dilluns, 2 d’octubre del 2017

Gràcies

Gràcies, ANC, Òmnium, AMI, Súmate, CCN, Col·lectiu Wilson, Col·lectiu Emma, Col·lectiu Drets, i tants altres grups, per haver posar la vostra intel·ligència i la vostra capacitat d'actuació per a fer un país lliure.

Gràcies, gent del PDCat, perquè un bon dia vau adonar-vos que havíeu de deixar enrere la politiqueta de negociar amb Madrid i servir només els vostres interessos (i la corrupció que alguns dels vostres havia desenvolupat) i vau posar-vos al servei de poble.

Gràcies, gent d'ERC, perquè, malgrat les dificultats que teníeu fa 15 anys, vau saber forjar un nou discurs amb verb vibrant carod-rovirià i vau persistir amb robustesa junqueriana fins a fer que l'independentisme fos l'actor polític central de Catalunya.

Gràcies, gent de la CUP, perquè, malgrat que en un principi semblàveu desorientats i ens desorientàveu encara més, al final, quan altres han estat desorientats, sou vosaltres els qui, amb la vostra perseverança i la vostra intel·ligència, heu aportat llum i serenor.

Gràcies, gent de Demòcrates i de Moviment d'Esquerres, perquè un bon dia vau decidir sortir dels vostres partits polítics encarcarats, i vau arremangar-vos per a treballar colze a colze amb altres forces polítiques.

Gràcies, gent de Podem Catalunya, perquè vau defensar amb dents i ungles que la ciutadania catalana tenia dret a un referèndum, deixant en evidència el sí-però-no injustificable dels vostres coalitzats.

Gràcies, batlles i regidors, que heu estat al costat del poble.

Gràcies, alcaldessa Núria Marín, perquè malgrat que no comparteixo que no cedissis locals municipals de l'Hospitalet per al referèndum (com es pot dir que no col·labores en qualsevol acte que permeti la gent expressar-se?) vas anar a plantar cara a la barbàrie de la policia espanyola i vas expulsar-los del teu municipi. Sé que et dol que els independentistes presents al lloc t'escridassessin (i van fer mal fet), però d'altres t'ho va agrair. El teu gest coratjós va ser un maó més d'aquesta casa que es diu llibertat.

Gràcies, bombers, perquè vau estar al costat del poble i vau protegir la llibertat.

Gràcies, pagesos, perquè, amb els vostres tractors, vau dir ben clar que la dignitat de la terra no es pot maltractar.

Gràcies, castellers, i grallers, i bastoners, i geganters de Sabadell i d'arreu, perquè sempre hi heu estat.

Gràcies, informàtics, perquè us heu arromangat al servei de la llibertat de Catalunya, malgrat la pressió desbocada de l'aparell policial espanyol.

Gràcies, estibadors, perquè vau fer sortir la grandesa dels moviments sindicals i llibertaris i vau plantar cara a les forces d'ocupació als ports.

Gràcies, periodistes, que no us vau deixa intimidar.

Gràcies, capellans, perquè heu fet sentir la vostra veu i perquè heu pregat per nosaltres. Ja sabeu que jo soc ateu, però tota ajuda és benvinguda, encara que vingui del més enllà.

Gràcies, advocats amb toga, perquè vau sortir a defensar que la justícia és quelcom molt seriós que no pot ser manyegat per fiscals i jutges superbs que segueixen la veu de l'amo de Madrid.

Gràcies, directors d'instituts, i mestres i professors que vau donar-losi suport, perquè vau brandar enlaire les claus que obrien la porta a la llibertat, mal que les clavegueres de l'Estat udolessin.

Gràcies, esportistes d'elit, quan un heu posicionat en contra de la repressió policial i a favor de la democràcia. (Piqué: tranquil, la teva trajectòria esportiva és infinitament més sòlida que la buidor intel·lectual dels que et qüestionen. Germans Gasol: gràcies per mullar-vos malgrat que això pugui portar-vos problemes en la vostra carrera esportiva. Xavi i Puyol: a veure si un dia guanyeu el mundial de futbol com a entrenadors de la selecció catalana: seria un colofó d'or a les vostres carreres. Guardiola: gràcies per ser-hi sempre.)

Gràcies, estudiants, perquè quan va caldre vau sortir al carrer, i vau ajudar tanta gent gran que volia votar i no sabia com.

Gràcies, mossos, perquè vau fer el que havíeu de fer: no reprimir un poble pacífic. (Trapero: ara aniran per tu. Tens tot el nostre suport.)

Gràcies, immigrants que heu donat suport a l'autodeterminació. Magribins, sikhs, paquistanesos, argentins, colombians, romanesos... cada cop que algú de vosaltres es posava a la boca la paraula "Catalunya", fèieu aquest país més gran.

Gràcies, merci, compatriotes de la Catalunya Nord, que vau imprimir paperetes fins a fer sortir fum de les impremtes, i que vau guardar les urnes lluny de les urpes de l'autoritarisme espanyol.

Gracias, demócratas españoles, especialmente los compañeros de Madrid por el derecho a decidir y del Sindicato Andaluz de Trabajadores, por vuestro apoyo y por vuestras palabras de ánimo. No lo olvidaremos nunca.

Gràcies, unionistes de Catalunya que vau participar en actes del "sí" per a defensar-hi el "no" (com va passar a Riudoms), i que vau anar a votar "no" el dia del referèndum. La vostra dignitat fa el país més gran i la democràcia més sòlida.

Gràcies a tots els qui vau resistir contra la violència. Alguns fa 40 i 50 anys, en la llarga nit del franquisme. Altres, no fa tant (Èric Bertran, Santiago Espot i els independentistes torturats el 1992: una abraçada des d'aquí). I altres el dia del referèndum.

Gràcies, centenars i centenars de voluntaris que han treballat incansablement del 2010 ençà perquè tot rutllés. Organitzant manifestacions. Fent webs i dissenyant material. Recaptant diners per a la caixa de resistència. Especialment la gent que, de cara al referèndum, us vau quedar a dormir als col·legis electorals per a protegir la democràcia, o els que van llevar-se a les 5 de la matinada (o abans i tot!) i us vau estar al peu del canó fins al recompte, els qui vau portar urnes, els qui ajudaven la gent gran a votar, els qui posàveu cervell i braços i el que calgués per a exercir la llibertat, els qui abocàveu pensament i reflexions al debat sobiraniste... Sou centenars i centenars de persones que, amb la vostra convicció, el vostre coratge, el vostre civisme, la vostra capacitat d'organització i la vostra intel·ligència, heu possibilitat que el poble votés i determinés el seu futur.

Gràcies, poble, perquè avui, entre tots, hem derrotat un Estat totalitari, un règim de terror, que no tornarà a embrutar mai més les nostres vides.

AFEGITÓ (5-10-2017)

I gràcies, hotelers del Maresme i de Reus, per haver fet fora els indecents uniformats que ocupaven els vostres llits. Heu preferit renuncia als guanys perquè els diners d'aquesta gent estan tacats de sang.

I gràcies, mecànics de l'Empordà i d'altres llocs, perquè us heu ofert a canviar gratuïtament les rodes de tots els vehicles que les tenien punxades de matinada, en una acció organitzada (gairebé militaritzada) que només poden haver fet éssers que s'organitzen per a fer mal (i ja sabeu de qui parlo).

I gràcies, taxistes de Tarragona, que us heu negat a portar els energúmens uniformats del creuer que hi ha al port fins al centre de la ciutat. Els energúmens uniformats ja han deixat dit a internet que us faran una "visita" als vostres cotxes. Ja sabem que algun vehicle vostre serà víctima de l'ira. Ja sabem com són: monstres a qui les neurones escassegen enormement.
 



dijous, 21 de setembre del 2017

Els de la CUP tenen raó

A aquestes altures del procés sobiraniste, cal dir-ho: els de la CUP tenen raó.

Potser l'estratègia d'en Mas, al principi (2012-2013) era bona. Potser l'estratègia actual d'en Junqueras i d'en Puigdemont (2016-2017, pactada amb la CUP, tot s'ha de dir) ha estat bona... fins ara. Però els fets han demostrat que, aquests dies de setembre previs al referèndum, l'actitud de la CUP és millor per a afrontar els reptes del referèndum de l'1 d'octubre.

Fixeu-vos: el 2014 en Mas va fer un consulta sobre la independència, després convertida en procés participatiu (el 9-N). Aquesta fórmula era per a evitar els embats de l'Estat espanyol. La idea era fer una votació sense repercussió posterior. Gent d'ERC, la CUP i fins i tot en Jordi Graupera van qüestionar-ho: creien que calia agafar el toro per les banyes, és a dir, fer un referèndum, cosa que equivalia a plantar cara al Govern espanyol.

L'estratègia d'en Mas no va servir de gaire, perquè tres anys després la fúria de l'Estat espanyol (demofòbic, antillibertats, tot el que vulgueu) s'ha desfermat igualment. En Mas està inhabilitat i volen prendre-li el patrimoni, i altres alts càrrecs d'ERC han estat detinguts (sense fonament, val a dir). Tant per tant, més valia haver-ho fet a la primera.

(En tot cas, el 9-N va servir com a assaig per al referèndum de l'1 d'octubre. Ara sabem millor què hem de fer el dia del referèndum.)

Alguns fets d'ara venen a demostrar la validesa dels plantejaments de la CUP. N'ofereixo dos i un colofó comparatiu.

Primer, l'encartellada pro referèndum que va fer-se a Tarragona, concretament en un edifici de l'Estat espanyol situat a la Rambla Nova. Va presentar-s'hi la Policia Nacional espanyola. Entre els encartelladors hi havia gent de la CUP (per exemple, en Jordi Martí, regidor a l'Ajuntament tarragoní). Què van fer els encartelladors? Arronsar-se? Doncs no: van travessar --pacíficament-- la línia policial i van enganxar cartells. I què van fer els policies nacionals? Que potser van arremetre contra els encartelladors? No: van deixar fer i al final es van retirar. És a dir, molta presència, molta xuleria, però davant la massa no van fer re.

Segon fet: el 20 de setembre, mentre la Guàrdia Civil entrava en edificis governamentals i cases privades, la Policia Nacional espanyola va intentar entrar a la seu de la CUP a Barcelona, per tal de requisar material del referèndum. Atenció: no van enviar-hi unitats normals, sinó antidisturbis. És evident que volien crear aldarulls, que la gent de la CUP s'hi girés en contra amb violència, i així tindrien l'excusa perfecta perquè el Govern espanyol anunciés que a Catalunya hi ha violència i per això hi envia forces de seguretat. (Ja fa dies que des del PP i lacais repeteixen com a lloros que "els radicals de la CUP" hi són.)

La CUP va actuar amb el cap fred. Primer van demanar resistència pacífica, i així ho va fer la gent del carrer. Però també van demanar l'ordre judicial. I els policies van dir que no en tenien. És a dir, se saltaven ells mateixos la llei. I això és la prova que volien provocar aldarulls i tindre la imatge mediàtica per a justificar posteriorment des d'Espanya la repressió.

Quan es va fer fosc, l'ordre judicial no havia arribat i els policies espanyol se'n van tornar, sense haver pogut entrar a la seu de la CUP.

La resistència pacífica dels cupaires va ser demolidora per als seus plans.

Noteu aquesta efectivitat de les accions cupaires (o del seu entorn) amb les paraules d'en Junqueras quan havia d'avaluar l'estat del referèndum després que la Guàrdia Civil hagués decomissat notificacions per a les meses i butlletes de votació. Va dir que és evident que el referèndum quedava "alterat". La seva obligació és --per a mi-- òbvia: hauria hagut de preveure que els decomissos podien produir-se, i tindre capacitat de creació de noves cartes i butlletes en un temps breu, i reactivar-ho tot. No val a plànyer-se: calia ser més previsor. I en això la CUP guanya per golejada en Junqueras.

Lliçó: de cara al referèndum,  ens tenim de plantar tots davant els col·legis electorals i votar. I si hi ha policies nacionals o guàrdies civils (o fins i tot mossos), continuar als col·legis electorals i, via mòbil, fer-hi vindre més gent. Quan hi ha una massa de gent, uns pocs agents espanyols es queden quiets. Ho hem vist a l'encartellada de Tarragona i ho hem vist davant la seu de la CUP.

Dit altrament: els policies espanyols gallegen molt intentant requisar cartells i escombres, però a l'hora de la veritat, davant la massa, no fan re. Els guàrdies civils que van entrar en una nau d'un polígon de Terrassa i a la seu d'Economia de la Generalitat de poc no hi han de passar dos dies tancats, perquè la gent --pacíficament-- no els deixava sortir. I si van acabar sortint és perquè els mossos van actuar i perquè l'ANC arriba un moment que imposa un comportament obert i demana de deixar sortir els guàrdies civils. Però què hauria passat si els guàrdies civils s'haguessin hagut de passar dos dies tancats dins un edifici? Si fos per la CUP així hauria estat. No se'ls hauria fet cap mal, però l'estratègia repressora de l'Estat espanyol quedaria minvada, perquè s'hauria vist que les forces policials espanyoles no poden fer gaire res a Catalunya.

No estic d'acord amb aldarulls ni resistències agressives, quedi clar. Però la resistència pacífica cupaire, que tot i ser pacífica és molt ferma, és molt i molt efectiva.

Per tant, davant del referèndum, aprenguem les lliçons de la CUP. Ni un pas enrere; amb pacifisme però amb determinació; per tal de defensar les urnes davant els testosterònics uniformats.


dissabte, 9 de setembre del 2017

A l'Estat Espanyol han perdut el sentit de la realitat

En un blog com aquest, el lector deu esperar que, arran de l'aprovació de la llei del referèndum de l'1 d'octubre i la llei de transitorietat jurídica, s'hi publiquin escrits animant a participar en la votació i a determinar el futur de Catalunya, amb frases èpiques com "Ara és l'hora" o coses per l'estil.

Però seré més mundà. Avui descriuré un altre fet: que a l'Estat espanyol han perdut tot sentit de la realitat.

Fixeu-vos: 

1) La Fiscalia General de l'Estat presenta querella contra el president de la Generalitat i tot el seu govern i contra la majoria de la Mesa del Parlament...

...però l'acusació no és per corrupció, ni per fer guerra bruta contra rivals polítics. És per portar a terme un referèndum. En un país democràtic normal, si hi ha molts corruptes dins un partit (com és el cas del PP) o si hi ha guerra bruta contra rivals polítics utilitzant els ressorts de l'Estat (com ha fet el govern del PP), hi hauria dimissions i la Fiscalia actuaria contra aqueixos polítics. Però no: avui la cúpula de la Fiscalia ha entorpit les investigacions per corrupció que afecten el PP i no mou un dit davant l'escàndol de la guerra bruta. Però contra els qui donen la veu al poble, sí.

2) La Guàrdia Civil s'ha passejat amb armes llargues pels carrers de Berga i altres llocs...

...quan la funció d'un cos de seguretat és protegir els ciutadans, no pas intimidar-los ni amenaçar-los. Això ho fan les forces de seguretat d'una dictadura, però no les d'una democràcia europea. És evident que els comandaments de la Guàrdia Civil i els seus superiors polítics han perdut el sentit de la realitat. Passejar-se amb armes llargues pels carrers converteix Espanya en una Turquia bis.

3) Hi ha els escorcolls de la Guàrdia Civil en mitjans de comunicació (com El Vallenc). Busquen a veure si van imprimir coses pel referèndum...

...quan imprimir coses no és pas cap delicte. Els responsables polítics, fiscals o judicials que han ordenat aquest escorcoll han perdut tot el sentit de la realitat: buscar sospitosos i culpables d'un no-delicte.

4) Alts funcionaris judicials i polítics espanyols han amenaçat alcaldes i funcionaris locals per si col·laboraven en el referèndum...

... i el resultat ha estat que, en 48 hores, el 70% dels municipis han dit que col·laborarien amb el referèndum. Per tant: si l'Estat espanyol vol perseguir judicialment aquesta gent, haurà d'empresonar el 70% (pel cap baix) dels batlles catalans.

5) La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, ha arribat a dir que els voluntaris del referèndum també seran perseguits penalment...

...com si es pogués perseguir penalment 30.000 persones. No hi ha prou infraestructura judicial per a jutjar 30.000 persones (si ho fessin es col·lapsarien durant anys tots els jutjats d'Espanya) ni hi ha prou espai en les presons d'Espanya per a empresonar 30.000 persones.

La conclusió és òbvia: a l'Estat espanyol han perdut el sentit de la realitat. No es pot perseguir judicialment el 70% dels batlles ni 30.000 persones. No es pot atacar un govern (el de la Generalitat) i pensar que no passarà res. No es pot intentar encausar algú per un no-delicte.

Aquesta manera d'actuar tan irracional de l'Estat espanyol, que podem qualificar de "a la desesperada", només pot explicar-se perquè se senten perdedors. De cop i volta han vist que han perdut la partida, que el poble de Catalunya votarà, i per això responen d'aquesta manera tan irracional.

Potser va sent hora que algú els aconselli quin és el millor camí que podrien seguir. Per exemple, proposar un referèndum d'independència de Catalunya per al 2018, pactat entre les dues parts. Que no ho faran? Doncs continuaran pel pitjor camí (per a ells): el de no tocar de peus a terra.
 

dimarts, 4 de juliol del 2017

El PDCat s'assembla massa a l'antiga CDC (a pròposit del cessament d'en Baiget)

Les enquestes indiquen una davallada de la intenció de vot del PDCat. Alguns analistes diuen que és perquè s'ha fet independentista. (Els qui sostenen aquesta teoria solen ser tertulians i polítics de la vella escola contraris a la independència, que hi veuen un càstig diví.) No ho crec: avui, el catalanisme no-independentiste té poc gruix.

Altres veus ho atribueixen als casos de corrupció de CDC (el partit antecessor del PDCat). Aquí hi estic més d'acord.

Però per a mi hi ha un altre factor que explica la davallada del PDCat. A saber: que aplica la mateixa visió política de l'extinta CDC: "sí però no", "ja veurem", a mitges tintes...

Vegeu, si no: un dels capitostos del PDCat, en David Bonvehí, va assumir que, si en el referèndum d'independència no guanyava el "sí", a les següents eleccions el PDCat presentaria un candidat autonomista.

Al marge del fet que la conversa va ser filtrada per oponents d'ERC  (mal fet: i ERC va obrar com calia, acceptant que l'alcalde de Manresa (del PDCat) fes fora gent d'ERC del govern municipal), fixeu-vos en la manera de fer del PDCat: tiren endavant un referèndum d'independència i ja pensen a tornar a l'autonomisme.

Un altre exemple: en Carles Campuzano, cap de files del PDCat al Congrés de Diputats de Madrid (després que en Quico Homs fos desproveït de l'acta de diputat, en un acte vergonyós i antidemocràtic de l'Estat espanyol). Quan Podemos presenta una moció de censura per a fer fora en Rajoy, el PDCat diu que no s'hi sumarà (a diferència d'ERC). Argument d'en Campuzano a TV3: que en Pablo Iglesias elsi recorda massa en Zapatero. Quin argument de pes polític, renoi!

En comptes de fer el que cal (fer fora un president nefast: encara que sigui el president dels espanyols i un independentiste no vulgui saber res d'Espanya, bé hem de voler el bé per als nostres veïns), en Campuzano encara obra com si fos CDC en temps d'en Roca i en Duran i Lleida.

Un altre: en un dels enèsims casos d'invasió de competències per part del Govern espanyol en les atribucions de la Generalitat (la primavera del 2017), a la ràdio vaig sentir una persona d'ERC i una altra del PDCat. Argumentari d'ERC: no es pot tolerar perquè el Govern espanyol fa una cosa que va contra la ciutadania catalana. Argumentari del PDCat: no es pot tolerar perquè això és una competència de la Generalitat i s'han de defensar les competències de la Generalitat.

És a dir, l'argumentari del PDCat és el mateix que tindria en Jordi Pujol als anys 90 quan el Govern espanyol envaïa competències de la Generalitat. Vaja: per a ells, un problema merament administratiu. I l'argument d'ERC és: "estem al servei dels ciutadans de Catalunya". A ERC ja pensen en la república catalana com a instrument al servei de la gent.

El darrer exemple, el conseller Baiget (un home d'en Mas). En Baiget diu a El Punt Avui que potser no es podrà fer el referèndum perquè l'Estat pot intimidar molt (especialment a ell pel seu patrimoni, diu). Al vespre, el president Puigdemont el cessa. I ben fet que ha fet.

Quan, després de les eleccions plebiscitàries del 27-S, en Baiget és proposat i nomenat per a conseller, ja sabia on es posava. Es creava un govern per a fer la independència. Per tant, havia d'aguantar carregades de l'Estat espanyol. I ara diu que potser no podrà aguantar-ho. Doncs tenia d'haver dit que no al càrrec de conseller quan li ho van proposar.

Vaig més enllà: la seva feina com a membre del Govern és tirar endavant el referèndum. És el seu compromís amb els electors de JxS. Si veu que no se'n pot ensortir per pressions de l'Estat espanyol, evidentment que pot dir-ho públicament. Però, aleshores, immediatament ha de dimitir. Si un no pot tirar endavant la tasca política que té encomanada, ha de plegar. Això és democràcia 100%.

Em fa l'efecte que en Baiget (i en Germà Gordó, apartat per altres motius), hòmens d'en Mas, han donat preferència a la seva carrera política personal. I, en aquests moments, davant d'un projecte polític de tanta envergadura com és la independència, aquests comportaments no ens valen (són mesquins i curts de vista). Per tant, ha fet bé el president d'apartar-los. Qui s'arronsi no pot ocupar càrrecs de responsabilitat.

Acabo: ja sé que moltíssima gent del PDCat no està per aquest comportament titubejant. I al grup parlamentari de JxS hi ha convicció i empenta. No ho discuteixo. Però no em negareu que, de moment, al PDCat només hi veiem comportaments propis de l'antiga CDC. I això fa anar malament. No tant al procés d'independència (la fortalesa popular del qual és gran), sinó al PDCat. Si continua així, l'electorat l'escombrarà (com li ha passat a UDC o al PSC).