divendres, 10 de maig del 2013

A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?

Tot el que està passant aquests dies amb l’espanyolisme deixa perplex més d’un.

Relatem-ho succintament. El Govern espanyol vol tirar endavant una llei d’educació que desballesta el projecte educatiu de Catalunya, amb la immersió lingüística com un dels eixos principals. Ho fa sense miraments, sense cap base pedagògica, sense comptar amb el parer dels professors, sense ni tans sols analitzar què vol la societat catalana. Alhora, els tribunals exigeixen a la Generalitat una cosa tan fora de lloc com que, si una família vol classes en castellà per a son fill, tots els altres alumnes també l’han de rebre en castellà encara que hagin manifestat que la volen rebre en català. Ja es veu com entén l’espanyolisme el concepte d’igualtat. Al seu torn, a les Illes el Partit Popular (PP) intenta a la desesperada introduir amb calçador el castellà a les escoles malgrat que els centres educatius i els pares consideren que la situació actual (amb el català preeminent) és la millor; i a l’Aragó el PP s’inventa una denominació ridícula, aberrant i vergonyant (LAPAO) per al català de la Franja perquè, amb clara mala intenció, no se’n pugui dir “català”, mostrant l’odi que senten per tot allò que faci flaire de català (i mostrant també el nivell d’estultícia dels governants aragonesos, que figurarà als llibres d
història). En la mateixa línia, el Govern espanyol insta el Tribunal Constitucional que digui al Parlament de Catalunya que no pot emetre opinions polítiques, com ara considerar Catalunya un subjecte polític sobirà. Certament, el Govern espanyol pensa que això pot engegar un procés de secessió, i per això actua. Però com ha dit el mateix Tribunal Constitucional altres vegades, pensar una cosa i fins i tot anunciar una intenció política no es pot qüestionar perquè la Constitució espanyola deixa oberta la porta justament a expressar intencions polítiques encara que siguin contra un precepte mateix de la Constitució espanyola. Per tant, prohibir una declaració parlamentària -amb diputats escollits democràticament- és com prohibir la llibertat d’expressió. I justament per aquesta via vol anar el Govern espanyol. D’altra banda, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya es dedica a perseguir ajuntaments que es declaren territoris lliures o que no pengen la bandera espanyola. Com si no tingués cap més feina a fer, vaja. (Val a dir que això no ve d’ara: de mitjans anys 90 del segle passat que moltíssims ajuntaments catalans no lluïen la bandera espanyola, i ningú no deia res.) Per un altre cantó, el Govern espanyol va anunciar que restituiria els toros a Catalunya (després que el Parlament català els prohibís), obviant que la Generalitat té competències en matèria de tractament animal (però tant els fa: ells, mando y ordeno). Per a fer-ho va acceptar una iniciativa legislativa popular (ILP) en aquesta línia; i, en acceptar-la al Congrés de Diputats, van posar-hi càmeres i van rebre’ls en audiència. En canvi, una altra ILP contra els desnonaments amb el triple de signatures la van acceptar a contracor -i perquè s’havia suïcidat una persona aquell mateix dia perquè el desnonaven- i finalment el PP va aprovar una llei que no preveia res del que deia la ILP contra els desnonaments. Ja es veu quin és l’ordre de prioritats de les coses. Si anem més lluny, una noia catalana ha vist com li retiraven una càtedra becada pel Govern espanyol per a una estada en la Universitat Georgetown. La raó d’haver-li retirat la càtedra és per haver-se mostrat favorable al dret a decidir dels catalans (primer el Govern espanyol va negar que fos per això, però finalment el ministre d’Exteriors, en García-Margallo, va reconèixer al Congrés de Diputats que li havien retirat la beca per defensar la secessió de Catalunya). I ja no parlo del diari El Mundo que publica a mitja campanya un pretès informe policial que acusa n’Artur Mas de tindre diners a Suïssa, l’esmentat diari diu que això ha sortit de la Policia Nacional, el Ministeri de l’Interior diu que no en sap res, els resultats electorals queden desvirtuats -això és delicte- i la justícia diu que no hi pot fer res. Ja veuríem què diria la justícia espanyola si un mitjà català embrutís la imatge d’un polític espanyol -en campanya electoral o no-. Tot això comparant-ho amb la celeritat amb què la Fiscalia (un òrgan del Govern espanyol) ha treballat en ferm perquè la filla del Rei d’Espanya no estigui imputada en un judici. Encara cal afegir-hi que molts, des de l’expresident aragonès Marcel·lí Iglésies (socialista) fins a Telemadrid (a mans del PP) passant per alguns dirigents del PP o per algun diari de dreta editat a Madrid, etiqueten amb la paraula nazi (o un concepte que hi lliga) qualsevol persona catalanista o qualsevol actuació que du a terme un partit polític català que no sigui PP o Ciutadans (C’s) (el recull és antològic: vegeu-ne l’aplec que n’ha fet el diari Ara). Cal subratllar que això ho fan polítics i dirigents hereus dels qui van participar en un règim sanguinari autènticament feixista a Espanya (1939-1975). Finalment, a Catalunya el PP i C’s parlen amb un to exhasperat, irritat, crispat, fora de lloc... I, si no hi ha un to crispat, hi aboquen un argumentari que fa plorar pel baix nivell que té. Ho fan ja sigui al Parlament, ja sigui quan na Sánchez-Camacho té de fer declaracions a micròfons de la premsa, ja sigui quan es dediquen a anunciar plagues si Catalunya s’independitza, com que no cobrarem les pensions -quan el Govern espanyol sí que no podrà pagar-les...-, etc. (Per cert, en un to semblant s’expressen el director de La Vanguardia o en Girauta, dues de les veus mediàtiques properes a l’unionisme, que s’atabalen en excés cada cop que debaten amb un favorable al dret a decidir; i també algun socialista unionista, com en Maurici Lucena, cada cop més desencaixat.)

Déu-n’hi-do, la llista. Vist en perspectiva, tot plegat sobta. D’entrada, se m’acut que els del Polònia hauran de fer, a partir d’ara, sessió doble, per la feinada que tindran per encabir-hi tots els disbarats perpetrats pel PP...

Però cal fer-se preguntes de fons. A què es deu aquesta ofensiva a la desesperada contra el català a l’educació, gairebé barroera? Per què aproven una legislació -com l’aragonesa- que els porta al ridícul internacional? Per què aquesta utilització maldestra i manipuladora del poder judicial (que ja es veu, doncs, que no és imparcial) per a assetjar les institucions catalanes? Què els porta a aferrar-se infantiloidament als símbols espanyols (bandera, toros, idioma) i destinar-hi recursos mentre no s’esmercen gens a lluitar contra l’atur, a millorar el sistema educatiu espanyol -un dels que té més fracàs escolar i treu més mala nota-, a treballar per l’economia productiva o a sanejar de debò la banca (vull dir: deixar de regalar-los quartos a càrrec del contribuent)? Com pot ser que emprin alegrement l’etiqueta nazi contra un moviment social i polític integrador, pacífic i democràtic com és el catalanisme? I com s’explica aquest to altament crispat de la gent del PP a Catalunya i altres veus unionistes?

En definitiva: per què, en comptes de parlar serenament, de dialogar, d’analitzar què han fet malament, de consensuar línies de treball amb la Generalitat, etc., es posen a fer rebequeries, a mostrar nerviosisme, a fer soroll, a manipular, a desqualificar (ja sigui el president Mas, ja sigui n’Ada Colau), a castigar els díscols (ja sigui retirant beques en boca del ministre García-Margallo ja sigui ofegant financerament la Generalitat en boca del ministre Montoro), a fer gesticulacions exagerades, a fer-se l’ofès, a menystindre, a fer retrets, a cridar, a aferrar-se a valors tronats, a distorsionar la realitat, a fer el ridícul? A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?

S’accepten propostes.

1 comentari:

  1. A Espanya mai han sabut trobar encaix a la diversitat del territori que ocupen. I en el cas català, després d'anexionar-nos per dret de conquesta, mai han tingut cap voluntat de trobar-nos un encaix. Només imposicions i judicialització.

    Si no hi ha voluntat política de compartir res ni de respectar la diferència, el millor i únic camí és trencar peres.

    No hem pogut ser una família que s'entengui, però hi pot haver bon veïnatge des de cada casa estant.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.