Tot el que està passant aquests dies amb l’espanyolisme deixa perplex més d’un.
Relatem-ho succintament. El Govern espanyol vol tirar endavant una llei d’educació que desballesta el projecte educatiu de Catalunya, amb la immersió lingüística com un dels eixos principals. Ho fa sense miraments, sense cap base pedagògica, sense comptar amb el parer dels professors, sense ni tans sols analitzar què vol la societat catalana. Alhora, els tribunals exigeixen a la Generalitat una cosa tan fora de lloc com que, si una família vol classes en castellà per a son fill, tots els altres alumnes també l’han de rebre en castellà encara que hagin manifestat que la volen rebre en català. Ja es veu com entén l’espanyolisme el concepte d’igualtat. Al seu torn, a les Illes el Partit Popular (PP) intenta a la desesperada introduir amb calçador el castellà a les escoles malgrat que els centres educatius i els pares consideren que la situació actual (amb el català preeminent) és la millor; i a l’Aragó el PP s’inventa una denominació ridícula, aberrant i vergonyant (LAPAO) per al català de la Franja perquè, amb clara mala intenció, no se’n pugui dir “català”, mostrant l’odi que senten per tot allò que faci flaire de català (i mostrant també el nivell d’estultícia dels governants aragonesos, que figurarà als llibres d’història). En la mateixa línia, el Govern espanyol insta el Tribunal Constitucional que digui al Parlament de Catalunya que no pot emetre opinions polítiques, com ara considerar Catalunya un subjecte polític sobirà. Certament, el Govern espanyol pensa que això pot engegar un procés de secessió, i per això actua. Però com ha dit el mateix Tribunal Constitucional altres vegades, pensar una cosa i fins i tot anunciar una intenció política no es pot qüestionar perquè la Constitució espanyola deixa oberta la porta justament a expressar intencions polítiques encara que siguin contra un precepte mateix de la Constitució espanyola. Per tant, prohibir una declaració parlamentària -amb diputats escollits democràticament- és com prohibir la llibertat d’expressió. I justament per aquesta via vol anar el Govern espanyol. D’altra banda, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya es dedica a perseguir ajuntaments que es declaren territoris lliures o que no pengen la bandera espanyola. Com si no tingués cap més feina a fer, vaja. (Val a dir que això no ve d’ara: de mitjans anys 90 del segle passat que moltíssims ajuntaments catalans no lluïen la bandera espanyola, i ningú no deia res.) Per un altre cantó, el Govern espanyol va anunciar que restituiria els toros a Catalunya (després que el Parlament català els prohibís), obviant que la Generalitat té competències en matèria de tractament animal (però tant els fa: ells, mando y ordeno). Per a fer-ho va acceptar una iniciativa legislativa popular (ILP) en aquesta línia; i, en acceptar-la al Congrés de Diputats, van posar-hi càmeres i van rebre’ls en audiència. En canvi, una altra ILP contra els desnonaments amb el triple de signatures la van acceptar a contracor -i perquè s’havia suïcidat una persona aquell mateix dia perquè el desnonaven- i finalment el PP va aprovar una llei que no preveia res del que deia la ILP contra els desnonaments. Ja es veu quin és l’ordre de prioritats de les coses. Si anem més lluny, una noia catalana ha vist com li retiraven una càtedra becada pel Govern espanyol per a una estada en la Universitat Georgetown. La raó d’haver-li retirat la càtedra és per haver-se mostrat favorable al dret a decidir dels catalans (primer el Govern espanyol va negar que fos per això, però finalment el ministre d’Exteriors, en García-Margallo, va reconèixer al Congrés de Diputats que li havien retirat la beca per defensar la secessió de Catalunya). I ja no parlo del diari El Mundo que publica a mitja campanya un pretès informe policial que acusa n’Artur Mas de tindre diners a Suïssa, l’esmentat diari diu que això ha sortit de la Policia Nacional, el Ministeri de l’Interior diu que no en sap res, els resultats electorals queden desvirtuats -això és delicte- i la justícia diu que no hi pot fer res. Ja veuríem què diria la justícia espanyola si un mitjà català embrutís la imatge d’un polític espanyol -en campanya electoral o no-. Tot això comparant-ho amb la celeritat amb què la Fiscalia (un òrgan del Govern espanyol) ha treballat en ferm perquè la filla del Rei d’Espanya no estigui imputada en un judici. Encara cal afegir-hi que molts, des de l’expresident aragonès Marcel·lí Iglésies (socialista) fins a Telemadrid (a mans del PP) passant per alguns dirigents del PP o per algun diari de dreta editat a Madrid, etiqueten amb la paraula nazi (o un concepte que hi lliga) qualsevol persona catalanista o qualsevol actuació que du a terme un partit polític català que no sigui PP o Ciutadans (C’s) (el recull és antològic: vegeu-ne l’aplec que n’ha fet el diari Ara). Cal subratllar que això ho fan polítics i dirigents hereus dels qui van participar en un règim sanguinari autènticament feixista a Espanya (1939-1975). Finalment, a Catalunya el PP i C’s parlen amb un to exhasperat, irritat, crispat, fora de lloc... I, si no hi ha un to crispat, hi aboquen un argumentari que fa plorar pel baix nivell que té. Ho fan ja sigui al Parlament, ja sigui quan na Sánchez-Camacho té de fer declaracions a micròfons de la premsa, ja sigui quan es dediquen a anunciar plagues si Catalunya s’independitza, com que no cobrarem les pensions -quan el Govern espanyol sí que no podrà pagar-les...-, etc. (Per cert, en un to semblant s’expressen el director de La Vanguardia o en Girauta, dues de les veus mediàtiques properes a l’unionisme, que s’atabalen en excés cada cop que debaten amb un favorable al dret a decidir; i també algun socialista unionista, com en Maurici Lucena, cada cop més desencaixat.)
Déu-n’hi-do, la llista. Vist en perspectiva, tot plegat sobta. D’entrada, se m’acut que els del Polònia hauran de fer, a partir d’ara, sessió doble, per la feinada que tindran per encabir-hi tots els disbarats perpetrats pel PP...
Però cal fer-se preguntes de fons. A què es deu aquesta ofensiva a la desesperada contra el català a l’educació, gairebé barroera? Per què aproven una legislació -com l’aragonesa- que els porta al ridícul internacional? Per què aquesta utilització maldestra i manipuladora del poder judicial (que ja es veu, doncs, que no és imparcial) per a assetjar les institucions catalanes? Què els porta a aferrar-se infantiloidament als símbols espanyols (bandera, toros, idioma) i destinar-hi recursos mentre no s’esmercen gens a lluitar contra l’atur, a millorar el sistema educatiu espanyol -un dels que té més fracàs escolar i treu més mala nota-, a treballar per l’economia productiva o a sanejar de debò la banca (vull dir: deixar de regalar-los quartos a càrrec del contribuent)? Com pot ser que emprin alegrement l’etiqueta nazi contra un moviment social i polític integrador, pacífic i democràtic com és el catalanisme? I com s’explica aquest to altament crispat de la gent del PP a Catalunya i altres veus unionistes?
En definitiva: per què, en comptes de parlar serenament, de dialogar, d’analitzar què han fet malament, de consensuar línies de treball amb la Generalitat, etc., es posen a fer rebequeries, a mostrar nerviosisme, a fer soroll, a manipular, a desqualificar (ja sigui el president Mas, ja sigui n’Ada Colau), a castigar els díscols (ja sigui retirant beques en boca del ministre García-Margallo ja sigui ofegant financerament la Generalitat en boca del ministre Montoro), a fer gesticulacions exagerades, a fer-se l’ofès, a menystindre, a fer retrets, a cridar, a aferrar-se a valors tronats, a distorsionar la realitat, a fer el ridícul? A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?
S’accepten propostes.
Blog personal d'en Xavier Rull sobre societat, política, economia, comunicació, llengua, gestió cultural, territori, història, educació, universitat, etc.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris partit popular. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris partit popular. Mostrar tots els missatges
divendres, 10 de maig del 2013
dijous, 10 de gener del 2013
Alejandro Fernández (PP) i el nom de la Universitat Rovira i Virgili: com el Quixot encalçant molins
Segons Vilaweb (10-1-2013), n’Alejandro Fernández, cap del Partit Popular (PP) a Tarragona, proposa que la Universitat Rovira i Virgili abandoni el seu nom i passi a dir-se Universitat de Tarragona.
Aquesta proposta mereix diverses consideracions, des de diversos angles. No perquè m’agradi o em desagradi el nom de Rovira i Virgili, que ni m’agrada ni em desagrada, sinó perquè em desagrada el populisme barat i la politiqueria de baixa estofa, i cal posar cadascú al seu lloc.
Primer: n’Alejandro al·lega que el nom Rovira i Virgili és una imposició del centralisme capitalí de Barcelona, que va contra Tarragona i la seva província. Formula, doncs, un desgreuge anticentralista. (No és el primer cop que n’Alejandro fa una afirmació o proposta en aquesta línia: basta escoltar-lo cada cop que parla i veureu que el tema del greuge centralista surt recurrentment.) Curiós, si més no, que vulgui lluitar contra el centralisme capitalí amb aquesta proposta. La universitat esmentada té centres a Tortosa (un campus), Vila-seca (una facultat), Reus (un campus amb tres facultats, la seu de la fundació i el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació) i Coma-ruga (una seu universitària dependent d’escoles i facultats situades en altres llocs), a més de Tarragona (dos campus amb diverses facultats cadascun més el Rectorat). Ara resulta que posar el nom de Tarragona a una universitat amb centres a quatre poblacions més no és un acte de centralisme capitalí. Per al dirigent popular, el fet que quatre poblacions que no són Tarragona allotgin centres universitaris és irrellevant: han d’empassar-se tant sí com no el nom de la capital. Bona manera de lluitar contra el centralisme, no, Alejandro?
Segon: n’Alejandro ja hauria de saber que, avui dia, totes les universitats del món necessiten posicionar-se i ser reconegudes (pel seu nom i pel seu renom). Exactament igual com passa en el món empresarial, on els noms d’empresa i les marques compten molt. En el món universitari, per estrany que sembli, també és així (vegeu, sinó, per què totes les universitats tenen logotip). En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili ja està posicionada, té imatge corporativa, la seva sigla (URV) és reconeguda, etc.; i, per tant, canviar-li el nom faria perdre-li posicions en el mapa d’universitats, hauria de començar de zero per a posicionar-se, llançant a la paperera tots els esforços que ha fet per a posicionar-se.
Tercer: és evident que canviar de nom implica canviar tota la papereria i altra mena d’imatgeria, com la mateixa sigla. I això té un cost enorme. Es veu que a n’Alejandro això no li importa: tant li és si estem en crisi o no. Bravo. Suposo que si la Generalitat impulsés un canvi d’imatge corporativa, a l’acte el PP s’abraonaria sobre el partit que governés Catalunya acusant-lo de balafiar diners públics. Però per a n’Alejandro sí que cal que la URV malgasti diners públics canviant noms, sigles, imatges, papereria, etc.
Quart: segons n’Alejandro, el nom de Rovira i Virgili es va posar per a acontentar la gent de Reus (a causa de la tradicional pugna entre Reus i Tarragona). Però perd de vista que la URV té implantació a les Terres de l’Ebre: encara més motiu, doncs, per a buscar un nom que no fos geogràfic. Tanmateix, el cas és que, per a n’Alejandro, les reivindicacions territorials de les Terres de l’Ebre (contraposades al centralisme capitalí de Tarragona) no compten. Per a ell aquella regió ha d’estar lligada tant sí com no a Tarragona. Cap a l’any 2010 Tarragona va omplir-se d’anuncis del PP on es demanava que no s’activessin les vegueries (que hauria implicat la creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre) i, en contrapartida, s’apostava per la província (ajuntant, doncs, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i mig Penedès). M’agradaria saber quina impressió va fer això a la gent de les Terres de l’Ebre, especialment a la gent del PP d’aquella zona. Vinga, Alejandro, a veure si durant una campanya electoral vas a les Terres de l’Ebre i anuncies a tothom -als mítings, als carrers, als mercats, etc.-, que el PP aposta perquè la vegueria de les Terres de l’Ebre no existeixi mai, i que aquella gent han d’estar vinculats tant sí com no a la ciutat de Tarragona. I anuncia-ho com una mesura contra el centralisme capitalí: veam a quanta gent ebrenca li coles aquest discurs.
Quint: la notícia de Vilaweb indica que n’Alejandro “ha remarcat que el canvi és "legal" i que la universitat "no hi té competència"”, i també indica: “El PP, convençut que la seva proposta coincideix amb l'opinió de molts tarragonins a través de la xarxa social, presentarà la moció en el pròxim plenari de l'Ajuntament de Tarragona, el 18 de gener.” Amic Alejandro: l’Ajuntament de Tarragona tampoc hi té competència. La URV es va crear per una llei al Parlament de Catalunya! L’Ajuntament de Tarragona pot aprovar les mocions que vulgui i adreçar-les al Parlament; però això també ho pot fer la URV mateix si la comunitat universitària volgués canviar-li el nom. Per tant, el grau de competència de la URV i de l’Ajuntament de Tarragona és exactament el mateix. El que no pot fer n’Alejandro, doncs, és tirar endavant una proposta i dir que un altre no ho pot fer, quan en realitat ho pot fer exactament igual. Això és faltar a la veritat. Segurament n’Alejandro diu això perquè es posa la bena abans de la ferida: la resposta institucional de la URV no serà de rebre bé la idea de canviar el nom (pel que he dit als punts primer i segon), i ja d’entrada tapa la boca a la universitat afectada: que no opini (i així no li qüestioni la pensada). Gran demòcrata.
Sext: sobta que n’Alejandro presenti a l’Ajuntament de Tarragona una iniciativa per al canvi de nom d’una universitat (encara que sigui per a elevar-la al Parlament). Perquè aleshores l’Ajuntament de Tortosa podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Tortosa; l’Ajuntament de Reus podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Reus; i així fins a qualsevol població que té un centre universitari. Oi que si tothom ho fes el nom nou de la universitat es col·lapsaria? I no em val que Universitat de Tarragona sigui el nom històric: també ho és Universitat de Tortosa
(al capdavall n’hi havia una abans, també).
Sèptim, una qüestió per a mi gens important, però que per a n’Alejandro pareix que ho és. Segons Vilaweb, n’Alejandro entén que “"Som [Tarragona] l’única demarcació on no consta el nom de la ciutat on es troba la universitat"”, i per això “ha defensat la seva proposta plenament convençut que és el camí per "retornar a la normalitat" i posar fi a aquest "greuge comparatiu" amb la resta de "províncies"” (les citacions són textuals). Per a n’Alejandro, doncs, la normalitat és que les capitals de província donin nom a les universitats. No aclareix, però, si a parer seu la Universidad de Valladolid hauria de dir-se Universitat de Valladolid-Soria, ja que té un campus a Soria, que és capital de província. I sobretot: hauria d’explicar d’on treu que Tarragona és l’únic lloc (una anomalia, segons ell) on el nom de la capital o província no figura al nom de la universitat del territori. A les Illes Balears hi ha la Universitat de les Illes Balears, no pas la Universitat de Palma. A la província de Santa Cruz de Tenerife no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santa Cruz de Tenerife, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de la Laguna. A la província de Ciudad Real no hi ha cap universitat que dugui el nom de Ciudad Real, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de Castilla-La Mancha. A la província de Logroño no hi ha cap universitat que dugui el nom de Logroño, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de La Rioja i la Universidad Internacional La Rioja. A Navarra hi ha dues universitats i cap no du el nom de Pamplona (l’una es diu Universidad de Navarra, que és privada, i l’altra es diu Universidad Pública de Navarra). A la regió uniprovincial de Cantabria (antigament província de Santander) no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santander, capital de l’esmentada regió; sols hi ha la Universidad de Cantabria. I a Extremadura la universitat té centres a quatre poblacions (Cáceres, Badajoz, Mérida i Plasencia); s’anomena Universidad de Extremadura i no hi ha cap Universidad de Cáceres ni cap Universidad de Badajoz. Vaja: n’Alejandro, a més de centralista capitalí, incapaç de documentar-se com cal.
Octau: segons Vilaweb, n’Alejandro diu: “"Antigament [la universitat] era la 'Tarraconensis' i vam perdre el nom per art de màgia"”. Doncs no, Alejandro: el nom d’Universitas Tarraconensis no es va perdre per art de màgia. Es va perdre quan el rei d’Espanya Felip V va clausurar totes les universitats catalanes, incloent-hi la tarragonina, i va crear la Universitat de Cervera, amb l’objectiu d’evitar que els centres universitaris fossin caus de revoltes antiborbòniques. Aquí es on es va perdre la Universitas Tarraconensis: va ser Espanya qui va suprimir el vincle de Tarragona amb la universitat. Que quedi clar.
Novè: quina casualitat que el nom a sacrificar sigui el d’un intel·lectual tarragoní com n’Antoni Rovira i Virgili. Com qui no vol la cosa, n’Alejandro, de passada, esborra un referent cultural i històric del catalanisme. No fos cas que algú s’hi emmirallés...
Desè i darrer: fa temps, quan algun polític català plantejava la possibilitat que Catalunya es dotés d’un bon Estatut d’autonomia, o que es potenciés la llengua i la cultura catalana, o que Catalunya esdevingués un Estat independent, els polítics del PP sempre s’hi oposaven, i ho argumentaven dient que això era una cosa identitària que no importava a ningú i que, per tant, calia parlar dels “temes que preocupen la gent”. Sí: ja es veu que la gran preocupació de la gent (sense feina o a punt de perdre-la, cobrant menys, sense possibilitat de progressar, amb risc de perdre l’habitatge, amb risc de perdre els estalvis, amb menys serveis sanitaris i educatius, etc.) és que cal canviar el nom d’una universitat. Quin nas polític, aquest Alejandro...
Curiosament, just dos dies abans que n’Alejandro fes la seva proposta (8-1-2013), les universitats públiques de Catalunya feien públic un manifest conjunt en què reclamaven més inversió pública per a les universitats, en especial per a la recerca, amb l’argument que això és una bona via per al progrés econòmic d’una societat. Les universitats públiques es lamenten que els governs cada cop hi aporten menys diners, i això implica que no es pot fer la recerca que toca i, per tant, acaba repercutint negativament en la qualitat d’allò que s’ensenya (per tant, a la llarga tindrem professionals menys preparats). Davant això, el que ha de fer n’Alejandro -si s’estima de debò la universitat de la seva ciutat- és reclamar al govern espanyol (per cert, del seu propi partit) més finançament per a la URV; i no pas encetar debats estèrils que no menen enlloc. Mentre el govern del PP retalla en recerca i universitats, ell, en comptes d’ajudar a fer créixer la URV, treballa per a fer-la minvar (el que he comentat al punt primer de pèrdua de posicionament). Tingue-ho present, Alejandro: mentre no treballis amb els teus col·legues del PP a Madrid per a millorar les finances de la URV, estaràs anant en contra de la universitat tarragonina, es digui com es digui. Això sí que és important, i no intantileses com imposar un nom simplement perquè no tenies res més a fer.
Aquesta proposta mereix diverses consideracions, des de diversos angles. No perquè m’agradi o em desagradi el nom de Rovira i Virgili, que ni m’agrada ni em desagrada, sinó perquè em desagrada el populisme barat i la politiqueria de baixa estofa, i cal posar cadascú al seu lloc.
Primer: n’Alejandro al·lega que el nom Rovira i Virgili és una imposició del centralisme capitalí de Barcelona, que va contra Tarragona i la seva província. Formula, doncs, un desgreuge anticentralista. (No és el primer cop que n’Alejandro fa una afirmació o proposta en aquesta línia: basta escoltar-lo cada cop que parla i veureu que el tema del greuge centralista surt recurrentment.) Curiós, si més no, que vulgui lluitar contra el centralisme capitalí amb aquesta proposta. La universitat esmentada té centres a Tortosa (un campus), Vila-seca (una facultat), Reus (un campus amb tres facultats, la seu de la fundació i el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació) i Coma-ruga (una seu universitària dependent d’escoles i facultats situades en altres llocs), a més de Tarragona (dos campus amb diverses facultats cadascun més el Rectorat). Ara resulta que posar el nom de Tarragona a una universitat amb centres a quatre poblacions més no és un acte de centralisme capitalí. Per al dirigent popular, el fet que quatre poblacions que no són Tarragona allotgin centres universitaris és irrellevant: han d’empassar-se tant sí com no el nom de la capital. Bona manera de lluitar contra el centralisme, no, Alejandro?
Segon: n’Alejandro ja hauria de saber que, avui dia, totes les universitats del món necessiten posicionar-se i ser reconegudes (pel seu nom i pel seu renom). Exactament igual com passa en el món empresarial, on els noms d’empresa i les marques compten molt. En el món universitari, per estrany que sembli, també és així (vegeu, sinó, per què totes les universitats tenen logotip). En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili ja està posicionada, té imatge corporativa, la seva sigla (URV) és reconeguda, etc.; i, per tant, canviar-li el nom faria perdre-li posicions en el mapa d’universitats, hauria de començar de zero per a posicionar-se, llançant a la paperera tots els esforços que ha fet per a posicionar-se.
Tercer: és evident que canviar de nom implica canviar tota la papereria i altra mena d’imatgeria, com la mateixa sigla. I això té un cost enorme. Es veu que a n’Alejandro això no li importa: tant li és si estem en crisi o no. Bravo. Suposo que si la Generalitat impulsés un canvi d’imatge corporativa, a l’acte el PP s’abraonaria sobre el partit que governés Catalunya acusant-lo de balafiar diners públics. Però per a n’Alejandro sí que cal que la URV malgasti diners públics canviant noms, sigles, imatges, papereria, etc.
Quart: segons n’Alejandro, el nom de Rovira i Virgili es va posar per a acontentar la gent de Reus (a causa de la tradicional pugna entre Reus i Tarragona). Però perd de vista que la URV té implantació a les Terres de l’Ebre: encara més motiu, doncs, per a buscar un nom que no fos geogràfic. Tanmateix, el cas és que, per a n’Alejandro, les reivindicacions territorials de les Terres de l’Ebre (contraposades al centralisme capitalí de Tarragona) no compten. Per a ell aquella regió ha d’estar lligada tant sí com no a Tarragona. Cap a l’any 2010 Tarragona va omplir-se d’anuncis del PP on es demanava que no s’activessin les vegueries (que hauria implicat la creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre) i, en contrapartida, s’apostava per la província (ajuntant, doncs, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i mig Penedès). M’agradaria saber quina impressió va fer això a la gent de les Terres de l’Ebre, especialment a la gent del PP d’aquella zona. Vinga, Alejandro, a veure si durant una campanya electoral vas a les Terres de l’Ebre i anuncies a tothom -als mítings, als carrers, als mercats, etc.-, que el PP aposta perquè la vegueria de les Terres de l’Ebre no existeixi mai, i que aquella gent han d’estar vinculats tant sí com no a la ciutat de Tarragona. I anuncia-ho com una mesura contra el centralisme capitalí: veam a quanta gent ebrenca li coles aquest discurs.
Quint: la notícia de Vilaweb indica que n’Alejandro “ha remarcat que el canvi és "legal" i que la universitat "no hi té competència"”, i també indica: “El PP, convençut que la seva proposta coincideix amb l'opinió de molts tarragonins a través de la xarxa social, presentarà la moció en el pròxim plenari de l'Ajuntament de Tarragona, el 18 de gener.” Amic Alejandro: l’Ajuntament de Tarragona tampoc hi té competència. La URV es va crear per una llei al Parlament de Catalunya! L’Ajuntament de Tarragona pot aprovar les mocions que vulgui i adreçar-les al Parlament; però això també ho pot fer la URV mateix si la comunitat universitària volgués canviar-li el nom. Per tant, el grau de competència de la URV i de l’Ajuntament de Tarragona és exactament el mateix. El que no pot fer n’Alejandro, doncs, és tirar endavant una proposta i dir que un altre no ho pot fer, quan en realitat ho pot fer exactament igual. Això és faltar a la veritat. Segurament n’Alejandro diu això perquè es posa la bena abans de la ferida: la resposta institucional de la URV no serà de rebre bé la idea de canviar el nom (pel que he dit als punts primer i segon), i ja d’entrada tapa la boca a la universitat afectada: que no opini (i així no li qüestioni la pensada). Gran demòcrata.
Sext: sobta que n’Alejandro presenti a l’Ajuntament de Tarragona una iniciativa per al canvi de nom d’una universitat (encara que sigui per a elevar-la al Parlament). Perquè aleshores l’Ajuntament de Tortosa podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Tortosa; l’Ajuntament de Reus podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Reus; i així fins a qualsevol població que té un centre universitari. Oi que si tothom ho fes el nom nou de la universitat es col·lapsaria? I no em val que Universitat de Tarragona sigui el nom històric: també ho és Universitat de Tortosa
(al capdavall n’hi havia una abans, també).
Sèptim, una qüestió per a mi gens important, però que per a n’Alejandro pareix que ho és. Segons Vilaweb, n’Alejandro entén que “"Som [Tarragona] l’única demarcació on no consta el nom de la ciutat on es troba la universitat"”, i per això “ha defensat la seva proposta plenament convençut que és el camí per "retornar a la normalitat" i posar fi a aquest "greuge comparatiu" amb la resta de "províncies"” (les citacions són textuals). Per a n’Alejandro, doncs, la normalitat és que les capitals de província donin nom a les universitats. No aclareix, però, si a parer seu la Universidad de Valladolid hauria de dir-se Universitat de Valladolid-Soria, ja que té un campus a Soria, que és capital de província. I sobretot: hauria d’explicar d’on treu que Tarragona és l’únic lloc (una anomalia, segons ell) on el nom de la capital o província no figura al nom de la universitat del territori. A les Illes Balears hi ha la Universitat de les Illes Balears, no pas la Universitat de Palma. A la província de Santa Cruz de Tenerife no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santa Cruz de Tenerife, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de la Laguna. A la província de Ciudad Real no hi ha cap universitat que dugui el nom de Ciudad Real, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de Castilla-La Mancha. A la província de Logroño no hi ha cap universitat que dugui el nom de Logroño, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de La Rioja i la Universidad Internacional La Rioja. A Navarra hi ha dues universitats i cap no du el nom de Pamplona (l’una es diu Universidad de Navarra, que és privada, i l’altra es diu Universidad Pública de Navarra). A la regió uniprovincial de Cantabria (antigament província de Santander) no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santander, capital de l’esmentada regió; sols hi ha la Universidad de Cantabria. I a Extremadura la universitat té centres a quatre poblacions (Cáceres, Badajoz, Mérida i Plasencia); s’anomena Universidad de Extremadura i no hi ha cap Universidad de Cáceres ni cap Universidad de Badajoz. Vaja: n’Alejandro, a més de centralista capitalí, incapaç de documentar-se com cal.
Octau: segons Vilaweb, n’Alejandro diu: “"Antigament [la universitat] era la 'Tarraconensis' i vam perdre el nom per art de màgia"”. Doncs no, Alejandro: el nom d’Universitas Tarraconensis no es va perdre per art de màgia. Es va perdre quan el rei d’Espanya Felip V va clausurar totes les universitats catalanes, incloent-hi la tarragonina, i va crear la Universitat de Cervera, amb l’objectiu d’evitar que els centres universitaris fossin caus de revoltes antiborbòniques. Aquí es on es va perdre la Universitas Tarraconensis: va ser Espanya qui va suprimir el vincle de Tarragona amb la universitat. Que quedi clar.
Novè: quina casualitat que el nom a sacrificar sigui el d’un intel·lectual tarragoní com n’Antoni Rovira i Virgili. Com qui no vol la cosa, n’Alejandro, de passada, esborra un referent cultural i històric del catalanisme. No fos cas que algú s’hi emmirallés...
Desè i darrer: fa temps, quan algun polític català plantejava la possibilitat que Catalunya es dotés d’un bon Estatut d’autonomia, o que es potenciés la llengua i la cultura catalana, o que Catalunya esdevingués un Estat independent, els polítics del PP sempre s’hi oposaven, i ho argumentaven dient que això era una cosa identitària que no importava a ningú i que, per tant, calia parlar dels “temes que preocupen la gent”. Sí: ja es veu que la gran preocupació de la gent (sense feina o a punt de perdre-la, cobrant menys, sense possibilitat de progressar, amb risc de perdre l’habitatge, amb risc de perdre els estalvis, amb menys serveis sanitaris i educatius, etc.) és que cal canviar el nom d’una universitat. Quin nas polític, aquest Alejandro...
Curiosament, just dos dies abans que n’Alejandro fes la seva proposta (8-1-2013), les universitats públiques de Catalunya feien públic un manifest conjunt en què reclamaven més inversió pública per a les universitats, en especial per a la recerca, amb l’argument que això és una bona via per al progrés econòmic d’una societat. Les universitats públiques es lamenten que els governs cada cop hi aporten menys diners, i això implica que no es pot fer la recerca que toca i, per tant, acaba repercutint negativament en la qualitat d’allò que s’ensenya (per tant, a la llarga tindrem professionals menys preparats). Davant això, el que ha de fer n’Alejandro -si s’estima de debò la universitat de la seva ciutat- és reclamar al govern espanyol (per cert, del seu propi partit) més finançament per a la URV; i no pas encetar debats estèrils que no menen enlloc. Mentre el govern del PP retalla en recerca i universitats, ell, en comptes d’ajudar a fer créixer la URV, treballa per a fer-la minvar (el que he comentat al punt primer de pèrdua de posicionament). Tingue-ho present, Alejandro: mentre no treballis amb els teus col·legues del PP a Madrid per a millorar les finances de la URV, estaràs anant en contra de la universitat tarragonina, es digui com es digui. Això sí que és important, i no intantileses com imposar un nom simplement perquè no tenies res més a fer.
Etiquetes de coments:
Alejandro Fernández,
partit popular,
Tarragona,
Universitat Rovira i Virgili
dissabte, 21 de juliol del 2012
El tracte d’en Xavier García Albiol amb els musulmans: una mostra d’antipolítica
Alerta amb la notícia. El 21-7-2012 comença el Ramadà, un període important per a qui professa la religió musulmana. El batlle de Badalona, en Xavier García Albiol, notifica al col·lectiu musulmà de la ciutat que no pot posar-se a resar en una plaça. L’alcalde diu que es busquin un espai perquè no molestin (atenció: que no molestin) i perquè no donin una imatge tercermundista de la ciutat (atenció: imatge tercermundista) que avergonyiria al mateix alcalde (atenció: que l’avergonyiria a ell, a ell en concret). El col·lectiu musulmà, en una actitud d’allò més responsable per tal d’evitar mala maror, accedeix a un pati ofert per l’Ajuntament per a fer les seves oracions; però l’Ajuntament diu que els cobrarà el lloguer de l’espai: 2.000 euros. (Podeu llegir la notícia “Albiol diu als musulmans de Badalona que no podia permetre "una imatge del Tercer Món"”, al portal 324.cat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 21-7-2012).
A parer meu, un fet així mereix una anàlisi a fons. I és que encabat ens demanarem com és que els feixismes han pujat.
En Xavier García Albiol és un pes pesant dins el Partit Popular (PP) català. El 2011 va accedir a la batllia de Badalona en ser la força més votada a les eleccions municipals (tot i no tindre majoria absoluta). En aquella campanya electoral va fer servir un discurs antiimmigració molt agressiu. Fins i tot va editar un fullet en què relacionava la delinqüència amb determinats col·lectius immigrants. El fullet li va costar una denúncia per racisme, que finalment es va arxivar. N’Alícia Sánchez-Camacho, capitosta del PP català, és una de les persones que li ha donat més suport. Potser perquè l’Ajuntament de Badalona és l’únic raconet de poder que té avui el PP a Catalunya. Em temo, però, que na Sánchez-Camacho un dia o altre se’n penedirà (si seguiu llegint veureu per què).
El cas d’en García Albiol pot servir com a mostra del que és l’antipolítica. No em refereixo als moviments alternatius, que són antipolítica però fora del sistema institucional; sinó als extremismes (extrema dreta i extrema esquerra) que són antipolítica però dins el sistema institucional. Tal fenomen només pot donar-se si al cap de la gent hi ha hipocresia. Almenys els moviments alternatius que propugnen l’antipolítica volen enderrocar el sistema institucional. En canvi, a l’extrema dreta hi ha gent que s’instal·la al sistema institucional justament per a aplicar mesures antipolítiques (n’Adolf Hitler, un dels pitjors dictadors de la història de la humanitat, va utilitzar el sistema institucional per a accedir al poder, concretament usant vies democràtiques i la llibertat d’expressió; i en ser al poder va canviar el sistema instaurant-ne un de totalment infernal).
Comencem pel començament. La política és la gestió de la cosa pública a partir d’uns criteris. Entre els criteris hi ha de tot, però també el que últimament s’anomena línies vermelles, és a dir, límits que no es poden traspassar. Les línies vermelles a Occident -és a dir, casa nostra- són la democràcia, l’estat de dret (és a dir, tothom ha de complir les lleis, tothom té presumpció d’innocència i tothom té dret a defensa), la igualtat (en sentit general, però també concret: igualtat d’oportunitats, manca de discriminació, etc.) i les llibertats civils (que inclou sobretot la llibertat d’expressió, però també la llibertat de circulació i la llibertat religiosa). Això és el marc bàsic de l’actuació política en qualsevol país occidental (per tant també Catalunya). Aquest marc implica que, davant qualsevol controvèrsia política, ha d’haver-hi més diàleg i menys mà dura. Dit d’una altra manera: en la política de debò, davant un tema complicat, qualsevol dirigent ha de dir “Parlem-ne, veam com ho resolem”. Envers els musulmans de Badalona, en Xavier García Albiol, en comptes de dir això, ha actuat a l’inversa: “Parlar-ne? De què? Tothom fora i s’ha acabat!”. A les antípodes, doncs, del que és el fonament polític occidental.
Analitzem-ho. Primer: ¿els musulmans transgredeixen cap llei si es posen a resar en grup en una plaça? Perquè una autoritat (com un batlle) impedeixi a algú de fer una cosa ha d’haver-hi un motiu clar. Podria ser, per exemple, evitar aldarulls. Si es convoca una manifestació i és probable que hi hagi esvalotadors, l’autoritat pot prohibir-la. Però en el cas de resar, quins aldarulls pot haver-hi? Per tant, la prohibició ha d’estar més emparada que mai per la legislació. És així? Quin article de quina llei es transgredeix perquè un grup de gent es posi a resar al carrer?
Segon: l’Ajuntament badaloní podria argumentar que no és raonable que un col·lectiu nombrós ocupi l’espai públic durant un temps llarg, perquè impedeix el trànsit de gent (que té el dret a passar per on vulgui dels espais públics). Ara bé: de casos d’ocupació de via pública n’hi ha a centenars. Durant les festes majors o les festes de barri, per exemple. Si jo vaig a una població on fan la festa major, puc trobar-me que em serà difícil passar per determinats carrers o places. O quan hi ha les processons de Setmana Santa, pròpies del cristianisme, en què els feligresos catòlics ocupen la via pública i poden impedir el pas de gent, almenys durant una estona prou llarga. O quan el Barça guanya un títol: la part superior de les Rambles, a Barcelona, queda ocupada per tanta gent que no es pot passar. O una prova esportiva com una marató o una cursa ciclista. O una manifestació o una protesta laboral. O les concentracions de jovent al carrer durant les nits de festa (que a Madrid anomenen botellón). O el carnaval, Cap d’Any, Sant Joan o Sant Jordi. Tot això són ocupacions de la via pública i fan anar malament altres persones que no participen en aquell acte. Per tant, posar-se a pregar s’hauria d’equiparar a qualsevol d’aquestes manifestacions populars de festa. Per cert, no veig que el senyor García Albiol critiqui els seguidors de la selecció espanyola que, cada cop que aquest equip de futbol guanya un títol, ocupen carrers i, a més, fan soroll, molt més soroll que els musulmans, ben entrada la nit. Potser inclús l’home hi participa. Vaja: la coherència no és el fort d’aquest home.
Tercer: els motius pels quals en García Albiol ha dit que no volia musulmans pregant pel carrer són propis d’una persona ofuscada per una ideologia de via única. D’entrada diu que no vol donar una imatge del Tercer Món. Això és directament racisme. S’assumeix que hi ha països pobres i desestructurats (Tercer Món) on la gent resa pels carrers; i països on tot és bonic i endreçat (Primer Món) on la gent no resa pels carrers. Pensar així, a banda de ser propi dels racistes, és insultar moltíssima gent, entre els quals els mateixos musulmans i també els habitants de bona part dels països africans, asiàtics i sud-americans. Però és que, a més, en García Albiol demostra tindre una intel·ligència més aviat escassa. Deu ser que a Badalona no hi ha processons de Setmana Santa. ¿O una processó no és una manera de resar al carrer, actitud pròpia, segons en García Albiol, de països tercermundistes?
“...Les processons són ordenades”, ens dirà el batlle badaloní; però ho dirà ell que creu que Catalunya i Andalusia (on les processons no tenen res de discretes) són el mateix país. Potser també ens dirà el batlle badaloní que resar pel ramadà “no és tradicional a casa nostra”, i que per això no es mereix butlla; com si la festa del llibre per Sant Jordi o celebrar títols futbolístics no fossin actes amb menys d’un segle d’existència (la festa del llibre va ser un invent de la dictadura de Primo de Rivera per tal de diluir el fort sentiment català de la festa de Sant Jordi). En fi, si l’alcalde aporta aquests dos arguments algú hauria de recomanar-li que torni a l’escola.
Quart: l’altre motiu que ha donat l’alcalde és esperpèntic. Diu que no vol avergonyir-se del fet que Badalona sigui vista arreu com una ciutat amb gent resant pel carrer. Avergonyir-se, diu. És a dir, avergonyir-se que a Badalona hi hagi gent que professa una religió concreta (però no avergonyir-se de les processons de Setmana Santa, ben tronades, val a dir). Avergonyir-se de tindre com a veí a qui no vol de veí. Això torna a ser directament racisme. Si ell diu que s’avergonyeix del que fan els seus veïns, jo afirmo que m’avergonyeix que un alcalde català tingui aquest comportament envers veïns seus. És indigne.
Cinquè: si una autoritat vol que una activitat no es desenvolupi en un lloc públic per una raó concreta, ha d’oferir una alternativa als organitzadors a l’acte. El “parlem-ne” d’abans. El més lògic hauria sigut, per exemple, cedir-los el camp de futbol, un pavelló poliesportiu, una nau industrial propietat de l’Ajuntament, un solar, etc. Però cedir-los-ho de franc. En García Albiol no: els fa pagar un lloguer de 2.000 euros. Això és discriminació. Oi que els ajuntaments cedeixen espais municipals a les entitats? Colles de geganters, castellers o bastoners; esbarts dansaires i esplais; instituts o centres d’estudis locals o comarcals; clubs esportius; associacions de dones, de jóvens o de jubilats... tots reben suport dels ajuntaments, especialment en la cessió d’espais. Gratuïtament. Al col·lectiu de musulmans, però, no. Que paguin. Que estiguin discriminats en comparació amb els seus conciutadans.
Sisè i final: en García Albiol deu pensar que, amb aquesta actitud, guanyarà suports. De fet, crec que només l’aplaudiran la gent de classe alta que no sap ni vol implicar-se amb els seus conciutadans i els fatxes de classe baixa unineuronals que només saben dir “Ejto ej Ejpaña” en comptes de “Esto es España”, més algun altre despistat poc llegit. La resta de gent, només que tingui dos dits de front, el censurarà. En García Albiol, talment com un Quixot, es pensa que lluita contra un col·lectiu detestable quan només persegueix gent normal i corrent. Patètic.
En resum, en García Albiol, com a bon membre del PP, aplica la frase llançada pel fundador del partit, en Manuel Fraga, quan era ministre en l’època de la dictadura franquista: “La calle es mía”.
En García Albiol ha aplicat uns criteris polítics més propis de totalitarismes que no pas de països lliures i democràtics com el nostre. Algú potser em dirà que als països àrabs no hi ha democràcia ni llibertat d’expressió ni llibertat religiosa ni igualtat. Cert. I cal denunciar-ho. Però avui a Europa (concretament a Badalona) una autoritat també ha coartat llibertats civils prohibint que un col·lectiu ocupi el carrer a l’hora de resar mentre deixa que altres col·lectius l’ocupin quan hi ha altres celebracions religioses o d’altra mena (Setmana Santa, Carnaval, victòries de la selecció espanyola, etc.). Racisme, discriminació, privació de llibertats, manca d’igualtat... talment com un país àrab totalitari, ni més ni menys. Això és el que ha fet en García Albiol. D’aquí es pot deduir que aquesta és la seva ideologia i per extensió -almenys mentre no el desautoritzin- la del PP català.
A parer meu, un fet així mereix una anàlisi a fons. I és que encabat ens demanarem com és que els feixismes han pujat.
En Xavier García Albiol és un pes pesant dins el Partit Popular (PP) català. El 2011 va accedir a la batllia de Badalona en ser la força més votada a les eleccions municipals (tot i no tindre majoria absoluta). En aquella campanya electoral va fer servir un discurs antiimmigració molt agressiu. Fins i tot va editar un fullet en què relacionava la delinqüència amb determinats col·lectius immigrants. El fullet li va costar una denúncia per racisme, que finalment es va arxivar. N’Alícia Sánchez-Camacho, capitosta del PP català, és una de les persones que li ha donat més suport. Potser perquè l’Ajuntament de Badalona és l’únic raconet de poder que té avui el PP a Catalunya. Em temo, però, que na Sánchez-Camacho un dia o altre se’n penedirà (si seguiu llegint veureu per què).
El cas d’en García Albiol pot servir com a mostra del que és l’antipolítica. No em refereixo als moviments alternatius, que són antipolítica però fora del sistema institucional; sinó als extremismes (extrema dreta i extrema esquerra) que són antipolítica però dins el sistema institucional. Tal fenomen només pot donar-se si al cap de la gent hi ha hipocresia. Almenys els moviments alternatius que propugnen l’antipolítica volen enderrocar el sistema institucional. En canvi, a l’extrema dreta hi ha gent que s’instal·la al sistema institucional justament per a aplicar mesures antipolítiques (n’Adolf Hitler, un dels pitjors dictadors de la història de la humanitat, va utilitzar el sistema institucional per a accedir al poder, concretament usant vies democràtiques i la llibertat d’expressió; i en ser al poder va canviar el sistema instaurant-ne un de totalment infernal).
Comencem pel començament. La política és la gestió de la cosa pública a partir d’uns criteris. Entre els criteris hi ha de tot, però també el que últimament s’anomena línies vermelles, és a dir, límits que no es poden traspassar. Les línies vermelles a Occident -és a dir, casa nostra- són la democràcia, l’estat de dret (és a dir, tothom ha de complir les lleis, tothom té presumpció d’innocència i tothom té dret a defensa), la igualtat (en sentit general, però també concret: igualtat d’oportunitats, manca de discriminació, etc.) i les llibertats civils (que inclou sobretot la llibertat d’expressió, però també la llibertat de circulació i la llibertat religiosa). Això és el marc bàsic de l’actuació política en qualsevol país occidental (per tant també Catalunya). Aquest marc implica que, davant qualsevol controvèrsia política, ha d’haver-hi més diàleg i menys mà dura. Dit d’una altra manera: en la política de debò, davant un tema complicat, qualsevol dirigent ha de dir “Parlem-ne, veam com ho resolem”. Envers els musulmans de Badalona, en Xavier García Albiol, en comptes de dir això, ha actuat a l’inversa: “Parlar-ne? De què? Tothom fora i s’ha acabat!”. A les antípodes, doncs, del que és el fonament polític occidental.
Analitzem-ho. Primer: ¿els musulmans transgredeixen cap llei si es posen a resar en grup en una plaça? Perquè una autoritat (com un batlle) impedeixi a algú de fer una cosa ha d’haver-hi un motiu clar. Podria ser, per exemple, evitar aldarulls. Si es convoca una manifestació i és probable que hi hagi esvalotadors, l’autoritat pot prohibir-la. Però en el cas de resar, quins aldarulls pot haver-hi? Per tant, la prohibició ha d’estar més emparada que mai per la legislació. És així? Quin article de quina llei es transgredeix perquè un grup de gent es posi a resar al carrer?
Segon: l’Ajuntament badaloní podria argumentar que no és raonable que un col·lectiu nombrós ocupi l’espai públic durant un temps llarg, perquè impedeix el trànsit de gent (que té el dret a passar per on vulgui dels espais públics). Ara bé: de casos d’ocupació de via pública n’hi ha a centenars. Durant les festes majors o les festes de barri, per exemple. Si jo vaig a una població on fan la festa major, puc trobar-me que em serà difícil passar per determinats carrers o places. O quan hi ha les processons de Setmana Santa, pròpies del cristianisme, en què els feligresos catòlics ocupen la via pública i poden impedir el pas de gent, almenys durant una estona prou llarga. O quan el Barça guanya un títol: la part superior de les Rambles, a Barcelona, queda ocupada per tanta gent que no es pot passar. O una prova esportiva com una marató o una cursa ciclista. O una manifestació o una protesta laboral. O les concentracions de jovent al carrer durant les nits de festa (que a Madrid anomenen botellón). O el carnaval, Cap d’Any, Sant Joan o Sant Jordi. Tot això són ocupacions de la via pública i fan anar malament altres persones que no participen en aquell acte. Per tant, posar-se a pregar s’hauria d’equiparar a qualsevol d’aquestes manifestacions populars de festa. Per cert, no veig que el senyor García Albiol critiqui els seguidors de la selecció espanyola que, cada cop que aquest equip de futbol guanya un títol, ocupen carrers i, a més, fan soroll, molt més soroll que els musulmans, ben entrada la nit. Potser inclús l’home hi participa. Vaja: la coherència no és el fort d’aquest home.
Tercer: els motius pels quals en García Albiol ha dit que no volia musulmans pregant pel carrer són propis d’una persona ofuscada per una ideologia de via única. D’entrada diu que no vol donar una imatge del Tercer Món. Això és directament racisme. S’assumeix que hi ha països pobres i desestructurats (Tercer Món) on la gent resa pels carrers; i països on tot és bonic i endreçat (Primer Món) on la gent no resa pels carrers. Pensar així, a banda de ser propi dels racistes, és insultar moltíssima gent, entre els quals els mateixos musulmans i també els habitants de bona part dels països africans, asiàtics i sud-americans. Però és que, a més, en García Albiol demostra tindre una intel·ligència més aviat escassa. Deu ser que a Badalona no hi ha processons de Setmana Santa. ¿O una processó no és una manera de resar al carrer, actitud pròpia, segons en García Albiol, de països tercermundistes?
“...Les processons són ordenades”, ens dirà el batlle badaloní; però ho dirà ell que creu que Catalunya i Andalusia (on les processons no tenen res de discretes) són el mateix país. Potser també ens dirà el batlle badaloní que resar pel ramadà “no és tradicional a casa nostra”, i que per això no es mereix butlla; com si la festa del llibre per Sant Jordi o celebrar títols futbolístics no fossin actes amb menys d’un segle d’existència (la festa del llibre va ser un invent de la dictadura de Primo de Rivera per tal de diluir el fort sentiment català de la festa de Sant Jordi). En fi, si l’alcalde aporta aquests dos arguments algú hauria de recomanar-li que torni a l’escola.
Quart: l’altre motiu que ha donat l’alcalde és esperpèntic. Diu que no vol avergonyir-se del fet que Badalona sigui vista arreu com una ciutat amb gent resant pel carrer. Avergonyir-se, diu. És a dir, avergonyir-se que a Badalona hi hagi gent que professa una religió concreta (però no avergonyir-se de les processons de Setmana Santa, ben tronades, val a dir). Avergonyir-se de tindre com a veí a qui no vol de veí. Això torna a ser directament racisme. Si ell diu que s’avergonyeix del que fan els seus veïns, jo afirmo que m’avergonyeix que un alcalde català tingui aquest comportament envers veïns seus. És indigne.
Cinquè: si una autoritat vol que una activitat no es desenvolupi en un lloc públic per una raó concreta, ha d’oferir una alternativa als organitzadors a l’acte. El “parlem-ne” d’abans. El més lògic hauria sigut, per exemple, cedir-los el camp de futbol, un pavelló poliesportiu, una nau industrial propietat de l’Ajuntament, un solar, etc. Però cedir-los-ho de franc. En García Albiol no: els fa pagar un lloguer de 2.000 euros. Això és discriminació. Oi que els ajuntaments cedeixen espais municipals a les entitats? Colles de geganters, castellers o bastoners; esbarts dansaires i esplais; instituts o centres d’estudis locals o comarcals; clubs esportius; associacions de dones, de jóvens o de jubilats... tots reben suport dels ajuntaments, especialment en la cessió d’espais. Gratuïtament. Al col·lectiu de musulmans, però, no. Que paguin. Que estiguin discriminats en comparació amb els seus conciutadans.
Sisè i final: en García Albiol deu pensar que, amb aquesta actitud, guanyarà suports. De fet, crec que només l’aplaudiran la gent de classe alta que no sap ni vol implicar-se amb els seus conciutadans i els fatxes de classe baixa unineuronals que només saben dir “Ejto ej Ejpaña” en comptes de “Esto es España”, més algun altre despistat poc llegit. La resta de gent, només que tingui dos dits de front, el censurarà. En García Albiol, talment com un Quixot, es pensa que lluita contra un col·lectiu detestable quan només persegueix gent normal i corrent. Patètic.
En resum, en García Albiol, com a bon membre del PP, aplica la frase llançada pel fundador del partit, en Manuel Fraga, quan era ministre en l’època de la dictadura franquista: “La calle es mía”.
En García Albiol ha aplicat uns criteris polítics més propis de totalitarismes que no pas de països lliures i democràtics com el nostre. Algú potser em dirà que als països àrabs no hi ha democràcia ni llibertat d’expressió ni llibertat religiosa ni igualtat. Cert. I cal denunciar-ho. Però avui a Europa (concretament a Badalona) una autoritat també ha coartat llibertats civils prohibint que un col·lectiu ocupi el carrer a l’hora de resar mentre deixa que altres col·lectius l’ocupin quan hi ha altres celebracions religioses o d’altra mena (Setmana Santa, Carnaval, victòries de la selecció espanyola, etc.). Racisme, discriminació, privació de llibertats, manca d’igualtat... talment com un país àrab totalitari, ni més ni menys. Això és el que ha fet en García Albiol. D’aquí es pot deduir que aquesta és la seva ideologia i per extensió -almenys mentre no el desautoritzin- la del PP català.
Etiquetes de coments:
Alícia Sánchez-Camacho,
Badalona,
musulmans,
partit popular,
PP,
racisme,
Xavier García Albiol
dilluns, 7 de novembre del 2011
A “todos” els del PP: potser que consultéssiu el diccionari abans de fer propostes polítiques...
(Aquest opuscle s’adreça als militants, simpatitzats i votants del PP de Catalunya. Especialment, va adreçat als meus conciutadans Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Fernández Díaz, persones llestes i per tant capacitades per a capir-lo i, doncs, copsar les incongruències del discurs del seu partit. Si no se n’han adonat fins ara no és per manca d’intel·ligència, evidentment; deu ser perquè no es pot estar en tot. Què hi farem! Veam si aquest escrit meu els ajuda. Alícia i Jorge, preneu-vos-ho com una ‘carta oberta’. També voldria adreçar-lo al futur president del Govern central, en Mariano Rajoy; però el traductor del Google encara és deficient i presenta mancances en algun aspecte morfosintàctic. Alícia i Jorge, si podeu transmetre a en Rajoy el contingut d’aquest escrit, us estaré agraït. Ja us pagaré un cafetonet el dia que vingueu a El Álamo d’Alcover a fer la calçotada -però aviseu-me quan veniu-. Som-hi.)
El Partit Popular (PP), amb vistes a les eleccions espanyoles del 20-11-2011, ha fabricat un espot televisiu que es passa per TV3 i altres canals en els anomenats blocs de propaganda electoral. El clip està molt ben fet. S’hi veu gent, bé que no se’n veuen les cares. Aquesta gent mostra una tirallonga de rètols amb idees clares i concises, com ara que hom vol feina, que la jubilació estigui assegurada, etc.
A l’espot hi ha un detall grinyolant. A TV3, els rètols del vídeo estan en castellà (almenys les vegades que jo l’he vist). Un dels rètols du una frase segons la qual el PP vol ser el govern de “todos”. No ho diuen només a l’espot: també als mítings, al seu web, etc. (vegeu la notícia “Quiero ser el Presidente del Gobierno de todos los españoles” en boca d’en Mariano Rajoy, 8-10-2011). Vull dir que és una de les idees força que més volen transmetre al conjunt de la ciutadania de l’Estat: volen ser un govern de “todos”, per a “todos”, etc.
(En català, aquest “todos” es tradueix per “tothom”. El castellà -com el francès- no té una paraula per a designar la totalitat de persones, a diferència del català, més precís en aquest punt. Per això fan servir l’adjectiu “todo” en plural. A cops també empren l’expressió “todo el mundo”, si bé té un deix col·loquialitzant; i també existeix l’expressió “todo cristo”, amb un biaix encara més col·loquial. Per la concisió i el registre, a l’espot és millor “todos”, esclar.)
La frase amb aquest “todos” és, pel cap baix, estrident. Coneguda és l’aversió que produeix la llengua catalana entre molts dirigents del PP (certament no pas tots, cal dir). L’aversió és tal que l’esmentat partit té la pensada d’emetre un espot publicitari per a captar vots al canal públic català en castellà. Si passen un espot en castellà per TV3 és perquè consideren que els ciutadans espanyols catalanoparlants s’han d’empassar sisplau per força la versió castellana (és la visió del món ordeno y mando, vaja).
I em demano: això és voler ser el govern de “todos”?
L’adjectiu “todo” implica un abast absolut, que no deixa fora ningú, absolutament ningú. Es pot comprovar consultant el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. Per tant, “todos” vol dir el 100% de la població de l’Estat espanyol (incloent-hi els immigrants, els menors d’edat, els refugiats polítics, etc., i també els independentistes catalans i bascos amb les seves aspiracions polítiques).
Doncs bé: si un partit vol ser el govern de “todos”, d’absolutament tothom, això vol dir respectar els qui parlen català i treballar per la seva llengua i cultura, per la simple raó que -ara com ara- els qui parlen català formen part del “todos” a què es refereixen. En conseqüència, això vol dir que el PP i el Govern espanyol en mans del PP (quan passi això) ha d’adreçar-se en català a aquesta gent, agradi o no. Altrament, dir que hom vol ser el govern de “todos” i excloure una part dels “todos” és una incongruència com una casa de pagès i/o una estafa envers tots (ara sí) els votants.
El problema del que plantejo és més que una incongruència semàntica. La idea que el PP vol ser el govern de “todos” i alhora no practicar-ho quan en té ocasió fa malpensar. No té gota de congruència. I la pregunta cau pel seu propi pes. Com pot aspirar un partit polític a guanyar-se la confiança de la gent si diu una cosa i en fa una altra?
(Val a dir que el PP ha donat altres mostres d’incongruència. Fa poques setmanes, en Jorge Fernández Díaz, al Congrés de Diputats espanyol, feia un al·legat en contra que TV3 es rebés al País Valencià, argumentant que l’Estatut d’autonomia valencià parla de valencià i no de català. A banda que en Fernández Díaz faria bé d’assistir a alguna classe d’una facultat universitària on s’explica això, la qüestió és més simple. En efecte, encara que la parla barcelonina i la parla valenciana fossin llengües diferents, quin problema hi ha a rebre al País Valencià una emissora de televisió espanyola com TV3? I si hom entén que variants d’una mateixa llengua no s’han de fer arribar per via televisiva a d’altres zones, com és que les televisions espanyoles passen culebrots sud-americans? Em va estranyar que en Fernández Díaz es prestés a vehicular una fal·làcia com aquesta en seu parlamentària, perquè com he dit és un home llest. Poc m’ho esperava, d’ell, francament.)
Per ventura algun militant del PP dirà que la majoria de catalanoparlants tenen capacitat d’entendre el castellà. És cert. De fet, una part significativa de la població catalana té capacitat d’entendre 3 o 4 llengües, i en algun cas més i tot (cosa que, per cert, fa quedar malament uns quants presidents espanyols, incloent-hi el que vindrà). Però jo no estic parlant de la capacitat d’entendre idiomes. Estic parlant d’usos lingüístics institucionals, que s’articulen al marge de la capacitat de comprensió d’idiomes per part de la població. En efecte, si s’apliqués la idea que, com que hom ja sap un idioma, no cal vehicular informació en cap altre idioma, a Catalunya no hi veuríem ni un sol text en castellà, per exemple (el català és entés per vora el 90% de la població, independentment de la seva llengua materna). Però el PP entén que el castellà ha de ser present arreu de Catalunya, incloent-hi àmbits institucionals. No es pot negar que tenen una coherència discursiva dúctil...
En fi: als nois del PP i als seus adlàters se’ls pot dir que o deixen d’emprar el mot “todos” mentre menystenen la llengua catalana (si no volen ser titllats d’incongruents), o realment apliquen el criteri i passen a respectar, defensar i promoure la llengua catalana arreu de l’Estat espanyol i a l’estranger, sia com a partit sia com a govern (actuació que sí que seria d’un govern de “tothom”). I espavil, que hem de saber si es pot deixar en mans de gent incongruent el govern d’un Estat que es desfà a passos de gegant.
El Partit Popular (PP), amb vistes a les eleccions espanyoles del 20-11-2011, ha fabricat un espot televisiu que es passa per TV3 i altres canals en els anomenats blocs de propaganda electoral. El clip està molt ben fet. S’hi veu gent, bé que no se’n veuen les cares. Aquesta gent mostra una tirallonga de rètols amb idees clares i concises, com ara que hom vol feina, que la jubilació estigui assegurada, etc.
A l’espot hi ha un detall grinyolant. A TV3, els rètols del vídeo estan en castellà (almenys les vegades que jo l’he vist). Un dels rètols du una frase segons la qual el PP vol ser el govern de “todos”. No ho diuen només a l’espot: també als mítings, al seu web, etc. (vegeu la notícia “Quiero ser el Presidente del Gobierno de todos los españoles” en boca d’en Mariano Rajoy, 8-10-2011). Vull dir que és una de les idees força que més volen transmetre al conjunt de la ciutadania de l’Estat: volen ser un govern de “todos”, per a “todos”, etc.
(En català, aquest “todos” es tradueix per “tothom”. El castellà -com el francès- no té una paraula per a designar la totalitat de persones, a diferència del català, més precís en aquest punt. Per això fan servir l’adjectiu “todo” en plural. A cops també empren l’expressió “todo el mundo”, si bé té un deix col·loquialitzant; i també existeix l’expressió “todo cristo”, amb un biaix encara més col·loquial. Per la concisió i el registre, a l’espot és millor “todos”, esclar.)
La frase amb aquest “todos” és, pel cap baix, estrident. Coneguda és l’aversió que produeix la llengua catalana entre molts dirigents del PP (certament no pas tots, cal dir). L’aversió és tal que l’esmentat partit té la pensada d’emetre un espot publicitari per a captar vots al canal públic català en castellà. Si passen un espot en castellà per TV3 és perquè consideren que els ciutadans espanyols catalanoparlants s’han d’empassar sisplau per força la versió castellana (és la visió del món ordeno y mando, vaja).
I em demano: això és voler ser el govern de “todos”?
L’adjectiu “todo” implica un abast absolut, que no deixa fora ningú, absolutament ningú. Es pot comprovar consultant el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. Per tant, “todos” vol dir el 100% de la població de l’Estat espanyol (incloent-hi els immigrants, els menors d’edat, els refugiats polítics, etc., i també els independentistes catalans i bascos amb les seves aspiracions polítiques).
Doncs bé: si un partit vol ser el govern de “todos”, d’absolutament tothom, això vol dir respectar els qui parlen català i treballar per la seva llengua i cultura, per la simple raó que -ara com ara- els qui parlen català formen part del “todos” a què es refereixen. En conseqüència, això vol dir que el PP i el Govern espanyol en mans del PP (quan passi això) ha d’adreçar-se en català a aquesta gent, agradi o no. Altrament, dir que hom vol ser el govern de “todos” i excloure una part dels “todos” és una incongruència com una casa de pagès i/o una estafa envers tots (ara sí) els votants.
El problema del que plantejo és més que una incongruència semàntica. La idea que el PP vol ser el govern de “todos” i alhora no practicar-ho quan en té ocasió fa malpensar. No té gota de congruència. I la pregunta cau pel seu propi pes. Com pot aspirar un partit polític a guanyar-se la confiança de la gent si diu una cosa i en fa una altra?
(Val a dir que el PP ha donat altres mostres d’incongruència. Fa poques setmanes, en Jorge Fernández Díaz, al Congrés de Diputats espanyol, feia un al·legat en contra que TV3 es rebés al País Valencià, argumentant que l’Estatut d’autonomia valencià parla de valencià i no de català. A banda que en Fernández Díaz faria bé d’assistir a alguna classe d’una facultat universitària on s’explica això, la qüestió és més simple. En efecte, encara que la parla barcelonina i la parla valenciana fossin llengües diferents, quin problema hi ha a rebre al País Valencià una emissora de televisió espanyola com TV3? I si hom entén que variants d’una mateixa llengua no s’han de fer arribar per via televisiva a d’altres zones, com és que les televisions espanyoles passen culebrots sud-americans? Em va estranyar que en Fernández Díaz es prestés a vehicular una fal·làcia com aquesta en seu parlamentària, perquè com he dit és un home llest. Poc m’ho esperava, d’ell, francament.)
Per ventura algun militant del PP dirà que la majoria de catalanoparlants tenen capacitat d’entendre el castellà. És cert. De fet, una part significativa de la població catalana té capacitat d’entendre 3 o 4 llengües, i en algun cas més i tot (cosa que, per cert, fa quedar malament uns quants presidents espanyols, incloent-hi el que vindrà). Però jo no estic parlant de la capacitat d’entendre idiomes. Estic parlant d’usos lingüístics institucionals, que s’articulen al marge de la capacitat de comprensió d’idiomes per part de la població. En efecte, si s’apliqués la idea que, com que hom ja sap un idioma, no cal vehicular informació en cap altre idioma, a Catalunya no hi veuríem ni un sol text en castellà, per exemple (el català és entés per vora el 90% de la població, independentment de la seva llengua materna). Però el PP entén que el castellà ha de ser present arreu de Catalunya, incloent-hi àmbits institucionals. No es pot negar que tenen una coherència discursiva dúctil...
En fi: als nois del PP i als seus adlàters se’ls pot dir que o deixen d’emprar el mot “todos” mentre menystenen la llengua catalana (si no volen ser titllats d’incongruents), o realment apliquen el criteri i passen a respectar, defensar i promoure la llengua catalana arreu de l’Estat espanyol i a l’estranger, sia com a partit sia com a govern (actuació que sí que seria d’un govern de “tothom”). I espavil, que hem de saber si es pot deixar en mans de gent incongruent el govern d’un Estat que es desfà a passos de gegant.
Etiquetes de coments:
eleccions espanyoles,
llengua catalana,
partit popular,
política espanyola,
PP
Subscriure's a:
Missatges (Atom)