Tot el que està passant aquests dies amb l’espanyolisme deixa perplex més d’un.
Relatem-ho succintament. El Govern espanyol vol tirar endavant una llei d’educació que desballesta el projecte educatiu de Catalunya, amb la immersió lingüística com un dels eixos principals. Ho fa sense miraments, sense cap base pedagògica, sense comptar amb el parer dels professors, sense ni tans sols analitzar què vol la societat catalana. Alhora, els tribunals exigeixen a la Generalitat una cosa tan fora de lloc com que, si una família vol classes en castellà per a son fill, tots els altres alumnes també l’han de rebre en castellà encara que hagin manifestat que la volen rebre en català. Ja es veu com entén l’espanyolisme el concepte d’igualtat. Al seu torn, a les Illes el Partit Popular (PP) intenta a la desesperada introduir amb calçador el castellà a les escoles malgrat que els centres educatius i els pares consideren que la situació actual (amb el català preeminent) és la millor; i a l’Aragó el PP s’inventa una denominació ridícula, aberrant i vergonyant (LAPAO) per al català de la Franja perquè, amb clara mala intenció, no se’n pugui dir “català”, mostrant l’odi que senten per tot allò que faci flaire de català (i mostrant també el nivell d’estultícia dels governants aragonesos, que figurarà als llibres d’història). En la mateixa línia, el Govern espanyol insta el Tribunal Constitucional que digui al Parlament de Catalunya que no pot emetre opinions polítiques, com ara considerar Catalunya un subjecte polític sobirà. Certament, el Govern espanyol pensa que això pot engegar un procés de secessió, i per això actua. Però com ha dit el mateix Tribunal Constitucional altres vegades, pensar una cosa i fins i tot anunciar una intenció política no es pot qüestionar perquè la Constitució espanyola deixa oberta la porta justament a expressar intencions polítiques encara que siguin contra un precepte mateix de la Constitució espanyola. Per tant, prohibir una declaració parlamentària -amb diputats escollits democràticament- és com prohibir la llibertat d’expressió. I justament per aquesta via vol anar el Govern espanyol. D’altra banda, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya es dedica a perseguir ajuntaments que es declaren territoris lliures o que no pengen la bandera espanyola. Com si no tingués cap més feina a fer, vaja. (Val a dir que això no ve d’ara: de mitjans anys 90 del segle passat que moltíssims ajuntaments catalans no lluïen la bandera espanyola, i ningú no deia res.) Per un altre cantó, el Govern espanyol va anunciar que restituiria els toros a Catalunya (després que el Parlament català els prohibís), obviant que la Generalitat té competències en matèria de tractament animal (però tant els fa: ells, mando y ordeno). Per a fer-ho va acceptar una iniciativa legislativa popular (ILP) en aquesta línia; i, en acceptar-la al Congrés de Diputats, van posar-hi càmeres i van rebre’ls en audiència. En canvi, una altra ILP contra els desnonaments amb el triple de signatures la van acceptar a contracor -i perquè s’havia suïcidat una persona aquell mateix dia perquè el desnonaven- i finalment el PP va aprovar una llei que no preveia res del que deia la ILP contra els desnonaments. Ja es veu quin és l’ordre de prioritats de les coses. Si anem més lluny, una noia catalana ha vist com li retiraven una càtedra becada pel Govern espanyol per a una estada en la Universitat Georgetown. La raó d’haver-li retirat la càtedra és per haver-se mostrat favorable al dret a decidir dels catalans (primer el Govern espanyol va negar que fos per això, però finalment el ministre d’Exteriors, en García-Margallo, va reconèixer al Congrés de Diputats que li havien retirat la beca per defensar la secessió de Catalunya). I ja no parlo del diari El Mundo que publica a mitja campanya un pretès informe policial que acusa n’Artur Mas de tindre diners a Suïssa, l’esmentat diari diu que això ha sortit de la Policia Nacional, el Ministeri de l’Interior diu que no en sap res, els resultats electorals queden desvirtuats -això és delicte- i la justícia diu que no hi pot fer res. Ja veuríem què diria la justícia espanyola si un mitjà català embrutís la imatge d’un polític espanyol -en campanya electoral o no-. Tot això comparant-ho amb la celeritat amb què la Fiscalia (un òrgan del Govern espanyol) ha treballat en ferm perquè la filla del Rei d’Espanya no estigui imputada en un judici. Encara cal afegir-hi que molts, des de l’expresident aragonès Marcel·lí Iglésies (socialista) fins a Telemadrid (a mans del PP) passant per alguns dirigents del PP o per algun diari de dreta editat a Madrid, etiqueten amb la paraula nazi (o un concepte que hi lliga) qualsevol persona catalanista o qualsevol actuació que du a terme un partit polític català que no sigui PP o Ciutadans (C’s) (el recull és antològic: vegeu-ne l’aplec que n’ha fet el diari Ara). Cal subratllar que això ho fan polítics i dirigents hereus dels qui van participar en un règim sanguinari autènticament feixista a Espanya (1939-1975). Finalment, a Catalunya el PP i C’s parlen amb un to exhasperat, irritat, crispat, fora de lloc... I, si no hi ha un to crispat, hi aboquen un argumentari que fa plorar pel baix nivell que té. Ho fan ja sigui al Parlament, ja sigui quan na Sánchez-Camacho té de fer declaracions a micròfons de la premsa, ja sigui quan es dediquen a anunciar plagues si Catalunya s’independitza, com que no cobrarem les pensions -quan el Govern espanyol sí que no podrà pagar-les...-, etc. (Per cert, en un to semblant s’expressen el director de La Vanguardia o en Girauta, dues de les veus mediàtiques properes a l’unionisme, que s’atabalen en excés cada cop que debaten amb un favorable al dret a decidir; i també algun socialista unionista, com en Maurici Lucena, cada cop més desencaixat.)
Déu-n’hi-do, la llista. Vist en perspectiva, tot plegat sobta. D’entrada, se m’acut que els del Polònia hauran de fer, a partir d’ara, sessió doble, per la feinada que tindran per encabir-hi tots els disbarats perpetrats pel PP...
Però cal fer-se preguntes de fons. A què es deu aquesta ofensiva a la desesperada contra el català a l’educació, gairebé barroera? Per què aproven una legislació -com l’aragonesa- que els porta al ridícul internacional? Per què aquesta utilització maldestra i manipuladora del poder judicial (que ja es veu, doncs, que no és imparcial) per a assetjar les institucions catalanes? Què els porta a aferrar-se infantiloidament als símbols espanyols (bandera, toros, idioma) i destinar-hi recursos mentre no s’esmercen gens a lluitar contra l’atur, a millorar el sistema educatiu espanyol -un dels que té més fracàs escolar i treu més mala nota-, a treballar per l’economia productiva o a sanejar de debò la banca (vull dir: deixar de regalar-los quartos a càrrec del contribuent)? Com pot ser que emprin alegrement l’etiqueta nazi contra un moviment social i polític integrador, pacífic i democràtic com és el catalanisme? I com s’explica aquest to altament crispat de la gent del PP a Catalunya i altres veus unionistes?
En definitiva: per què, en comptes de parlar serenament, de dialogar, d’analitzar què han fet malament, de consensuar línies de treball amb la Generalitat, etc., es posen a fer rebequeries, a mostrar nerviosisme, a fer soroll, a manipular, a desqualificar (ja sigui el president Mas, ja sigui n’Ada Colau), a castigar els díscols (ja sigui retirant beques en boca del ministre García-Margallo ja sigui ofegant financerament la Generalitat en boca del ministre Montoro), a fer gesticulacions exagerades, a fer-se l’ofès, a menystindre, a fer retrets, a cridar, a aferrar-se a valors tronats, a distorsionar la realitat, a fer el ridícul? A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?
S’accepten propostes.
divendres 10 de maig de 2013
dimecres 1 de maig de 2013
Què entén el PP per destinar diners a coses inútils?
Val la pena parlar de n’Enric Millo, número dos del Partit Popular (PP) a Catalunya. Dia sí dia també denuncia que la Generalitat destina diners a coses inútils, com ara subvencions a entitats culturals. Fins i tot va arribar a dir (l’abril del 2014) que l’Estat espanyol podia donar diners a la Generalitat (ofegada pel sistema fiscal espanyol, que drena els impostos de Catalunya fora de Catalunya) sempre que no es destinessin a coses inútils.
Què entén el PP per coses inútils? Segurament diran les delegacions catalanes a l’estranger: ells les entenen com a protoambaixades i per això hi fiquen la banya. També TV3, una televisió que mai no ha agradat al Govern espanyol (ni ara ni quan manaven els socialistes). En Millo també s’ha queixat que la Generalitat destini diners a commemorar el Tricentenari de la desfeta del 1714 tenint com tenim una greu crisi econòmica.
Curiós. Perquè en Millo no diu res del fet que el Govern espanyol (a mans del seu propi partit) destina una calerada enorme a subvencionar els toros, que ja es veu que és un dels pilars de l’economia productiva.
Tampoc diu res de la despesa descomunal que l’Estat espanyol destina a defensa (vegeu aquesta intervenció de n’Agustí Bordas al Singulars del 9-1-2013), quan potser seria més profitós destinar aquests diners a engegar línies de crèdit a petits i mitjans empresaris, que ho necessiten per a tirar envant.
Tampoc diu res sobre la despesa gegantina en coses inútils a les ambaixades espanyoles (vegeu aquesta breu intervenció del diputat Pere Aragonès, 19-1-2012: antològica).
Fins i tot el tema del Tricentenari fa gràcia: el 2012, el Govern espanyol va destinar molts diners a celebrar el Bicentenari de la Constitució de Cadis (1812); i no recordo que en Millo se’n queixés.
Ja no parlem d’obres públiques faraòniques que no serveixen per a res, i per tant ara ruïnoses, muntades per diversos governs del PP: Ciutat de les Arts i de les Ciències a València, aeroport de Castelló, AVEs amb 9 passatgers diaris... En Millo no diu ni piu d’això.
D’on surt el garbuix mental d’en Millo? Doncs que es pensen que són els amos dels quartos i que poden fer-ne el que vulguin (toros, defensa, AVEs, faraonisme... i d’aquí ve que hi hagi coses com l’escàndol Bárcenas). I per això mateix la resta han de pidolar-los, especialment els díscols: que paguin la humiliació. Quan els autèntics amos dels quartos són la gent, el poble; i ells només en són administradors. Han perdut del sentit de la realitat.
Què entén el PP per coses inútils? Segurament diran les delegacions catalanes a l’estranger: ells les entenen com a protoambaixades i per això hi fiquen la banya. També TV3, una televisió que mai no ha agradat al Govern espanyol (ni ara ni quan manaven els socialistes). En Millo també s’ha queixat que la Generalitat destini diners a commemorar el Tricentenari de la desfeta del 1714 tenint com tenim una greu crisi econòmica.
Curiós. Perquè en Millo no diu res del fet que el Govern espanyol (a mans del seu propi partit) destina una calerada enorme a subvencionar els toros, que ja es veu que és un dels pilars de l’economia productiva.
Tampoc diu res de la despesa descomunal que l’Estat espanyol destina a defensa (vegeu aquesta intervenció de n’Agustí Bordas al Singulars del 9-1-2013), quan potser seria més profitós destinar aquests diners a engegar línies de crèdit a petits i mitjans empresaris, que ho necessiten per a tirar envant.
Tampoc diu res sobre la despesa gegantina en coses inútils a les ambaixades espanyoles (vegeu aquesta breu intervenció del diputat Pere Aragonès, 19-1-2012: antològica).
Fins i tot el tema del Tricentenari fa gràcia: el 2012, el Govern espanyol va destinar molts diners a celebrar el Bicentenari de la Constitució de Cadis (1812); i no recordo que en Millo se’n queixés.
Ja no parlem d’obres públiques faraòniques que no serveixen per a res, i per tant ara ruïnoses, muntades per diversos governs del PP: Ciutat de les Arts i de les Ciències a València, aeroport de Castelló, AVEs amb 9 passatgers diaris... En Millo no diu ni piu d’això.
D’on surt el garbuix mental d’en Millo? Doncs que es pensen que són els amos dels quartos i que poden fer-ne el que vulguin (toros, defensa, AVEs, faraonisme... i d’aquí ve que hi hagi coses com l’escàndol Bárcenas). I per això mateix la resta han de pidolar-los, especialment els díscols: que paguin la humiliació. Quan els autèntics amos dels quartos són la gent, el poble; i ells només en són administradors. Han perdut del sentit de la realitat.
dilluns 15 d’abril de 2013
PSC, JSC, monarquia, república... senyors, en què quedem?
Mentre en Pere Navarro (primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)) demana que el rei Joan Carles I abdiqui i cedeixi el tron a son fill Felip per tal d’enfortir la monarquia espanyola i així encetar una nova Transició (20-2-2013, vegeu la notícia del 324.cat), la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) -branca juvenil del PSC-, amb motiu del 14 d’abril (aniversari de la Segona República Espanyola), reclama que cal anar cap a una nova república espanyola per a “superar una institució, la monarquia, que no para de desacreditar-se”.
Veam, senyors del PSC i nanos de la JSC: en què quedem? I el concepte coherència?
I encara pretenen posar-se al capdavant de la nostra societat...
Veam, senyors del PSC i nanos de la JSC: en què quedem? I el concepte coherència?
I encara pretenen posar-se al capdavant de la nostra societat...
diumenge 14 d’abril de 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (4): els gitanos
El poble gitano o rom prové de les zones de Panjab i el Rajasthan, a cavall de l’Índia i del Paquistan. Són de natura nòmada; per això no ha d’estranyar que, cap al segle XI, emigressin cap a l’Orient pròxim i el nord d’Àfrica. D’aquests dos punts van penetrar a Europa i per això hi ha gitanos a pràcticament tots els països europeus. Els europeus van utilitzar el terme egiptano (en anglès mitjà Gipcian) per a referir-s’hi perquè hom creia que venien d’Egipte o de zones de l’Àsia Menor (com s’ha vist, però, només hi eren de pas). Per això la forma actual gitano (en anglès, Gypsy) es considera un gentilici forçat. En aquest sentit, més val emprar el terme rom. Pel que fa a la seva llengua, se’n sol dir caló o romaní. (Sobre la situació sociolingüística del caló arreu d’Europa, vegeu l’article “And-i amari chib (en la nostra llengua)”, d’en Carlos Muñoz, publicat a la revista Llengua i Ús, 20, any 2001, pàgines 12-16.)
Els gitanos, doncs, van arribar a Catalunya en temps antics. Van incorporar el català com a llengua de relació fins i tot entre ells (encara és així als centres històrics de Tarragona, Lleida o Perpinyà); però fins al segle XX al costat de la seva llengua (encara hi ha algú que la parla). Fruit d’aquest contacte, el català ha incorporat mots calós, i tots propis dels registres col·loquials (rarament apareixen escrits en documentació administrativa).
El mot català d’origen caló més important és calé o calés ‘diners’ (s’escriu sense r final però noteu que la gent diu calerons i calerets...). Feia referència a una moneda més bruna que les altres: la gent volia dir que aquelles monedes eren gitanes (calós), perquè els gitanos són foscos de pell. Finalment el mot calé va acabar designant el diner en general. Com a curiositat direm que al nord de l’Índia negre es diu encara així (calé), incloent-hi el nom de la deessa Kali (femení de kala) ‘la negra’.
Altres mots o expressions: xantar la mui (o tancar la mui o xantar la boca) ‘callar’ (en retrocés, però encara hi ha gent de mitjana edat o jove que ho diu); catipèn ‘pudor’ (mot femení); cangrí ‘presó’ (mot femení); xava i xaval ‘noi’; ful ‘fals’; pirar(-se-la) ‘anar-se’n’; xorar o xorrar ‘robar’; menda o menguis ‘jo mateix’ (però també com a 3a persona); apoquinar ‘pagar’; i cangueli o canguelo ‘por’, usat també en castellà perquè els seguidors del Reial Madrid l’apliquen al Barça cada cop que -il·lusos- es pensen que atraparan l’equip blaugrana.
Un mot força corrent en el català col·loquial general és halar, pronunciat amb aspirada (al diccionari farien bé d’explicar que la hac d’aquest mot sona). Amb tot, sembla que aquest mot caló ha passat al català mediatitzat pel castellà, ja que els gitanos de Perpinyà diuen jalar amb la jota catalana (és a dir, com jaure).
Dos mots més força curiosos. El primer és camelar ‘enganyar, enredar’. Sembla que en origen significava ‘enamorar’ i ‘estimar’. Aquesta idea es desprèn del fet que el Vocabulari de l’argot de la delinqüència de Joan J. Vinyoles (Millà, 1978) indica que, a principi del segle XX, en català camelar significava ‘voler (algú)’, ‘estimar’, ‘festejar’, ‘enamorar’. D’altra banda, camelar està emparentat amb un mot del sànscrit, una antiga llengua que es parlava a l’Índia, concretament el mot kama ‘amor, desig amorós, plaer sexual’ (compareu-ho amb kama-sutra ‘aforismes sobre la sexualitat’, títol d’un llibre en sànscrit sobre comportament sexual). La traslació semàntica segurament s’explica perquè si A intenta lligar-se B li ho pinta tot de color rosa; o si A està enamorat de B, aquest B pot fer fer a A el que vulgui; és a dir, el pot enredar.
El segon mot curiós és dinyar-la ‘morir’ i endinyar ‘enganyar’, ‘pegar’ i ‘encolomar’. La relació semàntica també és clara: si endinyar volia dir ‘pegar’, podia derivar en ‘morir’ (algú que rep molts cops pot morir); però també es pot pegar metafòricament quan s’encarrega a algú una feina de mal fer. Amb aquest sentit en català diem encolomar una tasca a algú, però també endinyar una tasca a algú. Per la seva banda, en castellà d’això en diuen precisament pegarsela a alguien.
El llegat gitano a casa nostra, doncs, té una certa importància en el camp lingüístic.
Els gitanos, doncs, van arribar a Catalunya en temps antics. Van incorporar el català com a llengua de relació fins i tot entre ells (encara és així als centres històrics de Tarragona, Lleida o Perpinyà); però fins al segle XX al costat de la seva llengua (encara hi ha algú que la parla). Fruit d’aquest contacte, el català ha incorporat mots calós, i tots propis dels registres col·loquials (rarament apareixen escrits en documentació administrativa).
El mot català d’origen caló més important és calé o calés ‘diners’ (s’escriu sense r final però noteu que la gent diu calerons i calerets...). Feia referència a una moneda més bruna que les altres: la gent volia dir que aquelles monedes eren gitanes (calós), perquè els gitanos són foscos de pell. Finalment el mot calé va acabar designant el diner en general. Com a curiositat direm que al nord de l’Índia negre es diu encara així (calé), incloent-hi el nom de la deessa Kali (femení de kala) ‘la negra’.
Altres mots o expressions: xantar la mui (o tancar la mui o xantar la boca) ‘callar’ (en retrocés, però encara hi ha gent de mitjana edat o jove que ho diu); catipèn ‘pudor’ (mot femení); cangrí ‘presó’ (mot femení); xava i xaval ‘noi’; ful ‘fals’; pirar(-se-la) ‘anar-se’n’; xorar o xorrar ‘robar’; menda o menguis ‘jo mateix’ (però també com a 3a persona); apoquinar ‘pagar’; i cangueli o canguelo ‘por’, usat també en castellà perquè els seguidors del Reial Madrid l’apliquen al Barça cada cop que -il·lusos- es pensen que atraparan l’equip blaugrana.
Un mot força corrent en el català col·loquial general és halar, pronunciat amb aspirada (al diccionari farien bé d’explicar que la hac d’aquest mot sona). Amb tot, sembla que aquest mot caló ha passat al català mediatitzat pel castellà, ja que els gitanos de Perpinyà diuen jalar amb la jota catalana (és a dir, com jaure).
Dos mots més força curiosos. El primer és camelar ‘enganyar, enredar’. Sembla que en origen significava ‘enamorar’ i ‘estimar’. Aquesta idea es desprèn del fet que el Vocabulari de l’argot de la delinqüència de Joan J. Vinyoles (Millà, 1978) indica que, a principi del segle XX, en català camelar significava ‘voler (algú)’, ‘estimar’, ‘festejar’, ‘enamorar’. D’altra banda, camelar està emparentat amb un mot del sànscrit, una antiga llengua que es parlava a l’Índia, concretament el mot kama ‘amor, desig amorós, plaer sexual’ (compareu-ho amb kama-sutra ‘aforismes sobre la sexualitat’, títol d’un llibre en sànscrit sobre comportament sexual). La traslació semàntica segurament s’explica perquè si A intenta lligar-se B li ho pinta tot de color rosa; o si A està enamorat de B, aquest B pot fer fer a A el que vulgui; és a dir, el pot enredar.
El segon mot curiós és dinyar-la ‘morir’ i endinyar ‘enganyar’, ‘pegar’ i ‘encolomar’. La relació semàntica també és clara: si endinyar volia dir ‘pegar’, podia derivar en ‘morir’ (algú que rep molts cops pot morir); però també es pot pegar metafòricament quan s’encarrega a algú una feina de mal fer. Amb aquest sentit en català diem encolomar una tasca a algú, però també endinyar una tasca a algú. Per la seva banda, en castellà d’això en diuen precisament pegarsela a alguien.
El llegat gitano a casa nostra, doncs, té una certa importància en el camp lingüístic.
dilluns 1 d’abril de 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (3): els àrabs
(Abans de continuar: un lector em demana obres de consulta on hi figuri informació com la que reporto. Un bon llibre és Història del lèxic català d’en Jordi Bruguera (Enciclopèdia Catalana, 1986). De fet, part de la informació l’he extreta d’aquesta obra. Hi ha altres treballs que aporten més dades sectorialitzades, però aquest és un compendi prou sintètic i que combina bé el rigor científic amb la capacitat de divulgació.)
El llegat àrab present en la llengua catalana és considerable, si bé lleument menor del que trobem en castellà o portuguès. Al segle VII dC, en plena ensulsiada del regne visigòtic -que ocupava tota la península Ibèrica i part del sud de França-, un grup de mercenaris del nord d’Àfrica penetren a la península. Aviat s’adonen que poden apoderar-se de totes les terres -les lluites fratricides entre visigots els havia debilitat- i imposen la seva cultura; per tant, també la religió i una llengua aleshores puixant: l’àrab.
Cal dir que l’impacte cultural del nord d’Àfrica a ca nostra és de gruix. Per exemple, el gust dels pastissets o casquetes (dolços típics de les Terres de l’Ebre, en forma de mitja lluna i generalment farcits de cabell d’àngel) és molt semblant al d’altres dolços que es troben a Tunísia.
Pel que fa al vocabulari, tenim molts com duana, gatzara, cotó, taronja (si bé els àrabs devien agafar el mot del món indopersa), rajol o rajola, safata, llebeig (de labaig ‘que ve de Líbia’), genet (de zeneti ‘individu de Zeneta, tribu berber els membres de la qual muntaven a cavall’), suda ‘castell senyorial’ (com els de Lleida o Tortosa), drassana, almirall, carxofa, barnús (tal com es diu avui dia al nord d’Àfrica d’aquesta peça de vestir), raval, magatzem, talaia, etc.
Sovint l’article àrab al apareix fusionat al mot que ha perviscut en català. Així, tenim alcalde (d’al-qadi ‘jutge’), alcova (d’al-qubba ‘volta, cúpula’ i ‘cambra menuda que dóna a una de més gran’), alcàsser ‘castell-fortalesa àrab’ (d’al-qasr ‘fortalesa’, si bé els àrabs tenen aquest mot pres del llatí castrum ‘castell’), aliacrà (d’al-yaraqan; tal com es diu a Eivissa i al País Valencià de la icterícia), almogàver (d’al-mugawir ‘incursor en terra enemiga’, participi present del verb gawar ‘fer una expedició’), alqueria (d’al-qariya ‘mas, conjunt menut de cases’) o algeps (forma valenciana del guix; tots dos mots procedeixen del grec gypsos, però el primer té l’article àrab fusionat).
La consonant de l’article àrab a cops s’assimila a la consonant que ve després. Així, tenim xarop o aixarop (provinent d’as-sarup, evolució d’al-sarup), atzucac ‘carreró sense sortida, cul-de-sac’ (d’az-zuqaq, evolució d’al-zuqaq ‘carrer estret’), arròs (d’ar-ruzz, evolució d’al-ruzz; l’àrab ho va agafar del grec), atzavara (d’as-sabbara, evolució d’al-sabbara, en àrab clàssic subbar) i atzar (d’az-zarh, evolució d’al-zarh; el mot zarh significa ‘dau’ o ‘cara d’un dau’, i en espanyol ha donat azar però també azahar ‘tarongina’ perquè aquest mot també significava ‘flors’).
El vocabulari català d’origen àrab també permet conèixer en quines matèries la cultura àrab va excel·lir. És el cas de les matemàtiques més abstractes, com es veu amb xifra (de sifr ‘buit’), àlgebra (d’al-gabr ‘reducció’) o guarisme i algoritme (d’al-hwarizmi, sobrenom del matemàtic iranià arabitzat Muhammad ibn Musà (segle IX), natural de Coràsmia, en àrab Hwarizmi, introductor de l’àlgebra a l’Europa medieval a través de les seves traduccions). També és el cas de la química, com veiem en alcohol com a forma culta i alcofoll com a forma adaptada de les pólvores de maquillatge (al-kuhul); i benzè com a forma culta i benjuí com a nom d’una resina balsàmica, a partir de luban gawi ‘encens de Java’. La gestió de l’aigua feta pels àrabs ens ha deixat mots i conceptes com sénia o sínia ‘roda per a extreure aigua’ (de saniya ‘sénia, molí’), séquia ‘canal de reg’ (de saqiya, participi actiu de saqa ‘regar’), assut ‘presa menuda’ com la que hi ha a Xerta sobre l’Ebre (d’as-sudd ‘petit barratge’), safareig ‘pica o bassa per a rentar roba’ (de sahrig ‘bassal’) o aljub ‘cisterna per a l’emmagatzematge d’aigua de pluja’ (d’al-jubb ‘pou’). Un darrer camp de domini de la cultura àrab és el joc d’escacs. El nom d’aquest joc ja evidencia l’influx àrab. Sembla que prové del persa xa ‘rei’ (encara fins al segle XX es parlava del xa de Pèrsia), de manera que en realitat significaria ‘joc del rei’. Algun altre autor ha proposat que prové d’as-sikak ‘els rengles de cases, els carrers’, per la disposició de les caselles sobre el tauler. Algunes peces d’aquest joc també tenen nom àrab. Com se sap, a més del rei i la reina, als escacs hi ha altres peces que simulen forces militars en combat. Així, els peons representen la infanteria i els cavalls la cavalleria. Els alfils i les torres han perdut modernament aquesta referència, però l’etimologia revela que representaven altres tipus de tropes. El mot alfil (en català antic també orfil) sembla que prové d’al-fil ‘elefant’ (pres del persa pil ‘elefant’). Per tant, evoca les tropes que anaven sobre elefants. Quant a la torre, ara evoca les torres d’assalt pròpies d’un setge medieval o directament la muralla defensiva -idea contradictòria amb l’enorme capacitat ofensiva d’aquesta peça-. Però en català antic hom en deia roc, mot que prové de l’àrab ruh, que significa ‘carro’ (sembla que pres, al seu torn, del bengalí roth ‘carro’, en sànscrit rathah ‘carro’ o ‘roda’; compareu-ho amb el llatí rota ‘roda’, ja que el sànscrit i el llatí són parents llunyans). Per tant, la torre evocava un altre tipus de tropa: la que lluitava sobre carros. El mot roc pràcticament ha desaparegut amb aquest sentit, però encara es diu enrocar (‘situar el rei defensat per una torre’).
Finalment, cal esmentar la toponímia. Al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears hi ha manta pobles amb nom d’origen àrab, com la Pobla de Mafumet al Camp de Tarragona (és a dir, de Muhammad), Vinaixa a Ponent (de Ben Aïssa), Bràfim al Camp de Tarragona (d’Ibrahim), Benifallet a les Terres de l’Ebre (de Beni Alkalahet ‘fills d’Alkalahet’), Benissanet a les Terres de l’Ebre (de Beni Zanat ‘fills de Zanat’), Binissalem a Mallorca (de Beni Salam ‘fills de Salam’), Benifassà al Maestrat (de Beni Hassan ‘fills de Hassan’), Benimussa a Eivissa (de Beni Mussa ‘fills de Mussa’), Vinganya a Ponent (de Ben Gania ‘fill de Gania’: en Gania era el rei de Fraga al segle XII), Benicàssim a la Plana (de Beni Qassi ‘fills de Qassi’), Altafulla al Camp de Tarragona (d’al-tahuila ‘peça de terra’), l’Aldea a les Terres de l’Ebre (d’al-daia ‘poblet’), etc.
El llegat àrab present en la llengua catalana és considerable, si bé lleument menor del que trobem en castellà o portuguès. Al segle VII dC, en plena ensulsiada del regne visigòtic -que ocupava tota la península Ibèrica i part del sud de França-, un grup de mercenaris del nord d’Àfrica penetren a la península. Aviat s’adonen que poden apoderar-se de totes les terres -les lluites fratricides entre visigots els havia debilitat- i imposen la seva cultura; per tant, també la religió i una llengua aleshores puixant: l’àrab.
Cal dir que l’impacte cultural del nord d’Àfrica a ca nostra és de gruix. Per exemple, el gust dels pastissets o casquetes (dolços típics de les Terres de l’Ebre, en forma de mitja lluna i generalment farcits de cabell d’àngel) és molt semblant al d’altres dolços que es troben a Tunísia.
Pel que fa al vocabulari, tenim molts com duana, gatzara, cotó, taronja (si bé els àrabs devien agafar el mot del món indopersa), rajol o rajola, safata, llebeig (de labaig ‘que ve de Líbia’), genet (de zeneti ‘individu de Zeneta, tribu berber els membres de la qual muntaven a cavall’), suda ‘castell senyorial’ (com els de Lleida o Tortosa), drassana, almirall, carxofa, barnús (tal com es diu avui dia al nord d’Àfrica d’aquesta peça de vestir), raval, magatzem, talaia, etc.
Sovint l’article àrab al apareix fusionat al mot que ha perviscut en català. Així, tenim alcalde (d’al-qadi ‘jutge’), alcova (d’al-qubba ‘volta, cúpula’ i ‘cambra menuda que dóna a una de més gran’), alcàsser ‘castell-fortalesa àrab’ (d’al-qasr ‘fortalesa’, si bé els àrabs tenen aquest mot pres del llatí castrum ‘castell’), aliacrà (d’al-yaraqan; tal com es diu a Eivissa i al País Valencià de la icterícia), almogàver (d’al-mugawir ‘incursor en terra enemiga’, participi present del verb gawar ‘fer una expedició’), alqueria (d’al-qariya ‘mas, conjunt menut de cases’) o algeps (forma valenciana del guix; tots dos mots procedeixen del grec gypsos, però el primer té l’article àrab fusionat).
La consonant de l’article àrab a cops s’assimila a la consonant que ve després. Així, tenim xarop o aixarop (provinent d’as-sarup, evolució d’al-sarup), atzucac ‘carreró sense sortida, cul-de-sac’ (d’az-zuqaq, evolució d’al-zuqaq ‘carrer estret’), arròs (d’ar-ruzz, evolució d’al-ruzz; l’àrab ho va agafar del grec), atzavara (d’as-sabbara, evolució d’al-sabbara, en àrab clàssic subbar) i atzar (d’az-zarh, evolució d’al-zarh; el mot zarh significa ‘dau’ o ‘cara d’un dau’, i en espanyol ha donat azar però també azahar ‘tarongina’ perquè aquest mot també significava ‘flors’).
El vocabulari català d’origen àrab també permet conèixer en quines matèries la cultura àrab va excel·lir. És el cas de les matemàtiques més abstractes, com es veu amb xifra (de sifr ‘buit’), àlgebra (d’al-gabr ‘reducció’) o guarisme i algoritme (d’al-hwarizmi, sobrenom del matemàtic iranià arabitzat Muhammad ibn Musà (segle IX), natural de Coràsmia, en àrab Hwarizmi, introductor de l’àlgebra a l’Europa medieval a través de les seves traduccions). També és el cas de la química, com veiem en alcohol com a forma culta i alcofoll com a forma adaptada de les pólvores de maquillatge (al-kuhul); i benzè com a forma culta i benjuí com a nom d’una resina balsàmica, a partir de luban gawi ‘encens de Java’. La gestió de l’aigua feta pels àrabs ens ha deixat mots i conceptes com sénia o sínia ‘roda per a extreure aigua’ (de saniya ‘sénia, molí’), séquia ‘canal de reg’ (de saqiya, participi actiu de saqa ‘regar’), assut ‘presa menuda’ com la que hi ha a Xerta sobre l’Ebre (d’as-sudd ‘petit barratge’), safareig ‘pica o bassa per a rentar roba’ (de sahrig ‘bassal’) o aljub ‘cisterna per a l’emmagatzematge d’aigua de pluja’ (d’al-jubb ‘pou’). Un darrer camp de domini de la cultura àrab és el joc d’escacs. El nom d’aquest joc ja evidencia l’influx àrab. Sembla que prové del persa xa ‘rei’ (encara fins al segle XX es parlava del xa de Pèrsia), de manera que en realitat significaria ‘joc del rei’. Algun altre autor ha proposat que prové d’as-sikak ‘els rengles de cases, els carrers’, per la disposició de les caselles sobre el tauler. Algunes peces d’aquest joc també tenen nom àrab. Com se sap, a més del rei i la reina, als escacs hi ha altres peces que simulen forces militars en combat. Així, els peons representen la infanteria i els cavalls la cavalleria. Els alfils i les torres han perdut modernament aquesta referència, però l’etimologia revela que representaven altres tipus de tropes. El mot alfil (en català antic també orfil) sembla que prové d’al-fil ‘elefant’ (pres del persa pil ‘elefant’). Per tant, evoca les tropes que anaven sobre elefants. Quant a la torre, ara evoca les torres d’assalt pròpies d’un setge medieval o directament la muralla defensiva -idea contradictòria amb l’enorme capacitat ofensiva d’aquesta peça-. Però en català antic hom en deia roc, mot que prové de l’àrab ruh, que significa ‘carro’ (sembla que pres, al seu torn, del bengalí roth ‘carro’, en sànscrit rathah ‘carro’ o ‘roda’; compareu-ho amb el llatí rota ‘roda’, ja que el sànscrit i el llatí són parents llunyans). Per tant, la torre evocava un altre tipus de tropa: la que lluitava sobre carros. El mot roc pràcticament ha desaparegut amb aquest sentit, però encara es diu enrocar (‘situar el rei defensat per una torre’).
Finalment, cal esmentar la toponímia. Al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears hi ha manta pobles amb nom d’origen àrab, com la Pobla de Mafumet al Camp de Tarragona (és a dir, de Muhammad), Vinaixa a Ponent (de Ben Aïssa), Bràfim al Camp de Tarragona (d’Ibrahim), Benifallet a les Terres de l’Ebre (de Beni Alkalahet ‘fills d’Alkalahet’), Benissanet a les Terres de l’Ebre (de Beni Zanat ‘fills de Zanat’), Binissalem a Mallorca (de Beni Salam ‘fills de Salam’), Benifassà al Maestrat (de Beni Hassan ‘fills de Hassan’), Benimussa a Eivissa (de Beni Mussa ‘fills de Mussa’), Vinganya a Ponent (de Ben Gania ‘fill de Gania’: en Gania era el rei de Fraga al segle XII), Benicàssim a la Plana (de Beni Qassi ‘fills de Qassi’), Altafulla al Camp de Tarragona (d’al-tahuila ‘peça de terra’), l’Aldea a les Terres de l’Ebre (d’al-daia ‘poblet’), etc.
dilluns 4 de març de 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (2): els germànics
Del segle II aC al segle V dC l’actual Catalunya va ser ocupada pels romans, i van implantar-hi la seva llengua, el llatí, que esborraria l’ibèric. El llatí parlat al Pirineu oriental i valls adjacents és el que donaria el català. Per això tenim la majoria de paraules d’origen llatí. Els romans ens van deixar altres coses: algunes plantes urbanes, el dret i les grans vies de comunicació (dit altrament: l’autopista AP-7 és la Via Augusta actualitzada).
Tanmateix, des del segle IV dC l’Imperi Romà va viure l’entrada de diversos pobles germànics, que també van deixar la seva petja. A casa nostra van fer cap els visigots, una tribu germànica que es va romanitzar i cristianitzar amb molta rapidesa.
El llatí dels segles IV i V ja havia anat incorporant germanismes de totes les ètnies: sapo (que dóna sabó), burgus ‘poblet’ (que dóna burg), etc. També comes, que donaria comte, ja que sembla que els llatins documenten aquesta figura en soldats que feien costat als cabdills germànics. En català destaquen blau (tal com es diu avui en alemany, precisament), blanc (va arraconar el mot d’origen llatí alb, que ha romàs en mots com alba ‘primera llum del dia’), bru, gris, fresc, elm i guerra (en germànic werra: compareu-ho amb l’anglès war, ja que l’anglès és una llengua germànica).
Una tribu germànica establerta a la Gàl·lia van ser els fràncics. El fràncic també va deixar algun mot al català: ban, guaita (del mot wahta), esperó, estrep, buc ‘cavitat’, adobar (de dubban), rostir (de hraustjan), òliba (del mot uwwila, que recorda el so de l’ocell: uh-uh), gratar (de gratton), lleig (de laid o laigh), potser esquena i el magnífic gaire (provinent de waigaro, que significava ‘amb prou feines, a la força’).
I ja com a mots estrictament visigòtics tenim guàrdia o guardià (de wardja), bramar (de brammon), alberg (de haribargo), grapa (de krappa ‘ganxo’), amanir (de manwjan), potser fang (de fani), espia (de spaiha), guerxo (de thwairhs ‘tort’), llesca (de liska), brotar (de bruton), parra (de parra ‘enreixat’), recar (de raka ‘preocupació’; d’aquí que diguem tenir recança a fer una cosa ‘no sentir-se a gust fent-la’), sàrria (de sahrja ‘cistell’), estaca (de staka), robar (de rauban), trescar ‘caminar pel camp o per la muntanya’ (de thriskan -que donaria l’anglès trekking: tresc i trekking són el mateix, doncs, però el segon permet cobrar més-), treva (de triggwa, en català antic treuga) i gana (de gainon ‘obrir la boca’, amb un canvi de significat d’allò més curiós.)
Com es pot comprovar, els mots acabats en -an o -on són verbs: dubban/adobar, hraustjan/rostir, gratton/gratar, brammon/bramar, manwjan/amanir, bruton/brotar, rauban/robar, gainon/obrir boca... Exactament com en alemany actual els mots acabats en -en.
Segurament l’influx germànic sobre el català va més enllà dels mots: podria ser que la fonètica catalana fos deguda al germànic. Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals (en castellà golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo), mentre que el català no (cop, foc, nap, xic, dit). El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.
Tanmateix, des del segle IV dC l’Imperi Romà va viure l’entrada de diversos pobles germànics, que també van deixar la seva petja. A casa nostra van fer cap els visigots, una tribu germànica que es va romanitzar i cristianitzar amb molta rapidesa.
El llatí dels segles IV i V ja havia anat incorporant germanismes de totes les ètnies: sapo (que dóna sabó), burgus ‘poblet’ (que dóna burg), etc. També comes, que donaria comte, ja que sembla que els llatins documenten aquesta figura en soldats que feien costat als cabdills germànics. En català destaquen blau (tal com es diu avui en alemany, precisament), blanc (va arraconar el mot d’origen llatí alb, que ha romàs en mots com alba ‘primera llum del dia’), bru, gris, fresc, elm i guerra (en germànic werra: compareu-ho amb l’anglès war, ja que l’anglès és una llengua germànica).
Una tribu germànica establerta a la Gàl·lia van ser els fràncics. El fràncic també va deixar algun mot al català: ban, guaita (del mot wahta), esperó, estrep, buc ‘cavitat’, adobar (de dubban), rostir (de hraustjan), òliba (del mot uwwila, que recorda el so de l’ocell: uh-uh), gratar (de gratton), lleig (de laid o laigh), potser esquena i el magnífic gaire (provinent de waigaro, que significava ‘amb prou feines, a la força’).
I ja com a mots estrictament visigòtics tenim guàrdia o guardià (de wardja), bramar (de brammon), alberg (de haribargo), grapa (de krappa ‘ganxo’), amanir (de manwjan), potser fang (de fani), espia (de spaiha), guerxo (de thwairhs ‘tort’), llesca (de liska), brotar (de bruton), parra (de parra ‘enreixat’), recar (de raka ‘preocupació’; d’aquí que diguem tenir recança a fer una cosa ‘no sentir-se a gust fent-la’), sàrria (de sahrja ‘cistell’), estaca (de staka), robar (de rauban), trescar ‘caminar pel camp o per la muntanya’ (de thriskan -que donaria l’anglès trekking: tresc i trekking són el mateix, doncs, però el segon permet cobrar més-), treva (de triggwa, en català antic treuga) i gana (de gainon ‘obrir la boca’, amb un canvi de significat d’allò més curiós.)
Com es pot comprovar, els mots acabats en -an o -on són verbs: dubban/adobar, hraustjan/rostir, gratton/gratar, brammon/bramar, manwjan/amanir, bruton/brotar, rauban/robar, gainon/obrir boca... Exactament com en alemany actual els mots acabats en -en.
Segurament l’influx germànic sobre el català va més enllà dels mots: podria ser que la fonètica catalana fos deguda al germànic. Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals (en castellà golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo), mentre que el català no (cop, foc, nap, xic, dit). El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.
dimarts 19 de febrer de 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (1): els preibèrics
A tot seguidor o votant d’un partit xenòfob que es mira amb malfiança qualsevol estranger (sobretot si té la pell fosca), val la pena recordar-li que Catalunya ha crescut a base d’incorporar gent vinguda de fora. És a dir, que els catalans duem sang de moltes nissagues i hem incorporat elements culturals de moltes ètnies. Agradi o no, això és així.
El vocabulari és testimoni d’aquest fenomen (i no només el vocabulari: també fets socials i culturals...). Avui enceto un seguit d’apunts sobre el tema per tal que xaleu (més que res perquè l’actualitat només ens porta garbuix i mal ambient).
Comencem pels pobles que van vindre d’Europa abans que es desenvolupés la cultura ibèrica. Ens remuntem, doncs, a abans del segle VI aC. No cal dir que, tot el que és preromà o preibèric, és la foscor absoluta, i anem a les palpentes...
El català té alguns mots no indoeuropeus. Provenen de pobles que van entrar a la península Ibèrica fa molts segles i n’hem heretat algun mot.
(Perquè us en feu el càrrec, gairebé totes les llengües europees són indoeuropees: el llatí -que donaria el català, el francès, l’italià, el romanès, l’espanyol, el portuguès i d’altres-, el grec, l’anglès, l’alemany, el rus i totes les llengües eslaves, les llengües cèltiques i fins i tot la llengua dels gitanos. Les llengües no indoeuropees del continent són el maltès (de la família semítica, com l’àrab), el basc, l’antic ibèric -el que es parlava a Catalunya abans de l’arribada dels romans-, l’hongarès, el finès i alguna altra del mateix grup que les dues darreres.)
Segons els estudiosos, com Jordi Bruguera, d’invasions no indoeuropees tenim mots com socarrar (socarrimar en seria un fill), esquerre (tot i que hi ha qui afirma que prové del basc), lleganya, isard, sitja, arna i gerd (gerdó en seria un fill). Noteu aquest darrer: el català té un mot trimil·lenari per a designar una fruita, quan altres llengües veïnes han hagut de prendre’l recentment d’una altra (l’espanyol frambuesa o sangüesa prové del francès framboise). Quan algú diu en català frambuesa està dilapidant un llegat històric i cultural de primer ordre. Per tant, ja ho sabeu: gerd, i si algú us mira amb mala cara digueu-li que el mot té gairebé tres mil anys d’història...
De les parles no indoeuropees es pot destacar el grup de mots format per garriga i garric i garrigues, garrotxa, carrasca (com en diuen a les Terres de l’Ebre de l’alzina (aquest mot és d’origen llatí)) i quer o car ‘roc’. El mot quer o car ha desaparegut del vocabulari comú, però ha romàs en toponímia: el Querforadat (poble de la Cerdanya), Queralt (santuari de Berga), Queralbs (poble del Ripollès: significa ‘roca blanca’), torre de Querroig (entre l’Alt Empordà i el Rosselló), pic de Carroi (la muntanya imponent que hi ha sobre Andorra la Vella: evoca el fet que és roig) i lo Caro (pic de prop de Tortosa). Quant a garrotxa, com sabeu és el nom d’una comarca (capitalejada per Olot), però al Conflent (Catalunya Nord) hi ha també les Garrotxes de Conflent. En tots dos casos fa referència a una terra difícil de conrear (per això entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà hi ha el Terraprim, una zona conreable en contrast amb la no conreable). La conclusió és que, en aquesta llengua preibèrica, segurament el segment fonètic k-rr-k evoca una terra dolenta per al cultiu. Així quer o car és una roca (on no es pot conrear); la garrotxa és on feina rai per a cultivar; la garriga és una terra amb poca vegetació, que vol dir que té poca aigua; i la carrasca és un tipus de vegetació típic de zones rocoses o secanes. Que d’un sol segment fonètic tinguem diversos mots (amb un cert parentiu semàntic) revela l’antigor del mot original.
Abans dels ibers també vam tenir invasions de pobles celtes (aquests sí indoeuropeus, i que avui dia han quedat circumscrits a les Illes Britàniques i a la Bretanya francesa, i residualment a Astúries i Galícia). I també en tenim algunes paraules. La més rellevant per a un estudiós del català és bres, mot corrent a l’Ebre per a designar el ‘llitet’ (el mot bressol n’és un fill; ah, i per cert, desterreu el castellanisme innecessari cuna que només fa que posar sorra a l’engranatge de la llengua catalana: recupereu el vostre patrimoni històric!). També hi ha borni, l’antic calma ‘cim pla’ (avui en desús però que encara es troba en algun topònim, com la calma de Calaf, el calm Ramonet d’Andorra i la muntanya del Puigsacalm; com podeu veure solia ser femení: puig sa Calm ‘puig de la Calma’), la dalla per a segar dret, potser galta, potser llosa, cleda, avenc, llauna i verbs tan usuals com tancar i trencar. El primer s’oposa a cloure i el segon a rompre, que són les formes derivades del llatí però poc usades (la primera només en àmbits cultes i la segona usual a les Illes). Fixeu-vos en la força de la petja cèltica: ha arraconat aglunes formes llatines que vam heretar de la llengua mare (encara que vés a saber si no és que van reintroduir-se tardanament...). Dins el grup celta encara cal esmentar trau o trauc, el forat per al botó i un tall sangonós al cap fruit d’un cop, que prové del mot tráolom ‘forat’ sembla que usat pels gàl·lics (el poble celta que habitava a França abans de l’arribada dels romans; perquè ens entenguem, l’Astèrix). I altres mots, com camisa o cervesa, segurament són celtes però ja agafats pel llatí (camisia i cereuisia, i per aquí ens van arribar).
El vocabulari és testimoni d’aquest fenomen (i no només el vocabulari: també fets socials i culturals...). Avui enceto un seguit d’apunts sobre el tema per tal que xaleu (més que res perquè l’actualitat només ens porta garbuix i mal ambient).
Comencem pels pobles que van vindre d’Europa abans que es desenvolupés la cultura ibèrica. Ens remuntem, doncs, a abans del segle VI aC. No cal dir que, tot el que és preromà o preibèric, és la foscor absoluta, i anem a les palpentes...
El català té alguns mots no indoeuropeus. Provenen de pobles que van entrar a la península Ibèrica fa molts segles i n’hem heretat algun mot.
(Perquè us en feu el càrrec, gairebé totes les llengües europees són indoeuropees: el llatí -que donaria el català, el francès, l’italià, el romanès, l’espanyol, el portuguès i d’altres-, el grec, l’anglès, l’alemany, el rus i totes les llengües eslaves, les llengües cèltiques i fins i tot la llengua dels gitanos. Les llengües no indoeuropees del continent són el maltès (de la família semítica, com l’àrab), el basc, l’antic ibèric -el que es parlava a Catalunya abans de l’arribada dels romans-, l’hongarès, el finès i alguna altra del mateix grup que les dues darreres.)
Segons els estudiosos, com Jordi Bruguera, d’invasions no indoeuropees tenim mots com socarrar (socarrimar en seria un fill), esquerre (tot i que hi ha qui afirma que prové del basc), lleganya, isard, sitja, arna i gerd (gerdó en seria un fill). Noteu aquest darrer: el català té un mot trimil·lenari per a designar una fruita, quan altres llengües veïnes han hagut de prendre’l recentment d’una altra (l’espanyol frambuesa o sangüesa prové del francès framboise). Quan algú diu en català frambuesa està dilapidant un llegat històric i cultural de primer ordre. Per tant, ja ho sabeu: gerd, i si algú us mira amb mala cara digueu-li que el mot té gairebé tres mil anys d’història...
De les parles no indoeuropees es pot destacar el grup de mots format per garriga i garric i garrigues, garrotxa, carrasca (com en diuen a les Terres de l’Ebre de l’alzina (aquest mot és d’origen llatí)) i quer o car ‘roc’. El mot quer o car ha desaparegut del vocabulari comú, però ha romàs en toponímia: el Querforadat (poble de la Cerdanya), Queralt (santuari de Berga), Queralbs (poble del Ripollès: significa ‘roca blanca’), torre de Querroig (entre l’Alt Empordà i el Rosselló), pic de Carroi (la muntanya imponent que hi ha sobre Andorra la Vella: evoca el fet que és roig) i lo Caro (pic de prop de Tortosa). Quant a garrotxa, com sabeu és el nom d’una comarca (capitalejada per Olot), però al Conflent (Catalunya Nord) hi ha també les Garrotxes de Conflent. En tots dos casos fa referència a una terra difícil de conrear (per això entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà hi ha el Terraprim, una zona conreable en contrast amb la no conreable). La conclusió és que, en aquesta llengua preibèrica, segurament el segment fonètic k-rr-k evoca una terra dolenta per al cultiu. Així quer o car és una roca (on no es pot conrear); la garrotxa és on feina rai per a cultivar; la garriga és una terra amb poca vegetació, que vol dir que té poca aigua; i la carrasca és un tipus de vegetació típic de zones rocoses o secanes. Que d’un sol segment fonètic tinguem diversos mots (amb un cert parentiu semàntic) revela l’antigor del mot original.
Abans dels ibers també vam tenir invasions de pobles celtes (aquests sí indoeuropeus, i que avui dia han quedat circumscrits a les Illes Britàniques i a la Bretanya francesa, i residualment a Astúries i Galícia). I també en tenim algunes paraules. La més rellevant per a un estudiós del català és bres, mot corrent a l’Ebre per a designar el ‘llitet’ (el mot bressol n’és un fill; ah, i per cert, desterreu el castellanisme innecessari cuna que només fa que posar sorra a l’engranatge de la llengua catalana: recupereu el vostre patrimoni històric!). També hi ha borni, l’antic calma ‘cim pla’ (avui en desús però que encara es troba en algun topònim, com la calma de Calaf, el calm Ramonet d’Andorra i la muntanya del Puigsacalm; com podeu veure solia ser femení: puig sa Calm ‘puig de la Calma’), la dalla per a segar dret, potser galta, potser llosa, cleda, avenc, llauna i verbs tan usuals com tancar i trencar. El primer s’oposa a cloure i el segon a rompre, que són les formes derivades del llatí però poc usades (la primera només en àmbits cultes i la segona usual a les Illes). Fixeu-vos en la força de la petja cèltica: ha arraconat aglunes formes llatines que vam heretar de la llengua mare (encara que vés a saber si no és que van reintroduir-se tardanament...). Dins el grup celta encara cal esmentar trau o trauc, el forat per al botó i un tall sangonós al cap fruit d’un cop, que prové del mot tráolom ‘forat’ sembla que usat pels gàl·lics (el poble celta que habitava a França abans de l’arribada dels romans; perquè ens entenguem, l’Astèrix). I altres mots, com camisa o cervesa, segurament són celtes però ja agafats pel llatí (camisia i cereuisia, i per aquí ens van arribar).
dimecres 6 de febrer de 2013
De l’enuig a la responsabilitat
Ara que ha sortit tota la podridura de la corrupció política, combinada amb una crisi econòmica devastadora, la gent està indignada fins a l’extrem. I és lògic que sigui així.
Ara bé: al marge que hàgim de criticar els polítics corruptes, abans hem de mirar-nos al mirall. Ho dic perquè s’ha demostrat que hi ha molta gent que practica la corrupció de baixa volada d’una manera natural, i no és acceptable que aquests mateixos critiquin després els polítics corruptes.
Aquest semestre 9 alumnes meus de la universitat (d’un total de gairebé 100) han presentat treballs copiats (això passa cada any, val a dir). Lògicament, els vaig suspendre -perquè així ho estableix la normativa acadèmica- i els vaig exigir explicacions. A alguns, un cop reconeguda la falta i assumida la culpa, els faig aquesta pregunta: “Estàs indignat amb això de la corrupció política?” (el cas Bárcenas està en el moment àlgid). Em responen que sí, i aleshores els contesto jo: “Quina hipocresia! Tu qüestiones una actitud reprovable d’un polític quan fas exactament el mateix que ell?”.
Vet aquí, doncs, el veritable problema.
Si volem un sistema institucional i polític on els corruptes siguin condemnats, on qualsevol escàndol comporti una purga i on tinguin de plegar els qui fan matràfoles, com passa a la Gran Bretanya, França o Alemanya, abans hem de practicar l’honestedat i la rectitud cadascú de nosaltres en els nostres actes diaris. Si no fem això ni regenerarem la política ni podem qüestionar les martingales. Siguem-ne conscients.
Ara bé: al marge que hàgim de criticar els polítics corruptes, abans hem de mirar-nos al mirall. Ho dic perquè s’ha demostrat que hi ha molta gent que practica la corrupció de baixa volada d’una manera natural, i no és acceptable que aquests mateixos critiquin després els polítics corruptes.
Aquest semestre 9 alumnes meus de la universitat (d’un total de gairebé 100) han presentat treballs copiats (això passa cada any, val a dir). Lògicament, els vaig suspendre -perquè així ho estableix la normativa acadèmica- i els vaig exigir explicacions. A alguns, un cop reconeguda la falta i assumida la culpa, els faig aquesta pregunta: “Estàs indignat amb això de la corrupció política?” (el cas Bárcenas està en el moment àlgid). Em responen que sí, i aleshores els contesto jo: “Quina hipocresia! Tu qüestiones una actitud reprovable d’un polític quan fas exactament el mateix que ell?”.
Vet aquí, doncs, el veritable problema.
Si volem un sistema institucional i polític on els corruptes siguin condemnats, on qualsevol escàndol comporti una purga i on tinguin de plegar els qui fan matràfoles, com passa a la Gran Bretanya, França o Alemanya, abans hem de practicar l’honestedat i la rectitud cadascú de nosaltres en els nostres actes diaris. Si no fem això ni regenerarem la política ni podem qüestionar les martingales. Siguem-ne conscients.
dijous 10 de gener de 2013
Alejandro Fernández (PP) i el nom de la Universitat Rovira i Virgili: com el Quixot encalçant molins
Segons Vilaweb (10-1-2013), n’Alejandro Fernández, cap del Partit Popular (PP) a Tarragona, proposa que la Universitat Rovira i Virgili abandoni el seu nom i passi a dir-se Universitat de Tarragona.
Aquesta proposta mereix diverses consideracions, des de diversos angles. No perquè m’agradi o em desagradi el nom de Rovira i Virgili, que ni m’agrada ni em desagrada, sinó perquè em desagrada el populisme barat i la politiqueria de baixa estofa, i cal posar cadascú al seu lloc.
Primer: n’Alejandro al·lega que el nom Rovira i Virgili és una imposició del centralisme capitalí de Barcelona, que va contra Tarragona i la seva província. Formula, doncs, un desgreuge anticentralista. (No és el primer cop que n’Alejandro fa una afirmació o proposta en aquesta línia: basta escoltar-lo cada cop que parla i veureu que el tema del greuge centralista surt recurrentment.) Curiós, si més no, que vulgui lluitar contra el centralisme capitalí amb aquesta proposta. La universitat esmentada té centres a Tortosa (un campus), Vila-seca (una facultat), Reus (un campus amb tres facultats, la seu de la fundació i el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació) i Coma-ruga (una seu universitària dependent d’escoles i facultats situades en altres llocs), a més de Tarragona (dos campus amb diverses facultats cadascun més el Rectorat). Ara resulta que posar el nom de Tarragona a una universitat amb centres a quatre poblacions més no és un acte de centralisme capitalí. Per al dirigent popular, el fet que quatre poblacions que no són Tarragona allotgin centres universitaris és irrellevant: han d’empassar-se tant sí com no el nom de la capital. Bona manera de lluitar contra el centralisme, no, Alejandro?
Segon: n’Alejandro ja hauria de saber que, avui dia, totes les universitats del món necessiten posicionar-se i ser reconegudes (pel seu nom i pel seu renom). Exactament igual com passa en el món empresarial, on els noms d’empresa i les marques compten molt. En el món universitari, per estrany que sembli, també és així (vegeu, sinó, per què totes les universitats tenen logotip). En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili ja està posicionada, té imatge corporativa, la seva sigla (URV) és reconeguda, etc.; i, per tant, canviar-li el nom faria perdre-li posicions en el mapa d’universitats, hauria de començar de zero per a posicionar-se, llançant a la paperera tots els esforços que ha fet per a posicionar-se.
Tercer: és evident que canviar de nom implica canviar tota la papereria i altra mena d’imatgeria, com la mateixa sigla. I això té un cost enorme. Es veu que a n’Alejandro això no li importa: tant li és si estem en crisi o no. Bravo. Suposo que si la Generalitat impulsés un canvi d’imatge corporativa, a l’acte el PP s’abraonaria sobre el partit que governés Catalunya acusant-lo de balafiar diners públics. Però per a n’Alejandro sí que cal que la URV malgasti diners públics canviant noms, sigles, imatges, papereria, etc.
Quart: segons n’Alejandro, el nom de Rovira i Virgili es va posar per a acontentar la gent de Reus (a causa de la tradicional pugna entre Reus i Tarragona). Però perd de vista que la URV té implantació a les Terres de l’Ebre: encara més motiu, doncs, per a buscar un nom que no fos geogràfic. Tanmateix, el cas és que, per a n’Alejandro, les reivindicacions territorials de les Terres de l’Ebre (contraposades al centralisme capitalí de Tarragona) no compten. Per a ell aquella regió ha d’estar lligada tant sí com no a Tarragona. Cap a l’any 2010 Tarragona va omplir-se d’anuncis del PP on es demanava que no s’activessin les vegueries (que hauria implicat la creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre) i, en contrapartida, s’apostava per la província (ajuntant, doncs, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i mig Penedès). M’agradaria saber quina impressió va fer això a la gent de les Terres de l’Ebre, especialment a la gent del PP d’aquella zona. Vinga, Alejandro, a veure si durant una campanya electoral vas a les Terres de l’Ebre i anuncies a tothom -als mítings, als carrers, als mercats, etc.-, que el PP aposta perquè la vegueria de les Terres de l’Ebre no existeixi mai, i que aquella gent han d’estar vinculats tant sí com no a la ciutat de Tarragona. I anuncia-ho com una mesura contra el centralisme capitalí: veam a quanta gent ebrenca li coles aquest discurs.
Quint: la notícia de Vilaweb indica que n’Alejandro “ha remarcat que el canvi és "legal" i que la universitat "no hi té competència"”, i també indica: “El PP, convençut que la seva proposta coincideix amb l'opinió de molts tarragonins a través de la xarxa social, presentarà la moció en el pròxim plenari de l'Ajuntament de Tarragona, el 18 de gener.” Amic Alejandro: l’Ajuntament de Tarragona tampoc hi té competència. La URV es va crear per una llei al Parlament de Catalunya! L’Ajuntament de Tarragona pot aprovar les mocions que vulgui i adreçar-les al Parlament; però això també ho pot fer la URV mateix si la comunitat universitària volgués canviar-li el nom. Per tant, el grau de competència de la URV i de l’Ajuntament de Tarragona és exactament el mateix. El que no pot fer n’Alejandro, doncs, és tirar endavant una proposta i dir que un altre no ho pot fer, quan en realitat ho pot fer exactament igual. Això és faltar a la veritat. Segurament n’Alejandro diu això perquè es posa la bena abans de la ferida: la resposta institucional de la URV no serà de rebre bé la idea de canviar el nom (pel que he dit als punts primer i segon), i ja d’entrada tapa la boca a la universitat afectada: que no opini (i així no li qüestioni la pensada). Gran demòcrata.
Sext: sobta que n’Alejandro presenti a l’Ajuntament de Tarragona una iniciativa per al canvi de nom d’una universitat (encara que sigui per a elevar-la al Parlament). Perquè aleshores l’Ajuntament de Tortosa podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Tortosa; l’Ajuntament de Reus podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Reus; i així fins a qualsevol població que té un centre universitari. Oi que si tothom ho fes el nom nou de la universitat es col·lapsaria? I no em val que Universitat de Tarragona sigui el nom històric: també ho és Universitat de Tortosa
(al capdavall n’hi havia una abans, també).
Sèptim, una qüestió per a mi gens important, però que per a n’Alejandro pareix que ho és. Segons Vilaweb, n’Alejandro entén que “"Som [Tarragona] l’única demarcació on no consta el nom de la ciutat on es troba la universitat"”, i per això “ha defensat la seva proposta plenament convençut que és el camí per "retornar a la normalitat" i posar fi a aquest "greuge comparatiu" amb la resta de "províncies"” (les citacions són textuals). Per a n’Alejandro, doncs, la normalitat és que les capitals de província donin nom a les universitats. No aclareix, però, si a parer seu la Universidad de Valladolid hauria de dir-se Universitat de Valladolid-Soria, ja que té un campus a Soria, que és capital de província. I sobretot: hauria d’explicar d’on treu que Tarragona és l’únic lloc (una anomalia, segons ell) on el nom de la capital o província no figura al nom de la universitat del territori. A les Illes Balears hi ha la Universitat de les Illes Balears, no pas la Universitat de Palma. A la província de Santa Cruz de Tenerife no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santa Cruz de Tenerife, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de la Laguna. A la província de Ciudad Real no hi ha cap universitat que dugui el nom de Ciudad Real, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de Castilla-La Mancha. A la província de Logroño no hi ha cap universitat que dugui el nom de Logroño, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de La Rioja i la Universidad Internacional La Rioja. A Navarra hi ha dues universitats i cap no du el nom de Pamplona (l’una es diu Universidad de Navarra, que és privada, i l’altra es diu Universidad Pública de Navarra). A la regió uniprovincial de Cantabria (antigament província de Santander) no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santander, capital de l’esmentada regió; sols hi ha la Universidad de Cantabria. I a Extremadura la universitat té centres a quatre poblacions (Cáceres, Badajoz, Mérida i Plasencia); s’anomena Universidad de Extremadura i no hi ha cap Universidad de Cáceres ni cap Universidad de Badajoz. Vaja: n’Alejandro, a més de centralista capitalí, incapaç de documentar-se com cal.
Octau: segons Vilaweb, n’Alejandro diu: “"Antigament [la universitat] era la 'Tarraconensis' i vam perdre el nom per art de màgia"”. Doncs no, Alejandro: el nom d’Universitas Tarraconensis no es va perdre per art de màgia. Es va perdre quan el rei d’Espanya Felip V va clausurar totes les universitats catalanes, incloent-hi la tarragonina, i va crear la Universitat de Cervera, amb l’objectiu d’evitar que els centres universitaris fossin caus de revoltes antiborbòniques. Aquí es on es va perdre la Universitas Tarraconensis: va ser Espanya qui va suprimir el vincle de Tarragona amb la universitat. Que quedi clar.
Novè: quina casualitat que el nom a sacrificar sigui el d’un intel·lectual tarragoní com n’Antoni Rovira i Virgili. Com qui no vol la cosa, n’Alejandro, de passada, esborra un referent cultural i històric del catalanisme. No fos cas que algú s’hi emmirallés...
Desè i darrer: fa temps, quan algun polític català plantejava la possibilitat que Catalunya es dotés d’un bon Estatut d’autonomia, o que es potenciés la llengua i la cultura catalana, o que Catalunya esdevingués un Estat independent, els polítics del PP sempre s’hi oposaven, i ho argumentaven dient que això era una cosa identitària que no importava a ningú i que, per tant, calia parlar dels “temes que preocupen la gent”. Sí: ja es veu que la gran preocupació de la gent (sense feina o a punt de perdre-la, cobrant menys, sense possibilitat de progressar, amb risc de perdre l’habitatge, amb risc de perdre els estalvis, amb menys serveis sanitaris i educatius, etc.) és que cal canviar el nom d’una universitat. Quin nas polític, aquest Alejandro...
Curiosament, just dos dies abans que n’Alejandro fes la seva proposta (8-1-2013), les universitats públiques de Catalunya feien públic un manifest conjunt en què reclamaven més inversió pública per a les universitats, en especial per a la recerca, amb l’argument que això és una bona via per al progrés econòmic d’una societat. Les universitats públiques es lamenten que els governs cada cop hi aporten menys diners, i això implica que no es pot fer la recerca que toca i, per tant, acaba repercutint negativament en la qualitat d’allò que s’ensenya (per tant, a la llarga tindrem professionals menys preparats). Davant això, el que ha de fer n’Alejandro -si s’estima de debò la universitat de la seva ciutat- és reclamar al govern espanyol (per cert, del seu propi partit) més finançament per a la URV; i no pas encetar debats estèrils que no menen enlloc. Mentre el govern del PP retalla en recerca i universitats, ell, en comptes d’ajudar a fer créixer la URV, treballa per a fer-la minvar (el que he comentat al punt primer de pèrdua de posicionament). Tingue-ho present, Alejandro: mentre no treballis amb els teus col·legues del PP a Madrid per a millorar les finances de la URV, estaràs anant en contra de la universitat tarragonina, es digui com es digui. Això sí que és important, i no intantileses com imposar un nom simplement perquè no tenies res més a fer.
Aquesta proposta mereix diverses consideracions, des de diversos angles. No perquè m’agradi o em desagradi el nom de Rovira i Virgili, que ni m’agrada ni em desagrada, sinó perquè em desagrada el populisme barat i la politiqueria de baixa estofa, i cal posar cadascú al seu lloc.
Primer: n’Alejandro al·lega que el nom Rovira i Virgili és una imposició del centralisme capitalí de Barcelona, que va contra Tarragona i la seva província. Formula, doncs, un desgreuge anticentralista. (No és el primer cop que n’Alejandro fa una afirmació o proposta en aquesta línia: basta escoltar-lo cada cop que parla i veureu que el tema del greuge centralista surt recurrentment.) Curiós, si més no, que vulgui lluitar contra el centralisme capitalí amb aquesta proposta. La universitat esmentada té centres a Tortosa (un campus), Vila-seca (una facultat), Reus (un campus amb tres facultats, la seu de la fundació i el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació) i Coma-ruga (una seu universitària dependent d’escoles i facultats situades en altres llocs), a més de Tarragona (dos campus amb diverses facultats cadascun més el Rectorat). Ara resulta que posar el nom de Tarragona a una universitat amb centres a quatre poblacions més no és un acte de centralisme capitalí. Per al dirigent popular, el fet que quatre poblacions que no són Tarragona allotgin centres universitaris és irrellevant: han d’empassar-se tant sí com no el nom de la capital. Bona manera de lluitar contra el centralisme, no, Alejandro?
Segon: n’Alejandro ja hauria de saber que, avui dia, totes les universitats del món necessiten posicionar-se i ser reconegudes (pel seu nom i pel seu renom). Exactament igual com passa en el món empresarial, on els noms d’empresa i les marques compten molt. En el món universitari, per estrany que sembli, també és així (vegeu, sinó, per què totes les universitats tenen logotip). En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili ja està posicionada, té imatge corporativa, la seva sigla (URV) és reconeguda, etc.; i, per tant, canviar-li el nom faria perdre-li posicions en el mapa d’universitats, hauria de començar de zero per a posicionar-se, llançant a la paperera tots els esforços que ha fet per a posicionar-se.
Tercer: és evident que canviar de nom implica canviar tota la papereria i altra mena d’imatgeria, com la mateixa sigla. I això té un cost enorme. Es veu que a n’Alejandro això no li importa: tant li és si estem en crisi o no. Bravo. Suposo que si la Generalitat impulsés un canvi d’imatge corporativa, a l’acte el PP s’abraonaria sobre el partit que governés Catalunya acusant-lo de balafiar diners públics. Però per a n’Alejandro sí que cal que la URV malgasti diners públics canviant noms, sigles, imatges, papereria, etc.
Quart: segons n’Alejandro, el nom de Rovira i Virgili es va posar per a acontentar la gent de Reus (a causa de la tradicional pugna entre Reus i Tarragona). Però perd de vista que la URV té implantació a les Terres de l’Ebre: encara més motiu, doncs, per a buscar un nom que no fos geogràfic. Tanmateix, el cas és que, per a n’Alejandro, les reivindicacions territorials de les Terres de l’Ebre (contraposades al centralisme capitalí de Tarragona) no compten. Per a ell aquella regió ha d’estar lligada tant sí com no a Tarragona. Cap a l’any 2010 Tarragona va omplir-se d’anuncis del PP on es demanava que no s’activessin les vegueries (que hauria implicat la creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre) i, en contrapartida, s’apostava per la província (ajuntant, doncs, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i mig Penedès). M’agradaria saber quina impressió va fer això a la gent de les Terres de l’Ebre, especialment a la gent del PP d’aquella zona. Vinga, Alejandro, a veure si durant una campanya electoral vas a les Terres de l’Ebre i anuncies a tothom -als mítings, als carrers, als mercats, etc.-, que el PP aposta perquè la vegueria de les Terres de l’Ebre no existeixi mai, i que aquella gent han d’estar vinculats tant sí com no a la ciutat de Tarragona. I anuncia-ho com una mesura contra el centralisme capitalí: veam a quanta gent ebrenca li coles aquest discurs.
Quint: la notícia de Vilaweb indica que n’Alejandro “ha remarcat que el canvi és "legal" i que la universitat "no hi té competència"”, i també indica: “El PP, convençut que la seva proposta coincideix amb l'opinió de molts tarragonins a través de la xarxa social, presentarà la moció en el pròxim plenari de l'Ajuntament de Tarragona, el 18 de gener.” Amic Alejandro: l’Ajuntament de Tarragona tampoc hi té competència. La URV es va crear per una llei al Parlament de Catalunya! L’Ajuntament de Tarragona pot aprovar les mocions que vulgui i adreçar-les al Parlament; però això també ho pot fer la URV mateix si la comunitat universitària volgués canviar-li el nom. Per tant, el grau de competència de la URV i de l’Ajuntament de Tarragona és exactament el mateix. El que no pot fer n’Alejandro, doncs, és tirar endavant una proposta i dir que un altre no ho pot fer, quan en realitat ho pot fer exactament igual. Això és faltar a la veritat. Segurament n’Alejandro diu això perquè es posa la bena abans de la ferida: la resposta institucional de la URV no serà de rebre bé la idea de canviar el nom (pel que he dit als punts primer i segon), i ja d’entrada tapa la boca a la universitat afectada: que no opini (i així no li qüestioni la pensada). Gran demòcrata.
Sext: sobta que n’Alejandro presenti a l’Ajuntament de Tarragona una iniciativa per al canvi de nom d’una universitat (encara que sigui per a elevar-la al Parlament). Perquè aleshores l’Ajuntament de Tortosa podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Tortosa; l’Ajuntament de Reus podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Reus; i així fins a qualsevol població que té un centre universitari. Oi que si tothom ho fes el nom nou de la universitat es col·lapsaria? I no em val que Universitat de Tarragona sigui el nom històric: també ho és Universitat de Tortosa
(al capdavall n’hi havia una abans, també).
Sèptim, una qüestió per a mi gens important, però que per a n’Alejandro pareix que ho és. Segons Vilaweb, n’Alejandro entén que “"Som [Tarragona] l’única demarcació on no consta el nom de la ciutat on es troba la universitat"”, i per això “ha defensat la seva proposta plenament convençut que és el camí per "retornar a la normalitat" i posar fi a aquest "greuge comparatiu" amb la resta de "províncies"” (les citacions són textuals). Per a n’Alejandro, doncs, la normalitat és que les capitals de província donin nom a les universitats. No aclareix, però, si a parer seu la Universidad de Valladolid hauria de dir-se Universitat de Valladolid-Soria, ja que té un campus a Soria, que és capital de província. I sobretot: hauria d’explicar d’on treu que Tarragona és l’únic lloc (una anomalia, segons ell) on el nom de la capital o província no figura al nom de la universitat del territori. A les Illes Balears hi ha la Universitat de les Illes Balears, no pas la Universitat de Palma. A la província de Santa Cruz de Tenerife no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santa Cruz de Tenerife, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de la Laguna. A la província de Ciudad Real no hi ha cap universitat que dugui el nom de Ciudad Real, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de Castilla-La Mancha. A la província de Logroño no hi ha cap universitat que dugui el nom de Logroño, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de La Rioja i la Universidad Internacional La Rioja. A Navarra hi ha dues universitats i cap no du el nom de Pamplona (l’una es diu Universidad de Navarra, que és privada, i l’altra es diu Universidad Pública de Navarra). A la regió uniprovincial de Cantabria (antigament província de Santander) no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santander, capital de l’esmentada regió; sols hi ha la Universidad de Cantabria. I a Extremadura la universitat té centres a quatre poblacions (Cáceres, Badajoz, Mérida i Plasencia); s’anomena Universidad de Extremadura i no hi ha cap Universidad de Cáceres ni cap Universidad de Badajoz. Vaja: n’Alejandro, a més de centralista capitalí, incapaç de documentar-se com cal.
Octau: segons Vilaweb, n’Alejandro diu: “"Antigament [la universitat] era la 'Tarraconensis' i vam perdre el nom per art de màgia"”. Doncs no, Alejandro: el nom d’Universitas Tarraconensis no es va perdre per art de màgia. Es va perdre quan el rei d’Espanya Felip V va clausurar totes les universitats catalanes, incloent-hi la tarragonina, i va crear la Universitat de Cervera, amb l’objectiu d’evitar que els centres universitaris fossin caus de revoltes antiborbòniques. Aquí es on es va perdre la Universitas Tarraconensis: va ser Espanya qui va suprimir el vincle de Tarragona amb la universitat. Que quedi clar.
Novè: quina casualitat que el nom a sacrificar sigui el d’un intel·lectual tarragoní com n’Antoni Rovira i Virgili. Com qui no vol la cosa, n’Alejandro, de passada, esborra un referent cultural i històric del catalanisme. No fos cas que algú s’hi emmirallés...
Desè i darrer: fa temps, quan algun polític català plantejava la possibilitat que Catalunya es dotés d’un bon Estatut d’autonomia, o que es potenciés la llengua i la cultura catalana, o que Catalunya esdevingués un Estat independent, els polítics del PP sempre s’hi oposaven, i ho argumentaven dient que això era una cosa identitària que no importava a ningú i que, per tant, calia parlar dels “temes que preocupen la gent”. Sí: ja es veu que la gran preocupació de la gent (sense feina o a punt de perdre-la, cobrant menys, sense possibilitat de progressar, amb risc de perdre l’habitatge, amb risc de perdre els estalvis, amb menys serveis sanitaris i educatius, etc.) és que cal canviar el nom d’una universitat. Quin nas polític, aquest Alejandro...
Curiosament, just dos dies abans que n’Alejandro fes la seva proposta (8-1-2013), les universitats públiques de Catalunya feien públic un manifest conjunt en què reclamaven més inversió pública per a les universitats, en especial per a la recerca, amb l’argument que això és una bona via per al progrés econòmic d’una societat. Les universitats públiques es lamenten que els governs cada cop hi aporten menys diners, i això implica que no es pot fer la recerca que toca i, per tant, acaba repercutint negativament en la qualitat d’allò que s’ensenya (per tant, a la llarga tindrem professionals menys preparats). Davant això, el que ha de fer n’Alejandro -si s’estima de debò la universitat de la seva ciutat- és reclamar al govern espanyol (per cert, del seu propi partit) més finançament per a la URV; i no pas encetar debats estèrils que no menen enlloc. Mentre el govern del PP retalla en recerca i universitats, ell, en comptes d’ajudar a fer créixer la URV, treballa per a fer-la minvar (el que he comentat al punt primer de pèrdua de posicionament). Tingue-ho present, Alejandro: mentre no treballis amb els teus col·legues del PP a Madrid per a millorar les finances de la URV, estaràs anant en contra de la universitat tarragonina, es digui com es digui. Això sí que és important, i no intantileses com imposar un nom simplement perquè no tenies res més a fer.
dissabte 22 de desembre de 2012
Per què anomenen ‘deriva secessionista’ el procés més ferm, sòlid i clar de la política espanyola?
Curiós, el paper dels periodistes. Els mitjans de comunicació espanyols (incloent-hi algun periodista -no pas tots- de l’òrbita del Grup Godó, és a dir, La Vanguardia i 8TV -no tant RAC1-) sovint empren el terme deriva secessionista per a referir-se al procés d’independència de Catalunya. I generalment el lliguen a la figura de n’Artur Mas, president de la Generalitat. En diuen “la deriva secessionista de Mas”.
Segurament volen fer veure que el president català ha perdut el seny, com si s’hagués trastocat, i que porta els catalans pel pedregar... I és que ells pensen que el camí assenyat és que tot continuï com està, és a dir, amb una Catalunya asfixiada pels poders espanyols. D’aquí que vegin que, sortir d’aquest statu quo, és una deriva.
Aquesta tria terminològica revela el baix nivell periodístic i intel·lectual de la majoria de periodistes, cronistes, analistes i politòlegs espanyols.
N’Artur Mas ha plantejat un procés d’independència no perquè s’hagi trastocat. Sap perfectament que, mentre Catalunya romangui a Espanya, això és lesiu envers els interessos catalans. És lesiu per al teixit productiu (Espanya nega a Catalunya les grans infraestructures que li calen), és lesiu per a les persones (Catalunya no té més remei que fer retallades socials a causa de l’espoli fiscal que pateix per part d’Espanya), és lesiu per als seus béns culturals (començant per la llengua, però també en molts altres camps). I això mateix ho sap molta altra gent: des d’economistes fins a mestres, des d’autònoms fins a acadèmics, des de petits empresaris fins a enginyers que treballen a l’estranger... No és una idea d’una sola persona, sinó del gruix de la societat, espacialment en capes mitjanes i mitjanes-altes (gent, doncs, amb formació i preparació). Qualsevol persona que hi veu clar entén que no hi ha més remei que marxar d’Espanya. D’això se’n diu raonar, senyors periodistes.
El que ningú no pot negar és que n’Artur Mas és una persona reflexiva, intel·ligent i responsable; no pas un piròman. Per això, i davant les circumstàncies greus que vivim, ha ofert aquesta alternativa política al poble de Catalunya. I la sotmetrà a consulta, en un procés radicalment democràtic, no pas imposant-ho ell, sinó fent que la gent voti. Com ha de ser en una democràcia occidental del segle XXI.
És evident, doncs, que això no és pas una deriva. És un procés ferm, sòlid i clar.
Per aquesta raó sobta que molts periodistes soi-disant llestos ho anomenin deriva. Utilitzen aquest terme aplicat al cas català. Quan resulta que Espanya és un país completament ensorrat amb un govern que sí que va a la deriva. El president espanyol, en Mariano Rajoy, va proposar unes coses durant la campanya electoral i, en pic va ser elegit, va fer tot el contrari. Ha aplicat unes mesures d’allò més erràtiques. Ha posat una morterada a Bankia quan és un banc que ha demostrat ser un nyap. A hores d’ara no sabem si Espanya demanarà un rescat a la Unió Europea, encara que la majoria d’economistes ho reclamin. L’economia espanyola és un forat negre i el Govern espanyol és incapaç de parar la sagnia de l’atur. I cap mesura que proposa el Govern espanyol, cap ni una, no és capaç de capgirar res. Al contrari. Això sí que és una deriva!
Potser sí que els periodistes espanyols i de l’òrbita Godó es pensen que, emprant certs mots, la societat s’ho empassarà i dirà amén. Sense tindre en compte, però, que la gent raona i compara les propostes i la manera de fer dels presidents català i espanyol (actual i anterior).
Mentre Espanya s’enfosa en la misèria, aquests periodistes continuen desacreditant el pas polític més ferm, sòlid i clar que hi ha avui dia en la política espanyola. Això sí que és una deriva periodística!
Segurament volen fer veure que el president català ha perdut el seny, com si s’hagués trastocat, i que porta els catalans pel pedregar... I és que ells pensen que el camí assenyat és que tot continuï com està, és a dir, amb una Catalunya asfixiada pels poders espanyols. D’aquí que vegin que, sortir d’aquest statu quo, és una deriva.
Aquesta tria terminològica revela el baix nivell periodístic i intel·lectual de la majoria de periodistes, cronistes, analistes i politòlegs espanyols.
N’Artur Mas ha plantejat un procés d’independència no perquè s’hagi trastocat. Sap perfectament que, mentre Catalunya romangui a Espanya, això és lesiu envers els interessos catalans. És lesiu per al teixit productiu (Espanya nega a Catalunya les grans infraestructures que li calen), és lesiu per a les persones (Catalunya no té més remei que fer retallades socials a causa de l’espoli fiscal que pateix per part d’Espanya), és lesiu per als seus béns culturals (començant per la llengua, però també en molts altres camps). I això mateix ho sap molta altra gent: des d’economistes fins a mestres, des d’autònoms fins a acadèmics, des de petits empresaris fins a enginyers que treballen a l’estranger... No és una idea d’una sola persona, sinó del gruix de la societat, espacialment en capes mitjanes i mitjanes-altes (gent, doncs, amb formació i preparació). Qualsevol persona que hi veu clar entén que no hi ha més remei que marxar d’Espanya. D’això se’n diu raonar, senyors periodistes.
El que ningú no pot negar és que n’Artur Mas és una persona reflexiva, intel·ligent i responsable; no pas un piròman. Per això, i davant les circumstàncies greus que vivim, ha ofert aquesta alternativa política al poble de Catalunya. I la sotmetrà a consulta, en un procés radicalment democràtic, no pas imposant-ho ell, sinó fent que la gent voti. Com ha de ser en una democràcia occidental del segle XXI.
És evident, doncs, que això no és pas una deriva. És un procés ferm, sòlid i clar.
Per aquesta raó sobta que molts periodistes soi-disant llestos ho anomenin deriva. Utilitzen aquest terme aplicat al cas català. Quan resulta que Espanya és un país completament ensorrat amb un govern que sí que va a la deriva. El president espanyol, en Mariano Rajoy, va proposar unes coses durant la campanya electoral i, en pic va ser elegit, va fer tot el contrari. Ha aplicat unes mesures d’allò més erràtiques. Ha posat una morterada a Bankia quan és un banc que ha demostrat ser un nyap. A hores d’ara no sabem si Espanya demanarà un rescat a la Unió Europea, encara que la majoria d’economistes ho reclamin. L’economia espanyola és un forat negre i el Govern espanyol és incapaç de parar la sagnia de l’atur. I cap mesura que proposa el Govern espanyol, cap ni una, no és capaç de capgirar res. Al contrari. Això sí que és una deriva!
Potser sí que els periodistes espanyols i de l’òrbita Godó es pensen que, emprant certs mots, la societat s’ho empassarà i dirà amén. Sense tindre en compte, però, que la gent raona i compara les propostes i la manera de fer dels presidents català i espanyol (actual i anterior).
Mentre Espanya s’enfosa en la misèria, aquests periodistes continuen desacreditant el pas polític més ferm, sòlid i clar que hi ha avui dia en la política espanyola. Això sí que és una deriva periodística!
diumenge 9 de desembre de 2012
Catalonia is different, senyor Wert
El ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, té una dèria. Primer va dir que volia espanyolitzar els nens catalans; així, ras i curt. Ara vol fer una llei d’educació que permeti a qualsevol nano català no haver d’estudiar català al sistema educatiu català (com ho llegiu).
No entraré a qualificar la proposta d’en Wert. Ja ho ha fet molta gent, de tipologia molt diversa, com l’arquebisbe de Barcelona, periodistes d’arreu (vegeu-ne una mostra en l’article d’en Xevi Xirgo “Un simple banderiller”, El Punt Avui, 8-12-2012), blogaires de tot pelatge (vegeu, com a mostra, la profunda crítica a l’actuació política de n’Alícia Sánchez-Camacho en tot aquest tema al blog Per a Bons Patricis), economistes (com en Xavier Sala-i-Martín, que no retreu el tema lingüístic, sinó una cosa molt més de fons, de tipus purament educatiu, i ho fa amb una intel·ligència que hauria de fer enrojolar el ministre), clubs esportius com el Barça (inusitat que un club esportiu digui coses d’aquestes; fins jugadors com en Puyol hi han dit la seva, i fins i tot en Messi s’ha hagut de posicionar!) i el Col·legi de Pedagogs de Catalunya, que inclús advoca per la insubmissió si s’aprovés la llei (estil Gandhi).
Políticament la cosa ha derivat en un acte de dignitat: la consellera d’Ensenyament, na Irene Rigau, va deixar plantat el ministre en una reunió, fet inusual en el món de les corbates governatives (cal dir, però, que el mateix ministre ja va ser plantat també l’endemà pel cap d’Universitats de la Generalitat, n’Antoni Castellà, i setmanes enrere per tots els rectors de les universitats espanyoles... un home que fa amics, vaja).
Jo no entraré a criticar aquest projecte de llei. Ja ho han fet molts altres amb més encert. Humilment, només faré un petit recordatori al senyor Wert. Tan simple com això: senyor Wert, sàpiga que és impossible fer el que vostè desitja. No ho dic jo: ho diu la realitat. En poso tres exemples.
1) En els anys de la meva joventut, cap al 1990-1995, vaig coincidir amb dos xicots, en Julián i en Dani, fills d’un guàrdia civil que havien destinat a Falset. Al cap de pocs anys van anar-se’n a Tàrrega, sé que hi van viure i ara no sé si hi són o no hi són. El cas és que un cop, en Dani, sense que jo li digués res, em va deixar caure: “És que vosaltres, els catalans, sou diferents” (els dos xicots parlaven en català). Quan vaig demanar-li què volia dir, em va comentar que andalusos i catalans no teníem gaire res a veure, i va acabar concloent “Els catalans sou una nació”.
Poc més tard, el 1996 i a Tarragona, una amiga em va presentar dos xicots andalusos que treballaven en temes socials a Catalunya i que xampurrejaven el català. Tots dos van dir-me el mateix: “Catalunya és una nació”.
Ja em dirà, senyor Wert, com s’ho pensa fer per a canviar una cosa que és d’una manera i no com vostè voldria que fos... si fins i tot els andalusos que vénen a viure a Catalunya ho veuen.
2) El 3-6-2010, TV3 va emetre “Adéu, Espanya?”. El reportatge explica com s’ho fan al Canadà, Dinamarca i el Regne Unit a l’hora de gestionar els processos secessionistes del Quebec, Grenlàndia i Escòcia. En tots tres casos es veu com s’hi aplica pulcrament la democràcia. Tot seguit ve el contrast amb Espanya i el cas de Catalunya: per la banda espanyola, ni democràcia ni res.
El dia d’emissió, quan van fer la pausa publicitària, vaig fer zàping. I vaig fer cap a Intereconomía, un canal ultra i espanyolista. Allà discutien sobre un tema polèmic. Es veu que la ministra de Defensa del govern espanyol, na Carme Chacón, havia ordenat que la legió (una unitat de l’exèrcit espanyol) no participés més a les processons de Corpus i altres esdeveniments religiosos. Els tertulians estaven irats per aquesta mesura.
La comparació entre Catalunya i Espanya cau pel seu propi pes. Mentre a Catalunya ens interroguem si ens convé tindre un Estat propi o no (per l’economia, per l’estat del benestar, per la llengua, etc.) i mirem analíticament què fan altres països en casos semblants, a Espanya s’esquincen les vestidures i destinen debats i més debats perquè algú ha dit que una unitat de l’exèrcit no ha de participar en actes religiosos.
Senyor Wert: ja veu que els universos intel·lectuals de Catalunya i Espanya estan a anys llum l’un de l’altre. Ja em dirà com pensa fer-s’ho per a convèncer els catalans que, en comptes de mirar què fan al món civilitzat, hem de posar-nos a admirar com la legió desfila al costat del Natzarè. I més a l’època d’internet, on la caspa es pot espolsar ràpidament.
3) El 28-7-2010 el Parlament de Catalunya va prohibir els toros. L’endemà, al programa Els Matins de TV3 va donar la notícia en primer lloc. Però, acte seguit, va passar a informar d’altres fets que s’havien produït a altres llocs del planeta, bàsicament conflictes internacionals. Per tant, per als periodistes catalans aquell fet era un més dins l’agenda informativa.
Quan TV3 ja havia passat a altres temes, hom podia tafanejar què en deien els altres canals, tots espanyols. Tots, sense excepció, van parlar de la prohibició dels toros a Catalunya... durant quasi tot el matí! Van donar-hi una importància enorme. Inversament proporcional a la importància que es va donar a Catalunya.
Senyor Wert: suposo que entén que és molt difícil fer que la població catalana, avesada a informar-se sobre tota mena de fets, incloent-hi conflictes internacionals, passi a informar-se gairebé exclusivament sobre el toreig. Encara que vulgui impedir que un xiquet català aprengui català, i fins i tot vulgui forçar a canviar un model educatiu, em sap greu, però dubto molt que això faci que hom s’interessi pels toros.
En fi: de la mateixa manera que Espanya es va empescar l’eslògan Spain is different per a atreure turistes, faria bé, senyor Wert, d’entendre que Catalonia is different. I en aquest cas no és un eslògan.
No entraré a qualificar la proposta d’en Wert. Ja ho ha fet molta gent, de tipologia molt diversa, com l’arquebisbe de Barcelona, periodistes d’arreu (vegeu-ne una mostra en l’article d’en Xevi Xirgo “Un simple banderiller”, El Punt Avui, 8-12-2012), blogaires de tot pelatge (vegeu, com a mostra, la profunda crítica a l’actuació política de n’Alícia Sánchez-Camacho en tot aquest tema al blog Per a Bons Patricis), economistes (com en Xavier Sala-i-Martín, que no retreu el tema lingüístic, sinó una cosa molt més de fons, de tipus purament educatiu, i ho fa amb una intel·ligència que hauria de fer enrojolar el ministre), clubs esportius com el Barça (inusitat que un club esportiu digui coses d’aquestes; fins jugadors com en Puyol hi han dit la seva, i fins i tot en Messi s’ha hagut de posicionar!) i el Col·legi de Pedagogs de Catalunya, que inclús advoca per la insubmissió si s’aprovés la llei (estil Gandhi).
Políticament la cosa ha derivat en un acte de dignitat: la consellera d’Ensenyament, na Irene Rigau, va deixar plantat el ministre en una reunió, fet inusual en el món de les corbates governatives (cal dir, però, que el mateix ministre ja va ser plantat també l’endemà pel cap d’Universitats de la Generalitat, n’Antoni Castellà, i setmanes enrere per tots els rectors de les universitats espanyoles... un home que fa amics, vaja).
Jo no entraré a criticar aquest projecte de llei. Ja ho han fet molts altres amb més encert. Humilment, només faré un petit recordatori al senyor Wert. Tan simple com això: senyor Wert, sàpiga que és impossible fer el que vostè desitja. No ho dic jo: ho diu la realitat. En poso tres exemples.
1) En els anys de la meva joventut, cap al 1990-1995, vaig coincidir amb dos xicots, en Julián i en Dani, fills d’un guàrdia civil que havien destinat a Falset. Al cap de pocs anys van anar-se’n a Tàrrega, sé que hi van viure i ara no sé si hi són o no hi són. El cas és que un cop, en Dani, sense que jo li digués res, em va deixar caure: “És que vosaltres, els catalans, sou diferents” (els dos xicots parlaven en català). Quan vaig demanar-li què volia dir, em va comentar que andalusos i catalans no teníem gaire res a veure, i va acabar concloent “Els catalans sou una nació”.
Poc més tard, el 1996 i a Tarragona, una amiga em va presentar dos xicots andalusos que treballaven en temes socials a Catalunya i que xampurrejaven el català. Tots dos van dir-me el mateix: “Catalunya és una nació”.
Ja em dirà, senyor Wert, com s’ho pensa fer per a canviar una cosa que és d’una manera i no com vostè voldria que fos... si fins i tot els andalusos que vénen a viure a Catalunya ho veuen.
2) El 3-6-2010, TV3 va emetre “Adéu, Espanya?”. El reportatge explica com s’ho fan al Canadà, Dinamarca i el Regne Unit a l’hora de gestionar els processos secessionistes del Quebec, Grenlàndia i Escòcia. En tots tres casos es veu com s’hi aplica pulcrament la democràcia. Tot seguit ve el contrast amb Espanya i el cas de Catalunya: per la banda espanyola, ni democràcia ni res.
El dia d’emissió, quan van fer la pausa publicitària, vaig fer zàping. I vaig fer cap a Intereconomía, un canal ultra i espanyolista. Allà discutien sobre un tema polèmic. Es veu que la ministra de Defensa del govern espanyol, na Carme Chacón, havia ordenat que la legió (una unitat de l’exèrcit espanyol) no participés més a les processons de Corpus i altres esdeveniments religiosos. Els tertulians estaven irats per aquesta mesura.
La comparació entre Catalunya i Espanya cau pel seu propi pes. Mentre a Catalunya ens interroguem si ens convé tindre un Estat propi o no (per l’economia, per l’estat del benestar, per la llengua, etc.) i mirem analíticament què fan altres països en casos semblants, a Espanya s’esquincen les vestidures i destinen debats i més debats perquè algú ha dit que una unitat de l’exèrcit no ha de participar en actes religiosos.
Senyor Wert: ja veu que els universos intel·lectuals de Catalunya i Espanya estan a anys llum l’un de l’altre. Ja em dirà com pensa fer-s’ho per a convèncer els catalans que, en comptes de mirar què fan al món civilitzat, hem de posar-nos a admirar com la legió desfila al costat del Natzarè. I més a l’època d’internet, on la caspa es pot espolsar ràpidament.
3) El 28-7-2010 el Parlament de Catalunya va prohibir els toros. L’endemà, al programa Els Matins de TV3 va donar la notícia en primer lloc. Però, acte seguit, va passar a informar d’altres fets que s’havien produït a altres llocs del planeta, bàsicament conflictes internacionals. Per tant, per als periodistes catalans aquell fet era un més dins l’agenda informativa.
Quan TV3 ja havia passat a altres temes, hom podia tafanejar què en deien els altres canals, tots espanyols. Tots, sense excepció, van parlar de la prohibició dels toros a Catalunya... durant quasi tot el matí! Van donar-hi una importància enorme. Inversament proporcional a la importància que es va donar a Catalunya.
Senyor Wert: suposo que entén que és molt difícil fer que la població catalana, avesada a informar-se sobre tota mena de fets, incloent-hi conflictes internacionals, passi a informar-se gairebé exclusivament sobre el toreig. Encara que vulgui impedir que un xiquet català aprengui català, i fins i tot vulgui forçar a canviar un model educatiu, em sap greu, però dubto molt que això faci que hom s’interessi pels toros.
En fi: de la mateixa manera que Espanya es va empescar l’eslògan Spain is different per a atreure turistes, faria bé, senyor Wert, d’entendre que Catalonia is different. I en aquest cas no és un eslògan.
dilluns 26 de novembre de 2012
Breu anàlisi dels resultats electorals / Oriol Junqueras i ERC: el pes de la responsabilitat
Avui dos apunts en un. Perquè el que vull dir en el segon lliga amb el que dic en el primer. El primer és una anàlisi del resultat electoral. El segon és una projecció dels primers passos a fer, que marcaran tota la legislatura (i el futur del país). L’actualitat s’ho val.
1) BREU ANÀLISI DELS RESULTATS ELECTORALS
Ja han passat les eleccions del 25-11-2012, el primer pas (necessari) per a engegar un procés d’independència. Calia posar en marxa el motor i ja ho hem fet.
Els resultats han mogut el mapa parlamentari català. En concret:
- Convergència i Unió (CiU) ha vist com perdia escons (de 62 ha passat a 50). Ha patit una davallada que els seus opositors -l’espanyolisme o les esquerres més radicals- han etiquetat a corre-cuita de fracàs (després veurem que, quan s’analitzen els vots, això és matisable).
- El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) també ha patit una davallada considerable (de 28 a 20 diputats). Una davallada forta que no es pot menystindre des de dins del partit (recordem que el PSC havia arribat a tindre més de 50 diputats en temps d’en Pasqual Maragall, 1999-2006). En aquest punt algun analista sosté que els partits centrals de Catalunya han sigut castigats mentre s’ha premiat els que són als extrems; però jo hi afegeixo que la davallada d’escons de tots dos partits, CiU i PSC, ha sigut per motius completament diferents, i per tant no se’n pot fer una lectura conjunta.
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb lideratge renovat en la persona de n’Oriol Junqueras, ha sabut recuperar els suports que va obtindre en època d’en Josep-Lluís Carod-Rovira el 2003-2006 (el 2003 ERC va treure 23 diputats; el 2006 en va treure 21, amb un cert càstig dels votants que el partit no va saber interpretar; el 2010 en va treure 10 perquè l’electorat va castigar severament que no apostessin per la independència; i el 2012 n’ha obtingut 21).
- La bona feina feta per en Junqueras ha deixat fora del Parlament la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que passa a ser història. En certa manera, doncs, en Junqueras ha sabut recompondre l’espai independentista fragmentat el 2006-2010, quan ERC va patir l’escissió de Reagrupament (RCat) -ara també evaporat- i va haver-hi la posterior aparició de SI. Aquestes sigles sortien pel fet que ERC, el 2006-2010, no apostava per la independència; un pic els republicans han recobrat aquest tema com a objectiu polític, els electors han tornat a fer-hi confiança.
- El Partit Popular (PP) ha repetit resultats lleugerament a l’alça (ha tret 19 diputats, quan en tenia 18). Lògicament n’estan satisfets, però el seu ascens és mínim; per això ens analistes parlen d’un sostre electoral per a aquest partit a Catalunya.
- Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) ha sabut capitalitzar el malestar per les retallades i ha pujat (de 10 a 13 diputats). Amb tot, s’han de plantejar com és que no han captat tot el vot desencisat del PSC (que ha perdut més escons que no pas ha pujat ICV-EUiA). Segurament té a veure amb el fet que també tenen un cert sostre electoral, com el PP.
- La incapacitat d’ICV-EUiA per a créixer potser es deu en part a la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que també ha sabut recollir el sentiment de gent molesta amb la situació econòmica actual i farts d’altres desficacis polítics (corrupció, ingerència dels mercats en el funcionament econòmic d’un govern, mal ús de les forces de seguretat, etc.), conjuminat amb l’aval de molta feina feta a molts ajuntaments. D’aquí ve que hagin obtingut 3 diputats amb opcions a assolir-ne algun més de cara al futur, especialment a Girona (cosa que fa posar nerviosos els d’ICV-EUiA).
- Ciutadans (C’s) ha triplicat representació (de 3 diputats ha passat a 9). Això segurament es deu al fet que ha sabut captar dos segments de votants. D’una banda, l’espanyolisme de polo i clenxa (més que no pas de les classes populars immigrades del sud d’Espanya als anys 60 i 70 del segle XX, que coneixen millor la realitat catalana). De l’altra, part del vot descontent per les retallades i, sobretot, per les ombres de corrupció del sistema polític (que afecta CiU, PSC i PP). Cal dir, en paral·lel, que l’augment espectacular de C’s és un dels motius pels quals CiU ha perdut tants escons: C’s ha atret votants del PSC però també de l’abstencionisme.
- Cal esmentar finalment dues formacions polítiques que no han entrat al Parlament. D’una banda, Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob. Si cap als anys 2000-2004 es parlava molt d’immigració, ara ja no se’n parla i és normal que hagin quedat fora de lloc (i per a mi és bo que hagin quedat fora de lloc). De l’altra, Unión, Progreso y Democracia (UPyD), partit unionista populista, amb resultats irrisoris. El fet que C’s faci un bon paper i UPyD ni hi somiï revela que, per a tindre èxit, a Catalunya fins i tot l’espanyolisme ha de ser de segell nostrat.
2) LA SITUACIÓ DE CONVERGÈNCIA
Com queda CiU? El resultat mostra una retirada de confiança envers aquesta formació política. Això ha fet créixer la cridòria dels unionistes contra n’Artur Mas. Des de Madrid, i també PP i C’s, i també La Vanguardia, apunten tots, sense excepció, que n’Artur Mas ha rebut un càstig sever. Perdre 12 diputats no és pas poc.
Ara bé: qui sap comptar i té ulls i orelles i cervell el que ha de fer és analitzar el resultat amb lupa, no pas grosso modo. I els números són clars: CiU tan sols ha perdut a l’entorn de 100.000 vots. L’any 2010 va aconseguir 1.202.830 vots; l’any 2012 ha tret 1.112.341 vots (falta comptar el vot de l’estranger). Retrocedir en 90.489 vots quan et mous a l’entorn d’un milió de vots no es pot considerar pas un càstig electoral, es miri com es miri. Altres vegades CiU havia baixat 100.000 o 200.000 vots en comparació d’unes eleccions a unes altres i ningú no ho veia com un fracàs. Si CiU ha baixat en escons és perquè el 2012 la participació ha pujat moltíssim en comparació amb la del 2010 (el 2010 va votar gairebé un 60% de la població que tenia dret a vot, i el 2012 ha votat gairebé un 70% de la població amb dret a vot). Si més gent va a votar i a sobre tens un lleu retrocés de vot això implica una pèrdua considerable d’escons.
En qualsevol cas, CiU té 50 diputats i les formacions polítiques següents en nombre de d’escons estan a l’entorn de 20 diputats. Una diferència gegantina que no pot considerar-se un fracàs absolut. L’hegemonia convergent és clara.
Sigui com vulgui, la governabilitat de Catalunya passa per CiU. Lògicament, CiU haurà de pactar. Però, en tot cas, cap altra combinació de forces polítiques no és factible (per les diferències entre formacions). I ningú més no pot formar govern si no és pactant amb CiU. Per això fa gràcia que n’Albert Rivera, envalentit per l’ascens que ha tingut C’s, s’atreveixi a dir que en Mas hauria de dimitir. És evident que en Mas no està per a tirar coets; però que un partit que té 9 diputats i 270.000 vots (C’s) digui a un altre partit que té 50 diputats i 1.100.000 vots (CiU) què ha de fer és molt gosar. Vaja: una mostra de com és d’agosarada la prepotència, com si el destí dels polítics -tots, també el d’en Rivera- no fos el d’estar avui al capdamunt de l’onada i demà ser sepultat per una altra onada (que ho preguntin a tants i tants polítics: Felipe González, Àngel Colom, Pasqual Maragall, Jordi Hereu, José Montilla, José Luis Rodríguez Zapatero, Josep-Lluís Carod-Rovira, Alejo Vidal-Quadras, Josep Piqué, Daniel Sirera...).
3) L’ESCENARI POLÍTIC QUE S’OBRE
Si entrem en l’escenari polític concret, crec que una frase pot resumir la situació en què es troba Artur Mas i el seu equip: a CIU el camí se li ha fet estret. CiU governarà, però ha perdut múscul parlamentari (la seva majoria és més precària que abans), rebrà la pressió de Madrid i del Govern del PP (fins al punt que segurament li escatimaran els diners que necessita la Generalitat), rebrà la pressió de l’oposició d’esquerres (ICV-EUiA i CUP) i espanyolista (PP, C’s) i té com a pressió el límit de dèficit imposat per Madrid i la Unió Europea, cosa que implica forçosament fer més retallades. El camí ara és molt estret, i té poc marge de maniobra.
Pel que fa als objectius polítics de la legislatura, n’Artur Mas ha dit que el procés per a fer una consulta sobiranista continua. No pot ser de cap més manera. Les eleccions s’havien convocat per a això. I la suma de diputats elegits que estan clarament pel dret a decidir són de 87 sobre 135 (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP). A més, ERC i les CUP ja han dit que està per a això sense ambages; per tant al Parlament sortit de les eleccions del 2012 es tornarà a parlar clarament d’aquest tema.
Arribats aquí, sorgeix el dilema: mentre es tira endavant el procés sobiranista, CiU ha de governar, que vol dir aprovar pressupostos, fer lleis, etc., i per tant també assumir la correcció del dèficit, que sol traduir-se en retallades de serveis o apujament d’impostos. I per a fer això cal pactar. Altrament cauríem en un desgovern.
I és aquí on entra en escena ERC.
4) CAP A UN PACTE CONVERGÈNCIA-ESQUERRA?
CiU no pot pactar amb ICV-EUiA perquè aquesta formació li exigirà un canvi radical en polítiques econòmiques i socials que CiU no pot ni vol assumir. Tampoc pot pactar amb el PP: el nivell de desencontre és altíssim, incorregible. Madrid i Barcelona ja estan desconnectades (només falta veure el formulisme per a tirar-ho endavant: un refèrendum). Per tant, descartats ICV-EUiA i PP, només queda ERC (el PSC de moment continua descol·locat i és difícil veure cap on anirà).
Si ERC vol que el Govern català tiri endavant un referèndum d’independència, el Govern català ha de poder governar; fins i tot aplicant unes polítiques que els grups d’esquerres (bàsicament ICV-EUiA i les CUP, però també C’s) criticaran. Sense estabilitat governativa no serà possible dur a terme el procés sobiranista. Per tant, ERC té sobre la taula una responsabilitat importantíssima: ha de permetre la governabilitat (amb CiU al Govern) perquè es pugui fer el referèndum d’independència d’aquí a poc, i això vol dir votar la investidura d’en Mas i aprovar-li els pressupostos (almenys els del 2013). Fins i tot si aquests pressupostos contenen retallades.
Per tant, s’està congriant, quasi com a única via, un pacte CiU-ERC. L’endemà de les eleccions tothom parla d’aquesta opció, fins i tot qui hi està en contra: n’Herrera d’ICV-EUiA ha dit que no vol que cap partit d’esquerres faci president en Mas (sense entendre que un bon resultat no el legitima per a condicionar les decisions d’altri).
Pot ser que ERC prefereixi romandre a l’oposició, criticar les polítiques i els pressupostos i deixar que CiU s’estavelli contra la migradesa fiscal que pateix Catalunya. Però això seria el pitjor que podria fer a un partit que té com a meta l’alliberament de Catalunya. Perquè implicaria avortar el procés d’independència, o ajornar-lo deu anys. ERC no pot pensar que ella sola durà a terme aquest procés la següent legislatura (com miraré d’argumentar al final d’aquest apunt).
S’entén que, amb un pacte CiU-ERC, CiU haurà de fer molts retocs a la seva política. Retocs en noms i en mesures fiscals. Pel que fa als noms, segurament cauran consellers com en Felip Puig (qüestionat pel comportament dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra) o en Boi Ruiz (també qüestionat per les seves polítiques a sanitat). Pel que fa a les mesures fiscals, segurament implicarà eliminar l’euro per recepta, recuperar l’impost de successions per a rendes altes, establir un sistema de peatge diferent (la vinyeta) i incidir sobre l’impost sobre la renda, que deixi de castigar classes mitjanes. El mateix Junqueras ja ha plantejat algunes condicions en aquesta línia si cal pactar. Deixeu-me dir (sense haver votat ni CiU ni ERC, i per tant sense un plus de legitimitat que em donaria haver votat un d’aqueixos dos partits a l’hora de fer aquest comentari) que em sembla una bona fórmula. En Juqueras deia a les entrevistes que li feien els mitjans (el mateix 26-11-2012) que el conseller d’Economia, n’Andreu Mas-Colell, veia acceptables les propostes d’ERC. En Mas pot remugar pel que fa a la reintroducció de l’impost de successions; però cal dir-li al president que la situació econòmica és extremament complicada -ell ja ho sap- i per tant calen mesures extraordinàries. Si a molta gent se li ha retallat el sou, també és comprensible que els qui més tenen paguin (una mica) més d’impostos. Recordem que l’impost de successions ja es va retallar quan governaven PSC, ERC i ICV-EUiA (2003-2010); es tracta de deixar dins de l’impost gent que té més diners i propietats. En aquest sentit, recuperar aquest impost (uns 100 milions d’euros l’any) permetria alleujar un xic les finances de la Generalitat. (Val a dir que des de CiU mateix ja van reconèixer que potser hauran de recuperar l’impost esmentat.)
Estem, doncs, o amb un pacte CiU-ERC o la ingovernabilitat. Si hi ha un pacte CiU-ERC, molts entenen que implica que ERC entri al Govern. Això li permetria tindre conselleries com Benestar Social i fins i tot una vicepresidència (per a en Junqueras). Tanmateix, per un partit d’esquerres com ERC es fa difícil participar en un Govern en què s’han aplicar retallades, molt qüestionades pel PSC, les CUP o ICV-EUiA.
5) ESQUERRA: OPOSICIÓ O GOVERN?
Davant d’això, el mateix Junqueras ha deixat anar una altra opció: que ERC no entri al Govern. ERC pot ajudar CiU a tirar endavant les qüestions mínimes per a la governabilitat (votar en Mas president a la investidura i aprovar els pressupostos a canvi d’aquests retocs fiscals de què parlàvem). D’aquesta manera el Govern català tindria garantida l’estabilitat sense que ERC es desgasti per les polítiques d’austeritat i, al seu torn, el Parlament podria dedicar-se a aprovar la llei de consultes, demanar el referèndum a Madrid i dur-lo a terme (o, si Madrid s’hi nega, demanar empara a la legalitat internacional).
Aquesta solució a mi m’agrada pel que he exposat però també per un element altament simbòlic. Si ERC no entra al Govern, encara que li donés suport parlamentari, n’Oriol Junqueras tindria el rang de cap de l’oposició. Al capdavall ERC és la segona força al Parlament i li correspondria aquest rol si no entrés al Govern.
El cap de l’oposició té un tracte preferent als mitjans de comunicació públics. Per exemple, si TV3 entrevista el president de la Generalitat, en alguns casos també entrevista el cap de l’oposició uns dies després. Això rarament ho fan amb altres líders dels altres grups parlamentaris. Si ERC entra al Govern, automàticament el cap de l’oposició passa a ser en Pere Navarro, del PSC. El mateix Junqueras ha fet notar que si ell és el cap de l’oposició es visibilitza clarament que, des del punt de vista polític, Catalunya tira cap a la independència. En efecte, si TV3 entrevista n’Artur Mas (com a president) i al cap de poc entrevista n’Oriol Junqueras (com a cap de l’oposició), en el tema nacional tots dos diran el mateix: cal fer una consulta i exercir el dret a decidir. Si el cap de l’oposició fos en Pere Navarro es visualitzaria més una confrontació. I el mateix Junqueras ha explicat que això té un impacte internacional: si un dia en Mas i en Junqueras apareixen plegats anunciant que convoquen un referèndum, arreu (a Brussel·les, a Washington, a Berlín, a Londres, a Brussel·les, etc.) hom veurà que el partit de govern i el primer partit de l’oposició es posen d’acord en un tema tan important com aquest. I això donarà un plus de legitimitat democràtica al procés.
6) NÚMEROS EN MÀ, EL REFERÈNDUM POT FER-SE
A banda de la governabilitat, hi ha la qüestió del referèndum d’independència. Hom diu que qui convoca un referèndum ha d’estar segur de guanyar-lo. A hores d’ara, comptant els vots de les eleccions del 25-11-2012 i adscrivint-los als partidaris i contraris de la independència, el resultat és que, en un referèndum, el “sí” a la independència guanyaria de sobres.
D’entrada aclarirem un detall: a les eleccions del 2012 ha votat gairebé un 70% del cens electoral. És una xifra molt alta. De fet, a les eleccions autonòmiques catalanes (i també a les madrilenyes) solen votar entre un 55% i un 65% dels electors, mentre que a les eleccions generals espanyoles a Catalunya sol votar el 70% dels electors. Persones afins al PSC, al PP o a C’s consideren que aquesta diferència es deu al fet que hi ha població a Catalunya que no sent com a pròpies les institucions catalanes, i per això no votava a les eleccions catalanes i sí a les espanyoles. Doncs bé: un pic s’ha plantejat la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat, la gent s’ha mobilitzat i tothom ha anat a votar. És una notícia molt bona. Dic això perquè ara ja no val -com feien sobretot els de C’s- dir que les institucions catalanes estan segretades pel catalanisme perquè hi ha gent que no les sent com a pròpies; ara tot Déu ha anat votar i el sobiranisme segueix ocupant una majoria folgada al Parlament.
Si hi afegim altres elements (com ara que, en unes eleccions o un referèndum, és pràcticament impossible que voti més del 80% del cens; o que molts catalans que resideixen a l’estranger no han pogut votar per incompetència o mala fe del Govern espanyol, i que això s’ha d’esmenar), podem preveure el resultat d’un possible referèndum tot fent una assignació de vots.
A les eleccions del 2012, amb màxima participació (i sempre sense comptar el vot de l’estranger), tenim que:
- Sumats els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i SI (tots partidaris del dret a decidir) surten 2.140.317 vots.
- Sumats els vots de PP, PSC, C’s, PxC i UPyD (tots contraris del dret a decidir) surten 1.334.149 vots.
(He posat el PSC dins el bloc unionista per a simplificar. Però està per veure quants votants socialistes votarien “sí” en un referèndum. També cal veure com li afecta la irrupció de Nova Esquerra Catalana (NE), amb n’Ernest Maragall al capdavant, que és partidari del dret a decidir. Per això segurament el nombre de vots “sí” seria un poc més alt, i el nombre de vots “no” un poc més baix. Tampoc es compten els vots d’altres partits menors, com el Partit Pirata o el Partit Animalista (PACMA), o la gent que ha votat en blanc o nul i que en un referèndum votarien “sí” o “no”.)
Si traslladem això a un referèndum, el “sí” obtindria el 61,6% dels vots. En canvi, el “no” obtindria el 38,4% dels vots.
Cal recordar que la Unió Europea va establir, per a una secessió votada en referèndum, calia guanyar per un 55% com a mínim. Ara a Catalunya aquesta xifra s’assoleix perfectament.
Vist així, no s’entén com la premsa de Madrid (El Mundo, La Razón, ABC, etc.) vaticinen que l’independentisme s’ha acabat; o com els líders del PP català o de C’s s’afanyen a afirmar que, amb aquestes eleccions, els catalans s’han expressat en contra de la independència, com diu na Sánchez-Camacho o com diu en Rivera. Basta saber sumar i veure que això no és així (potser és que no saben sumar...).
Mentre la premsa madrilenya augura que s’ha acabat l’independentisme, la premsa estrangera ho veu diferent, i molts subratllen que al Parlament hi ha una majoria independentista (vegeu-ho aquí, aquí, aquí, aquí o aquí).
7) CONCLUSIÓ: S’HA AVANÇAT PERÒ EL CAMÍ NO ÉS PLANER
Hi ha molts independentistes que afirmen que sense CiU no hi ha independència. Això es deia com a crítica a l’essencialisme d’ERC en temps d’en Joan Puigcercós, en Josep-Lluís Carod-Rovira (i l’anomenat clan de l’avellana, és a dir, dirigents territorials del Camp de Tarragona, com n’Ernest Benach, en Josep Bargalló o en Jordi Castells) i en Josep Huguet, que es tancaven a pactar amb CiU. Hi estic d’acord de manera general. Ara podem dir que amb CiU sola tampoc es pot fer la independència. El poble de Catalunya no vol que una sola persona o una sola formació tiri endavant el projecte; ja s’ha vist a les eleccions del 2012.
I és normal que sigui així. L’independentisme és transversal, abraça des de la dreta i el centre-dreta (CiU) fins a l’extrema esquerra (CUP), passant pel centre-esquerra (ERC i sectors socialdemòcrates) i l’esquerra clàssica (ICV-EUiA). Per tant, era impossible que n’Artur Mas capitalitzés tot això. Només es pot fer si pacten diverses forces: CiU-ERC com a mesura immediata per a la governabilitat i un projecte de referèndum amb altres suports (ICV-EUiA, les CUP i els sectors maragallistes del socialisme català). Aquesta és, i no cap altra, la mecànica parlamentària que s’ha de dur a terme: transversalitat i pacte.
(Com a cloenda podeu llegir diversos escrits sobre el tema que plantegen una perspectiva pareguda a la meva: aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)
1) BREU ANÀLISI DELS RESULTATS ELECTORALS
Ja han passat les eleccions del 25-11-2012, el primer pas (necessari) per a engegar un procés d’independència. Calia posar en marxa el motor i ja ho hem fet.
Els resultats han mogut el mapa parlamentari català. En concret:
- Convergència i Unió (CiU) ha vist com perdia escons (de 62 ha passat a 50). Ha patit una davallada que els seus opositors -l’espanyolisme o les esquerres més radicals- han etiquetat a corre-cuita de fracàs (després veurem que, quan s’analitzen els vots, això és matisable).
- El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) també ha patit una davallada considerable (de 28 a 20 diputats). Una davallada forta que no es pot menystindre des de dins del partit (recordem que el PSC havia arribat a tindre més de 50 diputats en temps d’en Pasqual Maragall, 1999-2006). En aquest punt algun analista sosté que els partits centrals de Catalunya han sigut castigats mentre s’ha premiat els que són als extrems; però jo hi afegeixo que la davallada d’escons de tots dos partits, CiU i PSC, ha sigut per motius completament diferents, i per tant no se’n pot fer una lectura conjunta.
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb lideratge renovat en la persona de n’Oriol Junqueras, ha sabut recuperar els suports que va obtindre en època d’en Josep-Lluís Carod-Rovira el 2003-2006 (el 2003 ERC va treure 23 diputats; el 2006 en va treure 21, amb un cert càstig dels votants que el partit no va saber interpretar; el 2010 en va treure 10 perquè l’electorat va castigar severament que no apostessin per la independència; i el 2012 n’ha obtingut 21).
- La bona feina feta per en Junqueras ha deixat fora del Parlament la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que passa a ser història. En certa manera, doncs, en Junqueras ha sabut recompondre l’espai independentista fragmentat el 2006-2010, quan ERC va patir l’escissió de Reagrupament (RCat) -ara també evaporat- i va haver-hi la posterior aparició de SI. Aquestes sigles sortien pel fet que ERC, el 2006-2010, no apostava per la independència; un pic els republicans han recobrat aquest tema com a objectiu polític, els electors han tornat a fer-hi confiança.
- El Partit Popular (PP) ha repetit resultats lleugerament a l’alça (ha tret 19 diputats, quan en tenia 18). Lògicament n’estan satisfets, però el seu ascens és mínim; per això ens analistes parlen d’un sostre electoral per a aquest partit a Catalunya.
- Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) ha sabut capitalitzar el malestar per les retallades i ha pujat (de 10 a 13 diputats). Amb tot, s’han de plantejar com és que no han captat tot el vot desencisat del PSC (que ha perdut més escons que no pas ha pujat ICV-EUiA). Segurament té a veure amb el fet que també tenen un cert sostre electoral, com el PP.
- La incapacitat d’ICV-EUiA per a créixer potser es deu en part a la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que també ha sabut recollir el sentiment de gent molesta amb la situació econòmica actual i farts d’altres desficacis polítics (corrupció, ingerència dels mercats en el funcionament econòmic d’un govern, mal ús de les forces de seguretat, etc.), conjuminat amb l’aval de molta feina feta a molts ajuntaments. D’aquí ve que hagin obtingut 3 diputats amb opcions a assolir-ne algun més de cara al futur, especialment a Girona (cosa que fa posar nerviosos els d’ICV-EUiA).
- Ciutadans (C’s) ha triplicat representació (de 3 diputats ha passat a 9). Això segurament es deu al fet que ha sabut captar dos segments de votants. D’una banda, l’espanyolisme de polo i clenxa (més que no pas de les classes populars immigrades del sud d’Espanya als anys 60 i 70 del segle XX, que coneixen millor la realitat catalana). De l’altra, part del vot descontent per les retallades i, sobretot, per les ombres de corrupció del sistema polític (que afecta CiU, PSC i PP). Cal dir, en paral·lel, que l’augment espectacular de C’s és un dels motius pels quals CiU ha perdut tants escons: C’s ha atret votants del PSC però també de l’abstencionisme.
- Cal esmentar finalment dues formacions polítiques que no han entrat al Parlament. D’una banda, Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob. Si cap als anys 2000-2004 es parlava molt d’immigració, ara ja no se’n parla i és normal que hagin quedat fora de lloc (i per a mi és bo que hagin quedat fora de lloc). De l’altra, Unión, Progreso y Democracia (UPyD), partit unionista populista, amb resultats irrisoris. El fet que C’s faci un bon paper i UPyD ni hi somiï revela que, per a tindre èxit, a Catalunya fins i tot l’espanyolisme ha de ser de segell nostrat.
2) LA SITUACIÓ DE CONVERGÈNCIA
Com queda CiU? El resultat mostra una retirada de confiança envers aquesta formació política. Això ha fet créixer la cridòria dels unionistes contra n’Artur Mas. Des de Madrid, i també PP i C’s, i també La Vanguardia, apunten tots, sense excepció, que n’Artur Mas ha rebut un càstig sever. Perdre 12 diputats no és pas poc.
Ara bé: qui sap comptar i té ulls i orelles i cervell el que ha de fer és analitzar el resultat amb lupa, no pas grosso modo. I els números són clars: CiU tan sols ha perdut a l’entorn de 100.000 vots. L’any 2010 va aconseguir 1.202.830 vots; l’any 2012 ha tret 1.112.341 vots (falta comptar el vot de l’estranger). Retrocedir en 90.489 vots quan et mous a l’entorn d’un milió de vots no es pot considerar pas un càstig electoral, es miri com es miri. Altres vegades CiU havia baixat 100.000 o 200.000 vots en comparació d’unes eleccions a unes altres i ningú no ho veia com un fracàs. Si CiU ha baixat en escons és perquè el 2012 la participació ha pujat moltíssim en comparació amb la del 2010 (el 2010 va votar gairebé un 60% de la població que tenia dret a vot, i el 2012 ha votat gairebé un 70% de la població amb dret a vot). Si més gent va a votar i a sobre tens un lleu retrocés de vot això implica una pèrdua considerable d’escons.
En qualsevol cas, CiU té 50 diputats i les formacions polítiques següents en nombre de d’escons estan a l’entorn de 20 diputats. Una diferència gegantina que no pot considerar-se un fracàs absolut. L’hegemonia convergent és clara.
Sigui com vulgui, la governabilitat de Catalunya passa per CiU. Lògicament, CiU haurà de pactar. Però, en tot cas, cap altra combinació de forces polítiques no és factible (per les diferències entre formacions). I ningú més no pot formar govern si no és pactant amb CiU. Per això fa gràcia que n’Albert Rivera, envalentit per l’ascens que ha tingut C’s, s’atreveixi a dir que en Mas hauria de dimitir. És evident que en Mas no està per a tirar coets; però que un partit que té 9 diputats i 270.000 vots (C’s) digui a un altre partit que té 50 diputats i 1.100.000 vots (CiU) què ha de fer és molt gosar. Vaja: una mostra de com és d’agosarada la prepotència, com si el destí dels polítics -tots, també el d’en Rivera- no fos el d’estar avui al capdamunt de l’onada i demà ser sepultat per una altra onada (que ho preguntin a tants i tants polítics: Felipe González, Àngel Colom, Pasqual Maragall, Jordi Hereu, José Montilla, José Luis Rodríguez Zapatero, Josep-Lluís Carod-Rovira, Alejo Vidal-Quadras, Josep Piqué, Daniel Sirera...).
3) L’ESCENARI POLÍTIC QUE S’OBRE
Si entrem en l’escenari polític concret, crec que una frase pot resumir la situació en què es troba Artur Mas i el seu equip: a CIU el camí se li ha fet estret. CiU governarà, però ha perdut múscul parlamentari (la seva majoria és més precària que abans), rebrà la pressió de Madrid i del Govern del PP (fins al punt que segurament li escatimaran els diners que necessita la Generalitat), rebrà la pressió de l’oposició d’esquerres (ICV-EUiA i CUP) i espanyolista (PP, C’s) i té com a pressió el límit de dèficit imposat per Madrid i la Unió Europea, cosa que implica forçosament fer més retallades. El camí ara és molt estret, i té poc marge de maniobra.
Pel que fa als objectius polítics de la legislatura, n’Artur Mas ha dit que el procés per a fer una consulta sobiranista continua. No pot ser de cap més manera. Les eleccions s’havien convocat per a això. I la suma de diputats elegits que estan clarament pel dret a decidir són de 87 sobre 135 (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP). A més, ERC i les CUP ja han dit que està per a això sense ambages; per tant al Parlament sortit de les eleccions del 2012 es tornarà a parlar clarament d’aquest tema.
Arribats aquí, sorgeix el dilema: mentre es tira endavant el procés sobiranista, CiU ha de governar, que vol dir aprovar pressupostos, fer lleis, etc., i per tant també assumir la correcció del dèficit, que sol traduir-se en retallades de serveis o apujament d’impostos. I per a fer això cal pactar. Altrament cauríem en un desgovern.
I és aquí on entra en escena ERC.
4) CAP A UN PACTE CONVERGÈNCIA-ESQUERRA?
CiU no pot pactar amb ICV-EUiA perquè aquesta formació li exigirà un canvi radical en polítiques econòmiques i socials que CiU no pot ni vol assumir. Tampoc pot pactar amb el PP: el nivell de desencontre és altíssim, incorregible. Madrid i Barcelona ja estan desconnectades (només falta veure el formulisme per a tirar-ho endavant: un refèrendum). Per tant, descartats ICV-EUiA i PP, només queda ERC (el PSC de moment continua descol·locat i és difícil veure cap on anirà).
Si ERC vol que el Govern català tiri endavant un referèndum d’independència, el Govern català ha de poder governar; fins i tot aplicant unes polítiques que els grups d’esquerres (bàsicament ICV-EUiA i les CUP, però també C’s) criticaran. Sense estabilitat governativa no serà possible dur a terme el procés sobiranista. Per tant, ERC té sobre la taula una responsabilitat importantíssima: ha de permetre la governabilitat (amb CiU al Govern) perquè es pugui fer el referèndum d’independència d’aquí a poc, i això vol dir votar la investidura d’en Mas i aprovar-li els pressupostos (almenys els del 2013). Fins i tot si aquests pressupostos contenen retallades.
Per tant, s’està congriant, quasi com a única via, un pacte CiU-ERC. L’endemà de les eleccions tothom parla d’aquesta opció, fins i tot qui hi està en contra: n’Herrera d’ICV-EUiA ha dit que no vol que cap partit d’esquerres faci president en Mas (sense entendre que un bon resultat no el legitima per a condicionar les decisions d’altri).
Pot ser que ERC prefereixi romandre a l’oposició, criticar les polítiques i els pressupostos i deixar que CiU s’estavelli contra la migradesa fiscal que pateix Catalunya. Però això seria el pitjor que podria fer a un partit que té com a meta l’alliberament de Catalunya. Perquè implicaria avortar el procés d’independència, o ajornar-lo deu anys. ERC no pot pensar que ella sola durà a terme aquest procés la següent legislatura (com miraré d’argumentar al final d’aquest apunt).
S’entén que, amb un pacte CiU-ERC, CiU haurà de fer molts retocs a la seva política. Retocs en noms i en mesures fiscals. Pel que fa als noms, segurament cauran consellers com en Felip Puig (qüestionat pel comportament dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra) o en Boi Ruiz (també qüestionat per les seves polítiques a sanitat). Pel que fa a les mesures fiscals, segurament implicarà eliminar l’euro per recepta, recuperar l’impost de successions per a rendes altes, establir un sistema de peatge diferent (la vinyeta) i incidir sobre l’impost sobre la renda, que deixi de castigar classes mitjanes. El mateix Junqueras ja ha plantejat algunes condicions en aquesta línia si cal pactar. Deixeu-me dir (sense haver votat ni CiU ni ERC, i per tant sense un plus de legitimitat que em donaria haver votat un d’aqueixos dos partits a l’hora de fer aquest comentari) que em sembla una bona fórmula. En Juqueras deia a les entrevistes que li feien els mitjans (el mateix 26-11-2012) que el conseller d’Economia, n’Andreu Mas-Colell, veia acceptables les propostes d’ERC. En Mas pot remugar pel que fa a la reintroducció de l’impost de successions; però cal dir-li al president que la situació econòmica és extremament complicada -ell ja ho sap- i per tant calen mesures extraordinàries. Si a molta gent se li ha retallat el sou, també és comprensible que els qui més tenen paguin (una mica) més d’impostos. Recordem que l’impost de successions ja es va retallar quan governaven PSC, ERC i ICV-EUiA (2003-2010); es tracta de deixar dins de l’impost gent que té més diners i propietats. En aquest sentit, recuperar aquest impost (uns 100 milions d’euros l’any) permetria alleujar un xic les finances de la Generalitat. (Val a dir que des de CiU mateix ja van reconèixer que potser hauran de recuperar l’impost esmentat.)
Estem, doncs, o amb un pacte CiU-ERC o la ingovernabilitat. Si hi ha un pacte CiU-ERC, molts entenen que implica que ERC entri al Govern. Això li permetria tindre conselleries com Benestar Social i fins i tot una vicepresidència (per a en Junqueras). Tanmateix, per un partit d’esquerres com ERC es fa difícil participar en un Govern en què s’han aplicar retallades, molt qüestionades pel PSC, les CUP o ICV-EUiA.
5) ESQUERRA: OPOSICIÓ O GOVERN?
Davant d’això, el mateix Junqueras ha deixat anar una altra opció: que ERC no entri al Govern. ERC pot ajudar CiU a tirar endavant les qüestions mínimes per a la governabilitat (votar en Mas president a la investidura i aprovar els pressupostos a canvi d’aquests retocs fiscals de què parlàvem). D’aquesta manera el Govern català tindria garantida l’estabilitat sense que ERC es desgasti per les polítiques d’austeritat i, al seu torn, el Parlament podria dedicar-se a aprovar la llei de consultes, demanar el referèndum a Madrid i dur-lo a terme (o, si Madrid s’hi nega, demanar empara a la legalitat internacional).
Aquesta solució a mi m’agrada pel que he exposat però també per un element altament simbòlic. Si ERC no entra al Govern, encara que li donés suport parlamentari, n’Oriol Junqueras tindria el rang de cap de l’oposició. Al capdavall ERC és la segona força al Parlament i li correspondria aquest rol si no entrés al Govern.
El cap de l’oposició té un tracte preferent als mitjans de comunicació públics. Per exemple, si TV3 entrevista el president de la Generalitat, en alguns casos també entrevista el cap de l’oposició uns dies després. Això rarament ho fan amb altres líders dels altres grups parlamentaris. Si ERC entra al Govern, automàticament el cap de l’oposició passa a ser en Pere Navarro, del PSC. El mateix Junqueras ha fet notar que si ell és el cap de l’oposició es visibilitza clarament que, des del punt de vista polític, Catalunya tira cap a la independència. En efecte, si TV3 entrevista n’Artur Mas (com a president) i al cap de poc entrevista n’Oriol Junqueras (com a cap de l’oposició), en el tema nacional tots dos diran el mateix: cal fer una consulta i exercir el dret a decidir. Si el cap de l’oposició fos en Pere Navarro es visualitzaria més una confrontació. I el mateix Junqueras ha explicat que això té un impacte internacional: si un dia en Mas i en Junqueras apareixen plegats anunciant que convoquen un referèndum, arreu (a Brussel·les, a Washington, a Berlín, a Londres, a Brussel·les, etc.) hom veurà que el partit de govern i el primer partit de l’oposició es posen d’acord en un tema tan important com aquest. I això donarà un plus de legitimitat democràtica al procés.
6) NÚMEROS EN MÀ, EL REFERÈNDUM POT FER-SE
A banda de la governabilitat, hi ha la qüestió del referèndum d’independència. Hom diu que qui convoca un referèndum ha d’estar segur de guanyar-lo. A hores d’ara, comptant els vots de les eleccions del 25-11-2012 i adscrivint-los als partidaris i contraris de la independència, el resultat és que, en un referèndum, el “sí” a la independència guanyaria de sobres.
D’entrada aclarirem un detall: a les eleccions del 2012 ha votat gairebé un 70% del cens electoral. És una xifra molt alta. De fet, a les eleccions autonòmiques catalanes (i també a les madrilenyes) solen votar entre un 55% i un 65% dels electors, mentre que a les eleccions generals espanyoles a Catalunya sol votar el 70% dels electors. Persones afins al PSC, al PP o a C’s consideren que aquesta diferència es deu al fet que hi ha població a Catalunya que no sent com a pròpies les institucions catalanes, i per això no votava a les eleccions catalanes i sí a les espanyoles. Doncs bé: un pic s’ha plantejat la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat, la gent s’ha mobilitzat i tothom ha anat a votar. És una notícia molt bona. Dic això perquè ara ja no val -com feien sobretot els de C’s- dir que les institucions catalanes estan segretades pel catalanisme perquè hi ha gent que no les sent com a pròpies; ara tot Déu ha anat votar i el sobiranisme segueix ocupant una majoria folgada al Parlament.
Si hi afegim altres elements (com ara que, en unes eleccions o un referèndum, és pràcticament impossible que voti més del 80% del cens; o que molts catalans que resideixen a l’estranger no han pogut votar per incompetència o mala fe del Govern espanyol, i que això s’ha d’esmenar), podem preveure el resultat d’un possible referèndum tot fent una assignació de vots.
A les eleccions del 2012, amb màxima participació (i sempre sense comptar el vot de l’estranger), tenim que:
- Sumats els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i SI (tots partidaris del dret a decidir) surten 2.140.317 vots.
- Sumats els vots de PP, PSC, C’s, PxC i UPyD (tots contraris del dret a decidir) surten 1.334.149 vots.
(He posat el PSC dins el bloc unionista per a simplificar. Però està per veure quants votants socialistes votarien “sí” en un referèndum. També cal veure com li afecta la irrupció de Nova Esquerra Catalana (NE), amb n’Ernest Maragall al capdavant, que és partidari del dret a decidir. Per això segurament el nombre de vots “sí” seria un poc més alt, i el nombre de vots “no” un poc més baix. Tampoc es compten els vots d’altres partits menors, com el Partit Pirata o el Partit Animalista (PACMA), o la gent que ha votat en blanc o nul i que en un referèndum votarien “sí” o “no”.)
Si traslladem això a un referèndum, el “sí” obtindria el 61,6% dels vots. En canvi, el “no” obtindria el 38,4% dels vots.
Cal recordar que la Unió Europea va establir, per a una secessió votada en referèndum, calia guanyar per un 55% com a mínim. Ara a Catalunya aquesta xifra s’assoleix perfectament.
Vist així, no s’entén com la premsa de Madrid (El Mundo, La Razón, ABC, etc.) vaticinen que l’independentisme s’ha acabat; o com els líders del PP català o de C’s s’afanyen a afirmar que, amb aquestes eleccions, els catalans s’han expressat en contra de la independència, com diu na Sánchez-Camacho o com diu en Rivera. Basta saber sumar i veure que això no és així (potser és que no saben sumar...).
Mentre la premsa madrilenya augura que s’ha acabat l’independentisme, la premsa estrangera ho veu diferent, i molts subratllen que al Parlament hi ha una majoria independentista (vegeu-ho aquí, aquí, aquí, aquí o aquí).
7) CONCLUSIÓ: S’HA AVANÇAT PERÒ EL CAMÍ NO ÉS PLANER
Hi ha molts independentistes que afirmen que sense CiU no hi ha independència. Això es deia com a crítica a l’essencialisme d’ERC en temps d’en Joan Puigcercós, en Josep-Lluís Carod-Rovira (i l’anomenat clan de l’avellana, és a dir, dirigents territorials del Camp de Tarragona, com n’Ernest Benach, en Josep Bargalló o en Jordi Castells) i en Josep Huguet, que es tancaven a pactar amb CiU. Hi estic d’acord de manera general. Ara podem dir que amb CiU sola tampoc es pot fer la independència. El poble de Catalunya no vol que una sola persona o una sola formació tiri endavant el projecte; ja s’ha vist a les eleccions del 2012.
I és normal que sigui així. L’independentisme és transversal, abraça des de la dreta i el centre-dreta (CiU) fins a l’extrema esquerra (CUP), passant pel centre-esquerra (ERC i sectors socialdemòcrates) i l’esquerra clàssica (ICV-EUiA). Per tant, era impossible que n’Artur Mas capitalitzés tot això. Només es pot fer si pacten diverses forces: CiU-ERC com a mesura immediata per a la governabilitat i un projecte de referèndum amb altres suports (ICV-EUiA, les CUP i els sectors maragallistes del socialisme català). Aquesta és, i no cap altra, la mecànica parlamentària que s’ha de dur a terme: transversalitat i pacte.
(Com a cloenda podeu llegir diversos escrits sobre el tema que plantegen una perspectiva pareguda a la meva: aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)
divendres 23 de novembre de 2012
Votaré Solidaritat
A les eleccions del 25-11-2012 votaré Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Hi ha tres motius; primer, però, deixeu-me justificar l’apunt.
No és estrany que hom manifesti públicament el sentit del seu vot. És una pràctica que, dins la seva modèstia (al capdavall es tracta d’un testimoni personal), alimenta la democràcia. Així ho ha fet gent com l’economista Xavier Sala-i-Martín, que, a través de sengles articles a La Vanguardia, va manifestar a qui votaria -i ho va justificar- a les eleccions catalanes del 2006 i del 2010 (el 2006 va manifestar el seu suport a n’Artur Mas i el 2010 a en Joan Laporta dins la candidatura de SI). De manera semblant, per a aquests comicis n’Agustí Bordas manifesta el seu suport a Convergència i Unió (CiU), com va fer el 2010. I també hi ha el testimoni de la Josefina de Cal Rèflex, que ha anunciat que votarà Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) perquè a la circumscripció electoral de Lleida és molt difícil assolir un diputat i per tant aposta per donar el vot a un partit que tregui representació parlamentària segura. Manifestacions com aquestes ajuden a eixamplar el debat polític: s’aporten arguments i una visió del moment, i el lector pot comparar aquestes dades amb les que té ell al seu cap -o al seu cor- i refermar la seva posició política, ja sigui acostant-se a qui emet la seva opinió, ja sigui contraposant-s’hi amb altre contraarguments.
Els motius de fons pels quals votaré SI són tres, tots tres entrelligats.
El primer motiu és que entenc que, per l’actual situació social, política i econòmica, a Catalunya no tan sols li convé la independència, sinó que li urgeix. Suposant que assolíssim la independència el 2014, l’economia no començaria a donar fruits fins passat un any (quan les finances de la Generalitat estarien normalitzades i es podria començar a invertir). Això vol dir que fins al 2015 o 2016 no sortiríem del pou. Que em digui ara algú si els qui pateixen atur o situacions socials vulnerables poden esperar-se fins al 2016. La independència és necessària i és urgent, i això vol dir que, per al bé del país i de la societat, hauria d’arribar durant el primer semestre del 2013. Ja sé que cal fer les etapes que calgui (sol·licitar a Madrid el referèndum, i si ens el neguen recórrer a la legalitat internacional, etc.). Però l’asfíxia que viu Catalunya és terrible. Asfíxia financera (l’espoli fiscal, que se n’ha dit) i asfíxia democràtica (ho hem vist la darrera setmana de campanya electoral: el diari El Mundo s’inventa acusacions sense fonament per a distorsionar el resultat de les eleccions i un colpista com en Tejero porta en Mas a judici). Per tant, la independència ha de ser tan ràpida com sigui possible.
A dia d’avui, només SI i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) aposten per aquest escenari d’independència tan aviat com sigui possible. Les CUP no rebran el meu vot perquè el seu ideari (implantar una societat socialista) no em convenç.
En això, SI i les CUP es diferencien de CiU i ERC. Tant CiU com ERC aposten per la independència, però també aposten per gestionar l’autonomia durant el ‘mentrestant’. I si no veuen una majoria clara per la independència preveuen gestionar l’autonomia durant anys. Cosa que vol dir gestionar l’asfíxia financera de la Generalitat durant molt de temps, pidolar al Madrid més escanyador que s’ha conegut mai, etc. Tots dos partits han actuat així històricament, i si el poble de Catalunya en conjunt no dóna prou suport a la independència es faran directament enrere.
En això es diferencia SI: entén que el projecte polític d’un partit s’ha de defensar per coherència en qualsevol escenari (com fa Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) en temes socials: al marge dels pocs vots que tregui, no renuncia al seu missatge per a res). Per tant, SI trenca amb el comportament tradicional del catalanisme: entén que només hi ha una via (la independència, i urgent) i no té sentit gestionar la misèria de l’autonomia. SI proposa de crear un govern de transició cap a la independència, no pas una gestoria. I CiU i ERC prefereixen mantindre la gestoria durant el ‘mentrestant’, un ‘mentrestant’ que si dura gaires mesos més ens deixarà a tots -incloent-hi els unionistes- a la ruïna, sense serveis socials i amb una precarietat laboral que espanta (i no al·ludeixo als pamflets rosa d’ICV-EUiA, sinó a com viuen alguns dels meus veïns, el testimoni dels quals fa indignar i fa posar els pèls de punta, tant en temes laborals com en temes escolars). Per a mantindre el que hi ha és igual votar CiU, ERC o el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); i suposo que molts entenen que, a dia d’avui, votar PSC no és una bona opció (almenys fins que no aposti clarament pel dret a decidir).
Un col·lega em va fer notar que, si CiU aposta per la independència de manera clara -com sembla que fa el president Artur Mas-, caldria donar suport a CiU. Certament. Però jo ho veig un pèl diferent, potser per experiència històrica. Estic convençut que n’Artur Mas està per la independència i que és un home ferm. Però no crec en la solidesa ideològica de CiU. Ara tothom, dins CiU, rema en la mateixa direcció que en Mas. Però segur que aguantaran el xàfec? O si la pressió es fa molt forta començaran a fer-se el despistat? Votar una CiU així no és assumible per a mi.
En aquest escenari amb una ERC i una CiU que no descarten gestionar l’autonomia miserable que tenim, un concepte com vot útil (= vot a una opció que segur que té representació parlamentària) és inútil. El vot útil és el vot autèntic, el que hom diposita fent confiança a l’opció política que millor defensa els seus interessos, independentment del resultat final. Si s’ha de votar una altra força política perquè és el mal menor el que fem és anar a una democràcia de baixa intensitat. I tenim mostres de com aquest comportament ens du a la ruïna social: a les eleccions espanyoles hi ha gent que vota socialista per tal d’evitar que el Partit Popular (PP) tingui majoria absoluta: no em direu que, vist com ha anat Espanya, fer això és ben infantil!
Un segon motiu és la rebel·lió contra l’establishment. Més ben dit, contra el que l’establishment voldria que passés. És evident que SI i les CUP -i també Ciutadans (C’s)- són partits que incomoden l’establishment (CiU i el PSC són l’altaveu i el guardavinyes de l’establishment, i ERC ja està domesticada). Per tant, a l’establishment li convé que SI i les CUP no entrin al Parlament, per la seva bel·ligerància contra la corrupció. En aquest escenari no ha d’estranyar que l’actitud dels mitjans del Grup Godó (La Vanguardia, RAC1, 8TV) sigui la de ridiculitzar, minimitzar i qüestionar SI d’una manera barroera (a 8TV fins i tot van destinar el pitjor periodista a cobrir els actes de SI, un xicot sense esma incapaç d’articular bé el que diu). I això inclou tergiversar les enquestes, com veurem. Doncs jo, francament, només per això ja votaria SI o les CUP.
El tercer motiu que és que l’obtenció de representació parlamentària no depèn de les enquestes, sinó del vot de cadascú. En efecte, circula el mantra que SI no obtindrà representació parlamentària. Fins i tot na Pilar Rahola, al programa d’en Cuní de 8TV, va arribar a demanar que SI es retirés de la cursa electoral perquè, a parer seu, segurament no traurà representació parlamentària i això resta possibilitats a CiU i ERC. Una petició que, des del punt de vista democràtic, és vergonyosa.
Tal suposició (la manca de representació parlamentària), però, no es basa en cap estudi científic. Només es desprèn de les enquestes. I, en aquests comicis, la informació de les enquestes té un valor baixíssim. Vegem-ho:
a) A les enquestes electorals s’entrevisten entre 800 i 2.500 persones; la majoria d’enquestes, però, estan entre 800 i 1.200 persones. Això, a la circumpscipció de Tarragona -que és la meva- vol dir que s’entrevisten vora 150 persones. Tenint present que pregunten pels set partits amb representació parlamentària més altres partits amb possibilitats (entre les quals les CUP, que pot fer un bon paper a Barcelona i Girona), i que hi ha gent que respon que no votarà o votarà en blanc, i que hi ha gent que no sap què votarà, preguntant a 150 persones és pràcticament impossible determinar el repartiment d’escons a Tarragona. Si a Tarragona voten 250.000 persones ja em direu com es pot fer una projecció en escons...
b) Pel tipus d’eleccions que farem (decidirem si comencem o no la construcció d’un Estat català), el volum d’indecisos és elevadíssim. A primers de novembre del 2012 era del 40%! Amb aquesta situació és molt agosarat fer projeccions d’escons. Però els enquestadors fan igualment projeccions. I quan un diu que dubta entre votar CiU o ERC, els enquestadors l’adjudiquen igualment o a CiU o a ERC, quan el que haurien de fer és reconèixer que, amb un 30% o 40% d’indecisos, és impossible fer projeccions.
c) La majoria d’enquestes es fan telefònicament (la de l’Estat espanyol es fa personalment, però). I es fan a telèfons fixos. Com que la gent jove generalment només té telèfon mòbil, les enquestes estan lleugerament esbiaixades cap a perfils socials determinats, com mestresses de casa d’una certa edat. Si hi ha un col·lectiu social sobrerepresentat i un altre que hi està poc representat es fa difícil dibuixar l’escenari polític. I no perdem de vista que el jovent tendeix a votar més cap a les CUP, SI, ERC, ICV-EUiA, etc., que no pas cap als altres partits més grans. Això resta validesa a les enquestes.
d) En fer una enquesta d’intenció de vot cal que la mostra (la gent entrevistada) guardi una certa correlació amb el resultat de les eleccions anteriors. És a dir, si a les eleccions del 2010 un partit polític va treure un 20% dels vots, a la mostra de l’enquesta ha d’haver-hi un 20% de persones que va votar aquell partit. Si no es fa així es desvirtua l’estudi. Doncs bé: en moltes enquestes hi havia més gent que recordava haver votart CiU del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010, mentre que hi havia menys gent que recordava haver votar SI del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010. Davant d’això, assumir que SI no traurà representació parlamentària perquè és el que diuen les enquestes és fora de lloc.
En fi: les enquestes, ja sigui per manca de destresa, ja sigui per manipulació, ja sigui per tot plegat, no poden afinar el resultat d’uns eleccions com les del 25-11-2012. I això ja passava abans: a les eleccions del 2010, diverses enquestes deien que SI no entraria al Parlament, o que ho faria testimonialment, i finalment va assolir 4 diputats.
Com a cloenda, faré una reflexió als qui afirmen que votar un partit determinat és llançar el vot, i no ho és votar un altre partit. Reportaré les dades d’ERC i SI a Tarragona a les eleccions del 2010. ERC va treure 26.280 vots i SI va aconseguir 10.546 vots. Per a assolir diputat calien uns 13.000 vots. Per tant, SI no va obtindre diputat per Tarragona. Però ERC va obtindre 1 sol diputat. Sembla que, tenint més de 26.000 vots, li tocarien 2 diputats. Però no és així. Per tant, en la concepció dels qui consideren que hi ha vots que es llancen, el 2010 votar ERC a Tarragona va implicar llançar 13.000 vots. Molts més que els vots que va treure SI. Des d’aquesta perspectiva, votar ERC és igualment llançar el vot... (És evident que cal canviar el sistema electoral, i revisar la Llei D’Hondt, però això és un altre tema.)
Un darrer apunt. Algú em dirà si no hauria sigut millor una coalició ERC-SI. Evidentment que sí, i jo ho desitjava. Però des d’ERC s’hi van negar en rodó. Per dos motius: perquè les enquestes els són favorables (i per tant van pensar que no els calia cap pacte i així estalviar-se les condicions de SI) i perquè els dirigents d’ERC no volen tindre tractes amb els dirigents de SI (és el seu problema, evidentment, no pas el meu). Si ERC s’ha negat a coalitzar-se amb SI, això ha d’implicar forçosament que els independentistes de tota la vida han de votar ERC en comptes de SI només per un càlcul partidista?
No és estrany que hom manifesti públicament el sentit del seu vot. És una pràctica que, dins la seva modèstia (al capdavall es tracta d’un testimoni personal), alimenta la democràcia. Així ho ha fet gent com l’economista Xavier Sala-i-Martín, que, a través de sengles articles a La Vanguardia, va manifestar a qui votaria -i ho va justificar- a les eleccions catalanes del 2006 i del 2010 (el 2006 va manifestar el seu suport a n’Artur Mas i el 2010 a en Joan Laporta dins la candidatura de SI). De manera semblant, per a aquests comicis n’Agustí Bordas manifesta el seu suport a Convergència i Unió (CiU), com va fer el 2010. I també hi ha el testimoni de la Josefina de Cal Rèflex, que ha anunciat que votarà Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) perquè a la circumscripció electoral de Lleida és molt difícil assolir un diputat i per tant aposta per donar el vot a un partit que tregui representació parlamentària segura. Manifestacions com aquestes ajuden a eixamplar el debat polític: s’aporten arguments i una visió del moment, i el lector pot comparar aquestes dades amb les que té ell al seu cap -o al seu cor- i refermar la seva posició política, ja sigui acostant-se a qui emet la seva opinió, ja sigui contraposant-s’hi amb altre contraarguments.
Els motius de fons pels quals votaré SI són tres, tots tres entrelligats.
El primer motiu és que entenc que, per l’actual situació social, política i econòmica, a Catalunya no tan sols li convé la independència, sinó que li urgeix. Suposant que assolíssim la independència el 2014, l’economia no començaria a donar fruits fins passat un any (quan les finances de la Generalitat estarien normalitzades i es podria començar a invertir). Això vol dir que fins al 2015 o 2016 no sortiríem del pou. Que em digui ara algú si els qui pateixen atur o situacions socials vulnerables poden esperar-se fins al 2016. La independència és necessària i és urgent, i això vol dir que, per al bé del país i de la societat, hauria d’arribar durant el primer semestre del 2013. Ja sé que cal fer les etapes que calgui (sol·licitar a Madrid el referèndum, i si ens el neguen recórrer a la legalitat internacional, etc.). Però l’asfíxia que viu Catalunya és terrible. Asfíxia financera (l’espoli fiscal, que se n’ha dit) i asfíxia democràtica (ho hem vist la darrera setmana de campanya electoral: el diari El Mundo s’inventa acusacions sense fonament per a distorsionar el resultat de les eleccions i un colpista com en Tejero porta en Mas a judici). Per tant, la independència ha de ser tan ràpida com sigui possible.
A dia d’avui, només SI i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) aposten per aquest escenari d’independència tan aviat com sigui possible. Les CUP no rebran el meu vot perquè el seu ideari (implantar una societat socialista) no em convenç.
En això, SI i les CUP es diferencien de CiU i ERC. Tant CiU com ERC aposten per la independència, però també aposten per gestionar l’autonomia durant el ‘mentrestant’. I si no veuen una majoria clara per la independència preveuen gestionar l’autonomia durant anys. Cosa que vol dir gestionar l’asfíxia financera de la Generalitat durant molt de temps, pidolar al Madrid més escanyador que s’ha conegut mai, etc. Tots dos partits han actuat així històricament, i si el poble de Catalunya en conjunt no dóna prou suport a la independència es faran directament enrere.
En això es diferencia SI: entén que el projecte polític d’un partit s’ha de defensar per coherència en qualsevol escenari (com fa Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) en temes socials: al marge dels pocs vots que tregui, no renuncia al seu missatge per a res). Per tant, SI trenca amb el comportament tradicional del catalanisme: entén que només hi ha una via (la independència, i urgent) i no té sentit gestionar la misèria de l’autonomia. SI proposa de crear un govern de transició cap a la independència, no pas una gestoria. I CiU i ERC prefereixen mantindre la gestoria durant el ‘mentrestant’, un ‘mentrestant’ que si dura gaires mesos més ens deixarà a tots -incloent-hi els unionistes- a la ruïna, sense serveis socials i amb una precarietat laboral que espanta (i no al·ludeixo als pamflets rosa d’ICV-EUiA, sinó a com viuen alguns dels meus veïns, el testimoni dels quals fa indignar i fa posar els pèls de punta, tant en temes laborals com en temes escolars). Per a mantindre el que hi ha és igual votar CiU, ERC o el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); i suposo que molts entenen que, a dia d’avui, votar PSC no és una bona opció (almenys fins que no aposti clarament pel dret a decidir).
Un col·lega em va fer notar que, si CiU aposta per la independència de manera clara -com sembla que fa el president Artur Mas-, caldria donar suport a CiU. Certament. Però jo ho veig un pèl diferent, potser per experiència històrica. Estic convençut que n’Artur Mas està per la independència i que és un home ferm. Però no crec en la solidesa ideològica de CiU. Ara tothom, dins CiU, rema en la mateixa direcció que en Mas. Però segur que aguantaran el xàfec? O si la pressió es fa molt forta començaran a fer-se el despistat? Votar una CiU així no és assumible per a mi.
En aquest escenari amb una ERC i una CiU que no descarten gestionar l’autonomia miserable que tenim, un concepte com vot útil (= vot a una opció que segur que té representació parlamentària) és inútil. El vot útil és el vot autèntic, el que hom diposita fent confiança a l’opció política que millor defensa els seus interessos, independentment del resultat final. Si s’ha de votar una altra força política perquè és el mal menor el que fem és anar a una democràcia de baixa intensitat. I tenim mostres de com aquest comportament ens du a la ruïna social: a les eleccions espanyoles hi ha gent que vota socialista per tal d’evitar que el Partit Popular (PP) tingui majoria absoluta: no em direu que, vist com ha anat Espanya, fer això és ben infantil!
Un segon motiu és la rebel·lió contra l’establishment. Més ben dit, contra el que l’establishment voldria que passés. És evident que SI i les CUP -i també Ciutadans (C’s)- són partits que incomoden l’establishment (CiU i el PSC són l’altaveu i el guardavinyes de l’establishment, i ERC ja està domesticada). Per tant, a l’establishment li convé que SI i les CUP no entrin al Parlament, per la seva bel·ligerància contra la corrupció. En aquest escenari no ha d’estranyar que l’actitud dels mitjans del Grup Godó (La Vanguardia, RAC1, 8TV) sigui la de ridiculitzar, minimitzar i qüestionar SI d’una manera barroera (a 8TV fins i tot van destinar el pitjor periodista a cobrir els actes de SI, un xicot sense esma incapaç d’articular bé el que diu). I això inclou tergiversar les enquestes, com veurem. Doncs jo, francament, només per això ja votaria SI o les CUP.
El tercer motiu que és que l’obtenció de representació parlamentària no depèn de les enquestes, sinó del vot de cadascú. En efecte, circula el mantra que SI no obtindrà representació parlamentària. Fins i tot na Pilar Rahola, al programa d’en Cuní de 8TV, va arribar a demanar que SI es retirés de la cursa electoral perquè, a parer seu, segurament no traurà representació parlamentària i això resta possibilitats a CiU i ERC. Una petició que, des del punt de vista democràtic, és vergonyosa.
Tal suposició (la manca de representació parlamentària), però, no es basa en cap estudi científic. Només es desprèn de les enquestes. I, en aquests comicis, la informació de les enquestes té un valor baixíssim. Vegem-ho:
a) A les enquestes electorals s’entrevisten entre 800 i 2.500 persones; la majoria d’enquestes, però, estan entre 800 i 1.200 persones. Això, a la circumpscipció de Tarragona -que és la meva- vol dir que s’entrevisten vora 150 persones. Tenint present que pregunten pels set partits amb representació parlamentària més altres partits amb possibilitats (entre les quals les CUP, que pot fer un bon paper a Barcelona i Girona), i que hi ha gent que respon que no votarà o votarà en blanc, i que hi ha gent que no sap què votarà, preguntant a 150 persones és pràcticament impossible determinar el repartiment d’escons a Tarragona. Si a Tarragona voten 250.000 persones ja em direu com es pot fer una projecció en escons...
b) Pel tipus d’eleccions que farem (decidirem si comencem o no la construcció d’un Estat català), el volum d’indecisos és elevadíssim. A primers de novembre del 2012 era del 40%! Amb aquesta situació és molt agosarat fer projeccions d’escons. Però els enquestadors fan igualment projeccions. I quan un diu que dubta entre votar CiU o ERC, els enquestadors l’adjudiquen igualment o a CiU o a ERC, quan el que haurien de fer és reconèixer que, amb un 30% o 40% d’indecisos, és impossible fer projeccions.
c) La majoria d’enquestes es fan telefònicament (la de l’Estat espanyol es fa personalment, però). I es fan a telèfons fixos. Com que la gent jove generalment només té telèfon mòbil, les enquestes estan lleugerament esbiaixades cap a perfils socials determinats, com mestresses de casa d’una certa edat. Si hi ha un col·lectiu social sobrerepresentat i un altre que hi està poc representat es fa difícil dibuixar l’escenari polític. I no perdem de vista que el jovent tendeix a votar més cap a les CUP, SI, ERC, ICV-EUiA, etc., que no pas cap als altres partits més grans. Això resta validesa a les enquestes.
d) En fer una enquesta d’intenció de vot cal que la mostra (la gent entrevistada) guardi una certa correlació amb el resultat de les eleccions anteriors. És a dir, si a les eleccions del 2010 un partit polític va treure un 20% dels vots, a la mostra de l’enquesta ha d’haver-hi un 20% de persones que va votar aquell partit. Si no es fa així es desvirtua l’estudi. Doncs bé: en moltes enquestes hi havia més gent que recordava haver votart CiU del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010, mentre que hi havia menys gent que recordava haver votar SI del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010. Davant d’això, assumir que SI no traurà representació parlamentària perquè és el que diuen les enquestes és fora de lloc.
En fi: les enquestes, ja sigui per manca de destresa, ja sigui per manipulació, ja sigui per tot plegat, no poden afinar el resultat d’uns eleccions com les del 25-11-2012. I això ja passava abans: a les eleccions del 2010, diverses enquestes deien que SI no entraria al Parlament, o que ho faria testimonialment, i finalment va assolir 4 diputats.
Com a cloenda, faré una reflexió als qui afirmen que votar un partit determinat és llançar el vot, i no ho és votar un altre partit. Reportaré les dades d’ERC i SI a Tarragona a les eleccions del 2010. ERC va treure 26.280 vots i SI va aconseguir 10.546 vots. Per a assolir diputat calien uns 13.000 vots. Per tant, SI no va obtindre diputat per Tarragona. Però ERC va obtindre 1 sol diputat. Sembla que, tenint més de 26.000 vots, li tocarien 2 diputats. Però no és així. Per tant, en la concepció dels qui consideren que hi ha vots que es llancen, el 2010 votar ERC a Tarragona va implicar llançar 13.000 vots. Molts més que els vots que va treure SI. Des d’aquesta perspectiva, votar ERC és igualment llançar el vot... (És evident que cal canviar el sistema electoral, i revisar la Llei D’Hondt, però això és un altre tema.)
Un darrer apunt. Algú em dirà si no hauria sigut millor una coalició ERC-SI. Evidentment que sí, i jo ho desitjava. Però des d’ERC s’hi van negar en rodó. Per dos motius: perquè les enquestes els són favorables (i per tant van pensar que no els calia cap pacte i així estalviar-se les condicions de SI) i perquè els dirigents d’ERC no volen tindre tractes amb els dirigents de SI (és el seu problema, evidentment, no pas el meu). Si ERC s’ha negat a coalitzar-se amb SI, això ha d’implicar forçosament que els independentistes de tota la vida han de votar ERC en comptes de SI només per un càlcul partidista?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)