dilluns, 25 de maig de 2015

Resultats electorals: independentisme reforçat, unionisme a la baixa i una Barcelona més social no necessàriament antiindependència

Les eleccions municipals (del maig del 2015) han certificat el canvi polític a Catalunya. En les dues línies: el país s'ha inclinat (una mica més) a l'esquerra i el moviment sobiranista apareix consolidat (mentre que el moviment unionista s'estanca).

El sobiranisme ha consolidat les seves posicions. Té més regidors que mai, ha sumat (CiU, ERC-MES i CUP, incloent-hi la residual SI) 1.400.000 vots, mentre que l'unionisme ha sumat
(PP, PSC i C's, incloent-hi la residual PxC) a l'entorn d'1.000.000 de vots. No compto ICV-EUiA ni el conglomerat a l'entorn de na Colau; fixeu-vos que, el 9-N, el sí-sí va sumar 1.800.000 vots, de manera que hi ha 400.000 persones clarament independentistes que aposten per altres forces polítiques que no són CiU, ERC-MES i CUP.

Els partidaris de l'establishment i de l'unionisme cuiten a donar per mort el procés (per enèsima vegada). La Vanguardia ja fa dies que diu que ERC i CiU no sumarien majoria absoluta al Parlament (situada en 68 diputats); obvien que, amb la CUP, assolirien els 71 diputats o més. La nit de les municipals, en Cuní (a 8TV) va cuitar a dir el mateix. Mentre ho deia, na Patricia Gabancho va afanyar-se a recordar-li que es deixava la CUP. En Cuní va dir: sí, però fins i tot amb la CUP l'independentisme assoleix el 45%. Es va 'oblidar' el petit detall que l'unionisme està al 30%...

I és que no hi ha alternativa clara a l'independentisme. L'independentisme, malgrat la distribució ideològica en l'eix dreta-esquerra, es manté fort i amb molt més suport social que l'unionisme, que va de capa caiguda, diguin el que diguin. El gruix social de Catalunya ara és clarament independentista (i més cap a l'esquerra, com he dit).

En l'anàlisi de cada partit cal dir:

- A destacar l'enorme pujada de la CUP. La gent ha premiat la seva solidesa política, el compromís amb el país, la  lleialtat amb les altres forces sobiranistes en pro del procés (i des de la discrepància ideològica) i el fet que és una resposta contundent a les martingales del poder català i espanyol dels darrers trenta anys. A més de victòries simbòliques (Berga), notem la penetració a l'àrea metropolitana, en especial Badalona (coalitzats amb la gent de Podem).

- ERC ha tret bons resultats. Ha consolidat la seva posició clarament, però cal dir que els resultats no són tan espectaculars com podria semblar. Aquest 2015 han pujat respecte de les eleccions municipals del 2011, certament. Però el 2011 van tindre un resultat horrorós en comparació amb el 2007. Aquell 2011, ERC va perdre tots els regidors en poblacions tan importants com Girona, Reus o Tarragona. De la seva banda, a Barcelona van passar d'uns històrics 5 regidors a 2. Que ara recuperin aquestes xifres només vol dir que la gent que els havia fet confiança el 2003 (ascens d'en Carod-Rovira) torna a fer-los confiança, després del càstig per haver apostat pel tripartit (el 2010 CiU guanya clarament a les eleccions al Parlament i el 2011 es produeix la debacle municipalista d'ERC).

- CiU aguanta el tipus (és la força més votada), però recula en general a comparació del 2011. Cal dir, però, que el 2011 va ser un molt bon any per a ells, captant vot descontent envers ERC. Ara el descontentament va a la inversa. Es pot dir que CiU baixa (seguint la tònica del 2012 ençà) però manté prou posicions. Fixeu-vos que, a més de ser la primera força del país, continua sent el centre polític en ciutats mitjanes importants com Manresa, Girona, Martorell, Tortosa, Vic, Vilanova i la Geltrú, Banyoles, Cervera, Olot, Vilafranca del Penedès, Vila-seca, Ripoll, Figueres, Valls, Puigcerdà, Sant Cugat del Vallès, Tàrrega, la Seu d'Urgell o Reus. Fins i tot a Lleida encalça el totpoderós Àngel Ros (PSC). Per tant, no es pot dir que sigui un partit en decadència (almenys encara no). I si bé han perdut majories absolutes (cas de Martorell) és perquè ERC ha pujat, no pas perquè el PP o C's els prenguin vots. Ara: aquest èxit relatiu queda matisat per la pèrdua de l'alcaldia de Barcelona, on tanmateix ha mantingut un resultat acceptable (10 regidors respecte de la primera força, BComú, que en té 11), en el sentit que no es pot considerar una debacle.

- El PSC viu hores molt baixes. Aquest 2015 ja va presentar menys candidatures que el 2011; però és que el 2011 ja havia presentat menys candidatures que el 2007. A més, gairebé una quarta part de les candidatures del 2015 eren fantasma (s'hi presentava gent que no vivia a la població), en una maniobra vomitiva per a captar diners de l'erari públic. En fi, un desastre. El PSC sols manté Tarragona (en Ballesteros ha sabut nadar i guardar la roba), el Vendrell (on el candidat també ha sabut estar),
Mataró (l'únic cas d'èxit real), les poblacions que voregen Barcelona (l'Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, però a la baixa, i el meritori resultat de na Núria Parlon a Santa Coloma de Gramenet, on segurament se l'ha premiada a ella i a la seva gestió, més que no pas al partit), Gavà, Terrassa, Sabadell i poca cosa més. A Lleida, en Ros ha quedat tocadíssim (després de l'escàndol que va haver-hi amb la dimissió de la seva mà dreta). Lluny queden aquells dominis en època maragalliana de tota l'àrea metropolitana, Girona, Vilafranca del Penedès, part del Maresme, Igualada, Tortosa, Reus, la Seu d'Urgell, Vilanova i la Geltrú... Que siguin la segona força en nombre de vots no amaga el fracàs del partit, desfet a nivell de territori (la quantitat de vots que han recollit són bàsicament a les poblacions que voregen Barcelona). Sobre el candidat de Barcelona, en Jaume Collboni, el veig més com una aposta a llarg termini, i tindrà opcions de consolidar-se si manté el discurs (innovador, molt centrat en la ciutat i la seva gent, amb propostes pròpies, i alhora allunyat de les sigles del partit).

- El PP es desfà. La debacle és considerable. Sols aguanten el que tenien ben aferrat (Badalona i Castelldefels). Arreu ha perdut bous i esquelles, i la meitat del seu electorat ha passat a C's (vegeu Barcelona o, com a cas icònic, Tarragona: n'Alejandro, confiat en si mateix i que sempre se les ha promès molt felices considerant la ciutat com un feu del PP, ha vist com els de C's li pispaven la cartera).

- C's: com s'ha dit, s'endú mig electorat del PP. Segurament, estem vivint un procés de mutació del vot unionista català: passa de votar el PP (que ja no serveix, perquè està molt afeblit a nivell espanyol) a votar C's.

- ICV-EUiA ha fet un paper lamentable. Està gairebé camí de la residualització. Sort n'ha tingut d'algun històric (en Lluís Tejedor al Prat de Llobregat) i, sobretot, de n'Ada Colau, que amb el seu conglomerat (Procés Constituent, Podemos, ICV-EUiA) ha aconseguit maquillar el que és un evident arraconament d'aquesta formació. Aquesta formació està pagant la seva indefinició en el tema sobiranista -com li ha passat també al PSC-.

Em sembla que el resultat de les eleccions municipals del 2015 prefiguren el mapa polític català postindependència: una formació de centre-esquerra (ERC juntament amb els exsocialistes de MES); una formació d'esquerra clara (CUP i tot el que s'hi ajunti: Procés Constituent i potser els colauistes); una formació de centre-dreta (CiU o com s'anomeni després del procés de refundació); i una formació espanyolista que pot servir d'aixopluc a la gent contrària a l'Estat català fins i tot després de la independència (C's). La resta (PSC, ICV-EUiA, PP i els xenòfobs de PxC) desapareixeran o seran residuals.

En aquest procés de 'desaparició' dels partits tradicionals (PSC, ICV-EUiA, PP), alguns opinadors propers precisament a aqueixos partits hi sumarien CiU. Jo no ho veig tan clar. Primer, perquè a Catalunya hi ha prou espai per a un partit de centre-dreta catalanista. Que aquest partit cometi errors (casos Pujol i Palau, entre d'altres) l'afebleix, evidentment. Però no com per a desaparèixer. Alguns d'aquests opinadors anticonvergents (tant de dreta com d'esquerra) sostenen que CiU va a la baixa perquè ha abraçat el sobiranisme. A banda que els estudis científics sobre transvasament de vots desmenteixen aquesta lectura (qui abandona CiU és per a votar ERC, majoritàriament), jo ho interpreto a la inversa: si en Mas no s'hagués compromès amb la independència, avui CiU sí que estaria entre els partits a punt de desaparèixer (l'ERC d'en Junqueras li hauria pres el gruix de votants). En aquest sentit, l'independentisme de CiU és -crec- allò que li permet aguantar la davallada.

En relació amb el procés sobiranista, cal dir dues coses més. D'entrada, el fet que les quatre diputacions provincials estaran a mans de CiU. Això és important si el Govern espanyol suspèn l'autogovern català després del 27-S.

Però el tema de Barcelona és el més cridaner. Molts independentistes patien perquè na Colau no es mullava en el tema nacional. De fet, jo això ho veig molt relatiu.

Primer: si a les eleccions del 27-S la majoria del poble català vota partits sobiranistes (CiU, ERC-MES i CUP), i hi ha una majoria clara al Parlament favorable a la independència, algú creu que na Colau s'hi podrà girar en contra?

És cert que, durant la campanya electoral, na Colau ha amagat el tema. Però jo ho veig més com una tàctica dins la campanya electoral que no pas una convicció ferma. Fixeu-vos en el discurs de la nit electoral: podia haver parlat molt de justícia social, o fer soflames a la contra (com ha fet durant la campanya electoral), però va parlar poc i, dintre del seu discurs, va deixar clar que està pel dret a decidir. Certament, el concepte de dret a decidir pot veure's com la cortina de fum típica d'ICV-EUiA. Però crec que va obrir la porta perquè va veure això que us dic: si el 27-S surt clarament un Parlament independentista, algú tan populista com na Colau no pot dir "ara m'hi giro d'esquena". Seria una falta tan grossa a la seva credibilitat que perdria suport popular.

Segon: na Colau potser no és independentista de pedra picada, però tampoc és antiindependentista. De fet, el 9-N va votar sí-sí. Dins Podemos hi ha molts antiindependentistes, però també d'altres que estan d'acord amb la independència si el país va cap aquí (vegeu el cas de Badalona: els podemites antiindependentistes estan gairebé escindits dels oficialistes, que han pactat amb la CUP, clarament independentista).

Tercer: n'Ada Colau pot ser el pont entre els indignats no motivats per la independència amb l'esquerra independentista de la CUP. Això, l'independentisme d'esquerres ho ha de treballar.


Quart: la configuració d'un gran pol d'esquerra pura passa per na Colau però també i sobretot per la CUP. Això limita molt el marge dels podemites antiindependentistes. Faré una mica de futurologia: fixeu-vos en la posició de Procés Constituent (coalitzat amb na Colau a Barcelona). El fet que sor Teresa Forcades, líder de Procés Constituent, s'hagi postulat com a candidata el 27-S és rellevant (més quan fa poques setmanes Procés Constituent deia que segurament no es presentaria a les eleccions del 27-S). Es pot confegir una candidatura que aglutini Procés Constituent i la CUP (que ja han fet passos endavant per a l'entesa) amb els colauistes. L'experiència pilot de Badalona (CUP i Podemos, amb 5 regidors) pot ser el camí a seguir. En aquest sentit, una unió d'esquerres sota el lideratge de na Forcades amb l'estrucutra i el pedigrí de la CUP pot fer que el colauisme s'hi apunti, i s'arrossegui gent cap a l'independentisme que potser no està tan compromsa en aquest tema. Tot dependrà de com es forgi aquesta aliança de les esquerres.

En fi: crec que, d'aquí a un any, na Colau donarà més d'un disgust als intel·lectuals de Madrid que es pensaven que els serviria (a ells) per a aturar el procés. Si el poble català aposta per la independència, na Colau no serà un obstacle.

Aquesta lectura que faig l'han feta altres opinadors; vegeu en Vicent Partal, en Saül Gordillo, l'amic Bons Patricis i en Salvador Cot. En canvi, en Marçal Sintes va en la direcció contrària, agafant-se a un altre element del discurs colauista: que cal fer fora en Mas perquè el veuen com un enemic, fet que dificulta articular una entesa entre la CUP i CiU passat el 27-S.

Un darrer apunt adreçat als colauistes: us agradi o no, na Colau tampoc podrà fer gaire cosa. Qui no té feina seguirà sense feina, o amb feina precària. I és que un ajuntament no pot fer gaire en aquest camp. Com a molt pot activar temes d'urbanisme, mobilitat i de serveis socials, que permet millorar la qualitat de vida dels barris menys afavorits, però sempre a remolc de la situació econòmica. En Trias, amb 14 regidors (lluny de la majoria absoluta), no va poder fer tot el que va voler, i va haver de pactar amb PP i PSC per a tirar endavant coses. Amb na Colau (11 regidors) li passarà el mateix: haurà de pactar com a mínim amb el PSC i un altre (si pacta amb els seus més propers ideològicament, ERC i CUP, no suma majoria absoluta; per tant faltarà la concurrència del PSC).

(I a Espanya? A Espanya el resum és molt simple. El PP ha aguantat relativament la davallada, ja que segueix sent la força més votada. En aquest sentit, té un nucli de votants sòlid. Però ha baixat prou com per perdre majories absolutes arreu (Castella - la Manxa, País Valencià, les Illes, ciutat de Madrid... i s'hi ha d'afegir la patacada a Andalusia al mes de març), i en Pedro Sánchez ja ha dit que el PSOE mirarà de pactar amb altres forces d'esquerra -bàsicament els conglomerats a l'entorn de Podemos- per a fer fora el PP del poder allà on pugui (que és a molts llocs). Per tant, el PP perdrà poder i això significa un nou qüestionament, dins el PP, d'en Mariano Rajoy. El PSOE, malgrat haver perdut suports, no quedarà tan tocat gràcies a aquesta maniobra dels pactes. A notar també la pràctica desaparició d'IU (que serà rellevada per Podemos) i d'UPyD (xuclada per C's, el partit que treu el nas). És evident que aquests dos partits desapareixeran o seran residuals: per tant no és forassenyat el que he dit adés sobre ICV-EUiA, PP i PSC a Catalunya.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.