De l’enuig a la responsabilitat

Ara que ha sortit tota la podridura de la corrupció política, combinada amb una crisi econòmica devastadora, la gent està indignada fins a l’extrem. I és lògic que sigui així.

Ara bé: al marge que hàgim de criticar els polítics corruptes, abans hem de mirar-nos al mirall. Ho dic perquè s’ha demostrat que hi ha molta gent que practica la corrupció de baixa volada d’una manera natural, i no és acceptable que aquests mateixos critiquin després els polítics corruptes.

Aquest semestre 9 alumnes meus de la universitat (d’un total de gairebé 100) han presentat treballs copiats (això passa cada any, val a dir). Lògicament, els vaig suspendre -perquè així ho estableix la normativa acadèmica- i els vaig exigir explicacions. A alguns, un cop reconeguda la falta i assumida la culpa, els faig aquesta pregunta: “Estàs indignat amb això de la corrupció política?” (el cas Bárcenas està en el moment àlgid). Em responen que sí, i aleshores els contesto jo: “Quina hipocresia! Tu qüestiones una actitud reprovable d’un polític quan fas exactament el mateix que ell?”.
Vet aquí, doncs, el veritable problema.

Si volem un sistema institucional i polític on els corruptes siguin condemnats, on qualsevol escàndol comporti una purga i on tinguin de plegar els qui fan matràfoles, com passa a la Gran Bretanya, França o Alemanya, abans hem de practicar l’honestedat i la rectitud cadascú de nosaltres en els nostres actes diaris. Si no fem això ni regenerarem la política ni podem qüestionar les martingales. Siguem-ne conscients.