia, l’espanyol porfa és equiparable al català perxò (solució col·loquial en comptes de per això); en canvi, el català sisplau és equiparable a l’espanyol contigo (admès). No confonguem el personal, sisplau!

Això que explico al blog vaig notificar-ho a la gent de Directe.cat via correu electrònic. No em van respondre (tot seguit reprenc això de la manca de resposta).

Un poc més tard, a Directe.cat van tornar a (intentar) donar lliçons de català correcte. El 22-10-2007 publiquen un article titulat “Duran no és .CAT”, amb l’ànim de deixar malament n’Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), considerat un unionista molt actiu. Altra volta reprodueixo el text tal qual es va publicar (no perdeu de vista que els de Directe.cat són propers a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)):

Aquests dies, el líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida ha obert el seu bloc, com a pas previ per a la campanya electoral que fixarà al polític demòcrata-cristià com a número ú de CiU a les eleccions estatals. El bloc de Duran i Lleida ha omès l’apunt del centre de terminologia Termcat que defensa la paraula ‘bloc’ per definir aquest tipus de web i l’ha batejat com a ‘blog’, que és com s’anomena en espanyol. El més greu però, ha estat descobrir que la pàgina que fa servir per allotjar el bloc és un domini .ORG en lloc d’un .CAT. De fet, el líder d’Unió ni tan sols ha tingut el detall de reservar la versió .CAT del seu web, que en el moment d’escriure aquest article encara es troba lliure, a l’abast de qualsevol persona que vulgui adquirir el domini.

Deixant de banda la crítica a no usar el domini .cat, noteu com carreguen contra en Duran i Lleida per usar la grafia blog (curiosament “com s’anomena en espanyol”, segons la gent de Directe.cat) en comptes de la grafia bloc, que era la que recomanava el Termcat, el Centre de Terminologia de Catalunya.

Ràpid els vaig notificar, per correu electrònic, que alguns lingüistes catalanistes defensen la grafia blog. És el cas d’en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. En Bibiloni reporta un argumentari considerable, que es veu que els de Directe.cat desconeixien malgrat que s’havia publicat dos anys abans a la revista Llengua Nacional (2005), clarament independentista.

Novament vaig escriure’ls fent-los veure que no l’encertaven en els seus judicis, però no en vaig rebre resposta. Ara bé: dies més tard (9-11-2007) publiquen un altre escrit, “CiU: Bloc o blog?”. Vegeu què diuen sobre Convergència i Unió (CiU):

A Convergència i Unió porten les desavinences fins al ciberespai. Més enllà de l’ús o desús del .CAT, a la coalició no s’han posat d’acord sobre quina de les dues terminologies utilitzar a l’hora de parlar de blocs d’Internet. Així, Artur Mas presentava l’1 de novembre el seu ‘videobloc’, mentre que Duran i Lleida ha creat el seu ‘blog’ de cara a promocionar la seva candidatura a les eleccions espanyoles. Triïn la nomenclatura de l’Institut d’Estudis Catalans ‘bloc’ o triïn la versió d’origen anglès que defensen filòlegs com Gabriel Bibiloni, el que potser si que els caldria és posar-se d’acord... ni que fos una vegada a la vida, per allò de semblar cohesionats.

Vaja: ara resulta que sí que coneixen la tesi d’en Bibiloni...

Ja es veu que tot val a l’hora de desprestigiar l’altre. Si hom usa la grafia blog, l’argument per a desprestigiar-lo és que tal grafia és igual que la forma espanyola; i quan algú els diu que alguns lingüistes catalanistes aposten per aquesta grafia (liderats per algú amb prestigi com en Bibiloni), aleshores es fan l’orni però aprofiten que dins CiU hi ha divergències -evidentment anecdòtiques- sobre aquest tema a veure si així demostren que és una formació política descohesionada (que ho és, però no per això, caram!). Quin gran periodisme...

El més gros és que, en sengles escrits, hi ha faltes d’ortografia. Els mateixos que estiraven les orelles a La Caixa per no seguir la normativa, no la segueixen. Al text mateix en què parlen de La Caixa hi posen “enlloc de” en comptes de la construcció correcta, “en lloc de” (el mot enlloc significa ‘a cap lloc’). Al primer escrit sobre blog/bloc hi llegim “com a número ú de CiU a les eleccions estatals”. Al segon escrit hi llegim “potser si que els caldria és posar-se d’acord”. Quina barra: a La Caixa li pengen la llufa d’espanyolista perquè escriu no normativament (malgrat que va ser una instrucció d’en Joan Solà) però ells poden escriure amb faltes. Potser a Directe.cat escriuen amb faltes perquè s’autoconsideren catalanistes i això els dóna butlla per a fer-ho, butlla que La Caixa no té!

Petites badades? El digital Directe.cat és una antologia de faltes d’ortografia i errades gramaticals. N’hi surten a cabassos. En podria reportar un munt, només en comento unes poques. A l’escrit “Rajoy de les «1000 colinas» el genocidi ruandès contra Catalunya” (30-11-2013) hi llegim “agreujent” (en comptes de la forma correcta, “agreugen”). A l’escrit “Navarro i Duran, un avis per a Herrera” (17-11-2013) hi veiem “el procés de decadència política que esta vivint Duran i  Lleida” o “la decadència de Navarro i Duran també és un avis per a Joan Herrera”. Una altra: a l’escrit “Junqueras: dret a decidir sí o sí” (16-11-2013) hi llegim: “La taula s’ha centrat en que és important que l’AMI coordini el procés i s’ha parlat de què els exercicis de sobirania fiscal que han fet molts ajuntaments catalans, han estat validats per l’Agència Tributària Espanyola, i han reforçat el paper de la finestreta única”, amb unes construccions (“és important de que”) no admeses per la normativa. Una altra: a l’escrit “ERC alerta que no pactarà amb CiU si no demostra la seva transparència” (5-8-2010) hi llegim: “El portaveu republicà Ignasi Llorente emplaça Mas a que digui públicament que [...]” (normativament ha de ser “emplaça Mas que digui” o “emplaça Mas a dir”). Més: a l’escrit “El perill d’invertir en deute públic espanyol” (23-11-2013) hi llegim “els bancs espanyols que, enlloc de donar crèdit a l’economia productiva amb diners del BCE, compren deute públic espanyol amb major rendibilitat momentània” (en comptes de la construcció correcta, “en lloc de”). I una altra: a l’escrit “Súmate: Aquí nadie fracturara Cataluña, nuestro país, porque somos un solo pueblo” (4-10-2013) no tan sols hi trobem els mateixos errors gramaticals que ja hem vist (“El moment en que els membres”, “Esperonar a que”) sinó que, a més, hi ha faltes en castellà (“fracturara”, “democràcia”); és a dir, a Directe.cat també mostren una falta de respecte envers la llengua materna de molts catalans que votaran per la independència.

Només he parlat de faltes d’ortografia o d’errors gramaticals, però és evident que la redacció d’aqueixos escrits necessita millorar considerablement. I deixo estar la valoració sobre la puntuació, molt millorable. (Pot ser que la gent de Directe.cat corregeixi els textos després de llegir això. Però si ho fa serà per a vergonya seva: que hagi de vindre un de fora a esmenar-los els textos quan ells retreuen a La Caixa una pretesa incorrecció i atribuir-la a una ideologia espanyolista de l’entitat només demostra el seu baix nivell.)

És clar que això té nom: no tindre vergonya. Donar lliçons de catalanitat a partir del respecte per la normativa ortogràfica i gramatical mentre un se la salta i no coneix els estudis que la completen (Solà, Bibiloni) és prendre el número a la gent i fer un paper ben galdós, la veritat. I un avís: si un estudiant universitari meu escriu així suspèn l’assignatura (i bé que ho saben els meus alumnes, i obren en conseqüència).

En fi: tot això són mostres que a Directe.cat no saben què és la professionalitat i el bon fer periodístic. I per això generen textos que no aporten res i no s’aguanten per enlloc, amb l’afegit que poden generar aldarulls com els narrats al principi de l’apunt.

Algú dirà que els de Directe.cat no són responsables de l’actuació aïllada d’una persona. És més: a tot arreu hi ha esbojarrats, radicals i éssers unineuronals. Però alguns moviments independentistes n’ajunten més del compte. En el cas de Reagrupament, certament hi ha gent honesta, digna i treballadora; gent de bona fe. Però n’he conegut bastants que no tenen un dit de seny, que no raonen per més que l’altre exposi algun argument i que actuen com uns bocamolls.

Si ajuntem la mala praxi periodística de Directe.cat amb aquesta gent tenim el còctel perfecte per a embrutir el procés soberanista.

I amb aquest episodi, els membres de Reagrupament van servir en safata l’excusa perfecta a l’unionisme (sobretot el radicalitzat, el forassenyat, el banalitzador, el que empra les mateixes eines que Directe.cat, en definitiva) perquè mostrés el procés d’independència com un fenomen radical, participat per eixelebrats, que porta la societat catalana a l’enfrontament. Tots sabem que casos com aquests són anecdòtics. I si un poca-solta tira un ou, o una pedra, o pintura contra una seu de C’s o del PP, ras i curt tots els independentistes han de condemnar-ho.

Per això, Directe.cat i Reagrupament haurien de considerar si no fan més mal que bé amb la seva actitud. En el cas de Reagrupament haurien de replantejar-se el to del seu discurs i temperar la seva gent, pel bé del procés independentista i per la pau social. En el cas de Directe.cat la seva actuació hauria de ser de més pes. A banda d’aclarir altres qüestions (per exemple, com es finança; vegeu l’escrit “Joan Puig crea una xarxa per captar subvencions a mitjans de comunicació”, de la revista digital Cafè amb Llet, 29-8-2011), pel que fa a l’exercici del periodisme haurien de penjar un comunicat en què demanen disculpes als seus lectors per haver-los fet creure que els informaven -quan no ho feien- i, acte seguit, esmenar-se (per tant, passar a fer bé les coses i no pas barroerament) o plegar. Esmenar-se o plegar per dignitat, per respecte a la gent, per respecte als altres periodistes que fan bé la seva feina (és evident que Directe.cat contribueix al descrèdit del periodisme), per salubritat mental i pel bé de Catalunya. I si no fan una cosa o l’altra, entendré que Directe.cat desitja torpedinar el procés d’independència de Cata
lunya.