dissabte, 27 d’agost de 2016

El camí cap la independència passa per un referèndum: encara que Espanya s'hi posi en contra, a Europa l'acceptaran (segons en Martí Anglada)

Divendres 26-8-2016, al vespre, vaig anar a la conferència que va fer en Martí Anglada a la ciutat de Valls. Ja sabeu que n'Anglada és delegat de la Generalitat a França i Suïssa, i que té molta experiència internacional (com a periodista va estar a Itàlia, Israel, Alemanya, els Estats Units, Bèlgica -concretament al cor d'Europa, Brussel·les-, la Gran Bretanya i altres indrets de l'Orient Mitjà).

N'Anglada va afirmar que, quant a la independència de Catalunya, s'ha de fer un referèndum encara que no sigui acordat amb l'Estat (inclús va admetre que les probabilitats d'acord són molt minses, però que això no ha d'aturar el referèndum). I aquest referèndum s'ha de fer perquè, a parer seu, és el que espera la comunitat internacional. Va vindre a dir que, un cop tinguem un mandat democràtic, a les cancelleries europees ens atendran. I que per això cal fer el referèndum (i guanyar-lo).

(L'home també va dir que unes eleccions plebiscitàries donen aquest mandat democràtic, però ho va dir de passada i no va tornar a parlar-ne més.)

Aquest missatge d'Europa que diu que ens cal un "mandat democràtic" també ho explicava n'Oriol Junqueras fa temps. Ergo és una petició clara des d'Europa. Per tant, segons els seus coneixements i la seva experiència, cal anar a un referèndum tant sí com no.

Hi ha gent (sobretot abrandats) que defensen que la Generalitat organitzi un referèndum propi (un RUI, que es diu: referèndum unilateral d'independència). Altra gent hi veu riscos, com ara que, si ens mantenim dins la legalitat espanyola, un RUI sempre serà il·legal i, per tant, cal fer un referèndum a posteriori d'haver proclamat la independència (ja sota legalitat catalana).

En Martí Anglada va relativitzar aquest debat. Va dir que no importava si el referèndum era legal o no dins l'Estat espanyol (fins i tot va criticar/relativitzar l'ús de l'adjectiu "unilateral", donant a entendre que a Europa és un terme que no fa ni fred ni calor).

Segons n'Anglada, un referèndum serà acceptat a nivell internacional si compleix 5 requisits (entre els quals no hi ha el de si és acordat o no). En concret:

1) Cal haver fet prèviament una declaració de sobirania.

Aquesta mesura legitima la Generalitat per a no complir la llei espanyola si va en contra de la llei pròpia catalana (seguint el model els països bàltics quan van independitzar-se de Rússia a primers dels anys 90 del segle XX).

Dit altrament: amb aquesta declaració de sobirania, el referèndum català sense aprovació de l'Estat ja seria legal (sempre que hàgim demostrat que l'Estat espanyol es nega a autoritzar el referèndum, cosa que ja ha passat l'abril del 2014).

I el Parlament de Catalunya ja va fer una declaració de sobirania el gener del 2013.

Aquesta declaració de sobirania no s'havia executat fins ara, però n'Anglada creu que amb la votació de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent, el juliol del 2016, ja es va executar (i es podria executar també contra la Llei Wert). És a dir: el Parlament va fer una votació malgrat que el Tribunal Constitucional havia avisat els parlamentaris que no ho fessin. És més: si Espanya processa la presidenta del Parlament haurem d'executar-la de nou per tal d'incomplir el processament judicial. També va dir que, amb aquest processament contra la presidenta del Parlament, la comunitat internacional es convencerà que Espanya no és democràtica -ara ja mig ho veuen-.

2) Que hi participi més del 50% del cens.

N'Anglada va dir que, si participa més del 50% de la població, a nivell internacional s'acceptaria el resultat.

També va dir que a la consulta del 9-N hi havia participat menys del 50%. Per tant, cal que uns quants del "no" vagin a votar. I va apuntar una cosa que molts pensem: que els partits del "no" (bàsicament C's i PP, però també el PSC) poden incitar al boicot (aportant com a argument la il·legalitat de l'acció).

De tota manera, crec que és fàcil d'aconseguir més del 50% de participació. És una impressió subjectiva meva, però em sembla raonable. Consisteix a donar a entendre que si guanya el "sí" tirarem avant la independència.

Això pot fer que una part dels votants del "no" vagin a votar. Certament, molts altres s'abstindran, seguint les consignes dels seus partits de referència. Però crec que una part dels del "no" entendran que l'independentisme institucional (Parlament, Generalitat i presidència de la Generalitat) executaran el mandat democràtic i, per tant, no refusaran a exercir el seu dret de vot si s'ensumen que la independència es consumarà en poc temps (i ells són contraris a la independència).

I, si passa això, ja superaríem de sobres el 50% de participació. (Això diferenciaria el referèndum de la consulta del 9-N. En l'esmentada consulta, tothom sabia que no tindria efectes polítics immediats. Per tant, els del "no" no s'ho van prendre seriosament i, d'aquests, poquíssims van anar a votar -unes 200.000 persones-. Si el referèndum implica una decisió política de gran calat, estic segur que bastants del "no" preferiran votar. Tenim un referent que ajuda a pensar això: les eleccions plebiscitàries del 27-9-2015, amb gairebé un 80% de participació, inusual per ser unes eleccions autonòmiques. I és que tothom, inclosos els del "no", van entendre que ens hi jugàvem el futur de Catalunya dins o fora d'Espanya, i per això gent que no solia votar en unes eleccions autonòmiques va votar en les plebiscitàries, segurament pensant a assegurar el "no".)

3) Que guanyi el "sí".

Aquesta condició és òbvia.

Segons n'Anglada, només cal el 50% més un vot per al "sí". I va posar l'exemple del Brèxit. En efecte, en el referèndum de permanència o sortida del Regne Unit de la Gran Bretanya, el resultat va ser 52% marxar i 48% quedar-se. I ningú va demanar que calgués una majoria reforçada més enllà del 50% més un vot.

A partir d'això que va dir n'Anglada, vaig fer quatre números i vaig veure que, combinant els punts (2) i (3), el "sí" ho té molt bé.


Com de fet, imaginem-nos que tots els independentistes van a votar (i voten "sí"). Segons l'enquesta de juliol del 2016 del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el 48,2% de la població està a favor de la independència. Per tant, tindríem que un 48% com a mínim aniria a votar. Sumem-hi que alguns partidaris del "no" anirien a votar. Segurament, com he dit bona part dels del "no" s'abstindrien seguint la instrucció dels seus partits incitant al boicot. Però, també com he dit, crec que una part de la gent de "no" sí que anirà a votar, encara que sigui una part relativament petita, perquè si guanya el "sí" hauran d'empassar-se una independència que no volen. Això faria superar el llindar del 51% de participació. I, és clar, tindríem que, amb una participació -posem- del 55% (admissible a nivell internacional), la gran majoria seria per al "sí" (el resultat podria ser del 90% que "sí" d'entre tots els que han votat). Tot plegat és una fórmula endimoniadament dolenta per als unionistes (penseu que, amb aquesta fórmula, si participa el 51% del cens i un 26% vota "sí" ja val per a fer la independència...).

4) Que hi hagi una comissió internacional observadora.

Aquest aspecte el veig encarrilat perquè, segons que va explicar n'Anglada, s'han creat grups d'amistat amb el tema català en diversos parlaments europeus, i això és l'embrió de la comissió observadora.

5) Que hi participin els ajuntaments de ciutats grans i mitjanes i altres viles importants (posant-hi personal, instal·lacions, policia local, etc.).

N'Anglada va insistir molt en aquest tema. Si els ajuntaments importants no hi col·laboren, malament.

D'entrada, a parer meu crec que la majoria d'ajuntaments de poblacions grans estan a favor del tema. Pensem en Puigcerdà, la Seu d'Urgell, Tremp, Balaguer, Mollerussa, Cervera, Calaf, Tàrrega, Montblanc, Falset, Móra, Alcanar, Amposta, Tortosa, Cambrils, Reus, Torredembarra, Valls, Manresa, Sallent, Puig-reig, Gironella, Berga, l'Ametlla del Vallès, Vic, Manlleu, Torelló, Ripoll, Olot, Figueres, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Girona...

Fins i tot n'Anglada va dir que si un poble de 150 habitants no col·labora no passa res. Però les poblacions grans han d'estar-hi.

El mateix Anglada va posar nom i cognoms al repte: Barcelona. Efectivament, Barcelona ha de posar-se en aquest referèndum. Quan va dir això, totes les mirades van adreçar-se al mateix punt: el colauisme s'hi ha de sumar.

D'altra banda, hi ha altres punts complicats. N'Anglada no ho va dir, això, però els reporto jo:

a) Les ciutats de Lleida i Tarragona. Estan governades pel PSC (i en el cas de Lleida amb un paer en cap, n'Àngel Ros, que, com a figura política, en els darrers anys s'ha anat degradant i ha donat mostres de ser indigne del càrrec). Però és que, a més, en tots dos casos han pactat amb la dreta espanyolista (el PP a Tarragona i C's a Lleida). Aquests alcaldes només poden mantindre's a la cadira si PP i C's així ho volen. I, evidentment, imposaran el veto al referèndum. És a dir: per a salvar la cadira de dos alcaldes (que, a més, segurament no es tornaran a presentar a la reelecció el 2019) correm el risc que Tarragona i Lleida es quedin despenjades. En el cas de Lleida seria salvable si tota l'oposició carregués contra un alcalde desprestigiat. Però a Tarragona això és més complicat, perquè els partits sobiranistes hi són febles i, d'altra banda, el seu batlle, en Fèlix Ballesteros, manté la seva figura -tot i que té un cas de corrupció política als jutjats-.

b) Les ciutats que encerclen Barcelona: Santa Coloma, Sant Adrià de Besòs, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat..., governades pel PSC (però no em fa patir Badalona).

c) El litoral baixllobregatí: Castelldefels i Viladecans (potser no tant el Prat).

En canvi, no em fan témer les altres ciutats que encerclen aquesta àrea (Mataró, Canet de Mar, Malgrat, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Martorell, Igualada, Sabadell, Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Granollers, Sant Celoni... i també Badalona, com us deia).

En fi: n'Anglada és un càrrec del Govern assabentat. Per tant, crec que hi haurà referèndum el 2017. I que a la qüestió de confiança (prevista per a finals de setembre del 2016) en Puigdemont ho plantejarà. Potser ajuda a estovar la CUP de cara a la qüestió de confiança però també als pressupostos.

Un parell de coses per a acabar. Al final de la xarrada, n'Anglada va parlar de l'enquesta del CEO feta al juliol i la va valorar molt positivament.

I segon: va dir que, per la Diada, tothom havia de sortir al carrer. Va explicar que algunes persones li havien comentat que potser no calia sortir al carrer, sinó que el Parlament fes la feina. Però n'Anglada va advertir que la independència no cau del cel ni ve regalada un dia, i que cal ocupar els carrers cada vegada que toqui.

És més: va dir que si omplim els carrers, les cancelleries d'arreu sabran que el tema català no s'ha tancat, i que un dia o altre hauran d'afrontar la nostra decisió política (feta via referèndum). Però que si els carrers no s'omplen, deixaran de prestar-nos atenció.

Per tant, si voleu seguir el criteri d'un home documentat com és en Martí Anglada, ja ho sabeu: l'Onze de Setembre, al carrer!

divendres, 5 d’agost de 2016

En Quico Homs és el darrer de la vella Convergència

Quan, per a les eleccions espanyoles (20 de desembre del 2015 i 26 de juny del 2016), es va anunciar que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) hi presentaria com a cap de llista en Quico Homs, vaig arrufar el nas.

Representa que CDC s'havia de refundar i, alhora, projectar una imatge nova deslligada del pujolisme. I ho ha fet el juliol del 2016, renovant discurs, projecte i cares.

Això, però, implicava deixar enrere molts dels qui havien tingut responsabilitats dins del partit (encara que en algun cas això representés una certa injustícia, com és el cas d'en Jordi Turull -si bé manté un càrrec prou important, el de president del grup parlamentari de Junts pel Sí en el moment de fer la independència-).

Doncs bé: en Quico Homs representava més una connexió amb el passat convergent (immediat, si voleu, però passat al capdavall) que amb el futur. El maquillatge de col·locar en Miquel Calçada com a cap de llista pel Senat al juliol (una entrada d'aire fresc com la que ha fet tradicionalment l'ERC d'en Junqueras) no va esvair la sensació de 'retorn al passat' que implicava n'Homs.

Em fa l'efecte que la davallada de vots de CDC respecte de les eleccions espanyoles del 2008 i 2011 s'explica en part per la imatge de passat de n'Homs. (Dic "en part" perquè segur que hi ha altres factors: el fet que CDC no tingués lideratge clar des de l'apartament d'en Mas, o el fet que l'electorat de centre catalanista veu amb més bons ulls l'ERC d'en Junqueras.)

Que n'Homs representa la vella CDC ho hem vist amb l'esperpent que s'ha viscut al Congrés de Diputats. CDC vota d'amagat perquè el PP tingui un càrrec secundari a la Mesa del Congrés, a canvi que el PP permeti a CDC tindre grup propi. Quan salta la notícia, CDC a Madrid fa veure que no sap res d'aquest pacte. Això sol ja és per a fer empipar molts dels seus votants (per tant: una irresponsabilitat). Però, després, el PP es desdiu del pacte (pressionat per Ciutadans, ja que el PP necessita aquest partit per a accedir al govern) i la CDC pactista es queda amb el cul a l'aire.

El que queda de la vella CDC (inclosa n'Homs) hauria d'entendre que el seu rol a Madrid ja no és el que era abans. Ara han d'anar a defensar la independència. I això implica no pactar res amb el PP. Si CDC no té accés a grup parlamentari propi, potser és perquè ha presentat un candidat que encarna la vella CDC, en comptes d'un candidat nou.

Almenys ERC a Madrid ho té més clar i actua amb conseqüència, tal com esperen d'ells els seus votants. No es reuneixen amb el rei, s'abstenen en la votació de la mesa, i en Gabriel Rufián va dir que s'hi estarien divuit mesos (el temps de preparar la independència).

No nego la implicació de n'Homs amb el procés independentista, i la hi agraeixo. Però l'antiga CDC hauria d'espolsar-se les romanalles del vell peixalcovisme si vol realment alçar el vol (fet que ens cal per la independència).