D’espanyols que escolten i respecten Catalunya també n’hi ha

Sovint els nacionalistes catalans consideren que des d’Espanya no se’ls escolta. En bona part és així: de nacionalistes espanyols n’hi ha molts i una part important brama en comptes de dialogar.

Tanmateix, no seria just reduir-ho tot a aquest escenari. Per sort, a Espanya hi ha gent sensata i d’esperit demòcrata. Lluny els estirabots -per dir-ho suau- de l’espanyolisme ranci, aquest grup de gent defensa l’entesa amb els catalans i -el que és més important- respecta el seu dret a decidir.

Passada la gran manifestació de l’11-9-2012, quan alguns polítics, comentaristes i periodistes espanyols van començar a criticar, menystindre i insultar els catalans, al cap de poc altres persones van manifestar el seu posicionament defensant el dret d’autodeterminació per a Catalunya. Entre d’altres, podem esmentar el periodista i xòuman El Gran Wyoming, que lamenta la deriva antidemocràtica d’Espanya envers Catalunya; el catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera (autor del llibre El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (2008)), crític amb el supremacisme lingüístic de les elits polítiques madrilenyes envers les altres llengües espanyoles; o l’entrenador de la selecció espanyola de futbol, en Vicente del Bosque, que va afirmar (en una entrevista a la Cadena Ser) que, pel fet de viure en una democràcia, els catalans tenien dret a decidir el seu futur nacional. S’hi poden afegir altres noms, és clar, com els actors espanyols que participen al film Fènix 11·23, estrenat el 9-11-2012, que relata la traumàtica experiència viscuda per un nano de 14 anys acusat de terrorisme i jutjat a l’Audiència Nacional per demanar l’etiquetatge en català (en Joel Joan, promotor del film, va ser entrevistat per en Jordi Basté a  RAC-1 i va explicar com aqueixos actors es plantegen el film amb voluntat d’obrir un procés de reflexió sobre les actituds antidemocràtiques de l’Estat espanyol). El mateix 9-11-2012 un seguit d’intel·lectuals signen el manifest “Por el reconocimiento del derecho de autodeterminación”, publicat al diari Público.

En resum, cal lamentar la intransigència que ve de l’Espanya profunda. Però precisament en aquest context cal esmentar -i agrair- l’existència d’altres veus espanyoles que respecten el fet diferencial català i la democràcia. Un reconeixement, doncs, a aquesta gent.

Què és Catalunya per als espanyols? Evidentment, un altre país (agradi o no)

Què és Catalunya per als espanyols? Vet aquí una pregunta que donaria molt de suc en una enquesta...

Si aquesta qüestió sortís en una tertúlia o una conversa de bar, sobretot amb una certa confiança entre els participants a la conversa, em sembla que trobaríem l’autèntica percepció que tenen els espanyols de Catalunya. I crec que a uns quants espanyols els sortiria la idea que Catalunya és “otro país”.

En efecte, en contra del que volen fer-nos creure partits com Ciutadans, per a molts espanyols Catalunya és un altre país: igual que França. Els agradi o no als senyors diputats Rivera o Cañas.

Pels mitjans de comunicació i internet es troben mostres d’això que dic. Va bé reprendre’n algunes de més antigues (que ja hem reportat al blog en alguna altra ocasió) i aportar-ne algunes de més recents. Vegem-les.

a) L’any 2005 Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, volia adquirir l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol). A més, la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).

b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)

c) El 20-4-2011 el Reial Madrid va guanyar la Copa del Rei al Barça. Un dels jugadors del Madrid, n’Esteban Granero, va publicar al mateix dia un missatge al Twitter dient que “La copa de España se queda en casa”. Poc després va haver d’esborrar el missatge pel rebombori que havia causat. (Vegeu la notícia al diari Ara, 21-4-2011).

d) Durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres (28-7-2012), els comentaristes de Televisió Espanyola van evidenciar que, per a ells, Barcelona no és una ciutat espanyola. Com que Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics del 2020 (després d’haver intentat, sense èxit, aconseguir els del 2012 i 2016), els comentaristes espanyols anaven dient “también queremos unos juegos, a España nos gustaria tener unos juegos”, com si els Jocs de l’any 1992, celebrats a Barcelona, no comptessin. I és que, segurament, per a ells, no comptaven. L’únic que compta per a l’imaginari hispànic és allò que hi ha fora de Catalunya. (Vegeu la notícia a Nació Digital, 28-7-2012.)

En resum: molts espanyols veuen Catalunya com un altre país. I és que, com diu la dita, el temps posa tothom al seu lloc, malgrat els intents que es puguin fer per a alterar el lloc natural de les coses.

Rescat espanyol? Estat català!

Fixem-nos-hi. El Govern espanyol deu diners a la Generalitat de Catalunya. En concret, deu diners del Fons de Competitivitat i, sobretot, per la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia III (del 2006). Aquesta addicional estableix que, als pressupostos de l’Estat espanyol, ha d’haver-hi un mínim d’inversió en infraestructures a Catalunya i que, si no s’executa (que mai s’executa, val a dir), el Govern espanyol ha de traspassar a la Generalitat els diners no invertits. Cal recordar que l’Estatut d’Autonomia és una llei orgànica espanyola. En total, el Govern espanyol deu a la Generalitat 1.450.000.000 euros del Fons de Competitivitat, 759.000.000 euros per la disposició addicional tercera (exercici del 2008) i 211.000.000 euros per la disposició addicional tercera (exercici del 2009), als quals caldrà afegir-hi el que es degui de la disposició addicional tercera (exercicis del 2010 i del 2011). En total, 2.420.000.000 euros pel cap baix.

Doncs bé: el Govern espanyol es nega a donar aqueixos diners al·legant que no té ni un ral. Tanmateix, al mateix Govern espanyol munta un fons de liquiditat per a rescatar autonomies, amb 18.000.000.000 euros. La Generalitat està asfixiada i segurament demanarà a final de juliol del 2012 o durant l’agost diners d’aquest fons de liquiditat, cosa que implica que el Govern espanyol pot posar cullerada a la Generalitat.

Veam si ens entenem: el Govern espanyol deu una morterada a la Generalitat perquè ho estableix la llei; el Govern espanyol es nega a donar un duro a la Generalitat saltant-se la llei; el Govern espanyol munta un fons de liquiditat per a posar diners a les comunitats autònomes amb problemes financers, i que si s’activa implica un control estricte del Govern espanyol sobre la comunitat autònoma que el demani; la Generalitat, com que no rep els diners que per llei li deu el Govern espanyol, ha de recórrer a aquest fons de liquiditat i, per tant, ha de ser intervinguda pel mateix Govern espanyol que li ha negat els diners tot i tenir-los al calaix (el fons de liquiditat per a autonomies és unes set vegades és gran que el que deu el Govern espanyol a Catalunya). Esperpèntic, oi?

Com es pot ser tan beneit a la Generalitat i no trencar amb aquesta estafa?

Quina vergonya! Quant de gripau empassat al Palau de la Generalitat! Això és acotar el cap davant una solemne injustícia i presa de pèl. Una intervenció així, en què es lamina l’autogovern de Catalunya, és inassumible per cap partit catalanista. Ah, i senyors de la Generalitat: no facin el ridícul com ha fet Espanya en negar que hi hagi rescat financer quan la Unió Europa hi ha injectat diners (a canvi de contolar-ne la política i els pressupostos). La Generalitat ha estat rescatada pel Govern espanyol (perquè el mateix Govern espanyol asfixia Catalunya amb un espoli fiscal desproporcionat i negant-se a donar a la Generalitat els diners que li correspon).

A aquestes alçades de l’estafa, ja em perdonareu, però va sent hora de fer via. El senyor Artur Mas ja triga a tallar. Això és inassumible políticament, perquè es traspassa més d’una línia vermella, i més quan serveis bàsics com hospitals, residències de gent gran, escoles, guarderies, universitats, bombers, etc., veuen retallats els seus pressupostos fins a mínims impensables. I si és inassumible, un dirigent d’un país ha de saber fer el que cal fer. Plantar-se, començar de zero i dirigir el país cap a un nou horitzó: un Estat europeu. Si hem de sotmetre’ns a un rescat d’un Estat depredador, jo com a ciutadà no ho accepto, i exigeixo als meus dirigents que optin per l’única solució que li queda a Catalunya: ser Estat (i administrar-se els seus afers econòmics sense ingerències de veïns depredadors). Cap altra sortida és viable, senyor Mas.

Que us quedi clar: ens cal un President, no pas un president. Si hem de tindre una simple gestoria més val que tanquin la Generalitat. Aquest format diluït no em serveix de res. Els dirigents polítics catalans han d’estar a l’alçada de les circumstàncies; i si no hi estan han de plegar i deixar pas a d’altres de més ben preparats. Un President ha de fer el que ha de fer; i si acota el cap i no fa res ha de plegar. Veam si ho entenen.

Quan a la tardor del 2012 hi hagi sotracs polítics i socials encara es demanaran per què...

El 13-7-2012 el Govern espanyol (a mans del PP) ha aprovat un paquet d’actuacions polítiques i econòmiques que només poden qualificar-se de catastròfiques (apujada astronòmica de l’IVA i d’altres impostos, rebaixa de prestacions d’atur, suspensió a la pràctica de les prestacions per la Llei de dependència, collada gegantina als ajuntaments, etc.), a les quals cal sumar-hi altres mesures anteriors (altres impostos apujats, augment de taxes universitàries lesiu per als catalans, minva de subvencions a llars d’infants, amnistia fiscal als defraudadors, augment de nombre d’alumnes per aula, minva de les partides destinades a recerca, retallades de sou al funcionariat català, perllongament de la discriminació en inversions a Catalunya per part de l’Estat espanyol, abocament de diners púbics -per tant, de la gent- a Bankia mentre s’apugen impostos, etc.). L’economia se’n ressentirà, de manera que la crisi econòmica s’agreujarà, i tot al mateix temps que es retiren les bases d’un sistema social.

Mentre el Govern espanyol fa això, es va acumulant gas. Ja sabeu que el gas no es veu, però hi és. I només falta que hi hagi una espurna perquè esclati tot. Així que el gas s’encén de cop, després tothom és pregunta estranyat: “Però què ha passat...?”.

Doncs qui tingui ulls pot veure perfectament com es va acumulant gas. A tall de mostra, a internet van sortint vídeos prou il·lustratius.

Per exemple, al YouTube hi ha una gravació del programa de televisió Punto Pelota (canal Intereconomía). És un petit reportatge sobre com va viure l’ambaixada espanyola a Polònia la victòria d’Espanya sobre França a l’Eurocopa de futbol (juny del 2012). Val molt la pena mirar-lo (dura uns tres minuts).

(El vídeo per si sol ja val la pena. Però podeu llegir-ne la valoració que en fa en Salvador Cot a Nació Digital (14-7-2012).)

Podem sumar-ho a un altre vídeo de l’11-7-2012, el “¡Que se jodan!” que va deixar anar la diputada del PP n’Andrea Fabra (podeu veure el vídeo aquí). La dona va dir allò mentre en Rajoy anunciava retallades a la prestació d’atur: una gran sensibilitat. Després, na Fabra va mig excusar-se que s’adreçava als diputats socialistes. Ja em perdonarà, però que un diputat digui a altres diputats “Que es fotin!” amb to d’insult i menyspreu és suficient perquè dimiteixi.

Aquesta diputada precisament és filla d’en Carlos Fabra i viu a costa de l’erari públic, és a dir, dels diners de tothom. Son pare, en Carlos Fabra, és un alt càrrec provincial del PP a Castelló que va construir l’aeroport (actualment aturat) amb diners públics, o sigui, de tothom (per cert que el seu director, en Juan García Salas, cobra 84.200 euros anuals malgrat que no hi passa cap avió, també provinents de diners públics, és a dir, de tothom). Actualment en Carlos Fabra té una causa judicial pendent per presumpte declite de suborn.

(Com en l’altre vídeo, val la pena repescar un comentari d’opinió. Vegeu l’editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb (12-7-2012) titulat “Els diputats del PP són uns indecents”.)

Els dos vídeos fan pensar molt. Mentre hom veu el vídeo de Punto Pelota hauria de mirar al mateix temps la nòmina (qui en tingui). Comptem les retallades de la nòmina i comparem-les amb els fastos del vídeo. I recordem que, mentre es fan aquestes festes i celebracions com a manifestació de l’orgull espanyol, Espanya és un Estat rescatat i un dels països d’Europa amb més fracàs escolar, més frau fiscal i més atur. Francament, no sé què celebren ni de què se senten orgullosos...

En resum, no sembla gaire forassenyat afirmar que a la tardor hi haurà vagues, revoltes i aldarulls; fins i tot crec que a la universitat veurem coses que no s’hi veien des dels anys 70 del segle XX. Només cal passejar-se per algunes dependències administratives públiques per a notar el grau de fastig del funcionariat, que un moment o altre esclatarà. I els sindicats ja han anunciat que al setembre es bellugaran.

Dic que no sembla forassenyat perquè el grau d’emprenyamenta ha arribat a nivells institucionals. És a dir, s’ha arribat a dalt de tot. Ja no tenen motiu de queixa només el poble pla; també el tenen les classes mitjanes, els empresaris i ara fins i tot les elits. Vegem-ne algunes mostres.

• El 23-5-2012 els rectors de les universitats espanyoles van plantar el ministre José Ignacio Wert perquè estaven farts de la seva manera de fer. Una mesura de protesta que, en el món de la corbata, és gravíssima. 
• Alguns ajuntaments catalans estan retornant les banderes espanyoles a la Delegació del Govern espanyol, en un acte de rebuig a l’autoritat espanyola sobre el municipi. Poca broma: ja no són quatre eixelebrats que cremen una bandera (episodis de Girona o Premià de Mar). És un acte institucional d’honestedat, de dignitat, de política en majúscules i de desgreuge.
• El conseller d’Economia de la Generalitat, n’Andreu Mas-Colell, al sortir d’una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (12-7-2012), va criticar el ministre d’Hisenda espanyol, en Cristóbal Montoro, lamentant-se que “Ens renyen, ens tracten com a súbdits, és l’ordeno y mando”. Es podria dir al conseller Mas-Colell que ja era hora que s’adonés que Espanya és això, però ara m’interessa recalcar que és inusitat que un home assenyat i tranquil com en Mas-Colell pronunciï paraules d’aquest calibre. Dins els cercles de CiU i la Generalitat el to és semblant, i ja hi ha qui advoca per la insubmissió, com en Josep Rull. Alerta, no parlem de les CUP, ICV o el món alternatiu; parlem del principal partit polític de Catalunya, de centre-dreta, ara al govern. (Per a qui pensi que en Montoro està sota pressió, que sàpiga que hi ha qui el titlla directament d’inepte, com en Xavier Sala-i-Martín, professor universitari d’economia.)
• I alguns intel·lectuals (com la monja Teresa Forcades), activistes polítics (especialment de l’esquerra i el món alternatiu, però no només) i periodistes amb renom (en Jaume Barberà, en Jordi Basté o en Jordi Évole i altres d’espanyols) aquest juliol del 2012 estan poc o molt cridant a la revolta i la insubmissió, ja sigui amb davantals d’opinió, ja sigui a través de les xarxes socials. Alerta quan els periodistes donen aquestes consignes: es pot ben bé dir que el poder juga amb foc.

Vist tot plegat, em sembla clar que el trencament amb el model polític és inevitable. A hores d’ara o sabem cap on es decantarà (anarquia?; anarquisme? -no és el mateix-; independència de Catalunya?; involució democràtica i autonòmica?; populismes i feixismes?; tecnocràcia dels mercats?). Però és evident que res no serà igual.

Acabo amb una reflexió més pròpia del món acadèmic, allunyada del batec del dia a dia. Aquests vídeos, els blogs o els articles d’opinió publicats en diaris (en paper i digitals) són documents que testimonien els moments previs a l’esclat. És com si un cronista descrivís el que passava a França mesos o setmanes abans de la Revolució Francesa: això hauria anat fantàsticament bé als historiadors. Ja va bé, doncs, que en deixem constància.

“Alemanya ha de...!” No, senyors, Alemanya no “ha de” res: que cadascú carregui amb les seves responsabilitats

Fa temps que els tertulians del programa 8 al Dia (el programa d’en Josep Cuní al canal 8TV) critiquen durament Alemanya. Una crítica exposada especialment pels tertulians propers a l’establishment: n’Antich, en López Burniol, en Milián Mestre, en Carol, etc. En d’altres mitjans (TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, La Vanguardia, El Mundo, etc.) també se sent la mateixa cançó de l’enfadós.

La idea d’aquests opinadors (i en certa manera del Govern espanyol) és que Alemanya fa malament perquè, obligant Espanya a reduir el dèficit governamental, pot fer que Espanya se’n vagi a la ruïna.

A parer meu, aquesta idea, aquest retret, aquest to d’exigència, està fora de lloc. És erroni en el fons i de retruc massa dur en la forma.

Ja que la gent està cansada de paraules i més paraules que costen d’entendre i que no van enlloc, farem l’exercici d’explicar la crisi financera espanyola a un xiquet de 6 anys.

D’entrada: és evident que ningú (ni una persona, ni una comunitat de veïns, ni una empresa, ni un govern) pot estirar més el braç que la màniga. S’entén que si hom n’ingressa 8 i en gasta 10 acabarà malament. Si, malgrat les evidències, hom n’ingressa 8 i en gasta 10, és responsabilitat seva si finalment té problemes. La responsabilitat és seva i només seva; no pas del seu veí o amic.

Ara l’Estat espanyol recapta molt poc a causa de l’atur i de la crisi econòmica. La pregunta és: si recapta menys, només té tres opcions. Primer, retallar serveis. Segon, apujar impostos. Tercer, demanar prestat. Aquesta tercera via consisteix bàsicament a demanar diners als mercats financers (amb bons i lletres). El problema de la tercera via és que la gent que deixa diners a l’Estat espanyol no se’n fia i per això li exigeix interessos alts (és la famosa prima de risc). Un prestador de diners no està obligat a fiar-se de ningú i pot demanar un interès alt. Qui rep els diners pot negar-se a pagar interessos alts, però lògicament també renuncia al préstec. Si fa això, el Govern espanyol estronca la tercera via. Per tant només li queden les dues primeres opcions. La pujada d’impostos no li agrada, per raons comprensibles (s’alenteix més l’economia, el poble pot castigar-lo electoralment, etc.). Però llavors el Govern espanyol (i els tertulians) exigeixen un gest a Alemanya. Atenció: exigeixen. I quan Alemanya o una institució internacional (FMI, Banc Central Europeu, etc.) diu a Espanya que moderi el dèficit si vol ajudes, al Govern espanyol per aquí li entra i per aquí li surt.

Pregunto. Quina obligació té el Govern alemany de salvar un altre govern (sigui Grècia o Espanya)? Des de quan un govern ha de posar diners en un altre govern? Recordem que el Govern alemany rep diners dels seus ciutadans per la via dels impostos (i també dels mercats financers). Un alemany que té dificultats per a arribar a fi de mes ha de donar diners al seu Estat perquè li forneixi serveis, no pas per a salvar un altre govern (l’espanyol) que ha estirat el braç més que la màniga. Hi estem d’acord?

Fa pena veure el to d’aquests contertulians (i del Govern espanyol), ple d’exigència. Si el Govern espanyol gasta més del que ingressa, no és un problema exclusivament seu? Quina obligació té un altre Estat de salvar-lo?

Amb Bankia el mateix. Per què la ciutadania alemanya ha de posar diners per a salvar un banc d’un altre país (Espanya)? Si un banc (entitat privada) ho ha fet molt malament en la seva gestió, per què un ciutadà d’un altre país hi ha de posar diners? Fins i tot és molt discutible que els ciutadans espanyols tinguin de posar-hi diners; més ho és, doncs, que hi posi diners un ciutadà alemany.

La pregunta que faig és sobre obligacions, ja que el to dels tertulians (i del Govern espanyol) és aquest: “Alemanya ha de...”. Ja sé que molts estalviadors alemanys han comprat deute públic grec. Però no parlo de si a Alemanya li convé o no fer una cosa, sinó si hi està obligada.

Si un Estat gasta més del que ingressa és problema seu. Si un banc ha fet mala gestió és problema seu. Cap altre Estat està obligat a resoldre aquests dos problemes, i menys a posar-hi diners.

No entenc com els tertulians van amb aquestes exigències. Qui estira més el braç que la màniga s’ha de responsabilitzar ell solet de les seves actuacions.

Si el Govern espanyol gasta més del que ingressa que s’espavili. Si Bankia ho ha fet malament que s’espavili. Que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, senyors. No assumir responsabilitats i, per contra, exigir és, ras i curt, d’immadurs. I si al capdavant del Govern espanyol i de les entitats que van formar Bankia (i altres entitats bancàries, com la CAM, CajaSur, Caja Castilla - La Mancha, etc.) hi ha immadurs és un problema de la ciutadania espanyola, no pas de la ciutadania alemanya.

En resum: si Espanya se’n va a la ruïna és pel mal fer dels espanyols (o del Govern espanyol i els bancs espanyols, si hem de ser estrictes; però també per un model econòmic ruïnós). Carregar les culpes a un altre Estat és d’irresponsables i d’immadurs.

I l’Espanya rescatada respon: ‘pa chula yo’

Finalment, la Unió Europea ha rescatat el malmès sistema bancari espanyol. La injecció pot arribar als 100.000.000.000 euros, una quantitat gegantina. És un pedaç a la terrible situació econòmica espanyola, que pot alleugerir els temors dels dirigents polítics europeus, ara que Grècia (el 17-6-2012) torna a les urnes i potser plantarà cara al dictat europeu.

Hom ha parlat molt de l’impacte econòmic i polític d’aquest rescat, per raons òbvies. Ara: hi ha un tercer punt d’atenció força curiós, més proper al safareig que al debat polític: en concret, com d’irresponsable ha sigut en tot aquest afer el govern espanyol encapçalat per Don Mariano Rajoy. Aquesta irresponsabilitat ha sigut comentada per periodistes i intel·lectuals d’arreu.

Don Mariano i els seus adlàters (ministres, premsa amiga, etc.) han actuat de manera insolentment orgullosa per despit nacionalista. Així es pot resumir la seva actitud davant tot plegat. Una actitud immadura fins a l’extrem, d’allò més irresponsable i totalment impresentable. Al revés del que hauria calgut en un tema tan delicat com un rescat financer, on la diplomàcia i la responsabilitat havien d’haver sigut els eixos rectors de qualsevol actuació.

L’actitud irresponsable de Don Mariano i els seus traspua en tots els fets. Un tast:

a) El rescat s’ha decidit el 9-6-2012; però dies abans (el 28-5-2012) Don Mariano negava que es produís tal rescat (textualment va dir “No va a haber ningún rescate de la banca española”). Si aleshores el rescat s’estava coent, Don Mariano va mentir. (És clar que també deia durant el debat d’investidura (desembre del 2011) que no apujaria impostos, i al cap de pocs mesos ho feia.) I si no sabia que s’estava coent el rescat bancari de l’Estat que governa és que és un mal governant. Tots dos escenaris diuen molt d’aquesta persona i del seu equip.

b) El dia que s’anuncia el rescat (9-6-2012) la premsa esperava que Don Mariano, com a president espanyol, aparegués en públic per a explicar-ho. La responsabilitat d’un governant porta a això. Doncs no. Qui va aparèixer en públic va ser el ministre espanyol d’economia, Luis de Guindos. Quan els periodistes van demanar-li com és que no apareixia el president espanyol en comptes d’ell -com era esperable- en De Guindos va deixar anar que era ell el membre de l’Eurogrup, i punt. I ràpidament va apel·lar a un altre periodista que preguntés. Quina poca seriositat! Per la pressió de la premsa, Don Mariano va comparèixer l’endemà (10-6-2012) a dir quatre coses. Malament quan un president compareix a deshora...

c) Tant De Guindos com Don Mariano, en les seves compareixences públiques, negaven que fos un rescat. Per a ells era simplement un préstec. Bé, un rescat és un rescat, mal que els polítics tergiversin el llenguatge. El món periodístic ja comença a posar en qüestió aquesta mena d’eufemismes.

d) Don Mariano, en la seva compareixença, ha mirat de vendre la cosa com un gran èxit seu. Fa veure que va pressionar els altres (la Unió Europea, el FMI, els Estats Units, el Banc Central Europeu, la cancelleria alemanya, etc.) i que ell n’ha sortit victoriós. Quan és sabut per tothom que quan t’han de rescatar és que estàs amb l’aigua al coll perquè ho has fet malament. Qui ha pressionat ha sigut tothom a Espanya, i no a la inversa. I la prova la tenim en el fet que, setmanes abans, la Comissió Europea o el govern alemany pressionaven de valent. Patètic.

e) I encara el 10-6-2012 a la tarda Don Mariano va anar al futbol. Va considerar que havia d’animar la selecció espanyola a l’Eurocopa que es juga a Polònia i Ucraïna. Atenció: no pas a la final, sinó al primer partit, on hom s’hi juga poc. I encara va dir que hauria volgut anar al partit de tennis d’en Rafa Nadal a Roland Garros (ara sí, una final). Espanya en una cruïlla del seu esdevenir i el president que gairebé no compareix en públic (i ho fa pressionat pels mitjans) però en canvi se’n va a l’altra punta d’Europa a veure un partit de futbol gens transcendent.

f) Tant De Guindos com Don Mariano sostenen que el rescat implicarà condicions del rescatador (Europa) al sistema bancari, per tal com és un rescat circumscrit a la banca, però no pas a la política econòmica del govern (impostos, reglamentació del mercat laboral, pensions, jubilació, inversions públiques, etc.). És a dir, volen donar a entendre que Europa no ha tocat ni un bri la sobirania espanyola, a diferència de Grècia, Itàlia o Portugal, intervinguts del tot. Tanmateix, la Unió Europa diu que sí que es controlarà la política econòmica del govern espanyol fins al punt que dictarà què ha de fer el govern en aquest àmbit i, si Espanya no compleix, no hi haurà quartos. És a dir, sí que s’ha perdut sobirania. Una altra cosa és que no vulguin admetre-ho, mal que al nacionalisme espanyol això li dolgui.

g) Tot aquest reguitzell de despropòsits tenen a veure amb el rescat. Però abans n’hi ha hagut més. A tall de mostra, quan la Unió Europea signa el Pacte d’Estabilitat (3-3-2012) Don Mariano va fer de rebec. Aquest pacte imposa a Espanya unes restriccions molt fortes quant a dèficit públic; concretament, deixar-lo al 4,4% del producte interior brut el 2012, i després més baix. Al matí Don Mariano signava pomposament (juntament amb els altres dirigents europeus) el pacte; a la tarda, a Brussel·les mateix, Don Mariano sortia en públic per a dir que el dèficit públic espanyol el posava Espanya i punt, perquè era un acte de sobirania; i que, per tant, a Espanya el dèficit del 2012 seria un 5,8% del producte interior brut. Don Mariano podia haver no signat, o bé demanar flexibilitat (cosa que més tard la Unió Europea va acceptar), però no: signo i em faig el xulo dient que faré el que em doni la gana. Si d’això se’n diu responsabilitat...

Per tot plegat, Espanya i els seus governants han acabat sent la riota de la premsa internacional. I així els veuen al món. Podeu fer-hi una ullada a través del diari Ara o d’El Singular Digital. Només veure com la premsa internacional interpreta la reacció del govern espanyol fa caure la cara de vergonya a tothom que ha d’emprar el passaport espanyol. En algun cas la sorna voreja el menyspreu, com la revista Time (“You say tomato, I say bailout”). La poca credibilitat que tenia el govern espanyol, doncs, se n’ha anat en orris.

Tant la premsa com les cancelleries d’arreu d’Europa i Amèrica -i també molts analistes catalans- consideren que aquesta actitud del govern espanyol (i també la manera com ha gestionat la crisi de Bankia) està motivada per l’orgull nacionalista, un patrioterisme patètic. Europa i els Estats Units d’Amèrica veien que aqueixa actitud quixotesca podia fer perillar l’estabilitat econòmica mundial, i se’n feien creus: com es pot anteposar l’orgull nacional (per tal d’evitar la vergonya de ser rescatat) a la resolució de problemes econòmics?

Aquest comportament orgullós i un xic autista és típic de la cort castellana imperial dels segles XVII i XVIII, però reviu als segles XX i XXI amb el franquisme i la democràcia actual. Dit d’una altra manera: no ha desaparegut. La seva llista de prioritats és: primer l’orgull nacional i encabat ja veurem. Així obraven quan s’ensorrava l’Imperi espanyol i així actuen quan s’ensorra l’Estat espanyol. Una manera d’obrar contrària a la raó, evidentment. Tan contrària a la raó que ha portat a l’ensorrament del projecte econòmic que se’n derivava. En efecte, en el vessant econòmic, aquest comportament hispànic té com a actuacions emblemàtiques la bombolla immobiliària (ara rebentada i amb una crisi de cavall), l’intent d’expandir les grans empreses espanyoles per Sud-amèrica, les infraestructures megalòmanes amb especial atenció a crear un Gran Madrid (AVEs, aeroport de Barajas, etc.) i l’intent de crear un gegant financer a Madrid a través de Caja Madrid (després Bankia), ara fracassat. Qualsevol persona que coneix a fons l’economia, la història o la política espanyola sap que aquest model és el que hi ha hagut des de sempre (vegeu el programa Singulars, del canal 33 (29-5-2012), quan van entrevistar en Germà Bel). Ara ho han descobert els mandataris europeus i americans, que no tenen per què saber història espanyola, és clar.

En fi, al final Espanya és vista arreu del món com el que és: un país que té més orgull que intel·ligència, on el nacionalisme i la incompetència tenen més pes que el seny, on el govern prefereix retallar en recerca i educació abans que deixar de construir el faraònic AVE d’Extremadura on no hi anirà ningú (i que Portugal ja ha dit que no connectarà amb tren d’alta velocitat, i per tant morirà a la frontera), on el govern prefereix escanyar econòmicament Catalunya i València negant-se a fer el corredor mediterrani i aposta per foradar el Pirineu per l’Aragó (mal que França també ha dit que no connectarà amb aquest corredor aragonès i per tant també morirà a la frontera) i on els governants ineptes són capaços de crear una bola econòmica per deliris de grandesa (una grandesa imperial que va deixar d’existir ja fa segles, val a dir).

Aquesta manera d’obrar és típica espanyola; però cal assenyalar que el tarannà de Don Mariano n’ha multiplicat els efectes. Don Mariano és tou, mancat de tremp i incapaç de prendre decisions. No ho dic jo: ho diu qui hi ha tingut tractes. La periodista catalana Glòria Serra, que treballa de fa temps a Madrid, en una tertúlia a El Món a RAC1, poc abans de les eleccions espanyoles del novembre del 2011, va contar el següent. Don Mariano va ser ministre d’Administracions Públiques (1996-1999, després va tindre altres responsabilitats) durant la presidència de Don José María Aznar. Amb motiu d’això, la periodista va entrevistar-lo. Abans de l’entrevista es va documentar sobre el personatge, i persones properes a Don Mariano van dir-li (cito textualment el que va explicar na Serra): “Los temas se le pudren sobre la mesa”. És a dir, ni fa res ni deixa de fer res, per greu que sigui el tema que té sobre la taula. Això explicaria que Don Mariano pràcticament no faci compareixences públiques com a president espanyol, o que s’escudi en De Guindos a l’hora de donar explicacions sobre el rescat.

En fi: tot plegat lamentable. Com a cloenda us poso una selecció d’escrits que analitzen i comenten aquesta actitud quixotesca i ridícula del govern espanyol:

- “Les deu mentides de Rajoy” (Vicent Sanchis, El Singular Digital, 11-6-2012)
«Espanya no s’ha estalviat “la humiliació nacional”, que tant sembla preocupar els seus governants i la premsa de Madrid. La mateixa ajuda és un reconeixement d’incapacitat i insolvència. El govern i l’economia espanyols no tenen gens de credibilitat en els mercats internacionals. Si el rescat els tranquil·litza, tots els mèrits són d’Europa. L’intervingut no només quedat “humiliat”, sinó “tocat” i, li agradi o no reconèixer-ho, “intervingut”. [...] Els fons que Europa destina al sistema financer espanyol són la constatació d’un fracàs. Un enorme fracàs que el ministre De Guindos i el president Rajoy tenen la santa barra de negar en públic. Com es pot parlar de “línia de crèdit” amb un govern, unes entitats i unes administracions que no en mereixen cap? Qui menteix així ni tan sols es mereix que el rescatin.»

- “Bankia i l’orgull espanyol: abans arruïnats que intervinguts?” (Ramon Tremosa, blog Torre de Guaita, 30-5-2012)
«Rajoy va intentar amagar la realitat (“no hi ha relació entre el rescat de Bankia i l’augment de la prima de risc espanyola”) però la realitat el va desme[n]tir a ell immediatament [...]. I enmig de tot plegat, l’orgull espanyol que, en negar-se a demanar ajut europeu, amenaça d’arruinar-nos. [...] Alain Minc, economista i conseller de Sarkozy, va acusar Rajoy a El País la setmana passada d’incórrer en “el pecat d’orgull”: quin obstacle impedeix aquesta actuació tan assenyada (el rescat)? “L’excés d'orgull del Govern de Rajoy, que afirma en veu molt alta que Espanya és capaç de superar per si sola la crisi del seu sistema bancari. Això és enganyar-se a si mateix: ho saben tots els experts i tots els professionals. L’elecció és senzilla. O el Govern controla el seu pecat d’orgull i negocia ja un acord amb els socis i les institucions europees o el desig de salvar-se pel seu compte perdurarà i d’aquí a tres mesos serà necessari fer una operació d’urgència. Llavors aquesta opció serà més difícil i més penalitzadora, perquè els europeus voldran fer pagar a Madrid la seva il·lusòria i costosa decisió d’actuar pel seu compte”.»

- “Honra i vaixells” (Francesc-Marc Àlvaro, La Vanguardia, 11-6-2012)
«El Govern espanyol del PP i el seu entorn mediàtic consideraven, fins fa pocs dies, que el rescat o qualsevol cosa semblant seria una humiliació insuportable. Per això la paraula orgull apareix tant en les cròniques de les darreres setmanes. Orgull oficial com a expressió d’un nacionalisme d’Estat que, de passada, encobria la por de Rajoy de perdre la presidència si, finalment, calia demanar ajuda; amb l’acord de l’Eurogrup, el gallec conserva la cadira; altra cosa és l’autoritat, certament molt tocada. Rajoy és el líder espanyol menys valorat. S’atribueix a l’almirall Méndez Núñez una frase famosa que -sembla que pronunciada o escrita durant la dècada dels seixanta del segle XIX- resumeix perfectament la política de l’orgull nacionalista per damunt d’altres consideracions: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. Tot l’estira-i -arronsa sobre el rescat inevitable ha estat dominat per aquesta màxima. Hi ha una obsessió: mantenir les aparences i salvaguardar l’honor del governant espanyol. Aquesta actitud nostàlgica -molt arrelada al pati hispànic- ha resultat letal davant la crisi. Zapatero no va prendre mesures fins que va estimbar-se i Rajoy va pensar que, a Brussel·les, s’empassarien les seves faules. La supèrbia de la majoria d’intervencions oficials ha mostrat un personal polític incapaç d’entendre les servituds dels nous equilibris globals i el lloc exacte d’Espanya en aquest tauler.»

- “Espanya rescatada, els catalans més espoliats (#yousaytomato)” (Granollacs, blog Per a Bons Patricis, 11-6-2012)
«Tot plegat, a més, la tarda de dissabte, va ser d’autèntica vergonya aliena. És difícil fer un ridícul semblant d’abast mundial: al dia següent, el setmanari Time s’enfontia descaradament. Tenir passaport espanyol s’està convertint en quelcom semblant a ser leprós al món antic. El president del Govern no compareix públicament un dels dies més importants de la història recent dels nostres veïns (debia estar mirant el partit de l’Eurocopa?). I l’estampa de Guindos de la Calzada, pinxo com mai, senzillament tremenda. Negant una vegada més la realitat. Mentint descaradament. Enganyant amb tot el morro possible. Amb posat malhumorat de, va està bé, si es posen tan pesats acceptarem els diners dels europeus, els concedirem l’honor d’ajudar-nos. Coses del no nacionalisme espanyol.»

- “La jactancia de un Gobierno provinciano” (José Antonio Zarzalejos, El Confidencial, 11-6-2012)
«Un apoteósico Mariano Rajoy compareció ayer en la Moncloa -arrastrando políticamente los pies, pero con paso firme y sonrisa impostada- para perpetrar una intervención en rueda de prensa que se recordará como una de sus mayores inhabilidades políticas, sólo comparables a las de un Zapatero que en 2008 prohibía que se hablase de crisis económica (se trataba de “una desaceleración”, de un “enfriamiento” o de una “ralentización”) y que hasta mayo de 2010 se comportó con la misma jactancia -arrogancia o presunción- que Rajoy ahora, mostrando ambos el carácter provinciano de sus respectivas gestiones. [...] Hace falta facundia y descaro intelectual para sostener que el rescate parcial de nuestro sistema financiero no es tal sino la disposición de una línea de crédito sin contrapartidas más allá de las que correspondan a las entidades que sean socorridas con esos fondos; para reiterar que la disposición de ese crédito no generará más déficit público cuando el receptor del mismo es el Estado a través del FROB; para afirmar -luego de haber descartado la hipótesis como calenturienta y aviesa- que las reformas adoptadas por su Ejecutivo han evitado nada menos que la intervención en toda regla del Reino de España y para asegurar que no sólo no ha sido presionado por la troika, sino que él ha contraído el mérito de ¡haberla presionado! [...] Por lo demás, la negativa -suya, de la vicepresidenta, del ministro de Economía, del de Industria… de que la “banca española no será rescatada” (28 de mayo) y de que las decisiones se tomarían cuando las auditorías independientes valorasen las carteras crediticias de las entidades financieras y sus riesgos (8 de junio)- respondería, no a una mentira o a una ignorancia de grueso calibre, sino a la muy entendible estrategia de no “retransmitir las negociaciones”. De tal forma que “resuelto el tema”, nuestro presidente enfiló a Polonia a contemplar el primer partido de la Roja en la Eurocopa. [...] Lo peor, con todo, no es que el Gobierno haya tenido que rectificar el rumbo incurriendo en improvisación y bandazos [...]. Lo peor es lo que el corresponsal en Madrid de The Finantial Times, Víctor Mallet, escribió en el diario Expansión el pasado sábado, bajo el título “España ignora al resto del mundo”.»

- “No tenen remei i no en tenim” (Vicent Sanchis, Nació Digital, 11-6-2012)
«Les dues màximes preocupacions que torturen Mariano Rajoy en la crisi nostra de cada dia no són les que amoïnarien un polític solvent d’aquest hemisferi. El president espanyol no pateix pel drama dels despatxats, per l’angoixa dels desocupats o pels equilibris familiars dels que no arriben a final de quinzena. Rajoy no centra tots els esforços a impulsar l’economia productiva, a donar de sentit a les migrades inversions que encara es pot permetre el seu govern o a aparèixer davant la comunitat internacional com un líder seriós, solvent i responsable. Mariano Rajoy només mira d’estalviar-se els màxims tràngols públic possibles i que Espanya mantingui la sobirania formal i l’orgull tradicional. Les preocupacions del cap de govern espanyol són, per dir-ho sense revolts, autèntiques idiotades que no traurien la son a un polític sensat. [...] Mentrestant, la premsa amiga es felicita per haver resolt tant bé el problema, i celebra que Espanya conservi la seva sobirania, no hagi estat humiliada i hagi evitat el rescat. Els del deliri més encès comparen Rajoy amb Casillas i el govern amb la selección. Ningú, però, explica quina és la situació de l’economia espanyola i el drama del seu sistema bancari. Ningú posa el nom que correspon a l’ajuda europea i ningú tampoc afronta la realitat amb el valor i la solvència que exigeix. Espanya no té remei perquè no en sap més.»

- “L’orgull ferit del govern espanyol” (Vicent Partal, Vilaweb, 11-6-2012)
«[...] ahir el president del govern espanyol va dir coses gens demostrables. Resulta patètic que digués, plantant cara, que havia estat ell qui havia pressionat per aconseguir un préstec, mentre que la resta de caps de govern no paren d’explicar que gairebé el van sotmetre a un tercer grau perquè acceptara el rescat. [...] La veritat és que la gestió que el govern espanyol ha fet de la crisi no ha estat gens encertada, però molt pitjor ha estat la gestió comunicativa que n’ha fet. Mirem-nos-ho com vulguem. Que de Guindos digués que eixia a parlar ell perquè el membre de l’Eurogrup era ell, no Rajoy, fou una patinada de dimensions còsmiques. Que Rajoy, de primer amagat, improvisàs després una conferència de premsa abans d’anar a futbol, fou un destrellat. I la negativa a respondre en anglès les preguntes dels periodistes, quan era fonamental de presentar una bona imatge a la resta d’Europa és un indici més que el govern espanyol, i Espanya, no han entès gens la nova situació en què es troben. Tenen l’orgull ferit. Però haurien d’entendre, i com més prompte millor, que ja no es poden permetre ni de tenir orgull…»

- “La síndrome de les Açores” (Vicent Sanchis, El Punt Avui, 9-6-2012)
«Es pot definir la “síndrome de les Açores” [per la reunió entre Bush, Aznar i Blair a les Açores el 2003] com l’afany de protagonisme històric desbocat que va embargar José María Aznar en aquelles illes encara portugueses. El líder del Partit Popular [...] va creure arribat el moment de la plena justícia històrica per a Espanya. Finalment, la nació lligada abans que cap altra del món, recuperava la dignitat que li corresponia per decisió divina. [...] La síndrome de les Açores no va afectar José María Aznar com un brot esporàdic d’un virus colonial incontrolat. El president espanyol ja el portava covat. L’arrogància desproporcionada ha estat una constant històrica del nacionalisme espanyol d’arrel castellana. L’enorme fatxenderia, que només és capaç de derrotar els enemics interns, és la mateixa que l’ha definit, aquest nacionalisme, des que va prendre consciència de la pròpia existència. És també la que exhibien, descarats, Franco i Millán Astray en una fotografia de grup africanista. O la que portava milers de manifestants a bramar al carrer contra el món que intentava civilitzar-se: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.” És l’orgull que el mateix Aznar intentava homologar internacionalment usurpant i desfigurant el concepte de “patriotisme constitucional”. A Espanya el patriotisme sempre ha estat el mateix. Amb Constitució o sense. Dins o fora de les Açores. Aquesta síndrome ha tornat a aflorar ara. En els durs moments en què Espanya hauria d’acotar el cap i reconèixer els errors perpetrats amb els fons de cohesió, els estructurals i les ajudes de la Política Agrària Comuna. En els tristos moments en què Espanya hauria d’acceptar que el seu creixement s’ha assentat sobre pilars de sorra. En els dramàtics moments en què Espanya hauria d’assumir que manté un estat del benestar per a rics sustentat en uns ingressos tributaris de pobre. Però just en aquests moments el president i els ministres espanyols es giren arrogants contra Europa, li exigeixen que compleixi i li adverteixen que no es deixarà humiliar. Alguns d’aquests ministres, que no superarien un test de solvència intel·lectual, recuperen el somriure de hiena, les sabates exhibides i el puro d’Aznar i, envueltos en andrajos, encara gosen poder. La síndrome de les Açores és un cuc que ha corcat sempre Espanya. I encara se’n vanta. I ara que no té un altre horitzó més esplendorós, mira cap als jugadors de la seva selecció, que es proclamen orgullosos de ser fills seus.»

- “Sort tenim de Don Mariano” (Carles Ribera, El Punt Avui, 11-6-2012)
«Com pot, un líder pretesament seriós, negar l’evidència i, per postres, presumir que ha estat ell que ha pressionat la comunitat internacional perquè complissin amb la seva obligació de rescatar-los? [...] L’Estat espanyol fa mesos que genera preocupació a Europa. Ara també fa riure.»

- “Rescat "a la española"” (Jaume Renyer, blog Per l’Esquerra de la Llibertat, 10-6-2012)
«La manera com el govern Rajoy -i “la brunete” mediàtica- han presentat el rescat del sistema bancari espanyol ha estat tràgicament grotesca: la fallida multidimensional que aqueix fet comporta per l’ordre establert és presentada pels que són responsables del fracàs gairebé com un èxit, com un crèdit concedit en condicions avantatjoses. Alternant impostura i frivolitat Rajoy -i la colla de fatxendes que ens tenen sotmesos- passen en menys de vint-i-quatre hores de fugir d’estudi a la tribuna del camp de futbol per veure en directe “la roja” enfrontada als azzurri. [...] Fer les coses a la manera “española”, és l’expressió que arreu del món hom empra per referir-se a quelcom malgirbat i confús.»

“España va bien” (sic)

Cap a l’any 1997, quan l’economia espanyola començava a florir a base de totxo (l’anomenada bombolla immobiliària), l’aleshores president espanyol, en José María Aznar, va dir que “España va bien” (sic).

El setembre del 2008, el següent president espanyol, en José Luis Rodríguez, va afirmar públicament a Nova York que “El sistema financiero español es quizás el más sólido” (sic), i es vantava que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en 3 o 4 anys superaria França (sic). Aquesta idea de superar Itàlia i França en un indicador econòmic, el president Rodríguez ja l’havia exposat el gener del 2008.

La tardor del 2008 començava la pitjor crisi econòmica des de l’any 1929 (el que l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, de l’Institut Químic de Sarrià, anomena crash del 2010). Aquesta crisi ha arribat a ser d’una cruesa enorme a Espanya. Arribats al 2011-2012, a Espanya hi ha vora un 25% d’atur (entre el jovent, gairebé un 50%); diverses entitats d’estalvi intervingudes; una morositat pels núvols; administracions públiques amb un dèficit astronòmic a frec de la insolvència; empreses grans en fallida, especialment del sector del totxo; empreses petites a punt de fallir per la davallada del consum i impagaments de les administracions públiques; una retallada considerable dels serveis públics; i un empobriment generalitzat.

Vist en perspectiva, les declaracions dels presidents espanyols Aznar i Rodríguez fan riure (per no dir que fan plorar). 

A les portes de la pitjor crisi econòmica que Espanya ha viscut mai, el president espanyol es vantava de la situació econòmica. I anys abans, l’anterior president es mostrava cofoi d’un progrés econòmic que, per la seva naturalesa, acabaria desembocant a la crisi esmentada. Semblen escenes tretes d’una pel·lícula italiana dels anys 50 del segle XX.

A un adolescent li diuen: “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. L’anomenada saviesa popular es manifesta en dites més o menys fixades que, com a tals, es poden repetir i transmetre de generació en generació. D’aquesta manera es fa arribar a les generacions futures informació acumulada per les generacions pretèrites. D’aquí vénen frases fetes i refranys com “Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla”, “Gos bordador, poc mossegador”, “Més val ocell en mà que cent a volar” o “Més val boig conegut que savi per conèixer”. No es pot menystindre aquesta via de transmissió de la informació, perquè té unes bases sòlides. “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. Doncs això. Veam si els dirigents polítics i econòmics espanyols fan cas de la saviesa popular i del sentit comú i n’aprenen.

Espanya ha fracassat amb Catalunya i Euskadi (agradi o no)

Diumenge 18-9-2011, al 30 Minuts de TV3, van emetre el reportatge Història del cafè (para todos). Hi va sortir en Rodolfo Martín Villa, que va ser ministre del govern espanyol encapçalat per n’Adolfo Suárez. Aquell govern va pilotar l’anomenada Transició a Espanya, els convulsos anys que van del 1976 al gener del 1981. Estava format per gent molt jove (si bé amb el suport d’alguna persona experimentada, com el general Manuel Gutiérrez Mellado o, des d’una segona fila, en Torcuato Fernández Miranda). Aquell govern -provinent del Movimiento- tenia clar que calia una obertura del règim franquista cap a una democràcia occidental. Segurament era l’única sortida per al malmès teixit econòmic espanyol de cara al darrer tram del segle XX. Això va fer que hagués de discutir-se i acordar coses amb l’esquerra (que aleshores tenia molta força), amb els que encara defensaven el Movimiento franquista (que també tenien molta força, i que van veure incrèduls com es legalitzava el Partit Comunista d’Espanya), amb els nacionalismes català i basc i fins i tot amb altres exdirigents relativament jóvens del Movimiento que també volien una obertura però des de posicions més inflexibles, com en Manuel Fraga.

(Per a qui vulgui saber com va anar tot aquest període històric -penso sobretot en la gent jove-, podeu veure la sèrie de reportatges La Transición Española, que va emetre el 1995 el segon canal de Televisió Espanyola. Se li pot retreure l’aire de ‘final feliç’ que destil·la, però crec que es va fer amb prou rigor i professionalitat. Per cert que, tant al 30 Minuts esmentat com als reportatges de Televisió Espanyola, podreu veure el discurs en català del rei d’Espanya del gener del 1976, i la valoració que en fa tothom pel seu simbolisme.)

Al 30 Minuts, en Martín Villa va dir que en Suárez veia clara una cosa: consolidar la democràcia espanyola i resoldre la qüestió catalana eren dues cares de la mateixa moneda. No es podia fer una cosa sense resoldre l’altra. Per això van engiponar la idea de les autonomies.

El reportatge evidencia que, en un principi, tal opció només s’havia d’aplicar a Catalunya i Euskadi (amb el possible afegiment de Navarra a Euskadi, tal com estableix la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola); i que el Govern espanyol volia deixar-ho aturat allà. Però, tal com s’explica al reportatge, des de Castella i Andalusia es va apostar decididament per esdevenir autonomies (el reportatge no diu res de les Canàries, Galícia, l’Aragó o Astúries, però es pot suposar que a la llarga s’haurien incorporat al debat). Això va obrir vells contenciosos territorials: Cantabria o La Rioja van aprofitar l’avinentesa per a crear el seu micropoder territorial deslligat de Castella; Lleó va acabar absorbit per Castella per interessos d’Estat, és a dir, perquè hi hagués un territori gran i fort contraposat a Catalunya (i malgrat les pintades “León no es Castilla” que podien llegir-se en aquell moment); i Madrid es va quedar sola, en part perquè cap altra capital castellana no volia veure com Madrid ho xuclava tot, i en part perquè així es podia articular una àrea metropolitana. Tot, tal com explicaven en Jordi Pujol (126è president de la Generalitat) o en Joaquín Leguina (primer president madrileny), perquè no es podia entendre que els catalans tinguessin una cosa i que cap altre territori espanyol no la tingués. Des d’Andalusia es va batallar per no ser menys que els catalans i, malgrat l’oposició del Govern espanyol, se’n van sortir i van acabar sent una autonomia de primera, en part perquè el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) pràcticament només tenia força a Andalusia i l’interessava erosionar el Govern d’en Suárez.

En l’actualitat els espanyols es penedeixen d’haver constituït 17 autonomies, pel dispendi innecessari que suposa. Era evident que el disseny original de l’Estat autonòmic no era aquest, i que la situació financera de les administracions públiques ha acabat fent fallida (el reportatge acaba amb un comentari d’en Josep Tarradellas, l’antecessor d’en Pujol, dient precisament això: quina clarividència!).

Si en Suárez i el seu govern van entendre que calia donar l’autonomia a Catalunya i Euskadi (amb Navarra), i només a aquests dos, és per alguna cosa. Calia que Catalunya i Euskadi tinguessin el seu propi espai polític; i no calia que cap altre territori de l’Estat el tingués. Un disseny raonable des del punt de vista polític i financerofiscal del moment.

Però, com es veu en el reportatge, de seguida van sortir les veus del “jo també”. Un “jo també” que als més espanyolistes ja els anava bé. El raonament és clar: si Catalunya i Euskadi tenen autonomia política és que són alguna cosa diferent. Com que l’espanyolisme més recalcitrant no podia admetre-ho, si altres territoris esdevenien comunitats autònomes tal singularitat deixa de ser-ho.

I aquí tenim una evidència del fracàs d’Espanya com a Estat autonòmic. Mostra que, des d’Espanya, molta gent no ha entès Catalunya i Euskadi. No els ha volgut donar allò que era raonable; i si se’ls havia de donar, doncs donem-ho a altres territoris perquè no es pensin que són diferents.

Per tant, hi ha una ‘incomprensió’ que impedeix que Espanya funcioni com a Estat sense problemes territorials. He reportat aquest episodi que afecta les altes esferes polítiques. Però de mostres n’hi ha arreu, en altres camps: l’econòmic, el lingüístic, l’esportiu (vegeu els comentaris d’en Sergio Sauca, locutor de Televisió Espanyola, quan juga el Barça; o el fet que hi ha gent que demana que el Barça no jugui a Espanya)...

Em permeto de reportar 4 casos que ho il·lustren. Segur que molts internautes en coneixen més; se’n podria fer una bona col·lecció. Els reporto perquè es vegi fins a quin punt Espanya no té res a fer amb Catalunya i Euskadi mentre no les entengui.

1) L’any 1996, als Jutjats de Badalona, un funcionari judicial va rebre una carta provinent d’Euskadi. Va mirar el sobre i va veure-hi el nom de l’organisme que l’enviava (un departament del Govern basc). El text del sobre estava en castellà i en basc. I, en veure el text en basc, va preguntar a la persona que tenia al costat: “Es que... ¿por qué quieren ser diferentes, los vascos?”. El pobre noi no s’adonava que estava ben equivocat. En efecte, els bascos no volen ser diferents. En realitat, són diferents. El funcionari en qüestió no té per què saber història de la Humanitat (i saber, per exemple, que el basc és una llengua preindoeuropea, és a dir, molt anterior al llatí). Però sí que pot tindre una mica de sentit comú i adonar-se que, si algú té una llengua històrica, és lògic que la faci servir (i, a més, al costat del castellà). O és que qualsevol que té una cosa no l’empra? El problema d’aquest xicot és que no s’adonava que era ell que “volia” que els bascos fossin d’una determinada manera; en concret, que fossin com ell, és a dir, que utilitzessin només la llengua castellana. Si un ciutadà espanyol no entén per què els bascos són com són, i a més no capta que és ell qui vol que siguin una cosa, és que Espanya ha fracassat a l’hora d’entendre Catalunya i Euskadi.

2) Amb motiu de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), l’aleshores batlle de la ciutat, en Pasqual Maragall, va dir unes paraules en català. En aquell moment també es feia l’Expo de Sevilla. Una família catalana que havia anat a Sevilla va explicar que podien seguir la cerimònia olímpica per una pantalla gegant. Doncs bé: quan en Maragall va parlar en català, unes quantes persones presents a l’espai van xiular-lo. De manera semblant, el desembre del 2000 el Palau Sant Jordi de Barcelona va acollir una final de la Copa Davis entre Espanya i Austràlia. L’organització havia muntat diversos autocars, provinents d’arreu d’Espanya, per tal d’animar l’equip espanyol. Quan el batlle de Barcelona, en Joan Clos, va fer el parlament en català, va rebre xiulades d’una part del públic. I en Raimon, que anys enrere era aplaudit per cantar en català a Madrid, al concert fet a Madrid en honor de Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA (1997), també va haver de sentir xiulets d’intransigència d’una part del públic. Aquestes mostres de mala educació haurien de fer envermellir qualsevol persona, incloent-hi aquells que se senten espanyols i alhora són responsables i educats. El problema és que cap autoritat ni cap grup d’intel·lectuals ni cap associació civil no fa gaire per a canviar-ho; o, si fa o ha fet alguna cosa, no ha aconseguit re. El batlle de Barcelona ha de sentir com el xiulen arreu (incloent-hi la seva pròpia ciutat) i en Raimon es troba que no pot cantar en la seva llengua per tal d’honorar una persona brutalment assassinada. El pitjor del cas és que si en Maragall, en Clos o en Raimon haguessin dit unes paraules en anglès o en qualsevol altra llengua no haurien rebut la xiulada que van rebre. D’això se’n diu racisme: pel fet que tens la pell d’un color o parles d’una manera, et denigro. De baixa intensitat, si voleu, però racisme. I, davant aquests exemples de racisme, em sembla obvi que Espanya ha fracassat com a Estat que ha d’incloure territoris com Catalunya o Euskadi.

3) L’agost i setembre del 2011 van fer-se a Nova York els Jocs de Policies i Bombers. Els bombers i policies catalans que hi participaven van aixecar un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc. Acte seguit van entonar els càntics col·lectius de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per tal de contrarestar l’impacte de l’estelada. Però aviat van acabar-se i van començar a cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!”. Podeu veure-ho aquí. Ens podem demanar què es transmet a l’escola espanyola i als mitjans de comunicació espanyols perquè hom acabi insultant d’aquesta manera. De debò a l’escola s’ensenya què és i com funciona una democràcia? Ho plantejo perquè, en una democràcia, mostrar una ideologia (sigui mitjançant l’estelada, sigui mitjançant un càntic) no ha de ser objecte d’insults, diria. En tot cas pot ser objecte de debat. Torno a plantejar-ho: encara algú creu que Espanya no ha fracassat envers Catalunya i Euskadi?

4) L’abril del 2011 vaig assisitir al III Congreso Internacional de la Lengua del Vino y la Vid , que va tindre lloc al campus de Sòria de la Universitat de Valladolid, on hi ha estudis de Traducció. Tot i que bàsicament se centra en l’espanyol i la traducció a idiomes com l’italià, l’anglès o el francès, en aquesta tercera edició el català era una de les llengües convidades. (És, crec, una de les poques manifestacions on des d’Espanya s’intenta fer les coses bé a l’hora de tractar Catalunya i Euskadi.) Una de les ponències era sobre enoturisme. És una activitat econòmica complementària al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi, que en moltes zones s’ha desenvolupat amb èxit (la Toscana, Califòrnia, el Priorat, Bordeus, La Rioja, etc.). La Ribera del Duero hi ha treballat en ferm els darrers anys, desenvolupant una ruta enològica. Al congrés va assistir-hi una persona de l’organisme que gestiona aquesta ruta. Va explicar que una part important dels que visitaven la ruta, en respondre l’enquesta de satisfacció, deien que en marxaven insatisfets. Aquestes respostes són preocupants: si tu vols que vinguin turistes, els que ja hi han estat n’han de marxar contents. La ponent també explicava que a l’entorn d’un terç dels visitants veien de Catalunya; era, per tant, un dels col·lectius més importants com a clients. Finalment, també va explicar que estaven canviant tota la senyalètica, i va mostrar-ne diversos exemples (bàsicament cartells). L’objectiu era millorar la informació adreçada al turista i s’hi havien gastat una morterada. Els plafons informatius estaven en diversos idiomes, entre els quals, però, no hi havia el català. També eren conscients que els qui es dedicaven al sector (hotels, restaurants, etc.) havien d’aprendre anglès. Les dades em van fer reflexionar. Resulta que: (a) una part important de la clientela en marxa insatisfeta; (b) això crea preocupació als organismes gestors i volen solucionar-ho; (c) molts dels clients són catalans; (d) els organismes gestors es gasten una morterada a canviar tota la senyalètica amb diversos idiomes i... ni es plantegen de posar-hi el català. És a dir, et deixes l’idioma d’un terç dels teus visitants. Si una empresa menystingués un terç dels seus clients, com acabaria? Doncs ni tan sols des d’una visió empresarial són capaços d’entendre-ho. Ja sabem que els turistes catalans entenen tots els cartells en castellà o anglès; però el turista no vol només ‘entendre’ la informació, sinó que vol ‘sentir-se ben atès’. I potser si els cartells en 5 idiomes hi afegissin un “Benvinguts” al costat del “Bienvenidos” i del “Welcome”, alguns turistes catalans no mostrarien tanta insatisfacció a les enquestes, perquè se sentirien ben acollits, com a casa; i potser repetirien viatge o el recomanarien. Per tant, si a la Ribera del Duero volen progressar econòmicament, una bona mesura seria incloure el català arreu. No tan sols al web o als cartells o als tríptics; també a l’atenció al públic en les instal·lacions (hotels, cellers, restaurants, botigues, etc.). I si són incapaços d’entendre això, doncs aleshores que continuïn perdent-hi quartos. (Però, és clar, què es pot esperar d’un organisme que al seu web hi escriu francais en comptes de français, com si la lletra ç no fos d’eixe món -i deixo estar les majúscules obligatòries d’english i deutsch-?) Si un organisme és incapaç d’entendre que una part dels clients estarien més satisfets si hom se’ls adrecés en la seva pròpia llengua, i fins i tot és incapaç d’entendre que hi ha altres lletres més enllà de les que s’usen en el seu abecedari, com no ha de fracassar Espanya a l’hora de relacionar-se amb Catalunya i Euskadi?

Com he dit, segur que força gent podria reportar moltíssims casos pareguts a aquests. I això és el quid: que no són anècdotes puntuals, sinó que és una cosa massa estesa. Espanya ha fracassat, ens ho mirem com ens ho mirem.

L’espoli fiscal del... 1906

L’any 2007, TV3 va emetre un programa titulat La Masia de 1907. Durant un temps, dues famílies van conviure en una masia amb les condicions de vida de fa 100 anys. És un exercici interessant, perquè permet veure quantes coses han canviat: ara tenim llum elèctrica; rentadores; televisió; microones; neveres; telèfons mòbils; carn tallada, netejada i envasada a la botiga -de manera que no cal matar cap animal a casa, ni esbudellar-lo, ni res per l’estil-; vehicles que ens permeten ser a l’altra punta del país en poques hores; i fins i tot avions que ens permeten ser a l’altra punta del món també en poques hores. Els avanços en qualitat de vida, doncs, han sigut notabilíssims. Ara bé: per desgràcia per als catalans, hi ha coses que no han canviat gens des de llavors. És el cas de l’espoli fiscal.

Molts polítics i economistes saben que els catalans donen més diners a l’Estat espanyol del que aquest els retorna en inversions. L’Estat espanyol reparteix els recursos com li sembla, i hi ha territoris que en surten beneficiats (no s’hi recapten tants impostos però s’hi inverteix més). Això fa que els Països Catalans rebin molta menys inversió de la que caldria. I, és clar, l’economia d’aquests territoris se’n ressent, perquè no hi ha les infraestructures adequades per al bon desenvolupament econòmic. També se’n ressent el benestar de la gent que hi viu perquè no té bons serveis: ha de patir carreteres saturades o estretes i tortuoses; ha de suportar trens que no van; ha d’anar a ambulatoris o hospitals saturats; etc. Per posar dos exemples, a Jaén els infants que van a l’escola tenen els llibres gratuïts, mentre que a Catalunya cal pagar-los. O, en qüestió de beques escolars i universitàries, els infants i jóvens catalans en tenen menys de les que els tocaria pel simple fet de ser catalans, mentre que altres estudiants d’arreu d’Espanya en tenen més tot i ser una població menor. I això que Catalunya és el territori amb més càrrega fiscal de tot l’Estat espanyol. (La informació sobre l’esforç fiscal català, les beques universitàries i altres desequilibris fiscals la podeu llegir en aquest article (pàgina 18 i pàgina 19) d’en Jordi Barbeta publicat a La Vanguardia el 13-2-2011. També podeu llegir el llibre L’Espoli fiscal del País Valencià, d’en Celestí Gimeno, publicat per Llibres de l’Índex el 2007.) En resum, si no hi hagués espoli fiscal, les infraestructures i els serveis bàsics dels Països Catalans tindrien uns nivells òptims, perquè s’hi genera prou riquesa per a la seva construcció i el seu manteniment.

A Catalunya, l’espoli fiscal és reconegut per tothom des de finals del segle XX. Però ja es donava abans. Com a mínim, des de principis del segle XX. Un testimoni de l’època ho explica. És mossèn Antoni M. Alcover, un capellà de Mallorca que, a final del segle XIX i principi del segle XX, va dedicar-se en cos i ànima a la llengua catalana. Va ser l’artífex del Diccionari català-valencià-balear i va promoure l’estudi de la llengua. El canonge mallorquí organitzava les eixides filològiques, és a dir, excursions arreu dels Països Catalans per tal de recollir paraules i expressions. Les experiències viscudes les va retratar en diversos dietaris, un dels quals és el Dietari de l’excursió filològica, 1906 (publicat el 1983 i el 2006).

Aquest llibre recull una reflexió que mostra que l’espoli fiscal (i el consegüent perjudici per a la població catalana) ja es donava a principi del segle XX. En una de les seves sortides, mossèn Alcover va anar des de l’Alt Urgell fins al Pallars. Va fer la ruta que avui segueix la carretera N-260, de titularitat estatal: Adrall, la Parròquia d’Hortó, Avellanet, Pallerols, Canturri, Guils de Cantó, Soriguera, Vilamur i Sort. Qui hi hagi passat sap que aquesta carretera, tot i estar bé de ferm, és massa sinuosa. Amb una bona inversió, el traçat no seria tan tortuós, de manera que s’escurçaria el trajecte entre la Seu d’Urgell i Sort (avui dia és d’una hora, tot i estar ambdues poblacions a 50 km, una distància que, amb una carretera en bones condicions, es pot fer en tres quarts d’hora).

Vet aquí què conta mossèn Alcover després de deixar enrere Adrall i enfilar el que ell en diu “camins de cabres” (obvieu l’ortografia, ja que és anterior a les normes fabrianes del 1913; i, quant a la morfologia verbal, recordeu que era mallorquí):

«[...] emprenem la pujada de la Parròquia d’Ortó, vileta de mala mort. Els carrers duen un rost ferest; les cases no están afilerades; son petites, negres y malfetes. No mos hi aturam; seguim per amunt, sempre per damunt per uns camins de cabres, per uns ressingles pelats y erms la major part [...]. Devers les nou y mitja som a Avellanet, un’altra vileta miserable, menuda, de cases petites, negres, plenes de crivells les parets [...]. Aquí topam un capellá demunt una bistieta, que vé de la banda de Sort; mos diu que a Vilamur trobarem un francès que hi estudia’l catalá y que mos espera: Mr. Saroïhandy; no pot esser altre. Seguim bordetjant aquells cims, sempre cap a ponent; ja som a més de 1.200 metres d’altura. Al punt destriam Pallerols, y amb dos bots hi som. Es una mica de vila com Avellanet; les cases no son gayre més condretes y prenidores. Mos n’anam a l’hostal; comanam dinar; movem conversa a l’hostaler y a n-els altres que hi ha a la casa, per sentirlos descapdellar y poder prendre notes de fonètica y conjugació. Aviat veym que parlen, si fa no fa, com a la Seu. Els-e dich qu’es una llástima que no tenguen una carretera en forma, qu’atravessás de la Seu fins a Sort, pero que hi ha que regonèxer que costaria massa y qu’es dubtòs que l’Estat se trobi amb forses per fer tantes de carreteres que caldrien en aquexes regions y a tantes d’altres que tampoch no’n tenen. L’hostaler contesta que amb lo qu’ells, els de Pallerols, han donat y donen a l’Estat per carreteres, hauríen poguda fer la d’assí deu vegades.
—Y ¿tant donau vosaltres? dich jo.
—Si donam! diu l’hostaler —¡donam siscentes pessetes cad’any!
—Efectivament, dich jo, lo qu’es amb siscentes pessetes cad’any se poden fer magnífiques carreteres dins aquexes muntanyes!»

(Podeu llegir tot el document aquí, aquí i aquí.)

Perquè el lector es faci una idea del que eren 600 pessetes en aquell moment, basta que sàpiga que, segons la biografia de l’artista Margarida Xirgu, el 1906 -quan tenia uns 18 anys- cobrava 4 pessetes a la setmana en una fàbrica (16 pessetes al mes, doncs) i, treballant a preu fet, 2 pessetes al dia en una altra (més o menys 48 pessetes al mes). Un treballador de fàbrica, doncs, cobrava a l’entorn de 750 pessetes l’any o potser un xic més, i, per tant, 600 pessetes gairebé era el sou d’un any. Igualment, el 1907 una plaça de catedràtic de Patologia Mèdica a la Universitat de Valladolid tenia un sou anual de 3.500 pessetes (La Vanguardia, 4-8-1907); és a dir, que cada mes cobrava 291 pessetes (a 12 pagues). Aquestes xifres es poden comparar amb el sou d’un catedràtic de la Universitat de Vic l’any 2009 (es pot consultar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya [punt 1, ‘Salari base’]). El sou anual és de 42.830 euros; al mes, doncs, surten 2.855 euros (a 15 pagues). Per tant, tenim que unes 300 pessetes del 1907 equivalen a 3.500 euros del 2009 (si es prorrateja a 12 pagues el sou anual). Si l’hostaler deia que el poble donava a l’Estat per a carreteres 600 pessetes cada any, vol dir que cada any donava l’equivalent de 7.000 euros (del 2009). Això és el que donava en impostos per a carreteres una població menuda que en aquella època devia tindre vora 50 habitants que vivien del pasturatge i la pagesia (segons la Viquipèdia, Avellanet, un poble proper de mides semblants, el 1857 tenia 58 habitants, el 1960 en tenia 26 i el 1991 en tenia 10). Si un treballador de fàbrica cobrava unes 750 pessetes l’any o una mica més i un pagès del Pirineu havia de pagar 350 pessetes l’any ja es veu la magnitud de la pressió fiscal.

Si el 1906 els habitants del Pirineu haguessin pogut gestionar els seus impostos, la ruta entre la Seu d’Urgell a Sort segurament ja hauria sigut una bona via aleshores; i, amb les reformes que s’haguessin fet al llarg del segle -també amb els diners dels habitants de la zona-, la carretera d’avui seria molt millor. I potser no haurien patit el despoblament que van viure a la segona meitat del segle XX. La conclusió és òbvia: el sistema fiscal espanyol perjudica els catalans (avui i fa 100 anys). Les repercussions són nefastes per a cada moment (la gent no té els serveis que li calen), però també a llarg termini: el despoblament de moltes zones d’interior de Catalunya potser no s’hauria donat (o no s’hauria donat en tan gran mesura) si les comunicacions viàries haguessin sigut millors. És urgent, doncs, capgirar aquesta situació tan injusta. Si volem acabar amb l’empobriment de Catalunya i disposar d’un bon estat del benestar, només tenim una solució: declarar la independència i constituir un Estat. O això, o estar condemnats a viure amb uns serveis públics deficients malgrat que els catalans generem prou diners per a mantindre’ls. Aquesta situació ja fa 100 anys que dura pel cap baix: ha de durar 100 anys més?