La presidenta del Partit Popular (PP) a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va intentar col·locar al seu partit una proposta de revisió del sistema de finançament autonòmic que acabés amb el greuge que pateix Catalunya.
Pobra Alícia! Van respondre-li amb menyspreu els membres del seu propi partit, els que remenen les cireres a Madrid. En Monago, president extremeny, inclús va suggerir que na Sánchez-Camacho pateix síndrome d'Estocolm [sic]. I fins i tot ja és públic que el PP vol defenestrar-la, com va fer abans amb en Josep Piqué.
Molts analistes i polítics han fet notar a na Sánchez-Camacho que precisament això és la resposta habitual a qualsevol catalanista quan va a Madrid, digueu-li Pujol intentant pescar competències, digueu-li Maragall intentant un encaix Catalunya-Espanya amb un Estatut mínimament decent (posteriorment rebaixat), digueu-li Mas proposant un pacte fiscal. Res: porta als morros.
La reflexió següent va adreçada a la gent del PP català.
Primer: us sembla normal que des d'un despatx a Madrid es decideixi qui ha de ser el cap visible del partit a Catalunya? Generalment això es decideix votant entre la gent del partit que viu a Catalunya, però en aquesta formació poc ho sembla.
Segon: és lògic que una proposta pensada per a fer front a l'independentisme sigui llançada directament a la paperera sense ni tan sols valorar-la? La derivada cau pel seu pes: i com es pot fer front a l'independentisme sense cap alternativa decent?
Tercer: na Sánchez-Camacho ha parlat de revisar el finançament autonòmic en més d'una ocasió, fins i tot com a discurs electoral. Si això era una proposta política i hi ha gent a Catalunya que va votar el PP, és lògic que ara el PP (a Barcelona i a Madrid) ho desenvolupi. Si no ho fa, és un frau democràtic. No?
Tres preguntes que miren de determinar la naturalesa política del PP. La primera intenta aclarir quin grau d'autonomia té una delegació territorial del partit: sembla que ben poca. La segona pretén dibuixar el grau de maduresa política del partit: aquí encara menys. I la tercera interroga sobre el grau de compromís amb els seus votants: també tendent a zero.
Ergo: com pot un militant del PP avui mirar d'aconseguir vots en una campanya electoral?
A veure si hi ha cap militant del PP català que pot dir-me alguna cosa sobre això...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alícia Sánchez-Camacho. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alícia Sánchez-Camacho. Mostrar tots els missatges
dijous, 10 d’octubre del 2013
dijous, 20 de juny del 2013
Les seves boles acaben... en no re
Crec que, a hores d’ara, ningú no pot negar que el Partit Popular (PP), la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters treballen de valent per a l’erosió de la credibilitat política a Catalunya. Segurament amb la intenció de fer trontollar el procés d’emancipació nacional. Ara: vist amb una mica de perspectiva, s’observa que tot plegat acaba desembocant en el no re. Cosa que vol dir que són una mica maldestres en aquest camp de crear desgast...
Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.
És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.
Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)
També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).
Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).
En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.
Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.
Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!
(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)
Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!
Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?
Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.
És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.
Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)
També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).
Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).
En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.
Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.
Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!
(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)
Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!
Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?
diumenge, 18 de novembre del 2012
Les falsedats del PP i d’Alícia Sánchez-Camacho sobre la independència de Catalunya
El Partit Popular (PP) i la seva candidata a presidir la Generalitat, n’Alícia Sánchez-Camacho, diuen que passaran coses gravíssimes si Catalunya esdevé Estat. Bé: totes les dades que aporten, sense excepció, són qüestionables; i la majoria són directament mentides. Només cal conèixer un poc la realitat econòmica i política del nostre entorn (Europa, etc.) per a veure-ho. Analitzem-les.
1) UNIÓ EUROPEA: UN CAS DE CURTESA DE MIRES DELS ESPANYOLS
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat automàticament serà expulsada de la Unió Europea (UE). És més: els ministres del PP amenacen que Espanya vetarà per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE (per a entrar a la UE cal el vistiplau de tots els que ja hi són a dins). Per a argumentar-ho reporten un informe del 2004 sobre la independència d’Algèria (1962) respecte de França i de declaracions de comissaris europeus prèviament pressionats (vegeu el cas de na Viviane Reding, que després de dir una cosa al Diario de Sevilla la fan rectificar). Poca cosa més.
El tema dóna molt de si. Per exemple, que el Govern espanyol amenaci que impediran per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE revela com Espanya estima Catalunya. (I hom pot fer a la senyora Sánchez-Camacho aquesta pregunta: vostè defensa que els catalans rebin menyspreu i amenaces per part del poder de Madrid, avui en mans del PP? No parlo de dir que Catalunya serà expulsada de la UE, sinó de dir que Espanya vetarà per sempre l’entrada de Catalunya a la UE.)
Ara, pel que fa a la UE, la gent del PP obvia tres detalls.
Primer detall: en aquest tema, els espanyols tindrien d’aplicar el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència (i no pas la testosterona, l’esgarip, l’exabrupte i la intimidació, comportament típic de l’abusananos que ha sigut tradicionalment Castella). I aquests elements diuen que el més probable és que la UE perfili una solució per a casos com el català, facilitant la permanència. La raó és que hi ha casos similars en perspectiva, com Escòcia, en què la Gran Bretanya ja ha dit que, si Escòcia es fa independent, haurà de romandre dins la UE (i ho ha dit malgrat que el Govern espanyol ha pressionat el Govern britànic perquè cap dels dos no reconegui ni Escòcia ni Catalunya). No veure-ho així és no entendre l’esperit europeu. No dic que la UE no vetlli pels interessos dels Estats membres (és clar que ho fa!); però també vetlla pels seus interessos, i a la UE no li convé que hi hagi secessions dins seu i no donar-hi resposta. I és que a la mateixa UE tampoc li convé que hi hagi una Noruega al sud, és a dir, un Estat ric que no aportaria diners a la UE mentre que la UE ha de rescatar i mantindre dos Estats empobrits com són Portugal i la futura Espanya sense Catalunya (vegeu l’editorial d’en Vicent Partal “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”, Vilaweb, 16-9-2012).
Segon detall: Espanya necessita Catalunya dins la UE. Al marge del que farà la UE, que ningú no dubti que Espanya farà tots els possibles perquè Catalunya romangui dins la UE. Ara bramen per a difondre por i avortar el procés d’independència amb males arts; però quan el poble català hagi votat en un referèndum d’independència no tindran més remei que apostar pel manteniment de Catalunya dins la UE. Ho explica l’economista Xavier Sala-i-Martín. La major part d’exportacions d’Espanya es fan per carretera o tren. Això vol dir que totes les mercaderies produïdes a Espanya que van a Europa passen pel País Basc (Irun) o Catalunya (bàsicament per la Jonquera: Aran és un coll d’ampolla); i no poden passar per enlloc més. Recordem que pel volum de trànsit de les mercaderies cal una bona autopista, no una carretereta d’un sol carril per sentit; d’aquí la importància de la Jonquera. Si Espanya vol vetar la permanència de Catalunya a la UE vol dir que ells mateixos es posen una frontera (dos cops) entre Espanya i Europa i hauran de pagar aranzels dos cops (a banda de pagar el peatge de les autopistes catalanes). En fi, els espanyols no entenen que Catalunya, pel seu perfil econòmic, fora de la UE pot subsistir, com Noruega o Suïssa (encara que dins la UE seria l’escenari òptim); però Espanya ho tindria magre si impedeix el manteniment de Catalunya a Europa. Si els espanyols es mantenen tossuts en el vet només aconseguiran empobrir-se (vull dir empobrir-se més del que ja ho estan, que és molt). En resum: Catalunya es mantindrà dins la UE no només perquè la UE ho reconegui sinó perquè Espanya treballarà activament per Catalunya.
Tercer detall: obvien la resposta oficial de la Comissió Europea (CE) sobre el tema. La CE ha dit que només opinarà si hi ha una demanda concreta i oficial per part de l’Estat espanyol. Dit altrament: Espanya ha de formular la pregunta a les institucions europees, i aquesta pregunta ha de fer referència directa a l’escenari de la secessió (és a dir, la pregunta seria “Què passa ara que Catalunya opta per ser un Estat independent?”). I aquest tràmit és el que Espanya no vol fer de cap manera. El govern espanyol demana a la UE que es posicioni a la prèvia, és a dir, que digui d’entrada que Catalunya serà expulsada de la UE abans que s’engegi el procés secessionista. Però la CE demana que, per a donar resposta a aquesta qüestió, primer cal que l’Estat formuli la pregunta explícitament. Per què Espanya no vol formular la pregunta? Perquè si la formula està reconeixent que legalment és possible la independència de Catalunya.
(Per si algú creu que aquesta visió és esbiaixada, en té prou de llegir les opinions que vénen d’Espanya quan apliquen el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència. Vegeu, a tall de mostra, l’article “Cataluña y la UE: hay que leer entre líneas” d’en Miguel-Anxo Murado, The Huffington Post, 8-11-2012.)
2) LA IGNORÀNCIA ABSOLUTA QUAN FAN VEURE QUE HI HAURÀ FRONTERES
El PP dóna a entendre que, si Catalunya esdevé Estat i automàticament és expulsada de la UE, això comportarà que es posin fronteres entre Catalunya i la resta del món, fet contrari a l’evolució dels temps.
Això és fals. Són els tractats de Schengen els que permeten la lliure circulació de persones i béns entre països, i no pas els tractats de la UE. Això vol dir que hi ha països de fora de la UE que participen de l’espai Schengen, com Islàndia, Suïssa o Noruega. Per tant, amb Catalunya fora de la UE, podria romandre perfectament dins l’espai Schengen.
3) LA PARADOXA DE LES AJUDES A LA PAGESIA: MENTRE UNA CATALUNYA FORA DE LA UNIÓ EUROPEA PODRIA DESTINAR-HI MÉS DINERS, ARA SE SAP QUE ESPANYA PERDRÀ AJUDES EUROPEES A LA PAGESIA
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els pagesos catalans perdran els diners que reben de subvenció de la Unió Europea (la famosa Política Agrària Comuna, més coneguda com a PAC).
La senyora Sánchez-Camacho no diu, però, que Catalunya aporta cada any 2.300 milions d’euros a les arques comunitàries -a través de l’Estat espanyol- i que només rep -a través d’ajudes a la pagesia- 530 milions d’euros anuals; són dades del sindicat Unió de Pagesos. Si Catalunya hagués de marxar de la UE, podria destinar igualment 530 milions d’euros a la pagesia i encara sobrarien 1.780 milions d’euros (perquè fora de la UE no cal aportar res a la UE, evidentment). Cal recalcar que la gent d’Unió de Pagesos, a diferència de la senyora Sánchez-Camacho, es dedica a l’agricultura.
El més curiós, però, és que això la senyora Sánchez-Camacho ho diu al mateix temps que la UE està elaborant els pressupostos per al període 2014-2020 i, segons aquests pressupostos, Espanya perdrà les ajudes a l’agricultura. Vaja: ara resulta que mantindre’s dins Espanya sí que implica perdre les ajudes europees a la pagesia. (Oi, senyora Sánchez-Camacho, que això ho explicarà als pagesos?)
4) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) EN EL TEMA DELS TÍTOLS UNIVERSITARIS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat els títols universitaris catalans no tindran validesa.
Una afirmació així només demostra que la senyora Sánchez-Camacho no té ni idea de com funciona el sistema universitari i la verificació de títols. Perquè ho sàpiga la senyora Sánchez-Camacho, avui un títol verificat per una agència catalana ja és vàlid a tot Europa, pel simple fet que aquesta agència catalana forma part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Per a formar part d’aquest espai no és necessari pertànyer a la UE (vegeu el cas del Principat d’Andorra).
El que no explica la senyora Sánchez-Camacho és que l’Estat espanyol va optar perquè les carreres universitàries duressin 4 anys en comptes de 3, que és el que duren a tot Europa. I això que Espanya es va sumar al procés de Bolonya, pensat per a unificar la durada de les carreres universitàries arreu d’Europa. Les males veus diuen que Espanya va optar per 4 anys perquè s’assemblessin a... les de Sud-amèrica. Ja veieu quina vocació europeista tenen a Madrid. I després volen donar-nos lliçons d’homologació de títols universitaris...
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema universitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
5) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LA PÈRDUA DE TARGETA SANITÀRIA EUROPEA
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els catalans perdran la targeta sanitària europea. Una afirmació així només demostra que qui la diu no té ni idea de com funciona el sistema sanitari europeu.
La targeta sanitària europea s’aplica en diversos països, la majoria de la UE; però també n’hi ha de fora de la UE, com Noruega, Suïssa, Liechtenstein o Islàndia. Només cal adherir-se a un tractat internacional (European Free Trade Association (EFTA)), cosa que l’Estat català pot fer.
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema sanitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
6) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE L’EXPULSIÓ DE L’EURO
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, Catalunya quedarà exclosa de l’euro. Una altra dada que no es correspon amb la realitat.
L’euro és la moneda de la UE; però un país de fora la UE també pot usar-lo. Així, tant Montenegro com el Principat d’Andorra fan servir l’euro.
De fet, cada país escull quina moneda utilitza. Pot fer servir la seva pròpia moneda o bé pot fer servir la d’un altre país (per exemple, diversos països sud-americans empren el dòlar dels Estats Units). Fins i tot un país pot tindre la seva pròpia moneda i alhora fer servir de facto una altra en paral·lel; és el que fa Hongria, amb el florí com a moneda però on tot es pot pagar amb euros (fins i tot hom pot tindre hipoteques amb euros, i amb altres monedes, com el franc suís).
En conseqüència, Catalunya podria emprar l’euro seguint la pràctica internacional. Dir una altra cosa és faltar a la veritat.
(Nova pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: vostè creu que està legitimada per a representar els catalans que la votin si dóna informació falsa als seus conciutadans?)
7) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LES PENSIONS: DIUEN QUE UN ESTAT CATALÀ NO PODRÀ PAGAR-LES QUAN PROMPTE L’ESTAT ESPANYOL NO PODRÀ PAGAR-LES
Segons el PP -i la senyora Sánchez-Camacho ho ha remarcat sovint-, en una Catalunya independent no es podrien pagar les pensions als jubilats ni les prestacions d’atur.
Res més lluny de la realitat. Catalunya té una economia solvent i podria pagar amb escreix aquests deures. Actualment els cotitzadors catalans estan donant diners a l’Estat espanyol per a pagar pensionistes catalans i pensionistes d’altres parts de l’Estat espanyol. Només cal saber un mínim d’economia, com explica l’economista Xavier Sala-i-Martín.
El que no explica el PP és que, avui dia (final del 2012), ja hi ha dificultats per a pagar les pensions a l’Estat espanyol. S’ha recorregut als estalvis de les cotitzacions; però això també s’acabarà si l’economia espanyola no repunta, i tot fa pensar que trigarà moltíssim a repuntar. Per tant, el que està en perill avui dia és que els pensionistes i aturats catalans cobrin pel simple fet de cobrar d’Espanya. En realitat, només amb l’Estat català es pot garantir que els pensionistes i aturats cobrin llurs prestacions.
(Senyora Sánchez-Camacho: com és que no explica que el sistema espanyol de pensions està abocat a mitjà termini a quedar-se a zero? I, encara més: a algú que falta a la veritat quan parla d’afers públics no li hauria de caure la cara de vergonya?)
8) LA FUTUROLOGIA (O MALA FE) SOBRE LA DOBLE NACIONALITAT DELS HISPANOAMERICANS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, els hispanoamericans que tenen doble nacionalitat i viuen a Catalunya perdrien aquesta condició administrativa.
Ara resulta que la senyora Sánchez-Camacho veu el futur i sap què legislarà sobre la matèria el futur Estat català. I, per tant, ha vist què farà l’Estat català sobre la continuació dels tractats internacionals (tal com estableix el Conveni de Viena sobre successió d’Estats en matèria de Tractats).
Senyora Sánchez-Camacho: tant vostè com jo sabem que les institucions catalanes no volen anar en contra de la gent que viu a Catalunya. A diferència del que passa a Espanya, on les institucions espanyoles sí que van en contra de la gent que viu a Espanya: es vol limitar l’ús del català -malgrat ser la segona llengua espanyola en importància- i es discrimina econòmicament la ciutadania espanyola que viu a Catalunya. Això sí que sabem que passa perquè és el que passa ara, en el present Estat espanyol.
9) LA MANCA DE CONEIXEMENTS (GAIREBÉ ESTULTÍCIA) EN ELS COGNOMS D’ORIGEN CASTELLÀ: UNA FALSEDAT MÉS SOBRE UNA COSA QUE ESPANYA SÍ QUE PRACTICA
Segons el PP, a través d’un vídeo difós per internet, en una Catalunya independent és possible que la gent que té un cognom d’origen castellà l’hagi de traduir el català. Posen com a exemple una persona que es diu Garcia i li volen canviar per Garriga. Quan tothom va fer veure que era un disbarat, la senyora Sánchez-Camacho va al·legar que hi havia una instrucció interna de la Generalitat en aquest sentit.
Aquí ja no hi caben discussions. Primer, deixem-ho clar: qualsevol que viu a Catalunya, es digui com es digui, sap perfectament que això no passarà mai. La conclusió és que la gent del PP, obcecada per la unitat d’Espanya, es dediquen a difondre ximpleries per internet.
Segon: convé aclarir que Garcia és un cognom català de tota la vida. De fet, hi ha un poble català que es diu així. Podien haver escollit un cognom com Fernández, però no: aquests del PP són tan ineptes que escullen un cognom català de tota la vida. Són capaços d’abocar mentides que falten al respecte a tothom i són incapaços de documentar-se.
(Nova pregunta: si això és una mostra de la intel·ligència de la gent del PP, com poden aspirar a governar un país?)
Tercer: el fet que presumptament denuncien que passarà amb una Catalunya independent en realitat ja passa a Espanya. En efecte, hi ha mesures legals que preveuen posar cognoms castellans. Vegeu el blog Per a Bons Patricis, l’apunt titulat “Jo sí i tu no, o el supremacisme espanyol al Registre Civil (#totssomGarcia)” (14-11-2012). Com en altres casos, aquell presumpte fet perjudicial que es donaria a l’Estat català ells ja el duen a terme a Espanya. Hipocresia portada a l’extrem.
10) LA CRUA REALITAT... D’ESPANYA
El PP reporta tot de desgràcies que assolaran la Catalunya independent, però no diuen res de les desgràcies que ja assolen la Catalunya dependent d’Espanya: manca d’infraestructures (mentre la Renfe va cada cop pitjor es fan AVEs inútils a Albacete -ara ja tancat-, Galícia o Extremadura; o s’aposta pel corredor central mentre el corredor mediterrani es queda per fer); menys beques espanyoles per a estudiants catalans i més beques espanyoles per a estudiants no catalans; risc que els nostres pensionistes es quedin sense pensió si romanen a Espanya; etc. D’això, la senyora Sánchez-Camacho, ni piu. Gran política serà, aquesta senyora, que amaga la realitat.
El PP i la seva lideressa que garlin. La gent sap què té de fer davant del procés històric que hem engegat: documentar-se i raonar. A tall de mostra, hom pot mirar les dades fornides pel Col·lectiu Wilson, un grup format per acadèmics de diverses àrees, incloent-hi l’economia. Quina diferència entre el model Wilson i el model PP! Senyora Sánchez-Camacho: prendrà nota del model Wilson? O continuarà en el model PP? Vostè mateixa, si vol tindre un mínim de credibilitat i rigor.
1) UNIÓ EUROPEA: UN CAS DE CURTESA DE MIRES DELS ESPANYOLS
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat automàticament serà expulsada de la Unió Europea (UE). És més: els ministres del PP amenacen que Espanya vetarà per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE (per a entrar a la UE cal el vistiplau de tots els que ja hi són a dins). Per a argumentar-ho reporten un informe del 2004 sobre la independència d’Algèria (1962) respecte de França i de declaracions de comissaris europeus prèviament pressionats (vegeu el cas de na Viviane Reding, que després de dir una cosa al Diario de Sevilla la fan rectificar). Poca cosa més.
El tema dóna molt de si. Per exemple, que el Govern espanyol amenaci que impediran per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE revela com Espanya estima Catalunya. (I hom pot fer a la senyora Sánchez-Camacho aquesta pregunta: vostè defensa que els catalans rebin menyspreu i amenaces per part del poder de Madrid, avui en mans del PP? No parlo de dir que Catalunya serà expulsada de la UE, sinó de dir que Espanya vetarà per sempre l’entrada de Catalunya a la UE.)
Ara, pel que fa a la UE, la gent del PP obvia tres detalls.
Primer detall: en aquest tema, els espanyols tindrien d’aplicar el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència (i no pas la testosterona, l’esgarip, l’exabrupte i la intimidació, comportament típic de l’abusananos que ha sigut tradicionalment Castella). I aquests elements diuen que el més probable és que la UE perfili una solució per a casos com el català, facilitant la permanència. La raó és que hi ha casos similars en perspectiva, com Escòcia, en què la Gran Bretanya ja ha dit que, si Escòcia es fa independent, haurà de romandre dins la UE (i ho ha dit malgrat que el Govern espanyol ha pressionat el Govern britànic perquè cap dels dos no reconegui ni Escòcia ni Catalunya). No veure-ho així és no entendre l’esperit europeu. No dic que la UE no vetlli pels interessos dels Estats membres (és clar que ho fa!); però també vetlla pels seus interessos, i a la UE no li convé que hi hagi secessions dins seu i no donar-hi resposta. I és que a la mateixa UE tampoc li convé que hi hagi una Noruega al sud, és a dir, un Estat ric que no aportaria diners a la UE mentre que la UE ha de rescatar i mantindre dos Estats empobrits com són Portugal i la futura Espanya sense Catalunya (vegeu l’editorial d’en Vicent Partal “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”, Vilaweb, 16-9-2012).
Segon detall: Espanya necessita Catalunya dins la UE. Al marge del que farà la UE, que ningú no dubti que Espanya farà tots els possibles perquè Catalunya romangui dins la UE. Ara bramen per a difondre por i avortar el procés d’independència amb males arts; però quan el poble català hagi votat en un referèndum d’independència no tindran més remei que apostar pel manteniment de Catalunya dins la UE. Ho explica l’economista Xavier Sala-i-Martín. La major part d’exportacions d’Espanya es fan per carretera o tren. Això vol dir que totes les mercaderies produïdes a Espanya que van a Europa passen pel País Basc (Irun) o Catalunya (bàsicament per la Jonquera: Aran és un coll d’ampolla); i no poden passar per enlloc més. Recordem que pel volum de trànsit de les mercaderies cal una bona autopista, no una carretereta d’un sol carril per sentit; d’aquí la importància de la Jonquera. Si Espanya vol vetar la permanència de Catalunya a la UE vol dir que ells mateixos es posen una frontera (dos cops) entre Espanya i Europa i hauran de pagar aranzels dos cops (a banda de pagar el peatge de les autopistes catalanes). En fi, els espanyols no entenen que Catalunya, pel seu perfil econòmic, fora de la UE pot subsistir, com Noruega o Suïssa (encara que dins la UE seria l’escenari òptim); però Espanya ho tindria magre si impedeix el manteniment de Catalunya a Europa. Si els espanyols es mantenen tossuts en el vet només aconseguiran empobrir-se (vull dir empobrir-se més del que ja ho estan, que és molt). En resum: Catalunya es mantindrà dins la UE no només perquè la UE ho reconegui sinó perquè Espanya treballarà activament per Catalunya.
Tercer detall: obvien la resposta oficial de la Comissió Europea (CE) sobre el tema. La CE ha dit que només opinarà si hi ha una demanda concreta i oficial per part de l’Estat espanyol. Dit altrament: Espanya ha de formular la pregunta a les institucions europees, i aquesta pregunta ha de fer referència directa a l’escenari de la secessió (és a dir, la pregunta seria “Què passa ara que Catalunya opta per ser un Estat independent?”). I aquest tràmit és el que Espanya no vol fer de cap manera. El govern espanyol demana a la UE que es posicioni a la prèvia, és a dir, que digui d’entrada que Catalunya serà expulsada de la UE abans que s’engegi el procés secessionista. Però la CE demana que, per a donar resposta a aquesta qüestió, primer cal que l’Estat formuli la pregunta explícitament. Per què Espanya no vol formular la pregunta? Perquè si la formula està reconeixent que legalment és possible la independència de Catalunya.
(Per si algú creu que aquesta visió és esbiaixada, en té prou de llegir les opinions que vénen d’Espanya quan apliquen el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència. Vegeu, a tall de mostra, l’article “Cataluña y la UE: hay que leer entre líneas” d’en Miguel-Anxo Murado, The Huffington Post, 8-11-2012.)
2) LA IGNORÀNCIA ABSOLUTA QUAN FAN VEURE QUE HI HAURÀ FRONTERES
El PP dóna a entendre que, si Catalunya esdevé Estat i automàticament és expulsada de la UE, això comportarà que es posin fronteres entre Catalunya i la resta del món, fet contrari a l’evolució dels temps.
Això és fals. Són els tractats de Schengen els que permeten la lliure circulació de persones i béns entre països, i no pas els tractats de la UE. Això vol dir que hi ha països de fora de la UE que participen de l’espai Schengen, com Islàndia, Suïssa o Noruega. Per tant, amb Catalunya fora de la UE, podria romandre perfectament dins l’espai Schengen.
3) LA PARADOXA DE LES AJUDES A LA PAGESIA: MENTRE UNA CATALUNYA FORA DE LA UNIÓ EUROPEA PODRIA DESTINAR-HI MÉS DINERS, ARA SE SAP QUE ESPANYA PERDRÀ AJUDES EUROPEES A LA PAGESIA
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els pagesos catalans perdran els diners que reben de subvenció de la Unió Europea (la famosa Política Agrària Comuna, més coneguda com a PAC).
La senyora Sánchez-Camacho no diu, però, que Catalunya aporta cada any 2.300 milions d’euros a les arques comunitàries -a través de l’Estat espanyol- i que només rep -a través d’ajudes a la pagesia- 530 milions d’euros anuals; són dades del sindicat Unió de Pagesos. Si Catalunya hagués de marxar de la UE, podria destinar igualment 530 milions d’euros a la pagesia i encara sobrarien 1.780 milions d’euros (perquè fora de la UE no cal aportar res a la UE, evidentment). Cal recalcar que la gent d’Unió de Pagesos, a diferència de la senyora Sánchez-Camacho, es dedica a l’agricultura.
El més curiós, però, és que això la senyora Sánchez-Camacho ho diu al mateix temps que la UE està elaborant els pressupostos per al període 2014-2020 i, segons aquests pressupostos, Espanya perdrà les ajudes a l’agricultura. Vaja: ara resulta que mantindre’s dins Espanya sí que implica perdre les ajudes europees a la pagesia. (Oi, senyora Sánchez-Camacho, que això ho explicarà als pagesos?)
4) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) EN EL TEMA DELS TÍTOLS UNIVERSITARIS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat els títols universitaris catalans no tindran validesa.
Una afirmació així només demostra que la senyora Sánchez-Camacho no té ni idea de com funciona el sistema universitari i la verificació de títols. Perquè ho sàpiga la senyora Sánchez-Camacho, avui un títol verificat per una agència catalana ja és vàlid a tot Europa, pel simple fet que aquesta agència catalana forma part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Per a formar part d’aquest espai no és necessari pertànyer a la UE (vegeu el cas del Principat d’Andorra).
El que no explica la senyora Sánchez-Camacho és que l’Estat espanyol va optar perquè les carreres universitàries duressin 4 anys en comptes de 3, que és el que duren a tot Europa. I això que Espanya es va sumar al procés de Bolonya, pensat per a unificar la durada de les carreres universitàries arreu d’Europa. Les males veus diuen que Espanya va optar per 4 anys perquè s’assemblessin a... les de Sud-amèrica. Ja veieu quina vocació europeista tenen a Madrid. I després volen donar-nos lliçons d’homologació de títols universitaris...
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema universitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
5) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LA PÈRDUA DE TARGETA SANITÀRIA EUROPEA
Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els catalans perdran la targeta sanitària europea. Una afirmació així només demostra que qui la diu no té ni idea de com funciona el sistema sanitari europeu.
La targeta sanitària europea s’aplica en diversos països, la majoria de la UE; però també n’hi ha de fora de la UE, com Noruega, Suïssa, Liechtenstein o Islàndia. Només cal adherir-se a un tractat internacional (European Free Trade Association (EFTA)), cosa que l’Estat català pot fer.
(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema sanitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)
6) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE L’EXPULSIÓ DE L’EURO
Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, Catalunya quedarà exclosa de l’euro. Una altra dada que no es correspon amb la realitat.
L’euro és la moneda de la UE; però un país de fora la UE també pot usar-lo. Així, tant Montenegro com el Principat d’Andorra fan servir l’euro.
De fet, cada país escull quina moneda utilitza. Pot fer servir la seva pròpia moneda o bé pot fer servir la d’un altre país (per exemple, diversos països sud-americans empren el dòlar dels Estats Units). Fins i tot un país pot tindre la seva pròpia moneda i alhora fer servir de facto una altra en paral·lel; és el que fa Hongria, amb el florí com a moneda però on tot es pot pagar amb euros (fins i tot hom pot tindre hipoteques amb euros, i amb altres monedes, com el franc suís).
En conseqüència, Catalunya podria emprar l’euro seguint la pràctica internacional. Dir una altra cosa és faltar a la veritat.
(Nova pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: vostè creu que està legitimada per a representar els catalans que la votin si dóna informació falsa als seus conciutadans?)
7) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LES PENSIONS: DIUEN QUE UN ESTAT CATALÀ NO PODRÀ PAGAR-LES QUAN PROMPTE L’ESTAT ESPANYOL NO PODRÀ PAGAR-LES
Segons el PP -i la senyora Sánchez-Camacho ho ha remarcat sovint-, en una Catalunya independent no es podrien pagar les pensions als jubilats ni les prestacions d’atur.
Res més lluny de la realitat. Catalunya té una economia solvent i podria pagar amb escreix aquests deures. Actualment els cotitzadors catalans estan donant diners a l’Estat espanyol per a pagar pensionistes catalans i pensionistes d’altres parts de l’Estat espanyol. Només cal saber un mínim d’economia, com explica l’economista Xavier Sala-i-Martín.
El que no explica el PP és que, avui dia (final del 2012), ja hi ha dificultats per a pagar les pensions a l’Estat espanyol. S’ha recorregut als estalvis de les cotitzacions; però això també s’acabarà si l’economia espanyola no repunta, i tot fa pensar que trigarà moltíssim a repuntar. Per tant, el que està en perill avui dia és que els pensionistes i aturats catalans cobrin pel simple fet de cobrar d’Espanya. En realitat, només amb l’Estat català es pot garantir que els pensionistes i aturats cobrin llurs prestacions.
(Senyora Sánchez-Camacho: com és que no explica que el sistema espanyol de pensions està abocat a mitjà termini a quedar-se a zero? I, encara més: a algú que falta a la veritat quan parla d’afers públics no li hauria de caure la cara de vergonya?)
8) LA FUTUROLOGIA (O MALA FE) SOBRE LA DOBLE NACIONALITAT DELS HISPANOAMERICANS
Segons la senyora Sánchez-Camacho, els hispanoamericans que tenen doble nacionalitat i viuen a Catalunya perdrien aquesta condició administrativa.
Ara resulta que la senyora Sánchez-Camacho veu el futur i sap què legislarà sobre la matèria el futur Estat català. I, per tant, ha vist què farà l’Estat català sobre la continuació dels tractats internacionals (tal com estableix el Conveni de Viena sobre successió d’Estats en matèria de Tractats).
Senyora Sánchez-Camacho: tant vostè com jo sabem que les institucions catalanes no volen anar en contra de la gent que viu a Catalunya. A diferència del que passa a Espanya, on les institucions espanyoles sí que van en contra de la gent que viu a Espanya: es vol limitar l’ús del català -malgrat ser la segona llengua espanyola en importància- i es discrimina econòmicament la ciutadania espanyola que viu a Catalunya. Això sí que sabem que passa perquè és el que passa ara, en el present Estat espanyol.
9) LA MANCA DE CONEIXEMENTS (GAIREBÉ ESTULTÍCIA) EN ELS COGNOMS D’ORIGEN CASTELLÀ: UNA FALSEDAT MÉS SOBRE UNA COSA QUE ESPANYA SÍ QUE PRACTICA
Segons el PP, a través d’un vídeo difós per internet, en una Catalunya independent és possible que la gent que té un cognom d’origen castellà l’hagi de traduir el català. Posen com a exemple una persona que es diu Garcia i li volen canviar per Garriga. Quan tothom va fer veure que era un disbarat, la senyora Sánchez-Camacho va al·legar que hi havia una instrucció interna de la Generalitat en aquest sentit.
Aquí ja no hi caben discussions. Primer, deixem-ho clar: qualsevol que viu a Catalunya, es digui com es digui, sap perfectament que això no passarà mai. La conclusió és que la gent del PP, obcecada per la unitat d’Espanya, es dediquen a difondre ximpleries per internet.
Segon: convé aclarir que Garcia és un cognom català de tota la vida. De fet, hi ha un poble català que es diu així. Podien haver escollit un cognom com Fernández, però no: aquests del PP són tan ineptes que escullen un cognom català de tota la vida. Són capaços d’abocar mentides que falten al respecte a tothom i són incapaços de documentar-se.
(Nova pregunta: si això és una mostra de la intel·ligència de la gent del PP, com poden aspirar a governar un país?)
Tercer: el fet que presumptament denuncien que passarà amb una Catalunya independent en realitat ja passa a Espanya. En efecte, hi ha mesures legals que preveuen posar cognoms castellans. Vegeu el blog Per a Bons Patricis, l’apunt titulat “Jo sí i tu no, o el supremacisme espanyol al Registre Civil (#totssomGarcia)” (14-11-2012). Com en altres casos, aquell presumpte fet perjudicial que es donaria a l’Estat català ells ja el duen a terme a Espanya. Hipocresia portada a l’extrem.
10) LA CRUA REALITAT... D’ESPANYA
El PP reporta tot de desgràcies que assolaran la Catalunya independent, però no diuen res de les desgràcies que ja assolen la Catalunya dependent d’Espanya: manca d’infraestructures (mentre la Renfe va cada cop pitjor es fan AVEs inútils a Albacete -ara ja tancat-, Galícia o Extremadura; o s’aposta pel corredor central mentre el corredor mediterrani es queda per fer); menys beques espanyoles per a estudiants catalans i més beques espanyoles per a estudiants no catalans; risc que els nostres pensionistes es quedin sense pensió si romanen a Espanya; etc. D’això, la senyora Sánchez-Camacho, ni piu. Gran política serà, aquesta senyora, que amaga la realitat.
El PP i la seva lideressa que garlin. La gent sap què té de fer davant del procés històric que hem engegat: documentar-se i raonar. A tall de mostra, hom pot mirar les dades fornides pel Col·lectiu Wilson, un grup format per acadèmics de diverses àrees, incloent-hi l’economia. Quina diferència entre el model Wilson i el model PP! Senyora Sánchez-Camacho: prendrà nota del model Wilson? O continuarà en el model PP? Vostè mateixa, si vol tindre un mínim de credibilitat i rigor.
dissabte, 21 de juliol del 2012
El tracte d’en Xavier García Albiol amb els musulmans: una mostra d’antipolítica
Alerta amb la notícia. El 21-7-2012 comença el Ramadà, un període important per a qui professa la religió musulmana. El batlle de Badalona, en Xavier García Albiol, notifica al col·lectiu musulmà de la ciutat que no pot posar-se a resar en una plaça. L’alcalde diu que es busquin un espai perquè no molestin (atenció: que no molestin) i perquè no donin una imatge tercermundista de la ciutat (atenció: imatge tercermundista) que avergonyiria al mateix alcalde (atenció: que l’avergonyiria a ell, a ell en concret). El col·lectiu musulmà, en una actitud d’allò més responsable per tal d’evitar mala maror, accedeix a un pati ofert per l’Ajuntament per a fer les seves oracions; però l’Ajuntament diu que els cobrarà el lloguer de l’espai: 2.000 euros. (Podeu llegir la notícia “Albiol diu als musulmans de Badalona que no podia permetre "una imatge del Tercer Món"”, al portal 324.cat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 21-7-2012).
A parer meu, un fet així mereix una anàlisi a fons. I és que encabat ens demanarem com és que els feixismes han pujat.
En Xavier García Albiol és un pes pesant dins el Partit Popular (PP) català. El 2011 va accedir a la batllia de Badalona en ser la força més votada a les eleccions municipals (tot i no tindre majoria absoluta). En aquella campanya electoral va fer servir un discurs antiimmigració molt agressiu. Fins i tot va editar un fullet en què relacionava la delinqüència amb determinats col·lectius immigrants. El fullet li va costar una denúncia per racisme, que finalment es va arxivar. N’Alícia Sánchez-Camacho, capitosta del PP català, és una de les persones que li ha donat més suport. Potser perquè l’Ajuntament de Badalona és l’únic raconet de poder que té avui el PP a Catalunya. Em temo, però, que na Sánchez-Camacho un dia o altre se’n penedirà (si seguiu llegint veureu per què).
El cas d’en García Albiol pot servir com a mostra del que és l’antipolítica. No em refereixo als moviments alternatius, que són antipolítica però fora del sistema institucional; sinó als extremismes (extrema dreta i extrema esquerra) que són antipolítica però dins el sistema institucional. Tal fenomen només pot donar-se si al cap de la gent hi ha hipocresia. Almenys els moviments alternatius que propugnen l’antipolítica volen enderrocar el sistema institucional. En canvi, a l’extrema dreta hi ha gent que s’instal·la al sistema institucional justament per a aplicar mesures antipolítiques (n’Adolf Hitler, un dels pitjors dictadors de la història de la humanitat, va utilitzar el sistema institucional per a accedir al poder, concretament usant vies democràtiques i la llibertat d’expressió; i en ser al poder va canviar el sistema instaurant-ne un de totalment infernal).
Comencem pel començament. La política és la gestió de la cosa pública a partir d’uns criteris. Entre els criteris hi ha de tot, però també el que últimament s’anomena línies vermelles, és a dir, límits que no es poden traspassar. Les línies vermelles a Occident -és a dir, casa nostra- són la democràcia, l’estat de dret (és a dir, tothom ha de complir les lleis, tothom té presumpció d’innocència i tothom té dret a defensa), la igualtat (en sentit general, però també concret: igualtat d’oportunitats, manca de discriminació, etc.) i les llibertats civils (que inclou sobretot la llibertat d’expressió, però també la llibertat de circulació i la llibertat religiosa). Això és el marc bàsic de l’actuació política en qualsevol país occidental (per tant també Catalunya). Aquest marc implica que, davant qualsevol controvèrsia política, ha d’haver-hi més diàleg i menys mà dura. Dit d’una altra manera: en la política de debò, davant un tema complicat, qualsevol dirigent ha de dir “Parlem-ne, veam com ho resolem”. Envers els musulmans de Badalona, en Xavier García Albiol, en comptes de dir això, ha actuat a l’inversa: “Parlar-ne? De què? Tothom fora i s’ha acabat!”. A les antípodes, doncs, del que és el fonament polític occidental.
Analitzem-ho. Primer: ¿els musulmans transgredeixen cap llei si es posen a resar en grup en una plaça? Perquè una autoritat (com un batlle) impedeixi a algú de fer una cosa ha d’haver-hi un motiu clar. Podria ser, per exemple, evitar aldarulls. Si es convoca una manifestació i és probable que hi hagi esvalotadors, l’autoritat pot prohibir-la. Però en el cas de resar, quins aldarulls pot haver-hi? Per tant, la prohibició ha d’estar més emparada que mai per la legislació. És així? Quin article de quina llei es transgredeix perquè un grup de gent es posi a resar al carrer?
Segon: l’Ajuntament badaloní podria argumentar que no és raonable que un col·lectiu nombrós ocupi l’espai públic durant un temps llarg, perquè impedeix el trànsit de gent (que té el dret a passar per on vulgui dels espais públics). Ara bé: de casos d’ocupació de via pública n’hi ha a centenars. Durant les festes majors o les festes de barri, per exemple. Si jo vaig a una població on fan la festa major, puc trobar-me que em serà difícil passar per determinats carrers o places. O quan hi ha les processons de Setmana Santa, pròpies del cristianisme, en què els feligresos catòlics ocupen la via pública i poden impedir el pas de gent, almenys durant una estona prou llarga. O quan el Barça guanya un títol: la part superior de les Rambles, a Barcelona, queda ocupada per tanta gent que no es pot passar. O una prova esportiva com una marató o una cursa ciclista. O una manifestació o una protesta laboral. O les concentracions de jovent al carrer durant les nits de festa (que a Madrid anomenen botellón). O el carnaval, Cap d’Any, Sant Joan o Sant Jordi. Tot això són ocupacions de la via pública i fan anar malament altres persones que no participen en aquell acte. Per tant, posar-se a pregar s’hauria d’equiparar a qualsevol d’aquestes manifestacions populars de festa. Per cert, no veig que el senyor García Albiol critiqui els seguidors de la selecció espanyola que, cada cop que aquest equip de futbol guanya un títol, ocupen carrers i, a més, fan soroll, molt més soroll que els musulmans, ben entrada la nit. Potser inclús l’home hi participa. Vaja: la coherència no és el fort d’aquest home.
Tercer: els motius pels quals en García Albiol ha dit que no volia musulmans pregant pel carrer són propis d’una persona ofuscada per una ideologia de via única. D’entrada diu que no vol donar una imatge del Tercer Món. Això és directament racisme. S’assumeix que hi ha països pobres i desestructurats (Tercer Món) on la gent resa pels carrers; i països on tot és bonic i endreçat (Primer Món) on la gent no resa pels carrers. Pensar així, a banda de ser propi dels racistes, és insultar moltíssima gent, entre els quals els mateixos musulmans i també els habitants de bona part dels països africans, asiàtics i sud-americans. Però és que, a més, en García Albiol demostra tindre una intel·ligència més aviat escassa. Deu ser que a Badalona no hi ha processons de Setmana Santa. ¿O una processó no és una manera de resar al carrer, actitud pròpia, segons en García Albiol, de països tercermundistes?
“...Les processons són ordenades”, ens dirà el batlle badaloní; però ho dirà ell que creu que Catalunya i Andalusia (on les processons no tenen res de discretes) són el mateix país. Potser també ens dirà el batlle badaloní que resar pel ramadà “no és tradicional a casa nostra”, i que per això no es mereix butlla; com si la festa del llibre per Sant Jordi o celebrar títols futbolístics no fossin actes amb menys d’un segle d’existència (la festa del llibre va ser un invent de la dictadura de Primo de Rivera per tal de diluir el fort sentiment català de la festa de Sant Jordi). En fi, si l’alcalde aporta aquests dos arguments algú hauria de recomanar-li que torni a l’escola.
Quart: l’altre motiu que ha donat l’alcalde és esperpèntic. Diu que no vol avergonyir-se del fet que Badalona sigui vista arreu com una ciutat amb gent resant pel carrer. Avergonyir-se, diu. És a dir, avergonyir-se que a Badalona hi hagi gent que professa una religió concreta (però no avergonyir-se de les processons de Setmana Santa, ben tronades, val a dir). Avergonyir-se de tindre com a veí a qui no vol de veí. Això torna a ser directament racisme. Si ell diu que s’avergonyeix del que fan els seus veïns, jo afirmo que m’avergonyeix que un alcalde català tingui aquest comportament envers veïns seus. És indigne.
Cinquè: si una autoritat vol que una activitat no es desenvolupi en un lloc públic per una raó concreta, ha d’oferir una alternativa als organitzadors a l’acte. El “parlem-ne” d’abans. El més lògic hauria sigut, per exemple, cedir-los el camp de futbol, un pavelló poliesportiu, una nau industrial propietat de l’Ajuntament, un solar, etc. Però cedir-los-ho de franc. En García Albiol no: els fa pagar un lloguer de 2.000 euros. Això és discriminació. Oi que els ajuntaments cedeixen espais municipals a les entitats? Colles de geganters, castellers o bastoners; esbarts dansaires i esplais; instituts o centres d’estudis locals o comarcals; clubs esportius; associacions de dones, de jóvens o de jubilats... tots reben suport dels ajuntaments, especialment en la cessió d’espais. Gratuïtament. Al col·lectiu de musulmans, però, no. Que paguin. Que estiguin discriminats en comparació amb els seus conciutadans.
Sisè i final: en García Albiol deu pensar que, amb aquesta actitud, guanyarà suports. De fet, crec que només l’aplaudiran la gent de classe alta que no sap ni vol implicar-se amb els seus conciutadans i els fatxes de classe baixa unineuronals que només saben dir “Ejto ej Ejpaña” en comptes de “Esto es España”, més algun altre despistat poc llegit. La resta de gent, només que tingui dos dits de front, el censurarà. En García Albiol, talment com un Quixot, es pensa que lluita contra un col·lectiu detestable quan només persegueix gent normal i corrent. Patètic.
En resum, en García Albiol, com a bon membre del PP, aplica la frase llançada pel fundador del partit, en Manuel Fraga, quan era ministre en l’època de la dictadura franquista: “La calle es mía”.
En García Albiol ha aplicat uns criteris polítics més propis de totalitarismes que no pas de països lliures i democràtics com el nostre. Algú potser em dirà que als països àrabs no hi ha democràcia ni llibertat d’expressió ni llibertat religiosa ni igualtat. Cert. I cal denunciar-ho. Però avui a Europa (concretament a Badalona) una autoritat també ha coartat llibertats civils prohibint que un col·lectiu ocupi el carrer a l’hora de resar mentre deixa que altres col·lectius l’ocupin quan hi ha altres celebracions religioses o d’altra mena (Setmana Santa, Carnaval, victòries de la selecció espanyola, etc.). Racisme, discriminació, privació de llibertats, manca d’igualtat... talment com un país àrab totalitari, ni més ni menys. Això és el que ha fet en García Albiol. D’aquí es pot deduir que aquesta és la seva ideologia i per extensió -almenys mentre no el desautoritzin- la del PP català.
A parer meu, un fet així mereix una anàlisi a fons. I és que encabat ens demanarem com és que els feixismes han pujat.
En Xavier García Albiol és un pes pesant dins el Partit Popular (PP) català. El 2011 va accedir a la batllia de Badalona en ser la força més votada a les eleccions municipals (tot i no tindre majoria absoluta). En aquella campanya electoral va fer servir un discurs antiimmigració molt agressiu. Fins i tot va editar un fullet en què relacionava la delinqüència amb determinats col·lectius immigrants. El fullet li va costar una denúncia per racisme, que finalment es va arxivar. N’Alícia Sánchez-Camacho, capitosta del PP català, és una de les persones que li ha donat més suport. Potser perquè l’Ajuntament de Badalona és l’únic raconet de poder que té avui el PP a Catalunya. Em temo, però, que na Sánchez-Camacho un dia o altre se’n penedirà (si seguiu llegint veureu per què).
El cas d’en García Albiol pot servir com a mostra del que és l’antipolítica. No em refereixo als moviments alternatius, que són antipolítica però fora del sistema institucional; sinó als extremismes (extrema dreta i extrema esquerra) que són antipolítica però dins el sistema institucional. Tal fenomen només pot donar-se si al cap de la gent hi ha hipocresia. Almenys els moviments alternatius que propugnen l’antipolítica volen enderrocar el sistema institucional. En canvi, a l’extrema dreta hi ha gent que s’instal·la al sistema institucional justament per a aplicar mesures antipolítiques (n’Adolf Hitler, un dels pitjors dictadors de la història de la humanitat, va utilitzar el sistema institucional per a accedir al poder, concretament usant vies democràtiques i la llibertat d’expressió; i en ser al poder va canviar el sistema instaurant-ne un de totalment infernal).
Comencem pel començament. La política és la gestió de la cosa pública a partir d’uns criteris. Entre els criteris hi ha de tot, però també el que últimament s’anomena línies vermelles, és a dir, límits que no es poden traspassar. Les línies vermelles a Occident -és a dir, casa nostra- són la democràcia, l’estat de dret (és a dir, tothom ha de complir les lleis, tothom té presumpció d’innocència i tothom té dret a defensa), la igualtat (en sentit general, però també concret: igualtat d’oportunitats, manca de discriminació, etc.) i les llibertats civils (que inclou sobretot la llibertat d’expressió, però també la llibertat de circulació i la llibertat religiosa). Això és el marc bàsic de l’actuació política en qualsevol país occidental (per tant també Catalunya). Aquest marc implica que, davant qualsevol controvèrsia política, ha d’haver-hi més diàleg i menys mà dura. Dit d’una altra manera: en la política de debò, davant un tema complicat, qualsevol dirigent ha de dir “Parlem-ne, veam com ho resolem”. Envers els musulmans de Badalona, en Xavier García Albiol, en comptes de dir això, ha actuat a l’inversa: “Parlar-ne? De què? Tothom fora i s’ha acabat!”. A les antípodes, doncs, del que és el fonament polític occidental.
Analitzem-ho. Primer: ¿els musulmans transgredeixen cap llei si es posen a resar en grup en una plaça? Perquè una autoritat (com un batlle) impedeixi a algú de fer una cosa ha d’haver-hi un motiu clar. Podria ser, per exemple, evitar aldarulls. Si es convoca una manifestació i és probable que hi hagi esvalotadors, l’autoritat pot prohibir-la. Però en el cas de resar, quins aldarulls pot haver-hi? Per tant, la prohibició ha d’estar més emparada que mai per la legislació. És així? Quin article de quina llei es transgredeix perquè un grup de gent es posi a resar al carrer?
Segon: l’Ajuntament badaloní podria argumentar que no és raonable que un col·lectiu nombrós ocupi l’espai públic durant un temps llarg, perquè impedeix el trànsit de gent (que té el dret a passar per on vulgui dels espais públics). Ara bé: de casos d’ocupació de via pública n’hi ha a centenars. Durant les festes majors o les festes de barri, per exemple. Si jo vaig a una població on fan la festa major, puc trobar-me que em serà difícil passar per determinats carrers o places. O quan hi ha les processons de Setmana Santa, pròpies del cristianisme, en què els feligresos catòlics ocupen la via pública i poden impedir el pas de gent, almenys durant una estona prou llarga. O quan el Barça guanya un títol: la part superior de les Rambles, a Barcelona, queda ocupada per tanta gent que no es pot passar. O una prova esportiva com una marató o una cursa ciclista. O una manifestació o una protesta laboral. O les concentracions de jovent al carrer durant les nits de festa (que a Madrid anomenen botellón). O el carnaval, Cap d’Any, Sant Joan o Sant Jordi. Tot això són ocupacions de la via pública i fan anar malament altres persones que no participen en aquell acte. Per tant, posar-se a pregar s’hauria d’equiparar a qualsevol d’aquestes manifestacions populars de festa. Per cert, no veig que el senyor García Albiol critiqui els seguidors de la selecció espanyola que, cada cop que aquest equip de futbol guanya un títol, ocupen carrers i, a més, fan soroll, molt més soroll que els musulmans, ben entrada la nit. Potser inclús l’home hi participa. Vaja: la coherència no és el fort d’aquest home.
Tercer: els motius pels quals en García Albiol ha dit que no volia musulmans pregant pel carrer són propis d’una persona ofuscada per una ideologia de via única. D’entrada diu que no vol donar una imatge del Tercer Món. Això és directament racisme. S’assumeix que hi ha països pobres i desestructurats (Tercer Món) on la gent resa pels carrers; i països on tot és bonic i endreçat (Primer Món) on la gent no resa pels carrers. Pensar així, a banda de ser propi dels racistes, és insultar moltíssima gent, entre els quals els mateixos musulmans i també els habitants de bona part dels països africans, asiàtics i sud-americans. Però és que, a més, en García Albiol demostra tindre una intel·ligència més aviat escassa. Deu ser que a Badalona no hi ha processons de Setmana Santa. ¿O una processó no és una manera de resar al carrer, actitud pròpia, segons en García Albiol, de països tercermundistes?
“...Les processons són ordenades”, ens dirà el batlle badaloní; però ho dirà ell que creu que Catalunya i Andalusia (on les processons no tenen res de discretes) són el mateix país. Potser també ens dirà el batlle badaloní que resar pel ramadà “no és tradicional a casa nostra”, i que per això no es mereix butlla; com si la festa del llibre per Sant Jordi o celebrar títols futbolístics no fossin actes amb menys d’un segle d’existència (la festa del llibre va ser un invent de la dictadura de Primo de Rivera per tal de diluir el fort sentiment català de la festa de Sant Jordi). En fi, si l’alcalde aporta aquests dos arguments algú hauria de recomanar-li que torni a l’escola.
Quart: l’altre motiu que ha donat l’alcalde és esperpèntic. Diu que no vol avergonyir-se del fet que Badalona sigui vista arreu com una ciutat amb gent resant pel carrer. Avergonyir-se, diu. És a dir, avergonyir-se que a Badalona hi hagi gent que professa una religió concreta (però no avergonyir-se de les processons de Setmana Santa, ben tronades, val a dir). Avergonyir-se de tindre com a veí a qui no vol de veí. Això torna a ser directament racisme. Si ell diu que s’avergonyeix del que fan els seus veïns, jo afirmo que m’avergonyeix que un alcalde català tingui aquest comportament envers veïns seus. És indigne.
Cinquè: si una autoritat vol que una activitat no es desenvolupi en un lloc públic per una raó concreta, ha d’oferir una alternativa als organitzadors a l’acte. El “parlem-ne” d’abans. El més lògic hauria sigut, per exemple, cedir-los el camp de futbol, un pavelló poliesportiu, una nau industrial propietat de l’Ajuntament, un solar, etc. Però cedir-los-ho de franc. En García Albiol no: els fa pagar un lloguer de 2.000 euros. Això és discriminació. Oi que els ajuntaments cedeixen espais municipals a les entitats? Colles de geganters, castellers o bastoners; esbarts dansaires i esplais; instituts o centres d’estudis locals o comarcals; clubs esportius; associacions de dones, de jóvens o de jubilats... tots reben suport dels ajuntaments, especialment en la cessió d’espais. Gratuïtament. Al col·lectiu de musulmans, però, no. Que paguin. Que estiguin discriminats en comparació amb els seus conciutadans.
Sisè i final: en García Albiol deu pensar que, amb aquesta actitud, guanyarà suports. De fet, crec que només l’aplaudiran la gent de classe alta que no sap ni vol implicar-se amb els seus conciutadans i els fatxes de classe baixa unineuronals que només saben dir “Ejto ej Ejpaña” en comptes de “Esto es España”, més algun altre despistat poc llegit. La resta de gent, només que tingui dos dits de front, el censurarà. En García Albiol, talment com un Quixot, es pensa que lluita contra un col·lectiu detestable quan només persegueix gent normal i corrent. Patètic.
En resum, en García Albiol, com a bon membre del PP, aplica la frase llançada pel fundador del partit, en Manuel Fraga, quan era ministre en l’època de la dictadura franquista: “La calle es mía”.
En García Albiol ha aplicat uns criteris polítics més propis de totalitarismes que no pas de països lliures i democràtics com el nostre. Algú potser em dirà que als països àrabs no hi ha democràcia ni llibertat d’expressió ni llibertat religiosa ni igualtat. Cert. I cal denunciar-ho. Però avui a Europa (concretament a Badalona) una autoritat també ha coartat llibertats civils prohibint que un col·lectiu ocupi el carrer a l’hora de resar mentre deixa que altres col·lectius l’ocupin quan hi ha altres celebracions religioses o d’altra mena (Setmana Santa, Carnaval, victòries de la selecció espanyola, etc.). Racisme, discriminació, privació de llibertats, manca d’igualtat... talment com un país àrab totalitari, ni més ni menys. Això és el que ha fet en García Albiol. D’aquí es pot deduir que aquesta és la seva ideologia i per extensió -almenys mentre no el desautoritzin- la del PP català.
dissabte, 11 de febrer del 2012
Tothom contra el racisme! Defensem els qui són vexats per tindre la pellengua catalana
Ja fa dies que passa. Un cop va passar a l’estació de tren de Badalona, fa anys, quan un guàrdia de seguretat va gairebé agredir un professor universitari perquè el professor va parlar-li en català. Ara, a final del 2011 i inici del 2012, ha passat més cops.
Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).
Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)
Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.
Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).
I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.
Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.
Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).
Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).
Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)
Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.
Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).
I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.
Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.
Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).
dissabte, 14 de gener del 2012
L’estelada, il·legal? Dir que l’estelada és il·legal sí que és il·legal
Ai, els polítics del PP! I ai, els mitjans de comunicació espanyolistes! I reai, els espanyols unionistes que bramen per les xarxes socials! Pobrets, no saben que les lleis són iguals per a tothom. Es pensen que les lleis estan fetes per a satisfer exclusivament els seus interessos i, alhora, aplicar-les a la contra quan cal anar contra els interessos dels altres. Típic dels règims poc o gens democràtics, val a dir.
Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.
Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.
Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.
Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.
Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.
Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)
L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.
Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.
Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.
La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.
En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.
Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.
Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.
Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.
Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.
Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.
Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)
L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.
Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.
Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.
La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.
En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)