Sant Tornem-hi: Benvinguda al club, Alícia

dijous, 10 d’octubre del 2013

Benvinguda al club, Alícia

La presidenta del Partit Popular (PP) a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va intentar col·locar al seu partit una proposta de revisió del sistema de finançament autonòmic que acabés amb el greuge que pateix Catalunya.

Pobra Alícia! Van respondre-li amb menyspreu els membres del seu propi partit, els que remenen les cireres a Madrid. En Monago, president extremeny, inclús va suggerir que na Sánchez-Camacho pateix síndrome d'Estocolm [sic]. I fins i tot ja és públic que el PP vol defenestrar-la, com va fer abans amb en Josep Piqué.

Molts analistes i polítics han fet notar a na Sánchez-Camacho que precisament això és la resposta habitual a qualsevol catalanista quan va a Madrid, digueu-li Pujol intentant pescar competències, digueu-li Maragall intentant un encaix Catalunya-Espanya amb un Estatut mínimament decent (posteriorment rebaixat), digueu-li Mas proposant un pacte fiscal. Res: porta als morros.

La reflexió següent va adreçada a la gent del PP català.

Primer: us sembla normal que des d'un despatx a Madrid es decideixi qui ha de ser el cap visible del partit a Catalunya? Generalment això es decideix votant entre la gent del partit que viu a Catalunya, però en aquesta formació poc ho sembla.

Segon: és lògic que una proposta pensada per a fer front a l'independentisme sigui llançada directament a la paperera sense ni tan sols valorar-la? La derivada cau pel seu pes: i com es pot fer front a l'independentisme sense cap alternativa decent?

Tercer: na Sánchez-Camacho ha parlat de revisar el finançament autonòmic en més d'una ocasió, fins i tot com a discurs electoral. Si això era una proposta política i hi ha gent a Catalunya que va votar el PP, és lògic que ara el PP (a Barcelona i a Madrid) ho desenvolupi. Si no ho fa, és un frau democràtic. No?

Tres preguntes que miren de determinar la naturalesa política del PP. La primera intenta aclarir quin grau d'autonomia té una delegació territorial del partit: sembla que ben poca. La segona pretén dibuixar el grau de maduresa política del partit: aquí encara menys. I la tercera interroga sobre el grau de compromís amb els seus votants: també tendent a zero.

Ergo: com pot un militant del PP avui mirar d'aconseguir vots en una campanya electoral?

A veure si hi ha cap militant del PP català que pot dir-me alguna cosa sobre això...

1 comentari:

Oliva11 d’octubre del 2013, a les 12:28
I QUE M'HAN DIEU D¡AQUESTA COLLA DE JOVENETS,DE POSAT" MODERNILLO".QUE VAN DE TERTULIA EN TERTULIA,DEFENSANT QUALSEVOL ACUDIT DOLENT,DEL CARRER GENOVA?........A MI HAN FAN UNA LLASTIMA¡¡¡¡QUE SERA D'ELLS?........
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.

F.E.M. un pensament (Frases que l’Encerten Magníficament)

«[...] tenim un exèrcit, un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa i gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble, i aquest exèrcit es diu cultura. I els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i cada barri. I aquest exèrcit està arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans i amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure.» (Titot, Concert per la Llibertat, Camp Nou, 29-6-2013)
«La sortida legal [pactar la consulta] es va acabar el dia que 'El Mundo' i la policia van adulterar les últimes eleccions atemptant contra la imatge de Mas.» (Enric Vila, "Aquests anys de gràcia", 'Catalunya Oberta', 26-6-2013)
«Cada dia escoltem persones que parlen de l’estat de l’economia, analitzant els símptomes i els estralls de la crisi, però sense advertir-nos prou de la perniciosa relació que existeix entre recessió i cobdícia, i la necessitat de destruir-la si volem construir un futur millor. A causa de la cobdícia, l’economia no aconseguirà mai garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de la humanitat, i, per tant, continuarà sent la principal font de conflictes d’una punta a l’altra del planeta. La cobdícia és el pecat original que impedeix no ja superar l’actual crisi –que un moment o altre se superarà- sinó arribar a una economia i una societat prou sostenibles per a les generacions futures.» (Jordi Llompart, "Recessió i cobdícia", 'Nació Digital', 15-4-2013)
«Il vero potere è il servizio.» (papa Francesc, presa de possessió com a papa, El Vaticà, 19-3-2013)
«Si el poble de Catalunya elegeix pel seu Parlament els representants d’uns partits que han afirmat que volen consultar als ciutadans quin futur volen, algú creu que aquesta consulta és il·legítima? I si és legítima –que ho és- i la llei no ho permet –això només depèn de la voluntat política- que s’ha de fer: canviar la llei, canviar els catalans, acabar amb el dret a vot?» (Josep M. Torrent, "Declaració de Sobirania", 'El Singular Digital', 12-1-2013)
«¡Quién nos iba a decir que en la redacción de 'El Mundo' tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!» (Pedro J. Ramírez, Twitter, 26-11-2012)
«Espanya està cometent un error bàsic respecte a Catalunya: amb la seua intransigència converteix un problema polític, nacional si es vol, en un problema democràtic.» (Vicent Partal, "El gran error espanyol", 'El Punt Avui', 18-10-2012)
«[...] si [...] resulta interessant de descobrir que del costat del sí [a la independència de Kosovë] hi havia països com la Gran Bretanya, els Països Baixos, Noruega, els Estats Units, Croàcia, Àustria, Alemanya o Finlàndia, encara resulta molt més instructiu veure qui hi havia a l'altra banda. Perquè la coalició del no era primerejada, evidentment, per Espanya i tenia el suport de països com l'Aràbia Saudita, Bielorússia, Bolívia, Rússia, el Vietnam... M'explique?» (Vicent Partal, "Quins estats votarien en favor nostre?", 'Vilaweb', 14-9-2012)
«Catalunya necessita un estat.» (Artur Mas, acte del Fòrum Europa, Madrid, 13-9-2012)
«[...] a hores d'ara insistir en la dependència és fomentar una profunda fractura social que només satisfarà a un escàs 21 per cent de la població, un corrent d'opinió que no pot pretendre imposar les seves conviccions a la resta sense ni tan sols comparèixer en el debat. La dependència no pot estar per damunt de la democràcia.» (Salvador Cot, "Dependència: fractura i factura", 'Nació Digital', 3-8-2012)
«[...] va el ministro [Cristóbal Montoro] y nos dice que en España hay dos tipos de ciudadanos: Los que pagan en A (los honestos que pagan IVA) y los que pagan en B (los que evaden). Y como nosotros, los miembros del gobierno, somos unos incompetentes supinos incapaces de realizar nuestra labor de evitar que la gente B evada impuestos, lo que haremos será... ¡castigar a la gente A y subirles los impuestos a ellos! ¿Se puede ser más injusto? Señor Montoro: si usted es incapaz de cumplir con su obligación de eliminar la evasión del IVA por parte de los ciudadanos tipo B, ¡confiese que es usted incapaz de realizar su oficio y váyase a su casa! ¡Pero no les cargue los costes de su inutilidad a los ciudadanos que cumplen con su obligación de pagar el IVA! ¿De verdad piensa que subir los impuestos a los ciudadanos A va a hacer que paguen los B? ¿Pero en qué planeta vive usted? Tenemos pues a un ministro de hacienda [...] Mentiroso, incompetente e injusto. Cada uno de esos atributos, por separado, deberían ser suficientes para obligar a que un ministro de hacienda dimita de su cargo. Don Cristóbal Montoro ha conseguido reunirlos en una sola persona.» (Xavier Sala-i-Martín, blog d'en Xavier Sala-i-Martín, 12-7-2012)
«Catalunya s'ha convertit en un problema per Espanya i, al mateix temps, Espanya s'ha convertit en una rèmora per Catalunya. Els interessos d'uns i altres han deixat de ser complementaris per esdevenir contradictoris. Cadascú tiba la corda en funció dels seus interessos.» (Guillem Carol, "El desempat", 'El Singular Digital', 9-6-2012)
«Qui lluita, pot perdre; qui no lluita, ja ha perdut.» (Artur Mas, acte de commemoració dels 50 anys d'Edicions 62, Barcelona, 7-6-2012)
«Fa trenta anys, a la gent treballadora que estalviava per tenir un petit patrimoni o assegurar-se una jubilació digna li deien que ho perdria tot si els comunistes manessin. Era el record de les expropiacions a la Catalunya del 36. Ara la persona treballadora que ha estalviat alguna cosa veu que són els especuladors els qui confisquen estalvis de gent senzilla i els qui forcen els governs conservadors a reduir prestacions i a no tocar allò que engreixa els capitalistes: frau, 'sicavs', patrimonials, paradisos fiscals, joc brut a la borsa.» (Josep Maria Casassús, "Confiscació capitalista", 'El Punt Avui', 28-5-2012)
«La més gran diferència [entre Catalunya, Euskadi, Escòcia i Flandes], però, rau en la singularitat espanyola, per la seva comparativament curta i defectuosa trajectòria democràtica, que aixeca la preocupació per la seva desestabilització profunda en cas d’independència de Catalunya i Euskadi. Fins ara les independències democràticament decidides no han provocat la crisi dels Estats on s’han esdevingut [Suècia, Dinamarca], però si Espanya s’entesta com fins ara en la mera negativa i no deixa als catalans cap més opció que acatar i sotmetre’s, la manca de mecanismes efectius de repressió per impedir una independència unilateral pot dur Espanya a una crisi post-independència tant o més desestabilitzadora que la generada per les americanes o la cubana [del 1898]. El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració.» (Alfons López Tena, "Espanya abocada a un nou 1898", 'El Mundo', 27-5-2012)
«Conclusión, da igual lo que haga y lo que diga el Gobierno de la Generalitat, porque nada de lo que pueda cambiar la situación depende de él. Pero sí depende en parte de la actitud del Govern el estado de ánimo general del país, que según todos los indicios está por los suelos. Desde ese punto de vista, los discursos de la resignación a la fatalidad resultan políticamente suicidas [...]. Rebelarse desde el Govern es francamente difícil, arriesgado, inaudito, pero está comprobado que lo contrario lleva inexorablemente a la perdición.» (Jordi Barbeta, "Bankia, 7.000; Catalunya, 0", 'La Vanguardia', 8-5-2012)
«Els òrgans de govern de les caixes es formen per quotes [de partit], per la qual cosa els consellers no tenien les virtuts necessàries per a entendre i comprendre un negoci complex com el financer. No estaven preparats.» (José Antonio Iturriaga, administrador designat pel FROB en la CAM i el Banc de València, comissió de control de la CAM, Corts Valencianes, 2-5-2012)
«Catalunya s'ha construït sobre dues potes: la cultura (que inclou la llengua) i l'economia (que inclou modernitat i talent) [...]. Espanya, que és mineral però no tan tonta, ha descobert que pot passar d'emprenyar Catalunya políticament si mentrestant li va minant la cultura i l'economia [...]. En un mot: ens estan desballestant el país, des de la recerca fins a les estructures. I, amb noves lleis, continuaran la feina amb la llengua.» (Patrícia Gabancho, "De llibres i pancartes", 'Nació Digital', 22-1-2012)
«Si la lliçó dels anys trenta pot ser d'alguna utilitat, val la pena recordar que una depressió global debilita les democràcies, porta al naixement de forces polítiques radicals, d'esquerra o de dreta, i acaba inevitablement en un conflicte internacional de conseqüències incalculables.» (Lluís Foix, "Any de protestes arreu del món", 'El Punt Avui', 4-1-2012)
«El pacte fiscal o el concert econòmic no és un caprici. Catalunya està retallant com si fos Grècia o Portugal quan la seva economia s’assembla més a Dinamarca. Tot, perquè cada any rescata l’Estat amb 20.000 milions que només han servit per convertir Madrid en Los Angeles i dotar Espanya del sistema d’AVEs més ineficient del món. Pel camí ja hem perdut el sistema bancari català i estem començant a perdre la sanitat pública i l’educació. Ja hem passat la ratlla de la injustícia, això és una qüestió de supervivència.» (Adrià Alsina, "La Santa Aliança contra el pacte fiscal", blog 'AdriaAlsina.com' i 'E-notícies', 5-12-2011)
«[...] les llars en què la despesa va créixer amb més proporció entre el 1998 i el 2008, els deu anys del boom immobiliari, van ser les que tenien caps de família amb nivells educatius més baixos [...]. Les famílies en què va pujar menys la despesa estaven encapçalades per universitaris assalariats. [...] La caiguda de la despesa entre l'any 2008 i el 2010 va superar la mitjana precisament allà on més havia crescut durant la bonança: en les llars en les quals el cap de família només havia estudiat la primera fase de la secundària [...].» (Julio Rodríguez, "La bombolla era un miratge", 'Ara', 4-12-2011)
«[...] una escola pública potent i un teixit cultural dinàmic i participatiu són garantia de més solidesa democràtica.» (Roger Palà, "Els altres catalans", 'Nació Digital', 15-11-2011)
«[...] la mitificada transició espanyola. Ens les hauríem amb un procés (ara ja tancat) amb èxits constatables (entrada a Europa, absència de més amenaces de cop militar) i un quàdruple fracàs: democràcia de baixa qualitat, desigualtats socials insostenibles, desencaix territorial i una economia basada en l'especulació, el poder de la banca i la corrupció immobiliària.» (Màrius Serra, "Nos + altres ibèrics", 'La Vanguardia', 3-11-2011)
«'Polseres [vermelles]' i 'Pa negre': ¿s'entén el valor afegit que suposa l'existència de la Televisió de Catalunya per a la indústria audiovisual?» (Antoni Bassas, "Polseres vermelles", 'Ara', 31-10-2011)
«Fa pocs anys, el cas [d'en Peces-Barba] hauria aparegut esmentat -potser de passada- als diaris de l'endemà -potser només als diaris andalusos-. I la lentitud amb què s'hauria escampat li hauria restat força. Ara, a finals del 2011, no hi ha temps perquè els canals tradicionals decideixin què faran amb unes paraules que poden subratllar-se o no. Ara ho decideix la gent. La Gent? Aquest és l'altre punt del debat. Twitter és La Gent? No tothom té Twitter. No podem pretendre que el que es diu a Twitter és el que pensa La Gent. Però hi estem més a prop que mai.» (Sílvia Barroso, "Peces-Barba i La Gent", 'Ara', 31-10-2011)
«Ens trobem amb la paradoxa que, com més progressa l'acumulació de capital, més gran és l'exèrcit de reserva industrial, és a dir, que com més treball i riquesa genera el capitalisme, més atur i més pobresa genera a la vegada.» (Edgar Illas, "Liberalisme i independentisme, o l'esperit treballador català", 'Catalan Review', 24, 2010, pàg. 396)
«[...] investors are smoking crack if they believe that Spanish banks are among the strongest in Europe.» (Jonathan Tepper, 'Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet', web 'Variant Perception', 18-8-2009)
«Als actuals plans d'estudi de les facultats d'economia potser hi manca història econòmica i hi sobra econometria.» (Ramon Tremosa, "Crisi per barris", 'Avui', 31-7-2008)
«Tots haureu comprovat en algun moment de la vostra vida que és tant més ficil parlar d’una cosa com més distants n’estem; que sempre és més ficil parlar d’allò que d’això, d’ahir que d’ara, del que sabem que del que sentim.» (Xavier Rubert de Ventós, "Pep Calsamiglia: de casa a la «uni»", 'Enrahonar. Quaderns de Filosofia' [Universitat Autònoma de Barcelona], 7-8, 1984)

dijous, 10 d’octubre del 2013

Benvinguda al club, Alícia

1 comentari:

Subscriu-te a

Llegides al blog (des de l'inici, 29-8-2011):