Al PP (Partit Popular), a C’s (Ciutadans), al PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) i al PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) no paren de dir i repetir que el procés sobiranista de Catalunya divideix la societat catalana i genera una fractura social.
Jo no veig per enlloc aquesta suposada fractura social. La gent, al carrer, al bar o a la feina, no es discuteix per aquest tema (i si passa és un fet testimonial, gairebé negligible si ho comparem amb el gruix de la població catalana, i en tot cas la gent es discuteix moltíssim més per altres temes, com el futbol). Certament, al país hi ha gent que pensa així i pensa aixà, i comparteix espai... però sense ni un bri d’escarafalls (com passa en tants altres temes, val a dir: potenciar l’escola pública o la privada, o fer carrils bici o deixar més llibertat de moviments als vianants, són temes on hi ha disparitat de parers). Fins i tot a l’aula on faig classe hi ha estudiants que duen estelades com a abillament (braçalets, pins, adhesius a la carpeta, fundes de mòbil) i enmig d’ells hi una alumna que llueix la bandera espanyola al seu mòbil; i encara és hora ara que hi vegi cap esclat de res.
Per tant, en realitat deu ser que aquesta gent desitja que hi hagi fractura social per a després dir “Ho veieu?, jo ja us ho deia...”.
D’altra banda, se suposa que aquests partits tenen la recepta perquè no hi hagi aquesta imaginària fractura social a Catalunya. A saber, no tirar endavant el procés sobiranista, i fins i tot no parlar-ne. Així segur que ningú no es discuteix...
Fa gràcia que siguin aquests partits els qui alerten de la suposada divisió de Catalunya i que facin veure que tenen la recepta per a evitar-la. Quan n’hi ha dos (PP i PSC) que tenen una divisió interna de dimensions considerables. A can PSC tres diputats voten al Parlament en contra del que els mana la direcció i són marginats; algun càrrec de la directiva dimiteix per dissidències; arreu del territori alcaldes i regidors mostren queixes pel posicionament de la direcció del partit; els pleguen militants... I a can PP diverses figures importants, com Aleix Vidal-Quadras o Santiago Abascal, munten el partit Vox, juntament amb gent provinent de les víctimes del terrorisme, mentre en José María Aznar pràcticament fa el llit veladament a en Mariano Rajoy.
Realment, s’ha de tindre molta barra per a aixecar-se com a garant de la concòrdia qui és incapaç de gestionar la discrepància interna i encara menys si (com passa a can PSC) els díscols són castigats i obligats a callar o a anar-se’n.
Blog personal d'en Xavier Rull sobre societat, política, economia, comunicació, llengua, gestió cultural, territori, història, educació, universitat, etc.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSC. Mostrar tots els missatges
divendres, 31 de gener del 2014
dilluns, 15 d’abril del 2013
PSC, JSC, monarquia, república... senyors, en què quedem?
Mentre en Pere Navarro (primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)) demana que el rei Joan Carles I abdiqui i cedeixi el tron a son fill Felip per tal d’enfortir la monarquia espanyola i així encetar una nova Transició (20-2-2013, vegeu la notícia del 324.cat), la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) -branca juvenil del PSC-, amb motiu del 14 d’abril (aniversari de la Segona República Espanyola), reclama que cal anar cap a una nova república espanyola per a “superar una institució, la monarquia, que no para de desacreditar-se”.
Veam, senyors del PSC i nanos de la JSC: en què quedem? I el concepte coherència?
I encara pretenen posar-se al capdavant de la nostra societat...
Veam, senyors del PSC i nanos de la JSC: en què quedem? I el concepte coherència?
I encara pretenen posar-se al capdavant de la nostra societat...
dimarts, 4 de setembre del 2012
Batlle Pere Navarro: la vostra ideologia (també) és excloent (agradi o no)
(Amics lectors, com podreu comprovar aquest apunt podria haver-se dividit en dos, perquè tracto un parell de temes. Però, com veureu al final, estan més relligats que no sembla. Disculpeu, doncs, la sensació que podeu tindre quan noteu que, aparentment, canvio de tema. Ja veureu que, en realitat, no canvio de tema.)
1. PRÈVIA: LA PURGA SOCIALISTA
El 3-9-2012, en Pere Navarro, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i batlle de Terrassa, anunciava una purga sense precedents dins el partit. Apartava en Miquel Iceta, en Joaquim Nadal, na Laia Bonet i na Marina Geli de les seves responsabilitats al grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya. Tal fet es va consumar l’endemà, en una reunió del grup parlamentari bastant tensa (segons contaven alguns periodistes). La depuració implicava reduir al màxim el rol d’aqueixes persones, i també s’arraconava n’Higini Clotas (que fins llavors era vicepresident del Parlament), el qual també va remugar. (Podeu llegir la notícia aquí: Lluís Bou, “Depuració al partit socialista”, El Singular Digital, 3-9-2012.)
Aquest fet no és un bolet. Dins al PSC ja fa temps que altres persones claven punyalades a companys seus per pensar diferent. A principi d’agost del 2012, en Toni Bolaño -un col·laborador d’en José Montilla quan va ser president de la Generalitat- va exigir de fer fora (ho llegiu bé) n’Ernest Maragall per haver fet crítiques al funcionament del partit. (Podeu llegir el document seu “La traición: el conflicto en el PSC está servido”, El Plural, 1-8-2012.)
A parer meu, la purga és dolorosa per al PSC, perquè deixa al marge gent valuosa. A tall d’exemple, n’Iceta és previst que vagi a raure al Parlament europeu; és a dir, a l’espai que els mateixos socialistes (i els del PP) consideren un cementiri d’elefants (tot i que l’eurodiputada Badia, del PSC, ha mantingut una certa dignitat en el seu càrrec).
És, en tot cas, un cop de puny damunt la taula. S’aparten o es castiguen o s’adverteixen les veus catalanistes, la gent que no va donar suport a en Navarro durant el darrer congrés del partit i els diputats díscols o que poden plantejar-se aventures al marge de la veu oficial del partit. Per tant, en sortirà un PSC més tancat -pitjor per a ells, és clar- i més espanyolista -pitjor per a Catalunya, és clar-.
El fet és que s’ha obert una crisi enorme dins el PSC que pot desembocar en una escissió. Crisi que s’anava covant de feia temps, val a dir: vegeu el comportament díscol del diputat Ernest Maragall votant a favor del pacte fiscal, en contra de l’opinió de la direcció del partit, o la creació del moviment intern Avancem! amb en Joan-Ignasi Elena al capdavant (batlle de Vilanova i la Geltrú). Les tensions provenen de dos fets. Primer, d’haver perdut tot el poder al darrer cicle electoral (2010-2011). I segon i sobretot, perquè, davant l’augment de l’independentisme, la direcció del PSC s’ha enrocat i el combat, mentre altres veus més lúcides dins el partit entenen que s’hi ha de parlar.
Durant la roda de premsa d’aquell vespre, els periodistes van burxar en Navarro. L’alcalde terrassenc se’n va esquitllar amb arguments vacus, defugint donar resposta. Però ja trobarà ell mateix la resposta d’aquí a uns mesos, quan hi hagi primàries dins el PSC i quan hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya, on els resultats electorals seran el veredicte.
Ara bé: tot això que he contat sobre les tibantors internes a can socialista és una prèvia. I és que vull anar a un punt concret. (Si voleu documentar-vos millor sobre la purga socialista podeu acudir a altres plomes, en concret: Xevi Xirgo, “Cop d’efecte al PSC”, El Punt Avui, 4-9-2012; Vicent Partal, “El PSC a la deriva”, Vilaweb, 4-9-2012; José Antich, “El PSC se enconge”, La Vanguardia, 4-9-2012; Jordi Barbeta, “Purga i més PSOE”, La Vanguardia, 4-9-2012; i encara no he vist cap article d’en Francesc-Marc Àlvaro, però ja sortirà i quan surti no vo’l perdeu; també podeu llegir l’entrevista al politòleg Toni Aira a Vilaweb, 3-9-2012.)
2. EL NUS DE LA QÜESTIÓ: L’INDEPENDENTISME, EXCLOENT (NAVARRO DIXIT)
En realitat volia parlar d’una altra cosa. Durant la roda de premsa esmentada, els periodistes van demanar a en Navarro si el PSC o algun membre destacat del partit assistiria a la manifestació de la Diada Nacional (11-9-2012). Com sap molta gent, aquesta manifestació està convocada per l’Assemblea Nacional Catalana i té com a lema demanar que Catalunya esdevingui un Estat.
En Navarro va dir que el PSC no podia anar a la manifestació esmentada perquè l’independentisme -com a projecte o moviment polític- és “excloent”. També va dir que el PSC apostava pel federalisme, és a dir, que Catalunya continués dins Espanya però amb un cert reconeixement com a subjecte polític (podeu veure la notícia aquí).
El que va dir en Navarro té una manca de lògica considerable. (Per cert: quina diferència amb n’Iceta, tot un esgrimista de la dialèctica i el raonament!)
Vejam, batlle Navarro: tota ideologia és per definició excloent. Per la simple raó que ningú no pensa igual, sempre hi haurà gent que pensarà diferent d’altri. Si algú creu que cal protegir el medi ambient i fiscalitzar més les empreses -econòmicament, però també comprovant que no malmeti el medi-, la seva ideologia (d’esquerres, ecologista, etc.) és excloent. Simplement, perquè exclou aquelles persones que pensen que a les empreses no se’ls ha de fiscalitzar tant, ja que fer-ho els dificulta créixer i fer negoci. I a la inversa: promoure la liberalització de l’activitat empresarial i la rebaixa de controls laborals i ambientals és una ideologia excloent, per tal com un ecologista o un sindicalista no hi està d’acord. I això es pot aplicar a qualsevol camp: tornar a la pena de mort o no, suavitzar les condicions dels presos d’ETA o no, donar assistència mèdica als immigrants sense papers o no, delatar pares que falsegen dades en la matriculació escolar o no, etc. El que no es pot pretendre és que hi hagi una ideologia que conjumini el pensar de l’ecologista d’esquerres i de l’empresari liberal; seria la quadratura del cercle.
Per tant, el federalisme que propugna el PSC també és excloent. En concret, exclou aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de ser un Estat (els independentistes) i aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de romandre dins Espanya com una mera regió més, sense cap reconeixement polític ni cap competència o prerrogativa (els unionistes-centralistes). Aquests dos col·lectius no troben en el federalisme -propugnat pel socialisme català- el seu model de país. Ergo el federalisme és excloent. Com ho és l’unionisme (que exclou els independentistes i els federalistes) o l’independentisme (que exclou els federalistes i els unionistes-centralistes). És així per una simple llei física.
Fa feredat, doncs, veure un alt dirigent d’un partit important a Catalunya (o fins fa poc important a Catalunya) utilitzant aquesta mena d’arguments. A què ve això d’etiquetar un moviment o projecte polític com a excloent, si per definició tots ho són, incloent-hi el del PSC?
Jo encara vaig un poc més enllà que el batlle Navarro. Hem vist que les ideologies o els moviments i projectes polítics són excloents per definició, perquè sempre hi ha algú a qui no li agrada. Però, més enllà d’aquest fet, poden ser inclusius; és a dir, poden tindre capacitat d’anar atraient gent que, temps enrere, no creien en allò. En aquest sentit, una ideologia pot anar adoptant discursos o angles nous, complementaris al nuclear, que facilitin que cada cop més gent s’hi apunti. L’independentisme ha crescut en part per això: el missatge d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, per exemple, va permetre que se sumessin a l’independentisme català gent que no parlava català. És a dir: en Carod-Rovira va fer l’independentisme més inclusiu, va dotar-lo de més capacitat per a atreure persones que n’estaven allunyades. Una altra via de creixement de l’independentisme és la qüestió econòmica (l’espoli fiscal, la crisi, etc.) o el fet que l’unionisme adopta un format autoritari i fins i tot racista (per tant, una persona demòcrata ho té difícil de posar-se al costat dels unionistes-centralistes).
La capacitat d’una ideologia o d’una proposta política per a atreure gent nova (la inclusivitat) no pot eliminar-ne l’excolentesa, perquè sempre hi haurà algú que no hi estarà d’acord. Però la pot fer més petita. Aquesta és la gràcia d’un sistema polític anomenat democràcia, on la gent no només vota sinó que planteja i debat coses -utilitzant un dels pilars de la democràcia, la llibertat d’expressió- justament per a eixamplar la inclusivitat d’una proposta política, empetitir-ne l’excloentesa i, en definitiva, fer que reïxi. (Vegeu, precisament sobre aquest tema, l’excel·lent article del sociòleg Salvador Cardús “Tenim raons, però no la raó”, Ara, 4-9-2012, publicat precisament l’endemà del cop autoritari d’en Navarro -ves quina coincidència tan escaient!-, i de lectura imprescindible.)
En fi, el batlle Navarro no l’encerta quan associa l’etiqueta d’excloent a l’independentisme. Primer, perquè tota ideologia és excloent d’entrada i per definició, comptant-hi la del PSC. És com dir que l’aigua és molla. I segon, perquè potser el que volia dir -és la seva opinió- és que l’independentisme, com a projecte o moviment polític, és poc inclusiu, és a dir, és difícil que s’hi sumin col·lectius diversos (suposo que pensa en col·lectius castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona). Tanmateix, la realitat mostra que l’independentisme té una capacitat d’inclusivitat molt alta (altrament no hauria crescut), semblant a la que va tindre temps enrere l’ecologisme (avui dia, qui més qui menys entén que poc o molt s’ha de preservar el medi ambient).
3. EL PSC, UN MODEL (PRECISAMENT) D’EXCLOENTESA
Acabo lligant el que he apuntat en els dos apartats anteriors (us ho havia promès).
Paradoxes de la vida: el mateix dia que en Pere Navarro titlla d’excloent un moviment polític, ell mateix perpetra una purga sense precedents dins el PSC. Això sí que és manca d’inclusivitat: la proposta política del PSC és avui més excloent que als seus inicis. Quan a diversos militants -alguns, de gran vàlua- se’ls diu de males maneres que fan nosa... poques lliçons d’inclusivitat es poden donar, francament.
1. PRÈVIA: LA PURGA SOCIALISTA
El 3-9-2012, en Pere Navarro, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i batlle de Terrassa, anunciava una purga sense precedents dins el partit. Apartava en Miquel Iceta, en Joaquim Nadal, na Laia Bonet i na Marina Geli de les seves responsabilitats al grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya. Tal fet es va consumar l’endemà, en una reunió del grup parlamentari bastant tensa (segons contaven alguns periodistes). La depuració implicava reduir al màxim el rol d’aqueixes persones, i també s’arraconava n’Higini Clotas (que fins llavors era vicepresident del Parlament), el qual també va remugar. (Podeu llegir la notícia aquí: Lluís Bou, “Depuració al partit socialista”, El Singular Digital, 3-9-2012.)
Aquest fet no és un bolet. Dins al PSC ja fa temps que altres persones claven punyalades a companys seus per pensar diferent. A principi d’agost del 2012, en Toni Bolaño -un col·laborador d’en José Montilla quan va ser president de la Generalitat- va exigir de fer fora (ho llegiu bé) n’Ernest Maragall per haver fet crítiques al funcionament del partit. (Podeu llegir el document seu “La traición: el conflicto en el PSC está servido”, El Plural, 1-8-2012.)
A parer meu, la purga és dolorosa per al PSC, perquè deixa al marge gent valuosa. A tall d’exemple, n’Iceta és previst que vagi a raure al Parlament europeu; és a dir, a l’espai que els mateixos socialistes (i els del PP) consideren un cementiri d’elefants (tot i que l’eurodiputada Badia, del PSC, ha mantingut una certa dignitat en el seu càrrec).
És, en tot cas, un cop de puny damunt la taula. S’aparten o es castiguen o s’adverteixen les veus catalanistes, la gent que no va donar suport a en Navarro durant el darrer congrés del partit i els diputats díscols o que poden plantejar-se aventures al marge de la veu oficial del partit. Per tant, en sortirà un PSC més tancat -pitjor per a ells, és clar- i més espanyolista -pitjor per a Catalunya, és clar-.
El fet és que s’ha obert una crisi enorme dins el PSC que pot desembocar en una escissió. Crisi que s’anava covant de feia temps, val a dir: vegeu el comportament díscol del diputat Ernest Maragall votant a favor del pacte fiscal, en contra de l’opinió de la direcció del partit, o la creació del moviment intern Avancem! amb en Joan-Ignasi Elena al capdavant (batlle de Vilanova i la Geltrú). Les tensions provenen de dos fets. Primer, d’haver perdut tot el poder al darrer cicle electoral (2010-2011). I segon i sobretot, perquè, davant l’augment de l’independentisme, la direcció del PSC s’ha enrocat i el combat, mentre altres veus més lúcides dins el partit entenen que s’hi ha de parlar.
Durant la roda de premsa d’aquell vespre, els periodistes van burxar en Navarro. L’alcalde terrassenc se’n va esquitllar amb arguments vacus, defugint donar resposta. Però ja trobarà ell mateix la resposta d’aquí a uns mesos, quan hi hagi primàries dins el PSC i quan hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya, on els resultats electorals seran el veredicte.
Ara bé: tot això que he contat sobre les tibantors internes a can socialista és una prèvia. I és que vull anar a un punt concret. (Si voleu documentar-vos millor sobre la purga socialista podeu acudir a altres plomes, en concret: Xevi Xirgo, “Cop d’efecte al PSC”, El Punt Avui, 4-9-2012; Vicent Partal, “El PSC a la deriva”, Vilaweb, 4-9-2012; José Antich, “El PSC se enconge”, La Vanguardia, 4-9-2012; Jordi Barbeta, “Purga i més PSOE”, La Vanguardia, 4-9-2012; i encara no he vist cap article d’en Francesc-Marc Àlvaro, però ja sortirà i quan surti no vo’l perdeu; també podeu llegir l’entrevista al politòleg Toni Aira a Vilaweb, 3-9-2012.)
2. EL NUS DE LA QÜESTIÓ: L’INDEPENDENTISME, EXCLOENT (NAVARRO DIXIT)
En realitat volia parlar d’una altra cosa. Durant la roda de premsa esmentada, els periodistes van demanar a en Navarro si el PSC o algun membre destacat del partit assistiria a la manifestació de la Diada Nacional (11-9-2012). Com sap molta gent, aquesta manifestació està convocada per l’Assemblea Nacional Catalana i té com a lema demanar que Catalunya esdevingui un Estat.
En Navarro va dir que el PSC no podia anar a la manifestació esmentada perquè l’independentisme -com a projecte o moviment polític- és “excloent”. També va dir que el PSC apostava pel federalisme, és a dir, que Catalunya continués dins Espanya però amb un cert reconeixement com a subjecte polític (podeu veure la notícia aquí).
El que va dir en Navarro té una manca de lògica considerable. (Per cert: quina diferència amb n’Iceta, tot un esgrimista de la dialèctica i el raonament!)
Vejam, batlle Navarro: tota ideologia és per definició excloent. Per la simple raó que ningú no pensa igual, sempre hi haurà gent que pensarà diferent d’altri. Si algú creu que cal protegir el medi ambient i fiscalitzar més les empreses -econòmicament, però també comprovant que no malmeti el medi-, la seva ideologia (d’esquerres, ecologista, etc.) és excloent. Simplement, perquè exclou aquelles persones que pensen que a les empreses no se’ls ha de fiscalitzar tant, ja que fer-ho els dificulta créixer i fer negoci. I a la inversa: promoure la liberalització de l’activitat empresarial i la rebaixa de controls laborals i ambientals és una ideologia excloent, per tal com un ecologista o un sindicalista no hi està d’acord. I això es pot aplicar a qualsevol camp: tornar a la pena de mort o no, suavitzar les condicions dels presos d’ETA o no, donar assistència mèdica als immigrants sense papers o no, delatar pares que falsegen dades en la matriculació escolar o no, etc. El que no es pot pretendre és que hi hagi una ideologia que conjumini el pensar de l’ecologista d’esquerres i de l’empresari liberal; seria la quadratura del cercle.
Per tant, el federalisme que propugna el PSC també és excloent. En concret, exclou aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de ser un Estat (els independentistes) i aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de romandre dins Espanya com una mera regió més, sense cap reconeixement polític ni cap competència o prerrogativa (els unionistes-centralistes). Aquests dos col·lectius no troben en el federalisme -propugnat pel socialisme català- el seu model de país. Ergo el federalisme és excloent. Com ho és l’unionisme (que exclou els independentistes i els federalistes) o l’independentisme (que exclou els federalistes i els unionistes-centralistes). És així per una simple llei física.
Fa feredat, doncs, veure un alt dirigent d’un partit important a Catalunya (o fins fa poc important a Catalunya) utilitzant aquesta mena d’arguments. A què ve això d’etiquetar un moviment o projecte polític com a excloent, si per definició tots ho són, incloent-hi el del PSC?
Jo encara vaig un poc més enllà que el batlle Navarro. Hem vist que les ideologies o els moviments i projectes polítics són excloents per definició, perquè sempre hi ha algú a qui no li agrada. Però, més enllà d’aquest fet, poden ser inclusius; és a dir, poden tindre capacitat d’anar atraient gent que, temps enrere, no creien en allò. En aquest sentit, una ideologia pot anar adoptant discursos o angles nous, complementaris al nuclear, que facilitin que cada cop més gent s’hi apunti. L’independentisme ha crescut en part per això: el missatge d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, per exemple, va permetre que se sumessin a l’independentisme català gent que no parlava català. És a dir: en Carod-Rovira va fer l’independentisme més inclusiu, va dotar-lo de més capacitat per a atreure persones que n’estaven allunyades. Una altra via de creixement de l’independentisme és la qüestió econòmica (l’espoli fiscal, la crisi, etc.) o el fet que l’unionisme adopta un format autoritari i fins i tot racista (per tant, una persona demòcrata ho té difícil de posar-se al costat dels unionistes-centralistes).
La capacitat d’una ideologia o d’una proposta política per a atreure gent nova (la inclusivitat) no pot eliminar-ne l’excolentesa, perquè sempre hi haurà algú que no hi estarà d’acord. Però la pot fer més petita. Aquesta és la gràcia d’un sistema polític anomenat democràcia, on la gent no només vota sinó que planteja i debat coses -utilitzant un dels pilars de la democràcia, la llibertat d’expressió- justament per a eixamplar la inclusivitat d’una proposta política, empetitir-ne l’excloentesa i, en definitiva, fer que reïxi. (Vegeu, precisament sobre aquest tema, l’excel·lent article del sociòleg Salvador Cardús “Tenim raons, però no la raó”, Ara, 4-9-2012, publicat precisament l’endemà del cop autoritari d’en Navarro -ves quina coincidència tan escaient!-, i de lectura imprescindible.)
En fi, el batlle Navarro no l’encerta quan associa l’etiqueta d’excloent a l’independentisme. Primer, perquè tota ideologia és excloent d’entrada i per definició, comptant-hi la del PSC. És com dir que l’aigua és molla. I segon, perquè potser el que volia dir -és la seva opinió- és que l’independentisme, com a projecte o moviment polític, és poc inclusiu, és a dir, és difícil que s’hi sumin col·lectius diversos (suposo que pensa en col·lectius castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona). Tanmateix, la realitat mostra que l’independentisme té una capacitat d’inclusivitat molt alta (altrament no hauria crescut), semblant a la que va tindre temps enrere l’ecologisme (avui dia, qui més qui menys entén que poc o molt s’ha de preservar el medi ambient).
3. EL PSC, UN MODEL (PRECISAMENT) D’EXCLOENTESA
Acabo lligant el que he apuntat en els dos apartats anteriors (us ho havia promès).
Paradoxes de la vida: el mateix dia que en Pere Navarro titlla d’excloent un moviment polític, ell mateix perpetra una purga sense precedents dins el PSC. Això sí que és manca d’inclusivitat: la proposta política del PSC és avui més excloent que als seus inicis. Quan a diversos militants -alguns, de gran vàlua- se’ls diu de males maneres que fan nosa... poques lliçons d’inclusivitat es poden donar, francament.
Etiquetes de coments:
democràcia,
Ernest Maragall,
independentisme,
Joaquim Nadal,
Miquel Iceta,
Partit dels Socialistes de Catalunya,
Pere Navarro,
PSC
dijous, 24 de maig del 2012
Encarem la recta final del procés d’independència (agradi o no): tres exemples
Ja sabem que el procés d’independència de Catalunya és irreversible. Moltes veus, des de sectors diversos (intel·lectuals, periodistes, economistes, empresaris, polítics, professors universitaris, etc.), apunten cap aquí. Vegeu, a tall de mostra, l’excel·lent article “Contra la humiliació i l’ofec” d’en Salvador Cardús (Ara, 15-5-2012). O la gosadia i claredat d’en Jordi Mayoral a l’escrit “L’última retallada, president” (El Punt Avui, 16-5-2012).
El calendari, que fa una forta baixada, porta cap a aquesta situació. L’intent, per part de la Generalitat, de controlar tots els impostos de Catalunya (ja sigui a través del pacte fiscal amb l’Estat espanyol, ja sigui amb una llei d’hisenda pròpia, tal com ha plantejat el president Artur Mas) no reeixirà. Per raons òbvies: l’Estat espanyol viu sobretot de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Alemanya; i no pot permetre’s perdre una font d’ingressos (més quan Alemanya pot tancar l’aixeta). Per tant, tal negativa serà la darrera bufetada de l’Espanya castellana a Catalunya. L’endemà el poble català dirà que se’n va. (El president de la Generalitat convocarà eleccions, però tothom entén que aqueixes eleccions aniran en la línia de plantejar un Estat català, encara que el mateix president no vulgui encarar-ho així.)
De tant en tant surt algú amb la pregunta de si la societat catalana està madura. Jo la veig maduríssima. Però ara no explicaré anècdotes sobre això, provinents dels meus veïns o dels meus alumnes o dels meus companys de feina. El que faré és posar tres exemples que tothom pot haver seguit a través dels mitjans de comunicació. Aquests exemples mostren que s’ha arribat al final del procés preparatori i que hem entrat de ple en el procés de debat de la independència (ço que vol dir que en mesos, a tot estirar dos anys, es pot tirar endavant).
Primer exemple. En abordar el tema de la independència de Catalunya, els independentistes rarament parlaven sobre què fer amb la llengua castellana en un Estat català. És una qüestió que tradicionalment han aparcat o obviat. La raó és que els era incòmode. Alguns independentistes devien somiar que, en un Estat català, la llengua castellana podia ser arraconada dels àmbits públics. Però fer o plantejar això implica, lògicament, que bona part de la població castellanoparlant no donaria suport a un moviment d’emancipació nacional. Per un motiu més que raonable: si jo tinc un sentiment positiu envers una part de mi (la meva llengua), qui la ridiculitzi o prohibeixi em fa mal a l’ànima i per tant no em sumaré al seu projecte social (i per això mateix a molts catalans no els agrada l’Estat espanyol: perquè és això el que ha fet amb la llengua catalana). I és obvi que la independència de Catalunya s’ha de fer amb tots els sectors socials implicats, incloent-hi, doncs, una part important de la gent que té el castellà com a llengua familiar. Per aquest motiu, els independentistes no solien parlar de què se n’ha de fer de la llengua castellana en pic Catalunya sigui un Estat.
Doncs bé: l’independentisme ja s’ha plantejat obertament aquest tema. Vegeu, com a mostra d’inici del debat, l’article “En castellà també, sisplau”, de n’Eduard Voltas (Ara, 26-2-2012). En Voltas és autor del llibre La guerra de la llengua (Empúries, 1996); per tant coneix el tema. Acte seguit van sortir altres veus sobre el mateix aspecte (vegeu, per exemple, l’apunt “CEO-2, identitat i projecte polític” del blog Dies de fúria, publicat poc després). La tesi d’en Voltas i del Dies de fúria és que, per a tirar endavant l’Estat català, l’independentisme ha d’assumir que la llengua castellana és un fet dins la societat catalana. Aquestes veus hi afegeixen que el català ha de ser una llengua primordial a Catalunya; però això no ha de voler dir arraconar una altra llengua que és usada per molts catalans a nivell familiar i laboral. Cal trobar, doncs, els mecanismes per a fer viable tals realitats.
El fet que en Voltas i altra gent plantegés aquest tema el febrer del 2012 em va semblar significatiu. Vaig entendre que l’independentisme català s’enfronta al darrer dilema, el dilema que havia anat deixant per a més endavant durant anys i panys. I com que ara ja havia resolt molts temes (per exemple, les raons econòmiques i fiscals) tocava enfrontar-se al tema que havia anat deixant... perquè ja no hi havia més remei. Senyal, doncs, que s’ha arribat al final del camí preparatori. En pic plantejat el tema de la llengua castellana, i deixar-lo aclarit en el si de l’independentisme, es pot dir que els deures des del punt de vista ideologicosocial estan fets (subratllo l’adjectiu ideologicosocial: encara hi ha deures per fer en altres àmbits).
Segon exemple. Hem vist que l’unionisme espanyol pràcticament no té arguments per al manteniment de Catalunya dins Espanya. Però l’unionisme s’ha adonat que no pot continuar menystenint el tema, perquè la gent, a Catalunya, cada cop està més disposada a canviar la situació actual i marxar d’Espanya per constituir un Estat nou. Per això, finalment, en comptes de menystindre el tema, s’hi ha posat. Reacció lògica: si no ho fes així perdria segur la partida. Per això el PP ha anunciat, pel setembre del 2012, una campanya informativa a favor de la situació actual, amb l’objectiu de fer veure que Catalunya està bé dins Espanya. La campanya es titula “Dret a saber”, per mimetisme amb “Dret a decidir”. Veam si se’n surten. De moment només diré que ser a Espanya implica un espoli fiscal d’uns 20.000 milions d’euros cada any, diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics ni en infraestructures a Catalunya, i per això patim l’endarreriment que patim. Si això es pot defensar...
Tercer exemple. Tal com ho veig, durant el 2011 tots els partits polítics catalans menys un s’havien posicionat pel tema de la independència de Catalunya. CiU s’havia posicionat a favor del dret a decidir ja fa anys, però ho ha accentuat des del 2010 cap aquí fins al punt que el seu discurs (vegeu el president de la Generalitat) ja deixa entreveure la possibilitat de la independència. A més, el congrés del 2012, fet a Reus, CDC ho va incoporar explícitament al projecte polític (deixo UDC per al final, perquè és un cas especial). No cal dir que ERC i SI estan per la independència; i ICV-EUiA, quan se li pregunta sobre el tema, també s’hi mostra a favor, encara que no en faci campanya. Per l’altra banda, el PP i C’s es mostren clarament unionistes.
Per tant, veiem que tots els partits polítics catalans menys un han pres posició sobre el tema. L’únic partit que no ho havia fet havia sigut el PSC. I, ves per on, aquest partit pateix una crisi interna enorme. Segurament la pateix per la malaptesa dels governants socialistes del 2003 fins al 2011 (Rodríguez Zapatero, Maragall o Montilla); però també i sobretot pel discurs incoherent que té a l’hora de parlar de l’encaix Catalunya-Espanya. En efecte: no posicionar-se sobre el tema, callar, fer veure que no existeix, ha fet que molta gent no el tingui en compte com a actor polític. D’aquí que hagi perdut vots. No tots els vots els ha perdut per això, hi insisteixo: la malaptesa també hi ha tingut a veure. Però fer veure que no hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és, francament, ser un mal polític. I un partit que amaga el cap sota l’ala d’un tema tan important com esdevindre un Estat (tema que està plantejat obertament per tothom) està condemnat a ser arraconat per l’electorat. Ja ningú no hi fa confiança ni hi creu.
Doncs bé: finalment, el PSC s’ha posicionat. Sent més precís, ha començat el debat per a posicionar-se. El seu secretari general, en Pere Navarro, en una conferència (21-5-2012) va mostrar-se explícitament contrari a la independència de Catalunya (podeu veure-ho aquí). L’argumentari és justet, com ara que Catalunya seria més pobra, un argument fals perquè ja ha sigut rebatut per una quantitat considerable d’economistes, mesos abans d’aquesta conferència i dies després d’aquesta conferència. Però el que m’interessa és que el PSC es posiciona oficialment.
Dic que es posiciona oficialment perquè no vol dir que sigui el parer del conjunt del socialisme català. En efecte, al cap de poc, en Joan Ignasi Elena, batlle de Vilanova i la Geltrú, va presentar un corrent intern del PSC, Avancem! Podeu llegir-ne el manifest fundacional aquí. Aquest corrent insisteix a regenerar el moviment polític progressista a Catalunya, però hi afegeix un ingredient nou: escoltar l’independentisme (vegeu el punt 2, “L’emancipació col·lectiva: llibertat per regir-nos i federalisme de fets”). És, doncs, una veu contrària al plantejament oficial d’en Navarro. No vol dir que n’Elena sigui independentista; però aquest corrent intern per primer cop planteja un acostament del PSC a les tesis independentistes. Per tant, el debat intern està servit. No sé com acabarà, però és evident que el plantejament d’Avancem! sincronitza més amb el sentir social, i per tant si reïx pot ajudar el socialisme català a recuperar-se. Si, en canvi, reïx el posicionament oficial, el PSC no farà més que anar per avall: el tema de la independència és sobre la taula i els partits que en parlen (CiU, ERC, SI, PP, C’s) tindran més presència social que els que no en parlen.
He deixat pel final UDC. Al congrés del maig del 2012, fet a Sitges, en Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit president del comitè de govern, i va derrotar l’alcalde de Vic, en Josep Maria Vila d’Abadal. En Duran i Lleida proposava un Estat espanyol confederal (per a mi això és il·lusori) i en Vila d’Abadal un Estat català independent. Vistos els resultats dels vots (80% Duran i Lleida i 20% Vila d’Abadal) pot semblar que UDC es posiciona per l’unionisme i en contra de l’independentisme. De tota manera, cal tindre present diverses coses. La primera és que, avui dia, la societat és molt líquida. Per tant, ja veurem si d’aquí a dos anys UDC no canvia de discurs en veure que el poble català està més per la secessió que per mantindre Espanya (i els seus engendres: Bankia, AVEs, el PER andalús, els peatges de la Comunitat de Madrid, etc.). Ho dic perquè en Duran i Lleida és un home molt hàbil i sap interpretar bé cap on bufen els vents. De moment es manté immobilista, però gent com ella és capaç de canviar de discurs (i convèncer l’oient) en un tres i no res. La segona cosa a tindre en compte és com funcionen els congressos dels partits. Llevat d’ERC, les CUP i SI, que són assemblearis, als altres partits no hi poden anar tots els militants, sinó que hi van delegats d’aquests. Un delegat comarcal o local forma part de l’estructura; per tant, tendeix a ser conservador, a mantindre’s al costat de qui mana. Els congressos amb aquesta estructura rarament donen sorpreses. I la gent, que és poruga, va preferir mantindre’s al costat d’en Duran i Lleida, que dirigeix el partit amb mà de ferro. Però quan en Duran i Lleida estigui cap al final de la seva trajectòria política (i és evident que està més a prop del seu final que del seu començament) ja veurem cap on es decanten els vots (potser cap al renovador Vila d’Abadal, que ara ja ha ensenyat les dents). Aleshores els mateixos que voten mesellament per Duran i Lleida no faran res per defensar Duran i Lleida dels seus adversaris. La majoria de militants són així...
Som on som, i el PP i el PSC ho saben. Doncs comencem el debat.
El calendari, que fa una forta baixada, porta cap a aquesta situació. L’intent, per part de la Generalitat, de controlar tots els impostos de Catalunya (ja sigui a través del pacte fiscal amb l’Estat espanyol, ja sigui amb una llei d’hisenda pròpia, tal com ha plantejat el president Artur Mas) no reeixirà. Per raons òbvies: l’Estat espanyol viu sobretot de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Alemanya; i no pot permetre’s perdre una font d’ingressos (més quan Alemanya pot tancar l’aixeta). Per tant, tal negativa serà la darrera bufetada de l’Espanya castellana a Catalunya. L’endemà el poble català dirà que se’n va. (El president de la Generalitat convocarà eleccions, però tothom entén que aqueixes eleccions aniran en la línia de plantejar un Estat català, encara que el mateix president no vulgui encarar-ho així.)
De tant en tant surt algú amb la pregunta de si la societat catalana està madura. Jo la veig maduríssima. Però ara no explicaré anècdotes sobre això, provinents dels meus veïns o dels meus alumnes o dels meus companys de feina. El que faré és posar tres exemples que tothom pot haver seguit a través dels mitjans de comunicació. Aquests exemples mostren que s’ha arribat al final del procés preparatori i que hem entrat de ple en el procés de debat de la independència (ço que vol dir que en mesos, a tot estirar dos anys, es pot tirar endavant).
Primer exemple. En abordar el tema de la independència de Catalunya, els independentistes rarament parlaven sobre què fer amb la llengua castellana en un Estat català. És una qüestió que tradicionalment han aparcat o obviat. La raó és que els era incòmode. Alguns independentistes devien somiar que, en un Estat català, la llengua castellana podia ser arraconada dels àmbits públics. Però fer o plantejar això implica, lògicament, que bona part de la població castellanoparlant no donaria suport a un moviment d’emancipació nacional. Per un motiu més que raonable: si jo tinc un sentiment positiu envers una part de mi (la meva llengua), qui la ridiculitzi o prohibeixi em fa mal a l’ànima i per tant no em sumaré al seu projecte social (i per això mateix a molts catalans no els agrada l’Estat espanyol: perquè és això el que ha fet amb la llengua catalana). I és obvi que la independència de Catalunya s’ha de fer amb tots els sectors socials implicats, incloent-hi, doncs, una part important de la gent que té el castellà com a llengua familiar. Per aquest motiu, els independentistes no solien parlar de què se n’ha de fer de la llengua castellana en pic Catalunya sigui un Estat.
Doncs bé: l’independentisme ja s’ha plantejat obertament aquest tema. Vegeu, com a mostra d’inici del debat, l’article “En castellà també, sisplau”, de n’Eduard Voltas (Ara, 26-2-2012). En Voltas és autor del llibre La guerra de la llengua (Empúries, 1996); per tant coneix el tema. Acte seguit van sortir altres veus sobre el mateix aspecte (vegeu, per exemple, l’apunt “CEO-2, identitat i projecte polític” del blog Dies de fúria, publicat poc després). La tesi d’en Voltas i del Dies de fúria és que, per a tirar endavant l’Estat català, l’independentisme ha d’assumir que la llengua castellana és un fet dins la societat catalana. Aquestes veus hi afegeixen que el català ha de ser una llengua primordial a Catalunya; però això no ha de voler dir arraconar una altra llengua que és usada per molts catalans a nivell familiar i laboral. Cal trobar, doncs, els mecanismes per a fer viable tals realitats.
El fet que en Voltas i altra gent plantegés aquest tema el febrer del 2012 em va semblar significatiu. Vaig entendre que l’independentisme català s’enfronta al darrer dilema, el dilema que havia anat deixant per a més endavant durant anys i panys. I com que ara ja havia resolt molts temes (per exemple, les raons econòmiques i fiscals) tocava enfrontar-se al tema que havia anat deixant... perquè ja no hi havia més remei. Senyal, doncs, que s’ha arribat al final del camí preparatori. En pic plantejat el tema de la llengua castellana, i deixar-lo aclarit en el si de l’independentisme, es pot dir que els deures des del punt de vista ideologicosocial estan fets (subratllo l’adjectiu ideologicosocial: encara hi ha deures per fer en altres àmbits).
Segon exemple. Hem vist que l’unionisme espanyol pràcticament no té arguments per al manteniment de Catalunya dins Espanya. Però l’unionisme s’ha adonat que no pot continuar menystenint el tema, perquè la gent, a Catalunya, cada cop està més disposada a canviar la situació actual i marxar d’Espanya per constituir un Estat nou. Per això, finalment, en comptes de menystindre el tema, s’hi ha posat. Reacció lògica: si no ho fes així perdria segur la partida. Per això el PP ha anunciat, pel setembre del 2012, una campanya informativa a favor de la situació actual, amb l’objectiu de fer veure que Catalunya està bé dins Espanya. La campanya es titula “Dret a saber”, per mimetisme amb “Dret a decidir”. Veam si se’n surten. De moment només diré que ser a Espanya implica un espoli fiscal d’uns 20.000 milions d’euros cada any, diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics ni en infraestructures a Catalunya, i per això patim l’endarreriment que patim. Si això es pot defensar...
Tercer exemple. Tal com ho veig, durant el 2011 tots els partits polítics catalans menys un s’havien posicionat pel tema de la independència de Catalunya. CiU s’havia posicionat a favor del dret a decidir ja fa anys, però ho ha accentuat des del 2010 cap aquí fins al punt que el seu discurs (vegeu el president de la Generalitat) ja deixa entreveure la possibilitat de la independència. A més, el congrés del 2012, fet a Reus, CDC ho va incoporar explícitament al projecte polític (deixo UDC per al final, perquè és un cas especial). No cal dir que ERC i SI estan per la independència; i ICV-EUiA, quan se li pregunta sobre el tema, també s’hi mostra a favor, encara que no en faci campanya. Per l’altra banda, el PP i C’s es mostren clarament unionistes.
Per tant, veiem que tots els partits polítics catalans menys un han pres posició sobre el tema. L’únic partit que no ho havia fet havia sigut el PSC. I, ves per on, aquest partit pateix una crisi interna enorme. Segurament la pateix per la malaptesa dels governants socialistes del 2003 fins al 2011 (Rodríguez Zapatero, Maragall o Montilla); però també i sobretot pel discurs incoherent que té a l’hora de parlar de l’encaix Catalunya-Espanya. En efecte: no posicionar-se sobre el tema, callar, fer veure que no existeix, ha fet que molta gent no el tingui en compte com a actor polític. D’aquí que hagi perdut vots. No tots els vots els ha perdut per això, hi insisteixo: la malaptesa també hi ha tingut a veure. Però fer veure que no hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és, francament, ser un mal polític. I un partit que amaga el cap sota l’ala d’un tema tan important com esdevindre un Estat (tema que està plantejat obertament per tothom) està condemnat a ser arraconat per l’electorat. Ja ningú no hi fa confiança ni hi creu.
Doncs bé: finalment, el PSC s’ha posicionat. Sent més precís, ha començat el debat per a posicionar-se. El seu secretari general, en Pere Navarro, en una conferència (21-5-2012) va mostrar-se explícitament contrari a la independència de Catalunya (podeu veure-ho aquí). L’argumentari és justet, com ara que Catalunya seria més pobra, un argument fals perquè ja ha sigut rebatut per una quantitat considerable d’economistes, mesos abans d’aquesta conferència i dies després d’aquesta conferència. Però el que m’interessa és que el PSC es posiciona oficialment.
Dic que es posiciona oficialment perquè no vol dir que sigui el parer del conjunt del socialisme català. En efecte, al cap de poc, en Joan Ignasi Elena, batlle de Vilanova i la Geltrú, va presentar un corrent intern del PSC, Avancem! Podeu llegir-ne el manifest fundacional aquí. Aquest corrent insisteix a regenerar el moviment polític progressista a Catalunya, però hi afegeix un ingredient nou: escoltar l’independentisme (vegeu el punt 2, “L’emancipació col·lectiva: llibertat per regir-nos i federalisme de fets”). És, doncs, una veu contrària al plantejament oficial d’en Navarro. No vol dir que n’Elena sigui independentista; però aquest corrent intern per primer cop planteja un acostament del PSC a les tesis independentistes. Per tant, el debat intern està servit. No sé com acabarà, però és evident que el plantejament d’Avancem! sincronitza més amb el sentir social, i per tant si reïx pot ajudar el socialisme català a recuperar-se. Si, en canvi, reïx el posicionament oficial, el PSC no farà més que anar per avall: el tema de la independència és sobre la taula i els partits que en parlen (CiU, ERC, SI, PP, C’s) tindran més presència social que els que no en parlen.
He deixat pel final UDC. Al congrés del maig del 2012, fet a Sitges, en Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit president del comitè de govern, i va derrotar l’alcalde de Vic, en Josep Maria Vila d’Abadal. En Duran i Lleida proposava un Estat espanyol confederal (per a mi això és il·lusori) i en Vila d’Abadal un Estat català independent. Vistos els resultats dels vots (80% Duran i Lleida i 20% Vila d’Abadal) pot semblar que UDC es posiciona per l’unionisme i en contra de l’independentisme. De tota manera, cal tindre present diverses coses. La primera és que, avui dia, la societat és molt líquida. Per tant, ja veurem si d’aquí a dos anys UDC no canvia de discurs en veure que el poble català està més per la secessió que per mantindre Espanya (i els seus engendres: Bankia, AVEs, el PER andalús, els peatges de la Comunitat de Madrid, etc.). Ho dic perquè en Duran i Lleida és un home molt hàbil i sap interpretar bé cap on bufen els vents. De moment es manté immobilista, però gent com ella és capaç de canviar de discurs (i convèncer l’oient) en un tres i no res. La segona cosa a tindre en compte és com funcionen els congressos dels partits. Llevat d’ERC, les CUP i SI, que són assemblearis, als altres partits no hi poden anar tots els militants, sinó que hi van delegats d’aquests. Un delegat comarcal o local forma part de l’estructura; per tant, tendeix a ser conservador, a mantindre’s al costat de qui mana. Els congressos amb aquesta estructura rarament donen sorpreses. I la gent, que és poruga, va preferir mantindre’s al costat d’en Duran i Lleida, que dirigeix el partit amb mà de ferro. Però quan en Duran i Lleida estigui cap al final de la seva trajectòria política (i és evident que està més a prop del seu final que del seu començament) ja veurem cap on es decanten els vots (potser cap al renovador Vila d’Abadal, que ara ja ha ensenyat les dents). Aleshores els mateixos que voten mesellament per Duran i Lleida no faran res per defensar Duran i Lleida dels seus adversaris. La majoria de militants són així...
Som on som, i el PP i el PSC ho saben. Doncs comencem el debat.
Etiquetes de coments:
agradi o no,
Avancem,
castellà,
independència,
independentisme,
Joan Ignasi Elena,
llengua castellana,
Pere Navarro,
PSC
Subscriure's a:
Missatges (Atom)