Encarem la recta final del procés d’independència (agradi o no): tres exemples

Ja sabem que el procés d’independència de Catalunya és irreversible. Moltes veus, des de sectors diversos (intel·lectuals, periodistes, economistes, empresaris, polítics, professors universitaris, etc.), apunten cap aquí. Vegeu, a tall de mostra, l’excel·lent article “Contra la humiliació i l’ofec” d’en Salvador Cardús (Ara, 15-5-2012). O la gosadia i claredat d’en Jordi Mayoral a l’escrit “L’última retallada, president” (El Punt Avui, 16-5-2012).

El calendari, que fa una forta baixada, porta cap a aquesta situació. L’intent, per part de la Generalitat, de controlar tots els impostos de Catalunya (ja sigui a través del pacte fiscal amb l’Estat espanyol, ja sigui amb una llei d’hisenda pròpia, tal com ha plantejat el president Artur Mas) no reeixirà. Per raons òbvies: l’Estat espanyol viu sobretot de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Alemanya; i no pot permetre’s perdre una font d’ingressos (més quan Alemanya pot tancar l’aixeta). Per tant, tal negativa serà la darrera bufetada de l’Espanya castellana a Catalunya. L’endemà el poble català dirà que se’n va. (El president de la Generalitat convocarà eleccions, però tothom entén que aqueixes eleccions aniran en la línia de plantejar un Estat català, encara que el mateix president no vulgui encarar-ho així.)

De tant en tant surt algú amb la pregunta de si la societat catalana està madura. Jo la veig maduríssima. Però ara no explicaré anècdotes sobre això, provinents dels meus veïns o dels meus alumnes o dels meus companys de feina. El que faré és posar tres exemples que tothom pot haver seguit a través dels mitjans de comunicació. Aquests exemples mostren que s’ha arribat al final del procés preparatori i que hem entrat de ple en el procés de debat de la independència (ço que vol dir que en mesos, a tot estirar dos anys, es pot tirar endavant).

Primer exemple. En abordar el tema de la independència de Catalunya, els independentistes rarament parlaven sobre què fer amb la llengua castellana en un Estat català. És una qüestió que tradicionalment han aparcat o obviat. La raó és que els era incòmode. Alguns independentistes devien somiar que, en un Estat català, la llengua castellana podia ser arraconada dels àmbits públics. Però fer o plantejar això implica, lògicament, que bona part de la població castellanoparlant no donaria suport a un moviment d’emancipació nacional. Per un motiu més que raonable: si jo tinc un sentiment positiu envers una part de mi (la meva llengua), qui la ridiculitzi o prohibeixi em fa mal a l’ànima i per tant no em sumaré al seu projecte social (i per això mateix a molts catalans no els agrada l’Estat espanyol: perquè és això el que ha fet amb la llengua catalana). I és obvi que la independència de Catalunya s’ha de fer amb tots els sectors socials implicats, incloent-hi, doncs, una part important de la gent que té el castellà com a llengua familiar. Per aquest motiu, els independentistes no solien parlar de què se n’ha de fer de la llengua castellana en pic Catalunya sigui un Estat.

Doncs bé: l’independentisme ja s’ha plantejat obertament aquest tema. Vegeu, com a mostra d’inici del debat, l’article “En castellà també, sisplau”, de n’Eduard Voltas (Ara, 26-2-2012). En Voltas és autor del llibre La guerra de la llengua (Empúries, 1996); per tant coneix el tema. Acte seguit van sortir altres veus sobre el mateix aspecte (vegeu, per exemple, l’apunt “CEO-2, identitat i projecte polític” del blog Dies de fúria, publicat poc després). La tesi d’en Voltas i del Dies de fúria és que, per a tirar endavant l’Estat català, l’independentisme ha d’assumir que la llengua castellana és un fet dins la societat catalana. Aquestes veus hi afegeixen que el català ha de ser una llengua primordial a Catalunya; però això no ha de voler dir arraconar una altra llengua que és usada per molts catalans a nivell familiar i laboral. Cal trobar, doncs, els mecanismes per a fer viable tals realitats.

El fet que en Voltas i altra gent plantegés aquest tema el febrer del 2012 em va semblar significatiu. Vaig entendre que l’independentisme català s’enfronta al darrer dilema, el dilema que havia anat deixant per a més endavant durant anys i panys. I com que ara ja havia resolt molts temes (per exemple, les raons econòmiques i fiscals) tocava enfrontar-se al tema que havia anat deixant... perquè ja no hi havia més remei. Senyal, doncs, que s’ha arribat al final del camí preparatori. En pic plantejat el tema de la llengua castellana, i deixar-lo aclarit en el si de l’independentisme, es pot dir que els deures des del punt de vista ideologicosocial estan fets (subratllo l’adjectiu ideologicosocial: encara hi ha deures per fer en altres àmbits).

Segon exemple. Hem vist que l’unionisme espanyol pràcticament no té arguments per al manteniment de Catalunya dins Espanya. Però l’unionisme s’ha adonat que no pot continuar menystenint el tema, perquè la gent, a Catalunya, cada cop està més disposada a canviar la situació actual i marxar d’Espanya per constituir un Estat nou. Per això, finalment, en comptes de menystindre el tema, s’hi ha posat. Reacció lògica: si no ho fes així perdria segur la partida. Per això el PP ha anunciat, pel setembre del 2012, una campanya informativa a favor de la situació actual, amb l’objectiu de fer veure que Catalunya està bé dins Espanya. La campanya es titula “Dret a saber”, per mimetisme amb “Dret a decidir”. Veam si se’n surten. De moment només diré que ser a Espanya implica un espoli fiscal d’uns 20.000 milions d’euros cada any, diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics ni en infraestructures a Catalunya, i per això patim l’endarreriment que patim. Si això es pot defensar...

Tercer exemple. Tal com ho veig, durant el 2011 tots els partits polítics catalans menys un s’havien posicionat pel tema de la independència de Catalunya. CiU s’havia posicionat a favor del dret a decidir ja fa anys, però ho ha accentuat des del 2010 cap aquí fins al punt que el seu discurs (vegeu el president de la Generalitat) ja deixa entreveure la possibilitat de la independència. A més, el congrés del 2012, fet a Reus, CDC ho va incoporar explícitament al projecte polític (deixo UDC per al final, perquè és un cas especial). No cal dir que ERC i SI estan per la independència; i ICV-EUiA, quan se li pregunta sobre el tema, també s’hi mostra a favor, encara que no en faci campanya. Per l’altra banda, el PP i C’s es mostren clarament unionistes.

Per tant, veiem que tots els partits polítics catalans menys un han pres posició sobre el tema. L’únic partit que no ho havia fet havia sigut el PSC. I, ves per on, aquest partit pateix una crisi interna enorme. Segurament la pateix per la malaptesa dels governants socialistes del 2003 fins al 2011 (Rodríguez Zapatero, Maragall o Montilla); però també i sobretot pel discurs incoherent que té a l’hora de parlar de l’encaix Catalunya-Espanya. En efecte: no posicionar-se sobre el tema, callar, fer veure que no existeix, ha fet que molta gent no el tingui en compte com a actor polític. D’aquí que hagi perdut vots. No tots els vots els ha perdut per això, hi insisteixo: la malaptesa també hi ha tingut a veure. Però fer veure que no hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és, francament, ser un mal polític. I un partit que amaga el cap sota l’ala d’un tema tan important com esdevindre un Estat (tema que està plantejat obertament per tothom) està condemnat a ser arraconat per l’electorat. Ja ningú no hi fa confiança ni hi creu.

Doncs bé: finalment, el PSC s’ha posicionat. Sent més precís, ha començat el debat per a posicionar-se. El seu secretari general, en Pere Navarro, en una conferència (21-5-2012) va mostrar-se explícitament contrari a la independència de Catalunya (podeu veure-ho aquí). L’argumentari és justet, com ara que Catalunya seria més pobra, un argument fals perquè ja ha sigut rebatut per una quantitat considerable d’economistes, mesos abans d’aquesta conferència i dies després d’aquesta conferència. Però el que m’interessa és que el PSC es posiciona oficialment.

Dic que es posiciona oficialment perquè no vol dir que sigui el parer del conjunt del socialisme català. En efecte, al cap de poc, en Joan Ignasi Elena, batlle de Vilanova i la Geltrú, va presentar un corrent intern del PSC, Avancem! Podeu llegir-ne el manifest fundacional aquí. Aquest corrent insisteix a regenerar el moviment polític progressista a Catalunya, però hi afegeix un ingredient nou: escoltar l’independentisme (vegeu el punt 2, “L’emancipació col·lectiva: llibertat per regir-nos i federalisme de fets”). És, doncs, una veu contrària al plantejament oficial d’en Navarro. No vol dir que n’Elena sigui independentista; però aquest corrent intern per primer cop planteja un acostament del PSC a les tesis independentistes. Per tant, el debat intern està servit. No sé com acabarà, però és evident que el plantejament d’Avancem! sincronitza més amb el sentir social, i per tant si reïx pot ajudar el socialisme català a recuperar-se. Si, en canvi, reïx el posicionament oficial, el PSC no farà més que anar per avall: el tema de la independència és sobre la taula i els partits que en parlen (CiU, ERC, SI, PP, C’s) tindran més presència social que els que no en parlen.

He deixat pel final UDC. Al congrés del maig del 2012, fet a Sitges, en Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit president del comitè de govern, i va derrotar l’alcalde de Vic, en Josep Maria Vila d’Abadal. En Duran i Lleida proposava un Estat espanyol confederal (per a mi això és il·lusori) i en Vila d’Abadal un Estat català independent. Vistos els resultats dels vots (80% Duran i Lleida i 20% Vila d’Abadal) pot semblar que UDC es posiciona per l’unionisme i en contra de l’independentisme. De tota manera, cal tindre present diverses coses. La primera és que, avui dia, la societat és molt líquida. Per tant, ja veurem si d’aquí a dos anys UDC no canvia de discurs en veure que el poble català està més per la secessió que per mantindre Espanya (i els seus engendres: Bankia, AVEs, el PER andalús, els peatges de la Comunitat de Madrid, etc.). Ho dic perquè en Duran i Lleida és un home molt hàbil i sap interpretar bé cap on bufen els vents. De moment es manté immobilista, però gent com ella és capaç de canviar de discurs (i convèncer l’oient) en un tres i no res. La segona cosa a tindre en compte és com funcionen els congressos dels partits. Llevat d’ERC, les CUP i SI, que són assemblearis, als altres partits no hi poden anar tots els militants, sinó que hi van delegats d’aquests. Un delegat comarcal o local forma part de l’estructura; per tant, tendeix a ser conservador, a mantindre’s al costat de qui mana. Els congressos amb aquesta estructura rarament donen sorpreses. I la gent, que és poruga, va preferir mantindre’s al costat d’en Duran i Lleida, que dirigeix el partit amb mà de ferro. Però quan en Duran i Lleida estigui cap al final de la seva trajectòria política (i és evident que està més a prop del seu final que del seu començament) ja veurem cap on es decanten els vots (potser cap al renovador Vila d’Abadal, que ara ja ha ensenyat les dents). Aleshores els mateixos que voten mesellament per Duran i Lleida no faran res per defensar Duran i Lleida dels seus adversaris. La majoria de militants són així...

Som on som, i el PP i el PSC ho saben. Doncs comencem el debat.

#novullpagar. L’inici de la fi de l’‘establishment’

He dit més d’un cop que estem vivint moments de grans transformacions socials (per a bé i per a mal) a una velocitat vertiginosa.

El moviment de protesta popular #novullpagar, nascut a finals de març del 2012, és un nou pas en aquest escenari de canvis seguits. És un acte de desobediència civil, semblant -salvant les distàncies- a la que van fer els negres als Estats Units d’Amèrica als anys 60 del segle XX. Consisteix a negar-se a pagar els peatges de les autopistes i els túnels de Catalunya, el País Valencià i les Illes. Tot i que hi ha remor des de fa anys (existeix el col·lectiu Prou Peatges de fa temps), el moviment #novullpagar ha sigut espontani, no té estructura (és a dir, no hi ha cap organització amb uns estatuts, ni hi ha caps visibles als quals adreçar-se) i empra unes vies de difusió que superen qualsevol encorsetament previst pels poders fàctics (els que sempre volen controlar la informació). En efecte, té una gran presència a les xarxes socials (Facebook i Twitter), se serveix de la viralitat (internet, missatges de mòbil, vídeos -podeu veure’n un reguitzell aquí- el boca-orella, etc.), es rebota en múltiples webs (vegeu el tractament que en fa MotorPasión) i fins i tot té marxandatge. Vull subratllar l’existència d’aquests elements de ressò perquè, als anys 90 del segle XX, també hi havia gent que no volia pagar peatges a les autopistes (alguns, el que feien, era passar enganxats al cotxe del davant abans que s’abaixés la barrera del peatge). Però pràcticament no hi havia mecanismes per a difondre la iniciativa ni sumar-s’hi, a diferència d’avui dia, amb els recursos de què disposem. Per tant, la seva actuació no es va popularitzar, sinó que va quedar aïllada. Ara és diferent, gràcies als mitjans tecnològics.

Per què és important això del #novullpagar? Els efectes d’aquest moviment ciutadà poden ser l’inici de la fi de l’establishment. És a dir, la fi dels poders fàctics que han manat de debò a Catalunya des dels anys 70 del segle XX. (L’anglicisme establishment designa (cito el diccionari anglès Reference, accepció 4) “the existing power structure in society; the dominant groups in society and their customs or institutions; institutional authority”. No hi ha una traducció clara al català, potser poders fàctics; però en Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya entre el 1980 i el 2003, va referir-s’hi en un moment donat com els instal·lats.)

Tot comença amb un vídeo que en Josep Casadellà, d’Anglès, penja al YouTube (29-3-2012). Aquest ciutadà arriba a un peatge, diu que no vol pagar, i el cobrador el deixa passar sense pagar.

L’acte d’en Casadellà, ple de dignitat, té raó de ser pel greuge comparatiu que viu Catalunya en tema d’infraestructures de transport en general i autopistes en particular. Repassem els fets.

1) Primer greuge. L’Estat espanyol s’ha negat històricament i sistemàticament a construir vies de gran capacitat a Catalunya, com les autopistes. N’ha construït a molts altres llocs de l’Estat, però no a Catalunya. Això ve dels anys 60 del segle XX, però encara ara passa (el desdoblament de la N-II Barcelona-Girona encara està per fer; l’autovia A-2 Barcelona-Igualada-Lleida es va acabar el 2005 (tram de la Panadella) després d’anys i panys d’haver-la començat; l’autovia Vilafranca-Tarragona-Tortosa-València paral·lela a l’autopista només està feta en un pocs trams; l’autovia Tarragona-Valls es va aturar a mig fer i ara, després de molts anys, encara estan treballant-hi a pas de puça, etc.).

2) Segon greuge. Com que l’Estat no ha fet autopistes a Catalunya, les empreses privades (Acesa, ara Abertis perquè aplega Acesa, Aumar, Aucat i altres) s’ofereixen a fer-les a canvi que puguin cobrar peatge (el que s’anomena concessió). L’Estat s’hi avé i així els catalans ja tenim autopista... pagant cada vegada que hom hi passa, cosa que la majoria d’espanyols no fan quan agafen una autopista. Més tard la Generalitat fa el mateix (Barcelona-Terrassa-Manresa o la C-32 que passa pel Garraf). En fi, tenim que a Espanya la majoria d’autopistes són de franc, mentre que a Catalunya pràcticament totes són de pagament. En concret, a Catalunya els quilòmetres de pagament són a l’entorn del 65% del total, mentre que a Espanya són a l’entorn del 20% del total. Amb un agreujant: a moltes autopistes gratuïtes d’Espanya, fetes per l’Estat, no hi passa pràcticament ningú. Frapant, per dir-ho suau.

(Algú dirà que a Catalunya hi ha alguna via doble que no és de pagament, com l’A-2 Barcelona-Igualada-Lleida. Doncs bé: tot just aquest 1-5-2012 ha transcendit que les autovies també seran objecte de peatge, si bé menor que el de les autopistes. Vegeu la notícia “No vols peatges? Ara, a les autovies!”, de Nació Digital, que remet al diari econòmic Cinco Días. Plou sobre mullat.)

3) Tercer greure. La concessió de les autopistes té un límit temporal. És a dir, passat aquest límit l’autopista deixa de ser gestionada per una empresa privada i torna al govern (que pot aplicar-hi peatges o no, o aplicar-hi peatges a un preu diferent). Però als anys 90 del segle XX el govern espanyol va allargar la concessió de l’AP-7 (l’autopista que creua Catalunya de nord a sud) uns quants anys més. Cal dir que, a hores d’ara, l’autopista AP-7 està més que amortitzada, i Abertis hi guanya un caleram que fa por. El resultat? L’AP-7 està amortitzada més de 40 vegades, i l’autopista de Montgat s’havia de retornar a les administracions públiques el 2004 però no es tornarà fins al 2021, de manera que l’empresa privada recupera la inversió 32 cops. En total a tot Catalunya s’ha pagat fins a 15 vegades totes les autopistes catalanes.

(Podeu trobar dades com aquestes als llibres Les autopistes de peatge a Catalunya: crònica d’una discriminació inacceptable, d’Albert Serratosa i altres (Columna, 2000), i Les autopistes a Catalunya: greuge comparatiu i motor econòmic, de Josep A. Grau i Reinés (Pòrtic, 2001). Vegeu també els articles “Peatges i desobediència” de n’Héctor López Bofill (El Punt Avui, 25-4-2012) i “#Novullpagar... a Espanya?” d’en Roger Palà (Nació Digital, 1-5-2012), que fan un resum succint de la situació.)

4) Quatre greuge. Fa uns anys, a Madrid van construir unes quantes autopistes, totes de peatge. Ara han vist que no donen diners, que són ruïnoses. El govern espanyol, a mans del Partit Popular (PP), va veure que només hi havia dues solucions: que l’Estat espanyol es quedés les autopistes deficitàries o que un altre operador privat se’n fes càrrec. La primera opció és inviable: el forat econòmic del govern espanyol és estratosfèric (de fet, està pràcticament en fallida) i per tant no podria rescatar les autopistes madrilenyes. La segona opció passava per Abertis, però, és clar, l’empresa en qüestió no podia fer-se càrrec d’autopistes deficitàries. La solució consistia a allargar de nou la concessió de les autopistes catalanes a Abertis (AP-2 i AP-7, que sí que donen). En un primer comunicat oficial Abertis va dir que no ho veia clar; però no se n’ha parlat més en públic, cosa que vol dir que es tracta discretament en despatxos oficials. Des de l’òptica dels catalans això és inadmissible: els catalans ja hem pagat molt d’autopista, i ara potser haurem de pagar encara més perquè Abertis es faci càrrec d’autopistes de Madrid.

La suma de tot plegat només condueix a la indignació. El quart greuge és la gota que fa vessar el got. I en Casadellà va dir “prou!!” i va deixar de pagar el peatge. A partir de llavors centenars de persones l’han seguit.

Potser la mesura presa per en Casadellà està al marge de la legalitat (si bé tampoc és clar que sigui il·legal, com explico més avall); però en tot cas és justa. I això ho pensa tothom (menys Abertis, es veu). La dicotomia legalitat-justícia és posada damunt la taula per tothom: vegeu els contertulians d’Els Matins de TV3 (30-4-2012), de Catalunya Ràdio (30-4-2012), de RAC1 (30-4-2012) o de 8TV (26-4-2012, 27-4-2012, 30-4-2012); el testimoni d’un ciutadà de Girona díscol al programa Divendres de TV3 (30-4-2012); o l’article d’en Vicent Sanchis “Entre la llei i la justícia” (Nació Digital, 30-4-2012).

Alguns partits polítics, com Solidaritat Catalana per la Independència (SI), de seguida han fet costat a aquest moviment, fent actes d’insubmissió i fins i tot retornant els teletacs que tenien els seus diputats al Parlament de Catalunya. Altres s’hi han sumat a remolc, com Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), potser perquè no poden permetre’s de quedar-se al marge d’un moviment així. Això del remolc no és una suposició, és un fet cert: els diputats d’ERC al Parlament, malgrat fer actes de protesta vistents, no han retornat els teletacs, en un acte d’hipocresia que els hauria de fer caure la cara de vergonya. No cal dir que el PP s’ha mostrat contrari al moviment, posant-se, és clar, al costat dels poderosos en comptes de solidaritzar-se amb el poble. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) continua profundament desorientat; per això també critica el moviment ciutadà, però val a dir que també per això no aixeca cap, i els socialistes no s’adonen o no volen adonar-se que tenen un problema greu.

A hores d’ara el moviment ha anat prenen força, molta força. Molta més de la que desitja Abertis. Basta veure com bull internet. Però també i sobretot la manera com informa Abertis sobre el fet. La seva política de comunicació, erràtica, demostra que no saben com actuar i que han agafat nervis. Primer van menystindre el moviment, potser amb l’esperança que molta gent ho veiés com una fricada. Però la realitat superava totes les previsions (a tall de mostra, el conseller d’Interior, Felip Puig, en declaracions a Els Matins de TV3 (30-4-2012), certificava que un cobrador de l’autopista va dir-li que el nombre de gent que passava sense pagar era, literament, “bastant notable”). Després, com que Abertis va veure que la protesta no minvava sinó que creixia, va reconèixer els fets (a insistència dels mitjans de comunicació, val a dir). I no van poder amagar l’estat de desorientació en què es troba l’empresa. El fet és que no s’havien pensat mai que pogués passar una cosa així i desconeixen els mecanismes per a combatre-ho. Totes les declaracions fetes per l’empresa durant el mes d’abril del 2012 apunten a aquest punt de nerviosisme i desorientació. En definitiva, Abertis s’ha vist impotent (van arribar a dir que no podien negar a ningú el no-pagament del peatge). Davant d’aquest estat de coses, cap al 25-4-2012 la concessionària va apel·lar a les administracions públiques (el govern espanyol i la Generalitat) perquè li resolguessin el tema. Vaja: que en comptes d’afrontar el tema amb els afectats va cuitar a cridar el cosí de Zumosol. A Abertis es deuen pensar que encara som en el temps que la gent té por dels poders, talment l’Edat Mitjana o el franquisme...

L’estat de nervis de l’empresa, especialment de la direcció, s’ha traslladat cap als treballadors. Passa sovint quan una empresa va malament: els directius, en comptes de centrar-se en el problema, carreguen contra la part més feble de l’empresa, els treballadors, exigint-los més. Els operaris, doncs, han hagut d’aguantar la pressió (maldestra, val a dir) dels capitostos. D’aquí que s’hagin donat episodis estrambòtics. En reporto tres. Primer, un cobrador va denunciar un veí de Cardedeu perquè l’havia filmat (denúncia que no ha prosperat, val a dir). Fa estrany que un cobrador de peatge presenti una denúncia per aquest tema. Segon, un cobrador del peatge d’Amposta va escridassar, insultar i amençar uns xicots que anaven amb cotxe (va arribar a cridar coses “Si teniu collons i sou hòmens, sortiu!”) (30-4-2012). També fa estrany que un altre treballador de l’autopista se les tingui d’una manera tan agra amb els ocupants d’un vehicle, oimés quan els ocupants del vehicle mantenen una actitud serena tota l’estona. El malestar dels treballadors de l’autopista, materialitzat en una denúncia sense cap ni peus o verbalitzat amb paraules gruixudes, només s’explica per l’enorme pressió, inhumana, inhumaníssima, a què la direcció de l’empresa sotmet els treballadors. Si els treballadors d’Abertis insulten, amenacen o agredeixen els conductors hi ha una responsabilitat penal evident d’aquestes persones; però em demano fins a quin punt l’ambient que es respira a Abertis, impulsat per la seva direcció, no implica també una corresponsabilitat penal de l’empresa. El tercer cas va per una altra línia. Els sindicats CCOO i UGT han emès comunicats en els quals critiquen el moviment #novullpagar (primer CCOO i després la UGT). L’actuació dels sindicats pot sobtar perquè a priori hauria de posicionar-se a favor del poble, oi? Però si actuen així és, de ben segur, per la pressió que reben els treballadors dels peatges des de l’empresa, o pel fet que els sindicats estan negociant condicions laborals amb l’empresa i la protesta enterboleix les negociacions. El cas és que els sindicats han acabat traint un dels seus principis: posar-se al costat del poble.

Finalment, dissabte 28-4-2012 a la nit, gairebé furtivament, la Generalitat va emetre un comunicat en què anunciava que podia sancionar amb 100 euros de multa qui se saltés un peatge. Aquest comunicat demostra també el grau de descol·locament de la Generalitat. Com fa notar en Vicent Partal en un article a Vilaweb (“Un error monumental del govern”, 29-4-2012), el comunicat és una mostra palmària de desorientació. Com fa notar el periodista, l’escrit dedica tres ratlles a anunciar les multes i nou ratlles a reconèixer que la situació de greuge que viu Catalunya i la seva ciutadania és intolerable. Qualsevol expert en comunicació veu, en la redacció i en el moment triat per a fer-lo públic, que el govern català no sap ben bé com gestionar-ho.

Hi ha altres mostres de gran desconcert dins el govern català. La Generalitat ofereix webcams per a visualitzar permanentment l’estat del trànsit a tot Catalunya. L’1-5-2012 al migdia, coincidint amb la primera gran protesta massiva (més avall en parlo), les càmeres dels peatges no funcionaven. Deuen pensar que així la gent no s’assabentarà que hi ha una revolta popular en marxa... Que ho arriben a ser, d’il·lusos, maldestres, immadurs i beneits!

El paper de la Generalitat en aquest conflicte ha sigut ben galdós. Estic d’acord amb en Partal que això ha sigut un error gravíssim del govern català (també ho diu en Carles Capdevila a l’article “#novullpagar: una oportunitat a reconduir”, Ara, 30-4-2012, encara que hi barreja maldestrament com ho veuen a Madrid). La raó és que la Generalitat s’ha posat en contra del sentir majoritari de la societat catalana, sobretot els ideològicament més propers al catalanisme. Recorda els fets a Escòcia en contra de la poll tax de na Margaret Thatcher, en què el govern local va amenaçar el poble escocès: ara els qui van liderar l’oposició a la poll tax estan al govern d’Escòcia (vegeu l’article “‘Can’t pay, won’t pay’” d’en Josep Maria Pasqual, El Punt Avui, 30-4-2012). Si Catalunya segueix la manera de fer dels escocesos, el Govern català pot trobar-se que una part del suport popular que ara té (segons indiquen les enquestes) baixi.

A què es deu aquesta desorientació del govern català? Avui la Generalitat sap que no pot posar-se en contra d’aquest moviment, que ocupa la centralitat política catalana (allò que el gruix de la gent percep com a raonable). Però alhora Convergència i Unió (CiU), el partit que govern a la Generalitat, té un problema. CiU deu a ”la Caixa” 21 milions d’euros; i ”la Caixa” és un dels principals accionistes d’Abertis. I quan Abertis truca a la porta de la Generalitat sap que té CiU collada. És un altre exemple d’excés d’influència d’una corporació privada sobre un govern teòricament escollit democràticament. (El deute de CiU envers ”la Caixa” ha estat explicat per més d’una font. És el cas de Solidaritat Catalana per la Independència, del politòleg Manuel Milián Mestre al programa Els Matins de TV3 (30-4-2012) i del blog Reflexions d’un arqueòleg glamurós.) Val a dir que no és una actitud exclusiva de CiU. A finals dels anys 90 del segle XX, ERC va engegar una campanya titulada Catalunya lliure de peatges. Però del 2003 al 2010 ERC va estar al govern de la Generalitat i no va moure ni un sol dit perquè desapareguessin els peatges de Catalunya. Amnèsia? En realitat, el deute d’ERC amb ”la Caixa”, ni més ni menys, amb més capacitat silenciadora que cap virus.

[Si un lector s’encén pel que llegeix aquí amb relació a CiU i ”la Caixa” i les implicacions que això té per les butxaques de la ciutadania, que s’aferri al seient, perquè les pressions d’Abertis (abans Acesa) sobre les administracions públiques perquè no els toquessin ni un gram del seu profitós negoci arranquen de lluny. Als anys 90 del segle XX l’Estat espanyol va plantejar-se fer obres a la carretera N-340 al seu pas per Altafulla. Bàsicament, volien fer un desviament (el que hi ha ara). Doncs bé: Acesa va alentar traves legals perquè no es fessin aquelles obres, i va intentar endarrerir-les tant com va poder. L’avidesa d’Acesa és inhumana; i no parlo només de les incomoditats que patien els usuaris de la carretera esmentada i els habitants d’Altafulla, que havien de conviure amb un trànsit ingent per dins el poble. Parlo dels morts en accident de trànsit en aquest tram mentre Acesa feia i desfeia per tal d’aturar les obres de la variant. Creus, amic lector, que n’hi ha per enrabiar-se? Doncs llegeix-te els llibres del Col·lectiu J. B. Boix 6 milions d’innocents (menys uns quants espavilats) (La Campana, 2000) i Articles de neteja. Servei de recollida de draps bruts (La Campana, 2000), i
prepara’t abans una garrafa de til·la: el nivell d’emprenyament serà majúscul.]

Davant la decisió de la Generalitat de tramitar multes si la concessionària presenta queixa, han sorgit els dubtes legals. Vegem-los:

a) La Generalitat es basa en un article d’interpretació discutible, que atorga als cobradors de peatge la condició d’autoritat, en el sentit que si un conductor no fa cas d’un cobrador de peatge és com si no fes cas a un policia. Però aquest mateix article dóna la condició d’autoritat als treballadors de l’autopista només en casos excepcionals (per exemple, un gran accident) i mentre no arribi l’autèntica autoritat (la policia). La negativa d’un conductor a pagar l’import del peatge no és ni de lluny un cas excepcional (i cada cop ho serà menys, val a dir).

b) Igualment, cap llei no diu explícitament que no pagar el peatge de l’autopista sigui delicte o falta. I per a imposar una sanció com una multa cal especificar clarament quin article d’una llei s’ha transgredit.

c) El tema del semàfor crea divisió. Hi ha qui creu que, si està en vermell i el cotxe passa, és una infracció. I hi ha qui creu que no és cap infracció, perquè no és un semàfor de regulació de trànsit, sinó un mer indicador de disponibilitat.

d) Algun jurista entén que el senyal de peatge R-200 obliga a aturar-se i pagar. Ara bé: l’article 153 del Reglament de Trànsit, que parla d’aquest senyal, diu textualment: “R-200. Prohibición de pasar sin detenerse. Indica el lugar donde es obligatoria la detención por la proximidad, según la inscripción que contenga, de un puesto de aduana, de policía, de peaje u otro, y que tras ellos, pueden estar instalados medios mecánicos de detención. En todo caso, el conductor así detenido no podrá reanudar su marcha hasta haber cumplido la prescripción que la señal establece”. I no diu res més. Per tant, l’article 153 només parla d’una obligació, aturar-se, i la gent ja s’atura. (La redacció de l’article és obsoleta: gràcies al teletac hi ha gent que no s’atura...) Potser algú dirà que, en un peatge, et fan aturar per tal de pagar. Ara bé: cal saber que la mateixa Abertis en alguns casos no cobra res. Així, algun cop Abertis ha aixecat barreres (quan hi ha hagut un embús descomunal, per exemple). D’altra banda, si hom va de Tarragona a Reus, quan arriba al peatge Abertis no li cobra res. Per tant, hi ha vegades que la mateixa concessionària refusa cobrar res. Quan Abertis fa això, els conductors delinqueixen? Per tant, si a vegades Abertis no cobra i obre la barrera i no hi ha infracció, com és que en altres supòsits idèntics algú pot considerar que hi ha infracció? Per tant: si hom no vol pagar estant aturat i Abertis o Autema obre la barrera, no es percep infracció enlloc. És una decisió d’Abertis o Autema.

Els dubtes jurídics són tan grossos que es dóna la paradoxa següent: el mateix dia (dilluns 30-4-2012), amb molt poques hores de diferència, en dos canals de televisió catalans (TV3 i 8TV) dos experts en dret vial deien coses oposades. Al programa Divendres de TV3 un deia que no pagar peatge constituïa infracció i al programa 8 al Dia de 8TV un altre deia que no pagar peatge no constituïa infracció. (La interpretació de l’expert de TV3, Alfons Perona, la podeu llegir aquí: “Las consecuencias de no pagar los peajes” (La Vanguardia, 30-4-2012). En Perona se centra en el senyal de trànsit R-200, però ja hem vist que en alguns llocs Abertis no cobra malgrat el senyal de trànsit.)

D’altra banda, Abertis ja ha reconegut que no pot retindre ningú, ja que això sí que és un delicte (només la policia o altres figures, com el comandant d’un avió, pot retindre algú). En resum: tal com apunten diversos juristes (com l’advocat Lluís Gibert), una multa per no pagar el peatge pràcticament no s’aguanta jurídicament i podria ser rebatuda. Contràriament, hi ha qui apunta que és Abertis qui corre el risc de caure en actuacions il·legals.

En qualsevol cas, és evident que la Generalitat ha reaccionat a corre-cuita per acontentar la nerviosa Abertis. Ha emès el comunicat que li ha exigit Abertis. És curiós: tant la Generalitat com Abertis apel·len al compliment de la legalitat al mateix temps que Autema, la gestora de l’autopista Terrassa-Manresa, deu més d’un milió i mig d’euros en compte de l’impost de béns immobles (IBI) a uns quants ajuntaments catalans (vegeu aquesta notícia de ManresaInfo). Quina barra! Branden la legalitat quan creuen -o volen fer creure- que va a favor seu, però se la passen pel peatge quan no els va bé; que per alguna cosa són els amos del cotarro!

Ara: la pel·lícula no s’acaba aquí. La pressió ciutadana anirà en augment. Un ciutadà díscol en una barrera pot crear un petit problema d’uns minuts. Però aturar-se simultàniament 4 o 5 cotxes a 4 o 5 barreres d’un mateix peatge i passar-s’hi uns minuts dient al cobrador que no paguen pot crear un problema enorme a la concessionària: unes cues llargues que generen malestar entre els altres conductors. Aquest és, precisament, l’esperit de l’actuació coodinada i multitudinària de l’1-5-2012, a les 12 del migdia: desenes de vehicles aturant-se a la mateixa hora a una catorzena de peatges de Catalunya i del País Valencià més el túnel de Sóller (Mallorca). Un col·lapse que Abertis no pot permetre’s, per les molèsites que causa a altres conductors (que poden presentar una queixa pel temps perdut) i perquè potser haurà d’aixecar barreres per tal d’evitar el col·lapse i per tant renunciar a beneficis (com van haver de fer a la C-16 a Manresa el 27-4-2012). Per a la rebel·lió un acte així només són 5 minuts. Per a Abertis, una catàstrofe. Com ho poden aturar, això? Qualsevol altra cotxada col·lectiva durant alguns caps de setmana pot posar Abertis en una posició molt difícil (i el 20-5-2012 n’hi ha convocada una altra).

Sí: nervis, molts nervis per part de l’establishment. En surten mostres cada cop que algú d’aquest àmbit en parla. En poso dos exemples. Primer, en Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball (una altra organització empresarial que treballa perquè res no canviï) i persona vinculada amb Abertis. En una entrevista a l’emissora Catalunya Informació (29-4-2012) aprofitava per carregar contra el moviment #novullpagar amb un argument que tomba d’esquena. Deia en Gay de Montellà que, en un país, no podia ser que el govern anés cap a una direcció (mantindre els peatges en mans privades) i el poble cap una altra (negar-se a pagar peatges) perquè això dóna mala imatge als inversors estrangers i poden deixar d’invertir al país... Francament, si aquest home ha de dirigir una associació empresarial de pes... Perquè els dubtes dels inversors internacionals respecte d’Espanya no vénen de la iniciativa #novullpagar, sinó de la ineficàcia dels diferents governs espanyols del 1996 cap aquí. Ha fet molt més dany els mals governs que les revoltes ciutadanes cíviques. I no veig que en Gay de Montellà critiqui els governs (l’actual i els anteriors, de Catalunya i d’Espanya). D’altra banda, tothom entén que, pel bon funcionament d’una societat, primer cal salvaguardar les persones i el teixit econòmic, i no pas les grans empreses que viuen del qüento. Fer-ho al revés és antisocial. Doncs en Gay de Montellà és un antisocial, ja ho veieu...

El segon exemple és el periodista Josep Cuní, que condueix el programa 8 al Dia de 8TV. Aquest canal és propietat del Grup Godó, editor de La Vanguardia i un altre membre de l’establishment. El 30-4-2012 va dedicar molta estona a parlar del tema. Durant el noticiari va carregar duríssimament contra el moviment #novullpagar. Va criticar ERC (sense esmentar-la, però: una falla impròpia d’un periodista de la seva talla) per l’actitud incoherent que ha tingut (i que he reportat aquí). Però també va criticar el moviment al·legant que desprestigiava l’empresa catalana (com si pel fet de ser catalana fos una santa) i que això podia perjudicar-la. També va dir que tot plegat podia perjudicar els 60.000 petits accionistes catalans que tenen accions d’Abertis. Bé: tots aquests arguments reportats per en Cuní van mostrar la seva cara menys professional. Vegem per què. D’entrada, si l’empresa va malament és cert que els accionistes poden patir-ne les conseqüències: no cobraran tant de dividends i les seves accions poden baixar de preu. Però si la direcció de l’empresa es dediqués a una activitat econòmica que no sigui profundament lesiva contra tots els ciutadans de Catalunya, potser no s’hauria d’enfrontar a revoltes ciutadanes. Com que Abertis escanya la ciutadania, la ciutadania s’hi rebel·la. Qui perjudica a qui? D’altra banda, en Cuní parlava dels 60.000 petits accionistes catalans que en sortien perjudicats. Però en Cuní no va parlar (i és curiós que se n’oblidés) dels centenars de milers de persones que usen les autopistes catalanes al llarg de l’any. Em refereixo a petits empresaris, autònoms, emprenedors, operaris d’empreses de manteniment, repartidors, etc., que han de passar per força per les autopistes (passar per altres vies és una odissea). Pel fet que han de pagar peatges en carreteres que ja estan amortitzades amb escreix, el seu negoci es veu perjudicat. Tot el que es transporta per autopista és més car. Qualsevol servei ofert per un professional que ha de desplaçar-se per l’autopista ha de cobrar més. Qualsevol producte que comprem al supermercat és més car perquè el camió que el duia ha hagut de passar per autopista. Si estem en època de crisi i tothom s’ha de sacrificar, per què a les autopistes han continuat apujant peatges cada any malgrat que tenen beneficis astronòmics i l’autopista ja està amortitzada? Per què l’empresa Abertis paga sous estratosfèrics a membres de l’establishment de tota la vida i, a més, contracta una exministra com Elena Salgado? Cal pagar aqueixos souarros amb la sagnia a què Abertis sotmet les petites empreses catalanes? Els peatges van en contra del teixit productiu català, de centenars de milers d’autònoms i petites i mitjanes empreses. Mantindre la concessió a Abertis i Autema és lesiu envers els interessos econòmics de centenars de milers de catalans. I d’això en Cuní curiosament se’n va oblidar... Quina casualitat. Que el Grup Godó està neguitós amb el tema es veu en l’actitud d’en Cuní, certament. El mateix dia en Cuní va tindre tres contertulians: en Ramon Espasa, na Montserrat Nebrera i en Francesc-Marc Álvaro. El primer i el tercer es van mostrar favorables a la iniciativa #novullpagar, mentre que la segona es mostrava imparcial. No n’hi havia cap en contra. Inusitadament, en Cuní, en veure la línia de la tertúlia, va interrompre més d’un cop els contertulians -quan aquests estaven a mig desenvolupar el seu argument- per tal de tornar a carregar contra el moviment popular. Fins i tot un moment que dos contertulians debatien entre si, en Cuní es va posar a parlar sobre seu durant 10 segons per tal de dir-hi la seva. En aquest lapse de temps parlaven 3 persones: els dos contertulians que debatien entre si i en Cuní que volia posar-hi la visió de l’establishment en veure que no sortia. Un fet insòlit en un programa seriós com 8 al Dia: com que els contertulians no diuen allò que el Grup Godó vol que es digui, ha de sortir -contra tota norma- el conductor del programa i posar-hi la seva falca, trepitjant els torns de paraula dels seus convidats. Aquesta actitud no és pròpia d’un periodista de la talla d’en Cuní. Senyal que el seu parlament, amb formes inadequades, prové d’una font superior. Generalment, quan en Cuní creu que ha de deixar caure una idea durant la tertúlia ho fa amb molt més respecte envers els contertulians, un respecte que va desaparèixer completament en parlar dels peatges. Això sol ja va fer-me veure que, aquest dia, en Cuní no era el periodista que analitza la realitat i crea debat, sinó la corretja de transmissió dels poders fàctics. Va posar una taca al seu currículum i el va deixar tocat com a creador d’opinió pretesament imparcial.

En fi, l’establishment, encarcarat com està, s’enroca. No només Foment o el Grup Godó. També els partits polítics i els sindicats. Des del PP fins al PSC passant per CiU (partits polítics amb una esclerosi considerable a l’hora d’abordar la situació social i política actual) i els dos grans sindicats (encara més escleròtics), que s’han posicionat d’una manera o una altra en contra del moviment cívic. Sense adonar-se que la gent percep partits i sindicats com elements que constitueixen més un problema que no pas la solució a la greu crisi que patim. Potser els partits i els sindicats uneixen forces pensant que pararan el tsunami, quan no s’adonen que la gent ja està en una altra òrbita al marge de partits i sindicats i que aquests s’han quedat sols (vegeu el comentari brillant d’en Salvador Cot “Ells #volenquepaguem”, Nació Digital, 30-4-2012, que titlla de gran coalició -emulant el terme alemany- l’aliança entre partits, sindicats i poders fàctics).

Ara bé: Abertis i l’establishment no comptaven amb la determinació de molts ciutadans que es planten. Ho fan per dignitat, i la dignitat (com l’amor o l’odi) és un motor de la Humanitat. Abertis, una empresa capitalista com la que més, no entén aquest llenguatge; per això tampoc entén el moviment: no sap com encarar-lo. Abertis només entén el llenguatge dels diners, dels resultats, de la cobdícia... i del manteniment de privilegis. Per aquest motiu no saben com és que el poble es planta. Els ciutadans ja no s’arronsen, han perdut la por, han agafat la seva dignitat i l’han posada per davant de la prepotència d’Abertis i Autema. El testimoni d’en Josep Fernández, de Manresa (“Em van deixar atrapat esperant que em cansés i pagués el peatge”, Regió 7, 27-4-2012) demostra que la voluntat humana és més poderosa que el capital. O, com diu en Quim Torra (“El poble ja es va separant d’Espanya”, Vilaweb, 1-5-2012), hi ha una “societat completament exhausta, desolada, tipa de l’explotació colonial que sofrim” que ha engegat una “protesta lluminosa i alegre, fresca”. Però és que, a més, la gent ho fa sense escarafalls, pacíficament, amb tota tranquil·litat; actitud que contrasta amb el posat fatxenda i abusananos d’Abertis i Autema, típica d’aquell que tradicionalment havia imposat les seves regles del joc a tothom i ara veu com la massa humana pacífica no fa cas de les seves regles del joc. I ara ve la pregunta que l’establishment hauria de respondre’s (però que no sabrà respondre perquè només entén el llenguatge de benefici econòmic): com es pot combatre la dignitat, la lluminositat, l’alegria, la frescor, l’orgull, la determinació o el pacificisme d’una societat? Contra això cap poder fàctic (els governs, els reis, els imperis, l’Església, les grans corporacions, les multinacionals...) no pot lluitar-hi. I menys Abertis i Autema, que no saben veure més enllà del nas del benefici fàcil a costa d’altri, de manera que no poden entendre paraules com les llistades adés.

I si algú es pensa que les protestes populars no fan ni pessigolles a les grans corporacions, s’erra. A Catalunya hem tingut quatre exemples de revoltes populars, en algun cas protagonitzades per un nombre reduït de presones, que han fet canviar de parer grans empreses o règims totalitaris. En primer lloc, la vaga de tramvies de Barcelona als anys 50 del segle XX. En Miquel Giménez, al seu blog Escriure en veu alta, parla dels paral·lelismes entre aquella campanya i l’actual (“De peatges i tramvies”, 29-4-2012). En segon lloc, la Disney, que a principis dels 90 del segle XX es va negar a doblar el film La sirenita al català malgrat les demandes populars. Una manifestació d’unes quantes famílies davant un cinema de Barcelona, més el rebombori periodístic, va fer que la Disney passés a doblar al català totes les pel·lícules des d’aleshores. En tercer lloc, la Warner Bros, que també es negava a doblar al català la sèrie films de Harry Potter. Gràcies a Vilaweb es van enviar 13.000 correus electrònics en 3 dies a la Warner amb la petició de doblatge al català. Acte seguit, la Warner va decidir doblar al català tots els films (només al primer no ho va fer, però sí que ho va fer TV3). En quart lloc, el grup Leche Pascual. A principis del segle XX va decidir no comprar més llet a Catalunya, i molta gent de Catalunya va fer boicot als seus productes. Al principi Pascual va negar que el boicot els afectés gaire. Però al cap de poques setmanes van anunciar que posaven una planta a Catalunya (finalment va ser a Gurb) i van fer un munt d’anuncis per TV3, alguns d’uns quants minuts de durada, per tal de rentar la seva imatge. Tothom sap que un anunci per televisió és caríssim en la durada més corrent (20 segons); imagineu-vos un anunci d’uns quants minuts quant val. Si van decidir gastar-se aquests diners és que a Catalunya n’havien perdut moltíssims.

En defintiva, una proposta popular pot posar contra les cordes el règim. En aquest sentit, no estic d’acord amb alguna veu que entén que el moviment popular està abocat al fracàs. N’és un exemple en Xevi Xirgo, quan diu que “Les protestes de generació espontània tenen això: ens deixen ben descansats però són d’una eficàcia més que dubtosa. I és que les iniciatives espontànies només tenen èxit si estan ben planificades. Si no, no se sap ben bé com comencen però s’endevina perfectament com acabaran” (“Disparar al pianista”, El Punt Avui, 1-5-2012). Crec que en Xirgo s’equivoca. La història demostra que algunes revoltes populars no planificades no prosperen (Hongria durant el comunisme, Tian’anmen el 1989, etc.), però d’altres sí que ho fan (la Primavera àrab del 2010-2012, la Revolució francesa, la independència de l’Índia respecte de l’Imperi britànic, etc.). I sempre es comença de manera espontània, sense un rumb predeterminat. En Titot (“Mentre restem a Espanya, no tindran ni un sol dia de pau”, Vilaweb, 1-5-2012) ho veu just a la inversa de com ho veu en Xirgo: “La gent decideix fer una acció encara que l'objectiu es prevegi impossible. Així és com s’han trencat sempre els murs impossibles de trencar”. Per tant, l’espontaneïtat no és l’ingredient que pot fer fracassar un moviment; un moviment fracassa si l’oponent sap derrotar-lo, cosa que no sempre passa; i fa l’efecte que Abertis i Autema no tenen instruments per a derrotar el moviment. Això fa pensar que el moviment pot reeixir i Abertis i Autema hauran de patir un desgast enorme.

Abertis i Autema, doncs, estan en una situació molt compromesa. Es pot afirmar que la seva avarícia se’ls ha girat en contra. La gent ha dit prou i pot tornar a Abertis i a Autema tot el mal que han fet a la societat catalana (que és molt si comptem els diners que s’han quedat més enllà del temps que havien de tindre les autopistes en concessió). Si ara als d’Abertis els tremolen les cames, potser que s’ho haguessin pensat dos cops abans d’estrényer el coll als ciutadans. Ho diu el periodista i politòleg Francesc-Marc Álvaro, un fi analista de la realitat social i política catalana: “el malestar profundo sale por donde puede. Por ejemplo, sale mediante la campaña #novullpagar contra los peajes de las autopistas, una revuelta que pone de relieve el altísimo nivel de hartazgo de la parte central de la sociedad a la que se ha pedido paciencia durante años. Se equivocará quien lea esta protesta como una simple anécdota, es un gesto que señala cambios de actitud en amplios sectores” (“Países artificiales”, La Vanguardia, 30-4-2012). I per aquesta raó Abertis té por.

I per què té por l’establishment en general? Perquè aquesta revolta ciutadana pot ser la primera, però no està escrit enlloc que no pugui haver-n’hi més. Abertis és un exemple molt didàctic (com Leche Pascual o la Disney, que hem vist adés). I si la gent veu que una empresa que s’ha enriquit a base d’estrényer la cartera als catalans trontolla, pot fer trontollar qualsevol altre elements de l’establishment, fins i tot el règim polític en què s’articula l’Estat espanyol. De fet, hi ha símptomes que el règim s’ensorra, i les mostres són diverses, des de l’extrema feblesa econòmica i diplomàtica del govern espanyol (expropiació d’YPF a l’Argentina, filial de l’espanyola Repsol; amnistia fiscal perquè el govern espanyol està al caire de la fallida; etc.) fins a l’ocàs dels borbons. Inclús en Miquel Giménez (“No vull pagar”, 27-4-2012) apunta que la revolta contra els peatges pot ser l’escletxa que ens porti cap a la independència de Catalunya. Tal volta la idea d’en Giménez és un xic agosarada (en Titot és més prudent i no veu que això sigui la porta a la independència (“Mentre restem a Espanya, no tindran ni un sol dia de pau”, Vilaweb, 1-5-2012)). Però tampoc es pot descartar, ja que els grans canvis socials passen de cop i sense que es prevegi gaire què ho engega (vegeu l’apunt del blog “Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)”).

Els qui no paguen peatge, moguts per la dignitat, saben que poden tombar les grans corporacions que indecentment s’han dedicat a escanyar els catalans, i acabar amb la putrefacta relació entre governs i certes empreses. Ja era hora. Per això l’establishment té por.

Game over, senyors d’Abertis i Autema i resta d’establishment. El seu domini econòmic sobre Catalunya ha finalitzat i, per tant, se’ls ha acabat la bicoca. El poble ha pres la paraula i ha dictat sentència. Au, vagin recollint. I facin via, que encara tenim moltes altres coses per arreglar.

AFEGITÓ 1 (6-5-2012)

Com que el tema anirà generant informació, vaig reportant tot el que surt en afegitons. Aquí en ve un, que és una arreplega d’informació variada (una macedònia, vaja) apareguda entre la data de publicació de l’apunt (1-5-2012) i el 6-5-2012.

a) En primer parlaré d’un altre cas de violència d’un cobrador de peatge contra un conductor. El poso primer no per importància (té molta més importància l’article d’en Sala-i-Martín que poso al final, per exemple), sinó perquè deixa tots els altres exemples de violència de cobradors de peatge en anècdota. Podeu veure el vídeo aquí (“¿Quieres que te la chupe?”, E-notícies, 3-5-2012). Les consideracions són diverses. Primer, una de general. El cobrador demostra un nivell cultural que, en llenguatge de ràting, només pot etiquetar-se d’escombraria. I hauria de fer reflexionar a les autoritats educatives i empresarials d’aquest país: és això el que socialment hem de tenir? És això el que fem sortir del sistema educatiu? Una empresa com Abertis que dóna servei a milers de turistes que passen per l’autopista ha de tindre aquest nivell cultural i aquest nivell d’agressivitat envers el primer que li diu una cosa que no vol sentir? Segon, i més important: el cobrador usa llenguatge agressiu i, el que és pitjor, incita a la violència entre conductors. És a dir, el cobrador té una conducta pràcticament delictiva. Perquè després les veus de l’establishment vagin apel·lant a la legalitat...

b) En segon lloc vull reportar el testimoni de l’actor Toni Albà (conegut per les seves aparicions a programes de televisió com Polònia o Crackòvia). N’Albà ha penjat un vídeo adreçat al president de la Generalitat on diu que retorna el teletac i que no pagarà cap multa. Un exemple de fermesa i valentia, malgrat el temor que confessa tindre. El testimoni es rebla amb la darrera frase: demana al president que es posi al costat del poble, i llavors aquest li farà costat en els dificilíssims moments que vénen.

c) En tercer lloc vull reportar dos articles d’opinió apareguts a Nació Digital: “El peatge és bo, universalitzem-lo”, d’en Salvador Cot (3-5-2012); i “Tindrem peatges a la Catalunya independent?”, d’en Jordi Palmer (5-5-2012). El primer fa notar que la queixa del moviment cívic #novullpagar està carregada de raó, però que el peatge no és per si mateix un problema, ans és una eina per a gestionar el trànsit i les infraestructures. Per tant, el problema és el greuge comparatiu amb Espanya. Per exemple, en Cot té raó quan diu que els turistes francesos o alemanys utilitzen l’autopista, i fer-la gratis vol dir que les administracions públiques n’han d’assumir el manteniment. Em sembla que és important subratllar això: la campanya va destinada a eliminar un greuge i un tracte discriminatori. El segon article també toca aquest tema i planteja altres interrogants interessants. Us aconsello que llegiu també el comentari que hi fa en Jaume d’Urgell “A Europa: gratis, peatge o adhesiu”; només hi diré que, al darrer paràgraf, quan parla dels adhesius de pagament (les vinyetes, en diuen a molts països), a Eslovènia i Hongria també n’hi ha. Per cert, que les vinyetes (una mena de tarifa plana) seria una opció, perquè a qui més usa l’autopista, sobretot dins Catalunya, li sortiria molt barata. Però em jugo un pèsol que Abertis no en voldrà ni sentir a parlar, perquè reduirà els seus estratosfèrics beneficis (135 milions en 3 mesos). Els partidaris de mantindre el peatge poden apostar per la vinyeta i veurem què hi diu Abertis: si la refusa raó de més per a assenyar-la amb el dit.

d) En quart lloc us enllaço l’apunt “Filmar els cobradors: que fan alguna cosa malament? (#novullpagar)” del blog Per a bons patricis (4-5-2012). Ha sortit aquest tema de la filmació de personal de l’autopista, i davant els dubtes pot anar bé llegir-se aquest apunt. Jo només diré que trobo assenyat no filmar el cobrador (o pixelar-lo). No perquè hi vegi res il·legal, sinó perquè no es pot donar cap motiu a la concessionària perquè assenyali amb el dit als insubmissos (per això també és important que els conductors mantinguin la calma davant les agressions verbals).

e) En cinquè lloc és obligat fer referència a l’article de l’economista Xavier Sala-i-Martín “La Campanya "No Vull Pagar" està desenfocada” (5-5-2012). Primer reconeix el greuge entre Catalunya i el País Valencià, d’una banda, i la resta d’Espanya, de l’altra; i considera que cal denunciar-ho. L’estil clar i directe de l’autor és per a emmarcar, vegeu la primera frase: “A Espanya hi ha un problema de discriminació en el tema de peatges a les autopistes: mentre en algunes zones (específicament Catalunya i Llevant) les autopistes són finançades pels usuaris a través de peatges, en altres zones són finançades pels contribuents. El problema és que els habitants de les primeres zones paguen com a usuaris i després tornen a pagar com contribuents unes autopistes o autovies que ells rarament utilitzen”. Més clar l’aigua. Ara bé: com a persona propera al món empresarial català, també vol exonerar les concessionàries d’aquest fet injust. Per a Sala-i-Martín, la pressió dels revoltats s’hauria de fer contra l’Estat, que és qui ha mantingut la situació greujosa, i no pas contra la concessionària (idea que, per cert, també ha deixat caure el Govern català). Jo, a aquesta idea, hi tinc un contrapunt: les concessionàries bé han acceptat d’allargar el tracte discriminatori, perquè ja els anava bé tindre un mercat captiu i guanyar milions i milions sense fer gaire feina. Per tant: és cert que l’Estat espanyol és responsable de l’allargament de concessions, però les concessionàries també perquè amb gran joia han acceptat l’allargament de concessions sense pensar en le conseqüències lesives que això tenia per a centenars de milers de ciutadans i empreses de Catalunya, i tot per pur benefici (com el mateix Sala-i-Martín reconeix); però em demano si el sistema de vinyeta, que serveix per a això, seria acceptat per Abertis (i què hi diria en Sala-i-Martín). Per tant, ja triguem a posar sobre la taula el tema de la vinyeta.

f) En sisè i darrer lloc, dos articles més, amb menys intensitat, publicats a El Singular Digital: “La multa de CiU”, de n’Àstrid Bierge (2-5-2012), sobre la derivada política; i “Alliberar el peatge de la C-33”, d’en Jaume Clotet (4-5-2012), sobre la inhibició de les administracions públiques a l’hora d’oferir una infraestructura alternativa a la C-33 d’entrada a Barcelona, fet que també s’ha de denunciar.

En continuarem parlant.


AFEGITÓ 2 (23-5-2012)

Una nova arreplega de fato.

a) Primer torno a posar sobre la taula uns altres episodis de vexació. Ho poso en primer lloc no per la seva importància com a fet, sinó com a símptoma: demostra com de la banda de les concessionàries hi ha molts nervis, que els capitostos de l’empresa transmeten irresponsablement cap als treballadors. Dilluns 21-5-2012, a l’espai de l’oient d’El Matí de Catalunya Ràdio, una dona va explicar que sa filla va fer un #novullpagar la matinada del dissabte anterior, i el cobrador de peatge va dir-li “Filla de puta!”. El mateix vocabulari que en una altra ocasió a Premià de Mar. La pregunta ve soleta: senyors directius d’Acesa i Autema: no tenen res a dir-hi? Consideren que Acesa i Autema ha d’insultar els clients?

b) A l’espai de l’oient d’El Matí de Catalunya Ràdio esmentat, després de la denúncia, va trucar un cobrador de peatge de Martorell. L’home, enfurismat, va clamar contra el moviment cívic dient que ell feia una feina que podia perdre. Efectivament, si el moviment #novullpagar triomfa, els cobradors de peatge podrien perdre la feina. Ara: és ben curiós que aquest home digués això. Perquè estic convençut que l’home de Martorell té telèfon mòbil. I si el té en una companyia A i, un bon dia, una companyia B li fa una oferta millor on l’home de Martorell pagarà menys, probablement l’home de Martorell abandonarà la companyia A i es passarà a la companyia B. Oi? Doncs l’home de Martorell potser no s’ha parat a pensar que, fent això, estira a la baixa els sous dels treballadors de telefonia mòbil, tant de la companyia A com de la companyia B. L’home de Martorell ni es planteja si, amb la seva acció, perjudica la situació laboral de tercers. També estic convençut que l’home de Martorell menja, i que el menjar el compra amb els diners guanyats fent la seva feina al peatge. I quan compra menjar, mira preus. Segur que, al supermercat o a la botiga, si ha de triar entre unes nous de Califòrnia a preu baix i unes nous catalanes més costoses, triarà les nous de Califòrnia. És ben probable que l’home de Martorell no es fixi en el detall de la procedència, sinó que tan sols comprovarà quant val cada producte. Ara: quan tria el preu més baix (Califòrnia) ni es planteja si això perjudica veïns seus del Camp de Tarragona productors de nous, per exemple. No es planteja si, fent aquella tria, està impedint als pagesos del Camp de Tarragona de fer la seva feina (collir nous). Ja ho veieu: el senyor de Martorell crida perquè algú fa una cosa que posa en perill el lloc de treball del senyor de Martorell. Però el senyor de Martorell deu fer i fa una tirallonga de coses que poden afectar negativament llocs de treball de desenes de conciutadans seus. Però llavors no cal mirar prim, oi senyor de Martorell? I hi ha una diferència: els #novullpagar, amb les seves accions (saltar-se el peatge), poden fer perdre llocs de treball però ho fan per lluitar contra una injustícia. El senyor de Martorell, amb les seves accions (canviar de companyia de mòbil o comprar nous de Califòrnia), pot fer perdre -i fa perdre- llocs de treball però ho fa per la seva butxaca. Un gran exemple de coherència i de coneixements sobre economia, el senyor de Martorell.

c) L’aportació més vergonyosa a tot el debat no és la dels cobradors de peatge que insulten o criden, sinó un article fet per en Joaquim Nadal, conseller d’obres públiques de la Generalitat pel PSC. L’article, titulat “Jo tampoc no vull pagar” (El Punt Avui, 5-5-2012), és ben galdós. Primer diu que hom té raó quan es queixa de la situació actual dels peatges a Catalunya i que el problema és que a Catalunya s’aplica un model (pagar) i a Espanya un altre model (no pagar). Vaja: això ho diu una persona que durant 7 anys (2003-2010) ha sigut el conseller del ram. I durant anys (2004-2011) el PSOE, partit federat al PSC, ha governat a Espanya. Si creu i creia que la situació dels peatges era i és injusta, durant 7 anys encapçalant la conselleria del ram bé podia haver-ho arreglat. Bé va tindre temps, no? Doncs no ho va fer, ans al contrari. És a dir, l’home observa una injustícia, es troba en situació d’arreglar-ho gràcies al seu càrrec i no fa res. Això és un bon exemple d’ineficàcia o d’hipocresia. I aquest home pretén ser polític? Acte seguit en Nadal s’inventa floritures verbals per a dir que es va fer un allargament de peatges però que no se’n diu allargament de peatges. La tècnica habitual del poder de dir coses amb altres mots a veure si així s’enreda el personal. La resta de l’article, amb reflexions filosoficopolítiques, encara fa més pena. Qualsevol persona amb una mica d’ideologia entre cella i cella (i tant és quina ideologia té) li passa la mà per la cara. Torno a demanar: aquest home pretén que votem el seu partit? Que s’ho faci mirar. Potser ara s’entén per què el PSC està en un clot. (Hi ha una altra resposta a l’article d’en Nadal, al blog Per a bons patricis: “Cavalcar (amb teletac) damunt el menyspreu de la majoria (#novullpagar)” (9-5-2012), que incideix més en les incongruències enormes que presenta.)

d) Altres articles. En Xevi Xirgo planteja (“#novullpagar”, El Punt Avui, 20-5-2012), quasi sense voler-ho, noves formes de protesta que poden acorralar encara més l’establishment. Per exemple, fer un col·lapse no al peatge (o no només al peatge) sinó en altres punts claus de la xarxa viària, com l’N-II. No estaria malament imaginar altres formes de protesta que posin les velles guàrdies contra les cordes... De la seva banda, l’article d’en Sala-i-Martín esmentat a l’afegitó anterior va motivar la resposta d’en Daniel Torras i Segura (“Campanya ben enfocada, i tant!”, Indirecte.cat, 8-5-2012). Finalment cal dir que, des de l’independentisme, també hi ha veus a favor dels peatges. Per exemple, en Xavier Deulonder, a l’escrit “Jo Sí que vull els peatges” (Vilaweb, 4-5-2012) indica que Catalunya necessita peatges. El que també diu, però, és que cal acabar amb el greuge respecte la resta d’Espanya. Jo hi afegeixo que això és fer volar coloms, però en fi: la idea d’en Deulonder és que un estranger que usi les autopistes catalanes ha de contribuir a mantindre-les. En aquest sentit cal reiterar que la campanya ciutadana no és només per no pagar peatges, sinó sobretot perquè s’acabi el greuge.

e) Sobre la legalitat de les multes. Cada cop hi ha més veus que consideren que una multa per no pagar peatge no s’aguanta jurídicament. Vegeu aquesta notícia de La Vanguardia (10-5-2012): “Trànsit no podrá multar a los que se negaron a pagar el peaje”. Vegeu també l’escrit “La legalitat del #novullpagar”, a El Jurista. El Diari del Dret (20-5-2012). Alhora podeu consultar la Guia legal per a no pagar peatges. I si us ha arribat una multa podeu recórrer-hi en contra emplenant aquest document. Si el llegiu comprovareu com tramitar la multa és, ras i curt, un nyap des del punt de vista jurídic.

f) Finalment, com a epíleg, podeu llegir-vos dos escrits. El primer és “#novullpagar”, de na Núria Cadenes (Crònica.cat, 3-5-2012). Recomanable per la seva senzillesa i contundència: narra com un simple moviment sense transcendència fa trontollar el sistema. El segon és “Injustícia i peatges”, d’en Francesc Sanuy (El Singular Digital, 16-5-2012). En Sanuy és un gran coneixedor de la situació de domini i abús de La Caixa, i ho té molt clar (sobre els peatges a Catalunya usa el terme “esclavitud discriminatòria”). Noteu que na Cadenes i en Sanuy tenen posicions ideològiques totalment diferents, i tots dos es posen al costat del moviment cívic. Els qui qüestionem l’establishment, doncs, ja som molts i arreu; i encara en serem més i a més llocs.

AFEGITÓ 3 (25-5-2012)

Un parell de dades més.

a) El Sindicat de Policies de Catalunya ha emès un comunicat (24-5-2012) en què explica que no pagar peatge no constitueix cap infracció del Codi de Circulació i, per tant, no pot ser objecte de multa. Aquesta idea havia sigut exposada per altres juristes; però ara és el cos policial qui ho diu. A partir d’aquí sorgeixen altres derivades. La primera és que la Conselleria d’Interior, que ha tramitat algunes multes per infringir el Codi de Circulació, ara té un problema sobre la taula. La segona, i més important, és que alguns mitjans de comunicació criticaven el #novullpagar, com 8TV, i ho feien apel·lant a complir la legalitat. Doncs ja es veu que aquest argument es fon. Finalment, les concessionàries que pengen cartells indicant que no pagar peatge implica infringir el Codi de Circulació haurien de detallar exactament com. Perquè, entre la veu d’un mosso d’esquadra i la veu d’un directiu d’Abertis a l’hora de dir quan hi ha una infracció de trànsit, entendreu que pesa més la primera que la segona.

b) A les esferes polítiques s’ha donat un cas d’autèntic escàndol que ha passat una mica desapercebut, però que per a mi és importantíssim. No n’havia dit res fins ara perquè em pensava que Presidència de la Generalitat actuaria, i no ho ha fet (o no tinc constància que ho hagi fet). La situació és la següent: en Josep Maria Piqué, cap del Gabinet de Premsa i Comunicació del president de la Generalitat, va emetre una piulada al Twitter titllat de fillputisme el moviment #novullpagar. Podeu veure la notícia aquí: “El propagandista en cap de la Generalitat contra el #novullpagar” (Directe.cat, 20-5-2012). Que un càrrec de la Generalitat adreci un insult així a qualsevol ciutadà (en aquest cas a molts ciutadans) hauria de ser suficient per a destituir-lo. Un personatge proper al president de la Generalitat no pot titllar de fills de puta a ningú. I el president no ho hauria de permetre. Tenia l’esperança que, en un parell de dies, fos cessat del càrrec. Però no. Jo ja he enviat una piulada a en Piqué exigint-li rectificació o disculpes, però políticament i institucionalment el president Mas l’ha d’apartar del càrrec.

(L’episodi en recorda un de molt semblant que va tindre lloc durant la presidència d’en José Montilla. El març del 2007, el director de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, en Toni Bolaño -ara contertulià de RAC1 i defensor acrític del socialisme espanyol-, va trucar a en Jordi Barbeta, de La Vanguardia, per retreure-li que haguessin publicat una informació. Fa dir-li que el jodería (tradueixo: fotria). Al cap de poc en Bolaño va ser apartat del lloc (val a dir que per les pressions dels mitjans). Jo pensava que el president Mas tenia molta més talla que el president Montilla, però aquest fet em fa retractar... Podeu veure’n els testimonis al blog de n’Enric Canela i al blog Disponibilitat Permanent d’en Dídac López.)

 

Combatre la prostitució? El que cal és legalitzar-la!

El 26-4-2012 va passar una cosa insòlita: un grup de prostitutes van manifestar-se per Barcelona. Protestaven per les mesures de persecució en contra del seu ofici, que inclouen multes. No és la primera vegada que les autoritats intenten perseguir aquesta activitat. Els anys 2008, 2009, 2010 i 2011 els batlles i regidors de les comarques gironines es queixaven que les carreteres eren plenes de prostitutes, amb els problemes que això comportava, no només d’imatge (problema compartit amb la ciutat de Barcelona, especialment a Ciutat Vella), sinó fins i tot de seguretat vial. Els anys 2011 i 2012 les carreteres principals del Camp de Tarragona han vist créixer el nombre de prostitutes viàries: no crec que les autoritats locals triguin a demanar regulació. Afegim-hi les polèmiques per l’obertura de prostíbuls. I, finalment, el problema gros que és el tràfic de persones.

Els polítics intenten resoldre aquest problema amb mesures prohibicionistes. Els de dretes, per una qüestió propera a la moral. Els d’esquerres, perquè entenen que la prostitució és denigrar la dona.

Crec que uns i altres, però, no toquen de peus a terra.

Tinguem-ho clar: eliminar la prostitució és impossible. És igual que moralment no la vegis bé o que ho percebis com un acte denigrant. Pagar per sexe és una cosa normal i corrent, molt estesa, i és impossible d’evitar-ho. I pretendre que no es faci a cop de llei o decret és d’il·lusos.

Sabent, doncs, que no es pot eliminar, el que cal és regularitzar-ho. Els avantatges són diversos. Vegem-los:

1) En primer lloc, les prostitutes adquiririen seguretat jurídica. És a dir, la seva feina gaudiria del reconeixement administratiu, com qualsevol altra. Això té repercussions en la contractació i en els convenis laborals; i els sindicats podrien pressionar els empresaris del sector pel que fa a les condicions laborals.

2) La seguretat jurídica esmentada comporta entrar a l’estat del benestar. És a dir, les prostitutes cotitzarien a la seguretat social, cosa que els permetria gaudir de serveis sanitaris universals o percebre atur. Si ara accedeixen a un ambulatori per un problema de salut sense cotitzar qui no diu que poden ser excloses del sistema sanitari públic per una raó política (tal com ha indicat el Govern espanyol del Partit Popular aquest mateix abril del 2012).

3) Igualment, les prostitutes podrien recórrer als serveis policials si tinguessin un problema amb un client que les vol agredir. Actualment això és pràcticament impossible que passi, sobretot si són immigrants il·legals.

4) La seguretat jurídica esmentada comporta pagar impostos. En efecte, una prostituta tindria l’opció de fer-se autònoma o bé ser assalariada (segurament seria més la primera opció, val a dir) i, a partir d’aquí, es pagaria IVA. La prostitució és una activitat econòmica com qualsevol altra, i per tant ha de tributar i contribuir en el manteniment dels serveis públics; com qualsevol altra activitat econòmica. Algú em dirà que emetre una factura a un client que no vol que se sàpiga que ha estat amb una prostituta és surrealista. Cert. Però els prostíbuls poden funcionar com els bars: quan et cobren un cafè t’hi carreguen IVA i no t’emeten una factura.

5) I molt important: amb la legalització es podria perseguir clarament el tràfic de persones. En efecte, ara hi ha un buit legal que no permet acusar clarament els proxenetes. Una regularització permetria perseguir els qui s’aprofiten dels buits legals per a sotmetre dones contra la seva voluntat.

Els puretes de l’esquerra em retrauran que, segons ells, la prostitució és una denigració de la dona. Bé: potser no s’han plantejat que, d’entrada, algunes prostitutes exerceixen aquesta professió perquè volen. És cert que n’hi ha que ho fan forçades. Però d’altres ho fan perquè volen i potser prefereixen treballar d’això i no pas de caixera en un súper. Si és així, per què no s’ha de respectar? En qualsevol cas, legalitzar la prostitució permet dignificar i desmarginalitzar l’ofici, de manera que la denigració ja no seria.

Un darrer apunt. Defensar la legalització d’una activitat no significa ni implica promoure-la. Si defenso que la prostitució es legalitzi és exclusivament per les raons esmentades, des d’una òptica política, social, sanitària, legal i tributària. Ho dic perquè sempre hi ha gent incapaç de centrar el debat sobre els temes plantejats i el deriven cap a altres terrenys col·laterals més simples. No: el debat sobre el tema és molt més seriós.

L’ocàs dels borbons; i el futur de Catalunya?

Les polèmiques dels darrers dies fan pensar que ens trobem davant l’ocàs dels borbons, la dinastia que ha regnat a Espanya des del 1714 fins avui (si bé amb dos breus parèntesis republicans i un parell de dictadures feixistes sanguinàries).

Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.

(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)

Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.

Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.

El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!

Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.

A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?

Preguntes que més val no respondre(’s)

La crisi econòmica iniciada el 2008 (el que l’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat com a crash del 2010) s’ho està enduent tot. A Espanya, per exemple, l’atur està a nivells estratosfèrics, amb el drama que representa això per a milers de persones. També es retallen salaris, tant del sector públic com del sector privat, de manera que el consum no pot repuntar i es crea més atur. Per la minva del consum (causat per la baixa de salaris i per l’augment de l’atur) l’activitat econòmica decau i les administracions públiques, que anteriorment s’havien endeutat massa -irresponsablement, val a dir-, no recapten prou tributs i ara estan al límit de la fallida. Per això les administracions públiques eliminen o redueixen serveis públics perquè no tenen diners per a oferir-los (i no paguen els seus proveïdors!).

Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).

Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.

Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...

Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?

Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?

I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.

Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...

Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.

I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?

Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...

AFEGITÓ (12-4-2012)

El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.

AFEGITONS (a partir del 19-5-2012)

Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.

Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...

Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).


Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes d’una comunitat autònoma. ’Nem bé...