M’agrada el plantejament de l’Assemblea Nacional Catalana (ACN), concretat en el Full de ruta 2014-2015, amb relació a la consulta sobre la independència de Catalunya (prevista per al 9-11-2014). Segons aquest plantejament, “el poble de Catalunya convoca la Consulta. I ha decidit que votarà” (línies 377-378, pàgina 9).
En efecte, el procés d’independència de Catalunya no està promogut des de les elits polítiques, sinó per àmplies capes socials.
Aquest fet contrasta amb la visió que en tenen a Madrid. Allà, els polítics -tant els governants com els socialistes-, els opinadors, els periodistes, etc., insisteixen que tot és una dèria del president Mas i dels seus adlàters; que el mateix president ha embogit i que porta el poble català cap a una deriva; que el nacionalisme polític dominant té segrestada la capacitat de raonar de la població...
Malgrat que els opinadors i periodistes catalans han insistit una vegada i una altra (en articles, en tertúlies, en entrevistes, etc.) que el procés secessionista no està impulsat pels polítics sinó pel poble (i que, en tot cas, els polítics catalans duen a terme les iniciatives governamentals i parlamentàries per a tirar-ho envant), els de Madrid continuen en la seva posició.
Potser va sent hora que els polítics, opinadors i periodistes madrilenys es llevin la bena dels ulls i entenguin que és una iniciativa popular.
I ara ve la pregunta: si el procés secessionista és una iniciativa popular, com ho pensen aturar? Han dit molts cops que ho aturaran amb mesures judicials i d’altra mena. Però jo no veig manera de fer-ho. Com es pot aturar un poble que vol votar? Podran declarar inconstitucional la consulta, però si és pacífica i amb garantides democràtiques mai no podran fer que la comunitat internacional la consideri il·legítima. Podran inhabilitar el president, però no podran inhabilitar la democràcia (a no ser que facin un cop d’estat i/o un intervenció militar, com va passar el 1936, cosa impensable avui dia, estant a l’aguait la Unió Europea i l’OTAN d’una banda i els mercats internacionals i la prima de risc de l’altra). Podran anul·lar la convocatòria formal d’una consulta, però no es pot impedir a la gent dipositar un vot en una urna (quants Arenys poden haver-hi?). Podran fer callar o fins i tot comprar la classe política catalana, però no podran comprar la voluntat de ser d’un poble.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris agradi o no. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris agradi o no. Mostrar tots els missatges
dijous, 13 de març del 2014
dilluns, 16 de desembre del 2013
La consulta és legal (i el PP enganya quan diu que és il·legal)
Ja tenim pregunta per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Durant tot el temps que ha durat cuinar la consulta no n’he dit re al blog, en part perquè molta altra gent hi ha dit la seva (des de molts angles), i no podia aportar-hi gaire més.
Ara que tenim pregunta, però, voldria fer una aportació que va més enllà.
El Partit Popular (PP) ha dit, i segueix dient, que la consulta “és il·legal”; i que, precisament per això, no pot permetre-la.
Doncs bé: el que diu el PP no és cert.
Per començar, no hi ha cap llei que digui que és il·legal consultar els ciutadans de Catalunya. És més: una consulta política a nivell català s’ha fet en altres ocasions (el referèndum sobre l’Estatut del 2006, per exemple).
Per què, doncs, el PP sosté que la consulta és il·legal? Ho argumenten dient que la Constitució espanyola impossibilita un canvi de l’statu quo d’Espanya. Concretament, l’article 1.2 de la Constitució diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”; i l’article 2 diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. A partir d’aquí, els del PP entenen que no és legal canviar l’statu quo d’Espanya i, per tant, tampoc és legal preguntar sobre el canvi d’statu quo.
Aquest raonament és fals.
És cert que la Constitució espanyola no permet un canvi de l’statu quo d’Espanya. Però fer una consulta sobre aquest tema no és canviar l’statu quo d’Espanya.
En efecte, el Govern espanyol podria organitzar o autoritzar una consulta sobre el tema (a Catalunya, i si ho volen també a tot Espanya). Suposant que el “sí” a la independència guanyés, l’endemà de la consulta Catalunya encara no seria independent. En efecte, caldria obrir un període de negociació entre la Generalitat i l’Estat espanyol, per a tractar temes com el repartiment d’actius (ambaixades, vaixells de guerra, etc.) i passius (deute). Aquestes negociacions podrien perllongar-se mesos.
Mentre es fan aquestes negociacions, el Govern espanyol podria encetar una reforma de la Constitució, amb l’objectiu de suprimir o modificar els articles 1.2 i 2. El procés per a fer-ho ja està determinat a la mateixa Constitució, que preveu les seves pròpies vies per a ser modificada: després d’aprovar-ho a les Corts espanyoles, cal un referèndum a tot l’Estat espanyol. Per tant, si tot Espanya aprova aquesta modificació de la Constitució, automàticament la secessió d’un territori passa a ser prevista per l’ordenament jurídic espanyol i la sobirania hauria sigut rebutjada per la mateixa població espanyola. I això permetria escindir Catalunya d’Espanya dins la constitucionalitat.
En resum: és mentida que la legislació no permeti la consulta. Sí que la permet. A tot estirar, es pot argumentar que la legislació no permet la secessió ara; però si hi ha voluntat política es pot canviar la legislació espanyola per a fer-ho efectiu.
Aquí, en realitat, el que passa -i no descobreixo res de nou- és que el PP i el Govern espanyol no volen de cap manera que Catalunya marxi d’Espanya. I si organitzen o accepten de fer una consulta, en certa manera en reconeixen el resultat. I si guanya el “sí” estan obligats a reformar la Constitució per tal d’admetre-hi el dret de secessió d’un territori. Però s’escuden en la legalitat (que podrien canviar, simplement). I tot per una idea possessiva del que és l’Estat espanyol (per a mi, una entitat juridicoadministrativa; per a ells, una mena d’ens del qual ningú no en pot marxar).
Deixo de banda altres reflexions que permetrien considerar legal una consulta i fins i tot la secessió sense tocar ni una coma de la Constitució. Per exemple, els tractats internacionals signats per Espanya, que passen a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, i que preveuen la possibilitat d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació de Catalunya (vegeu el llibre Espanyols per força, de mossèn Josep Dalmau, 2002, que en parla). O el fet que l’article 1.2 diu “La soberanía nacional reside en el pueblo español” i prou, mentre que els peperos solen dir sempre “en el pueblo español en su conjunto”, amb un afegitó (“en su conjunto”) que no figura a la Carta Magna espanyola. Per què hi posen aquest afegitó? Potser perquè resulta que uns 2,7 milions d’espanyols (residents a Catalunya) volen deixar de ser “pueblo español”, és a dir, volen -seguint la terminologia constitucional- deixar d’allotjar dins seu la sobirania nacional espanyola (fer que no hi resideixi). Com es pot impedir a una persona en qui resideix la sobirania treure’s aquesta sobirania del damunt? Com que això de “en su conjunto” no surt a la Constitució, es podria interpretar que la sobernia és un tret individual i, doncs, lliurement suprimible per voluntat pròpia i, també, canviable per una altra sobirania; i si un gruix considerable de gent ho fa, aleshores deixa de prevaldre la sobirania espanyola allà on resideix aquesta gent.
En fi: el capteniment dels peperos em recorda quan, cap al 2011-2012, afirmaven que l’estelada és il·legal, quan llei en mà no es pot afirmar tal cosa (és més: afirmar que és il·legal sí que és il·legal). El que volien era imposar la seva visió del món i impedir que la gent expressés els seus sentiments, i per això s’inventaven una suposada il·legalitat inexistent, creient-se que la gent és beneita i s’empassa la paraula dels polítics com si fos paraula de Déu. Ara és el mateix: en comptes de fixar les vies legals perquè el poble de Catalunya parli (i, si convé, marxi d’Espanya), que és la seva obligació, es creuen que la gent s’empassarà la seva interpretació esbiaixada de la legalitat. Al final aquesta gent aconseguiran que als catalans que volen mantindre’s a Espanya els faci vergonya dir-ho.
AFEGITÓ (17-12-2013)
Tot just publicat l’apunt, l’endemà, al programa El Matí de Catalunya Ràdio, ha sortit un altre argument sobre la legalitat de la consulta sense tocar la Constitució. Un intervinent a la tertúlia ha fet notar que, sovint, el Tribunal Constitucional ha de fixar quin principi preval quan dos principis fixats a la Constitució entren en col·lisió. Aquest tertulià apunta que el principi d’unitat d’Espanya (articles 1.2 i 2) entren en col·lisió amb el principi de democràcia (article 1.1, que diu: “España se constituye en un Estado social y democrático [...]”). Dit altrament: si Catalunya vol votar sobre l’autodeterminació, tal fet està emparat per l’article 1.1, encara que l’objecte de consulta entri en contradicció amb l’article 2. Per tant, cal dirimir quin principi d’aquests dos preval. I sembla que el principi democràtic seria un valor suprem al qual se subjecten tots els altres principis.
Ara que tenim pregunta, però, voldria fer una aportació que va més enllà.
El Partit Popular (PP) ha dit, i segueix dient, que la consulta “és il·legal”; i que, precisament per això, no pot permetre-la.
Doncs bé: el que diu el PP no és cert.
Per començar, no hi ha cap llei que digui que és il·legal consultar els ciutadans de Catalunya. És més: una consulta política a nivell català s’ha fet en altres ocasions (el referèndum sobre l’Estatut del 2006, per exemple).
Per què, doncs, el PP sosté que la consulta és il·legal? Ho argumenten dient que la Constitució espanyola impossibilita un canvi de l’statu quo d’Espanya. Concretament, l’article 1.2 de la Constitució diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”; i l’article 2 diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. A partir d’aquí, els del PP entenen que no és legal canviar l’statu quo d’Espanya i, per tant, tampoc és legal preguntar sobre el canvi d’statu quo.
Aquest raonament és fals.
És cert que la Constitució espanyola no permet un canvi de l’statu quo d’Espanya. Però fer una consulta sobre aquest tema no és canviar l’statu quo d’Espanya.
En efecte, el Govern espanyol podria organitzar o autoritzar una consulta sobre el tema (a Catalunya, i si ho volen també a tot Espanya). Suposant que el “sí” a la independència guanyés, l’endemà de la consulta Catalunya encara no seria independent. En efecte, caldria obrir un període de negociació entre la Generalitat i l’Estat espanyol, per a tractar temes com el repartiment d’actius (ambaixades, vaixells de guerra, etc.) i passius (deute). Aquestes negociacions podrien perllongar-se mesos.
Mentre es fan aquestes negociacions, el Govern espanyol podria encetar una reforma de la Constitució, amb l’objectiu de suprimir o modificar els articles 1.2 i 2. El procés per a fer-ho ja està determinat a la mateixa Constitució, que preveu les seves pròpies vies per a ser modificada: després d’aprovar-ho a les Corts espanyoles, cal un referèndum a tot l’Estat espanyol. Per tant, si tot Espanya aprova aquesta modificació de la Constitució, automàticament la secessió d’un territori passa a ser prevista per l’ordenament jurídic espanyol i la sobirania hauria sigut rebutjada per la mateixa població espanyola. I això permetria escindir Catalunya d’Espanya dins la constitucionalitat.
En resum: és mentida que la legislació no permeti la consulta. Sí que la permet. A tot estirar, es pot argumentar que la legislació no permet la secessió ara; però si hi ha voluntat política es pot canviar la legislació espanyola per a fer-ho efectiu.
Aquí, en realitat, el que passa -i no descobreixo res de nou- és que el PP i el Govern espanyol no volen de cap manera que Catalunya marxi d’Espanya. I si organitzen o accepten de fer una consulta, en certa manera en reconeixen el resultat. I si guanya el “sí” estan obligats a reformar la Constitució per tal d’admetre-hi el dret de secessió d’un territori. Però s’escuden en la legalitat (que podrien canviar, simplement). I tot per una idea possessiva del que és l’Estat espanyol (per a mi, una entitat juridicoadministrativa; per a ells, una mena d’ens del qual ningú no en pot marxar).
Deixo de banda altres reflexions que permetrien considerar legal una consulta i fins i tot la secessió sense tocar ni una coma de la Constitució. Per exemple, els tractats internacionals signats per Espanya, que passen a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, i que preveuen la possibilitat d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació de Catalunya (vegeu el llibre Espanyols per força, de mossèn Josep Dalmau, 2002, que en parla). O el fet que l’article 1.2 diu “La soberanía nacional reside en el pueblo español” i prou, mentre que els peperos solen dir sempre “en el pueblo español en su conjunto”, amb un afegitó (“en su conjunto”) que no figura a la Carta Magna espanyola. Per què hi posen aquest afegitó? Potser perquè resulta que uns 2,7 milions d’espanyols (residents a Catalunya) volen deixar de ser “pueblo español”, és a dir, volen -seguint la terminologia constitucional- deixar d’allotjar dins seu la sobirania nacional espanyola (fer que no hi resideixi). Com es pot impedir a una persona en qui resideix la sobirania treure’s aquesta sobirania del damunt? Com que això de “en su conjunto” no surt a la Constitució, es podria interpretar que la sobernia és un tret individual i, doncs, lliurement suprimible per voluntat pròpia i, també, canviable per una altra sobirania; i si un gruix considerable de gent ho fa, aleshores deixa de prevaldre la sobirania espanyola allà on resideix aquesta gent.
En fi: el capteniment dels peperos em recorda quan, cap al 2011-2012, afirmaven que l’estelada és il·legal, quan llei en mà no es pot afirmar tal cosa (és més: afirmar que és il·legal sí que és il·legal). El que volien era imposar la seva visió del món i impedir que la gent expressés els seus sentiments, i per això s’inventaven una suposada il·legalitat inexistent, creient-se que la gent és beneita i s’empassa la paraula dels polítics com si fos paraula de Déu. Ara és el mateix: en comptes de fixar les vies legals perquè el poble de Catalunya parli (i, si convé, marxi d’Espanya), que és la seva obligació, es creuen que la gent s’empassarà la seva interpretació esbiaixada de la legalitat. Al final aquesta gent aconseguiran que als catalans que volen mantindre’s a Espanya els faci vergonya dir-ho.
AFEGITÓ (17-12-2013)
Tot just publicat l’apunt, l’endemà, al programa El Matí de Catalunya Ràdio, ha sortit un altre argument sobre la legalitat de la consulta sense tocar la Constitució. Un intervinent a la tertúlia ha fet notar que, sovint, el Tribunal Constitucional ha de fixar quin principi preval quan dos principis fixats a la Constitució entren en col·lisió. Aquest tertulià apunta que el principi d’unitat d’Espanya (articles 1.2 i 2) entren en col·lisió amb el principi de democràcia (article 1.1, que diu: “España se constituye en un Estado social y democrático [...]”). Dit altrament: si Catalunya vol votar sobre l’autodeterminació, tal fet està emparat per l’article 1.1, encara que l’objecte de consulta entri en contradicció amb l’article 2. Per tant, cal dirimir quin principi d’aquests dos preval. I sembla que el principi democràtic seria un valor suprem al qual se subjecten tots els altres principis.
dimarts, 24 de setembre del 2013
Els catalans, amb la independència, ens quedarem a Europa (agradi o no als establishmentistes)
Les autoritats espanyoles han engegat un mantra per tal d’evitar que Catalunya s’independitzi: que quedarà fora de la Unió Europea (UE). I ha pressionat autoritats europees perquè es pronunciïn en aquest sentit (ho han fet José Manuel Durão Barroso o Joaquín Almunia, president i vicepresident, respectivament, de la Comissió Europea). Pretenen que la part de la societat catalana més europeista desisteixi de tirar endavant la independència.
Curiosament, aquesta gent no cita cap article de cap tractat on es digui que una escissió d’un Estat membre comporta automàticament l’explusió de la UE (vegeu l’article “On ho posa, tot això?”, d’en Ferran Sáez). Que curiós. Cada vegada que una veu afirma això, automàticament caldria demanar-li -per honestedat intel·lectual- quin article de quin tractat ho diu. Perquè de moment no han reportat cap text legal.
En fi: voldria fer notar com són de demagògiques les veus que sostenen que la independència porta directament a l’exclusió de la Unió Europea (i per tant Catalunya caurà a l’infern). Vegem-ne una mostra.
Al programa ‘8 al Dia’ (d’en Josep Cuní) del 16-9-2013 van anar-hi dos convidats d’excepció, en Francesc Granell (director general honorari de la Comissió Europea) i en Jaume Duch (director de comunicació i portaveu del Parlament europeu).
Tots dos van afirmar -sense ambages- que Catalunya quedarà automàticament fora de la UE quan assoleixi la independència. Però en cap moment no van dir exactament quin article de quin tractat ho estableix (de fet, van obviar clamorosament la Convenció de Viena, que justament tracta aquests escenaris). A mitja entrevista, un espectador va enviar per Facebook una pregunta als entrevistats. En Cuní va traslladar-los-la. La pregunta era sobre el fet que, si un català ja és ciutadà europeu, com se li pot enretirar aquesta condició. En Duch va respondre dient que la ciutania europea està lligada a la ciutadania espanyola i que per tant, amb la independència, els catalans perdrem la ciutadania europea (minuts 39-40).
Fals. En Duch menteix. Amb la independència, tots els catalans mantindrem la ciutadania europea. Perquè legalment és impossible que ens la retirin.
En efecte, la Constitució espanyola, al seu article 11.2, estableix que “cap espanyol d'origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat”.
En conseqüència, l’endemà de la independència tots els ciutadans catalans mantindrem de iure la ciutadania espanyola. Per tant, continuarem tenint la ciutadania europea.
Pel que fa als nascuts després de la independència, no podran obtindre la nacionalitat espanyola via ius soli, però sí que la poden obtindre just en néixer via ius sanguinis (és a dir, pel fet que sons pares són espanyols).
Ergo tots els catalans, durant unes quantes generacions, tindrem assegurat mantindre (aquell qui vulgui) la ciutadania espanyola, perquè ho diu la seva Constitució. I, de retruc, això implica tindre ciutadania europea. (Aquest escenari només deixaria de ser si, després de la independència, els espanyols canviessin la Constitució. Però per a fer-ho necessitarien bastants mesos, perquè haurien d’aprofitar l’avinentesa per a retocar altres coses mal resoltes, com el tema de la monarquia.)
I aquí és on cau la pregunta: per què al programa d’en Cuní, en ser preguntat per la ciutadania europea, el portaveu del Parlament europeu -teòricament entès en la matèria- va amagar l’article 11.2 de la Constitució espanyola? La cosa és greu, perquè aquest article resol el problema i, per tant, pot desllorigar els dubtes que hom pugui tindre.
En Duch no pot dir que no sap de què li parlem perquè tot just uns dies abans l’Institut de Política Exterior (d’Alemanya) havia emès un informe sobre l’estatus de Catalunya com a Estat dins la UE, que apostava per la solució de Xipre però a la inversa, que més o menys és el mateix que he exposat jo.
L’escenari que planteja en Duch encara és més rocambolesc amb el tema dels eurodiputats. El maig del 2014 hi ha eleccions al Parlament europeu i els catalans hi votarem. Ergo en Ramon Tremosa podria sortit escollit eurodiputat. Quan, posteriorment, Catalunya esdevingui un Estat, la pregunta salta a la vista: què faran amb els eurodiputats com en Ramon Tremosa? Fer-los-en fora? Legalment no se’l pot expulsar perquè Espanya és circumscripció única a Europa, de manera que en Tremosa pot ser votat per un gallec. El ciutadà gallec pot ser desproveït d’un eurodiputat al qual ha votat després que aquest eurodiputat hagi accedit a tal condició? La pregunta és de gran calat, perquè es crearia una situació estranya: un ciutadà català seria eurodiputat mentre la mateixa UE faria fora el territori on resideix aquell eurodiputat; i si el fan fora del Parlament europeu, s’està violentant l’exercici democràtic dels gallecs.
(Deixo estar l’acta de diputat. A Espanya, l’acta correspon al diputat, per una sentència del Tribunal Constitucional, si no m’erro. En conseqüència, no es pot retirar l’acta de diputat a ningú. M’imagino que al Parlament europeu funciona diferent -hi ha eurodiputats que a mig mandat cedeixen el lloc a un altre-. Però tampoc hauria estat de més que en Duch expliqués com pensen enretirar la condició de diputat a en Ramon Tremosa.)
I les contradiccions no acaben aquí. Hi ha el tema d’Escòcia, que farà un referèndum d’independència el setembre del 2014. És evident que, quan els escocesos votin, hauran de saber si es queden dins la UE o no. La UE no podrà evitar respondre això. I és evident que, si s’aplica una solució en un territori, per jurisprudència s’aplica a un altre territori. El cas d’Escòcia fa veure clarament les estridències de la UE, però Flandes les faria veure encara més clarament. Flandes, que pot iniciar un procés de secessió respecte de Bèlgica en qualsevol moment, és territori fundacional de la UE. També es dirà als flamencs que se’ls explusa de la UE? Oi que no? Doncs on és el principi que la justícia és per a tothom igual? Perquè els catalans tindrem dret a ser tractats igual que els flamencs.
En fi: si gent com en Duch ens ha d’il·luminar...
Sobre tota aquesta qüestió, algú dirà: “bé, la ciutadania europea la podrem mantindre, però com està el tema de la lliure circulació de mercaderies?”.
Això també es mantindrà perquè Catalunya pot adherir-se a l’EFTA (l’Associació Europea de Lliure Comerç), on Espanya no té capacitat de veto. I amb l’EFTA totes les mercaderies catalanes poden circular lliurement per Europa.
Per tant, tenim que, encara que sortíssim de la Unió Europea:
1) Gràcies a la Constitució espanyola, els ciutadans catalans seguirem sent ciutadans europeus.
2) Amb l’adhesió a l’EFTA totes les mercaderies podran ser exportades sense problemes arreu d’Europa.
3) I podrem continuar usant l’euro, ja que, com han dit molts economistes, cada país escull quina moneda empra (cas d’Andorra, que fa servir l’euro). És fals que un organisme pugui prohibir a Catalunya utilitzar l’euro.
És a dir, es pot romandre a Europa sense estar afiliat a la UE tot tenint moneda europea, ciutadania europea i comerç sense fronteres.
Tot això amb dos afegits:
a) Si Catalunya no pertany a la UE, no haurà d’aportar-hi diners. (Actualment Catalunya dóna més diners a la UE que no pas en rep.) D’aquesta manera encara tindrem més diners que podrem destinar a les partides que ara són sufragades per la UE.
b) Si Espanya ens veta a la UE no tenim cap obligació d’assumir la part corresponent del deute espanyol (només el de la Generalitat), mentre que ara, formant part d’Espanya, els catalans sí que hem de respondre del deute espanyol.
En resum: no patiu, que els catalans, quan siguem independents, seguirem a Europa. Si la UE arrufa el nas, tranquils: EFTA i avall. I ja s’espavilaran a Brussel·les a tornar-nos a convidar ràpid ràpid ràpid (els diners que aporta Catalunya a la mateixa UE i el pes econòmic de Catalunya dins Europa no deixa gaire marge a la mateixa UE). I a Madrid ja poden rondinar i cridar, que no pinten re als escenaris internacionals. Nosaltres a la nostra.
Ai, senyors de l’establishment, que us agrada intentar influir en les masses amb quatre paraules fent passar bou per bèstia grossa...! Em sap greu, però això ja no és així. La gent formada -la que era a la Via Catalana i la que es va quedar a casa- sap documentar-se. I ja no es deixa engalipar per un pretès alt càrrec funcionarial europeu gris com ell sol. Per sort per a Europa, diria jo.
Curiosament, aquesta gent no cita cap article de cap tractat on es digui que una escissió d’un Estat membre comporta automàticament l’explusió de la UE (vegeu l’article “On ho posa, tot això?”, d’en Ferran Sáez). Que curiós. Cada vegada que una veu afirma això, automàticament caldria demanar-li -per honestedat intel·lectual- quin article de quin tractat ho diu. Perquè de moment no han reportat cap text legal.
En fi: voldria fer notar com són de demagògiques les veus que sostenen que la independència porta directament a l’exclusió de la Unió Europea (i per tant Catalunya caurà a l’infern). Vegem-ne una mostra.
Al programa ‘8 al Dia’ (d’en Josep Cuní) del 16-9-2013 van anar-hi dos convidats d’excepció, en Francesc Granell (director general honorari de la Comissió Europea) i en Jaume Duch (director de comunicació i portaveu del Parlament europeu).
Tots dos van afirmar -sense ambages- que Catalunya quedarà automàticament fora de la UE quan assoleixi la independència. Però en cap moment no van dir exactament quin article de quin tractat ho estableix (de fet, van obviar clamorosament la Convenció de Viena, que justament tracta aquests escenaris). A mitja entrevista, un espectador va enviar per Facebook una pregunta als entrevistats. En Cuní va traslladar-los-la. La pregunta era sobre el fet que, si un català ja és ciutadà europeu, com se li pot enretirar aquesta condició. En Duch va respondre dient que la ciutania europea està lligada a la ciutadania espanyola i que per tant, amb la independència, els catalans perdrem la ciutadania europea (minuts 39-40).
Fals. En Duch menteix. Amb la independència, tots els catalans mantindrem la ciutadania europea. Perquè legalment és impossible que ens la retirin.
En efecte, la Constitució espanyola, al seu article 11.2, estableix que “cap espanyol d'origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat”.
En conseqüència, l’endemà de la independència tots els ciutadans catalans mantindrem de iure la ciutadania espanyola. Per tant, continuarem tenint la ciutadania europea.
Pel que fa als nascuts després de la independència, no podran obtindre la nacionalitat espanyola via ius soli, però sí que la poden obtindre just en néixer via ius sanguinis (és a dir, pel fet que sons pares són espanyols).
Ergo tots els catalans, durant unes quantes generacions, tindrem assegurat mantindre (aquell qui vulgui) la ciutadania espanyola, perquè ho diu la seva Constitució. I, de retruc, això implica tindre ciutadania europea. (Aquest escenari només deixaria de ser si, després de la independència, els espanyols canviessin la Constitució. Però per a fer-ho necessitarien bastants mesos, perquè haurien d’aprofitar l’avinentesa per a retocar altres coses mal resoltes, com el tema de la monarquia.)
I aquí és on cau la pregunta: per què al programa d’en Cuní, en ser preguntat per la ciutadania europea, el portaveu del Parlament europeu -teòricament entès en la matèria- va amagar l’article 11.2 de la Constitució espanyola? La cosa és greu, perquè aquest article resol el problema i, per tant, pot desllorigar els dubtes que hom pugui tindre.
En Duch no pot dir que no sap de què li parlem perquè tot just uns dies abans l’Institut de Política Exterior (d’Alemanya) havia emès un informe sobre l’estatus de Catalunya com a Estat dins la UE, que apostava per la solució de Xipre però a la inversa, que més o menys és el mateix que he exposat jo.
L’escenari que planteja en Duch encara és més rocambolesc amb el tema dels eurodiputats. El maig del 2014 hi ha eleccions al Parlament europeu i els catalans hi votarem. Ergo en Ramon Tremosa podria sortit escollit eurodiputat. Quan, posteriorment, Catalunya esdevingui un Estat, la pregunta salta a la vista: què faran amb els eurodiputats com en Ramon Tremosa? Fer-los-en fora? Legalment no se’l pot expulsar perquè Espanya és circumscripció única a Europa, de manera que en Tremosa pot ser votat per un gallec. El ciutadà gallec pot ser desproveït d’un eurodiputat al qual ha votat després que aquest eurodiputat hagi accedit a tal condició? La pregunta és de gran calat, perquè es crearia una situació estranya: un ciutadà català seria eurodiputat mentre la mateixa UE faria fora el territori on resideix aquell eurodiputat; i si el fan fora del Parlament europeu, s’està violentant l’exercici democràtic dels gallecs.
(Deixo estar l’acta de diputat. A Espanya, l’acta correspon al diputat, per una sentència del Tribunal Constitucional, si no m’erro. En conseqüència, no es pot retirar l’acta de diputat a ningú. M’imagino que al Parlament europeu funciona diferent -hi ha eurodiputats que a mig mandat cedeixen el lloc a un altre-. Però tampoc hauria estat de més que en Duch expliqués com pensen enretirar la condició de diputat a en Ramon Tremosa.)
I les contradiccions no acaben aquí. Hi ha el tema d’Escòcia, que farà un referèndum d’independència el setembre del 2014. És evident que, quan els escocesos votin, hauran de saber si es queden dins la UE o no. La UE no podrà evitar respondre això. I és evident que, si s’aplica una solució en un territori, per jurisprudència s’aplica a un altre territori. El cas d’Escòcia fa veure clarament les estridències de la UE, però Flandes les faria veure encara més clarament. Flandes, que pot iniciar un procés de secessió respecte de Bèlgica en qualsevol moment, és territori fundacional de la UE. També es dirà als flamencs que se’ls explusa de la UE? Oi que no? Doncs on és el principi que la justícia és per a tothom igual? Perquè els catalans tindrem dret a ser tractats igual que els flamencs.
En fi: si gent com en Duch ens ha d’il·luminar...
Sobre tota aquesta qüestió, algú dirà: “bé, la ciutadania europea la podrem mantindre, però com està el tema de la lliure circulació de mercaderies?”.
Això també es mantindrà perquè Catalunya pot adherir-se a l’EFTA (l’Associació Europea de Lliure Comerç), on Espanya no té capacitat de veto. I amb l’EFTA totes les mercaderies catalanes poden circular lliurement per Europa.
Per tant, tenim que, encara que sortíssim de la Unió Europea:
1) Gràcies a la Constitució espanyola, els ciutadans catalans seguirem sent ciutadans europeus.
2) Amb l’adhesió a l’EFTA totes les mercaderies podran ser exportades sense problemes arreu d’Europa.
3) I podrem continuar usant l’euro, ja que, com han dit molts economistes, cada país escull quina moneda empra (cas d’Andorra, que fa servir l’euro). És fals que un organisme pugui prohibir a Catalunya utilitzar l’euro.
És a dir, es pot romandre a Europa sense estar afiliat a la UE tot tenint moneda europea, ciutadania europea i comerç sense fronteres.
Tot això amb dos afegits:
a) Si Catalunya no pertany a la UE, no haurà d’aportar-hi diners. (Actualment Catalunya dóna més diners a la UE que no pas en rep.) D’aquesta manera encara tindrem més diners que podrem destinar a les partides que ara són sufragades per la UE.
b) Si Espanya ens veta a la UE no tenim cap obligació d’assumir la part corresponent del deute espanyol (només el de la Generalitat), mentre que ara, formant part d’Espanya, els catalans sí que hem de respondre del deute espanyol.
En resum: no patiu, que els catalans, quan siguem independents, seguirem a Europa. Si la UE arrufa el nas, tranquils: EFTA i avall. I ja s’espavilaran a Brussel·les a tornar-nos a convidar ràpid ràpid ràpid (els diners que aporta Catalunya a la mateixa UE i el pes econòmic de Catalunya dins Europa no deixa gaire marge a la mateixa UE). I a Madrid ja poden rondinar i cridar, que no pinten re als escenaris internacionals. Nosaltres a la nostra.
Ai, senyors de l’establishment, que us agrada intentar influir en les masses amb quatre paraules fent passar bou per bèstia grossa...! Em sap greu, però això ja no és així. La gent formada -la que era a la Via Catalana i la que es va quedar a casa- sap documentar-se. I ja no es deixa engalipar per un pretès alt càrrec funcionarial europeu gris com ell sol. Per sort per a Europa, diria jo.
diumenge, 18 de novembre del 2012
Les falsedats del PP i d’Alícia Sánchez-Camacho sobre la independència de Catalunya
El Partit Popular (PP) i la seva candidata a presidir la Generalitat, n’Alícia Sánchez-Camacho, diuen que passaran coses gravíssimes si Catalunya esdevé Estat. Bé: totes les dades que aporten, sense excepció, són qüestionables; i la majoria són directament mentides. Només cal conèixer un poc la realitat econòmica i política del nostre entorn (Europa, etc.) per a veure-ho. Analitzem-les.
1) UNIÓ EUROPEA: UN CAS DE CURTESA DE MIRES DELS ESPANYOLS
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat automàticament serà expulsada de la Unió Europea (UE). És més: els ministres del PP amenacen que Espanya vetarà per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE (per a entrar a la UE cal el vistiplau de tots els que ja hi són a dins). Per a argumentar-ho reporten un informe del 2004 sobre la independència d’Algèria (1962) respecte de França i de declaracions de comissaris europeus prèviament pressionats (vegeu el cas de na Viviane Reding, que després de dir una cosa al Diario de Sevilla la fan rectificar). Poca cosa més.
El tema dóna molt de si. Per exemple, que el Govern espanyol amenaci que impediran per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE revela com Espanya estima Catalunya. (I hom pot fer a la senyora Sánchez-Camacho aquesta pregunta: vostè defensa que els catalans rebin menyspreu i amenaces per part del poder de Madrid, avui en mans del PP? No parlo de dir que Catalunya serà expulsada de la UE, sinó de dir que Espanya vetarà per sempre l’entrada de Catalunya a la UE.)
Ara, pel que fa a la UE, la gent del PP obvia tres detalls.
Primer detall: en aquest tema, els espanyols tindrien d’aplicar el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència (i no pas la testosterona, l’esgarip, l’exabrupte i la intimidació, comportament típic de l’abusananos que ha sigut tradicionalment Castella). I aquests elements diuen que el més probable és que la UE perfili una solució per a casos com el català, facilitant la permanència. La raó és que hi ha casos similars en perspectiva, com Escòcia, en què la Gran Bretanya ja ha dit que, si Escòcia es fa independent, haurà de romandre dins la UE (i ho ha dit malgrat que el Govern espanyol ha pressionat el Govern britànic perquè cap dels dos no reconegui ni Escòcia ni Catalunya). No veure-ho així és no entendre l’esperit europeu. No dic que la UE no vetlli pels interessos dels Estats membres (és clar que ho fa!); però també vetlla pels seus interessos, i a la UE no li convé que hi hagi secessions dins seu i no donar-hi resposta. I és que a la mateixa UE tampoc li convé que hi hagi una Noruega al sud, és a dir, un Estat ric que no aportaria diners a la UE mentre que la UE ha de rescatar i mantindre dos Estats empobrits com són Portugal i la futura Espanya sense Catalunya (vegeu l’editorial d’en Vicent Partal “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”, Vilaweb, 16-9-2012).
Segon detall: Espanya necessita Catalunya dins la UE. Al marge del que farà la UE, que ningú no dubti que Espanya farà tots els possibles perquè Catalunya romangui dins la UE. Ara bramen per a difondre por i avortar el procés d’independència amb males arts; però quan el poble català hagi votat en un referèndum d’independència no tindran més remei que apostar pel manteniment de Catalunya dins la UE. Ho explica l’economista Xavier Sala-i-Martín. La major part d’exportacions d’Espanya es fan per carretera o tren. Això vol dir que totes les mercaderies produïdes a Espanya que van a Europa passen pel País Basc (Irun) o Catalunya (bàsicament per la Jonquera: Aran és un coll d’ampolla); i no poden passar per enlloc més. Recordem que pel volum de trànsit de les mercaderies cal una bona autopista, no una carretereta d’un sol carril per sentit; d’aquí la importància de la Jonquera. Si Espanya vol vetar la permanència de Catalunya a la UE vol dir que ells mateixos es posen una frontera (dos cops) entre Espanya i Europa i hauran de pagar aranzels dos cops (a banda de pagar el peatge de les autopistes catalanes). En fi, els espanyols no entenen que Catalunya, pel seu perfil econòmic, fora de la UE pot subsistir, com Noruega o Suïssa (encara que dins la UE seria l’escenari òptim); però Espanya ho tindria magre si impedeix el manteniment de Catalunya a Europa. Si els espanyols es mantenen tossuts en el vet només aconseguiran empobrir-se (vull dir empobrir-se més del que ja ho estan, que és molt). En resum: Catalunya es mantindrà dins la UE no només perquè la UE ho reconegui sinó perquè Espanya treballarà activament per Catalunya.
Tercer detall: obvien la resposta oficial de la Comissió Europea (CE) sobre el tema. La CE ha dit que només opinarà si hi ha una demanda concreta i oficial per part de l’Estat espanyol. Dit altrament: Espanya ha de formular la pregunta a les institucions europees, i aquesta pregunta ha de fer referència directa a l’escenari de la secessió (és a dir, la pregunta seria “Què passa ara que Catalunya opta per ser un Estat independent?”). I aquest tràmit és el que Espanya no vol fer de cap manera. El govern espanyol demana a la UE que es posicioni a la prèvia, és a dir, que digui d’entrada que Catalunya serà expulsada de la UE abans que s’engegi el procés secessionista. Però la CE demana que, per a donar resposta a aquesta qüestió, primer cal que l’Estat formuli la pregunta explícitament. Per què Espanya no vol formular la pregunta? Perquè si la formula està reconeixent que legalment és possible la independència de Catalunya.
(Per si algú creu que aquesta visió és esbiaixada, en té prou de llegir les opinions que vénen d’Espanya quan apliquen el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència. Vegeu, a tall de mostra, l’article “Cataluña y la UE: hay que leer entre líneas” d’en Miguel-Anxo Murado, The Huffington Post, 8-11-2012.)
2) LA IGNORÀNCIA ABSOLUTA QUAN FAN VEURE QUE HI HAURÀ FRONTERES
El PP dóna a entendre que, si Catalunya esdevé Estat i automàticament és expulsada de la UE, això comportarà que es posin fronteres entre Catalunya i la resta del món, fet contrari a l’evolució dels temps.
Això és fals. Són els tractats de Schengen els que permeten la lliure circulació de persones i béns entre països, i no pas els tractats de la UE. Això vol dir que hi ha països de fora de la UE que participen de l’espai Schengen, com Islàndia, Suïssa o Noruega. Per tant, amb Catalunya fora de la UE, podria romandre perfectament dins l’espai Schengen.
3) LA PARADOXA DE LES AJUDES A LA PAGESIA: MENTRE UNA CATALUNYA FORA DE LA UNIÓ EUROPEA PODRIA DESTINAR-HI MÉS DINERS, ARA SE SAP QUE ESPANYA PERDRÀ AJUDES EUROPEES A LA PAGESIA
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els pagesos catalans perdran els diners que reben de subvenció de la Unió Europea (la famosa Política Agrària Comuna, més coneguda com a PAC).
La senyora Sánchez-Camacho no diu, però, que Catalunya aporta cada any 2.300 milions d’euros a les arques comunitàries -a través de l’Estat espanyol- i que només rep -a través d’ajudes a la pagesia- 530 milions d’euros anuals; són dades del sindicat Unió de Pagesos. Si Catalunya hagués de marxar de la UE, podria destinar igualment 530 milions d’euros a la pagesia i encara sobrarien 1.780 milions d’euros (perquè fora de la UE no cal aportar res a la UE, evidentment). Cal recalcar que la gent d’Unió de Pagesos, a diferència de la senyora Sánchez-Camacho, es dedica a l’agricultura.
El més curiós, però, és que això la senyora Sánchez-Camacho ho diu al mateix temps que la UE està elaborant els pressupostos per al període 2014-2020 i, segons aquests pressupostos, Espanya perdrà les ajudes a l’agricultura. Vaja: ara resulta que mantindre’s dins Espanya sí que implica perdre les ajudes europees a la pagesia. (Oi, senyora Sánchez-Camacho, que això ho explicarà als pagesos?)
4) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) EN EL TEMA DELS TÍTOLS UNIVERSITARIS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat els títols universitaris catalans no tindran validesa.
Una afirmació així només demostra que la senyora Sánchez-Camacho no té ni idea de com funciona el sistema universitari i la verificació de títols. Perquè ho sàpiga la senyora Sánchez-Camacho, avui un títol verificat per una agència catalana ja és vàlid a tot Europa, pel simple fet que aquesta agència catalana forma part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Per a formar part d’aquest espai no és necessari pertànyer a la UE (vegeu el cas del Principat d’Andorra).
El que no explica la senyora Sánchez-Camacho és que l’Estat espanyol va optar perquè les carreres universitàries duressin 4 anys en comptes de 3, que és el que duren a tot Europa. I això que Espanya es va sumar al procés de Bolonya, pensat per a unificar la durada de les carreres universitàries arreu d’Europa. Les males veus diuen que Espanya va optar per 4 anys perquè s’assemblessin a... les de Sud-amèrica. Ja veieu quina vocació europeista tenen a Madrid. I després volen donar-nos lliçons d’homologació de títols universitaris...
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema universitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
5) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LA PÈRDUA DE TARGETA SANITÀRIA EUROPEA
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els catalans perdran la targeta sanitària europea. Una afirmació així només demostra que qui la diu no té ni idea de com funciona el sistema sanitari europeu.
La targeta sanitària europea s’aplica en diversos països, la majoria de la UE; però també n’hi ha de fora de la UE, com Noruega, Suïssa, Liechtenstein o Islàndia. Només cal adherir-se a un tractat internacional (European Free Trade Association (EFTA)), cosa que l’Estat català pot fer.
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema sanitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
6) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE L’EXPULSIÓ DE L’EURO
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, Catalunya quedarà exclosa de l’euro. Una altra dada que no es correspon amb la realitat.
L’euro és la moneda de la UE; però un país de fora la UE també pot usar-lo. Així, tant Montenegro com el Principat d’Andorra fan servir l’euro.
De fet, cada país escull quina moneda utilitza. Pot fer servir la seva pròpia moneda o bé pot fer servir la d’un altre país (per exemple, diversos països sud-americans empren el dòlar dels Estats Units). Fins i tot un país pot tindre la seva pròpia moneda i alhora fer servir de facto una altra en paral·lel; és el que fa Hongria, amb el florí com a moneda però on tot es pot pagar amb euros (fins i tot hom pot tindre hipoteques amb euros, i amb altres monedes, com el franc suís).
En conseqüència, Catalunya podria emprar l’euro seguint la pràctica internacional. Dir una altra cosa és faltar a la veritat.
(Nova pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: vostè creu que està legitimada per a representar els catalans que la votin si dóna informació falsa als seus conciutadans?)
7) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LES PENSIONS: DIUEN QUE UN ESTAT CATALÀ NO PODRÀ PAGAR-LES QUAN PROMPTE L’ESTAT ESPANYOL NO PODRÀ PAGAR-LES
Segons el PP -i la senyora Sánchez-Camacho ho ha remarcat sovint-, en una Catalunya independent no es podrien pagar les pensions als jubilats ni les prestacions d’atur.
Res més lluny de la realitat. Catalunya té una economia solvent i podria pagar amb escreix aquests deures. Actualment els cotitzadors catalans estan donant diners a l’Estat espanyol per a pagar pensionistes catalans i pensionistes d’altres parts de l’Estat espanyol. Només cal saber un mínim d’economia, com explica l’economista Xavier Sala-i-Martín.
El que no explica el PP és que, avui dia (final del 2012), ja hi ha dificultats per a pagar les pensions a l’Estat espanyol. S’ha recorregut als estalvis de les cotitzacions; però això també s’acabarà si l’economia espanyola no repunta, i tot fa pensar que trigarà moltíssim a repuntar. Per tant, el que està en perill avui dia és que els pensionistes i aturats catalans cobrin pel simple fet de cobrar d’Espanya. En realitat, només amb l’Estat català es pot garantir que els pensionistes i aturats cobrin llurs prestacions.
(Senyora Sánchez-Camacho: com és que no explica que el sistema espanyol de pensions està abocat a mitjà termini a quedar-se a zero? I, encara més: a algú que falta a la veritat quan parla d’afers públics no li hauria de caure la cara de vergonya?)
8) LA FUTUROLOGIA (O MALA FE) SOBRE LA DOBLE NACIONALITAT DELS HISPANOAMERICANS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, els hispanoamericans que tenen doble nacionalitat i viuen a Catalunya perdrien aquesta condició administrativa.
Ara resulta que la senyora Sánchez-Camacho veu el futur i sap què legislarà sobre la matèria el futur Estat català. I, per tant, ha vist què farà l’Estat català sobre la continuació dels tractats internacionals (tal com estableix el Conveni de Viena sobre successió d’Estats en matèria de Tractats).
Senyora Sánchez-Camacho: tant vostè com jo sabem que les institucions catalanes no volen anar en contra de la gent que viu a Catalunya. A diferència del que passa a Espanya, on les institucions espanyoles sí que van en contra de la gent que viu a Espanya: es vol limitar l’ús del català -malgrat ser la segona llengua espanyola en importància- i es discrimina econòmicament la ciutadania espanyola que viu a Catalunya. Això sí que sabem que passa perquè és el que passa ara, en el present Estat espanyol.
9) LA MANCA DE CONEIXEMENTS (GAIREBÉ ESTULTÍCIA) EN ELS COGNOMS D’ORIGEN CASTELLÀ: UNA FALSEDAT MÉS SOBRE UNA COSA QUE ESPANYA SÍ QUE PRACTICA
Segons el PP, a través d’un vídeo difós per internet, en una Catalunya independent és possible que la gent que té un cognom d’origen castellà l’hagi de traduir el català. Posen com a exemple una persona que es diu Garcia i li volen canviar per Garriga. Quan tothom va fer veure que era un disbarat, la senyora Sánchez-Camacho va al·legar que hi havia una instrucció interna de la Generalitat en aquest sentit.
Aquí ja no hi caben discussions. Primer, deixem-ho clar: qualsevol que viu a Catalunya, es digui com es digui, sap perfectament que això no passarà mai. La conclusió és que la gent del PP, obcecada per la unitat d’Espanya, es dediquen a difondre ximpleries per internet.
Segon: convé aclarir que Garcia és un cognom català de tota la vida. De fet, hi ha un poble català que es diu així. Podien haver escollit un cognom com Fernández, però no: aquests del PP són tan ineptes que escullen un cognom català de tota la vida. Són capaços d’abocar mentides que falten al respecte a tothom i són incapaços de documentar-se.
(Nova pregunta: si això és una mostra de la intel·ligència de la gent del PP, com poden aspirar a governar un país?)
Tercer: el fet que presumptament denuncien que passarà amb una Catalunya independent en realitat ja passa a Espanya. En efecte, hi ha mesures legals que preveuen posar cognoms castellans. Vegeu el blog Per a Bons Patricis, l’apunt titulat “Jo sí i tu no, o el supremacisme espanyol al Registre Civil (#totssomGarcia)” (14-11-2012). Com en altres casos, aquell presumpte fet perjudicial que es donaria a l’Estat català ells ja el duen a terme a Espanya. Hipocresia portada a l’extrem.
10) LA CRUA REALITAT... D’ESPANYA
El PP reporta tot de desgràcies que assolaran la Catalunya independent, però no diuen res de les desgràcies que ja assolen la Catalunya dependent d’Espanya: manca d’infraestructures (mentre la Renfe va cada cop pitjor es fan AVEs inútils a Albacete -ara ja tancat-, Galícia o Extremadura; o s’aposta pel corredor central mentre el corredor mediterrani es queda per fer); menys beques espanyoles per a estudiants catalans i més beques espanyoles per a estudiants no catalans; risc que els nostres pensionistes es quedin sense pensió si romanen a Espanya; etc. D’això, la senyora Sánchez-Camacho, ni piu. Gran política serà, aquesta senyora, que amaga la realitat.
El PP i la seva lideressa que garlin. La gent sap què té de fer davant del procés històric que hem engegat: documentar-se i raonar. A tall de mostra, hom pot mirar les dades fornides pel Col·lectiu Wilson, un grup format per acadèmics de diverses àrees, incloent-hi l’economia. Quina diferència entre el model Wilson i el model PP! Senyora Sánchez-Camacho: prendrà nota del model Wilson? O continuarà en el model PP? Vostè mateixa, si vol tindre un mínim de credibilitat i rigor.
1) UNIÓ EUROPEA: UN CAS DE CURTESA DE MIRES DELS ESPANYOLS
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat automàticament serà expulsada de la Unió Europea (UE). És més: els ministres del PP amenacen que Espanya vetarà per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE (per a entrar a la UE cal el vistiplau de tots els que ja hi són a dins). Per a argumentar-ho reporten un informe del 2004 sobre la independència d’Algèria (1962) respecte de França i de declaracions de comissaris europeus prèviament pressionats (vegeu el cas de na Viviane Reding, que després de dir una cosa al Diario de Sevilla la fan rectificar). Poca cosa més.
El tema dóna molt de si. Per exemple, que el Govern espanyol amenaci que impediran per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE revela com Espanya estima Catalunya. (I hom pot fer a la senyora Sánchez-Camacho aquesta pregunta: vostè defensa que els catalans rebin menyspreu i amenaces per part del poder de Madrid, avui en mans del PP? No parlo de dir que Catalunya serà expulsada de la UE, sinó de dir que Espanya vetarà per sempre l’entrada de Catalunya a la UE.)
Ara, pel que fa a la UE, la gent del PP obvia tres detalls.
Primer detall: en aquest tema, els espanyols tindrien d’aplicar el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència (i no pas la testosterona, l’esgarip, l’exabrupte i la intimidació, comportament típic de l’abusananos que ha sigut tradicionalment Castella). I aquests elements diuen que el més probable és que la UE perfili una solució per a casos com el català, facilitant la permanència. La raó és que hi ha casos similars en perspectiva, com Escòcia, en què la Gran Bretanya ja ha dit que, si Escòcia es fa independent, haurà de romandre dins la UE (i ho ha dit malgrat que el Govern espanyol ha pressionat el Govern britànic perquè cap dels dos no reconegui ni Escòcia ni Catalunya). No veure-ho així és no entendre l’esperit europeu. No dic que la UE no vetlli pels interessos dels Estats membres (és clar que ho fa!); però també vetlla pels seus interessos, i a la UE no li convé que hi hagi secessions dins seu i no donar-hi resposta. I és que a la mateixa UE tampoc li convé que hi hagi una Noruega al sud, és a dir, un Estat ric que no aportaria diners a la UE mentre que la UE ha de rescatar i mantindre dos Estats empobrits com són Portugal i la futura Espanya sense Catalunya (vegeu l’editorial d’en Vicent Partal “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”, Vilaweb, 16-9-2012).
Segon detall: Espanya necessita Catalunya dins la UE. Al marge del que farà la UE, que ningú no dubti que Espanya farà tots els possibles perquè Catalunya romangui dins la UE. Ara bramen per a difondre por i avortar el procés d’independència amb males arts; però quan el poble català hagi votat en un referèndum d’independència no tindran més remei que apostar pel manteniment de Catalunya dins la UE. Ho explica l’economista Xavier Sala-i-Martín. La major part d’exportacions d’Espanya es fan per carretera o tren. Això vol dir que totes les mercaderies produïdes a Espanya que van a Europa passen pel País Basc (Irun) o Catalunya (bàsicament per la Jonquera: Aran és un coll d’ampolla); i no poden passar per enlloc més. Recordem que pel volum de trànsit de les mercaderies cal una bona autopista, no una carretereta d’un sol carril per sentit; d’aquí la importància de la Jonquera. Si Espanya vol vetar la permanència de Catalunya a la UE vol dir que ells mateixos es posen una frontera (dos cops) entre Espanya i Europa i hauran de pagar aranzels dos cops (a banda de pagar el peatge de les autopistes catalanes). En fi, els espanyols no entenen que Catalunya, pel seu perfil econòmic, fora de la UE pot subsistir, com Noruega o Suïssa (encara que dins la UE seria l’escenari òptim); però Espanya ho tindria magre si impedeix el manteniment de Catalunya a Europa. Si els espanyols es mantenen tossuts en el vet només aconseguiran empobrir-se (vull dir empobrir-se més del que ja ho estan, que és molt). En resum: Catalunya es mantindrà dins la UE no només perquè la UE ho reconegui sinó perquè Espanya treballarà activament per Catalunya.
Tercer detall: obvien la resposta oficial de la Comissió Europea (CE) sobre el tema. La CE ha dit que només opinarà si hi ha una demanda concreta i oficial per part de l’Estat espanyol. Dit altrament: Espanya ha de formular la pregunta a les institucions europees, i aquesta pregunta ha de fer referència directa a l’escenari de la secessió (és a dir, la pregunta seria “Què passa ara que Catalunya opta per ser un Estat independent?”). I aquest tràmit és el que Espanya no vol fer de cap manera. El govern espanyol demana a la UE que es posicioni a la prèvia, és a dir, que digui d’entrada que Catalunya serà expulsada de la UE abans que s’engegi el procés secessionista. Però la CE demana que, per a donar resposta a aquesta qüestió, primer cal que l’Estat formuli la pregunta explícitament. Per què Espanya no vol formular la pregunta? Perquè si la formula està reconeixent que legalment és possible la independència de Catalunya.
(Per si algú creu que aquesta visió és esbiaixada, en té prou de llegir les opinions que vénen d’Espanya quan apliquen el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència. Vegeu, a tall de mostra, l’article “Cataluña y la UE: hay que leer entre líneas” d’en Miguel-Anxo Murado, The Huffington Post, 8-11-2012.)
2) LA IGNORÀNCIA ABSOLUTA QUAN FAN VEURE QUE HI HAURÀ FRONTERES
El PP dóna a entendre que, si Catalunya esdevé Estat i automàticament és expulsada de la UE, això comportarà que es posin fronteres entre Catalunya i la resta del món, fet contrari a l’evolució dels temps.
Això és fals. Són els tractats de Schengen els que permeten la lliure circulació de persones i béns entre països, i no pas els tractats de la UE. Això vol dir que hi ha països de fora de la UE que participen de l’espai Schengen, com Islàndia, Suïssa o Noruega. Per tant, amb Catalunya fora de la UE, podria romandre perfectament dins l’espai Schengen.
3) LA PARADOXA DE LES AJUDES A LA PAGESIA: MENTRE UNA CATALUNYA FORA DE LA UNIÓ EUROPEA PODRIA DESTINAR-HI MÉS DINERS, ARA SE SAP QUE ESPANYA PERDRÀ AJUDES EUROPEES A LA PAGESIA
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els pagesos catalans perdran els diners que reben de subvenció de la Unió Europea (la famosa Política Agrària Comuna, més coneguda com a PAC).
La senyora Sánchez-Camacho no diu, però, que Catalunya aporta cada any 2.300 milions d’euros a les arques comunitàries -a través de l’Estat espanyol- i que només rep -a través d’ajudes a la pagesia- 530 milions d’euros anuals; són dades del sindicat Unió de Pagesos. Si Catalunya hagués de marxar de la UE, podria destinar igualment 530 milions d’euros a la pagesia i encara sobrarien 1.780 milions d’euros (perquè fora de la UE no cal aportar res a la UE, evidentment). Cal recalcar que la gent d’Unió de Pagesos, a diferència de la senyora Sánchez-Camacho, es dedica a l’agricultura.
El més curiós, però, és que això la senyora Sánchez-Camacho ho diu al mateix temps que la UE està elaborant els pressupostos per al període 2014-2020 i, segons aquests pressupostos, Espanya perdrà les ajudes a l’agricultura. Vaja: ara resulta que mantindre’s dins Espanya sí que implica perdre les ajudes europees a la pagesia. (Oi, senyora Sánchez-Camacho, que això ho explicarà als pagesos?)
4) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) EN EL TEMA DELS TÍTOLS UNIVERSITARIS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat els títols universitaris catalans no tindran validesa.
Una afirmació així només demostra que la senyora Sánchez-Camacho no té ni idea de com funciona el sistema universitari i la verificació de títols. Perquè ho sàpiga la senyora Sánchez-Camacho, avui un títol verificat per una agència catalana ja és vàlid a tot Europa, pel simple fet que aquesta agència catalana forma part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Per a formar part d’aquest espai no és necessari pertànyer a la UE (vegeu el cas del Principat d’Andorra).
El que no explica la senyora Sánchez-Camacho és que l’Estat espanyol va optar perquè les carreres universitàries duressin 4 anys en comptes de 3, que és el que duren a tot Europa. I això que Espanya es va sumar al procés de Bolonya, pensat per a unificar la durada de les carreres universitàries arreu d’Europa. Les males veus diuen que Espanya va optar per 4 anys perquè s’assemblessin a... les de Sud-amèrica. Ja veieu quina vocació europeista tenen a Madrid. I després volen donar-nos lliçons d’homologació de títols universitaris...
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema universitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
5) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LA PÈRDUA DE TARGETA SANITÀRIA EUROPEA
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els catalans perdran la targeta sanitària europea. Una afirmació així només demostra que qui la diu no té ni idea de com funciona el sistema sanitari europeu.
La targeta sanitària europea s’aplica en diversos països, la majoria de la UE; però també n’hi ha de fora de la UE, com Noruega, Suïssa, Liechtenstein o Islàndia. Només cal adherir-se a un tractat internacional (European Free Trade Association (EFTA)), cosa que l’Estat català pot fer.
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema sanitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
6) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE L’EXPULSIÓ DE L’EURO
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, Catalunya quedarà exclosa de l’euro. Una altra dada que no es correspon amb la realitat.
L’euro és la moneda de la UE; però un país de fora la UE també pot usar-lo. Així, tant Montenegro com el Principat d’Andorra fan servir l’euro.
De fet, cada país escull quina moneda utilitza. Pot fer servir la seva pròpia moneda o bé pot fer servir la d’un altre país (per exemple, diversos països sud-americans empren el dòlar dels Estats Units). Fins i tot un país pot tindre la seva pròpia moneda i alhora fer servir de facto una altra en paral·lel; és el que fa Hongria, amb el florí com a moneda però on tot es pot pagar amb euros (fins i tot hom pot tindre hipoteques amb euros, i amb altres monedes, com el franc suís).
En conseqüència, Catalunya podria emprar l’euro seguint la pràctica internacional. Dir una altra cosa és faltar a la veritat.
(Nova pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: vostè creu que està legitimada per a representar els catalans que la votin si dóna informació falsa als seus conciutadans?)
7) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LES PENSIONS: DIUEN QUE UN ESTAT CATALÀ NO PODRÀ PAGAR-LES QUAN PROMPTE L’ESTAT ESPANYOL NO PODRÀ PAGAR-LES
Segons el PP -i la senyora Sánchez-Camacho ho ha remarcat sovint-, en una Catalunya independent no es podrien pagar les pensions als jubilats ni les prestacions d’atur.
Res més lluny de la realitat. Catalunya té una economia solvent i podria pagar amb escreix aquests deures. Actualment els cotitzadors catalans estan donant diners a l’Estat espanyol per a pagar pensionistes catalans i pensionistes d’altres parts de l’Estat espanyol. Només cal saber un mínim d’economia, com explica l’economista Xavier Sala-i-Martín.
El que no explica el PP és que, avui dia (final del 2012), ja hi ha dificultats per a pagar les pensions a l’Estat espanyol. S’ha recorregut als estalvis de les cotitzacions; però això també s’acabarà si l’economia espanyola no repunta, i tot fa pensar que trigarà moltíssim a repuntar. Per tant, el que està en perill avui dia és que els pensionistes i aturats catalans cobrin pel simple fet de cobrar d’Espanya. En realitat, només amb l’Estat català es pot garantir que els pensionistes i aturats cobrin llurs prestacions.
(Senyora Sánchez-Camacho: com és que no explica que el sistema espanyol de pensions està abocat a mitjà termini a quedar-se a zero? I, encara més: a algú que falta a la veritat quan parla d’afers públics no li hauria de caure la cara de vergonya?)
8) LA FUTUROLOGIA (O MALA FE) SOBRE LA DOBLE NACIONALITAT DELS HISPANOAMERICANS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, els hispanoamericans que tenen doble nacionalitat i viuen a Catalunya perdrien aquesta condició administrativa.
Ara resulta que la senyora Sánchez-Camacho veu el futur i sap què legislarà sobre la matèria el futur Estat català. I, per tant, ha vist què farà l’Estat català sobre la continuació dels tractats internacionals (tal com estableix el Conveni de Viena sobre successió d’Estats en matèria de Tractats).
Senyora Sánchez-Camacho: tant vostè com jo sabem que les institucions catalanes no volen anar en contra de la gent que viu a Catalunya. A diferència del que passa a Espanya, on les institucions espanyoles sí que van en contra de la gent que viu a Espanya: es vol limitar l’ús del català -malgrat ser la segona llengua espanyola en importància- i es discrimina econòmicament la ciutadania espanyola que viu a Catalunya. Això sí que sabem que passa perquè és el que passa ara, en el present Estat espanyol.
9) LA MANCA DE CONEIXEMENTS (GAIREBÉ ESTULTÍCIA) EN ELS COGNOMS D’ORIGEN CASTELLÀ: UNA FALSEDAT MÉS SOBRE UNA COSA QUE ESPANYA SÍ QUE PRACTICA
Segons el PP, a través d’un vídeo difós per internet, en una Catalunya independent és possible que la gent que té un cognom d’origen castellà l’hagi de traduir el català. Posen com a exemple una persona que es diu Garcia i li volen canviar per Garriga. Quan tothom va fer veure que era un disbarat, la senyora Sánchez-Camacho va al·legar que hi havia una instrucció interna de la Generalitat en aquest sentit.
Aquí ja no hi caben discussions. Primer, deixem-ho clar: qualsevol que viu a Catalunya, es digui com es digui, sap perfectament que això no passarà mai. La conclusió és que la gent del PP, obcecada per la unitat d’Espanya, es dediquen a difondre ximpleries per internet.
Segon: convé aclarir que Garcia és un cognom català de tota la vida. De fet, hi ha un poble català que es diu així. Podien haver escollit un cognom com Fernández, però no: aquests del PP són tan ineptes que escullen un cognom català de tota la vida. Són capaços d’abocar mentides que falten al respecte a tothom i són incapaços de documentar-se.
(Nova pregunta: si això és una mostra de la intel·ligència de la gent del PP, com poden aspirar a governar un país?)
Tercer: el fet que presumptament denuncien que passarà amb una Catalunya independent en realitat ja passa a Espanya. En efecte, hi ha mesures legals que preveuen posar cognoms castellans. Vegeu el blog Per a Bons Patricis, l’apunt titulat “Jo sí i tu no, o el supremacisme espanyol al Registre Civil (#totssomGarcia)” (14-11-2012). Com en altres casos, aquell presumpte fet perjudicial que es donaria a l’Estat català ells ja el duen a terme a Espanya. Hipocresia portada a l’extrem.
10) LA CRUA REALITAT... D’ESPANYA
El PP reporta tot de desgràcies que assolaran la Catalunya independent, però no diuen res de les desgràcies que ja assolen la Catalunya dependent d’Espanya: manca d’infraestructures (mentre la Renfe va cada cop pitjor es fan AVEs inútils a Albacete -ara ja tancat-, Galícia o Extremadura; o s’aposta pel corredor central mentre el corredor mediterrani es queda per fer); menys beques espanyoles per a estudiants catalans i més beques espanyoles per a estudiants no catalans; risc que els nostres pensionistes es quedin sense pensió si romanen a Espanya; etc. D’això, la senyora Sánchez-Camacho, ni piu. Gran política serà, aquesta senyora, que amaga la realitat.
El PP i la seva lideressa que garlin. La gent sap què té de fer davant del procés històric que hem engegat: documentar-se i raonar. A tall de mostra, hom pot mirar les dades fornides pel Col·lectiu Wilson, un grup format per acadèmics de diverses àrees, incloent-hi l’economia. Quina diferència entre el model Wilson i el model PP! Senyora Sánchez-Camacho: prendrà nota del model Wilson? O continuarà en el model PP? Vostè mateixa, si vol tindre un mínim de credibilitat i rigor.
diumenge, 23 de setembre del 2012
El primer argument objectivable de l’unionisme: el deute heretat
Per fi l’unionisme ha intentat aportar un primer argument objectivable contrari a la independència de Catalunya. Cal agrair-ho després de tantes amenaces, exabruptes i proclames antidemocràtiques.
L’argument, sent objectivable, té dues cares. En primer lloc se circumscriu en l’àmbit del debat tècnic. En segon lloc, com que és objectivable, és discutible a partir de dades (no pas a partir de creences i prejudicis).
L’argument en qüestió és el següent: el deute del futur Estat català seria tan alt que el faria inviable. Un dels mitjans que ho ha plantejat -no pas l’únic- és El Confidencial; podeu veure-ho aquí: “Una Cataluña independiente nacería ahogada por una deuda de 155.000 millones de euros” (20-9-2012).
A parer d’aquest mitjà, si s’apliques la jurisprudència del Canadà (en relació amb la possible secessió del Quebec), l’Estat català hauria d’assumir una part del deute espanyol actual, concretament el percentatge corresponent al producte interior brut (PIB). És a dir, com que a Catalunya hi ha el 18% del PIB espanyol, l’Estat català hauria d’assumir el 18% del deute espanyol.
El 2012 la Generalitat té un deute de 44.000.000.000 euros. L’Estat espanyol deu 617.000.000.000 euros. El 18% del deute espanyol, doncs, és 111.000.000.000 euros, els quals sumats als de la Generalitat, ascendirien a uns 155.000.000.000 euros.
Aquests són els números fets pel diari esmentat. Però cal fer-hi algunes precisions o objeccions.
La primera, i més important, és que l’Estat català només ha d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol en cas que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català. Si no és així, l’Estat català queda exonerat de qualsevol deute. I que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català vol dir acceptar que s’independitza i no posar traves en el reconeixement internacional (Unió Europea, etc.). Dic això perquè sovint els unionistes aporten diversos arguments plegats: Catalunya no serà reconeguda com a Estat per Espanya i alhora haurà de pagar una morterada del deute sobirà espanyol. Les dues coses són impossibles.
La segona és que no està escrit enlloc que, en cas que Catalunya se separi d’Espanya, hagi de seguir-se la jurisprudència canadenca. Per exemple, l’Estat català podria assumir la part del deute espanyol corresponent al parcentatge de població, no pas al percentatge del PIB. Com que demogràficament Catalunya és el 16% d’Espanya, el deute del futur Estat català (sumat el que té ara la Generalitat i el 16% del de l’Estat espanyol) seria de 142.000.000.000 euros, no pas 155.000.000.000 euros. Un petit detall que El Confidencial no esmenta.
La tercera és que l’anàlisi del deute no s’ha de fer tant per la xifra absoluta sinó per quin percentatge del PIB representa. És a dir, no és el mateix que un Estat de 10 milions d’habitants degui 100.000.000.000 euros que un estat de 60 milions d’habitants degui aquesta mateixa quantitat. En aquest sentit, uns 140.000.000.000 euros de deute és assumible per l’Estat català, perquè en comparació del PIB català no és exagerat (és si fa no fa el mateix percentatge de deute que tenen altres estats europeus solvents).
La quarta és que, a més del deute, hi ha els interessos. La prima de risc fa que els interessos pugin o baixin. Si un país és solvent, la prima de risc baixa (vegeu el cas d’Alemanya). Si no és solvent, puja (vegeu el cas de Grècia). Espanya es troba a l’alça perquè els qui presten diners a l’Estat espanyol no se’n refien. Si Catalunya s’escindeix, hi haurà dos estats que deuran diners als mercats, Catalunya i Espanya; i cada un rebrà una prima de risc en funció de les previsions de cobrar el deute. Això pot fer que la prima de risc catalana baixi (per tant, paguem menys) o pugi (paguem més); però això mateix pot passar-li a Espanya. Només depèn de si els governs d’aqueixos dos estats són responsables i fiables.
La cinquena és que l’Estat català només ha d’assumir el 16% del deute espanyol si també rep el 16% d’actius de l’Estat espanyol. I això vol dir l’aeroport del Prat, les vies de tren, les ambaixades que hi ha arreu del món, les reserves del Banc d’Espanya, etc. Amb aqueixos actius la Generalitat podria reduir deute.
I finalment: sense Catalunya, com pagarà el seu deute l’Estat espanyol (uns 500.000.000.000 euros)? Encara que Catalunya es fes càrrec del 16% (no del 18%) del deute espanyol, Espanya perd el 25% d’ingressos fiscals (els provinents de Catalunya). Com pensa pagar el 84% del deute actual si només comptarà amb un 75% dels ingressos actuals?
He exposat quatre arguments que fan veure que la qüestió no és tan simple com ho pinten alguns mitjans espanyols. El professor d’economia Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia (Estats Units) ha rebatut amb dades semblants aquesta creença que Catalunya s’ofegaria en el seu deute. Podeu llegir-ho aquí: “La falacia de la deuda heredada” (21-9-2012).
L’argument, sent objectivable, té dues cares. En primer lloc se circumscriu en l’àmbit del debat tècnic. En segon lloc, com que és objectivable, és discutible a partir de dades (no pas a partir de creences i prejudicis).
L’argument en qüestió és el següent: el deute del futur Estat català seria tan alt que el faria inviable. Un dels mitjans que ho ha plantejat -no pas l’únic- és El Confidencial; podeu veure-ho aquí: “Una Cataluña independiente nacería ahogada por una deuda de 155.000 millones de euros” (20-9-2012).
A parer d’aquest mitjà, si s’apliques la jurisprudència del Canadà (en relació amb la possible secessió del Quebec), l’Estat català hauria d’assumir una part del deute espanyol actual, concretament el percentatge corresponent al producte interior brut (PIB). És a dir, com que a Catalunya hi ha el 18% del PIB espanyol, l’Estat català hauria d’assumir el 18% del deute espanyol.
El 2012 la Generalitat té un deute de 44.000.000.000 euros. L’Estat espanyol deu 617.000.000.000 euros. El 18% del deute espanyol, doncs, és 111.000.000.000 euros, els quals sumats als de la Generalitat, ascendirien a uns 155.000.000.000 euros.
Aquests són els números fets pel diari esmentat. Però cal fer-hi algunes precisions o objeccions.
La primera, i més important, és que l’Estat català només ha d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol en cas que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català. Si no és així, l’Estat català queda exonerat de qualsevol deute. I que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català vol dir acceptar que s’independitza i no posar traves en el reconeixement internacional (Unió Europea, etc.). Dic això perquè sovint els unionistes aporten diversos arguments plegats: Catalunya no serà reconeguda com a Estat per Espanya i alhora haurà de pagar una morterada del deute sobirà espanyol. Les dues coses són impossibles.
La segona és que no està escrit enlloc que, en cas que Catalunya se separi d’Espanya, hagi de seguir-se la jurisprudència canadenca. Per exemple, l’Estat català podria assumir la part del deute espanyol corresponent al parcentatge de població, no pas al percentatge del PIB. Com que demogràficament Catalunya és el 16% d’Espanya, el deute del futur Estat català (sumat el que té ara la Generalitat i el 16% del de l’Estat espanyol) seria de 142.000.000.000 euros, no pas 155.000.000.000 euros. Un petit detall que El Confidencial no esmenta.
La tercera és que l’anàlisi del deute no s’ha de fer tant per la xifra absoluta sinó per quin percentatge del PIB representa. És a dir, no és el mateix que un Estat de 10 milions d’habitants degui 100.000.000.000 euros que un estat de 60 milions d’habitants degui aquesta mateixa quantitat. En aquest sentit, uns 140.000.000.000 euros de deute és assumible per l’Estat català, perquè en comparació del PIB català no és exagerat (és si fa no fa el mateix percentatge de deute que tenen altres estats europeus solvents).
La quarta és que, a més del deute, hi ha els interessos. La prima de risc fa que els interessos pugin o baixin. Si un país és solvent, la prima de risc baixa (vegeu el cas d’Alemanya). Si no és solvent, puja (vegeu el cas de Grècia). Espanya es troba a l’alça perquè els qui presten diners a l’Estat espanyol no se’n refien. Si Catalunya s’escindeix, hi haurà dos estats que deuran diners als mercats, Catalunya i Espanya; i cada un rebrà una prima de risc en funció de les previsions de cobrar el deute. Això pot fer que la prima de risc catalana baixi (per tant, paguem menys) o pugi (paguem més); però això mateix pot passar-li a Espanya. Només depèn de si els governs d’aqueixos dos estats són responsables i fiables.
La cinquena és que l’Estat català només ha d’assumir el 16% del deute espanyol si també rep el 16% d’actius de l’Estat espanyol. I això vol dir l’aeroport del Prat, les vies de tren, les ambaixades que hi ha arreu del món, les reserves del Banc d’Espanya, etc. Amb aqueixos actius la Generalitat podria reduir deute.
I finalment: sense Catalunya, com pagarà el seu deute l’Estat espanyol (uns 500.000.000.000 euros)? Encara que Catalunya es fes càrrec del 16% (no del 18%) del deute espanyol, Espanya perd el 25% d’ingressos fiscals (els provinents de Catalunya). Com pensa pagar el 84% del deute actual si només comptarà amb un 75% dels ingressos actuals?
He exposat quatre arguments que fan veure que la qüestió no és tan simple com ho pinten alguns mitjans espanyols. El professor d’economia Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia (Estats Units) ha rebatut amb dades semblants aquesta creença que Catalunya s’ofegaria en el seu deute. Podeu llegir-ho aquí: “La falacia de la deuda heredada” (21-9-2012).
diumenge, 16 de setembre del 2012
Argumentadors unionistes: sisplau, voleu fer anar les neurones? (L’argumentari contra la independència de Catalunya és el que és, 2a part)
Al·lucino amb el nivellàs argumentatiu dels unionistes (el Partit Popular (PP), el partit Ciutadans (C’s), la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el Govern espanyol, alguns opinadors unionistes i qualque mitjà de comunicació proespanyol). Arran de la manifestació massiva de l’11-9-2012 per la independència de Catalunya, han començat a dir coses contra el futur Estat català. Pretenen fer-ho passar com a arguments; però, en cas que els hi considerem, són d’un nivell que faria enrojolar qualsevol persona amb quatre dits de front.
Sempre he defensat que els unionistes han d’exposar el seu argumentari perquè, per a tirar avant la secessió de Catalunya, és important que la població tingui tots els arguments sobre la taula. En tot cas els unionistes tenen un argumentari més aviat pobre. Ara, però -passada la manifestació- veiem que l’argumentari unionista no és que sigui pobre: és menys que això.
Repassem els pseudoarguments unionistes exposats entre l’11-9-2012 i el 15-9-2012 (n’hi afegeixo un del 12-11-2011, que és una perla).
1) La líder del PP a Catalunya, n’Alícia Sánchez Camacho, a la sala de premsa del Parlament, visiblement enfurismada, es demanava si amb la independència de Catalunya a ella la’n farien fora. Benvolguda Alícia: no siguis infantil i no prenguis la gent per beneita. Tothom sap perfectament que, en el futur Estat català, ningú no farà fora ningú. Ningú. Els qui volen que Catalunya romangui a Espanya continuaran vivint en pau a Catalunya -si així ho volen-, i igualment podran continuar expressant el seu ideari amb total llibertat. Pretendre fer veure que algun malvat t’expulsarà de ca teva és prendre el pèl a l’audiència o creure’t que són éssers unineuronals. S’esperava de tu arguments sòlids, no pas criaturades.
2) El dirigent de C’s, n’Albert Rivera, al mateix escenari, deia que convertir Catalunya en Estat implica crear divisió social. El senyor Rivera obvia que la pertinença de Catalunya a Espanya també crea divisió social. Bé hi ha gent que no vol que Catalunya estigui dins l’Estat espanyol, oi? Doncs com és que el senyor Rivera no diu que la pertinença a Espanya divideix la població? Tant en Rivera com la direcció del PSC sostenen que el secessionisme és excloent... quan la seva ideologia també ho és en la mateixa proporció.
3) En Jorge Moragas, un dirigent del PP ara a la Moncloa com a home de confiança d’en Mariano Rajoy, va dir (12-11-2011) que, en cas que Catalunya esdevingui un Estat, els catalans es perdrien “cosas bonitas”. I va posar com a exemple d’aqueixes coses boniques que els catalans es perdrien... les ciutats de Donòstia i Sevilla. Com si un forat negre se les endugués o com si els turistes catalans no poguessin visitar mai aqueixes ciutats. Amic Moragas: vols fer el favor de situar el debat en un camp seriós, i no en el camp dels acudits?
4) La vicepresidenta espanyola, na Soraya Sáenz de Santamaría, diu que el Govern espanyol respondrà a la secessió “amb la Constitució”. O sigui: si milions de persones voten “sí” al referèndum d’independència, ella els farà pam-pam al culet. Em pot dir la senyora vicepresidenta què entén per l’expressió “fer política amb majúscules”? No sap què és escoltar un clam? No sap què és atendre les aspiracions de la població? No se li ha acudit que, com a dirigent polític, la seva obligació és escoltar i atendre les demandes d’un poble? Es veu que no: tancada en la seva bombolla governamental -com tants altres del PP- ni s’han assabentat que la societat catalana va uns quants decennis per davant seu en reconeixement de drets civils i desenvolupament de la democràcia.
5) Alguns polítics del PP, com el ministre espanyol d’Exteriors, en José Manuel García-Margallo, han arribat a dir que Catalunya seria explusada de la Unió Europea i que no hi entraria perquè Espanya els ho vetaria. En realitat, la Unió Europea no ha decidit res sobre el tema, i és evident que haurà de decidir els mecanismes a seguir (no només per Catalunya: també per Escòcia i Flandes, si es donés el cas). El que és evident és que, quan ho legisli, la Unió no tancarà la porta a aqueixos territoris, oimés quan Catalunya és ara com ara el territori més europeista de tota la Unió i seria aportador net i no pas subsidiat. Però en García-Margallo i molta altra gent segurament és incapaç de reflexionar sobre cap on va Europa: vegeu aquests dos escrits d’en Vicent Partal a Vilaweb, meridianament clars: “Quins estats votarien en favor nostre?” (14-9-2012) i “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les” (16-9-2012). (Algú hauria de dir-los que llegir atentament no fa cap mal, ans al contrari.)
6) Na Dolores de Cospedal, dirigent del PP i presidenta de Castella - La Manxa, ha dit que la independència seria negativa econòmicament per a Catalunya. La senyora De Cospedal no deu seguir l’economista Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia. Aquest professor sosté que l’Estat català és perfectament viable econòmicament i que fins i tot que seria dels països més rics d’Europa. És més: en Sala-i-Martín afirma que la pertinença de Catalunya a Espanya sí que és negativa econòmicament per als catalans! La senyora De Cospedal tampoc ha degut llegir llibres sobre el tema. Per exemple, Sense Espanya, dels professors d’economia Modest Guinjoan i Xavier Cuadras Morató (Pòrtic, 2011); Catalunya, a la independència per la butxaca de l’economista Alfons Duran-Pich (Angle, 2012); o Delenda est Hispania, del professor universitari Albert Pont (Viena, 2012). També podria haver fullejat els reports fets per organitzacions especialitzades en economia i empresa, com el Centre Català de Negocis. Se suposa que una persona amb altes responsabilitats polítiques -com la senyora De Cospedal- ha de saber que la millor manera de documentar-se és llegir-se llibres d’assaig o informes tècnics. A la llum de les seves declaracions hom diria que no ho sol fer...
(Val a dir que molta gent de les Espanyes carrega contra l’independentisme català per les xarxes socials, i recentment plantegen el següent: ¿com és possible que l’Estat català funcioni si la Generalitat ha demanat un rescat de 5.000 milions d’euros a l’Estat espanyol? La resposta és molt fàcil: la Generalitat només recapta el 5% dels impostos que es paguen a Catalunya. El 95% restant el cobra l’Estat espanyol. Aquest només destina la meitat d’aqueixos impostos en serveis i infraestructures a Catalunya, sovint amb morositat. La resta el destina a altres territoris. Es calcula, doncs, que Catalunya deixa d’invertir en territori propi entre 16.000 milions i 22.000 milions d’euros cada any. Això, que s’anomena espoli fiscal i que dura de fa segles, ha provocat l’asfíxia financera de la Generalitat. Si la Generalitat recaptés tots els impostos no caldria demanar cap rescat a Espanya. De fet, els 5.000 milions d’euros demanats és una quarta part de l’espoli fiscal...)
7) Algú altre ha insinuat que Catalunya quedaria fora de l’euro (vindria a ser la penitència pel pecat de secessió). Qui diu això no té idea de res però de res de res. Fins i tot en el cas d’una Catalunya fora de la Unió Europa, Catalunya podria continuar usant l’euro. Unilateralment, si volgués (és a dir, a la pràctica usaríem l’euro, que ja està circulant per casa nostra). També es pot fer amb un conveni (vegeu el cas d’Andorra). El cas és que a molts països de fora de la zona euro es pot usar aquesta moneda (com a Hongria: en aquest país tot es pot pagar amb euros o amb florins hongaresos indistintament, i fins i tot els préstecs poden estar en euros en comptes de florins). En tot cas és una decisió lliure dels catalans i la Unió Europea pràcticament no s’hi podria oposar. En tot cas la pregunta és òbvia: què fan aquesta gent afirmant, sense cap mena de fonament, que els catalans no podrem usar l’euro, quan és una qüestió que decideix gairebé en solitari el futur Govern català? Però on es pensen que viuen? Al país d’ordeno y mando, és clar. El poder madrileny s’ha acostumat tant a imposar la seva voluntat que es pensen que, només dient-ho, els catalans no podrem usar euros. En fi, si es volen creure els seus propis constructes mentals sense cap base...
8) Un mitjà de comunicació imprès ha deixat anar la qüestió següent: si Catalunya és independent, segurament n’Andreu Buenafuete, en Jordi Évole, en Jordi González, en Risto Mejide, etc., no podran fer programes en televisions espanyoles. Perdoneu, però de debò hi ha neurones? Ara resulta que un estranger no pot fer programes de televisió o ràdio a Espanya. Es veu que no va existir una Raffaella Carrà (nascuda a Itàlia) que no va actuar a la televisió espanyola. Senyors unionistes: a les televisions espanyoles no està obligat que hi treballin només ciutadans espanyols. Qualsevol televisió espanyola pot contractar qualsevol persona, tingui la nacionalitat que tingui, si ho creu oportú. D’on treuen que un ciutadà d’un Estat català independent no pot treballar en una televisió espanyola? Aquest és el nivell intel·lectual d’Espanya???
9) Un digital molt espanyolista deixa caure que, amb la independència, el Barça, com que no podria jugar en una lliga espanyola, no recaptaria diners i no podria pagar en Messi, de manera que baixaria de nivell. Aquesta gent confon desitjos amb realitat, ras i curt. No cal perdre ni un minut a fer veure que estem parlant d’un procés polític de gran calat, i per tant calen arguments polítics de gran calat, i no onanismes mentals.
Això és el terreny de la pseudoargumentació. N’hi ha que ja ni ho intenten i es decanten pel terreny que millor dominen: l’amenaça. Així, la periodista Curri Valenzuela ha demanat directament que s’enviï l’Exèrcit espanyol a Catalunya. Algun comandament militar també ho ha dit. Em demano si na Valenzuela toca de peus a terra. Algú es pensa que això és factible? Per començar: dins el marc de l’OTAN i la Unió Europea és impensable. I suposant que ho fessin els mercats retirarien ràpidament tots els diners que presten a l’Estat espanyol i la prima de risc es dispararia. Vaja: que el Govern espanyol cauria en fallida. Però vaig més lluny i per uns segons entro en el seu terreny. Imaginem que l’Exèrcit posa quatre tancs i un centenar de soldats al Palau de la Generalitat, al Parlament i a TV3, i que arresten el president de la Generalitat. Amb mòbils, internet i ràdios locals la notícia s’estendria rapidíssimament, i també les crides a manifestar-se. Per tant, la plaça de Sant Jaume de Barcelona es col·lapsaria de gent. Què farien els soldats? Es trobarien bloquejats davant milers de ciutadans. De fet, els comandaments no podrien ni eixir del Palau de la Generalitat. Realment algú creu viable des del punt de vista de la tàctica militar una ocupació per part de l’Exèrcit espanyol?
Aquest és el nivell de l’argumentari unionista. Baix, molt baix. És cert que alguna veu argumenta adequadament, com en Juan Carlos Girauta. Però predomina la manca de solidesa argumental. Davant d’això realment esperen que la societat catalana s’ho repensi?
AFEGITÓ (17-9-2012)
Crec que val la pena reportar l’escrit d’en Xavier Sala-i-Martín “La recerca de la felicitat” (16-9-2012). Mentre els uns bramen i fan veure que fan estudis seriosos basats en pures especulacions i desitjos (vegeu l’ABC), els altres ho expliquen clar i català.
Sempre he defensat que els unionistes han d’exposar el seu argumentari perquè, per a tirar avant la secessió de Catalunya, és important que la població tingui tots els arguments sobre la taula. En tot cas els unionistes tenen un argumentari més aviat pobre. Ara, però -passada la manifestació- veiem que l’argumentari unionista no és que sigui pobre: és menys que això.
Repassem els pseudoarguments unionistes exposats entre l’11-9-2012 i el 15-9-2012 (n’hi afegeixo un del 12-11-2011, que és una perla).
1) La líder del PP a Catalunya, n’Alícia Sánchez Camacho, a la sala de premsa del Parlament, visiblement enfurismada, es demanava si amb la independència de Catalunya a ella la’n farien fora. Benvolguda Alícia: no siguis infantil i no prenguis la gent per beneita. Tothom sap perfectament que, en el futur Estat català, ningú no farà fora ningú. Ningú. Els qui volen que Catalunya romangui a Espanya continuaran vivint en pau a Catalunya -si així ho volen-, i igualment podran continuar expressant el seu ideari amb total llibertat. Pretendre fer veure que algun malvat t’expulsarà de ca teva és prendre el pèl a l’audiència o creure’t que són éssers unineuronals. S’esperava de tu arguments sòlids, no pas criaturades.
2) El dirigent de C’s, n’Albert Rivera, al mateix escenari, deia que convertir Catalunya en Estat implica crear divisió social. El senyor Rivera obvia que la pertinença de Catalunya a Espanya també crea divisió social. Bé hi ha gent que no vol que Catalunya estigui dins l’Estat espanyol, oi? Doncs com és que el senyor Rivera no diu que la pertinença a Espanya divideix la població? Tant en Rivera com la direcció del PSC sostenen que el secessionisme és excloent... quan la seva ideologia també ho és en la mateixa proporció.
3) En Jorge Moragas, un dirigent del PP ara a la Moncloa com a home de confiança d’en Mariano Rajoy, va dir (12-11-2011) que, en cas que Catalunya esdevingui un Estat, els catalans es perdrien “cosas bonitas”. I va posar com a exemple d’aqueixes coses boniques que els catalans es perdrien... les ciutats de Donòstia i Sevilla. Com si un forat negre se les endugués o com si els turistes catalans no poguessin visitar mai aqueixes ciutats. Amic Moragas: vols fer el favor de situar el debat en un camp seriós, i no en el camp dels acudits?
4) La vicepresidenta espanyola, na Soraya Sáenz de Santamaría, diu que el Govern espanyol respondrà a la secessió “amb la Constitució”. O sigui: si milions de persones voten “sí” al referèndum d’independència, ella els farà pam-pam al culet. Em pot dir la senyora vicepresidenta què entén per l’expressió “fer política amb majúscules”? No sap què és escoltar un clam? No sap què és atendre les aspiracions de la població? No se li ha acudit que, com a dirigent polític, la seva obligació és escoltar i atendre les demandes d’un poble? Es veu que no: tancada en la seva bombolla governamental -com tants altres del PP- ni s’han assabentat que la societat catalana va uns quants decennis per davant seu en reconeixement de drets civils i desenvolupament de la democràcia.
5) Alguns polítics del PP, com el ministre espanyol d’Exteriors, en José Manuel García-Margallo, han arribat a dir que Catalunya seria explusada de la Unió Europea i que no hi entraria perquè Espanya els ho vetaria. En realitat, la Unió Europea no ha decidit res sobre el tema, i és evident que haurà de decidir els mecanismes a seguir (no només per Catalunya: també per Escòcia i Flandes, si es donés el cas). El que és evident és que, quan ho legisli, la Unió no tancarà la porta a aqueixos territoris, oimés quan Catalunya és ara com ara el territori més europeista de tota la Unió i seria aportador net i no pas subsidiat. Però en García-Margallo i molta altra gent segurament és incapaç de reflexionar sobre cap on va Europa: vegeu aquests dos escrits d’en Vicent Partal a Vilaweb, meridianament clars: “Quins estats votarien en favor nostre?” (14-9-2012) i “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les” (16-9-2012). (Algú hauria de dir-los que llegir atentament no fa cap mal, ans al contrari.)
6) Na Dolores de Cospedal, dirigent del PP i presidenta de Castella - La Manxa, ha dit que la independència seria negativa econòmicament per a Catalunya. La senyora De Cospedal no deu seguir l’economista Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia. Aquest professor sosté que l’Estat català és perfectament viable econòmicament i que fins i tot que seria dels països més rics d’Europa. És més: en Sala-i-Martín afirma que la pertinença de Catalunya a Espanya sí que és negativa econòmicament per als catalans! La senyora De Cospedal tampoc ha degut llegir llibres sobre el tema. Per exemple, Sense Espanya, dels professors d’economia Modest Guinjoan i Xavier Cuadras Morató (Pòrtic, 2011); Catalunya, a la independència per la butxaca de l’economista Alfons Duran-Pich (Angle, 2012); o Delenda est Hispania, del professor universitari Albert Pont (Viena, 2012). També podria haver fullejat els reports fets per organitzacions especialitzades en economia i empresa, com el Centre Català de Negocis. Se suposa que una persona amb altes responsabilitats polítiques -com la senyora De Cospedal- ha de saber que la millor manera de documentar-se és llegir-se llibres d’assaig o informes tècnics. A la llum de les seves declaracions hom diria que no ho sol fer...
(Val a dir que molta gent de les Espanyes carrega contra l’independentisme català per les xarxes socials, i recentment plantegen el següent: ¿com és possible que l’Estat català funcioni si la Generalitat ha demanat un rescat de 5.000 milions d’euros a l’Estat espanyol? La resposta és molt fàcil: la Generalitat només recapta el 5% dels impostos que es paguen a Catalunya. El 95% restant el cobra l’Estat espanyol. Aquest només destina la meitat d’aqueixos impostos en serveis i infraestructures a Catalunya, sovint amb morositat. La resta el destina a altres territoris. Es calcula, doncs, que Catalunya deixa d’invertir en territori propi entre 16.000 milions i 22.000 milions d’euros cada any. Això, que s’anomena espoli fiscal i que dura de fa segles, ha provocat l’asfíxia financera de la Generalitat. Si la Generalitat recaptés tots els impostos no caldria demanar cap rescat a Espanya. De fet, els 5.000 milions d’euros demanats és una quarta part de l’espoli fiscal...)
7) Algú altre ha insinuat que Catalunya quedaria fora de l’euro (vindria a ser la penitència pel pecat de secessió). Qui diu això no té idea de res però de res de res. Fins i tot en el cas d’una Catalunya fora de la Unió Europa, Catalunya podria continuar usant l’euro. Unilateralment, si volgués (és a dir, a la pràctica usaríem l’euro, que ja està circulant per casa nostra). També es pot fer amb un conveni (vegeu el cas d’Andorra). El cas és que a molts països de fora de la zona euro es pot usar aquesta moneda (com a Hongria: en aquest país tot es pot pagar amb euros o amb florins hongaresos indistintament, i fins i tot els préstecs poden estar en euros en comptes de florins). En tot cas és una decisió lliure dels catalans i la Unió Europea pràcticament no s’hi podria oposar. En tot cas la pregunta és òbvia: què fan aquesta gent afirmant, sense cap mena de fonament, que els catalans no podrem usar l’euro, quan és una qüestió que decideix gairebé en solitari el futur Govern català? Però on es pensen que viuen? Al país d’ordeno y mando, és clar. El poder madrileny s’ha acostumat tant a imposar la seva voluntat que es pensen que, només dient-ho, els catalans no podrem usar euros. En fi, si es volen creure els seus propis constructes mentals sense cap base...
8) Un mitjà de comunicació imprès ha deixat anar la qüestió següent: si Catalunya és independent, segurament n’Andreu Buenafuete, en Jordi Évole, en Jordi González, en Risto Mejide, etc., no podran fer programes en televisions espanyoles. Perdoneu, però de debò hi ha neurones? Ara resulta que un estranger no pot fer programes de televisió o ràdio a Espanya. Es veu que no va existir una Raffaella Carrà (nascuda a Itàlia) que no va actuar a la televisió espanyola. Senyors unionistes: a les televisions espanyoles no està obligat que hi treballin només ciutadans espanyols. Qualsevol televisió espanyola pot contractar qualsevol persona, tingui la nacionalitat que tingui, si ho creu oportú. D’on treuen que un ciutadà d’un Estat català independent no pot treballar en una televisió espanyola? Aquest és el nivell intel·lectual d’Espanya???
9) Un digital molt espanyolista deixa caure que, amb la independència, el Barça, com que no podria jugar en una lliga espanyola, no recaptaria diners i no podria pagar en Messi, de manera que baixaria de nivell. Aquesta gent confon desitjos amb realitat, ras i curt. No cal perdre ni un minut a fer veure que estem parlant d’un procés polític de gran calat, i per tant calen arguments polítics de gran calat, i no onanismes mentals.
Això és el terreny de la pseudoargumentació. N’hi ha que ja ni ho intenten i es decanten pel terreny que millor dominen: l’amenaça. Així, la periodista Curri Valenzuela ha demanat directament que s’enviï l’Exèrcit espanyol a Catalunya. Algun comandament militar també ho ha dit. Em demano si na Valenzuela toca de peus a terra. Algú es pensa que això és factible? Per començar: dins el marc de l’OTAN i la Unió Europea és impensable. I suposant que ho fessin els mercats retirarien ràpidament tots els diners que presten a l’Estat espanyol i la prima de risc es dispararia. Vaja: que el Govern espanyol cauria en fallida. Però vaig més lluny i per uns segons entro en el seu terreny. Imaginem que l’Exèrcit posa quatre tancs i un centenar de soldats al Palau de la Generalitat, al Parlament i a TV3, i que arresten el president de la Generalitat. Amb mòbils, internet i ràdios locals la notícia s’estendria rapidíssimament, i també les crides a manifestar-se. Per tant, la plaça de Sant Jaume de Barcelona es col·lapsaria de gent. Què farien els soldats? Es trobarien bloquejats davant milers de ciutadans. De fet, els comandaments no podrien ni eixir del Palau de la Generalitat. Realment algú creu viable des del punt de vista de la tàctica militar una ocupació per part de l’Exèrcit espanyol?
Aquest és el nivell de l’argumentari unionista. Baix, molt baix. És cert que alguna veu argumenta adequadament, com en Juan Carlos Girauta. Però predomina la manca de solidesa argumental. Davant d’això realment esperen que la societat catalana s’ho repensi?
AFEGITÓ (17-9-2012)
Crec que val la pena reportar l’escrit d’en Xavier Sala-i-Martín “La recerca de la felicitat” (16-9-2012). Mentre els uns bramen i fan veure que fan estudis seriosos basats en pures especulacions i desitjos (vegeu l’ABC), els altres ho expliquen clar i català.
dissabte, 1 de setembre del 2012
Quan el poble parla...
Vegeu aquest escrit d’en Roger Buch a Tribuna.cat (20-6-2012): “Els Tres Palaus criden independència. Quin serà el següent?”.
En Buch fa referència al fet que, després de tres actes massius que van tindre lloc el juny del 2012, el públic es posava a cridar “In-inde-independència!”. En concret:
- Divendres 8-6-2012, al final del macroconcert Les nostres cançons contra la sida que va fer-se al Palau Sant Jordi (Barcelona), el públic va posar-se a corejar aquesta cantarella. Podeu veure-ho en aquest vídeo gentilesa d’El Periódico de Catalunya, al final. Posa la pell de gallina veure aquella gernació cridant llibertat.
- Dijous 14-6-2012 es va lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes -concedit per Òmnium Cultural- al pare Josep Massot. En Massot és un savi, un home prolífic en el camp de la cultura, la història, la llengua i la literatura catalanes; vaja, un homenot, que en diria en Josep Pla. L’acte es va fer al Palau de la Música (Barcelona). Encabat dels Segadors, interpretat pel públic i l’escolania de Montserrat, el public esclata a cridar “In-inde-independència!”.
- Dissabte 16-6-2012, al Palau Blaugrana, el Barça guanya la lliga espanyola de bàsquet al Reial Madrid in extremis (per l’evolució de la final a cinc partits tot apuntava que el Madrid s’enduria el títol). Acabat el partit, el públic en ple, eufòric, es posa a cridar espontàniament per la independència de Catalunya. Podeu veure-ho aquí; és una imatge presa de la retransmissió que en feia Televisió Espanyola. Noteu com els treballadors d’aquest canal televisiu no diuen res del que se sent, i això que l’entrenador del Barça, en Xavi Pascual, demana a la periodista que li repeteixi la pregunta perquè no la sent.
En Buch fa notar dues coses. Diu “Són tres palaus importants per Catalunya” (el simbolisme que no hi falti, perquè sociològicament és important) i tot seguit deixa caure: “ara caldrà veure si el clam del poble és escoltat en el Palau més important del país: el de la Generalitat”. A més, en Buch es demana quan serà la propera vegada.
Tranquil, Buch: ja no cal ni comptar les vegades que passa. Perquè passa arreu i sovint. Vet-ne aquí cinc exemples més:
- Final de la Copa del Rei de futbol 2012, entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao, a l’estadi Vicente Calderón (Madrid), amb presència del príncep Felip de Borbó (25-5-2012). Al principi l’enorme xiulada a l’himne espanyol, que pot veure’s aquí en tota la seva intensitat (mal que Televisió Espanyola ho oculti vergonyosament, demostrant que són periodistes que no fan periodisme, sinó una altra cosa). I aficionats culers cridant independència, com es pot veure aquí.
- Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions catalanes (29-11-2010), els seus dirigents s’havien congregat a l’hotel Majestic, de Barcelona. Quan ja se sabien els resulats surten -com mana la tradició- a saludar els militants i simpatitzants que s’havien congregat davant l’hotel per tal de celebrar la victòria. Sonen els Segadors i... sí, la gent es posa a cridar per la independència al mig del carrer. Podeu veure-ho aquí, al final.
- Diada castellera de Sant Fèlix, Vilafranca del Penedès (30-8-2012). Al moment d’iniciar-se la diada (12:45) una banda de música alemanya toca els Segadors i, just acabat, la gent es posa a cridar en bloc “in-inde-independència!”.
- Ciutat de Barcelona (27-2-2011). Durant l’acte d’inauguració de la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a l’avinguda Maria Cristina -entre la plaça Espanya i Montjuïc-, davant les autoritats, la gent es posa a clamar per la independència. L’aleshores alcalde de la ciutat, en Jordi Hereu, intenta contrarestar-ho però només aconsegueix que, al final, altres persones es posin a cridar per la independència. Podeu veure-ho aquí.
- Segon concert de Sopa de Cabra per tal de commemorar els 25 anys de carrera, al pavelló de Fontajau, Girona (2-10-2011). Abans de la cançó “Sota una estrella” la gent es posa a cridar per la independència. Immediatament el cantant del grup, en Gerard Quintana -anys enrere crític amb el nacionalisme català- fa un al·legat per la independència. Podeu veure-ho aquí.
I no poso exemples d’actes explícitament i expressament independentistes...
Els escenaris descrits no són palaus i per tant potser no tenen tant de simbolisme (de fet, un dels escenaris és fora de Catalunya). Però tenen la importància que són arreu: al carrer, a les places, al marge o al costat del poder, a Madrid...
Tothom sap que un poble pot manifestar els seus anhels col·lectius. I pot fer-ho mitjançant càntics o consignes. No ho fem només els catalans: també ho fan els espanyols. A tall de mostra, durant el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, que va tindre lloc a l’estadi Santiago Bernabeu (29-8-2012), el públic madridista va posar-se a cantar a mig partit “¡Que viva España!”, cançó que va popularitzar en Manolo Escobar (també va deixar anar altres insults envers els catalans, però això no és objecte d’aquest apunt). O als Jocs de Policies i Bombers que es van fer a Nova York l’agost i setembre del 2011, els bombers i policies catalans van fer un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc, tot entonant el càntic col·lectiu de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per acte seguit cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!” (podeu veure-ho aquí). Per tant, cada poble expressa què vol ser o fer -o què pensa dels pobles veïns- amb veus aplegades sota un mateix crit o càntic. I aquesta mena d’expressions col·lectives tenen un gran valor, especialment si es donen de manera espontània, en diversos llocs, amb la participació de tot tipus de gent i repetidament.
I quan el poble parla...
Sí, quan el poble parla els governants han d’actuar en conseqüència. I si hi ha gent que no vol seguir el camí (i n’hi ha, i és inevitable i lògic que n’hi hagi, perquè no tothom pensa igual), en qualsevol país democràtic la qüestió es resol políticament, és a dir, democràticament, és a dir, per majories. Els governants, doncs, ja saben què han de fer.
Estarem a l’aguait a veure què farà el govern català i els parlamentaris catalans l’endemà de l’11-9-2012. Prendrem nota.
En Buch fa referència al fet que, després de tres actes massius que van tindre lloc el juny del 2012, el públic es posava a cridar “In-inde-independència!”. En concret:
- Divendres 8-6-2012, al final del macroconcert Les nostres cançons contra la sida que va fer-se al Palau Sant Jordi (Barcelona), el públic va posar-se a corejar aquesta cantarella. Podeu veure-ho en aquest vídeo gentilesa d’El Periódico de Catalunya, al final. Posa la pell de gallina veure aquella gernació cridant llibertat.
- Dijous 14-6-2012 es va lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes -concedit per Òmnium Cultural- al pare Josep Massot. En Massot és un savi, un home prolífic en el camp de la cultura, la història, la llengua i la literatura catalanes; vaja, un homenot, que en diria en Josep Pla. L’acte es va fer al Palau de la Música (Barcelona). Encabat dels Segadors, interpretat pel públic i l’escolania de Montserrat, el public esclata a cridar “In-inde-independència!”.
- Dissabte 16-6-2012, al Palau Blaugrana, el Barça guanya la lliga espanyola de bàsquet al Reial Madrid in extremis (per l’evolució de la final a cinc partits tot apuntava que el Madrid s’enduria el títol). Acabat el partit, el públic en ple, eufòric, es posa a cridar espontàniament per la independència de Catalunya. Podeu veure-ho aquí; és una imatge presa de la retransmissió que en feia Televisió Espanyola. Noteu com els treballadors d’aquest canal televisiu no diuen res del que se sent, i això que l’entrenador del Barça, en Xavi Pascual, demana a la periodista que li repeteixi la pregunta perquè no la sent.
En Buch fa notar dues coses. Diu “Són tres palaus importants per Catalunya” (el simbolisme que no hi falti, perquè sociològicament és important) i tot seguit deixa caure: “ara caldrà veure si el clam del poble és escoltat en el Palau més important del país: el de la Generalitat”. A més, en Buch es demana quan serà la propera vegada.
Tranquil, Buch: ja no cal ni comptar les vegades que passa. Perquè passa arreu i sovint. Vet-ne aquí cinc exemples més:
- Final de la Copa del Rei de futbol 2012, entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao, a l’estadi Vicente Calderón (Madrid), amb presència del príncep Felip de Borbó (25-5-2012). Al principi l’enorme xiulada a l’himne espanyol, que pot veure’s aquí en tota la seva intensitat (mal que Televisió Espanyola ho oculti vergonyosament, demostrant que són periodistes que no fan periodisme, sinó una altra cosa). I aficionats culers cridant independència, com es pot veure aquí.
- Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions catalanes (29-11-2010), els seus dirigents s’havien congregat a l’hotel Majestic, de Barcelona. Quan ja se sabien els resulats surten -com mana la tradició- a saludar els militants i simpatitzants que s’havien congregat davant l’hotel per tal de celebrar la victòria. Sonen els Segadors i... sí, la gent es posa a cridar per la independència al mig del carrer. Podeu veure-ho aquí, al final.
- Diada castellera de Sant Fèlix, Vilafranca del Penedès (30-8-2012). Al moment d’iniciar-se la diada (12:45) una banda de música alemanya toca els Segadors i, just acabat, la gent es posa a cridar en bloc “in-inde-independència!”.
- Ciutat de Barcelona (27-2-2011). Durant l’acte d’inauguració de la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a l’avinguda Maria Cristina -entre la plaça Espanya i Montjuïc-, davant les autoritats, la gent es posa a clamar per la independència. L’aleshores alcalde de la ciutat, en Jordi Hereu, intenta contrarestar-ho però només aconsegueix que, al final, altres persones es posin a cridar per la independència. Podeu veure-ho aquí.
- Segon concert de Sopa de Cabra per tal de commemorar els 25 anys de carrera, al pavelló de Fontajau, Girona (2-10-2011). Abans de la cançó “Sota una estrella” la gent es posa a cridar per la independència. Immediatament el cantant del grup, en Gerard Quintana -anys enrere crític amb el nacionalisme català- fa un al·legat per la independència. Podeu veure-ho aquí.
I no poso exemples d’actes explícitament i expressament independentistes...
Els escenaris descrits no són palaus i per tant potser no tenen tant de simbolisme (de fet, un dels escenaris és fora de Catalunya). Però tenen la importància que són arreu: al carrer, a les places, al marge o al costat del poder, a Madrid...
Tothom sap que un poble pot manifestar els seus anhels col·lectius. I pot fer-ho mitjançant càntics o consignes. No ho fem només els catalans: també ho fan els espanyols. A tall de mostra, durant el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, que va tindre lloc a l’estadi Santiago Bernabeu (29-8-2012), el públic madridista va posar-se a cantar a mig partit “¡Que viva España!”, cançó que va popularitzar en Manolo Escobar (també va deixar anar altres insults envers els catalans, però això no és objecte d’aquest apunt). O als Jocs de Policies i Bombers que es van fer a Nova York l’agost i setembre del 2011, els bombers i policies catalans van fer un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc, tot entonant el càntic col·lectiu de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per acte seguit cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!” (podeu veure-ho aquí). Per tant, cada poble expressa què vol ser o fer -o què pensa dels pobles veïns- amb veus aplegades sota un mateix crit o càntic. I aquesta mena d’expressions col·lectives tenen un gran valor, especialment si es donen de manera espontània, en diversos llocs, amb la participació de tot tipus de gent i repetidament.
I quan el poble parla...
Sí, quan el poble parla els governants han d’actuar en conseqüència. I si hi ha gent que no vol seguir el camí (i n’hi ha, i és inevitable i lògic que n’hi hagi, perquè no tothom pensa igual), en qualsevol país democràtic la qüestió es resol políticament, és a dir, democràticament, és a dir, per majories. Els governants, doncs, ja saben què han de fer.
Estarem a l’aguait a veure què farà el govern català i els parlamentaris catalans l’endemà de l’11-9-2012. Prendrem nota.
dilluns, 30 de juliol del 2012
Què és Catalunya per als espanyols? Evidentment, un altre país (agradi o no)
Què és Catalunya per als espanyols? Vet
aquí una pregunta que donaria molt de suc en una enquesta...
Si aquesta qüestió sortís en una
tertúlia o una conversa de bar, sobretot amb una certa confiança
entre els participants a la conversa, em sembla que trobaríem
l’autèntica percepció que tenen els espanyols de Catalunya. I
crec que a uns quants espanyols els sortiria la idea que Catalunya és
“otro país”.
En efecte, en contra del que volen
fer-nos creure partits com Ciutadans, per a molts espanyols Catalunya
és un altre país: igual que França. Els agradi o no als senyors
diputats Rivera o Cañas.
Pels mitjans de comunicació i internet
es troben mostres d’això que dic. Va bé reprendre’n algunes de
més antigues (que ja hem reportat al blog en alguna altra ocasió) i
aportar-ne algunes de més recents. Vegem-les.
a)
L’any 2005 Gas Natural,
empresa controlada per la Caixa,
volia adquirir l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en
mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre
present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol). A més, la seu d’Endesa a
Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar
rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre,
presidenta de la Comunitat de Madrid
(PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta
empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell,
“Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”,
El País, 18-9-2005).
b)
L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol
(temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a
l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial
Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon
matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip
madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola
Jesús Álvarez, al telediario,
va dir que “No
ha sido una jornada buena para los equipos españoles”.
(Vegeu el vídeo aquí;
la notícia a El
Mundo
(8-10-2008) es pot llegir aquí.)
c)
El 20-4-2011 el Reial Madrid va guanyar la Copa del Rei al Barça. Un
dels jugadors del Madrid, n’Esteban Granero, va publicar al mateix
dia un missatge al Twitter dient que
“La
copa de España se queda en casa”.
Poc després va haver d’esborrar el missatge pel rebombori que
havia causat. (Vegeu la notícia al diari Ara,
21-4-2011).
d)
Durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres
(28-7-2012), els comentaristes de Televisió Espanyola van evidenciar
que, per a ells, Barcelona no és una ciutat espanyola. Com que
Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics del 2020 (després d’haver
intentat, sense èxit, aconseguir els del 2012 i 2016), els
comentaristes espanyols anaven dient “también
queremos unos juegos, a España nos gustaria tener unos juegos”,
com si els Jocs de l’any 1992, celebrats a Barcelona, no
comptessin.
I és que, segurament, per a ells, no comptaven. L’únic que compta
per a l’imaginari hispànic és allò que hi ha fora de Catalunya.
(Vegeu la notícia a Nació Digital,
28-7-2012.)
En
resum: molts espanyols veuen Catalunya com un altre país. I és que,
com diu la dita, el temps posa tothom al seu lloc, malgrat els
intents que es puguin fer per a alterar el lloc natural de les coses.
dijous, 24 de maig del 2012
Encarem la recta final del procés d’independència (agradi o no): tres exemples
Ja sabem que el procés d’independència de Catalunya és irreversible. Moltes veus, des de sectors diversos (intel·lectuals, periodistes, economistes, empresaris, polítics, professors universitaris, etc.), apunten cap aquí. Vegeu, a tall de mostra, l’excel·lent article “Contra la humiliació i l’ofec” d’en Salvador Cardús (Ara, 15-5-2012). O la gosadia i claredat d’en Jordi Mayoral a l’escrit “L’última retallada, president” (El Punt Avui, 16-5-2012).
El calendari, que fa una forta baixada, porta cap a aquesta situació. L’intent, per part de la Generalitat, de controlar tots els impostos de Catalunya (ja sigui a través del pacte fiscal amb l’Estat espanyol, ja sigui amb una llei d’hisenda pròpia, tal com ha plantejat el president Artur Mas) no reeixirà. Per raons òbvies: l’Estat espanyol viu sobretot de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Alemanya; i no pot permetre’s perdre una font d’ingressos (més quan Alemanya pot tancar l’aixeta). Per tant, tal negativa serà la darrera bufetada de l’Espanya castellana a Catalunya. L’endemà el poble català dirà que se’n va. (El president de la Generalitat convocarà eleccions, però tothom entén que aqueixes eleccions aniran en la línia de plantejar un Estat català, encara que el mateix president no vulgui encarar-ho així.)
De tant en tant surt algú amb la pregunta de si la societat catalana està madura. Jo la veig maduríssima. Però ara no explicaré anècdotes sobre això, provinents dels meus veïns o dels meus alumnes o dels meus companys de feina. El que faré és posar tres exemples que tothom pot haver seguit a través dels mitjans de comunicació. Aquests exemples mostren que s’ha arribat al final del procés preparatori i que hem entrat de ple en el procés de debat de la independència (ço que vol dir que en mesos, a tot estirar dos anys, es pot tirar endavant).
Primer exemple. En abordar el tema de la independència de Catalunya, els independentistes rarament parlaven sobre què fer amb la llengua castellana en un Estat català. És una qüestió que tradicionalment han aparcat o obviat. La raó és que els era incòmode. Alguns independentistes devien somiar que, en un Estat català, la llengua castellana podia ser arraconada dels àmbits públics. Però fer o plantejar això implica, lògicament, que bona part de la població castellanoparlant no donaria suport a un moviment d’emancipació nacional. Per un motiu més que raonable: si jo tinc un sentiment positiu envers una part de mi (la meva llengua), qui la ridiculitzi o prohibeixi em fa mal a l’ànima i per tant no em sumaré al seu projecte social (i per això mateix a molts catalans no els agrada l’Estat espanyol: perquè és això el que ha fet amb la llengua catalana). I és obvi que la independència de Catalunya s’ha de fer amb tots els sectors socials implicats, incloent-hi, doncs, una part important de la gent que té el castellà com a llengua familiar. Per aquest motiu, els independentistes no solien parlar de què se n’ha de fer de la llengua castellana en pic Catalunya sigui un Estat.
Doncs bé: l’independentisme ja s’ha plantejat obertament aquest tema. Vegeu, com a mostra d’inici del debat, l’article “En castellà també, sisplau”, de n’Eduard Voltas (Ara, 26-2-2012). En Voltas és autor del llibre La guerra de la llengua (Empúries, 1996); per tant coneix el tema. Acte seguit van sortir altres veus sobre el mateix aspecte (vegeu, per exemple, l’apunt “CEO-2, identitat i projecte polític” del blog Dies de fúria, publicat poc després). La tesi d’en Voltas i del Dies de fúria és que, per a tirar endavant l’Estat català, l’independentisme ha d’assumir que la llengua castellana és un fet dins la societat catalana. Aquestes veus hi afegeixen que el català ha de ser una llengua primordial a Catalunya; però això no ha de voler dir arraconar una altra llengua que és usada per molts catalans a nivell familiar i laboral. Cal trobar, doncs, els mecanismes per a fer viable tals realitats.
El fet que en Voltas i altra gent plantegés aquest tema el febrer del 2012 em va semblar significatiu. Vaig entendre que l’independentisme català s’enfronta al darrer dilema, el dilema que havia anat deixant per a més endavant durant anys i panys. I com que ara ja havia resolt molts temes (per exemple, les raons econòmiques i fiscals) tocava enfrontar-se al tema que havia anat deixant... perquè ja no hi havia més remei. Senyal, doncs, que s’ha arribat al final del camí preparatori. En pic plantejat el tema de la llengua castellana, i deixar-lo aclarit en el si de l’independentisme, es pot dir que els deures des del punt de vista ideologicosocial estan fets (subratllo l’adjectiu ideologicosocial: encara hi ha deures per fer en altres àmbits).
Segon exemple. Hem vist que l’unionisme espanyol pràcticament no té arguments per al manteniment de Catalunya dins Espanya. Però l’unionisme s’ha adonat que no pot continuar menystenint el tema, perquè la gent, a Catalunya, cada cop està més disposada a canviar la situació actual i marxar d’Espanya per constituir un Estat nou. Per això, finalment, en comptes de menystindre el tema, s’hi ha posat. Reacció lògica: si no ho fes així perdria segur la partida. Per això el PP ha anunciat, pel setembre del 2012, una campanya informativa a favor de la situació actual, amb l’objectiu de fer veure que Catalunya està bé dins Espanya. La campanya es titula “Dret a saber”, per mimetisme amb “Dret a decidir”. Veam si se’n surten. De moment només diré que ser a Espanya implica un espoli fiscal d’uns 20.000 milions d’euros cada any, diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics ni en infraestructures a Catalunya, i per això patim l’endarreriment que patim. Si això es pot defensar...
Tercer exemple. Tal com ho veig, durant el 2011 tots els partits polítics catalans menys un s’havien posicionat pel tema de la independència de Catalunya. CiU s’havia posicionat a favor del dret a decidir ja fa anys, però ho ha accentuat des del 2010 cap aquí fins al punt que el seu discurs (vegeu el president de la Generalitat) ja deixa entreveure la possibilitat de la independència. A més, el congrés del 2012, fet a Reus, CDC ho va incoporar explícitament al projecte polític (deixo UDC per al final, perquè és un cas especial). No cal dir que ERC i SI estan per la independència; i ICV-EUiA, quan se li pregunta sobre el tema, també s’hi mostra a favor, encara que no en faci campanya. Per l’altra banda, el PP i C’s es mostren clarament unionistes.
Per tant, veiem que tots els partits polítics catalans menys un han pres posició sobre el tema. L’únic partit que no ho havia fet havia sigut el PSC. I, ves per on, aquest partit pateix una crisi interna enorme. Segurament la pateix per la malaptesa dels governants socialistes del 2003 fins al 2011 (Rodríguez Zapatero, Maragall o Montilla); però també i sobretot pel discurs incoherent que té a l’hora de parlar de l’encaix Catalunya-Espanya. En efecte: no posicionar-se sobre el tema, callar, fer veure que no existeix, ha fet que molta gent no el tingui en compte com a actor polític. D’aquí que hagi perdut vots. No tots els vots els ha perdut per això, hi insisteixo: la malaptesa també hi ha tingut a veure. Però fer veure que no hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és, francament, ser un mal polític. I un partit que amaga el cap sota l’ala d’un tema tan important com esdevindre un Estat (tema que està plantejat obertament per tothom) està condemnat a ser arraconat per l’electorat. Ja ningú no hi fa confiança ni hi creu.
Doncs bé: finalment, el PSC s’ha posicionat. Sent més precís, ha començat el debat per a posicionar-se. El seu secretari general, en Pere Navarro, en una conferència (21-5-2012) va mostrar-se explícitament contrari a la independència de Catalunya (podeu veure-ho aquí). L’argumentari és justet, com ara que Catalunya seria més pobra, un argument fals perquè ja ha sigut rebatut per una quantitat considerable d’economistes, mesos abans d’aquesta conferència i dies després d’aquesta conferència. Però el que m’interessa és que el PSC es posiciona oficialment.
Dic que es posiciona oficialment perquè no vol dir que sigui el parer del conjunt del socialisme català. En efecte, al cap de poc, en Joan Ignasi Elena, batlle de Vilanova i la Geltrú, va presentar un corrent intern del PSC, Avancem! Podeu llegir-ne el manifest fundacional aquí. Aquest corrent insisteix a regenerar el moviment polític progressista a Catalunya, però hi afegeix un ingredient nou: escoltar l’independentisme (vegeu el punt 2, “L’emancipació col·lectiva: llibertat per regir-nos i federalisme de fets”). És, doncs, una veu contrària al plantejament oficial d’en Navarro. No vol dir que n’Elena sigui independentista; però aquest corrent intern per primer cop planteja un acostament del PSC a les tesis independentistes. Per tant, el debat intern està servit. No sé com acabarà, però és evident que el plantejament d’Avancem! sincronitza més amb el sentir social, i per tant si reïx pot ajudar el socialisme català a recuperar-se. Si, en canvi, reïx el posicionament oficial, el PSC no farà més que anar per avall: el tema de la independència és sobre la taula i els partits que en parlen (CiU, ERC, SI, PP, C’s) tindran més presència social que els que no en parlen.
He deixat pel final UDC. Al congrés del maig del 2012, fet a Sitges, en Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit president del comitè de govern, i va derrotar l’alcalde de Vic, en Josep Maria Vila d’Abadal. En Duran i Lleida proposava un Estat espanyol confederal (per a mi això és il·lusori) i en Vila d’Abadal un Estat català independent. Vistos els resultats dels vots (80% Duran i Lleida i 20% Vila d’Abadal) pot semblar que UDC es posiciona per l’unionisme i en contra de l’independentisme. De tota manera, cal tindre present diverses coses. La primera és que, avui dia, la societat és molt líquida. Per tant, ja veurem si d’aquí a dos anys UDC no canvia de discurs en veure que el poble català està més per la secessió que per mantindre Espanya (i els seus engendres: Bankia, AVEs, el PER andalús, els peatges de la Comunitat de Madrid, etc.). Ho dic perquè en Duran i Lleida és un home molt hàbil i sap interpretar bé cap on bufen els vents. De moment es manté immobilista, però gent com ella és capaç de canviar de discurs (i convèncer l’oient) en un tres i no res. La segona cosa a tindre en compte és com funcionen els congressos dels partits. Llevat d’ERC, les CUP i SI, que són assemblearis, als altres partits no hi poden anar tots els militants, sinó que hi van delegats d’aquests. Un delegat comarcal o local forma part de l’estructura; per tant, tendeix a ser conservador, a mantindre’s al costat de qui mana. Els congressos amb aquesta estructura rarament donen sorpreses. I la gent, que és poruga, va preferir mantindre’s al costat d’en Duran i Lleida, que dirigeix el partit amb mà de ferro. Però quan en Duran i Lleida estigui cap al final de la seva trajectòria política (i és evident que està més a prop del seu final que del seu començament) ja veurem cap on es decanten els vots (potser cap al renovador Vila d’Abadal, que ara ja ha ensenyat les dents). Aleshores els mateixos que voten mesellament per Duran i Lleida no faran res per defensar Duran i Lleida dels seus adversaris. La majoria de militants són així...
Som on som, i el PP i el PSC ho saben. Doncs comencem el debat.
El calendari, que fa una forta baixada, porta cap a aquesta situació. L’intent, per part de la Generalitat, de controlar tots els impostos de Catalunya (ja sigui a través del pacte fiscal amb l’Estat espanyol, ja sigui amb una llei d’hisenda pròpia, tal com ha plantejat el president Artur Mas) no reeixirà. Per raons òbvies: l’Estat espanyol viu sobretot de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Alemanya; i no pot permetre’s perdre una font d’ingressos (més quan Alemanya pot tancar l’aixeta). Per tant, tal negativa serà la darrera bufetada de l’Espanya castellana a Catalunya. L’endemà el poble català dirà que se’n va. (El president de la Generalitat convocarà eleccions, però tothom entén que aqueixes eleccions aniran en la línia de plantejar un Estat català, encara que el mateix president no vulgui encarar-ho així.)
De tant en tant surt algú amb la pregunta de si la societat catalana està madura. Jo la veig maduríssima. Però ara no explicaré anècdotes sobre això, provinents dels meus veïns o dels meus alumnes o dels meus companys de feina. El que faré és posar tres exemples que tothom pot haver seguit a través dels mitjans de comunicació. Aquests exemples mostren que s’ha arribat al final del procés preparatori i que hem entrat de ple en el procés de debat de la independència (ço que vol dir que en mesos, a tot estirar dos anys, es pot tirar endavant).
Primer exemple. En abordar el tema de la independència de Catalunya, els independentistes rarament parlaven sobre què fer amb la llengua castellana en un Estat català. És una qüestió que tradicionalment han aparcat o obviat. La raó és que els era incòmode. Alguns independentistes devien somiar que, en un Estat català, la llengua castellana podia ser arraconada dels àmbits públics. Però fer o plantejar això implica, lògicament, que bona part de la població castellanoparlant no donaria suport a un moviment d’emancipació nacional. Per un motiu més que raonable: si jo tinc un sentiment positiu envers una part de mi (la meva llengua), qui la ridiculitzi o prohibeixi em fa mal a l’ànima i per tant no em sumaré al seu projecte social (i per això mateix a molts catalans no els agrada l’Estat espanyol: perquè és això el que ha fet amb la llengua catalana). I és obvi que la independència de Catalunya s’ha de fer amb tots els sectors socials implicats, incloent-hi, doncs, una part important de la gent que té el castellà com a llengua familiar. Per aquest motiu, els independentistes no solien parlar de què se n’ha de fer de la llengua castellana en pic Catalunya sigui un Estat.
Doncs bé: l’independentisme ja s’ha plantejat obertament aquest tema. Vegeu, com a mostra d’inici del debat, l’article “En castellà també, sisplau”, de n’Eduard Voltas (Ara, 26-2-2012). En Voltas és autor del llibre La guerra de la llengua (Empúries, 1996); per tant coneix el tema. Acte seguit van sortir altres veus sobre el mateix aspecte (vegeu, per exemple, l’apunt “CEO-2, identitat i projecte polític” del blog Dies de fúria, publicat poc després). La tesi d’en Voltas i del Dies de fúria és que, per a tirar endavant l’Estat català, l’independentisme ha d’assumir que la llengua castellana és un fet dins la societat catalana. Aquestes veus hi afegeixen que el català ha de ser una llengua primordial a Catalunya; però això no ha de voler dir arraconar una altra llengua que és usada per molts catalans a nivell familiar i laboral. Cal trobar, doncs, els mecanismes per a fer viable tals realitats.
El fet que en Voltas i altra gent plantegés aquest tema el febrer del 2012 em va semblar significatiu. Vaig entendre que l’independentisme català s’enfronta al darrer dilema, el dilema que havia anat deixant per a més endavant durant anys i panys. I com que ara ja havia resolt molts temes (per exemple, les raons econòmiques i fiscals) tocava enfrontar-se al tema que havia anat deixant... perquè ja no hi havia més remei. Senyal, doncs, que s’ha arribat al final del camí preparatori. En pic plantejat el tema de la llengua castellana, i deixar-lo aclarit en el si de l’independentisme, es pot dir que els deures des del punt de vista ideologicosocial estan fets (subratllo l’adjectiu ideologicosocial: encara hi ha deures per fer en altres àmbits).
Segon exemple. Hem vist que l’unionisme espanyol pràcticament no té arguments per al manteniment de Catalunya dins Espanya. Però l’unionisme s’ha adonat que no pot continuar menystenint el tema, perquè la gent, a Catalunya, cada cop està més disposada a canviar la situació actual i marxar d’Espanya per constituir un Estat nou. Per això, finalment, en comptes de menystindre el tema, s’hi ha posat. Reacció lògica: si no ho fes així perdria segur la partida. Per això el PP ha anunciat, pel setembre del 2012, una campanya informativa a favor de la situació actual, amb l’objectiu de fer veure que Catalunya està bé dins Espanya. La campanya es titula “Dret a saber”, per mimetisme amb “Dret a decidir”. Veam si se’n surten. De moment només diré que ser a Espanya implica un espoli fiscal d’uns 20.000 milions d’euros cada any, diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics ni en infraestructures a Catalunya, i per això patim l’endarreriment que patim. Si això es pot defensar...
Tercer exemple. Tal com ho veig, durant el 2011 tots els partits polítics catalans menys un s’havien posicionat pel tema de la independència de Catalunya. CiU s’havia posicionat a favor del dret a decidir ja fa anys, però ho ha accentuat des del 2010 cap aquí fins al punt que el seu discurs (vegeu el president de la Generalitat) ja deixa entreveure la possibilitat de la independència. A més, el congrés del 2012, fet a Reus, CDC ho va incoporar explícitament al projecte polític (deixo UDC per al final, perquè és un cas especial). No cal dir que ERC i SI estan per la independència; i ICV-EUiA, quan se li pregunta sobre el tema, també s’hi mostra a favor, encara que no en faci campanya. Per l’altra banda, el PP i C’s es mostren clarament unionistes.
Per tant, veiem que tots els partits polítics catalans menys un han pres posició sobre el tema. L’únic partit que no ho havia fet havia sigut el PSC. I, ves per on, aquest partit pateix una crisi interna enorme. Segurament la pateix per la malaptesa dels governants socialistes del 2003 fins al 2011 (Rodríguez Zapatero, Maragall o Montilla); però també i sobretot pel discurs incoherent que té a l’hora de parlar de l’encaix Catalunya-Espanya. En efecte: no posicionar-se sobre el tema, callar, fer veure que no existeix, ha fet que molta gent no el tingui en compte com a actor polític. D’aquí que hagi perdut vots. No tots els vots els ha perdut per això, hi insisteixo: la malaptesa també hi ha tingut a veure. Però fer veure que no hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és, francament, ser un mal polític. I un partit que amaga el cap sota l’ala d’un tema tan important com esdevindre un Estat (tema que està plantejat obertament per tothom) està condemnat a ser arraconat per l’electorat. Ja ningú no hi fa confiança ni hi creu.
Doncs bé: finalment, el PSC s’ha posicionat. Sent més precís, ha començat el debat per a posicionar-se. El seu secretari general, en Pere Navarro, en una conferència (21-5-2012) va mostrar-se explícitament contrari a la independència de Catalunya (podeu veure-ho aquí). L’argumentari és justet, com ara que Catalunya seria més pobra, un argument fals perquè ja ha sigut rebatut per una quantitat considerable d’economistes, mesos abans d’aquesta conferència i dies després d’aquesta conferència. Però el que m’interessa és que el PSC es posiciona oficialment.
Dic que es posiciona oficialment perquè no vol dir que sigui el parer del conjunt del socialisme català. En efecte, al cap de poc, en Joan Ignasi Elena, batlle de Vilanova i la Geltrú, va presentar un corrent intern del PSC, Avancem! Podeu llegir-ne el manifest fundacional aquí. Aquest corrent insisteix a regenerar el moviment polític progressista a Catalunya, però hi afegeix un ingredient nou: escoltar l’independentisme (vegeu el punt 2, “L’emancipació col·lectiva: llibertat per regir-nos i federalisme de fets”). És, doncs, una veu contrària al plantejament oficial d’en Navarro. No vol dir que n’Elena sigui independentista; però aquest corrent intern per primer cop planteja un acostament del PSC a les tesis independentistes. Per tant, el debat intern està servit. No sé com acabarà, però és evident que el plantejament d’Avancem! sincronitza més amb el sentir social, i per tant si reïx pot ajudar el socialisme català a recuperar-se. Si, en canvi, reïx el posicionament oficial, el PSC no farà més que anar per avall: el tema de la independència és sobre la taula i els partits que en parlen (CiU, ERC, SI, PP, C’s) tindran més presència social que els que no en parlen.
He deixat pel final UDC. Al congrés del maig del 2012, fet a Sitges, en Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit president del comitè de govern, i va derrotar l’alcalde de Vic, en Josep Maria Vila d’Abadal. En Duran i Lleida proposava un Estat espanyol confederal (per a mi això és il·lusori) i en Vila d’Abadal un Estat català independent. Vistos els resultats dels vots (80% Duran i Lleida i 20% Vila d’Abadal) pot semblar que UDC es posiciona per l’unionisme i en contra de l’independentisme. De tota manera, cal tindre present diverses coses. La primera és que, avui dia, la societat és molt líquida. Per tant, ja veurem si d’aquí a dos anys UDC no canvia de discurs en veure que el poble català està més per la secessió que per mantindre Espanya (i els seus engendres: Bankia, AVEs, el PER andalús, els peatges de la Comunitat de Madrid, etc.). Ho dic perquè en Duran i Lleida és un home molt hàbil i sap interpretar bé cap on bufen els vents. De moment es manté immobilista, però gent com ella és capaç de canviar de discurs (i convèncer l’oient) en un tres i no res. La segona cosa a tindre en compte és com funcionen els congressos dels partits. Llevat d’ERC, les CUP i SI, que són assemblearis, als altres partits no hi poden anar tots els militants, sinó que hi van delegats d’aquests. Un delegat comarcal o local forma part de l’estructura; per tant, tendeix a ser conservador, a mantindre’s al costat de qui mana. Els congressos amb aquesta estructura rarament donen sorpreses. I la gent, que és poruga, va preferir mantindre’s al costat d’en Duran i Lleida, que dirigeix el partit amb mà de ferro. Però quan en Duran i Lleida estigui cap al final de la seva trajectòria política (i és evident que està més a prop del seu final que del seu començament) ja veurem cap on es decanten els vots (potser cap al renovador Vila d’Abadal, que ara ja ha ensenyat les dents). Aleshores els mateixos que voten mesellament per Duran i Lleida no faran res per defensar Duran i Lleida dels seus adversaris. La majoria de militants són així...
Som on som, i el PP i el PSC ho saben. Doncs comencem el debat.
dimecres, 18 d’abril del 2012
L’ocàs dels borbons; i el futur de Catalunya?
Les polèmiques dels darrers dies fan pensar que ens trobem davant l’ocàs dels borbons, la dinastia que ha regnat a Espanya des del 1714 fins avui (si bé amb dos breus parèntesis republicans i un parell de dictadures feixistes sanguinàries).
Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.
(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)
Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.
Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.
El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!
Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.
A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?
Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.
(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)
Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.
Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.
El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!
Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.
A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?
dissabte, 29 d’octubre del 2011
En Peces-Barba té raó (agradi o no)
No sé per què tant d’enrenou per les declaracions d’en Gregorio Peces-Barba. Podeu veure-les aquí (no és el fragment sencer; per cert, no us perdeu la cara de plena satisfacció de la persona que hi ha al costat d’en Peces-Barba mentre li riu les gràcies, una cara que passa a tindre un to de glups! al cap d’un minut).
En Peces-Barba és un polític espanyol molt ben valorat. Va ser ponent de la Constitució espanyola i va ser impulsor de la Universidad Carlos III. En el marc del Congreso Nacional de la Abogacía (Cadis, 27-10-2011) va dir que la qüestió catalana és, per als espanyols, un problema de fa segles. Acte seguit va dir que, al segle XVII (en el marc de la Guerra dels Segadors), els espanyols havien de triar quedar-se els catalans o els portuguesos (en ambdós països hi havia moviments secessionistes contra la monarquia hispànica). En concret va afirmar: “Entonces se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes” (alerta amb el “quedarnos con”: com qui va a El Corte Inglés i ha de triar entre dues peces de roba). Finalment, en Peces-Barba va parlar de l’independentisme actual i va deixar anar que ara (és a dir, quan es constitueixi l’Estat català) no caldrà bombardejar Barcelona.
No entenc per què hi ha gent ofesa. Des de quan ens hem d’ofendre perquè algú explica la veritat? En Peces-Barba explica tal com va anar el procés d’integració de Catalunya dins Espanya, per una decisió geoestratègica de la corona hispànica i per les armes.
El que hauria de fer-nos enfadar és que algú expliqui una altra versió que no s’ajusti a la realitat. Però això és el que va passar, i no una altra cosa, agradi o no. En tot cas, sí que entenc que en Peces-Barba faci enfadar els unionistes com na Carme Chacón o en José Montilla, del PSC i per tant correligionaris seus. Els emprenya perquè revela la crua realitat històrica, que potser voldrien que no es conegués. Els dol perquè va en contra del seu projecte polític, vet aquí.
En fi, en Peces-Barba té raó en el que va dir. No tan sols en la descripció històrica dels fets: també en les conseqüències. És evident que, arran d’aquest episodi històric, avui Catalunya forma part del Regne d’Espanya i Portugal no. També per això Portugal és un Estat sobirà membre de la Unió Europea i té seleccions esportives que competeixen oficialment, mentre que Catalunya no. I per això a la sala hi havia advocats catalans i no n’hi havia de portuguesos (idea que extrec de l’article d’en Salvador Cot “L’advocacia que ens cal és la de Portugal”, Nació Digital, 27-10-2011). Encara més: per això mateix avui Catalunya pot ser com Portugal, ja que si hom és conquerit per les armes pot trencar amb el conqueridor (per això l’únic enuig comprensible és el dels unionistes).
[En un punt no es pot saber si en Peces-Barba té raó. L’home va dir que, als espanyols, potser els hauria anat millor amb Portugal. Això no ho sabrem mai, perquè no és possible fer història-ficció. Ara: el que sí sabem és que als catalans no els ha anat gaire bé amb Espanya. Hi ha hagut tres guerres-ocupacions (1640, 1714 i 1939), amb el dolor i les víctimes que això provoca. Arran de l’ocupació del 1640, la monarquia espanyola va partir Catalunya en dos i va passar el Rosselló i mitja Cerdanya a la monarquia francesa, en contra de l’opinió dels mateixos rossellonesos (opinió que la monarquia espanyola va obviar). A cada ocupació militar hi ha hagut persecució i/o empresonament i/o exili i/o assassinat de líders i intel·lectuals de gran vàlua (el general Moragues, el miquelet Pere Barceló Carrasclet, el president de la Generalitat Lluís Companys, el polític democristià Manuel Carrasco i Formiguera, el polític republicà i intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, el polític i president del Barça Josep Sunyol, el gramàtic i enginyer químic Pompeu Fabra, el geògraf Pau Vila...), amb la pèrdua de cervells que això va comportar per a Catalunya (sense anar més lluny, en Pau Vila va desenvolupar la seva tasca a Veneçuela). Des del segle XVIII hi ha hagut tracte fiscal injust (no parlo només de l’espoli fiscal actual, sinó del que hi havia a principi del segle XX i el que hi havia durant el segle XIX denunciat amb el Memorial de Greuges). I des del segle XIX i sobretot durant les dues dictadures que ha viscut Espanya (segle XX) hi ha hagut persecució de la llengua catalana. Fixem-nos que la llengua i la cultura portugueses són respectades arreu, mentre que la llengua i la cultura catalanes tenen l’Estat espanyol en contra: en comptes de defensar-les i potenciar-les -que és la seva obligació- molts actors espanyols miren d’arraconar-les i/o menystindre-les, i evidentment les amaguen a l’exterior perquè és incongruent vendre al món que l’espanyol és una gran llengua amb una gran potencialitat i haver de reconèixer que, dins l’Estat espanyol, hi ha un territori on això no és així.]
Si algú se sorpèn de la descripció de la realitat feta per en Peces-Barba i tot el que se’n desprèn (decisió política geoestratègica; ocupacions militars; repressió, tortura, exili i/o assassinats de líders i intel·lectuals; i com a conseqüència capacitat de trencar la submissió de Catalunya envers Espanya), doncs que vagi empassant-se la sorpresa. Perquè, com dic, la realitat és la que és. Molts espanyols entenen Catalunya com un país estranger. No parlo de la percepció que poden tindre els independentistes més radicals (“Catalunya no és Espanya” o “Ni França ni Espanya: Països Catalans” són dos dels seus eslògans). Parlo de persones importants dins Espanya que entenen que Catalunya és una nació diferent de la seva. Hi ha mostres d’aquesta percepció que es poden sumar a la d’en Peces-Barba. En poso dos exemples:
a) L’any 2005 hi havia la possibilitat que Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, adquirís l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol), i la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).
b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)
En ambdós casos, a posteriori els protagonistes es van disculpar i van dir que havia sigut un lapsus. Sigui com vulgui, al seu cap Catalunya és una nació diferent de la seva. I quan relaxen el verb tal idea ix. Per si quedava cap dubte: s’entén ara per què Espanya ha fracassat amb Catalunya?
He dit que en Peces-Barba té raó en tot (llevat, potser, de l’exercici d’història-ficció, impossible de valorar). Quan dic en tot vull dir en tot. Com he apuntat, a l’acte hi havia advocats catalans. Al sentir les paraules d’en Peces-Barba van abandonar la sala en un exercici de dignitat. En veure-ho, en Peces-Barba talla la seva intervenció i diu: “Vamos a dejar que salgan los que tienen que salir”. Veieu com en Peces-Barba té raó?
En Peces-Barba és un polític espanyol molt ben valorat. Va ser ponent de la Constitució espanyola i va ser impulsor de la Universidad Carlos III. En el marc del Congreso Nacional de la Abogacía (Cadis, 27-10-2011) va dir que la qüestió catalana és, per als espanyols, un problema de fa segles. Acte seguit va dir que, al segle XVII (en el marc de la Guerra dels Segadors), els espanyols havien de triar quedar-se els catalans o els portuguesos (en ambdós països hi havia moviments secessionistes contra la monarquia hispànica). En concret va afirmar: “Entonces se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes” (alerta amb el “quedarnos con”: com qui va a El Corte Inglés i ha de triar entre dues peces de roba). Finalment, en Peces-Barba va parlar de l’independentisme actual i va deixar anar que ara (és a dir, quan es constitueixi l’Estat català) no caldrà bombardejar Barcelona.
No entenc per què hi ha gent ofesa. Des de quan ens hem d’ofendre perquè algú explica la veritat? En Peces-Barba explica tal com va anar el procés d’integració de Catalunya dins Espanya, per una decisió geoestratègica de la corona hispànica i per les armes.
El que hauria de fer-nos enfadar és que algú expliqui una altra versió que no s’ajusti a la realitat. Però això és el que va passar, i no una altra cosa, agradi o no. En tot cas, sí que entenc que en Peces-Barba faci enfadar els unionistes com na Carme Chacón o en José Montilla, del PSC i per tant correligionaris seus. Els emprenya perquè revela la crua realitat històrica, que potser voldrien que no es conegués. Els dol perquè va en contra del seu projecte polític, vet aquí.
En fi, en Peces-Barba té raó en el que va dir. No tan sols en la descripció històrica dels fets: també en les conseqüències. És evident que, arran d’aquest episodi històric, avui Catalunya forma part del Regne d’Espanya i Portugal no. També per això Portugal és un Estat sobirà membre de la Unió Europea i té seleccions esportives que competeixen oficialment, mentre que Catalunya no. I per això a la sala hi havia advocats catalans i no n’hi havia de portuguesos (idea que extrec de l’article d’en Salvador Cot “L’advocacia que ens cal és la de Portugal”, Nació Digital, 27-10-2011). Encara més: per això mateix avui Catalunya pot ser com Portugal, ja que si hom és conquerit per les armes pot trencar amb el conqueridor (per això l’únic enuig comprensible és el dels unionistes).
[En un punt no es pot saber si en Peces-Barba té raó. L’home va dir que, als espanyols, potser els hauria anat millor amb Portugal. Això no ho sabrem mai, perquè no és possible fer història-ficció. Ara: el que sí sabem és que als catalans no els ha anat gaire bé amb Espanya. Hi ha hagut tres guerres-ocupacions (1640, 1714 i 1939), amb el dolor i les víctimes que això provoca. Arran de l’ocupació del 1640, la monarquia espanyola va partir Catalunya en dos i va passar el Rosselló i mitja Cerdanya a la monarquia francesa, en contra de l’opinió dels mateixos rossellonesos (opinió que la monarquia espanyola va obviar). A cada ocupació militar hi ha hagut persecució i/o empresonament i/o exili i/o assassinat de líders i intel·lectuals de gran vàlua (el general Moragues, el miquelet Pere Barceló Carrasclet, el president de la Generalitat Lluís Companys, el polític democristià Manuel Carrasco i Formiguera, el polític republicà i intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, el polític i president del Barça Josep Sunyol, el gramàtic i enginyer químic Pompeu Fabra, el geògraf Pau Vila...), amb la pèrdua de cervells que això va comportar per a Catalunya (sense anar més lluny, en Pau Vila va desenvolupar la seva tasca a Veneçuela). Des del segle XVIII hi ha hagut tracte fiscal injust (no parlo només de l’espoli fiscal actual, sinó del que hi havia a principi del segle XX i el que hi havia durant el segle XIX denunciat amb el Memorial de Greuges). I des del segle XIX i sobretot durant les dues dictadures que ha viscut Espanya (segle XX) hi ha hagut persecució de la llengua catalana. Fixem-nos que la llengua i la cultura portugueses són respectades arreu, mentre que la llengua i la cultura catalanes tenen l’Estat espanyol en contra: en comptes de defensar-les i potenciar-les -que és la seva obligació- molts actors espanyols miren d’arraconar-les i/o menystindre-les, i evidentment les amaguen a l’exterior perquè és incongruent vendre al món que l’espanyol és una gran llengua amb una gran potencialitat i haver de reconèixer que, dins l’Estat espanyol, hi ha un territori on això no és així.]
Si algú se sorpèn de la descripció de la realitat feta per en Peces-Barba i tot el que se’n desprèn (decisió política geoestratègica; ocupacions militars; repressió, tortura, exili i/o assassinats de líders i intel·lectuals; i com a conseqüència capacitat de trencar la submissió de Catalunya envers Espanya), doncs que vagi empassant-se la sorpresa. Perquè, com dic, la realitat és la que és. Molts espanyols entenen Catalunya com un país estranger. No parlo de la percepció que poden tindre els independentistes més radicals (“Catalunya no és Espanya” o “Ni França ni Espanya: Països Catalans” són dos dels seus eslògans). Parlo de persones importants dins Espanya que entenen que Catalunya és una nació diferent de la seva. Hi ha mostres d’aquesta percepció que es poden sumar a la d’en Peces-Barba. En poso dos exemples:
a) L’any 2005 hi havia la possibilitat que Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, adquirís l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol), i la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).
b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)
En ambdós casos, a posteriori els protagonistes es van disculpar i van dir que havia sigut un lapsus. Sigui com vulgui, al seu cap Catalunya és una nació diferent de la seva. I quan relaxen el verb tal idea ix. Per si quedava cap dubte: s’entén ara per què Espanya ha fracassat amb Catalunya?
He dit que en Peces-Barba té raó en tot (llevat, potser, de l’exercici d’història-ficció, impossible de valorar). Quan dic en tot vull dir en tot. Com he apuntat, a l’acte hi havia advocats catalans. Al sentir les paraules d’en Peces-Barba van abandonar la sala en un exercici de dignitat. En veure-ho, en Peces-Barba talla la seva intervenció i diu: “Vamos a dejar que salgan los que tienen que salir”. Veieu com en Peces-Barba té raó?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)