Sobre les sentències contra la immersió lingüística

Una exalumna i amiga, la Marta Anguera (gràcies, Ta) em diu que troba a faltar al blog alguna opinió sobre les sentències judicials contra la immersió lingüística a les escoles catalanes. Es refereix a la del Tribunal Suprem que obliga a introduir el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya (a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia III), i la interlocutòria que, el 2-9-2011, ha emès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obligant la Generalitat a complir-la abans del 2-11-2011. Aquesta sentència ve d’un plet plantejat per 3 famílies (ho llegiu bé: de 7.500.000 persones, unes 6).

La Marta ho diu perquè em va tindre de professor a l’assignatura ‘Planificació Lingüística’ de la Universitat Rovira i Virgili. En aquesta assignatura plantejo i exposo tota mena de dades tècniques, dades acadèmiques, arguments socials, arguments pedagògics, arguments jurídics, posicionaments ideològics (tant d’una banda com l’altra), etc., i fins i tot reporto exemples d’altres zones (l’escola Bressola de la Catalunya Nord o problemes similars que tenen a les escoles dels Estats Units d’Amèrica amb els immigrants hispans). Per tant, se suposa que puc aportar molta informació sobre el tema, o així ho ha entès ella.

Doncs em sap greu, però no puc aportar gaire més del que s’ha dit. I per això no en feia cap apunt.

Per què no puc aportar-hi gaire? Doncs perquè tot plegat no és un debat acadèmic, sinó una batalla ideològica. Ja sabem quina ideologia és predominant avui a Espanya: molts (també és cert que no tothom) voldria veure Catalunya reduïda a un territori castellà més; com ho ha acabat sent l’Aragó, Galícia i fins i tot l’antic regne de Lleó. I no cal fer cap apunt per a explicar aquesta obvietat. Dir això és descobrir la sopa d’all. Per tant, no cal fer perdre temps a la gent que em llegeix...

De fet, si he de dir alguna cosa, és que en un estat democràtic de debò i respectuós envers la seva ciutadania (tota la seva ciutadania), el català no tan sols seria ensenyat obligatòriament als territoris de l’estat en qüestió on és llengua pròpia (actualment s’ensenya a Catalunya, les Illes, el País Valencià i, com a matèria optativa, a la Franja), sinó que seria ensenyat a tot l’estat, bé com a matèria obligatòria, bé com a optativa entre les altres llengües de l’estat (basc, castellà, gallec, aragonès, asturlleonès, occità, portuguès i amazig). No estic dient que sigui una matèria ‘afegida puntualment’ al currículum d’alguns centres (com ho és a la Universitat de Saragossa o la de Salamanca); sinó que sigui una matèria tan troncal com ho són les matemàtiques. I qui no ho vegi així és un mal ciutadà de l’estat -per tant és un mal espanyol- i una persona insensible envers l’altre -per tant és una persona tancada-.

Que el tema és ideològic i no pas acadèmic ho demostren altres dades. Els qui pensen que tenen dret a qüestionar tot un Parlament (votat per milions de persones -que haurem de definir democràcia, potser?-) no es plantegen eliminar la immersió lingüística, en realitat. Al contrari. Perquè resulta que arreu d’Andalusia, Castella, Lleó, Extremadura, Madrid, La Rioja, Cantàbria, les Canàries, Múrcia, Aragó, etc., l’escola practica la immersió lingüística. En castellà. I no veig Convivencia Cívica Catalana denunciant-ho. I no em val que a Castella el castellà és la llengua del país, perquè aleshores el català també és la llengua de Catalunya i hauria de tractar-se igual que es tracta el castellà a Castella. I tampoc em val que a Catalunya hi viuen molts castellanoparlants: a l’Espanya castellanoparlant també hi viuen molts catalanoparlants. Ma germana viu a Navarra i ha d’escollir per al seu fill quines llengües vol que estudiï (a triar entre basc i francès; el castellà és obligatori). No veig que Convivencia Cívica Catalana denunciï la discriminació que pateix mon nebot per no poder ser escolaritzat en la seva llengua materna (son pare també és catalanoparlant). El que dic no és cap estirabot: la Constitució espanyola estableix explícitament (article 14) que “Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. Aquest “cualquier otra condición o circunstancia personal o social” vol dir “cualquier otra condición o circunstancia personal o social”, com és obvi. Per tant, també la llengua. En conseqüència, segons la Constitució espanyola si un ciutadà de Valladolid té dret a escolaritzar son fill en una escola catalana en la seva llengua materna, un ciutadà de Barcelona també ha de poder fer-ho a Castella; i si el barceloní no pot fer-ho, aleshores el vallisoletà tampoc, atès que constitucionalment ningú no pot patir discriminació. Si no és així, aleshores el sistema educatiu espanyol és inconstitucional, o bé l’estat constitucional és una estafa. (Deixo estar l’article 3.3, que diu que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. No cal dir res més.)

Quant als arguments pedagògics, ningú qüestiona el model d’immersió lingüística. Només diré que molts pedagogs defensen que els infants s’escolaritzin en la seva llengua materna. Aquest argument s’ha brandat sobretot per a defensar l’escolarització en català a la Franja. Els qui defensen la introducció del castellà a l’escola catalana no han utilitzat mai aquest argument (recorren més aviat al “dret a...”), i en qualsevol cas també s’oposen a utilitzar-lo quan es tracta de defensar l’escola en català a la Franja. Sigui com vulgui, els resultats acadèmics són els que són: tothom surt de l’escola sabent català i castellà, que és el que marca la llei, i sabent el que toca saber de ciències, matemàtiques, dibuix, etc. Sense immersió, en algunes barriades de Catalunya els infants no sabrien català i això, a banda que implica que el sistema educatiu se salta la llei, seria nefast per a aquests xiquets: sense saber català no podrien accedir a determinades feines. (Sí, Sr. Rivera de Ciutadans, no s’enganyi: si vostè no hagués après català no hauria entrat a treballar a la Caixa. Li hauria agradat que son pare l’hagués privat de conèixer mínimament el català? Doncs és el que està defensant: que altres xiquets d’origen castellanoparlant no puguin optar a feines com la que té vostè.)

Un comentari de tipus polític intern, que no pot faltar. M’ha sobtat la fermesa amb què ha parlat el Govern català (de moment només ha parlat, no ha actuat: veurem què passa el 2-11-2011). El president, n’Artur Mas, i el portaveu del Govern, en Francesc Homs, han dit per activa i per passiva que no cediran. Quan l’advocat de les 3 famílies va dir que, en cas que la Generalitat no acatés la sentència, duria per la via penal (!) la consellera d’educació, n’Irene Rigau, ella va dir que si havia de retirar-se de la política ho feia i punt. (Quants polítics no han tingut la dignitat que ha mostrat aquesta senyora? Malgrat que molts la consideraven una consellera feble, la veritat és que ha sorprès molta gent dient això.) A més, tant en José Montilla com na Carme Chacón, del PSC, s’han posicionat en contra de la sentència. (Altres partits, com SI, ERC o ICV-EUiA, sempre s’hi han posicionat de manera clara.) Fins i tot en Josep Maria Álvarez, de la UGT, ha sortit en defensa del model educatiu català. També el Sindicat d’Estudiants. Des de la línia política i sindical, doncs, s’evidencia el consens social que hi ha a favor d’un sistema educatiu. Un consens que 3 famílies es neguen a acceptar (cosa que diu molt del sentit democràtic d’aquesta gent).

He dit que no tenia res a dir-hi, i encara m’han eixit quatre idees. Però és que realment el que jo pugui dir no és res en comparació amb el que han dit moltes altres plomes, molt més afinades, incisives i documentades que la meva. Com a mostra, podeu llegir aquest escrit d’en Jordi Graupera, aquest altre del blog Reflexions en català, la comparació amb el cas valencià feta per en Vicent Partal (en què explica que s’ha denegat l’escolarització en català a gairebé 126.000 alumnes valencians, i Convivencia Cívica Catalana, que apel·la a la llibertat d’escollir idioma d’escolarització, no ha dit ni ase ni bèstia, en un acte de clara hipocresia) i aquest repàs històric i jurídic fet per n’Albert Castany. Són idees molt afinades, us les recomano.

També puc aconsellar-vos una altra lectura de dimensió historicopolítica. Algú pot dir: per què 3 famílies fan tant d’enrenou? Jo no sabia trobar-hi resposta (i per això no escrivia res al blog), però crec que en Pep Riera l’encerta en aquest article publicat en El Punt Avui, titulat “L’animal ferit contra Catalunya”. En Riera vincula l’agressivitat d’aquesta gent contra la llengua amb el fet que veuen la batalla perduda (vaja: com quan els jugadors del Reial Madrid seguen els del Barça quan veuen que no els poden guanyar).

També podeu llegir-vos algun llibre. Potser el més interessant és el del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universitat Autònoma de Madrid, titulat El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). Una visió reconfortant. També podeu llegir-vos el llibre de n’Eduard Voltas La guerra de la llengua (Empúries, 1996). Explica el problema que va haver-hi a Salou, similar a aquest, cap a l’any 1994, quan unes poques famílies volien fer el mateix. En aquella època jo estudiava a la universitat i unes companyes de classe van fer un treball sobre el tema. Per tal de fer-lo, lògicament, van documentar-se. I una mestra va explicar que una nena li va dir plorant: “Es que mi mamá me dice que te diga que no te entiendo”. Això és tot el que saben fer aquestes persones a sons fills i a les seves famílies (no, de fet més: a Sitges, un pare de família activista en contra de la immersió lingüística impedia a sons fills jugar amb altres xiquets perquè parlaven en català; la seva dona no ho va aguantar i se’n va separar). Una persona capaç de sacrificar el benestar dels seus familiars per tal d’imposar una ideologia no està legitimada per a condicionar qualsevol sistema educatiu (ni el català ni cap altre), més quan està consensuat per pràcticament tothom.