dilluns, 16 de desembre de 2013

La consulta és legal (i el PP enganya quan diu que és il·legal)

Ja tenim pregunta per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Durant tot el temps que ha durat cuinar la consulta no n’he dit re al blog, en part perquè molta altra gent hi ha dit la seva (des de molts angles), i no podia aportar-hi gaire més.

Ara que tenim pregunta, però, voldria fer una aportació que va més enllà.

El Partit Popular (PP) ha dit, i segueix dient, que la consulta “és il·legal”; i que, precisament per això, no pot permetre-la.

Doncs bé: el que diu el PP no és cert.

Per començar, no hi ha cap llei que digui que és il·legal consultar els ciutadans de Catalunya. És més: una consulta política a nivell català s’ha fet en altres ocasions (el referèndum sobre l’Estatut del 2006, per exemple).

Per què, doncs, el PP sosté que la consulta és il·legal? Ho argumenten dient que la Constitució espanyola impossibilita un canvi de l’statu quo d’Espanya. Concretament, l’article 1.2 de la Constitució diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”; i l’article 2 diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. A partir d’aquí, els del PP entenen que no és legal canviar l’statu quo d’Espanya i, per tant, tampoc és legal preguntar sobre el canvi d’statu quo.

Aquest raonament és fals.

És cert que la Constitució espanyola no permet un canvi de l’statu quo d’Espanya. Però fer una consulta sobre aquest tema no és canviar l’statu quo d’Espanya.

En efecte, el Govern espanyol podria organitzar o autoritzar una consulta sobre el tema (a Catalunya, i si ho volen també a tot Espanya). Suposant que el “sí” a la independència guanyés, l’endemà de la consulta Catalunya encara no seria independent. En efecte, caldria obrir un període de negociació entre la Generalitat i l’Estat espanyol, per a tractar temes com el repartiment d’actius (ambaixades, vaixells de guerra, etc.) i passius (deute). Aquestes negociacions podrien perllongar-se mesos.

Mentre es fan aquestes negociacions, el Govern espanyol podria encetar una reforma de la Constitució, amb l’objectiu de suprimir o modificar els articles 1.2 i 2. El procés per a fer-ho ja està determinat a la mateixa Constitució, que preveu les seves pròpies vies per a ser modificada: després d’aprovar-ho a les Corts espanyoles, cal un referèndum a tot l’Estat espanyol. Per tant, si tot Espanya aprova aquesta modificació de la Constitució, automàticament la secessió d’un territori passa a ser prevista per l’ordenament jurídic espanyol i la sobirania hauria sigut rebutjada per la mateixa població espanyola. I això permetria escindir Catalunya d’Espanya dins la constitucionalitat.

En resum: és mentida que la legislació no permeti la consulta. Sí que la permet. A tot estirar, es pot argumentar que la legislació no permet la secessió ara; però si hi ha voluntat política es pot canviar la legislació espanyola per a fer-ho efectiu.

Aquí, en realitat, el que passa -i no descobreixo res de nou- és que el PP i el Govern espanyol no volen de cap manera que Catalunya marxi d’Espanya. I si organitzen o accepten de fer una consulta, en certa manera en reconeixen el resultat. I si guanya el “sí” estan obligats a reformar la Constitució per tal d’admetre-hi el dret de secessió d’un territori. Però s’escuden en la legalitat (que podrien canviar, simplement). I tot per una idea possessiva del que és l’Estat espanyol (per a mi, una entitat juridicoadministrativa; per a ells, una mena d’ens del qual ningú no en pot marxar).

Deixo de banda altres reflexions que permetrien considerar legal una consulta i fins i tot la secessió sense tocar ni una coma de la Constitució. Per exemple, els tractats internacionals signats per Espanya, que passen a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, i que preveuen la possibilitat d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació de Catalunya (vegeu el llibre Espanyols per força, de mossèn Josep Dalmau, 2002, que en parla). O el fet que l’article 1.2 diu “La soberanía nacional reside en el pueblo español” i prou, mentre que els peperos solen dir sempre “en el pueblo español en su conjunto”, amb un afegitó (“en su conjunto”) que no figura a la Carta Magna espanyola. Per què hi posen aquest afegitó? Potser perquè resulta que uns 2,7 milions d’espanyols (residents a Catalunya) volen deixar de ser “pueblo español”, és a dir, volen -seguint la terminologia constitucional- deixar d’allotjar dins seu la sobirania nacional espanyola (fer que no hi resideixi). Com es pot impedir a una persona en qui resideix la sobirania treure’s aquesta sobirania del damunt? Com que això de “en su conjunto” no surt a la Constitució, es podria interpretar que la sobernia és un tret individual i, doncs, lliurement suprimible per voluntat pròpia i, també, canviable per una altra sobirania; i si un gruix considerable de gent ho fa, aleshores deixa de prevaldre la sobirania espanyola allà on resideix aquesta gent.

En fi: el capteniment dels peperos em recorda quan, cap al 2011-2012, afirmaven que l’estelada és il·legal, quan llei en mà no es pot afirmar tal cosa (és més: afirmar que és il·legal sí que és il·legal). El que volien era imposar la seva visió del món i impedir que la gent expressés els seus sentiments, i per això s’inventaven una suposada il·legalitat inexistent, creient-se que la gent és beneita i s’empassa la paraula dels polítics com si fos paraula de Déu. Ara és el mateix: en comptes de fixar les vies legals perquè el poble de Catalunya parli (i, si convé, marxi d’Espanya), que és la seva obligació, es creuen que la gent s’empassarà la seva interpretació esbiaixada de la legalitat. Al final aquesta gent aconseguiran que als catalans que volen mantindre’s a Espanya els faci vergonya dir-ho.


AFEGITÓ (17-12-2013)

Tot just publicat l’apunt, l’endemà, al programa El Matí de Catalunya Ràdio, ha sortit un altre argument sobre la legalitat de la consulta sense tocar la Constitució. Un intervinent a la tertúlia ha fet notar que, sovint, el Tribunal Constitucional ha de fixar quin principi preval quan dos principis fixats a la Constitució entren en col·lisió. Aquest tertulià apunta que el principi d’unitat d’Espanya (articles 1.2 i 2) entren en col·lisió amb el principi de democràcia (article 1.1, que diu: “España se constituye en un Estado social y democrático [...]”). Dit altrament: si Catalunya vol votar sobre l’autodeterminació, tal fet està emparat per l’article 1.1, encara que l’objecte de consulta entri en contradicció amb l’article 2. Per tant, cal dirimir quin principi d’aquests dos preval. I sembla que el principi democràtic seria un valor suprem al qual se subjecten tots els altres principis.
 

diumenge, 1 de desembre de 2013

‘Directe.cat’: com la mala praxi periodística combinada amb l’estretor de mires dels independentistes forassenyats poden malmetre el procés d’independència de Catalunya

No sé si coneixeu el digital Directe.cat. Si no el coneixeu, esteu d’enhorabona. Si el coneixeu, per la vostra salut mental us aconsello que deixeu de llegir-lo.

La raó és que Directe.cat no és un mitjà de comunicació; és un pamflet (acomodat a internet). No publica notícies, sinó les quatre idees sobre política que els sembla bé, estiguin fonamentades o no (i generalment estan poc fonamentades).

Vegeu-ne una mostra. En Salvador Cot, director del diari NacióDigital i -a parer meu- bon professional, va publicar un article (“El fracàs, vist en una proveta”, 27-11-2013) sobre un lleu esclat de violència en un acte públic que ell mateix presidia a Terrassa. Aquest petit esclat de violència, segons en Cot, va tindre com a protagonistes un membre de Reagrupament (entitat política idependentista) i gent propera a Ciutadans (C’s) i el Partit Popular (PP) (unionistes, com sabeu). Pareix que el membre de Reagrupament va titllar de “terrorista” en Jordi Cañas, diputat per C’s al Parlament de Catalunya, i va provocar un aldarull amb els unionistes presents a la sala. Aquest insult sembla que tenia el seu origen en una notícia publicada per Directe.cat segons la qual en Cañas havia dit que C’s faria que Catalunya fos com Irlanda del Nord (“Cañas: «Os montaremos un Ulster que os vais a cagar»”, 22-11-2013).

En Cot afirma que tals declaracions d’en Cañas són falses, però Directe.cat sosté que no. Bé: sigui com vulgui, C’s i PP van abandonar la sala arran d’aquest episodi, i ja tenen l’excusa perfecta per a dir que a Catalunya hi ha tensió a causa del procés d’independència. Alhora, alguns mitjans de comunicació unionistes s’hi han aferrat, com Crónica Global (“La fractura social del independentismo empieza a ser una realidad”, 29-11-2013).

De fet, en rigor el que ha passat és que hi ha un digital que, en comptes de publicar notícies -que és el que han de fer els mitjans de comunicació-, deixa anar irresponsablement el que li sembla, sense ni plantejar-se qüestions deontològiques; i una persona amb poquíssim seny que, en llegir-se els escrits de Directe.cat, ha sortit a escridassar i insultar el seu adversari polític (en comptes de plantejar arguments i dialogar-hi, que és el que s’ha de fer).

Això és el que ha passat. I hi ha responsables: el digital Directe.cat i la persona que no té gens d’educació.

Els de Directe.cat sostenen que la declaració d’en Cañas és certa. Doncs bé: encara que fos vera, el bon fer periodístic aconsella no publicar-ho fins que no se’n tinguin proves clares. No val a dir “És que ens ho han dit tal o tal altre”. Qualsevol estudiant de periodisme sap que, abans de publicar res, cal contrastar-ho; i disposar de dades que puguin demostrar-ho (proves, declaracions, enregistraments, documents, etc.). Publicar una cosa sense aquests ingredients no tan sols és temerari: és una manera de fer barroera totalment reprovable.

Es pot considerar una relliscada puntual dels de Directe.cat? En absolut. És una mostra més que treballen sense mirar-s’hi i sense escrúpols. Aquest digital porta un reguitzell de pífies al seu haver que demostra que no tenen gens de cura en el que publiquen. I d’aquí plora la criatura: publiquen sense demostrar una informació, i la gent amb poc enteniment que ho llegeix s’esvera i actua irresponsablement. És una roda: Directe.cat, per la seva manera d’informar (és un dir), és un digital ideal per a gent amb poc enteniment; i com que de gent amb poc enteniment sempre n’hi ha, Directe.cat té el seu públic (i la seva cleca).

Podeu tastar la manera de treballar d’aquest digital; vegeu el simplisme que destil·la qualsevol cosa que publica. Com a mostra, l’article “ICV, sí a una pregunta clara sobre la independència” (1-12-2013). Llegiu-lo i digueu-me on és la notícia. En realitat no és una notícia, és l’expressió d’un desig, les ganes d’erosionar una persona que no pensa com el redactor i poca cosa més. Ni una dada tangible. Ergo, on és la notícia? O aquest altre exemple: “«Súmate» dispara les alarmes de l’unionisme” (20-11-2013). Altre cop, com és que no reporten dades que sustenten el que s’hi afirma? Sembla més ganes que s’acompleixin els desitjos que no pas una peça informativa. En fi, jo, l’únic que hi veig, és un pamflet amb ganes de difondre una idea preconcebuda, a veure si hi ha sort que algun desinformat passa per allà i la compra. (Ep: i és ben probable que l’unionisme no vegi amb bons ulls l’entitat Súmate. Però, a banda que no cal ser periodista per a saber-ho, si vols publicar una notícia sobre això has de reportar dades que ho mostrin clarament i que siguin tangibles, i no pas pensar que, pel simple fet de pensar-ho, allò és cert.)

La manca de professionalitat dels de Directe.cat arriba a extrems ridículs. Us en reporto alguns exemples que tenen a veure amb la qualitat lingüística (tret que han de tindre tots els mitjans de comunicació si volen ser seriosos). Una de les entitats catalanes que menys gràcia fa a l’independentisme és La Caixa. L’independentisme forassenyat, i per tant també Directe.cat, la burxa. Un bon dia, els de Directe.cat van adonar-se que La Caixa escriu sisplau (vegeu-ne una mostra en qualsevol caixer automàtic). Com que aquest mot no figura al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, als de Directe.cat els va faltar temps per a publicar un escrit criticant-ho (“La Caixa, sisplau”, 16-7-2007). No us perdeu el que deien, ho reprodueixo tal qual ho van publicar:

A La Caixa, l’entitat bancària catalana més important, també se l’ha de renyar de tant en tant. Fa uns dies us parlàvem de la tria de l’espanyolíssim Rodrigo Rato per dirigir el seu Caixa Holding, i també us informàvem de la política lingüística que segueix al País Valencià, amb l’honrosa excepció de Sueca. Avui és el torn de passar revista als seus caixers automàtics, repartits a milers a tot el territori dels Països Catalans. En la versió catalana del programari hi grinyola que reiteradament hi apareixi “sisplau” enlloc de la forma normativa i correcta “si us plau”. Estem segurs que, a nivell espanyol, La Caixa no s’atreviria a posar un “porfa” enlloc del “por favor” que hi ha a la versió castellana. Senyors de La Caixa: és ben fàcil ser normatiu!


El que no sabien a Directe.cat és que la forma sisplau és defensada per força lingüistes (que addueixen raons gramaticals i sociolingüístiques), algun dels quals gran referent social, com en Joan Solà. En Solà ja defensava la grafia sisplau l’any 1992. Intentar penjar la llufa d’espanyolista a La Caixa perquè respectaria la normativa espanyola i en canvi se salta la normativa catalana és d’una simplicitat infantil. Primer, perquè molts lingüistes independentistes fins al moll de l’os defensen (i escriuen) sisplau i ho argumenten (encara que, pel que es veu, a Directe.cat han sigut incapaços de buscar l’argumentari sobre aquesta qüestió fornit per en Solà). Segon, perquè La Caixa escriu sisplau perquè... els ho va manar el mateix Joan Solà (va fer-los el llibre d’estil). I tercer, perquè la no admissió de sisplau per part de l’Institut d’Estudis Catalans és un error (al capdavall, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana (Edicions 62, 2000) sí que recull sisplau; si algú vol saber per què és un error que consulti els textos d’en Solà, com el llibre Parlem-ne. Converses lingüístiques (Proa, 1999)). I un darrer punt que s’explica en qualsevol classe d’una carrera de Filologia Catalana que versi sobre les gramaticalitzacions: no es pot comparar -com fa Directe.cat- l’espanyol porfa amb el català sisplau. Tècnicament, i pel que fa a la morfologia, l’espanyol porfa és equiparable al català perxò (solució col·loquial en comptes de per això); en canvi, el català sisplau és equiparable a l’espanyol contigo (admès). No confonguem el personal, sisplau!

Això que explico al blog vaig notificar-ho a la gent de Directe.cat via correu electrònic. No em van respondre (tot seguit reprenc això de la manca de resposta).

Un poc més tard, a Directe.cat van tornar a (intentar) donar lliçons de català correcte. El 22-10-2007 publiquen un article titulat “Duran no és .CAT”, amb l’ànim de deixar malament n’Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), considerat un unionista molt actiu. Altra volta reprodueixo el text tal qual es va publicar (no perdeu de vista que els de Directe.cat són propers a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)):

Aquests dies, el líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida ha obert el seu bloc, com a pas previ per a la campanya electoral que fixarà al polític demòcrata-cristià com a número ú de CiU a les eleccions estatals. El bloc de Duran i Lleida ha omès l’apunt del centre de terminologia Termcat que defensa la paraula ‘bloc’ per definir aquest tipus de web i l’ha batejat com a ‘blog’, que és com s’anomena en espanyol. El més greu però, ha estat descobrir que la pàgina que fa servir per allotjar el bloc és un domini .ORG en lloc d’un .CAT. De fet, el líder d’Unió ni tan sols ha tingut el detall de reservar la versió .CAT del seu web, que en el moment d’escriure aquest article encara es troba lliure, a l’abast de qualsevol persona que vulgui adquirir el domini.

Deixant de banda la crítica a no usar el domini .cat, noteu com carreguen contra en Duran i Lleida per usar la grafia blog (curiosament “com s’anomena en espanyol”, segons la gent de Directe.cat) en comptes de la grafia bloc, que era la que recomanava el Termcat, el Centre de Terminologia de Catalunya.

Ràpid els vaig notificar, per correu electrònic, que alguns lingüistes catalanistes defensen la grafia blog. És el cas d’en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. En Bibiloni reporta un argumentari considerable, que es veu que els de Directe.cat desconeixien malgrat que s’havia publicat dos anys abans a la revista Llengua Nacional (2005), clarament independentista.

Novament vaig escriure’ls fent-los veure que no l’encertaven en els seus judicis, però no en vaig rebre resposta. Ara bé: dies més tard (9-11-2007) publiquen un altre escrit, “CiU: Bloc o blog?”. Vegeu què diuen sobre Convergència i Unió (CiU):

A Convergència i Unió porten les desavinences fins al ciberespai. Més enllà de l’ús o desús del .CAT, a la coalició no s’han posat d’acord sobre quina de les dues terminologies utilitzar a l’hora de parlar de blocs d’Internet. Així, Artur Mas presentava l’1 de novembre el seu ‘videobloc’, mentre que Duran i Lleida ha creat el seu ‘blog’ de cara a promocionar la seva candidatura a les eleccions espanyoles. Triïn la nomenclatura de l’Institut d’Estudis Catalans ‘bloc’ o triïn la versió d’origen anglès que defensen filòlegs com Gabriel Bibiloni, el que potser si que els caldria és posar-se d’acord... ni que fos una vegada a la vida, per allò de semblar cohesionats.

Vaja: ara resulta que sí que coneixen la tesi d’en Bibiloni...

Ja es veu que tot val a l’hora de desprestigiar l’altre. Si hom usa la grafia blog, l’argument per a desprestigiar-lo és que tal grafia és igual que la forma espanyola; i quan algú els diu que alguns lingüistes catalanistes aposten per aquesta grafia (liderats per algú amb prestigi com en Bibiloni), aleshores es fan l’orni però aprofiten que dins CiU hi ha divergències -evidentment anecdòtiques- sobre aquest tema a veure si així demostren que és una formació política descohesionada (que ho és, però no per això, caram!). Quin gran periodisme...

El més gros és que, en sengles escrits, hi ha faltes d’ortografia. Els mateixos que estiraven les orelles a La Caixa per no seguir la normativa, no la segueixen. Al text mateix en què parlen de La Caixa hi posen “enlloc de” en comptes de la construcció correcta, “en lloc de” (el mot enlloc significa ‘a cap lloc’). Al primer escrit sobre blog/bloc hi llegim “com a número ú de CiU a les eleccions estatals”. Al segon escrit hi llegim “potser si que els caldria és posar-se d’acord”. Quina barra: a La Caixa li pengen la llufa d’espanyolista perquè escriu no normativament (malgrat que va ser una instrucció d’en Joan Solà) però ells poden escriure amb faltes. Potser a Directe.cat escriuen amb faltes perquè s’autoconsideren catalanistes i això els dóna butlla per a fer-ho, butlla que La Caixa no té!

Petites badades? El digital Directe.cat és una antologia de faltes d’ortografia i errades gramaticals. N’hi surten a cabassos. En podria reportar un munt, només en comento unes poques. A l’escrit “Rajoy de les «1000 colinas» el genocidi ruandès contra Catalunya” (30-11-2013) hi llegim “agreujent” (en comptes de la forma correcta, “agreugen”). A l’escrit “Navarro i Duran, un avis per a Herrera” (17-11-2013) hi veiem “el procés de decadència política que esta vivint Duran i  Lleida” o “la decadència de Navarro i Duran també és un avis per a Joan Herrera”. Una altra: a l’escrit “Junqueras: dret a decidir sí o sí” (16-11-2013) hi llegim: “La taula s’ha centrat en que és important que l’AMI coordini el procés i s’ha parlat de què els exercicis de sobirania fiscal que han fet molts ajuntaments catalans, han estat validats per l’Agència Tributària Espanyola, i han reforçat el paper de la finestreta única”, amb unes construccions (“és important de que”) no admeses per la normativa. Una altra: a l’escrit “ERC alerta que no pactarà amb CiU si no demostra la seva transparència” (5-8-2010) hi llegim: “El portaveu republicà Ignasi Llorente emplaça Mas a que digui públicament que [...]” (normativament ha de ser “emplaça Mas que digui” o “emplaça Mas a dir”). Més: a l’escrit “El perill d’invertir en deute públic espanyol” (23-11-2013) hi llegim “els bancs espanyols que, enlloc de donar crèdit a l’economia productiva amb diners del BCE, compren deute públic espanyol amb major rendibilitat momentània” (en comptes de la construcció correcta, “en lloc de”). I una altra: a l’escrit “Súmate: Aquí nadie fracturara Cataluña, nuestro país, porque somos un solo pueblo” (4-10-2013) no tan sols hi trobem els mateixos errors gramaticals que ja hem vist (“El moment en que els membres”, “Esperonar a que”) sinó que, a més, hi ha faltes en castellà (“fracturara”, “democràcia”); és a dir, a Directe.cat també mostren una falta de respecte envers la llengua materna de molts catalans que votaran per la independència.

Només he parlat de faltes d’ortografia o d’errors gramaticals, però és evident que la redacció d’aqueixos escrits necessita millorar considerablement. I deixo estar la valoració sobre la puntuació, molt millorable. (Pot ser que la gent de Directe.cat corregeixi els textos després de llegir això. Però si ho fa serà per a vergonya seva: que hagi de vindre un de fora a esmenar-los els textos quan ells retreuen a La Caixa una pretesa incorrecció i atribuir-la a una ideologia espanyolista de l’entitat només demostra el seu baix nivell.)

És clar que això té nom: no tindre vergonya. Donar lliçons de catalanitat a partir del respecte per la normativa ortogràfica i gramatical mentre un se la salta i no coneix els estudis que la completen (Solà, Bibiloni) és prendre el número a la gent i fer un paper ben galdós, la veritat. I un avís: si un estudiant universitari meu escriu així suspèn l’assignatura (i bé que ho saben els meus alumnes, i obren en conseqüència).

En fi: tot això són mostres que a Directe.cat no saben què és la professionalitat i el bon fer periodístic. I per això generen textos que no aporten res i no s’aguanten per enlloc, amb l’afegit que poden generar aldarulls com els narrats al principi de l’apunt.

Algú dirà que els de Directe.cat no són responsables de l’actuació aïllada d’una persona. És més: a tot arreu hi ha esbojarrats, radicals i éssers unineuronals. Però alguns moviments independentistes n’ajunten més del compte. En el cas de Reagrupament, certament hi ha gent honesta, digna i treballadora; gent de bona fe. Però n’he conegut bastants que no tenen un dit de seny, que no raonen per més que l’altre exposi algun argument i que actuen com uns bocamolls.

Si ajuntem la mala praxi periodística de Directe.cat amb aquesta gent tenim el còctel perfecte per a embrutir el procés soberanista.

I amb aquest episodi, els membres de Reagrupament van servir en safata l’excusa perfecta a l’unionisme (sobretot el radicalitzat, el forassenyat, el banalitzador, el que empra les mateixes eines que Directe.cat, en definitiva) perquè mostrés el procés d’independència com un fenomen radical, participat per eixelebrats, que porta la societat catalana a l’enfrontament. Tots sabem que casos com aquests són anecdòtics. I si un poca-solta tira un ou, o una pedra, o pintura contra una seu de C’s o del PP, ras i curt tots els independentistes han de condemnar-ho.

Per això, Directe.cat i Reagrupament haurien de considerar si no fan més mal que bé amb la seva actitud. En el cas de Reagrupament haurien de replantejar-se el to del seu discurs i temperar la seva gent, pel bé del procés independentista i per la pau social. En el cas de Directe.cat la seva actuació hauria de ser de més pes. A banda d’aclarir altres qüestions (per exemple, com es finança; vegeu l’escrit “Joan Puig crea una xarxa per captar subvencions a mitjans de comunicació”, de la revista digital Cafè amb Llet, 29-8-2011), pel que fa a l’exercici del periodisme haurien de penjar un comunicat en què demanen disculpes als seus lectors per haver-los fet creure que els informaven -quan no ho feien- i, acte seguit, esmenar-se (per tant, passar a fer bé les coses i no pas barroerament) o plegar. Esmenar-se o plegar per dignitat, per respecte a la gent, per respecte als altres periodistes que fan bé la seva feina (és evident que Directe.cat contribueix al descrèdit del periodisme), per salubritat mental i pel bé de Catalunya. I si no fan una cosa o l’altra, entendré que Directe.cat desitja torpedinar el procés d’independència de Cata
lunya.

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Contra el TIL, el verd; contra en Wert, el groc; contra la ideologia, pedagogia

Un dia del novembre del 2012 entro a classe i un alumne em demana què opino de la Ley orgánica para la mejora de la calidad educativa (LOMCE). Aleshores s’estava començant a preparar el Govern espanyol (a mans del Partit Popular (PP)), cuinada pel ministre José Ignacio Wert (un any més tard està en tràmit parlamentari a les Corts espanyoles).

Per a qui no ho sàpiga, aquesta llei conté la previsió que el castellà sigui llengua vehicular de totes les escoles d’Espanya, sense tindre en compte la realitat de les escoles situades en un territori on es parla una llengua espanyola altra que el castellà. Ras i curt: això vol dir que a Catalunya i a les Balears s’acabaria la immersió lingüística (en què les classes són en català). Pocs mesos abans, en una pugna judicial entre la Generalitat i tres famílies fortament ideologitzades, es va plantejar que, si un sola família ho demanava, tota la classe s’havia de fer en castellà, encara que totes els altres famílies volguessin que la classe es fes en català (ja veieu quin concepte d’igualtat més curiós).

Davant aquest escenari és lògic que un estudiant universitari plantegi una pregunta així. Ara: quan un alumne et fa una pregunta com aquesta ja pots aparcar el temari, perquè la resposta porta a una reflexió i una altra... fins que dibuixes el panorama social que ha menat fins allà.

Com que era important fer temari, li responc: “No pateixis, aquesta llei no s’aplicarà a Catalunya”.

El noi devia esperar-se una salmòdia sobre el tema, però jo ho vaig despatxar amb una frase simple. Ai las!, havia perdut de vista que m’enfrontava als meus alumnes... El xicot va reclamar-me una explicació més detallada, així que, en fi, vaig deixar els apunts sobre la taula i vaig assumir que fins al proper dia no els exposaria.

Li vaig respondre que Catalunya havia encetat el camí vers la independència i que, molt probablement, quan s’hagi d’aplicar aquesta llei Catalunya estarà a punt d’actuar com un Estat sobirà, cas en què podrà obviar-la i aplicar-hi estrictament la Llei d’educació de Catalunya (LEC). També vaig explicar que, en cas que aquest escenari s’endarrereixi un any o dos, les autoritats polítiques catalanes ja han dit que no aplicaran la llei Wert (consellera Rigau dixit); i vaig afegir-hi que, encara que el Govern espanyol faci cessar la consellera Rigau, els professors majoritàriament no aplicaran la dita llei (farien insubmissió), i que contra això el Ministeri d’Educació espanyol no hi podia fer re (és evident que no enviarà guàrdies civils a fer classe).

Al final l’alumne em demana: “És factible la insubmissió?”. I responc: “El que no faran els mestres és submissió, això segur”.

Poc després, el Govern de les Illes Balears, també a mans del PP (sota la presidència d’en Bauzá), aprova el decret del tractament integrat de llengües (TIL) que, sota l’excusa d’introduir-hi l’anglès, pretén arraconar el català del sistema educatiu illenc. Abans el Govern balear havia intentat que la gent pogués escollir la llengua de vehiculació de continguts a l’escola, pensant que la gent triaria majoritàriament el castellà; però pràcticament tothom a les Illes va demanar el català. Això va fer que el Govern balear enviés cartes a tots els pares d’alumnes recordant-los que podien triar, però la ciutadania va continuar demanant massivament el català. Com que la gent no feia cas dels suggeriments del Govern balear, finalment va sortir el famós decret TIL.

Quina ha sigut la resposta del professorat illenc al decret TIL? Doncs una vaga de 3 setmanes a principi del curs 2013-2014, la manifestació més gran que s’ha vist mai a Palma (29-9-2013) i negar-se a aplicar-lo quan van reprendre les classes. També hi ha hagut gent que s’hi ha deixat el càrrec: tres directors d’institut de Maó (Menorca) van ser suspesos del càrrec. I el cap d’inspectors va haver de plegar perquè li van manar que investigués quins pares no duien els nanos a escola amb motiu de la vaga. Però malgrat aquestes tibantors la comunitat educativa illenca segueix ferma davant l’immobilisme i la xuleria del Govern illenc. (Ho veus, benvolgut alumne, com les lleis educatives antilògiques no s’apliquen?).

El TIL i la llei Wert en realitat són dues cares de la mateixa moneda. I la resposta de la comunitat educativa i del país en general ha sigut la de dir que per aquí no hi passen. A Catalunya la gent s’ha posat samarretes grogues per a defensar l’escola pública (sobretot contra les retallades, però també contra en Wert) i per a reclamar la independència de Catalunya (vegeu la Via Catalana de l’11-9-2013). I a les Illes s’han posat samarretes verdes per a defensar la immersió en català. Un missatge clar, doncs: groc i verd contra la prepotència.

I d’on ve tot això? Algú dirà que tot plegat s’explica per l’actitud impositiva, immobilista i autoritària d’uns determinats governs. Certament, aquesta explicació és encertada. Però prefereixo gratar un poquet més.

Abans de demanar-nos si ha d’haver-hi immersió lingüística, penso que cal demanar-se quin ensenyament volem i per què volem un determinat model educatiu. Això són preguntes de base pedagògica, i la resposta ens porta a plantejar-nos la immersió lingüística. I aquí és on l’erra el PP. Quan es fa aquestes preguntes, no ho fa sobre una base pedagògica, sinó sobre una base ideològica. I per això impulsa actuacions (el TIL, la llei Wert) que no poden anar enlloc. Perquè les seves propostes sobre el món educatiu són purament ideològiques, no pas pedagògiques.

El 24-10-2013 va haver-hi una vaga a l’ensenyament a tot l’Estat contra la llei Wert en què:
- Va participar-hi l
escola concertada (a més de la pública), fet insòlit.
- Va rebre el suport d’associacions de pares.
A més, els altres partits de l’arc parlamentari espanyol (PSOE, IU i els partits nacionalistes perifèrics) van acordar que, així que el PP perdés el poder, revocarien aquesta llei.

Una primera pregunta cau pel seu propi pes: com pot el Govern espanyol pretendre tirar endavant una llei educativa amb el rebuig majoritari de professors, alumnes, pares i mares i la resta de forces polítiques de l’Estat?

D’aquí es dedueix que el Govern espanyol (a mans del PP) no vol aplicar una llei educativa, sinó imposar una llei educativa, servint-se de la majoria absoluta que té avui. Entén que el seu model educatiu s’ha d’aplicar de totes totes a desgrat del parer de la comunitat educativa.

El sentit comú ens diu que, per a tirar avant una llei educativa, és bo consensuar-ho amb els docents i, també, amb altres forces polítiques. És com es va fer la LEC: pactada entre PSC, ERC i CiU. Això fa que, mani qui mani, no es canviï (algun d’aquests partits sempre serà al govern).

Aleshores, per què el PP rebutja el consens amb les altres forces polítiques i la comunitat educativa? Doncs perquè la LOMCE no és una llei pròpiament educativa, sinó ideològica.

Com a mostra: el 10-10-2102, al Congrés de Diputats espanyol, el ministre Wert va dir textualment: “Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”.

L’opinió de molta gent del PP i mitjans propers és que l’escola catalana crea nacionalistes catalans que estan en contra d’Espanya. Per tant, el PP entén que cal incidir sobre la política educativa i, així, “espanyolizar” la canalla.

Ja es veu que aquest plantejament (així com la frase wertiana) prové del marc purament ideològic, no pas pedagògic. I quan la ideologia contamina la política educativa malament rai.

La traducció a la LOMCE d’això que dic: amb la llei en vigor (LOE), l’Estat espanyol fixa el 55% dels continguts i Catalunya el 45%. Amb la LOMCE, l’Estat espanyol fixaria el 65% dels cotinguts. Per què? Doncs perquè així poden imposar una certa visió de la història en què, per exemple, la Guerra de Successió (1700-1714) va ser una simple contesa entre espanyols sobre qui havia de regnar a Espanya i, en canvi, no tenia res a veure amb la pugna per un model d’Estat (centralista, el defensat per Castella, o més aviat confederal i totalment descentralitzat, reivindicat pels territoris de la Corona d’Aragó); en canvi, des de Catalunya es planteja justament la visió contrària.

Arribats en aquest punt seria interessant formular-se una altra pregunta: què significa el verb españolizar. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua diu que significa dues coses:
1) Dar carácter español (a algú o alguna cosa).
2) Dar forma española a un vocablo o expresión de otro idioma (per exemple, güisqui en comptes de whisky).

Si descartem el segon significat (del camp de la lingüística), es dedueix que el ministre Wert vol donar caràcter espanyol als infants catalans. I aquí és on grinyola tot plegat.

En efecte, que jo sàpiga, el fet de ser espanyol és una condició administrativa (la ciutadania): per exemple, presentar el passaport a l’aeroport de Shanghai. Per tant, els infants catalans ja són administrativament espanyols.

A què es deu, doncs, la voluntat del ministre Wert de donar-los caràcter espanyol?

L’única explicació que hi veig és que, per a ell, l’adjectiu espanyol no es refereix pas a una condició administrativa, sinó a una condició cultural o ètnica. En aquest sentit, els infants catalans són, segons el PP, poc espanyols culturalment o ètnicament. I cal fer que, culturalment i ètnicament, siguin espanyols.

La conclusió a què arribaria qualsevol persona que treballa en la docència és clara: s’està manipulat el sistema educatiu per a imposar una determinada visió del món, una ideologia. I, evidentment, qui en surt perjudicada és la comunitat educativa, especialment els infants i els jóvens.

Algú pot considerar que la meva valoració de les intencions d’en Wert estan esbiaixades: associar el verb espanyolizar amb una consideració cultural o ètnica de les col·lectivitats és potser anar una mica massa enllà.

Doncs bé, interroguem-nos sobre aquest fet. Els castells humans són cultura espanyola? (Responeu-vos-ho vosaltres mateixos.)

Si la resposta és sí, llavors un infant català, encara que majoritàriament parli català, ja és culturalment espanyol, no? I encara podem anar més lluny. Com és que el Govern espanyol i els mitjans espanyols no fan la mateixa difusió dels castells humans que, posem per cas, els toros? Als cursos d’espanyol de l’Instituto Cervantes els castells humans hi tenen una presència adequada?

Passat estrictament al terreny de les llengües: per què el català, sent una llengua espanyola, no s’ensenya arreu d’Espanya?

Si algú creu que els castells humans i la llengua catalana no són patrimoni cultural espanyol (i que això explica per què no surten a la tele espanyola i no s’ensenyen a l’escola de Castella, Lleó, Andalusia, etc.), aleshores assumeix que els catalans no són espanyols (i aleshores s’entén la frase del ministre Wert).

Encara algú proper al PP em dirà que, en realitat, el que vol el PP és que la gent pugui escollir la llengua d’escolarització de sons fills, lliurement. De fet, això és el que propugna el PP català, per exemple. Fins i tot la carta prèvia al TIL del Govern balear podria interpretar-se en aquesta línia.

Assumim que aquesta objecció és encertada. Aleshores algú em pot dir com és que al País Valencià (governat pel PP) hi ha 30.000 xiquets que han demanat ser escolaritzats en català (la línia en valencià, que en diuen) i el Govern valencià es nega a escolaritzar-los en català? El que no pot ser és un partit polític digui una cosa en un lloc i al costat faci la contrària. D’això se’n diu hipocresia.


Encara més: si jo, com a ciutadà espanyol, me’n vaig a viure a Badajoz, les autoritats espanyoles em facilitaran que, com a pare, triï la llengua d’escolarització del meu fill? Si ho pot fer un ciutadà espanyol castellanoparlant de Barcelona bé ho he de poder fer jo, si tots els ciutadans som iguals davant la llei, no? El PP extremeny em defensarà mentre jo visqui a Badajoz?


Per a acabar: entrem -ara sí- en el tema de la immersió lingüística. Als anys 90 del segle XX es va considerar que era pràcticament l’única manera efectiva de fer que infants castellanoparlants de Catalunya adquirissin una competència bona en català. Unes 2 o 3 hores setmanals de llengua catalana haurien sigut manifestament insuficients (oi que les hores d’anglès són aquestes?; i oi que el nivell d’anglès dels nostres estudiants no és prou bo?; doncs ja hem arribat al cap del carrer).

Recordeu que la legislació catalana obliga les autoritats a fer que els infants catalans acabin dominant el català i el castellà. Si no es feia mitjançant immersió lingüística, algunes bosses de població haurien tingut un coneixement deficient del català, i se’ls haurien tancat algunes portes socials i laborals. És això el que volem?

El cas és que la immersió lingüística ha permès que la llengua catalana fos una eina de cohesió social (admirat per sociòlegs europeus), fins i tot entre nous immigrats.

Ara ja sabem per què la comunitat educativa i el país es vesteix de verd i groc: perquè sap molt bé què vol pedagògicament per als seus infants, a diferència del PP, que sap molt bé què vol ideològicament per a aquests mateixos infants.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

12-O, plaça Catalunya: una manifestació a favor de... la consulta

El 12-10-2013, amb motiu del Día de la Hispanidad, milers de persones van concentrar-se a la plaça Catalunya (Barcelona) amb l’ànim que Catalunya es mantingui dins Espanya (vegeu-ne la crònica). El 2012 també s’havia fet la mateixa concentració. Totes dues pretenien contrarestar l’efecte de la massiva manifestació independentista de l’11-9-2012 a Barcelona i la Via Catalana de l’11-9-2013, amb més d’un milió de participants en cada cas.

Celebro que l’unionisme vindiqui el seu ideari i l’expressi públicament (sempre que es faci cívicament, com així va ser el 12-O a la plaça Catalunya, si ho separem de la manifestació feixista a la tarda a Montjuïc).

L’objectiu primordial de les concentracions de la plaça Catalunya són que hom vegi que, a Catalunya, hi ha persones contra la independència. Si surten al carrer, però, és perquè abans l’independentisme s’ha mobilitzat i la societat catalana ha enviat missatges a favor de la independència (a la Generalitat, al Govern espanyol i a Europa). Si els independentistes no s’haguessin mobilitzat prèviament, els unionistes tampoc ho haurien fet.

La situació, per tant, és reconeguda per totes les parts: hi ha dues idees (quedar-se a Espanya o anar-se’n) i cada una té els seus partidaris. Tenim, doncs, una qüestió que s’ha de dirimir. I situacions com aquesta només es poden dirimir d’una manera: votant (així ho veu qualsevol demòcrata).

En conseqüència, entenc que els qui es manifestaven el 12-O aposten per la consulta. Si surten al carrer és perquè una part important de la societat catalana està per la independència i ells volen incidir-hi en sentit contrari. Això vol dir que accepten que hi ha una disjuntiva (quedar-se a Espanya o anar-se’n), que ells defensen una de les alternatives i que altra gent defensa l’altra. Per tant, no poden estar més que a favor de la consulta. (Si, per contra, entenen que la qüestió no s’ha de dirimir, aleshores per què es manifestaven?)

Si algú està temptat de dir que no es pot votar, ha d’entendre que la democràcia no és a mitges. En efecte, la democràcia permet la llibertat d’expressió alhora que permet votar per a decidir coses. Tot va al mateix paquet. Una democràcia que permetés les manifestacions però no permetés votar no seria una democràcia, seria una ensarronada.

És una bona notícia, doncs, que el moviment Som Catalunya, Somos España i formacions com el Partit Popular de Catalunya i Ciutadans plantegin la necessitat de fer una consulta. Endavant.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Benvinguda al club, Alícia

La presidenta del Partit Popular (PP) a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va intentar col·locar al seu partit una proposta de revisió del sistema de finançament autonòmic que acabés amb el greuge que pateix Catalunya.

Pobra Alícia! Van respondre-li amb menyspreu els membres del seu propi partit, els que remenen les cireres a Madrid. En Monago, president extremeny, inclús va suggerir que na Sánchez-Camacho pateix síndrome d'Estocolm [sic]. I fins i tot ja és públic que el PP vol defenestrar-la, com va fer abans amb en Josep Piqué.

Molts analistes i polítics han fet notar a na Sánchez-Camacho que precisament això és la resposta habitual a qualsevol catalanista quan va a Madrid, digueu-li Pujol intentant pescar competències, digueu-li Maragall intentant un encaix Catalunya-Espanya amb un Estatut mínimament decent (posteriorment rebaixat), digueu-li Mas proposant un pacte fiscal. Res: porta als morros.

La reflexió següent va adreçada a la gent del PP català.

Primer: us sembla normal que des d'un despatx a Madrid es decideixi qui ha de ser el cap visible del partit a Catalunya? Generalment això es decideix votant entre la gent del partit que viu a Catalunya, però en aquesta formació poc ho sembla.

Segon: és lògic que una proposta pensada per a fer front a l'independentisme sigui llançada directament a la paperera sense ni tan sols valorar-la? La derivada cau pel seu pes: i com es pot fer front a l'independentisme sense cap alternativa decent?

Tercer: na Sánchez-Camacho ha parlat de revisar el finançament autonòmic en més d'una ocasió, fins i tot com a discurs electoral. Si això era una proposta política i hi ha gent a Catalunya que va votar el PP, és lògic que ara el PP (a Barcelona i a Madrid) ho desenvolupi. Si no ho fa, és un frau democràtic. No?

Tres preguntes que miren de determinar la naturalesa política del PP. La primera intenta aclarir quin grau d'autonomia té una delegació territorial del partit: sembla que ben poca. La segona pretén dibuixar el grau de maduresa política del partit: aquí encara menys. I la tercera interroga sobre el grau de compromís amb els seus votants: també tendent a zero.

Ergo: com pot un militant del PP avui mirar d'aconseguir vots en una campanya electoral?

A veure si hi ha cap militant del PP català que pot dir-me alguna cosa sobre això...

dimarts, 24 de setembre de 2013

Els catalans, amb la independència, ens quedarem a Europa (agradi o no als establishmentistes)

Les autoritats espanyoles han engegat un mantra per tal d’evitar que Catalunya s’independitzi: que quedarà fora de la Unió Europea (UE). I ha pressionat autoritats europees perquè es pronunciïn en aquest sentit (ho han fet José Manuel Durão Barroso o Joaquín Almunia, president i vicepresident, respectivament, de la Comissió Europea). Pretenen que la part de la societat catalana més europeista desisteixi de tirar endavant la independència.

Curiosament, aquesta gent no cita cap article de cap tractat on es digui que una escissió d’un Estat membre comporta automàticament l’explusió de la UE (vegeu l’article “On ho posa, tot això?”, d’en Ferran Sáez). Que curiós. Cada vegada que una veu afirma això, automàticament caldria demanar-li -per honestedat intel·lectual- quin article de quin tractat ho diu. Perquè de moment no han reportat cap text legal.

En fi: voldria fer notar com són de demagògiques les veus que sostenen que la independència porta directament a l’exclusió de la Unió Europea (i per tant Catalunya caurà a l’infern). Vegem-ne una mostra.

Al programa ‘8 al Dia’ (d’en Josep Cuní) del 16-9-2013 van anar-hi dos convidats d’excepció, en Francesc Granell (director general honorari de la Comissió Europea) i en Jaume Duch (director de comunicació i portaveu del Parlament europeu).

Tots dos van afirmar -sense ambages- que Catalunya quedarà automàticament fora de la UE quan assoleixi la independència. Però en cap moment no van dir exactament quin article de quin tractat ho estableix (de fet, van obviar clamorosament la Convenció de Viena, que justament tracta aquests escenaris). A mitja entrevista, un espectador va enviar per Facebook una pregunta als entrevistats. En Cuní va traslladar-los-la. La pregunta era sobre el fet que, si un català ja és ciutadà europeu, com se li pot enretirar aquesta condició. En Duch va respondre dient que la ciutania europea està lligada a la ciutadania espanyola i que per tant, amb la independència, els catalans perdrem la ciutadania europea (minuts 39-40).

Fals. En Duch menteix. Amb la independència, tots els catalans mantindrem la ciutadania europea. Perquè legalment és impossible que ens la retirin.

En efecte, la Constitució espanyola, al seu article 11.2, estableix que “cap espanyol d'origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat”.

En conseqüència, l’endemà de la independència tots els ciutadans catalans mantindrem de iure la ciutadania espanyola. Per tant, continuarem tenint la ciutadania europea.

Pel que fa als nascuts després de la independència, no podran obtindre la nacionalitat espanyola via ius soli, però sí que la poden obtindre just en néixer via ius sanguinis (és a dir, pel fet que sons pares són espanyols).

Ergo tots els catalans, durant unes quantes generacions, tindrem assegurat mantindre (aquell qui vulgui) la ciutadania espanyola, perquè ho diu la seva Constitució. I, de retruc, això implica tindre ciutadania europea. (Aquest escenari només deixaria de ser si, després de la independència, els espanyols canviessin la Constitució. Però per a fer-ho necessitarien bastants mesos, perquè haurien d’aprofitar l’avinentesa per a retocar altres coses mal resoltes, com el tema de la monarquia.)

I aquí és on cau la pregunta: per què al programa d’en Cuní, en ser preguntat per la ciutadania europea, el portaveu del Parlament europeu -teòricament entès en la matèria- va amagar l’article 11.2 de la Constitució espanyola? La cosa és greu, perquè aquest article resol el problema i, per tant, pot desllorigar els dubtes que hom pugui tindre.

En Duch no pot dir que no sap de què li parlem perquè tot just uns dies abans l’Institut de Política Exterior (d’Alemanya) havia emès un informe sobre l’estatus de Catalunya com a Estat dins la UE, que apostava per la solució de Xipre però a la inversa, que més o menys és el mateix que he exposat jo.

L’escenari que planteja en Duch encara és més rocambolesc amb el tema dels eurodiputats. El maig del 2014 hi ha eleccions al Parlament europeu i els catalans hi votarem. Ergo en Ramon Tremosa podria sortit escollit eurodiputat. Quan, posteriorment, Catalunya esdevingui un Estat, la pregunta salta a la vista: què faran amb els eurodiputats com en Ramon Tremosa? Fer-los-en fora? Legalment no se’l pot expulsar perquè Espanya és circumscripció única a Europa, de manera que en Tremosa pot ser votat per un gallec. El ciutadà gallec pot ser desproveït d’un eurodiputat al qual ha votat després que aquest eurodiputat hagi accedit a tal condició? La pregunta és de gran calat, perquè es crearia una situació estranya: un ciutadà català seria eurodiputat mentre la mateixa UE faria fora el territori on resideix aquell eurodiputat; i si el fan fora del Parlament europeu, s’està violentant l’exercici democràtic dels gallecs.

(Deixo estar l’acta de diputat. A Espanya, l’acta correspon al diputat, per una sentència del Tribunal Constitucional, si no m’erro. En conseqüència, no es pot retirar l’acta de diputat a ningú. M’imagino que al Parlament europeu funciona diferent -hi ha eurodiputats que a mig mandat cedeixen el lloc a un altre-. Però tampoc hauria estat de més que en Duch expliqués com pensen enretirar la condició de diputat a en Ramon Tremosa.)

I les contradiccions no acaben aquí. Hi ha el tema d’Escòcia, que farà un referèndum d’independència el setembre del 2014. És evident que, quan els escocesos votin, hauran de saber si es queden dins la UE o no. La UE no podrà evitar respondre això. I és evident que, si s’aplica una solució en un territori, per jurisprudència s’aplica a un altre territori. El cas d’Escòcia fa veure clarament les estridències de la UE, però Flandes les faria veure encara més clarament. Flandes, que pot iniciar un procés de secessió respecte de Bèlgica en qualsevol moment, és territori fundacional de la UE. També es dirà als flamencs que se’ls explusa de la UE? Oi que no? Doncs on és el principi que la justícia és per a tothom igual? Perquè els catalans tindrem dret a ser tractats igual que els flamencs.

En fi: si gent com en Duch ens ha d’il·luminar...

Sobre tota aquesta qüestió, algú dirà: “bé, la ciutadania europea la podrem mantindre, però com està el tema de la lliure circulació de mercaderies?”.

Això també es mantindrà perquè Catalunya pot adherir-se a l’EFTA (l’Associació Europea de Lliure Comerç), on Espanya no té capacitat de veto. I amb l’EFTA totes les mercaderies catalanes poden circular lliurement per Europa.

Per tant, tenim que, encara que sortíssim de la Unió Europea:
1) Gràcies a la Constitució espanyola, els ciutadans catalans seguirem sent ciutadans europeus.
2) Amb l’adhesió a l’EFTA totes les mercaderies podran ser exportades sense problemes arreu d’Europa.
3) I podrem continuar usant l’euro, ja que, com han dit molts economistes, cada país escull quina moneda empra (cas d’Andorra, que fa servir l’euro). És fals que un organisme pugui prohibir a Catalunya utilitzar l’euro.
És a dir, es pot romandre a Europa sense estar afiliat a la UE tot tenint moneda europea, ciutadania europea i comerç sense fronteres.

Tot això amb dos afegits:
a) Si Catalunya no pertany a la UE, no haurà d’aportar-hi diners. (Actualment Catalunya dóna més diners a la UE que no pas en rep.) D’aquesta manera encara tindrem més diners que podrem destinar a les partides que ara són sufragades per la UE.
b) Si Espanya ens veta a la UE no tenim cap obligació d’assumir la part corresponent del deute espanyol (només el de la Generalitat), mentre que ara, formant part d’Espanya, els catalans sí que hem de respondre del deute espanyol.

En resum: no patiu, que els catalans, quan siguem independents, seguirem a Europa. Si la UE arrufa el nas, tranquils: EFTA i avall. I ja s’espavilaran a Brussel·les a tornar-nos a convidar ràpid ràpid ràpid (els diners que aporta Catalunya a la mateixa UE i el pes econòmic de Catalunya dins Europa no deixa gaire marge a la mateixa UE). I a Madrid ja poden rondinar i cridar, que no pinten re als escenaris internacionals. Nosaltres a la nostra.

Ai, senyors de l’establishment, que us agrada intentar influir en les masses amb quatre paraules fent passar bou per bèstia grossa...! Em sap greu, però això ja no és així. La gent formada -la que era a la Via Catalana i la que es va quedar a casa- sap documentar-se. I ja no es deixa engalipar per un pretès alt càrrec funcionarial europeu gris com ell sol. Per sort per a Europa, diria jo.

diumenge, 15 de setembre de 2013

El poble: la força de Catalunya

Al Concert per la Llibertat (Camp Nou, 29-6-2013), un dels moments que més van agradar-me (i a fe de Déu que costa triar-ne un) va ser el parlament d’en Titot just abans de començar a cantar. El berguedà va dir:

“[...] tenim un exèrcit, un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa i gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble, i aquest exèrcit es diu cultura. I els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i cada barri. I aquest exèrcit està arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans i amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure” (us recomano que ho escolteu (minut 1:30), ja que el to de veu és impactant -el d’un autèntic líder-).

(A la llista d’oficis que hi posa n’hi podríem afegir algun més, com els economistes que fan informes sobre la viabilitat econòmica de l’Estat català, o algun esportista que no s’arronsa a l’hora de defensar Catalunya, com en Pep Guardiola. Però suposo que, per l’ideari esquerrà d’en Titot, aquestes figures no són tan lloables com les altres.)

La Via Catalana (11-9-2013) va ser un acte cívic d’importància majúscula, ja que s’ha internacionalitzat el conflicte i segurament farà consolidar/accelerar el procés. Però jo en faig una lectura afegida: va permetre visualitzar la força de Catalunya com a poble.

El poble, dempeus al llarg de 400 km -de la Catalunya francesa al nord del País Valencià-, a les 17:14 -quan les campanes de la Seu Vella de Lleida van començar a repicar- va alçar la veu i va mostrar al món que volia una consulta. Però també va demostrar com és de transversal el moviment independentista. Es pot dir que va fer una demostració de força no només en el sentit quantitatiu sinó també qualitatiu. Organitzar-ho va ser un repte logístic de primera magnitud, i tothom, dels organitzadors als assistents, va complir. A tot arreu tot estava a punt. Només imaginar-se com es va desplaçar la gent (es van esgotar tots els autocars de Catalunya i va caldre llogar-ne a França i a l’Aragó) i com va situar-se a lloc a l’hora ja evidencia que tot Catalunya va funcionar com un rellotge. I n’hi ha altres mostres. Dies abans de la Via es van demanar fotògrafs voluntaris perquè fessin la gigafoto i en poques hores van tindre 800 fotògrafs disposats a fer la tasca. Com que a les Terres de l’Ebre hi faltava gent són molts els que van acudir-hi. Com no es pot confiar en un poble com aquest?

En Joan Josep Queralt -gens sospitós de secessionista- deia al programa d’en Cuní de 8TV (13-9-2012) que la Via Catalana era un exercici de logística i organització i, per això mateix, revelava el potencial dels partidaris del dret a decidir. (En Queralt ho contraposava amb el moviment 15-M, que qualificava de romàntic: suposo que el que volia dir és que era més magmàtic per la seva natura. Tanmateix, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca la considero una evolució del 15-M, i és un moviment semblant a l’independentisme quant a capacitat d’organització i d’incidència.) Al mateix programa, en Manuel Milián Mestre -encara menys sospitós de secessionista- deia que valia la pena comparar el fracàs organitzatiu (per superb, per fanfarró i per sobrat, diria jo) de la candidatura olímpica de Madrid 2020 amb l’èxit organitzatiu de la Via Catalana. Tota una lliçó.

Per què he començat parlant del discurs d’en Titot i he acabat reportant les valoracions sobre la Via Catalana? Estirant el fil de la metàfora d’en Titot, podem dir que l’exèrcit de Catalunya s’ha engrossit. Ara el poble també hi és; en tot cas, els acadèmics, intel·lectuals, mestres, actors, recercadors, etc., que havien ajudat a mantindre Catalunya viva al llarg dels anys avui podríem considerar-los els cossos d’elit d’aquest exèrcit.

I sabeu quin és l’error del Govern espanyol? Pensar que interlocutant amb la Generalitat podrà frenar-ho o reconduir-ho. Algú hauria de dir-los que el procés no és una maniobra del poder català, sinó una iniciativa del poble català. Si fos una maniobra del poder català amb quatre reunions ho controlaria. Però no: enfront seu, el Govern espanyol té un poble conscient, capaç d’organitzar-se, instruït, pacífic, exigent en l’exercici de la democràcia, implicat socialment, arrelat, solidari -vegeu les maratons de cada any de TV3-, format per múltiples capes socials, i que no s’arronsa. I aquest error en l’enfocament fa que el poder espanyol no entengui res i, doncs, que no encerti a trobar la solució.

L’única solució és fer una consulta. El Govern espanyol s’hi pot posar tantes vegades en contra com vulgui, que al final haurà d’acceptar que el poble català triï el seu futur. Com pretén el Govern espanyol fer fer enrere el poble que, a més d’estar il·lusionat, està organitzat en milers d’entitats culturals, associacions de veïns, colles castelleres, colles geganteres, colles excursionistes, associacions d’estudiosos comarcals, clubs de futbol o de bàsquet, penyes ciclistes, esplais, sindicats d’obrers o d’estudiants, entitats ecologistes o en defensa del territori (lo riu és vida), colles cantaires i corals, emissores de ràdio locals, cooperatives i si m’apureu parròquies i tot? Com es pot pretendre des del poder central diluir aquesta xarxa de civisme? Aquí rau la força de Catalunya. I aquest teixit social no es pot combatre des dels despatxos oficials. El poder oficial de Madrid, doncs, no tindrà més remei que acceptar la voluntat popular.

(Per a acabar l’apunt és de justícia fer un record dels voluntaris que han fet possible la Via Catalana. A Vilaweb hi ha un reportatge fotogràfic sobre això i val la pena veure també el 30 Minuts del 15-9-2013.)

dimarts, 10 de setembre de 2013

Spain: game over

Madrid 2020. Gibraltar. AVEs i aeroports que van costar una morterada sense haver previst que no hi aniria ningú. El rei desprestigiat i amb son gendre acusat i jutjat, i ara amagat a Suïssa amb diners públics. Els cas Bárcenas, amb l’ombra de sospita sobre el mateix president del Govern espanyol. Més casos de presumpta corrupció al PP de les Illes i el País Valencià. Més casos de presumpta corrupció dins el PSOE andalús (EROs i altres elements). Intents barroers del diari El Mundo i de policies maldestres de fer creure que nArtur Mas té diners a Suïssa. El cas Port, sobre dopatge, que ha sigut enterrat per les autoritats judicials espanyoles. Presidents de tribunals suprems i tribunals constitucionals que o malversen fons públics o insulten col·lectius (ciutadans de lEstat, al capdavall). Dirigents del PP que exhibeixen símbols nazis. Un rescat multimilionari a la banca espanyola pagat amb diners públics mentre la gent perd feina i llar per la mateixa banca. El Govern argentí que pren YPF a Repsol mentre el Govern espanyol és incapaç darticular cap mena de resposta ni arrossegar cap país o ens europeu que li doni suport. Un atur desbocat, amb unes estructures econòmiques ineficaces i incapaces de remuntar res, per un model econòmic fantasiós en principi però al capdavall ruïnós. Un endeutament públic que aviat pot ser impagable. Un desprestigi internacional descomunal. I Catalunya que se’n va.

Definitivament: Espanya s’ha acabat. O the game is over (per dir-ho en batllessamadrilenc). Qui no vegi que això és que no té ulls.

Només em sap greu pels ciutadans espanyols sensats, demòcrates, respectuosos amb la pluralitat, respectuosos amb Catalunya, crítics amb les elits empresarials i polítiques de Madrid, crítics amb la banca, desitjosos de millorar la seva democràcia, que es quedaran en les restes d’aquest Estat espanyol en decadència un pic Catalunya se’n vagi.

diumenge, 25 d’agost de 2013

Tous, la Torre d’en Barra, la Ràpita... per uns topònims com cal

Suposo que tothom està d’acord que els topònims (noms de lloc) oficials han de ser els que diu la gent, els populars; no pas una forma mig inventada des de l’oficialisme.

Doncs bé: a casa nostra, i malgrat la feina feta (que és moltíssima), encara queda algun racó per endreçar. En aquest cas l’oficialisme no l’encarna pas un funcionari de Madrid del segle XIX o del franquisme, sinó els estaments oficials catalans (Generalitat, Institut d’Estudis Catalans, etc.), que tanquen els ulls a la realitat i, sovint, a les demandes dels habitants d’un indret.

Algun exemple. Vora Tarragona hi ha un poble que els mapes,
el Google i els rètols viaris anomenen Torredembarra. Com que és la forma oficial i és la que diuen a la tele, molta gent que viu lluny del poble esmentat ja en diu així. Però qui és d’allà en diu la Torre i punt. De fet, el gentilici és torrenc, i no una cosa estranya com torredembarrès. Per tant, la forma oficial d’aquest topònim hauria de ser la Torre d’en Barra. Així hom podria fer servir la forma la Torre (com es diu) i, si vol distingir-la d’altres municipis que tenen aquesta forma (per exemple, la Torre de Fontaubella, al Priorat), podria afegir-hi el segment d’en Barra, que actuaria com a diferenciador o determinatiu.

Al Montsià hi ha un poble que els mapes, el Google i els rètols viaris anomenen Sant Carles de la Ràpita. Amb tot, la gent de la comarca en diu només la Ràpita, que és la forma històrica (és un mot d’origen àrab). I, de fet, molta gent de les Terres de l’Ebre considera que el municipi s’hauria d’anomenar així. Fins i tot durant la Segona República espanyola se’n va dir oficialment la Ràpita dels Alfacs. És cert que, popularment, també hi ha qui en diu San Carlos; però aquesta forma castellanitzada té raó de ser per la història mateixa del municipi. En efecte, l’esment a Sant Carles té un origen megalomaníac. Fa referència al rei espanyol Carles III. El 1780 aquest rei va fundar una nova població sobre la zona de la Ràpita; la seva voluntat era crear-hi un gran port i un canal que comuniqués la mar amb Amposta. La planta urbana i alguns edificis del poble són testimoni d’aquesta activitat urbanística, ja que s’hi endevinen les traces típiques de l’època. La nova fundació va implicar una redenominació: San Carlos. Com es pot veure, la denominació Sant Carles de la Ràpita és relativament recent, fruit de la megalomania d’un rei i del despotisme il·lustrat típic del segle XVIII. La gent de la regió, però, va continuar dient-ne la Ràpita, nom venerable amb arrels fondes, que ha romàs malgrat els intents de rebateig de l’indret.

Cal dir que això de llevar l’afegit Carlos als topònims catalans ja s’ha fet en una altra ocasió. Es tracta del poble anomenat es Castell (Menorca). Quan, al segle XVIII, l’illa de Menorca formava part de la corona britànica, la població que hi havia a l’entorn del castell de Sant Felip va ser anomenada Georgetown (també se’n deia Vilajordi), en honor al rei anglès George III; però els menorquins en van dir, del mateix poble, es Castell. Quan Menorca va passar a mans de la corona espanyola, se’n va canviar el nom: Real Villa de San Carlos, o també Villacarlos (amb aquesta denominació apareix al Diccionari català-valencià-balear). Avui dia, la forma oficial és la mateixa que la forma popular: es Castell. Si a Menorca la denominació popular -i no pas la forma megalomaníaca- és l’oficial, per què no pot fer-se el mateix al Montsià? Potser ja va sent hora que les nostres autoritats escoltin el poble.

Similarment hi ha Sant Martí de Tous (Anoia), conegut als rodals simplement per Tous. De fet, Tous va ser l’única forma emprada per a designar el poble fins a principi del segle XX, quan des dels despatxos es va considerar que era millor evitar la confusió amb el poble valencià de Tous (Ribera Alta). Ara que el control sobre la toponímia catalana és de nou en mans de les autoritats catalanes, potser convindria restituir la forma de sempre, Tous; i, si cal, s’hi pot afegir un diferenciador per quan calgui evitar equívocs amb la població valenciana (Tous d’Anoia).

El cas més estrident -gairebé un despropòsit- és Castelló de la Ribera (Ribera Alta, entre Alzira i Xàtiva). Aquest era el seu nom tradicional (juntament amb l’antic Castelló de Xàtiva), però oficialment és Villanueva de Castellón (a principi dels anys 80 del segle XX s’havia catalanitzat aquesta denominació: Vilanova de Castelló). La forma Castelló de la Ribera va arribar a ser oficial en el procés de revernacularització oficial del País Valencià passat el franquisme (del 1994 al 1998 i del 2004 al 2005), però l’Ajuntament va decidir conservar la forma espanyola, Villanueva de Castellón.

Un darrer exemple és el poble adjacent a Móra d’Ebre, a l’altre cantó del riu (Ribera d’Ebre). Com a poble es va crear recentment, i el municipi segregat va adoptar la denominació oficialesca Mora la Nueva. Avui dia l’oficialitat oposa Móra d’Ebre i Móra la Nova. Tanmateix, el poble nou havia rebut com a nom popular i tradicional los Masos de Móra. I, de fet, la televisió local va rebre del nom de TeleMasos. La pregunta, doncs, és si el municipi nou no s’hauria d’anomenar els Masos de Móra (si la gent diu Vaig als Masos oficialment per què no pot ser així?). Diguem, d
altra banda, que al Conflent (Catalunya Nord) hi ha un poble anomenat Los Masos... De passada, Móra d’Ebre podria alliberar-se d’aquest diferenciador (d’Ebre) tan enutjós per a la gent de la rodalia, que diu solament Móra.

I, en fi, posats a fer podríem llevar l’article d’aquelles formes oficials dels topònims en què la gent de l’indret no els diu: Borges Blanques (Garrigues, antigament les Borges d’Urgell) per les Borges Blanques; Port de la Selva (Alt Empordà) per el Port de la Selva; Pont de Suert (Alta Ribagorça) per el Pont de Suert; etc.

Certament, hi ha casos límit. El poble de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) també ha rebut el nom històric de la Cala. I Caldes d’Estrac (Maresme) és conegut per la gent de la zona com Caldetes. Quin és millor? Difícil de determinar...

(Si voleu conèixer un poc més la història dels canvis en noms de municipis, podeu llegir-vos l’article “Los cambios de nombre de los municipios durante la revolución y la guerra civil españolas (1936-1939). El caso de Cataluña”, d’en Joan Tort (Universitat de Barcelona), publicat a la revista Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 113, any 2003; i, del mateix autor, l’article “La normalització dels noms dels municipis i de les entitats submunicipals a Catalunya (1982-1990). Algunes notes”, publicat al Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 46, any 1991, pàgines 65-72.)

dimarts, 6 d’agost de 2013

Sí a Madrid 2020

Tradicionalment l’independentisme català ha sigut reticent a donar suport a uns Jocs Olímpics a Madrid. En part per despit, i en part perquè tot català sap que serà ell qui pagarà la festa. Les apostes madrilenyes per al 2012 i 2016 van fracassar (van anar a parar a Londres i Rio de Janeiro) i això va ser celebrat pel món independentista.

Ara Madrid torna a intentar-ho per al 2020. Diguem d’entrada que té més possibilitats que abans d’aconseguir-ho. Per començar, hi ha l’alternança de continents (Europa / Sud-amèrica / Europa; el 2016 era pràcticament impossible aconseguir-ho després de Londres). Després hi ha el fet que ja disposen de moltes infraestructures construïdes. En tercer lloc tenim que cada cop més hi ha menys ciutats interessades a organitzar esdeveniments com aquests, altament costosos. I, finalment, la insistència (o tossuderia filla de l’orgull hispànic): el fet que ho hagi demanat tres anys seguits fa que, al capdavall, tinguin més opcions de rebre-ho.

L’independentisme català tendeix a no donar suport a aquesta candidatura, però jo crec que és bo que Madrid faci els Jocs Olímpics del 2020. Per tres motius.

El primer és que la designació de la seu dels Jocs Olímpics es fa sis o set anys abans (la de Barcelona’92 es va fer el 1986). Per tant, la designació dels Jocs del 2020 es farà durant l’any 2013, just quan Catalunya demana celebrar la consulta independentista. A les Espanyes, el deler per a assolir els Jocs Olímpics és tan gran que pot anar bé per a la consulta. En efecte, oposar-se amb la seva tossuderia a la consulta pot fer perdre’ls possibilitats de cara a aconseguir els Jocs.

El segon motiu és que l’any 2020 Catalunya ja serà un Estat independent i per tant no contribuirà al sosteniment econòmic d’aquest esdeveniment. Ergo que no pateixi ningú per això: Espanya s’ho haurà de pagar ella soleta (i ja veurem quant de deute arrossegarà i durant quants anys: però són ells qui s’hi posen...).

El tercer motiu és que, arran de la consulta el 2014, després de la consulta i al llarg del 2015 es produeix la negociació entre Espanya i Catalunya per la secessió. Una negociació amb molts estira-i-arronsa, és clar. Per tant, pot ser que als Jocs Olímpics del 2016 encara no puguin participar-hi atletes sota bandera catalana. Si el procés de negociació s’allarga, i si la inscripció de federacions catalanes als organismes internacionals també s’ha de retardar, pot passar que els catalans encara hagin de competir a Rio de Janeiro sota bandera espanyola.

En conseqüència, els primers Jocs Olímpics amb participació d’atletes catalans sota bandera catalana pot ser Madrid 2020. I aquí és on rau la gràcia de tot plegat. Us imagineu un atleta català al podi amb la medalla d’or i que els espectadors espanyols tinguin de sentir Els Segadors mentre s’hissa la bandera catalana? I encara més: que justament la primera vegada a la història que això passa hagi de ser a Madrid. Oi que seria interessant veure com viurien els espanyols aquest moment amb totes les càmeres del món retransmetent-ho i filmant-ho?

dilluns, 22 de juliol de 2013

Enfront de la crisi econòmica i de valors...

Crec que molts estem d’acord que la crisi econòmica (que vivim del 2008 ençà) té les arrels en una profunda crisi de valors. Aquesta manca de valors ha estat present en les altes esferes del món financer (vegeu el pocavergonyisme que ha imperat en la banca espanyola amb preferents i atorgament de préstecs al primer que passava pel carrer, per ara prendre’ls la casa) i en la classe política; i tot plegat ens ha dut on ens ha dut. Ho diuen la monja Teresa Forcades, l’expresident Jordi Pujol, l’economista Josep Maria Gay de Liébana, el professor mercantil Manuel Puerto Ducet, l’economista César Molinas i fins i tot el polític Manuel Milián Mestre (excol·laborador d’en Manuel Fraga quan va passar de franquista a dirigent polític dins l’incipient democràcia espanyola a partir del 1975). Que el diagnòstic sigui tan transversal vol dir alguna cosa.

Es pot corregir, això? Es pot fer que els valors siguin un dels motors de l’actuació de les persones?

La resposta és difícil, car l’avarícia és l’avarícia; inclús podem dir que el diner és verí (qualsevol persona pot haver tingut enganxades amb altres persones per temes econòmics, fins i tot amb familiars). L’egoisme imperant fa que deixem de pensar en el benestar de tothom i pensem només en el benestar propi...

Com ho podem fer, doncs, perquè l’ètica, la moral, la rectitud, la bona fe, l’honestedat, fins i tot la bonhomia, siguin elements rectors del comportament humà per sobre de l’egoisme, l’avarícia i la manca de compromís social?

La resposta no és gens fàcil, perquè és un tema molt complex. Però se m’acuden tres propostes/suggeriments en un camp molt concret: el de l’ostentació i l’admiració/enveja, incloent-hi la que hom sent vers si mateix (caldria actuar en molts més camps, evidentment). En concret:

1. Deixar d’admirar el qui té la casa més gran i el cotxe més gran. La persona que té una casa gran o un cotxe gran sol ser o un tauró de les finances a qui no li importa res del que passi a altres o, si és empresari, generalment escanya els seus treballadors (fent-los fer moltes hores, pagant-los poc, a voltes deixant-los de pagar... i conec alguns casos així, no és un mite). Per tant, com a generalització (i sempre deixant la porta oberta a les excepcions), podem fer l’equació cotxe gran i ostentós = moral petita i mesquina. En canvi, es pot admirar aquell que té la casa i el cotxe més menuts però penca cada dia de valent, complint amb les seves obligacions. Aquesta altra persona és millor persona que el primer.

2. Passar a admirar i lloar  -si convé en públic- l’honradesa, la franquesa i les paraules clares i netes. Qui parla clar i diu les coses pel seu nom generalment no amaga res, i si no amaga res generalment no mirarà de fotre ningú. En canvi, s’hauria de menystindre aquell qui diu una cosa i fa l’altra, qui no dóna la cara, qui aparenta ser un gran analista de la realitat i ser un perdonavides per després parlar sempre malament de qui no hi és. A aquest altre caldria dir-li en públic que la seva actitud és menyspreable.

3. En el camp laboral, obrar un mateix no com un proveïdor de serveis que cobra pels serveis prestats, sinó com un solucionador de problemes que cobra per haver resolt un problema. Això val per a un lampista, per a un mecànic, per a un policia, per a un professor, per a un repartidor, per a un oficinista, per a un metge... Si hom pensés i obrés així, els lampistes i mecànics s’estarien -si convingués- més temps a apariar una cosa que no funciona (i n’hi ha que obren així); o no hi hauria ni un sol policia que es passés de la ratlla (i consti que n’hi ha que no es passen de la ratlla).

Fixeu-vos que no apel·lo a ser simpàtic, o ser altruista perquè queda bé o fins i tot a ser ingenu (com ho pot ser algú que vol canviar el món a base de pau i amor). Només he parlat de raonaments de base racional, que podem aplicar cada dia.

Que semblo un capellà o un monjo budista? Doncs l’alternativa a això és un tauró de Wall Street, un aprofitat que estafa gent gran i gent jove, un polític que només mira d’embutxacar-se diners o un dirigent d’un banc que cobra 10 o 100 vegades el que cobra la majoria de gent sense importar-li els danys que poden causar a tercers. Què voleu ser? Jo ho tinc clar.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Fins quan es faran el sord?

Repassem la història recent.

Eleccions catalanes del 2003. ERC, amb en Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant i amb un missatge nítidament independentista, augmenta de vots de manera considerable, assoleix 23 diputats i passa a ser decisiva per a formar govern. L’augment de l’independentisme és clar. El poder polític espanyol no para atenció als motius d’aquest fenomen i es dedica a combatre’l amb guerra bruta (vegeu el paràgraf següent), sota la premissa de morta la cuca, mort el verí.

Entrem a l’any 2004. Al març hi ha eleccions espanyoles. Uns mesos abans l’aparell de l’Estat difon que en Carod-Rovira, sent conseller en cap de la Generalitat (sota la presidència d’en Pasqual Maragall), ha parlat amb la banda terrorista ETA. Es fa una campanya de linxament contra aquest polític (amb la connivència de partits catalans, des de CiU fins a ICV). Uns dies abans de les esmentades eleccions hi ha un atemptat islamista a Madrid. El Govern espanyol, aleshores a mans del PP, intenta amagar aquest fet a l’opinió pública espanyola i vol difondre la idea que ha sigut ETA, quan la premsa internacional ja apuntava a l’autoria islamista. Resultat? ERC, amb en Carod-Rovira com a cap de cartell, assoleix 652.196 vots i passa d’1 escó a 8. Una ocasió d’or del poder polític espanyol per a esbrinar què coi passa amb Catalunya; però no, ells a la seva.

Anys 2006 i 2008. Lluny d’asserenar-se, la població catalana fa dues manifestacions gegantines per Barcelona. (La del 2008 en rigor era per a protestar contra la manca d’inversions ferroviàries del Govern espanyol a Catalunya, però va acabar sent un clam independentista.) L’èxit de públic sorprèn els mateixos organitzadors.

Com que el poder polític espanyol continua sense guipar-hi, diversos catalans pro Espanya sí que fan els deures i intenten fer veure als polítics, empresaris i periodistes espanyols què està passant. En Manuel Milián Mestre, històric del PP, va fer arribar el seu parer a la cúpula del PP mentre governava Espanya (fins al 2004). Resultat? L’obvien (per dir-ho suau). Quan en José Montilla va ser president de la Generalitat (2006-2010) també va alertar el PSOE i l’opinió pública madrilenya (va usar el terme desafecció envers Espanya per part dels catalans). Resultat? El silenci.

Juny del 2010. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia sigut recorregut pel PP, és retallat pel Tribunal Constitucional. Tal fet va ser vist pel Govern espanyol com a innocu. Però a Catalunya es va interpretar com una ingerència dels poders fàctics espanyols contra la voluntat del poble català. I així és com el 10-7-2010 els catalans van tornar a ocupar massivament els carrers de Barcelona. La manifestació, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim, era una reacció transversal a la retallada de l’Estatut. Va anar-hi tanta gent que la manifestació no es va poder moure pràcticament gens.

Tardor de l’any 2010. Novament, eleccions catalanes. CiU s’hi presenta amb el concepte de pacte fiscal, per tal de refer la manca de recursos financers de Catalunya. N’Artur Mas guanya folgadament en part pel desprestigi del Govern català sortint i en part perquè ERC havia mig aparcat el missatge sobiranista.

Ens plantem a l’11-9-2012. Nova manifestació independentista per Barcelona, amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. Hi ha tanta gent (més d’un milió de persones) que no es pot avançar. Per primer cop Catalunya centra les mirades del món. Reacció del govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i establishment català i espanyol: que si és un suflé, que si és una deriva motivada pels partits polítics...

Al cap de poc n’Artur Mas rep una negativa del Govern espanyol al pacte fiscal. En Mas convoca eleccions anticipades per tal de donar la veu al poble i veure si s’engega un procés secessionista. CiU baixa 100.000 vots, una xifra assumible si es parla del volum de vots que va treure (un milió); però com que va pujar la participació perd 12 escons. Reacció de la premsa madrilenya: fracàs d’en Mas, el seu pla sobiranista queda en no res... En fi, allò de morta la cuca, mort el verí.

Enquestes de l’any 2013. L’independentisme supera el 50% de la població catalana. ERC, amb un missatge independentista clar, suma suports i podria guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. En aquella mateixa època hi ha cada cop més manifestacions populars a favor de la independència. Respostes del Govern espanyol a aquests fets: que no res, que això no du enlloc, que no res, home!, que són quatre polítics que han perdut el seny i el poble manipulat. Fins i tot s’empesquen hipotètics vetos a tot arreu, des d’Europa fins a les elèctriques. L’establishment català i espanyol va en la mateixa línia, amb una ceguesa evident. En definitiva, confondre desitjos amb realitat.

Dissabte 29-6-2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb 90.000 persones. Una festassa amb un munt d’artistes clamant per la llibertat i la democràcia i el públic corejant crits d’independència. Reacció de la premsa madrilenya: deliri independentista, festa esperonada pels partits...

Arribarem a l’11-9-2013 i es farà la cadena humana del Pirineu a l’Ebre. Friso per veure les portades de la premsa madrilenya i el menysteniment de Madrid.

Algú amb seny hauria de demanar-se (i demanar-los): fins quan es faran el sord? Perquè el poder espanyol un moment o altre haurà d’enfrontar-se a aquest tema. Potser aquest “algú amb seny” són les institucions europees (hi ha símptomes en aquest sentit: declaracions d’eurodiputats, declaracions del primer ministre britànic, reportatges i articles periodístics, moviments a Brussel·les...).

Moltes veus diuen que al final tot plegat acabarà forçosament amb una declaració unilateral d’independència. Algú altre sosté que hi haurà eleccions plebiscitàries el 2014. Jo crec que hi haurà consulta i que el Govern espanyol acceptarà de fer-la. Ep, a contracor. Però des del 2010 ha passat una altra cosa: els governants espanyols ja no manen, sinó que només executen ordres que vénen de Brussel·les, Berlín, Washington o Pequín. La primavera del 2010 el president espanyol d’aleshores, en José Luis Rodríguez, va aparcar les seves polítiques caragaleristes i va empassar-se les instruccions provinents d’aquestes ciutats, que anaven en contra del pensament mateix d’en Rodríguez. Els anys 2012 i 2013 el president espanyol en Mariano Rajoy s’ha hagut d’empassar el seu programa electoral i fer tot el contrari del que volia fer simplement perquè li ho manen des d’aquestes ciutats. Si la Unió Europea percep que la inestabilitat catalana (llegiu-hi possible declaració unilateral, però sobretot per l’empenta popular) pot afectar l’estabilitat de l’euro i de la prima de risc, no patiu que hi haurà consulta. I el Govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i l’establishment català i espanyol hauran d’empassar-s’ho i acceptar-ho (amb el foc cremant per dins). Aquest és el preu que pagaran per fer-se el sord. Perquè els deures es poden ajornar una miqueta, però al final s’han d’acabar fent, t’agradi o no, i si no vols fer-los te’ls faran fer.

dijous, 20 de juny de 2013

Les seves boles acaben... en no re

Crec que, a hores d’ara, ningú no pot negar que el Partit Popular (PP), la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters treballen de valent per a l’erosió de la credibilitat política a Catalunya. Segurament amb la intenció de fer trontollar el procés d’emancipació nacional. Ara: vist amb una mica de perspectiva, s’observa que tot plegat acaba desembocant en el no re. Cosa que vol dir que són una mica maldestres en aquest camp de crear desgast...

Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.

És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.

Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
 

Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
 
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)

També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).

Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).

En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.

Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.

Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!

(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)

Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!

Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?