diumenge, 6 de novembre de 2016

Sobre la política lingüística de l'Estat català: l'única via factible per a la supervivència del català és fer l'espanyol optatiu a l'Ensenyament


I. INTRODUCCIÓ

S'ha debatut força sobre quin ha de ser l'estatus del català (i de l'espanyol i de l'aranès) en el el futur Estat català. Com que sóc professor de la Universitat Rovira i Virgili (on hi imparteixo o hi he impartit assignatures com Sociolingüística, o Multiculturalisme i Planificació Lingüística), hi ha gent que m'ha demanat el parer.

Faig, doncs, la meva aportació. Consti que la signo a títol personal: no parlo en nom de cap entitat, institució o partit polític.

Abans un aclariment: als espanyolistes hiperventilats o als independentistes intransigents que creuen que només ells tenen les Taules de la Llei gravades amb el dit de Déu, els notifico que, abans de criticar aquest escrit, se l'han de llegir fins al final; i que, si volen formular-hi objeccions, primer han de rebatre els arguments que dono com a suport a la meva proposta. Un cop els hagin rebatuts, aleshores podran qüestionar la meva proposta.

II. EL DEBAT DE L'OFICIALITAT NO ENFOCA BÉ EL PROBLEMA

El debat s'ha centrat en un tema legal-administratiu: si el català ha de ser única llengua oficial o si català i espanyol han de ser oficials tots dos (i, en tot això, cal encaixar-hi l'aranès).

Aquest debat, però, per a mi és inefectiu, perquè esquiva la qüestió central de la pervivència del català.

El problema més greu que té el català (i que pot fer que desaparegui) no és la seva oficialitat o no-oficialitat (tot i que un idioma d'ús oficial ho té més bé per a sobreviure, no cal dir-ho).

El problema més greu del català és que el 90% del catalanoparlants canvien a l'espanyol davant d'un castellanoparlant (independentment que entengui o no el català) i fins i tot davant d'un immigrant magribí, xinès, paquistanès o romanès (independentment que entengui o no el català i que entengui o no l'espanyol). Aquest és l'autèntic problema, i cal afrontar-lo.


Certament, algú podria dir que el fet que el 50% de la població de Catalunya té l'espanyol com a llengua materna també pot ser un problema per la supervivència del català. Però això no seria cap problema si tots els catalanoparlants usessin sempre el català en un context on el català fos preferent en àmbits administratius i escolars. Per tant, si es dóna cap situació problemàtica pel fet que hi ha gent a Catalunya que parla usualment l'espanyol, no és pas per la presència d'aquesta llengua, sinó per l'actitud dels catalanoparlants.

Per tal de copsar que aquest és el problema (i no tant l'oficialitat) i quin abast té, ens imaginarem dues situacions hipotètiques però que es poden donar perfectament: un xicot peruà que ve a Catalunya i un catalanoparlant que va a comprar un mòbil.

Posem-nos en la pell d'una persona provinent del Perú que s'instal·la amb la seva família a Catalunya. A casa seva parla espanyol. Quan mira la televisió que li arriba per ones terrestres, més del 80% de canals emet en espanyol; per tant sempre veurà la televisió en espanyol. Si vol comprar-se una revista especialitzada (per exemple, sobre motor, informàtica o un esport), el 90% de les que trobarà al quiosc estan en espanyol. Si cerca informació per internet, en trobarà en espanyol. Si vol buscar informació sobre un producte en webs comercials especialitzats, la trobarà en espanyol perquè hi ha moltes webs en espanyol; però si la web esmentada està en català també ho consultarà en espanyol, ja que les webs d'aquesta mena en català també tenen versió en espanyol. I, finalment, quan surti al carrer o xarri amb els veïns de l'escala, parlarà en espanyol i sentirà parlar només en espanyol, perquè els castellanoparlants se li adreçaran en aquesta llengua i els catalanoparlants també. En aquest context, per què aquest xicot peruà ha d'aprendre català? És més: encara que l'aprengui, no el farà servir mai!

La qüestió és molt més greu que la simple experiència personal. Si aquest escenari segueix inalterat, una nova allau d'immigració provinent de Sud-amèrica (posem per cas, que en 1o o 20 anys vingui mig milió de persones d'aquest continent) pot ser l'estocada definitiva per a la llengua catalana. Pensem que en zones del Camp de Tarragona, de l'àrea metropolitana de València, de l'àrea metropolitana de Barcelona o de l'extrem sud del País Valencià el català està al 30% o menys. Una allau així, en el context sociolingüístic i legal actual, implicaria liquidar el català en aquestes zones (que d'altra banda són les més poblades) i afeblir-lo allà on encara manté un cert vigor. Això seria obrir la porta a la desaparició futura.

Anem al segon escenari hipotètic: la configuració inicial d'un mòbil en el moment de comprar-lo a la botiga. Si, en comprar un mòbil, hom demana al dependent que el posi en marxa (perquè a l'hora de configurar-lo a vegades un és poc destre), en força casos el dependent selecciona automàticament l'espanyol com a llengua de la interfície, encara que el client sigui catalanoparlant (sol passar que el dependent ni tan sols ho pregunta al client). Es podria seleccionar la llengua catalana (iPad i iPhone tenen versió catalana, els mòbils en Android tenen versió catalana, les Blackberry tenen versió catalana...), però rarament es fa. Quan el dependent lliura el mòbil al client, pot ser que ja estigui en espanyol. Per què fa això el dependent? Alguns casos potser perquè és castellanoparlant i per a ell el normal és que el giny estigui en espanyol, i de fet ni es planteja si pot estar en català, perquè sovint ni sap que el català és a la llista d'idiomes disponibles. Però en altres casos perquè així segur que l'encerta: si el client és castellanoparlant l'encerta, i si és catalanoparlant també perquè els catalanoparlants saben perfectament l'espanyol.

Pensem que aquesta tria en mòbils té un impacte enorme en la presència d'un idioma a les noves tecnologies. Quan hom cerca webs o es descarrega apps, les webs multilingües apareixen en la llengua en què està el mòbil, i les apps multilingües es descarreguen en la llengua en què està el mòbil. Si el mòbil està en català, sempre que hi ha versió catalana en la web o en l'app es descarrega la versió catalana. Si està en espanyol, doncs en espanyol.

Ara poseu-vos en la pell dels productors d'apps: si molts catalanoparlants descarreguen apps en espanyol perquè a la botiga elsi han configurat el mòbil en aquesta llengua, és evident que les empreses tindran menys incentius per a fer la versió catalana d'una app. I potser al final veuran que no val la pena fer la inversió, és a dir, la següent app no la faran en català.

Ara bé: si els catalanoparlants no saben espanyol, el dependent de la botiga no activarà el giny en espanyol sense pensar-hi, sinó que l'activarà en català (o com a mínim demanarà al client en quina llengua vol la interfície del mòbil), i les versions catalanes de les apps i de les webs tindran més visitants i descàrregues.

He posat l'exemple de l'activació d'un mòbil, però l'automatisme es troba en altres àmbits. Així, pot passar el mateix en ordinadors a l'hora d'engegar-los i instal·lar-hi el sistema operatiu Windows (que avui dia ja s'ofereix en català des del moment inicial). Val també per a intel·lectuals catalanoparlants que fan llibres exclusivament en espanyol (bé que n'hi ha molts altres que els fan en català i espanyol) i per a blogs i videoblogs fets per catalanoparlants en què la llengua que empren és exclusivament l'espanyol (certament hi ha molts blogs en català, i algun altre blog de catalanoparlants està fet fa exclusivament en anglès). Aquests autors ni es molesten a fer-ho en català. A vegades m'he demanat si és que tenen intenció de menystindre els seus conciutadans que voldrien aquella informació en català. Però segurament la resposta seria que ho fan per practicitat: s'adrecen als castellanoparlants perquè n'hi ha més i, perquè, al capdavall, tot catalanoparlant pot seguir-los en espanyol.

Com es pot veure, el quid de la qüestió està en la capacitat dels catalanoparlants d'emprar l'espanyol amb fluïdesa. Mentre això passi, el català anirà camí de l'extinció.

I, doncs, com es pot aconseguir que el catalanoparlant parli en català al sud-americà, que els dependents de botigues d'electrònica activin la versió catalana del mòbil o del Windows i els autors de llibres, blogs i videoblogs posin informació en català? Doncs disminuint la competència lingüística en espanyol dels catalanoparlants (a canvi, com veurem, de potenciar la capacitat d'un catalanoparlant de parlar altres llengües importants en el comerç mundial).

III. L'ÚNICA VIA PER A SALVAR EL CATALÀ: FER L'ESPANYOL OPTATIU A L'ENSENYAMENT

A parer meu, doncs, l'única via per a salvar el català és fer l'espanyol optatiu a l'Ensenyament.

Dic "única via" no tant perquè sigui l'única, ja que n'hi ha més, sinó perquè és l'única via factible en el sentit que es pot aplicar sense remoure res, mentre que totes les altres accions impliquen remoure coses.

Tot seguit exposo les bases argumentals que em porten a fer aquesta proposta.

En tot cas, un avís: si en el futur Estat català el Govern (previsiblement amb ERC a dins, tal com apunten les enquestes actuals) no fa disminuir la competència lingüística en espanyol dels catalanoparlants, estarà condemnant a mort el català. I ha de quedar clar que, si no actua en la línia que plantejo, qui matarà el català serà ERC (i no pas el PP).

IV. LES TRES IDEES FORÇA QUE SUSTENTEN LA MEVA PROPOSTA

Els arguments que sustenten aquesta proposta es poden condensar en tres idees força, a saber:

1) Cal preservar el català.

Un dels motius (no pas l'únic) per a la independència de Catalunya és garantir la pervivència de la llengua catalana.

En efecte, amb l'estatus actual (dependència respecte de França i Espanya), la llengua catalana està encaminada a la desaparició [al final de l'apunt ho argumento en un apèndix].

Però amb això encara no n'hi ha prou, ja que, com hem vist, el fet que els catalanoparlants passin a parlar espanyol (o francès) sistemàticament a un forà pot comportar la desaparició del català, fins i tot en cas d'independència.

Enfront d'aquest escenari, el català angoixat per aquesta qüestió desitja l'adveniment de l'Estat català, per tal de protegir i promocionar l'idioma, però encara insuficient per si sol.

I aquí és on sorgeixen els dubtes existencials: en teoria, per a fer avançar el català caldria fer recular l'espanyol. Aquesta altra llengua ha d'anar cedint espais al català. Però això com es fa si, al mateix temps, la meitat de la població catalana és castellanoparlant d'origen?

En aquest punt emergeix la segona idea força:

2) Cal preservar els drets dels castellanoparlants de Catalunya.

Som una democràcia. El futur Estat català només pot veure's a si mateix com un Estat plenament democràtic. En això tothom a Catalunya hi està d'acord.

I la democràcia no és només votar cada quatre anys. Si només es fa això però es limiten altres llibertats civils (per exemple, la llibertat d'expressió), no és una democràcia. (Per això, el Regne d'Espanya, Rússia o Turquia no són democràcies. Els considerem democràcies perquè la gent vota cada quatre anys, però en aquests països es fan callar els dissidents o se'ls detenen, es tanquen diaris, no s'accepta la discrepància i, per a més inri, els polítics corruptes campen sense que la justícia pugui fer-hi gaire res. Per tant, no són democràcies reals. Tenen la forma externa de democràcia però internament estan corcats [sobre aquest tema, vegeu el comentari que fa en Vicenç Villatoro a l'Ara en una peça publicada el mateix dia que aquest apunt].)

Ser plenament democràtic, doncs, implica més coses que votar. Una d'aquestes coses és que els drets adquirits no s'han de fer enrere. Per exemple, si a partir d'un determinant moment les dones van poder votar, avui és impensable que se'ls torni a prohibir votar. Una societat democràtica no ho toleraria. Semblantment, si s'han assolit uns drets laborals determinats, és inadmissible que es perdin per a tornar al capitalisme d'abans del sindicalisme (i a fe de Déu que moltes empreses ho intenten: per això és important tindre unes institucions democràtiques fortes.)

Si l'Estat català ha de ser plenament democràtic, ha d'assumir que no pot retallar drets ja assolits.

Un dels drets existents avui a Catalunya és que els castellanoparlants poden usar la seva llengua davant les administracions públiques.

Per tant, en el futur Estat català cal garantir la pervivència del català bo i respectant els drets dels castellanoparlants ja adquirits.

3) Cal potenciar el multilingüisme, de cara a l'escena internacional.

Al marge de tot això, hi ha un altre fet a tindre en compte: amb la globalització, una societat emprenedora com la catalana es troba que ha de sortir al món. A vendre, a comprar, a aprendre, a establir relacions profitoses per a les dues parts...

Avui dia cal saber anglès per a anar pel món. En l'àmbit de les empreses, això és indefugible. Però si els catalanoparlants dominéssim alguna altra llengua a més de l'espanyol i de l'anglès, pensem en el francès, l'alemany, l'italià o el rus (només per parlar de les que tenen pes internacional i/o es parlen en països rics), se'ns obririen moltíssimes possibilitats.

En conseqüència, des de l'Ensenyament cal plantejar-se també el coneixement de diversos idiomes (i, de passada, treballar-s'ho de valent: avui dia, la presència de l'anglès a l'escola no garanteix que la gent surt de l'escola sabent molt d'anglès, per tant cal incidir-hi més).

Tenim, doncs, que la política lingüística del futur Estat català ha de conjuminar les tres idees força: treballar per a garantir el futur del català tot preservant els drets lingüístics dels castellanoparlants i fomentant el multilingüisme amb vistes al comerç internacional. Tot alhora.

V. COM ENCAIXA LA MEVA PROPOSTA AMB AQUESTES TRES IDEES FORÇA?

Quan plantejo que l'espanyol sigui optatiu en l'Ensenyament, l'escenari seria aquest:

- El català ha de ser la llengua de l'ensenyament i, a més, hi ha d'haver una assignatura de llengua catalana, obligatòria.

- Tothom que passi pel sistema educatiu català ha de sortir-ne sabent català i tres llengües més (a triar-ne d'entre una oferta).

Per què el català ha de ser obligatori a l'Ensenyament? Hi ha dos raonaments, un de molt pràctic i bàsic, i un altre de gran calat polític.

El raonament pràctic i bàsic és que la immersió lingüística en català a l'Ensenyament ha de continuar. Penseu que, amb la situació sociolingüística actual, és pràcticament l'única eina realment efectiva perquè un infant no catalanoparlant aprengui de debò el català. I, és clar, si el la llengua vehicular de l'ensenyament és el català, qualsevol infant ha de poder escriure en català, llegir en català i entendre el que diu el professor.

El segon raonament, de gran calat polític, és que el català és la llengua pròpia del país. Aquest concepte (llengua pròpia) sorgeix de l'Estatut d'Autonomia del 1978, i pot considerar-se equivalent al terme llengua nacional que empren altres constitucions d'arreu del món. Aquesta etiqueta permet distingir la llengua que té les arrels en aquell país (el català i l'aranès a Catalunya) de les llengües que hi han arribat posteriorment (el caló dels gitanos, l'espanyol, l'àrab, el romanès...), independentment de la proporció de parlants de cada llengua (una altra qüestió és que, en una llengua arribada de fora, hi hagi un percentatge de població prou elevat, i això es tingui en compte en la política lingüística).

Si el català és la llengua pròpia de Catalunya, és obligació de l'Estat català protegir-la. Senzillament, ho ha de fer l'Estat català perquè és inversemblant esperar que ho faci el Govern suec o mexicà.

Una altra cosa és que l'Estat català també hagi de vetllar per garantir els drets lingüístics individuals de grups lingüístics amb un mínim de gruix (seria el cas de l'espanyol i, en menor mesura, del caló, de l'àrab, de l'amazig, del xinès o del romanès, i segurament d'algun altre).

Dit d'una altra manera: l'Estat català ha de protegir tant sí com no l'aranès (mentre Aran formi part de Catalunya) perquè és llengua pròpia, i ha de fer-ho independentment del nombre de parlants; i, alhora, ha de plantejar-se les actuacions en política lingüística referides a l'espanyol només en la mesura que hi ha un gruix important de ciutadans catalans que usen aquesta llengua. De la protecció institucional de l'espanyol com a llengua nacional se n'han d'encarregar aquells països on l'espanyol és la llengua pròpia, com ara el Regne d'Espanya (on, semblantment, els drets lingüístics dels araboparlants que hi emigrin han de ser treballats a nivell de drets individuals).

I ara anem a la segona part: les tres llengües optatives. Es pot fer que l'estudiant (més concretament, la seva família) pugui triar. Així, a nivell general, el sistema educatiu públic pot oferir com a optatives francès, anglès, espanyol, alemany, italià i/o rus; i les famílies haurien de triar-ne tres.

Per si algú pensa que estudiar quatre idiomes és excessiu, només cal mirar el Principat d'Andorra. A l'Escola Andorrana, els estudiants aprenen quatre llengües (català, francès, espanyol i anglès). I tenen mètodes imaginatius, per exemple els continguts de matemàtiques es vehiculen en català i després es repassen en francès. Per tant, és perfectament factible ensenyar quatre llengües als estudiants catalans.

Quin resultat tindria això sobre la salut del català?

Imaginem que un 20 o 30% de la població decidissin que sons fills han de saber (a més de català) anglès, francès i alemany. Això implica no aprendre espanyol.

Segurament, aquesta tria la farien els que etiquetem com els de la ceba. Però també altra gent que considera que un que sap anglès, francès o alemany té moltíssimes més opcions de guanyar-se la vida que un que sap espanyol. I és que els països anglòfons, francòfons i germanòfons (Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, el Regne Unit, França, Bèlgica, Suïssa, Àustria i Alemanya) són potències econòmiques. De fet, tots aquests països són infinitament més potents econòmicament que Espanya. Afegim-hi que altres àrees geogràfiques tenen un coneixement bo d'anglès (l'Índia -un país emergent-, el Japó -un altre país ric-), d'alemany (cas de l'Europa central) o de francès (el nord d'Àfrica -un territori proper a casa nostra- i bona part de l'Àfrica subsahariana).

Tornem als efectes sobre la salut del català. Al cap de 20 anys d'implantar aquesta mesura, a Catalunya tindríem un 20-30% d'adults que no coneixen l'espanyol; o, com a molt, podrien entendre'l relativament (perquè s'assembla al català en alguns aspectes, i sempre hi haurà possibilitats de sentir-lo al carrer o a la televisió), però rarament formularien frases en aquesta llengua.

Si passés això, al cap de 20 anys qualsevol persona castellanoparlant que viu a Catalunya, independentment de si ha nascut a Catalunya o de si ha vingut d'Espanya o d'Amèrica, es trobaria que un percentatge relativament important de la població catalana no entén prou la seva llengua; i, en qualsevol cas, aquell ciutadà catalanoparlant no li respondria en espanyol (això sí: podria respondre-li en català però també en anglès, francès o alemany, si fos el cas).

Com es pot veure, minvant la competència lingüística en espanyol d'una part de la població de Catalunya s'inverteixen les tornes. Ara el català passa a ser la llengua de comunicació entre un castellanoparlant que ha vingut de Sud-amèrica i un catalanoparlant.

Per tant, aquest és l'únic escenari que garanteix la pervivència del català en una societat complexa com la catalana.

[Que ningú hi vegi un empobriment, en això: les persones que renuncien a aprendre espanyol, a canvi, estan obligades a aprendre 3 llengües a més del català. Això no és en cap cas empobriment, com es pot comprovar. I, en tot cas, qui decidís aprendre espanyol al sistema educatiu hauria de renunciar igualment a aprendre una altra llengua d'entre les que s'ofereixen. Per tant, vist així optar per l'espanyol en l'Ensenyament seria tan empobriment com optar per una altra llengua...]

VI. ENCAIX DE LA MEVA PROPOSTA AMB LES NECESSITATS DELS CASTELLANOPARLANTS

La majoria de castellanoparlants de Catalunya entenen que cal protegir i promocionar el català, i per això accepten mesures polítiques com la immersió lingüística en català a les escoles (la qual, d'altra banda, permet a sons fills adquirir coneixements de català a un nivell molt alt, cosa que serà positiva a l'hora de buscar feina, i per tant doble raó per a acceptar-ho com a pares).

Tanmateix, una part important d'aquest col·lectiu veuria malament que s'intentés prohibir la seva llengua. Seria una reacció lògica: intentar suprimir per via legislativa una cosa patrimonial teva només fa que posar-t'hi en contra, i amb raó (i s'hi posaria en contra fins i tot gent com en Gabriel Rufián, que té molt clar que cal potenciar el català!). Els catalanoparlants s'han sentit molt malament dins a França o Espanya, perquè aquests Estats han perseguit la llengua catalana. L'Estat català no pot caure en les mateixes pràctiques, perquè un Estat per definició ha de protegir els seus ciutadans, parlin la llengua que parlin.

El que proposo permet garantir la pervivència del català però alhora no significa carregar-se l'espanyol, ans al contrari: es poden mantindre perfectament els drets lingüístics dels castellanoparlants de Catalunya.

Però encara vaig més enllà i dono més arguments.

En el cas dels castellanoparlants de Catalunya, cal garantir que s'alfabetitzin en llur llengua. Efectivament, si a Catalunya la meitat de la població té com a llengua materna l'espanyol, és obligació de les institucions catalanes garantir l'alfabetització en espanyol dels fills d'aquest col·lectiu (els quals, per raons òbvies com la transmissió lingüística de pares a fills, també seran nadius castellanoparlants).

No alfabetitzar algú en la seva llengua no és bo. Dic una obvietat, però ha passat. Trobo trist que molts jóvens catalans de famílies romanesoparlants no hagin pogut aprendre a escriure la llengua de la seva família. Molts la saben perquè son pare o sa mare parla en aquest idioma a ca seva. Però no han tingut ocasió d'aprendre-la a escriure (a no ser que un progenitor fes l'esforç d'ensenyar-li-ho a nivell particular). A banda de la qüestió personal, aquí s'ha perdut una oportunitat, perquè si aquests jóvens sabessin escriure romanès, tindrien opcions de fer de pont entre empreses catalanes i empreses o clients romanesos i moldaus. Però si no saben escriure la llengua familiar, aquestes opcions laborals minven.

A vegades, no estar alfabetitzat en la teva llengua familiar pot arribar a ser molt contraproduent. Un cop, a Valls, vaig tindre una xicota araboparlant de 16 anys a classes de català per a adults. Li costava molt aprendre coses senzillíssimes, i la raó és que no sabia les lletres de l'alfabet llatí: Per tant, vaig decidir ensenyar-li les lletres de l'alfabet llatí. Per a fer-ho, primer vaig mirar-me les lletres de l'alfabet àrab, per tal de passar d'un alfabet a l'altre. El problema és que aquella xicota tampoc coneixia l'alfabet àrab: al sistema educatiu no s'ensenyava i sons pares no li ho havien ensenyat. És evident que aquesta xica ho tenia més difícil per a progressar econòmicament o socialment.

Hi ha hagut iniciatives en aquesta línia dins l'Ensenyament català. Fa molts anys, al sistema educatiu català es van introduir classes d'àrab fora de l'horari lectiu, precisament perquè els xiquets araboparlants s'alfabetitzessin en aquesta llengua. I, cap al 2013-14, a Olot es van oferir classes de xinès a l'escola pensant en els catalanoparlants (perquè de grans poguessin obrir relacions comercials amb xinesos) però al final van apuntar-s'hi també els fills de famílies xineses que viuen a Olot. Si això s'ha fet en àrab i xinès (desconec si s'ha fet també en romanès), amb un percentatge de parlants molt baix a Catalunya, com no s'ha de fer amb l'espanyol?

A banda, hi ha almenys tres raons més per a incloure l'espanyol en l'Ensenyament.

La primera és per aplicabilitat política. Recordem que una iniciativa política no es pot dur a terme si el gruix de la població s'hi oposa. En el cas que ens ocupa, si es demana als catalans si són partidaris de mantindre o de treure l'assignatura d'espanyol del sistema educatiu, estic convençut que el 80% dirà que vol mantindre'l (independentment de quina sigui la seva llengua habitual). Una altra cosa és que, per la raó que he esmentat, s'ofereixi la possibilitat a les famílies de triar altres llengües, la majoria de les quals de països molt potents econòmicament.

La segona raó per a incloure l'espanyol en l'Ensenyament és econòmica. Les empreses catalanes venen a tot el món. Per tant, també venen a Sud-amèrica i, passada la independència, també vendran a Espanya (com s'ha fet fins ara). Això vol dir que les empreses catalanes també necessitaran gent que conegui l'espanyol: comercials que van a vendre, administratius que atenen al telèfon... Si les empreses catalanes necessiten professionals que dominin diversos idiomes, entre aquests també hi ha l'espanyol. Ergo l'Ensenyament ha de fer que a la societat catalana hi hagi gent que sàpiga espanyol (de la mateixa manera que ara l'Ensenyament treballa perquè a la societat catalana hi hagi gent que sàpiga anglès).

I la tercera raó: adés hem parlat del fet que, en la política lingüística del nou Estat català, no s'ha de laminar cap dret dels castellanoparlants. Això implica una altra cosa: les administracions públiques han de garantir que l'espanyol pot ser usat en les relacions entre el ciutadà i l'administració pública si així ho demana el ciutadà (dret que ja existeix avui dia). (Això no cal garantir-ho a cap Constitució, n'hi ha prou amb un decret.) Doncs bé: si les administracions públiques han d'estar preparades per a això, cal que una part del funcionariat conegui l'espanyol. No cal pas tot, sinó aquell que pot haver de tractar amb el ciutadà (gent que atén el públic, inspectors d'hisenda o de treball, etcètera). Això implica que l'Ensenyament ha d'oferir la llengua espanyola.

VII. SERRELLS DE LA MEVA PROPOSTA

Cal reconèixer que la meva proposta implica una complexitat en el funcionament del sistema educatiu. Per tant, a l'hora d'implantar-ho cal tindre en compte les dificultats organitzatives.

D'entrada, oferir tants idiomes en el sistema educatiu implica més plantilla als centres. I això vol dir, és clar, posar més diners en el sistema educatiu.

També hi ha el risc que un professor de rus o alemany es trobi amb pocs alumnes a l'aula. Això pot passar si la majoria de gent prefereix francès, anglès, italià i espanyol perquè pensa que són més assequibles per a son fill, per exemple.

Per a gestionar aquests alts i baixos, en poblacions grans cal articular l'oferta d'idiomes i la plantilla necessària per a impartir-los a nivell de tots els centres educatius de la població (en tot cas, en poblacions petites això no es podrà fer).

A tall d'exemple: a la Costa Daurada, els botiguers demanen dependents que, si pot ser, sàpiguen rus. La raó és que un turista rus sol gastar moltíssim més que un turista francès, anglès, holandès, alemany o italià (a Catalunya venen molts més turistes de cada un d'aquests països -parlem d'uns quants milions anuals- que no pas russos, que quantitativament són pocs -no arriben al mig milió anual-; però un turista rus pot gastar quatre vegades més que un turista francès). Per això a Reus els botiguers voldrien que els seus treballadors parlessin rus; a Port Aventura també demanen rus; i a El Corte Inglés de Tarragona tres quarts del mateix. (L'escenari de Reus es repeteix a altres zones turístiques: vegeu el cas de Lloret.)

Doncs bé: malgrat aquest reclam evident, i les possibilitats que obre en el mercat laboral, en els centres de secundària del Camp de Tarragona el rus pràcticament no hi és present.

Cal que tots els centres de secundària del Camp de Tarragona ofereixin rus? No. Però en una ciutat com Reus, on hi ha diversos instituts, el rus podria ser ofert en un parell de centres. I allà on s'ofereixi rus, es podria no oferir alemany. Però allà on s'ofereixi alemany, es podria no oferir rus. De la seva banda, l'anglès, l'espanyol i el francès podrien ser oferts en tots els instituts. Aquest esquema es pot repetir en altres poblacions i comarques. Del que es tractaria és que les famílies de Reus poguessin triar institut en funció de les llengües optatives que volen per als seus fills. D'aquesta manera es podria dimensionar bé la plantilla de professorat d'idiomes en una àrea educativa.

Hi ha altres serrells. Per exemple, en algunes ciutats hi ha col·legis francesos (i, amb la independència, és esperable que també hi hagi instituts espanyols, com n'hi ha al Marroc o a Andorra). En casos així, la llengua del país del centre (francès o espanyol) no seria optativa, sinó obligatòria. Per a situacions així, caldria preveure adaptacions curriculars de la meva proposta. Per exemple, que, en aquests casos, hi hagués dos idiomes obligatoris (català i l'idioma del centre) i dos d'optatius.

D'altra banda, la meva proposta es fa sens perjudici d'incorporar-hi altres variacions a nivell local si una escola ho considera pertinent. Pensem en l'àrab, el romanès o el xinès. Podria ser que, en alguna escola, la presència d'alumnes que parlen un d'aquests idiomes arribi al 20% del total d'alumnes. Si fos el cas, en l'esmentada escola alguna d'aquestes altres llengües podrien entrar-hi en detriment d'alguna optativa.

Finalment, tot això no té en compte l'aranès, però és tan simple com donar total autonomia a Aran perquè els aranesos estableixin el règim lingüístic del seu sistema educatiu com elsi plagui i, a més, garantir que tot ciutadà aranès pot comunicar-se amb la Generalitat en la seva llengua i que rebrà resposta en aquesta llengua. (En qualsevol cas: a parer meu tot això no caldria, perquè sóc partidari que Aran esdevingui un Estat independent.)

VIII. IMPACTE DE LA MEVA PROPOSTA SOBRE EL MÓN ECONÒMIC

La meva proposta té un impacte en les relacions lingüístiques entre les persones però també en el món econòmic, especialment el que es vehicula a través de la xarxa.

Per exemple, avui dia es fan apps. Però moltes obvien el català, posant la interfície exclusivament en espanyol o, si és multilingüe, sense el català (en molts casos això ho fan empreses catalanes!). Aquest comportament passava en algunes webs (vegeu Atrápalo, amb seu a Barcelona, que quan elsi vaig demanar si tenien previst posar-hi el català em van dir que no). Certament, hi ha apps i webs en català. Però en moltes altres els seus autors ni es plantegen fer-les en català. Això passa perquè els catalanoparlants saben espanyol. Si saben espanyol, per què una empresa ha d'invertir diners a fer una versió catalana de l'app o de la web?

I no parlem només d'apps i webs, sinó de tot el que hi ha al seu entorn: pensem en Google Ads. Si hom mira una web o una app des d'un ordinador o mòbil en espanyol, els anuncis proveïts per Google en aquella app o web sempre surten en espanyol (i no pas en italià, per exemple, encara que la web estigui hostatjada a Itàlia). Aquí el català està invisibilitzat.

(Afortunadament, sempre hi ha excepcions. El cas, però, és que les excepcions són això, excepcions, i sovint provenen d'on no t'esperes. En seria un exemple Google, que ofereix no només els continguts en català, sinó també el traductor automàtic i l'anàlisi de veu (és a dir, que tu dictes a la màquina en català i transcriu el que dius). O, semblantment, mentre una empresa barcelonina com Atrápalo passa del català, la seva competència, Booking, amb seu a Amsterdam, té web i app totalment en català. El mateix es pot dir d'Airbnb. Encara podem esmentar el Manchester City, que té un compte de Twitter en català des que hi entrena en Pep Guardiola. Els citizens van pensar que, amb en Guardiola a la seva banqueta, a Catalunya augmentarien els seguidors del seu club. El respecte -digne d'elogi- envers el català de Google, Booking, Airbnb o el Manchester City contrasta amb la deixadesa de webs i comptes de Twitter institucionals del Govern espanyol i dels organismes que en depenen, que no empren el català pràcticament mai malgrat que molts ciutadans espanyols són catalanoparlants; i també contrasta amb certes webs en què si uses el català et censuren directament -és del cas de TripAdvisor-.)

En el món audiovisual, igual. Mirem quantes pel·lícules i sèries (tant en format DVD com a través d'internet) s'ofereixen amb àudio en català: poques. El cas de Netflix és simptomàtic. Quan va implantar-se a l'Estat espanyol (el 2015), se'ls va demanar si oferirien els seus productes audiovisuals amb àudio en català. La resposta de Netflix va ser que, si hi havia prou demanda, ho farien (no deixa de ser una resposta lògica des de la perspectiva empresarial). Ara: Netflix va fer trampa. Perquè si els catalanoparlants saben espanyol, ja no demanaran l'àudio en català. Siguem realistes: tothom (inclòs jo) si el que vol és mirar una pel·li o una sèrie concreta, la mira independentment de la llengua en què s'ofereix.

Ara situem-nos en un escenari en què el 20-30% de la població de Catalunya no domini prou l'espanyol (i, a canvi, conegui bé el francès i l'alemany). En aquest escenari, companyies creadores d'apps i webs, empreses com Netflix -i plataformes similars- o Atrápalo -i anàlogues, com cadenes hoteleres-, productores cinematogràfiques, creadors de videojocs, immobiliàries i qualsevol altra empresa (com les que ofereixen capses amb experiències) ja se'n cuidaran prou de posar els seus productes en versió catalana. Perquè, si no ho fan, el 20-30% de la població catalana (i, com més temps passi, més gent) no consumiran aquests productes. I qui renunciaria a un 20-30% del mercat, oimés quan aquest segment de població sol ser consumidor d'aquests productes?

Evidentment, es pot obligar per llei a posar tot això en català, com l'etiquetatge: es pot obligar per llei que una empresa que ofereix serveis a Catalunya -encara que siguin en línia- ha d'oferir les seves plataformes de comunicació en català. Però el simple fet que una part del mercat potencial no segueixi l'espanyol faria que les empreses canviessin la seva actitud envers el català.

A més a més: que totes aquestes empreses passin a incorporar massivament el català en els seus productes implica crear milers de llocs de treball relacionats amb la redacció, edició i traducció en català, tant en línia com en paper com en àudio. I oi que tots estem per la creació de llocs de treball?

IX. ALTRES ACTUACIONS FORA DE LA MEVA PROPOSTA

Al marge de la meva proposta, certament caldrà fer altres coses.

Una mesura evident seria fer una llei que obligués els jutges a redactar les sentències en català, i que les redactin en espanyol només quan les parts ho demanin (i, si només una demana una de les parts, aleshores que la redacti en català i després faci una traducció). Això donaria molt d'aire al català en aquest camp.

En aquest paquet de mesures addicionals, n'hi ha una de ben clara: l'espai televisiu. No és bo per a cap llengua que més del 80% de canals televisius que es reben en el seu territori siguin en una altra llengua. Les actuacions en aquest camp són relativament fàcils. L'espai radioelèctric és de l'Estat, i el 'lloga' (mitjançant concessions) a empreses privades perquè emetin televisió a través de l'espai radioelèctric (és l'anomenada televisió digital terrestre). Per a la concessió, es fa un concurs públic. En aquest concurs públic, l'Estat pot imposar unes condicions. Una d'aquestes condicions pot ser la llengua de l'emissió.

Això no vol dir, però, que tota la televisió terrestre del futur Estat català hagi de ser en català. Es pot deixar un percentatge en altres idiomes, una eina útil per a l'aprenentatge d'idiomes. Això obre la porta a mantindre alguns dels canals espanyols que rebem ara (amb un conveni amb el Regne d'Espanya n'hi ha prou). En tot cas, al mateix fer, també faria entrar uns quants canals en francès. La proporció ideal seria 70% en català, 15% en francès i 15% en espanyol (dins el 70% català hi entrarien les televisions locals, que pràcticament totes ja emeten en català). Fins i tot es podria facilitar l'entrada de televisions en italià, alemany o rus, en un percentatge reduït (per exemple, cinc canals en francès, cinc canals en espanyol -preferentment públics-, dos canals en alemany, dos canals en italià).

Ara bé: la televisió tradicional (la terrestre) cada cop té menys pes en el consum audiovisual. Les plataformes audiovisuals que arriben al nostre televisor per internet tenen cada cop més pes. Afegim-hi la televisió per satèl·lit. I, a més a més, hem de comptar-hi internet per si mateixa, consultable des de qualsevol ordinador, tauleta o mòbil. Els estudis indiquen que la gent jove cada cop mira menys la televisió tradicional i opta per nous formats (lligats a l'autonomia que ofereixen els mòbils i les tauletes) -aquesta tendència es donava ja al canvi de mil·lenni, però ha anat en augment-.

Per tant, les mesures legislatives han d'anar més enllà de la televisió terrestre (sense menystindre-la, evidentment). Caldria assegurar-se que, qui comercialitza continguts audiovisuals utilitzant l'espai radioelèctric o el cablatge implantat a Catalunya, ha d'oferir àudio en català de tot allò que ofereix. És més: es podria fer que, en aquests productes audiovisuals, la versió catalana sigui la preferent (és a dir, la que se senti per defecte; si es vol oferir un altre àudio a través del dual -com podria ser la versió original anglesa o francesa, o el doblatge a l'espanyol-, que l'usuari hagués de triar-ho expressament; pensem que si un televisor té els menús en anglès o espanyol també pot ser que se senti per defecte l'àudio d'un film en la versió original anglesa o el doblatge a l'espanyol, en comptes del doblatge al català). També caldria incidir en el cinema de gran pantalla i en el mercat de DVDs. Així, per exemple, qualsevol DVD venut en territori català hauria de dur àudio en català (al marge que pugui contindre altres versions lingüístiques).

Finalment, no cal dir que s'ha de mantindre la immersió lingüística. És a dir, que els continguts de matemàtiques, història, medi, etcètera, s'imparteixin en català. Ja hem dit que és l'única via realment efectiva per a fer que qualsevol infant no catalanoparlant aprengui el català a un nivell bo.

Però és que, a més, penso que l'escola hauria de començar a P-2. Algú pensarà que és molt prematur, però de fet P-3 i P-4 ja és prematur (a Hongria els infants van a l'escola als 6 anys), i portem igualment els nostres fills a l'escola amb 3 o 4 anys. La raó és que, en general, a P-2 els infants encara no articulen paraules (si bé entenen tot el que se'ls diu). Començar la immersió a aquesta data evitaria que els xiquets catalanoparlants que són minoria en una aula es posessin a parlar en espanyol (cosa que ha passat algun cop a P-3), ja que els infants a P-2 encara no diuen res i tindrien la parla de la mestra com a gran referent lingüístic (i la parla de la mestra seria, en aquest cas, el català). Això reforçaria la catalanoparlància de l'aula sense anar en detriment de la llengua espanyola parlada entre familiars castellanoparlants. (De passada, s'alliberarien moltes places de guarderia. Disposar d'una xarxa de llars d'infants amb places disponibles hauria de ser també un objectiu polític.)

X. ALTRES REFLEXIONS

1) Com pot suposar el lector, això que proposo només pot tirar-se endavant amb la independència. Mentre un territori catalanoparlant formi part del Regne d'Espanya, no es pot fer res de tot això i, per tant, el futur del català no està assegurat (només cal veure els intents del Govern espanyol per a desmuntar la immersió lingüística a l'escola catalana). En aquest sentit, si no s'assoleix l'Estat català, en un termini mitjà el català desapareixerà o, com a molt, quedarà residual, com elsi ha passat a tantes llengües sense Estat [vegeu l'apèndix del final].

2) Els sociolingüistes saben que amb l'oficialitat d'una llengua no n'hi ha prou per a garantir-ne la supervivència. L'exemple típic és l'irlandès. Irlanda es va independitzar del Regne Unit el 1922. L'irlandès va passar a ser oficial, i s'ensenya a l'escola. Però avui dia està al caire de l'extinció. Què va passar? Doncs que tothom sabia també anglès. I avui dia l'anglès pràcticament és l'única llengua parlada a Irlanda. Per tant, el debat no ha de ser (o no ha de ser només) sobre l'oficialitat, sinó sobre competències lingüístiques. Agradi o no, és això.

3) Quan he dit que, en l'Ensenyament, hom ha de triar tres idiomes entre diverses llengües optatives, no he concretat la fórmula de l'oferta. Però, en tot cas, es pot fer d'una manera o d'una altra, en funció de les necessitats de cada comunitat educativa, de cada població i dels constrenyiments en matèria de plantilla que pugui tenir el Ministeri d'Ensenyament. Per exemple, es pot oferir cinc idiomes optatius a triar-ne tres lliurement, o bé es poden oferir -a més del català- sis idiomes agrupats en paquets de dos en dos.

4) He posat el francès com una de les llengües optatives de l'ensenyament. Des del punt de vista de la gramàtica i del vocabulari, seria molt profitós que el francès passés a ser conegut per una gran part de la població catalana. La raó és que, en una situació de bilingüisme (com la que es viu a Catalunya) on hi ha una llengua dominant (en aquest cas, l'espanyol), la llengua no dominant va agafant paraules i construccions de l'altra. I això no té aturador. El resultat final és que, al cap dels anys, la llengua no dominant acaba sent un dialecte de la llengua dominant. Hi han entrat tantes paraules i construccions de la llengua dominant que ja n'és un dialecte. És el que li ha passat al gallec. Teòricament, el gallec i el portuguès eren la mateixa llengua... però avui el gallec sembla un dialecte espanyol, amb quatre diferències fonètiques lleus respecte de l'espanyol estàndard. Això també li podria passar al català. La independència és el primer pas per a corregir això; però el coneixement del francès ajudaria molt a evitar la propagació d'elements gramaticals, fonètics i lèxics de l'espanyol dins el català. No m'estendré posant exemples, però qualsevol lingüista sap que hi ha molts castellanismes que arraconen un mot o una expressió catalana, quan generalment aquell mot o aquella expressió catalana es diuen igual en francès. Si una part important de la població sabés francès i l'usés amb una relativa freqüència, la pressió de l'espanyol seria molt menys efectiva. Per tant, l'aposta pel francès a l'Ensenyament és més estratègica que no sembla.

5) Finalment: algú pot demanar-se si la meva proposta no pot comportar un risc d'incomunicació. Doncs no.

D'entrada, penseu que el català seria après per tothom. Així, el català la llengua franca de Catalunya, és a dir, la llengua de comunicació habitual entre gent que parla idiomes diferents, i no l'espanyol (com és ara en bastants casos), al marge de la llengua materna de cadascú.

Però els dubtes poden romandre en altres contextos. Per exemple, què passa amb la gent que va vindre a Catalunya provinent de moltes regions d'Espanya als anys 50, 60 i 70 del segle XX, que no han tingut ocasió d'aprendre català formalment (tot i que l'entenen). Si hi ha gent que no sap parlar espanyol, hi ha risc d'incomunicació?

Tinguem present que el que jo proposo s'aplicaria a partir de la independència de Catalunya. Per tant, els fruits arribarien al cap de 20 anys. I, al cap de 20 anys, pràcticament tothom que va immigrar a Catalunya als anys 50, 60 i 70 del segle XX ja serà mort. Quedaran, és clar, els seus descendents; però aquests ja hauran après català a l'escola, independentment de quina llengua parlin habitualment.

Seguint estirant el fil: podem trobar algú que digui que, a casa seva, volen veure els canals televisius en espanyol (aquell 15% de què he parlat adés); i que això implica que sons fills veuran canals televisius en espanyol. Aquí tampoc hi ha cap problema: recordem que l'espanyol continuarà oferint-se al sistema educatiu català com a assignatura optativa. Per tant, el que ha de fer aquella família, si vol consumir televisió en espanyol, és matricular sons fills a les classes d'espanyol. Aquell infant aprendrà català, espanyol i encara dues llengües més (que la família triarà).

Resumint: la meva proposta garanteix la pervivència del català; manté els drets adquirits dels castellanoparlants de Catalunya; i permet que la gent aprengui diversos idiomes a través del sistema educatiu. Tot això tindria un impacte molt positiu en la salut del català (i, a més, es crearien llocs de treball). I, tot plegat, mantenint uns paràmetres democràtics acceptables per tothom.


Pot ser que a algú no li agradi la meva proposta. D'acord. Però ha de tindre present que no tirar-la endavant implica un risc molt alt de desaparició del català. Dit d'una altra manera: qui defensi no aplicar la meva proposta, en realitat ha de dir als seus conciutadans que està d'acord amb la desaparició de la llengua catalana. Defensar la desaparició de la llengua catalana és legítim. Però en tot cas s'ha d'anunciar públicament abans de tirar endavant les seves propostes. Perquè el judici públic és indispensable en aquest cas.


Aquesta és, crec, l'acció que s'ha de dur a terme. És l'única possible en tots els sentits, i d'efectes positius clars per al català.

APÈNDIX: QUÈ LI PASSA A UNA LLENGUA SENSE ESTAT?

Sense Estat propi, una llengua té el 99% de possibilitats de desaparèixer.

Algú dirà que això passa quan un Estat persegueix una de les llengües que hi ha dins el seu territori. Efectivament: en part, la feblesa del català es deu a la persecució legal i a la repressió que n'han fet les institucions franceses i espanyoles del 1700 ençà. Però fins i tot en un Estat que deixi respirar les minories lingüístiques internes, sense ser agressiu (cas d'Itàlia), les llengües sense Estat que conté també van pel camí de la desaparició. Potser més lentament, però inexorablement (és el cas del català de l'Alguer: encara se sent, però la gent jove deixa d'usar-lo).

Si hom mira la història dels segles XIX i XX, es veu clarament com totes les llengües sense Estat han desaparegut (vegeu el dàlmata [costa balcànica]) o malviuen fins al punt que algunes desapareixeran durant el segle XXI (seria el cas de l'occità [meitat sud de França], el bretó [Bretanya francesa], l'aragonès, l'astur-lleonès, el sami [nord de Noruega, Suècia i Finlàndia], el napolità [meitat sud de Nàpols], el sicilià, el vènet [extrem nord-oriental d'Itàlia], el gal·lès, el hawaià, l'okinawès [sud de l'illa d'Okinawa], diverses parles de l'illa africana de Bioko -una antiga colònia espanyola-, el quítxua [al centre de Sud-amèrica], llengües índies de Nord-amèrica i Centre-amèrica, etcètera). Fins i tot alguna llengua amb suport institucional ho té complicat per a sortir-se'n (vegeu el basc, el gallec, el frisó [nord dels Països Baixos i entrant a Alemanya], el maori [Nova Zelanda], el sard o el cors).

Certament, el català es pot considerar una certa excepció a aquesta dinàmica, ja que s'ha conservat relativament i té presència en alguns àmbits importants (l'administració pública i l'escola, per exemple). Però és un cas anòmal. De tota manera, al costat d'aquest cert èxit, el català presenta símptomes de decadència. Als extrems nord i sud del domini lingüístic (Catalunya Nord i regió d'Alacant) i a la ciutat de València, el català pràcticament ha desaparegut (llevat d'enclavaments molt localitzats més al sud d'Alacant o alguns barris populars de València). I al Baix Llobregat centre i sud, a les grans urbs del Vallès, a les poblacions que rodegen Barcelona i a la faixa litoral que va de Salou fins a Calafell, la situació del català és precària (sempre amb alguna excepció, però també molt localitzada: el barri del Serrallo, el Baix Gaià, la vila de Gràcia o el centre de Badalona). Que el català estigui bé en altres indrets prou importants (Menorca, Mallorca, regió de Girona, Terres de l'Ebre, Ponent, Alt Pirineu, Catalunya Central, el Maresme i les zones del Camp de Tarragona i del Vallès que no són grans concentracions urbanes però on hi ha poblacions relativament grans) no ens ha de fer perdre de vista que el català ha perdut pistonada en prou llocs rellevants.

Els dos primers passos perquè la llengua d'un país desaparegui són: (1) fer que tothom que parla aquella llengua n'aprengui una altra i (2) fer que el país en qüestió passi a tindre comunitats importants que parlen una altra llengua, especialment la que s'ha fet aprendre als nadius.

Si mirem les territoris hongaresoparlants ho entendrem. Arran del Tractat del Trianon (1920, després de la Primera Guerra Mundial), Hongria va perdre la meitat del seu territori. Això fa que tots els països del seu voltant llevat de Croàcia (és a dir: Eslovènia, Àustria, Eslovàquia, Ucraïna, Romania i Sèrbia) tinguin territoris hongaresoparlants. Això causa tensions polítiques (entre Hongria i Eslovàquia, entre Hongria i Romania, i també dins Hongria [l'auge de l'extrema dreta en aquest país en part s'explica per Trianon, com l'auge del nazisme a Alemanya s'explicava en part pel tractat de Versalles, també de la fi de la Primera Guerra Mundial]). Però a nivell sociolingüístic ens interessa aquesta dada: a les zones hoganresoparlants de Romania (la major part de Transsilvània), Sèrbia (la regió de Voivodina) i Eslovènia (la ciutat de Lendava), el 1920 més del 90% eren hongaresoparlants. Avui, 100 anys més tard, només ho és el 50%. El fet que aquests territoris pertanyin a un altre Estat comporta que altra gent de l'Estat hi vagi a viure; i per tant la llengua original recula.

L'evolució de l'hongarès fora d'Hongria és semblant a la del maori o hawaià (arraconats per l'anglès, malgrat ser històricament hegemònics en llurs territoris) o a la del suec de la costa oest de Finlàndia. És a dir: passa arreu.

Fixeu-vos, doncs, que és això el que li ha passat al català: el 1920, el català era preeminent a Catalunya (a nivell parlat, vull dir); però després de les migracions castellanoparlants del franquisme, el català és la llengua de la meitat de la població. Van venir 2,5 milions de persones d'Andalusia, Múrcia, Extremadura, Aragó, etcètera, quan a Catalunya hi vivien 3 milions de persones. Això va ser possible perquè Catalunya pertanyia al mateix Estat que Andalusia. Certament, molts andalusos van anar també a Alemanya, o anaven a veremar a França. Però a França i a Alemanya no va haver-hi l'allau migratòria que va viure Catalunya. Aquest fet demogràfic, des de Catalunya no s'ha vist negativament (cosa que celebro); però no es pot negar que ha tingut un impacte negatiu sobre la salut de la llengua catalana. Això en part s'ha frenat amb les polítiques de normalització lingüística impulsades per la Generalitat a partir del 1980. La major part de població castellanoparlant de Catalunya ha acceptat aquestes polítiques de normalització lingüística, perquè entén que el català no pot ser marginat (com passava amb el franquisme) i que se l'ha de protegir per tal d'impedir-ne la desaparició. Però que la població castellanoparlant de Catalunya accepti aquest escenari de protecció del català no treu que la salut del català continuï sent precària pels avatars històrics (les migracions adés esmentades), polítics (persecució) i econòmics (grans empreses de multimèdia que es neguen a usar el català).

Tenim, doncs, el català en el camí de la desaparició. I si no s'ha consumat aquest procés és per la tossuderia del catalanisme. Però el procés d'extinció només s'ha pogut frenar, no pas aturar i encara menys revertir.

dissabte, 27 d’agost de 2016

El camí cap la independència passa per un referèndum: encara que Espanya s'hi posi en contra, a Europa l'acceptaran (segons en Martí Anglada)

Divendres 26-8-2016, al vespre, vaig anar a la conferència que va fer en Martí Anglada a la ciutat de Valls. Ja sabeu que n'Anglada és delegat de la Generalitat a França i Suïssa, i que té molta experiència internacional (com a periodista va estar a Itàlia, Israel, Alemanya, els Estats Units, Bèlgica -concretament al cor d'Europa, Brussel·les-, la Gran Bretanya i altres indrets de l'Orient Mitjà).

N'Anglada va afirmar que, quant a la independència de Catalunya, s'ha de fer un referèndum encara que no sigui acordat amb l'Estat (inclús va admetre que les probabilitats d'acord són molt minses, però que això no ha d'aturar el referèndum). I aquest referèndum s'ha de fer perquè, a parer seu, és el que espera la comunitat internacional. Va vindre a dir que, un cop tinguem un mandat democràtic, a les cancelleries europees ens atendran. I que per això cal fer el referèndum (i guanyar-lo).

(L'home també va dir que unes eleccions plebiscitàries donen aquest mandat democràtic, però ho va dir de passada i no va tornar a parlar-ne més.)

Aquest missatge d'Europa que diu que ens cal un "mandat democràtic" també ho explicava n'Oriol Junqueras fa temps. Ergo és una petició clara des d'Europa. Per tant, segons els seus coneixements i la seva experiència, cal anar a un referèndum tant sí com no.

Hi ha gent (sobretot abrandats) que defensen que la Generalitat organitzi un referèndum propi (un RUI, que es diu: referèndum unilateral d'independència). Altra gent hi veu riscos, com ara que, si ens mantenim dins la legalitat espanyola, un RUI sempre serà il·legal i, per tant, cal fer un referèndum a posteriori d'haver proclamat la independència (ja sota legalitat catalana).

En Martí Anglada va relativitzar aquest debat. Va dir que no importava si el referèndum era legal o no dins l'Estat espanyol (fins i tot va criticar/relativitzar l'ús de l'adjectiu "unilateral", donant a entendre que a Europa és un terme que no fa ni fred ni calor).

Segons n'Anglada, un referèndum serà acceptat a nivell internacional si compleix 5 requisits (entre els quals no hi ha el de si és acordat o no). En concret:

1) Cal haver fet prèviament una declaració de sobirania.

Aquesta mesura legitima la Generalitat per a no complir la llei espanyola si va en contra de la llei pròpia catalana (seguint el model els països bàltics quan van independitzar-se de Rússia a primers dels anys 90 del segle XX).

Dit altrament: amb aquesta declaració de sobirania, el referèndum català sense aprovació de l'Estat ja seria legal (sempre que hàgim demostrat que l'Estat espanyol es nega a autoritzar el referèndum, cosa que ja ha passat l'abril del 2014).

I el Parlament de Catalunya ja va fer una declaració de sobirania el gener del 2013.

Aquesta declaració de sobirania no s'havia executat fins ara, però n'Anglada creu que amb la votació de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent, el juliol del 2016, ja es va executar (i es podria executar també contra la Llei Wert). És a dir: el Parlament va fer una votació malgrat que el Tribunal Constitucional havia avisat els parlamentaris que no ho fessin. És més: si Espanya processa la presidenta del Parlament haurem d'executar-la de nou per tal d'incomplir el processament judicial. També va dir que, amb aquest processament contra la presidenta del Parlament, la comunitat internacional es convencerà que Espanya no és democràtica -ara ja mig ho veuen-.

2) Que hi participi més del 50% del cens.

N'Anglada va dir que, si participa més del 50% de la població, a nivell internacional s'acceptaria el resultat.

També va dir que a la consulta del 9-N hi havia participat menys del 50%. Per tant, cal que uns quants del "no" vagin a votar. I va apuntar una cosa que molts pensem: que els partits del "no" (bàsicament C's i PP, però també el PSC) poden incitar al boicot (aportant com a argument la il·legalitat de l'acció).

De tota manera, crec que és fàcil d'aconseguir més del 50% de participació. És una impressió subjectiva meva, però em sembla raonable. Consisteix a donar a entendre que si guanya el "sí" tirarem avant la independència.

Això pot fer que una part dels votants del "no" vagin a votar. Certament, molts altres s'abstindran, seguint les consignes dels seus partits de referència. Però crec que una part dels del "no" entendran que l'independentisme institucional (Parlament, Generalitat i presidència de la Generalitat) executaran el mandat democràtic i, per tant, no refusaran a exercir el seu dret de vot si s'ensumen que la independència es consumarà en poc temps (i ells són contraris a la independència).

I, si passa això, ja superaríem de sobres el 50% de participació. (Això diferenciaria el referèndum de la consulta del 9-N. En l'esmentada consulta, tothom sabia que no tindria efectes polítics immediats. Per tant, els del "no" no s'ho van prendre seriosament i, d'aquests, poquíssims van anar a votar -unes 200.000 persones-. Si el referèndum implica una decisió política de gran calat, estic segur que bastants del "no" preferiran votar. Tenim un referent que ajuda a pensar això: les eleccions plebiscitàries del 27-9-2015, amb gairebé un 80% de participació, inusual per ser unes eleccions autonòmiques. I és que tothom, inclosos els del "no", van entendre que ens hi jugàvem el futur de Catalunya dins o fora d'Espanya, i per això gent que no solia votar en unes eleccions autonòmiques va votar en les plebiscitàries, segurament pensant a assegurar el "no".)

3) Que guanyi el "sí".

Aquesta condició és òbvia.

Segons n'Anglada, només cal el 50% més un vot per al "sí". I va posar l'exemple del Brèxit. En efecte, en el referèndum de permanència o sortida del Regne Unit de la Gran Bretanya, el resultat va ser 52% marxar i 48% quedar-se. I ningú va demanar que calgués una majoria reforçada més enllà del 50% més un vot.

A partir d'això que va dir n'Anglada, vaig fer quatre números i vaig veure que, combinant els punts (2) i (3), el "sí" ho té molt bé.


Com de fet, imaginem-nos que tots els independentistes van a votar (i voten "sí"). Segons l'enquesta de juliol del 2016 del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el 48,2% de la població està a favor de la independència. Per tant, tindríem que un 48% com a mínim aniria a votar. Sumem-hi que alguns partidaris del "no" anirien a votar. Segurament, com he dit bona part dels del "no" s'abstindrien seguint la instrucció dels seus partits incitant al boicot. Però, també com he dit, crec que una part de la gent de "no" sí que anirà a votar, encara que sigui una part relativament petita, perquè si guanya el "sí" hauran d'empassar-se una independència que no volen. Això faria superar el llindar del 51% de participació. I, és clar, tindríem que, amb una participació -posem- del 55% (admissible a nivell internacional), la gran majoria seria per al "sí" (el resultat podria ser del 90% que "sí" d'entre tots els que han votat). Tot plegat és una fórmula endimoniadament dolenta per als unionistes (penseu que, amb aquesta fórmula, si participa el 51% del cens i un 26% vota "sí" ja val per a fer la independència...).

4) Que hi hagi una comissió internacional observadora.

Aquest aspecte el veig encarrilat perquè, segons que va explicar n'Anglada, s'han creat grups d'amistat amb el tema català en diversos parlaments europeus, i això és l'embrió de la comissió observadora.

5) Que hi participin els ajuntaments de ciutats grans i mitjanes i altres viles importants (posant-hi personal, instal·lacions, policia local, etc.).

N'Anglada va insistir molt en aquest tema. Si els ajuntaments importants no hi col·laboren, malament.

D'entrada, a parer meu crec que la majoria d'ajuntaments de poblacions grans estan a favor del tema. Pensem en Puigcerdà, la Seu d'Urgell, Tremp, Balaguer, Mollerussa, Cervera, Calaf, Tàrrega, Montblanc, Falset, Móra, Alcanar, Amposta, Tortosa, Cambrils, Reus, Torredembarra, Valls, Manresa, Sallent, Puig-reig, Gironella, Berga, l'Ametlla del Vallès, Vic, Manlleu, Torelló, Ripoll, Olot, Figueres, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Girona...

Fins i tot n'Anglada va dir que si un poble de 150 habitants no col·labora no passa res. Però les poblacions grans han d'estar-hi.

El mateix Anglada va posar nom i cognoms al repte: Barcelona. Efectivament, Barcelona ha de posar-se en aquest referèndum. Quan va dir això, totes les mirades van adreçar-se al mateix punt: el colauisme s'hi ha de sumar.

D'altra banda, hi ha altres punts complicats. N'Anglada no ho va dir, això, però els reporto jo:

a) Les ciutats de Lleida i Tarragona. Estan governades pel PSC (i en el cas de Lleida amb un paer en cap, n'Àngel Ros, que, com a figura política, en els darrers anys s'ha anat degradant i ha donat mostres de ser indigne del càrrec). Però és que, a més, en tots dos casos han pactat amb la dreta espanyolista (el PP a Tarragona i C's a Lleida). Aquests alcaldes només poden mantindre's a la cadira si PP i C's així ho volen. I, evidentment, imposaran el veto al referèndum. És a dir: per a salvar la cadira de dos alcaldes (que, a més, segurament no es tornaran a presentar a la reelecció el 2019) correm el risc que Tarragona i Lleida es quedin despenjades. En el cas de Lleida seria salvable si tota l'oposició carregués contra un alcalde desprestigiat. Però a Tarragona això és més complicat, perquè els partits sobiranistes hi són febles i, d'altra banda, el seu batlle, en Fèlix Ballesteros, manté la seva figura -tot i que té un cas de corrupció política als jutjats-.

b) Les ciutats que encerclen Barcelona: Santa Coloma, Sant Adrià de Besòs, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat..., governades pel PSC (però no em fa patir Badalona).

c) El litoral baixllobregatí: Castelldefels i Viladecans (potser no tant el Prat).

En canvi, no em fan témer les altres ciutats que encerclen aquesta àrea (Mataró, Canet de Mar, Malgrat, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Martorell, Igualada, Sabadell, Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Granollers, Sant Celoni... i també Badalona, com us deia).

En fi: n'Anglada és un càrrec del Govern assabentat. Per tant, crec que hi haurà referèndum el 2017. I que a la qüestió de confiança (prevista per a finals de setembre del 2016) en Puigdemont ho plantejarà. Potser ajuda a estovar la CUP de cara a la qüestió de confiança però també als pressupostos.

Un parell de coses per a acabar. Al final de la xarrada, n'Anglada va parlar de l'enquesta del CEO feta al juliol i la va valorar molt positivament.

I segon: va dir que, per la Diada, tothom havia de sortir al carrer. Va explicar que algunes persones li havien comentat que potser no calia sortir al carrer, sinó que el Parlament fes la feina. Però n'Anglada va advertir que la independència no cau del cel ni ve regalada un dia, i que cal ocupar els carrers cada vegada que toqui.

És més: va dir que si omplim els carrers, les cancelleries d'arreu sabran que el tema català no s'ha tancat, i que un dia o altre hauran d'afrontar la nostra decisió política (feta via referèndum). Però que si els carrers no s'omplen, deixaran de prestar-nos atenció.

Per tant, si voleu seguir el criteri d'un home documentat com és en Martí Anglada, ja ho sabeu: l'Onze de Setembre, al carrer!

divendres, 5 d’agost de 2016

En Quico Homs és el darrer de la vella Convergència

Quan, per a les eleccions espanyoles (20 de desembre del 2015 i 26 de juny del 2016), es va anunciar que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) hi presentaria com a cap de llista en Quico Homs, vaig arrufar el nas.

Representa que CDC s'havia de refundar i, alhora, projectar una imatge nova deslligada del pujolisme. I ho ha fet el juliol del 2016, renovant discurs, projecte i cares.

Això, però, implicava deixar enrere molts dels qui havien tingut responsabilitats dins del partit (encara que en algun cas això representés una certa injustícia, com és el cas d'en Jordi Turull -si bé manté un càrrec prou important, el de president del grup parlamentari de Junts pel Sí en el moment de fer la independència-).

Doncs bé: en Quico Homs representava més una connexió amb el passat convergent (immediat, si voleu, però passat al capdavall) que amb el futur. El maquillatge de col·locar en Miquel Calçada com a cap de llista pel Senat al juliol (una entrada d'aire fresc com la que ha fet tradicionalment l'ERC d'en Junqueras) no va esvair la sensació de 'retorn al passat' que implicava n'Homs.

Em fa l'efecte que la davallada de vots de CDC respecte de les eleccions espanyoles del 2008 i 2011 s'explica en part per la imatge de passat de n'Homs. (Dic "en part" perquè segur que hi ha altres factors: el fet que CDC no tingués lideratge clar des de l'apartament d'en Mas, o el fet que l'electorat de centre catalanista veu amb més bons ulls l'ERC d'en Junqueras.)

Que n'Homs representa la vella CDC ho hem vist amb l'esperpent que s'ha viscut al Congrés de Diputats. CDC vota d'amagat perquè el PP tingui un càrrec secundari a la Mesa del Congrés, a canvi que el PP permeti a CDC tindre grup propi. Quan salta la notícia, CDC a Madrid fa veure que no sap res d'aquest pacte. Això sol ja és per a fer empipar molts dels seus votants (per tant: una irresponsabilitat). Però, després, el PP es desdiu del pacte (pressionat per Ciutadans, ja que el PP necessita aquest partit per a accedir al govern) i la CDC pactista es queda amb el cul a l'aire.

El que queda de la vella CDC (inclosa n'Homs) hauria d'entendre que el seu rol a Madrid ja no és el que era abans. Ara han d'anar a defensar la independència. I això implica no pactar res amb el PP. Si CDC no té accés a grup parlamentari propi, potser és perquè ha presentat un candidat que encarna la vella CDC, en comptes d'un candidat nou.

Almenys ERC a Madrid ho té més clar i actua amb conseqüència, tal com esperen d'ells els seus votants. No es reuneixen amb el rei, s'abstenen en la votació de la mesa, i en Gabriel Rufián va dir que s'hi estarien divuit mesos (el temps de preparar la independència).

No nego la implicació de n'Homs amb el procés independentista, i la hi agraeixo. Però l'antiga CDC hauria d'espolsar-se les romanalles del vell peixalcovisme si vol realment alçar el vol (fet que ens cal per la independència).

dimarts, 26 de juliol de 2016

No és França contra Estat Islàmic: és França contra França

Els actes de terrorisme perpetrats a França per gent propera a Estat Islàmic (a la redacció del setmanari Charlie Hebdo el 7 de gener del 2015, a la sala Bataclan el 13 de novembre del mateix any, a la platja de Niça el vespre del 14 de juliol del 2016, en una església a Normandia el 26 de juliol següent, etc.) ha fet que el president francès, François Hollande, digués que atacarien amb més força contra Estat Islàmic a Síria i a l'Iraq. Això vol dir més bombardejos als feus d'Estat Islàmic.

Em penso que erren el tret. Es pot bombardejar a Síria i a l'Iraq, però això no resol el problema que tenen a França (i que pot tindre qualsevol país europeu, com s'ha vist també a Alemanya).

En efecte, els atemptats terroristes esmentats no els han comès gent d'Estat Islàmic residents a Síria o a l'Iraq, sinó ciutadans francesos i belgues.

Dit altrament: l'amenaça terrorista no és tant al Pròxim Orient (encara que també pugui ser-hi), sinó a França. Dins a França. Als carrers i a les cases de França.

Com s'ha comprovat, fer mal és molt fàcil. Disposar d'armes de foc o fabricar bombes no és tan difícil, però és que a més ara veiem com algú pot matar gent brandant el ganivet de la cuina o, simplement, llogant un camió. Són accions que les pot fer tothom, en qualsevol barri o poble de França, perquè són estris quotidians, tothom pot tindre un ganivet o pot llogar un vehicle. Així, qualsevol terrorista pot ser qualsevol que passa pel carrer. I aquests terroristes són gent francesa o belga, o que viuen a França o Bèlgica de fa temps (cas del que va embestir amb un camió a la platja de Niça).

Per tant, la solució militar a Síria i a l'Iraq no és la solució... perquè el problema que té França el té a dins. Perquè qualsevol que se senti menyspreat per Occident o per França i que hi resideixi pot fer mal als seus veïns.

Tot plegat evidencia el fracàs del model social francès. Els immigrants magribins i sons fills han estat marginats. Des del punt de vista econòmic (que s'ha traduït en un atur crònic entre el jovent, i si algun té feina sol ser la pitjor feina o la més mal pagada), però també social (se'ls dóna a entendre que no són ben bé francesos). De més a més, a França se'ls ha imposat que amaguin la religió perquè la mateixa França, superba com és, mira amb desdeny els qui van a missa o a la mesquita.

El resultat que tenen a França és que tota aquesta massa de gent no se senten a gust amb França; i n'hi ha prou que algú deseperat, o sense referents, o sense futur, escolti les proclames delirants d'Estat Islàmic i vegi que allò, com a mínim, dóna sentit a la seva existència.

Tota aquesta gent que atempta a França són de França o hi viuen de fa temps. França, doncs, està contra França. Mala peça al teler.

 

diumenge, 15 de maig de 2016

La consulta sobre el monument feixista de Tortosa evidencia les mancances d'alguns

La consulta sobre el monument feixista de Tortosa ha permès evidenciar les mancances d'alguns.

En concret, ha evidenciat la llunyania mental/sentimental de molta gent de Catalunya envers una part de Catalunya (les Terres de l'Ebre) i el poc sentit democràtic de molta gent de la CUP.

Com sabeu, a Tortosa, al mig del riu, hi ha un monument feixista. Podeu veure'l aquí. Pel que simbolitza, molta gent vol que es retiri.

L'Ajuntament de Tortosa ha respost a aquesta petició organitzant una consulta local (a fer el 28 de maig).

I això ha permès detectar els dos dèficits que esmentava adés.

El primer dèficit és la llunyania mental/sentimental de molta gent de Catalunya en relació amb les Terres de l'Ebre. Per exemple, un mitjà seriós com és El Món s'ha posicionat en contra de fer la consulta, al·legant que el monument s'ha de retirar tant sí com no pel que representa.

Si la gent d'El Món (i els que, des de fora de les Terres de l'Ebre, defensen el mateix) s'haguessin informat una mica, sabrien que a Tortosa hi ha bastanta gent que preferiria que no es retirés el monument. I que, entre aquesta gent, n'hi deu haver de franquistes (a Tortosa i a les Terres de l'Ebre sempre n'hi ha hagut, i han tingut un cert pes), però molts d'altres no són franquistes. Són gent que, simplement, preferirien que no es llevés el monument perquè se'l senten seu.

Aquest grup de gent no són afins a la dictadura franquista. Simplement tenen una adhesió sentimental a una cosa que l'han vista sempre.

Si la gent d'El Món fes l'esforç d'entendre la societat ebrenca, sabria que això és així. Però no: com que es queden en el pla polític (i no entren en el pla social), arriben a una conclusió que no s'adiu amb el sentir de molts tortosins.

I si l'Ajuntament de Tortosa ha optat per fer una consulta ciutadana, és perquè sí que coneixen el batec social de la ciutat. Saben que és una qüestió que depassa el simbolisme d'un règim polític: té a veure amb la identitat popular.

L'oposició a la consulta demostra, doncs, la incapacitat de molts catalans d'empatitzar amb les Terres de l'Ebre. I no es tracta de defensar el monument en qüestió, sinó de copsar el sentit de la consulta municipal.

El segon gran dèficit que ha desvelat la dita consulta és el poc gruix democràtic de la CUP. Segons la CUP, el poble ho ha de decidir tot, si pot ser assembleàriament. Per a ells, la veu del poble és el més important.

Doncs bé: quan arriba el moment de donar la veu al poble, la CUP s'hi mostra en contra. Al·leguen que, com que al feixisme se'l combat directament, no cal consultar res a la gent. Cal aplicar el criteri cupaire i ja està. Segons Vilaweb, la portaveu de la CUP a Tortosa ha dit, literalment, que "no acataran el resultat [de la consulta] si la majoria de tortosins opten per mantenir el monument".

Tot molt democràtic, a can CUP.

I això que són ells els que defensen que el poble decideix. Es veu que només pot decidir quan decideix el que vol la CUP. Si no, ha de callar.

Ja veieu, doncs, com una simple consulta ciutadana posa en evidència dues grans mancances: la manca de sintonia de la gent de fora l'Ebre envers l'Ebre i l'antidemocratisme de la CUP.

Curiós, que alguns que defensen que cal tombar un símbol feixista per antidemòcrata practiquin l'antidemocràcia igual que feien els feixistes...

Consti que, si jo visqués a la ciutat de Tortosa, votaria per retirar el monument (l'altra opció prevista a la consulta és mantindre'l però reinterpretant-lo).

Ara: el que no faré mai és intentar resoldre de fora l'Ebre estant un tema social (i no polític) que afecta els sentiments dels ebrencs, i encara menys impedir-los un procediment democràtic intern que els ha de permetre resoldre per ells mateixos aquesta situació.

Òbviament, sobra dir que el que tampoc faré mai és negar la democràcia i la participació ciutadana (com sí que fan els qui fan veure que defensen la democràcia i la participació ciutadana).

Perquè una cosa és reconèixer que un monument franquista no és acceptable en una ciutat i l'altra és negar la democràcia. Primer, la democràcia per damunt de tot. I si el poble decideix una cosa que no t'agrada, ho respectes si ets demòcrata.

dijous, 5 de maig de 2016

El mapa de partits polítics català

Anem vint anys enrere.

En aquell moment, CiU (la coalició de CDC i UDC, de centre-dreta) és un gran partit que ho domina tot. Enfront, hi ha el PSC, l'altre gran partit, autèntic contrapès (governa Barcelona, l'àrea metropolitana i pràcticament totes les ciutats grans i mitjanes del país).

Després hi ha comparses. Per la dreta amb regust espanyolista, PP. Al centre-esquerra, ERC, maldant per fer entrar el discurs independentista. I una esquerra més fluixa que un rave encarnada per ICV-EUiA (una coalició de coalicions que va rellevar el vell PSUC de l'antifranquisme i la transició). Tots tres a l'entorn de 10 diputats, no poden fer ombra als dos grans.

Aquest era el mapa polític català des del 1980 fins al 2010.

El 2012, eclosiona el moviment independentista, fet que fa trontollar el sistema de partits polítics català (per la banda independentista evidentment, però també per la banda espanyolista, com veurem). A més, el malestar per la crisi econòmica també remou i sacseja el racó esquerre del mapa polític català. (Un xic abans, el 2006, irromp C's, però durant força temps és residual: només té 3 diputats fins a la frontera del 2012.)

Com queda el mapa de partits polítics a Catalunya avui dia (maig del 2016)?

CiU s'ha trencat. I, de fet, UDC està a punt de desaparèixer (no té diputats enlloc, ha patit una escissió (DemoCat), molts militants es donen de baixa, té un deute enorme...).

CDC, que va a la baixa, està immersa en un procés de refundació (al juliol del 2016 veurem com queda), intentant desempellegar-se de l'herència negra (pujolisme, establishment, etc.), perquè, si no ho fa, també pot acabar desapareixent (en tot cas, si segueix és possible que sigui amb un nom diferent).


ICV també ha desaparegut, pràcticament. S'ha hagut d'aliar amb Podemos i amb la gent d'En Comú, i ha pagat el preu de pràcticament passar a ser no res als ulls de la gent. (Però és que sols també haurien pogut acabat desapareixent.)

El PSC és una ombra del que va ser. Amb prou feines mantenen un vot fidel d'antiga immigració a l'àrea metropolitana, i envellit, que els permet aguantar quatre bastions. La fuita de gent (NECat i MES, ara fusionats i convertits en satèl·lits d'ERC) els ha deixat amb la pell i l'os.

Irrompen la CUP i En Comú, segurament esperonats pel fastig de la gent amb la classe política, que no ha sabut resoldre els problemes de la gent (crisi econòmica) ni els problemes del sistema polític (corrupció, endogàmia, manca d'empatia, etc.). És una esquerra alternativa amb un discurs més contundent que deixa en ridícul ICV. La gent d'En Comú són una mica més possibilistes i institucionals que la CUP (per això s'alien amb Podemos, l'única cosa nova que prové del mapa polític espanyol). El fet que la CUP sigui un actor important en la política nacional és un fet inaudit si ho mirem amb ulls d'uns quants anys enrere.

C's pren volada i passa a ser una força mitjana. De resultes d'això, el PP encara està més arraconat. De fet, a Barcelona, els barris de classe alta deixen de votar el PP i passen a votar C's.

Només ERC se salva d'aquest terratrèmol, car ha aconseguit no tan sols mantindre's, sinó créixer (després de la maltempsada que va viure cap al 2010, amb devallada de vots inclosa) i amb una relativa pau interna (fet també inaudit).

Déu n'hi do.

El que és evident és que, després de la independència, el sistema de partits polítics català no s'assemblarà en res al de la Segona Restauració (1980-2017). I ja estem veient qui va i qui es queda.

diumenge, 3 d’abril de 2016

Rajoy, don Donde-dije-digo,-digo-Diego

Suposo que tots els qui llegiu aquest blog estareu d'acord amb mi quan dic que en Mariano Rajoy és dels pitjors polítics que hi ha al planeta.

De proves n'ha donades un munt. Però avui en relataré una d'encadenada, és a dir, una prova que es basa en tres fets separats en el temps.

En Rajoy acaba d'anunciar que vol impulsar una reforma perquè la jornada laboral acabi a les 6 de la tarda. Una idea, per cert, que fa temps que s'intenta impulsar des de Catalunya, en un equip on hi ha el sociòleg Salvador Cardús (professor de la UAB), la psicòloga Cristina Sánchez Miret o el diputat Fabián Mohedano (de Junts pel Sí, abans al PSC). Com sol passar, a Catalunya ja fa temps que llaurem quan a la Meseta surt la idea d'agafar una aixada.

Tornant a en Rajoy: no cal dir que els mitjans de comunicació se n'han fet ressò.

Però els mitjans potser també haurien d'explicar que en Rajoy va deixar caure que caldria suprimir les diputacions provincials d'Espanya... i ja no se'n va parlar més. En Rajoy ha passat quatre anys de president del Govern amb una majoria absolutíssima. Va fer res pel tema? No.

El govern d'en Rajoy també va anunciar, a mitja legislatura, que es passarien tots els festius que caiguessin en dimarts, dimecres o dijous a dilluns. Ha passat tota la legislatura i el més calent és a l'aigüera.

Seria d'agrair que els mitjans de comunicació reportessin aquesta línia temporal, i no el fet puntual en si. Alguns ho fan (és el cas d'en José Antich). Així la gent tindria més clar quin personatge ha governat a Espanya.

Estic convençut que, a Alemanya o Dinamarca, en Rajoy mai no hauria passat de conserge d'un ministeri; i tampoc m'hauria estranyat que hagués acabat perdent la feina.

dijous, 17 de març de 2016

Ses senyories a l'atur

Una notícia que ha passat per anecdòtica, però que per a mi no ho és: uns 60 diputats de la legislatura 2011-2015 han demanat de cobrar un subsidi perquè no troben feina.

Per què per a mi no és anecdòtica?

Com sabeu, durant l'esmentada legislatura es va a aprovar la reforma laboral, impulsada pel Partit Popular (PP), i que implicava reduir el cost de l'acomiadament. L'argument que donava el PP és que això afavoriria la contractació.

Doncs bé: d'entre aquesta seixantena de diputats n'hi ha algun del PP.

La pregunta cau pel seu pes: si la reforma laboral havia d'afavorir la contractació, com és que ara aquests diputats no troben feina?

Potser és que realment la reforma laboral no permetia crear ocupació?

Això demostra un dels dèficits de la política espanyola: molts diputats no tenen prou capacitat crítica, i només miren de tancar files amb el seu partit a fi de mantindre el poder.

Aquesta notícia enllaça amb una altra que va saltar fa temps: que el cost d'un gintònic al bar del Congrés de Diputats era molt baix. (La notícia va saltar en part què es rumorejava que l'empresa que tenia la concessió per a l'explotació d'aquest bar havia contractat gent en negre en altres bars.)

Ses senyories han tingut gintònics (i cafès, i refrescos, etc.) a un preu més baix del que tocaria, perquè el Congrés de Diputats (és a dir: tu i jo i tothom) ho subvencionava. S'han permès de votar una reforma laboral que no ha servit per a crear ocupació. I ara es troben sense feina i havent de pagar els gintònics al preu de mercat normal.

Quines ironies que té la vida...