dimarts, 19 de febrer de 2013

El llegat dels pobles al vocabulari català (1): els preibèrics

A tot seguidor o votant d’un partit xenòfob que es mira amb malfiança qualsevol estranger (sobretot si té la pell fosca), val la pena recordar-li que Catalunya ha crescut a base d’incorporar gent vinguda de fora. És a dir, que els catalans duem sang de moltes nissagues i hem incorporat elements culturals de moltes ètnies. Agradi o no, això és així.

El vocabulari és testimoni d’aquest fenomen (i no només el vocabulari: també fets socials i culturals...). Avui enceto un seguit d’apunts sobre el tema per tal que xaleu (més que res perquè l’actualitat només ens porta garbuix i mal ambient).


Comencem pels pobles que van vindre d’Europa abans que es desenvolupés la cultura ibèrica. Ens remuntem, doncs, a abans del segle VI aC. No cal dir que, tot el que és preromà o preibèric, és la foscor absoluta, i anem a les palpentes...


El català té alguns mots no indoeuropeus. Provenen de pobles que van entrar a la península Ibèrica fa molts segles i n’hem heretat algun mot.


(Perquè us en feu el càrrec, gairebé totes les llengües europees són indoeuropees: el llatí -que donaria el català, el francès, l’italià, el romanès, l’espanyol, el portuguès i d’altres-, el grec, l’anglès, l’alemany, el rus i totes les llengües eslaves, les llengües cèltiques i fins i tot la llengua dels gitanos. Les llengües no indoeuropees del continent són el maltès (de la família semítica, com l’àrab), el basc, l’antic ibèric -el que es parlava a Catalunya abans de l’arribada dels romans-, l’hongarès, el finès i alguna altra del mateix grup que les dues darreres.)


Segons els estudiosos, com Jordi Bruguera, d’invasions no indoeuropees tenim mots com socarrar (socarrimar en seria un fill), esquerre (tot i que hi ha qui afirma que prové del basc), lleganya, isard, sitja, arna i gerd (gerdó en seria un fill). Noteu aquest darrer: el català té un mot trimil·lenari per a designar una fruita, quan altres llengües veïnes han hagut de prendre’l recentment d’una altra (l’espanyol frambuesa o sangüesa prové del francès framboise). Quan algú diu en català frambuesa està dilapidant un llegat històric i cultural de primer ordre. Per tant, ja ho sabeu: gerd, i si algú us mira amb mala cara digueu-li que el mot té gairebé tres mil anys d’història...


De les parles no indoeuropees es pot destacar el grup de mots format per garriga i garric i garrigues, garrotxa, carrasca (com en diuen a les Terres de l’Ebre de l’alzina (aquest mot és d’origen llatí)) i quer o car ‘roc’. El mot quer o car ha desaparegut del vocabulari comú, però ha romàs en toponímia: el Querforadat (poble de la Cerdanya), Queralt (santuari de Berga), Queralbs (poble del Ripollès: significa ‘roca blanca’), torre de Querroig (entre l’Alt Empordà i el Rosselló), pic de Carroi (la muntanya imponent que hi ha sobre Andorra la Vella: evoca el fet que és roig) i lo Caro (pic de prop de Tortosa). Quant a garrotxa, com sabeu és el nom d’una comarca (capitalejada per Olot), però al Conflent (Catalunya Nord) hi ha també les Garrotxes de Conflent. En tots dos casos fa referència a una terra difícil de conrear (per això entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà hi ha el Terraprim, una zona conreable en contrast amb la no conreable). La conclusió és que, en aquesta llengua preibèrica, segurament el segment fonètic k-rr-k evoca una terra dolenta per al cultiu. Així quer o car és una roca (on no es pot conrear); la garrotxa és on feina rai per a cultivar; la garriga és una terra amb poca vegetació, que vol dir que té poca aigua; i la carrasca és un tipus de vegetació típic de zones rocoses o secanes. Que d’un sol segment fonètic tinguem diversos mots (amb un cert parentiu semàntic) revela l’antigor del mot original.


Abans dels ibers també vam tenir invasions de pobles celtes (aquests sí indoeuropeus, i que avui dia han quedat circumscrits a les Illes Britàniques i a la Bretanya francesa, i residualment a Astúries i Galícia). I també en tenim algunes paraules. La més rellevant per a un estudiós del català és bres, mot corrent a l’Ebre per a designar el ‘llitet’ (el mot bressol n’és un fill; ah, i per cert, desterreu el castellanisme innecessari cuna que només fa que posar sorra a l’engranatge de la llengua catalana: recupereu el vostre patrimoni històric!). També hi ha borni, l’antic calma ‘cim pla’ (avui en desús però que encara es troba en algun topònim, com la calma de Calaf, el calm Ramonet d’Andorra i la muntanya del Puigsacalm; com podeu veure solia ser femení: puig sa Calm ‘puig de la Calma’), la dalla per a segar dret, potser galta, potser llosa, cleda, avenc, llauna i verbs tan usuals com tancar i trencar. El primer s’oposa a cloure i el segon a rompre, que són les formes derivades del llatí però poc usades (la primera només en àmbits cultes i la segona usual a les Illes). Fixeu-vos en la força de la petja cèltica: ha arraconat aglunes formes llatines que vam heretar de la llengua mare (encara que vés a saber si no és que van reintroduir-se tardanament...). Dins el grup celta encara cal esmentar trau o trauc, el forat per al botó i un tall sangonós al cap fruit d’un cop, que prové del mot tráolom ‘forat’ sembla que usat pels gàl·lics (el poble celta que habitava a França abans de l’arribada dels romans; perquè ens entenguem, l’Astèrix). I altres mots, com camisa o cervesa, segurament són celtes però ja agafats pel llatí (camisia i cereuisia, i per aquí ens van arribar).




1 comentari:

  1. Xavier, jo sempre he sentit anomenar el cim més alt del Port (situat al terme de Roquetes, per cert...) amb el nom de Caro (sense article). Sobre aquest terme, i l'ús d'article, Joan Beltran diu:

    "La GEC recull aquest topònim amb article --segurament perquè el relaciona amb "quer"--, la qual cosa s'oposa a la tradició popular, que sempre s'ha referit a aquest cim de la serralada del Port sense article. La relació del topònim amb "quer", que hauria mantingut una -o d'origen mossàrab, havia estat insinuada diverses vegades. Coromines, tanmateix (vegeu 'Onomasticon, 'caro') apunta que l'origen del nom d'aquest cim es podria relacionar també amb el nom d'una au nocturna, el 'caro' --que més d'un cop hem sentit cantar de nit per aquells paratges--, cosa que no explica gaire millor l'absència de l'article en el nom tradicional. Igualment estrany se sent a la comarca el nom de "el Montcaro", que també recull la GEC, i que alguns, amb afany catalanitzador, transformen en Montcar. D'altra banda, per a referir-se a la pròpia serralada, la gent de la zona, tant d'una banda com de l'altra de la muntanya --llevat d'algun poble del vessant occidental--, sempre ha usat el singular: el Port, sense cap mena d'afegitó. La GEC, tanmateix, suposem que per a concretar millor, la designa amb el nom de "els Ports de Beseit [o de Tortosa], potser per a oposar-los als Ports de Morella, amb els quals enllaç aquest massís. Tot i que només fa uns quants anys sonava estranyíssima, cal admetre que aquesta darrera denominació es va estenent cada cop més."
    Joan

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.