Enfront de la crisi econòmica i de valors...

Crec que molts estem d’acord que la crisi econòmica (que vivim del 2008 ençà) té les arrels en una profunda crisi de valors. Aquesta manca de valors ha estat present en les altes esferes del món financer (vegeu el pocavergonyisme que ha imperat en la banca espanyola amb preferents i atorgament de préstecs al primer que passava pel carrer, per ara prendre’ls la casa) i en la classe política; i tot plegat ens ha dut on ens ha dut. Ho diuen la monja Teresa Forcades, l’expresident Jordi Pujol, l’economista Josep Maria Gay de Liébana, el professor mercantil Manuel Puerto Ducet, l’economista César Molinas i fins i tot el polític Manuel Milián Mestre (excol·laborador d’en Manuel Fraga quan va passar de franquista a dirigent polític dins l’incipient democràcia espanyola a partir del 1975). Que el diagnòstic sigui tan transversal vol dir alguna cosa.

Es pot corregir, això? Es pot fer que els valors siguin un dels motors de l’actuació de les persones?

La resposta és difícil, car l’avarícia és l’avarícia; inclús podem dir que el diner és verí (qualsevol persona pot haver tingut enganxades amb altres persones per temes econòmics, fins i tot amb familiars). L’egoisme imperant fa que deixem de pensar en el benestar de tothom i pensem només en el benestar propi...

Com ho podem fer, doncs, perquè l’ètica, la moral, la rectitud, la bona fe, l’honestedat, fins i tot la bonhomia, siguin elements rectors del comportament humà per sobre de l’egoisme, l’avarícia i la manca de compromís social?

La resposta no és gens fàcil, perquè és un tema molt complex. Però se m’acuden tres propostes/suggeriments en un camp molt concret: el de l’ostentació i l’admiració/enveja, incloent-hi la que hom sent vers si mateix (caldria actuar en molts més camps, evidentment). En concret:

1. Deixar d’admirar el qui té la casa més gran i el cotxe més gran. La persona que té una casa gran o un cotxe gran sol ser o un tauró de les finances a qui no li importa res del que passi a altres o, si és empresari, generalment escanya els seus treballadors (fent-los fer moltes hores, pagant-los poc, a voltes deixant-los de pagar... i conec alguns casos així, no és un mite). Per tant, com a generalització (i sempre deixant la porta oberta a les excepcions), podem fer l’equació cotxe gran i ostentós = moral petita i mesquina. En canvi, es pot admirar aquell que té la casa i el cotxe més menuts però penca cada dia de valent, complint amb les seves obligacions. Aquesta altra persona és millor persona que el primer.

2. Passar a admirar i lloar  -si convé en públic- l’honradesa, la franquesa i les paraules clares i netes. Qui parla clar i diu les coses pel seu nom generalment no amaga res, i si no amaga res generalment no mirarà de fotre ningú. En canvi, s’hauria de menystindre aquell qui diu una cosa i fa l’altra, qui no dóna la cara, qui aparenta ser un gran analista de la realitat i ser un perdonavides per després parlar sempre malament de qui no hi és. A aquest altre caldria dir-li en públic que la seva actitud és menyspreable.

3. En el camp laboral, obrar un mateix no com un proveïdor de serveis que cobra pels serveis prestats, sinó com un solucionador de problemes que cobra per haver resolt un problema. Això val per a un lampista, per a un mecànic, per a un policia, per a un professor, per a un repartidor, per a un oficinista, per a un metge... Si hom pensés i obrés així, els lampistes i mecànics s’estarien -si convingués- més temps a apariar una cosa que no funciona (i n’hi ha que obren així); o no hi hauria ni un sol policia que es passés de la ratlla (i consti que n’hi ha que no es passen de la ratlla).

Fixeu-vos que no apel·lo a ser simpàtic, o ser altruista perquè queda bé o fins i tot a ser ingenu (com ho pot ser algú que vol canviar el món a base de pau i amor). Només he parlat de raonaments de base racional, que podem aplicar cada dia.

Que semblo un capellà o un monjo budista? Doncs l’alternativa a això és un tauró de Wall Street, un aprofitat que estafa gent gran i gent jove, un polític que només mira d’embutxacar-se diners o un dirigent d’un banc que cobra 10 o 100 vegades el que cobra la majoria de gent sense importar-li els danys que poden causar a tercers. Què voleu ser? Jo ho tinc clar.

Una lliçó d’economia... i de sentit comú

Boníssim l’acudit d’en Faro (el ninotaire de Vila-seca) al Diari de Tarragona (5-11-2012). Dues persones parlen de la crisi econòmica. La primera, que llegeix el diari, explica que la crisi l’ha causat un excés de consumisme i de crèdit. Quan la segona li demana com ho pensen resoldre, la primera respon: amb més consum i més crèdit. Bravo, mestre Faro! Podeu veure’l aquí.

Paradoxa

Parlo sovint amb amics, i parlem sobretot de la crisi. Curiosament, quan parlem, tots (ells i jo) exposem receptes per a arreglar, superar o evitar la situació econòmica i política actual. En el meu cas -perdoneu la immodèstia- solc dir que la crisi econòmica actual no té solució, que s’ha de passar i punt, i algú patirà i llestos (jubilats, inversionistes, aturats, bancs... qualsevol del carrer). Hi afegeixo que, en tot cas, la solució era no haver creat un model econòmic espanyol com el que es va crear cap a l’any 2000. En el pla polític sí que tinc idees a implementar per tal d’evitar corrupteles i malfuncionaments. Però bé, el cas és que veig que tothom té suggeriments per a arreglar, superar o evitar la situació problemàtica que vivim. Encara més: si escoltes una tertúlia en un mitjà de comunicació català (TV3, Catalunya Ràdio, 8TV, RAC1...), veus que hi ha molta gent amb idees assenyades per a arreglar, superar o evitar l’estat de coses actual (tot i que també hi ha algú que viu en un univers irreal happy flower...).

I, malgrat que hi ha gent amb solucions dins al magí, el fet és que la situació social, política i econòmica va cada dia pitjor, a mal borràs. Cada dia sembla que sigui impossible empitjorar i, malgrat això, cada dia la cosa empitjora. I l’endemà igual. Com és possible que hi hagi gent amb idees per a sortir-nos-en i, tanmateix, que cada cop la cosa estigui més fotuda?

Veam qui em pot resoldre aquesta paradoxa...

Quan a la tardor del 2012 hi hagi sotracs polítics i socials encara es demanaran per què...

El 13-7-2012 el Govern espanyol (a mans del PP) ha aprovat un paquet d’actuacions polítiques i econòmiques que només poden qualificar-se de catastròfiques (apujada astronòmica de l’IVA i d’altres impostos, rebaixa de prestacions d’atur, suspensió a la pràctica de les prestacions per la Llei de dependència, collada gegantina als ajuntaments, etc.), a les quals cal sumar-hi altres mesures anteriors (altres impostos apujats, augment de taxes universitàries lesiu per als catalans, minva de subvencions a llars d’infants, amnistia fiscal als defraudadors, augment de nombre d’alumnes per aula, minva de les partides destinades a recerca, retallades de sou al funcionariat català, perllongament de la discriminació en inversions a Catalunya per part de l’Estat espanyol, abocament de diners púbics -per tant, de la gent- a Bankia mentre s’apugen impostos, etc.). L’economia se’n ressentirà, de manera que la crisi econòmica s’agreujarà, i tot al mateix temps que es retiren les bases d’un sistema social.

Mentre el Govern espanyol fa això, es va acumulant gas. Ja sabeu que el gas no es veu, però hi és. I només falta que hi hagi una espurna perquè esclati tot. Així que el gas s’encén de cop, després tothom és pregunta estranyat: “Però què ha passat...?”.

Doncs qui tingui ulls pot veure perfectament com es va acumulant gas. A tall de mostra, a internet van sortint vídeos prou il·lustratius.

Per exemple, al YouTube hi ha una gravació del programa de televisió Punto Pelota (canal Intereconomía). És un petit reportatge sobre com va viure l’ambaixada espanyola a Polònia la victòria d’Espanya sobre França a l’Eurocopa de futbol (juny del 2012). Val molt la pena mirar-lo (dura uns tres minuts).

(El vídeo per si sol ja val la pena. Però podeu llegir-ne la valoració que en fa en Salvador Cot a Nació Digital (14-7-2012).)

Podem sumar-ho a un altre vídeo de l’11-7-2012, el “¡Que se jodan!” que va deixar anar la diputada del PP n’Andrea Fabra (podeu veure el vídeo aquí). La dona va dir allò mentre en Rajoy anunciava retallades a la prestació d’atur: una gran sensibilitat. Després, na Fabra va mig excusar-se que s’adreçava als diputats socialistes. Ja em perdonarà, però que un diputat digui a altres diputats “Que es fotin!” amb to d’insult i menyspreu és suficient perquè dimiteixi.

Aquesta diputada precisament és filla d’en Carlos Fabra i viu a costa de l’erari públic, és a dir, dels diners de tothom. Son pare, en Carlos Fabra, és un alt càrrec provincial del PP a Castelló que va construir l’aeroport (actualment aturat) amb diners públics, o sigui, de tothom (per cert que el seu director, en Juan García Salas, cobra 84.200 euros anuals malgrat que no hi passa cap avió, també provinents de diners públics, és a dir, de tothom). Actualment en Carlos Fabra té una causa judicial pendent per presumpte declite de suborn.

(Com en l’altre vídeo, val la pena repescar un comentari d’opinió. Vegeu l’editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb (12-7-2012) titulat “Els diputats del PP són uns indecents”.)

Els dos vídeos fan pensar molt. Mentre hom veu el vídeo de Punto Pelota hauria de mirar al mateix temps la nòmina (qui en tingui). Comptem les retallades de la nòmina i comparem-les amb els fastos del vídeo. I recordem que, mentre es fan aquestes festes i celebracions com a manifestació de l’orgull espanyol, Espanya és un Estat rescatat i un dels països d’Europa amb més fracàs escolar, més frau fiscal i més atur. Francament, no sé què celebren ni de què se senten orgullosos...

En resum, no sembla gaire forassenyat afirmar que a la tardor hi haurà vagues, revoltes i aldarulls; fins i tot crec que a la universitat veurem coses que no s’hi veien des dels anys 70 del segle XX. Només cal passejar-se per algunes dependències administratives públiques per a notar el grau de fastig del funcionariat, que un moment o altre esclatarà. I els sindicats ja han anunciat que al setembre es bellugaran.

Dic que no sembla forassenyat perquè el grau d’emprenyamenta ha arribat a nivells institucionals. És a dir, s’ha arribat a dalt de tot. Ja no tenen motiu de queixa només el poble pla; també el tenen les classes mitjanes, els empresaris i ara fins i tot les elits. Vegem-ne algunes mostres.

• El 23-5-2012 els rectors de les universitats espanyoles van plantar el ministre José Ignacio Wert perquè estaven farts de la seva manera de fer. Una mesura de protesta que, en el món de la corbata, és gravíssima. 
• Alguns ajuntaments catalans estan retornant les banderes espanyoles a la Delegació del Govern espanyol, en un acte de rebuig a l’autoritat espanyola sobre el municipi. Poca broma: ja no són quatre eixelebrats que cremen una bandera (episodis de Girona o Premià de Mar). És un acte institucional d’honestedat, de dignitat, de política en majúscules i de desgreuge.
• El conseller d’Economia de la Generalitat, n’Andreu Mas-Colell, al sortir d’una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (12-7-2012), va criticar el ministre d’Hisenda espanyol, en Cristóbal Montoro, lamentant-se que “Ens renyen, ens tracten com a súbdits, és l’ordeno y mando”. Es podria dir al conseller Mas-Colell que ja era hora que s’adonés que Espanya és això, però ara m’interessa recalcar que és inusitat que un home assenyat i tranquil com en Mas-Colell pronunciï paraules d’aquest calibre. Dins els cercles de CiU i la Generalitat el to és semblant, i ja hi ha qui advoca per la insubmissió, com en Josep Rull. Alerta, no parlem de les CUP, ICV o el món alternatiu; parlem del principal partit polític de Catalunya, de centre-dreta, ara al govern. (Per a qui pensi que en Montoro està sota pressió, que sàpiga que hi ha qui el titlla directament d’inepte, com en Xavier Sala-i-Martín, professor universitari d’economia.)
• I alguns intel·lectuals (com la monja Teresa Forcades), activistes polítics (especialment de l’esquerra i el món alternatiu, però no només) i periodistes amb renom (en Jaume Barberà, en Jordi Basté o en Jordi Évole i altres d’espanyols) aquest juliol del 2012 estan poc o molt cridant a la revolta i la insubmissió, ja sigui amb davantals d’opinió, ja sigui a través de les xarxes socials. Alerta quan els periodistes donen aquestes consignes: es pot ben bé dir que el poder juga amb foc.

Vist tot plegat, em sembla clar que el trencament amb el model polític és inevitable. A hores d’ara o sabem cap on es decantarà (anarquia?; anarquisme? -no és el mateix-; independència de Catalunya?; involució democràtica i autonòmica?; populismes i feixismes?; tecnocràcia dels mercats?). Però és evident que res no serà igual.

Acabo amb una reflexió més pròpia del món acadèmic, allunyada del batec del dia a dia. Aquests vídeos, els blogs o els articles d’opinió publicats en diaris (en paper i digitals) són documents que testimonien els moments previs a l’esclat. És com si un cronista descrivís el que passava a França mesos o setmanes abans de la Revolució Francesa: això hauria anat fantàsticament bé als historiadors. Ja va bé, doncs, que en deixem constància.

“Alemanya ha de...!” No, senyors, Alemanya no “ha de” res: que cadascú carregui amb les seves responsabilitats

Fa temps que els tertulians del programa 8 al Dia (el programa d’en Josep Cuní al canal 8TV) critiquen durament Alemanya. Una crítica exposada especialment pels tertulians propers a l’establishment: n’Antich, en López Burniol, en Milián Mestre, en Carol, etc. En d’altres mitjans (TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, La Vanguardia, El Mundo, etc.) també se sent la mateixa cançó de l’enfadós.

La idea d’aquests opinadors (i en certa manera del Govern espanyol) és que Alemanya fa malament perquè, obligant Espanya a reduir el dèficit governamental, pot fer que Espanya se’n vagi a la ruïna.

A parer meu, aquesta idea, aquest retret, aquest to d’exigència, està fora de lloc. És erroni en el fons i de retruc massa dur en la forma.

Ja que la gent està cansada de paraules i més paraules que costen d’entendre i que no van enlloc, farem l’exercici d’explicar la crisi financera espanyola a un xiquet de 6 anys.

D’entrada: és evident que ningú (ni una persona, ni una comunitat de veïns, ni una empresa, ni un govern) pot estirar més el braç que la màniga. S’entén que si hom n’ingressa 8 i en gasta 10 acabarà malament. Si, malgrat les evidències, hom n’ingressa 8 i en gasta 10, és responsabilitat seva si finalment té problemes. La responsabilitat és seva i només seva; no pas del seu veí o amic.

Ara l’Estat espanyol recapta molt poc a causa de l’atur i de la crisi econòmica. La pregunta és: si recapta menys, només té tres opcions. Primer, retallar serveis. Segon, apujar impostos. Tercer, demanar prestat. Aquesta tercera via consisteix bàsicament a demanar diners als mercats financers (amb bons i lletres). El problema de la tercera via és que la gent que deixa diners a l’Estat espanyol no se’n fia i per això li exigeix interessos alts (és la famosa prima de risc). Un prestador de diners no està obligat a fiar-se de ningú i pot demanar un interès alt. Qui rep els diners pot negar-se a pagar interessos alts, però lògicament també renuncia al préstec. Si fa això, el Govern espanyol estronca la tercera via. Per tant només li queden les dues primeres opcions. La pujada d’impostos no li agrada, per raons comprensibles (s’alenteix més l’economia, el poble pot castigar-lo electoralment, etc.). Però llavors el Govern espanyol (i els tertulians) exigeixen un gest a Alemanya. Atenció: exigeixen. I quan Alemanya o una institució internacional (FMI, Banc Central Europeu, etc.) diu a Espanya que moderi el dèficit si vol ajudes, al Govern espanyol per aquí li entra i per aquí li surt.

Pregunto. Quina obligació té el Govern alemany de salvar un altre govern (sigui Grècia o Espanya)? Des de quan un govern ha de posar diners en un altre govern? Recordem que el Govern alemany rep diners dels seus ciutadans per la via dels impostos (i també dels mercats financers). Un alemany que té dificultats per a arribar a fi de mes ha de donar diners al seu Estat perquè li forneixi serveis, no pas per a salvar un altre govern (l’espanyol) que ha estirat el braç més que la màniga. Hi estem d’acord?

Fa pena veure el to d’aquests contertulians (i del Govern espanyol), ple d’exigència. Si el Govern espanyol gasta més del que ingressa, no és un problema exclusivament seu? Quina obligació té un altre Estat de salvar-lo?

Amb Bankia el mateix. Per què la ciutadania alemanya ha de posar diners per a salvar un banc d’un altre país (Espanya)? Si un banc (entitat privada) ho ha fet molt malament en la seva gestió, per què un ciutadà d’un altre país hi ha de posar diners? Fins i tot és molt discutible que els ciutadans espanyols tinguin de posar-hi diners; més ho és, doncs, que hi posi diners un ciutadà alemany.

La pregunta que faig és sobre obligacions, ja que el to dels tertulians (i del Govern espanyol) és aquest: “Alemanya ha de...”. Ja sé que molts estalviadors alemanys han comprat deute públic grec. Però no parlo de si a Alemanya li convé o no fer una cosa, sinó si hi està obligada.

Si un Estat gasta més del que ingressa és problema seu. Si un banc ha fet mala gestió és problema seu. Cap altre Estat està obligat a resoldre aquests dos problemes, i menys a posar-hi diners.

No entenc com els tertulians van amb aquestes exigències. Qui estira més el braç que la màniga s’ha de responsabilitzar ell solet de les seves actuacions.

Si el Govern espanyol gasta més del que ingressa que s’espavili. Si Bankia ho ha fet malament que s’espavili. Que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, senyors. No assumir responsabilitats i, per contra, exigir és, ras i curt, d’immadurs. I si al capdavant del Govern espanyol i de les entitats que van formar Bankia (i altres entitats bancàries, com la CAM, CajaSur, Caja Castilla - La Mancha, etc.) hi ha immadurs és un problema de la ciutadania espanyola, no pas de la ciutadania alemanya.

En resum: si Espanya se’n va a la ruïna és pel mal fer dels espanyols (o del Govern espanyol i els bancs espanyols, si hem de ser estrictes; però també per un model econòmic ruïnós). Carregar les culpes a un altre Estat és d’irresponsables i d’immadurs.

I l’Espanya rescatada respon: ‘pa chula yo’

Finalment, la Unió Europea ha rescatat el malmès sistema bancari espanyol. La injecció pot arribar als 100.000.000.000 euros, una quantitat gegantina. És un pedaç a la terrible situació econòmica espanyola, que pot alleugerir els temors dels dirigents polítics europeus, ara que Grècia (el 17-6-2012) torna a les urnes i potser plantarà cara al dictat europeu.

Hom ha parlat molt de l’impacte econòmic i polític d’aquest rescat, per raons òbvies. Ara: hi ha un tercer punt d’atenció força curiós, més proper al safareig que al debat polític: en concret, com d’irresponsable ha sigut en tot aquest afer el govern espanyol encapçalat per Don Mariano Rajoy. Aquesta irresponsabilitat ha sigut comentada per periodistes i intel·lectuals d’arreu.

Don Mariano i els seus adlàters (ministres, premsa amiga, etc.) han actuat de manera insolentment orgullosa per despit nacionalista. Així es pot resumir la seva actitud davant tot plegat. Una actitud immadura fins a l’extrem, d’allò més irresponsable i totalment impresentable. Al revés del que hauria calgut en un tema tan delicat com un rescat financer, on la diplomàcia i la responsabilitat havien d’haver sigut els eixos rectors de qualsevol actuació.

L’actitud irresponsable de Don Mariano i els seus traspua en tots els fets. Un tast:

a) El rescat s’ha decidit el 9-6-2012; però dies abans (el 28-5-2012) Don Mariano negava que es produís tal rescat (textualment va dir “No va a haber ningún rescate de la banca española”). Si aleshores el rescat s’estava coent, Don Mariano va mentir. (És clar que també deia durant el debat d’investidura (desembre del 2011) que no apujaria impostos, i al cap de pocs mesos ho feia.) I si no sabia que s’estava coent el rescat bancari de l’Estat que governa és que és un mal governant. Tots dos escenaris diuen molt d’aquesta persona i del seu equip.

b) El dia que s’anuncia el rescat (9-6-2012) la premsa esperava que Don Mariano, com a president espanyol, aparegués en públic per a explicar-ho. La responsabilitat d’un governant porta a això. Doncs no. Qui va aparèixer en públic va ser el ministre espanyol d’economia, Luis de Guindos. Quan els periodistes van demanar-li com és que no apareixia el president espanyol en comptes d’ell -com era esperable- en De Guindos va deixar anar que era ell el membre de l’Eurogrup, i punt. I ràpidament va apel·lar a un altre periodista que preguntés. Quina poca seriositat! Per la pressió de la premsa, Don Mariano va comparèixer l’endemà (10-6-2012) a dir quatre coses. Malament quan un president compareix a deshora...

c) Tant De Guindos com Don Mariano, en les seves compareixences públiques, negaven que fos un rescat. Per a ells era simplement un préstec. Bé, un rescat és un rescat, mal que els polítics tergiversin el llenguatge. El món periodístic ja comença a posar en qüestió aquesta mena d’eufemismes.

d) Don Mariano, en la seva compareixença, ha mirat de vendre la cosa com un gran èxit seu. Fa veure que va pressionar els altres (la Unió Europea, el FMI, els Estats Units, el Banc Central Europeu, la cancelleria alemanya, etc.) i que ell n’ha sortit victoriós. Quan és sabut per tothom que quan t’han de rescatar és que estàs amb l’aigua al coll perquè ho has fet malament. Qui ha pressionat ha sigut tothom a Espanya, i no a la inversa. I la prova la tenim en el fet que, setmanes abans, la Comissió Europea o el govern alemany pressionaven de valent. Patètic.

e) I encara el 10-6-2012 a la tarda Don Mariano va anar al futbol. Va considerar que havia d’animar la selecció espanyola a l’Eurocopa que es juga a Polònia i Ucraïna. Atenció: no pas a la final, sinó al primer partit, on hom s’hi juga poc. I encara va dir que hauria volgut anar al partit de tennis d’en Rafa Nadal a Roland Garros (ara sí, una final). Espanya en una cruïlla del seu esdevenir i el president que gairebé no compareix en públic (i ho fa pressionat pels mitjans) però en canvi se’n va a l’altra punta d’Europa a veure un partit de futbol gens transcendent.

f) Tant De Guindos com Don Mariano sostenen que el rescat implicarà condicions del rescatador (Europa) al sistema bancari, per tal com és un rescat circumscrit a la banca, però no pas a la política econòmica del govern (impostos, reglamentació del mercat laboral, pensions, jubilació, inversions públiques, etc.). És a dir, volen donar a entendre que Europa no ha tocat ni un bri la sobirania espanyola, a diferència de Grècia, Itàlia o Portugal, intervinguts del tot. Tanmateix, la Unió Europa diu que sí que es controlarà la política econòmica del govern espanyol fins al punt que dictarà què ha de fer el govern en aquest àmbit i, si Espanya no compleix, no hi haurà quartos. És a dir, sí que s’ha perdut sobirania. Una altra cosa és que no vulguin admetre-ho, mal que al nacionalisme espanyol això li dolgui.

g) Tot aquest reguitzell de despropòsits tenen a veure amb el rescat. Però abans n’hi ha hagut més. A tall de mostra, quan la Unió Europea signa el Pacte d’Estabilitat (3-3-2012) Don Mariano va fer de rebec. Aquest pacte imposa a Espanya unes restriccions molt fortes quant a dèficit públic; concretament, deixar-lo al 4,4% del producte interior brut el 2012, i després més baix. Al matí Don Mariano signava pomposament (juntament amb els altres dirigents europeus) el pacte; a la tarda, a Brussel·les mateix, Don Mariano sortia en públic per a dir que el dèficit públic espanyol el posava Espanya i punt, perquè era un acte de sobirania; i que, per tant, a Espanya el dèficit del 2012 seria un 5,8% del producte interior brut. Don Mariano podia haver no signat, o bé demanar flexibilitat (cosa que més tard la Unió Europea va acceptar), però no: signo i em faig el xulo dient que faré el que em doni la gana. Si d’això se’n diu responsabilitat...

Per tot plegat, Espanya i els seus governants han acabat sent la riota de la premsa internacional. I així els veuen al món. Podeu fer-hi una ullada a través del diari Ara o d’El Singular Digital. Només veure com la premsa internacional interpreta la reacció del govern espanyol fa caure la cara de vergonya a tothom que ha d’emprar el passaport espanyol. En algun cas la sorna voreja el menyspreu, com la revista Time (“You say tomato, I say bailout”). La poca credibilitat que tenia el govern espanyol, doncs, se n’ha anat en orris.

Tant la premsa com les cancelleries d’arreu d’Europa i Amèrica -i també molts analistes catalans- consideren que aquesta actitud del govern espanyol (i també la manera com ha gestionat la crisi de Bankia) està motivada per l’orgull nacionalista, un patrioterisme patètic. Europa i els Estats Units d’Amèrica veien que aqueixa actitud quixotesca podia fer perillar l’estabilitat econòmica mundial, i se’n feien creus: com es pot anteposar l’orgull nacional (per tal d’evitar la vergonya de ser rescatat) a la resolució de problemes econòmics?

Aquest comportament orgullós i un xic autista és típic de la cort castellana imperial dels segles XVII i XVIII, però reviu als segles XX i XXI amb el franquisme i la democràcia actual. Dit d’una altra manera: no ha desaparegut. La seva llista de prioritats és: primer l’orgull nacional i encabat ja veurem. Així obraven quan s’ensorrava l’Imperi espanyol i així actuen quan s’ensorra l’Estat espanyol. Una manera d’obrar contrària a la raó, evidentment. Tan contrària a la raó que ha portat a l’ensorrament del projecte econòmic que se’n derivava. En efecte, en el vessant econòmic, aquest comportament hispànic té com a actuacions emblemàtiques la bombolla immobiliària (ara rebentada i amb una crisi de cavall), l’intent d’expandir les grans empreses espanyoles per Sud-amèrica, les infraestructures megalòmanes amb especial atenció a crear un Gran Madrid (AVEs, aeroport de Barajas, etc.) i l’intent de crear un gegant financer a Madrid a través de Caja Madrid (després Bankia), ara fracassat. Qualsevol persona que coneix a fons l’economia, la història o la política espanyola sap que aquest model és el que hi ha hagut des de sempre (vegeu el programa Singulars, del canal 33 (29-5-2012), quan van entrevistar en Germà Bel). Ara ho han descobert els mandataris europeus i americans, que no tenen per què saber història espanyola, és clar.

En fi, al final Espanya és vista arreu del món com el que és: un país que té més orgull que intel·ligència, on el nacionalisme i la incompetència tenen més pes que el seny, on el govern prefereix retallar en recerca i educació abans que deixar de construir el faraònic AVE d’Extremadura on no hi anirà ningú (i que Portugal ja ha dit que no connectarà amb tren d’alta velocitat, i per tant morirà a la frontera), on el govern prefereix escanyar econòmicament Catalunya i València negant-se a fer el corredor mediterrani i aposta per foradar el Pirineu per l’Aragó (mal que França també ha dit que no connectarà amb aquest corredor aragonès i per tant també morirà a la frontera) i on els governants ineptes són capaços de crear una bola econòmica per deliris de grandesa (una grandesa imperial que va deixar d’existir ja fa segles, val a dir).

Aquesta manera d’obrar és típica espanyola; però cal assenyalar que el tarannà de Don Mariano n’ha multiplicat els efectes. Don Mariano és tou, mancat de tremp i incapaç de prendre decisions. No ho dic jo: ho diu qui hi ha tingut tractes. La periodista catalana Glòria Serra, que treballa de fa temps a Madrid, en una tertúlia a El Món a RAC1, poc abans de les eleccions espanyoles del novembre del 2011, va contar el següent. Don Mariano va ser ministre d’Administracions Públiques (1996-1999, després va tindre altres responsabilitats) durant la presidència de Don José María Aznar. Amb motiu d’això, la periodista va entrevistar-lo. Abans de l’entrevista es va documentar sobre el personatge, i persones properes a Don Mariano van dir-li (cito textualment el que va explicar na Serra): “Los temas se le pudren sobre la mesa”. És a dir, ni fa res ni deixa de fer res, per greu que sigui el tema que té sobre la taula. Això explicaria que Don Mariano pràcticament no faci compareixences públiques com a president espanyol, o que s’escudi en De Guindos a l’hora de donar explicacions sobre el rescat.

En fi: tot plegat lamentable. Com a cloenda us poso una selecció d’escrits que analitzen i comenten aquesta actitud quixotesca i ridícula del govern espanyol:

- “Les deu mentides de Rajoy” (Vicent Sanchis, El Singular Digital, 11-6-2012)
«Espanya no s’ha estalviat “la humiliació nacional”, que tant sembla preocupar els seus governants i la premsa de Madrid. La mateixa ajuda és un reconeixement d’incapacitat i insolvència. El govern i l’economia espanyols no tenen gens de credibilitat en els mercats internacionals. Si el rescat els tranquil·litza, tots els mèrits són d’Europa. L’intervingut no només quedat “humiliat”, sinó “tocat” i, li agradi o no reconèixer-ho, “intervingut”. [...] Els fons que Europa destina al sistema financer espanyol són la constatació d’un fracàs. Un enorme fracàs que el ministre De Guindos i el president Rajoy tenen la santa barra de negar en públic. Com es pot parlar de “línia de crèdit” amb un govern, unes entitats i unes administracions que no en mereixen cap? Qui menteix així ni tan sols es mereix que el rescatin.»

- “Bankia i l’orgull espanyol: abans arruïnats que intervinguts?” (Ramon Tremosa, blog Torre de Guaita, 30-5-2012)
«Rajoy va intentar amagar la realitat (“no hi ha relació entre el rescat de Bankia i l’augment de la prima de risc espanyola”) però la realitat el va desme[n]tir a ell immediatament [...]. I enmig de tot plegat, l’orgull espanyol que, en negar-se a demanar ajut europeu, amenaça d’arruinar-nos. [...] Alain Minc, economista i conseller de Sarkozy, va acusar Rajoy a El País la setmana passada d’incórrer en “el pecat d’orgull”: quin obstacle impedeix aquesta actuació tan assenyada (el rescat)? “L’excés d'orgull del Govern de Rajoy, que afirma en veu molt alta que Espanya és capaç de superar per si sola la crisi del seu sistema bancari. Això és enganyar-se a si mateix: ho saben tots els experts i tots els professionals. L’elecció és senzilla. O el Govern controla el seu pecat d’orgull i negocia ja un acord amb els socis i les institucions europees o el desig de salvar-se pel seu compte perdurarà i d’aquí a tres mesos serà necessari fer una operació d’urgència. Llavors aquesta opció serà més difícil i més penalitzadora, perquè els europeus voldran fer pagar a Madrid la seva il·lusòria i costosa decisió d’actuar pel seu compte”.»

- “Honra i vaixells” (Francesc-Marc Àlvaro, La Vanguardia, 11-6-2012)
«El Govern espanyol del PP i el seu entorn mediàtic consideraven, fins fa pocs dies, que el rescat o qualsevol cosa semblant seria una humiliació insuportable. Per això la paraula orgull apareix tant en les cròniques de les darreres setmanes. Orgull oficial com a expressió d’un nacionalisme d’Estat que, de passada, encobria la por de Rajoy de perdre la presidència si, finalment, calia demanar ajuda; amb l’acord de l’Eurogrup, el gallec conserva la cadira; altra cosa és l’autoritat, certament molt tocada. Rajoy és el líder espanyol menys valorat. S’atribueix a l’almirall Méndez Núñez una frase famosa que -sembla que pronunciada o escrita durant la dècada dels seixanta del segle XIX- resumeix perfectament la política de l’orgull nacionalista per damunt d’altres consideracions: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. Tot l’estira-i -arronsa sobre el rescat inevitable ha estat dominat per aquesta màxima. Hi ha una obsessió: mantenir les aparences i salvaguardar l’honor del governant espanyol. Aquesta actitud nostàlgica -molt arrelada al pati hispànic- ha resultat letal davant la crisi. Zapatero no va prendre mesures fins que va estimbar-se i Rajoy va pensar que, a Brussel·les, s’empassarien les seves faules. La supèrbia de la majoria d’intervencions oficials ha mostrat un personal polític incapaç d’entendre les servituds dels nous equilibris globals i el lloc exacte d’Espanya en aquest tauler.»

- “Espanya rescatada, els catalans més espoliats (#yousaytomato)” (Granollacs, blog Per a Bons Patricis, 11-6-2012)
«Tot plegat, a més, la tarda de dissabte, va ser d’autèntica vergonya aliena. És difícil fer un ridícul semblant d’abast mundial: al dia següent, el setmanari Time s’enfontia descaradament. Tenir passaport espanyol s’està convertint en quelcom semblant a ser leprós al món antic. El president del Govern no compareix públicament un dels dies més importants de la història recent dels nostres veïns (debia estar mirant el partit de l’Eurocopa?). I l’estampa de Guindos de la Calzada, pinxo com mai, senzillament tremenda. Negant una vegada més la realitat. Mentint descaradament. Enganyant amb tot el morro possible. Amb posat malhumorat de, va està bé, si es posen tan pesats acceptarem els diners dels europeus, els concedirem l’honor d’ajudar-nos. Coses del no nacionalisme espanyol.»

- “La jactancia de un Gobierno provinciano” (José Antonio Zarzalejos, El Confidencial, 11-6-2012)
«Un apoteósico Mariano Rajoy compareció ayer en la Moncloa -arrastrando políticamente los pies, pero con paso firme y sonrisa impostada- para perpetrar una intervención en rueda de prensa que se recordará como una de sus mayores inhabilidades políticas, sólo comparables a las de un Zapatero que en 2008 prohibía que se hablase de crisis económica (se trataba de “una desaceleración”, de un “enfriamiento” o de una “ralentización”) y que hasta mayo de 2010 se comportó con la misma jactancia -arrogancia o presunción- que Rajoy ahora, mostrando ambos el carácter provinciano de sus respectivas gestiones. [...] Hace falta facundia y descaro intelectual para sostener que el rescate parcial de nuestro sistema financiero no es tal sino la disposición de una línea de crédito sin contrapartidas más allá de las que correspondan a las entidades que sean socorridas con esos fondos; para reiterar que la disposición de ese crédito no generará más déficit público cuando el receptor del mismo es el Estado a través del FROB; para afirmar -luego de haber descartado la hipótesis como calenturienta y aviesa- que las reformas adoptadas por su Ejecutivo han evitado nada menos que la intervención en toda regla del Reino de España y para asegurar que no sólo no ha sido presionado por la troika, sino que él ha contraído el mérito de ¡haberla presionado! [...] Por lo demás, la negativa -suya, de la vicepresidenta, del ministro de Economía, del de Industria… de que la “banca española no será rescatada” (28 de mayo) y de que las decisiones se tomarían cuando las auditorías independientes valorasen las carteras crediticias de las entidades financieras y sus riesgos (8 de junio)- respondería, no a una mentira o a una ignorancia de grueso calibre, sino a la muy entendible estrategia de no “retransmitir las negociaciones”. De tal forma que “resuelto el tema”, nuestro presidente enfiló a Polonia a contemplar el primer partido de la Roja en la Eurocopa. [...] Lo peor, con todo, no es que el Gobierno haya tenido que rectificar el rumbo incurriendo en improvisación y bandazos [...]. Lo peor es lo que el corresponsal en Madrid de The Finantial Times, Víctor Mallet, escribió en el diario Expansión el pasado sábado, bajo el título “España ignora al resto del mundo”.»

- “No tenen remei i no en tenim” (Vicent Sanchis, Nació Digital, 11-6-2012)
«Les dues màximes preocupacions que torturen Mariano Rajoy en la crisi nostra de cada dia no són les que amoïnarien un polític solvent d’aquest hemisferi. El president espanyol no pateix pel drama dels despatxats, per l’angoixa dels desocupats o pels equilibris familiars dels que no arriben a final de quinzena. Rajoy no centra tots els esforços a impulsar l’economia productiva, a donar de sentit a les migrades inversions que encara es pot permetre el seu govern o a aparèixer davant la comunitat internacional com un líder seriós, solvent i responsable. Mariano Rajoy només mira d’estalviar-se els màxims tràngols públic possibles i que Espanya mantingui la sobirania formal i l’orgull tradicional. Les preocupacions del cap de govern espanyol són, per dir-ho sense revolts, autèntiques idiotades que no traurien la son a un polític sensat. [...] Mentrestant, la premsa amiga es felicita per haver resolt tant bé el problema, i celebra que Espanya conservi la seva sobirania, no hagi estat humiliada i hagi evitat el rescat. Els del deliri més encès comparen Rajoy amb Casillas i el govern amb la selección. Ningú, però, explica quina és la situació de l’economia espanyola i el drama del seu sistema bancari. Ningú posa el nom que correspon a l’ajuda europea i ningú tampoc afronta la realitat amb el valor i la solvència que exigeix. Espanya no té remei perquè no en sap més.»

- “L’orgull ferit del govern espanyol” (Vicent Partal, Vilaweb, 11-6-2012)
«[...] ahir el president del govern espanyol va dir coses gens demostrables. Resulta patètic que digués, plantant cara, que havia estat ell qui havia pressionat per aconseguir un préstec, mentre que la resta de caps de govern no paren d’explicar que gairebé el van sotmetre a un tercer grau perquè acceptara el rescat. [...] La veritat és que la gestió que el govern espanyol ha fet de la crisi no ha estat gens encertada, però molt pitjor ha estat la gestió comunicativa que n’ha fet. Mirem-nos-ho com vulguem. Que de Guindos digués que eixia a parlar ell perquè el membre de l’Eurogrup era ell, no Rajoy, fou una patinada de dimensions còsmiques. Que Rajoy, de primer amagat, improvisàs després una conferència de premsa abans d’anar a futbol, fou un destrellat. I la negativa a respondre en anglès les preguntes dels periodistes, quan era fonamental de presentar una bona imatge a la resta d’Europa és un indici més que el govern espanyol, i Espanya, no han entès gens la nova situació en què es troben. Tenen l’orgull ferit. Però haurien d’entendre, i com més prompte millor, que ja no es poden permetre ni de tenir orgull…»

- “La síndrome de les Açores” (Vicent Sanchis, El Punt Avui, 9-6-2012)
«Es pot definir la “síndrome de les Açores” [per la reunió entre Bush, Aznar i Blair a les Açores el 2003] com l’afany de protagonisme històric desbocat que va embargar José María Aznar en aquelles illes encara portugueses. El líder del Partit Popular [...] va creure arribat el moment de la plena justícia històrica per a Espanya. Finalment, la nació lligada abans que cap altra del món, recuperava la dignitat que li corresponia per decisió divina. [...] La síndrome de les Açores no va afectar José María Aznar com un brot esporàdic d’un virus colonial incontrolat. El president espanyol ja el portava covat. L’arrogància desproporcionada ha estat una constant històrica del nacionalisme espanyol d’arrel castellana. L’enorme fatxenderia, que només és capaç de derrotar els enemics interns, és la mateixa que l’ha definit, aquest nacionalisme, des que va prendre consciència de la pròpia existència. És també la que exhibien, descarats, Franco i Millán Astray en una fotografia de grup africanista. O la que portava milers de manifestants a bramar al carrer contra el món que intentava civilitzar-se: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.” És l’orgull que el mateix Aznar intentava homologar internacionalment usurpant i desfigurant el concepte de “patriotisme constitucional”. A Espanya el patriotisme sempre ha estat el mateix. Amb Constitució o sense. Dins o fora de les Açores. Aquesta síndrome ha tornat a aflorar ara. En els durs moments en què Espanya hauria d’acotar el cap i reconèixer els errors perpetrats amb els fons de cohesió, els estructurals i les ajudes de la Política Agrària Comuna. En els tristos moments en què Espanya hauria d’acceptar que el seu creixement s’ha assentat sobre pilars de sorra. En els dramàtics moments en què Espanya hauria d’assumir que manté un estat del benestar per a rics sustentat en uns ingressos tributaris de pobre. Però just en aquests moments el president i els ministres espanyols es giren arrogants contra Europa, li exigeixen que compleixi i li adverteixen que no es deixarà humiliar. Alguns d’aquests ministres, que no superarien un test de solvència intel·lectual, recuperen el somriure de hiena, les sabates exhibides i el puro d’Aznar i, envueltos en andrajos, encara gosen poder. La síndrome de les Açores és un cuc que ha corcat sempre Espanya. I encara se’n vanta. I ara que no té un altre horitzó més esplendorós, mira cap als jugadors de la seva selecció, que es proclamen orgullosos de ser fills seus.»

- “Sort tenim de Don Mariano” (Carles Ribera, El Punt Avui, 11-6-2012)
«Com pot, un líder pretesament seriós, negar l’evidència i, per postres, presumir que ha estat ell que ha pressionat la comunitat internacional perquè complissin amb la seva obligació de rescatar-los? [...] L’Estat espanyol fa mesos que genera preocupació a Europa. Ara també fa riure.»

- “Rescat "a la española"” (Jaume Renyer, blog Per l’Esquerra de la Llibertat, 10-6-2012)
«La manera com el govern Rajoy -i “la brunete” mediàtica- han presentat el rescat del sistema bancari espanyol ha estat tràgicament grotesca: la fallida multidimensional que aqueix fet comporta per l’ordre establert és presentada pels que són responsables del fracàs gairebé com un èxit, com un crèdit concedit en condicions avantatjoses. Alternant impostura i frivolitat Rajoy -i la colla de fatxendes que ens tenen sotmesos- passen en menys de vint-i-quatre hores de fugir d’estudi a la tribuna del camp de futbol per veure en directe “la roja” enfrontada als azzurri. [...] Fer les coses a la manera “española”, és l’expressió que arreu del món hom empra per referir-se a quelcom malgirbat i confús.»

Anys 30 (del XX) i 10 (del XXI): paral·lelismes inquietants (o com la història es repeteix)

1. INTRODUCCIÓ

Tots sabem que, avui (juny 2012), ens trobem immersos en una gravíssima crisi política, social i econòmica. (Perquè no ens enganyem: no és només una crisi econòmica. La corrupció política, institucional i financera ha contribuït a fer que la crisi econòmica sigui de dimensions estratosfèriques; i les corrupteles polítiques i institucionals, ara tan evidents en quantitat i rellevància, hi són de fa molts anys.)

Arran d’aqueixa gravíssima crisi política, social i econòmica, algunes veus consideren que hi ha paral·lelismes entre ara i el que es va viure a Europa als anys 30 del segle XX. En especial, pel que fa a l’augment dels populismes i l’extrema dreta.

Certament, es poden fer paral·lelismes entre ambdues èpoques. El problema és que, més que paral·lelismes, el que hi ha és concomitàncies. I n’hi ha com a mínim en 5 àmbits, a saber:
- Crisi econòmica
- Descrèdit politicoinstitucional i desafecció política
- Augment del populisme
- Crisi d’organismes internacionals
- Eixida

Tot seguit ho desglosso. Però ja veureu que, tot plegat, fa feredat.

2. CRISI ECONÒMICA

A final d’octubre del 1929, la borsa de Nova York va viure una jornada negra, l’anomenat crack del 29. Aquella jornada va ser l’inici d’una gran crisi econòmica que es va allargar durant els anys 30 del segle XX, la Gran Depressió. Es considera que la crisi va durar ben bé 10 anys (1930-1940).

El setembre del 2008 va esclatar una altra crisi econòmica de gran abast. Aquell mes, als Estats Units d’Amèrica (EUA) el banc Lehman Brothers va fer fallida, i dues entitats entitats financeres semipúbliques, Fannie Mae i Freddy Mac, van haver de ser intervingudes pel Govern central. Al mateix setembre del 2008, a Espanya va iniciar-se un augment descontrolat de l’atur, que el 2012 era del 25% de la població. Com va passar als Estats Units, a Espanya altres entitats financeres van anar petant entre el 2008 i el 2010: Caja Castilla - La Mancha, Caja de Ahorros del Mediterráneo i CajaSur. El maig del 2012 va destapar-se un forat milmilionari a Bankia (unió de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i altres caixes petites). L’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat aquesta crisi com a crash del 2010, i ha deixat palès que no s’arreglarà fins cap al 2018, 2020 o 2022 (és a dir: també durarà 10 anys).

Hi ha molts punts en comú entre ambdues crisis. Per començar, el motiu que les desencadena. El crack del 29 va ser per una hipervalorització de les accions a la borsa de Wall Street. Hom comprava accions a un preu i les venia més cares, de manera que hi guanyava molt. Això ho feia tothom (era, doncs, una bola), fins que aquesta bola no va aguantar-se i la bombolla va petar. De cop i volta, en un dia, totes les accions es van desvaloritzar. Qui havia comprat el dia abans a un preu alt es va trobar de sobte que si venia les accions hi havia perdut molts diners. Resultat: un munt de gent empobrida. Per tant, el consum va baixar, el diner va deixar de fluir i durant una dècada els EUA van viure en la misèria. L’empobriment generalitzat va ser perquè hom creia que disposava de molts diners pel simple fet de tindre accions; però, com tota especulació, arriba un moment que la cosa no s’aguanta i de cop desapareix la creença de tindre diners (més ben dit: hom es va adonar que no tenia diners, només unes coses -les accions- amb un determinat valor que ara era menys).

Passem al segle XXI i canviem el terme accions de borsa per immobles. La pel·lícula és la mateixa. Als EUA la crisi venia per les hipoteques escombraria o subprime, és a dir, préstecs que s’havien concedit per la compra de cases a gent que tenia un nivell d’ingressos més aviat justet. Quan havien passat uns anys, a aquesta gent els va tocar pagar molt de rebut mensual; no van poder pagar i els bancs van embargar cases, que s’havien de revendre a preus més baixos. A Espanya la cosa va anar si fa no fa igual. Des del 2002, a Espanya hom comprava pisos i els venia al cap de poc altament revaloritzats. A tall d’exemple, un pis que l’any 2000 es va vendre per 70.000 euros, el 2003 ja valia 130.000 euros: gairebé el doble. Com que el diner circulava (si bé era un diner prestat, no ho perdem de vista), es construïa més. Això va fer que vingués molta immigració, mà d’obra barata, la qual, al seu torn, també buscava habitatge. En principi tothom hi guanyava fins que... arriba un moment que la bola no s’aguanta i punxa l’anomenada bombolla immobiliària. El 2008 l’euríbor (índex dels préstecs hipotecaris) va fer una pujada molt forta, i hom es va trobar entrampat: pràcticament no podia pagar rebuts d’hipoteca. Qui havia comprat el 2005, 2006 o 2007 per un preu desorbitat (més de 180.000 euros) pagava una quota mensual prohibitiva. L’economia es va aturar i de cop els preus dels habitatges van deixar de créixer i van començar a encongir-se. Així, hom es trobava que no podia vendre l’immoble perquè el 2012 tornava a valdre 70.000 euros. Bastants immigrants es van trobar així. En resum, el 2009 hom devia al banc perquè s’havia endeutat per 180.000 euros o més, i amb l’euríbor enfilat això era caríssim, però poc podia vendre l’immoble perquè hi perdia diners. Això va fer que el consum baixés, que això creés atur i el diner deixés de circular. Resultat: a Espanya la gent s’havia empobrit de cop i volta (més ben dit: havia disposat d’un diner circulant provinent de l’especulació que ara s’evaporava).

Hi ha més punts en comú. La crisi d’origen borsari del 1929 va tindre un antecedent que no va quallar, el pànic del 1907. Al seu torn, la crisi d’origen bancari/hipotecari del 2008 va tindre antecedents similars. Als EUA va haver-hi el dilluns negre del 1987, en què la caiguda de l’índex Dow Jones va ser d’un 22,6%. A Espanya aquest avís va ser de més calat: la crisi de final del 1992 al 1996. Aquella crisi va ser prou dura a Espanya, però es va resoldre amb impuls al diner barat: baixar tipus d’interès i per tant facilitar el crèdit, fomentar la construcció, desgravar fiscalment per la compra d’habitatges, etc. Justament es va superar la crisi del 1992-1996... posant les bases de la nova i més forta crisi, del 2008.

Un tercer punt en comú és la fallida bancària subsegüent, com si fos una rèplica d’un terratrèmol. El maig del 1931 (dos anys després del crack) el Creditanstalt d’Àustria fallia. Aquest fet va comportar un pànic enorme arreu d’Europa, ja que va afectar altres entitats financeres i va comprometre les actuacions polítiques dels governs alemany i austríac. El maig del 2012 (tres anys i mig després de l’inici del crash) es descobria un forat financer descomunal a Bankia (és a dir, la unió de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres; les dues primeres, polititzades i dominades pel Partit Popular). Tan descomunal que pot arrossegar tot l’Estat espanyol.

Com es pot veure, hi ha massa concomitàncies entre el crack del 29 i el crash del 2010. Casualitat?

3. DESCRÈDIT POLITICOINSTITUCIONAL I DESAFECCIÓ POLÍTICA

Qualsevol persona a qui li ha tocat viure el tombant de mil·lenni pot afirmar que la societat viu una gran desafecció política. D’entrada (del 1996 al 2009) això es transformava en abstenció. Recordo com els polítics, davant un 40% d’abstenció en eleccions del 1999, 2003, 2004, 2006, 2010, etc., deien que havien d’“obrir un període de reflexió” per tal de veure a què es devia aquesta alta abstenció. Ja es veu que no l’han obert mai, a pesar que sempre han dit que l’han d’obrir (i després continuen demanant-se com és que la gent s’absté). Ara, aquesta desafecció política s’ha convertit en una expressió pública permanent de malestar, manifestada en tot d’actuacions, no només vagues (generals i sectorials: recordem que del 2003 hi ha hagut manifestacions/vagues no només d’obrers o estudiants, sinó també d’infermeres, metges, policies, jutges, petits i mitjans empresaris i fins i tot familiars de discapacitats!) sinó també altres actes, com cassolades, protestes populars quan hi ha visites de polítics, moviments contestataris entre el jovent, la campanya #novullpagar dels peatges catalans (i altres campanyes similars, com la gent que protesta per l’encariment del bitllet de metro a Madrid) i concentracions contra entitats bancàries, seus de sindicats o cada cop que hi ha reunions de governants. El moviment dels indignats (començat el 15-5-2011 a Madrid, d’aquí que se’n digui moviment 15-M) n’és la manifestació més visible; però el malestar es troba latent entre tota la societat, fins al punt que, a hores d’ara, no es pot saber si esclatarà una revolta social, ja que els grans canvis socials s’activen de cop i volta. (Hom parla d’indignats pel pamflet de Stéphane Hessel Indigneu-vos!, del 2011.)

Els motius de la desafecció política són diversos. Certament, l’empitjorament de les condicions socials per a tothom hi ha contribuït: molta gent a l’atur, rebaixes de sou generalitzades, encariment de les taxes universitàries, retallades en els serveis públiques (ambulatoris tancats de nit, menys busos, més xiquets a les aules en comptes de fer més aules i posar-hi més mestres, etc.). Però això només és una part. Hi ha altres factors, com la corrupció política, que es manifesta com a mínim del 1992 ençà i que abasta tots els partits polítics, pràcticament sense excepció. O la pura i dura incompetència dels governants espanyols, que ha dut, per exemple, a l’enfonsament de les finances espanyoles aquest any 2012 (dèficit de l’Estat espanyol estratosfèric, cas Bankia -és a dir, Caja Madrid i PP-, falsejament de comptes a la comunitat de Madrid, etc.). O el fet que els dirigents polítics espanyols han set incapaços de respondre a les demandes catalanes d’autogovern. Des de la Transició Espanyola, i especialment amb la Constitució del 1978, es va voler donar cobertura a aqueixes demandes: autonomia, oficialitat i ensenyament del català, etc. Amb la praxi política diària també s’havia d’haver ofert una política d’inversió en infraestructures adient a les necessitats econòmiques catalanes però també espanyoles. Des de la dècada dels 90 del segle XX tot plegat s’ha anat laminant: priorització de l’AVE Madrid-Sevilla (1992) en detriment del de Barcelona (el 2012 encara no s’ha connectat amb França); manca d’inversions continuades de l’Estat a Catalunya; menysteniment i arraconament del català (sentències contra la immersió lingüística, negativa del Govern espanyol a donar reconeixement oficial al català a Espanya i Europa, etc.); retrets constants des de Madrid a tot allò que faci el Govern català; una política erràtica del poder espanyol que ha dut al no-res; i un llarg etcètera. Afegim-hi, encara, que altres actors institucionals han contribuït al desori. Per exemple, la banca: sous esplèndids i jubilacions milionàries per a directius de bancs que s’enfonsen; els bancs xuclant la sang de la gent amb productes d’estalvi tòxics, com les participacions preferents; etc. O el món judicial, amb escàndols diversos que en minen la credibilitat (en Carlos Dívar, president del Consell General del Poder Judicial, acusat el maig del 2012 de malversació de fons; i és només un exemple). O la monarquia, amb un rei i la seva família qüestionats per un seguit d’errors monumentals, com l’afer de corrupció que afecta n’Iñaki Urdangarín. En fi, les esferes institucionals d’Espanya han estat dirigides per incompetents i corruptes (si bé també hi ha gent que és competent i no és corrupta, és clar) fins al punt que s’hi ha estès un descrèdit tal que avui ningú no creu en les institucions espanyoles. (Vegeu l’article d’en Xavier Sala-i-Martín “El peor enemigo de España...”. Mentre el llegiu recordeu, al mateix temps de publicar aquest escrit, el president del govern espanyol deia que l’augment de la prima de risc del deute sobirà espanyol no era a causa de l’escàndol de Bankia, i el ministre espanyol d’Afers Exteriors, dependent del president del govern, deia que tal descrèdit espanyol era a causa de la xiulada monumental que els seguidors del Barça i l’Athlètic de Bilbao van fer a la final de la Copa del Rei de futbol quan va sonar l’himne espanyol. Voleu més descrèdit de les institucions i dels governants espanyols?)

Descrit el panorama espanyol del 2012, cal dir que arreu d’Europa la sensació no és gaire diferent, especialment al centre (Hongria, per exemple) i al sud (Espanya, Grècia, Itàlia).

Si la percepció actual de les institucions i del sistema polític és desastrosa, a l’Europa dels anys 30 del segle XX la sensació era molt semblant. Es considerava que el sistema polític estava en crisi. La gent tenia una percepció del sistema democràtic molt semblant a la que tenim ara. Molt semblant. Per tant, les similituds entre els anys 30 del segle XX i els anys 10 del segle XXI són molt grans.

4. AUGMENT DEL POPULISME

El desencís social i polític descrit adés porta a l’auge del populisme. Com és sabut, als anys 30 del segle XX tal fenomen va donar-se arreu d’Europa, on l’extrema dreta va tindre un èxit esclatant. Així s’explica l’ascens del feixisme a Itàlia (amb en Benito Mussolini), del nacionalsocialisme a Alemanya (amb n’Adolf Hitler) i del falangisme a Espanya (primer amb en José Antonio Primo de Rivera i després amb el general Francisco Franco). La ideologia d’aquests moviments ultres va clarament en contra dels drets humans. El feixisme, el nacionalsocialisme i el franquisme van perseguir tota dissidència política interna. En el cas dels alemanys fins i tot van crear camps de concentració per a minories ètniques i altres dissidents, on es torturava, vexava i matava. En el cas dels espanyols, a més, es va perseguir els qui es dedicaven a protegir la llengua i la cultura catalanes.

S’ha donat o s’està donant això mateix en l’actualitat? La resposta és sí. Ara i aquí, la gent, en veure que la classe política no resol res, acaba fent confiança als extremismes o a l’antipolítica. A tall de mostra, la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), liderada pel cantant i xòuman Ariel Santamaria, va obtindre un regidor (el mateix Santamaria) a l’Ajuntament de Reus (2007-2011). Una part dels electors de la CORI van votar-lo perquè era el que destapa les vergonyes de l’establishment, no tant perquè tingués un programa polític com cal (que no el tenia). Era un vot de protesta, antipolític, en certa manera antisistema.

Això explica que l’extrema dreta -generalment totalitària, hipernacionalista i racista- hagi crescut arreu. No només per la crisi institucional i política: també hi té a veure el recel d’Occident envers la immigració. Però podem dir que totes dues vies han confluït. El cas és que, avui dia, l’extrema dreta ha crescut a tot Europa: basta veure el fenomen del Front Nacional a França, amb Marine Le Pen (18% dels vots a la primera volta de les eleccions presidencials franceses del 2012), però en altres països també passa: Holanda, Bèlgica, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Àustria... En aqueixos llocs l’extrema dreta adopta una estètica moderna, adaptada al segle XXI. Na Le Pen és la mostra actual més clara d’aquesta posada en escena modernitzadora; però el carismàtic Jörg Haider, líder de l’extrema dreta austríaca (i mort el 2008), en va ser el paradigma. Ara bé: en altres indrets l’extrema dreta adopta una estètica i un llenguatge que recorden els anys 20 i 30. És el cas de la formació Alba Daurada (Khrisí Avgí), de Grècia, o Jobbik (que en hongarès vol dir ‘dret’), a Hongria. El llenguatge i l’estètica d’aquests partits no adopten les formes actualitzades de na Le Pen, sinó que són descarnadament retrògrads; i Jobbik en alguna cosa va més enllà, com ara l’ús d’uniformes paramilitars. Cal subratllar que aqueixos dos partits, a principi del segle XXI, eren extraparlamentaris. Però el maig del 2012 Alba Daurada va obtindre representació parlamentària al parlament grec mentre s’enfonsaven els partits tradicionals de dreta (Nova Democràcia) i esquerra (PASOK), si bé aquest darrer en benefici de la coalició d’esquerres Syriza. I Jobbik, després d’uns quants fracassos electorals, el 2010 va entrar al parlament hongarès amb un 12% dels vots i 47 diputats, mentre baixaven els dos partits tradicionals de dreta i esquerra. (Sobre l’ascens d’Alba Daurada vegeu aquest reportatge de la BCC.)

L’extrema dreta sol culpar dels mals d’un país enemics externs. El més fàcil és acusar un altre país; però hi ha minories ètniques dins els països que solen ser també l’ase dels cops, perquè el populisme ultra carrega contra aquests sectors socials, generalment sense força (allò de l’abusananos). Als anys 30 del segle XX qui va pagar els plats trencats de la crisi al centre d’Europa van ser sobretot els jueus, i secundàriament els gitanos, tan presents al centre i l’est d’Europa. Ja sabem que l’Alemanya nazi va perseguir els jueus; però recordem que això també es donava a Hongria (aliada alemanya) o a Rússia (sota domini socialista), i que el nivell d’antisemitisme a França en aquella època era molt semblant al d’Alemanya. A Àustria, a Hongria i a Baviera (el sud d’Alemanya) hi havia un caldo de cultiu propici perquè es materialitzés aquesta política.

Es fa això a principi del segle XXI? I tant. Per a molts sectors socials, bona part de la culpa de tot la tenen els immigrants, ja siguin nord-africans, asiàtics o sud-americans. Això val per a tot Europa; a Espanya les classes populars carreguen sobretot contra magribins, però també contra d’altres, com els romanesos. Qui no ha sentit allò de “Els moros ens treuen la feina?”. Val a dir que al centre d’Europa, especialment a Hongria, el boc expiatori actual és el col·lectiu gitano. Des de Catalunya seguim poc l’actualitat d’Hongria, però conec una mica la situació d’allà i us asseguro que fa por. Els comentaris que hom fa sobre els gitanos són esfereïdors. I són gent que a priori no hauria votat mai un partit extremista. Això, com a mínim, em permet entendre per què els nazis van reeixir als anys 30 del segle XX.

Per cert: tant als anys 30 del segle XX com als anys 10 del segle XXI, a Espanya hi ha uns altres col·lectius ètnics que, a parer de molts espanyols (especialment els seus dirigents i alguns mitjans de comunicació com La Cope, EsRadio, Intereconomía, El Mundo, ABC o La Razón), tenen la culpa de tot: els catalans i els bascos (anomenats per l’espanyolisme separatistas, curiosament tant llavors com ara).

És exagerat comparar els esdeveniments històrics de les dues èpoques? En aquest punt val la pena fer un exercici comparatiu. En Vicenç Villatoro va publicar l’article “Programa / Degrelle / Antipolítica” a la secció ‘Trossos’ del diari Avui el 29-6-2009. El reprodueixo textualment. L’indignat contra el sistema polític que faci el favor de llegir el programa polític que en Villatoro reprodueix al principi i, un cop llegit, abans de continuar que es faci la pregunta si signaria aqueix programa polític.

L’article diu:

Programa - Vet aquí un programa polític: “Volem substituir, de manera legal, el règim anàrquic dels vells partits, tots ells envilits per leprosos escàndols político-financers, per un Estat fort i lliure, endreçat, responsable, representatiu de les energies veritables del poble. Un país no pot viure en el desordre, la incompetència, la irresponsabilitat, la incertesa, la corrupció”. Pel llenguatge podria semblar un dels molts comentaris que circulen aquests dies per Europa després de les eleccions europees sobre la desafecció a la política i la necessitat de renovació. Però no és un programa actual. És dels anys trenta.

Degrelle - Concretament, aquest text forma part d’un discurs de Léon Degrelle a la Bèlgica d’abans de la guerra i el recull Jonathan Littell en el seu interessantíssim ‘El sec i l’humit’, un assaig sobre el llenguatge i les metàfores del feixisme. Littell havia de veure com funcionava per dins el pensament feixista per tal d’escriure ‘Les benignes’ i va estudiar els escrits de Léon Degrelle, aliat dels nazis, cap d’una unitat valona de les SS, combatent a Rússia, mort de vell a Espanya i sospitós de crims contra la humanitat. Hi va confirmar algunes hipòtesis sobre les imatges mentals del discurs feixista: la distinció entre el sec i l’humit, el rígid i el tou, el net i el brut... La democràcia era presentada com un pantà -humit, tou, brut- i el feixisme com l’escombra rígida que ho havia de netejar tot. I el que va dur el feixisme va ser la guerra, el crim, la mort.

Antipolítica - Si el feixisme va triomfar és perquè les democràcies dels anys trenta havien comès errors i males pràctiques. Però el que va venir després va ser molt pitjor. Amb tots els seus defectes evidents, aquelles democràcies caigudes van ser enyorades. Si ho trec ara no és pas per cap mena d’alarmisme, que no s’escau. És simplement perquè de vegades fem tots plegats la gara-gara a un discurs antipolític, a un menyspreu estructural i desmenjat de la política democràtica, sense recordar que per aquesta porta es van colar fa molts anys el populisme i al final els totalitarismes. El discurs de Degrelle i les escombres eren només paraules. Però les coses comencen sempre per les paraules.
 
Frapant, oi?

Tothom signaríem un manifest per la regeneració democràtica... sense pensar que l’extrema dreta i el nacionalisme espanyol excloent, com UPyD, la Falange o el sindicat Manos Limpias, el redacta. Glups.

Jueus, magribins, gitanos, catalans, bascos, etc. Extremisme i fonamentalisme des de posicions nacionalistes, amb un llenguatge excloent i autoritari però embolcallat d’una retòrica regeneracionista.  Tot plegat, tant llavors com ara. Massa coincidències.

5. CRISI D’ORGANISMES INTERNACIONALS

Encara hi ha més semblances, com la crisi d’organismes internacionals. Passada la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es va constituir la Societat de Nacions, una organització internacional creada per a evitar una nova guerra internacional. Ja es veu que va fracassar, perquè al cap de poc vam tindre la Segona Guerra Mundial (1939-1945). És cert que passada la Segona Guerra Mundial es va constituir l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que ha tingut una mica més d’èxit que la seva antecessora. Però el fracàs de la Societat de Nacions és clamant.

Actualment hi ha organismes internacionals que van de baixa, com la Unió Europea, que podem dir que va vers la des-Unió. Aquest organisme no té un rumb clar, no té política exterior, té la Constitució congelada, té l’euro a punt de rebentar, viu amb tensions polítiques internes molt fortes (tan fortes que gairebé la paralitzen) i hi ha una sensació popular entre els mateixos europeus que no serveix de gaire.

La feblesa d’organismes internacionals és una altra característica compartida per les dues èpoques.

6. EIXIDA

Alguns historiadors creuen que la sortida de la Gran Depressió va ser la Segona Guerra Mundial. L’economia de guerra va reactivar la indústria, i de retruc tot el sistema econòmic. I, passada la guerra (1945), les tasques de reconstrucció a Europa van implicar un dinamisme econòmic que va durar fins als anys 70 del segle XX.

I ara ve la pregunta clau: si hi ha tantes concomitàncies socials, econòmiques i polítiques entre els anys 30 del segle XX i els anys 10 del segle XXI, pot ser que també hi hagi concomitància pel que fa a la sortida?

Aventurat? Per a acabar l’apunt reprenc unes paraules del periodista Lluís Foix, veterà, llegit i viatjat i, per tant, un home que coneix bé la naturalesa humana. En un article a El Punt Avui (“Any de protestes arreu del món”, 4-1-2012) deia: “Si la lliçó dels anys trenta pot ser d’alguna utilitat, val la pena recordar que una depressió global debilita les democràcies, porta al naixement de forces polítiques radicals, d’esquerra o de dreta, i acaba inevitablement en un conflicte internacional de conseqüències incalculables”.

El que tenim sobre la taula, doncs, no és un problema econòmic. Ni tan sols un problema econòmic i social. És un problema global, en el sentit que ho afecta tot, absolutament tot. Es pot dir que estem en un punt crític. Amb una criticitat que no afecta només un(s) camp(s) concret(s) -posem per cas, l’educació, el medi ambient o un sector econòmic-. És una criticitat sistèmica, estructural, estesa a tots els àmbits polítics, socials i econòmics, sense excepció; que es fa palesa en tots els camps (educació, economia, finances públiques, benestar, cohesió social, participació política, etc.); que afecta bona part de les institucions, els dirigents econòmics i el gruix de la població; i que pot conduir a una sortida bèl·lica. Feina rai, doncs.

Preguntes que més val no respondre(’s)

La crisi econòmica iniciada el 2008 (el que l’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat com a crash del 2010) s’ho està enduent tot. A Espanya, per exemple, l’atur està a nivells estratosfèrics, amb el drama que representa això per a milers de persones. També es retallen salaris, tant del sector públic com del sector privat, de manera que el consum no pot repuntar i es crea més atur. Per la minva del consum (causat per la baixa de salaris i per l’augment de l’atur) l’activitat econòmica decau i les administracions públiques, que anteriorment s’havien endeutat massa -irresponsablement, val a dir-, no recapten prou tributs i ara estan al límit de la fallida. Per això les administracions públiques eliminen o redueixen serveis públics perquè no tenen diners per a oferir-los (i no paguen els seus proveïdors!).

Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).

Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.

Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...

Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?

Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?

I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.

Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...

Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.

I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?

Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...

AFEGITÓ (12-4-2012)

El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.

AFEGITONS (a partir del 19-5-2012)

Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.

Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...

Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).


Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes d’una comunitat autònoma. ’Nem bé...

“España va bien” (sic)

Cap a l’any 1997, quan l’economia espanyola començava a florir a base de totxo (l’anomenada bombolla immobiliària), l’aleshores president espanyol, en José María Aznar, va dir que “España va bien” (sic).

El setembre del 2008, el següent president espanyol, en José Luis Rodríguez, va afirmar públicament a Nova York que “El sistema financiero español es quizás el más sólido” (sic), i es vantava que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en 3 o 4 anys superaria França (sic). Aquesta idea de superar Itàlia i França en un indicador econòmic, el president Rodríguez ja l’havia exposat el gener del 2008.

La tardor del 2008 començava la pitjor crisi econòmica des de l’any 1929 (el que l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, de l’Institut Químic de Sarrià, anomena crash del 2010). Aquesta crisi ha arribat a ser d’una cruesa enorme a Espanya. Arribats al 2011-2012, a Espanya hi ha vora un 25% d’atur (entre el jovent, gairebé un 50%); diverses entitats d’estalvi intervingudes; una morositat pels núvols; administracions públiques amb un dèficit astronòmic a frec de la insolvència; empreses grans en fallida, especialment del sector del totxo; empreses petites a punt de fallir per la davallada del consum i impagaments de les administracions públiques; una retallada considerable dels serveis públics; i un empobriment generalitzat.

Vist en perspectiva, les declaracions dels presidents espanyols Aznar i Rodríguez fan riure (per no dir que fan plorar). 

A les portes de la pitjor crisi econòmica que Espanya ha viscut mai, el president espanyol es vantava de la situació econòmica. I anys abans, l’anterior president es mostrava cofoi d’un progrés econòmic que, per la seva naturalesa, acabaria desembocant a la crisi esmentada. Semblen escenes tretes d’una pel·lícula italiana dels anys 50 del segle XX.

A un adolescent li diuen: “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. L’anomenada saviesa popular es manifesta en dites més o menys fixades que, com a tals, es poden repetir i transmetre de generació en generació. D’aquesta manera es fa arribar a les generacions futures informació acumulada per les generacions pretèrites. D’aquí vénen frases fetes i refranys com “Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla”, “Gos bordador, poc mossegador”, “Més val ocell en mà que cent a volar” o “Més val boig conegut que savi per conèixer”. No es pot menystindre aquesta via de transmissió de la informació, perquè té unes bases sòlides. “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. Doncs això. Veam si els dirigents polítics i econòmics espanyols fan cas de la saviesa popular i del sentit comú i n’aprenen.