Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de juny del 2018

Catalunya, estat lliure associat?

Corre per les xarxes (sobretot en àmbits independentistes) la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat lliure associat (al Regne d'Espanya, s'entén). I la gent ha començat a debatre.

Jo també hi diré la meva.

Un dels qui primer va dir públicament això de l'estat lliure associat (a materialitzar a final del 2018) va ser l'economiste barceloní Santiago Niño-Becerra al programa Més3/24 ("Niño-Becerra: "Catalunya podria ser un Estat Lliure Associat a Espanya abans de sis mesos"", El Nacional.cat, 15-06-2018).

Un apunt sobre en Niño-Becerra. L'agost del 2007 va publicar diversos apunts al seu blog on explicava com aniria la crisi econòmica que havia d'esclatar al cap de poc. Ell deia que el setembre del 2007 passaria això i allò; i també detallava (l'agost del 2007!) tot el que passaria fins al 2012, gairebé trimestre a trimestre. Jo vaig llegir-me els seus apunts passat el 2012 i certifico que va encertar-ho tot (fins i tot quan deia que al 2010 semblava que hi hauria una recuperació econòmica, i que no ho seria: tal com va passar). També pronosticava que la crisi s'acabaria cap al 2018-2020. Vull recordar que l'estiu del 2007, just abans de la crisi, quan algun economiste deia que vindria una crisi, tothom el desacreditava. Bé: en Niño-Becerra va clavar-la.

És clar que el fort d'en Niño-Becerra és l'estructura econòmica, no pas la política. Per tant, que l'hagi clavada en un tema no vol dir necessàriament que la clavi en altres.

Ara bé: entenc que en Niño-Becerra té informació fidedigna; perquè, si no, no ho diria en públic.

D'on deu sortir, aquesta idea?

M'imagino que de la Unió Europea o d'altres poders europeus (Alemanya?).

Els mandataris europeus (de la Unió o d'alguns estats) no volen tensions ni inestabilitat, i ja veuen que tota l'estructura de l'Estat espanyol ha sigut incapaç d'aturar el moviment independentista català (i els judicis als presos polítics, a fer de cara al setembre, ho desestabilitzaran tot més).

Per tant, els mandataris europeus deuen plantejar això de l'estat lliure associat com una vàlvula d'escapament a la tensió política.

Atenció: he dit "vàlvula d'escapament", que no "solució". Aquests mandataris europeus deuen pensar que seria una "solució", però crec que, en tot cas, seria una "vàlvula d'escapament" a la tensió política; però no pas una solució definitiva (si de cas seria provisional).

Falta veure si això tira endavant; però alguns comentaristes estan deixant caure afirmacions que, sense explicitar-ho, apunten cap a una sortida d'aquesta mena. Vegeu, per exemple, en Toni Soler ("Si el conflicte és intern, la solució també", Ara, 17-06-2018"). En Soler diu (la negreta és meva):

"[...] cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d'acord era l'Estatut d'Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l'Estatut ja no és l'espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat. Independentistes, confederalistes, federalistes i insatisfets en general sumen una majoria absolutíssima, segons l'últim sondeig del CEO [...]. El país no està per un nou zapaterisme ni pel reformisme lampedusià del Cercle d'Economia. I com bé saben els politòlegs i els experts en dret constitucional, hi ha mil camins per arribar a una fórmula de sobirania que ens garanteixi l’estatus de nació, un control efectiu del nostre esforç fiscal, i un reconeixement simbòlic dins i fora del nostre territori [...]. Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal. Quina és aquesta fórmula? Com l’hem d’anomenar? Ho hauran de dir els experts".

Com veieu, en Soler apunta a una fórmula de sobirania que alhora sigui ben vista per independentistes (si no tots, la majoria), el món dels comuns i fins i tot alguns tercerviïstes. Això donaria una força enorme a aquesta nova proposta.

I la pregunta és: l'independentisme ha d'acceptar aquesta fórmula d'estat lliure associat?

(Una fórmula una mica estranya, val a dir: Puerto Rico ho és respecte dels Estats Units, però els governants porto-riquenys saben que no és un estatus del tot encertat, i per això de tant en tant fan referèndums a veure si ho canvien.)

La meva opinió és: si això de l'estat lliure associat és perquè Catalunya sigui una autonomia plus, NO s'ha d'acceptar.

Ja sabem com entén l'autonomisme el poder espanyol. Quan al poder central li convé, es lamina l'autonomia (i no parlo de l'article 155 de la Constitució Espanyola, que també: parlo de la intervenció financera de l'Estat espanyol sobre la Generalitat, o del fet que la majoria de lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya són tombades pel Tribunal Constitucional o restringides pel Congrés de Diputats).

Per tant: si l'estat lliure associat sols és tindre més d'autonomia, s'ha de rebutjar.

Ja estem farts dels incompliments de l'Estat espanyol (el seu govern és un dels que més ho incompleix tot: ho saben a la Unió Europa, ho certifiquen els tribunals europeus, ho han patit creditors seus al llarg del segles amb les múltiples fallides que ha fet l'Estat espanyol i ho hem experimentat els catalans del 1978 ençà, per exemple en les promeses d'inversió de l'Estat a Catalunya que sempre han sigut més paraules que fets).

Com hauria de ser l'estat lliure associat perquè l'independentisme l'acceptés? Per a mi, ha de complir això:

1) Catalunya queda fora de la Constitució espanyola.

Això vol dir que Catalunya ha de fer la seva pròpia Constitució (i espero amb delit el procés constituent, per tal que la gent pugui dir-hi la seva) i el seu respectiu referèndum d'aprovació.

També vol dir que el Tribunal constitucional i altres tribunals espanyols (Audiència Nacional, Tribunal Suprem) no poden emetre sentències sobre res relatiu a Catalunya. (I si hi ha un delinqüent espanyol que viatja a Catalunya i volen detindre'l i jutjar-lo, que emetin una euroordre, que serà degudament processada pels tribunals catalans).

2) Com a derivat del punt anterior: Catalunya exercirà la governança de tot a partir del seu Parlament i del Govern català, i les institucions espanyoles no hi tindran res a dir.

L'únic que l'Estat espanyol oferiria a Catalunya seria la defensa en cas d'invasió i la xarxa d'ambaixades i consolats (sense que això impliqui, però, que la Generalitat renunciï a les seves representacions arreu del món).

La resta de coses seria competència exclusiva de la Generalitat. Això vol dir legislar sobre el model educatiu en exclusiva (i que Espanya no pugui dir-hi re). També sobre temes socials (atenció sanitària, dret a l'habitatge). I també sobre l'espai radioelèctric i plataformes anàlogues (és a dir, televisió, ràdio i telefonia mòbil), potser no per a desmantellar el que hi ha ara però sí en el cas de nous concursos a mesura que vagi canviant la tecnologia. Això pot obligar a l'ús del català en televisions, ràdios i canals tipus Netflix (i és molt important obligar a usar el català en aquests àmbits: ens hi juguem el futur de la llengua).

Lògicament, caldrà instituir les eines necessàries per a fer funcionar un Estat modern: una banca pública, un sistema duaner com cal (no com ara), un servei postal digne (La Posta) que també podria operar com a banc (falta que ens fa, vista la voracitat de la banca privada), que les universitats catalanes emprenguin el vol, que s'inverteixi en recerca, que la formació professional rebi una embranzida enorme, etcètera. De passada, es podria aprofitar per a racionalitzar alguns camps, com ara reconvertir el Cadastre i les oficines del Registre de la Propietat en una sola oficina pública (no té sentit mantindre les dues, que és una duplicitat, oimés quan els registradors de la propietat escriuen els textos en espanyol del segle XIX que no s'entenen i plens d'errors ortogràfics i gramaticals).

Igualment, la policia serà només catalana. Per tant, la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil no podran tornar a posar mai més els peus a Catalunya (tret que un membre d'aquests cossos vingui a Catalunya de turisme, fora de servei, és clar, i sempre que no tingui una causa pendent amb la justícia catalana per presumpta brutalitat policial).

3) Es generaran nous sistemes d'identificació de la ciutadania catalana.

Es parla molt d'una identitat digital en el marc de la República Catalana. Endavant. Però parlo també de passaports. Han de ser emesos per l'estat lliure associat català, no pel Regne d'Espanya. I també les matrícules dels cotxes.

(D'altra banda, i tal com estava previst pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, caldrà preveure que, qui ho vulgui, pugui tindre doble nacionalitat. Pensem en gent que ha vingut del Marroc, que potser voldrà ser ciutadà català i alhora tindre passaport marroquí. O la gent que viu a Catalunya que ja té passaport espanyol i vol conservar-lo. La legislació catalana ho ha de permetre. I la legislació espanyola també ho permet a través de la seva Constitució --per tant el Govern espanyol no pot negar-ho--.)

4) Catalunya ha de tindre la seva pròpia representació esportiva internacional; és a dir, seleccions esportives catalanes.

A algú li pot semblar el tema menys important. Potser sí. Però els periodistes espanyols d'esports solen referir-se als esportistes de l'Estat espanyol amb l'expressió "nuestros deportistas" (vegeu TVE). La pregunta és: en pic un esportista català competeixi sota bandera catalana i no espanyola, què faran els periodistes esportius espanyols? En donaran la notícia als noticiaris o no? Gosaran esmentar-lo com a esportista espanyol? I quan s'enfrontin la selecció catalana de futbol amb l'espanyola, què diran? L'adjectiu "nuestros", a qui farà referència? Ep, ja trobaran ells la solució (no elsi la buscaré pas jo). Però és evident que es trobaran davant dicotomies que faran trontollar el sentiment espanyol (i ja s'aclariran: és el seu problema).

5) Catalunya ha de recaptar i gestionar tots els impostos generats a Catalunya.

Això serà el més difícil de pair per als espanyols, perquè perdrien de cop entre 16.000.000.000 i 20.000.000.000 d'euros anuals. I el seu model econòmic, que inclou l'Ibex-35, l'excés de funcionariat a Extremadura (25% de la població activa, quan a tot Europa i a Catalunya és de l'11%), l'hipercreixement dopat de Madrid, els excessos a les ambaixades espanyoles i altre fastos d'obra pública (tipus AVE) s'acabaria de cop.

Però Catalunya necessita aquests diners per a garantir el benestar dels catalans, ja sigui invertint en temes socials, ja sigui invertint en temes econòmics. I cal fer obra pública per la connectivitat dels ports de Tarragona i Barcelona; cal mantindre adequadament la xarxa ferroviària (ara, la que depèn de l'Estat espanyol fa pena); cal connectar viàriament molts punts (connexió Ripoll-Puigcerdà via túnel de Toses; connexió Montblanc-Valls via túnel de Lilla; connexió Vic-Berga via Lluçanès; connexió Solsona-Seu d'Urgell via les valls de Tuixén i Sant Llorenç de Morunys; autovia del prelitorial; quart cinturó de Barcelona; connexions amb el Pallars...); etcètera.

En tot cas, es pot acordar una aportació de Catalunya a Espanya durant un termini (10 anys?) d'uns 4.000.000.000 d'euros anuals, per tal que Espanya tingui temps de reformular la seva economia. Però ha de ser transitori.

És probable que, al mateix engendrar la idea de l'estat lliure associat, s'hagi treballat el tema fiscal. El mateix Niño-Becerra ho va explicar al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio ("Niño Becerra: "D'aquí cinc mesos Catalunya tindrà un pla d'independència econòmica", El Nacional.cat, 03-06-2018).

6) I, finalment, Catalunya ha de tindre dret a l'autodeterminació.

És a dir: ha de ser factible que, en un termini breu (entre 2 i 5 anys), es pugui fer un referèndum d'independència absoluta, amb total llibertat. I que es pugui tornar a fer tantes vegades com es consideri oportú.

Si això entra dins l'estat lliure associat, és bona cosa, perquè Espanya no podrà intervindre en l'afer del referèndum d'independència. Això és cabdal.

A més a més, si Espanya violenta l'estat lliure de Catalunya amb mesures legals que laminen l'autogovern català (cosa que no és gens descartable), les institucions catalanes estaran legitimades per a trencar el pacte amb Espanya i esdevindre un estat sobirà.

Finalment: què hi diran els actors polítics?

A nivell català: crec que ERC, PDCat, el PSC i els Comuns acceptaran això de l'estat lliure associat. En canvi, crec que la CUP i C's s'hi oposaran (per motius diferents). (El PP pràcticament no compta per a res, després dels magres resultats de les eleccions catalanes del desembre del 2017 i d'haver estat expulsats del Govern espanyol per la moció de censura del juny del 2018.) Per tant, el gruix del catalanisme --inclòs el no independentista-- s'hi posarà a favor (i crec que en això seguirà la seva dinàmica històrica).

Però vull fer un advertiment a ERC i PDCat: l'acceptació de l'estat lliure associat, per a mi, només pot ser a partir del que he descrit. Menys que això seria inacceptable.

I a nivell espanyol? Aquí soc escèptic. Una part petita de l'establishment, la que és més pragmàtica i encara té un bri de sentit democràtic i decència, pot acceptar-ho. I fins i tot pot ser capaç de convèncer altres membres de l'establishment, al·legant que és la millor sortida. Però l'espanyolisme mediàtic (que és majoritari a Madrid) i el deep state (és a dir, l'alt funcionariat, l'alta judicatura, etcètera) segurament no ho acceptaran, i tindran més capacitat de pressió sobre els indecisos de l'establishment.

Per tant, l'estat lliure associat només és factible si és imposat per la Unió Europea (i els creditors de l'Estat espanyol) i, sobretot, si des de Catalunya institucions i poble ens mantenim ferms. Però, per a mantindre'ns ferms, cal que les institucions posin aquestes condicions que he descrit com a irrenunciables. Això farà que l'independentisme popular doni suport a les institucions, i que la idea reïxi.

En fi: tot el que no sigui el que he descrit, no és cap solució. I el que he descrit pot ser una plataforma per a assolir la independència en poc temps.

dissabte, 1 de juny del 2013

El procés català, un afer internacional

La comunitat internacional (els Estats i també la Unió Europea) segueix -amb discreció, val a dir- el procés d’independència de Catalunya. Tanmateix, una cosa és seguir-ho i l’altra és pronunciar-se públicament sobre el tema. I és evident -la diplomàcia obra d’aquesta manera- que cap país no es manifestarà en públic a favor de la independència catalana; una altra cosa és que, un cop consumada, reconeguin la nounada República catalana. Així funciona el món d’avui i cal admetre-ho.

Ara: jo vull centrar-me en una de les justificacions emprades per la comunitat internacional per a no pronunciar-se sobre el procés català. Alguns diuen que és un “afer intern” espanyol.

No és un tema “intern” d’una nació. És un tema entre dues nacions: d’una banda, Catalunya; de l’altra, l’Espanya de matriu castellana. Castella va anar expandint-se des del seu naixement per vies diverses. Primer va escindir-se del Regne de Lleó com a comtat (cap a l’any 1000) i posteriorment (cap al 1230) tots dos regnes es van fusionar, si bé Castella va ser preeminent en aquesta unió dinàstica. Alhora, durant l’edat mitjana, a cop d’espasa va expandir-se cap al sud, prenent territoris a al-Àndalus. I, finalment, per una política de matrimonis reials, a l’edat moderna va annexionar-se altres regnes hispànics i mediterranis (units a la Corona d’Aragó), com Navarra, Aragó, València, Catalunya, Sicília, Nàpols, Portugal, etc. (Portugal va se absorbit al segle XVI, però se’n va anar al segle XVII.)

El cas és que la Corona espanyola (afiançada a l’edat moderna) es basa en Castella; i alguns territoris díscols -com Catalunya o Portugal- no hi encaixen (per singularitat cultural, per lleis pròpies, per un model econòmic distint, etc.). Això va provocar malestar entre les institucions centrals espanyoles (ergo de base castellana), i les tensions han arribat a episodis bèl·lics amb Catalunya: la Guerra dels Segadors (1640-1652; aleshores és quan Portugal se’n va), la Guerra de Secessió (1701-1715) i Guerra Civil Espanyola (1936-1939, aquest darrer episodi barrejat amb la pugna entre totalitarismes -com el nazi i el soviètic- i les velles democràcies europees a partir dels anys 30 del segle XX, continuada a la Segona Guerra Mundial).

Aquest conflicte, manifestat a voltes amb pugnes bèl·liques però moltes altres vegades amb discussions polítiques (cas del Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII el 1885; els episodis del 1931, quan els independentistes catalans pacten amb les esquerres espanyoles durant la Segona República Espanyola; o la Transició Espanyola, entre 1975 i 1980, després de mort Francisco Franco), no s’ha acabat de resoldre mai.

Avui Catalunya enfoca la resolució del conflicte amb vies democràtiques i pacífiques (vol fer una consulta el 2014 sobre la possible independència de Catalunya), que és com s’ha de fer. Davant d’aquest envit polític, els centres de poder espanyols (incloent-hi els mediàtics), afaiçonats a la manera castellana, ha respost amb amenaces, joc brut i algun estirabot (també, cada cop més, amb alguna veu sensata, potser perquè amb el pas del temps els més llestos s’han adonat que això no es resol amenaçant).

Aquesta consulta del 2014, doncs, no és ben bé un “afer intern”. Hi ha una nació, Catalunya, que per raons diverses (unions dinàstiques i guerres), ha estat ajuntada a una altra, la gran Castella -per dir-ne d’alguna manera-. En aquesta unió, Catalunya no ha acabat de sentir-s’hi mai a gust, mentre d’altres s’hi ha acomodat (és el cas de l’Aragó, que ha renunciat a ser). Per això es donen episodis al llarg de la història en què Catalunya mostra intenció de marxar de la gran Castella. Que hi hagi èpoques en què això no passa no vol dir que el tema s’hagi resolt internament. En efecte, encabat de perdre cada una de les 3 guerres, Catalunya callava, per motius obvis. Però, sigui com vulgui, històricament hi ha dues nacions que es van trobar i l’una imposa restriccions a l’altra.

Per tant, és un tema entre dues nacions, que dura des poc després de la unió dinàstica (segle XVI) i no s’ha resolt mai del tot.

En conseqüència, des del punt de vista històric és un afer entre dues nacions, i la comunitat internacional ha d’entendre-ho així. Que ara la major part de Catalunya estigui dins l’Estat espanyol (recordeu que n’hi ha una part dins l’Estat francès) i que hagin fet camí junts durant força temps no treu que el conflicte segueixi viu. Als ulls de la Unió Europa, doncs, cal dir-ho clar: dins l’Estat espanyol hi ha diverses nacions (no he parlat dels bascos perquè la seva relació històrica amb Castella és diferent del cas català). Ergo la Unió Europa té dins seu diverses naciones empaquetades en una estructura estatal artificiosa (Espanya), fet que provoca tensions polítiques dins el paquet. En tot cas, ha arribat l’hora de reordenar les peces perquè tot tingui més coherència.

En fi: potser si els dirigents polítics europeus estudiessin una mica més d’història (almenys d’història del Mediterrani occidental) tindrien una visió més clara del procés català.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Què és Catalunya per als espanyols? Evidentment, un altre país (agradi o no)

Què és Catalunya per als espanyols? Vet aquí una pregunta que donaria molt de suc en una enquesta...

Si aquesta qüestió sortís en una tertúlia o una conversa de bar, sobretot amb una certa confiança entre els participants a la conversa, em sembla que trobaríem l’autèntica percepció que tenen els espanyols de Catalunya. I crec que a uns quants espanyols els sortiria la idea que Catalunya és “otro país”.

En efecte, en contra del que volen fer-nos creure partits com Ciutadans, per a molts espanyols Catalunya és un altre país: igual que França. Els agradi o no als senyors diputats Rivera o Cañas.

Pels mitjans de comunicació i internet es troben mostres d’això que dic. Va bé reprendre’n algunes de més antigues (que ja hem reportat al blog en alguna altra ocasió) i aportar-ne algunes de més recents. Vegem-les.

a) L’any 2005 Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, volia adquirir l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol). A més, la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).

b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)

c) El 20-4-2011 el Reial Madrid va guanyar la Copa del Rei al Barça. Un dels jugadors del Madrid, n’Esteban Granero, va publicar al mateix dia un missatge al Twitter dient que “La copa de España se queda en casa”. Poc després va haver d’esborrar el missatge pel rebombori que havia causat. (Vegeu la notícia al diari Ara, 21-4-2011).

d) Durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres (28-7-2012), els comentaristes de Televisió Espanyola van evidenciar que, per a ells, Barcelona no és una ciutat espanyola. Com que Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics del 2020 (després d’haver intentat, sense èxit, aconseguir els del 2012 i 2016), els comentaristes espanyols anaven dient “también queremos unos juegos, a España nos gustaria tener unos juegos”, com si els Jocs de l’any 1992, celebrats a Barcelona, no comptessin. I és que, segurament, per a ells, no comptaven. L’únic que compta per a l’imaginari hispànic és allò que hi ha fora de Catalunya. (Vegeu la notícia a Nació Digital, 28-7-2012.)

En resum: molts espanyols veuen Catalunya com un altre país. I és que, com diu la dita, el temps posa tothom al seu lloc, malgrat els intents que es puguin fer per a alterar el lloc natural de les coses.

dijous, 15 de març del 2012

L’‘ABC’, de lectura molt recomanada

El diari espanyol ABC hauria de ser de lectura recomanada, com escoltar la Cope, veure el canal de televisió Intereconomía o llegir el portal Libertad Digital, és a dir, la flor i nata del periodisme europeu.

L’ABC publica (15-3-2012) un conjunt d’articles sobre la situació política a Catalunya. En portada escriu “Cataluña. Tenemos un problema”, amb una gran Ñ sobre un fons vermell i la vírgula trencada. Podeu veure-la aquí.

Curiós, l’ús del mot problema precedit pel verb tener. D’entrada, opten per un terme connotat negativament. No diuen “Cataluña (o España) ante una disyuntiva”, per exemple, que, a més de ser una descripció neutra, aniria més d’acord amb l’actual situació política i social de Catalunya. Ho defineixen d’entrada com un problema. És a dir, Catalunya, i tot el que fa el seu govern o la seva societat o la seva escola, és un “problema” en l’agenda política dels espanyols.

(En faig una lectura a l’engròs? El 2002, el darrer any del govern d’en Jordi Pujol, la Generalitat va decidir pagar un suplement a les vídues de Catalunya, ja que la pensió que donava l’Estat espanyol era -i encara és- mísera. Resposta del Govern espanyol, al capdavant del qual hi havia en José María Aznar: que no podia ser. En comptes de felicitar el Govern català pel seu gest envers les vídues, i de donar-hi suport o d’agrair-li-ho, li va dir que no.)

Bé: hem vist el mot problema per si mateix ja no és neutre. Però suposant que l’admetéssim per a descriure la situació política i social de Catalunya (i d’Espanya pel que fa referència a Catalunya), fet que seria acceptable segons com, sobta l’ús del verb tener anteposat conjugat en 1a persona del plural. I és aquí on el mot problema adquireix tota la seva dimensió. A parer de l’ABC, els espanyols tenen un problema (gros) amb Catalunya. Una Catalunya que, a parer de l’ABC, s’esmuny de la legalitat (la legalitat espanyola, volen dir: la legalitat imposada pels espanyols als catalans) i per tant és un problema. Vaja: que una col·lectivitat autogovernada faci certes coses com despenjar una bandera democràticament o suplementar les pensions de viudetat és un “problema” per als espanyols.

Els articles de l’ABC del 15-3-2012 són:

Aquest article comença amb el text “Nuevo desacato del Gobierno catalán en materia lingüística”, malgrat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’una setmana abans (8-3-2012) dóna la raó a la Generalitat precisament en matèria lingüística. Els demandants d’aquest plet plantejaven que es canviés tot el sistema educatiu de Catalunya per raons estrictament ideològiques i personalistes, no pas pedagògiques ni socials. El TSJC diu que el sistema escolar català no s’ha de tocar, i ara l’ABC reacciona reclamant que la demanda d’informació sobre la llengua materna sigui més visible als impresos d’Ensenyament, perquè, segons ells, la distribució actual de l’imprès és “un problema”. Totes les sentències que parlen sobre el tema diuen que la Generalitat ha de preguntar als pares quina llengua materna tenen els xiquets, i això ja es fa. Però es veu que continua sent un “desacato”...

L’ús del mot “desacato” no és causal. L’article diu: “Ningún pronunciamiento judicial ha hecho reaccionar aún al Gobierno catalán, que sigue burlando la justicia parapetado en la Ley de Educación de Cataluña (LEC), que defiende el actual modelo de inmersión, y ahora en el reciente fallo del TSJC —del pasado 8 de marzo— que avala el modelo y también la atención individualizada. Todos los partidos políticos, excepto el PP y C’s, son cómplices de ese desacato.” Com bé sap qualsevol jurista, les sentències judicials no poden canviar les lleis, només interpretar-les quan hi ha dubtes sobre la seva aplicació. La LEC diu el que diu i els tribunals només indiquen que s’ha de fer una determinada mesura que la mateixa LEC estableix, i la Generalitat du a terme tal mesura. On és el problema? Doncs que a algú no li agrada la LEC i, en comptes d’obtindre majories al parlament per tal de fer lleis tal com creu que s’han de fer, insta els tribunals (espanyols) a canviar les lleis. Grans demòcrates.

Un altre article:

Veam: que hom plantegi de canviar una llei és un problema? Si ho vol fer ho ha de poder fer. Després potser no aconseguirà els suports parlamentaris suficients per a fer-ho. Però a plantejar-ho, quin problema hi ha?

Aquest és el problema: teòricament Espanya és una democràcia, cosa que hauria d’implicar llibertat d’expressió i de pensament. Però a la pràctica, quan tal llibertat d’expressió i de pensament va en contra de l’espanyolisme, és com a mínim un “problema” (o un “desacato”, com hem vist més amunt). L’espanyolisme entén la democràcia espanyola com un vestit a mida: les lleis s’han d’aplicar quan van a favor seu; i si van en contra seu, doncs a fer polseguera fins que s’apliquin a favor seu. I punt.

El tema de les banderes va ser debatut al Parlament. Tot ve perquè, el febrer-març del 2012, a Sant Pol de Mar van decidir per votació llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament. La delegada del Govern espanyol, na María de Llanos de Luna, va considerar-ho un ultratge i va dur-ho als tribunals, que van obligar a restituir la bandera espanyola. L’Ajuntament ho va fer i un grup de persones del poble la va cremar. Jo no sóc partidari de cremar cap bandera, però tampoc sóc partidari d’imposar-les. Si a Sant Pol de Mar van decidir treure-la, per què se’ls ha d’obligar a posar-la? No parlem de seguretat viària o seguretat alimentària, on és lògic que l’autoritat política imposi unes normes, sinó de símbols; i la gent d’aquest poble no se sent representada per la bandera espanyola; per tant...

A més, a l’ABC potser haurien de saber que, a molts ajuntaments catalans, la bandera espanyola no hi oneja. Què farà? Empresonar tot els ciutadans dels pobles on la bandera espanyola no hi oneja? O l’Estat espanyol no hauria de demanar a tota aquesta gent per què no se senten a gust amb Espanya, i fins i tot, si convé, oferir-los un mecanisme perquè Catalunya se secessioni i esdevingui un Estat?

Noteu la diferència de tracte. La vicepresidenta catalana, na Joana Ortega, va dir (cito l’ABC) que “El gobierno estará al lado de los entes locales, pero si la ley no gusta lo que hay que hacer es trabajar por cambiarla, no por incumplirla”. Sentit comú, oferta de diàleg, seny, pactisme, plantejar alternatives amb serenor... Opinió de l’ABC: “tenemos un problema”.

Tercer article:

Resulta que aprovar una llei de consultes és també un problema. Es veu que a la gent no se li ha de preguntar. O no se li ha de preguntar segons què, no fos cas que la gent decidís opinar. El malestar de l’ABC és que aquesta nova llei de consultes permet fer-ne sense demanar permís a l’Estat. Em jugo un pèsol que una llei així a Andalusia no seria cap problema per a l’ABC. Però a Catalunya sí. No sigui cas que hom es plantegi demanar segons què, com ara si Catalunya pot esdevindre un Estat. Això no. Demanar si els catalans volen fer festa un dia més sí, però preguntar coses serioses no. L’ABC no vol que els catalans puguin opinar lliurement, vet aquí. Fins i tot un ciutadà català d’ideologia espanyolista hauria de queixar-se d’aquesta actitud de l’ABC. Entre altres coses, perquè si el Parlament proclama unilateralment la independència de Catalunya (com han fet altres països), el ciutadà català espanyolista serà el primer a demanar poder opinar (és a dir, poder votar en un referèndum en què s’expressi tot el poble català).

I els articles d’opinió, que no podien faltar perquè s’hi pot sucar pa:

El to, a més del (o més que no pas el) contingut, ho diu tot. El to es podria resumir en un “mecagontot!!”. Vaja, no acceptar que democràticament Catalunya i la seva societat civil i política vagi fent el seu propi camí, cosa que hauria de ser el més normal en un país que s’autodefineix com a democràtic.

Un altre article:

Comença parlant de Convergència i Unió, de la qual diu “Convergencia i Unió, otrora partido responsable y colaborador con el Proyecto España [...]”. O sigui: col·laborar amb el “Proyecto España” (així, en majúscules, contravenint totes les normes tipogràfiques de l’espanyol) és “responsable” i fer una altra cosa no. Una altra mostra de forma que revela nervis, molts nervis.

I un altre:

En aquest cas la forma també és una mostra de mala educació. Però almenys en Martín Ferrand diu una cosa que cap altre col·lega seu no s’atreveix a dir. Tot això que denuncia (la insubmissió fiscal de Girona, la retirada de bandera a Sant Pol de Mar, etc.) admet que deixarà de ser denunciable el dia que Catalunya sigui independent. En Martín Ferrand reconeix aquest statu quo dos cops (“un pueblo puede buscar su independencia” i “Una Ley que, mientras llegue o no llegue el momento de la independencia, deberán hacer cumplir los Mossos d’esquadra”). Doncs potser el que podria fer en Martín Ferrand és demanar a la Generalitat que organitzi una consulta sobre la independència. Si surt que sí, llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament serà legal. Si surt que no, doncs posem la bandera espanyola. Això és democràcia, sense cridòria. Per tant, fora cridòria, fora paraules desagradables i fora nervis; i posem damunt la taula la democràcia. I aquí s’acaba el malestar d’en Martín Ferrand i els seus col·legues. Donaran pas a l’expressió democràtica? O continuaran traient mots agres?

Aquest reguitzell d’articles enllacen amb un de publicat el 1994 en què afirmava, a tota portada, que a Catalunya es feia com en temps de Franco però al revés: es perseguia el castellà a Catalunya. Ja es veu, que està perseguit. Només cal veure quants castellanoparlants no poden parlar castellà a Catalunya.

Per a emmarcar.

dissabte, 14 de gener del 2012

L’estelada, il·legal? Dir que l’estelada és il·legal sí que és il·legal

Ai, els polítics del PP! I ai, els mitjans de comunicació espanyolistes! I reai, els espanyols unionistes que bramen per les xarxes socials! Pobrets, no saben que les lleis són iguals per a tothom. Es pensen que les lleis estan fetes per a satisfer exclusivament els seus interessos i, alhora, aplicar-les a la contra quan cal anar contra els interessos dels altres. Típic dels règims poc o gens democràtics, val a dir.

Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.

Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.

Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.

Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.

Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.

Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)

L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.

Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.

Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.

La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.

En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Torna Carolíngia

(Abans de començar a llegir aquest apunt, us suggereixo que feu un cop d’ull a altres apunts del blog, com "La Unió Europea, vers la des-Unió?", "Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)", "La Tercera Globalització" i fins i tot "«España va bien» (sic)". Poden servir com a contextualització per al que explico tot seguit.)

El desembre del 2011, a la Unió Europea s’ha produït un cop de timó. O, més ben dit, un cop de puny sobre la taula (amb el un posterior viratge de rumb derivat del cop de puny).

El president francès, en Nicolas Sarkozy, i la cancellera alemanya, n’Angela Merkel, s’han posat d’acord per a reconduir la situació tan
delicada en què es troba la Unió Europea. Tal delicada situació té a veure amb la crisi de dèficit públic i de deute sobirà, que afecta molts països. Però en el fons hi ha una crisi política considerable, per falta de lideratge i d’objectius clars (vegeu l’apunt en aquest blog "La Unió Europea, vers la des-Unió?"). Aquesta crisi política ja fa temps que s’arrossega, però ningú no feia res. Ara bé: la manca de tremp polític només fa que agreujar la situació econòmica, i en Sarkozy i na Merkel se n’han adonat. Per tant, no hi ha més remei que refer (reformar?, reformular?, refundar?) la Unió Europea per tal de dotar-la de més capacitat política.

França i Alemanya han vist que tenen de liderar aquest procés. Però liderar no vol dir tan sols ser el primer a proposar, sinó actuar i fer actuar. Almenys és així en els temps que vivim, convulsos i agitats. Per això han imposat mesures dràstiques als altres països membres de la Unió Europea, com si aquests no tinguessin sobirania. Vegeu el rescat de Grècia, amb mesures draconianes; la negativa alemanya a emetre eurobons conjunts (deuen pensar que no tenen de resoldre els problemes dels seus socis); l’obligació de canviar constitucions a la resta de socis; o les condicions que han volgut imposar a la Gran Bretanya (tema que tot seguit reprenc).

En aquest procés dirigit per França i Alemanya, la resta de països de la Unió Europea poc hi tenen a dir. Bàsicament perquè són petits (cas de Dinamarca, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia,  Lituània, Letònia, Estònia...); o perquè, tot i ser grans, geogràficament estan allunyats del centre i per tant no tenen pes en les decisions (cas de Romania o Polònia); o perquè, tot i ser grans, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas d’Espanya i Itàlia); o perquè alhora són petits i estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas de Bèlgica o Hongria); o perquè alhora són petits, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna i geogràficament estan allunyats del centre (cas de Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre). Ja veieu que el panorama és ben galdós.

En aquest context, l’únic país amb una certa mida -i una certa entitat política per trajectòria- per a fer de contrapès a francesos i alemanys és la Gran Bretanya. Però França i Alemanya s’han posat durs en les noves condicions que han de complir els països membres de la Unió Europea, que la Gran Bretanya no accepta. Tot plegat ha desembocat a la gairebé sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Aquesta situació no s’ha donat de cop i volta: entre els britànics hi ha bastant euroescepticisme i la Gran Bretanya ja no va ingressar a la zona euro (manté com a moneda la lliura esterlina). Per tant, estem parlant d’un terreny ja poc propici a la integració total britànica a la Unió Europea.

Tal com està tot, ja es veu que la Unió Europea va cap a una reformulació, i que tal reformulació implicarà moltes coses: potser la desaparició de l’euro (o el trencament de la zona euro); i potser la marxa de la Gran Bretanya.

Si la Gran Bretanya ix de la Unió Europea, França i Alemanya faran i desfaran a gust. La resta de països no pintaran res. En efecte, a banda dels tres països en dansa en aquest ball de cadires (França, Alemanya i la Gran Bretanya), l’escenari geopolític europeu pot quedar més o menys així:

a) Els països mitjans-petits situats entorn de França i Alemanya i amb una certa afinitat cultural amb aquests dos, com Holanda, Luxemburg, Dinamarca i Àustria, poden acabar seguint (de grat o per força) el nucli dirigent francoalemany. Bèlgica és de facto un Estat binacional francòfon -els valons- i neerlandòfon -els flamencs- i, per tant, entraria en aquesta llista, si bé segurament sota la forma de dos Estats.

b) Tots els països de l’Europa de l’Est (Lituània, Letònia, Estònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna, Hongria, Eslovènia, Croàcia, Romania, Bulgària, etc.) poden acabar sent satèl·lits dels països germànics (Alemanya i Àustria). És possible, però, que Rússia recuperi influència sobre alguns d’aqueixos països, sobretot els que formaven part de la Unió Soviètica i també Polònia.

c) Els països nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega) es mantindran a una certa distància de tot plegat. Més o menys com han fet fins ara, val a dir: Noruega ha intentat dos cops d’entrar a la Unió Europea (1971 i 1994) i en les dues ocasions l’ingrés no s’ha materialitzat.

d) Els països mediterranis (Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal,  Sèrbia, Croàcia, Albània, etc.) prou feina tindran a no quedar reduïts a un rol secundari (si és que mai han aixecat realment el cap). I si tenien deliris de grandesa que despertin del somni. Potser el nord d’Itàlia, enganxat a França i Àustria i amb una economia prou potent, es decantarà cap a l’aliança francogermànica.

e) De la seva banda, els països que han orbitat tradicionalment a l’entorn d’Anglaterra (és a dir, Irlanda i Escòcia) potser preferian mantindre’s dins la Unió Europea per tal d’evitar ser xuclats de nou per la metròpoli anglesa. Més val estar al club dels nombrosos -i llunyans- que estar sol davant un gegant amb ganes de tutelar-los. L’experiència els menarà a adoptar aquesta fórmula (Irlanda es va independitzar de la Gran Bretanya el 1921 i Escòcia ho farà aviat).

f) El nord d’Àfrica també rebrà, ni que sigui indirectament, l’onada de la reforma europea. El Magrib (Tunísia, Algèria, el Marroc) mantindrà relacions amb França, com ha fet tradicionalment.

g) Finalment, al Mediterrani oriental hi ha una disputa per l’hegemonia regional entre Israel, Turquia i Egipte. Les tibantors entre aqueixos tres països al llarg del 2011, però també entre Turquia i França (desembre del 2011), poden interpretar-se en aquest sentit. Tanmateix, allà tot és massa convuls (el conflicte araboisraelí, la qüestió de Palestina, la qüestió del Kurdistan, el conflicte turcoarmeni, la Primavera Àrab, etc.) per a entrellucar cap on es decantarà tot plegat.

Per tant, anem cap a un escenari geopolític en què França i Alemanya constituiran un nucli poderós i emergent, que dictaran els passos a seguir a la resta d’Europa (i potser fins i tot el Magrib), a excepció de la Gran Bretanya i l’àrea d’influència que pugui controlar Rússia. No és un escenari gaire diferent del que hauria somniat n’Adolf Hitler, amb la diferència que el dictador alemany va emprar la força (guerres, ocupacions, genocidi) i la resta del món va haver d’aliar-se per a parar-li els peus (per sort de tothom, val a dir). Ara els dirigents francesos i alemanys ho hauran aconseguit per la via d’imposar una nova estructura política en què tothom, afeblit per la crisi econòmica, ha d’acotar el cap.

Argòticament, la premsa i la classe política usa el terme eix francoalemany per a designar l’entesa entre ambdós països quan la fan servir com a mesura de pressió i acció. Però aquest pol de poder ja s’havia manifestat abans. En efecte, estem parlant de l’Imperi Carolingi. Va ser una estructura de poder pròpia del poble franc (una tribu germànica assentada al nord de França) que va durar des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX, amb el màxim moment d’esplendor sota l’emperador Carlemany. Aquest imperi abastava els actuals França, Alemanya, Països Baixos, Àustria, Suïssa, nord d’Itàlia i el vessant sud del Pirineu. Aquest darrer territori era controlat per noblesa visigòtica local (l’emperador sovint s’intitulava de francs i gots) i hom l’ha anomenat Marca Hispànica.

Com es pot veure, l’escenari geopolític a curt-mitjà termini pot ser una reproducció del mapa europeu de l’any 800. En definitiva, l’aprimament de la Unió Europea ha comportat el ressorgiment de Carolíngia. Deu ser que la història es repeteix.

Per cert: als segles VII-IX, Catalunya ja formava part de Carolíngia. Si més no la Catalunya Vella (o Catalunya comtal, que també se n’ha dit), és a dir, les terres entre el Llobregat-Montsec i el Pirineu. Com que era un territori de l’emperador franc, en àrab els habitants d’al-Àndalus l’anomenaven
Ifranja, és a dir, França. No en va abans de l’any 800 les ciutats de Girona i la Seu d’Urgell van passar lliurement a la sobirania franca; i Barcelona va ser conquerida pels francs el 801. Veam si, amb la nova configuració d’Europa (llegiu-hi el ressorgiment de Carolíngia), Catalunya hi serà com va ser-hi fa més de mil anys. Suposo que tothom entén que Catalunya no pot quedar-se al marge d’aquesta nova configuració geoestratègica que s’està forjant i, doncs, ha de plantejar-se si vol tindre un rol semblant al d’Holanda o al de Grècia.

(Com a addenda, podeu llegir-vos l’apunt "Anglaterra contra Alemanya", del blog de n’Enric Vila, Dietari a destemps.)

AFEGITÓ (28-12-2011)

Per a sorpresa meva, al blog Dies de Fúria acaben de posar-hi (de fet, reproduir) un escrit de l’any 2006 en què s’explica per què els catalans (i illencs, i andorrans, i valencians...) celebrem Sant Esteve i Dilluns de Pasqua. Aquestes celebracions tan catalanes (i tan poc espanyoles) tenen l’origen en una disposició legal de l’Imperi Carolingi. Una altra conseqüència del fet que Catalunya pertanyia a Carolíngia i Castella no. Per cert: no és estrany que el govern del PP a les Illes hagi dictaminat que, l’any 2012, Sant Esteve no hi serà festiu. Potser és que volen esborrar tot vestigi de l’herència carolíngia en terres catalanes... i imposar-hi les castellanes. De debò algú creu que és bo per a una societat fer-li trontollar els pilars de la seva cultura?
 

diumenge, 27 de novembre del 2011

El preu de les taxes universitàries: un debat més difícil que no sembla

1. EMMARCAMENT

Fa temps que se sent a parlar de l’augment de les taxes universitàries en les universitats públiques catalanes. Se’n parla com a mínim des del curs 2010-2011 (que jo en tingui constància: potser en altes esferes se’n parlava abans i tot). A Catalunya es van apujar
un 7,6% el curs 2011-2012, i es volen tornar a apujar de cara al curs 2012-2013.

L’augment per al curs 2012-2013 és pràcticament un fet. Dimarts 22-11-2011, dos dies després de les eleccions generals espanyoles, el president de la Generalitat de Catalunya, n’Artur Mas, va sortir públicament a anunciar noves mesures d’ajust per al pressupost del Govern català del 2012. Tals mesures tenen raó de ser per la delicada situació de les finances públiques, causada per la greu crisi econòmica que vivim des del 2008. Cal dir que durant l’exercici 2011 ja hi ha hagut ajustos considerables dins l’Administració pública catalana (incloent-hi l’augment de taxes del curs 2011-2012).

Entre les mesures d’ajust anunciades per en Mas per al 2012 hi havia rebaixes de sou de treballadors públics (el que popularment es coneix com a retallades) i també l’encariment del preu d’alguns serveis públics: aigua, transport públic, receptes mèdiques i universitats (i encara l’endemà s’anunciava una retallada a Televisió de Catalunya).

En aquest apunt vull donar la meva visió sobre la qüestió de les taxes universitàries. (M’agradaria fer una valoració de la resposta general del Govern català a la crisi financera, però és un tema força complex i necessitaria fer comentaris molt llargs.)

La qüestió de les taxes universitàries és un tema social calent. Especialment preocupa els alumnes universitaris -actuals i futurs- i els seus familiars. Cal tindre present que moltíssimes famílies tenen algun parent estudiant a la universitat: per tant, la qüestió afecta molta gent. I per això és important parlar-ne serenament. D’altra banda, la qüestió potser no preocupa tant els empresaris; però, com intentaré fer veure en aquest escrit, els hauria de preocupar moltíssim.

Com que faig classes a la Universitat Rovira i Virgili detecto preocupació entre els alumnes per aquest tema. (He de dir que els alumnes no estan preocupats tan sols per la qüestió de les taxes universitàries: en general, es preocupen també per l’atzucac en què es troba el país; per la delicada situació econòmica en general; pels problemes socials que poden derivar-ne; pel fet de veure com els governs estan subjectes a pressions dels mercats; per la corrupció política; per la desafecció política -en són partíceps i s’hi volen revoltar, però no saben com desafectar-se ni com desafectar la gent-; per la degradació del sistema educatiu públic; per l’augment de la xenofòbia; per les actituds irresponsables i antisocials d’alguns col·lectius -des del directiu de banca que s’embutxaca fortunes fins als moviments antitot-; per la situació de la llengua catalana -forta en alguns punts però molt vulnerable en d’altres-; per la degradació dels mitjans de comunicació... i així un llarg etcètera. Vull dir que no es preocupen només per la seva situació personal: miren més enllà, miren sobre el país.)

Tornant al tema de les taxes: a les pauses entre classe i classe, o quan ens trobem pel campus, o a les tutories, o fent un cafè al bar, alguns alumnes -aquells amb qui tinc més confiança- m’exposen les seves preocupacions sobre l’anunciat augment de les taxes universitàries. La majoria d’alumnes tenen un neguit justificable. Però he de dir que, en alguns, hi veig fins i tot una emprenyamenta latent. En una tutoria, una alumna va lamentar-se amargament d’haver de pagar 70 euros més quan alhora es troba que usar l’aula d’informàtica és una odissea. El fet és que les aules d’informàtiques de qualsevol centre docent poden presentar de tant en tant problemes; però certament que et facin pagar més i no millori el servei és una paradoxa.

Quan aquests alumnes amb qui tinc una certa confiança em plantegen el tema és perquè tenen la necessitat de trobar-hi alguna explicació, alguna resposta. Aleshores interpreto donar-los el meu parer, però a mode d’advertiment el primer que els dic és que és molt complicat prendre una decisió en aquest camp.

Aquesta primera frase els sobta. Tinc opinió formada sobre molts camps (l’ordenació territorial de Catalunya, com haurien de ser els peatges de les autopistes, la qüestió de la llengua, com establir mecanismes per a lluitar contra la corrupció política i la desafecció política, etc.) i, quan algú me la demana, solc oferir una proposta d’actuació (encertada o no, però en tot cas argumentada). Per tant, els alumnes amb qui tinc més confiança s’estranyen que, en una cosa aparentment tan simple com si cal apujar o no les taxes universitàries (simples en el sentit que es tracta de fer quadrar els números), els digui que és difícil prendre una decisió en un sentit o un altre.

Aquest escrit és una exposició dels problemes que hi ha a l’entorn d’un possible apujament de les taxes. Vull contribuir, humilment, a posar sobre la taula totes les complexitats que hi ha entorn d’aquest tema.

2. LES TAXES UNIVERSITÀRIES, UN CONCEPTE COMPLEX

Es coneix genèricament per taxes universitàries allò que hom paga quan fa una carrera en una universitat.

Aparentment sembla un concepte econòmic simple: si vols un servei, pagues (com si fos el futbol televisat). Com que sembla tan simple, és fàcil caure en la temptació de dir: “Qui vulgui estudiar una carrera, que se la pagui”. Al capdavall és per a profit propi; per tant, que s’espavili.

Ara bé: en realitat les taxes universitàries són un concepte econòmic complex. D’entrada, en aquest procés hi intervé un donador d’un servei (la universitat) i un receptor del servei (l’estudiant); el receptor del servei paga i el donador del servei cobra. Però el beneficiari del servei no és tan sols el receptor (l’estudiant), sinó també l’empresa que en un futur contractarà l’estudiant (quan acabi la formació). En efecte, els coneixements que la universitat dóna a l’estudiant seran aplicats a l’empresa on treballarà aquella persona (o en una administració pública, o posant-se aquell estudiant com a autònom i creant la seva pròpia empresa). Per tant, les universitats, amb la transmissió de coneixements, també contribueixen indirectament a crear valor afegit a les empreses. I, que jo sàpiga, les empreses no estan obligades a remunerar la universitat que ha format aquella persona (cosa que sí que pot passar en futbol: quan un club A fitxa un jugador despuntador que s’ha format de jovenet en un club B, el club B pot exigir al club A una compensació econòmica per la formació del jugador). Vist des d’aquest punt de vista, potser les empreses haurien de contribuir a sufragar les universitats, perquè es beneficien del que s’hi ensenya. (Cal dir que hi ha casos de col·laboració entre empreses i universitats, en què les empreses patrocinen determinats programes de formació o recerca; seria el que estic plantejant, però és voluntari i jo em refereixo al fet que s’hauria d’implantar una taxa a les empreses per cada persona que contracten amb formació superior.)

Encara més: de retruc també se’n beneficia la societat. Si una empresa contracta treballadors acabats de sortir de la universitat, i aquests nois tenen bons coneixements, l’empresa podrà desenvolupar productes o serveis amb més valor afegir, o amb més capacitat de penetrar als mercats. Per tant, aquella empresa podrà créixer i, doncs, llogar més personal per a altres funcions. En definitiva, una bona formació acadèmica pot portar a crear riquesa i ocupació. Per tant, la societat també pot ser beneficiària indirecta de la formació que s’ha impartit en una universitat. En resum, es pot afirmar que, en realitat, el beneficiari de l’acció formativa que té lloc a la universitat no és tan sols l’estudiant, sinó també tota la societat, incloent-hi les empreses.

Com es pot veure, decidir si s’han d’apujar o abaixar les taxes universitàries no és fàcil. Si es concep com una simple relació entre ‘donador de servei’ i ‘receptor de servei’ sí que és fàcil. Però si es concep com una fenomen on hi ha involucrats beneficiaris diversos, i també hi ha un fort impacte socioeconòmic, el debat esdevé molt més complex. Per tant, quan algú sosté que qui vulgui estudiar una carrera se l’ha de pagar, o no té coneixement de causa o, si en té, actua irresponsablement.

3. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (I): LA QUANTITAT

Cada curs, de taxes universitàries els estudiants de les universitats públiques paguen més o menys uns 1.000 euros.

(En realitat el preu de les taxes universitàries varia segons el tipus de carrera. Hi ha carreres que requereixen instal·lacions i maquinària complexes, com medicina, de manera que les taxes són més cares. I hi ha carreres amb menys equipament, com les filologies, de manera que són les taxes més barates. El curs 2011-2012, els graus més barats costen 15,16 euros/crèdit, mentre que els graus més cars costen 23,72 euros/crèdit. Com que cada curs té 60 crèdits, un alumne paga per curs entre 900 i 1400 euros. A més, hi ha altres despeses administratives menors. Aquests són preus sense repetició. Quan un alumne suspèn una assignatura i s’hi torna a matricular el curs vinent, paga unes taxes més altes per a aquella assignatura. Això sempre ha sigut així, però el curs 2011-2012 es va augmentar aquest punt. Una segona repetició implica pagar molt més, encara. Podeu veure el decret de la Generalitat per al curs 2011-2012.)

Com que avui dia les carreres són de 4 anys (240 crèdits), al final paguen entre 4.000 i 5.000 euros. (D’altra banda, si hom vol fer un màster de 60 crèdits a preu públic sol pagar 2.000 euros.)

Una despesa de vora 5.000 euros és molt per a moltes famílies. Certament, és un cost elevat per a una família de posició econòmica mitjana amb 2 o 3 fills que destina entre 1.500 i 2.000 euros mensuals a despeses (menjar, electricitat, carburant, roba, etc.). Hi ha famílies en què un membre guanya un bon sou, especialment en entorns urbans, i per tant poden assumir-ho; però hi ha moltes famílies amb unes entrades més modestes, o bé amb un membre a l’atur (recordem que el 2011 l’atur a Catalunya frega el 20%). En aquest context, destinar vora 5.000 euros a la formació d’un membre de la família és un esforç enorme.

Però encara n’hi ha més. El cost d’un estudiant per a una família no es redueix a les taxes universitàries. Cal pagar, per exemple, les despeses de material docent, com ara fotocòpies o llibres. I cal pagar el desplaçament des de casa fins a la universitat i/o la residència a la ciutat on hi ha la universitat. Per a un habitant de Tarragona, dur físicament el fill a la universitat no li costa ni un duro. Però per a un habitant de Gandesa o Sort és un cost enorme. Cal pagar el desplaçament i si el fill es queda a viure a despesa tota la setmana a Tarragona, a Lleida o Barcelona cal pagar-ho també. En definitiva, per a una família de posició modesta, com un matrimoni que viu en un poble, dur el fill a la universitat és un sacrifici enorme amb el preu de taxes universitàries a l’entorn de 5.000 euros.

S’ha de tindre en compte aquest fet a l’hora de valorar el possible augment de taxes. Els responsables polítics potser només miren que quadrin els números de la caixa de la universitat i apunten cap a l’augment de taxes. I potser no s’adonen que l’esforç de les famílies és molt alt.

4. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (II): EL PERCENTATGE

Ara bé: malgrat que 5.000 euros sembla molt per a famílies modestes, en realitat són molt poc en comparació del que costa una carrera.

Els estudiants universitaris, quan paguen les taxes, estan sufragant només un 15% del cost de seva la carrera. La resta del que costa una carrera es paga amb diners públics, provinents de la Generalitat (també hi ha una petitíssima part d’ingressos provinents de convenis amb empreses, tal com he dit més amunt; però percentualment és irrisori).

S’ha de tindre present que una universitat costa molts diners. Cal pagar el sou al professorat. Cal pagar el sou del personal que dóna suport administratiu (per exemple, les persones que treballen a la secretaria d’una facultat). Cal haver pagat l’edifici on s’imparteix docència (s’ha hagut de construir, s’ha de mantindre, etc.). Cal sufragar la formació del professorat (s’ha d’estar al dia i una manera de fer-ho és assistint a convencions, congressos, etc., o llegint publicacions especialitzades). Cal tindre aules d’informàtica, laboratoris i sales d’assaig degudament equipats, sovint amb aparells cars. I cal pagar la llum elèctrica, la calefacció de l’hivern, els ordinadors amb projector que hi ha a les aules, els llibres que s’han comprat per a la biblioteca, el mobiliari, etc.

El que costa tot això al cap de l’any és molt. I tots els alumnes, pagant cadascun d’ells 5.000 euros, només paguen a l’entorn d’un 15% del cost total.

Vist així, estudiar una carrera en una universitat pública és baratíssim. Si una família hagués de pagar el cost real d’una carrera seria inassumible.

Arribats en aquest punt, qualsevol persona (posem per cas un camioner) que no té fills estudiant a la universitat pot demanar-se per què, amb els seus impostos, ha de pagar a l’entorn del 85% de la carrera d’una altra persona. La resposta en aquest punt és fàcil. Ja he dit més amunt que tota la societat es beneficia a la llarga de la formació rebuda per qualsevol estudiant universitari. Però al camioner li podem dir que ell, per a fer negoci, transita per carreteres públiques que també costen molts diners de fer i mantindre. Ell se’n beneficia i fa diners. Doncs bé: el pare de l’estudiant universitari també paga impostos i amb aquests impostos es fan carreteres (i potser el pare de l’estudiant universitari no té permís de conduir).

(Fixem-nos que, al capdavall, la universitat és objecte de copagament. Se’n parla molt, del possible copagament dels serveis sanitaris. Doncs a la universitat ja s’aplica de fa molt de temps.)

De fet, el que plantejo és un debat molt més ampli: en què gastem els diners públics. Si hom demana per què s’ha de sufragar el 85% de la carrera universitària de qualsevol persona, també podem demanar per què els governs han de subvencionar entitats culturals o l’Instituto Cervantes (al qual l’Estat espanyol aboca una morterada, amb diners obtinguts d’impostos, perquè se’n beneficiïn... ciutadans no espanyols).

Al capdavall, amb diners públics se sufraguen serveis que tenen un cost altíssim per tal que siguin universals. Pensem en hospitals: la sanitat pública sempre serà deficitària, però mercès al fet que és pública pot gaudir-ne tothom al marge del seu nivell de renda. El mateix es pot dir de les carreteres o del transport públic (al metro, al tren, als cotxes de línia que connecten capitals amb pobles petits, etc., el que el viatger paga de bitllet no cobreix tot el cost).

Si els estudis superiors se’ls hagués de pagar tothom de la seva butxaca, al final només estudiarien els fills dels rics (com passava abans). Ara, pel fet que tenim universitats públiques sufragades majoritàriament amb diner públic, hi pot accedir tothom. Exactament igual que els hospitals i les carreteres.

Per tant, i com que els coneixements que dóna una universitat reporten beneficis a tota la societat, és raonable que hi hagi universitats públiques.

5. QUANTS ESTUDIANTS CAL SUFRAGAR AMB DINERS PÚBLICS?

En aquest debat sobre les taxes universitàries encara hi ha un altre factor que generalment no es té en compte: quants titulats en un grau (antigament llicenciatura) ha de tindre un país.

Es calcula que, en una societat occidental com la nostra, amb una indústria molt tecnificada i amb molts serveis, el mercat laboral ha d’estar distribuït aproximadament en terços. Més o menys hi ha d’haver un terç de persones amb estudis superiors i un altre terç amb estudis secundaris. Els estudis superiors poden incloure la formació professional. Que hi hagi un terç de persones amb estudis secundaris és important: són gent que desenvolupen tasques administratives o logístiques per a les quals no cal tindre carrera.

Si una societat només necessita un terç de professionals amb estudis superiors, vol dir que no té sentit destinar diners públics (el 85% de què parlàvem adés) a formar gent en estudis superiors més enllà del terç esmentat. Així, si hi ha un 45% de persones amb titulació superior és balder. La pregunta és: un govern ha de destinar diners a formar una persona en la carrera de Dret que després potser acabarà treballant de comercial o d’administratiu? Per a fer aquestes feines n’hi ha prou amb estudis secundaris. Una altra cosa és que, en una empresa, tindre un administratiu amb coneixements de dret li vagi molt bé. Però ara parlem de distribució del diner públic. Des d’aquest punt de vista, un govern ha de destinar diners a donar una bona formació universitària segons les necessitats de la societat.

La via que es fa servir per a limitar el nombre d’estudiants en una carrera és la selectivitat. En una carrera amb més demanda (quantitat de gent que vol fer-la) que oferta (nombre de places disponibles) s’apuja la nota de tall. Qui a la selectivitat tregui una nota més baixa no entra a la carrera. Sovint els ‘rebutjats’ en una carrera acaben matriculant-se d’una altra carrera, generalment afí a la primera, amb menys demanda i per tant amb una nota de tall més baixa.

Suposant que calgui limitar l’entrada d’estudiants a la universitat a un terç de la població en edat d’estudi, la selectivitat pot servir com a eina de regulació. Per tant, els diners públics que s’hi destinen no són -en principi- per a formar gent que acabarà treballant d’una feina amb menys qualificació (i si entra més gent de la qual cal es pot apujar la nota de tall). Fixem-nos que la nota de tall és un selector per mèrit, no per renda. És a dir, a la universitat hi entren els millors, els que tenen més talent i capacitat d’estudi; no pas els que tenen més diners.

6. LA UNIVERSITAT PÚBLICA HA DE SER TAMBÉ UN ASCENSOR SOCIAL

Com he apuntat, cada família que té un fill estudiant a la universitat fa un esforç econòmic enorme. Malgrat que la Generalitat posa un 85% del cost d’aquella carrera, el 15% restant és una quantitat considerable, a la qual cal sumar-hi altres despeses.

Si s’apugen les taxes universitàries, representa que cada família paga una mica més i que la Generalitat paga una mica menys. Però com que el que paga una família ara (vora el 15%) ja és un esforç enorme, un augment de les taxes universitàries pot comportar que una família ja no pugui assumir-ho i el fill no pugui estudiar a la universitat.

Aquest escenari és socialment indesitjable. En efecte, la universitat pública (gràcies al fet que és sufragada majoritàriament amb diners públics) és un ascensor social. Amb un sistema de pagament 15%-85%, una família modesta pot donar estudis universitaris a son fill. Si es varia la proporció una família sense gaires recursos pot haver de renunciar a donar a son fill una formació de qualitat. I s’impossibilita que un xiquet amb talent pugui rebre una bona formació i, doncs, progressar. La universitat pública catalana ha permès, del 1975 ençà, que qualsevol persona amb talent pogués formar-se al marge de la renda de la seva família. I en un futur això vol dir que aquella persona ha pogut progressar econòmicament i socialment. Això és una millora evident de la societat. De fet, molta gent que avui té feines de responsabilitat en empreses o a l’administració pública provenen d’estrats socials que no són els més alts; i poden treballar en aquests llocs perquè tenen titulació universitària; i tenen titulació universitària perquè l’enorme esforç que van fer les seves famílies va ser ajudat pels diners públics.

Si es fa pagar més a les famílies modestes, sons fills no podran accedir a la universitat per una simple barrera econòmica. D’aquesta manera es dificulta que una persona vàlida per als estudis pugui rebre’n. I es perpetua el que passava al segle XIX: només estudiaven els fills dels rics.

La conclusió és òbvia: augmentar les taxes universitàries pot comportar que la universitat deixi de ser (o ho sigui en menor mesura) un ascensor social. I no s’ha de perdre de vista que els ascensors socials són de les millors eines per a la cohesió social.

7. LA CORRECCIÓ MITJANÇANT BEQUES

El problema que he plantejat al punt anterior es pot corregir mitjançant la figura de les beques. El Govern espanyol destina uns diners en forma de beques als estudiants de les famílies més desafavorides. Amb aquestes beques es paga quasi tot el 15% que correspon a les famílies.

Ara bé: en aquest punt cal dir que molts estudiants estan discriminats. En efecte, la mitjana d’estudiants universitaris becats a Espanya és del 20%; però a Catalunya és del 14%. Com que la mitjana espanyola inclou Catalunya, la mitjana d’estudiants becats a Espanya sense comptar Catalunya encara és més alta. Aquesta gravíssima discriminació va en contra dels estudiants catalans.

La Generalitat ha anunciat que vol obrir una línia de beques pròpia per al curs 2012-2013. Però això només és un pedaç per a una situació injusta: els ciutadans catalans paguen impostos per a sufragar beques d’estudiants de fora de Catalunya mentre veuen com s’apugen les taxes universitàries a Catalunya.

Potser en comptes d’apujar taxes universitàries el curs 2012-2013 es podria fer un cop de força i que la Generalitat gestionés el percentatge que toca de beques per població que hi ha a Catalunya. Això permetria que, si hi ha un augment de taxes, un jove provinent d’una família modesta no hagi de renunciar als estudis universitaris.

Si la Generalitat no treballa en la línia d’assegurar que el 20% dels estudiants universitaris catalans tinguin beca de l’Estat espanyol estarà cometent un frau. (Ja sé que és l’Estat espanyol qui comet el frau, però la Generalitat n’és corresponsable en la mesura que, sent com és una branca de l’Estat espanyol, ho permet. I té eines per a evitar-ho; concretament, actuant com a Estat.)

8. AUGMENTAR TAXES NO IMPLICA NECESSÀRIAMENT AUGMENTAR INGRESSOS

Una darrera qüestió fonalmental: apujar les taxes universitàries segurament no significarà un augment substancial d’ingressos, o en tot cas aquest augment d’ingressos serà menor de l’esperat.

Com sap tot economista, els preus es regeixen per la llei d’oferta i demanda. Si una cosa es ven poc, baixa de preu. Si molta gent vol comprar una cosa, puja de preu.

Alguns alumnes em fan notar que companys seus estan preocupats perquè a casa seva fan un esforç enorme per a pagar-los els estudis i, si s’augmenten taxes, potser no podran pagar més. Es pot contraargumentar que l’augment serà d’uns 70 euros per alumne i any. Però el curs passat ja es va aplicar aquest augment. Per tant, per a qualsevol família l’increment pot ser de 140 euros cada any respecte de fa dos anys. Com he dit, hi ha famílies que s’ho poden permetre. Però si un pare de família ha sigut acomiadat fa poc (i n’hi ha molts, així!) i ha passat a cobrar el subsidi d’atur ha vist reduïts els seus ingressos de manera considerable (si cobrava 1.800 euros mensuals ha passat a cobrar-ne 1.200; si cobrava 1.000 euros anuals ha passat a cobrar-ne 800 i després 700; etc.). En aquest context, passar de pagar uns 5.000 euros en 4 anys a pagar-ne 5.600, més altres despeses, i veure com els ingressos familiars han baixat en picat pot comportar que al fill de 18 anys se li digui que no pot estudiar a la universitat.

En resum, si s’apugen les taxes universitàries hi ha gent que potser no farà la carrera. A la Universitat Rovira i Virgili hi ha uns 15.000 estudiants (dades del 2010). Com que paguen uns 1.000 euros per curs, cada curs entren, de taxes universitàries, uns 15 milions d’euros. Però si, per l’augment de taxes, un 7% deixa la carrera (o dels que fan batxillerat un 7% acaben no fent carrera), els 15.000 estudiants passen a ser-ne 14.000. Per tant, suposant que cada alumne pagués 100 euros més cada any per l’augment de taxes previst, la URV ingressaria de taxes universitàries el mateix: 15 milions d’euros. És a dir, s’impossibilitaria a un miler d’estudiants d’accedir a la universitat i, a canvi, la URV no ingressaria més diners, sinó els mateixos. (He posat l’exemple de la URV però es pot traslladar a qualsevol altra adaptant la quantitat d’alumnes.)

La pregunta és: val la pena patir desgast de govern per una mesura impopular que, a banda de tancar la porta de la universitat a molta gent, pot fer que s’ingressin exactament els mateixos diners?

9. ALTRES QÜESTIONS

Encara hi ha altres qüestions col·laterals que cal tindre en compte.

a) Si el Govern català decideix no augmentar el preu de les taxes universitàries, segurament dirà a la universitats que s’estrenyin el cinturó. Si això passa, és possible que, a mitjà o llarg termini, baixi la qualitat del servei prestat. És a dir, que baixi la qualitat de la docència. Això comportaria una formació no tan bona i, a la llarga, vol dir que tindríem professionals una mica menys qualificats. Es pot permetre una societat tindre enginyers més mal formats que els d’altres països com l’Índia?

b) La Generalitat sufraga els estudis dels estudiants de les universitats públiques catalanes. Però a les universitats públiques catalanes no necessàriament hi van estudiants catalans: també hi poden anar d’arreu d’Espanya i, segons els convenis Erasmus, d’arreu d’Europa (i encara d’arreu del món pels convenis Mou). A la Universitat de Lleida es va donar la paradoxa que hi assistien molts estudiants de medicina de fora de Catalunya que finalment exercien fora de Catalunya (a la URV hi ha també molts estudiants de medicina provinents del País Valencià). El conseller d’Universitats del moment, en Josep Huguet, va mirar de resoldre-ho, cosa que va ser interpretada per Ciutadans com un acte xenòfob (sic). Em demano: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ciutadans de Catalunya. Potser a més de les notes de tall de la selectivitat cal posar-hi una nota de tall lingüística (allà on calgui, és a dir, on hi hagi presència significativa d’estudiants de fora i se sàpiga que a l’acabar la carrera majoritàriament exerceixen a fora).

c) A la inversa: Catalunya forma moltíssimes infermeres que acaben treballant a França, la Gran Bretanya o Noruega. Això passa ara (amb la crisi econòmica) però passava ja als anys 90 del segle XX. Per tant: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ocupar feines a Catalunya. Ja sé que això no es pot controlar, però si se sap que hi ha una fuga de cervells vol dir que, d’una determinada matèria, no hi ha prou demanda a Catalunya; per tant, cal reduir-ne el nombre de places (i augmentar la nota de tall d’aquells estudis).

d) En tots els cursos del món hi ha abandonament. La universitat no n’és cap excepció. La taxa d’abandonament universitari a Catalunya és com la d’arreu d’Europa. Per tant, tampoc ens hi hem de capficar. I, com dic, és un fenomen que es dóna sempre, i per tant és inevitable. Ara bé: també és cert que l’abandonament es produeix sobretot en acabar el primer curs. En pic els alumnes passen a segon, pràcticament tots acaben la carrera. Els que abandonen a partir de segon són una minoria. En aquest punt cal dir que els càlculs que la Generalitat fa per a dotar de diners les universitats es basen molt en els estudiants de primer (no exclusivament). Potser s’haurien de fer a partir dels estudiants que hi ha a segon.

e) Veus ultraliberals difonen la idea que, qui vulgui estudiar, que s’ho pagui. Són veus molt properes al Partit Popular. Com que aquest model és antisocial, responen que hi ha maneres de sufragar-se una carrera. El model més corrent per aquest posicionament polític és el del préstec. Hom pot recórrer a un préstec per a pagar-se la carrera i després retornar-lo quan treballa. Aquesta fórmula implica que hom s’està molts anys retornant el préstec. Malgrat que és present als Estats Units, hi veig un inconvenient enorme: la majoria d’estudiants universitaris troben feina a l’acabar la carrera, però en alguns casos no és una bona feina i estable, o una plaça a la funció pública. Potser els enginyers de seguida troben feina estable i ben remunerada, però això no passa en altres branques, com dret, lletres, turisme, treball social, etc. En aquestes branques, l’estabilitat laboral s’assoleix al cap de molts anys de treballar en precari (més o menys uns 10). Per tant, no es pot demanar a una persona que treballa en precari que comenci a retornar un deute. Potser les veus ultraliberals poden fer-ho perquè estan ben posicionades socialment i accedeixen més fàcil a aquesta mena de feines. Però això no passa entre famílies modestes: el fill que estudia a la universitat una carrera social pot aconseguir una bona feina, però només al cap d’uns quants anys.

10. QUÈ CAL FER?

Tornant a la pregunta del principi: què cal fer? Com he dit, és difícil prendre una determinació, per tots els factors que hi incideixen.

Abans de prendre cap decisió, crec que cal partir de dues premisses, per a mi irrenunciables totes dues, i per a la majoria de la població segurament irrenunciable la primera.

a) L’ensenyament superior és necessari. Una societat no pot passar sense.

b) Hi ha d’haver una bona oferta d’ensenyament superior públic a l’abast de tothom. Evidentment, qui vulgui estudiar una carrera ha de posar-hi diners. Però la quantitat de diners que hi ha de posar no pot ser elevada fins al punt de fer-lo desistir: si ha de ser
a l’abast de tothom, ha de ser a l’abast de tothom.

Si aquestes dues premisses són vàlides, la decisió que s’hauria de prendre ha d’anar en aquesta línia: el curs 2012-2013 no s’haurien d’apujar les taxes universitàries; o, si s’apugen, ha de ser molt poc. No perdem de vista que el curs 2011-2012 ja es van apujar considerablement i algunes famílies estan al límit de poder mantindre un fill seu a la universitat. Un nou augment significaria que moltes persones deixarien d’estudiar la carrera (o molts que ara fan el batxillerat no farien carrera).

Aquest risc de despenjament és un fet. Ja he dit que alguns alumnes amb què parlo em fan notar que companys seus expressen la seva preocupació perquè estan fent un esforç enorme i potser no podran pagar més. Si aquest risc d’abandonament hi és (amb la conseqüent ruptura de l’ascensor social), la Generalitat no hauria d’aplicar cap apujament del preu de les taxes. Oimés si aquest abandonament implica que les universitats no tindran una major entrada de diners.

En aquest punt, qualsevol responsable de la Generalitat podria demanar-me quina contraproposta ofereixo per al manteniment de les universitats públiques. I té raó que cal oferir una alternativa.

Tal com ho veig, Catalunya genera prou riquesa econòmica per a finançar-ho. El problema és l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya, i que ha sigut denunciat a bastament. Per tant, la solució al problema és que Catalunya sigui sobirana fiscalment. Es podran sufragar les universitats públiques (i molts altres serveis, com la sanitat) i no caldrà apujar taxes (ni universitàries, ni sanitàries, ni d’altra mena).

Si la Generalitat no vol exercir sobirania fiscal perquè prefereix la solució fàcil (apujar taxes) aleshores estarà comprometent un model de formació universitària que ha donat bons resultats. Impedirà a gent accedir a la universitat, de manera que l’ascensor social es redueix; i, per a més inri, no s’ingressaran gaires més diners. Això no ho hauria de trobar acceptable ningú: ni el familiar que té un fill a la universitat, ni el camioner que no té cap fill a la universitat, ni l’empresari que necessita bons treballadors, ni el polític que vol el millor per al seu país.


AFEGITÓ 1 (3-5-2012)

El 3-5-2012 els estudiants universitaris convoquen una vaga contra l’augment de taxes, coincidint amb la reunió del Banc Central Europeu a Barcelona. Amb motiu d’aquesta protesta, en Jordi Basté, a El Món a RAC1, ha entrevistat n’Arnau Mallol, líder estudiantí. Us recomano que us escolteu l’entrevista. En Mallol aporta moltes dades rellevants (per exemple, el preu de les taxes universitàries arreu d’Europa, on generalment són més baixes que aquí -tot i que en algun país són més cares, també-) i algunes idees respecte de com hauria de ser el sistema educatiu. En acabar els contertulians li han fet preguntes. En Vicent Sanchís ha demanat a en Mallol si els estudiants són conscients que paguen només el 15% de la matrícula, mentre que el 85% és sufragat per les administracions públiques (tal com apunto aquí). En Mallol ha respost una cosa interessant, que jo no m’havia plantejat, però que reporto pel seu enorme interès. Ha explicat que a la universitat s’hi fan dues coses, docència i recerca (cosa que tothom que coneix el món universitari sap). Doncs bé: segons ha explicat en Mallol, l’estudiant només hauria de pagar les despeses de docència, no pas les de recerca. Aquestes darreres haurien de ser assumides íntegrament per les administracions públiques (i potser també per patrocinadors privats -això ho dic jo, no ho ha dit en Mallol-). Si es parteix d’aquesta premissa, allò que paga l’estudiant (o la seva família) és si fa no fa la meitat del cost de la carrera. Crec que aquest enfocament és encertat: la recerca ha de ser sufragada no pas pels estudiants, sinó per les administracions públiques. Vist així, la càrrega econòmica sobre estudiants i els seus familiars és encara més gran. (Potseriorment en Sanchís li ha dit que és necessari que hi hagi recerca a les universitats perquè això fa que hi hagi una docència de primer nivell, i té raó. Però això no treu que la recerca hagi de ser sufragada sobretot per administracions públiques, penso.)


AFEGITÓ 2 (6-6-2012)

El rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau, com a president de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), ha sigut entrevistat per en Xavier Grasset a L’Oracle de Catalunya Ràdio (6-6-2012). Al programa s’han tocat altres temes, però s’han centrat força en la qüestió de les taxes universitàries. M’ha agradat molt la intervenció del rector Grau. Ha explicat amb deteniment que, a l’hora de tractar el sufragament de les universitats, més enllà de parlar de quant han de pagar els alumnes hi ha qüestions de fons a debatre o resoldre. Per exemple, com s’ha de sufragar una universitat. El rector entén que els governs haurien d’invertir-hi més. També creu que parlar de taxes universitàries en realitat vol dir parlar de fiscalitat i debatre àmpliament quina part ha de pagar la ciutadania de cada servei públic (sanitat, universitat, autopistes, aigua...). Són dues mostres del que ha dit el rector, en una intervenció que em sembla molt assenyada. Podeu escoltar el programa sencer aquí.


AFEGITÓ 3 (6-6-2012)

Al mateix programa hom es va fer ressò d’un report sobre taxes universitàries elaborat per l’Observatori del Sistema Universitari i presentat el mateix 6-6-2012. El report indica que un estudiant paga fins al 20% del cost de la carrera, en comptes del 15%. Podeu llegir la notícia aquí.


AFEGITÓ 4 (20-6-2012)

El digital Vilaweb ofereix quatre dades més sobre les taxes, just quan estan a punt de decidir-les. Us en recomano la lectura.

AFEGITÓ 5 (30-6-2012)

Finalment, la Generalitat, amb l’aprovació del Consell Interuniversitari de Catalunya (on participen les universitats catalanes), ha publicat el decret de preus de les universitats públiques per al curs 2012-2013. La decisió final ha sigut una mica salomònica. S’apugen els preus de les taxes universitàries, seguint el que fixava un decret del Govern espanyol emès a l’abril del 2012; però només ho fa per a rendes familiars mitjanes i altes (és a dir, famílies en què hom cobra bastant bé o molt). En canvi, els estudiants de famílies amb rendes baixes (és a dir, qui cobra poc) pagarà el mateix que el curs passat; i, en algun cas, fins i tot menys.

La mesura pot ser acceptable a una persona d’ideologia progressista, ja que es permet que la gent amb rendes baixes pagui el mateix que el curs passat (que, recordem, ja es van apujar les taxes) i no se’ls privi d’accedir a la universitat per una qüestió de preus. Per tant, aquest aspecte cal aplaudir-lo. És una mesura a priori bona.

Tanmateix, hi tinc una lleu objecció: castiga les rendes mitjanes. El llindar es troba cap als 45.000 euros anuals. Una família que ingressa aquesta quantitat pot veure com passa de pagar, per a son fill, de 1.200 euros/curs a 2.100 euros/curs. Estem parlant d’un augment a l’entorn del 50% (en alguns casos arriba al 66%). Potser -crec- el decret hauria hagut d’escalar una mica més aquesta qüestió. Per exemple, per a famílies que ingressen menys de 40.000 euros anuals, no apujar taxes, que és el que s’ha fet. Per a famílies que ingressen entre 40.000 i 50.000 euros anuals es podia haver apujat un 25%, i així passar de 1.200 euros/curs a 1.800 euros/curs. És un agument notable, però en general assumible per a aqueixes famílies. I per a famílies que cobren més de 50.000 euros anuals, l’augment podia haver sigut del 66%, i així passar de 1.200 euros/curs a 2.100 euros/curs.

Hi ha una tercera objecció, més de fons. Tal com va fer notar en Josep Cuní al programa 8 al Dia de 8TV (29-6-2012), per a estudiar un curs de la carrera de Medicina el curs 2012-2013, a Catalunya caldrà pagar 1.423 euros, mentre que a Andalusia només caldrà pagar 776 euros. Sent com és que a Catalunya és un dels llocs dels món on es paga més impostos, tal diferència és escandalosa. Si a Catalunya paguem tants impostos, les autoritats catalans no haurien de permetre que hi hagués una pujada de taxes universitàries. Al contrari: es podrien abaixar. Si no hi ha diners per al sistema universitari vol dir que algú malbarata els diners recaptats a ciutadans i empreses de Catalunya. És l’anomenat espoli fiscal: diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics per a catalans, sinó per a altra gent d’Espanya. Per què hem d’aguantar pujades de preus públics si els catalans ja generem prou diner públic per a mantindre uns serveis públics d’alta qualitat i per a tothom?