Crec que molts estem d’acord que la crisi econòmica (que vivim del 2008 ençà) té les arrels en una profunda crisi de valors. Aquesta manca de valors ha estat present en les altes esferes del món financer (vegeu el pocavergonyisme que ha imperat en la banca espanyola amb preferents i atorgament de préstecs al primer que passava pel carrer, per ara prendre’ls la casa) i en la classe política; i tot plegat ens ha dut on ens ha dut. Ho diuen la monja Teresa Forcades, l’expresident Jordi Pujol, l’economista Josep Maria Gay de Liébana, el professor mercantil Manuel Puerto Ducet, l’economista César Molinas i fins i tot el polític Manuel Milián Mestre (excol·laborador d’en Manuel Fraga quan va passar de franquista a dirigent polític dins l’incipient democràcia espanyola a partir del 1975). Que el diagnòstic sigui tan transversal vol dir alguna cosa.
Es pot corregir, això? Es pot fer que els valors siguin un dels motors de l’actuació de les persones?
La resposta és difícil, car l’avarícia és l’avarícia; inclús podem dir que el diner és verí (qualsevol persona pot haver tingut enganxades amb altres persones per temes econòmics, fins i tot amb familiars). L’egoisme imperant fa que deixem de pensar en el benestar de tothom i pensem només en el benestar propi...
Com ho podem fer, doncs, perquè l’ètica, la moral, la rectitud, la bona fe, l’honestedat, fins i tot la bonhomia, siguin elements rectors del comportament humà per sobre de l’egoisme, l’avarícia i la manca de compromís social?
La resposta no és gens fàcil, perquè és un tema molt complex. Però se m’acuden tres propostes/suggeriments en un camp molt concret: el de l’ostentació i l’admiració/enveja, incloent-hi la que hom sent vers si mateix (caldria actuar en molts més camps, evidentment). En concret:
1. Deixar d’admirar el qui té la casa més gran i el cotxe més gran. La persona que té una casa gran o un cotxe gran sol ser o un tauró de les finances a qui no li importa res del que passi a altres o, si és empresari, generalment escanya els seus treballadors (fent-los fer moltes hores, pagant-los poc, a voltes deixant-los de pagar... i conec alguns casos així, no és un mite). Per tant, com a generalització (i sempre deixant la porta oberta a les excepcions), podem fer l’equació cotxe gran i ostentós = moral petita i mesquina. En canvi, es pot admirar aquell que té la casa i el cotxe més menuts però penca cada dia de valent, complint amb les seves obligacions. Aquesta altra persona és millor persona que el primer.
2. Passar a admirar i lloar -si convé en públic- l’honradesa, la franquesa i les paraules clares i netes. Qui parla clar i diu les coses pel seu nom generalment no amaga res, i si no amaga res generalment no mirarà de fotre ningú. En canvi, s’hauria de menystindre aquell qui diu una cosa i fa l’altra, qui no dóna la cara, qui aparenta ser un gran analista de la realitat i ser un perdonavides per després parlar sempre malament de qui no hi és. A aquest altre caldria dir-li en públic que la seva actitud és menyspreable.
3. En el camp laboral, obrar un mateix no com un proveïdor de serveis que cobra pels serveis prestats, sinó com un solucionador de problemes que cobra per haver resolt un problema. Això val per a un lampista, per a un mecànic, per a un policia, per a un professor, per a un repartidor, per a un oficinista, per a un metge... Si hom pensés i obrés així, els lampistes i mecànics s’estarien -si convingués- més temps a apariar una cosa que no funciona (i n’hi ha que obren així); o no hi hauria ni un sol policia que es passés de la ratlla (i consti que n’hi ha que no es passen de la ratlla).
Fixeu-vos que no apel·lo a ser simpàtic, o ser altruista perquè queda bé o fins i tot a ser ingenu (com ho pot ser algú que vol canviar el món a base de pau i amor). Només he parlat de raonaments de base racional, que podem aplicar cada dia.
Que semblo un capellà o un monjo budista? Doncs l’alternativa a això és un tauró de Wall Street, un aprofitat que estafa gent gran i gent jove, un polític que només mira d’embutxacar-se diners o un dirigent d’un banc que cobra 10 o 100 vegades el que cobra la majoria de gent sense importar-li els danys que poden causar a tercers. Què voleu ser? Jo ho tinc clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.