Gràcies, president Mas.
Gràcies per haver trobat el desllorigador per a confegir un pacte independentista entre JxS i la CUP, i haver-ho fet amb generositat: no ha de ser fàcil prendre la decisió d'apartar-se.
Crec que heu sigut un bon president. D'entrada, sempre heu fet allò que heu dit (trencant amb la dinàmica històrica convergent). Heu sabut escoltar, encara que no sempre heu pogut trobar una solució a les demandes que us plantejaven (més per l'ofec fiscal de la Generalitat que per una altra cosa).
Pel que fa al procés, vau escoltar el poble. I, quan ha calgut, heu enginyat solucions que permetien avançar (com la famosa pregunta del 9-N). A més, heu recosit tantes vegades com ha calgut les esquerdes dins el sobiranisme (amb la pregunta del 9-N, després amb la coalició JxS, ara amb l'acord amb la CUP).
De més a més, amb la vostra renúncia i l'entronització d'en Carles Puigdemont, heu donat una lliçó de política als poders de Madrid. I, també, a la CUP. Aquesta organització en què una part important és responsable i entén que ha d'arribar a acords amb altri, però en què una altra part són irresponsables i defugen prendre decisions. Amb la via Puigdemont, de passada heu anul·lat políticament la CUP irresponsable (durant aquesta legislatura, no tindran més remei que acceptar totes les propostes polítiques que vinguin del JxS i del govern català). Els està bé: així paguen la seva supèrbia (es pensaven que amb 10 diputats podien fer que tot el Parlament dugués a terme les seves polítiques). Ara no podran fer prosperar cap de les seves iniciatives polítiques. Els està bé, com dic: si haguessin sigut més humils, tindrien més opcions de fer prosperar les seves propostes, pactant-les amb JxS (i la participació de CSQP, si calgués). Ara no podran fer res. És el preu que han de pagar per tanta supèrbia i irresponsabilitat, i algú madur i veterà com vós ho ha aconseguit.
Realment, amb la vostra trajectòria política des del 2012, i més concretament en els moments complicats (la crisi pre-9-N, la crisi post-9-N, les desavinences amb ERC, ara la possibilitat que la legislatura decaigués), heu demostrat que sou un gran polític (la darrera acció, és a dir, la maniobra per a desactivar políticament la part de la CUP irresponsable, és una obra mestra).
Crec que sou el millor polític que ha tingut Catalunya des d'en Macià.
Ara només desitjo que el vostre capital polític s'aprofiti també per al procés d'independència. Espero que no us aparteu del tot de l'acció política. Tenim un equip d'altura, amb noms excel·lents per a tirar-ho endavant (en Puigdemont, en Jonqueras, en Romeva, en Bel, na Casals, na Munté, en Baños, na Forcadell, abans en Vila d'Abadal, n'Altafaj, el jutge i ara senador Vidal, els eurodiputats Tremosa, Maragall o Terricabras, el Consell Assessor per a la Transició Nacional, en Sànchez...). Però el vostre capital polític és majúscul. Així que espero veure-us en actes, en cancelleries, en fòrums internacionals, arreu on calgui. Segur que encara podeu aportar molt, encara que sigui lluny de la primera línia que és la presidència de la Generalitat, però amb molta eficàcia.
Moltíssimes, moltíssimes gràcies, president Mas.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artur Mas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artur Mas. Mostrar tots els missatges
diumenge, 10 de gener del 2016
dimarts, 29 de setembre del 2015
El procés passa per en Mas, agradi o no a la CUP (encara que no necessàriament amb la figura de president)
El resultat de les eleccions del 27-S són molt bons per a l'independentisme. Per primer cop, hi ha una majoria absoluta clara, obtinguda amb una participació rècord (78%). I el full de ruta cap a la independència està ben lligat.
A més d'un independentista li hauria agradat que hi hagués hagut un 50% de vots independentistes, i no el 47% que hi ha hagut finalment. Però és que el "no" ha sumat el 39%. La resta (Catalunya Sí que es Pot, Unió, PACMA) ja han dit que no se'ls ha de comptar ni al "sí" ni al "no". Per tant, que els unionistes no es facin trampes al solitari: l'independentisme també ha guanyat en vots folgadament.
Dit això, la qüestió més candent passades les eleccions és si n'Artur Mas podrà seguir sent president de la Generalitat, com vol el conglomerat de Junts pel Sí. Aquesta candidatura té 62 diputats, de manera que l'abstenció de la CUP en la investidura (que és el que deixava caure la gent cupaire quan sortia a la tele) ja no és suficient per a permetre que en Mas sigui president (la CUP sempre deia que no volia votar en Mas com a president, però no es tancaven a l'abstenció per a permetre-la). Ara, com que tota la resta de partits (PP, PSC, C's, CSQEP) tenen 63 diputats, la CUP es troba en una cruïlla.
Segurament, a la CUP tenen difícil de reconsiderar res, perquè és una decisió presa en les assemblees, i si algú allà dins volgués reconduir-ho ho tindria molt complicat.
Tanmateix, és una evidència que el procés passa per en Mas. Només deixaria de passar per ell si ho decidís ell en una decisió personal. Però si no es dóna tal circumstància, el procés s'ha de culminar amb en Mas sent-ne capdavanter.
Alerta: no dic que hagi de ser president de la Generalitat. Seria el rol més lògic a priori, però no és això el que dic. El que dic és que en Mas hi ha de tindre un rol rellevant, agradi o no a la CUP.
En Mas ha fet molt pel procés: ha fet que CDC es passés a l'independentisme clarament; ha desafiat l'Estat amb el 9-N (i per això ara té una querella penal); i té una agenda internacional important que ha permès que el procés fos una carpeta de les cancelleries d'arreu.
La CUP, però, amb el seu tancament de mires que caracteritza alguns dels seus components (no pas tothom, cal dir-ho), ha dit que de cap manera l'investirà. Els arguments que donava n'Anna Gabriel la nit del 9-N eren els següents: no volen investir president algú que representa l'autonomisme, la corrupció, l'establishment i les retallades. Com veurem, aquests arguments no tenen cap base; potser per això n'Antonio Baños (que és molt llest) ja ha eliminat dos d'aquests arguments quan ha fet declaracions.
Vegem-ho.
1) La CUP no vol fer president algú que representa l'autonomisme. Molt bé: precisament n'Artur Mas ha liquidat l'autonomisme. Certament, més gent hi ha col·laborat, com ERC. Però ha sigut el president de la Generalitat que ha posat aquesta institució a la porta de sortida de l'autonomisme. Per tant, aquest argument hauria de portar la CUP... a votar en Mas com a president!
2) La CUP no vol fer president algú que recorda la corrupció.
D'entrada, demano a la CUP que aporti alguna prova que demostri que en Mas és corrupte. La tenen? No. Doncs? Mentre no es demostri el contrari, en Mas és innocent. Per tant, esgrimir aquest argument no implica vetar en Mas com a president.
Algun cupaire em dirà que Convergència ha tingut casos de corrupció. Ho accepto. I jo sóc el primer que ho condemno (de fet, des de Ràdio Falset vaig contribuir a lluitar contra un cas clar de corrupció al Priorat, protagonitzat per Convergència, resolt judicialment). Però, si acceptem aquesta tessitura, llavors s'ha de demostrar clarament que en Mas ha col·laborat en corruptel·les, o bé les ha permès. I de moment no hi ha cap evidència en aquest sentit. No hi ha cap sentència ni investigació en aquesta línia, excepte el clan Pujol (cert és que n'Oriol Pujol va ser mà dreta d'en Mas durant un temps, però un cop va ser imputat, els convergents se'l van treure de sobre, que és el que cal fer en casos així).
Però aniré més lluny. Conec casos de mala praxi de la CUP o dels seus membres, actuacions en algun cas properes a la corrupció. A Valls la CUP va contractar uns detectius privats (la famosa Método 3) per a investigar un particular (no un polític: un particular). I a Girona hi ha hagut un cas d'enxufisme d'una persona molt propera a un membre de la CUP, el qual, per cert, no va fer res per a denunciar-ho. Sí, simpatitzants de la CUP que em llegiu: la CUP també ha flirtejat amb la mala praxi. I ningú de la CUP, tan puretes ells, ho ha condemnat.
Si hem de mirar la netedat de la gent per a donar-los legitimitat per a governar o incidir en un govern, la CUP tampoc en té. De fet, aplicant-se el seu codi ètic, ja no s'haurien hagut de presentar a les eleccions... Dic "tampoc" perquè, al final, la corrupció o la mala praxi es troba arreu: n'ha tingut CDC però també UDC, el PSC, ICV (sí: ICV també, amb el tripartit), el PP, Podemos, C's (l'enxufament d'en Cañas al Parlament Europeu, tot i estar encausat, és d'escàndol)... i, com veiem, la CUP.
Que hi hagi gent corrupta en aquests partits no vol dir que un membre d'aquests partits no es mereixi oportunitats. Dins CDC hi ha militants honestos. També dins el PP (quan va esclatar el cas Bárcenas, alguns militants del PP al País Basc es van empipar força: deien que ells s'havien jugat la vida mentre altres del PP s'embutxacaven calerons). I jo, quan voto, no miro si en un partit hi ha hagut casos de corrupció (perquè llavors no podria votar cap partit), sinó com els han resolt. El PP no els ha resolt. A C's els han resolt enxufant el presumpte corrupte al Parlament europeu. A Convergència han fet marxar els encausats. La CUP? De moment no ha fet res amb els seus casos de males praxis. Per tant, lliçons poques, amics.
3) La CUP no vol fer president algú proper a l'establishment.
Perfecte: precisament la persona que més ha tret de polleguera l'establishment català (unionista) ha estat en Mas. Si fos aquest un argument de pes, la CUP hauria de prestar-se a fer en Mas president.
4) La CUP no vol fer president algú que va fer retallades. Acceptarem que en Mas va fer mal fet amb les retallades (jo mateix vaig criticar la pujada de taxes universitàries). Però altres persones afirmen que, sense la seva política, la Generalitat hauria fet fallida. I llavors no tindríem ni sanitat, ni escoles, ni universitat. Afegim-hi que, segurament, si la CUP hagués governat també hauria hagut de fer retallades (o evitar que els diners dels impostos anessin a Madrid). Però bé: donem per bo aquest raonament de la CUP.
El que fa la CUP és jutjar en Mas per una cosa del passat. Com que fa anys en Mas va fer retallades, ara el castigarem de cara a la paret. Sense valorar si ara en Mas faria retallades. Ja veiem que no cal que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya jutgi en Mas pel 9-N: ja el jutja la CUP. I el resultat és el mateix: la CUP ja inhabilita en Mas abans que res, per tant, no cal que l'inhabilitin en un tribunal.
És més: pot la CUP incorporar en les polítiques del nou govern les seves propostes en el camp social? Sí. Poden dir: "et faig president si tu apliques aquestes polítiques". Doncs on és el problema?
El problema és que la CUP simplement no vol Mas i punt, com un empestat. I no reflexionen sobre els motius, perquè, com acabo de demostrar, tots aquests motius que addueixen no s'aguanten per enlloc. Senyal que el que volen és, simplement, vetar una persona. Això és sectarisme. El que haurien de fer és raonar sobre si aquesta persona és vàlida o no com a president. Però això és una activitat diferent de vetar, i molta gent de la CUP no vol fer: el que importa és vetar i no pas reflexionar.
Del que no s'adonen a la CUP (perquè per a ells el seu projecte polític és millor que qualsevol persona -i si no que ho preguntin als veïns de Barcelona contraris a Can Vies, veïns que també són poble però que la CUP no ha escoltat en cap moment malgrat dir que vol defensar el poble) és que la dimensió en què està el procés fa imprescindible que en Mas estigui al lloc de pilotatge.
Fixeu-vos que no he dit que en Mas ha de ser president de la Generalitat. Certament, seria el càrrec més esperable. Però no és això el que dic. El que dic és que, a en Mas, no se'l pot apartar, i ha de tindre un rol molt rellevant.
D'entrada: la CUP no podrà de cap manera evitar que Junts pel Sí posi en Mas com a candidat. Potser la CUP proposarà altra gent: en Raül Romeva, n'Oriol Junqueras... fins i tot s'apunta a na Neus Munté. Però i si la vicepresidenta es nega (per lleialtat a en Mas) a prestar-s'hi? I si en Romeva, que fa la pinta de ser un home íntegre, respon que ell es va comprometre a proposar en Mas a la presidència de la Generalitat?
Per tant, quan en Baños diu que volen buscar un nom de consens, hi ha una dificultat prèvia: des de Junts pel Sí difícilment hi ha alternatives a en Mas. Per tant...
Enteneu-me: no estic dient que no hi hagi gent vàlida arreu. N'hi ha i molta. En Romeva, na Forcadell, en Bel, en Junqueras, el mateix Baños... Gent que aporten moltíssim capital. Però l'aposta de Junts pel Sí és en Mas i difícilment es faran enrere (a no ser que sigui el mateix Mas qui faci el pas enrere, cosa que veig molt improbable).
En conseqüència, la CUP es trobaran que només poden negociar amb el nom d'en Mas damunt la taula. En Mas entra a les travesses i no en pot quedar fora de cap manera.
Afegim-hi dues coses més. Primera: en Mas és un alt valor per a molta gent, especialment els qui van votar Junts pel Sí: un milió i mig. Molts d'aquests són gent d'ordre que no vol revolucions, i alguns fins i tot accepten la independència perquè la proposa algú d'ordre com en Mas, mentre que si només fos defensada per la CUP no l'acceptarien. Alhora, la CUP té tres-cents mil vots, i més d'un botiguer o autònom veu amb mals ulls les propostes polítiques de la CUP. Si la CUP diu defensar el poble, se suposa que també defensa botiguers i autònoms. No? Doncs ha d'acceptar que l'aposta d'aquesta part del poble és en Mas, i no serà mai les propostes polítiques de la CUP. Això els hauria de fer reflexionar: impedir la investidura d'en Mas és anar a favor del poble? Doncs no.
La segona consideració és el pes internacional d'en Mas. Ja ha fet molta feina a escala internacional. Posar-hi un nou president (per exemple, en Junqueras, en Romeva, na Forcadell) implica recomençar els contactes internacionals. Un pas enrere, en definitiva.
En resum, en Mas ha d'estar a la sala de comandament del procés. Tot plegat passa per ell (encara que, lògicament, molts altres hi aportin el que hi hagin d'aportar, que és molt).
Alguns politòlegs apunten solucions imaginatives. Per exemple, fer que el president de la Generalitat sigui una figura institucional i prou, posant-hi algú de consens (en Romeva tindria números, però potser algú més honorífic, una persona amb llarga trajectòria social) i que, alhora, en Mas fos una mena de conseller primer nomenat per aquest president (per tant, que no depengués d'investidures parlamentàries), que dirigís realment l'acció de govern i el procés d'independència. També es podria nomenar vicepresident encarregat de la independència, i que fos qui anés a les cancelleries. Són solucions que donen marge: permeten en Mas ser-hi i, alhora, els puretes de la CUP es quedarien contents. Tot i que renunciar a l'etiqueta de president pot ser un cop per a en Mas, simbolitzaria una certa enretirada per tal de facilitar l'acord amb la CUP i tirar endavant el procés d'independència. (Posar-se de número 4 per Barcelona a Junts pel Sí ja va ser una mica això.) Alguns periodistes ja apunten cap a aquesta solució (en Vicent Partal o en Pere Gendrau, per exemple).
En resum: la CUP no pot pretendre vetar en Mas en un lloc rellevant del procés. El lloc més rellevant és el de president de la Generalitat. Si realment volen que no sigui president, hauran de treballar-se més els arguments, perquè, com he demostrat adés, són fal·laços. I no es pot aixecar un projecte polític sobre fal·làcies. Això ja ho ha fet el PP i Unió i mireu com han acabat a Catalunya: l'un és un partit marginal i l'altre ha desaparegut.
Potser seria més lògic que, en comptes de retreure a en Mas les coses negatives que hagi pogut fer (tots els mandataris tenen actius i passius en la seva acció de govern, perquè és humà), la CUP pensi en clau d'avançar i reconèixer què pot aportar en Mas en aquest tram final del procés (i més decisiu), que és molt (com els recorda un dels intel·lectuals més propers ideològicament a la CUP, en Ramón Cotarelo).
PS.- A les dues darreres eleccions municipals a Valls, vaig votar la CUP. Ni se us acudeixi, amics cupaires, de desqualificar aquest escrit meu titllant-me de proconvergent. Com us he dit, de lliçons les justes i de purismes encara menys, sisplau.
AFEGITÓ 1 (1-10-2015)
L'amic Albert Pereira em comenta -via Twitter- que la CUP no pot fer en Mas president perquè ho han dit del dret i del revés durant la campanya electoral. I ser coherent també és important, en política. En Pereira té raó, i hauria hagut d'esmentar-ho a l'apunt. Tanmateix, jo diria que les paraules exactes dels candidats cupaires era que no investirien en Mas (és a dir, no votarien "sí" a la seva investidura) deixant la porta oberta a abstindre's si calgués, per tal de permetre-la en cas que arribessin a un acord. Passa, però, que tal com ha quedat el Parlament l'abstenció de la CUP és insuficient. I corregir una cosa dins la CUP implica fer assemblees territorials de resultat incert (no és com la resta de partits, on les direccions poden variar algun punt programàtic).
AFEGITÓ 2 (1-10-2015)
N'Anna Gabriel ha dit als mitjans (al programa 8 al Dia de 8TV la nit del 30-9-2015, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio l'endemà) que la CUP proposarà a Junts pel Sí una mena de quadrumvirat, és a dir, quatre pesos pesants. Pot ser una bona fórmula, sempre, però que en Mas hi sigui present (com dic al títol, el procés passa per en Mas, agradi o no). No vaig saber veure que na Gabriel vetés aquest nom, però també és cert que, immediatament després, deia que molta gent no volia en Mas. (Això darrer és fàcil de rebatre: basta dir que molta més gent vol en Mas.) En fi, si la CUP té prou cintura (de moment demostra que en té) i generositat (això no ho veig tant), i alhora Junts pel Sí admet moltes qüestions programàtiques de la CUP (que no dubto que acceptarà), avui estem una mica més a prop de l'acord que ahir.
A més d'un independentista li hauria agradat que hi hagués hagut un 50% de vots independentistes, i no el 47% que hi ha hagut finalment. Però és que el "no" ha sumat el 39%. La resta (Catalunya Sí que es Pot, Unió, PACMA) ja han dit que no se'ls ha de comptar ni al "sí" ni al "no". Per tant, que els unionistes no es facin trampes al solitari: l'independentisme també ha guanyat en vots folgadament.
Dit això, la qüestió més candent passades les eleccions és si n'Artur Mas podrà seguir sent president de la Generalitat, com vol el conglomerat de Junts pel Sí. Aquesta candidatura té 62 diputats, de manera que l'abstenció de la CUP en la investidura (que és el que deixava caure la gent cupaire quan sortia a la tele) ja no és suficient per a permetre que en Mas sigui president (la CUP sempre deia que no volia votar en Mas com a president, però no es tancaven a l'abstenció per a permetre-la). Ara, com que tota la resta de partits (PP, PSC, C's, CSQEP) tenen 63 diputats, la CUP es troba en una cruïlla.
Segurament, a la CUP tenen difícil de reconsiderar res, perquè és una decisió presa en les assemblees, i si algú allà dins volgués reconduir-ho ho tindria molt complicat.
Tanmateix, és una evidència que el procés passa per en Mas. Només deixaria de passar per ell si ho decidís ell en una decisió personal. Però si no es dóna tal circumstància, el procés s'ha de culminar amb en Mas sent-ne capdavanter.
Alerta: no dic que hagi de ser president de la Generalitat. Seria el rol més lògic a priori, però no és això el que dic. El que dic és que en Mas hi ha de tindre un rol rellevant, agradi o no a la CUP.
En Mas ha fet molt pel procés: ha fet que CDC es passés a l'independentisme clarament; ha desafiat l'Estat amb el 9-N (i per això ara té una querella penal); i té una agenda internacional important que ha permès que el procés fos una carpeta de les cancelleries d'arreu.
La CUP, però, amb el seu tancament de mires que caracteritza alguns dels seus components (no pas tothom, cal dir-ho), ha dit que de cap manera l'investirà. Els arguments que donava n'Anna Gabriel la nit del 9-N eren els següents: no volen investir president algú que representa l'autonomisme, la corrupció, l'establishment i les retallades. Com veurem, aquests arguments no tenen cap base; potser per això n'Antonio Baños (que és molt llest) ja ha eliminat dos d'aquests arguments quan ha fet declaracions.
Vegem-ho.
1) La CUP no vol fer president algú que representa l'autonomisme. Molt bé: precisament n'Artur Mas ha liquidat l'autonomisme. Certament, més gent hi ha col·laborat, com ERC. Però ha sigut el president de la Generalitat que ha posat aquesta institució a la porta de sortida de l'autonomisme. Per tant, aquest argument hauria de portar la CUP... a votar en Mas com a president!
2) La CUP no vol fer president algú que recorda la corrupció.
D'entrada, demano a la CUP que aporti alguna prova que demostri que en Mas és corrupte. La tenen? No. Doncs? Mentre no es demostri el contrari, en Mas és innocent. Per tant, esgrimir aquest argument no implica vetar en Mas com a president.
Algun cupaire em dirà que Convergència ha tingut casos de corrupció. Ho accepto. I jo sóc el primer que ho condemno (de fet, des de Ràdio Falset vaig contribuir a lluitar contra un cas clar de corrupció al Priorat, protagonitzat per Convergència, resolt judicialment). Però, si acceptem aquesta tessitura, llavors s'ha de demostrar clarament que en Mas ha col·laborat en corruptel·les, o bé les ha permès. I de moment no hi ha cap evidència en aquest sentit. No hi ha cap sentència ni investigació en aquesta línia, excepte el clan Pujol (cert és que n'Oriol Pujol va ser mà dreta d'en Mas durant un temps, però un cop va ser imputat, els convergents se'l van treure de sobre, que és el que cal fer en casos així).
Però aniré més lluny. Conec casos de mala praxi de la CUP o dels seus membres, actuacions en algun cas properes a la corrupció. A Valls la CUP va contractar uns detectius privats (la famosa Método 3) per a investigar un particular (no un polític: un particular). I a Girona hi ha hagut un cas d'enxufisme d'una persona molt propera a un membre de la CUP, el qual, per cert, no va fer res per a denunciar-ho. Sí, simpatitzants de la CUP que em llegiu: la CUP també ha flirtejat amb la mala praxi. I ningú de la CUP, tan puretes ells, ho ha condemnat.
Si hem de mirar la netedat de la gent per a donar-los legitimitat per a governar o incidir en un govern, la CUP tampoc en té. De fet, aplicant-se el seu codi ètic, ja no s'haurien hagut de presentar a les eleccions... Dic "tampoc" perquè, al final, la corrupció o la mala praxi es troba arreu: n'ha tingut CDC però també UDC, el PSC, ICV (sí: ICV també, amb el tripartit), el PP, Podemos, C's (l'enxufament d'en Cañas al Parlament Europeu, tot i estar encausat, és d'escàndol)... i, com veiem, la CUP.
Que hi hagi gent corrupta en aquests partits no vol dir que un membre d'aquests partits no es mereixi oportunitats. Dins CDC hi ha militants honestos. També dins el PP (quan va esclatar el cas Bárcenas, alguns militants del PP al País Basc es van empipar força: deien que ells s'havien jugat la vida mentre altres del PP s'embutxacaven calerons). I jo, quan voto, no miro si en un partit hi ha hagut casos de corrupció (perquè llavors no podria votar cap partit), sinó com els han resolt. El PP no els ha resolt. A C's els han resolt enxufant el presumpte corrupte al Parlament europeu. A Convergència han fet marxar els encausats. La CUP? De moment no ha fet res amb els seus casos de males praxis. Per tant, lliçons poques, amics.
3) La CUP no vol fer president algú proper a l'establishment.
Perfecte: precisament la persona que més ha tret de polleguera l'establishment català (unionista) ha estat en Mas. Si fos aquest un argument de pes, la CUP hauria de prestar-se a fer en Mas president.
4) La CUP no vol fer president algú que va fer retallades. Acceptarem que en Mas va fer mal fet amb les retallades (jo mateix vaig criticar la pujada de taxes universitàries). Però altres persones afirmen que, sense la seva política, la Generalitat hauria fet fallida. I llavors no tindríem ni sanitat, ni escoles, ni universitat. Afegim-hi que, segurament, si la CUP hagués governat també hauria hagut de fer retallades (o evitar que els diners dels impostos anessin a Madrid). Però bé: donem per bo aquest raonament de la CUP.
El que fa la CUP és jutjar en Mas per una cosa del passat. Com que fa anys en Mas va fer retallades, ara el castigarem de cara a la paret. Sense valorar si ara en Mas faria retallades. Ja veiem que no cal que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya jutgi en Mas pel 9-N: ja el jutja la CUP. I el resultat és el mateix: la CUP ja inhabilita en Mas abans que res, per tant, no cal que l'inhabilitin en un tribunal.
És més: pot la CUP incorporar en les polítiques del nou govern les seves propostes en el camp social? Sí. Poden dir: "et faig president si tu apliques aquestes polítiques". Doncs on és el problema?
El problema és que la CUP simplement no vol Mas i punt, com un empestat. I no reflexionen sobre els motius, perquè, com acabo de demostrar, tots aquests motius que addueixen no s'aguanten per enlloc. Senyal que el que volen és, simplement, vetar una persona. Això és sectarisme. El que haurien de fer és raonar sobre si aquesta persona és vàlida o no com a president. Però això és una activitat diferent de vetar, i molta gent de la CUP no vol fer: el que importa és vetar i no pas reflexionar.
Del que no s'adonen a la CUP (perquè per a ells el seu projecte polític és millor que qualsevol persona -i si no que ho preguntin als veïns de Barcelona contraris a Can Vies, veïns que també són poble però que la CUP no ha escoltat en cap moment malgrat dir que vol defensar el poble) és que la dimensió en què està el procés fa imprescindible que en Mas estigui al lloc de pilotatge.
Fixeu-vos que no he dit que en Mas ha de ser president de la Generalitat. Certament, seria el càrrec més esperable. Però no és això el que dic. El que dic és que, a en Mas, no se'l pot apartar, i ha de tindre un rol molt rellevant.
D'entrada: la CUP no podrà de cap manera evitar que Junts pel Sí posi en Mas com a candidat. Potser la CUP proposarà altra gent: en Raül Romeva, n'Oriol Junqueras... fins i tot s'apunta a na Neus Munté. Però i si la vicepresidenta es nega (per lleialtat a en Mas) a prestar-s'hi? I si en Romeva, que fa la pinta de ser un home íntegre, respon que ell es va comprometre a proposar en Mas a la presidència de la Generalitat?
Per tant, quan en Baños diu que volen buscar un nom de consens, hi ha una dificultat prèvia: des de Junts pel Sí difícilment hi ha alternatives a en Mas. Per tant...
Enteneu-me: no estic dient que no hi hagi gent vàlida arreu. N'hi ha i molta. En Romeva, na Forcadell, en Bel, en Junqueras, el mateix Baños... Gent que aporten moltíssim capital. Però l'aposta de Junts pel Sí és en Mas i difícilment es faran enrere (a no ser que sigui el mateix Mas qui faci el pas enrere, cosa que veig molt improbable).
En conseqüència, la CUP es trobaran que només poden negociar amb el nom d'en Mas damunt la taula. En Mas entra a les travesses i no en pot quedar fora de cap manera.
Afegim-hi dues coses més. Primera: en Mas és un alt valor per a molta gent, especialment els qui van votar Junts pel Sí: un milió i mig. Molts d'aquests són gent d'ordre que no vol revolucions, i alguns fins i tot accepten la independència perquè la proposa algú d'ordre com en Mas, mentre que si només fos defensada per la CUP no l'acceptarien. Alhora, la CUP té tres-cents mil vots, i més d'un botiguer o autònom veu amb mals ulls les propostes polítiques de la CUP. Si la CUP diu defensar el poble, se suposa que també defensa botiguers i autònoms. No? Doncs ha d'acceptar que l'aposta d'aquesta part del poble és en Mas, i no serà mai les propostes polítiques de la CUP. Això els hauria de fer reflexionar: impedir la investidura d'en Mas és anar a favor del poble? Doncs no.
La segona consideració és el pes internacional d'en Mas. Ja ha fet molta feina a escala internacional. Posar-hi un nou president (per exemple, en Junqueras, en Romeva, na Forcadell) implica recomençar els contactes internacionals. Un pas enrere, en definitiva.
En resum, en Mas ha d'estar a la sala de comandament del procés. Tot plegat passa per ell (encara que, lògicament, molts altres hi aportin el que hi hagin d'aportar, que és molt).
Alguns politòlegs apunten solucions imaginatives. Per exemple, fer que el president de la Generalitat sigui una figura institucional i prou, posant-hi algú de consens (en Romeva tindria números, però potser algú més honorífic, una persona amb llarga trajectòria social) i que, alhora, en Mas fos una mena de conseller primer nomenat per aquest president (per tant, que no depengués d'investidures parlamentàries), que dirigís realment l'acció de govern i el procés d'independència. També es podria nomenar vicepresident encarregat de la independència, i que fos qui anés a les cancelleries. Són solucions que donen marge: permeten en Mas ser-hi i, alhora, els puretes de la CUP es quedarien contents. Tot i que renunciar a l'etiqueta de president pot ser un cop per a en Mas, simbolitzaria una certa enretirada per tal de facilitar l'acord amb la CUP i tirar endavant el procés d'independència. (Posar-se de número 4 per Barcelona a Junts pel Sí ja va ser una mica això.) Alguns periodistes ja apunten cap a aquesta solució (en Vicent Partal o en Pere Gendrau, per exemple).
En resum: la CUP no pot pretendre vetar en Mas en un lloc rellevant del procés. El lloc més rellevant és el de president de la Generalitat. Si realment volen que no sigui president, hauran de treballar-se més els arguments, perquè, com he demostrat adés, són fal·laços. I no es pot aixecar un projecte polític sobre fal·làcies. Això ja ho ha fet el PP i Unió i mireu com han acabat a Catalunya: l'un és un partit marginal i l'altre ha desaparegut.
Potser seria més lògic que, en comptes de retreure a en Mas les coses negatives que hagi pogut fer (tots els mandataris tenen actius i passius en la seva acció de govern, perquè és humà), la CUP pensi en clau d'avançar i reconèixer què pot aportar en Mas en aquest tram final del procés (i més decisiu), que és molt (com els recorda un dels intel·lectuals més propers ideològicament a la CUP, en Ramón Cotarelo).
PS.- A les dues darreres eleccions municipals a Valls, vaig votar la CUP. Ni se us acudeixi, amics cupaires, de desqualificar aquest escrit meu titllant-me de proconvergent. Com us he dit, de lliçons les justes i de purismes encara menys, sisplau.
AFEGITÓ 1 (1-10-2015)
L'amic Albert Pereira em comenta -via Twitter- que la CUP no pot fer en Mas president perquè ho han dit del dret i del revés durant la campanya electoral. I ser coherent també és important, en política. En Pereira té raó, i hauria hagut d'esmentar-ho a l'apunt. Tanmateix, jo diria que les paraules exactes dels candidats cupaires era que no investirien en Mas (és a dir, no votarien "sí" a la seva investidura) deixant la porta oberta a abstindre's si calgués, per tal de permetre-la en cas que arribessin a un acord. Passa, però, que tal com ha quedat el Parlament l'abstenció de la CUP és insuficient. I corregir una cosa dins la CUP implica fer assemblees territorials de resultat incert (no és com la resta de partits, on les direccions poden variar algun punt programàtic).
AFEGITÓ 2 (1-10-2015)
N'Anna Gabriel ha dit als mitjans (al programa 8 al Dia de 8TV la nit del 30-9-2015, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio l'endemà) que la CUP proposarà a Junts pel Sí una mena de quadrumvirat, és a dir, quatre pesos pesants. Pot ser una bona fórmula, sempre, però que en Mas hi sigui present (com dic al títol, el procés passa per en Mas, agradi o no). No vaig saber veure que na Gabriel vetés aquest nom, però també és cert que, immediatament després, deia que molta gent no volia en Mas. (Això darrer és fàcil de rebatre: basta dir que molta més gent vol en Mas.) En fi, si la CUP té prou cintura (de moment demostra que en té) i generositat (això no ho veig tant), i alhora Junts pel Sí admet moltes qüestions programàtiques de la CUP (que no dubto que acceptarà), avui estem una mica més a prop de l'acord que ahir.
dissabte, 20 de juny del 2015
Com s'engrandeix la figura d'en Mas...!
La conferència del president Mas a Molins de Rei (20-6-2015) ha sigut un cop d'efecte. Fa temps que penso que en Mas està dos nivells per sobre de la resta de polítics: a més d'estar molt preparat per a governar (i per a dur Catalunya a la independència), té capacitat d'iniciativa i lideratge i domina els tempos. Ara s'ha tornat a veure.
Tothom especulava que en Mas volia fer una llista a l'entorn seu. En aquesta operació, bandejaria les sigles (CiU) i inclouria alguns independents. El bandeig de les sigles tenia raó de ser, en part, perquè ja no captiven (per les retallades, per la corrupció, etc.).
Ara en Mas ho ha capgirat: proposa que les entitats sobiranistes promoguin la llista electoral amb independents, a la qual ell s'ofereix per a sumar-s'hi; i -atenció- no necessàriament liderant-la. Aquesta darrera idea, ja apuntada a la conferència d'en Mas passat el 9-N, ha quedat marcada ara en vermell en el calendari polític.
A això cal sumar-hi el cop de destral efectuat contra Unió dos dies abans. De fet, fixeu-vos que l'estratègia d'en Mas deixava sense efecte la pregunta trampa d'en Duran fos quin fos el resultat. En efecte, si guanyava el "no" impulsat pels independentistes, Unió havia de sumar-se al projecte d'en Mas (fos el que fos: llista presidencial, llista transversal d'entitats...). Havent guanyat el "sí" impulsat per en Duran, com que és un fre el procés sobiranista, en Mas pot fer igualment una llista d'entitats, a la qual se sumarà el sector independentista d'Unió. Quina gran jugada d'escacs!
Amb la seva proposta de llista d'entitats totalment transversal ideològicament i la defenestració d'en Duran en Mas mata uns quants pardals d'un tret.
Primer: els sobiranistes que aspiraven a la unió política de cara a les eleccions del 27-S, ja la tenen. Aquests saben que és ERC qui no va voler anar junt amb en Mas. Si ara ERC torna a refusar el nou projecte, penso que serà castigada pels sobiranistes (inclosos molts votants i fins i tot militants d'ERC) que volen una confluència electoral.
Segon: els sobiranistes hipermotivats que es queixaven que els partits (sobretot ERC, CDC i UDC, però potser també la CUP) no s'haguessin entès a l'hora de confeccionar una llista transversal i que demanaven que l'ANC, Òmnium i l'AMI fessin aquesta llista, ja tenen una proposta en aquesta línia. Si volien castigar els partits per la desunió mitjançant una llista d'entitats, ara ja la tenen (amb la diferència que en Mas i els seus no seran castigats, car seran dins aquesta llista).
Tercer: els militants d'ERC que sembren la desconfiança envers en Mas ja no podran tornar a fer-ho. Ja no podran augmentar que en Mas va de bracet amb en Duran. Se'ls ha acabat un mantra (que era més una cortina de fum per a no reconèixer que en Mas estava anant més enllà del que ERC creia que aniria en el tema nacional).
I quart, els podemites que volen "acabar amb en Mas" (són paraules textuals) per ser de dretes i neoliberal, el seu discurs es marceix. Ara no podran criticar una candidatura partidista de dretes (CiU), si de cas haurien de criticar una llista formada amb gent que ve de fora dels partits (i on hi haurà, és clar, en Mas i algun representant de CDC i d'UDC). El seu discurs contra els partits de dretes es fondrà com un bolado quan el dirigeixin contra la llista transversal de les entitats. Oimés quan la candidatura serà sobretot civil (més que no pas de partits), és a dir, serà un instrument de "nova política", contra la qual els podemites no podran llançar les seves crítiques.
A tot això cal sumar-hi que la majoria de gent veu en Mas com un polític sòlid, que -atenció- fa el que diu que farà, a diferència de la majoria de polítics (evidentment la majoria de polítics espanyols rarament fan el que diuen que faran, però això també ho trobem a Catalunya: ERC durant el tripartit, ara na Colau -ja està incomplint el seu programa electoral-, també Ciutadans...).
Per a acabar, vull quedar-me en un detall. El mateix dia que en Mas feia la conferència a Molins de Rei, també tenia lloc el Consell Nacional d'UDC i, una mica abans, un altre acte intern d'ERC. En el cas d'UDC només cal veure com el duranisme s'engoleix a si mateix mentre en Mas arrenca el vol amb el turbo posat (per usar una metàfora dita pel mateix Mas). El cas d'ERC encara és més cridaner: a les notícies de TV3 es podia sentir com proclamaven n'Oriol Junqueras "candidat a la presidència de la Generalitat" (un organisme de l'autonomia espanyola) "per Esquerra Republicana de Catalunya" (un partit, és a dir, vella política). Mentre que en Mas proposava assolir la independència (fer una salt qualitatiu) amb una llista transversal i cívica (per tant no partidista: o sigui, nova política). Quina diferència de nivell! A quina distància d'altura es troba en Mas respecte d'en Junqueras!
Tothom especulava que en Mas volia fer una llista a l'entorn seu. En aquesta operació, bandejaria les sigles (CiU) i inclouria alguns independents. El bandeig de les sigles tenia raó de ser, en part, perquè ja no captiven (per les retallades, per la corrupció, etc.).
Ara en Mas ho ha capgirat: proposa que les entitats sobiranistes promoguin la llista electoral amb independents, a la qual ell s'ofereix per a sumar-s'hi; i -atenció- no necessàriament liderant-la. Aquesta darrera idea, ja apuntada a la conferència d'en Mas passat el 9-N, ha quedat marcada ara en vermell en el calendari polític.
A això cal sumar-hi el cop de destral efectuat contra Unió dos dies abans. De fet, fixeu-vos que l'estratègia d'en Mas deixava sense efecte la pregunta trampa d'en Duran fos quin fos el resultat. En efecte, si guanyava el "no" impulsat pels independentistes, Unió havia de sumar-se al projecte d'en Mas (fos el que fos: llista presidencial, llista transversal d'entitats...). Havent guanyat el "sí" impulsat per en Duran, com que és un fre el procés sobiranista, en Mas pot fer igualment una llista d'entitats, a la qual se sumarà el sector independentista d'Unió. Quina gran jugada d'escacs!
Amb la seva proposta de llista d'entitats totalment transversal ideològicament i la defenestració d'en Duran en Mas mata uns quants pardals d'un tret.
Primer: els sobiranistes que aspiraven a la unió política de cara a les eleccions del 27-S, ja la tenen. Aquests saben que és ERC qui no va voler anar junt amb en Mas. Si ara ERC torna a refusar el nou projecte, penso que serà castigada pels sobiranistes (inclosos molts votants i fins i tot militants d'ERC) que volen una confluència electoral.
Segon: els sobiranistes hipermotivats que es queixaven que els partits (sobretot ERC, CDC i UDC, però potser també la CUP) no s'haguessin entès a l'hora de confeccionar una llista transversal i que demanaven que l'ANC, Òmnium i l'AMI fessin aquesta llista, ja tenen una proposta en aquesta línia. Si volien castigar els partits per la desunió mitjançant una llista d'entitats, ara ja la tenen (amb la diferència que en Mas i els seus no seran castigats, car seran dins aquesta llista).
Tercer: els militants d'ERC que sembren la desconfiança envers en Mas ja no podran tornar a fer-ho. Ja no podran augmentar que en Mas va de bracet amb en Duran. Se'ls ha acabat un mantra (que era més una cortina de fum per a no reconèixer que en Mas estava anant més enllà del que ERC creia que aniria en el tema nacional).
I quart, els podemites que volen "acabar amb en Mas" (són paraules textuals) per ser de dretes i neoliberal, el seu discurs es marceix. Ara no podran criticar una candidatura partidista de dretes (CiU), si de cas haurien de criticar una llista formada amb gent que ve de fora dels partits (i on hi haurà, és clar, en Mas i algun representant de CDC i d'UDC). El seu discurs contra els partits de dretes es fondrà com un bolado quan el dirigeixin contra la llista transversal de les entitats. Oimés quan la candidatura serà sobretot civil (més que no pas de partits), és a dir, serà un instrument de "nova política", contra la qual els podemites no podran llançar les seves crítiques.
A tot això cal sumar-hi que la majoria de gent veu en Mas com un polític sòlid, que -atenció- fa el que diu que farà, a diferència de la majoria de polítics (evidentment la majoria de polítics espanyols rarament fan el que diuen que faran, però això també ho trobem a Catalunya: ERC durant el tripartit, ara na Colau -ja està incomplint el seu programa electoral-, també Ciutadans...).
Per a acabar, vull quedar-me en un detall. El mateix dia que en Mas feia la conferència a Molins de Rei, també tenia lloc el Consell Nacional d'UDC i, una mica abans, un altre acte intern d'ERC. En el cas d'UDC només cal veure com el duranisme s'engoleix a si mateix mentre en Mas arrenca el vol amb el turbo posat (per usar una metàfora dita pel mateix Mas). El cas d'ERC encara és més cridaner: a les notícies de TV3 es podia sentir com proclamaven n'Oriol Junqueras "candidat a la presidència de la Generalitat" (un organisme de l'autonomia espanyola) "per Esquerra Republicana de Catalunya" (un partit, és a dir, vella política). Mentre que en Mas proposava assolir la independència (fer una salt qualitatiu) amb una llista transversal i cívica (per tant no partidista: o sigui, nova política). Quina diferència de nivell! A quina distància d'altura es troba en Mas respecte d'en Junqueras!
divendres, 14 de novembre del 2014
Cal una llista unitària?
Passat el 9N, el debat és si CiU i ERC han de fer una llista conjunta per a les eleccions avançades que facin la funció de referèndum d’independència (eleccions plebiscitàries, en diuen molts; eleccions constituents, en diuen a ERC). Aquest debat ha generat una quantitat ingent d’opinions.
Jo no diré ara si és millor això o allò, perquè tampoc tinc una bola de vidre. Però faré algunes consideracions, amb ànim d’aclarir el panorama. Aquestes reflexions són, de fet, una resposta a en Granollacs, editor del blog Per a Bons Patricis, una de les aportacions intel·lectuals més fines a l’entorn del procés sobiranista. En Granollacs va publicar l’apunt “La fi de la impostura: l’objectiu i les estratègies”, on, si ho he entès bé, rebutja una llista CiU-ERC. És a dir, s’alinea amb el discurs d’ERC (per a ser precisos: amb el discurs d’ERC els dies posteriors al 9N; faig aquesta precisió perquè en pròximes setmanes aquest discurs pot variar, ni que sigui una mica).
Abans d’entrar en matèria, una precisió. El terme candidatura unitària vol dir exclusivament CiU-ERC (i com a molt NECat-Avancem). Qualsevol analista polític sabia que ICV-EUiA no hi aniria, per la seva base social -amb el federalisme com a idea acariciada- i pel seu discurs. Per tant, no entenc per què els periodistes ho plantegen. Només cal constatar com ICV-EUiA és avui el partit més desorientat de la política catalana -com fa un any ho era el PSC-. D’altra banda, els periodistes també fan volar coloms quan apunten la possibilitat que la CUP s’hi uneixi. Qui coneix el món CUP sap que això és lluny dels seus plantejaments. De fet, penso que la feina de la CUP és on ha de ser: crear una candidatura de resposta social que inclogui la independència.
Entrem en matèria.
Primera consideració, a tall de prèvia: crec que entre el gener i el febrer del 2015 ha d’haver-hi forçosament eleccions anticipades. Ja no té sentit allargar l’autonomia: Catalunya ha d’activar un procés de secessió aquest 2015 i, per a això, cal una majoria clara al Parlament. Per tant, crec que en Mas s’erraria si allargués la legislatura fins al 2016 (com defensa el PSC i l’establishment, curiosament: senyal que no ens convé, doncs).
La segona consideració -ja sobre el tema que ens ocupa- és que CiU no sol utilitzar el terme candidatura unitària (que surt arreu: premsa, tertúlies, blogs...) sinó que fa servir l’expressió llista de país. Si repassem les declaracions de n’Artur Mas o d’en Josep Rull -amb qui no tinc cap parentiu ni conec, aclareixo-, diria que empren aquest terme. Després els periodistes i els blogaires ho simplifiquen i ho reinterpreten en llista unitària; però no és ben bé el mateix. I -com diu n’Enric Juliana, de La Vanguardia- en aquesta època els matisos valen el seu pes en or.
I quin és el matís? Si interpreto bé el missatge del president i dels seus, en Mas vol fer una candidatura sense la sigla CiU (és el que se n’ha dit el partit del president), plena de noms provinents de la societat civil. Si ERC s’hi sumés, en Junqueras sortiria en aquesta llista. I si ERC no s’hi sumés, no. Però seguiria sent una llista de país. Per tant, el projecte electoral masista no necessita ERC. Si ERC hi fos, aquest projecte electoral masista quedaria molt reforçat (moltíssim); però sense ERC també és consistent.
Tercera consideració: en Granollacs prefereix no entrar en debats sobre si cal o no una candidatura unitària; potser pel temor que, després de dies i dies de parlar-ne, al final tot quedi en no res, un escenari que destrempa. Jo discrepo d’aquesta posició. Crec que, per als qui es plantegen la qüestió d’una hipotètica candidatura unitària, és bo que hi hagi un debat sobre si cal o no. Per exemple, cal veure si la candidatura unitària realment donaria més diputats o no (en Ferran Requejo sosté que si dóna més diputats, indiscutiblement ha d’haver-hi la candidatura unitària). Segons conten, diverses enquestes revelen que CiU i ERC traurien el mateix nombre de diputats sumant-los tots tant si van per separat com si van junts. Per tant, per a obtindre més diputats, no cal la candidatura unitària. Ara bé: una candidatura unitària permet simbolitzar la unió (l’entesa, per dir-ho en un terme polític clàssic català). N’Albert Sáez (d’El Periódico) ho retrata força bé quan diu que una candidatura unitària tal vegada no és millor electoralment, però potser és millor políticament.
Quarta consideració: certament, ERC no vol candidatura unitària amb CiU. Penso, però, que no ho volen més per despit i per curtesa de mires que per una altra cosa. Ja he dit que a ERC hi impera una certa immaduresa. Per què? Doncs perquè tot analista polític sosté que, si un partit es nega a una candidatura unitària -com fa ERC ara-, pot ser castigada per l’electorat independentista més convençut. Per tant: la negativa d’ERC a la proposta de coalició (provinent d’en Mas)... pot acabar reforçant poc o molt el mateix projecte electoral d’en Mas! Fixeu-vos, doncs, que en Mas pot beneficiar-se tant si ERC se suma a la seva llista de país no partidista (en Mas se’n beneficia molt) com si no s’hi suma (en Mas no se’n beneficia tant, però se’n beneficia). És win-win per a en Mas. Us estranya? Doncs és el que ha fet en Mas amb el 9N respecte de l’Estat espanyol: si en Rajoy el tolerava, en Mas guanyava (hi ha 9N); i si en Rajoy el prohibia i l’atacava, en Mas guanyava (el sentiment popular independentista a Catalunya s’hauria reforçat, ja que gent tèbia en aquest tema hauria acabat sumant-s’hi).
Això que dic ho podem lligar amb altres fets de l’escenari actual. En Mas ha sortit molt reforçat del 9N, per la determinació que ha mostrat. Per tant: si fa setmanes en Mas podia sortir escaldat d’unes eleccions avançades (a les enquestes, ERC la superava), ara l’electorat valora més en Mas. És més: m’ensumo que en Junqueras ha perdut alguns punts, ja que es va precipitar deslegitimant el procés participatiu alternatiu proposat per en Mas, i després, en veure que la gent s’hi sumava, va acceptar-lo i fins i tot s’hi va involucrar. Per tant, quan algú deia que en Mas només podia avançar eleccions si hi concorria amb ERC per tal d’evitar sortir-ne derrotat, ara això ha canviat: crec que en Mas pot afrontar-ho i no perdre (en tot cas, pot baixar diputats, però quedar en primera posició, ni que sigui per poc, enfront d’ERC). Però més enllà: també hi ha la possibilitat que la Fiscalia es querelli contra en Mas arran del 9N. Això encara li donaria més força, perquè el poble català s’hi solidaritzaria. (La Fiscalia catalana veu inconvenients a denunciar en Mas, ja que, al marge de la ideologia dels fiscals en tant que persones, s’ho miren des d’un punt de vista tècnic, i veuen complicat tirar endavant la denúncia contra en Mas. Ara: el Govern espanyol, obcecat, no pararà fins a aconeguir que la Fiscalia General de l’Estat ho faci.) Mireu-vos-ho com vulgueu, però en Mas ha sigut hàbil: ho ha fet vindre tot cap al seu terreny. Noteu les declaracions d’en Quico Homs a RAC1 divendres 14 de novembre: va dir que el president pot concórrer en solitari en unes eleccions; per tant, a l’entorn del president sembla que ja tenen coll avall que aquest escenari pot produir-se.
Tot, doncs, porta a consolidar la proposta electoral d’en Mas, una candidatura plena de figures de la societat civil, lluny de la sigla de partit. Si en Junqueras no hi vol anar no compromet en excés aquest projecte.
Per tant, un escenari perfectament possible és el d’eleccions avançades en què la gent independentista haurà de triar entre tres llistes:
- Mas (amb alguns membres destacats de CDC i d’UDC) acompanyat de societat civil. (Que ningú es pensi que UDC es desmarcarà d’en Mas: seria la seva desaparició. En Duran i Lleida ja no és un actor polític, està totalment fora del terreny de joc.)
- ERC més els sobiranistes provinents del PSC (és a dir, NECat i Avancem: en Maragall, en Comín, en Mohedano, na Tura, n’Elena, en Castells, etc.), sense descartar tampoc algun nom de la societat civil (estil imposat per en Junqueras des que mana a ERC: fixeu-vos amb en Bosch a l’alcaldia de Barcelona, en Terricabras al Parlament Europeu o na Calvet al Parlament de Catalunya).
- La CUP més, poder, Procés Constituent.
Lògicament, caldrà que hi hagi un punt en comú al programa electoral (proclamar la independència) i que, durant la campanya electoral, hi hagi bones maneres entre aquests tres pols electorals. També és cert que aquest punt en comú pot ser que no estigui redactat igual (a CiU prefereixen insistir en vies de diàleg amb Espanya mentre es desenvolupa la secessió, mentre que ERC no).
Cinquena consideració: encara que dels meus mots pugui desprendre’s que menysvaloro la plantejament d’ERC, cal advertir que també tenen una certa base sòlida. És a dir, critico ERC més pel tarannà (una certa immaduresa) que no pas pel fons del seu plantejament. M’explico. Alguns membres d’ERC em diuen que una candidatura CiU-ERC podria fer perdre alguns vots per la banda esquerranosa; i que, per tant, més val anar per separat (com he apuntat al paràgraf anterior: tres candidatures). De fet, el mateix Junqueras s’ha expressat en aquesta línia. En declaracions a RAC1 dimarts 11 de novembre, en Junqueras no va tancar la porta a la llista unitària; però deia que preferia anar per separat per allò que alguns votants molt d’esquerres deixin de votar ERC pel fet d’anar amb CiU (de dretes). Aquest argument és raonable.
De tota manera, si l’estratègia d’en Mas és fer una llista de país i no pas una coalició, aquest contraargument d’ERC perd pes. Com ja he apuntat, qui ha dit que ERC ha d’anar amb CiU? En Mas no: en Mas diu que en Junqueras i en Mas han d’anar en una llista de país (no diu “en una llista conjunta CiU-ERC”).
Com a sisena consideració, mireu què ha dit en Rull: ha afirmat diversos cops que, si convé, els partits tenen de fer un pas enrere, és a dir, aparcar la marca electoral “partit”. Això lliga amb tot el que he exposat.
I la darrera consideració. Força analistes polítics apunten que la coalició CiU-ERC permetria a en Mas tapar la davallada electoral que li pronostiquen les enquestes. Com he dit, no es tracta tant de fer una coalició entre partits sinó una llista amb societat civil. Però, certament, podria ser que, en els càlculs d’en Mas, també hi hagués present la necessitat d’evitar una davallada electoral causada pel desgast de la marca CiU (un partit envellit, tacat pel cas Pujol -i sense perdre de vista el cas Millet-, autor d’unes retallades molt dures, i vist amb recel per molts ciutadans perquè durant força anys no va fer avançar la independència). En aquest sentit, una llista de país evitaria el desgast electoral d’una marca partidista com CiU. Tanmateix, encara que això fos així, tampoc queda deslegitimada l’estratègia de la llista de país.
Com podeu veure, no he indicat què crec que és millor. Però sí que es dibuixa una cosa: a mesura que s’avança, l’estratègia d’en Mas es veu, a cada pas, encertada. En tot cas, hom pot criticar, a nivell intern català, que en Mas no sigui més clar en la seva estratègia (el poble podria exigir que se li expliqués millor des de la Generalitat quin full de ruta té pensat). Però, fins avui, aquesta estratègia s’ha demostrat eficient per a tirar envant el procés sense que el Govern espanyol pogués fer-hi res. Si les eleccions avançades i la candidatura de país formen part de l’estratègia d’en Mas, penso que serà això el que veurem: i que ERC s’hi sumi o no (que dependrà de l’anàlisi política però també del grau de maduresa o immaduresa dels seus dirigents) afecta aquesta estratègia, però relativament, en el sentit que no la condiciona en excés.
Jo no diré ara si és millor això o allò, perquè tampoc tinc una bola de vidre. Però faré algunes consideracions, amb ànim d’aclarir el panorama. Aquestes reflexions són, de fet, una resposta a en Granollacs, editor del blog Per a Bons Patricis, una de les aportacions intel·lectuals més fines a l’entorn del procés sobiranista. En Granollacs va publicar l’apunt “La fi de la impostura: l’objectiu i les estratègies”, on, si ho he entès bé, rebutja una llista CiU-ERC. És a dir, s’alinea amb el discurs d’ERC (per a ser precisos: amb el discurs d’ERC els dies posteriors al 9N; faig aquesta precisió perquè en pròximes setmanes aquest discurs pot variar, ni que sigui una mica).
Abans d’entrar en matèria, una precisió. El terme candidatura unitària vol dir exclusivament CiU-ERC (i com a molt NECat-Avancem). Qualsevol analista polític sabia que ICV-EUiA no hi aniria, per la seva base social -amb el federalisme com a idea acariciada- i pel seu discurs. Per tant, no entenc per què els periodistes ho plantegen. Només cal constatar com ICV-EUiA és avui el partit més desorientat de la política catalana -com fa un any ho era el PSC-. D’altra banda, els periodistes també fan volar coloms quan apunten la possibilitat que la CUP s’hi uneixi. Qui coneix el món CUP sap que això és lluny dels seus plantejaments. De fet, penso que la feina de la CUP és on ha de ser: crear una candidatura de resposta social que inclogui la independència.
Entrem en matèria.
Primera consideració, a tall de prèvia: crec que entre el gener i el febrer del 2015 ha d’haver-hi forçosament eleccions anticipades. Ja no té sentit allargar l’autonomia: Catalunya ha d’activar un procés de secessió aquest 2015 i, per a això, cal una majoria clara al Parlament. Per tant, crec que en Mas s’erraria si allargués la legislatura fins al 2016 (com defensa el PSC i l’establishment, curiosament: senyal que no ens convé, doncs).
La segona consideració -ja sobre el tema que ens ocupa- és que CiU no sol utilitzar el terme candidatura unitària (que surt arreu: premsa, tertúlies, blogs...) sinó que fa servir l’expressió llista de país. Si repassem les declaracions de n’Artur Mas o d’en Josep Rull -amb qui no tinc cap parentiu ni conec, aclareixo-, diria que empren aquest terme. Després els periodistes i els blogaires ho simplifiquen i ho reinterpreten en llista unitària; però no és ben bé el mateix. I -com diu n’Enric Juliana, de La Vanguardia- en aquesta època els matisos valen el seu pes en or.
I quin és el matís? Si interpreto bé el missatge del president i dels seus, en Mas vol fer una candidatura sense la sigla CiU (és el que se n’ha dit el partit del president), plena de noms provinents de la societat civil. Si ERC s’hi sumés, en Junqueras sortiria en aquesta llista. I si ERC no s’hi sumés, no. Però seguiria sent una llista de país. Per tant, el projecte electoral masista no necessita ERC. Si ERC hi fos, aquest projecte electoral masista quedaria molt reforçat (moltíssim); però sense ERC també és consistent.
Tercera consideració: en Granollacs prefereix no entrar en debats sobre si cal o no una candidatura unitària; potser pel temor que, després de dies i dies de parlar-ne, al final tot quedi en no res, un escenari que destrempa. Jo discrepo d’aquesta posició. Crec que, per als qui es plantegen la qüestió d’una hipotètica candidatura unitària, és bo que hi hagi un debat sobre si cal o no. Per exemple, cal veure si la candidatura unitària realment donaria més diputats o no (en Ferran Requejo sosté que si dóna més diputats, indiscutiblement ha d’haver-hi la candidatura unitària). Segons conten, diverses enquestes revelen que CiU i ERC traurien el mateix nombre de diputats sumant-los tots tant si van per separat com si van junts. Per tant, per a obtindre més diputats, no cal la candidatura unitària. Ara bé: una candidatura unitària permet simbolitzar la unió (l’entesa, per dir-ho en un terme polític clàssic català). N’Albert Sáez (d’El Periódico) ho retrata força bé quan diu que una candidatura unitària tal vegada no és millor electoralment, però potser és millor políticament.
Quarta consideració: certament, ERC no vol candidatura unitària amb CiU. Penso, però, que no ho volen més per despit i per curtesa de mires que per una altra cosa. Ja he dit que a ERC hi impera una certa immaduresa. Per què? Doncs perquè tot analista polític sosté que, si un partit es nega a una candidatura unitària -com fa ERC ara-, pot ser castigada per l’electorat independentista més convençut. Per tant: la negativa d’ERC a la proposta de coalició (provinent d’en Mas)... pot acabar reforçant poc o molt el mateix projecte electoral d’en Mas! Fixeu-vos, doncs, que en Mas pot beneficiar-se tant si ERC se suma a la seva llista de país no partidista (en Mas se’n beneficia molt) com si no s’hi suma (en Mas no se’n beneficia tant, però se’n beneficia). És win-win per a en Mas. Us estranya? Doncs és el que ha fet en Mas amb el 9N respecte de l’Estat espanyol: si en Rajoy el tolerava, en Mas guanyava (hi ha 9N); i si en Rajoy el prohibia i l’atacava, en Mas guanyava (el sentiment popular independentista a Catalunya s’hauria reforçat, ja que gent tèbia en aquest tema hauria acabat sumant-s’hi).
Això que dic ho podem lligar amb altres fets de l’escenari actual. En Mas ha sortit molt reforçat del 9N, per la determinació que ha mostrat. Per tant: si fa setmanes en Mas podia sortir escaldat d’unes eleccions avançades (a les enquestes, ERC la superava), ara l’electorat valora més en Mas. És més: m’ensumo que en Junqueras ha perdut alguns punts, ja que es va precipitar deslegitimant el procés participatiu alternatiu proposat per en Mas, i després, en veure que la gent s’hi sumava, va acceptar-lo i fins i tot s’hi va involucrar. Per tant, quan algú deia que en Mas només podia avançar eleccions si hi concorria amb ERC per tal d’evitar sortir-ne derrotat, ara això ha canviat: crec que en Mas pot afrontar-ho i no perdre (en tot cas, pot baixar diputats, però quedar en primera posició, ni que sigui per poc, enfront d’ERC). Però més enllà: també hi ha la possibilitat que la Fiscalia es querelli contra en Mas arran del 9N. Això encara li donaria més força, perquè el poble català s’hi solidaritzaria. (La Fiscalia catalana veu inconvenients a denunciar en Mas, ja que, al marge de la ideologia dels fiscals en tant que persones, s’ho miren des d’un punt de vista tècnic, i veuen complicat tirar endavant la denúncia contra en Mas. Ara: el Govern espanyol, obcecat, no pararà fins a aconeguir que la Fiscalia General de l’Estat ho faci.) Mireu-vos-ho com vulgueu, però en Mas ha sigut hàbil: ho ha fet vindre tot cap al seu terreny. Noteu les declaracions d’en Quico Homs a RAC1 divendres 14 de novembre: va dir que el president pot concórrer en solitari en unes eleccions; per tant, a l’entorn del president sembla que ja tenen coll avall que aquest escenari pot produir-se.
Tot, doncs, porta a consolidar la proposta electoral d’en Mas, una candidatura plena de figures de la societat civil, lluny de la sigla de partit. Si en Junqueras no hi vol anar no compromet en excés aquest projecte.
Per tant, un escenari perfectament possible és el d’eleccions avançades en què la gent independentista haurà de triar entre tres llistes:
- Mas (amb alguns membres destacats de CDC i d’UDC) acompanyat de societat civil. (Que ningú es pensi que UDC es desmarcarà d’en Mas: seria la seva desaparició. En Duran i Lleida ja no és un actor polític, està totalment fora del terreny de joc.)
- ERC més els sobiranistes provinents del PSC (és a dir, NECat i Avancem: en Maragall, en Comín, en Mohedano, na Tura, n’Elena, en Castells, etc.), sense descartar tampoc algun nom de la societat civil (estil imposat per en Junqueras des que mana a ERC: fixeu-vos amb en Bosch a l’alcaldia de Barcelona, en Terricabras al Parlament Europeu o na Calvet al Parlament de Catalunya).
- La CUP més, poder, Procés Constituent.
Lògicament, caldrà que hi hagi un punt en comú al programa electoral (proclamar la independència) i que, durant la campanya electoral, hi hagi bones maneres entre aquests tres pols electorals. També és cert que aquest punt en comú pot ser que no estigui redactat igual (a CiU prefereixen insistir en vies de diàleg amb Espanya mentre es desenvolupa la secessió, mentre que ERC no).
Cinquena consideració: encara que dels meus mots pugui desprendre’s que menysvaloro la plantejament d’ERC, cal advertir que també tenen una certa base sòlida. És a dir, critico ERC més pel tarannà (una certa immaduresa) que no pas pel fons del seu plantejament. M’explico. Alguns membres d’ERC em diuen que una candidatura CiU-ERC podria fer perdre alguns vots per la banda esquerranosa; i que, per tant, més val anar per separat (com he apuntat al paràgraf anterior: tres candidatures). De fet, el mateix Junqueras s’ha expressat en aquesta línia. En declaracions a RAC1 dimarts 11 de novembre, en Junqueras no va tancar la porta a la llista unitària; però deia que preferia anar per separat per allò que alguns votants molt d’esquerres deixin de votar ERC pel fet d’anar amb CiU (de dretes). Aquest argument és raonable.
De tota manera, si l’estratègia d’en Mas és fer una llista de país i no pas una coalició, aquest contraargument d’ERC perd pes. Com ja he apuntat, qui ha dit que ERC ha d’anar amb CiU? En Mas no: en Mas diu que en Junqueras i en Mas han d’anar en una llista de país (no diu “en una llista conjunta CiU-ERC”).
Com a sisena consideració, mireu què ha dit en Rull: ha afirmat diversos cops que, si convé, els partits tenen de fer un pas enrere, és a dir, aparcar la marca electoral “partit”. Això lliga amb tot el que he exposat.
I la darrera consideració. Força analistes polítics apunten que la coalició CiU-ERC permetria a en Mas tapar la davallada electoral que li pronostiquen les enquestes. Com he dit, no es tracta tant de fer una coalició entre partits sinó una llista amb societat civil. Però, certament, podria ser que, en els càlculs d’en Mas, també hi hagués present la necessitat d’evitar una davallada electoral causada pel desgast de la marca CiU (un partit envellit, tacat pel cas Pujol -i sense perdre de vista el cas Millet-, autor d’unes retallades molt dures, i vist amb recel per molts ciutadans perquè durant força anys no va fer avançar la independència). En aquest sentit, una llista de país evitaria el desgast electoral d’una marca partidista com CiU. Tanmateix, encara que això fos així, tampoc queda deslegitimada l’estratègia de la llista de país.
Com podeu veure, no he indicat què crec que és millor. Però sí que es dibuixa una cosa: a mesura que s’avança, l’estratègia d’en Mas es veu, a cada pas, encertada. En tot cas, hom pot criticar, a nivell intern català, que en Mas no sigui més clar en la seva estratègia (el poble podria exigir que se li expliqués millor des de la Generalitat quin full de ruta té pensat). Però, fins avui, aquesta estratègia s’ha demostrat eficient per a tirar envant el procés sense que el Govern espanyol pogués fer-hi res. Si les eleccions avançades i la candidatura de país formen part de l’estratègia d’en Mas, penso que serà això el que veurem: i que ERC s’hi sumi o no (que dependrà de l’anàlisi política però també del grau de maduresa o immaduresa dels seus dirigents) afecta aquesta estratègia, però relativament, en el sentit que no la condiciona en excés.
dijous, 20 de juny del 2013
Les seves boles acaben... en no re
Crec que, a hores d’ara, ningú no pot negar que el Partit Popular (PP), la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters treballen de valent per a l’erosió de la credibilitat política a Catalunya. Segurament amb la intenció de fer trontollar el procés d’emancipació nacional. Ara: vist amb una mica de perspectiva, s’observa que tot plegat acaba desembocant en el no re. Cosa que vol dir que són una mica maldestres en aquest camp de crear desgast...
Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.
És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.
Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)
També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).
Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).
En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.
Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.
Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!
(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)
Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!
Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?
Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.
És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.
Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)
També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).
Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).
En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.
Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.
Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!
(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)
Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!
Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?
dissabte, 22 de desembre del 2012
Per què anomenen ‘deriva secessionista’ el procés més ferm, sòlid i clar de la política espanyola?
Curiós, el paper dels periodistes. Els mitjans de comunicació espanyols (incloent-hi algun periodista -no pas tots- de l’òrbita del Grup Godó, és a dir, La Vanguardia i 8TV -no tant RAC1-) sovint empren el terme deriva secessionista per a referir-se al procés d’independència de Catalunya. I generalment el lliguen a la figura de n’Artur Mas, president de la Generalitat. En diuen “la deriva secessionista de Mas”.
Segurament volen fer veure que el president català ha perdut el seny, com si s’hagués trastocat, i que porta els catalans pel pedregar... I és que ells pensen que el camí assenyat és que tot continuï com està, és a dir, amb una Catalunya asfixiada pels poders espanyols. D’aquí que vegin que, sortir d’aquest statu quo, és una deriva.
Aquesta tria terminològica revela el baix nivell periodístic i intel·lectual de la majoria de periodistes, cronistes, analistes i politòlegs espanyols.
N’Artur Mas ha plantejat un procés d’independència no perquè s’hagi trastocat. Sap perfectament que, mentre Catalunya romangui a Espanya, això és lesiu envers els interessos catalans. És lesiu per al teixit productiu (Espanya nega a Catalunya les grans infraestructures que li calen), és lesiu per a les persones (Catalunya no té més remei que fer retallades socials a causa de l’espoli fiscal que pateix per part d’Espanya), és lesiu per als seus béns culturals (començant per la llengua, però també en molts altres camps). I això mateix ho sap molta altra gent: des d’economistes fins a mestres, des d’autònoms fins a acadèmics, des de petits empresaris fins a enginyers que treballen a l’estranger... No és una idea d’una sola persona, sinó del gruix de la societat, espacialment en capes mitjanes i mitjanes-altes (gent, doncs, amb formació i preparació). Qualsevol persona que hi veu clar entén que no hi ha més remei que marxar d’Espanya. D’això se’n diu raonar, senyors periodistes.
El que ningú no pot negar és que n’Artur Mas és una persona reflexiva, intel·ligent i responsable; no pas un piròman. Per això, i davant les circumstàncies greus que vivim, ha ofert aquesta alternativa política al poble de Catalunya. I la sotmetrà a consulta, en un procés radicalment democràtic, no pas imposant-ho ell, sinó fent que la gent voti. Com ha de ser en una democràcia occidental del segle XXI.
És evident, doncs, que això no és pas una deriva. És un procés ferm, sòlid i clar.
Per aquesta raó sobta que molts periodistes soi-disant llestos ho anomenin deriva. Utilitzen aquest terme aplicat al cas català. Quan resulta que Espanya és un país completament ensorrat amb un govern que sí que va a la deriva. El president espanyol, en Mariano Rajoy, va proposar unes coses durant la campanya electoral i, en pic va ser elegit, va fer tot el contrari. Ha aplicat unes mesures d’allò més erràtiques. Ha posat una morterada a Bankia quan és un banc que ha demostrat ser un nyap. A hores d’ara no sabem si Espanya demanarà un rescat a la Unió Europea, encara que la majoria d’economistes ho reclamin. L’economia espanyola és un forat negre i el Govern espanyol és incapaç de parar la sagnia de l’atur. I cap mesura que proposa el Govern espanyol, cap ni una, no és capaç de capgirar res. Al contrari. Això sí que és una deriva!
Potser sí que els periodistes espanyols i de l’òrbita Godó es pensen que, emprant certs mots, la societat s’ho empassarà i dirà amén. Sense tindre en compte, però, que la gent raona i compara les propostes i la manera de fer dels presidents català i espanyol (actual i anterior).
Mentre Espanya s’enfosa en la misèria, aquests periodistes continuen desacreditant el pas polític més ferm, sòlid i clar que hi ha avui dia en la política espanyola. Això sí que és una deriva periodística!
Segurament volen fer veure que el president català ha perdut el seny, com si s’hagués trastocat, i que porta els catalans pel pedregar... I és que ells pensen que el camí assenyat és que tot continuï com està, és a dir, amb una Catalunya asfixiada pels poders espanyols. D’aquí que vegin que, sortir d’aquest statu quo, és una deriva.
Aquesta tria terminològica revela el baix nivell periodístic i intel·lectual de la majoria de periodistes, cronistes, analistes i politòlegs espanyols.
N’Artur Mas ha plantejat un procés d’independència no perquè s’hagi trastocat. Sap perfectament que, mentre Catalunya romangui a Espanya, això és lesiu envers els interessos catalans. És lesiu per al teixit productiu (Espanya nega a Catalunya les grans infraestructures que li calen), és lesiu per a les persones (Catalunya no té més remei que fer retallades socials a causa de l’espoli fiscal que pateix per part d’Espanya), és lesiu per als seus béns culturals (començant per la llengua, però també en molts altres camps). I això mateix ho sap molta altra gent: des d’economistes fins a mestres, des d’autònoms fins a acadèmics, des de petits empresaris fins a enginyers que treballen a l’estranger... No és una idea d’una sola persona, sinó del gruix de la societat, espacialment en capes mitjanes i mitjanes-altes (gent, doncs, amb formació i preparació). Qualsevol persona que hi veu clar entén que no hi ha més remei que marxar d’Espanya. D’això se’n diu raonar, senyors periodistes.
El que ningú no pot negar és que n’Artur Mas és una persona reflexiva, intel·ligent i responsable; no pas un piròman. Per això, i davant les circumstàncies greus que vivim, ha ofert aquesta alternativa política al poble de Catalunya. I la sotmetrà a consulta, en un procés radicalment democràtic, no pas imposant-ho ell, sinó fent que la gent voti. Com ha de ser en una democràcia occidental del segle XXI.
És evident, doncs, que això no és pas una deriva. És un procés ferm, sòlid i clar.
Per aquesta raó sobta que molts periodistes soi-disant llestos ho anomenin deriva. Utilitzen aquest terme aplicat al cas català. Quan resulta que Espanya és un país completament ensorrat amb un govern que sí que va a la deriva. El president espanyol, en Mariano Rajoy, va proposar unes coses durant la campanya electoral i, en pic va ser elegit, va fer tot el contrari. Ha aplicat unes mesures d’allò més erràtiques. Ha posat una morterada a Bankia quan és un banc que ha demostrat ser un nyap. A hores d’ara no sabem si Espanya demanarà un rescat a la Unió Europea, encara que la majoria d’economistes ho reclamin. L’economia espanyola és un forat negre i el Govern espanyol és incapaç de parar la sagnia de l’atur. I cap mesura que proposa el Govern espanyol, cap ni una, no és capaç de capgirar res. Al contrari. Això sí que és una deriva!
Potser sí que els periodistes espanyols i de l’òrbita Godó es pensen que, emprant certs mots, la societat s’ho empassarà i dirà amén. Sense tindre en compte, però, que la gent raona i compara les propostes i la manera de fer dels presidents català i espanyol (actual i anterior).
Mentre Espanya s’enfosa en la misèria, aquests periodistes continuen desacreditant el pas polític més ferm, sòlid i clar que hi ha avui dia en la política espanyola. Això sí que és una deriva periodística!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)