dimarts, 4 de juliol de 2017

El PDCat s'assembla massa a l'antiga CDC (a pròposit del cessament d'en Baiget)

Les enquestes indiquen una davallada de la intenció de vot del PDCat. Alguns analistes diuen que és perquè s'ha fet independentista. (Els qui sostenen aquesta teoria solen ser tertulians i polítics de la vella escola contraris a la independència, que hi veuen un càstig diví.) No ho crec: avui, el catalanisme no-independentiste té poc gruix.

Altres veus ho atribueixen als casos de corrupció de CDC (el partit antecessor del PDCat). Aquí hi estic més d'acord.

Però per a mi hi ha un altre factor que explica la davallada del PDCat. A saber: que aplica la mateixa visió política de l'extinta CDC: "sí però no", "ja veurem", a mitges tintes...

Vegeu, si no: un dels capitostos del PDCat, en David Bonvehí, va assumir que, si en el referèndum d'independència no guanyava el "sí", a les següents eleccions el PDCat presentaria un candidat autonomista.

Al marge del fet que la conversa va ser filtrada per oponents d'ERC  (mal fet: i ERC va obrar com calia, acceptant que l'alcalde de Manresa (del PDCat) fes fora gent d'ERC del govern municipal), fixeu-vos en la manera de fer del PDCat: tiren endavant un referèndum d'independència i ja pensen a tornar a l'autonomisme.

Un altre exemple: en Carles Campuzano, cap de files del PDCat al Congrés de Diputats de Madrid (després que en Quico Homs fos desproveït de l'acta de diputat, en un acte vergonyós i antidemocràtic de l'Estat espanyol). Quan Podemos presenta una moció de censura per a fer fora en Rajoy, el PDCat diu que no s'hi sumarà (a diferència d'ERC). Argument d'en Campuzano a TV3: que en Pablo Iglesias elsi recorda massa en Zapatero. Quin argument de pes polític, renoi!

En comptes de fer el que cal (fer fora un president nefast: encara que sigui el president dels espanyols i un independentiste no vulgui saber res d'Espanya, bé hem de voler el bé per als nostres veïns), en Campuzano encara obra com si fos CDC en temps d'en Roca i en Duran i Lleida.

Un altre: en un dels enèsims casos d'invasió de competències per part del Govern espanyol en les atribucions de la Generalitat (la primavera del 2017), a la ràdio vaig sentir una persona d'ERC i una altra del PDCat. Argumentari d'ERC: no es pot tolerar perquè el Govern espanyol fa una cosa que va contra la ciutadania catalana. Argumentari del PDCat: no es pot tolerar perquè això és una competència de la Generalitat i s'han de defensar les competències de la Generalitat.

És a dir, l'argumentari del PDCat és el mateix que tindria en Jordi Pujol als anys 90 quan el Govern espanyol envaïa competències de la Generalitat. Vaja: per a ells, un problema merament administratiu. I l'argument d'ERC és: "estem al servei dels ciutadans de Catalunya". A ERC ja pensen en la república catalana com a instrument al servei de la gent.

El darrer exemple, el conseller Baiget (un home d'en Mas). En Baiget diu a El Punt Avui que potser no es podrà fer el referèndum perquè l'Estat pot intimidar molt (especialment a ell pel seu patrimoni, diu). Al vespre, el president Puigdemont el cessa. I ben fet que ha fet.

Quan, després de les eleccions plebiscitàries del 27-S, en Baiget és proposat i nomenat per a conseller, ja sabia on es posava. Es creava un govern per a fer la independència. Per tant, havia d'aguantar carregades de l'Estat espanyol. I ara diu que potser no podrà aguantar-ho. Doncs tenia d'haver dit que no al càrrec de conseller quan li ho van proposar.

Vaig més enllà: la seva feina com a membre del Govern és tirar endavant el referèndum. És el seu compromís amb els electors de JxS. Si veu que no se'n pot ensortir per pressions de l'Estat espanyol, evidentment que pot dir-ho públicament. Però, aleshores, immediatament ha de dimitir. Si un no pot tirar endavant la tasca política que té encomanada, ha de plegar. Això és democràcia 100%.

Em fa l'efecte que en Baiget (i en Germà Gordó, apartat per altres motius), hòmens d'en Mas, han donat preferència a la seva carrera política personal. I, en aquests moments, davant d'un projecte polític de tanta envergadura com és la independència, aquests comportaments no ens valen (són mesquins i curts de vista). Per tant, ha fet bé el president d'apartar-los. Qui s'arronsi no pot ocupar càrrecs de responsabilitat.

Acabo: ja sé que moltíssima gent del PDCat no està per aquest comportament titubejant. I al grup parlamentari de JxS hi ha convicció i empenta. No ho discuteixo. Però no em negareu que, de moment, al PDCat només hi veiem comportaments propis de l'antiga CDC. I això fa anar malament. No tant al procés d'independència (la fortalesa popular del qual és gran), sinó al PDCat. Si continua així, l'electorat l'escombrarà (com li ha passat a UDC o al PSC).