27-S: voteu més que Independència: voteu Dignitat, voteu Democràcia

El 27 de setembre (27-S) és un dia crucial. Catalunya es respondrà una pregunta que feia molt de temps que tenia pendent de respondre.

Tots els coneguts em diuen que cal votar Independència. Però jo vaig més enllà.

El 27-S cal votar sobretot Dignitat. I Democràcia.

Perquè ha arribat l'hora de dir prou.

Ja n'hi ha prou que les elits de Madrid menyspreïn els catalans i que difonguin aquest menyspreu envers els catalans entre la població espanyola.

Ja n'hi ha prou de tindre un Estat en contra (com ha tingut històricament la llengua i la cultura catalanes i les empreses catalanes). Ara ens mereixem tindre un Estat a favor.

Ja n'hi ha prou que destinin els diners dels nostres impostos a projectes inútils (AVE, Castor, articles de luxe en ambaixades espanyoles...) que només enriqueixen les oligarquies madrilenyes. Ara cal invertir-los en educació, en recerca, en sanitat, en millores del sistema judicial, en el foment de l'ocupació, en el potenciament del nostre teixit industrial, en infraestructures que estiguin al servei del poble i de les empreses.

Ja n'hi ha prou que els poders utilitzin les estructures de l'Estat (que teòricament haurien d'estar al servei de la població, incloent-hi els independentistes catalans) per a difondre la por barroerament, mentint i falsejant-ho tot, a fi de condicionar el vot. Perquè la Unió Europea no expulsarà ningú, perquè les pensions dels nostres jubilats és obligació que les pagui la Seguretat Social espanyola (fins i tot en cas d'independència, altrament prevaricaria) i si no ho fes la Seguretat Social catalana podria fer-se'n càrrec perfectament, perquè cap banc no marxarà (el BBVA ja s'ha desmarcat del comunicat teledirigit per Moncloa en què la banca deia que se n'aniria de Catalunya), perquè no hi haurà ni en somnis un corralito. Apel·lar als fantasmes amb la intenció de modificar el sentit del vot és vomitiu.

Ja n'hi ha prou de corrupció política estructural, tant entre les elits madrilenyes com entre les elits barcelonines, les quals, per cert, sempre han defensat l'statu quo i que Catalunya no avancés com a poble, ni socialment ni nacionalment. És hora de construir un nou marc institucional on la corrupció política sigui ràpidament sotmesa a judici, i qui la practiqui que pagui. Una cosa que, per cert, amb l'Espanya actual no es pot fer (vegeu com s'allarguen els judicis de casos de corrupció a Espanya i com acaben en no-res).

Ja n'hi ha prou de discriminar la nostra gent. Catalunya és el 16% de la població espanyola i per tant ens pertocaria el 16% de les beques de l'Estat espanyol. Però a Catalunya arriben el 12% de les beques. Menys del que tocaria. I això malgrat les sentències judicials a favor de la Generalitat, que el Govern espanyol es passa pel forro. I em podeu dir per quins set sous un pare de família que viu a Catalunya però vol romandre a Espanya ha de veure com sa filla és privada d'anar a la universitat per culpa d'aquesta injustícia? Doncs cal plantar-se. Si no ens volen donar el que ens pertoca per justícia, hem de plantar-nos.

Ja n'hi ha prou de discriminar ciutadans espanyols (anomenats, per exemple, Clara Ponsatí o Albert Sánchez Piñol) pel simple fet de pensar així o aixà. Com a ciutadans espanyols, pensin el que pensin, tenen dret a ser protegits i acomboiats pel Govern espanyol, i no a ser vetats.

Ja n'hi ha prou de dir als catalans que no poden votar (o que, votem el que votem, no ho tindran en compte). El poble català (com qualsevol altra comunitat humana) té tot el dret de votar allò que cregui oportú per tal de dirimir què han de fer els governants. I l'obligació del Govern espanyol era vehicular un referèndum d'independència, en comptes d'impedir votar i, de passada, posar una querella criminal al president de la Generalitat i apartar un jutge de la carrera judicial per no haver fet cap delicte.

Quan, a una setmana del 27-S, vaig sentir la notícia que un grup d'intel·lectuals, empresaris i polítics espanyols reclamaven que es donés alguna cosa a Catalunya perquè ho veien com la solució contra la independència (respecte a la llengua, més inversions, etcètera), vaig indignar-me. Vaig pensar: ara? I en tots aquests anys, que Catalunya ha demanat això, per què des de Madrid s'ha negat a tot? Què va ser, si no, l'Estatut d'Autonomia promogut pel president Maragall? Això mateix. I quina resposta vam tindre de Madrid? El menyspreu i la retallada. I què van dir aleshores aquests mateixos intel·lectuals, empresaris i polítics davant dels planys de la societat catalana? Res de res. Ens van deixar tirats. I ara vénen a dir-nos que ens han d'oferir allò que ells mateixos van trepitjar i denigrar?

Davant de tanta infàmia, el 27-S hem de votar més que la Independència de Catalunya. Hem de votar Dignitat. I hem d'emetre el nostre vot amb tanta força perquè la Democràcia torni a brillar. Perquè cal dir prou d'una vegada a la perversió de la Democràcia que fan els poders espanyols, brandant les lleis quan després les incompleixen, utilitzant barroerament institucions de l'Estat que haurien de ser un model de neutralitat (des del Tribunal Constitucional fins al Banc d'Espanya) fins al punt que les desprestigien, donant lliçons de bon govern els qui han portat Espanya a la ruïna i han convertit la democràcia d'Espanya en una caricatura.

Per tot això, he decidit dir prou. Votaré Dignitat i Democràcia.