divendres, 28 de novembre de 2014

No ha de ser una pugna de partits, car és un moviment ciutadà

La possible candidatura independentista unitària (plantejada pel president Mas) ha obert un debat, sobretot entre gent propera a ERC: s’hi suma o no? Crec que en Junqueras ho té difícil per a no sumar-s’hi, però les veus més esquerranoses (més ideologitzades, diguem) pressionen molt contra aquesta llista conjunta (hi afegeixo: els seus arguments no em convencen perquè els veig molt febles, però això ara no és el que vull tractar).

Aquests pensadors argumenten que la gent més progressista de la societat potser no se sumarien a una candidatura unitària si l’encapçala en Mas, ja que poden veure’l com l’artífex de polítiques de dretes mentre ha governat.

Deixeu-me dir que aquest plantejament de les veus més esquerranoses el trobo prim. Basta mirar què diu la gent pel Twitter: pràcticament tothom que ha participat en mobilitzacions sobiranistes (la Via Catalana, la V, el 9N) clama per una llista conjunta. Ho veuen així: és hora que els partits deixin els partidismes i pensin en el país. Això deixaria molt malament ERC de cara als electors si refusés la proposta d
en Mas. Per tant: aquestes reflexions dels més esquerranosos, penso, són més fruit de la seva posició com a pensadors o militants que com a ciutadans.

Què no han entès aquests pensadors d’esquerres? Doncs que no estem davant de l’eterna pugna entre partits, confrontant ideologies (però també egos dels dirigents polítics). En realitat, estem davant d’un moviment ciutadà, apartidista, que busca un objectiu superior: la independència de Catalunya. Les veus pensadores, de tall esquerranós, no han entès això. En canvi, en Mas sí que ho ha entès (i amb risc que alguns del seu propi partit no s’hi sentin còmodes).

Amigues veus pensadores de l’esquerra: llegiu bé què demana la societat, no projecteu els esquemes clàssics (partidisme, ideologies contrastades). Això la gent ja no ho vol. Vol un canvi (independència i/o regeneració democràtica). I el canvi es pot propulsar amb fórmules distintes a les dels partits vells. Jo ho veig així. Per tant, deixeu estar la ideologia (ja tornarà a les eleccions constituents) i penseu en les fórmules que demanda la societat per a assolir els objectius de canvi. En això ens hem de centrar. I si aquest moviment ciutadà és liderat per algú que no ve de l’esquerra, el que han de fer les veus pensadores de l’esquerra és assegurar-se que aquesta candidatura conjunta vetllarà mínimament perquè l’ideari d’esquerres -en els seus grans trets- no quedi foragitat, simplement això (per exemple, dient que la independència ha de comportar la creació d
un país socialment més just).

divendres, 14 de novembre de 2014

Cal una llista unitària?

Passat el 9N, el debat és si CiU i ERC han de fer una llista conjunta per a les eleccions avançades que facin la funció de referèndum d’independència (eleccions plebiscitàries, en diuen molts; eleccions constituents, en diuen a ERC). Aquest debat ha generat una quantitat ingent d’opinions.

Jo no diré ara si és millor això o allò, perquè tampoc tinc una bola de vidre. Però faré algunes consideracions, amb ànim d’aclarir el panorama. Aquestes reflexions són, de fet, una resposta a en Granollacs, editor del blog Per a Bons Patricis, una de les aportacions intel·lectuals més fines a l’entorn del procés sobiranista. En Granollacs va publicar l’apunt “La fi de la impostura: l’objectiu i les estratègies”, on, si ho he entès bé, rebutja una llista CiU-ERC. És a dir, s’alinea amb el discurs d’ERC (per a ser precisos: amb el discurs d’ERC els dies posteriors al 9N; faig aquesta precisió perquè en pròximes setmanes aquest discurs pot variar, ni que sigui una mica).

Abans d’entrar en matèria, una precisió. El terme candidatura unitària vol dir exclusivament CiU-ERC (i com a molt NECat-Avancem). Qualsevol analista polític sabia que ICV-EUiA no hi aniria, per la seva base social -amb el federalisme com a idea acariciada- i pel seu discurs. Per tant, no entenc per què els periodistes ho plantegen. Només cal constatar com ICV-EUiA és avui el partit més desorientat de la política catalana -com fa un any ho era el PSC-. D’altra banda, els periodistes també fan volar coloms quan apunten la possibilitat que la CUP s’hi uneixi. Qui coneix el món CUP sap que això és lluny dels seus plantejaments. De fet, penso que la feina de la CUP és on ha de ser: crear una candidatura de resposta social que inclogui la independència.

Entrem en matèria.

Primera consideració, a tall de prèvia: crec que entre el gener i el febrer del 2015 ha d’haver-hi forçosament eleccions anticipades. Ja no té sentit allargar l’autonomia: Catalunya ha d’activar un procés de secessió aquest 2015 i, per a això, cal una majoria clara al Parlament. Per tant, crec que en Mas s’erraria si allargués la legislatura fins al 2016 (com defensa el PSC i l’establishment, curiosament: senyal que no ens convé, doncs).

La segona consideració -ja sobre el tema que ens ocupa- és que CiU no sol utilitzar el terme candidatura unitària (que surt arreu: premsa, tertúlies, blogs...) sinó que fa servir l’expressió llista de país. Si repassem les declaracions de n’Artur Mas o d’en Josep Rull -amb qui no tinc cap parentiu ni conec, aclareixo-, diria que empren aquest terme. Després els periodistes i els blogaires ho simplifiquen i ho reinterpreten en llista unitària; però no és ben bé el mateix. I -com diu n’Enric Juliana, de La Vanguardia- en aquesta època els matisos valen el seu pes en or.

I quin és el matís? Si interpreto bé el missatge del president i dels seus, en Mas vol fer una candidatura sense la sigla CiU (és el que se n’ha dit el partit del president), plena de noms provinents de la societat civil. Si ERC s’hi sumés, en Junqueras sortiria en aquesta llista. I si ERC no s’hi sumés, no. Però seguiria sent una llista de país. Per tant, el projecte electoral masista no necessita ERC. Si ERC hi fos, aquest projecte electoral masista quedaria molt reforçat (moltíssim); però sense ERC també és consistent.

Tercera consideració: en Granollacs prefereix no entrar en debats sobre si cal o no una candidatura unitària; potser pel temor que, després de dies i dies de parlar-ne, al final tot quedi en no res, un escenari que destrempa. Jo discrepo d’aquesta posició. Crec que, per als qui es plantegen la qüestió d’una hipotètica candidatura unitària, és bo que hi hagi un debat sobre si cal o no. Per exemple, cal veure si la candidatura unitària realment donaria més diputats o no (en Ferran Requejo sosté que si dóna més diputats, indiscutiblement ha d’haver-hi la candidatura unitària). Segons conten, diverses enquestes revelen que CiU i ERC traurien el mateix nombre de diputats sumant-los tots tant si van per separat com si van junts. Per tant, per a obtindre més diputats, no cal la candidatura unitària. Ara bé: una candidatura unitària permet simbolitzar la unió (l’entesa, per dir-ho en un terme polític clàssic català). N’Albert Sáez (d’El Periódico) ho retrata força bé quan diu que una candidatura unitària tal vegada no és millor electoralment, però potser és millor políticament.

Quarta consideració: certament, ERC no vol candidatura unitària amb CiU. Penso, però, que no ho volen més per despit i per curtesa de mires que per una altra cosa. Ja he dit que a ERC hi impera una certa immaduresa. Per què? Doncs perquè tot analista polític sosté que, si un partit es nega a una candidatura unitària -com fa ERC ara-, pot ser castigada per l’electorat independentista més convençut. Per tant: la negativa d’ERC a la proposta de coalició (provinent d’en Mas)... pot acabar reforçant poc o molt el mateix projecte electoral d’en Mas! Fixeu-vos, doncs, que en Mas pot beneficiar-se tant si ERC se suma a la seva llista de país no partidista (en Mas se’n beneficia molt) com si no s’hi suma (en Mas no se’n beneficia tant, però se’n beneficia). És win-win per a en Mas. Us estranya? Doncs és el que ha fet en Mas amb el 9N respecte de l’Estat espanyol: si en Rajoy el tolerava, en Mas guanyava (hi ha 9N); i si en Rajoy el prohibia i l’atacava, en Mas guanyava (el sentiment popular independentista a Catalunya s’hauria reforçat, ja que gent tèbia en aquest tema hauria acabat sumant-s’hi).

Això que dic ho podem lligar amb altres fets de l’escenari actual. En Mas ha sortit molt reforçat del 9N, per la determinació que ha mostrat. Per tant: si fa setmanes en Mas podia sortir escaldat d’unes eleccions avançades (a les enquestes, ERC la superava), ara l’electorat valora més en Mas. És més: m’ensumo que en Junqueras ha perdut alguns punts, ja que es va precipitar deslegitimant el procés participatiu alternatiu proposat per en Mas, i després, en veure que la gent s’hi sumava, va acceptar-lo i fins i tot s’hi va involucrar. Per tant, quan algú deia que en Mas només podia avançar eleccions si hi concorria amb ERC per tal d’evitar sortir-ne derrotat, ara això ha canviat: crec que en Mas pot afrontar-ho i no perdre (en tot cas, pot baixar diputats, però quedar en primera posició, ni que sigui per poc, enfront d’ERC). Però més enllà: també hi ha la possibilitat que la Fiscalia es querelli contra en Mas arran del 9N. Això encara li donaria més força, perquè el poble català s’hi solidaritzaria. (La Fiscalia catalana veu inconvenients a denunciar en Mas, ja que, al marge de la ideologia dels fiscals en tant que persones, s’ho miren des d’un punt de vista tècnic, i veuen complicat tirar endavant la denúncia contra en Mas. Ara: el Govern espanyol, obcecat, no pararà fins a aconeguir que la Fiscalia General de l’Estat ho faci.) Mireu-vos-ho com vulgueu, però en Mas ha sigut hàbil: ho ha fet vindre tot cap al seu terreny. Noteu les declaracions d’en Quico Homs a RAC1 divendres 14 de novembre: va dir que el president pot concórrer en solitari en unes eleccions; per tant, a l’entorn del president sembla que ja tenen coll avall que aquest escenari pot produir-se.

Tot, doncs, porta a consolidar la proposta electoral d’en Mas, una candidatura plena de figures de la societat civil, lluny de la sigla de partit. Si en Junqueras no hi vol anar no compromet en excés aquest projecte.

Per tant, un escenari perfectament possible és el d’eleccions avançades en què la gent independentista haurà de triar entre tres llistes:
 - Mas (amb alguns membres destacats de CDC i d’UDC) acompanyat de societat civil. (Que ningú es pensi que UDC es desmarcarà d’en Mas: seria la seva desaparició. En Duran i Lleida ja no és un actor polític, està totalment fora del terreny de joc.)
 - ERC més els sobiranistes provinents del PSC (és a dir, NECat i Avancem: en Maragall, en Comín, en Mohedano, na Tura, n’Elena, en Castells, etc.), sense descartar tampoc algun nom de la societat civil (estil imposat per en Junqueras des que mana a ERC: fixeu-vos amb en Bosch a l’alcaldia de Barcelona, en Terricabras al Parlament Europeu o na Calvet al Parlament de Catalunya).
 - La CUP més, poder, Procés Constituent.
Lògicament, caldrà que hi hagi un punt en comú al programa electoral (proclamar la independència) i que, durant la campanya electoral, hi hagi bones maneres entre aquests tres pols electorals. També és cert que aquest punt en comú pot ser que no estigui redactat igual (a CiU prefereixen insistir en vies de diàleg amb Espanya mentre es desenvolupa la secessió, mentre que ERC no).

Cinquena consideració: encara que dels meus mots pugui desprendre’s que menysvaloro la plantejament d’ERC, cal advertir que també tenen una certa base sòlida. És a dir, critico ERC més pel tarannà (una certa immaduresa) que no pas pel fons del seu plantejament. M’explico. Alguns membres d’ERC em diuen que una candidatura CiU-ERC podria fer perdre alguns vots per la banda esquerranosa; i que, per tant, més val anar per separat (com he apuntat al paràgraf anterior: tres candidatures). De fet, el mateix Junqueras s’ha expressat en aquesta línia. En declaracions a RAC1 dimarts 11 de novembre, en Junqueras no va tancar la porta a la llista unitària; però deia que preferia anar per separat per allò que alguns votants molt d’esquerres deixin de votar ERC pel fet d’anar amb CiU (de dretes). Aquest argument és raonable.

De tota manera, si l’estratègia d’en Mas és fer una llista de país i no pas una coalició, aquest contraargument d’ERC perd pes. Com ja he apuntat, qui ha dit que ERC ha d’anar amb CiU? En Mas no: en Mas diu que en Junqueras i en Mas han d’anar en una llista de país (no diu “en una llista conjunta CiU-ERC”).

Com a sisena consideració, mireu què ha dit en Rull: ha afirmat diversos cops que, si convé, els partits tenen de fer un pas enrere, és a dir, aparcar la marca electoral “partit”. Això lliga amb tot el que he exposat.

I la darrera consideració. Força analistes polítics apunten que la coalició CiU-ERC permetria a en Mas tapar la davallada electoral que li pronostiquen les enquestes. Com he dit, no es tracta tant de fer una coalició entre partits sinó una llista amb societat civil. Però, certament, podria ser que, en els càlculs d’en Mas, també hi hagués present la necessitat d’evitar una davallada electoral causada pel desgast de la marca CiU (un partit envellit, tacat pel cas Pujol -i sense perdre de vista el cas Millet-, autor d’unes retallades molt dures, i vist amb recel per molts ciutadans perquè durant força anys no va fer avançar la independència). En aquest sentit, una llista de país evitaria el desgast electoral d’una marca partidista com CiU. Tanmateix, encara que això fos així, tampoc queda deslegitimada l’estratègia de la llista de país.

Com podeu veure, no he indicat què crec que és millor. Però sí que es dibuixa una cosa: a mesura que s’avança, l’estratègia d’en Mas es veu, a cada pas, encertada. En tot cas, hom pot criticar, a nivell intern català, que en Mas no sigui més clar en la seva estratègia (el poble podria exigir que se li expliqués millor des de la Generalitat quin full de ruta té pensat). Però, fins avui, aquesta estratègia s’ha demostrat eficient per a tirar envant el procés sense que el Govern espanyol pogués fer-hi res. Si les eleccions avançades i la candidatura de país formen part de l’estratègia d’en Mas, penso que serà això el que veurem: i que ERC s’hi sumi o no (que dependrà de l’anàlisi política però també del grau de maduresa o immaduresa dels seus dirigents) afecta aquesta estratègia, però relativament, en el sentit que no la condiciona en excés.

divendres, 31 d’octubre de 2014

Impugnats? Doncs a votar...

Em sembla que en Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, no sap què té entre mans. De fet, gosaria dir que no sap a què s’enfronta.

Repassem els fets succintament. L’any 2012 es constata que una part molt important de la societat catalana vol la independència. De llavors ençà, totes les enquestes ho mostren. Amb aquestes dades, el pas polític lògic seria establir les mesures per a determinar si aquesta opció és majoritària entre la societat catalana, i donar-hi una sortida política. N’Artur Mas, com a president català, ho fa. En Mas avança eleccions, els partits polítics prometen una consulta, el Parlament envia representats al Congrés de Diputats amb l’objectiu de demanar la transferència de la competència per a fer referèndums, els partits catalans pacten la pregunta de la consulta, etc.

Què fa el Govern espanyol, a mans del PP? En comptes de fer allò que seria lògic des del punt de vista polític (negociar amb la Generalitat com es pot determinar el suport a la independència i, a partir d’aquí, trobar una sortida política a la voluntat popular), es tanca en banda.

Primer, el PP se’n fot. Intenta desprestigiar els passos polítics d’en Mas. Quan veuen que en Mas té una solidesa inusual en la política espanyola, utilitzen les lleis i les institucions de l’Estat contra les legítimes aspiracions d’una part de la societat catalana, torpedinant qualsevol actuació de la Generalitat. Així, es neguen a traspassar la competència per a fer referèndums (contràriament al que han fet al Regne Unit amb Escòcia), i amb això ja en tenen prou: es pensen que ja ho han aturat. Com que els catalans continuen el seu camí, al Govern espanyol consideren que la consulta del 9N no cap a la Constitució i forcen el Tribunal Constitucional a actuar amb contundència (saltant-se les formes en el que hauria de ser un Estat de dret) i, quan en Mas planteja un procés participatiu substitutori (el N9N) hi tornen, obcecats. Com que amb això no en tenen prou per a aturar-ho, comencen la guerra bruta. N’Ernesto Ekaizer, periodista del diari El País, explica que al Ministeri de l’Interior hi ha instruccions de crear material difamatori contra polítics de CiU (vegeu el cas d’en Xavier Trias, batlle de Barcelona). Aquest testimoni és semicorroborat per un altre periodista del diari ABC en declaracions a diverses ràdios (entre les quals RAC1).

Ara el Govern espanyol ha impugnat el procés participatiu substitutori (el N9N) a pesar que no hi ha funcionaris involucrats ni cap acte administratiu concret. Un dels arguments és que el N9N és més antidemocràtic que el 9N (no hi ha cens previ, no hi ha comissió electoral, etc.)... i ho diuen ells que són els qui impedeixen dur a terme el 9N! Ells, és clar, el que voldrien és fer un decret prohibint directament la consulta, i que la gent es quedés a casa.

De debò es pensen que si fessin aquest decret, o si el Tribunal Constitucional admet a tràmit la impugnació o fins i tot si prohibeix la consulta, la gent es quedarà a casa???

Veam si algú li ho explica a en Rajoy.  El dia 9 de novembre, la gent anirà a votar en massa. Els independentistes estan molt motivats i no es quedaran de braços plegats. Potser en Rajoy no ho sap, però si visqués a Catalunya sabria -com saben tots, tots els qui viuen a Catalunya, inclosos els unionistes- que tots els qui s’han mogut per la independència, que han fet manifestacions, que van casa per casa a informar, sortiran a votar. Les urnes seran als llocs i les paperetes ja vindran impreses de casa. Estem parlant de més d’un milió de persones! Però és que, a més, ara no aniran a votar solament els independentistes més motivats: també aniran a votar altres persones pel simple fet que, en impugnar el N9N, se senten trepitjats per l’Estat. A ningú no li agrada que li diguin que no pot votar ni expressar-se, a ningú no li agrada que l’Estat empri els seus recursos per a reprimir la llibertat de participació política (quan l’Estat, teòricament, està per a servir la ciutadania, no pas anar-hi en contra). Aquesta gent picada també anirà a votar. Segons dades d’El Periódico de Catalunya, a l’entorn de dos milions de persones poden acostar-se a les urnes. No m’estranya! Per tant, pot passar que el poble català, amb la seva participació en el N9N, posi l’Estat espanyol en escac als ulls internacionals.

Això que farà el poble català, en castellà s’anomena una afrenta; i us ben asseguro que la premsa internacional ho interpretarà així. El poble català, vots en mà, plantant cara a la intransigència espanyola. Com quedarà llavors en Rajoy als ulls internacionals?

Si algú creu que exagero quan dic que en Rajoy no sap què es fa, basta plantejar-se algunes escenes possibles. Aquestes escenes mostren com en Rajoy ha actuat d’irresponsablement, fins i tot envers la seva pròpia figura política. Imagineu-vos-ho. La gent anirà a votar, i l’únic que pot fer el mateix dia 9 en Rajoy és ordenar a la Guàrdia Civil que retiri urnes. Evidentment, la gent ho filmarà amb mòbils i es penjarà a les xarxes socials en minuts; al cap de poc, els informatius de tot el món explicaran, gràcies a aquestes imatges, que a Espanya s’impedeix participar en una votació.

Però encara pitjor. Si en un local amb una urna hi ha una afluència molt alta de votants, i en aquell moment un guàrdia civil intenta retirar l’urna, pot passar això altre que descric (i que, evidentment, serà filmat amb mòbil): que la gent barri el pas al guàrdia civil, que l’encerclin escridassant-lo, que li prenguin l’urna de les mans i que la tornin a posar sobre la taula (és a dir, que la restitueixin). Si aquesta escena es produís, el pobre guàrdia civil que han enviat allà només pot fer dues coses. La primera imatge és anar-se’n amb la cua entre cames. Evidentment, filmat pels mòbils i publicat a les xarxes socials. Si això passés, penseu en l’impacte que tindria a les Espanyes: la figura del president espanyol quedaria totalment desprestigiada. La segona imatge és fer ús de la força, és a dir, el guàrdia civil, si té un excés de zel i vol complir tant sí com no amb l’ordre que li han donat, hauria de demanar reforços, i vindria un grup de guàrdies a empènyer gent, fumbre garrotades, etc. No cal dir que això també seria filmat per mòbils i difós via internet, i d’aquí als telenotícies de totes les cadenes del món.

Ara pregunto a en Rajoy: segur que vol provocar una situació com aquesta? Vol desprestigiar-se més ell, ja sigui de cara a l’opinió pública espanyola (quan el guàrdia civil surti del local sense l’urna, espentejat per la gent), ja sigui de cara al món (amb guàrdies civils atonyinant població civil indefensa)?

Per a més inri, per a l’endemà de la consulta es prepara una denúncia internacional contra l’Estat espanyol, signada pels milers i milers de catalans que aniran a votar, juntament amb alcaldes, diputats, senadors i eurodiputats. Això és el que ha aconseguit en Rajoy.

En Rajoy no ha calibrat bé contra què s’enfronta. Es pensa que signant decrets paralitzarà la gent, com si fossin súbdits esporuguits. I, en realitat, es troba enfront d’un exèrcit de milers i milers de persones que treballen voluntariosament, il·lusionadament i infatigablement per un país nou i millor. Els decrets prohibitius i les sentències amb l’àrbitre comprat no aturen la il·lusió, ans al contrari, l’esperonen. El que ha aconseguit en Rajoy és que, a partir del 9 de novembre, el poble català li passi per sobre.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

La immaduresa d’ERC

Un vell militant d’ERC, experimentat i amb llarga trajectòria, em va dir una vegada, quan n’Oriol Junqueras feia poc que era el líder d’aquest partit: “En Junqueras és molt bon noi, molt bon noi!, però no té fusta de líder”.

Aleshores vaig pensar que la duresa de la política ja faria engruixir la pell a en Junqueras -allò que en llenguatge popular s’anomena curtir-se-. Però sembla que la cosa no ha prosperat gaire, si tenim present l’entrevista que li va fer na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Com recordareu, en Junqueras pràcticament implorava un avançament electoral per a assolir la independència, i aleshores la veu se li va trencar: senyal que no suporta la pressió.

Segurament, en Junqueras és un romàntic de la política (com va dir-me recentment un altre exmilitant d’ERC). És a dir: per a en Junqueras, la política és un ofici digne en el sentit que serveix per a gestionar el bé comú. Teòricament, és així. Però la política està plena de gent amb molt mala bava (com n’està ple el món, enteneu-me: la política és un microcosmos on es reprodueixen els vicis del món en general, des de la corrupció fins a les apunyalamentes, presents arreu). I aquí és on la gent amb cor net (i en Junqueras té el cor net) pateix. Perquè no pot pair el tarannà dels qui tenen mala bava, especialment els del seu propi partit.

Es pot sostenir que en Junqueras no té maduresa política? Crec que n’hi ha evidències. Quan en Junqueras exposa el seu posicionament polític, explica les coses amb claredat com quan fa una classe a la universitat (o com quan feia programes de ràdio, com l’En Guàrdia! a Catalunya Ràdio). I deu pensar que, amb això, n’hi ha prou per a tirar endavant un projecte polític. De fet, el discurs d’en Junqueras, net i clar com pocs, atreu milers i milers de ciutadans. En aquesta vessant és efectiu (en certa manera, carodeja una mica). Però quan t’has d’arromangar per a tirar avant coses complexes, no n’hi ha prou amb la floritura verbal, la claredat conceptual i la finor acadèmica. I la raó és que, sovint, la gent que tens al costat, dins el teu propi partit, pot i sol ser d’allò més obtusa.

(D’això darrer que he dit, n’hi ha mostres a cabassos. Us en reporto una. Ja fa anys, en una reunió per a un projecte polític, es va plantejar si el jovent que s’hi apuntava (o els aturats que s’hi apuntessin) no haurien d’estar exempts de pagar quota. Aleshores un jove dels que va a gimnàs a fer múscul, va afirmar que evidentment que han de pagar; i que, si no volen pagar, que no s’apuntin al projecte polític! Es va alçar una xica jove, titulada universitària amb molt bona nota, de les que llegeix llibres per a fer cervell. Aquesta noia va donar un reguitzell d’arguments per a exonerar de pagar quota aquests perfils. La raó principal era: el que importa és sumar. El xicot musculat, s’hi va tornar: “Jo pel meu país donaria el que calgués, també diners. I si un no vol donar diners pel país, no és un bon patriota!”. Ràpida de reflexos, la noia va respondre immediatament: “Jo el que demano a la gent és que doni per al seu país allò que té. Qui tingui diners, que doni diners. Qui tingui idees, que doni idees. Qui tingui temps, que doni temps. Qui tingui braços, que doni braços. Perquè tot això també cal, i ens farà falta. El que no pot ser és refusar idees, temps i braços perquè no poden aportar diners.” Per sort, l’auditori va donar la raó a la noia. Però de gent com el noi musculat n’hi ha a tots els partits polítics, i en Junqueras ha de conviure amb els que hi ha dins d’ERC.)

Aquesta immaduresa ha aflorat amb la petita crisi del 9N. Quan n’Artur Mas proposa una alternativa que permeti superar els obstacles posats pel Govern espanyol, ICV-EUiA i ERC s’enfaden i marxen empipades (noteu el comportament radicalment diferent de la CUP: tot i no veure clara la maniobra d’en Mas, i sent crítics amb la seva política en general, s’hi mantenen al costat intentant negociar-ne tots els aspectes).

Els hiperventilats d’ERC (com se sol anomenar els qui voldrien la independència immediata sense valorar el batec social del país) veuen en en Mas un traïdor, que s’arronsa davant l’Estat. Criden “Desobediència!” i “Avant!”... igual que el noi musculat de què us parlava adés. I perden de vista que això de la independència és una partida d’escacs. En Mas sap jugar-hi; i, sabent que les seves peces tenen inferioritat numèrica, traça l’estratègia per a fer arribar peons a la línia final i convertir-los en reines (i per tant vèncer: és a dir, convertir els vots d’unes eleccions en vots d’un referèndum). Per a fer això cal molta estratègia i paciència, i a vegades es triga. Ara: als ulls del hiperventilats/musculats, aquesta mena de jugades pausades (és a dir, a foc lent) són traïcions. Els hiperventilats/musculats llançarien de cop tots els peons (és a dir, el poble de Catalunya) a lluitar contra les peces adversàries. Però l’adversari, amb les seves torres (Tribunal Constitucional), cavalls (Agència Tributària) i alfils (Fiscalia), es menjarien tots els peons. La carnisseria seria considerable. I els catalans es quedarien sense peons (és a dir, sense possibilitats de convertir cap peça en reina).

Aquest comportament immadur, eixelebrat, impulsiu dels hiperventilats/musculats crec que malmet les decisions d’ERC. Dins ERC hi ha gent assenyada que treballa amb rigor, cor net i honestedat, i que pot visualitzar una entesa amb en Mas i CDC (cedint uns i altres, evidentment). Però també hi ha molts hiperventilats/musculats. Afegim-hi que també hi ha molta gent dins ERC que, històricament, ha odiat CDC (i això darrer no ho jutjo). Les dues maneres de fer (l’assenyada i l’eixelebrada) es viuen dins ERC. I en Junqueras rep les pressions dels hiperventilats/musculats.

El problema d’en Junqueras és que és massa bona persona. Enteneu-me: ser massa bona persona no és un problema en si mateix. Però ser massa bona persona t’impedeix ser prou dur amb els pinxos, els abusananos, els xulos, que campen lliurement mentre ningú prou fort no els para els peus. D’aquesta gent n’hi ha a tot arreu, i també dins ERC. I una bona persona com en Junqueras ho té difícil per a reconduir els embestides dels hiperventilats/musculats. Al seu torn, els qui tenen seny (és a dir, els neuronats) no solen emprar un llenguatge contundent ni exerceixen pressió emocional sobre els altres. D’aquí que en Junqueras pateixi.

Fixeu-vos en un detall que enllaça la pressió interna dels hiperventilats/musculats d’ERC i la partida d’escacs suara comentada. En seu parlamentària i també després de la ruptura de les negociacions pel 9N, en Junqueras sostenia que CiU havia de desatendre el Tribunal Constitucional (un cop aquesta cort havia suspès cautelarment la consulta prevista). Exigia plantar cara i seguir amb la consulta tal com estava dissenyada en un principi. Segurament, els hiperventilats/musculats devien aplaudir la posició d’en Junqueras. Tanmateix, el jugador d’escacs (en Mas, a qui en Granollacs anomena Gran Timoner, per les mateixes raons que jo l’anomeno jugador d’escacs) va moure les peces d’escacs per tal d’evitar els problemes legals derivats de l’actuació del Govern espanyol. Això va irritar molt els hiperventilats/musculats d’ERC.

Recordeu, però, la situació prèvia a aquest episodi. El Govern espanyol havia impugnat el 9N, i el Tribunal Constitucional l’havia suspès cautelarment en una rapidesa estratosfèrica. Tota la maquinària de l’Estat contra la democràcia. Per a més inri, el Govern espanyol -via la delegada del Govern- havia enviat una carta a tots els secretaris d’ajuntament de Catalunya dient-los que no podien participar en el 9N perquè havia estat suspès pel Tribunal Constitucional; i, a més, advertia tots els funcionaris que, si hi col·laboraven, corrien el risc de ser inhabilitats. Recordeu que un funcionari no cotitza a l’atur, ja que teòricament no pot perdre la feina. Però si l’inhabiliten perd la feina i no rep prestació d’atur.

Ara imaginem-nos que els hiperventilats/musculats d’ERC imposen el seu criteri i es fa el 9N. I que molts funcionaris es neguen a anar-hi a treballar per por de perdre la feina. I que, per tant, en molts municipis no es pot votar. Els hiperventilats/musculats d’ERC, assumirien cap responsabilitat? No, cap ni una: per a ells, aquests funcionaris serien uns venuts...

En aquest punt és quan cal fer una pregunta crucial: si el secretari de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts s’hagués negat a participar en la consulta del 9N per por a perdre la feina o simplement perquè no ho veu clar legalment, i, per tant, els ciutadans d’aquesta població no haguessin pogut votar el 9N, el senyor alcalde de Sant Vicenç dels Horts hauria dimitit com a diputat al Parlament de Catalunya?

Almenys, la jugada d’en Mas amb el nou procés participatiu (el N9N) esquiva tots aquests problemes. De passada, l’Estat espanyol s’ha quedat descol·locat (vegeu què diuen els mandataris espanyols: són la desorientació en persona!). I els catalans podrem votar per a fer una demostració de força i per a evidenciar que volem votar en un Estat demofòbic (Herrera, l’altre despistat de la història: entens que per a fer una protesta més val dipositar el vot en una urna encara que el N9N no tingui la mateixa robustesa que el 9N, que no pas fer concentracions davant els col·legis electorals que haurien aplegat quatre gats?).

Els hiperventilats/musculats, que no saben jugar a escacs, no entenen aquestes subtileses dels neuronats. Però un procés d’independència es guanya amb neurones (amb astúcia, que deia en Mas), no pas amb rauxa. Els hiperventilats/musculats voldrien desbancar en Mas a la brava, pujar al balcó i proclamar la república. I feina feta. Però, en els pròxims dos mesos, per quina via la gent podria pagar els seus impostos a la nova república, amb una Agència Tributària encara en mans espanyoles? És a dir: com pagarien els hiperventilats/musculats les nòmines dels funcionaris? Perquè sense ingressos d’IVA i IRPF no es poden pagar nòmines de funcionaris ni concerts hospitalaris ni dependència ni residències de gent gran... Almenys en Mas això ho té previst (perquè, com dic, sap jugar a escacs). Però els hiperventilats/musculats, amb la seva manera de fer, només aconseguirien posar-se en contra tots els funcionaris catalans al cap de dos mesos de la independència, perquè no haurien cobrat el seu sou. I, al tercer mes, Catalunya tornaria a estar integrada a l’Estat espanyol. Això és l’únic que sabrien fer els hiperventilats/musculats.

Si voleu més mostres de la immaduresa d’ERC, noteu: durant dos dies van criticar agrament el N9N. Per a ells, el N9N no era res i calia immediatament eleccions anticipades. I, al tercer dia, a ERC ja estaven dient que col·laborarien amb el N9N i fins i tot en Junqueras es va fer voluntari del N9N...

Per si voleu reflexionar-hi un poc més, podeu consultar altres blogaires que critiquen aquest comportament de l’ERC més eixelebrada: vegeu l’apunt “Junqueras i Herrera, els amics d’Aznar” (del blog Saviesa de gos, d’en Xavier Massot, històricament vinculat a ERC); els apunts “D’un moment complicat com aquest n’hauríem de sortir units i més forts” i “9N: "Censos, mentides i eleccions anticipades"” (del blog Dies de Glòria, escrit per un independentista històric que coneix a fons la política catalana); i “Decebuda, indignada i avergonyida” (del blog Coc ràpid, de na Carme-Laura Gil, propera a CDC, sí, però noteu que, al final, retreu a en Quico Homs el seu defecte més important, per tant també autocrítica amb el seu partit). Si algú em demana que reporti blogs amb l’opinió contrària, també es pot fer: vegeu l’apunt “Mas, millor dimissió immediata !!! Les eleccions són per la DUI !!!” (del blog Demano a tots els catalans que posin el rellotge a zero i marquin amb lletres d’or l’objectiu urgent de la DUI, d’en Salvador Molins i Escudé, membre de Catalunya Acció). Ara: em sembla que salta a la vista la diferència de nivell d’en Massot i d’en Molins a l’hora d’argumentar. Només la tipografia del darrer apunt ja revela que el seu autor no entén les filigranes dels escacs.

Per a acabar. Algú em pot retreure que, això que dic, ho hauria de dir directament a l’afectat, o sigui, en Junqueras, i no fer-ho públic (o dir-li-ho primer abans de fer-ho públic, com a mínim). El cas és que vaig intentar dir-li-ho. Vaig demanar hora amb ell tres cops durant la setmana en què hi havia el debat de política general al Parlament, i les tres vegades van negar-se a rebre’m. Potser és que rep tanta pressió que va pensar que més pressió seria insostenible. Llàstima que no s’adonés que jo volia plantejar-li una vàlvula d’escapament per a algú que encara no ha fet la pell prou gruixuda per a suportar els embats dels hiperventilats/musculats.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

VV

La consulta del 9-N és lloable, ja que els ciutadans catalans decidiran quina relació volen amb Espanya (romandre tal com ara [resposta no], una mena d’Estat associat [sí-no] i independència [sí-sí]). Tothom pot triar, d’entre aquestes tres fórmules, quina li sembla millor. Ja no seran els grups dirigents els qui decidiran sobre aquest afer, sinó el poble. Impecable! Per això, als ulls dels mitjans internacionals, el 9-N té tota la legitimitat. No pot ser de cap més manera; com es resolen, sinó, els contenciosos polítics? Votant!

Ara: com tothom sap, el 9-N té dificultats imposades pel Govern espanyol. Per això hi ha qui etiqueta el Govern espanyol de demofòbic. Per a l’establishment madrileny (governants, mitjans, elits econòmiques, comandaments militars, etc.), és més important mantindre l’statu quo que no pas permetre exercir drets civils fonamentals (és a dir, votar, la participació ciutadana).

I, malgrat aquesta actitud tancada del Govern espanyol, una majoria clara del poble de Catalunya vol votar (segons les enquestes, entre el 70% i el 80% de la població catalana vol la consulta, fins i tot els estrangers). A més, a Catalunya, pràcticament tothom (vora el 90% segons les enquestes) n’acceptaria el resultat.

Per això el poble català pressiona sobre els partits polítics. Ho diu ben clar: volem votar (VV). I, si el poble català vol votar, el Tribunal Constitucional o la Guàrdia Civil no són ningú per a interposar-s’hi, atès que, a Catalunya, no mana el Tribunal Constitucional: mana el poble de Catalunya, i ningú més.

Qualsevol expert en sociologia i politologia sap -i només cal consultar la premsa internacional per a corroborar-ho- que el pols entre l’establishment madrileny i el poble català només es resoldrà sent el poble català qui s’expressi. Agradi o no a l’establishment madrileny, és així. Des del Govern espanyol s’intentarà boicotejar la consulta del 9-N, però un moment o altre els catalans votaran sobre la independència de Catalunya. I si les autoritats catalanes s’arronsessin, el poble català els passaria pel damunt a les següents eleccions, siguin les que siguin (dit en pla: un partit polític pro consulta que es faci enrere en l’organització de la consulta ja no caldrà que es torni a presentar a unes eleccions: serà escombrat pels resultats electorals).

El clam català és VV (volem votar). Desitgem expressar democràticament i pacíficament quin futur polític volem per a Catalunya. Si l’establishment madrileny no ho vol acceptar, és el seu problema: nosaltres, VV. I si, finalment, el Govern espanyol torpedina la consulta del 9-N, a la propera vegada que hi hagi eleccions (siguin les del Parlament avançades -les anomenades plebiscitàries-, siguin les municipals de la primavera del 2015), el poble català votarà i prendrà la decisió que cregui més oportuna, ja sigui una declaració unilateral d’independència (DUI), ja sigui una altra fórmula, i aleshores a Catalunya a ningú li importarà què digui l’establishment madrileny: serà una decisió nostra, madura, via urnes i sobirana.

diumenge, 28 de setembre de 2014

Ara, tothom a treballar per la consulta (perquè votarem)

Dissabte 27 de setembre del 2014, n’Artur Mas, president de la Generalitat, va signar el decret de convocatòria de la consulta del 9-N, a fi de conèixer si els catalans desitgen que Catalunya sigui un Estat independent.

Moltes veus (especialment provinents dels unionistes catalans i del poder madrileny) afirmen que no votarem; i alguns catalans també s’ho pregunten, vist el que diu el Govern espanyol.

Votarem? I tant que sí! La consulta del 9-N es farà, sens dubte.

Una altra cosa és que, aquell mateix dia, la Generalitat, els partits polítics catalans i els observadors internacionals comprovin que la jornada electoral queda alterada pel Govern espanyol (utilitzant la força) i llavors s’aturi tot aquell mateix dia. Però llavors les urnes tornaran a obrir el desembre o gener...

Miro de desenvolupar aquest raonament.

Ara tenim tota l’arquitectura legal i tècnica per a fer la consulta. El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de consultes no referendàries, ja hi ha decret de convocatòria, immediatament després la Generalitat i l’Institut d’Estadística de Catalunya (l’Idescat) signaven un conveni per a tenir la llista de possibles votants, els ajuntaments i les diputacions aproven mocions de suport a la consulta...

Diuen, però, que el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ho aturarà tot. Quan el Govern espanyol presenti el recurs d’inconstitucionalitat, només que el TC ho admeti a tràmit ja implica la suspensió cautelar de la consulta (així ho estableix l’article 161.2 de la Constitució espanyola).

Aquest fet obre un seguit de reflexions, a saber:

La primera reflexió és molt simple: qui mana a Catalunya? El poble de Catalunya o el TC? La gent de la CUP ho té molt clar: si estem en una democràcia, és el poble qui mana.

La segona reflexió és d’essència democràtica. Aquests dies, les declaracions dels governants espanyols, especialment de la vicepresidenta Soraya Sáenz, són impúdiques. Aquesta senyora, sense ser membre del TC, ha dit i repetit uns quants pics que la consulta és il·legal, que el TC ho anul·larà... A un ingenu això li ha de sobtar, perquè les formes aconsellen que el Govern no predigui el resultat...


Però és més: el decret de convocatòria de consulta diu (a l’article 2, però sobretot a l’exposició de motius) que la Generalitat vol saber el parer de la gent per a fer una iniciativa legal que és competència seva: obrir una possible reforma de la Constitució (llegiu-vos l’exposició de motius del decret). I el TC, en la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2010) ja va deixar clar que això sí que era constitucional.

Se suposa que el TC és un àrbitre imparcial, immune a les pressions de les parts, i ja veiem que, en realitat, ha d’actuar com un fidel servent dels desitjos del poder madrileny. Com a mínim, tota persona mínimament sensata hauria d’exigir explicacions a na Sáenz, perquè preconfigura la imatge que el TC és un titella del Govern espanyol, sense autonomia. Això deslegitima el TC (i el Govern espanyol) i encara dóna més força a la primera reflexió (si el TC no està legitimat, el poble català no té per què escoltar-lo).

La tercera reflexió l’ha proporcionada en Josep Rull, cap de Convergència. En Rull ha dit que l’admissió a tràmit implica una suspensió cautelar... però això no és pas una anul·lació, ja que tal anul·lació només pot fer-se amb una sentència degudament raonada i justificada. Per tant, malgrat la suspensió cautelar, la Generalitat pot seguir organitzant la consulta mentre no arribi sentència, almenys fins al 8 de novembre. Perquè, en efecte, i si el 8 de novembre surt la sentència del TC i diu que tot cap dins la Constitució? Per tant, fins al 8 de novembre l’obligació de la Generalitat és preparar la consulta.

Sobre aquesta tercera reflexió, encara hi ha dues coses més. La primera és que la Generalitat pot demanar l’aixecament de la suspensió. Raó de més per a continuar amb els preparatius. I la segona és que una llei castellanomanxega va ser impugnada pel Govern espanyol i admesa a tràmit pel TC, de manera que va quedar suspesa cautelarment, però el president castellanomanxec, en José Bono, va seguir aplicant aquella llei mentre el TC no es pronunciés... amb el beneplàcit del mateix TC! Per això cal denunciar l’actitud de la senyora Sáenz. El mateix dia de convocatòria de la consulta, na Sáenz va sortir a dir que la supensió cautelar implicava que la consulta no es podia seguir preparant. Si ho comparem amb el que va fer en Bono, aquestes declaracions fereixen la sensibilitat democràtica de la gent. Penso, però, que això és el que ella desitjaria... perquè el poder espanyol està acostumat a l’ordeno y mando, en comptes del respecte democràtric.

En fi, si algú ens qüestionés per què tirem envant la consulta malgrat la suspensió cautelar, és molt fàcil de respondre: basta contestar “Em pots dir quina sentència estableix que al consulta és il·legal?”.

Quarta reflexió. El Govern espanyol, l’extrema dreta espanyola, el conservadorisme català aixoplugat a La Vanguardia i el soi-disant progressisme espanyol arrecerat al diari El País brama que la Generalitat ha de complir amb el que diu el TC. Molt bé. Però resulta que el Govern espanyol ha incomplert un munt de sentències del TC i ni se’ls mou una cella als governants ni a la gent d
ordre vanguardista ni als pseudoprogressites...

La cinquena i darrera reflexió té a veure amb la realitat, no amb les quimeres que ordeixen a Madrid. A saber: és molt probable que arribem al 8 de novembre sense sentència del TC i amb tots els preparatius fets. I si arribem al 8 de novembre amb tot preparat, és molt difícil que el dia 9 no votem. Si el 9 de novembre no hi ha sentència del TC, la consulta no és il·legal (perquè sigui il·legal cal la sentència del TC). I no serviran les amenaces que els Mossos d’Esquadra o els funcionaris de la Generalitat o dels ajuntaments no poden col·laborar en la consulta, perquè no estaran incomplint cap sentència.

Vist tot plegat, el 9-N hi haurà urnes.

Certament, l’Estat encara té cartutxos addicionals. Però, si els tira endavant, s’hi enganxarà els dits. En efecte, l’Estat espanyol pot retirar les urnes. Però una imatge (filmada amb mòbil i penjada immediatament a les xarxes socials) de guàrdies civils enretirant urnes i impedint a gent de dipositar una papereta (imatge que seria redifosa a l
acte per la premsa internacional) és el pitjor que li pot passar a la prima de risc espanyola, fet que pot desestabilitzar enormement l’euro (i per tant la Unió Europea). De retruc, Catalunya guanyaria crèdit internacional, perquè Espanya difícilment podria justificar l’impediment de votar; i això donaria cobertura a Catalunya per a obrir altres vies, com va dir el president de la Generalitat en una entrevista a TV3 el mateix dia 27 de setembre.

El Govern espanyol també pot acusar en Mas de sedició o prevaricació, a fi d’inhabilitar-lo (i posar-li la por al cos). Però, per a inhabilitar-lo, cal un judici (el Govern espanyol i els partits nacionalistes espanyols segurament voldrien inhabilitar-lo a cop de decret, però a l’Europa occidental les coses no van així). I difícilment aquest judici es resoldria en poques setmanes. Per tant, a la consulta s’hi arribaria amb un president no inhabilitat.

I, evidentment, poden treure els tancs. Al marge de les enormes dificultats tècniques per a controlar el país manu militari, la prima de risc i la possibilitat que l’euro se’n vagi en orris són antídots fortíssims contra vel·leïtats colpistes. En resum, alguns del meu entorn em diuen que, cada cosa que faria el Govern espanyol, només serviria per a refermar el procés sobiranista i acabar de fer-se decidir els qui encara dubten.

A més, els catalans tenim altres cartutxos. Si no ens deixen votar via sentència del TC, podem recórrer al Tribunal dels Drets Humans. Recordem que les sentències d’aquest tribunal europeu són d’obligat compliment a Espanya (recordeu la sentència sobre la doctrina Parot). És clar que, en un rampell d’hidalguía, el Govern espanyol podria dir que no accepta aquesta autoritat, si emet una sentència contrària als seus interessos. Però això ja seria la mort definitiva d’Espanya com a Estat europeu.

En resum: hi haurà urnes el 9-N i gent votant. Si al final el Govern espanyol perpetra la barbaritat d’enretirar urnes, la consulta quedarà avortada perquè no es podran donar les garanties necessàries, però això portarà a unes immediates eleccions avançades amb caràcter plebiscitari (que el Govern espanyol no pot impedir ni recorrent al TC), en què CiU, ERC, els qui han marxat del PSC i la CUP es presentin (els primers junts) amb una declaració unilateral d’independència sota el braç. Si unes setmanes després que el Govern espanyol hagi impedit votar per la força aquests partits guanyen per majoria absoluta, ningú no podrà impedir una declaració unilateral d’independència (DUI) el gener del 2015. Oimés quan el Tribunal Penal Internacional de l’Haia va dictaminar (el 2010) que un DUI no contravé la legislació internacional. A partir d’aquí, només és qüestió que uns quants països reconeguin Catalunya com a Estat, tasca gens difícil si el Govern espanyol actua com una criatura el 9-N en comptes d’actuar com un organisme responsable.

En fi: votarem el 9-N segur. I si a mig matí s’atura tot per la incompetència del Govern espanyol intentant aturar-ho, al cap de dos mesos hi haurà noves votacions, legitimitat aconseguida a nivell internacional, acceptació per part de la societat catalana del resultat d’aqueixes eleccions (ni els catalans contraris a la independència toleraran l’actuació barroera de l’Estat espanyol contra els drets democràtics de llurs conciutadans) i, finalment, una DUI legal des del punt de vista internacional.

dijous, 4 de setembre de 2014

Tothom a la V!

El dia 11 de setembre hi ha convocada una gran V a Barcelona. Cal anar-hi (inscriure-s’hi és molt fàcil). Per què?

Girem la mirada a Escòcia i ho entendrem. Per primer cop en molts anys a la Unió Europea, un poble com l’escocès té l’oportunitat de decidir lliurement i democràticament el seu futur (serà el 18 de setembre). Això és possible no tan sols per la determinació de les autoritats escoceses, sinó també perquè el Govern britànic s’ha avingut a fer un referèndum d’independència per a Escòcia, primant el principi democràtic. En canvi, a Catalunya hi ha una majoria política a favor de la independència (és el resultat de les eleccions del 2012), més gran que a Escòcia, i per això està convocada la consulta pel 9 de novembre. Però el Govern espanyol, infantilment, es nega a permetre cap consulta, mostrant una al·lèrgia a la democràcia del tot incomprensible als ulls internacionals. Ara, el Govern espanyol amenaça amb fer que el Tribunal Constitucional (a les ordres del PP i del PSOE) ho invalidin i avall.

I és en aquest punt on el poble és important. La força de la gent és impressionant. Amb la gegantina manifestació de l’11 de setembre del 2012 a Barcelona, es va aconseguir que n’Artur Mas avancés eleccions i plantegés la necessitat de fer una consulta independentista (la negativa d’en Rajoy al pacte fiscal, l’octubre del 2012, també hi va ajudar, evidentment). Amb la Via Catalana del 2013 (del Pertús a Vinaròs), es va pressionar els partits polítics catalans perquè acordessin data i pregunta (acord que va arribar al desembre del 2013). La tendència natural dels partits catalans a barallar-se (i per tant a no arribar a cap acord) va quedar neutralitzada davant aquesta demostració de força del poble català. Quin partit polític catalanista hauria gosat separar-se’n? Hauria significat la seva debacle política (vegeu què li ha passat al PSC, que va refusar estar en aquest acord; ha quedat en un no-res).

Ara que hi ha gent que dubta i, sobretot, que hi ha gent que sosté que, si el Tribunal Constitucional s’hi oposa, no es pot fer la consulta (començant per alguns membres de la Generalitat, com la vicepresidenta Joana Ortega o el conseller Santi Vila), és important anar a la V. Perquè ha de ser massiva. En efecte, si és massiva, si és espectacular, cap polític (ni tan sols n’Ortega o en Vila) podran sostenir que no es faci la consulta. Després de la V, si un polític català gosa dir que no es farà la consulta (per la raó que sigui), a les següents eleccions no cal ni que es presenti (i el seu partit, segons com, tampoc, si no vol passar a ser residual al Parlament). Com diu en Pere Cardús (“Bombes? Sentències? La nostra obediència”, Vilaweb, 4-9-2014), “Ara mateix, tots els polítics sobiranistes --tots!-- saben que qui s’aparti de la foto té els dies comptats. A qui li tremolin les cames, li passarà una gran V pel damunt, com una colla de búfals corrent a la desbandada”.

Hi ha un segon motiu més fetitxista per a assistir a la V. Aquesta V (una imatge aèria, més concretament) és el que sortirà als llibres d’història. Com de fet, quan, al 2050, els llibres d’història expliquin el procés d’independència de Catalunya, hi destinaran un parell de paràgrafs i una imatge. La imatge més potent de tot el procés serà la V. De fet, serà una obra d’art: la gent dibuixarà una senyera amb les samarretes, al llarg de tot el recorregut; i, a cada cantonada, hi haurà una colla castellera fent un castell. Aquesta imatge és més potent que la Via Catalana del 2013, que, pel fet d’estar allargada per tot el territori, donava una imatge més difusa. Per tant, si voleu fer història, ja ho sabeu.

Ha arribat l’hora que el poble marqui el terreny als polítics catalans (com ha fet des del 2012 cap aquí); ha arribat l’hora que el poble faci sortir els colors al Govern espanyol; i ha arribat l’hora de dir que, qui mana a Catalunya, és el poble de Catalunya, no pas un tribunal partidista i deslegitimat a les ordres de la casta.

Tothom a la V!

dissabte, 2 d’agost de 2014

Què és el pitjor d’en Pujol?

Des que l’expresident Jordi Pujol va confessar que tenia diners a l’estranger sense haver-los declarat al fisc, s’han succeït un munt de valoracions.

Per a mi, el més greu de tot plegat no és que en Pujol hagi fet una cosa mal feta (concretament, no declarar els diners -de moment això és el que ha transcendit-). Això és greu en si mateix, evidentment. Però, al capdavall, el món és ple de gent que fa coses mal fetes, i el que cal és que la justícia els enxampi i paguin per les seves faltes o els seus delictes (que és el que haurà de fer en Pujol i la seva família).

En realitat, per a mi, el més greu és que en Pujol es va passar anys i panys alliçonant tothom.

Mentre exercia de polític, adoptava aquest rol moralitzant. Per a ell, governar i alliçonar eren dues cares de la mateixa moneda (quan molts polítics eviten alliçonar: des d’en Montilla fins a en Mas, i tants altres mandataris d’arreu). En Pujol deia als catalans “Hem de fer això”, “S’ha de fer allò altre”, “Cal anar cap aquí”... i ho deia amb un aire d’avi honorable. Només cal llegir-se llibres o articles seus, escoltar-lo en una conferència o fixar-se en els eslògans adreçats al conjunt de la població catalana que van encunyar-se mentre era president (recordeu allò de La feina ben feta no té fronteres?). Vist des d’ara, la pregunta cau pel seu pes: com pot tenir algú la barra d’alliçonar els seus conciutadans mentre no compleix amb les seves obligacions?

Vist des d’aquest angle, el comportament d’en Pujol no difereix gaire del de dirigents populistes sud-americans (per exemple, na Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina: també es fa l’alliçonadora mentre populeja, i no minva la seva posició econòmica mentre econòmicament el país s’arrossega pel fang).

En fi: en Pujol ha dinamitat tot el seu llegat. I tot pel diner! Si el seu objectiu era servir el país (així ho deia), això és contradictori amb amagar doblers al fisc. La gent podia escoltar els seus alliçonaments si realment en Pujol destinava totes les seves accions a servir el país. Ara sabem que no va servir el seu país com calia (o com ell deia que calia fer). Per tant, a partir d’ara ningú no se l’escoltarà.

Vet aquí el final més trist: en Pujol deixarà de ser un home respectat i valorat i passarà a ser algú la paraula del qual no val res.

dimarts, 8 de juliol de 2014

Les noves propostes polítiques de n’Iceta consisteixen a... considerar que la gent no té criteri i tornar als anys 90

En Miquel Iceta serà el màxim responsable del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). La seva irrupció a la primera secretaria del partit pretén resoldre la greu crisi del socialisme català.

Certament, el socialisme català pateix una greu crisi perquè, a nivell espanyol, no és una oferta política creïble per a la gent d’esquerres; i també perquè el procés sobiranista català obliga la gent a posicionar-se i això ha trencat el partit. Davant això, hom ha optat per una de les persones més intel·ligents de la política catalana per a dirigir el partit. El seu repte és reconduir la situació i remuntar el vol (o almenys intentar-ho). Si hi ha algú que pot (o podria) fer-ho és n’Iceta, ja que té atributs adients per a fer-ho. És capaç de comunicar bé (a diferència dels seus predecessors, en José Montilla i en Pere Navarro), coneix bé l’estructura del partit, és intel·ligent, està preparat, té nas polític (sap bé cap on va la societat catalana), és prou hàbil per a afrontar reptes i segurament té la capacitat suficient i el saber fer per a conciliar sensibilitats diverses dins el socialisme català. Tanmateix, n’Iceta també té ròssecs. En efecte, ha treballat en la direcció del partit des de fa gairebé vint anys. I, especialment, n’ha estat un dels ideòlegs més actius. Per tant, es pot considerar coresponsable de la crisi que ha patit el partit els darrers anys, per haver formulat un discurs polític i unes propostes que cada vegada desconnectaven més de la societat.

Certament, n’Iceta és un dels personatges amb més capacitat política. Però em temo que n’Iceta no serà capaç de redreçar la situació. Les raons d’aquesta incapacitat han de ser diverses (com sol passar en problemes complexos, que no es deuen a una sola causa), i no pas perquè no sigui intel·ligent ni estigui preparat -com he apuntat-. Per tant, a què es deu aquesta incapacitat?

La primera raó és que ha fet tard.

En efecte, el PSC ja s’ha trencat i ja no hi ha remei. El partit ha perdut (els va perdre entre el 2012 i el 2014) molts dels seus quadres i votants. Fa temps ja van tindre’n un avís, amb la desafecció del maragallisme: va marxar-ne n’Ernest Maragall i va crear Nova Esquerra Catalana. La direcció del partit no va escoltar aquell avís i va tancar les orelles a altres veus crítiques, com la d’en Joan Ignasi Elena (exalcalde de Vilanova i la Geltrú). És més: en comptes de bastir ponts amb aquestes veus crítiques, se’ls va arraconar/castigar al Parlament (va ser quan n’Elena i les diputades Núria Ventura (de les Terres de l’Ebre) i Marina Geli (de Girona) van votar fidelment al programa electoral del PSC i van apostar per demanar al Govern espanyol que permeti una consulta sobiranista: això va ser motiu d’arraconament/càstig per part de la direcció socialista). Aquest juliol del 2014, just abans que n’Iceta sigui entronitzat, ja estan escindint-se Avancem, liderat per en Joan Ignasi Elena, i Moviment Catalunya, impulsat per històrics del PSC com n’Antoni Castells i na Montserrat Tura i per persones amb capital polític actiu com en Jordi Martí (antic número u socialista a l’Ajuntament de Barcelona). O sigui que n’Iceta ja ha fet tard. La direcció del PSC (en temps d’en Pere Navarro) hauria hagut de reaccionar més aviat. I potser n’Iceta també: si és tan llest i coneix tant el partit, ha malbaratat els dos darrers anys si no va alçar la veu per a esmenar l’actitud de la direcció. Ara és massa tard. Especialment després d’haver arraconat/castigat tres dels seus parlamentaris. Després d’això, ara pretenen recosir el PSC? Ni la intel·ligència de n’Iceta pot reparar això.

La segona raó és que n’Iceta ja està amortitzat.

La vida política d’una persona és la que és. I, el que és evident, és que no pot ultrapassar la vintena d’anys, un període de temps excessivament llarg en política (i més avui dia). Precisament el pujolisme va caducar després d’aquest lapse de temps (en Jordi Pujol va ser president del 1980 al 2003, i podem sumar-hi la Transició espanyola; però ja a finals del segle XX el seu projecte polític es veia fluixejant i això va donar ales al maragallisme i a l’aleshores emergent Carod-Rovira i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)). Un altre exemple el tenim en en Duran i Lleida (en actiu des de mitjan anys 80 del segle XX), que ja ha acabat els seus dies com a polític (encara que mantingui càrrecs, ja no pinta res en la política catalana, i només falta que vingui una convocatòria electoral perquè desaparegui del mapa, fins i tot encara que es tornés a presentar). En Miquel Iceta ha participat en la direcció del PSC des de mitjans anys 80 del segle XX, als anys 90 va tindre responsabilitats polítiques a Madrid i des del 2003 és diputat al Parlament de Catalunya. Per tant, la seva carrera política no pot donar gaire més. Algú amb aquest perfil, amb tant de passat, ha de ser l’artífex del renaixement del PSC? Almenys al PSOE han posat cares noves a la secretaria general que s’ha d’escollir aquest 2014, encara que majoritàriament siguin persones que només han viscut en el i per al partit. Quan algú pretén resoldre problemes greus d’una organització que ell mateix ha comandat (en part) durant anys, està més a prop de mantindre els problemes creats (com a molt pot suavitzar-los) que no pas de resoldre’ls. Dit altrament: n’Iceta ha format part del problema pel simple fet que ha sigut ideòleg del socialisme català durant un decenni llarg. Pretendre ara aportar la solució és pretendre molt. Em temo, doncs, que serà incapaç de resoldre res, i els qui se n’han anat tindran els mateixos motius per a continuar fora del PSC. (Almenys, altra gent que ha format part del problema -en Pere Navarro d’un cantó o en Joan Ignasi Elena de l’altre- se n’han anat: en Navarro ha plegat de primer secretari i n’Elena munta el seu propi projecte polític. Quina diferència amb l’anhel de n’Iceta de ser el revulsiu per a sortir d’una situació que ell mateix ha contribuït a crear!)

La tercera raó, i més important, és que n’Iceta encara es pensa -o així es desprèn de les seves propostes polítiques- que la ciutadania és immadura; n’Iceta pretén dur a terme accions que ens porten als anys 90 del segle XX; i, en definitiva, n’Iceta practica el que els politòlegs anomenen “vella política” (la que ha saltat pels aires gràcies al Procés sobiranista català i la irrupció de propostes polítiques com Podemos o Ada Colau).

En efecte, com a contraproposta a la consulta independentista del 9 de novembre vinent, n’Iceta proposa que la ciutadania catalana sigui consultada sobre una altra cosa. En concret, la pregunta de la consulta, segons n’Iceta, ha de ser: la Generalitat ha d’obrir un període de negociació amb l’Estat per a determinar l’encaix de Catalunya a Espanya?

Perdona, Miquel: però per a fer una negociació com aquesta no cal cap consulta. Qualsevol Govern pot actuar per iniciativa pròpia en aquesta línia... com ha anat fent la Generalitat del 1980 al 2012. No cal destinar diners i recursos públics a obtindre una resposta sobre això. Simplement, d’això se’n diu aixecar la camisa a la gent. Per què la tractes com a immadura?

Aquesta proposta de n’Iceta ha rebut crítiques diverses (vegeu n’Empra Moliner al diari Ara (“El tres en un de Miquel Iceta”, 8-7-2014) o en Salvador Cot al Nació Digital (“L’elitisme d’Iceta”, 8-7-2014)), però jo hi afegeixo dues observacions més. La primera és que de propostes d’encaix de Catalunya a Espanya se n’han fet moltes: la Constitució del 1978, el pujolisme als anys 80 i 90 del segle XX, l’Estatut d’Autonomia impulsat per en Pasqual Maragall (2005-2006) -que Espanya es va passar pel forro- i la proposta de pacte fiscal feta per n’Artur Mas (2010-2012). Resultats? Zero. I la societat catalana ja ho sap. Als anys 90 del segle XX ja es feia el que proposa ara n’Iceta. Pretén ara n’Iceta que hi tornem? Però en quin món viu?

La segona observació és que això és “vella política”. Tornar a pactar entre governs o entre partits, al marge de la gent. Sigui la reforma de la Constitució per a assegurar que es pagaran els interessos del deute abans que les prestacions socials (reforma impulsada pels socialistes, per cert); sigui una abdicació exprés del rei d’Espanya, sense deixar que el debat social es desenvolupi (i on els socialistes s’han abocat a menystindre les veus republicanes); sigui l’encaix Catalunya-Espanya. Doncs no, Miquel: la gent ja n’està farta i vol decidir per si mateixa (sigui monarquia/república, sigui la independència de Catalunya). I la teva obligació és atendre aquestes demandes, i no pas fer vella política.

Ja veieu, doncs, què ofereix n’Iceta. Si és la ment més lúcida del socialisme català (del que queda del socialisme català), caldria esperar d’ell una reformulació del paper del PSC, que plantegés propostes innovadores i atrevides, o un discurs nou, que permetin superar l’estat actual de davallada que viu el partit. En comptes de fer això, el que proposa és més vella política; més Espanya rància (monàrquica i no republicana, amb connivències entre grans empreses i grans partits -incloent-hi el PSOE-); més pacte entre elits; i perquè la gent es pensi que decideix ella i no pas les elits (queda molt lleig que un partit que es diu d’esquerres decideixi d’esquena al poble), munta una pseudoconsulta (com les primàries amb un únic candidat, especialitat del socialisme) i fa veure que la seva proposta té suport popular (quan el mandat popular ja està donat des de les eleccions del 2012, amb el resultat que tots sabem).

Això és el que ha de revitalitzar el socialisme català?


AFEGITÓ (16-7-2014)

Per si algú en tenia cap dubte: “Iceta: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta"”, El Singular, 8-7-2014). Això ho diu un que s’autoqualifica de progressista. Doncs sí que està en bones mans, el progressisme.
 

dimarts, 3 de juny de 2014

Si la pregunta és monarquia o república, la resposta és òbvia: independència

El rei Joan Carles I ha plegat. Segur que molta gent va pensar “Ja era hora!”. Aquest fet, de gran transcendència política, mereix algun comentari. En aquest apunt en faig dos. Primer, explico quins penso que han sigut els motius d’aquesta maniobra. Segon, interpel·lo al republicanisme espanyol, especialment el de casa nostra.

S’han fet moltes elucubracions sobre els motius d’aquesta abdicació. Jo us recomano la tertúlia del programa 8 al Dia, de 8TV, perquè crec que els tertulians van saber trobar els motius que hi ha darrere (escolteu-vos sobretot na Pilar Rahola i en Manuel Milián Mestre; també en José Antich, al principi).

 A Vilaweb han anat un xic més enllà. Han fet un seguit de raonaments que tenen a veure amb una possible solució per a Catalunya. Podeu llegir els escrits “La ‘gran maniobra’ en marxa”, “La tercera via és Felipe” -ambdós editorials d’en Vicent Partal, el seu director- i “L’operació Felipe VI contra la independència de Catalunya, en quatre hipòtesis”.

Jo m’inclino més per la tesi raholista que per la tesi partalista. Potser és perquè crec en el principi científic de la Navalla d’Occam, segons el qual l’explicació més simple és la bona.

Així, penso que en Joan Carles ha plegat ara perquè veu que el bipartidisme espanyol s’ensorra; que pot pujar l’esquerra (Izquierda Unida, Podemos, la CUP, etc.); i que, per tant, l’any 2015 (amb eleccions municipals-regionals i estatals), les Corts espanyoles poden estar governades per unes forces polítiques que no deixaran ser rei a son fill Felip. En canvi, ara, amb la suma PP+PSOE, pot entronitzar son fill sense dificultats, i fer veure que hi ha legitimitat darrere la seva proclamació. Com fa notar na Rahola, això és un frau, perquè és evident que, del 2011 cap aquí, la societat espanyola ha canviat, i ara no donaria el mateix suport electoral que aleshores al PP i al PSOE.

Evidentment, poden haver-hi influït altres factors, com ara l’estat de salut del rei, que pot minvar en els propers mesos i anys. Però, per a mi, la raó fonamental és aquesta. I hi ha mitjans que fins i tot la publiquen com a certa, com El Confidencial Digital.

En Partal ho lliga amb una gran maniobra orquestrada per l’Estat espanyol per a garantir la continuïtat d’Espanya davant el procés sobiranista català. Jo, això, ho veig improbable: els escenaris que dibuixa en Partal són rebuscats, i, com dic, crec que tot és més simple: en Joan Carles ha volgut garantir la successió de son fill, i ara ho podia fer i d’aquí a un any potser ja no podrà fer-ho.


No nego que en Felip de Borbó pot encarar el tema català, i que pot ser vist per alguns com una figura que pot ajudar a reconduir o desmuntar el secessionisme català, ja sigui per iniciativa pròpia (al capdavall, està més preparat que son pare), ja sigui com un instrument de maquillatge a mans del poder espanyol. I, evidentment, alguna cosa haurà de dir o fer al respecte (en aquest punt, efectivament, segur que farà acostaments a Catalunya). També podria tenir raó en Partal quan diu que, a Madrid, alguns pensen en una solució de dos Estats (Catalunya i Espanya) sota un sol rei (com li passa a la monarquia britànica amb Austràlia o holandesa amb altres territoris), per la simple raó que, en un procés dindependència de Catalunya, aquesta fórmula seria la menys traumàtica per als espanyols. Però pensar que la monarquia (o el govern espanyol, o els poders fàctics espanyols) han mogut peces per a fer front (de manera orquestrada i planificada, encara que sigui tard) a l’independentisme català és suposar que la monarquia espanyola és una institució capaç, quan, en realitat, prou feina té a substitir (i d’aquí que hagi maniobrat, per a mi: per tal de subsistir).

La meva dona té ull per aquestes coses. Quan va plegar n’Esperanza Aguirre, algú va apuntar a temes de salut, o que estava cremada. La meva dona va dir-me: no res, s’aparta perquè ve una maltempsada. En efecte, Bankia va deixar tocat el poder polític local madrileny, i n’Esperanza, gat vell, va marxar-ne abans que l’esquitxés. Fixeu-vos que ara, malgrat no tindre cap càrrec públic, continua sent un actor polític de primer ordre, i no surt en cap llista de possibles responsables del desastre de Bankia.

Doncs bé: amb l’abdicació, la meva dona també és del parer que, tot plegat, s’ha fet pensant només en l’estabilitat del règim monàrquic espanyol i, doncs, assegurar-se que la monarquia continua. Res de pensar en Catalunya: no hi han pensat durant molt de temps, i tampoc ara. Com a molt poden tindre la il·lusió que una renovació a la corona pot ajudar a encarar el tema català; però penso que això és una derivada col·lateral de l’abdicació-successió, no pas el cos central.

Que Catalunya és un problema per a Espanya, i que a Madrid hi ha gent llesta que ho veu? Evidentment. Però aquesta moguda madrilenya no és una resposta a Catalunya: és una resposta als seus propis problemes.

I ara faig la interpel·lació al republicanisme espanyol.

El mateix dia d’anunci de l’abdicació, al vespre, a la Plaza del Sol de Madrid, molta gent va sortir a reclamar la república. I ben fet que fan. A Catalunya, alguns van sortir a reclamar la independència (amb estelades) i d’altres reclamar la república espanyola (amb banderes republicanes tricolors). Em sembla obvi que els dos projectes polítics (independència versus república espanyola) són contraposats (aquesta contraposició també va donar-se quan es va proclamar la Segona República Espanyola, l’any 1931).

Sobre aquesta contraposició de projectes polítics, val la pena fer dues reflexions. La primera reflexió és que algunes persones lamentaven, per les xarxes socials, que a Catalunya no hagués sortit més gent al carrer (en comparació amb Madrid, almenys). Na Gemma Calvet hi va donar una explicació a la tertúlia de 8 al Dia. A Espanya es poden plantejar de canviar de règim polític, però no deixar de ser Espanya. En canvi, a Catalunya, podem plantejar-nos de deixar de ser Espanya. El procés d’independència ja està engegat des de l’any 2012, i per tant -com diu na Calvet- estem molt més envant. Per als catalans, plantejar-se si Espanya té de ser una república, o si els espanyols tenen dret a un referèndum per a escollir el règim, no té tant de sentit. La raó és que podem escollir ser un Estat -i els preparatius de la consulta avancen-. Per tant, per què cal plantejar-se una qüestió que ens porta al passat?

La segona reflexió és de més calat. La majoria dels qui fan onejar una bandera republicana espanyola (tant a Barcelona com a Madrid) reclama un referèndum a nivell espanyol per a decidir el règim de l’Estat espanyol. I ho reclamen perquè pensen que la democràcia ha de ser un autèntic sistema de presa de decisions entre la ciutadania, i no un mer mecanisme rovellat com és ara. Molt bé. Però jo, com a català, reclamo alhora un altre referèndum: si Catalunya ha de continuar a Espanya o constituir-se com a Estat independent. I la pregunta cau pel seu pes: si hem de ser demòcrates fins al moll de l’os, se suposa que qui defensa un referèndum sobre monarquia/república també ha de defensar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Per tant, apel·lo als qui fan onejar banderes republicanes espanyoles (arreu d’Espanya i a Catalunya) i els demano: acceptareu i/o defensareu i/o promoureu també un referèndum d’independència de Catalunya? Perquè si arrufeu el nas davant aquesta pregunta, aleshores és que no us creieu la defensa de la democràcia.

I ara lligo els dos fets (els motius reals de l’abdicació i el tarannà del republicanisme espanyol). Si realment això s’ha fet per a garantir una successió tranquil·la (impossible de fer l’any 2015), i els partits del règim (PP i PSOE) s’hi avenen (ja es tramita per via d’urgència la llei orgànica de successió, que les Corts espanyoles aprovaran immediatament), cap a Sant Joan del 2014 Espanya tindrà nou rei, Felip VI. En aquest punt, que ningú no confiï en el PSOE, ja que els socialistes de cap de les maneres es posaran al costat del canvi (vegeu l’article “El PSOE ha mort, visca el rei!”, d’en Salvador Cot, al Nació Digital; crec que ho retrata molt bé). Per tant, ras i curt, el PP, el PSOE i la monarquia s’aliaran per a fer un canvi cosmètic. Tot seran aplaudiments, i l’establishment sospirarà una mica alleugerit, perquè la deslegitimació de les institucions espanyoles quedarà aturada (almenys en Felip de Borbó no està cremat com ho estan molts polítics o el mateix Joan Carles). En darrer terme, els qui manen pensaran que ja han solucionat el tema de la desafecció política a Espanya, o que, com a mínim, ho encarrilen. Però s’equivoquen: això no s’arregla amb un canvi de cares. A Espanya li cal un canvi profund, des de reformar la Constitució fins a fer un sistema realment democràtic, passant per acabar amb la corrupció, cosa que vol dir desmantellar els connivències entre el poder polític i les grans empreses (energètiques, constructores, telefòniques, bancs, etc.). I això no ho pot fer ningú, si no és amb un canvi radical (i, evidentment, en Felip de Borbó no pot fer-ho; i, si ho intentés, desfermaria les ires de l’establishment, des de les grans corporacions als líders locals del PP a Castella o del PSOE a Andalusia).

Doncs bé: els republicans espanyols ara estan molt contents, perquè pensen que poden fer prou pressió perquè hi hagi un referèndum monarquia versus república a Espanya. Em sap greu desil·lusionar-los, però això no anirà així. El poder espanyol entronitzarà Felip VI, confiaran que això ajudi a suavitzar la desafecció política i avall. Però llavors, els republicans espanyols se sentiran profundament insatisfets (com dic, això passarà pels volts de Sant Joan del 2014). Hauran vist que la cosa no es pot canviar, que la democràcia no existeix realment. I ara és quan apel·lo directament als qui, a Catalunya, encara aixequen la bandera republicana espanyola: quan tot això passi, què faran? Encara aixecaran una bandera espanyola, mal que sigui republicana?

Em sembla obvi que l’única sortida per a Catalunya és la independència. Ho és a nivell cultural, social i econòmic (i per això l’independentisme s’ha fet majoritari). Però ara, amb la successió al tron, també ho és a nivell polític. I els qui aixequen la bandera republicana tindran un darrer desengany per Sant Joan. Això els aboca a votar Sí-Sí a la consulta del 9 de novembre. El que no podrà ser és que, passat Sant Joan, hi hagi cap persona de bona fe a Catalunya que encara pretengui instaurar la república a Espanya (tret que sigui una il·lusa, que també pot ser).

dilluns, 5 de maig de 2014

Un llibre sobre la Plataforma per la Llengua, un llibre sobre el país

En Francesc Marco, un jove historiador titulat a la Universitat Rovira i Virgili, acaba de publicar el llibre Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català (Barcelona: Editorial Base, 2014). Està prologat per l'incombustible Jordi Manent. Aquí en teniu una descripció i aquí un breu tràiler sobre el llibre.

En Marco el conec perquè vaig tindre sa germana d'alumna a la universitat. I no m'erro si dic que, si el país ha tirat endavant, en èpoques de bonança però sobretot en èpoques fumudes, és gràcies a l'empenta de milers i milers de marcos (i manents, i guardioles, i poseu-hi els noms que calgui, des d'activistes culturals fins a sindicalistes, passant per líders veïnals i periodistes). Són gent anònima que no ha defallit mai a l'hora de construir una societat millor. És l'exèrcit de què parlava en Titot al Concert per la Llibertat del Camp Nou (juny del 2013): mestres, metges, investigadors, gent de la cultura...

Dic això perquè el llibre parla, evidentment, sobre aquesta entitat que ha treballat en defensa de la llengua. Però també es pot interpretar com una petita radiografia sobre com és la nostra societat: sempre activa, sempre amb voluntat de millorar el país. Podem dir que hi ha un fil conductor entre la Plataforma per la Llengua i altres fenòmens com Càritas, la Marató de TV3 (en la qual col·laboren des de penyes ciclistes a colles geganteres passant per associacions veïnals i associacions de dones), la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (l'única que ha sabut plantar cara a l'establishment xuclador), Som Escola, la Plataforma en Defensa de l'Ebre, el col·lectiu Contrastant, l'Associació d'Amics de la Bressola (que ajuda al manteniment de les escoles catalanes a la Catalunya Nord), Softcatalà (sense els quals potser el català no estaria tan bé en el món informàtic i internètic) o Acció per la Democràcia (que fan una proposta de nova llei electoral). Són mostres de l'activisme social, que treballen per a millorar la realitat, sempre de manera altruista... La Plataforma per la Llengua és només una petita joia d'una gran corona que és Catalunya plena d'altres petites joies. Per això som on som com a país malgrat totes les adversitats que ens han posat els poderosos. Per gent com la de la Plataforma per la Llengua, en Marco i per milers i milers de persones com tu (sí, com tu) que aixequen el país cada dia.

diumenge, 30 de març de 2014

El millor porter del món (carta oberta a en Víctor Valdés)

Benvolgut Víctor,

En aquest blog no solc escriure sobre futbol, en part perquè sóc poc futboler (aprecio més el bàsquet per raons diverses i per tant només miro grans finals o el Barça-Madrid), encara que cal reconèixer que, avui, el futbol no és tan sols el joc de la pilota: és també un poderós instrument social (el Barça ha permès integrar molta immigració a Catalunya, abans i ara) i fins i tot econòmic, i això no ha de passar per alt a ningú.

Però avui faré una excepció per tu.

Arran de la teva lesió al partit contra el Celta, tots hem vist com et retiraven en llitera del camp i et tapaves la cara, suposo que pel dolor físic però també pel dolor en l’ànima per haver d’abandonar l’equip al tram final de la temporada. Molts periodistes han parlat en aquests térmens de la teva lesió. I diversos mitjans de comunicació s’han abocat a elogiar la teva figura (veges La Vanguardia i El Periódico de Catalunya del dijous següent, 27-3-2014). Cal agrair que ho facin, perquè generalment el periodisme esportiu comenta les actuacions dels grans davanters (al capdavall són els que baten porteries, que és el més espectacular) o, a tot estirar, dels migcampistes que fan de cervell d’un equip (de l’estil Guardiola, Xavi, Iniesta, Xabi Alonso...). Dels porters rarament se’n parla quan fan la feina ben feta, i si algú parla d’un porter és perquè vol criticar-lo... És obvi que premis com la Pilota d’Or solen anar a davanters o a migcampistes, quasi mai van a defenses i porters, malgrat que els triomfs o les derrotes no es deuen només als gols marcats, sinó que també es deuen als (pocs) gols rebuts.

Aquesta lesió t’apartarà dels terrenys de joc pràcticament fins a final del 2014. Espero que, per aquelles dates, tornis a rendir al màxim sota els pals (ja sigui al Mònaco, ja sigui en un altre equip) i que tornis a enlluernar-nos amb parades d’aquelles impossibles, que fan tornar la respiració als aficionats quan s’esglaien davant del xut potentíssim i enverinat d’un rival. Espero com molts altres que tornis a ser el gran porter que has sigut sempre.

I no ho espero només des del punt de vista esportiu (que també). Ho espero sobretot des del punt de vista humà.

Esportivament, penso que ets el millor porter del món. I per tant has de tornar a defensar una porteria.

Alguns diuen que en realitat el millor porter del món és n’Iker Casillas. Certament, és un porter excel·lent, això és innegable. Però cap als anys 2009-2011 va tindre una lleu baixada de rendiment i en aquell moment tu estaves pletòric sota els pals. Aleshores, penso, no es podia sostindre amb totes les lletres que n’Iker fos el millor porter del món. I fins i tot crec que tu hauries hagut de ser el porter de la selecció espanyola en alguns moments d’aquest quadrienni tan fructífer (dues eurocopes i un mundial). El problema que té la selecció espanyola és que durant anys i panys (70s, 80s i 90s) va fer-se a imatge i semblança del Reial Madrid, i molta gent no va acceptar canviar la situació (veges la coïssor que va produir que en David Villa desbanqués un excel·lent però ja desgastat Raul). A l’espanyolisme-madridisme li va coure -i li va costar acceptar- que la selecció espanyola només podia estar dalt de tot si es convertia en el Barça (Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Villa... i en Cesc no compta perquè encara jugava a Anglaterra, però es podia considerar mig blaugrana). En aquestes circumstàncies, llevar de la porteria una persona com n’Iker Casillas, no tans sols madridista sinó també icona popular, hauria sigut inassumible per a l’espanyolisme-madridisme. I tu vas ser el sacrificat. No dubto que, per la teva qualitat, amb tu a porta la selecció espanyola hauria guanyat igualment el mundial i altres títols. En fi, en aquesta pugna de reconeixements, els barcelonistes ho teniu més difícil, perquè els madridistes sempre es creuen els millors (el president del Madrid, en Florentino Pérez, no es cansava de dir que en Mourinho era el millor entrenador del món, quan és evident que va estampar-se contra la solidesa guardiolana del Barça; i ara també diuen que en Cristiano Ronaldo és el millor jugador del món, contra l’opinió de tothom, que aposta per en Messi). A parer meu: no tens absolutament res a envejar a en Casillas. I no ho penso només jo: en Màrius Carol, gran aficionat blaugrana, també va en aquesta línia (“Víctor Valdés contra Goldfinger”, La Vanguardia, 27-10-2011).

Si t’he de ser franc, penso que el teu rival en el podi dels millors porters l’hem de buscar al Chelsea: Petr Čech. Va ser un autèntic mur i ell solet va parar els peus al millor Barça de tota la història, aturant-ho tot i evitant que entressin els xuts dels davanters blaugrana. En aquella època (2011-2012) ningú, ningú podia plantar cara al Barça, al teu Barça, i la prova la tens en la collita de títols. Però un excel·lent porter sí que va poder fer-ho. Ara bé: per a establir la vàlua d’un porter no hem de mirar un partit, i amb prou feines una temporada: cal mirar una trajectòria. I penso que, en trajectòria, tu tens més solidesa que en Čech (tu tens tres Champions, els anys 2006, 2009 i 2011; per contra, en Čech sols té la Champions del 2012).

I humanament, què hem de dir? Penso que, per la teva trajectòria vital, pel teu fer i pel que representes, et mereixes un reconeixement. Al principi d’estar al primer equip, algunes persones deien de tu que eres un xulet. I potser tenien part de raó, no ho sé. El que sí sé és que avui ets un referent, o sigui que si realment mai vas ser un xulet és evident que has madurat i que la teva figura s’ha engrandit.

Si algú et va criticar per aquest posat teu, hauria hagut d’esperar-se a sentir-te anunciar (a mitjan temporada 2012-2013) que deixaves el Barça l’estiu del 2014 i per què. Ho vas anunciar amb molta antel·lació perquè el club tingués temps de buscar un substitut. No volies per a res del món danyar el club de la teva vida. I això t’honora. I què dir dels motius: vas explicar que els tres pals cada vegada et pesaven més. Tothom que segueix el Barça sap com és de difícil psicològicament de ser-ne el porter. Si fossis un xulet, un perdonavides, un barrut, un a qui tant se li’n fot tot, tu hauries seguit allà. Però no: vas valorar moltes més coses, personals i humanes, i vas decidir provar sort en un altre lloc, malgrat que a can Barça ho tenies tot assegurat, i alhora ho vas fer minimitzant tant com vas poder el mal que podries causar al club. Un gran exemple. I més en l’època que ens ha tocat viure, l’època de l’egoisme-consumisme.

I ja que parlo de l’egoisme-consumisme: cap al 2010 vas exigir més diners al Barça, i això molts que pensen que el diner hauria d’estar tipificat com a arma de destrucció massiva -idea que comparteixo- ho van veure malament. Però després de negociar vas acceptar de mantindre el sou per sota del que demanaves. I és que un lloc de treball no és només els diners que guanyes: és què aportes, és com et sents amb els teus companys de feina i l’entorn. I tot això també ho vas valorar.

També t’admiro perquè vas fer una altra cosa que ningú no va gosar fer, i poder ningú més pot fer: vas plantar cara a en Louis Van Gaal. L’entrenador més malcarat de la història del Barça et volia tractar com una criatura enviant-te al segon equip i tu vas plantar-li cara. Al final tu et vas quedar i et vas guanyar l’estima dels seguidors culers, i va ser en Van Gaal qui va anar-se’n. Qui hauria pogut fer una cosa així amb vint-i-pocs anys?

Encara podria reconèixer en tu altres fets remarcables. Vas ser dels primers a lluir l’estelada quan el Barça guanyava. Era als moments més incipients del que seria l’eclosió del moviment independentista. Si ho fessis ara la caverna et crucificaria a insults (mira què li ha passat a la pobra Shakira per cantar una cançó en català). Però ara significar-se a favor de la independència no costa (per sort, és un debat totalment naturalitzat entre la societat catalana); en canvi, abans no era tan fàcil fer-ho (ni que fos a nivell simbòlic), ja que l’independentisme no ocupava una posició central en l’imaginari polític català. Només a algú capaç d’aturar els peus a en Van Gaal li pot relliscar allò que es coneix com “el què diran”. Només algú amb idees clares (com demostres a l’entrevista que van fer-te a la revista digital 365D365E, 18-1-2013) pot resoldre situacions complexes. Això és el que engrandeix les persones.

En fi, nano: que tenim moltes, moltes raons (i ganes!) per a tornar a veure’t sota els pals. Volem veure com fas aquelles aturades impossibles, quan la pilota ja està a punt d’entrar a la porteria per l’escaire i apareix de no se sap on la teva mà i toques amb la punta dels dits la bola i fas que surti fora. Volem veure com atures penals de nou: parar penals és potser la tasca més ingrata d’un porter, i tu has sabut resoldre-ho en més d’una ocasió. Volem veure com fas un u contra u amb un davanter rival, que és potser on més et llueixes (algunes parades que has fet en aquest escenari són brutals: sembles una aranya que teixeix en mil·lèsimes de segon una xarxa a dos o tres metres del davanter, i la pilota no passa). En fi, volem que torni el millor porter del món.

Una darrera cosa. No entenc de medicina, evidentment, però hi ha la possibilitat que quan tornis a la porteria potser no puguis rendir com ho has fet fins ara. Una lesió mal curada és un llast enorme. I l’edat (32 anys) també juga en contra teva (tot i que també és cert que els porters soleu durar més que la resta de futbolistes, perquè no heu de córrer tant i per tant no és necessària tanta forma física: el del Manchester United va plegar amb 40 anys, si no m’erro, en la darrera final que vau guanyar el Barça). De tota manera, penso que això no t’ha de preocupar excessivament: tu ja has fet el teu palmarès, has demostrat qui ets i si la teva carrera no pot anar a més no significa cap problema per a algú que ho ha guanyat pràcticament tot. Dit d’una altra manera: encara que després de la lesió no estiguis al 100%, tu continuaràs sent el millor porter del món. I, si la cosa va bé i rendeixes al 100%, pensa que aleshores no seràs el millor porter del món: seràs el millor porter de la història.

Una abraçada.


AFEGITÓ (10-4-2014)

En una línia semblant, n’Albert Om al diari Ara hi diu la seva (“'A pèl': carta a Víctor Valdés”, 5-4-2013).
 

dijous, 13 de març de 2014

“El poble de Catalunya convoca...”

M’agrada el plantejament de l’Assemblea Nacional Catalana (ACN), concretat en el Full de ruta 2014-2015, amb relació a la consulta sobre la independència de Catalunya (prevista per al 9-11-2014). Segons aquest plantejament, “el poble de Catalunya convoca la Consulta. I ha decidit que votarà” (línies 377-378, pàgina 9).

En efecte, el procés d’independència de Catalunya no està promogut des de les elits polítiques, sinó per àmplies capes socials.

Aquest fet contrasta amb la visió que en tenen a Madrid. Allà, els polítics -tant els governants com els socialistes-, els opinadors, els periodistes, etc., insisteixen que tot és una dèria del president Mas i dels seus adlàters; que el mateix president ha embogit i que porta el poble català cap a una deriva; que el nacionalisme polític dominant té segrestada la capacitat de raonar de la població...

Malgrat que els opinadors i periodistes catalans han insistit una vegada i una altra (en articles, en tertúlies, en entrevistes, etc.) que el procés secessionista no està impulsat pels polítics sinó pel poble (i que, en tot cas, els polítics catalans duen a terme les iniciatives governamentals i parlamentàries per a tirar-ho envant), els de Madrid continuen en la seva posició.

Potser va sent hora que els polítics, opinadors i periodistes madrilenys es llevin la bena dels ulls i entenguin que és una iniciativa popular.

I ara ve la pregunta: si el procés secessionista és una iniciativa popular, com ho pensen aturar? Han dit molts cops que ho aturaran amb mesures judicials i d’altra mena. Però jo no veig manera de fer-ho. Com es pot aturar un poble que vol votar? Podran declarar inconstitucional la consulta, però si és pacífica i amb garantides democràtiques mai no podran fer que la comunitat internacional la consideri il·legítima. Podran inhabilitar el president, però no podran inhabilitar la democràcia (a no ser que facin un cop d’estat i/o un intervenció militar, com va passar el 1936, cosa impensable avui dia, estant a l’aguait la Unió Europea i l’OTAN d’una banda i els mercats internacionals i la prima de risc de l’altra). Podran anul·lar la convocatòria formal d’una consulta, però no es pot impedir a la gent dipositar un vot en una urna (quants Arenys poden haver-hi?). Podran fer callar o fins i tot comprar la classe política catalana, però no podran comprar la voluntat de ser d’un poble.