dissabte, 27 d’agost de 2016

El camí cap la independència passa per un referèndum: encara que Espanya s'hi posi en contra, a Europa l'acceptaran (segons en Martí Anglada)

Divendres 26-8-2016, al vespre, vaig anar a la conferència que va fer en Martí Anglada a la ciutat de Valls. Ja sabeu que n'Anglada és delegat de la Generalitat a França i Suïssa, i que té molta experiència internacional (com a periodista va estar a Itàlia, Israel, Alemanya, els Estats Units, Bèlgica -concretament al cor d'Europa, Brussel·les-, la Gran Bretanya i altres indrets de l'Orient Mitjà).

N'Anglada va afirmar que, quant a la independència de Catalunya, s'ha de fer un referèndum encara que no sigui acordat amb l'Estat (inclús va admetre que les probabilitats d'acord són molt minses, però que això no ha d'aturar el referèndum). I aquest referèndum s'ha de fer perquè, a parer seu, és el que espera la comunitat internacional. Va vindre a dir que, un cop tinguem un mandat democràtic, a les cancelleries europees ens atendran. I que per això cal fer el referèndum (i guanyar-lo).

(L'home també va dir que unes eleccions plebiscitàries donen aquest mandat democràtic, però ho va dir de passada i no va tornar a parlar-ne més.)

Aquest missatge d'Europa que diu que ens cal un "mandat democràtic" també ho explicava n'Oriol Junqueras fa temps. Ergo és una petició clara des d'Europa. Per tant, segons els seus coneixements i la seva experiència, cal anar a un referèndum tant sí com no.

Hi ha gent (sobretot abrandats) que defensen que la Generalitat organitzi un referèndum propi (un RUI, que es diu: referèndum unilateral d'independència). Altra gent hi veu riscos, com ara que, si ens mantenim dins la legalitat espanyola, un RUI sempre serà il·legal i, per tant, cal fer un referèndum a posteriori d'haver proclamat la independència (ja sota legalitat catalana).

En Martí Anglada va relativitzar aquest debat. Va dir que no importava si el referèndum era legal o no dins l'Estat espanyol (fins i tot va criticar/relativitzar l'ús de l'adjectiu "unilateral", donant a entendre que a Europa és un terme que no fa ni fred ni calor).

Segons n'Anglada, un referèndum serà acceptat a nivell internacional si compleix 5 requisits (entre els quals no hi ha el de si és acordat o no). En concret:

1) Cal haver fet prèviament una declaració de sobirania.

Aquesta mesura legitima la Generalitat per a no complir la llei espanyola si va en contra de la llei pròpia catalana (seguint el model els països bàltics quan van independitzar-se de Rússia a primers dels anys 90 del segle XX).

Dit altrament: amb aquesta declaració de sobirania, el referèndum català sense aprovació de l'Estat ja seria legal (sempre que hàgim demostrat que l'Estat espanyol es nega a autoritzar el referèndum, cosa que ja ha passat l'abril del 2014).

I el Parlament de Catalunya ja va fer una declaració de sobirania el gener del 2013.

Aquesta declaració de sobirania no s'havia executat fins ara, però n'Anglada creu que amb la votació de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent, el juliol del 2016, ja es va executar (i es podria executar també contra la Llei Wert). És a dir: el Parlament va fer una votació malgrat que el Tribunal Constitucional havia avisat els parlamentaris que no ho fessin. És més: si Espanya processa la presidenta del Parlament haurem d'executar-la de nou per tal d'incomplir el processament judicial. També va dir que, amb aquest processament contra la presidenta del Parlament, la comunitat internacional es convencerà que Espanya no és democràtica -ara ja mig ho veuen-.

2) Que hi participi més del 50% del cens.

N'Anglada va dir que, si participa més del 50% de la població, a nivell internacional s'acceptaria el resultat.

També va dir que a la consulta del 9-N hi havia participat menys del 50%. Per tant, cal que uns quants del "no" vagin a votar. I va apuntar una cosa que molts pensem: que els partits del "no" (bàsicament C's i PP, però també el PSC) poden incitar al boicot (aportant com a argument la il·legalitat de l'acció).

De tota manera, crec que és fàcil d'aconseguir més del 50% de participació. És una impressió subjectiva meva, però em sembla raonable. Consisteix a donar a entendre que si guanya el "sí" tirarem avant la independència.

Això pot fer que una part dels votants del "no" vagin a votar. Certament, molts altres s'abstindran, seguint les consignes dels seus partits de referència. Però crec que una part dels del "no" entendran que l'independentisme institucional (Parlament, Generalitat i presidència de la Generalitat) executaran el mandat democràtic i, per tant, no refusaran a exercir el seu dret de vot si s'ensumen que la independència es consumarà en poc temps (i ells són contraris a la independència).

I, si passa això, ja superaríem de sobres el 50% de participació. (Això diferenciaria el referèndum de la consulta del 9-N. En l'esmentada consulta, tothom sabia que no tindria efectes polítics immediats. Per tant, els del "no" no s'ho van prendre seriosament i, d'aquests, poquíssims van anar a votar -unes 200.000 persones-. Si el referèndum implica una decisió política de gran calat, estic segur que bastants del "no" preferiran votar. Tenim un referent que ajuda a pensar això: les eleccions plebiscitàries del 27-9-2015, amb gairebé un 80% de participació, inusual per ser unes eleccions autonòmiques. I és que tothom, inclosos els del "no", van entendre que ens hi jugàvem el futur de Catalunya dins o fora d'Espanya, i per això gent que no solia votar en unes eleccions autonòmiques va votar en les plebiscitàries, segurament pensant a assegurar el "no".)

3) Que guanyi el "sí".

Aquesta condició és òbvia.

Segons n'Anglada, només cal el 50% més un vot per al "sí". I va posar l'exemple del Brèxit. En efecte, en el referèndum de permanència o sortida del Regne Unit de la Gran Bretanya, el resultat va ser 52% marxar i 48% quedar-se. I ningú va demanar que calgués una majoria reforçada més enllà del 50% més un vot.

A partir d'això que va dir n'Anglada, vaig fer quatre números i vaig veure que, combinant els punts (2) i (3), el "sí" ho té molt bé.


Com de fet, imaginem-nos que tots els independentistes van a votar (i voten "sí"). Segons l'enquesta de juliol del 2016 del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el 48,2% de la població està a favor de la independència. Per tant, tindríem que un 48% com a mínim aniria a votar. Sumem-hi que alguns partidaris del "no" anirien a votar. Segurament, com he dit bona part dels del "no" s'abstindrien seguint la instrucció dels seus partits incitant al boicot. Però, també com he dit, crec que una part de la gent de "no" sí que anirà a votar, encara que sigui una part relativament petita, perquè si guanya el "sí" hauran d'empassar-se una independència que no volen. Això faria superar el llindar del 51% de participació. I, és clar, tindríem que, amb una participació -posem- del 55% (admissible a nivell internacional), la gran majoria seria per al "sí" (el resultat podria ser del 90% que "sí" d'entre tots els que han votat). Tot plegat és una fórmula endimoniadament dolenta per als unionistes (penseu que, amb aquesta fórmula, si participa el 51% del cens i un 26% vota "sí" ja val per a fer la independència...).

4) Que hi hagi una comissió internacional observadora.

Aquest aspecte el veig encarrilat perquè, segons que va explicar n'Anglada, s'han creat grups d'amistat amb el tema català en diversos parlaments europeus, i això és l'embrió de la comissió observadora.

5) Que hi participin els ajuntaments de ciutats grans i mitjanes i altres viles importants (posant-hi personal, instal·lacions, policia local, etc.).

N'Anglada va insistir molt en aquest tema. Si els ajuntaments importants no hi col·laboren, malament.

D'entrada, a parer meu crec que la majoria d'ajuntaments de poblacions grans estan a favor del tema. Pensem en Puigcerdà, la Seu d'Urgell, Tremp, Balaguer, Mollerussa, Cervera, Calaf, Tàrrega, Montblanc, Falset, Móra, Alcanar, Amposta, Tortosa, Cambrils, Reus, Torredembarra, Valls, Manresa, Sallent, Puig-reig, Gironella, Berga, l'Ametlla del Vallès, Vic, Manlleu, Torelló, Ripoll, Olot, Figueres, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Girona...

Fins i tot n'Anglada va dir que si un poble de 150 habitants no col·labora no passa res. Però les poblacions grans han d'estar-hi.

El mateix Anglada va posar nom i cognoms al repte: Barcelona. Efectivament, Barcelona ha de posar-se en aquest referèndum. Quan va dir això, totes les mirades van adreçar-se al mateix punt: el colauisme s'hi ha de sumar.

D'altra banda, hi ha altres punts complicats. N'Anglada no ho va dir, això, però els reporto jo:

a) Les ciutats de Lleida i Tarragona. Estan governades pel PSC (i en el cas de Lleida amb un paer en cap, n'Àngel Ros, que, com a figura política, en els darrers anys s'ha anat degradant i ha donat mostres de ser indigne del càrrec). Però és que, a més, en tots dos casos han pactat amb la dreta espanyolista (el PP a Tarragona i C's a Lleida). Aquests alcaldes només poden mantindre's a la cadira si PP i C's així ho volen. I, evidentment, imposaran el veto al referèndum. És a dir: per a salvar la cadira de dos alcaldes (que, a més, segurament no es tornaran a presentar a la reelecció el 2019) correm el risc que Tarragona i Lleida es quedin despenjades. En el cas de Lleida seria salvable si tota l'oposició carregués contra un alcalde desprestigiat. Però a Tarragona això és més complicat, perquè els partits sobiranistes hi són febles i, d'altra banda, el seu batlle, en Fèlix Ballesteros, manté la seva figura -tot i que té un cas de corrupció política als jutjats-.

b) Les ciutats que encerclen Barcelona: Santa Coloma, Sant Adrià de Besòs, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat..., governades pel PSC (però no em fa patir Badalona).

c) El litoral baixllobregatí: Castelldefels i Viladecans (potser no tant el Prat).

En canvi, no em fan témer les altres ciutats que encerclen aquesta àrea (Mataró, Canet de Mar, Malgrat, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Martorell, Igualada, Sabadell, Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Granollers, Sant Celoni... i també Badalona, com us deia).

En fi: n'Anglada és un càrrec del Govern assabentat. Per tant, crec que hi haurà referèndum el 2017. I que a la qüestió de confiança (prevista per a finals de setembre del 2016) en Puigdemont ho plantejarà. Potser ajuda a estovar la CUP de cara a la qüestió de confiança però també als pressupostos.

Un parell de coses per a acabar. Al final de la xarrada, n'Anglada va parlar de l'enquesta del CEO feta al juliol i la va valorar molt positivament.

I segon: va dir que, per la Diada, tothom havia de sortir al carrer. Va explicar que algunes persones li havien comentat que potser no calia sortir al carrer, sinó que el Parlament fes la feina. Però n'Anglada va advertir que la independència no cau del cel ni ve regalada un dia, i que cal ocupar els carrers cada vegada que toqui.

És més: va dir que si omplim els carrers, les cancelleries d'arreu sabran que el tema català no s'ha tancat, i que un dia o altre hauran d'afrontar la nostra decisió política (feta via referèndum). Però que si els carrers no s'omplen, deixaran de prestar-nos atenció.

Per tant, si voleu seguir el criteri d'un home documentat com és en Martí Anglada, ja ho sabeu: l'Onze de Setembre, al carrer!

divendres, 5 d’agost de 2016

En Quico Homs és el darrer de la vella Convergència

Quan, per a les eleccions espanyoles (20 de desembre del 2015 i 26 de juny del 2016), es va anunciar que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) hi presentaria com a cap de llista en Quico Homs, vaig arrufar el nas.

Representa que CDC s'havia de refundar i, alhora, projectar una imatge nova deslligada del pujolisme. I ho ha fet el juliol del 2016, renovant discurs, projecte i cares.

Això, però, implicava deixar enrere molts dels qui havien tingut responsabilitats dins del partit (encara que en algun cas això representés una certa injustícia, com és el cas d'en Jordi Turull -si bé manté un càrrec prou important, el de president del grup parlamentari de Junts pel Sí en el moment de fer la independència-).

Doncs bé: en Quico Homs representava més una connexió amb el passat convergent (immediat, si voleu, però passat al capdavall) que amb el futur. El maquillatge de col·locar en Miquel Calçada com a cap de llista pel Senat al juliol (una entrada d'aire fresc com la que ha fet tradicionalment l'ERC d'en Junqueras) no va esvair la sensació de 'retorn al passat' que implicava n'Homs.

Em fa l'efecte que la davallada de vots de CDC respecte de les eleccions espanyoles del 2008 i 2011 s'explica en part per la imatge de passat de n'Homs. (Dic "en part" perquè segur que hi ha altres factors: el fet que CDC no tingués lideratge clar des de l'apartament d'en Mas, o el fet que l'electorat de centre catalanista veu amb més bons ulls l'ERC d'en Junqueras.)

Que n'Homs representa la vella CDC ho hem vist amb l'esperpent que s'ha viscut al Congrés de Diputats. CDC vota d'amagat perquè el PP tingui un càrrec secundari a la Mesa del Congrés, a canvi que el PP permeti a CDC tindre grup propi. Quan salta la notícia, CDC a Madrid fa veure que no sap res d'aquest pacte. Això sol ja és per a fer empipar molts dels seus votants (per tant: una irresponsabilitat). Però, després, el PP es desdiu del pacte (pressionat per Ciutadans, ja que el PP necessita aquest partit per a accedir al govern) i la CDC pactista es queda amb el cul a l'aire.

El que queda de la vella CDC (inclosa n'Homs) hauria d'entendre que el seu rol a Madrid ja no és el que era abans. Ara han d'anar a defensar la independència. I això implica no pactar res amb el PP. Si CDC no té accés a grup parlamentari propi, potser és perquè ha presentat un candidat que encarna la vella CDC, en comptes d'un candidat nou.

Almenys ERC a Madrid ho té més clar i actua amb conseqüència, tal com esperen d'ells els seus votants. No es reuneixen amb el rei, s'abstenen en la votació de la mesa, i en Gabriel Rufián va dir que s'hi estarien divuit mesos (el temps de preparar la independència).

No nego la implicació de n'Homs amb el procés independentista, i la hi agraeixo. Però l'antiga CDC hauria d'espolsar-se les romanalles del vell peixalcovisme si vol realment alçar el vol (fet que ens cal per la independència).

dimarts, 26 de juliol de 2016

No és França contra Estat Islàmic: és França contra França

Els actes de terrorisme perpetrats a França per gent propera a Estat Islàmic (a la redacció del setmanari Charlie Hebdo el 7 de gener del 2015, a la sala Bataclan el 13 de novembre del mateix any, a la platja de Niça el vespre del 14 de juliol del 2016, en una església a Normandia el 26 de juliol següent, etc.) ha fet que el president francès, François Hollande, digués que atacarien amb més força contra Estat Islàmic a Síria i a l'Iraq. Això vol dir més bombardejos als feus d'Estat Islàmic.

Em penso que erren el tret. Es pot bombardejar a Síria i a l'Iraq, però això no resol el problema que tenen a França (i que pot tindre qualsevol país europeu, com s'ha vist també a Alemanya).

En efecte, els atemptats terroristes esmentats no els han comès gent d'Estat Islàmic residents a Síria o a l'Iraq, sinó ciutadans francesos i belgues.

Dit altrament: l'amenaça terrorista no és tant al Pròxim Orient (encara que també pugui ser-hi), sinó a França. Dins a França. Als carrers i a les cases de França.

Com s'ha comprovat, fer mal és molt fàcil. Disposar d'armes de foc o fabricar bombes no és tan difícil, però és que a més ara veiem com algú pot matar gent brandant el ganivet de la cuina o, simplement, llogant un camió. Són accions que les pot fer tothom, en qualsevol barri o poble de França, perquè són estris quotidians, tothom pot tindre un ganivet o pot llogar un vehicle. Així, qualsevol terrorista pot ser qualsevol que passa pel carrer. I aquests terroristes són gent francesa o belga, o que viuen a França o Bèlgica de fa temps (cas del que va embestir amb un camió a la platja de Niça).

Per tant, la solució militar a Síria i a l'Iraq no és la solució... perquè el problema que té França el té a dins. Perquè qualsevol que se senti menyspreat per Occident o per França i que hi resideixi pot fer mal als seus veïns.

Tot plegat evidencia el fracàs del model social francès. Els immigrants magribins i sons fills han estat marginats. Des del punt de vista econòmic (que s'ha traduït en un atur crònic entre el jovent, i si algun té feina sol ser la pitjor feina o la més mal pagada), però també social (se'ls dóna a entendre que no són ben bé francesos). De més a més, a França se'ls ha imposat que amaguin la religió perquè la mateixa França, superba com és, mira amb desdeny els qui van a missa o a la mesquita.

El resultat que tenen a França és que tota aquesta massa de gent no se senten a gust amb França; i n'hi ha prou que algú deseperat, o sense referents, o sense futur, escolti les proclames delirants d'Estat Islàmic i vegi que allò, com a mínim, dóna sentit a la seva existència.

Tota aquesta gent que atempta a França són de França o hi viuen de fa temps. França, doncs, està contra França. Mala peça al teler.

 

diumenge, 15 de maig de 2016

La consulta sobre el monument feixista de Tortosa evidencia les mancances d'alguns

La consulta sobre el monument feixista de Tortosa ha permès evidenciar les mancances d'alguns.

En concret, ha evidenciat la llunyania mental/sentimental de molta gent de Catalunya envers una part de Catalunya (les Terres de l'Ebre) i el poc sentit democràtic de molta gent de la CUP.

Com sabeu, a Tortosa, al mig del riu, hi ha un monument feixista. Podeu veure'l aquí. Pel que simbolitza, molta gent vol que es retiri.

L'Ajuntament de Tortosa ha respost a aquesta petició organitzant una consulta local (a fer el 28 de maig).

I això ha permès detectar els dos dèficits que esmentava adés.

El primer dèficit és la llunyania mental/sentimental de molta gent de Catalunya en relació amb les Terres de l'Ebre. Per exemple, un mitjà seriós com és El Món s'ha posicionat en contra de fer la consulta, al·legant que el monument s'ha de retirar tant sí com no pel que representa.

Si la gent d'El Món (i els que, des de fora de les Terres de l'Ebre, defensen el mateix) s'haguessin informat una mica, sabrien que a Tortosa hi ha bastanta gent que preferiria que no es retirés el monument. I que, entre aquesta gent, n'hi deu haver de franquistes (a Tortosa i a les Terres de l'Ebre sempre n'hi ha hagut, i han tingut un cert pes), però molts d'altres no són franquistes. Són gent que, simplement, preferirien que no es llevés el monument perquè se'l senten seu.

Aquest grup de gent no són afins a la dictadura franquista. Simplement tenen una adhesió sentimental a una cosa que l'han vista sempre.

Si la gent d'El Món fes l'esforç d'entendre la societat ebrenca, sabria que això és així. Però no: com que es queden en el pla polític (i no entren en el pla social), arriben a una conclusió que no s'adiu amb el sentir de molts tortosins.

I si l'Ajuntament de Tortosa ha optat per fer una consulta ciutadana, és perquè sí que coneixen el batec social de la ciutat. Saben que és una qüestió que depassa el simbolisme d'un règim polític: té a veure amb la identitat popular.

L'oposició a la consulta demostra, doncs, la incapacitat de molts catalans d'empatitzar amb les Terres de l'Ebre. I no es tracta de defensar el monument en qüestió, sinó de copsar el sentit de la consulta municipal.

El segon gran dèficit que ha desvelat la dita consulta és el poc gruix democràtic de la CUP. Segons la CUP, el poble ho ha de decidir tot, si pot ser assembleàriament. Per a ells, la veu del poble és el més important.

Doncs bé: quan arriba el moment de donar la veu al poble, la CUP s'hi mostra en contra. Al·leguen que, com que al feixisme se'l combat directament, no cal consultar res a la gent. Cal aplicar el criteri cupaire i ja està. Segons Vilaweb, la portaveu de la CUP a Tortosa ha dit, literalment, que "no acataran el resultat [de la consulta] si la majoria de tortosins opten per mantenir el monument".

Tot molt democràtic, a can CUP.

I això que són ells els que defensen que el poble decideix. Es veu que només pot decidir quan decideix el que vol la CUP. Si no, ha de callar.

Ja veieu, doncs, com una simple consulta ciutadana posa en evidència dues grans mancances: la manca de sintonia de la gent de fora l'Ebre envers l'Ebre i l'antidemocratisme de la CUP.

Curiós, que alguns que defensen que cal tombar un símbol feixista per antidemòcrata practiquin l'antidemocràcia igual que feien els feixistes...

Consti que, si jo visqués a la ciutat de Tortosa, votaria per retirar el monument (l'altra opció prevista a la consulta és mantindre'l però reinterpretant-lo).

Ara: el que no faré mai és intentar resoldre de fora l'Ebre estant un tema social (i no polític) que afecta els sentiments dels ebrencs, i encara menys impedir-los un procediment democràtic intern que els ha de permetre resoldre per ells mateixos aquesta situació.

Òbviament, sobra dir que el que tampoc faré mai és negar la democràcia i la participació ciutadana (com sí que fan els qui fan veure que defensen la democràcia i la participació ciutadana).

Perquè una cosa és reconèixer que un monument franquista no és acceptable en una ciutat i l'altra és negar la democràcia. Primer, la democràcia per damunt de tot. I si el poble decideix una cosa que no t'agrada, ho respectes si ets demòcrata.

dijous, 5 de maig de 2016

El mapa de partits polítics català

Anem vint anys enrere.

En aquell moment, CiU (la coalició de CDC i UDC, de centre-dreta) és un gran partit que ho domina tot. Enfront, hi ha el PSC, l'altre gran partit, autèntic contrapès (governa Barcelona, l'àrea metropolitana i pràcticament totes les ciutats grans i mitjanes del país).

Després hi ha comparses. Per la dreta amb regust espanyolista, PP. Al centre-esquerra, ERC, maldant per fer entrar el discurs independentista. I una esquerra més fluixa que un rave encarnada per ICV-EUiA (una coalició de coalicions que va rellevar el vell PSUC de l'antifranquisme i la transició). Tots tres a l'entorn de 10 diputats, no poden fer ombra als dos grans.

Aquest era el mapa polític català des del 1980 fins al 2010.

El 2012, eclosiona el moviment independentista, fet que fa trontollar el sistema de partits polítics català (per la banda independentista evidentment, però també per la banda espanyolista, com veurem). A més, el malestar per la crisi econòmica també remou i sacseja el racó esquerre del mapa polític català. (Un xic abans, el 2006, irromp C's, però durant força temps és residual: només té 3 diputats fins a la frontera del 2012.)

Com queda el mapa de partits polítics a Catalunya avui dia (maig del 2016)?

CiU s'ha trencat. I, de fet, UDC està a punt de desaparèixer (no té diputats enlloc, ha patit una escissió (DemoCat), molts militants es donen de baixa, té un deute enorme...).

CDC, que va a la baixa, està immersa en un procés de refundació (al juliol del 2016 veurem com queda), intentant desempellegar-se de l'herència negra (pujolisme, establishment, etc.), perquè, si no ho fa, també pot acabar desapareixent (en tot cas, si segueix és possible que sigui amb un nom diferent).


ICV també ha desaparegut, pràcticament. S'ha hagut d'aliar amb Podemos i amb la gent d'En Comú, i ha pagat el preu de pràcticament passar a ser no res als ulls de la gent. (Però és que sols també haurien pogut acabat desapareixent.)

El PSC és una ombra del que va ser. Amb prou feines mantenen un vot fidel d'antiga immigració a l'àrea metropolitana, i envellit, que els permet aguantar quatre bastions. La fuita de gent (NECat i MES, ara fusionats i convertits en satèl·lits d'ERC) els ha deixat amb la pell i l'os.

Irrompen la CUP i En Comú, segurament esperonats pel fastig de la gent amb la classe política, que no ha sabut resoldre els problemes de la gent (crisi econòmica) ni els problemes del sistema polític (corrupció, endogàmia, manca d'empatia, etc.). És una esquerra alternativa amb un discurs més contundent que deixa en ridícul ICV. La gent d'En Comú són una mica més possibilistes i institucionals que la CUP (per això s'alien amb Podemos, l'única cosa nova que prové del mapa polític espanyol). El fet que la CUP sigui un actor important en la política nacional és un fet inaudit si ho mirem amb ulls d'uns quants anys enrere.

C's pren volada i passa a ser una força mitjana. De resultes d'això, el PP encara està més arraconat. De fet, a Barcelona, els barris de classe alta deixen de votar el PP i passen a votar C's.

Només ERC se salva d'aquest terratrèmol, car ha aconseguit no tan sols mantindre's, sinó créixer (després de la maltempsada que va viure cap al 2010, amb devallada de vots inclosa) i amb una relativa pau interna (fet també inaudit).

Déu n'hi do.

El que és evident és que, després de la independència, el sistema de partits polítics català no s'assemblarà en res al de la Segona Restauració (1980-2017). I ja estem veient qui va i qui es queda.

diumenge, 3 d’abril de 2016

Rajoy, don Donde-dije-digo,-digo-Diego

Suposo que tots els qui llegiu aquest blog estareu d'acord amb mi quan dic que en Mariano Rajoy és dels pitjors polítics que hi ha al planeta.

De proves n'ha donades un munt. Però avui en relataré una d'encadenada, és a dir, una prova que es basa en tres fets separats en el temps.

En Rajoy acaba d'anunciar que vol impulsar una reforma perquè la jornada laboral acabi a les 6 de la tarda. Una idea, per cert, que fa temps que s'intenta impulsar des de Catalunya, en un equip on hi ha el sociòleg Salvador Cardús (professor de la UAB), la psicòloga Cristina Sánchez Miret o el diputat Fabián Mohedano (de Junts pel Sí, abans al PSC). Com sol passar, a Catalunya ja fa temps que llaurem quan a la Meseta surt la idea d'agafar una aixada.

Tornant a en Rajoy: no cal dir que els mitjans de comunicació se n'han fet ressò.

Però els mitjans potser també haurien d'explicar que en Rajoy va deixar caure que caldria suprimir les diputacions provincials d'Espanya... i ja no se'n va parlar més. En Rajoy ha passat quatre anys de president del Govern amb una majoria absolutíssima. Va fer res pel tema? No.

El govern d'en Rajoy també va anunciar, a mitja legislatura, que es passarien tots els festius que caiguessin en dimarts, dimecres o dijous a dilluns. Ha passat tota la legislatura i el més calent és a l'aigüera.

Seria d'agrair que els mitjans de comunicació reportessin aquesta línia temporal, i no el fet puntual en si. Alguns ho fan (és el cas d'en José Antich). Així la gent tindria més clar quin personatge ha governat a Espanya.

Estic convençut que, a Alemanya o Dinamarca, en Rajoy mai no hauria passat de conserge d'un ministeri; i tampoc m'hauria estranyat que hagués acabat perdent la feina.

dijous, 17 de març de 2016

Ses senyories a l'atur

Una notícia que ha passat per anecdòtica, però que per a mi no ho és: uns 60 diputats de la legislatura 2011-2015 han demanat de cobrar un subsidi perquè no troben feina.

Per què per a mi no és anecdòtica?

Com sabeu, durant l'esmentada legislatura es va a aprovar la reforma laboral, impulsada pel Partit Popular (PP), i que implicava reduir el cost de l'acomiadament. L'argument que donava el PP és que això afavoriria la contractació.

Doncs bé: d'entre aquesta seixantena de diputats n'hi ha algun del PP.

La pregunta cau pel seu pes: si la reforma laboral havia d'afavorir la contractació, com és que ara aquests diputats no troben feina?

Potser és que realment la reforma laboral no permetia crear ocupació?

Això demostra un dels dèficits de la política espanyola: molts diputats no tenen prou capacitat crítica, i només miren de tancar files amb el seu partit a fi de mantindre el poder.

Aquesta notícia enllaça amb una altra que va saltar fa temps: que el cost d'un gintònic al bar del Congrés de Diputats era molt baix. (La notícia va saltar en part què es rumorejava que l'empresa que tenia la concessió per a l'explotació d'aquest bar havia contractat gent en negre en altres bars.)

Ses senyories han tingut gintònics (i cafès, i refrescos, etc.) a un preu més baix del que tocaria, perquè el Congrés de Diputats (és a dir: tu i jo i tothom) ho subvencionava. S'han permès de votar una reforma laboral que no ha servit per a crear ocupació. I ara es troben sense feina i havent de pagar els gintònics al preu de mercat normal.

Quines ironies que té la vida...



dimarts, 16 de febrer de 2016

Gràcies, Muriel

Gràcies, Muriel.

Gràcies pel teu testimoniatge.

Gràcies per haver demostrat als de la pretesa esquerra que es pot ser molt d'esquerres i molt independentista.

Gràcies pel teu tarannà. Més d'un cop has fet callar amb posat tranquil i veu asserenada els pretesos argumentadors de l'unionisme de dretes més ranci i exaltat.

Gràcies pel teu capteniment. Hi ha qui diu que, quan hi hagut tensions dins l'independentisme, la teva aportació servia per a reconduir les coses i atansar-se a la solució. A vegades salvar un escull que semblava impossible de salvar pot significar aplanar el camí fins al final.

Força gent afirma que, sense tu, l'independentisme no seria on és a nivell social. Potser és una exageració, perquè aquest camí s'ha fet gràcies a l'aportació de moltíssima gent; però, certament, sense tu seríem un xic més lluny.

Moltíssimes gràcies, Muriel.
 

diumenge, 10 de gener de 2016

Gràcies, president Mas

Gràcies, president Mas.

Gràcies per haver trobat el desllorigador per a confegir un pacte independentista entre JxS i la CUP, i haver-ho fet amb generositat: no ha de ser fàcil prendre la decisió d'apartar-se.

Crec que heu sigut un bon president. D'entrada, sempre heu fet allò que heu dit (trencant amb la dinàmica històrica convergent). Heu sabut escoltar, encara que no sempre heu pogut trobar una solució a les demandes que us plantejaven (més per l'ofec fiscal de la Generalitat que per una altra cosa).

Pel que fa al procés, vau escoltar el poble. I, quan ha calgut, heu enginyat solucions que permetien avançar (com la famosa pregunta del 9-N). A més, heu recosit tantes vegades com ha calgut les esquerdes dins el sobiranisme (amb la pregunta del 9-N, després amb la coalició JxS, ara amb l'acord amb la CUP).

De més a més, amb la vostra renúncia i l'entronització d'en Carles Puigdemont, heu donat una lliçó de política als poders de Madrid. I, també, a la CUP. Aquesta organització en què una part important és responsable i entén que ha d'arribar a acords amb altri, però en què una altra part són irresponsables i defugen prendre decisions. Amb la via Puigdemont, de passada heu anul·lat políticament la CUP irresponsable (durant aquesta legislatura, no tindran més remei que acceptar totes les propostes polítiques que vinguin del JxS i del govern català). Els està bé: així paguen la seva supèrbia (es pensaven que amb 10 diputats podien fer que tot el Parlament dugués a terme les seves polítiques). Ara no podran fer prosperar cap de les seves iniciatives polítiques. Els està bé, com dic: si haguessin sigut més humils, tindrien més opcions de fer prosperar les seves propostes, pactant-les amb JxS (i la participació de CSQP, si calgués). Ara no podran fer res. És el preu que han de pagar per tanta supèrbia i irresponsabilitat, i algú madur i veterà com vós ho ha aconseguit.

Realment, amb la vostra trajectòria política des del 2012, i més concretament en els moments complicats (la crisi pre-9-N, la crisi post-9-N, les desavinences amb ERC, ara la possibilitat que la legislatura decaigués), heu demostrat que sou un gran polític (la darrera acció, és a dir, la maniobra per a desactivar políticament la part de la CUP irresponsable, és una obra mestra).

Crec que sou el millor polític que ha tingut Catalunya des d'en Macià.

Ara només desitjo que el vostre capital polític s'aprofiti també per al procés d'independència. Espero que no us aparteu del tot de l'acció política. Tenim un equip d'altura, amb noms excel·lents per a tirar-ho endavant (en Puigdemont, en Jonqueras, en Romeva, en Bel, na Casals, na Munté, en Baños, na Forcadell, abans en Vila d'Abadal, n'Altafaj, el jutge i ara senador Vidal, els eurodiputats Tremosa, Maragall o Terricabras, el Consell Assessor per a la Transició Nacional, en Sànchez...). Però el vostre capital polític és majúscul. Així que espero veure-us en actes, en cancelleries, en fòrums internacionals, arreu on calgui. Segur que encara podeu aportar molt, encara que sigui lluny de la primera línia que és la presidència de la Generalitat, però amb molta eficàcia.

Moltíssimes, moltíssimes gràcies, president Mas.

dimarts, 24 de novembre de 2015

Risc de trencament a la CUP? I què es pensaven que era la política?

Des de diversos digitals, hom anuncia el risc de ruptura interna de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) en cas que se la forci a haver de triar entre fer en Mas president, d'una banda, i no fer-lo i llavors obligar a repetir eleccions al març del 2016, de l'altra.

L'altre dia vaig parlar amb en Jordi Martí, regidor de la CUP a Tarragona, via Facebook. Tot xatejant, vam parlar de diversos temes (política de defensa, investidura d'en Mas, valoració del pla de xoc adjunt a la declaració d'inici d'independència, escola pública/concertada, etc.). El vaig interpel·lar sobre diverses qüestions relatives a aquests temes.

En parlar de la presidència de la Generalitat, em va confirmar això mateix: si es pressiona massa en aquesta línia, hi ha la possibilitat que la CUP es migparteixi. No s'ha d'oblidar que dins la candidatura CUP - Crida Constituent hi ha diversos grups i moviments, cadascun amb els seus matisos. Però el trencament podia afectar més coses (a banda de la relació interna de forces): en Jordi em va donar a entendre que, si la CUP opta per fer president en Mas, una part dels votants que havien confiat en la CUP podria passar-se a altres opcions polítiques d'esquerres (bàsicament, Podemos). Aleshores no vaig analitzar gaire aquest aspecte, però realment ho hauria de fer: és un tema no menor.

Tanmateix, voldria fer algun apunt sobre aquest fantasma que recorre l'espinada de la CUP.

Em fa gràcia (o llàstima, no ho sé) que els cupaires esgrimeixin aquest argument per no haver d'afrontar la investidura d'en Mas.

Què es pensaven que era, la política?

La política és prendre decisions. I això comporta, inexorablement, deixar algú insatisfet. Això passa en tots els ajuntaments, en totes les regidories i batllies, en tots els governs, en qualsevol organisme públic (un consorci sanitari, una universitat, etc.). Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) s'ha deixat votants pel camí al llarg dels anys per les decisions que ha pres quan ha governat. Fossin encertades o no, sempre hi ha hagut persones properes a CDC a qui no els ha agradat aqueixes decisions. Per això CDC ha anat perdent suports lentament.

En aquest sentit, els diputats de la CUP també han de prendre una decisió, inevitablement, sense escaquejar-se. Ho han de fer perquè és la seva responsabilitat. Sortir escollit diputat implica aquesta obligació. No prendre una decisió per por a perdre part dels teus suports és trampós. Això no és política. És salvar el cul. És com si un partit polític només pensés en ell mateix, no pas a servir la societat. La CUP semblava que havia de trencar amb aquestes inèrcies, però veig que les aplica igualment...

Doncs no: la CUP ha d'afrontar el debat, pensar què és millor per al país (i no què és millor per al partit o fins i tot per als seus votants), prendre una decisió i assumir-ne les conseqüències. Això és fer política.

Fins ara, la CUP pràcticament només tenia regidors als ajuntaments, gairebé sempre a l'oposició (l'Ajuntament de Badalona n'és l'excepció des d'aquest 2015). Del 2012 al 2015, la presència de la CUP al Parlament ha sigut testimonial: sols 3 diputats, amb poca capacitat d'incidir en les polítiques. I és molt fàcil proposar coses des de l'oposició: això no desgasta. Però ara la CUP té prou pes al Parlament de Catalunya i ha de prendre decisions que no agradaran a la totalitat dels seus votants. Quan arriba l'hora de prendre decisions, sempre es trepitjarà un ull de poll.

Això li va passar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el 2003, sota el lideratge d'en Josep-Lluís Carod-Rovira. El partit tenia a les seves mans pactar amb Convergència i Unió (CiU), tot potenciant el pla nacional, o pactar amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alterantiva (ICV-EUiA), per tal de fer una majoria d'esquerres. Abans d'anunciar la decisió (fer el tripartit d'esquerres), en Carod-Rovira va explicar en un mitjà de comunicació que, a la seu del partit, havien rebut una comunicació d'una votant, on els deia que si pactaven amb CiU no els tornaria a votar mai més; però també va reconèixer que altres votants també havien anunciat que abandonarien el partit si pactava amb el PSC (un militant històric d'ERC a Sabadell amb molt de pes va plegar per això).

Doncs bé: la CUP està en una cruïlla pareguda. Ha de decidir forçosament fer en Mas president o portar-nos a noves eleccions, perquè aquesta és la seva obligació com a polítics, i assumir el desgast que això pot ocasionar-los.

Al capdavall, això és el que li ha passat a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) aquest 2015 o al PSC anys abans, arran del procés sobiranista. Tots dos van optar per abandonar la via sobiranista, i llavors força militants i votants van marxar-ne i van crear altres plataformes polítiques que han acabat orbitant a l'entorn de CDC i ERC. Dins ERC, es va viure un procés semblant el 2010, amb militants descontents amb el tripartit. Les decisions de la cúpula d'ERC no agradaven molts militants, va sorgir Reagrupament (RCat) -ara satèl·lit de CDC- i ERC va perdre la meitat de vots el 2012.

En tot cas, el comportament d'aquests partits que han patit escissions ha sigut molt més madur que la CUP. Els dirigents que han quedat al PSC sabien que decidir entre el sobiranisme i l'unionisme els dividiria. Els indicis eren evidents. Però no van defugir prendre la decisió que van considerar més adient, sabent que, fos el que fos el que decidissin, perdrien un gruix considerable de votants i militants.

La CUP, en canvi, no mostra la maduresa del PSC. Prefereix amagar-se sota les faldilles de l'idealisme. Aquesta immaduresa es tradueix en la incapacitat de prendre decisions que els implica esforços i tensions. Ho veiem en el tema de la investidura. Però també en altres camps: "Governem-nos!", deien, però quan és l'hora d'entrar al Govern a governar no volen ser-hi (!?). "Desobeïm!", també proclamaven, però no van entrar a la mesa del Parlament. Això sí: obliguen els altres a emprendre el camí de la desobediència, i les galtades judicials per la desobediència que les engalti la presidenta del Parlament, no pas els cupaires...

Això de "no volem entrar en aquesta disjuntiva (o Mas o març)" no és només incapacitat per a afrontar responsabilitats; és també una excusa de mal pagador. Em recorda l'argument del Partit Popular (PP) i molts unionistes per a no afrontar la secessió de Catalunya. Segons el PP, Catalunya està partida per la meitat: un 50% vol la independència i un 50% no. I això és argument de sobra per a ells per a no tirar endavant la independència. Deixant a banda que no saben comptar (a favor de la independència ho està el 48%, en contra el 39%, i la resta són gent que han votat partits que han dit clarament que no s'han de sumar al no -UDC, Catalunya sí que es Pot i Partit Animalista-), això és una fal·làcia. En efecte, si el 50% no volgués la independència de Catalunya, voldria dir que la mateixa quantitat de gent la vol. I, per tant, segons el raonament del PP, també seria prou argument per a tirar-la endavant. Doncs la CUP fa el mateix: com que estem dividits i en risc de ruptura, no parlem del tema. Au.

I què us pensàveu que era, la política? Era això mateix, companys, i no una altra cosa. Per tant, assumiu les vostres responsabilitats. Benvinguts a la política. I si no us agrada, ja ho sabeu: torneu a fer assemblees on no hi va el 99% de la població. Allà segur que no hi ha risc de trencadissa.

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Votar CUP = vetar el programa de la CUP

1) La CUP vol que la Generalitat apliqui un pla de xoc contra la pobresa, els desnonaments, etc.

2) La CUP ha reconegut que Junts pel Sí ha de formar govern. I que aquest govern ha de dur a terme aquest pla de xoc.

3) A més, la CUP ha dit que no vol formar part d'aquest govern.

4) Alhora, la CUP vol vetar en Mas com a president de la Generalitat (encara que va dient que "no és qüestió de noms").

5) Total: quan Junts pel Sí presenti en Mas com a candidat a president, la CUP impedirà la investidura, ergo no es podrà formar govern.

6) Per tant, caldrà convocar noves eleccions i... no es podrà dur a terme el pla de xoc contra la pobresa, els desnonaments, etc.

7) Conclusió: la millora manera de no aplicar el programa electoral de la CUP és votar la CUP.

En resum, la CUP diu que van lents perquè van lluny. I tant: fent tombs a la sínia el recorregut és infinit. No m'estranya que se'ls espatllés la furgoneta.

dimarts, 29 de setembre de 2015

El procés passa per en Mas, agradi o no a la CUP (encara que no necessàriament amb la figura de president)

El resultat de les eleccions del 27-S són molt bons per a l'independentisme. Per primer cop, hi ha una majoria absoluta clara, obtinguda amb una participació rècord (78%). I el full de ruta cap a la independència està ben lligat.

A més d'un independentista li hauria agradat que hi hagués hagut un 50% de vots independentistes, i no el 47% que hi ha hagut finalment. Però és que el "no" ha sumat el 39%. La resta (Catalunya Sí que es Pot, Unió, PACMA) ja han dit que no se'ls ha de comptar ni al "sí" ni al "no". Per tant, que els unionistes no es facin trampes al solitari: l'independentisme també ha guanyat en vots folgadament.

Dit això, la qüestió més candent passades les eleccions és si n'Artur Mas podrà seguir sent president de la Generalitat, com vol el conglomerat de Junts pel Sí. Aquesta candidatura té 62 diputats, de manera que l'abstenció de la CUP en la investidura (que és el que deixava caure la gent cupaire quan sortia a la tele) ja no és suficient per a permetre que en Mas sigui president (la CUP sempre deia que no volia votar en Mas com a president, però no es tancaven a l'abstenció per a permetre-la). Ara, com que tota la resta de partits (PP, PSC, C's, CSQEP) tenen 63 diputats, la CUP es troba en una cruïlla.

Segurament, a la CUP tenen difícil de reconsiderar res, perquè és una decisió presa en les assemblees, i si algú allà dins volgués reconduir-ho ho tindria molt complicat.

Tanmateix, és una evidència que el procés passa per en Mas. Només deixaria de passar per ell si ho decidís ell en una decisió personal. Però si no es dóna tal circumstància, el procés s'ha de culminar amb en Mas sent-ne capdavanter.

Alerta: no dic que hagi de ser president de la Generalitat. Seria el rol més lògic a priori, però no és això el que dic. El que dic és que en Mas hi ha de tindre un rol rellevant, agradi o no a la CUP.

En Mas ha fet molt pel procés: ha fet que CDC es passés a l'independentisme clarament; ha desafiat l'Estat amb el 9-N (i per això ara té una querella penal); i té una agenda internacional important que ha permès que el procés fos una carpeta de les cancelleries d'arreu.

La CUP, però, amb el seu tancament de mires que  caracteritza alguns dels seus components (no pas tothom, cal dir-ho), ha dit que de cap manera l'investirà. Els arguments que donava n'Anna Gabriel la nit del 9-N eren els següents: no volen investir president algú que representa l'autonomisme, la corrupció, l'establishment i les retallades. Com veurem, aquests arguments no tenen cap base; potser per això n'Antonio Baños (que és molt llest) ja ha eliminat dos d'aquests arguments quan ha fet declaracions.

Vegem-ho.

1) La CUP no vol fer president algú que representa l'autonomisme. Molt bé: precisament n'Artur Mas ha liquidat l'autonomisme. Certament, més gent hi ha col·laborat, com ERC. Però ha sigut el president de la Generalitat que ha posat aquesta institució a la porta de sortida de l'autonomisme. Per tant, aquest argument hauria de portar la CUP... a votar en Mas com a president!

2) La CUP no vol fer president algú que recorda la corrupció.

D'entrada, demano a la CUP que aporti alguna prova que demostri que en Mas és corrupte. La tenen? No. Doncs? Mentre no es demostri el contrari, en Mas és innocent. Per tant, esgrimir aquest argument no implica vetar en Mas com a president.

Algun cupaire em dirà que Convergència ha tingut casos de corrupció. Ho accepto. I jo sóc el primer que ho condemno (de fet, des de Ràdio Falset vaig contribuir a lluitar contra un cas clar de corrupció al Priorat, protagonitzat per Convergència, resolt judicialment). Però, si acceptem aquesta tessitura, llavors s'ha de demostrar clarament que en Mas ha col·laborat en corruptel·les, o bé les ha permès. I de moment no hi ha cap evidència en aquest sentit. No hi ha cap sentència ni investigació en aquesta línia, excepte el clan Pujol (cert és que n'Oriol Pujol va ser mà dreta d'en Mas durant un temps, però un cop va ser imputat, els convergents se'l van treure de sobre, que és el que cal fer en casos així).

Però aniré més lluny. Conec casos de mala praxi de la CUP o dels seus membres, actuacions en algun cas properes a la corrupció. A Valls la CUP va contractar uns detectius privats (la famosa Método 3) per a investigar un particular (no un polític: un particular). I a Girona hi ha hagut un cas d'enxufisme d'una persona molt propera a un membre de la CUP, el qual, per cert, no va fer res per a denunciar-ho. Sí, simpatitzants de la CUP que em llegiu: la CUP també ha flirtejat amb la mala praxi. I ningú de la CUP, tan puretes ells, ho ha condemnat.

Si hem de mirar la netedat de la gent per a donar-los legitimitat per a governar o incidir en un govern, la CUP tampoc en té. De fet, aplicant-se el seu codi ètic, ja no s'haurien hagut de presentar a les eleccions... Dic "tampoc" perquè, al final, la corrupció o la mala praxi es troba arreu: n'ha tingut CDC però també UDC, el PSC, ICV (sí: ICV també, amb el tripartit), el PP, Podemos, C's (l'enxufament d'en Cañas al Parlament Europeu, tot i estar encausat, és d'escàndol)... i, com veiem, la CUP.

Que hi hagi gent corrupta en aquests partits no vol dir que un membre d'aquests partits no es mereixi oportunitats. Dins CDC hi ha militants honestos. També dins el PP (quan va esclatar el cas Bárcenas, alguns militants del PP al País Basc es van empipar força: deien que ells s'havien jugat la vida mentre altres del PP s'embutxacaven calerons). I jo, quan voto, no miro si en un partit hi ha hagut casos de corrupció (perquè llavors no podria votar cap partit), sinó com els han resolt. El PP no els ha resolt. A C's els han resolt enxufant el presumpte corrupte al Parlament europeu. A Convergència han fet marxar els encausats. La CUP? De moment no ha fet res amb els seus casos de males praxis. Per tant, lliçons poques, amics.

3) La CUP no vol fer president algú proper a l'establishment.

Perfecte: precisament la persona que més ha tret de polleguera l'establishment català (unionista) ha estat en Mas. Si fos aquest un argument de pes, la CUP hauria de prestar-se a fer en Mas president.


4) La CUP no vol fer president algú que va fer retallades. Acceptarem que en Mas va fer mal fet amb les retallades (jo mateix vaig criticar la pujada de taxes universitàries). Però altres persones afirmen que, sense la seva política, la Generalitat hauria fet fallida. I llavors no tindríem ni sanitat, ni escoles, ni universitat. Afegim-hi que, segurament, si la CUP hagués governat també hauria hagut de fer retallades (o evitar que els diners dels impostos anessin a Madrid). Però bé: donem per bo aquest raonament de la CUP.

El que fa la CUP és jutjar en Mas per una cosa del passat. Com que fa anys en Mas va fer retallades, ara el castigarem de cara a la paret. Sense valorar si ara en Mas faria retallades. Ja veiem que no cal que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya jutgi en Mas pel 9-N: ja el jutja la CUP. I el resultat és el mateix: la CUP ja inhabilita en Mas abans que res, per tant, no cal que l'inhabilitin en un tribunal.

És més: pot la CUP incorporar en les polítiques del nou govern les seves propostes en el camp social? Sí. Poden dir: "et faig president si tu apliques aquestes polítiques". Doncs on és el problema?

El problema és que la CUP simplement no vol Mas i punt, com un empestat. I no reflexionen sobre els motius, perquè, com acabo de demostrar, tots aquests motius que addueixen no s'aguanten per enlloc. Senyal que el que volen és, simplement, vetar una persona. Això és sectarisme. El que haurien de fer és raonar sobre si aquesta persona és vàlida o no com a president. Però això és una activitat diferent de vetar, i molta gent de la CUP no vol fer: el que importa és vetar i no pas reflexionar.

Del que no s'adonen a la CUP (perquè per a ells el seu projecte polític és millor que qualsevol persona -i si no que ho preguntin als veïns de Barcelona contraris a Can Vies, veïns que també són poble però que la CUP no ha escoltat en cap moment malgrat dir que vol defensar el poble) és que la dimensió en què està el procés fa imprescindible que en Mas estigui al lloc de pilotatge.

Fixeu-vos que no he dit que en Mas ha de ser president de la Generalitat. Certament, seria el càrrec més esperable. Però no és això el que dic. El que dic és que, a en Mas, no se'l pot apartar, i ha de tindre un rol molt rellevant.

D'entrada: la CUP no podrà de cap manera evitar que Junts pel Sí posi en Mas com a candidat. Potser la CUP proposarà altra gent: en Raül Romeva, n'Oriol Junqueras... fins i tot s'apunta a na Neus Munté. Però i si la vicepresidenta es nega (per lleialtat a en Mas) a prestar-s'hi? I si en Romeva, que fa la pinta de ser un home íntegre, respon que ell es va comprometre a proposar en Mas a la presidència de la Generalitat?

Per tant, quan en Baños diu que volen buscar un nom de consens, hi ha una dificultat prèvia: des de Junts pel Sí difícilment hi ha alternatives a en Mas. Per tant...

Enteneu-me: no estic dient que no hi hagi gent vàlida arreu. N'hi ha i molta. En Romeva, na Forcadell, en Bel, en Junqueras, el mateix Baños... Gent que aporten moltíssim capital. Però l'aposta de Junts pel Sí és en Mas i difícilment es faran enrere (a no ser que sigui el mateix Mas qui faci el pas enrere, cosa que veig molt improbable).

En conseqüència, la CUP es trobaran que només poden negociar amb el nom d'en Mas damunt la taula. En Mas entra a les travesses i no en pot quedar fora de cap manera.

Afegim-hi dues coses més. Primera: en Mas és un alt valor per a molta gent, especialment els qui van votar Junts pel Sí: un milió i mig. Molts d'aquests són gent d'ordre que no vol revolucions, i alguns fins i tot accepten la independència perquè la proposa algú d'ordre com en Mas, mentre que si només fos defensada per la CUP no l'acceptarien. Alhora, la CUP té tres-cents mil vots, i més d'un botiguer o autònom veu amb mals ulls les propostes polítiques de la CUP. Si la CUP diu defensar el poble, se suposa que també defensa botiguers i autònoms. No? Doncs ha d'acceptar que l'aposta d'aquesta part del poble és en Mas, i no serà mai les propostes polítiques de la CUP. Això els hauria de fer reflexionar: impedir la investidura d'en Mas és anar a favor del poble? Doncs no.

La segona consideració és el pes internacional d'en Mas. Ja ha fet molta feina a escala internacional. Posar-hi un nou president (per exemple, en Junqueras, en Romeva, na Forcadell) implica recomençar els contactes internacionals. Un pas enrere, en definitiva.

En resum, en Mas ha d'estar a la sala de comandament del procés. Tot plegat passa per ell (encara que, lògicament, molts altres hi aportin el que hi hagin d'aportar, que és molt).

Alguns politòlegs apunten solucions imaginatives. Per exemple, fer que el president de la Generalitat sigui una figura institucional i prou, posant-hi algú de consens (en Romeva tindria números, però potser algú més honorífic, una persona amb llarga trajectòria social) i que, alhora, en Mas fos una mena de conseller primer nomenat per aquest president (per tant, que no depengués d'investidures parlamentàries), que dirigís realment l'acció de govern i el procés d'independència. També es podria nomenar vicepresident encarregat de la independència, i que fos qui anés a les cancelleries. Són solucions que donen marge: permeten en Mas ser-hi i, alhora, els puretes de la CUP es quedarien contents. Tot i que renunciar a l'etiqueta de president pot ser un cop per a en Mas, simbolitzaria una certa enretirada per tal de facilitar l'acord amb la CUP i tirar endavant el procés d'independència. (Posar-se de número 4 per Barcelona a Junts pel Sí ja va ser una mica això.) Alguns periodistes ja apunten cap a aquesta solució (en Vicent Partal o en Pere Gendrau, per exemple).

En resum: la CUP no pot pretendre vetar en Mas en un lloc rellevant del procés. El lloc més rellevant és el de president de la Generalitat. Si realment volen que no sigui president, hauran de treballar-se més els arguments, perquè, com he demostrat adés, són fal·laços. I no es pot aixecar un projecte polític sobre fal·làcies. Això ja ho ha fet el PP i Unió i mireu com han acabat a Catalunya: l'un és un partit marginal i l'altre ha desaparegut.

Potser seria més lògic que, en comptes de retreure a en Mas les coses negatives que hagi pogut fer (tots els mandataris tenen actius i passius en la seva acció de govern, perquè és humà), la CUP pensi en clau d'avançar i reconèixer què pot aportar en Mas en aquest tram final del procés (i més decisiu), que és molt (com els recorda un dels intel·lectuals més propers ideològicament a la CUP, en Ramón Cotarelo).

PS.- A les dues darreres eleccions municipals a Valls, vaig votar la CUP. Ni se us acudeixi, amics cupaires, de desqualificar aquest escrit meu titllant-me de proconvergent. Com us he dit, de lliçons les justes i de purismes encara menys, sisplau.

AFEGITÓ 1 (1-10-2015)
L'amic Albert Pereira em comenta -via Twitter- que la CUP no pot fer en Mas president perquè ho han dit del dret i del revés durant la campanya electoral. I ser coherent també és important, en política. En Pereira té raó, i hauria hagut d'esmentar-ho a l'apunt. Tanmateix, jo diria que les paraules exactes dels candidats cupaires era que no investirien en Mas (és a dir, no votarien "sí" a la seva investidura) deixant la porta oberta a abstindre's si calgués, per tal de permetre-la en cas que arribessin a un acord. Passa, però, que tal com ha quedat el Parlament l'abstenció de la CUP és insuficient. I corregir una cosa dins la CUP implica fer assemblees territorials de resultat incert (no és com la resta de partits, on les direccions poden variar algun punt programàtic).

AFEGITÓ 2 (1-10-2015)
N'Anna Gabriel ha dit als mitjans (al programa 8 al Dia de 8TV la nit del 30-9-2015, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio l'endemà) que la CUP proposarà a Junts pel Sí una mena de quadrumvirat, és a dir, quatre pesos pesants. Pot ser una bona fórmula, sempre, però que en Mas hi sigui present (com dic al títol, el procés passa per en Mas, agradi o no). No vaig saber veure que na Gabriel vetés aquest nom, però també és cert que, immediatament després, deia que molta gent no volia en Mas. (Això darrer és fàcil de rebatre: basta dir que molta més gent vol en Mas.) En fi, si la CUP té prou cintura (de moment demostra que en té) i generositat (això no ho veig tant), i alhora Junts pel Sí admet moltes qüestions programàtiques de la CUP (que no dubto que acceptarà), avui estem una mica més a prop de l'acord que ahir.








dimecres, 23 de setembre de 2015

27-S: voteu més que Independència: voteu Dignitat, voteu Democràcia

El 27 de setembre (27-S) és un dia crucial. Catalunya es respondrà una pregunta que feia molt de temps que tenia pendent de respondre.

Tots els coneguts em diuen que cal votar Independència. Però jo vaig més enllà.

El 27-S cal votar sobretot Dignitat. I Democràcia.

Perquè ha arribat l'hora de dir prou.

Ja n'hi ha prou que les elits de Madrid menyspreïn els catalans i que difonguin aquest menyspreu envers els catalans entre la població espanyola.

Ja n'hi ha prou de tindre un Estat en contra (com ha tingut històricament la llengua i la cultura catalanes i les empreses catalanes). Ara ens mereixem tindre un Estat a favor.

Ja n'hi ha prou que destinin els diners dels nostres impostos a projectes inútils (AVE, Castor, articles de luxe en ambaixades espanyoles...) que només enriqueixen les oligarquies madrilenyes. Ara cal invertir-los en educació, en recerca, en sanitat, en millores del sistema judicial, en el foment de l'ocupació, en el potenciament del nostre teixit industrial, en infraestructures que estiguin al servei del poble i de les empreses.

Ja n'hi ha prou que els poders utilitzin les estructures de l'Estat (que teòricament haurien d'estar al servei de la població, incloent-hi els independentistes catalans) per a difondre la por barroerament, mentint i falsejant-ho tot, a fi de condicionar el vot. Perquè la Unió Europea no expulsarà ningú, perquè les pensions dels nostres jubilats és obligació que les pagui la Seguretat Social espanyola (fins i tot en cas d'independència, altrament prevaricaria) i si no ho fes la Seguretat Social catalana podria fer-se'n càrrec perfectament, perquè cap banc no marxarà (el BBVA ja s'ha desmarcat del comunicat teledirigit per Moncloa en què la banca deia que se n'aniria de Catalunya), perquè no hi haurà ni en somnis un corralito. Apel·lar als fantasmes amb la intenció de modificar el sentit del vot és vomitiu.

Ja n'hi ha prou de corrupció política estructural, tant entre les elits madrilenyes com entre les elits barcelonines, les quals, per cert, sempre han defensat l'statu quo i que Catalunya no avancés com a poble, ni socialment ni nacionalment. És hora de construir un nou marc institucional on la corrupció política sigui ràpidament sotmesa a judici, i qui la practiqui que pagui. Una cosa que, per cert, amb l'Espanya actual no es pot fer (vegeu com s'allarguen els judicis de casos de corrupció a Espanya i com acaben en no-res).

Ja n'hi ha prou de discriminar la nostra gent. Catalunya és el 16% de la població espanyola i per tant ens pertocaria el 16% de les beques de l'Estat espanyol. Però a Catalunya arriben el 12% de les beques. Menys del que tocaria. I això malgrat les sentències judicials a favor de la Generalitat, que el Govern espanyol es passa pel forro. I em podeu dir per quins set sous un pare de família que viu a Catalunya però vol romandre a Espanya ha de veure com sa filla és privada d'anar a la universitat per culpa d'aquesta injustícia? Doncs cal plantar-se. Si no ens volen donar el que ens pertoca per justícia, hem de plantar-nos.

Ja n'hi ha prou de discriminar ciutadans espanyols (anomenats, per exemple, Clara Ponsatí o Albert Sánchez Piñol) pel simple fet de pensar així o aixà. Com a ciutadans espanyols, pensin el que pensin, tenen dret a ser protegits i acomboiats pel Govern espanyol, i no a ser vetats.

Ja n'hi ha prou de dir als catalans que no poden votar (o que, votem el que votem, no ho tindran en compte). El poble català (com qualsevol altra comunitat humana) té tot el dret de votar allò que cregui oportú per tal de dirimir què han de fer els governants. I l'obligació del Govern espanyol era vehicular un referèndum d'independència, en comptes d'impedir votar i, de passada, posar una querella criminal al president de la Generalitat i apartar un jutge de la carrera judicial per no haver fet cap delicte.

Quan, a una setmana del 27-S, vaig sentir la notícia que un grup d'intel·lectuals, empresaris i polítics espanyols reclamaven que es donés alguna cosa a Catalunya perquè ho veien com la solució contra la independència (respecte a la llengua, més inversions, etcètera), vaig indignar-me. Vaig pensar: ara? I en tots aquests anys, que Catalunya ha demanat això, per què des de Madrid s'ha negat a tot? Què va ser, si no, l'Estatut d'Autonomia promogut pel president Maragall? Això mateix. I quina resposta vam tindre de Madrid? El menyspreu i la retallada. I què van dir aleshores aquests mateixos intel·lectuals, empresaris i polítics davant dels planys de la societat catalana? Res de res. Ens van deixar tirats. I ara vénen a dir-nos que ens han d'oferir allò que ells mateixos van trepitjar i denigrar?

Davant de tanta infàmia, el 27-S hem de votar més que la Independència de Catalunya. Hem de votar Dignitat. I hem d'emetre el nostre vot amb tanta força perquè la Democràcia torni a brillar. Perquè cal dir prou d'una vegada a la perversió de la Democràcia que fan els poders espanyols, brandant les lleis quan després les incompleixen, utilitzant barroerament institucions de l'Estat que haurien de ser un model de neutralitat (des del Tribunal Constitucional fins al Banc d'Espanya) fins al punt que les desprestigien, donant lliçons de bon govern els qui han portat Espanya a la ruïna i han convertit la democràcia d'Espanya en una caricatura.

Per tot això, he decidit dir prou. Votaré Dignitat i Democràcia.