Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immersió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immersió. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de març del 2012

L’‘ABC’, de lectura molt recomanada

El diari espanyol ABC hauria de ser de lectura recomanada, com escoltar la Cope, veure el canal de televisió Intereconomía o llegir el portal Libertad Digital, és a dir, la flor i nata del periodisme europeu.

L’ABC publica (15-3-2012) un conjunt d’articles sobre la situació política a Catalunya. En portada escriu “Cataluña. Tenemos un problema”, amb una gran Ñ sobre un fons vermell i la vírgula trencada. Podeu veure-la aquí.

Curiós, l’ús del mot problema precedit pel verb tener. D’entrada, opten per un terme connotat negativament. No diuen “Cataluña (o España) ante una disyuntiva”, per exemple, que, a més de ser una descripció neutra, aniria més d’acord amb l’actual situació política i social de Catalunya. Ho defineixen d’entrada com un problema. És a dir, Catalunya, i tot el que fa el seu govern o la seva societat o la seva escola, és un “problema” en l’agenda política dels espanyols.

(En faig una lectura a l’engròs? El 2002, el darrer any del govern d’en Jordi Pujol, la Generalitat va decidir pagar un suplement a les vídues de Catalunya, ja que la pensió que donava l’Estat espanyol era -i encara és- mísera. Resposta del Govern espanyol, al capdavant del qual hi havia en José María Aznar: que no podia ser. En comptes de felicitar el Govern català pel seu gest envers les vídues, i de donar-hi suport o d’agrair-li-ho, li va dir que no.)

Bé: hem vist el mot problema per si mateix ja no és neutre. Però suposant que l’admetéssim per a descriure la situació política i social de Catalunya (i d’Espanya pel que fa referència a Catalunya), fet que seria acceptable segons com, sobta l’ús del verb tener anteposat conjugat en 1a persona del plural. I és aquí on el mot problema adquireix tota la seva dimensió. A parer de l’ABC, els espanyols tenen un problema (gros) amb Catalunya. Una Catalunya que, a parer de l’ABC, s’esmuny de la legalitat (la legalitat espanyola, volen dir: la legalitat imposada pels espanyols als catalans) i per tant és un problema. Vaja: que una col·lectivitat autogovernada faci certes coses com despenjar una bandera democràticament o suplementar les pensions de viudetat és un “problema” per als espanyols.

Els articles de l’ABC del 15-3-2012 són:

Aquest article comença amb el text “Nuevo desacato del Gobierno catalán en materia lingüística”, malgrat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’una setmana abans (8-3-2012) dóna la raó a la Generalitat precisament en matèria lingüística. Els demandants d’aquest plet plantejaven que es canviés tot el sistema educatiu de Catalunya per raons estrictament ideològiques i personalistes, no pas pedagògiques ni socials. El TSJC diu que el sistema escolar català no s’ha de tocar, i ara l’ABC reacciona reclamant que la demanda d’informació sobre la llengua materna sigui més visible als impresos d’Ensenyament, perquè, segons ells, la distribució actual de l’imprès és “un problema”. Totes les sentències que parlen sobre el tema diuen que la Generalitat ha de preguntar als pares quina llengua materna tenen els xiquets, i això ja es fa. Però es veu que continua sent un “desacato”...

L’ús del mot “desacato” no és causal. L’article diu: “Ningún pronunciamiento judicial ha hecho reaccionar aún al Gobierno catalán, que sigue burlando la justicia parapetado en la Ley de Educación de Cataluña (LEC), que defiende el actual modelo de inmersión, y ahora en el reciente fallo del TSJC —del pasado 8 de marzo— que avala el modelo y también la atención individualizada. Todos los partidos políticos, excepto el PP y C’s, son cómplices de ese desacato.” Com bé sap qualsevol jurista, les sentències judicials no poden canviar les lleis, només interpretar-les quan hi ha dubtes sobre la seva aplicació. La LEC diu el que diu i els tribunals només indiquen que s’ha de fer una determinada mesura que la mateixa LEC estableix, i la Generalitat du a terme tal mesura. On és el problema? Doncs que a algú no li agrada la LEC i, en comptes d’obtindre majories al parlament per tal de fer lleis tal com creu que s’han de fer, insta els tribunals (espanyols) a canviar les lleis. Grans demòcrates.

Un altre article:

Veam: que hom plantegi de canviar una llei és un problema? Si ho vol fer ho ha de poder fer. Després potser no aconseguirà els suports parlamentaris suficients per a fer-ho. Però a plantejar-ho, quin problema hi ha?

Aquest és el problema: teòricament Espanya és una democràcia, cosa que hauria d’implicar llibertat d’expressió i de pensament. Però a la pràctica, quan tal llibertat d’expressió i de pensament va en contra de l’espanyolisme, és com a mínim un “problema” (o un “desacato”, com hem vist més amunt). L’espanyolisme entén la democràcia espanyola com un vestit a mida: les lleis s’han d’aplicar quan van a favor seu; i si van en contra seu, doncs a fer polseguera fins que s’apliquin a favor seu. I punt.

El tema de les banderes va ser debatut al Parlament. Tot ve perquè, el febrer-març del 2012, a Sant Pol de Mar van decidir per votació llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament. La delegada del Govern espanyol, na María de Llanos de Luna, va considerar-ho un ultratge i va dur-ho als tribunals, que van obligar a restituir la bandera espanyola. L’Ajuntament ho va fer i un grup de persones del poble la va cremar. Jo no sóc partidari de cremar cap bandera, però tampoc sóc partidari d’imposar-les. Si a Sant Pol de Mar van decidir treure-la, per què se’ls ha d’obligar a posar-la? No parlem de seguretat viària o seguretat alimentària, on és lògic que l’autoritat política imposi unes normes, sinó de símbols; i la gent d’aquest poble no se sent representada per la bandera espanyola; per tant...

A més, a l’ABC potser haurien de saber que, a molts ajuntaments catalans, la bandera espanyola no hi oneja. Què farà? Empresonar tot els ciutadans dels pobles on la bandera espanyola no hi oneja? O l’Estat espanyol no hauria de demanar a tota aquesta gent per què no se senten a gust amb Espanya, i fins i tot, si convé, oferir-los un mecanisme perquè Catalunya se secessioni i esdevingui un Estat?

Noteu la diferència de tracte. La vicepresidenta catalana, na Joana Ortega, va dir (cito l’ABC) que “El gobierno estará al lado de los entes locales, pero si la ley no gusta lo que hay que hacer es trabajar por cambiarla, no por incumplirla”. Sentit comú, oferta de diàleg, seny, pactisme, plantejar alternatives amb serenor... Opinió de l’ABC: “tenemos un problema”.

Tercer article:

Resulta que aprovar una llei de consultes és també un problema. Es veu que a la gent no se li ha de preguntar. O no se li ha de preguntar segons què, no fos cas que la gent decidís opinar. El malestar de l’ABC és que aquesta nova llei de consultes permet fer-ne sense demanar permís a l’Estat. Em jugo un pèsol que una llei així a Andalusia no seria cap problema per a l’ABC. Però a Catalunya sí. No sigui cas que hom es plantegi demanar segons què, com ara si Catalunya pot esdevindre un Estat. Això no. Demanar si els catalans volen fer festa un dia més sí, però preguntar coses serioses no. L’ABC no vol que els catalans puguin opinar lliurement, vet aquí. Fins i tot un ciutadà català d’ideologia espanyolista hauria de queixar-se d’aquesta actitud de l’ABC. Entre altres coses, perquè si el Parlament proclama unilateralment la independència de Catalunya (com han fet altres països), el ciutadà català espanyolista serà el primer a demanar poder opinar (és a dir, poder votar en un referèndum en què s’expressi tot el poble català).

I els articles d’opinió, que no podien faltar perquè s’hi pot sucar pa:

El to, a més del (o més que no pas el) contingut, ho diu tot. El to es podria resumir en un “mecagontot!!”. Vaja, no acceptar que democràticament Catalunya i la seva societat civil i política vagi fent el seu propi camí, cosa que hauria de ser el més normal en un país que s’autodefineix com a democràtic.

Un altre article:

Comença parlant de Convergència i Unió, de la qual diu “Convergencia i Unió, otrora partido responsable y colaborador con el Proyecto España [...]”. O sigui: col·laborar amb el “Proyecto España” (així, en majúscules, contravenint totes les normes tipogràfiques de l’espanyol) és “responsable” i fer una altra cosa no. Una altra mostra de forma que revela nervis, molts nervis.

I un altre:

En aquest cas la forma també és una mostra de mala educació. Però almenys en Martín Ferrand diu una cosa que cap altre col·lega seu no s’atreveix a dir. Tot això que denuncia (la insubmissió fiscal de Girona, la retirada de bandera a Sant Pol de Mar, etc.) admet que deixarà de ser denunciable el dia que Catalunya sigui independent. En Martín Ferrand reconeix aquest statu quo dos cops (“un pueblo puede buscar su independencia” i “Una Ley que, mientras llegue o no llegue el momento de la independencia, deberán hacer cumplir los Mossos d’esquadra”). Doncs potser el que podria fer en Martín Ferrand és demanar a la Generalitat que organitzi una consulta sobre la independència. Si surt que sí, llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament serà legal. Si surt que no, doncs posem la bandera espanyola. Això és democràcia, sense cridòria. Per tant, fora cridòria, fora paraules desagradables i fora nervis; i posem damunt la taula la democràcia. I aquí s’acaba el malestar d’en Martín Ferrand i els seus col·legues. Donaran pas a l’expressió democràtica? O continuaran traient mots agres?

Aquest reguitzell d’articles enllacen amb un de publicat el 1994 en què afirmava, a tota portada, que a Catalunya es feia com en temps de Franco però al revés: es perseguia el castellà a Catalunya. Ja es veu, que està perseguit. Només cal veure quants castellanoparlants no poden parlar castellà a Catalunya.

Per a emmarcar.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Sobre les sentències contra la immersió lingüística

Una exalumna i amiga, la Marta Anguera (gràcies, Ta) em diu que troba a faltar al blog alguna opinió sobre les sentències judicials contra la immersió lingüística a les escoles catalanes. Es refereix a la del Tribunal Suprem que obliga a introduir el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya (a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia III), i la interlocutòria que, el 2-9-2011, ha emès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obligant la Generalitat a complir-la abans del 2-11-2011. Aquesta sentència ve d’un plet plantejat per 3 famílies (ho llegiu bé: de 7.500.000 persones, unes 6).

La Marta ho diu perquè em va tindre de professor a l’assignatura ‘Planificació Lingüística’ de la Universitat Rovira i Virgili. En aquesta assignatura plantejo i exposo tota mena de dades tècniques, dades acadèmiques, arguments socials, arguments pedagògics, arguments jurídics, posicionaments ideològics (tant d’una banda com l’altra), etc., i fins i tot reporto exemples d’altres zones (l’escola Bressola de la Catalunya Nord o problemes similars que tenen a les escoles dels Estats Units d’Amèrica amb els immigrants hispans). Per tant, se suposa que puc aportar molta informació sobre el tema, o així ho ha entès ella.

Doncs em sap greu, però no puc aportar gaire més del que s’ha dit. I per això no en feia cap apunt.

Per què no puc aportar-hi gaire? Doncs perquè tot plegat no és un debat acadèmic, sinó una batalla ideològica. Ja sabem quina ideologia és predominant avui a Espanya: molts (també és cert que no tothom) voldria veure Catalunya reduïda a un territori castellà més; com ho ha acabat sent l’Aragó, Galícia i fins i tot l’antic regne de Lleó. I no cal fer cap apunt per a explicar aquesta obvietat. Dir això és descobrir la sopa d’all. Per tant, no cal fer perdre temps a la gent que em llegeix...

De fet, si he de dir alguna cosa, és que en un estat democràtic de debò i respectuós envers la seva ciutadania (tota la seva ciutadania), el català no tan sols seria ensenyat obligatòriament als territoris de l’estat en qüestió on és llengua pròpia (actualment s’ensenya a Catalunya, les Illes, el País Valencià i, com a matèria optativa, a la Franja), sinó que seria ensenyat a tot l’estat, bé com a matèria obligatòria, bé com a optativa entre les altres llengües de l’estat (basc, castellà, gallec, aragonès, asturlleonès, occità, portuguès i amazig). No estic dient que sigui una matèria ‘afegida puntualment’ al currículum d’alguns centres (com ho és a la Universitat de Saragossa o la de Salamanca); sinó que sigui una matèria tan troncal com ho són les matemàtiques. I qui no ho vegi així és un mal ciutadà de l’estat -per tant és un mal espanyol- i una persona insensible envers l’altre -per tant és una persona tancada-.

Que el tema és ideològic i no pas acadèmic ho demostren altres dades. Els qui pensen que tenen dret a qüestionar tot un Parlament (votat per milions de persones -que haurem de definir democràcia, potser?-) no es plantegen eliminar la immersió lingüística, en realitat. Al contrari. Perquè resulta que arreu d’Andalusia, Castella, Lleó, Extremadura, Madrid, La Rioja, Cantàbria, les Canàries, Múrcia, Aragó, etc., l’escola practica la immersió lingüística. En castellà. I no veig Convivencia Cívica Catalana denunciant-ho. I no em val que a Castella el castellà és la llengua del país, perquè aleshores el català també és la llengua de Catalunya i hauria de tractar-se igual que es tracta el castellà a Castella. I tampoc em val que a Catalunya hi viuen molts castellanoparlants: a l’Espanya castellanoparlant també hi viuen molts catalanoparlants. Ma germana viu a Navarra i ha d’escollir per al seu fill quines llengües vol que estudiï (a triar entre basc i francès; el castellà és obligatori). No veig que Convivencia Cívica Catalana denunciï la discriminació que pateix mon nebot per no poder ser escolaritzat en la seva llengua materna (son pare també és catalanoparlant). El que dic no és cap estirabot: la Constitució espanyola estableix explícitament (article 14) que “Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. Aquest “cualquier otra condición o circunstancia personal o social” vol dir “cualquier otra condición o circunstancia personal o social”, com és obvi. Per tant, també la llengua. En conseqüència, segons la Constitució espanyola si un ciutadà de Valladolid té dret a escolaritzar son fill en una escola catalana en la seva llengua materna, un ciutadà de Barcelona també ha de poder fer-ho a Castella; i si el barceloní no pot fer-ho, aleshores el vallisoletà tampoc, atès que constitucionalment ningú no pot patir discriminació. Si no és així, aleshores el sistema educatiu espanyol és inconstitucional, o bé l’estat constitucional és una estafa. (Deixo estar l’article 3.3, que diu que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. No cal dir res més.)

Quant als arguments pedagògics, ningú qüestiona el model d’immersió lingüística. Només diré que molts pedagogs defensen que els infants s’escolaritzin en la seva llengua materna. Aquest argument s’ha brandat sobretot per a defensar l’escolarització en català a la Franja. Els qui defensen la introducció del castellà a l’escola catalana no han utilitzat mai aquest argument (recorren més aviat al “dret a...”), i en qualsevol cas també s’oposen a utilitzar-lo quan es tracta de defensar l’escola en català a la Franja. Sigui com vulgui, els resultats acadèmics són els que són: tothom surt de l’escola sabent català i castellà, que és el que marca la llei, i sabent el que toca saber de ciències, matemàtiques, dibuix, etc. Sense immersió, en algunes barriades de Catalunya els infants no sabrien català i això, a banda que implica que el sistema educatiu se salta la llei, seria nefast per a aquests xiquets: sense saber català no podrien accedir a determinades feines. (Sí, Sr. Rivera de Ciutadans, no s’enganyi: si vostè no hagués après català no hauria entrat a treballar a la Caixa. Li hauria agradat que son pare l’hagués privat de conèixer mínimament el català? Doncs és el que està defensant: que altres xiquets d’origen castellanoparlant no puguin optar a feines com la que té vostè.)

Un comentari de tipus polític intern, que no pot faltar. M’ha sobtat la fermesa amb què ha parlat el Govern català (de moment només ha parlat, no ha actuat: veurem què passa el 2-11-2011). El president, n’Artur Mas, i el portaveu del Govern, en Francesc Homs, han dit per activa i per passiva que no cediran. Quan l’advocat de les 3 famílies va dir que, en cas que la Generalitat no acatés la sentència, duria per la via penal (!) la consellera d’educació, n’Irene Rigau, ella va dir que si havia de retirar-se de la política ho feia i punt. (Quants polítics no han tingut la dignitat que ha mostrat aquesta senyora? Malgrat que molts la consideraven una consellera feble, la veritat és que ha sorprès molta gent dient això.) A més, tant en José Montilla com na Carme Chacón, del PSC, s’han posicionat en contra de la sentència. (Altres partits, com SI, ERC o ICV-EUiA, sempre s’hi han posicionat de manera clara.) Fins i tot en Josep Maria Álvarez, de la UGT, ha sortit en defensa del model educatiu català. També el Sindicat d’Estudiants. Des de la línia política i sindical, doncs, s’evidencia el consens social que hi ha a favor d’un sistema educatiu. Un consens que 3 famílies es neguen a acceptar (cosa que diu molt del sentit democràtic d’aquesta gent).

He dit que no tenia res a dir-hi, i encara m’han eixit quatre idees. Però és que realment el que jo pugui dir no és res en comparació amb el que han dit moltes altres plomes, molt més afinades, incisives i documentades que la meva. Com a mostra, podeu llegir aquest escrit d’en Jordi Graupera, aquest altre del blog Reflexions en català, la comparació amb el cas valencià feta per en Vicent Partal (en què explica que s’ha denegat l’escolarització en català a gairebé 126.000 alumnes valencians, i Convivencia Cívica Catalana, que apel·la a la llibertat d’escollir idioma d’escolarització, no ha dit ni ase ni bèstia, en un acte de clara hipocresia) i aquest repàs històric i jurídic fet per n’Albert Castany. Són idees molt afinades, us les recomano.

També puc aconsellar-vos una altra lectura de dimensió historicopolítica. Algú pot dir: per què 3 famílies fan tant d’enrenou? Jo no sabia trobar-hi resposta (i per això no escrivia res al blog), però crec que en Pep Riera l’encerta en aquest article publicat en El Punt Avui, titulat “L’animal ferit contra Catalunya”. En Riera vincula l’agressivitat d’aquesta gent contra la llengua amb el fet que veuen la batalla perduda (vaja: com quan els jugadors del Reial Madrid seguen els del Barça quan veuen que no els poden guanyar).

També podeu llegir-vos algun llibre. Potser el més interessant és el del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universitat Autònoma de Madrid, titulat El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). Una visió reconfortant. També podeu llegir-vos el llibre de n’Eduard Voltas La guerra de la llengua (Empúries, 1996). Explica el problema que va haver-hi a Salou, similar a aquest, cap a l’any 1994, quan unes poques famílies volien fer el mateix. En aquella època jo estudiava a la universitat i unes companyes de classe van fer un treball sobre el tema. Per tal de fer-lo, lògicament, van documentar-se. I una mestra va explicar que una nena li va dir plorant: “Es que mi mamá me dice que te diga que no te entiendo”. Això és tot el que saben fer aquestes persones a sons fills i a les seves famílies (no, de fet més: a Sitges, un pare de família activista en contra de la immersió lingüística impedia a sons fills jugar amb altres xiquets perquè parlaven en català; la seva dona no ho va aguantar i se’n va separar). Una persona capaç de sacrificar el benestar dels seus familiars per tal d’imposar una ideologia no està legitimada per a condicionar qualsevol sistema educatiu (ni el català ni cap altre), més quan està consensuat per pràcticament tothom.