dimarts, 3 de juny del 2014

Si la pregunta és monarquia o república, la resposta és òbvia: independència

El rei Joan Carles I ha plegat. Segur que molta gent va pensar “Ja era hora!”. Aquest fet, de gran transcendència política, mereix algun comentari. En aquest apunt en faig dos. Primer, explico quins penso que han sigut els motius d’aquesta maniobra. Segon, interpel·lo al republicanisme espanyol, especialment el de casa nostra.

S’han fet moltes elucubracions sobre els motius d’aquesta abdicació. Jo us recomano la tertúlia del programa 8 al Dia, de 8TV, perquè crec que els tertulians van saber trobar els motius que hi ha darrere (escolteu-vos sobretot na Pilar Rahola i en Manuel Milián Mestre; també en José Antich, al principi).

 A Vilaweb han anat un xic més enllà. Han fet un seguit de raonaments que tenen a veure amb una possible solució per a Catalunya. Podeu llegir els escrits “La ‘gran maniobra’ en marxa”, “La tercera via és Felipe” -ambdós editorials d’en Vicent Partal, el seu director- i “L’operació Felipe VI contra la independència de Catalunya, en quatre hipòtesis”.

Jo m’inclino més per la tesi raholista que per la tesi partalista. Potser és perquè crec en el principi científic de la Navalla d’Occam, segons el qual l’explicació més simple és la bona.

Així, penso que en Joan Carles ha plegat ara perquè veu que el bipartidisme espanyol s’ensorra; que pot pujar l’esquerra (Izquierda Unida, Podemos, la CUP, etc.); i que, per tant, l’any 2015 (amb eleccions municipals-regionals i estatals), les Corts espanyoles poden estar governades per unes forces polítiques que no deixaran ser rei a son fill Felip. En canvi, ara, amb la suma PP+PSOE, pot entronitzar son fill sense dificultats, i fer veure que hi ha legitimitat darrere la seva proclamació. Com fa notar na Rahola, això és un frau, perquè és evident que, del 2011 cap aquí, la societat espanyola ha canviat, i ara no donaria el mateix suport electoral que aleshores al PP i al PSOE.

Evidentment, poden haver-hi influït altres factors, com ara l’estat de salut del rei, que pot minvar en els propers mesos i anys. Però, per a mi, la raó fonamental és aquesta. I hi ha mitjans que fins i tot la publiquen com a certa, com El Confidencial Digital.

En Partal ho lliga amb una gran maniobra orquestrada per l’Estat espanyol per a garantir la continuïtat d’Espanya davant el procés sobiranista català. Jo, això, ho veig improbable: els escenaris que dibuixa en Partal són rebuscats, i, com dic, crec que tot és més simple: en Joan Carles ha volgut garantir la successió de son fill, i ara ho podia fer i d’aquí a un any potser ja no podrà fer-ho.


No nego que en Felip de Borbó pot encarar el tema català, i que pot ser vist per alguns com una figura que pot ajudar a reconduir o desmuntar el secessionisme català, ja sigui per iniciativa pròpia (al capdavall, està més preparat que son pare), ja sigui com un instrument de maquillatge a mans del poder espanyol. I, evidentment, alguna cosa haurà de dir o fer al respecte (en aquest punt, efectivament, segur que farà acostaments a Catalunya). També podria tenir raó en Partal quan diu que, a Madrid, alguns pensen en una solució de dos Estats (Catalunya i Espanya) sota un sol rei (com li passa a la monarquia britànica amb Austràlia o holandesa amb altres territoris), per la simple raó que, en un procés dindependència de Catalunya, aquesta fórmula seria la menys traumàtica per als espanyols. Però pensar que la monarquia (o el govern espanyol, o els poders fàctics espanyols) han mogut peces per a fer front (de manera orquestrada i planificada, encara que sigui tard) a l’independentisme català és suposar que la monarquia espanyola és una institució capaç, quan, en realitat, prou feina té a substitir (i d’aquí que hagi maniobrat, per a mi: per tal de subsistir).

La meva dona té ull per aquestes coses. Quan va plegar n’Esperanza Aguirre, algú va apuntar a temes de salut, o que estava cremada. La meva dona va dir-me: no res, s’aparta perquè ve una maltempsada. En efecte, Bankia va deixar tocat el poder polític local madrileny, i n’Esperanza, gat vell, va marxar-ne abans que l’esquitxés. Fixeu-vos que ara, malgrat no tindre cap càrrec públic, continua sent un actor polític de primer ordre, i no surt en cap llista de possibles responsables del desastre de Bankia.

Doncs bé: amb l’abdicació, la meva dona també és del parer que, tot plegat, s’ha fet pensant només en l’estabilitat del règim monàrquic espanyol i, doncs, assegurar-se que la monarquia continua. Res de pensar en Catalunya: no hi han pensat durant molt de temps, i tampoc ara. Com a molt poden tindre la il·lusió que una renovació a la corona pot ajudar a encarar el tema català; però penso que això és una derivada col·lateral de l’abdicació-successió, no pas el cos central.

Que Catalunya és un problema per a Espanya, i que a Madrid hi ha gent llesta que ho veu? Evidentment. Però aquesta moguda madrilenya no és una resposta a Catalunya: és una resposta als seus propis problemes.

I ara faig la interpel·lació al republicanisme espanyol.

El mateix dia d’anunci de l’abdicació, al vespre, a la Plaza del Sol de Madrid, molta gent va sortir a reclamar la república. I ben fet que fan. A Catalunya, alguns van sortir a reclamar la independència (amb estelades) i d’altres reclamar la república espanyola (amb banderes republicanes tricolors). Em sembla obvi que els dos projectes polítics (independència versus república espanyola) són contraposats (aquesta contraposició també va donar-se quan es va proclamar la Segona República Espanyola, l’any 1931).

Sobre aquesta contraposició de projectes polítics, val la pena fer dues reflexions. La primera reflexió és que algunes persones lamentaven, per les xarxes socials, que a Catalunya no hagués sortit més gent al carrer (en comparació amb Madrid, almenys). Na Gemma Calvet hi va donar una explicació a la tertúlia de 8 al Dia. A Espanya es poden plantejar de canviar de règim polític, però no deixar de ser Espanya. En canvi, a Catalunya, podem plantejar-nos de deixar de ser Espanya. El procés d’independència ja està engegat des de l’any 2012, i per tant -com diu na Calvet- estem molt més envant. Per als catalans, plantejar-se si Espanya té de ser una república, o si els espanyols tenen dret a un referèndum per a escollir el règim, no té tant de sentit. La raó és que podem escollir ser un Estat -i els preparatius de la consulta avancen-. Per tant, per què cal plantejar-se una qüestió que ens porta al passat?

La segona reflexió és de més calat. La majoria dels qui fan onejar una bandera republicana espanyola (tant a Barcelona com a Madrid) reclama un referèndum a nivell espanyol per a decidir el règim de l’Estat espanyol. I ho reclamen perquè pensen que la democràcia ha de ser un autèntic sistema de presa de decisions entre la ciutadania, i no un mer mecanisme rovellat com és ara. Molt bé. Però jo, com a català, reclamo alhora un altre referèndum: si Catalunya ha de continuar a Espanya o constituir-se com a Estat independent. I la pregunta cau pel seu pes: si hem de ser demòcrates fins al moll de l’os, se suposa que qui defensa un referèndum sobre monarquia/república també ha de defensar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Per tant, apel·lo als qui fan onejar banderes republicanes espanyoles (arreu d’Espanya i a Catalunya) i els demano: acceptareu i/o defensareu i/o promoureu també un referèndum d’independència de Catalunya? Perquè si arrufeu el nas davant aquesta pregunta, aleshores és que no us creieu la defensa de la democràcia.

I ara lligo els dos fets (els motius reals de l’abdicació i el tarannà del republicanisme espanyol). Si realment això s’ha fet per a garantir una successió tranquil·la (impossible de fer l’any 2015), i els partits del règim (PP i PSOE) s’hi avenen (ja es tramita per via d’urgència la llei orgànica de successió, que les Corts espanyoles aprovaran immediatament), cap a Sant Joan del 2014 Espanya tindrà nou rei, Felip VI. En aquest punt, que ningú no confiï en el PSOE, ja que els socialistes de cap de les maneres es posaran al costat del canvi (vegeu l’article “El PSOE ha mort, visca el rei!”, d’en Salvador Cot, al Nació Digital; crec que ho retrata molt bé). Per tant, ras i curt, el PP, el PSOE i la monarquia s’aliaran per a fer un canvi cosmètic. Tot seran aplaudiments, i l’establishment sospirarà una mica alleugerit, perquè la deslegitimació de les institucions espanyoles quedarà aturada (almenys en Felip de Borbó no està cremat com ho estan molts polítics o el mateix Joan Carles). En darrer terme, els qui manen pensaran que ja han solucionat el tema de la desafecció política a Espanya, o que, com a mínim, ho encarrilen. Però s’equivoquen: això no s’arregla amb un canvi de cares. A Espanya li cal un canvi profund, des de reformar la Constitució fins a fer un sistema realment democràtic, passant per acabar amb la corrupció, cosa que vol dir desmantellar els connivències entre el poder polític i les grans empreses (energètiques, constructores, telefòniques, bancs, etc.). I això no ho pot fer ningú, si no és amb un canvi radical (i, evidentment, en Felip de Borbó no pot fer-ho; i, si ho intentés, desfermaria les ires de l’establishment, des de les grans corporacions als líders locals del PP a Castella o del PSOE a Andalusia).

Doncs bé: els republicans espanyols ara estan molt contents, perquè pensen que poden fer prou pressió perquè hi hagi un referèndum monarquia versus república a Espanya. Em sap greu desil·lusionar-los, però això no anirà així. El poder espanyol entronitzarà Felip VI, confiaran que això ajudi a suavitzar la desafecció política i avall. Però llavors, els republicans espanyols se sentiran profundament insatisfets (com dic, això passarà pels volts de Sant Joan del 2014). Hauran vist que la cosa no es pot canviar, que la democràcia no existeix realment. I ara és quan apel·lo directament als qui, a Catalunya, encara aixequen la bandera republicana espanyola: quan tot això passi, què faran? Encara aixecaran una bandera espanyola, mal que sigui republicana?

Em sembla obvi que l’única sortida per a Catalunya és la independència. Ho és a nivell cultural, social i econòmic (i per això l’independentisme s’ha fet majoritari). Però ara, amb la successió al tron, també ho és a nivell polític. I els qui aixequen la bandera republicana tindran un darrer desengany per Sant Joan. Això els aboca a votar Sí-Sí a la consulta del 9 de novembre. El que no podrà ser és que, passat Sant Joan, hi hagi cap persona de bona fe a Catalunya que encara pretengui instaurar la república a Espanya (tret que sigui una il·lusa, que també pot ser).