Sobre la política lingüística de l'Estat català: l'única via factible per a la supervivència del català és fer l'espanyol optatiu a l'Ensenyament

I. INTRODUCCIÓ

S'ha debatut força sobre quin ha de ser l'estatus del català (i de l'espanyol i de l'aranès) en el el futur Estat català. Com que sóc professor de la Universitat Rovira i Virgili (on hi imparteixo o hi he impartit assignatures com Sociolingüística, o Multiculturalisme i Planificació Lingüística), hi ha gent que m'ha demanat el parer.

Faig, doncs, la meva aportació. Consti que la signo a títol personal: no parlo en nom de cap entitat, institució o partit polític.

Abans un aclariment: als espanyolistes hiperventilats o als independentistes intransigents que creuen que només ells tenen les Taules de la Llei gravades amb el dit de Déu, els notifico que, abans de criticar aquest escrit, se l'han de llegir fins al final; i que, si volen formular-hi objeccions, primer han de rebatre els arguments que dono com a suport a la meva proposta. Un cop els hagin rebatuts, aleshores podran qüestionar la meva proposta.

II. EL DEBAT DE L'OFICIALITAT NO ENFOCA BÉ EL PROBLEMA

El debat s'ha centrat en un tema legal-administratiu: si el català ha de ser única llengua oficial o si català i espanyol han de ser oficials tots dos (i, en tot això, cal encaixar-hi l'aranès).

Aquest debat, però, per a mi és inefectiu, perquè esquiva la qüestió central de la pervivència del català.

El problema més greu que té el català (i que pot fer que desaparegui) no és la seva oficialitat o no-oficialitat (tot i que un idioma d'ús oficial ho té més bé per a sobreviure, no cal dir-ho).

El problema més greu del català és que el 90% del catalanoparlants canvien a l'espanyol davant d'un castellanoparlant (independentment que entengui o no el català) i fins i tot davant d'un immigrant magribí, xinès, paquistanès o romanès (independentment que entengui o no el català i que entengui o no l'espanyol). Aquest és l'autèntic problema, i cal afrontar-lo.

Certament, algú podria dir que el fet que el 50% de la població de Catalunya té l'espanyol com a llengua materna també pot ser un problema per la supervivència del català. Però això no seria cap problema si tots els catalanoparlants usessin sempre el català en un context on el català fos preferent en àmbits administratius i escolars. Per tant, si es dóna cap situació problemàtica pel fet que hi ha gent a Catalunya que parla usualment l'espanyol, no és pas per la presència d'aquesta llengua, sinó per l'actitud dels catalanoparlants.

Per tal de copsar que aquest és el problema (i no tant l'oficialitat) i quin abast té, ens imaginarem dues situacions hipotètiques però que es poden donar perfectament: un xicot peruà que ve a Catalunya i un catalanoparlant que va a comprar un mòbil.

Posem-nos en la pell d'una persona provinent del Perú que s'instal·la amb la seva família a Catalunya. A casa seva parla espanyol. Quan mira la televisió que li arriba per ones terrestres, més del 80% de canals emet en espanyol; per tant sempre veurà la televisió en espanyol. Si vol comprar-se una revista especialitzada (per exemple, sobre motor, informàtica o un esport), el 90% de les que trobarà al quiosc estan en espanyol. Si cerca informació per internet, en trobarà en espanyol. Si vol buscar informació sobre un producte en webs comercials especialitzats, la trobarà en espanyol perquè hi ha moltes webs en espanyol; però si la web esmentada està en català també ho consultarà en espanyol, ja que les webs d'aquesta mena en català també tenen versió en espanyol. I, finalment, quan surti al carrer o xarri amb els veïns de l'escala, parlarà en espanyol i sentirà parlar només en espanyol, perquè els castellanoparlants se li adreçaran en aquesta llengua i els catalanoparlants també. En aquest context, per què aquest xicot peruà ha d'aprendre català? És més: encara que l'aprengui, no el farà servir mai!

La qüestió és molt més greu que la simple experiència personal. Si aquest escenari segueix inalterat, una nova allau d'immigració provinent de Sud-amèrica (posem per cas, que en 1o o 20 anys vingui mig milió de persones d'aquest continent) pot ser l'estocada definitiva per a la llengua catalana. Pensem que en zones del Camp de Tarragona, de l'àrea metropolitana de València, de l'àrea metropolitana de Barcelona o de l'extrem sud del País Valencià el català està al 30% o menys. Una allau així, en el context sociolingüístic i legal actual, implicaria liquidar el català en aquestes zones (que d'altra banda són les més poblades) i afeblir-lo allà on encara manté un cert vigor. Això seria obrir la porta a la desaparició futura.

Anem al segon escenari hipotètic: la configuració inicial d'un mòbil en el moment de comprar-lo a la botiga. Si, en comprar un mòbil, hom demana al dependent que el posi en marxa (perquè a l'hora de configurar-lo a vegades un és poc destre), en força casos el dependent selecciona automàticament l'espanyol com a llengua de la interfície, encara que el client sigui catalanoparlant (sol passar que el dependent ni tan sols ho pregunta al client). Es podria seleccionar la llengua catalana (iPad i iPhone tenen versió catalana, els mòbils en Android tenen versió catalana, les Blackberry tenen versió catalana...), però rarament es fa. Quan el dependent lliura el mòbil al client, pot ser que ja estigui en espanyol. Per què fa això el dependent? Alguns casos potser perquè és castellanoparlant i per a ell el normal és que el giny estigui en espanyol, i de fet ni es planteja si pot estar en català, perquè sovint ni sap que el català és a la llista d'idiomes disponibles. Però en altres casos perquè així segur que l'encerta: si el client és castellanoparlant l'encerta, i si és catalanoparlant també perquè els catalanoparlants saben perfectament l'espanyol.

Pensem que aquesta tria en mòbils té un impacte enorme en la presència d'un idioma a les noves tecnologies. Quan hom cerca webs o es descarrega apps, les webs multilingües apareixen en la llengua en què està el mòbil, i les apps multilingües es descarreguen en la llengua en què està el mòbil. Si el mòbil està en català, sempre que hi ha versió catalana en la web o en l'app es descarrega la versió catalana. Si està en espanyol, doncs en espanyol.

Ara poseu-vos en la pell dels productors d'apps: si molts catalanoparlants descarreguen apps en espanyol perquè a la botiga elsi han configurat el mòbil en aquesta llengua, és evident que les empreses tindran menys incentius per a fer la versió catalana d'una app. I potser al final veuran que no val la pena fer la inversió, és a dir, la següent app no la faran en català.

Ara bé: si els catalanoparlants no saben espanyol, el dependent de la botiga no activarà el giny en espanyol sense pensar-hi, sinó que l'activarà en català (o com a mínim demanarà al client en quina llengua vol la interfície del mòbil), i les versions catalanes de les apps i de les webs tindran més visitants i descàrregues.

He posat l'exemple de l'activació d'un mòbil, però l'automatisme es troba en altres àmbits. Així, pot passar el mateix en ordinadors a l'hora d'engegar-los i instal·lar-hi el sistema operatiu Windows (que avui dia ja s'ofereix en català des del moment inicial). Val també per a intel·lectuals catalanoparlants que fan llibres exclusivament en espanyol (bé que n'hi ha molts altres que els fan en català i espanyol) i per a blogs i videoblogs fets per catalanoparlants en què la llengua que empren és exclusivament l'espanyol (certament hi ha molts blogs en català, i algun altre blog de catalanoparlants està fet fa exclusivament en anglès). Aquests autors ni es molesten a fer-ho en català. A vegades m'he demanat si és que tenen intenció de menystindre els seus conciutadans que voldrien aquella informació en català. Però segurament la resposta seria que ho fan per practicitat: s'adrecen als castellanoparlants perquè n'hi ha més i, perquè, al capdavall, tot catalanoparlant pot seguir-los en espanyol.

Com es pot veure, el quid de la qüestió està en la capacitat dels catalanoparlants d'emprar l'espanyol amb fluïdesa. Mentre això passi, el català anirà camí de l'extinció.

I, doncs, com es pot aconseguir que el catalanoparlant parli en català al sud-americà, que els dependents de botigues d'electrònica activin la versió catalana del mòbil o del Windows i els autors de llibres, blogs i videoblogs posin informació en català? Doncs disminuint la competència lingüística en espanyol dels catalanoparlants (a canvi, com veurem, de potenciar la capacitat d'un catalanoparlant de parlar altres llengües importants en el comerç mundial).

III. L'ÚNICA VIA PER A SALVAR EL CATALÀ: FER L'ESPANYOL OPTATIU A L'ENSENYAMENT

A parer meu, doncs, l'única via per a salvar el català és fer l'espanyol optatiu a l'Ensenyament.

Dic "única via" no tant perquè sigui l'única, ja que n'hi ha més, sinó perquè és l'única via factible en el sentit que es pot aplicar sense remoure res, mentre que totes les altres accions impliquen remoure coses.

Tot seguit exposo les bases argumentals que em porten a fer aquesta proposta.

En tot cas, un avís: si en el futur Estat català el Govern (previsiblement amb ERC a dins, tal com apunten les enquestes actuals) no fa disminuir la competència lingüística en espanyol dels catalanoparlants, estarà condemnant a mort el català. I ha de quedar clar que, si no actua en la línia que plantejo, qui matarà el català serà ERC (i no pas el PP).

IV. LES TRES IDEES FORÇA QUE SUSTENTEN LA MEVA PROPOSTA

Els arguments que sustenten aquesta proposta es poden condensar en tres idees força, a saber:

1) Cal preservar el català.

Un dels motius (no pas l'únic) per a la independència de Catalunya és garantir la pervivència de la llengua catalana.

En efecte, amb l'estatus actual (dependència respecte de França i Espanya), la llengua catalana està encaminada a la desaparició [al final de l'apunt ho argumento en un apèndix].

Però amb això encara no n'hi ha prou, ja que, com hem vist, el fet que els catalanoparlants passin a parlar espanyol (o francès) sistemàticament a un forà pot comportar la desaparició del català, fins i tot en cas d'independència.

Enfront d'aquest escenari, el català angoixat per aquesta qüestió desitja l'adveniment de l'Estat català, per tal de protegir i promocionar l'idioma, però encara insuficient per si sol.

I aquí és on sorgeixen els dubtes existencials: en teoria, per a fer avançar el català caldria fer recular l'espanyol. Aquesta altra llengua ha d'anar cedint espais al català. Però això com es fa si, al mateix temps, la meitat de la població catalana és castellanoparlant d'origen?

En aquest punt emergeix la segona idea força:

2) Cal preservar els drets dels castellanoparlants de Catalunya.

Som una democràcia. El futur Estat català només pot veure's a si mateix com un Estat plenament democràtic. En això tothom a Catalunya hi està d'acord.

I la democràcia no és només votar cada quatre anys. Si només es fa això però es limiten altres llibertats civils (per exemple, la llibertat d'expressió), no és una democràcia. (Per això, el Regne d'Espanya, Rússia o Turquia no són democràcies. Els considerem democràcies perquè la gent vota cada quatre anys, però en aquests països es fan callar els dissidents o se'ls detenen, es tanquen diaris, no s'accepta la discrepància i, per a més inri, els polítics corruptes campen sense que la justícia pugui fer-hi gaire res. Per tant, no són democràcies reals. Tenen la forma externa de democràcia però internament estan corcats [sobre aquest tema, vegeu el comentari que fa en Vicenç Villatoro a l'Ara en una peça publicada el mateix dia que aquest apunt].)

Ser plenament democràtic, doncs, implica més coses que votar. Una d'aquestes coses és que els drets adquirits no s'han de fer enrere. Per exemple, si a partir d'un determinant moment les dones van poder votar, avui és impensable que se'ls torni a prohibir votar. Una societat democràtica no ho toleraria. Semblantment, si s'han assolit uns drets laborals determinats, és inadmissible que es perdin per a tornar al capitalisme d'abans del sindicalisme (i a fe de Déu que moltes empreses ho intenten: per això és important tindre unes institucions democràtiques fortes.)

Si l'Estat català ha de ser plenament democràtic, ha d'assumir que no pot retallar drets ja assolits.

Un dels drets existents avui a Catalunya és que els castellanoparlants poden usar la seva llengua davant les administracions públiques.

Per tant, en el futur Estat català cal garantir la pervivència del català bo i respectant els drets dels castellanoparlants ja adquirits.

3) Cal potenciar el multilingüisme, de cara a l'escena internacional.

Al marge de tot això, hi ha un altre fet a tindre en compte: amb la globalització, una societat emprenedora com la catalana es troba que ha de sortir al món. A vendre, a comprar, a aprendre, a establir relacions profitoses per a les dues parts...

Avui dia cal saber anglès per a anar pel món. En l'àmbit de les empreses, això és indefugible. Però si els catalanoparlants dominéssim alguna altra llengua a més de l'espanyol i de l'anglès, pensem en el francès, l'alemany, l'italià o el rus (només per parlar de les que tenen pes internacional i/o es parlen en països rics), se'ns obririen moltíssimes possibilitats.

En conseqüència, des de l'Ensenyament cal plantejar-se també el coneixement de diversos idiomes (i, de passada, treballar-s'ho de valent: avui dia, la presència de l'anglès a l'escola no garanteix que la gent surt de l'escola sabent molt d'anglès, per tant cal incidir-hi més).

Tenim, doncs, que la política lingüística del futur Estat català ha de conjuminar les tres idees força: treballar per a garantir el futur del català tot preservant els drets lingüístics dels castellanoparlants i fomentant el multilingüisme amb vistes al comerç internacional. Tot alhora.

V. COM ENCAIXA LA MEVA PROPOSTA AMB AQUESTES TRES IDEES FORÇA?

Quan plantejo que l'espanyol sigui optatiu en l'Ensenyament, l'escenari seria aquest:

- El català ha de ser la llengua de l'ensenyament i, a més, hi ha d'haver una assignatura de llengua catalana, obligatòria.

- Tothom que passi pel sistema educatiu català ha de sortir-ne sabent català i tres llengües més (a triar-ne d'entre una oferta).

Per què el català ha de ser obligatori a l'Ensenyament? Hi ha dos raonaments, un de molt pràctic i bàsic, i un altre de gran calat polític.

El raonament pràctic i bàsic és que la immersió lingüística en català a l'Ensenyament ha de continuar. Penseu que, amb la situació sociolingüística actual, és pràcticament l'única eina realment efectiva perquè un infant no catalanoparlant aprengui de debò el català. I, és clar, si el la llengua vehicular de l'ensenyament és el català, qualsevol infant ha de poder escriure en català, llegir en català i entendre el que diu el professor.

El segon raonament, de gran calat polític, és que el català és la llengua pròpia del país. Aquest concepte (llengua pròpia) sorgeix de l'Estatut d'Autonomia del 1978, i pot considerar-se equivalent al terme llengua nacional que empren altres constitucions d'arreu del món. Aquesta etiqueta permet distingir la llengua que té les arrels en aquell país (el català i l'aranès a Catalunya) de les llengües que hi han arribat posteriorment (el caló dels gitanos, l'espanyol, l'àrab, el romanès...), independentment de la proporció de parlants de cada llengua (una altra qüestió és que, en una llengua arribada de fora, hi hagi un percentatge de població prou elevat, i això es tingui en compte en la política lingüística).

Si el català és la llengua pròpia de Catalunya, és obligació de l'Estat català protegir-la. Senzillament, ho ha de fer l'Estat català perquè és inversemblant esperar que ho faci el Govern suec o mexicà.

Una altra cosa és que l'Estat català també hagi de vetllar per garantir els drets lingüístics individuals de grups lingüístics amb un mínim de gruix (seria el cas de l'espanyol i, en menor mesura, del caló, de l'àrab, de l'amazig, del xinès o del romanès, i segurament d'algun altre).

Dit d'una altra manera: l'Estat català ha de protegir tant sí com no l'aranès (mentre Aran formi part de Catalunya) perquè és llengua pròpia, i ha de fer-ho independentment del nombre de parlants; i, alhora, ha de plantejar-se les actuacions en política lingüística referides a l'espanyol només en la mesura que hi ha un gruix important de ciutadans catalans que usen aquesta llengua. De la protecció institucional de l'espanyol com a llengua nacional se n'han d'encarregar aquells països on l'espanyol és la llengua pròpia, com ara el Regne d'Espanya (on, semblantment, els drets lingüístics dels araboparlants que hi emigrin han de ser treballats a nivell de drets individuals).

I ara anem a la segona part: les tres llengües optatives. Es pot fer que l'estudiant (més concretament, la seva família) pugui triar. Així, a nivell general, el sistema educatiu públic pot oferir com a optatives francès, anglès, espanyol, alemany, italià i/o rus; i les famílies haurien de triar-ne tres.

Per si algú pensa que estudiar quatre idiomes és excessiu, només cal mirar el Principat d'Andorra. A l'Escola Andorrana, els estudiants aprenen quatre llengües (català, francès, espanyol i anglès). I tenen mètodes imaginatius, per exemple els continguts de matemàtiques es vehiculen en català i després es repassen en francès. Per tant, és perfectament factible ensenyar quatre llengües als estudiants catalans.

Quin resultat tindria això sobre la salut del català?

Imaginem que un 20 o 30% de la població decidissin que sons fills han de saber (a més de català) anglès, francès i alemany. Això implica no aprendre espanyol.

Segurament, aquesta tria la farien els que etiquetem com els de la ceba. Però també altra gent que considera que un que sap anglès, francès o alemany té moltíssimes més opcions de guanyar-se la vida que un que sap espanyol. I és que els països anglòfons, francòfons i germanòfons (Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, el Regne Unit, França, Bèlgica, Suïssa, Àustria i Alemanya) són potències econòmiques. De fet, tots aquests països són infinitament més potents econòmicament que Espanya. Afegim-hi que altres àrees geogràfiques tenen un coneixement bo d'anglès (l'Índia -un país emergent-, el Japó -un altre país ric-), d'alemany (cas de l'Europa central) o de francès (el nord d'Àfrica -un territori proper a casa nostra- i bona part de l'Àfrica subsahariana).

Tornem als efectes sobre la salut del català. Al cap de 20 anys d'implantar aquesta mesura, a Catalunya tindríem un 20-30% d'adults que no coneixen l'espanyol; o, com a molt, podrien entendre'l relativament (perquè s'assembla al català en alguns aspectes, i sempre hi haurà possibilitats de sentir-lo al carrer o a la televisió), però rarament formularien frases en aquesta llengua.

Si passés això, al cap de 20 anys qualsevol persona castellanoparlant que viu a Catalunya, independentment de si ha nascut a Catalunya o de si ha vingut d'Espanya o d'Amèrica, es trobaria que un percentatge relativament important de la població catalana no entén prou la seva llengua; i, en qualsevol cas, aquell ciutadà catalanoparlant no li respondria en espanyol (això sí: podria respondre-li en català però també en anglès, francès o alemany, si fos el cas).

Com es pot veure, minvant la competència lingüística en espanyol d'una part de la població de Catalunya s'inverteixen les tornes. Ara el català passa a ser la llengua de comunicació entre un castellanoparlant que ha vingut de Sud-amèrica i un catalanoparlant.

Per tant, aquest és l'únic escenari que garanteix la pervivència del català en una societat complexa com la catalana.

[Que ningú hi vegi un empobriment, en això: les persones que renuncien a aprendre espanyol, a canvi, estan obligades a aprendre 3 llengües a més del català. Això no és en cap cas empobriment, com es pot comprovar. I, en tot cas, qui decidís aprendre espanyol al sistema educatiu hauria de renunciar igualment a aprendre una altra llengua d'entre les que s'ofereixen. Per tant, vist així optar per l'espanyol en l'Ensenyament seria tan empobriment com optar per una altra llengua...]

VI. ENCAIX DE LA MEVA PROPOSTA AMB LES NECESSITATS DELS CASTELLANOPARLANTS

La majoria de castellanoparlants de Catalunya entenen que cal protegir i promocionar el català, i per això accepten mesures polítiques com la immersió lingüística en català a les escoles (la qual, d'altra banda, permet a sons fills adquirir coneixements de català a un nivell molt alt, cosa que serà positiva a l'hora de buscar feina, i per tant doble raó per a acceptar-ho com a pares).

Tanmateix, una part important d'aquest col·lectiu veuria malament que s'intentés prohibir la seva llengua. Seria una reacció lògica: intentar suprimir per via legislativa una cosa patrimonial teva només fa que posar-t'hi en contra, i amb raó (i s'hi posaria en contra fins i tot gent com en Gabriel Rufián, que té molt clar que cal potenciar el català!). Els catalanoparlants s'han sentit molt malament dins a França o Espanya, perquè aquests Estats han perseguit la llengua catalana. L'Estat català no pot caure en les mateixes pràctiques, perquè un Estat per definició ha de protegir els seus ciutadans, parlin la llengua que parlin.

El que proposo permet garantir la pervivència del català però alhora no significa carregar-se l'espanyol, ans al contrari: es poden mantindre perfectament els drets lingüístics dels castellanoparlants de Catalunya.

Però encara vaig més enllà i dono més arguments.

En el cas dels castellanoparlants de Catalunya, cal garantir que s'alfabetitzin en llur llengua. Efectivament, si a Catalunya la meitat de la població té com a llengua materna l'espanyol, és obligació de les institucions catalanes garantir l'alfabetització en espanyol dels fills d'aquest col·lectiu (els quals, per raons òbvies com la transmissió lingüística de pares a fills, també seran nadius castellanoparlants).

No alfabetitzar algú en la seva llengua no és bo. Dic una obvietat, però ha passat. Trobo trist que molts jóvens catalans de famílies romanesoparlants no hagin pogut aprendre a escriure la llengua de la seva família. Molts la saben perquè son pare o sa mare parla en aquest idioma a ca seva. Però no han tingut ocasió d'aprendre-la a escriure (a no ser que un progenitor fes l'esforç d'ensenyar-li-ho a nivell particular). A banda de la qüestió personal, aquí s'ha perdut una oportunitat, perquè si aquests jóvens sabessin escriure romanès, tindrien opcions de fer de pont entre empreses catalanes i empreses o clients romanesos i moldaus. Però si no saben escriure la llengua familiar, aquestes opcions laborals minven.

A vegades, no estar alfabetitzat en la teva llengua familiar pot arribar a ser molt contraproduent. Un cop, a Valls, vaig tindre una xicota araboparlant de 16 anys a classes de català per a adults. Li costava molt aprendre coses senzillíssimes, i la raó és que no sabia les lletres de l'alfabet llatí: Per tant, vaig decidir ensenyar-li les lletres de l'alfabet llatí. Per a fer-ho, primer vaig mirar-me les lletres de l'alfabet àrab, per tal de passar d'un alfabet a l'altre. El problema és que aquella xicota tampoc coneixia l'alfabet àrab: al sistema educatiu no s'ensenyava i sons pares no li ho havien ensenyat. És evident que aquesta xica ho tenia més difícil per a progressar econòmicament o socialment.

Hi ha hagut iniciatives en aquesta línia dins l'Ensenyament català. Fa molts anys, al sistema educatiu català es van introduir classes d'àrab fora de l'horari lectiu, precisament perquè els xiquets araboparlants s'alfabetitzessin en aquesta llengua. I, cap al 2013-14, a Olot es van oferir classes de xinès a l'escola pensant en els catalanoparlants (perquè de grans poguessin obrir relacions comercials amb xinesos) però al final van apuntar-s'hi també els fills de famílies xineses que viuen a Olot. Si això s'ha fet en àrab i xinès (desconec si s'ha fet també en romanès), amb un percentatge de parlants molt baix a Catalunya, com no s'ha de fer amb l'espanyol?

A banda, hi ha almenys tres raons més per a incloure l'espanyol en l'Ensenyament.

La primera és per aplicabilitat política. Recordem que una iniciativa política no es pot dur a terme si el gruix de la població s'hi oposa. En el cas que ens ocupa, si es demana als catalans si són partidaris de mantindre o de treure l'assignatura d'espanyol del sistema educatiu, estic convençut que el 80% dirà que vol mantindre'l (independentment de quina sigui la seva llengua habitual). Una altra cosa és que, per la raó que he esmentat, s'ofereixi la possibilitat a les famílies de triar altres llengües, la majoria de les quals de països molt potents econòmicament.

La segona raó per a incloure l'espanyol en l'Ensenyament és econòmica. Les empreses catalanes venen a tot el món. Per tant, també venen a Sud-amèrica i, passada la independència, també vendran a Espanya (com s'ha fet fins ara). Això vol dir que les empreses catalanes també necessitaran gent que conegui l'espanyol: comercials que van a vendre, administratius que atenen al telèfon... Si les empreses catalanes necessiten professionals que dominin diversos idiomes, entre aquests també hi ha l'espanyol. Ergo l'Ensenyament ha de fer que a la societat catalana hi hagi gent que sàpiga espanyol (de la mateixa manera que ara l'Ensenyament treballa perquè a la societat catalana hi hagi gent que sàpiga anglès).

I la tercera raó: adés hem parlat del fet que, en la política lingüística del nou Estat català, no s'ha de laminar cap dret dels castellanoparlants. Això implica una altra cosa: les administracions públiques han de garantir que l'espanyol pot ser usat en les relacions entre el ciutadà i l'administració pública si així ho demana el ciutadà (dret que ja existeix avui dia). (Això no cal garantir-ho a cap Constitució, n'hi ha prou amb un decret.) Doncs bé: si les administracions públiques han d'estar preparades per a això, cal que una part del funcionariat conegui l'espanyol. No cal pas tot, sinó aquell que pot haver de tractar amb el ciutadà (gent que atén el públic, inspectors d'hisenda o de treball, etcètera). Això implica que l'Ensenyament ha d'oferir la llengua espanyola.

VII. SERRELLS DE LA MEVA PROPOSTA

Cal reconèixer que la meva proposta implica una complexitat en el funcionament del sistema educatiu. Per tant, a l'hora d'implantar-ho cal tindre en compte les dificultats organitzatives.

D'entrada, oferir tants idiomes en el sistema educatiu implica més plantilla als centres. I això vol dir, és clar, posar més diners en el sistema educatiu.

També hi ha el risc que un professor de rus o alemany es trobi amb pocs alumnes a l'aula. Això pot passar si la majoria de gent prefereix francès, anglès, italià i espanyol perquè pensa que són més assequibles per a son fill, per exemple.

Per a gestionar aquests alts i baixos, en poblacions grans cal articular l'oferta d'idiomes i la plantilla necessària per a impartir-los a nivell de tots els centres educatius de la població (en tot cas, en poblacions petites això no es podrà fer).

A tall d'exemple: a la Costa Daurada, els botiguers demanen dependents que, si pot ser, sàpiguen rus. La raó és que un turista rus sol gastar moltíssim més que un turista francès, anglès, holandès, alemany o italià (a Catalunya venen molts més turistes de cada un d'aquests països -parlem d'uns quants milions anuals- que no pas russos, que quantitativament són pocs -no arriben al mig milió anual-; però un turista rus pot gastar quatre vegades més que un turista francès). Per això a Reus els botiguers voldrien que els seus treballadors parlessin rus; a Port Aventura també demanen rus; i a El Corte Inglés de Tarragona tres quarts del mateix. (L'escenari de Reus es repeteix a altres zones turístiques: vegeu el cas de Lloret.)

Doncs bé: malgrat aquest reclam evident, i les possibilitats que obre en el mercat laboral, en els centres de secundària del Camp de Tarragona el rus pràcticament no hi és present.

Cal que tots els centres de secundària del Camp de Tarragona ofereixin rus? No. Però en una ciutat com Reus, on hi ha diversos instituts, el rus podria ser ofert en un parell de centres. I allà on s'ofereixi rus, es podria no oferir alemany. Però allà on s'ofereixi alemany, es podria no oferir rus. De la seva banda, l'anglès, l'espanyol i el francès podrien ser oferts en tots els instituts. Aquest esquema es pot repetir en altres poblacions i comarques. Del que es tractaria és que les famílies de Reus poguessin triar institut en funció de les llengües optatives que volen per als seus fills. D'aquesta manera es podria dimensionar bé la plantilla de professorat d'idiomes en una àrea educativa.

Hi ha altres serrells. Per exemple, en algunes ciutats hi ha col·legis francesos (i, amb la independència, és esperable que també hi hagi instituts espanyols, com n'hi ha al Marroc o a Andorra). En casos així, la llengua del país del centre (francès o espanyol) no seria optativa, sinó obligatòria. Per a situacions així, caldria preveure adaptacions curriculars de la meva proposta. Per exemple, que, en aquests casos, hi hagués dos idiomes obligatoris (català i l'idioma del centre) i dos d'optatius.

D'altra banda, la meva proposta es fa sens perjudici d'incorporar-hi altres variacions a nivell local si una escola ho considera pertinent. Pensem en l'àrab, el romanès o el xinès. Podria ser que, en alguna escola, la presència d'alumnes que parlen un d'aquests idiomes arribi al 20% del total d'alumnes. Si fos el cas, en l'esmentada escola alguna d'aquestes altres llengües podrien entrar-hi en detriment d'alguna optativa.

Finalment, tot això no té en compte l'aranès, però és tan simple com donar total autonomia a Aran perquè els aranesos estableixin el règim lingüístic del seu sistema educatiu com elsi plagui i, a més, garantir que tot ciutadà aranès pot comunicar-se amb la Generalitat en la seva llengua i que rebrà resposta en aquesta llengua. (En qualsevol cas: a parer meu tot això no caldria, perquè sóc partidari que Aran esdevingui un Estat independent.)

VIII. IMPACTE DE LA MEVA PROPOSTA SOBRE EL MÓN ECONÒMIC

La meva proposta té un impacte en les relacions lingüístiques entre les persones però també en el món econòmic, especialment el que es vehicula a través de la xarxa.

Per exemple, avui dia es fan apps. Però moltes obvien el català, posant la interfície exclusivament en espanyol o, si és multilingüe, sense el català (en molts casos això ho fan empreses catalanes!). Aquest comportament passava en algunes webs (vegeu Atrápalo, amb seu a Barcelona, que quan elsi vaig demanar si tenien previst posar-hi el català em van dir que no). Certament, hi ha apps i webs en català. Però en moltes altres els seus autors ni es plantegen fer-les en català. Això passa perquè els catalanoparlants saben espanyol. Si saben espanyol, per què una empresa ha d'invertir diners a fer una versió catalana de l'app o de la web?

I no parlem només d'apps i webs, sinó de tot el que hi ha al seu entorn: pensem en Google Ads. Si hom mira una web o una app des d'un ordinador o mòbil en espanyol, els anuncis proveïts per Google en aquella app o web sempre surten en espanyol (i no pas en italià, per exemple, encara que la web estigui hostatjada a Itàlia). Aquí el català està invisibilitzat.

(Afortunadament, sempre hi ha excepcions. El cas, però, és que les excepcions són això, excepcions, i sovint provenen d'on no t'esperes. En seria un exemple Google, que ofereix no només els continguts en català, sinó també el traductor automàtic i l'anàlisi de veu (és a dir, que tu dictes a la màquina en català i transcriu el que dius). O, semblantment, mentre una empresa barcelonina com Atrápalo passa del català, la seva competència, Booking, amb seu a Amsterdam, té web i app totalment en català. El mateix es pot dir d'Airbnb. Encara podem esmentar el Manchester City, que té un compte de Twitter en català des que hi entrena en Pep Guardiola. Els citizens van pensar que, amb en Guardiola a la seva banqueta, a Catalunya augmentarien els seguidors del seu club. El respecte -digne d'elogi- envers el català de Google, Booking, Airbnb o el Manchester City contrasta amb la deixadesa de webs i comptes de Twitter institucionals del Govern espanyol i dels organismes que en depenen, que no empren el català pràcticament mai malgrat que molts ciutadans espanyols són catalanoparlants; i també contrasta amb certes webs en què si uses el català et censuren directament -és del cas de TripAdvisor-.)

En el món audiovisual, igual. Mirem quantes pel·lícules i sèries (tant en format DVD com a través d'internet) s'ofereixen amb àudio en català: poques. El cas de Netflix és simptomàtic. Quan va implantar-se a l'Estat espanyol (el 2015), se'ls va demanar si oferirien els seus productes audiovisuals amb àudio en català. La resposta de Netflix va ser que, si hi havia prou demanda, ho farien (no deixa de ser una resposta lògica des de la perspectiva empresarial). Ara: Netflix va fer trampa. Perquè si els catalanoparlants saben espanyol, ja no demanaran l'àudio en català. Siguem realistes: tothom (inclòs jo) si el que vol és mirar una pel·li o una sèrie concreta, la mira independentment de la llengua en què s'ofereix.

Ara situem-nos en un escenari en què el 20-30% de la població de Catalunya no domini prou l'espanyol (i, a canvi, conegui bé el francès i l'alemany). En aquest escenari, companyies creadores d'apps i webs, empreses com Netflix -i plataformes similars- o Atrápalo -i anàlogues, com cadenes hoteleres-, productores cinematogràfiques, creadors de videojocs, immobiliàries i qualsevol altra empresa (com les que ofereixen capses amb experiències) ja se'n cuidaran prou de posar els seus productes en versió catalana. Perquè, si no ho fan, el 20-30% de la població catalana (i, com més temps passi, més gent) no consumiran aquests productes. I qui renunciaria a un 20-30% del mercat, oimés quan aquest segment de població sol ser consumidor d'aquests productes?

Evidentment, es pot obligar per llei a posar tot això en català, com l'etiquetatge: es pot obligar per llei que una empresa que ofereix serveis a Catalunya -encara que siguin en línia- ha d'oferir les seves plataformes de comunicació en català. Però el simple fet que una part del mercat potencial no segueixi l'espanyol faria que les empreses canviessin la seva actitud envers el català.

A més a més: que totes aquestes empreses passin a incorporar massivament el català en els seus productes implica crear milers de llocs de treball relacionats amb la redacció, edició i traducció en català, tant en línia com en paper com en àudio. I oi que tots estem per la creació de llocs de treball?

IX. ALTRES ACTUACIONS FORA DE LA MEVA PROPOSTA

Al marge de la meva proposta, certament caldrà fer altres coses.

Una mesura evident seria fer una llei que obligués els jutges a redactar les sentències en català, i que les redactin en espanyol només quan les parts ho demanin (i, si només una demana una de les parts, aleshores que la redacti en català i després faci una traducció). Això donaria molt d'aire al català en aquest camp.

En aquest paquet de mesures addicionals, n'hi ha una de ben clara: l'espai televisiu. No és bo per a cap llengua que més del 80% de canals televisius que es reben en el seu territori siguin en una altra llengua. Les actuacions en aquest camp són relativament fàcils. L'espai radioelèctric és de l'Estat, i el 'lloga' (mitjançant concessions) a empreses privades perquè emetin televisió a través de l'espai radioelèctric (és l'anomenada televisió digital terrestre). Per a la concessió, es fa un concurs públic. En aquest concurs públic, l'Estat pot imposar unes condicions. Una d'aquestes condicions pot ser la llengua de l'emissió.

Això no vol dir, però, que tota la televisió terrestre del futur Estat català hagi de ser en català. Es pot deixar un percentatge en altres idiomes, una eina útil per a l'aprenentatge d'idiomes. Això obre la porta a mantindre alguns dels canals espanyols que rebem ara (amb un conveni amb el Regne d'Espanya n'hi ha prou). En tot cas, al mateix fer, també faria entrar uns quants canals en francès. La proporció ideal seria 70% en català, 15% en francès i 15% en espanyol (dins el 70% català hi entrarien les televisions locals, que pràcticament totes ja emeten en català). Fins i tot es podria facilitar l'entrada de televisions en italià, alemany o rus, en un percentatge reduït (per exemple, cinc canals en francès, cinc canals en espanyol -preferentment públics-, dos canals en alemany, dos canals en italià).

Ara bé: la televisió tradicional (la terrestre) cada cop té menys pes en el consum audiovisual. Les plataformes audiovisuals que arriben al nostre televisor per internet tenen cada cop més pes. Afegim-hi la televisió per satèl·lit. I, a més a més, hem de comptar-hi internet per si mateixa, consultable des de qualsevol ordinador, tauleta o mòbil. Els estudis indiquen que la gent jove cada cop mira menys la televisió tradicional i opta per nous formats (lligats a l'autonomia que ofereixen els mòbils i les tauletes) -aquesta tendència es donava ja al canvi de mil·lenni, però ha anat en augment-.

Per tant, les mesures legislatives han d'anar més enllà de la televisió terrestre (sense menystindre-la, evidentment). Caldria assegurar-se que, qui comercialitza continguts audiovisuals utilitzant l'espai radioelèctric o el cablatge implantat a Catalunya, ha d'oferir àudio en català de tot allò que ofereix. És més: es podria fer que, en aquests productes audiovisuals, la versió catalana sigui la preferent (és a dir, la que se senti per defecte; si es vol oferir un altre àudio a través del dual -com podria ser la versió original anglesa o francesa, o el doblatge a l'espanyol-, que l'usuari hagués de triar-ho expressament; pensem que si un televisor té els menús en anglès o espanyol també pot ser que se senti per defecte l'àudio d'un film en la versió original anglesa o el doblatge a l'espanyol, en comptes del doblatge al català). També caldria incidir en el cinema de gran pantalla i en el mercat de DVDs. Així, per exemple, qualsevol DVD venut en territori català hauria de dur àudio en català (al marge que pugui contindre altres versions lingüístiques).

Finalment, no cal dir que s'ha de mantindre la immersió lingüística. És a dir, que els continguts de matemàtiques, història, medi, etcètera, s'imparteixin en català. Ja hem dit que és l'única via realment efectiva per a fer que qualsevol infant no catalanoparlant aprengui el català a un nivell bo.

Però és que, a més, penso que l'escola hauria de començar a P-2. Algú pensarà que és molt prematur, però de fet P-3 i P-4 ja és prematur (a Hongria els infants van a l'escola als 6 anys), i portem igualment els nostres fills a l'escola amb 3 o 4 anys. La raó és que, en general, a P-2 els infants encara no articulen paraules (si bé entenen tot el que se'ls diu). Començar la immersió a aquesta data evitaria que els xiquets catalanoparlants que són minoria en una aula es posessin a parlar en espanyol (cosa que ha passat algun cop a P-3), ja que els infants a P-2 encara no diuen res i tindrien la parla de la mestra com a gran referent lingüístic (i la parla de la mestra seria, en aquest cas, el català). Això reforçaria la catalanoparlància de l'aula sense anar en detriment de la llengua espanyola parlada entre familiars castellanoparlants. (De passada, s'alliberarien moltes places de guarderia. Disposar d'una xarxa de llars d'infants amb places disponibles hauria de ser també un objectiu polític.)

X. ALTRES REFLEXIONS

1) Com pot suposar el lector, això que proposo només pot tirar-se endavant amb la independència. Mentre un territori catalanoparlant formi part del Regne d'Espanya, no es pot fer res de tot això i, per tant, el futur del català no està assegurat (només cal veure els intents del Govern espanyol per a desmuntar la immersió lingüística a l'escola catalana). En aquest sentit, si no s'assoleix l'Estat català, en un termini mitjà el català desapareixerà o, com a molt, quedarà residual, com elsi ha passat a tantes llengües sense Estat [vegeu l'apèndix del final].

2) Els sociolingüistes saben que amb l'oficialitat d'una llengua no n'hi ha prou per a garantir-ne la supervivència. L'exemple típic és l'irlandès. Irlanda es va independitzar del Regne Unit el 1922. L'irlandès va passar a ser oficial, i s'ensenya a l'escola. Però avui dia està al caire de l'extinció. Què va passar? Doncs que tothom sabia també anglès. I avui dia l'anglès pràcticament és l'única llengua parlada a Irlanda. Per tant, el debat no ha de ser (o no ha de ser només) sobre l'oficialitat, sinó sobre competències lingüístiques. Agradi o no, és això.

3) Quan he dit que, en l'Ensenyament, hom ha de triar tres idiomes entre diverses llengües optatives, no he concretat la fórmula de l'oferta. Però, en tot cas, es pot fer d'una manera o d'una altra, en funció de les necessitats de cada comunitat educativa, de cada població i dels constrenyiments en matèria de plantilla que pugui tenir el Ministeri d'Ensenyament. Per exemple, es pot oferir cinc idiomes optatius a triar-ne tres lliurement, o bé es poden oferir -a més del català- sis idiomes agrupats en paquets de dos en dos.

4) He posat el francès com una de les llengües optatives de l'ensenyament. Des del punt de vista de la gramàtica i del vocabulari, seria molt profitós que el francès passés a ser conegut per una gran part de la població catalana. La raó és que, en una situació de bilingüisme (com la que es viu a Catalunya) on hi ha una llengua dominant (en aquest cas, l'espanyol), la llengua no dominant va agafant paraules i construccions de l'altra. I això no té aturador. El resultat final és que, al cap dels anys, la llengua no dominant acaba sent un dialecte de la llengua dominant. Hi han entrat tantes paraules i construccions de la llengua dominant que ja n'és un dialecte. És el que li ha passat al gallec. Teòricament, el gallec i el portuguès eren la mateixa llengua... però avui el gallec sembla un dialecte espanyol, amb quatre diferències fonètiques lleus respecte de l'espanyol estàndard. Això també li podria passar al català. La independència és el primer pas per a corregir això; però el coneixement del francès ajudaria molt a evitar la propagació d'elements gramaticals, fonètics i lèxics de l'espanyol dins el català. No m'estendré posant exemples, però qualsevol lingüista sap que hi ha molts castellanismes que arraconen un mot o una expressió catalana, quan generalment aquell mot o aquella expressió catalana es diuen igual en francès. Si una part important de la població sabés francès i l'usés amb una relativa freqüència, la pressió de l'espanyol seria molt menys efectiva. Per tant, l'aposta pel francès a l'Ensenyament és més estratègica que no sembla.

5) Finalment: algú pot demanar-se si la meva proposta no pot comportar un risc d'incomunicació. Doncs no.

D'entrada, penseu que el català seria après per tothom. Així, el català la llengua franca de Catalunya, és a dir, la llengua de comunicació habitual entre gent que parla idiomes diferents, i no l'espanyol (com és ara en bastants casos), al marge de la llengua materna de cadascú.

Però els dubtes poden romandre en altres contextos. Per exemple, què passa amb la gent que va vindre a Catalunya provinent de moltes regions d'Espanya als anys 50, 60 i 70 del segle XX, que no han tingut ocasió d'aprendre català formalment (tot i que l'entenen). Si hi ha gent que no sap parlar espanyol, hi ha risc d'incomunicació?

Tinguem present que el que jo proposo s'aplicaria a partir de la independència de Catalunya. Per tant, els fruits arribarien al cap de 20 anys. I, al cap de 20 anys, pràcticament tothom que va immigrar a Catalunya als anys 50, 60 i 70 del segle XX ja serà mort. Quedaran, és clar, els seus descendents; però aquests ja hauran après català a l'escola, independentment de quina llengua parlin habitualment.

Seguint estirant el fil: podem trobar algú que digui que, a casa seva, volen veure els canals televisius en espanyol (aquell 15% de què he parlat adés); i que això implica que sons fills veuran canals televisius en espanyol. Aquí tampoc hi ha cap problema: recordem que l'espanyol continuarà oferint-se al sistema educatiu català com a assignatura optativa. Per tant, el que ha de fer aquella família, si vol consumir televisió en espanyol, és matricular sons fills a les classes d'espanyol. Aquell infant aprendrà català, espanyol i encara dues llengües més (que la família triarà).

Resumint: la meva proposta garanteix la pervivència del català; manté els drets adquirits dels castellanoparlants de Catalunya; i permet que la gent aprengui diversos idiomes a través del sistema educatiu. Tot això tindria un impacte molt positiu en la salut del català (i, a més, es crearien llocs de treball). I, tot plegat, mantenint uns paràmetres democràtics acceptables per tothom.

Pot ser que a algú no li agradi la meva proposta. D'acord. Però ha de tindre present que no tirar-la endavant implica un risc molt alt de desaparició del català. Dit d'una altra manera: qui defensi no aplicar la meva proposta, en realitat ha de dir als seus conciutadans que està d'acord amb la desaparició de la llengua catalana. Defensar la desaparició de la llengua catalana és legítim. Però en tot cas s'ha d'anunciar públicament abans de tirar endavant les seves propostes. Perquè el judici públic és indispensable en aquest cas.

Aquesta és, crec, l'acció que s'ha de dur a terme. És l'única possible en tots els sentits, i d'efectes positius clars per al català.

APÈNDIX: QUÈ LI PASSA A UNA LLENGUA SENSE ESTAT?

Sense Estat propi, una llengua té el 99% de possibilitats de desaparèixer.

Algú dirà que això passa quan un Estat persegueix una de les llengües que hi ha dins el seu territori. Efectivament: en part, la feblesa del català es deu a la persecució legal i a la repressió que n'han fet les institucions franceses i espanyoles del 1700 ençà. Però fins i tot en un Estat que deixi respirar les minories lingüístiques internes, sense ser agressiu (cas d'Itàlia), les llengües sense Estat que conté també van pel camí de la desaparició. Potser més lentament, però inexorablement (és el cas del català de l'Alguer: encara se sent, però la gent jove deixa d'usar-lo).

Si hom mira la història dels segles XIX i XX, es veu clarament com totes les llengües sense Estat han desaparegut (vegeu el dàlmata [costa balcànica]) o malviuen fins al punt que algunes desapareixeran durant el segle XXI (seria el cas de l'occità [meitat sud de França], el bretó [Bretanya francesa], l'aragonès, l'astur-lleonès, el sami [nord de Noruega, Suècia i Finlàndia], el napolità [meitat sud de Nàpols], el sicilià, el vènet [extrem nord-oriental d'Itàlia], el gal·lès, el hawaià, l'okinawès [sud de l'illa d'Okinawa], diverses parles de l'illa africana de Bioko -una antiga colònia espanyola-, el quítxua [al centre de Sud-amèrica], llengües índies de Nord-amèrica i Centre-amèrica, etcètera). Fins i tot alguna llengua amb suport institucional ho té complicat per a sortir-se'n (vegeu el basc, el gallec, el frisó [nord dels Països Baixos i entrant a Alemanya], el maori [Nova Zelanda], el sard o el cors).

Certament, el català es pot considerar una certa excepció a aquesta dinàmica, ja que s'ha conservat relativament i té presència en alguns àmbits importants (l'administració pública i l'escola, per exemple). Però és un cas anòmal. De tota manera, al costat d'aquest cert èxit, el català presenta símptomes de decadència. Als extrems nord i sud del domini lingüístic (Catalunya Nord i regió d'Alacant) i a la ciutat de València, el català pràcticament ha desaparegut (llevat d'enclavaments molt localitzats més al sud d'Alacant o alguns barris populars de València). I al Baix Llobregat centre i sud, a les grans urbs del Vallès, a les poblacions que rodegen Barcelona i a la faixa litoral que va de Salou fins a Calafell, la situació del català és precària (sempre amb alguna excepció, però també molt localitzada: el barri del Serrallo, el Baix Gaià, la vila de Gràcia o el centre de Badalona). Que el català estigui bé en altres indrets prou importants (Menorca, Mallorca, regió de Girona, Terres de l'Ebre, Ponent, Alt Pirineu, Catalunya Central, el Maresme i les zones del Camp de Tarragona i del Vallès que no són grans concentracions urbanes però on hi ha poblacions relativament grans) no ens ha de fer perdre de vista que el català ha perdut pistonada en prou llocs rellevants.

Els dos primers passos perquè la llengua d'un país desaparegui són: (1) fer que tothom que parla aquella llengua n'aprengui una altra i (2) fer que el país en qüestió passi a tindre comunitats importants que parlen una altra llengua, especialment la que s'ha fet aprendre als nadius.

Si mirem les territoris hongaresoparlants ho entendrem. Arran del Tractat del Trianon (1920, després de la Primera Guerra Mundial), Hongria va perdre la meitat del seu territori. Això fa que tots els països del seu voltant llevat de Croàcia (és a dir: Eslovènia, Àustria, Eslovàquia, Ucraïna, Romania i Sèrbia) tinguin territoris hongaresoparlants. Això causa tensions polítiques (entre Hongria i Eslovàquia, entre Hongria i Romania, i també dins Hongria [l'auge de l'extrema dreta en aquest país en part s'explica per Trianon, com l'auge del nazisme a Alemanya s'explicava en part pel tractat de Versalles, també de la fi de la Primera Guerra Mundial]). Però a nivell sociolingüístic ens interessa aquesta dada: a les zones hoganresoparlants de Romania (la major part de Transsilvània), Sèrbia (la regió de Voivodina) i Eslovènia (la ciutat de Lendava), el 1920 més del 90% eren hongaresoparlants. Avui, 100 anys més tard, només ho és el 50%. El fet que aquests territoris pertanyin a un altre Estat comporta que altra gent de l'Estat hi vagi a viure; i per tant la llengua original recula.

L'evolució de l'hongarès fora d'Hongria és semblant a la del maori o hawaià (arraconats per l'anglès, malgrat ser històricament hegemònics en llurs territoris) o a la del suec de la costa oest de Finlàndia. És a dir: passa arreu.

Fixeu-vos, doncs, que és això el que li ha passat al català: el 1920, el català era preeminent a Catalunya (a nivell parlat, vull dir); però després de les migracions castellanoparlants del franquisme, el català és la llengua de la meitat de la població. Van venir 2,5 milions de persones d'Andalusia, Múrcia, Extremadura, Aragó, etcètera, quan a Catalunya hi vivien 3 milions de persones. Això va ser possible perquè Catalunya pertanyia al mateix Estat que Andalusia. Certament, molts andalusos van anar també a Alemanya, o anaven a veremar a França. Però a França i a Alemanya no va haver-hi l'allau migratòria que va viure Catalunya. Aquest fet demogràfic, des de Catalunya no s'ha vist negativament (cosa que celebro); però no es pot negar que ha tingut un impacte negatiu sobre la salut de la llengua catalana. Això en part s'ha frenat amb les polítiques de normalització lingüística impulsades per la Generalitat a partir del 1980. La major part de població castellanoparlant de Catalunya ha acceptat aquestes polítiques de normalització lingüística, perquè entén que el català no pot ser marginat (com passava amb el franquisme) i que se l'ha de protegir per tal d'impedir-ne la desaparició. Però que la població castellanoparlant de Catalunya accepti aquest escenari de protecció del català no treu que la salut del català continuï sent precària pels avatars històrics (les migracions adés esmentades), polítics (persecució) i econòmics (grans empreses de multimèdia que es neguen a usar el català).

Tenim, doncs, el català en el camí de la desaparició. I si no s'ha consumat aquest procés és per la tossuderia del catalanisme. Però el procés d'extinció només s'ha pogut frenar, no pas aturar i encara menys revertir.

El llegat dels pobles al vocabulari català (2): els germànics

Del segle II aC al segle V dC l’actual Catalunya va ser ocupada pels romans, i van implantar-hi la seva llengua, el llatí, que esborraria l’ibèric. El llatí parlat al Pirineu oriental i valls adjacents és el que donaria el català. Per això tenim la majoria de paraules d’origen llatí. Els romans ens van deixar altres coses: algunes plantes urbanes, el dret i les grans vies de comunicació (dit altrament: l’autopista AP-7 és la Via Augusta actualitzada).

Tanmateix, des del segle IV dC l’Imperi Romà va viure l’entrada de diversos pobles germànics, que també van deixar la seva petja. A casa nostra van fer cap els visigots, una tribu germànica que es va romanitzar i cristianitzar amb molta rapidesa.

El llatí dels segles IV i V ja havia anat incorporant germanismes de totes les ètnies: sapo (que dóna sabó), burgus ‘poblet’ (que dóna burg), etc. També comes, que donaria comte, ja que sembla que els llatins documenten aquesta figura en soldats que feien costat als cabdills germànics. En català destaquen blau (tal com es diu avui en alemany, precisament), blanc (va arraconar el mot d’origen llatí alb, que ha romàs en mots com alba ‘primera llum del dia’), bru, gris, fresc, elm i guerra (en germànic werra: compareu-ho amb l’anglès war, ja que l’anglès és una llengua germànica).

Una tribu germànica establerta a la Gàl·lia van ser els fràncics. El fràncic també va deixar algun mot al català: ban, guaita (del mot wahta), esperó, estrep, buc ‘cavitat’, adobar (de dubban), rostir (de hraustjan), òliba (del mot uwwila, que recorda el so de l’ocell: uh-uh), gratar (de gratton), lleig (de laid o laigh), potser esquena i el magnífic gaire (provinent de waigaro, que significava ‘amb prou feines, a la força’).

I ja com a mots estrictament visigòtics tenim guàrdia o guardià (de wardja), bramar (de brammon), alberg (de haribargo), grapa (de krappa ‘ganxo’), amanir (de manwjan), potser fang (de fani), espia (de spaiha), guerxo (de thwairhs ‘tort’), llesca (de liska), brotar (de bruton), parra (de parra ‘enreixat’), recar (de raka ‘preocupació’; d’aquí que diguem tenir recança a fer una cosa ‘no sentir-se a gust fent-la’), sàrria (de sahrja ‘cistell’), estaca (de staka), robar (de rauban), trescar ‘caminar pel camp o per la muntanya’ (de thriskan -que donaria l’anglès trekking: tresc i trekking són el mateix, doncs, però el segon permet cobrar més-), treva (de triggwa, en català antic treuga) i gana (de gainon ‘obrir la boca’, amb un canvi de significat d’allò més curiós.)

Com es pot comprovar, els mots acabats en -an o -on són verbs: dubban/adobar, hraustjan/rostir, gratton/gratar, brammon/bramar, manwjan/amanir, bruton/brotar, rauban/robar, gainon/obrir boca... Exactament com en alemany actual els mots acabats en -en.

Segurament l’influx germànic sobre el català va més enllà dels mots: podria ser que la fonètica catalana fos deguda al germànic. Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals (en castellà golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo), mentre que el català no (cop, foc, nap, xic, dit). El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.

El llegat dels pobles al vocabulari català (1): els preibèrics

A tot seguidor o votant d’un partit xenòfob que es mira amb malfiança qualsevol estranger (sobretot si té la pell fosca), val la pena recordar-li que Catalunya ha crescut a base d’incorporar gent vinguda de fora. És a dir, que els catalans duem sang de moltes nissagues i hem incorporat elements culturals de moltes ètnies. Agradi o no, això és així.

El vocabulari és testimoni d’aquest fenomen (i no només el vocabulari: també fets socials i culturals...). Avui enceto un seguit d’apunts sobre el tema per tal que xaleu (més que res perquè l’actualitat només ens porta garbuix i mal ambient).

Comencem pels pobles que van vindre d’Europa abans que es desenvolupés la cultura ibèrica. Ens remuntem, doncs, a abans del segle VI aC. No cal dir que, tot el que és preromà o preibèric, és la foscor absoluta, i anem a les palpentes...

El català té alguns mots no indoeuropeus. Provenen de pobles que van entrar a la península Ibèrica fa molts segles i n’hem heretat algun mot.

(Perquè us en feu el càrrec, gairebé totes les llengües europees són indoeuropees: el llatí -que donaria el català, el francès, l’italià, el romanès, l’espanyol, el portuguès i d’altres-, el grec, l’anglès, l’alemany, el rus i totes les llengües eslaves, les llengües cèltiques i fins i tot la llengua dels gitanos. Les llengües no indoeuropees del continent són el maltès (de la família semítica, com l’àrab), el basc, l’antic ibèric -el que es parlava a Catalunya abans de l’arribada dels romans-, l’hongarès, el finès i alguna altra del mateix grup que les dues darreres.)

Segons els estudiosos, com Jordi Bruguera, d’invasions no indoeuropees tenim mots com socarrar (socarrimar en seria un fill), esquerre (tot i que hi ha qui afirma que prové del basc), lleganya, isard, sitja, arna i gerd (gerdó en seria un fill). Noteu aquest darrer: el català té un mot trimil·lenari per a designar una fruita, quan altres llengües veïnes han hagut de prendre’l recentment d’una altra (l’espanyol frambuesa o sangüesa prové del francès framboise). Quan algú diu en català frambuesa està dilapidant un llegat històric i cultural de primer ordre. Per tant, ja ho sabeu: gerd, i si algú us mira amb mala cara digueu-li que el mot té gairebé tres mil anys d’història...

De les parles no indoeuropees es pot destacar el grup de mots format per garriga i garric i garrigues, garrotxa, carrasca (com en diuen a les Terres de l’Ebre de l’alzina (aquest mot és d’origen llatí)) i quer o car ‘roc’. El mot quer o car ha desaparegut del vocabulari comú, però ha romàs en toponímia: el Querforadat (poble de la Cerdanya), Queralt (santuari de Berga), Queralbs (poble del Ripollès: significa ‘roca blanca’), torre de Querroig (entre l’Alt Empordà i el Rosselló), pic de Carroi (la muntanya imponent que hi ha sobre Andorra la Vella: evoca el fet que és roig) i lo Caro (pic de prop de Tortosa). Quant a garrotxa, com sabeu és el nom d’una comarca (capitalejada per Olot), però al Conflent (Catalunya Nord) hi ha també les Garrotxes de Conflent. En tots dos casos fa referència a una terra difícil de conrear (per això entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà hi ha el Terraprim, una zona conreable en contrast amb la no conreable). La conclusió és que, en aquesta llengua preibèrica, segurament el segment fonètic k-rr-k evoca una terra dolenta per al cultiu. Així quer o car és una roca (on no es pot conrear); la garrotxa és on feina rai per a cultivar; la garriga és una terra amb poca vegetació, que vol dir que té poca aigua; i la carrasca és un tipus de vegetació típic de zones rocoses o secanes. Que d’un sol segment fonètic tinguem diversos mots (amb un cert parentiu semàntic) revela l’antigor del mot original.

Abans dels ibers també vam tenir invasions de pobles celtes (aquests sí indoeuropeus, i que avui dia han quedat circumscrits a les Illes Britàniques i a la Bretanya francesa, i residualment a Astúries i Galícia). I també en tenim algunes paraules. La més rellevant per a un estudiós del català és bres, mot corrent a l’Ebre per a designar el ‘llitet’ (el mot bressol n’és un fill; ah, i per cert, desterreu el castellanisme innecessari cuna que només fa que posar sorra a l’engranatge de la llengua catalana: recupereu el vostre patrimoni històric!). També hi ha borni, l’antic calma ‘cim pla’ (avui en desús però que encara es troba en algun topònim, com la calma de Calaf, el calm Ramonet d’Andorra i la muntanya del Puigsacalm; com podeu veure solia ser femení: puig sa Calm ‘puig de la Calma’), la dalla per a segar dret, potser galta, potser llosa, cleda, avenc, llauna i verbs tan usuals com tancar i trencar. El primer s’oposa a cloure i el segon a rompre, que són les formes derivades del llatí però poc usades (la primera només en àmbits cultes i la segona usual a les Illes). Fixeu-vos en la força de la petja cèltica: ha arraconat aglunes formes llatines que vam heretar de la llengua mare (encara que vés a saber si no és que van reintroduir-se tardanament...). Dins el grup celta encara cal esmentar trau o trauc, el forat per al botó i un tall sangonós al cap fruit d’un cop, que prové del mot tráolom ‘forat’ sembla que usat pels gàl·lics (el poble celta que habitava a França abans de l’arribada dels romans; perquè ens entenguem, l’Astèrix). I altres mots, com camisa o cervesa, segurament són celtes però ja agafats pel llatí (camisia i cereuisia, i per aquí ens van arribar).

L’esperpent de l’aragonès oriental de la Franja (més si es compara amb Eslovènia i Sèrbia)

Com sabeu, la Diputació General d’Aragó, en mans del PP, té previst modificar la Llei de llengües de l’Aragó. Actualment, aqueixa llei dóna al català de la Franja un mínim reconeixement; també n’hi dóna a l’aragonès, una llengua viva al Pirineu però en risc d’extinció. Ara el Govern aragonès diu que el que es parla a la Franja no és català, sinó una altra cosa (concretament, “aragonès oriental”).

Aquesta mesura legal és un esperpent. En tot cas, lliga amb la política del PP valencià d’anorrear el català al País Valencià, on no s’obren línies d’escola en valencià malgrat que ho demanen 30.000 famílies o es tanquen repetidors de TV3 com si visquessin en un règim totalitari. I també amb la recent línia del PP de les Illes, al capdavant del qual hi ha en Ramon Bauzá. Tradicionalment el PP illenc havia sigut respectuós amb el català (escolarització en català, administracions públiques en català, el canal de televisió IB3 en català, recepció de TV3 a les Illes, participació en l’Institut Ramon Llull, etc.) però ara s’hi ha posat a la contra (i per això hi ha una contestació social molt forta a les Illes). Val a dir que alguns membres del PP illenc, com el batlle de Manacor, s’han plantat i s’han negat a seguir aquesta política. Però en comptes d’escoltar-lo, la direcció del PP li ha estirat les orelles i li ha exigit que plegui. Es veu que la direcció del partit considera que tindre criteri està renyit amb ser del PP.

Com es pot qualificar tal actitud? Se’ns poden acudir molts adjectius, però el magistral periodista Manuel Cuyàs, d’El Punt, ho retrata a la perfecció a l’article “Català de la Franja” (El Punt Avui, 22-6-2012). No us el perdeu; té perles com aquesta:

“neguen el nom de català a l’idioma de que es parla a la Franja d’Aragó [per motius polítics] [...], però com que quan m’indigno em vénen ganes d’insultar prefereixo pensar que ho fan perquè són burros i d’aquesta manera els puc dir burros. Els insults polítics -«demagogs», «genocides culturals»- tenen una arrel grega o llatina que els resta eficàcia i contundència. Burros és la paraula. Tan burros, que sembla que no hagin anat mai a escola, ni de pago ni d’elit.”

Clar i català.

Tot plegat em fan vindre tres idees.

Primera idea. Un govern a mans del PP impulsa una mesura que sols pot qualificar-se d’anticientífica i antisocial. És com obligar les escoles a dir que en Darwin i els recercadors d’Atapuerca s’equivoquen, i que la història de la Humanitat comença amb Adam i Eva (o que les balenes són peixos i no mamífers, o que el Sol es mou engir la Terra). Des del punt de vista filològic fins i tot és d’allò més ridícul. S’amaga el nom científic internacional d’una llengua (“català”) per politiqueria i odi/menyspreu i s’agafa el nom científic internacional d’una altra llengua (“aragonès”) per a designar-lo, amb l’aberració científica que això representa. Això és com a mínim indigne, i la consellera d’Educació i Cultura del Govern aragonès hauria de dimitir o ser cessada, perquè no està gens preparada per a prendre decisions sobre aquests camps.

I mentre la comunitat científica i acadèmica (universitats d’arreu, Insitut d’Estudis Catalans, el mateix ministre de Cultura espanyol senyor Wert -que no destaca precisament per ser el millor ministre del ram-) fan veure que és una mesura macarrònica i anticientífica, el PP català no diu res. Tinc de pensar, doncs, que el PP vol que l’escola difongui dades contràries a la ciència. És així, benvolguda Alícia?

Segona idea. La mesura legal que promou el Govern aragonès té un deix d’excloentisme. Diu que no anomena “català” el català de la Franja perquè no vol que una institució “de fora” hi tingui res a dir. O sigui, que l’Institut d’Estudis Catalans, que és qui fixa l’ortografia i la normativa gramatical del català, tingui capacitat de decisió. Alerta: “de fora”. Ara resulta que la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua té la seu a Saragossa, en comptes de Madrid. O és que el Govern aragonès entén que Madrid no és “fora” i Barcelona sí? Com és que del castellà que es parla a l’Aragó no se’n diu “aragonès central”? O estem davant d’un cas d’odi i desdeny envers el fet català?

(Això em recorda quan el Govern valencià, també a mans del PP, volia que, a l’assignatura de Literatura Catalana dels instituts, només es tractessin autors valencians i no es tractessin autors illencs o catalans. Però curiosament no van proposar que a Literatura Espanyola s’estudiessin exclusivament autors valencians -com Azorín-, i sí que volien que s’hi estudiessin autors nascuts fora del País Valencià. Curtesa de mires és una expressió molt suau per a descriure aquesta actitud.)

Tercera idea. Comparar la Franja amb altres realitats europees semblants fa veure el grau d’inconsciència, infantilisme, autoritarisme i imbecil·litat que hi ha entre la casta política espanyola. Vegeu el cas de l’hongarès. Arran del Tractat de Trianon (1920), Hongria, com a perdedora de la Primera Guerra Mundial, va veure com li retallaven bona part del seu territori (que per cert ara els partits d’extrema dreta, i bona part de la societat hongaresa, reclamen). Un bocí d’aquesta part retallada era a Croàcia (fins al mar), on la gent parlava serbocroat. Però la majoria de zones perdudes eren de parla hongaresa. Algunes ho eren de sempre (les zones meridionals de l’actual Eslovàquia o el Burgenland ara austríac, on hi havia una minoria alemanya). D’altres ho són per una política de magiarització empresa per les autoritats austrohongareses (cas de Transsilvània, ara Romania: hi ha zones tradicionalment hongaresoparlants però d’altres tradicionalment romaneses que van ser magiaritzades). En totes aquestes zones, a principi del segle XX, gairebé tothom parlava hongarès; ara el parla la meitat de la població.

Aquesta realitat provoca friccions entre Hongria, d’una banda, i Eslovàquia i Romania, de l’altra. Però hi ha zones on la cosa s’ha gestionat bé. Els països veïns d’Hongria pel sud (Eslovènia i Sèrbia) ho han resolt d’una manera exemplar. Per exemple, a Eslovènia només hi ha una ciutat hongaresoparlant, Lendava. Allà els rètols estan tots en hongarès i eslovè, tant els de particulars (botigues, bars, etc.) com els eclesiàstics com els oficials (ajuntament, delegacions dels Govern eslovè, etc.) Pregunta: quants rètols oficials hi ha en català i castellà a Fraga? Encara més: les dependències oficials (ajuntament, delegacions dels Govern eslovè, etc.) tenen dues banderes, l’hongaresa i l’eslovena. Ja sé que Catalunya i Aragó comparteixen bandera; però si el Govern de Saragossa oficialitzés l’antiga ensenya aragonesa (el quarter superior dret, de color blau o lila, que hi ha a l’escut aragonès), em demano: a Fraga hi hauria la senyera quadribarrada -pels catalans- i la blava -pels aragonesos-?

Algú pot dir-me que Eslovènia és un país civilitzat que sap gestionar aquestes coses. En efecte, la minoria italiana que viu a Eslovènia té certs drets educatius. I se’m dirà que Sèrbia, la principal responsable de la Guerra dels Balcans (amb genocidis inclosos), segurament no és tan permissiva. Doncs no. A la Voivodina, regió del nord de Sèrbia, la part més propera a Hongria és hongaresoparlant, amb la ciutat de Subotica al capdavant. Les administracions públiques d’aquesta ciutat envien tota la documentació a la seva gent en serbocroat (escrit en alfabet llatí per als croats i en alfabet ciríl·lic per als serbis) i en hongarès. Pregunta: a la gent de Fraga, quan una administració pública els tramet una documentació, en quines llengües està aqueixa documentació? A més, qualsevol habitant de Subotica que hagi d’anar a un judici (com a acusat, com a testimoni, etc.) té dret a expressar-se en hongarès. I si el jutge no entén l’hongarès atura el judici i... fa vindre un traductor. Pregunta: quanta gent de Fraga té dret a parlar en català al jutjat de la ciutat? I què fa un jutge de Fraga (i de València, i algun cop també de Tarragona) quan no entén un testimoni que parla en català?

Em sap greu per la gent de la Franja, que se’ls margina i arracona com si fossin empestats. I també em sap greu per la bona gent que viu a l’Aragó i que lluita per la dignificació de l’aragonès (com la gent jove i ja de mitjana edat de Binéfar que té les idees clares). Han de patir uns polítics ineptes.

Tothom contra el racisme! Defensem els qui són vexats per tindre la pellengua catalana

Ja fa dies que passa. Un cop va passar a l’estació de tren de Badalona, fa anys, quan un guàrdia de seguretat va gairebé agredir un professor universitari perquè el professor va parlar-li en català. Ara, a final del 2011 i inici del 2012, ha passat més cops.

Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).

Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)

Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.

Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).

I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.

Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.

Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).

Inventeu paraules, que és sa

A la Universitat Rovira i Virgili tinc els alumnes de 1r del Grau de Llengua i Literatura Catalana. També hi assisteixen estudiants d’altres carreres d’idiomes (anglès i castellà). Són una canalla la mar de trempada, amb potencial, amb ganes d’aprendre, amb capacitat per a absorbir el que els explico (no tan sols qüestions lingüístiques), preocupats per la societat i el seu futur. En fi, un grup eixerit. (Un cop vaig sentir dir a la ràdio a l’Andreu Mayayo, professor d’Història, que el millor de la universitat són els alumnes. Doncs això.)

A cops em trobo que algun alumne diu que el mot X el corregiria perquè no és als diccionaris. Aleshores dic que, si és un derivat predictible (és a dir, si s’hi ha adjuntat un sufix determinat), no cal que l’esmenin. Que deixin fluir la llengua.

El català té una gran capacitat per a crear de mots. Com qualsevol altre idioma. Ens pot semblar que el francès, l’italià o l’anglès tenen una gran capacitat neològica; i la tenen, de fet (la gandula es diu transat en francès, de transatlàntic; els italians anomenen el mòbil telefonino, si bé també tenen la solució més formal cellulare; en anglès van crear el mot workaholic ‘feinaddicte’; etc.). Però el català està a la mateixa altura. Una altra cosa és que, al català formalitzat que aprenem a l’escola i que es vehicula pels mitjans de comunicació importants, això no es vegi (o es vegi molt poc). Però capacitat per a créixer en té, i bastant més de la que sembla a primera vista.

En poso alguns exemples; segur que xalareu:

• Com n’hem de dir, dels participants al ral·li Dakar? (encara que es corri per l’Argentina i Xile, es diu així, el Dakar). Doncs dakarians, tal com fa el diari Regió 7 (“Tots els dakarians ja són a casa”, any 2010). No és als diccionaris, però no hi fa res. Ens cal l’adjectiu? Doncs avall.

• El mot deixalleria. S’ha format a partir de deixalla ‘resta, residu’, derivat del verb deixar. És un mot que llisca força bé, creat des de dins de l’idioma (tot i que pot haver-hi hagut influència del francès), tan de dins que no hi ha manera de traduir-ho al castellà.

• Qui no ha sentit a parlar d’una maragallada? En Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006), per les seves pensades, va permetre que s’encunyés aquest terme que evoca una idea impregnada de genialitat.

• Hi ha una antiga moneda castellana, l’ochavo (és a dir, que valia una vuitena part d’una altra moneda). Això va donar el català xavo, que diem en frases com Això val quatre xavos ‘val molt poc’. El sufix -alla és col·lectivitzador, de manera que xavalla va acabar designant un aplec de monedes. (Algun lingüista va arribar a proposar, per a mi encertadament, que havíem de difondre xavalla per tal de substituir el castellanisme estrident suelto.)

• Quan hi ha una OPA, és a dir, una oferta pública d’accions, molts economistes parlen d’opar, de l’empresa opant i de l’empresa opada. Aquest joc derivatiu -que també es troba en castellà- és necessari per a designar tots aqueixos conceptes.

• Hi ha establiments de restauració que ofereixen truites. És una alternativa nostrada als búrguers ianquis. D’això se’n diu truiteria. N’hi ha a manta. Als anys 90 del segle XX, a Lleida, vora el Rectorat de la Universitat de Lleida, van posar-n’hi un (no sé si encara hi és; si algú hi passa que m’ho digui). També hi ha la truitera L’Ou d’Or, de Figueres; i la truiteria Flash-Flash, de Barcelona. Certament, la primera té un nom més adequat que la segona pel tipus de producte que s’ofereix; però tal volta a Barcelona necessiten menjar més de pressa que a Figueres...

• Si tens com a gana entre hores pots fer un mos. Si el mos és consistent rai; però sovint mengem una coseta de no-re. Llavors el que ens posem a la panxa és... com ho podem dir? Jo aposto per enganyaventres. Tant hi fa que no figuri als diccionaris: si s’entén (i s’entén perfectament) ja n’hi ha prou.

• En català es creen força noms d’acció amb el sufix -ment adjuntat a verbs: agermanament, enfosament, seguiment, moviment, acabament, agraïment, enviament, etc. Però quan es vol donar una idea d’exageració se sol posar en femení. Així, podem dir enfadament, emprenyament o empipament (tots tres sinònims) però també podem dir enfadamenta, emprenyamenta o empipamenta, que és més grossa. Aquesta distinció pot ser útil. Ma tia Mercè, de Falset, un cop va dir-me que No és el mateix el despiste que la despistamenta. I, efectivament, té raó.

• El món de les festes juvenils permet crear coses noves ben imaginatives. A l’associació juvenil vallenca La Fàbrica, per la festa de cap d’any del 2010-2011, van muntar la Capdanyada. I al poble de Ponts (Noguera) el jovent fa anys que organitza Lo Festeto (masculinització de festeta ‘festa petita’).

• Els valencians tenen els térmens menfot i menfotisme, creats a partir de l’expressió Me’n fot (d’això). Ja sabeu que el verb fotre vol dir de tot. Aqueixos mots poden servir per a fer fora els castellanismes passota i passotisme. Podem dir passo d’ell (com es diu en els jocs de cartes), però el sufix -ota (de valor despectiu) és vingut de fora i, si us hi fixeu, en català no creem nous derivats amb aquest sufix. Per tant, no siguem menfotaires i utilitzem el vistós menfot (Aquest paio és un menfot) i el més elaborat menfotisme (El menfotisme és una xacra).

• Fa molt temps que es parla de canviar les províncies per vegueries. Ara no entro a discutir-ho (de fet, és un canvi més que necessari, però els polítics solen ser reacis a canviar les estructures de poder, per obsoletes i afuncionals que siguin). Sí que m’agradaria fer notar que, en parlar de les vegueries, cal fer-ne un adjectiu. El que m’agrada més és veguerial.

• Un cop vaig sentir dir a una responsable d’un organisme governamental que, “en un atac de pidolància extrema”, havia demanat diners a un altre organisme per tal de sufragar una despesa. A pidolar ‘demanar caritat’ hi va afegir el sufix -ància, i d’aquí pidolància. Aquesta paraula tenia una formalitat aparent, bé que, de fet, era una manera d’accentuar la graciositat de l’acte.

• Si hi ha moltes coses podem usar el sufix -am (Quin cabellam!, vaig sentir dir al meu amic Bartomeu) o -ada (Quina cotxada!, va dir un cop la meva dona en veure una corrua de cotxes). Són sufixos corrents. La massa de seguidors del Barça rep el nom col·loquial de culerada, a partir de l’adjectiu culer ‘seguidor del Barça’. Aquest mot ha passat al castellà. Igualment, els diners també s’anomenen col·loquialment calés. Aquest mot evoca els gitanos, el poble caló, perquè hi havia unes monedes més fosques que d’altres (els gitanos tenen la pell més morena que la majoria d’europeus). Quan parlem de molts diners, doncs, diem calerada o caleram (els seguidors del Barça sovint diuen que tal jugador “ha costat un caleram” o “una calerada”). I en Jordi Salvat, a l’article “Idea empresarial!” (DelCamp.cat, 24-9-2009), usa el nom bitlletada (“Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet”). (En aquest mateix article d’en Salvat hi veiem el mot facturot: “Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze”. És un altre cas de creació neològica expressiva, ara amb el sufix augmentatiu i sovint despectiu -ot.)

• El sufix -ada de ‘gran quantitat’, que acabem de veure, és especialment útil en tecs. Quan es vol dir una ‘gran menjada’ solem posar-hi el sufix -ada: una calçotada, una arrossada, una botifarrada, etc. Fins i tot fideuada, que en pronúncia valenciana és fideuà (com mascletà per mascletada, llauraor per llaurador, maür per madur, etc.). A les Terres de l’Ebre tenen les baldanes, i els estudiants de Catalana de la URV, quan fan una calçotada, alhora fan una baldanada. I això ho podem fer amb qualsevol menja (sempre que hom no estigui a règim, és clar). La Colla Pessigolla va fer una menjada de pizzes el 2009 i en van dir pizzada; ho podeu veure al seu blog, on un diu: “Espero q tornem a repetir això de la pizzada, perque també esteu fets uns artistes amb les masses de pizza!!”.

• Com que avui dia has de presentar un currículum brillant (si no, no ets res), ha aparegut una nova malaltia: la curriculitis. Consisteix a posar-hi tantes coses com sigui possible (també si tens gat). En el món acadèmic hi ha una variant d’aquesta malaltia, la publiquitis (cal publicar molt i en llocs destacats, per tal d’omplir el currículum).

• La darrera setmana de novembre i primera setmana de desembre del 2010, el diari satíric i canyer El Triangle alertava d’una Catalunya Ciucialista. Una altra manera de referir-se a la sociovergència, una aliança tàcita entre CiU i el PSC.

• Hi ha gent que consideren que, en certes coses, o s’hi va a totes o més val no anar-hi. És el que se’n diu tot o res. De l’actitud d’aquesta gent, com se n’ha de dir? Fàcil: totorresista. Aquest derivat apareix fins i tot en àmbits formals. Per exemple, al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 4-3-2010 hi apareix una intervenció d’en Javier de Lucas Martín, un expert convidat a la cambra. Va començar la seva intervenció en català i acte seguit va dir: “Jo em trobe molt més còmode en castellà i, per tant, seguiré en castellà”, i dit i fet. Però a mitja intervenció diu: “yo creo que el argumento universalista que yo utilizo es un argumento que no es, si me permite la incorrección -es una incorrección aceptable, creo-, «totoresista», en el sentido de que nos coloca ante una lógica de o tot o res”. O sigui que l’home, tot i sentir-se més còmode parlant en castellà, per a expressar aquesta idea va haver de recórrer al català.

• El nadal del 2010, la cadena de botigues de congelats La Sirena va fer una campanya publicitària (com fa sovint, val a dir). Els tríptics (i també la ràdio i la tele) deien Aquest Nadal, Sirena’t, surt a compte. Feien un joc de paraules amb asserenar-se (joc que llisca més bé en castellà: serénate versus sirénate).

• El sufix -era permet designar les ‘ganes de fer una cosa’. Així, diem que tenim pixera ‘ganes d’orinar’, caguera ‘ganes de defecar’ o xarrera ‘ganes de xarrar’. A les Illes, tal sufix s’utilitza moltíssim, fins al punt que diuen que hom té casera ‘ganes de casar-se’; que el temps no té ploguera ‘sembla que no plourà’; o fins i tot podem llegir dormiguera ‘ganes de dormir’ (“es teu llit fa dormiguera”, fotolog d’Ezgaradeus, de Palma, maig del 2009). I n’hi ha molts més exemples. Si algú té exemplifiquera, que posi exemples a l’apartat de coments.

• Al llibre Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch (2010), hi llegim (pàgina 21) “Endreçava les seves coses fins a la collonèsima”. A la collonèsima: un nou numeral.

• Per a feminitzar oficis i càrrecs (i altres conceptes) disposem del sufix -essa. Així, tenim alcaldessa, jutgessa, sastressa, deessa, vampiressa, tigressa. (Als noticiaris de TV3 s’entossudeixen a dir la jutge, usant una solució ben allunyada de la parla popular, on es diu jutgessa. I això que a TV3 mateix empren el terme sastressa als crèdits dels programes. En fi.) Com que vivim en l’era de la correcció política, els patges dels Reis Mags també poden ser dones. D’aquí que es creï el mot patgessa, com fa servir l’Ajuntament de Campdevànol (3-1-2011).

• Si us passegeu per l’avinguda Catalunya de Tarragona veureu que hi ha un establiment de menjar que té per nom La Picateca. Un nom així convida a fer un tast!

• El català crea molts noms d’acció amb el participi de passat (en femení) d’un verb. Així, una frenada ‘fet de frenar’, una encaixada de mans ‘fet d’encaixar les mans’, una caminada ‘fet de caminar, excursió’, una abraçada ‘fet d’abraçar-se’, una cantada d’havaneres ‘fet de cantar havaneres’, fer una telefonada ‘trucar per telèfon’, la portada d’aigua de Sant Magí ‘fet de portar aigua’, una badada ‘fet de badar’, una bona rebuda ‘fet de rebre bé algú o alguna cosa’, fer una ferida a algú ‘ferir’, fer una llegida ràpida ‘llegir ràpidament una cosa’, la caiguda de les accions ‘acció de caure’, la fosa de neu ‘acte de fondre’s la neu’, la represa ‘acció de reprendre una cosa’, una bestreta ‘allò que es bestreu’, etc. A partir del verb quedar ‘fet de trobar-se dues o més persones’ hom pot dir una quedada. Al fotolog de Cheltenham07 hi llegim: “Aquí una foto de l’última quedada” (setembre 2008). És magnífic.

• El novembre del 2010, el Consell Comarcal de l’Alt Camp va editar uns fulls amb motiu d’una campanya perquè hom posés xip al gos. L’expressió posar xip és llarga, certament. Doncs al Consell Comarcal de l’Alt Camp ho van resoldre per la via ràpida (i encertada): el full tenia per títol Xipa’m i censa’m. No es van quedar aquí: al revers hi ha una mica més d’informació i hi llegim: “omple la sol·licitud pel xipatge del teu gos”. Aquesta mena de verbalització és d’allò més productiva. Així, jo a voltes uso el verb cafeïnar-se (dic “Anem a cafeïnar-nos?”), una manera lúdica de dir que em cal prendre un cafè per tal d’eixorivir-me, perquè puc estar una mica abatut. També hi ha el verb clicar, a partir de l’onomatopeia clic ‘acte de pitjar el botó del ratolí informàtic’. Aquest verb existeix en totes les llengües de la vora, però els xiquets catalans i andorrans n’han estès el significat: ara ja “cliquen” els botons de l’ascensor o els la pantalla del caixer automàtic. Per tant, podem dir que, en un futur molt proper, en català clicar també serà sinònim de pitjar, prémer. Semblantment es fa servir el verb lincar ‘fer un enllaç entre pàgines web’ i ‘establir una connexió entre idees’, a partir de l’anglès link ‘enllaç’. Potser no cal, ja que podem dir enllaçar, connectar... Finalment, tenim l’aplicació del Twitter, que ha donat el verb tuitejar (calcat de l’espanyol) però també piular i el derivat piulada (del qual he parlat adés) ja que l’anglès twitter significa ‘un ocell, cantar; piular; el fet de piular’. Aquest nou significat de piular més enllà dels moixons se suma a un altre, ‘explicar alguna cosa’, ja usual en català de fa temps (Si ta mare et pregunta què fem, tu ni piulis, entesos?).

• Al programa Els Matins de TV3 (30-11-2010), a l’espai de la tertúlia, es parlava d’en José Montilla (president de la Generalitat sortint) i de n’Artur Mas (president entrant). Vegeu què es va dir quan els tertulians volien crear adjectius: en Vicenç Villatoro va dir montillà (i montillanament); en Josep Cuní va dir montilià (llatinitzant-ne un xic el nom), arturista i masista; i en Juan Carlos Girauta va dir arturí. Més diversitat és gairebé impossible.

• I si ens cal dir que una cosa es pot fer? Cap problema: posem el sufix -ble a l’arrel verbal. Molts d’aquests derivats ja són als diccionaris: desitjable ‘que és de desitjar’, inservible ‘que no serveix’, imprimible ‘que pot ser imprès’, etc. Però sovint en necessitem de nous; doncs els creem i els diem. Així, agafable (“Aquest xicot és escorredís: és poc agafable”). O votable: bé hem de poder dir que “tal opció política és invotable” perquè no ofereix solucions als problemes socials.

• A Andorra, una de les primeres línies de busos urbans va ser coberta per l’empresa Clípol. És un acrònim de Climent i Pol, els dos propietaris de l’empresa. Per això avui els andorrans (sobretot la gent més gran o de mitjana edat, no tant el jovent) anomena clípol l’autobús (podeu sentir una frase com “Agafem el clípol?”).

• El sufix -aire indica generalment una ‘persona que fa una cosa’; també dóna adjectius (és el seu sentit original). Així, dansaire, escombraire, etc. A la Catalunya Nord fins i tot diuen pescaire ‘pescador’, caçaire ‘caçador’ per influx de l’occità. Tot i ser un sufix aparentment poc usat, es fa servir prou. Per exemple, a Tarragona hi ha una de les primeres xarxes ciutadanes d’internet, Tinet; els seus usuaris s’anomenen tinetaires. En altres àmbits d’internet també s’utilitza: blocaire ‘persona que fa blogs’. En altres camps n’hi ha més mostres. La maionesa Hellmann’s va emetre un anunci per televisió el juny i juliol del 2011. L’anunci consistia en una tirallonga de mots en -aire, com maionesaire i quetxupaire. Igualment, al número de novembre del 2010 de la revista Súpers!, del Club Super 3, en parlar de diversos llibres infantils, escriuen: “Tres contes preguntaires per abordar els teus dubtes existencials”. L’adjectiu preguntaire és adequat pel context: fa referència als infants que formulen preguntes a sons pares.

• Ma filla, quan tenia 6 anys (any 2010), va demanar si compraria una colònia en una colonieria. Ja té raó: si hi ha papereries, copisteries i floristeries, per què no hi ha colonieries?

• A l’Ordal (Penedès) hi ha una barana que, el novembre del 2010, tenia guixada una inscripció següent: ordalencament. Ni més ni menys. Una afirmació identitària concisa i per això mateix impactant. Som nosaltres, i aquí som. Hom no pot reivindicar-se amb més impacte i alhora precisió.

• I qui no s’ha sentit alleujat quan, en voler dir una cosa i no li surt el nom de la cosa, ho resol amb un daixonses o un dallonses?

I per què és important inventar paraules (a partir dels recursos propis, com adjuntar-hi sufixos, crear compostos, fer truncacions, etc.)? Doncs perquè una llengua ha de poder créixer per si sola. Malament si l’encotillem. Malament també si només creix perquè rep interferències de llengües superposades culturalment (en el cas català, avui serien el castellà, el francès i l’anglès). Fem-la créixer des de dins; i deixem-la créixer quan creï brots per iniciativa pròpia. Que no es torni mústia! Com deia l’enyorat Joan Solà, que no se’ns revollin les paraules al diccionari, que el diccionari no faci pudor de resclosit. Avant amb la creació nostrada, avant!

AFEGITÓ (10-12-2011)

Cal esmentar el formant -sfera per la seva singularitat. El seu ús va estendre’s en el món internàutic quan van popularitzar-se els blogs. Significa ‘conjunt de blogs relacionats’ i, per tant, ja no té el significat original d’‘esfera’ que veiem en atmosfera, biosfera, semiesfera, etc. Va generar mots com blogosfera o blocosfera ‘conjunt de blogs relacionats’ i catosfera ‘blogosfera catalana’. En català, aquest formant ha tingut una vitalitat inusitada en adjuntar-se a topònims i crear, així, les denominacions de les blogosferes de regions, comarques, ciutats i altres àmbits, com Penedesfera ‘blogosfera del Penedès’, Ebresfera ‘de les Terres de l’Ebre’, Pirineusfera ‘del Pirineu’, Vallesfera ‘del Vallès’, Pallarsfera ‘del Pallars’, Osonasfera o Osonosfera ‘d’Osona’, Bagesfera ‘del Bages’, Maresmesfera ‘del Maresme’, Anoiasfera o Anoiaesfera ‘de l’Anoia’, Ripollesfera ‘del Ripollès’, Berguedasfera ‘del Berguedà’, Lluçanesfera ‘del Lluçanès’, Girosfera o Gironasfera ‘de Girona’, Lleidasfera ‘de Lleida’, Tarracosfera ‘de Tarragona’, Reusosfera ‘de Reus’, Terrassasfera ‘de Terrassa’ (que no ha quallat, però en Joan Rovira se’l va plantejar), Barcelonasfera ‘de Barcelona’, Gràciasfera ‘de la vila de Gràcia’, Eixamplesfera ‘de l’Eixample barceloní’, etc., i encara amb altres sentits, com Ateneusfera ‘trobada de blogaires de l’Ateneu Barcelonès’. Una mostra no tan sols de la creativitat lèxica dels internatures, sinó també del tremp de la nostra societat. Bravo pels blogaires del nostre país!