dissabte, 26 d’octubre de 2013

Contra el TIL, el verd; contra en Wert, el groc; contra la ideologia, pedagogia

Un dia del novembre del 2012 entro a classe i un alumne em demana què opino de la Ley orgánica para la mejora de la calidad educativa (LOMCE). Aleshores s’estava començant a preparar el Govern espanyol (a mans del Partit Popular (PP)), cuinada pel ministre José Ignacio Wert (un any més tard està en tràmit parlamentari a les Corts espanyoles).

Per a qui no ho sàpiga, aquesta llei conté la previsió que el castellà sigui llengua vehicular de totes les escoles d’Espanya, sense tindre en compte la realitat de les escoles situades en un territori on es parla una llengua espanyola altra que el castellà. Ras i curt: això vol dir que a Catalunya i a les Balears s’acabaria la immersió lingüística (en què les classes són en català). Pocs mesos abans, en una pugna judicial entre la Generalitat i tres famílies fortament ideologitzades, es va plantejar que, si un sola família ho demanava, tota la classe s’havia de fer en castellà, encara que totes els altres famílies volguessin que la classe es fes en català (ja veieu quin concepte d’igualtat més curiós).

Davant aquest escenari és lògic que un estudiant universitari plantegi una pregunta així. Ara: quan un alumne et fa una pregunta com aquesta ja pots aparcar el temari, perquè la resposta porta a una reflexió i una altra... fins que dibuixes el panorama social que ha menat fins allà.

Com que era important fer temari, li responc: “No pateixis, aquesta llei no s’aplicarà a Catalunya”.

El noi devia esperar-se una salmòdia sobre el tema, però jo ho vaig despatxar amb una frase simple. Ai las!, havia perdut de vista que m’enfrontava als meus alumnes... El xicot va reclamar-me una explicació més detallada, així que, en fi, vaig deixar els apunts sobre la taula i vaig assumir que fins al proper dia no els exposaria.

Li vaig respondre que Catalunya havia encetat el camí vers la independència i que, molt probablement, quan s’hagi d’aplicar aquesta llei Catalunya estarà a punt d’actuar com un Estat sobirà, cas en què podrà obviar-la i aplicar-hi estrictament la Llei d’educació de Catalunya (LEC). També vaig explicar que, en cas que aquest escenari s’endarrereixi un any o dos, les autoritats polítiques catalanes ja han dit que no aplicaran la llei Wert (consellera Rigau dixit); i vaig afegir-hi que, encara que el Govern espanyol faci cessar la consellera Rigau, els professors majoritàriament no aplicaran la dita llei (farien insubmissió), i que contra això el Ministeri d’Educació espanyol no hi podia fer re (és evident que no enviarà guàrdies civils a fer classe).

Al final l’alumne em demana: “És factible la insubmissió?”. I responc: “El que no faran els mestres és submissió, això segur”.

Poc després, el Govern de les Illes Balears, també a mans del PP (sota la presidència d’en Bauzá), aprova el decret del tractament integrat de llengües (TIL) que, sota l’excusa d’introduir-hi l’anglès, pretén arraconar el català del sistema educatiu illenc. Abans el Govern balear havia intentat que la gent pogués escollir la llengua de vehiculació de continguts a l’escola, pensant que la gent triaria majoritàriament el castellà; però pràcticament tothom a les Illes va demanar el català. Això va fer que el Govern balear enviés cartes a tots els pares d’alumnes recordant-los que podien triar, però la ciutadania va continuar demanant massivament el català. Com que la gent no feia cas dels suggeriments del Govern balear, finalment va sortir el famós decret TIL.

Quina ha sigut la resposta del professorat illenc al decret TIL? Doncs una vaga de 3 setmanes a principi del curs 2013-2014, la manifestació més gran que s’ha vist mai a Palma (29-9-2013) i negar-se a aplicar-lo quan van reprendre les classes. També hi ha hagut gent que s’hi ha deixat el càrrec: tres directors d’institut de Maó (Menorca) van ser suspesos del càrrec. I el cap d’inspectors va haver de plegar perquè li van manar que investigués quins pares no duien els nanos a escola amb motiu de la vaga. Però malgrat aquestes tibantors la comunitat educativa illenca segueix ferma davant l’immobilisme i la xuleria del Govern illenc. (Ho veus, benvolgut alumne, com les lleis educatives antilògiques no s’apliquen?).

El TIL i la llei Wert en realitat són dues cares de la mateixa moneda. I la resposta de la comunitat educativa i del país en general ha sigut la de dir que per aquí no hi passen. A Catalunya la gent s’ha posat samarretes grogues per a defensar l’escola pública (sobretot contra les retallades, però també contra en Wert) i per a reclamar la independència de Catalunya (vegeu la Via Catalana de l’11-9-2013). I a les Illes s’han posat samarretes verdes per a defensar la immersió en català. Un missatge clar, doncs: groc i verd contra la prepotència.

I d’on ve tot això? Algú dirà que tot plegat s’explica per l’actitud impositiva, immobilista i autoritària d’uns determinats governs. Certament, aquesta explicació és encertada. Però prefereixo gratar un poquet més.

Abans de demanar-nos si ha d’haver-hi immersió lingüística, penso que cal demanar-se quin ensenyament volem i per què volem un determinat model educatiu. Això són preguntes de base pedagògica, i la resposta ens porta a plantejar-nos la immersió lingüística. I aquí és on l’erra el PP. Quan es fa aquestes preguntes, no ho fa sobre una base pedagògica, sinó sobre una base ideològica. I per això impulsa actuacions (el TIL, la llei Wert) que no poden anar enlloc. Perquè les seves propostes sobre el món educatiu són purament ideològiques, no pas pedagògiques.

El 24-10-2013 va haver-hi una vaga a l’ensenyament a tot l’Estat contra la llei Wert en què:
- Va participar-hi l
escola concertada (a més de la pública), fet insòlit.
- Va rebre el suport d’associacions de pares.
A més, els altres partits de l’arc parlamentari espanyol (PSOE, IU i els partits nacionalistes perifèrics) van acordar que, així que el PP perdés el poder, revocarien aquesta llei.

Una primera pregunta cau pel seu propi pes: com pot el Govern espanyol pretendre tirar endavant una llei educativa amb el rebuig majoritari de professors, alumnes, pares i mares i la resta de forces polítiques de l’Estat?

D’aquí es dedueix que el Govern espanyol (a mans del PP) no vol aplicar una llei educativa, sinó imposar una llei educativa, servint-se de la majoria absoluta que té avui. Entén que el seu model educatiu s’ha d’aplicar de totes totes a desgrat del parer de la comunitat educativa.

El sentit comú ens diu que, per a tirar avant una llei educativa, és bo consensuar-ho amb els docents i, també, amb altres forces polítiques. És com es va fer la LEC: pactada entre PSC, ERC i CiU. Això fa que, mani qui mani, no es canviï (algun d’aquests partits sempre serà al govern).

Aleshores, per què el PP rebutja el consens amb les altres forces polítiques i la comunitat educativa? Doncs perquè la LOMCE no és una llei pròpiament educativa, sinó ideològica.

Com a mostra: el 10-10-2102, al Congrés de Diputats espanyol, el ministre Wert va dir textualment: “Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”.

L’opinió de molta gent del PP i mitjans propers és que l’escola catalana crea nacionalistes catalans que estan en contra d’Espanya. Per tant, el PP entén que cal incidir sobre la política educativa i, així, “espanyolizar” la canalla.

Ja es veu que aquest plantejament (així com la frase wertiana) prové del marc purament ideològic, no pas pedagògic. I quan la ideologia contamina la política educativa malament rai.

La traducció a la LOMCE d’això que dic: amb la llei en vigor (LOE), l’Estat espanyol fixa el 55% dels continguts i Catalunya el 45%. Amb la LOMCE, l’Estat espanyol fixaria el 65% dels cotinguts. Per què? Doncs perquè així poden imposar una certa visió de la història en què, per exemple, la Guerra de Successió (1700-1714) va ser una simple contesa entre espanyols sobre qui havia de regnar a Espanya i, en canvi, no tenia res a veure amb la pugna per un model d’Estat (centralista, el defensat per Castella, o més aviat confederal i totalment descentralitzat, reivindicat pels territoris de la Corona d’Aragó); en canvi, des de Catalunya es planteja justament la visió contrària.

Arribats en aquest punt seria interessant formular-se una altra pregunta: què significa el verb españolizar. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua diu que significa dues coses:
1) Dar carácter español (a algú o alguna cosa).
2) Dar forma española a un vocablo o expresión de otro idioma (per exemple, güisqui en comptes de whisky).

Si descartem el segon significat (del camp de la lingüística), es dedueix que el ministre Wert vol donar caràcter espanyol als infants catalans. I aquí és on grinyola tot plegat.

En efecte, que jo sàpiga, el fet de ser espanyol és una condició administrativa (la ciutadania): per exemple, presentar el passaport a l’aeroport de Shanghai. Per tant, els infants catalans ja són administrativament espanyols.

A què es deu, doncs, la voluntat del ministre Wert de donar-los caràcter espanyol?

L’única explicació que hi veig és que, per a ell, l’adjectiu espanyol no es refereix pas a una condició administrativa, sinó a una condició cultural o ètnica. En aquest sentit, els infants catalans són, segons el PP, poc espanyols culturalment o ètnicament. I cal fer que, culturalment i ètnicament, siguin espanyols.

La conclusió a què arribaria qualsevol persona que treballa en la docència és clara: s’està manipulat el sistema educatiu per a imposar una determinada visió del món, una ideologia. I, evidentment, qui en surt perjudicada és la comunitat educativa, especialment els infants i els jóvens.

Algú pot considerar que la meva valoració de les intencions d’en Wert estan esbiaixades: associar el verb espanyolizar amb una consideració cultural o ètnica de les col·lectivitats és potser anar una mica massa enllà.

Doncs bé, interroguem-nos sobre aquest fet. Els castells humans són cultura espanyola? (Responeu-vos-ho vosaltres mateixos.)

Si la resposta és sí, llavors un infant català, encara que majoritàriament parli català, ja és culturalment espanyol, no? I encara podem anar més lluny. Com és que el Govern espanyol i els mitjans espanyols no fan la mateixa difusió dels castells humans que, posem per cas, els toros? Als cursos d’espanyol de l’Instituto Cervantes els castells humans hi tenen una presència adequada?

Passat estrictament al terreny de les llengües: per què el català, sent una llengua espanyola, no s’ensenya arreu d’Espanya?

Si algú creu que els castells humans i la llengua catalana no són patrimoni cultural espanyol (i que això explica per què no surten a la tele espanyola i no s’ensenyen a l’escola de Castella, Lleó, Andalusia, etc.), aleshores assumeix que els catalans no són espanyols (i aleshores s’entén la frase del ministre Wert).

Encara algú proper al PP em dirà que, en realitat, el que vol el PP és que la gent pugui escollir la llengua d’escolarització de sons fills, lliurement. De fet, això és el que propugna el PP català, per exemple. Fins i tot la carta prèvia al TIL del Govern balear podria interpretar-se en aquesta línia.

Assumim que aquesta objecció és encertada. Aleshores algú em pot dir com és que al País Valencià (governat pel PP) hi ha 30.000 xiquets que han demanat ser escolaritzats en català (la línia en valencià, que en diuen) i el Govern valencià es nega a escolaritzar-los en català? El que no pot ser és un partit polític digui una cosa en un lloc i al costat faci la contrària. D’això se’n diu hipocresia.


Encara més: si jo, com a ciutadà espanyol, me’n vaig a viure a Badajoz, les autoritats espanyoles em facilitaran que, com a pare, triï la llengua d’escolarització del meu fill? Si ho pot fer un ciutadà espanyol castellanoparlant de Barcelona bé ho he de poder fer jo, si tots els ciutadans som iguals davant la llei, no? El PP extremeny em defensarà mentre jo visqui a Badajoz?


Per a acabar: entrem -ara sí- en el tema de la immersió lingüística. Als anys 90 del segle XX es va considerar que era pràcticament l’única manera efectiva de fer que infants castellanoparlants de Catalunya adquirissin una competència bona en català. Unes 2 o 3 hores setmanals de llengua catalana haurien sigut manifestament insuficients (oi que les hores d’anglès són aquestes?; i oi que el nivell d’anglès dels nostres estudiants no és prou bo?; doncs ja hem arribat al cap del carrer).

Recordeu que la legislació catalana obliga les autoritats a fer que els infants catalans acabin dominant el català i el castellà. Si no es feia mitjançant immersió lingüística, algunes bosses de població haurien tingut un coneixement deficient del català, i se’ls haurien tancat algunes portes socials i laborals. És això el que volem?

El cas és que la immersió lingüística ha permès que la llengua catalana fos una eina de cohesió social (admirat per sociòlegs europeus), fins i tot entre nous immigrats.

Ara ja sabem per què la comunitat educativa i el país es vesteix de verd i groc: perquè sap molt bé què vol pedagògicament per als seus infants, a diferència del PP, que sap molt bé què vol ideològicament per a aquests mateixos infants.

2 comentaris:

  1. LA GENT QUE PENSA,ES PERILLOSA,NOMES CAL RECORDAR AQUELL "MUERA LA INTELIGENCIA"...DEL PAIO DE LA CABRA, I EL SRO.WERT ES UN "ELEMENT" MOLT QUALIFICAT DE FAES.......ENSENYAR A PENSA?,QUINA PERDUA DE....VOTS.·

    ResponElimina
  2. Dos apunts:
    1. Encara que la independència de Catalunya es dugui a terme i s'apliqui una política lingüística molt favorable a la llengua, el català continuarà estan en perill. La independència només passa per la unió de tota la nació i, així la salvació de la llengua catalana només estarà assegurada amb la independència de tots els Països Catalans.

    2. La LEC no va ser consensuada ni amb els docents, ni amb els sindicats, ni amb la comunitat educativa ni amb els mateixos partits polítics. La LEC va suposar una mobilització mai vista a Catalunya per part dels docents amb unes sis vagues generals d'educació. I recordo que la llei va ser impulsada pel tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) cosa que un partit del govern no va votar a favor (ICV-EUiA). Aquí no hi va haver consens, que quedi clar.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.