dimarts, 24 de novembre de 2015

Risc de trencament a la CUP? I què es pensaven que era la política?

Des de diversos digitals, hom anuncia el risc de ruptura interna de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) en cas que se la forci a haver de triar entre fer en Mas president, d'una banda, i no fer-lo i llavors obligar a repetir eleccions al març del 2016, de l'altra.

L'altre dia vaig parlar amb en Jordi Martí, regidor de la CUP a Tarragona, via Facebook. Tot xatejant, vam parlar de diversos temes (política de defensa, investidura d'en Mas, valoració del pla de xoc adjunt a la declaració d'inici d'independència, escola pública/concertada, etc.). El vaig interpel·lar sobre diverses qüestions relatives a aquests temes.

En parlar de la presidència de la Generalitat, em va confirmar això mateix: si es pressiona massa en aquesta línia, hi ha la possibilitat que la CUP es migparteixi. No s'ha d'oblidar que dins la candidatura CUP - Crida Constituent hi ha diversos grups i moviments, cadascun amb els seus matisos. Però el trencament podia afectar més coses (a banda de la relació interna de forces): en Jordi em va donar a entendre que, si la CUP opta per fer president en Mas, una part dels votants que havien confiat en la CUP podria passar-se a altres opcions polítiques d'esquerres (bàsicament, Podemos). Aleshores no vaig analitzar gaire aquest aspecte, però realment ho hauria de fer: és un tema no menor.

Tanmateix, voldria fer algun apunt sobre aquest fantasma que recorre l'espinada de la CUP.

Em fa gràcia (o llàstima, no ho sé) que els cupaires esgrimeixin aquest argument per no haver d'afrontar la investidura d'en Mas.

Què es pensaven que era, la política?

La política és prendre decisions. I això comporta, inexorablement, deixar algú insatisfet. Això passa en tots els ajuntaments, en totes les regidories i batllies, en tots els governs, en qualsevol organisme públic (un consorci sanitari, una universitat, etc.). Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) s'ha deixat votants pel camí al llarg dels anys per les decisions que ha pres quan ha governat. Fossin encertades o no, sempre hi ha hagut persones properes a CDC a qui no els ha agradat aqueixes decisions. Per això CDC ha anat perdent suports lentament.

En aquest sentit, els diputats de la CUP també han de prendre una decisió, inevitablement, sense escaquejar-se. Ho han de fer perquè és la seva responsabilitat. Sortir escollit diputat implica aquesta obligació. No prendre una decisió per por a perdre part dels teus suports és trampós. Això no és política. És salvar el cul. És com si un partit polític només pensés en ell mateix, no pas a servir la societat. La CUP semblava que havia de trencar amb aquestes inèrcies, però veig que les aplica igualment...

Doncs no: la CUP ha d'afrontar el debat, pensar què és millor per al país (i no què és millor per al partit o fins i tot per als seus votants), prendre una decisió i assumir-ne les conseqüències. Això és fer política.

Fins ara, la CUP pràcticament només tenia regidors als ajuntaments, gairebé sempre a l'oposició (l'Ajuntament de Badalona n'és l'excepció des d'aquest 2015). Del 2012 al 2015, la presència de la CUP al Parlament ha sigut testimonial: sols 3 diputats, amb poca capacitat d'incidir en les polítiques. I és molt fàcil proposar coses des de l'oposició: això no desgasta. Però ara la CUP té prou pes al Parlament de Catalunya i ha de prendre decisions que no agradaran a la totalitat dels seus votants. Quan arriba l'hora de prendre decisions, sempre es trepitjarà un ull de poll.

Això li va passar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el 2003, sota el lideratge d'en Josep-Lluís Carod-Rovira. El partit tenia a les seves mans pactar amb Convergència i Unió (CiU), tot potenciant el pla nacional, o pactar amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alterantiva (ICV-EUiA), per tal de fer una majoria d'esquerres. Abans d'anunciar la decisió (fer el tripartit d'esquerres), en Carod-Rovira va explicar en un mitjà de comunicació que, a la seu del partit, havien rebut una comunicació d'una votant, on els deia que si pactaven amb CiU no els tornaria a votar mai més; però també va reconèixer que altres votants també havien anunciat que abandonarien el partit si pactava amb el PSC (un militant històric d'ERC a Sabadell amb molt de pes va plegar per això).

Doncs bé: la CUP està en una cruïlla pareguda. Ha de decidir forçosament fer en Mas president o portar-nos a noves eleccions, perquè aquesta és la seva obligació com a polítics, i assumir el desgast que això pot ocasionar-los.

Al capdavall, això és el que li ha passat a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) aquest 2015 o al PSC anys abans, arran del procés sobiranista. Tots dos van optar per abandonar la via sobiranista, i llavors força militants i votants van marxar-ne i van crear altres plataformes polítiques que han acabat orbitant a l'entorn de CDC i ERC. Dins ERC, es va viure un procés semblant el 2010, amb militants descontents amb el tripartit. Les decisions de la cúpula d'ERC no agradaven molts militants, va sorgir Reagrupament (RCat) -ara satèl·lit de CDC- i ERC va perdre la meitat de vots el 2012.

En tot cas, el comportament d'aquests partits que han patit escissions ha sigut molt més madur que la CUP. Els dirigents que han quedat al PSC sabien que decidir entre el sobiranisme i l'unionisme els dividiria. Els indicis eren evidents. Però no van defugir prendre la decisió que van considerar més adient, sabent que, fos el que fos el que decidissin, perdrien un gruix considerable de votants i militants.

La CUP, en canvi, no mostra la maduresa del PSC. Prefereix amagar-se sota les faldilles de l'idealisme. Aquesta immaduresa es tradueix en la incapacitat de prendre decisions que els implica esforços i tensions. Ho veiem en el tema de la investidura. Però també en altres camps: "Governem-nos!", deien, però quan és l'hora d'entrar al Govern a governar no volen ser-hi (!?). "Desobeïm!", també proclamaven, però no van entrar a la mesa del Parlament. Això sí: obliguen els altres a emprendre el camí de la desobediència, i les galtades judicials per la desobediència que les engalti la presidenta del Parlament, no pas els cupaires...

Això de "no volem entrar en aquesta disjuntiva (o Mas o març)" no és només incapacitat per a afrontar responsabilitats; és també una excusa de mal pagador. Em recorda l'argument del Partit Popular (PP) i molts unionistes per a no afrontar la secessió de Catalunya. Segons el PP, Catalunya està partida per la meitat: un 50% vol la independència i un 50% no. I això és argument de sobra per a ells per a no tirar endavant la independència. Deixant a banda que no saben comptar (a favor de la independència ho està el 48%, en contra el 39%, i la resta són gent que han votat partits que han dit clarament que no s'han de sumar al no -UDC, Catalunya sí que es Pot i Partit Animalista-), això és una fal·làcia. En efecte, si el 50% no volgués la independència de Catalunya, voldria dir que la mateixa quantitat de gent la vol. I, per tant, segons el raonament del PP, també seria prou argument per a tirar-la endavant. Doncs la CUP fa el mateix: com que estem dividits i en risc de ruptura, no parlem del tema. Au.

I què us pensàveu que era, la política? Era això mateix, companys, i no una altra cosa. Per tant, assumiu les vostres responsabilitats. Benvinguts a la política. I si no us agrada, ja ho sabeu: torneu a fer assemblees on no hi va el 99% de la població. Allà segur que no hi ha risc de trencadissa.

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Votar CUP = vetar el programa de la CUP

1) La CUP vol que la Generalitat apliqui un pla de xoc contra la pobresa, els desnonaments, etc.

2) La CUP ha reconegut que Junts pel Sí ha de formar govern. I que aquest govern ha de dur a terme aquest pla de xoc.

3) A més, la CUP ha dit que no vol formar part d'aquest govern.

4) Alhora, la CUP vol vetar en Mas com a president de la Generalitat (encara que va dient que "no és qüestió de noms").

5) Total: quan Junts pel Sí presenti en Mas com a candidat a president, la CUP impedirà la investidura, ergo no es podrà formar govern.

6) Per tant, caldrà convocar noves eleccions i... no es podrà dur a terme el pla de xoc contra la pobresa, els desnonaments, etc.

7) Conclusió: la millora manera de no aplicar el programa electoral de la CUP és votar la CUP.

En resum, la CUP diu que van lents perquè van lluny. I tant: fent tombs a la sínia el recorregut és infinit. No m'estranya que se'ls espatllés la furgoneta.

dimarts, 29 de setembre de 2015

El procés passa per en Mas, agradi o no a la CUP (encara que no necessàriament amb la figura de president)

El resultat de les eleccions del 27-S són molt bons per a l'independentisme. Per primer cop, hi ha una majoria absoluta clara, obtinguda amb una participació rècord (78%). I el full de ruta cap a la independència està ben lligat.

A més d'un independentista li hauria agradat que hi hagués hagut un 50% de vots independentistes, i no el 47% que hi ha hagut finalment. Però és que el "no" ha sumat el 39%. La resta (Catalunya Sí que es Pot, Unió, PACMA) ja han dit que no se'ls ha de comptar ni al "sí" ni al "no". Per tant, que els unionistes no es facin trampes al solitari: l'independentisme també ha guanyat en vots folgadament.

Dit això, la qüestió més candent passades les eleccions és si n'Artur Mas podrà seguir sent president de la Generalitat, com vol el conglomerat de Junts pel Sí. Aquesta candidatura té 62 diputats, de manera que l'abstenció de la CUP en la investidura (que és el que deixava caure la gent cupaire quan sortia a la tele) ja no és suficient per a permetre que en Mas sigui president (la CUP sempre deia que no volia votar en Mas com a president, però no es tancaven a l'abstenció per a permetre-la). Ara, com que tota la resta de partits (PP, PSC, C's, CSQEP) tenen 63 diputats, la CUP es troba en una cruïlla.

Segurament, a la CUP tenen difícil de reconsiderar res, perquè és una decisió presa en les assemblees, i si algú allà dins volgués reconduir-ho ho tindria molt complicat.

Tanmateix, és una evidència que el procés passa per en Mas. Només deixaria de passar per ell si ho decidís ell en una decisió personal. Però si no es dóna tal circumstància, el procés s'ha de culminar amb en Mas sent-ne capdavanter.

Alerta: no dic que hagi de ser president de la Generalitat. Seria el rol més lògic a priori, però no és això el que dic. El que dic és que en Mas hi ha de tindre un rol rellevant, agradi o no a la CUP.

En Mas ha fet molt pel procés: ha fet que CDC es passés a l'independentisme clarament; ha desafiat l'Estat amb el 9-N (i per això ara té una querella penal); i té una agenda internacional important que ha permès que el procés fos una carpeta de les cancelleries d'arreu.

La CUP, però, amb el seu tancament de mires que  caracteritza alguns dels seus components (no pas tothom, cal dir-ho), ha dit que de cap manera l'investirà. Els arguments que donava n'Anna Gabriel la nit del 9-N eren els següents: no volen investir president algú que representa l'autonomisme, la corrupció, l'establishment i les retallades. Com veurem, aquests arguments no tenen cap base; potser per això n'Antonio Baños (que és molt llest) ja ha eliminat dos d'aquests arguments quan ha fet declaracions.

Vegem-ho.

1) La CUP no vol fer president algú que representa l'autonomisme. Molt bé: precisament n'Artur Mas ha liquidat l'autonomisme. Certament, més gent hi ha col·laborat, com ERC. Però ha sigut el president de la Generalitat que ha posat aquesta institució a la porta de sortida de l'autonomisme. Per tant, aquest argument hauria de portar la CUP... a votar en Mas com a president!

2) La CUP no vol fer president algú que recorda la corrupció.

D'entrada, demano a la CUP que aporti alguna prova que demostri que en Mas és corrupte. La tenen? No. Doncs? Mentre no es demostri el contrari, en Mas és innocent. Per tant, esgrimir aquest argument no implica vetar en Mas com a president.

Algun cupaire em dirà que Convergència ha tingut casos de corrupció. Ho accepto. I jo sóc el primer que ho condemno (de fet, des de Ràdio Falset vaig contribuir a lluitar contra un cas clar de corrupció al Priorat, protagonitzat per Convergència, resolt judicialment). Però, si acceptem aquesta tessitura, llavors s'ha de demostrar clarament que en Mas ha col·laborat en corruptel·les, o bé les ha permès. I de moment no hi ha cap evidència en aquest sentit. No hi ha cap sentència ni investigació en aquesta línia, excepte el clan Pujol (cert és que n'Oriol Pujol va ser mà dreta d'en Mas durant un temps, però un cop va ser imputat, els convergents se'l van treure de sobre, que és el que cal fer en casos així).

Però aniré més lluny. Conec casos de mala praxi de la CUP o dels seus membres, actuacions en algun cas properes a la corrupció. A Valls la CUP va contractar uns detectius privats (la famosa Método 3) per a investigar un particular (no un polític: un particular). I a Girona hi ha hagut un cas d'enxufisme d'una persona molt propera a un membre de la CUP, el qual, per cert, no va fer res per a denunciar-ho. Sí, simpatitzants de la CUP que em llegiu: la CUP també ha flirtejat amb la mala praxi. I ningú de la CUP, tan puretes ells, ho ha condemnat.

Si hem de mirar la netedat de la gent per a donar-los legitimitat per a governar o incidir en un govern, la CUP tampoc en té. De fet, aplicant-se el seu codi ètic, ja no s'haurien hagut de presentar a les eleccions... Dic "tampoc" perquè, al final, la corrupció o la mala praxi es troba arreu: n'ha tingut CDC però també UDC, el PSC, ICV (sí: ICV també, amb el tripartit), el PP, Podemos, C's (l'enxufament d'en Cañas al Parlament Europeu, tot i estar encausat, és d'escàndol)... i, com veiem, la CUP.

Que hi hagi gent corrupta en aquests partits no vol dir que un membre d'aquests partits no es mereixi oportunitats. Dins CDC hi ha militants honestos. També dins el PP (quan va esclatar el cas Bárcenas, alguns militants del PP al País Basc es van empipar força: deien que ells s'havien jugat la vida mentre altres del PP s'embutxacaven calerons). I jo, quan voto, no miro si en un partit hi ha hagut casos de corrupció (perquè llavors no podria votar cap partit), sinó com els han resolt. El PP no els ha resolt. A C's els han resolt enxufant el presumpte corrupte al Parlament europeu. A Convergència han fet marxar els encausats. La CUP? De moment no ha fet res amb els seus casos de males praxis. Per tant, lliçons poques, amics.

3) La CUP no vol fer president algú proper a l'establishment.

Perfecte: precisament la persona que més ha tret de polleguera l'establishment català (unionista) ha estat en Mas. Si fos aquest un argument de pes, la CUP hauria de prestar-se a fer en Mas president.


4) La CUP no vol fer president algú que va fer retallades. Acceptarem que en Mas va fer mal fet amb les retallades (jo mateix vaig criticar la pujada de taxes universitàries). Però altres persones afirmen que, sense la seva política, la Generalitat hauria fet fallida. I llavors no tindríem ni sanitat, ni escoles, ni universitat. Afegim-hi que, segurament, si la CUP hagués governat també hauria hagut de fer retallades (o evitar que els diners dels impostos anessin a Madrid). Però bé: donem per bo aquest raonament de la CUP.

El que fa la CUP és jutjar en Mas per una cosa del passat. Com que fa anys en Mas va fer retallades, ara el castigarem de cara a la paret. Sense valorar si ara en Mas faria retallades. Ja veiem que no cal que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya jutgi en Mas pel 9-N: ja el jutja la CUP. I el resultat és el mateix: la CUP ja inhabilita en Mas abans que res, per tant, no cal que l'inhabilitin en un tribunal.

És més: pot la CUP incorporar en les polítiques del nou govern les seves propostes en el camp social? Sí. Poden dir: "et faig president si tu apliques aquestes polítiques". Doncs on és el problema?

El problema és que la CUP simplement no vol Mas i punt, com un empestat. I no reflexionen sobre els motius, perquè, com acabo de demostrar, tots aquests motius que addueixen no s'aguanten per enlloc. Senyal que el que volen és, simplement, vetar una persona. Això és sectarisme. El que haurien de fer és raonar sobre si aquesta persona és vàlida o no com a president. Però això és una activitat diferent de vetar, i molta gent de la CUP no vol fer: el que importa és vetar i no pas reflexionar.

Del que no s'adonen a la CUP (perquè per a ells el seu projecte polític és millor que qualsevol persona -i si no que ho preguntin als veïns de Barcelona contraris a Can Vies, veïns que també són poble però que la CUP no ha escoltat en cap moment malgrat dir que vol defensar el poble) és que la dimensió en què està el procés fa imprescindible que en Mas estigui al lloc de pilotatge.

Fixeu-vos que no he dit que en Mas ha de ser president de la Generalitat. Certament, seria el càrrec més esperable. Però no és això el que dic. El que dic és que, a en Mas, no se'l pot apartar, i ha de tindre un rol molt rellevant.

D'entrada: la CUP no podrà de cap manera evitar que Junts pel Sí posi en Mas com a candidat. Potser la CUP proposarà altra gent: en Raül Romeva, n'Oriol Junqueras... fins i tot s'apunta a na Neus Munté. Però i si la vicepresidenta es nega (per lleialtat a en Mas) a prestar-s'hi? I si en Romeva, que fa la pinta de ser un home íntegre, respon que ell es va comprometre a proposar en Mas a la presidència de la Generalitat?

Per tant, quan en Baños diu que volen buscar un nom de consens, hi ha una dificultat prèvia: des de Junts pel Sí difícilment hi ha alternatives a en Mas. Per tant...

Enteneu-me: no estic dient que no hi hagi gent vàlida arreu. N'hi ha i molta. En Romeva, na Forcadell, en Bel, en Junqueras, el mateix Baños... Gent que aporten moltíssim capital. Però l'aposta de Junts pel Sí és en Mas i difícilment es faran enrere (a no ser que sigui el mateix Mas qui faci el pas enrere, cosa que veig molt improbable).

En conseqüència, la CUP es trobaran que només poden negociar amb el nom d'en Mas damunt la taula. En Mas entra a les travesses i no en pot quedar fora de cap manera.

Afegim-hi dues coses més. Primera: en Mas és un alt valor per a molta gent, especialment els qui van votar Junts pel Sí: un milió i mig. Molts d'aquests són gent d'ordre que no vol revolucions, i alguns fins i tot accepten la independència perquè la proposa algú d'ordre com en Mas, mentre que si només fos defensada per la CUP no l'acceptarien. Alhora, la CUP té tres-cents mil vots, i més d'un botiguer o autònom veu amb mals ulls les propostes polítiques de la CUP. Si la CUP diu defensar el poble, se suposa que també defensa botiguers i autònoms. No? Doncs ha d'acceptar que l'aposta d'aquesta part del poble és en Mas, i no serà mai les propostes polítiques de la CUP. Això els hauria de fer reflexionar: impedir la investidura d'en Mas és anar a favor del poble? Doncs no.

La segona consideració és el pes internacional d'en Mas. Ja ha fet molta feina a escala internacional. Posar-hi un nou president (per exemple, en Junqueras, en Romeva, na Forcadell) implica recomençar els contactes internacionals. Un pas enrere, en definitiva.

En resum, en Mas ha d'estar a la sala de comandament del procés. Tot plegat passa per ell (encara que, lògicament, molts altres hi aportin el que hi hagin d'aportar, que és molt).

Alguns politòlegs apunten solucions imaginatives. Per exemple, fer que el president de la Generalitat sigui una figura institucional i prou, posant-hi algú de consens (en Romeva tindria números, però potser algú més honorífic, una persona amb llarga trajectòria social) i que, alhora, en Mas fos una mena de conseller primer nomenat per aquest president (per tant, que no depengués d'investidures parlamentàries), que dirigís realment l'acció de govern i el procés d'independència. També es podria nomenar vicepresident encarregat de la independència, i que fos qui anés a les cancelleries. Són solucions que donen marge: permeten en Mas ser-hi i, alhora, els puretes de la CUP es quedarien contents. Tot i que renunciar a l'etiqueta de president pot ser un cop per a en Mas, simbolitzaria una certa enretirada per tal de facilitar l'acord amb la CUP i tirar endavant el procés d'independència. (Posar-se de número 4 per Barcelona a Junts pel Sí ja va ser una mica això.) Alguns periodistes ja apunten cap a aquesta solució (en Vicent Partal o en Pere Gendrau, per exemple).

En resum: la CUP no pot pretendre vetar en Mas en un lloc rellevant del procés. El lloc més rellevant és el de president de la Generalitat. Si realment volen que no sigui president, hauran de treballar-se més els arguments, perquè, com he demostrat adés, són fal·laços. I no es pot aixecar un projecte polític sobre fal·làcies. Això ja ho ha fet el PP i Unió i mireu com han acabat a Catalunya: l'un és un partit marginal i l'altre ha desaparegut.

Potser seria més lògic que, en comptes de retreure a en Mas les coses negatives que hagi pogut fer (tots els mandataris tenen actius i passius en la seva acció de govern, perquè és humà), la CUP pensi en clau d'avançar i reconèixer què pot aportar en Mas en aquest tram final del procés (i més decisiu), que és molt (com els recorda un dels intel·lectuals més propers ideològicament a la CUP, en Ramón Cotarelo).

PS.- A les dues darreres eleccions municipals a Valls, vaig votar la CUP. Ni se us acudeixi, amics cupaires, de desqualificar aquest escrit meu titllant-me de proconvergent. Com us he dit, de lliçons les justes i de purismes encara menys, sisplau.

AFEGITÓ 1 (1-10-2015)
L'amic Albert Pereira em comenta -via Twitter- que la CUP no pot fer en Mas president perquè ho han dit del dret i del revés durant la campanya electoral. I ser coherent també és important, en política. En Pereira té raó, i hauria hagut d'esmentar-ho a l'apunt. Tanmateix, jo diria que les paraules exactes dels candidats cupaires era que no investirien en Mas (és a dir, no votarien "sí" a la seva investidura) deixant la porta oberta a abstindre's si calgués, per tal de permetre-la en cas que arribessin a un acord. Passa, però, que tal com ha quedat el Parlament l'abstenció de la CUP és insuficient. I corregir una cosa dins la CUP implica fer assemblees territorials de resultat incert (no és com la resta de partits, on les direccions poden variar algun punt programàtic).

AFEGITÓ 2 (1-10-2015)
N'Anna Gabriel ha dit als mitjans (al programa 8 al Dia de 8TV la nit del 30-9-2015, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio l'endemà) que la CUP proposarà a Junts pel Sí una mena de quadrumvirat, és a dir, quatre pesos pesants. Pot ser una bona fórmula, sempre, però que en Mas hi sigui present (com dic al títol, el procés passa per en Mas, agradi o no). No vaig saber veure que na Gabriel vetés aquest nom, però també és cert que, immediatament després, deia que molta gent no volia en Mas. (Això darrer és fàcil de rebatre: basta dir que molta més gent vol en Mas.) En fi, si la CUP té prou cintura (de moment demostra que en té) i generositat (això no ho veig tant), i alhora Junts pel Sí admet moltes qüestions programàtiques de la CUP (que no dubto que acceptarà), avui estem una mica més a prop de l'acord que ahir.








dimecres, 23 de setembre de 2015

27-S: voteu més que Independència: voteu Dignitat, voteu Democràcia

El 27 de setembre (27-S) és un dia crucial. Catalunya es respondrà una pregunta que feia molt de temps que tenia pendent de respondre.

Tots els coneguts em diuen que cal votar Independència. Però jo vaig més enllà.

El 27-S cal votar sobretot Dignitat. I Democràcia.

Perquè ha arribat l'hora de dir prou.

Ja n'hi ha prou que les elits de Madrid menyspreïn els catalans i que difonguin aquest menyspreu envers els catalans entre la població espanyola.

Ja n'hi ha prou de tindre un Estat en contra (com ha tingut històricament la llengua i la cultura catalanes i les empreses catalanes). Ara ens mereixem tindre un Estat a favor.

Ja n'hi ha prou que destinin els diners dels nostres impostos a projectes inútils (AVE, Castor, articles de luxe en ambaixades espanyoles...) que només enriqueixen les oligarquies madrilenyes. Ara cal invertir-los en educació, en recerca, en sanitat, en millores del sistema judicial, en el foment de l'ocupació, en el potenciament del nostre teixit industrial, en infraestructures que estiguin al servei del poble i de les empreses.

Ja n'hi ha prou que els poders utilitzin les estructures de l'Estat (que teòricament haurien d'estar al servei de la població, incloent-hi els independentistes catalans) per a difondre la por barroerament, mentint i falsejant-ho tot, a fi de condicionar el vot. Perquè la Unió Europea no expulsarà ningú, perquè les pensions dels nostres jubilats és obligació que les pagui la Seguretat Social espanyola (fins i tot en cas d'independència, altrament prevaricaria) i si no ho fes la Seguretat Social catalana podria fer-se'n càrrec perfectament, perquè cap banc no marxarà (el BBVA ja s'ha desmarcat del comunicat teledirigit per Moncloa en què la banca deia que se n'aniria de Catalunya), perquè no hi haurà ni en somnis un corralito. Apel·lar als fantasmes amb la intenció de modificar el sentit del vot és vomitiu.

Ja n'hi ha prou de corrupció política estructural, tant entre les elits madrilenyes com entre les elits barcelonines, les quals, per cert, sempre han defensat l'statu quo i que Catalunya no avancés com a poble, ni socialment ni nacionalment. És hora de construir un nou marc institucional on la corrupció política sigui ràpidament sotmesa a judici, i qui la practiqui que pagui. Una cosa que, per cert, amb l'Espanya actual no es pot fer (vegeu com s'allarguen els judicis de casos de corrupció a Espanya i com acaben en no-res).

Ja n'hi ha prou de discriminar la nostra gent. Catalunya és el 16% de la població espanyola i per tant ens pertocaria el 16% de les beques de l'Estat espanyol. Però a Catalunya arriben el 12% de les beques. Menys del que tocaria. I això malgrat les sentències judicials a favor de la Generalitat, que el Govern espanyol es passa pel forro. I em podeu dir per quins set sous un pare de família que viu a Catalunya però vol romandre a Espanya ha de veure com sa filla és privada d'anar a la universitat per culpa d'aquesta injustícia? Doncs cal plantar-se. Si no ens volen donar el que ens pertoca per justícia, hem de plantar-nos.

Ja n'hi ha prou de discriminar ciutadans espanyols (anomenats, per exemple, Clara Ponsatí o Albert Sánchez Piñol) pel simple fet de pensar així o aixà. Com a ciutadans espanyols, pensin el que pensin, tenen dret a ser protegits i acomboiats pel Govern espanyol, i no a ser vetats.

Ja n'hi ha prou de dir als catalans que no poden votar (o que, votem el que votem, no ho tindran en compte). El poble català (com qualsevol altra comunitat humana) té tot el dret de votar allò que cregui oportú per tal de dirimir què han de fer els governants. I l'obligació del Govern espanyol era vehicular un referèndum d'independència, en comptes d'impedir votar i, de passada, posar una querella criminal al president de la Generalitat i apartar un jutge de la carrera judicial per no haver fet cap delicte.

Quan, a una setmana del 27-S, vaig sentir la notícia que un grup d'intel·lectuals, empresaris i polítics espanyols reclamaven que es donés alguna cosa a Catalunya perquè ho veien com la solució contra la independència (respecte a la llengua, més inversions, etcètera), vaig indignar-me. Vaig pensar: ara? I en tots aquests anys, que Catalunya ha demanat això, per què des de Madrid s'ha negat a tot? Què va ser, si no, l'Estatut d'Autonomia promogut pel president Maragall? Això mateix. I quina resposta vam tindre de Madrid? El menyspreu i la retallada. I què van dir aleshores aquests mateixos intel·lectuals, empresaris i polítics davant dels planys de la societat catalana? Res de res. Ens van deixar tirats. I ara vénen a dir-nos que ens han d'oferir allò que ells mateixos van trepitjar i denigrar?

Davant de tanta infàmia, el 27-S hem de votar més que la Independència de Catalunya. Hem de votar Dignitat. I hem d'emetre el nostre vot amb tanta força perquè la Democràcia torni a brillar. Perquè cal dir prou d'una vegada a la perversió de la Democràcia que fan els poders espanyols, brandant les lleis quan després les incompleixen, utilitzant barroerament institucions de l'Estat que haurien de ser un model de neutralitat (des del Tribunal Constitucional fins al Banc d'Espanya) fins al punt que les desprestigien, donant lliçons de bon govern els qui han portat Espanya a la ruïna i han convertit la democràcia d'Espanya en una caricatura.

Per tot això, he decidit dir prou. Votaré Dignitat i Democràcia.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Sobre la (poca) vergonya dels bancs

Estava per escriure un apunt sobre el vergonyós posicionament de la banca espanyola amb referència a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre. És un escàndol que posin la por com a argument.

Però l'amic Dies de Fúria se m'ha avançat, i ha fet un apunt contundent que val la pena llegir. El que explica ell és el que volia dir jo, per tant no val la pena repetir-ho. A més, en Dies de Fúria fa una reflexió adreçada a la pretesa esquerra (més multiculti que real) que també val la pena llegir.

Jo només hi afegiré una dada: quan la banca diu que abandonaran Catalunya, no s'ho creuen ni ells. Simplement, des dels poders de l'Estat els han dictat què han de dir (com fan amb els mandataris estrangers) i ells, com un lloro, ho han repetit. Però tothom, tothom sap que la banca no se n'anirà de Catalunya. Avui, Catalunya és el 20% de la riquesa espanyola. Algú es creu que els bancs, àvids de diner, diran als catalans: "teniu, no volem els vostres quartos"? Qui coneix el sistema financer sap que això és impossible de materialitzar. Seria una minva tan gran de capital que afectaria molt negativament els seus resultats. Tot plegat és més mentida que quan en García-Margallo afirmava que aniríem vagant per l'espai sideral.

dijous, 23 de juliol de 2015

Diu l'unionisme: "La independència no pot fer-se amb 68 escons (majoria absoluta) perquè per a reformar l'Estatut en calen 90 (dos terços del Parlament)". Fals: per a reformar l'Estatut sols calen 6 magistrats

Ara que s'atansen les eleccions plebiscitàries (el 27-S), un mantra difós pels unionistes  és que la independència no pot fer-se amb 68 diputats (la majoria absoluta al Parlament).

L'argument que donen és que, per a reformar l'Estatut, calen dos terços del Parlament, és a dir, 90 diputats. I si, per a canviar un Estatut d'Autonomia, cal una majoria tan reforçada, per a la independència caldria com a mínim el mateix suport, o més.

A aquests grans defensors de la democràcia caldria recordar-los que, per a canviar l'Estatut, només calen 6 magistrats del Tribunal Constitucional.

El Tribunal Constitucional està format per 12 membres. Per a una resolució només calen 6 magistrats (sempre que el president del Tribunal estigui entre aquests 6). I, com sabeu, el 2010 va emetre una sentència retallant (és a dir, modificant) l'Estatut, aprovat el 2006 pel poble català mitjançant referèndum. Al final, doncs, 12 persones van decidir com havia de ser l'Estatut, en contra de l'opinió del poble expressada democràticament. (Per cert, el 2010 aquests pretesos garants de la democràcia no van ni piular.)

Per tant, que no menteixin. És més legítim i democràtic proclamar la independència amb 68 diputats que no pas que 6 magistrats modifiquin l'Estatut.

Els mateixos que reivindiquen 90 diputats (o més) per a assolir la independència també sostenen que, en un referèndum, un 50% més un vot pel "sí" és massa poc per a tirar endavant la secessió. L'argument que aporten és que és una majoria exigua, que dibuixa un país polaritzat. Però llavors estan defensant que s'apliqui allò que proposa el "no"... amb un 49% de suport! És a dir, s'aplicaria allò que vol una quantitat de gent més petita. Això sí que és un frau democràtic!



Realment, el gruix del democraticitat d'aquesta gent és ben prim...

dimecres, 15 de juliol de 2015

Unitat + Romeva #1 + Mas president + Junqueras vicepresident + CDC + ERC + DC + MES + RCat + SI + ANC + Òmnium + AMI + Súmate = independència

Ha arribat l'hora de la veritat.

El pacte entre Convergència (CDC) i Esquerra (ERC), secundat per Moviment d'Esquerres (MES) i Demòcrates de Catalunya (DC) -escissions del PSC i UDC, respectivament- i avalat per les entitats sobiranistes (ANC, Òmnium, AMI), és la millor notícia per a l'independentisme.

Una candidatura transversal permet visualitzar perfectament que el 27-S seran unes eleccions plebiscitàries.

A més, aquesta candidatura té una força gegantina. El resultat electoral pot ser molt bo, ja que és una fórmula que pot assolir o acostar-se molt a la majoria absoluta i, doncs, proclamar la independència. Si no obté majoria absoluta, hi faltarà molt poc i, per tant, l'ajut extern de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) pot acabar de fer la feina. En tot cas, la candidatura transversal -encara que no assoleixi la majoria absoluta- impossibilita que cap altra opció política que no sigui l'independentisme lideri la política catalana del futur.

Cal celebrar, a més, que el número 1 per Barcelona (el cap de llista) sigui en Raül Romeva. Provinent d'Iniciativa (ICV) i ara involucrat en l'ANC, és un dels millors actius de la classe política catalana, amb experiència a Europa.

D'altra banda, la presència d'en Romeva i el fet de relegar en Mas a la posició número 4 fa emmudir el discurs destructiu dels podemaires, colauistes i ecosocialistes. Com pot ICV criticar una candidatura liderada per un ex dels seus, a qui només poden respectar per la seva solidesa? El mantra que cal fer fora en Mas per les seves polítiques es fon com un bolado. I com poden els colauistes i podemaires atacar una candidatura sorgida en bona part de la ciutadania? Un moviment clarament populista com el colauisme no podrà dir que ells "són el poble", perquè el poble és (o també és) a la llista independentista. Un moviment pretesament regeneracionista com Podemos ja no podrà alçar en solitari la bandera del trencament, perquè hi haurà més trencament a la candidatura independentista.

Cal celebrar també que DC i MES (les escissions d'UDC i PSC) s'hi sumin. En aquest punt s'ha de preveure que partits independentistes menors, com Solidaritat (SI), donin per bona aquesta candidatura. Farien malament de criticar-la, i cal esperar que estiguin a l'altura. (Reagrupament (RCat) ja té un acord amb CDC, per tant segurament abonaran aquesta candidatura.)

Cal esmentar finalment Súmate. Quan tothom -periodistes inclosos- parla de les entitats sobiranistes ho limiten a l'ANC, Òmnium i l'AMI, en part pel gruix que tenen en nombre d'associats. Però fóra bo incloure a la llista Súmate, quantitativament més modesta però qualitativament molt important, i que ha treballat de valent en tots aquests anys. El seu líder, n'Eduardo Reyes, va demanar de participar a les cimeres en què es va tancar l'acord (però no van deixar-l'hi anar amb l'argument que moltes altres entitats volien ser-hi). Finalment, ell i en Gabriel Rufián van plantar-se a les portes del Palau de la Generalitat, fet que demostra el compromís d'aquestes persones envers el projecte independentista. Espero que, al marge que n'Antonio Baños (també de Súmate) vagi de cap de llista per la CUP (que també seria una excel·lent notícia), fóra bo que en Reyes figurés en aquesta llista transversal.

Ara només resta dipositar el vot a les urnes el 27-S i esperar que els diputats elegits encetin el camí que els indicarà el mandat democràtic. Com diu l'amic Dies de Fúria, donec perficiam.

PS.- Oriol Junqueras: moltes, moltes gràcies per haver acceptat la fórmula de la llista electoral conjunta. Sé que no t'ha sigut fàcil; i crec que finalment has demostrat tindre la fusta que requereix per a entomar els reptes (n'havia dubtat darrerament, però m'alegra que m'esmenis la plana).

dijous, 9 de juliol de 2015

Ros dimissió

Com sabeu, el paer en cap de Lleida, Àngel Ros, del PSC, va perdre la meitat de suports en les darreres eleccions municipals (maig del 2015) i es va quedar en una minoria exigua. Li devia passar factura el desgast del PSC (que s'ha manifestat arreu) i el presumpte cas de corrupció destapat per la seva exnúmero 2 (i ara expulsada del partit). En tot cas, les denúncies de la seva número 2 feien més la pinta de rabieta perquè en Ros no li volia deixar encapçalar la llista del PSC per Lleida, malgrat que el mateix Ros va reconèixer que, temps enrere, havia acordat amb la seva exnúmero 2 de deixar-li pas.

Com que en Ros ho té molt complicat, ha buscat pactes. Amb la gent d'esquerres, tal com pertocaria al PSC? No: amb Ciutadans.

El pacte inclou evitar estelades arreu, que Lleida no se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i que el català perdi posicions en els usos municipals.

Tots els periodistes ubicaven en Ros dins el grup catalanista del PSC. En realitat, en Ros ha evidenciat un vaivenisme típic de qui només es mou en funció d'on bufa el vent. Tant es mostrava en públic a les reunions de MES (l'escissió catalanista del PSC) com refredava els qui volien consumar aquesta escissió. És un cas clar d'actuar per conveniència.

Ara ha preferit anar de la mà d'un partit lerrouxista per a aferrar-se a la poltrona. Potser els periodistes que l'etiquetaven de catalanista ho feien perquè preferien deixar-se endur per les etiquetes en comptes de gratar bé en els personatges que ocupen portades. Jo no crec que pugui etiquetar-se de membre de l'ala catalanista del PSC. Ja no ho creia fa temps, quan, com a batlle de Lleida, el van empènyer a penjar la bandera espanyola en un espai cèntric de la ciutat (a la confluència de l'avinguda Catalunya, l'avinguda Madrid i el pont que du a Cappont). I ho va fer. Un altre alcalde hauria dit que la bandera espanyola ha d'onejar a l'Ajuntament i no al mig del carrer. Una anècdota, però ben clara: aquest home no té principis.

I quan algú no té principis no es mereix liderar una ciutat amb 140.000 habitants i un pressupost de 168 milions d'euros.

En Ros ha de plegar, pel bé de la seva ciutat, si no vol que el seu darrer mandat sigui recordat com un dels pitjors mandats municipals de Lleida.

divendres, 26 de juny de 2015

Potser ja va sent hora d'engegar a dida l'FMI

El Fons Monetari Internacional (FMI) és un organisme que supervisa el funcionament de l'economia mundial i, quan cal, assisteix econòmicament els governs.

Com a organisme supranacional, l'FMI té molta autonomia respecte dels governs. Teòricament, en formen part molts països. Per tant, formalment s'assembla a les Nacions Unides o a la Unió Europea. Però a la Unió Europea hi ha una mica més de control per part de la població. A tall de mostra, diversos països van organitzar referèndums per a aprovar la Constitució europea (i va ser tombada). I el Parlament Europeu és escollit per la gent directament. A l'FMI això no passa. I el resultat final és que funciona de manera que els ciutadans no podem condicionar-lo (a diferència del Parlament Europeu).

L'FMI no s'ha estat de recomanar al Govern espanyol que apugi l'IVA o abaixi prestacions. Si el Govern espanyol -o de qualsevol altre país- s'avingués a fer-ho, la pregunta és òbvia: llavors per a què serveixen els parlaments nacionals?

Teòricament, els parlaments nacionals haurien d'aprovar mesures com aquestes (legislant) o bé podrien controlar l'acció governamental quan els diputats consideren que és lesiva per a la gent. Si l'FMI s'atorga la capacitat per a dictar la política econòmica d'un govern, aleshores no calen parlaments, i per tant tampoc sufragi, i per tant tampoc democràcia. La gent deixa de ser ciutadans i passen a ser números que s'han d'emmotllar al que diuen unes preteses autoritats.

Tal com ho veig, l'FMI s'hauria d'abstindre de dir als governs què han de fer. Els governs estan plens -teòricament- de gent preparada. I si un govern no té gent bona (com l'espanyol, amb alguns alts càrrecs que no mereixen el lloc que ocupen), els ciutadans ja s'encarregaran de rellevar-los a les següents eleccions. En definitiva, qui controla el bon fer dels governs són els parlamentaris i, en darrer terme, la gent a l'hora de votar.

Deixar en mans d'un organisme internacional (amb moltíssima autonomia) el destí dels països és deixar ferida de mort la democràcia.

Si s'ha d'apujar un impost o abaixar una prestació, és una decisió que competeix exclusivament als governs, segons el seu lliure albir. I els mecanismes de control (parlament, sufragi, democràcia) resideixen en la sobirania popular del país en qüestió.

En definitiva, potser ha arribat el moment de dir a l'FMI que moltes gràcies, però que ens deixi estar. La gent de l'esquerra alternativa (CUP, per exemple, i d'altres moviments) ja fa temps que ho propugna. Però, tal com han anat les coses aquest principi de segle XXI, el gruix de la població d'un país, inclosos els votants de centre-dreta, tampoc deuen veure amb bons ulls la manera de fer de l'FMI. Oimés si Catalunya esdevé un Estat independent: volem ser un Estat per a governar-nos a nosaltres mateixos, no perquè ens diguin des de fora què hem de fer.

(Un parell de precisions finals. Els tres darrers directors de l'FMI (Rodrigo Rato, Dominique Strauss-Kahn i Christine Lagarde) tenen o han tingut causes judicials. Hi ha qui ho esgrimeix com a raó per a anar en contra de l'FMI. Jo no hi estic d'acord (i per això no en dic res). Les causes judicials d'aquestes tres persones no tenen a veure amb la gestió de l'FMI, sinó que responen a altres fets.

La segona precisió és que no vull que s'interpreti aquest apunt com un suport a Grècia. Al marge que les decisions de l'FMI envers Grècia siguin encertades o no, el problema de Grècia és que, en aquell país, durant dècades poquíssimes persones pagaven impostos. Ni el govern ni la mateixa població no van fer res per a arreglar-ho, i el govern grec es va haver d'endeutar en excés per a pagar tot el que calia pagar. La culpa de la situació en què es troben és seva i només seva. Els partits d'esquerres, tan crítics amb l'FMI i tan solidaris amb el poble grec, potser hauria d'anar-hi i explicar-los que, per a sortir del sot, el que han de fer és pagar impostos. Perquè no és acceptable criticar l'FMI mentre es defrauda.)

dissabte, 20 de juny de 2015

Com s'engrandeix la figura d'en Mas...!

La conferència del president Mas a Molins de Rei (20-6-2015) ha sigut un cop d'efecte. Fa temps que penso que en Mas està dos nivells per sobre de la resta de polítics: a més d'estar molt preparat per a governar (i per a dur Catalunya a la independència), té capacitat d'iniciativa i lideratge i domina els tempos. Ara s'ha tornat a veure.

Tothom especulava que en Mas volia fer una llista a l'entorn seu. En aquesta operació, bandejaria les sigles (CiU) i inclouria alguns independents. El bandeig de les sigles tenia raó de ser, en part, perquè ja no captiven (per les retallades, per la corrupció, etc.).

Ara en Mas ho ha capgirat: proposa que les entitats sobiranistes promoguin la llista electoral amb independents, a la qual ell s'ofereix per a sumar-s'hi; i -atenció- no necessàriament liderant-la. Aquesta darrera idea, ja apuntada a la conferència d'en Mas passat el 9-N, ha quedat marcada ara en vermell en el calendari polític.

A això cal sumar-hi el cop de destral efectuat contra Unió dos dies abans. De fet, fixeu-vos que l'estratègia d'en Mas deixava sense efecte la pregunta trampa d'en Duran fos quin fos el resultat. En efecte, si guanyava el "no" impulsat pels independentistes, Unió havia de sumar-se al projecte d'en Mas (fos el que fos: llista presidencial, llista transversal d'entitats...). Havent guanyat el "sí" impulsat per en Duran, com que és un fre el procés sobiranista, en Mas pot fer igualment una llista d'entitats, a la qual se sumarà el sector independentista d'Unió. Quina gran jugada d'escacs!

Amb la seva proposta de llista d'entitats totalment transversal ideològicament i la defenestració d'en Duran en Mas mata uns quants pardals d'un tret.

Primer: els sobiranistes que aspiraven a la unió política de cara a les eleccions del 27-S, ja la tenen. Aquests saben que és ERC qui no va voler anar junt amb en Mas. Si ara ERC torna a refusar el nou projecte, penso que serà castigada pels sobiranistes (inclosos molts votants i fins i tot militants d'ERC) que volen una confluència electoral.

Segon: els sobiranistes hipermotivats que es queixaven que els partits (sobretot ERC, CDC i UDC, però potser també la CUP) no s'haguessin entès a l'hora de confeccionar una llista transversal i que demanaven que l'ANC, Òmnium i l'AMI fessin aquesta llista, ja tenen una proposta en aquesta línia. Si volien castigar els partits per la desunió mitjançant una llista d'entitats, ara ja la tenen (amb la diferència que en Mas i els seus no seran castigats, car seran dins aquesta llista).

Tercer: els militants d'ERC que sembren la desconfiança envers en Mas ja no podran tornar a fer-ho. Ja no podran augmentar que en Mas va de bracet amb en Duran. Se'ls ha acabat un mantra (que era més una cortina de fum per a no reconèixer que en Mas estava anant més enllà del que ERC creia que aniria en el tema nacional).

I quart, els podemites que volen "acabar amb en Mas" (són paraules textuals) per ser de dretes i neoliberal, el seu discurs es marceix. Ara no podran criticar una candidatura partidista de dretes (CiU), si de cas haurien de criticar una llista formada amb gent que ve de fora dels partits (i on hi haurà, és clar, en Mas i algun representant de CDC i d'UDC). El seu discurs contra els partits de dretes es fondrà com un bolado quan el dirigeixin contra la llista transversal de les entitats. Oimés quan la candidatura serà sobretot civil (més que no pas de partits), és a dir, serà un instrument de "nova política", contra la qual els podemites no podran llançar les seves crítiques.

A tot això cal sumar-hi que la majoria de gent veu en Mas com un polític sòlid, que -atenció- fa el que diu que farà, a diferència de la majoria de polítics (evidentment la majoria de polítics espanyols rarament fan el que diuen que faran, però això també ho trobem a Catalunya: ERC durant el tripartit, ara na Colau -ja està incomplint el seu programa electoral-, també Ciutadans...).

Per a acabar, vull quedar-me en un detall. El mateix dia que en Mas feia la conferència a Molins de Rei, també tenia lloc el Consell Nacional d'UDC i, una mica abans, un altre acte intern d'ERC. En el cas d'UDC només cal veure com el duranisme s'engoleix a si mateix mentre en Mas arrenca el vol amb el turbo posat (per usar una metàfora dita pel mateix Mas). El cas d'ERC encara és més cridaner: a les notícies de TV3 es podia sentir com proclamaven n'Oriol Junqueras "candidat a la presidència de la Generalitat" (un organisme de l'autonomia espanyola) "per Esquerra Republicana de Catalunya" (un partit, és a dir, vella política). Mentre que en Mas proposava assolir la independència (fer una salt qualitatiu) amb una llista transversal i cívica (per tant no partidista: o sigui, nova política). Quina diferència de nivell! A quina distància d'altura es troba en Mas respecte d'en Junqueras!

dimecres, 3 de juny de 2015

La pregunta d'Unió és una burla

La pregunta d'Unió és una burla.

A hores d'ara, a pocs mesos de les eleccions plebiscitàries (27-S), tots els electors catalans haurien de saber què proposa cada partit sobre la independència. La majoria ja ho han explicitat (a favor o en contra), però manca ICV-EUiA (i el colauisme) i manca UDC.

Doncs bé: la pregunta sotmesa a la militància per part de la direcció d'UDC, envitricollada, és una burla. Perquè està pensada perquè, sigui quin sigui el resultat, la direcció del partit tingui l'excusa per a oposar-se a la independència. Pretendre vincular la independència amb el manteniment de la legalitat és un subterfugi per a evitar la independència, perquè tothom sap que una declaració d'independència implica un canvi de legalitat.

O hi ha una revolta interna a UDC, o els de CDC abandona UDC de cara al 27-S, i la bona gent d'UDC independentista es passa a CDC. Si en Duran vol defensar una posició antiindependentista, que UDC es presenti sola a veure quants diputats treu. Serà la prova del cotó que UDC no ha volgut superar mai, escudat sota les faldilles de CDC.

dilluns, 25 de maig de 2015

Resultats electorals: independentisme reforçat, unionisme a la baixa i una Barcelona més social no necessàriament antiindependència

Les eleccions municipals (del maig del 2015) han certificat el canvi polític a Catalunya. En les dues línies: el país s'ha inclinat (una mica més) a l'esquerra i el moviment sobiranista apareix consolidat (mentre que el moviment unionista s'estanca).

El sobiranisme ha consolidat les seves posicions. Té més regidors que mai, ha sumat (CiU, ERC-MES i CUP, incloent-hi la residual SI) 1.400.000 vots, mentre que l'unionisme ha sumat
(PP, PSC i C's, incloent-hi la residual PxC) a l'entorn d'1.000.000 de vots. No compto ICV-EUiA ni el conglomerat a l'entorn de na Colau; fixeu-vos que, el 9-N, el sí-sí va sumar 1.800.000 vots, de manera que hi ha 400.000 persones clarament independentistes que aposten per altres forces polítiques que no són CiU, ERC-MES i CUP.

Els partidaris de l'establishment i de l'unionisme cuiten a donar per mort el procés (per enèsima vegada). La Vanguardia ja fa dies que diu que ERC i CiU no sumarien majoria absoluta al Parlament (situada en 68 diputats); obvien que, amb la CUP, assolirien els 71 diputats o més. La nit de les municipals, en Cuní (a 8TV) va cuitar a dir el mateix. Mentre ho deia, na Patricia Gabancho va afanyar-se a recordar-li que es deixava la CUP. En Cuní va dir: sí, però fins i tot amb la CUP l'independentisme assoleix el 45%. Es va 'oblidar' el petit detall que l'unionisme està al 30%...

I és que no hi ha alternativa clara a l'independentisme. L'independentisme, malgrat la distribució ideològica en l'eix dreta-esquerra, es manté fort i amb molt més suport social que l'unionisme, que va de capa caiguda, diguin el que diguin. El gruix social de Catalunya ara és clarament independentista (i més cap a l'esquerra, com he dit).

En l'anàlisi de cada partit cal dir:

- A destacar l'enorme pujada de la CUP. La gent ha premiat la seva solidesa política, el compromís amb el país, la  lleialtat amb les altres forces sobiranistes en pro del procés (i des de la discrepància ideològica) i el fet que és una resposta contundent a les martingales del poder català i espanyol dels darrers trenta anys. A més de victòries simbòliques (Berga), notem la penetració a l'àrea metropolitana, en especial Badalona (coalitzats amb la gent de Podem).

- ERC ha tret bons resultats. Ha consolidat la seva posició clarament, però cal dir que els resultats no són tan espectaculars com podria semblar. Aquest 2015 han pujat respecte de les eleccions municipals del 2011, certament. Però el 2011 van tindre un resultat horrorós en comparació amb el 2007. Aquell 2011, ERC va perdre tots els regidors en poblacions tan importants com Girona, Reus o Tarragona. De la seva banda, a Barcelona van passar d'uns històrics 5 regidors a 2. Que ara recuperin aquestes xifres només vol dir que la gent que els havia fet confiança el 2003 (ascens d'en Carod-Rovira) torna a fer-los confiança, després del càstig per haver apostat pel tripartit (el 2010 CiU guanya clarament a les eleccions al Parlament i el 2011 es produeix la debacle municipalista d'ERC).

- CiU aguanta el tipus (és la força més votada), però recula en general a comparació del 2011. Cal dir, però, que el 2011 va ser un molt bon any per a ells, captant vot descontent envers ERC. Ara el descontentament va a la inversa. Es pot dir que CiU baixa (seguint la tònica del 2012 ençà) però manté prou posicions. Fixeu-vos que, a més de ser la primera força del país, continua sent el centre polític en ciutats mitjanes importants com Manresa, Girona, Martorell, Tortosa, Vic, Vilanova i la Geltrú, Banyoles, Cervera, Olot, Vilafranca del Penedès, Vila-seca, Ripoll, Figueres, Valls, Puigcerdà, Sant Cugat del Vallès, Tàrrega, la Seu d'Urgell o Reus. Fins i tot a Lleida encalça el totpoderós Àngel Ros (PSC). Per tant, no es pot dir que sigui un partit en decadència (almenys encara no). I si bé han perdut majories absolutes (cas de Martorell) és perquè ERC ha pujat, no pas perquè el PP o C's els prenguin vots. Ara: aquest èxit relatiu queda matisat per la pèrdua de l'alcaldia de Barcelona, on tanmateix ha mantingut un resultat acceptable (10 regidors respecte de la primera força, BComú, que en té 11), en el sentit que no es pot considerar una debacle.

- El PSC viu hores molt baixes. Aquest 2015 ja va presentar menys candidatures que el 2011; però és que el 2011 ja havia presentat menys candidatures que el 2007. A més, gairebé una quarta part de les candidatures del 2015 eren fantasma (s'hi presentava gent que no vivia a la població), en una maniobra vomitiva per a captar diners de l'erari públic. En fi, un desastre. El PSC sols manté Tarragona (en Ballesteros ha sabut nadar i guardar la roba), el Vendrell (on el candidat també ha sabut estar),
Mataró (l'únic cas d'èxit real), les poblacions que voregen Barcelona (l'Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, però a la baixa, i el meritori resultat de na Núria Parlon a Santa Coloma de Gramenet, on segurament se l'ha premiada a ella i a la seva gestió, més que no pas al partit), Gavà, Terrassa, Sabadell i poca cosa més. A Lleida, en Ros ha quedat tocadíssim (després de l'escàndol que va haver-hi amb la dimissió de la seva mà dreta). Lluny queden aquells dominis en època maragalliana de tota l'àrea metropolitana, Girona, Vilafranca del Penedès, part del Maresme, Igualada, Tortosa, Reus, la Seu d'Urgell, Vilanova i la Geltrú... Que siguin la segona força en nombre de vots no amaga el fracàs del partit, desfet a nivell de territori (la quantitat de vots que han recollit són bàsicament a les poblacions que voregen Barcelona). Sobre el candidat de Barcelona, en Jaume Collboni, el veig més com una aposta a llarg termini, i tindrà opcions de consolidar-se si manté el discurs (innovador, molt centrat en la ciutat i la seva gent, amb propostes pròpies, i alhora allunyat de les sigles del partit).

- El PP es desfà. La debacle és considerable. Sols aguanten el que tenien ben aferrat (Badalona i Castelldefels). Arreu ha perdut bous i esquelles, i la meitat del seu electorat ha passat a C's (vegeu Barcelona o, com a cas icònic, Tarragona: n'Alejandro, confiat en si mateix i que sempre se les ha promès molt felices considerant la ciutat com un feu del PP, ha vist com els de C's li pispaven la cartera).

- C's: com s'ha dit, s'endú mig electorat del PP. Segurament, estem vivint un procés de mutació del vot unionista català: passa de votar el PP (que ja no serveix, perquè està molt afeblit a nivell espanyol) a votar C's.

- ICV-EUiA ha fet un paper lamentable. Està gairebé camí de la residualització. Sort n'ha tingut d'algun històric (en Lluís Tejedor al Prat de Llobregat) i, sobretot, de n'Ada Colau, que amb el seu conglomerat (Procés Constituent, Podemos, ICV-EUiA) ha aconseguit maquillar el que és un evident arraconament d'aquesta formació. Aquesta formació està pagant la seva indefinició en el tema sobiranista -com li ha passat també al PSC-.

Em sembla que el resultat de les eleccions municipals del 2015 prefiguren el mapa polític català postindependència: una formació de centre-esquerra (ERC juntament amb els exsocialistes de MES); una formació d'esquerra clara (CUP i tot el que s'hi ajunti: Procés Constituent i potser els colauistes); una formació de centre-dreta (CiU o com s'anomeni després del procés de refundació); i una formació espanyolista que pot servir d'aixopluc a la gent contrària a l'Estat català fins i tot després de la independència (C's). La resta (PSC, ICV-EUiA, PP i els xenòfobs de PxC) desapareixeran o seran residuals.

En aquest procés de 'desaparició' dels partits tradicionals (PSC, ICV-EUiA, PP), alguns opinadors propers precisament a aqueixos partits hi sumarien CiU. Jo no ho veig tan clar. Primer, perquè a Catalunya hi ha prou espai per a un partit de centre-dreta catalanista. Que aquest partit cometi errors (casos Pujol i Palau, entre d'altres) l'afebleix, evidentment. Però no com per a desaparèixer. Alguns d'aquests opinadors anticonvergents (tant de dreta com d'esquerra) sostenen que CiU va a la baixa perquè ha abraçat el sobiranisme. A banda que els estudis científics sobre transvasament de vots desmenteixen aquesta lectura (qui abandona CiU és per a votar ERC, majoritàriament), jo ho interpreto a la inversa: si en Mas no s'hagués compromès amb la independència, avui CiU sí que estaria entre els partits a punt de desaparèixer (l'ERC d'en Junqueras li hauria pres el gruix de votants). En aquest sentit, l'independentisme de CiU és -crec- allò que li permet aguantar la davallada.

En relació amb el procés sobiranista, cal dir dues coses més. D'entrada, el fet que les quatre diputacions provincials estaran a mans de CiU. Això és important si el Govern espanyol suspèn l'autogovern català després del 27-S.

Però el tema de Barcelona és el més cridaner. Molts independentistes patien perquè na Colau no es mullava en el tema nacional. De fet, jo això ho veig molt relatiu.

Primer: si a les eleccions del 27-S la majoria del poble català vota partits sobiranistes (CiU, ERC-MES i CUP), i hi ha una majoria clara al Parlament favorable a la independència, algú creu que na Colau s'hi podrà girar en contra?

És cert que, durant la campanya electoral, na Colau ha amagat el tema. Però jo ho veig més com una tàctica dins la campanya electoral que no pas una convicció ferma. Fixeu-vos en el discurs de la nit electoral: podia haver parlat molt de justícia social, o fer soflames a la contra (com ha fet durant la campanya electoral), però va parlar poc i, dintre del seu discurs, va deixar clar que està pel dret a decidir. Certament, el concepte de dret a decidir pot veure's com la cortina de fum típica d'ICV-EUiA. Però crec que va obrir la porta perquè va veure això que us dic: si el 27-S surt clarament un Parlament independentista, algú tan populista com na Colau no pot dir "ara m'hi giro d'esquena". Seria una falta tan grossa a la seva credibilitat que perdria suport popular.

Segon: na Colau potser no és independentista de pedra picada, però tampoc és antiindependentista. De fet, el 9-N va votar sí-sí. Dins Podemos hi ha molts antiindependentistes, però també d'altres que estan d'acord amb la independència si el país va cap aquí (vegeu el cas de Badalona: els podemites antiindependentistes estan gairebé escindits dels oficialistes, que han pactat amb la CUP, clarament independentista).

Tercer: n'Ada Colau pot ser el pont entre els indignats no motivats per la independència amb l'esquerra independentista de la CUP. Això, l'independentisme d'esquerres ho ha de treballar.


Quart: la configuració d'un gran pol d'esquerra pura passa per na Colau però també i sobretot per la CUP. Això limita molt el marge dels podemites antiindependentistes. Faré una mica de futurologia: fixeu-vos en la posició de Procés Constituent (coalitzat amb na Colau a Barcelona). El fet que sor Teresa Forcades, líder de Procés Constituent, s'hagi postulat com a candidata el 27-S és rellevant (més quan fa poques setmanes Procés Constituent deia que segurament no es presentaria a les eleccions del 27-S). Es pot confegir una candidatura que aglutini Procés Constituent i la CUP (que ja han fet passos endavant per a l'entesa) amb els colauistes. L'experiència pilot de Badalona (CUP i Podemos, amb 5 regidors) pot ser el camí a seguir. En aquest sentit, una unió d'esquerres sota el lideratge de na Forcades amb l'estrucutra i el pedigrí de la CUP pot fer que el colauisme s'hi apunti, i s'arrossegui gent cap a l'independentisme que potser no està tan compromsa en aquest tema. Tot dependrà de com es forgi aquesta aliança de les esquerres.

En fi: crec que, d'aquí a un any, na Colau donarà més d'un disgust als intel·lectuals de Madrid que es pensaven que els serviria (a ells) per a aturar el procés. Si el poble català aposta per la independència, na Colau no serà un obstacle.

Aquesta lectura que faig l'han feta altres opinadors; vegeu en Vicent Partal, en Saül Gordillo, l'amic Bons Patricis i en Salvador Cot. En canvi, en Marçal Sintes va en la direcció contrària, agafant-se a un altre element del discurs colauista: que cal fer fora en Mas perquè el veuen com un enemic, fet que dificulta articular una entesa entre la CUP i CiU passat el 27-S.

Un darrer apunt adreçat als colauistes: us agradi o no, na Colau tampoc podrà fer gaire cosa. Qui no té feina seguirà sense feina, o amb feina precària. I és que un ajuntament no pot fer gaire en aquest camp. Com a molt pot activar temes d'urbanisme, mobilitat i de serveis socials, que permet millorar la qualitat de vida dels barris menys afavorits, però sempre a remolc de la situació econòmica. En Trias, amb 14 regidors (lluny de la majoria absoluta), no va poder fer tot el que va voler, i va haver de pactar amb PP i PSC per a tirar endavant coses. Amb na Colau (11 regidors) li passarà el mateix: haurà de pactar com a mínim amb el PSC i un altre (si pacta amb els seus més propers ideològicament, ERC i CUP, no suma majoria absoluta; per tant faltarà la concurrència del PSC).

(I a Espanya? A Espanya el resum és molt simple. El PP ha aguantat relativament la davallada, ja que segueix sent la força més votada. En aquest sentit, té un nucli de votants sòlid. Però ha baixat prou com per perdre majories absolutes arreu (Castella - la Manxa, País Valencià, les Illes, ciutat de Madrid... i s'hi ha d'afegir la patacada a Andalusia al mes de març), i en Pedro Sánchez ja ha dit que el PSOE mirarà de pactar amb altres forces d'esquerra -bàsicament els conglomerats a l'entorn de Podemos- per a fer fora el PP del poder allà on pugui (que és a molts llocs). Per tant, el PP perdrà poder i això significa un nou qüestionament, dins el PP, d'en Mariano Rajoy. El PSOE, malgrat haver perdut suports, no quedarà tan tocat gràcies a aquesta maniobra dels pactes. A notar també la pràctica desaparició d'IU (que serà rellevada per Podemos) i d'UPyD (xuclada per C's, el partit que treu el nas). És evident que aquests dos partits desapareixeran o seran residuals: per tant no és forassenyat el que he dit adés sobre ICV-EUiA, PP i PSC a Catalunya.)

divendres, 24 d’abril de 2015

La importància del maragallisme

Quan parlo amb amics i coneguts sobre el procés independentista, n'hi ha alguns que em plantegen si no va ser en Pasqual Maragall un dels impulsors del moment actual.

El seu raonament té base: en Maragall va voler fer un Estatut d'autonomia (el del 2006) força ambiciós, que en el seu article 1 deia que Catalunya era una nació. Però immediatament després fixava com havia de ser l'encaix de Catalunya amb Espanya, un encaix on Catalunya seria reconeguda com cal, tant econòmicament com socialment com lingüisticoculturalment. Era la manera com Catalunya volia estar dins Espanya. No pas com una regió espanyola més, sinó com una nació dins l'Estat.

La bufetada de les institucions espanyoles (la primera retallada a les Corts, l'abandó del president espanyol d'aleshores, la bel·ligerància del PP, la sentència retalladora del Tribunal Constitucional, etc.) va deixar el projecte maragallià (és a dir, l'encaix de Catalunya a Espanya) ferit de mort. La història ja la sabeu, a partir de llavors (2010) la societat catalana vira cap a posicions més sobiranistes.

En aquest sentit, en Maragall va tindre la virtut de posar contra les cordes l'espanyolisme: venia a dir que, si Catalunya havia d'estar-se dins d'Espanya, havia de ser en unes condicions de respecte pels atributs nacionals catalans. Això, l'espanyolisme no ho va acceptar de cap manera, i van saltar els ploms.

En fi, aquests coneguts meus tenen raó: en Maragall va ser (potser sense voler-ho) el precursor del moviment sobiranista. Potser en Mas (i la gent d'ERC) han sigut els promotors d'aquest moviment, però abans va haver-hi aquest "tot o res" d'en Maragall.

Ara, de cara a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015 (el 27-S, com se'n sol dir), el maragallisme tindrà l'oportunitat de tornar a ser un actor important en el procés d'independència. Potser no al nivell dels altres partits netament independentistes (la CUP, CiU -la U no caurà- i ERC), però sí com un complement necessari.

En efecte, el maragallisme s'ha decantat pel sobiranisme. Com ho ha fet un altre moviment dins el socialisme català prou important, el nadalisme (és a dir, l'entorn polític d'en Quim Nadal, fort sobretot a Girona). Molts maragallistes (incloent-hi bona part dels antics Ciutadans pel Canvi, la plataforma cívica plena d'independents que van sumar-se al projecte del PSC per a dur en Maragall a la presidència de la Generalitat) han aparcat la idea federal (per impossible), i aposten per la plena sobirania. S'han aglutinat a l'entorn de MES (Moviment d'Esquerres), coalitzat amb ERC.

El maragallisme pot servir per a atreure tota aquella gent de sensibilitat socialista que aposta perquè Catalunya sigui nació, i que se sent defraudada amb Espanya. N'és una mostra clara en Juanjo Puigcorbé, número 2 de la llista d'ERC a les municipals de Barcelona.

I és de cara al 27-S que el maragallisme pot aportar aquell plus per a assolir una còmoda majoria parlamentària amb l'objectiu d'assolir la independència. CiU i ERC soles poden atansar-se a la majoria absoluta (i sense tants numerets com fan segurament l'assolirien); amb la CUP aquesta majoria certament s'assolirà; però cal acabar d'estirar gent de sensibilitat socialdemòcrata i en principi no partidària de trencar res. Aquest és el rol de MES.

De bon començament pensava que la proposta de llista unitària d'en Mas era la millor eina. En Junqueras no va voler saber-ne res; em va semblar un error (a mi i a tots els coneguts de què parlava adés), però, vist en perspectiva, l'opció de Junqueras és més còmoda per a aquest perfil de gent, que no té gaires ganes de votar CiU (dic "votar CiU" perquè sí que hi ha gent d'esquerres que votaria en Mas, però en una llista més civil que política).

Pensem en perfils com en Raül Romeva. Potser sí que acabaria sumant-se a en Mas, però és evident que encara se sentirà més còmode amb una llista d'esquerra sobiranista. Per tant, la coalició ERC-MES pot ser una pista d'aterratge ideal per als desencantats amb el PSC i amb ICV-EUiA. D'aquí la importància estratègica del maragallisme.

L'independentisme deu molt als independentistes de tota la vida; però sense la conversió a l'independentisme (si se'n pot dir així) d'en Mas i els seus i de tot el maragallisme, l'independentisme potser no tindria el gruix que té ara. Per tant, amb una visió retrospectiva, cal que ho diguem ben clar: gràcies, president Maragall.

dimarts, 31 de març de 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (4): la privadesa

Ofereixo la quarta i darrera esmena a la proposta de constitució de l'equip d'en Santiago Vidal. És sobre la privadesa (el que ara s'ha posat de moda dir-ne privacitat, un anglicisme com tants d'altres). Recordeu que aquesta proposta de constitució podeu llegir-la aquí.

La privadesa està tractada a l'article 15. El punt 1 té una informació molt genèrica, en concret: "Qualsevol ciutadà té dret a que la seva imatge, intimitat i honor siguin respectats".

Però, tenint present el fenomen del big data i que cada dia més Facebook, Google, Twitter, Apple, Microsoft, etc., cada cop saben més de nosaltres, i tot plegat pot esdevenir el 'gran germà' denunciat per en George Orwell a 1984, proposo que s'hi aprofundeixi més. A hores d'ara, els fabricants de televisions intel·ligents (smartTVs) ja fan que s'activi la recepció d'àudio, de manera que poden enregistrar les noves converses (transmeses a través dels cables de recepció de la tele).

De fet, recentment un xicot europeu a denunciat a la Unió Europea algunes d'aquestes empreses per recollir dades seves. Estic convençut que, en un futur no gaire llunyà, les institucions europees legislaran en la línia de limitar la recollida de dades personals i/o l'enviament de publicitat.

Us passo l'esmena, amb algun retoc tipogràfic i d'altra mena.

---

Aquest article està bé. Però hi veig una mancança i, de passada, es podria aprofitar per a vetar una pràctica il·lícita que comença a ser usual.

La mancança: està molt bé dir que "Qualsevol ciutadà té dret a que la seva imatge, intimitat i honor siguin respectats", però és evident que cal investigar els presumptes delinqüents. Això s'ha de poder fer; sempre, però, amb els deguts controls democràtics. És a dir, per ordre judicial. Si aquest article el deixem així, no es podria investigar activitats delictives. Jo hi afegiria: "En tot cas, per raons de seguretat, les forces de seguretat poden investigar les activitats de sospitosos de delictes, sempre amb els corresponents controls democràtics i amb l'autorització de l'autoritat judicial" (o una cosa així).

La cosa a afegir: cada cop més, els ginys electrònics (smartphones, tauletes, ordinadors, smartTVs, audiocontrol dels automòbils, etc.) recopilen dades sobre nosaltres: què fem, què comprem, què mengem, quins gustos tenim, etc. Les empreses proveïdores d'aquests aparells, i també del programari, solen ser grans corporacions. I usen aquestes dades per a inundar-nos les webs de propaganda, per a fer spam i, en un futur, no dubto que les vendran a altres empreses (per exemple, si a un li agrada l'excursionisme i ho publicita a les xarxes socials, els gestors d'aquestes xarxes socials poden vendre les dades a venedors de productes sobre excursionisme, i la persona en qüestió pot rebre una allau de propaganda). És el 'gran germà' de què parlava George Orwell. I si això algú ho fa servir en contra nostre?

Penseu que ja no es tracta de dades nostres que escrivim al Facebook, sinó que el GPS dels mòbils poden indicar a tothora on som, i els portàtils i els televisors connectats a la xarxa poden activar els programes d'escolta (com l'Skype) automàticament i les nostres converses poden ser enregistrades per Google, Facebook, Apple, Samsung, etc. I quin ús es pot fer d'aquestes dades? No tan sols comercial, evidentment.

Encara més: tots aquests aparells i programes t'avisen als contractes que podran recopilar aquestes dades, però qui es llegeix contractes farragosos en anglès? I també hi ha la possibilitat de desactivar-ho, però sovint és complicat i la gent del carrer no ho fa.

Segurament, a la llarga tot això s'acabarà regulant a nivell europeu. Però no estaria de més que ens avancéssim. Jo hi posaria: "Es prohibeix la recollida de dades privades de persones físiques i jurídiques radicades a Catalunya per mitjans electrònics quan es faci de manera automatitzada, llevat que s'hagi demanat expressament a la persona afectada, mitjançant una comunicació específica, personalitzada i exclusiva sobre aquella matèria, i la persona afectada hagi donat el consentiment exprés a aquella petició específica, personalitzada i exclusiva".

(Fixeu-vos que indico que, per a recollir dades, cal demanar-ho expressament. No n'hi ha prou amb un passatge amagat baix de tot del contracte que diu que l'empresa podrà recollir dades nostres...)

Ja sé que tècnicament és complicat, però això permetria a un jutge obligar a qualsevol d'aquestes empreses a deixar de fer-ho o a multar-los severament. En tot cas, seríem pioners.